Blog

Grönholm-Rautiainen conseguien el pòquer de victòries per a Peugeot a Suècia.

El 52è Ral·li de Suècia vivia la seva tercera i última jornada de competició el diumenge 9 de febrer de 2003, posant així punt i final a 355,25 km, dels prèviament 386,91 km programats, de competició al llarg de 17 especials cronometrades. A la sortida, celebrada el divendres 7 de febrer a Karlstad s’hi varen donar cita 75 equips dels 83 inscrits, aconseguint superar la prova 53 d’ells. El ral·li que era la segona cita del calendari mundial de l’especialitat era també puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

Tommi Mäkinen reapareixia en escena al ral·li suec.

La cita sueca arrancava divendres al matí amb 6 trams cronometrats en el programa d’una distància total competitiva de 125,79 km, unes especials per les que els participants només hi passarien en una ocasió al llarg del dia. Pels integrants de l’equip Citroën aquest fet els hi suposava un handicap afegit, doncs els tres equips integrants de la formació francesa venien de monopolitzar les places de podi en la ronda inaugural alpina, i per tant amb un ordre de sortida establert segons la classificació general provisional, els Xsara WRC serien els encarregats de netejar pista, més quan hi havia neu fresca de la nit anterior.

Malgrat això, Sébastien Loeb i Daniel Elena sorprenien a propis i aliens en obrir el compte de guanyadors de cronometrades de l’edició, si bé el seu resultat no va ser més que un miratge, doncs a partir de la següent prova especial la lògica va començar a imperar. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que sortien en desena posició a pista, hi aconseguien el registre més baix i de retruc passaven a liderar la taula de temps per davant dels seus companys, els britànics Richard Burns i Robert Reid i els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven en les dues proves següents programades per davant dels seus compatriotes Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, qui gràcies als seus bons cronòmetres, trencaven el triplet dels del lleó pujant fins la segona plaça provisional. En el cinquè tram, François Duval i Jean-Marc Fortin trencaven la suspensió arran d’un cop, i en blocar la pista durant uns minuts, impedint el pas de diversos participants que venien darrera seu, els organitzadors decidien cancelar la darrera especial forestal de l’etapa.

La jornada es tancava però amb l’habitual especial espectacle de Hagfors a quarts de cinc de la tarda, on els britànics de Peugeot Richard Burns i Robert Reid hi aconseguien un anecdòtic millor temps per tal de fer entrada al parc tancat de Karlstad en la tercera plaça provisional a 30,8 segons dels seus companys d’equip i líders indiscutibles Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que la distància en relació a Tommi Mäkinen i Kaj Lindström era de 3,8 segons. Quarts eren Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen amb el tercer Peugeot a 5,4 segons dels britànics i amb un coixí de 23,1 segons vers el Peugeot 206 WRC privat dels també finlandesos Juuso Pykälistö i Eksi Mertsalmi.

Cara a la jornada sabatina els organitzadors repetien la formula del dia anterior, és a dir, 5 proves especials forestals més una passada per l’especial espectacle de Hagfors per posar punt i final a les hostilitats vers el cronòmetre, el que suposava afegir 140,37 km competitius al compte de l’edició.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen iniciaven la jornada amb cert mal peu, doncs en la primera especial del dia, els finlandesos donaven un cop al seu Peugeot 206 WRC, malgrat tot, l’ensurt només els suposava perdre 4,1 segons en l’incident vers els seus companys Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, els més ràpids a la cronometrada, i 1,5 segons en relació al seu rival més immediat, el Subaru Impreza S9 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindström.

Però per ensurt el de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en la següent prova programada, la vuitena en el còmput global del ral·li. Els finlandesos sortien a pista per darrera dels seus compatriotes Jusso Pykälistö i Eksi Mertsalmi, els quals perdien el control del seu Peugeot 206 WRC i feien una llarga excursió per un camp densament innivat. En retornar a pista amb molta demora, aquests colisionaven lateralment amb el Peugeot 206 WRC oficial que justament hi passava en aquell instant, deixant tots dos cotxes enmig de la traçada i havent d’evacuar ambdues tripulacions fins a l’hospital més proper, el que va provocar la neutralització del tram. Per tal de no perjudicar els tres equips que fins llavors ocupaven places de podi, es va fer una excepció en el reglament i se’ls hi va assignar el temps de Carlos Sainz i Marc Martí, mentre que als restants participants els hi va tocar rebre el temps del participant més lent que havia aconseguit completar l’especial, és a dir el del Hyundai Accent WRC3 d’Armin Schwarz i Manfred Hiemer.

Amb la represa de l’activitat als trams cronometrats, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, així com Tommi Mäkinen i Kaj Lindström no feien més que confirmar les posicions assolides, doncs els finlandesos de Peugeot guanyaven les 3 proves veres que restaven en el programa, mentre que els de Subaru hi aconseguien 2 millors segons temps i un tercer millor registre per darrera, també de, Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Precisament els pilots de la Constel·lació de les Plèiades tancaven l’activitat de l’etapa imposant-se en l’especial espectacle de Hagfors per tal de retornar a Karlstad a 38,8 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i amb un marge de 22,1 segons en relació als britànics Richard Burns i Robert Reid. Markko Märtin i Michael Park s’aprofitaven dels incidents ocorreguts així com d’un pilotatge prou ressolutiu per tal d’arribar fins a la quarta posició provisional, si bé ho feien a 1 minut i 46 segons dels líders i amb la incomoditat de tenir el Citroën Xsara WRC dels escocesos Colin McRae i Derek Ringer a 16,5 segons de la seva posició.

5 proves especials programades de 120,75 km cronometrats eren les encarregades de tancar l’edició el diumenge . Tommi Mäkinen i Kaj Lindström aconseguien la victòria parcial en el primer tram dominical, esperonant a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que en la següent especial recuperaven el segon i escaig cedit. En les tres següents especials de la jornada, les autories dels millors temps se les anotaren tres parelles diferents i de diferents formacions, però Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en aconseguir-hi dos segons millors registres no feien més que certificar la seva posició.

Completats doncs els 355,25 km que finalment s’acabaven celebrant, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien guanyadors del 52è Ral·li de Suècia amb un temps final de 3 hores 3 minuts i 28,1 segons, o el que és el mateix, 50,8 segons menys que els seus compatriotes de Subaru Tommi Mäkinen i Kaj Lindström i 1 minut i 17,9 segons menys que els seus companys d’equip, els britànics Richard Burns i Robert Reid.

Richard Burns i Robert Reid situaven un segon Peugeot 206 WRC en el podi.

En la categoria de producció, Toshi Arai i Tony Sircombe iniciaven el seu concurs a la ronda escandinava guanyant les tres primeres especials cronometrades del divendres, mentre que Stig Blomqvist i Ana Goñi, que corrien amb idèntica montura que la parella líder, ho feien en les dues següents que s’acabaven celebrant per tal de fer entrada al parc tancat de Hagfors a 33,2 segons de la primera posició, mentre que per darrera pressionaven en grup Karamjit Singh i Allen Oh, Janusz Kulig i Jaroslaw Baran, i Krzysztof Holowczyc i Lukasz Kurzeja.

Els líders, Toshi Arai i Tony Sircombe, esdevenien es refermaven en la seva posició en imposar-se en 4 de les 5 proves especials disputades, mentre que per una banda Krzysztof Holowczyc i Lukasz Kurzeja queien de la lluita per les posicions d’honor i d’una altra Janusz Kulig i Jaroslaw Baran amb un escratx i dos segons millors temps, estrenyien el cèrcol sobre la segona posició que mantenien Stig Blomqvist i Ana Goñi.

Diumenge les posicions semblaven estar ben establertes fins que en la penúltima prova especial, una averia de motor deixava fora de combat a Toshi Arai i Tony Sircombe, el que deixava com a primers classificats a Stig Blomqvist i Ana Goñi per 2,5 segons de marge sobre Janusz Kulig i Jaroslaw Baran. Els polonesos guanyaven la darrera prova especial programada per 5,8 segons i s’erigien com a guanyadors de la categoria, però en les verificacions posteriors es va trobar que el volant motor del seu Mitsubishi Lancer Evo VI no estava acord amb la fitxa tècnina, motiu pel qual la parella va ser exclosa i la victòria corresponia finalment al local Stig Blomqvist i la veneçolana Ana Goñi.

En clau de campionat, la ronda sueca era la primera del calendari, pel que Stig Blomqvist iniciava la temporada encapçalant la taula provisional del campionat per davant de Karamjit Singh i Martin Rowe.

Blomqvist-Goñi guanyaven administrativament el ral·li.

En el campionat de pilots, com a norma més o menys estaberta, aquells pilots que venien d’obtenir un bon resultat al Monte-Carlo inagurual, aconseguien un resultat fluix a Suècia, i a la inversa pels que obtenien un bon resultat a la ronda sueca. Una situació que facilitava que es produissin diversos empats en les diferents posicions de la taula; Colin McRae i Sébastien Loeb empataven en la primera posició amb 12 punts, mentre que a 2 punts dels dos pilots de Citroën s’hi trobaven Richard Burns, Markko Märtin i Marcus Grönholm. Tommi Mäkinen, amb els 8 punts que sumava a Suècia tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb Colin McRae	12 12
Richard Burns Markko Märtin Marcus Grönholm	10 10 10
Tommi Mäkinen	8

Situació paral·lela a la del campionat de pilots es produia en el de constructors, Citroën només podia afegir 6 punts al doblet sumat al Monte-Carlo, amb el que els dels dos galons conservaven la primera posició per només 2 punts de marge vers els seus socis de grup automobilístic, Peugeot. L’accident que patien François Duval i Jean-Marc Fortin en la cinquena cronometrada, deixava a Ford curt de recursos, que veia com els dos equips del PSA se li escapaven i alhora Subaru es classificava a tan sols 4 punts de la seva posició.

Constructor	Punts
Citroën	24
Peugeot	22
Ford	15

Afavorits per la posició de sortida del divendres i els accidents dels seus rivals, Mäkinen-Mannisenmäki conseguien la primera victòria de la temporada

Amb 42 equips participants presents a la cerimònia de clausura, el diumenge 8 de febrer de 1998 finalitzava el 47è Ral·li de Suècia a Karlstad, segona cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda hivernal escandinava comptava amb 19 proves especials cronometrades en el seu programa repartides al llarg de tres etapes, les quals suposaven una distància total competitiva de 381,34 km, a les que els 78 equips inscrits i participants, hi començaven a fer front a partir del divendres 6 de febrer. Així mateix, el ral·li otorgava punts en els campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L.

Remontant sempre condicions adverses, Sainz-Moya aconseguien acabar per tercera vegada consecutiva en segona posició al ral·li suec.

Vuit proves especials de 147,28 km cronometrats, per les que els participants només hi passarien en una ocasió, suposaven el primer escull de l’edició. La principal preocupació dels primers participants que sortien de Karlstad a partir de les 8.30 del divendres al matí, era la presència de neu fresca a la pista caiguda en el transcurs de la nit, doncs aquesta els hi donava un rol de lleva-neus o d’escombriaires.

Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, guanyadors del Ral·li Monte-Carlo i per tant líders de la provisional, eren els primers en sortir a pista, però malgrat tenir una posició de sortida tan poc favorable, la quantitat de neu fresca no era massa important en la primera especial cronometrada i els de Toyota aconseguien imposar-se en aquesta prova per mig segon d’avantatge vers els seus companys de formació, els locals Thomas Rådström i Lars Bäckman.

Ja en la segona prova cronometrada la situació es normalitzava, i la parella sueca de Toyota, que sortia a pista en vuitena posició, accedia al liderat en marcar el millor registre per davant de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que eren sisens en pista, i totes dues parelles arribaven a les dues primeres posicions de la general provisional per davant de Carlos Sainz i Luis Moya.

Thomas Rådström i Lars Bäckman confirmaven la seva posició de líders en imposar-se en la tercera especial, i si bé Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki trencaven la tendència de la parella imposant-se en la quarta cronometrada del dia, aquesta era una curta especial espectacle de 4 km de distància en la que els pilots finlandesos de Mitsubishi només podien retallar 1,2 segons als locals.

L’etapa es tancava amb 4 escratxs consecutius de Thomas Rådström i Lars Bäckman, els quals retornaven a Karlstad amb un marge de 24,6 segons vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Per darrera de les dues primeres parelles es va establir una autèntica lluita pel darrer calaix del podi, Didier Auriol i Denis Giraudet superaven a Carlos Sainz i Luis Moya al terme de l’especial espectacle de Vassjon, però els francesos de Toyota patien un conat d’incendi en l’enllaç cap a la sisena especial cronometrada i en arribar 2 minuts tard, els pilots rebien 20 segons de penalització i cedien la seva plaça al Toyota Celica GT-Four de Grup A dels finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Carlos Sainz i Luis Moya recuperaven la tercera posició en ser el millor dels altres pilots en la setena cronometrada, si bé en la vuitena i última aquest rol el reclamaven Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que entraven al parc tancat a només 7 dècimes de segon de la parella oficial espanyola, mentre que el pilot madrileny i el seu copilot gallec ho feien a 1 minut i 10,5 segons dels seus companys líders. Colin McRae i Nicky Grist, perjudicats pel baix rendiment de les seves suspensions així com de les seves Pirelli, eren cinquens a 15,7 segons del podi, i amb Juha Kankkunen i Juha Repo i Didier Auriol i Denis Giraudet a 5,4 i 6,1 segons del seu temps respectivament.

La temperatura ambiental va pujar uns graus més en la segona etapa, amb el que la neu que s’esperava al llarg dels 139,82 km cronometrats, esdevenien una mena de sopa que tampoc afavoria massa aquells que sortien en posicions més endarrerides. Tanmateix, aquesta distància es distribuia al llarg de 6 trams pels que només s’hi passava en una ocasió i que a l’organització li servia per desplaçar els participants fins al parc tancat de Borlange.

Malgrat aquestes condicions, els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, 31ens classificats a més de 10 minuts del cap de cursa, s’imposaven en els dos primers trams matinals, si bé aquests escratxs no van surgir cap efecte en les primeres posicions, mentre que al migdia Juha Kankkunen i Juha Repo s’imposaven en la tercera especial cronometrada, per tal de recuperar el temps que havien cedit en l’especial anterior aprofitant una errada en la munta de pneumàtics de Thomas Rådström i Lars Bäckman i de Carlos Sainz i Luis Moya.

Jutbo era la quarta especial cronometrada de la jornada i la més llarga de tot el programa amb 47,65 km competitius, i va ser l’especial que va començar a decidir la classificació final del ral·li. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi marcaven el millor temps, mentre que Thomas Rådström i Lars Bäckman hi patien una sortida de pista, malgrat que la parella sueca de Toyota aconseguia retornar a la via, els pilots ho feien amb el radiador del seu Corolla WRC trencat, amb el que el seu abandonament era obligat. D’altra banda, Carlos Sainz i Luis Moya s’hi envirollaven amb la sisena velocitat engranada en una secció no massa ràpida, per desgràcia seva, el canvi es va quedar blocat en aquell instant i per tant els espanyols van haver de recuperar la traçada de manera molt precaria amb una marxa tan alta.

Però el de Thomas Rådström i Lars Bäckman no seria l’únic abandonament de la cronometrada, el sistema elèctric del Subaru Impreza S3 WRC de Colin McRae i Nicky Grist va fallar i amb el seu motor boxer mut, els britànics quedaven fora de la competició. Tots aquests incidents permetien a Juha Kankkunen i Juha Repo, autors del segon millor temps a Jutbo, grimpar fins a la segona posició provisional a 1 minut i 20,7 segons dels seus compatriotes de Mitsubishi i amb 12 segons de marge vers els espanyols de Toyota.

En les dues especials que restaven a l’etapa, els 3 equips inquilins de les posicions provisionals de podi, completaven la cronometrada amb la mateixa posició que ocupaven, pel que la classificació no feia més que confirmar-se a l’entrada al parc tancat de Borlange. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki ho feien en primera posició amb 1 minut i 23,1 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya restaven a 1 minut i 38,4 segons dels líders, és a dir, a 15,3 segons del seu objectiu més factible, la parella finlandesa de Ford; i gaudint alhora d’un marge de 27,2 segons en relació als locals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, guanyadors de la darrera edició de la ronda sueca, però que a tenor del comportament dels seus Pirelli, no suposaven cap amenaça tret d’errada per part dels de Toyota.

5 proves especials al llarg de 4 trams i de 94,24 km de distància cronometrada, servien per tancar l’edició en jornada dominical. La temperatura ambiental seguia pujant, arribant a registrar-se màximes de 8 ºC, amb el que la neu de les pistes pràcticament desapareixia.

Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven la primera prova especial del dia, si bé Juha Kankkunen i Juha Repo, en aturar el cronòmetre just darrera seu, els espanyols només hi guanyaven un parell de segons, d’altra banda, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander patien problemes amb el canvi, i en deixar-s’hi una desena de segons, passaven de poder pressionar al Corolla WRC que els precedia, a ser pressionats pel compacte nipó que els perseguia, el de Didier Auriol i Denis Giraudet.

Una fallada elèctrica en la segona especial dominical, deixava al Toyota de Didier Auriol i Denis Giraudet aturat en plena especial durant més de 2 minuts, amb el que els francesos s’acomiadaven de la lluita per la quarta plaça. Richard Burns i Robert Reid s’hi imposava per davant de Carlos Sainz i Luis Moya i de Juha Kankkunen i Juha Repo, si bé l’esforç dels britànics els deixava sense claus a les rodes, mentre que la lluita pel segon lloc s’estrenyia en un segon més.

Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a imposar-se en la segona passada per l’especial inaugural de la jornada, Rammen, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo en patir una lleugera sortida de pista, es deixaven 10 segons amb la parella espanyola de Toyota i conservaven la plaça per només 1,5 segons. En estat de gràcia, Carlos Sainz i Luis Moya repetien autoria d’escratx en les dues últimes cronometrades del programa, aconseguint la segona posició en la primera d’elles i confirmant-la en la darrera.

Completats els 381,34 km cronometrats del programa, i amb els cotxes dins el parc tancat de Karlstad, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki certificaven la seva victòria al 47è Ral·li de Suècia després de discórrer al llarg de l’etapa dominical amb cautela, amb un temps de 3 hores 32 minuts i 51,6 segons. Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien el segon millor temps final a 51,6 segons dels finlandesos de Mitsubishi, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo s’havien de conformar amb el tercer calaix del podi a 58,8 segons dels guanyadors.

Juha Kankkunen no va poder fer front a l’empempta de Carlos Sainz en la darrera jornada de competició.

En la categoria de producció el domini va ser totalment local, més quan, i si bé a priori no entraven a les travesses, Gustavo Trelles i Jorge del Buono abandonaven en el transcurs de la segona especial cronometrada del ral·li per averia de motor, tal i com també feien Luis Climent i Alex Romaní per problemes amb la suspensió arran d’haver trencat una roda. 

Kenneth Bäcklund i Tord Andersson s’imposaven en l’especial inaugural de l’edició, però dos escratxs consecutius dels seus companys de formació, Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander, situava aquests al capdavant de la classificació de forma provisional, doncs Kenneth Bäcklund i Tord Andersson responien amb dues victòries parcials i es tornaven a situar líders. La lluita distava molt d’estar resolta, doncs un altre escratx de Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander, enviava als per llavors líders a la segona posició, unes posicions que es mantindrien a l’entrada al parc tancat de Karlstad, doncs malgrat que Kenneth Bäcklund i Tord Andersson marcaven el registre més baix en les dues especials que restaven a l’etapa, els suecs rebien una penalització de 10 segons.

Al llarg del dissabte, la lluita interna entre les dues parelles de l’equip seguia focalitzant tot l’interés, amb 4 victòries parcials de Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander, per dues de Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, el que permetia als primers obrir tímidament un cert gap amb els seus companys i entrar al parc tancat de Borlange amb 20,4 segons de coixí.

La jornada dominical va ser més del mateix, en dues ocasions Kenneth Bäcklund i Tord Andersson aconseguien marcar el millor registre i situar-se a menys de 10 segons del liderat, però la resposta d’Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander era immediata, ja que aquests aconseguien imposar-se en les altres 4 proves especials de l’etapa i retornaven a Kalrstad com a guanyadors de la categoria amb 20,0 segons de diferència.

A efectes de campionat, tots aquells que havien puntuat al Ral·li Monte-Carlo al mes de gener, no ho feien a Suècia al febrer, pel que es donava un empat entre Manfred Stohl i Stig-Olov Walfridsson al capdavant de la classificació, com de Luis Climent i Kenneth Bäcklund en la segona posició provisional.

Walfridson-Melander guanyaven el ral·li de casa en producció.

En la Copa FIA 2-L, Harri Rovanperä i Voitto Silander feien bons els pronòstics en imposar-se en la primera especial del programa, però els seus companys d’equip ocasionals, els locals Jörgen Jonasson i Pecka Svensson, els enviaven a la segona posició, en quan aquests s’imposaven en la segona cronometrada de l’etapa.  Alister McRae i David Senior es volien afegir a la lluita imposant-se en la tercera i quarta prova especial del dia, però els dos SEAT Ibiza KitCar es mantingueren al capdavant de la classificació amb els suecs per davant dels finlandesos.

Jörgen Jonasson i Pecka Svensson guanyaven en tres de les quatre proves especials que restaven a la jornada, sent Alister McRae i David Senior qui els privava del ple, mentre que Harri Rovanperä i Voitto Silander es veien obligats a abandonar el ral·li per una averia de motor en la sisena prova especial.

Alister McRae i David Senior ho van seguir provant al llarg de dissabte, però els 40 segons de retard amb els que sortien de Karlstad era un escull complex de superar, més quan a Jutbo el motor del seu Volkswagen Golf KitCar va dir prou. A partir de llavors, i amb 8 minuts de marge al capdavant de la classificació, Jörgen Jonasson i Pecka Svensson es varen dedicar a administrar l’avantatge per tal d’anotar-se la victòria final.

En clau de campionat, SEAT aconseguia la primera victòria de l’any i es situava 2 punts per darrera del liderat de Peugeot.

En el campionat de pilots, la segona posició que aconseguia Carlos Sainz a la ronda sueca, permetia al pilot madrileny seguir extenent el seu liderat a la provisional del campionat de pilots una ronda més, mentre que per darrera seu es produia un empat a 10 punts entre els finlandesos Juha Kankkunen, segon i tercer a les dues primeres cites del calendari, i Tommi Mäkinen, guanyador a Suècia. Colin McRae, tercer al Monte-Carlo, mantenia el seu tercer lloc a 12 punts de Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	16
Juha Kankkunen Tommi Mäkinen	10 10
Colin McRae	4

En el campionat de marques, cap constructor aconseguia que els seus dos equips sumessin punts, pel que, tal i com passava en el campionat de pilots, Toyota es mantenia al capdavant de la taula amb 16 punts, tots ells aportats per Carlos Sainz i Luis Moya. 4 punts per sota s’hi classificava Mitsubishi, que feia una pujada forta des de la quarta fins la segona posició gràcies a la victòria de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que Ford perdia una plaça per 1 punt amb els dels tres diamants vermells.

Constructor	Punts
Toyota	16
Mitsubishi	12
Ford	11

Sébastien Loeb i Daniel Elena trencaven l’hegemónia nórdica al ral·li de Suècia

Segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 53è Ral·li de Suècia finalitzava el diumenge 8 de febrer de 2004 en el seu lloc natural, Karlstad. La prova que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció atreia l’interés de fins a 70 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 69 eren presents a la cerimònia de sortida celebrada a la mateixa ciutat el dijous 5 de febrer. El recorregut, composat per 19 especials cronometrades de 394,80 km de distància, era completat per 49 dels equips participants.

Una averia en la direcció assistida esgarrava bona part de les opcions a victòria de Grönholm-Rautiainen.

La prova arrancava el divendres al matí amb la celebració de cinc especials cronometrades de 145,80 km de distància total, en les que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els primers líders de la prova en marcar el millor registre en l’especial inicial seguits de Carlos Sainz i Marc Martí que marcarien el millor registre en la segona especial cronometrada sense desbancar als pilots de Peugeot de la seva posició de privilegi.

Després arribaria una doble passada a l’especial llarga del ral·li, Granberget de 52,57 km, on una averia en la direcció assistida del Peugeot 307 WRC dels líders provisionals en els darrers 20 km de l’especial els feien cedir aproximadament 1 minut, aquesta incidència combinada amb l’escratx dels pilots de Ford Markko Märtin i Michael Park, situaven al Focus RS WRC 03 número 7 en primera posició provisional. Els líders ratificaven la seva posició amb el millor temps en la segona passada pel tram deixant als seus rivals, Sébastien Loeb i Daniel Elena i Petter Solberg i Phil Mills a gairebé mig minut d’ells, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí perdien opcions en aquesta quarta cronometrada a causa d’una mala elecció dels claus de les rodes.

L’especial espectacle de Hagfors Sprint tancava la jornada sense que la disputa de la mateixa dongués canvis d’importància en la provisional donada la distància tan curta de la mateixa.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que començaven la segona etapa en cinquena posició provisional a gairebé 1 minut dels líders provisionals, s’adjudicaven les tres primeres especials cronometrades del dissabte, el que permetia a la parella finlandesa entrar de nou en posicions de podi just per darrera de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals trencarien momentàniament la ratxa dels de Peugeot en la quarta especial del dia per permetre de nou que aquests marquessin un altre escratx en la cinquena especial del dia.

Tot i aixó Markko Märtin i Michael Park estaven gestionant molt bé el ral·li, ja que amb prou feines havien cedit uns pocs segons vers els seus més immediats perseguidors, fins que en la sisena especial cronometrada es topaven amb una pedra oculta en un banc de neu que els deixava la roda posterior esquerra doblegada, perdent 6 minuts i el liderat que ara era per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals marcarien el darrer escratx en el darrer tram genuí per elevar les distàncies vers els homes de Peugeot dels 26 segons fins als 40.

L’altra cara de la moneda en l’equip Citroën eren Carlos Sainz i Marc Martí, primer quan els espanyols es veien obligats a fer un recte per evitar topar amb el Subaru Impreza WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que reemprenia la marxa, i després una especial més tard, veure’s obligats a aturar-se per treure la neu acumulada en apoiar-se massa als bancs de neu i que taponava el seu radiador provocant que la temperatura del motor s’elevés. Amb tot els de Citroën es trobaven en disposició de lluitar per la quarta plaça en la etapa final de diumenge amb el Ford Focus RS WRC de Janne Tuohino i Jukka Aho que per aquesta cita havien reemplaçat a François Duval i Stéphane Prévot.

Diumenge al matí Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van sortir disposats a escurçar distàncies vers els líders provisionals, peró ja en la primera especial cronometrada una virolla a 180 km/h provocava una lleugera sortida de pista dels pilots de Peugeot, el que convidava als campions del món de 2000 i 2002 a prendre una actitud menys arriscada. Per part del pilot francès Sébastien Loeb i el seu copilot monegasc Daniel Elena, en veure les marques que els de Peugeot havien deixat a la pista van començar a veure les coses més clares.

El protagonisme de la jornada se’l van endur en gran mesura la lluita per la quarta plaça que estaven mantenint Janne Tuohino i Jukka Aho amb Carlos Sainz i Marc Martí, els de Citroën s’adjudicaven la primera especial cronometrada del dia i la plaça al que els de Ford replicaven amb el millor temps i recuperant posició en la següent especial disputada. En la darrera especial cronometrada del bucle matinal, els espanyols feien el segon temps escratx per situar-se a només dues décimes de segon dels finlandesos de Ford. Ja en la quarta especial cronometrada tots dos empataven a l’escratx pel que les possibilitats es reduien a dues especials on el motor del Xsara WRC va començar a fallar per acabar treballant a tres cilindres el que va obligar a dessisitir als pilots d’intentar aspirar a posicions més avançades.

Tot i els tres escratxs que aconseguien Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la última jornada, els de Peugeot cedien gairebé 6 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena que finalment acabarien aconseguint trencar el domini nórdic al ral·li de Suècia completant el recorregut en 3 hores 26 minuts i 17,7 segons. 46,4 segons per darrera d’ells s’hi trobaven els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que els campions del món Petter Solberg i Phil Mills aconseguien pujar al darrer calaix del podi si bé el dissabte al matí semblava dificil.

Sense fer massa soroll, Solberg-Mills tancaven el podi.

En el campionat de producció, els finlandesos Jani Paasonen i Sirkka Rautiainen van dominar de principi a final la prova, permetent-se fins i tot rodar a un ritme tranquil en certs moments. Per la seva banda Dani Solà i Xavier Amigò van haver de recuperar-se d’una caiguda de potència en el propulsor del seu Mitsubishi Lancer Evo VII per acabar completant el recorregut en tercera posició final just per darrera dels britànics de Subaru Alister McRae i David Senior. En tractar-se de la ronda inaugural del campionat de producció, el podi suec es veia reflexat en el podi del certàmen.

Paasonen-Rautiainen dominaven de cap a peus el ral·li.

Amb aquesta Sébastien Loeb aconseguia la seva segona victòria de dues possibles, el que permetia al pilot alsacià començar-se a distanciar dels seus rivals en la lluita pel títol. Marcus Grönholm gràcies a la segona plaça aconseguida escalava fins aquesta posició en el campionat a 7 punts del líder, mentre que Markko Märtin, que aconseguia acabar en setena posició la prova de la neu i el gel, perdia una posició i ara era tercer a 10 punts del francès.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	20
Marcus Grönholm	13
Markko Märtin	10

En l’apartat de constructors Citroën afegia als 20 punts aconseguits per Sébastien Loeb i Daniel Elena en les dues primeres proves, els 4 punts que aconseguia ara Carlos Sainz i Marc Martí gràcies a completar el recorregut en cinquena posició, el que permetia a la marca dels dos galons passar a liderar la general per només 2 punts d’avantatge vers Ford que perdien una posició. Peugeot seguia conservant la tercera posició del campionat tot i només sumar els 8 punts de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Constructor	Punts
Citroën	24
Ford	22
Peugeot	17

Latvala-Anttila guanyaven el ral·li i es situaven líders al mundial.

El 62è Ral·li de Suècia era la segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, i Karlstad no fallava en la seva habitual cita amb l’especialitat. La cita escandinava, que era puntuable pels campionats de pilots, marques, WRC-2 i WRC-3, s’iniciava el dimecres 5 de febrer amb la protocolària cerimònia sortida en la que s’hi donaven cita 39 dels 44 equips inscrits, així com l’habitual especial espectacle de Karlstad, per al cap de tres dies, el dissabte 8 de febrer de 2014 un cop superades les 24 proves especials programades de 323,54 km de distància, donar per finalitzada la prova amb 30 equips participants presents.

Mikkelsen-Markkula debutaven en el podi del mundial amb mèrits.

Preocupava i molt entre els participants la manca de neu sobre les pistes per les que discorria la prova, amb el que les clapes de fang eren cada cop més visibles i la durabilitat dels claus quedava entredita. Per aquest motiu en el tram de proves molts es van limitar a fer una sola passada i sense expremer al màxim l’accelerador del seu cotxe, mentre que Citroën hi coneixia les dues cares de la competició en quan Mads Østberg i Jonas Andersson marcaven el millor temps del tram, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle s’hi accidentaven.

L’especial espectacle de Karlstad, celebrada el mateix dimecres al vespre, obria com era habitual a la cita sueca les hostilitats entre els participants, en la que el norueg Andreas Mikkelsen i el seu copilot finlandès Mikko Markkula amb un Volkswagen Polo R WRC, aconseguien marcar el millor registre i anar-se’n a dormir com a líders del ral·li per 8 dècimes de segon vers els seus companys d’equip i campions mundials, els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

L’activitat es reemprenia l’endemà dijous al matí, amb 3 trams que es celebraven a doble passada, dos dels quals es trobaven en sòl norueg, i que suposaven un total de 6 proves especials cronometrades d’una corda de 62,02 km que completaven la primera etapa i que es celebraven sense assistències intermitges. Ja en la primera especial cronometrada del dijous, celebrada encara en territori suec, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia rellevaven de la primera posició als seus companys d’equip nòrdics en aconseguir el seu primer escratx.

Endinsats a Noruega, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es refermaven en la seva posició amb un segon temps escratx consecutiu, mentre que el Volkswagen Polo R WRC de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila desplaçava del tercer lloc al Ford Fiesta RS WRC dels estonis Ott Tänak i Raigo Mölder, tenint així un podi provisional ple de cotxes de la firma de Wolfsburg. Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula tancaven el bucle matinal amb un temps escratx si bé no es produien canvis en les posicions.

El bucle de la tarda s’iniciava repetint primer les dues especials noruegues per acabar la jornada celebrant la sueca, en la primera d’elles els estonis Ott Tänak i Raigo Mölder de l’equip privat de Michelin, trencaven el domini Volkswagen en aconseguir el seu primer escratx i desplaçar tanmateix a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila fora de les places de podi, si bé aquesta classificació va ser efímera doncs Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula repetien l’escratx en la segona especial noruega i passaven a liderar la general per 2 dècimes de segon, mentre que els seus companys d’equip finlandesos recuperaven el tercer calaix del podi.

En la última especial de la jornada, ja de nou en territori suec, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tornaven a recuperar la posició de líders malgrat haver d’obrir pista, desplaçant als seus companys Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula al segon calaix del podi fent entrada al parc tancat de Karlstad a 5,8 segons dels seus companys provençals. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila conservaven la tercera posició a 12,2 segons dels líders si bé el seu marge sobre Ott Tänak i Raigo Mölder era de tan sols 2,6 segons.

La segona jornada del ral·li, programada pel divendres 7 de febrer, comptava amb 4 trams cronometrats que es celebraven a doble passada, el que generava un total de 8 proves especials al que se’ls hi unia una segona passada per l’especial espectacle inaugural de Karlstad, elevant la distància cronometrada total de la jornada fins als 117,46 km.

S’esperava que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, un cop lliures de la tasca feixuga d’obrir pista, poguessin treure una important avantatge al capdavant de la taula, peró ans al contrari els líders cometien una errada i cedien 4 minuts i mig en una sortida de pista, el que situava de nou al capdavant de la provisional als seus companys Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula seguits per tan sols 6 dècimes de segon per Jari-Matti Latvala i Miiikka Anttila, autors del millor registre en aquesta primera especial.

Paral·lelament la parella de Citroën formada pel pilot norueg Mads Østberg i el seu copilot suec Jonas Andersson, es situaven en posicions de podi en superar de cop els Ford Fiesta RS WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i d’Ott Tänak i Raigo Mölder.

Els campions mundials no eren els únics en començar la jornada amb mal peu, doncs els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul trencaven una botja del seu i20 WRC en colisionar contra una roca, veient-se obligats a acollir-se al superally amb la conseqüent sanció de 5 minuts per cada tram no disputat.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia iniciaven llavors la dificil missió de recuperar quantes més posicions els hi fos possible i amb dos escratxs consecutius i un segon temps escratx en l’especial de Hagfors Sprint, els francesos tancaven el bucle matinal en tretzena posició provisional. En la part alta de la taula, un segon millor temps per Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula perllongava una mica més el seu liderat, mentre que en la tercera prova especial del dia, el segon temps escratx era per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que els permetia passar a comandar la taula de temps.

En sortir de les assistències es repetia un guió similar al del matí peró sense l’errada de Sébstien Ogier i Julien Ingrassia, els quals aconseguien l’autoria dels quatre escratxs en els quatre trams programats, mentre que en la primera especial del bucle, cinquena de la jornada, Hyundai perdia l’altre dels seus efectius, l’i20 WRC que pilotaven pels finlandesos Juho Hänninen i Tomi Tuominen quan aquests malmetien la roda frontal per una errada de pilotatge. D’altra banda també es repetia el pols entre Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula per la primera posició, i si bé els finlandesos aconseguien posar segons entre els dos Volkswagen Polo R WRC en les tres primeres proves del bucle, la parella noruego-finlandesa recuperava terreny en les dues especials espectacle per tancar la jornada a 3,6 segons del liderat. Mads Østberg i Jonas Andersson, acomodats en la tercera posició provisional, feien entrada al parc tancat de Karlstad a 43 segons del líders.

Jost Capito, cap de files a Volkswagen Motorsport, decidia no imposar ordres d’equip, amb el que els dos Volkswagen Polo R WRC tenien carta blanca per atacar-se al llarg de les 8 proves especials cronometrades de la tercera i última etapa les quals tenien una corda de 142,16 km de distància, resultant ser doncs aquesta l’etapa més llarga del ral·li.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no van voler deixar lloc a les sorpreses i amb els quatre escratxs possibles en les quatre primeres passades per les especials cronometrades, els finlandesos començaven a deixar el ral·li decidit, més quan a la segona prova del dia, Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula patien una lleugera sortida de pista que els feia perdre 25 segons i que permetia als seus companys gaudir d’un marge de comfort proper al mig minut.

Ja en el bucle de la tarda, l’endarreriment acumulat per l’inici de la última prova cronometrada del matí, va portar als organitzadors a suspendre la segona passada per la primera especial, amb el que el bucle es reduia a 3 trams. Els pilots de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson aconseguien el seu primer escratx al ral·li en la sisena especial del programa, mentre que en la següent els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el seu desè millor registre que els permetia pujar fins la sisena posició provisional.

En el Power Stage que tancava el recorregut, Mads Østberg i Jonas Andersson repetien com autors d’un temps escratx, per davant dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen; el que suposava a la parella de Citroën sumar 3 punts extra en el campionat de pilots.

Celebrades 23 de les 24 proves especials programades, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien entrada al parc tancat de Karlstad com a vencedors del ral·li per tercera vegada en la seva carrera. La parella finlandesa de Volkswagen aturava el cronòmetre en un temps total de 3 hores i 31,1 segons, acumulant un avantatge de 53,6 segons vers els seus companys d’equip Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula que tanmateix debutaven en un podi del mundial. Una altra parella nòrdica, la de Citroën formada per Mads Østberg i Jonas Andersson, tancava el podi suec a 59,5 segons dels primers classificats.

Sempre fora dels temps dels líders, Østberg-Andersson tenien el consol de guanyar el Power Stage.

En categoria WRC-2 el pilot saudí Yazeed Al-Rahji i el seu copilot britànic Michael Orr sortien victoriosos del pols que mantingueren en les dues especials inicials amb els finlandesos Jari Ketomaa i Kaj Lindström gràcies a disposar una major entrega de potència per part del seu Ford Fiesta RRC per contra del Fiesta R5 dels seus rivals. En la segona meitat de la segona jornada del ral·li els líders van aconseguir incrementar la diferència vers els seus més immediats perseguidors fins establir-la en 1 minut i mig.

A manca de tres proves cronometrades per completar el ral·li, tot semblava indicar que Yazeed Al-Rahji i Michael Orr aconseguirien la victòria, peró la situació feia un gir insospitat en quan els pilots patien una virolla i quedaven clavats en un banc de neu, el que facilitava que Jari Ketomaa i Kaj Lindström tornessin a ocupar la primera plaça de la categoria. Peró per desgràcia dels nous líders, un problema els va fer enlentir molt el seu ritme en la última especial cronometrada, on cedien 21 segons vers els estonis Karl Kruuda i Martin Järveoja que completaven el recorregut com a guanyadors.

En la classificació del campionat, el cinquè lloc que aconseguien els pilots ucrainesos Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin els permetia perllongar el seu liderat aconseguit arrel de la victòria al Monte-Carlo, mentre que per darrera seu s’hi mantenia l’italià Lorenzo Bertelli amb un punt d’avantatge vers l’estoni Karl Kruuda i amb 9 de demèrit vers el líder.

Kruuda-Jarveoja aconseguien la victòria en el darrer suspir.

E

n el campionat de pilots, el finalndès Jari-Matti Latvala passava a liderar la provisional del certamen gràcies a combinar un cinquè lloc amb una victòria, per contra d’una victòria i un sisè lloc per part del seu company d’equip i vigent campió mundial, el provençal Sébastien Ogier. El norueg Mads Østberg guanyava una posició gràcies al seu primer podi amb Citroën i es situava en tercera posició al campionat.

Pilot	Punts
Jari-Matti Latvala	40
Sébastien Ogier	35
Mads Østberg	30

En l’apartat de constructors, Volkswagen sempre guanyava i amb dues victòries de dues possibles començava a escapar-se al capdavant de la taula del campionat amb 16 punts d’avantatge vers Citroën. D’altra banda el segon equip de Volkswagen, que comptava només amb la presència d’Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula, superava a M-Sport per quatre punts i reemplaçava als preparadors britànics del seu tercer lloc.

Constructor	Punts
Volkswagen	72
Citroën	56
Volkswagen II	26

Alén-Kilvimäki no van tenir rival en el comiat oficial del Lancia Delta HF 4WD.

El dissabte 6 de febrer de 1988, Karlstad tornava a ser l’epicentre del món dels esports de motor i el motiu no podia ser un altre que per la cerimònia de clausura d’una edició del Ral·li de Suècia, concretament la 38ena. La ronda sueca tenia en la seva llista d’inscrits un total de 158 equips, sent tots ells presents a la línia de sortida del primer tram, disputat el dijous 4 de febrer de 1988. 67 dels equips participants van aconseguir completar el recorregut que els organitzadors havien disposat en el programa, el qual estava format per un total de 36 especials cronometrades de 498,96 km de distància. Tanmateix la cita escandinava otorgava punts en els certàmens de pilots, constructors i producció.

El set vegades guanyador del ral·li poc va poder fer amb un Sierra XR4 privat vers el potent Lancia oficial.

De les tres etapes que tenia el 38è Ral·li de Suècia, la primera, celebrada íntegrament en dijous 4 de febrer, era la més llarga de totes amb 203,48 km cronometrats al llarg de 14 proves especials. Si bé en el moment de donar-se el tret de sortida al ral·li, els núvols carregats de neu es van deixar veure en el cel, el cert és que la nevada va ser més aviat minsa, el que acompanyat d’unes jornades prèvies amb unes temperatures relativament suaus per a la latitud, van convertir les pistes per les que discorria l’esdeveniment en una mescla de fang i gel que no donava cap opció als vehicles de dues rodes motrius.

Els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, amb el Lancia Delta HF 4WD oficial número 2, patien una sortida de pista en el tram inaugural, tirant així per la borda tot el treball de reconeixement previ que havien fet, arribant a passar fins a 22 vegades per cada especial, i s’hi deixaven uns respectables 4 minuts, els justos i necessaris per retornar a pista just per davant dels seus companys d’equip, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que pilotaven el Lancia amb dorsal 4. Malgrat que els finlandesos havien d’alçar el peu de l’accelerador lleugerament en el moment que els seus companys retornaven a pista, aquests s’imposaven en la primera especial cronometrada del programa i per tant passaven a liderar així el ral·li.

Els finlandesos de Lancia però, afrontaven les cronometrades sense el seu habitual “Maximum Attack”, doncs les condicions de la pista eren molt delicades i el seu coneixement del comportament dels seus Michelin no era molt vast, el que donava certa volada als Mazda 323 oficials presents. Timo Salonen i Seppo Harjanne guanyaven la següent prova cronometrada i rellevaven així als seus compatriotes en la primera plaça de la provisional, però el seu liderat no seria massa llarg. En la quarta especial cronometrada del ral·li el seu escapament va començar a emetre un suspitós vapor d’aigua, indici que la seva junta de culata havia dit prou, i els ex-campions mundials amb prou feines van poder completar l’especial per tal d’abandonar l’esdeveniment; el mateix que un any abans havien aconseguit guanyar amb idèntic model.

Uns altres finlandesos, Mikael Sundström i Voitto Silander, als comandaments d’un Mazda 323 amb caixa de sis velocitats i amb el suport de l’importador suec de la marca nipona, prenien llavors el relleu en la primera posició, però la manca de fiabilitat del cotxe tornaria a ser clau, doncs una averia en el seu diferencial en la setena especial cronometrada, els feia perdre de l’ordre de mig minut, situant així a Markku Alén i Ilkka Kivimäki  de nou en el liderat, una posició que els homes de Lancia ja no perdrien fins al final. Per a més despropòsit, el canvi de la transmissió va agafar desprovistos als seus mecànics, que en tardar una mica més del temps establert per a les assistències, obligaven a penalitzar a la parella que assistien.

Mikael Sundström i Voitto Silander afrontavwn les següents especials cronometrades enfurismats i a fons, el que provocaria el seu accident, i en conseqüència abandonament de la prova, en la dotzè tram del dia. Una cronometrada abans, l’onzena, Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, amb el segon dels Mazda 323 4WD oficials, i quan aquests s’anaven acostant al Ford Sierra XR 4×4 privat dels suecs Stig Blomqvist i Benny Melander en la lluita per la segona posició, també causarien baixa al ral·li per culpa de la junta de culata, amb el que la formació nipona es quedava sense caps de files a les primeres de canvi.

Quan restava una especial cronometrada per completar la primera jornada del ral·li, Mikael Ericsson i Claes Billstam, que intentaven netejar la imatge oferta en l’especial inaugural imposant-se en 6 de les cronometrades celebrades fins llavors, eren també víctimes de la seva mecànica, una conducció del circuit refrigerant es trencava en el seu Lancia Delta HF 4WD i aquest quedava estacionat al voral de la cronometrada amb el rellotge de temperatura en la zona vermella.

Així doncs, l’entrada al parc tancat de Karlstad es feia dijous a la nit a partir de les 11 menys cinc minuts, amb els finlandesos de Lancia Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la provisional per gairebé 2 minuts de marge vers els locals Stig Blomqvist i Benny Melander. Tercers eren els veterans suecs Bror Danielsson i Anders Eklind a bord d’un Audi Coupé Quattro, grans beneficiats per la gran quantitat de baixes i incidents entre els pilots oficials i de renom.

Divendres al matí la presència de núvols carregats de neu tornava a ser important a les muntanyes, però en les valls per les que les especials discorrien, no hi queia ni un sol floc de neu, i la pluja que tímidament queia, complicava encara més l’estat de les pistes. En aquesta segona etapa, l’organització programava un total de 14 proves especials cronometrades de 185,92 km de distància, a les que els 95 equips participants arribats al parc tancat de Karlstad, hi començarien a fer front a partir de les 8 del matí.

Stig Blomqvist i Benny Melander intentaven llimar distàncies amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki imposant-se en 4 de les 5 primeres especials celebrades, assumint alhora un gran nombre de riscos, doncs el seu Ford Sierra XR 4×4 tenia un dèficit d’uns 40 CV de potència vers el Lancia Dleta HF 4WD de la parella líder.

La sisena especial de l’etapa, l’habitual cronometrada sobre el llac glaçat de Torsby, era cancelada degut a les altes temperatures que es registraven i per tant manca d’integritat del gel, el que suposava un alt en el complex camí que tenia la parella aspirant. A partir de la setena, s’iniciava el domini de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i/o l’acceptació de la comfortable segona plaça que ocupaven Stig Blomqvist i Benny Melander; sigui com sigui la parella finlandesa de Lancia aconseguia la victòria parcial en 7 de les 8 proves especials que restaven a l’etapa i retornaven al parc tancat de Karlstad encara més líder.

Per darrera dels dos principals protagonistes del dia, també hi feien entrada quan faltaven 5 minuts per a les 10 de la nit, 68 equips més, sent el primer classificat d’ells el composat per a Bror Danielsson i Anders Eklind amb el seu Audi Coupé Quattro, si bé aquests ja començaven a sentir la pressió que els hi exercien els seus compatriotes, Lars-Erik Torph i Christina Thörner, amb idèntica montura, i que a més a més es venien recuperant d’una penalització rebuda per avançament en un control horari en el transcurs de la primera jornada i que els havia fet baixar incialment fins a la tretzena posició.

Quan eren les 9.45 del matí del dissabte, els participants tornaven a sortir de Karlstad per afrontar la tercera i última jornada del ral·li, la qual només tenia 8 proves especials en el seu programa de 109,56 km cronometrats.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki mantenien la inèrcia de les acaballes de la jornada anterior, imposant-se en les dues primeres especials cronometrades de l’etapa, mentre que en 5 de les 6 restants, els honors se’ls van repartir pilots de segona fila, sent Stig Blomqvist i Benny Melander qui tancaven l’edició amb un millor registre en l’última especial.

D’altra banda, el duel entre els Audi Coupé Quattro es resolia ben d’hora, doncs Lars-Erik Torph i Christina Thörner superaven a les primeres de canvi a Bror Danielsson i Anders Eklind; un duel vist per sentència en quan els segons patien una sortida de pista una mica més endavant.

Amb el retorn al parc tancat de Karlstad a les 18.20 del mateix dissabte, es donava oficialment per finalitzat el 38è Ral·li de Suècia amb la victòria de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos s’acomiadaven del Delta HF 4WD cobrint els 491,96 km cronometrats que finalment es disputaven, amb un temps de 5 hores 2 minuts i 31 segons, o el que és el mateix, en 1 minut i 37 segons menys que Stig Blomqvist i Benny Melander, segons classificats. Uns altres locals, Lars-Erik Torph i Christina Thörner, tancaven el podi a 7 minuts i 32 segons dels guanyadors.

En un ral·li amb nombrosos abandonaments, Torph-Thörner aconseguien tancar el podi.

En la categoria de producció la victòria anava a parar a un altre Lancia Delta HF 4WD, concretament al pilotat per Soren Nilsson i Per-Ove Persson, els suecs, que habitualment pilotaven cotxes de major volada, en aquesta ocasió van haver de baixar les seves pretensions en no disposar de suficient pressupost, amb el que la victòria en la classe va ser fàcil, tal i com ho demostren els gairebé 20 minuts de marge amb els que els suecs van guanyar la prova per davant dels seus compatriotes, amb idèntica montura, Hans Avelin i Johnny Gustavsson.

Nilsson-Persson baixaven un graó per manca de pressupost i aconseguien una victòria fàcil.

Molts dels pilots que van pendre part a la cita inaugural del calendari, el Ral·li Monte-Carlo, no van competir en la prova sueca, pel que en haver diferents inquilins en les posicions de podi en les dues proves, es donava un empat en totes i cadascuna de les posicions en la general provisional del campionat per a pilots.

Pilot	Punts
Bruno Saby Markku Alén	20 20
Alessandro Fiorio Stig Blomqvist	15 15
Jean-Pierre Ballet Lars-Erik Torph	12 12

En el campionat de constructors, Lancia aconseguia la segona vicòria consecutiva en la temporada, sent a més a més en l’únic esdeveniment en el calendari en el que Mazda podia comprometre la seva supremàcia, marca que tanmateix . Audi, gràcies al tercer lloc dels privats Torph-Thorner pujaven fins la segona posició provisional, mentre que Ford sumava els primers punts de la temporada i es situava en tercera posició.

Constructor	Punts
Lancia	40
Audi	21
Ford	17

Marcus Grönholm es mostrava ferm en la lluita dins de Peugeot i guanyava el primer ral·li de la temporada.

El diumenge 3 de febrer de 2002 Karlstad tornava a ser l’epicentre del mundial de ral·lis en celebrar-s’hi la cerimònia de clausura del 51è Ral·li de Suècia. El ral·li, que s’iniciava el divendres 1 de febrer a la mateixa ciutat, comptava amb un total de 85 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 75 baixarien des de la rampa de sortida i farien front a un recorregut programat de 381,96 km de distància repartits al llarg de 16 trams cronometrats. 51 equips van completar la prova sueca, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i el remodelat campionat de producció.

Mantenint un fort pols amb els seus companys d’equip en els primers compassos, Rovanperä-Pietiläinen no van poder repetir la victòria aconseguida un any abans.

Els organitzadors programaven un total 5 proves especials cronometrades de 124,05 km de distància per a la primera etapa del ral·li, unes especials en les que els participants només hi passarien en una ocasió en aquesta primera jornada, si bé aquestes es tornarien a repetir en les dues següents etapes de la cita. 

L’esdeveniment arrancava amb una baixa, doncs l’estonià Markko Märtin i el britànic Michael Park no podien sortir del parc tancat després d’haver colisionat violentament amb un ren en el tram de proves celebrat la jornada anterior, deixant tan malmès el seu Ford Focus RS WRC’02 que els seus mecànics no el van poder reparar.

Sobre la pista hi havia neu fresca, caiguda la nit anterior, quelcom que perjudicava enormement als primers pilots en prendre la sortida; l’ordre s’establia en funció de la classificació de la provisional del campionat de pilots, així Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, guanyadors del Ral·li Monte-Carlo, eren els primers, mentre que els guanyadors de les dues darreres edicions de la ronda sueca, els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, dels darrers. 

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren els primers líders en imposar-se en l’especial cronometrada de Sagen, l’encarregada de donar el tret de sortida a l’edició, seguits de Thomas Rådström i Denis Giraudet i els seus companys d’equip Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström perdien 21,2 segons amb problemes de pneumàtics

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen guanyaven la segona especial cronometrada del matí, aprofitant una mala elecció de pneumàtics dels seus companys, i restaven a 2,5 segons de la seva posició, mentre que en la resta de participants els problemes creixien, sobretot entre els Citroën, Thomas Rådström i Denis Giraudet patien una sortida de pista i hi cedien 40 segons, mentre que els seus companys, Sébastien Loeb i Daniel Elena, s’hi envirollaven i havien d’esperar a l’ajut dels espectadors per a poder retornar el seu Xsara WRC a la pista amb tres minuts de retard.

La cronometrada solitària del migdia tornaria a donar com a guanyadors parcials a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, els qui ara si accedirien al liderat provisional, mentre que Thomas Rådström i Denis Giraudet sumarien la seva segona sortida de pista consecutiva deixant-s’hi la definitiva quantitat de 7 minuts en l’incident.

Després d’una segona parada a Hagfors per a la posada a punt dels cotxes, els participants es disposaven a afrontar el bucle de la tarda. La parella formada per Tommi Mäkinen i Kaj Lindström patia una sortida de pista en la quarta especial cronometrada del dia, i la neu que s’acumulava en el frontal del seu Subaru Impreza S7 WRC, impedia el flux d’aire cap al radiador, provocant així un sobre-escalfament del seu motor bòxer que s’acabaria trencant.

En positiu, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen començarien a retallar distàncies amb els seus companys de formació amb el segon millor temps per darrera del Citroën de Thomas Rådström i Denis Giraudet, una retallada que es completaria en la cinquena i última especial cronometrada de l’etapa, situant als ex-campions del món al capdavant de la provisional per 9 dècimes de segon de marge vers Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Per darrera de les dues parelles de Peugeot hi entraven en tercera posició provisional els britànics Colin McRae i Nicky Grist, autors a la seva vegada del darrer escratx del dia, a 41,5 segons dels líders provisionals. Mentre que les condicions poc favorables per a la majoria de caps de fila dels equips punters, facilitava que el divendres al vespre a l’arribada al parc tancat de Karlstad hi figuressin noms poc habituals en les posicions altes com els de Jani Paasonen i Arto Kapanen, o els Hyundai Accent WRC2 de Freddy Loix i Sven Smeets i de Juha Kankkunen i Juha Repo, quarts, cinquens i sisens respectivament, sent Carlos Sainz i Luis Moya els setens classificats a 1 minut i 9,2 segons dels líders.

La segona jornada de la prova guardava certes similituds amb la primera, doncs les tres primeres especials cronometrades no eren altra cosa que una segona passada per les tres darreres del divendres, a les que per la tarda se l’hi afegirien tres noves especials més per les que novament només s’hi passaria en una ocasió fins assolir els 129,09 km competitius totals de l’etapa, esdevenint així en la jornada més llarga del programa.

La principal diferència entre la primera i segona etapa romania en la temperatura ambiental, aquesta s’havia incrementat vers la jornada anterior i les precipitacions que ara es produien, ho feien en forma de pluja, el que facilitava l’aparició de plaques de terra enmig de la pista, complicant així el pilotatge als participants, que ara havien de vetllar per la integritat dels claus de les seves rodes per quan el gel tornés a imperar a la pista del mateix tram o el següent.

Colin McRae i Nicky Grist iniciaven l’etapa com acabaven l’anterior, marcant el millor registre, mentre que els seus companys de formació, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, guanyaven dues posicions per situar-se en cinquena posició a 4,5 segons del Hyundai Accent WRC2 de Freddy Loix i Sven Smeets.

A Colin McRae i Nicky Grist el somriure els hi va marxar ben d’hora, doncs en la segona prova especial sabatina, els britànics es menjaven una pedra amagada sota la neu i trencaven una llanda; la parella en haver de parar per canviar la roda, s’hi deixava en l’inicident una mica més de 3 minuts i queia fins la catorzena posició provisional, mentre que el forat que ells deixaven en el podi el passaven a ocupar Carlos Sainz i Luis Moya. Però els de Ford no serien els únics en ensopegar amb la pedra, Jani Paasonen i Arto Kapanen també la tocaven amb idèntiques conseqüències i el mateix temps perdut que els britànics, amb el que els finlandesos de Mitsubishi desapareixien definitivament de les posicions capdaventeres.

D’altra banda l’esperat duel entre els dos companys d’equip de Peugeot no va existir, només en el 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen s’hi introduia un nou element de control de les suspensions a mode de prova, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volaven sobre les pistes i aturaven el cronòmetre en la primera especial sabatina amb el segon millor registre per darrera de Colin McRae i Nicky Grist, per ja en les 5 següents proves especials programades, anotar-hi el millor temps, amb el que la parella seria al retorn a Karlstad encara més líder amb 50,1 segons de marge vers Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Carlos Sainz i Luis Moya eren tercers a 2 minuts i 21,5 segons dels primers classificats i amb un marge de 30,7 i 31,2 segons amb Freddy Loix i Sven Smeets i els campions mundials en vigència, Richard Burns i Robert Reid, respectivament.

Si bé la jornada dominical tenia la respectable xifra de 128,82 km cronometrats al llarg de 5 proves especials programades, sent les dues primeres les dues que iniciaven l’edició de la ronda sueca, la distància que separava Marcus Grönholm i Timo Rautiainen dels seus companys Harri Rovanperä i Risto Petiläinen era important, molt més si la perspectiva s’agafava des de la tercera posició de Carlos Sainz i Luis Moya; pel que la tercera i última etapa havia de ser un tràmit per als dos primers classificats.

Per contra el pilot madrileny de Ford i el seu copilot gallec havien de controlar a Richard Burns i Robert Reid, els britànics es trobaven cada cop més adaptats al seu Peugeot 206 WRC i de cara al mundial de constructors no s’hi jugaven res en estar els seus dos companys de formació ocupant les dues primeres posicions provisionals, poguent-se permetre un atac a ultrança del tercer calaix del podi.

Els organitzadors es veien en l’obligació de cancelar la segona cronometrada dominical per manca de neu, mentre que Richard Burns i Robert Reid feien bons els pronòstics imposant-se en la primera i tercera especial per situar-se a 24,7 segons de la tercera posició de podi. Si bé Colin McRae i Nicky Grist privaven dels honors als seus compatriotes en la penúltima especial programada, si que aquests marcaven el segon millor registre per restar a 12,5 segons del seu objectiu i amb els 39,85 km cronometrats del tram de Hagfors per davant. Richard Burns i Robert Reid s’entregaven al 100% per imposar-se al tram, però Carlos Sainz i Luis Moya en aturar el cronòmetre a 4,4 segons dels britànics, els de Ford conservaven la darrera posició de podi.

Així doncs amb els pilots de nou al parc tancat de Karlstad el diumenge al migdia, el 51è Ral·li de Suècia es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui completaven els 358,80 km cronometrats celebrats amb un temps final de 3 hores 7 minuts i 28,6 segons. A 1 minut i 24,5 segons del seu registre es classificaven els seus companys i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, assegurant així el primer doblet per a la casa del lleó de la temporada, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya eren tercers a 2 minuts i 25,8 segons dels guanyadors.

Amb una millor posició de sortida, Sainz-Moya van pujar fins a posicions de podi en la segona jornada.

El 51è Ral·li de Suècia era tanmateix la primera prova en el calendari del nou mundial de producció, un campionat que seguia mantenint els cotxes amb homologació de Grup N com els de referència, però que estava reservat a aquells pilots que prèviament hi formulitzaven la seva inscripció i que per tant assolien el compromís de competir al llarg de 6 proves de les 8 del calendari.

Toshi Arai i Tony Sircombe es feien amb el liderat de la classe al terme de la primera especial del ral·li, però uns problemes matiners amb les suspensions van endarrerir a la parella que ràpidament va ser superada pels finlandesos Kristian Sohlberg i Jukka Aho, qui completarien la primera jornada amb 18,5 segons de marge vers la parella oriental després d’aconseguir 3 victòries parcials de les 5 possibles.

Dissabte els herois de la classe foren uns altres finlandesos, concretament Marko Ipatti i Kari Kajula, mentre que Kristian Sohlberg i Jukka Aho aconseguien doblar el gap amb Toshi Arai i Tony Sircombe sense fer massa rebombori.

La jornada final dominical no va ser altra cosa que una continuació de l’etapa anterior en quan a resultats es refereix, pel que Kristian Sohlberg i Jukka Aho aconseguien finalment imposar-se en la categoria i passar a liderar la provisional amb 10 punts, 4 més que un dels principals favorits, el nipò Toshi Arai.

Marcus Grönholm combinava el seu cinquè lloc del Monte-Carlo inaugural amb la victòria que obtenia a Karlstad per passar a liderar la provisional del campionat de pilots per dos punts de marge, els obtinguts als Alps Marítims francesos al mes de gener, vers el seu compatriota Tommi Mäkinen. Carlos Sainz sumava el seu segon tercer lloc consecutiu de la temporada i mantenia la posició a la provisional.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	12
Tommi Mäkinen	10
Carlos Sainz	8

En el campionat de marques Peugeot obtenia la màxima puntuació possible, 16 punts, gràcies al doblet de les seves dues parelles finlandeses, amb el que els francesos escalaven dues places en la general i es situaven líders de la provisional. Ford per la seva banda es mantenia en la segona plaça, gràcies també a que Subaru no sumava ni un sol punt al ral·li en produir-se l’abandonament dels seus dos integrants de l’equip per problemes de motor, fent el viatge invers dels de lleó de la primera fins la tercera posició.

Constructor	Punts
Peugeot	20
Ford	16
Subaru	12

Vatanen-Harryman van haver de remuntar en dues ocasions per adjudicar-se el Monte-Carlo.

El 53è Ral·li Monte-Carlo, ronda incial de la temporada del mundial de ral·lis de 1985, finalitzava el divendres 1 de febrer a Mònaco. L’esdeveniment, que arrancava des de sis ciutats del continent europeu, Paris, Monte-Carlo, Sestrieres, Bad Homburg, Lausana i Barcelona, el dissabte 26 de gener, tenia en el seu recorregut programat un total de 851,70 km, distribuits al llarg de 34 especials cronometrades. La llista d’inscrits es va veure reduida considerablement en comparació amb edicions anteriors, degut a les disputes que mantenien Jean-Marie Balestre, president de la FISA i la FFSA, amb l’Automòbil Club de Mònaco, per tal de fer-se càrrec de la cita; finalment el 26 de desembre es va arribar a una treva entre els dos organismes reguladors, precipitant-se els inscrits fins assolir només 138 equips, d’aquests, 117 iniciaren la prova i 87 l’aconseguiren completar.

Malgrat pilotar un cotxe més potent, poc van poder fer Röhrl-Gesitdörfer per aturar l’agilitat del Peugeot.

Un cop els pilots arribaven a Saint Ètienne el matí del diumenge 27 de gener, punt de concentració, ja el mateix dia i quan passaven 20 minuts de la 1 del migdia, els pilots prenien la sortida a la primera etapa vera, el recorregut de classificació. Per davant els pilots tenien 5 trams cronometrats de 111,20 km de distància, una distància que els conduirien fins a Grospierre i que tradicionalment servia als organitzadors per destriar els 200 primers equips de cara a l’etapa següent, un pas que en aquesta ocasió no serà necessari.

Ari Vatanen i Terry Harryman feien bó el rol de favorits que els hi havia estat otorgat en imposar-se en la primera especial de l’etapa, una cronometrada curta pensada per la transmissió en directe per la televisió, pel que la parella de Peugeot esdevenia lògicament en els primers líders de la cita. En el següent tram però, la parella líder patia una lleugera sortida de pista quan només mancaven 400 m per completar-lo, emportant-se per davant un grup d’espectadors mal ubicats, trencant-li un d’ells en caure sobre el cotxe el seu para-brises, i fent-los perdre uns segons d’or que donaven el millor temps i el liderat a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Els alemanys d’Audi es tornarien a imposar en la tercera cronometrada, malgrat que les condicions seques no eren les ideals per al seu Sport Quattro, mentre que en la quarta especial cronometrada, la labor de les màquines lleva-neus donaven una oportunitat al Lancia 037 dels italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que els líders aconseguien un coixí d’11 segons vers Ari Vatanen i Terry Harryman.

En la cinquena i última especial cronometrada, les condicions cambiants otorgaven un nou escratx per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals feien entrada a Grospierre amb 35 segons de marge vers Ari Vatanen i Terry Harryman. Henri Toivonen i Juha Piironen eren tercers classificats provisionals i Miki Biasion i Tiziano Siviero quarts a 5 segons dels seus companys d’equip, en certa manera una sorpresa doncs l’estat del ferm no era ni de bon troç l’ideal per als lleugers cotxes italians de propulsió. Per darrera s’ho prenien amb més tranquilitat Stig Blomqvist i Björn Cederberg, cinquens a 1 minut i 54 segons, i Timo Salonen i Seppo Harjanne, sisens a 2 minuts i 22 segons, sent l’única parella amb problemes la de Peugeot composada pels francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, els quals queien fins la novena posició a 8 minuts i 12 segons dels líders després de cedir uns 5 minuts en la darrera prova especial de l’etapa.

De Grospierre en van sortir 108 equips participants el matí del dilluns 28 de gener, disposats a afrontar el recorregut comú, una etapa formada per 18 proves especials cronometrades de 494,5 km de corda. Ari Vatanen i Terry Harryman, així com Walter Röhrl i Christian Geistdörfer sortien amb les espases en alt, i si bé en la primera cronometrada de l’etapa els primers aconseguien retallar 6 segons del seu desavantatge als líders, al Burzet, segona especial del bucle, la parella germànica tornava a situar els 6 segons en el comput total, assolint així un empat tècnic.

A partir de llavors l’atac sense treva que sometien Ari Vatanen i Terry Harryman a la primera posició tenia la seva recompensa, en quan els de Peugeot retallaven 27 segons a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en el descens de Saint Nazaire le Desert i al respectable Saint Jean en Royans uns altres 15, el que situava a la parella finlandeso-britànica al capdamunt de la taula provisional per 8 segons de marge vers els homes d’Audi. Per darrera la resta de participants es començaven a despenjar i Timo Salonen i Seppo Harjanne, així com Stig Blomqvist i Björn Cederberg treien renda de la seva millor tracció per tal de superar els dos Lancia 037 oficials de Henri Toivonen i Juha Piironen i de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

Assolida la posició de privilegi i amb la conciència tranquila després de poder parlar telefónicament amb l’espectador que feria en la segona especial cronometrada de l’etapa anterior, Ari Vatanen i Terry Harryman proseguien amb el seu correctiu, gràcies a la determinació que els permetia afrontar els arriscats descensos el seu Peugeot 205 T16, aconseguint arribar al reagrupament de Grenoble la matinada del dimarts, on hi descansarien prop de 15 hores, amb 2 minuts i 4 segons de marge vers l’Audi Sport Quattro de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que la resta del parc tancat es trobava ja molt despenjat.

A primera hora de la tarda es reprenia l’acció amb sis especials cronometrades que separaven els reagrupaments de Grenoble i Gap, sis que finalment van ser cinc després de la cancel·lació de la dotzena especial cronometrada del bucle. En imposar-se en quatre de les cronometrades celebrades, Ari Vatanen i Terry Harryman incrementaven la seva distància amb la parella germànica d’Audi fins als 3 minuts i 19 segons, un increment que en bona part responia a una munta de pneumàtics un tan arriscada, llisos, a Barcilonette, on de cop aconseguien treure 40 segons a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els únics rivals que per llavors comptaven per a ells. En l’especial que se’ls hi escapava a la parella de Peugeot, els honors els feien Miki Biasion i Tiziano Siviero, la primera del bucle, gràcies a que la pista es trobava seca i el seu Lancia 037 Evo hi podia treballar en perfectes condicions, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer només hi aconseguien retallar 3 segons als líders.

Per darrera, els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es veien obligats a canviar el turbo del seu Audi Sport Quattro abans de l’especial cronometrada de Chorges, tercer tram del bucle entre Grenoble i Gap i desè en el còmput de l’etapa, la reparació feia penalitzar 7 minuts als campions mundials en vigència i deixava a Timo Salonen i Seppo Harjanne en una còmode tercera posició, perseguit pels seus compatriotes de Lancia Henri Toivonen i Juha Piironen a més de 7 minuts.

Però Terry Harryman cometia una errada en no actualitzar el seu carnet de ruta, i els líders entraven 4 minuts abans de la seva hora establerta al reagrupament de Gap, pel que els homes de Peugeot rebien una penalització de 8 minuts, sanció que tanmateix es faria efectiva a la represa de la competició i al terme de la catorzena especial programada de l’etapa, dinovena en el comput global del ral·li, però que els pilots eren plenament conscients que havien rebut i que els suposava caure fins la segona posició a 4 minuts i 41 segons de l’Audi Sport Quattro de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Ari Vatanen i Terry Harryman sortien a per totes en les 5 especials cronometrades que li restaven a l’etapa, celebrades a trenc d’alba i a primera hora del matí, i els pilots aconseguien retallar 1 minut i 42 segons en les 4 primeres i 1 minut i 1 segon més en la cinquena i última del bucle, fent entrada així al parc tancat de Monte-Carlo a 1 minut i 58 segons de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els líders de la provisional. Per darrera s’hi trobaven classificats els seus companys de formació, Timo Salonen i Seppo Harjanne, els quals es trobaven classificats a 5 minuts i 4 segons de la parella quatre vegades guanyadora de la ronda alpina, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg eren quarts a 13 minuts i 28 segons dels seus companys, un cop havein aconseguit superar el Lancia 037 Evo d’Henri Toivonen i Juha Piironen, cinquens a 16 minuts i 59 segons de la primera posició.

La tercera i última etapa cronometrada del ral·li, l’etapa final, estava composada per un total d’onze cronometrades de 259,80 km especials, cinc d’elles agrupades en un bucle que es celebraria en horari diurn el dijous a partir de les 10 del matí i en horari nocturn a partir de les 10 de la nit en una segona passada, a la que s’hi afegiria el tram del Col de Bleine de 34 km de distància. Amb 87 equips en actiu, no va ser necessari filtrar als 100 primers classificats de cara a aquesta etapa final, i tots els arribats a Monte-Carlo estaven autoritzats a prendre la sortida.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero aprofitaven les bones condicions de la primera especial del bucle, Col de la Madone, per imposar el seu Lancia 037 Evo en la lluita contra el cronòmetre, donant pas a tres escratxs consecutius dels pilots de Peugeot, dos per als aspirants Ari Vatanen i Terry Harryman i un altre per a Bruno Saby i Jean-François Fauchille. Precisament en la quarta especial cronometrada del bucle, Col de Saint Raphael, tot es precipitaria, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’inclinaven per muntar els Michelin T1, indicats per a carretera mixta, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman ho feien pels Michelin A3, amb un lleuger clavetejat. El tram estava en la seva majoria sec, però hi havia una fracció d’1 km nevada i glaçada on la precaria adherència del seu cotxe, feia perdre 2 minuts i 23 segons als alemanys vers Ari Vatanen i Terry Harryman, qui esdevenien els homes més ràpids en l’especial i els nous líders de la provisional.

Henri Toivonen i Juha Piironen tancaven el bucle matinal amb un escratx, el primer que els finlandesos de Lancia aconseguien a l’esdeveniment, pel que el retorn a Monte-Carlo cap a les 7 de la tarda es feia amb Ari Vatanen i Terry Harryman en la primera posició per 1 minut i 13 segons de marge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Timo Salonen i Seppo Harjanne eren tercers a 5 minuts i 43 segons i lliures de qualsevol pressió, doncs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es trobaven ja a 17 minuts i 3 minuts dels líders.

El bucle nocturn arrancava com el diurn, amb un millor temps per a un Lancia, si bé en aquesta ocasió els honors corresponien a Henri Toivonen i Juha Piironen, Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en les dues següents, mentre que ara si, amb la lliçó apresa del matí, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposarien en la segona passada pel Col de Saint Raphael. La parella líder de Peugeot tornaria ser la més ràpida en la penúltima especial cronometrada del programa, donant-se així pocs canvis en la taula provisional de temps, però en la sisena i última prova especial del bucle, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer perdien uns 4 minuts per culpa d’una averia en l’encès del seu Audi, abultant així enormement el seu gap vers els primers classificats.

Així doncs, cap a les 8 del matí del divendres 1 de febrer de 1985, els primers pilots començaven a arribar al port de Monte-Carlo, donant així per finalitzat el seu ral·li. Ari Vatanen i Terry Harryman ho feien com a guanyadors de l’esdeveniment invertint un total de 10 hores 20 minuts i 49 segons per a recòrrer els 851,70 km cronometrats que finalment s’acabaven celebrant, 5 minuts i 17 segons menys que els segons classificats, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els companys de formació dels primers, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, tancaven el podi monegasc a 10 minuts i 5 segons del seu registre.

Salonen-Harjanne van aconseguir fer pujar un segon 205 Turbo 16 al podi.

En la categoria reservada als turismes, el Grup A, els francesos Guy Chasseuil i Christian Baron es feren fàcilment amb el liderat de la classe a bord del seu Volkswagen Golf GTI, però un problemes amb els pneumàtics al llarg de la segona nit del recorregut comú, és a dir en el bucle que unia Gap amb Monte-Carlo, els va fer cedir un temps d’or brindant la primera posició als seus compatriotes Bertrand Balas i Eric Laine. Si bé Guy Chasseuil i Christian Baron van anar escurçant distàncies amb els primers classificats al llarg de l’etapa final, el cert és que als pilots els van mancar un parell de cronometrades per aconseguir arrebatre finalment la posició d’honor i la victòria corresponia a Bertrand Balas i Eric Laine per 33 segons de marge.

Balas-Laine s’imposaven en el Grup A per mig minut de marge després de celebrar-se 850 km cronometrats.

La cita alpina donava el tret de sortida a tots els campionats que es celebraven al llarg de la temporada, pel que la classificació provisional del certamen reservat als pilots, era una còpia exacta de la classificació final del ral·li, així doncs Ari Vatanen figurava en la primera posició, seguit de Walter Röhrl i Timo Salonen a 5 i 8 punts respectivament.

Pilot	Punts
Ari Vatanen	20
Walter Röhrl	15
Timo Salonen	12

En l’apartat de constructors, Peugeot aconseguia un petit marge vers els vigents campions mundials, Audi, en trobar-se totes dues marques en les posicions més altes del podi monegasc, mentre que a Lancia havien de veure com al llarg de l’etapa final, el 037 Evo de Henri Toivonen i Juha Piironen era superat pel tercer 205 T16 present al ral·li, el de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, i els italians s’havien de conformar amb sumar només 8 punts corresponents a la sisena posició final dels finlandesos.

Constructor	Punts
Peugeot	18
Audi	16
Lancia	8

Començant amb mal peu i ensortint-se’n d’un ensurt, Loeb-Elena començaven el mundial amb victòria.

Amb el Ral·li Monte-Carlo cercant la seva essència dins el calendari del IRC, el Ral·li d’Irlanda era l’encarregat d’obrir la temporada del Mundial de Ral·lis corresponent a l’any 2009, la qual tanmateix seria la darrera que es correria amb cotxes World Rally Car de 2000 centímetres cúbics i turbo. La prova irlandesa corria la seva segona edició dins el calendari del mundial i ho feia atorgant punts als certamens de pilots, constructors i junior; en el seu recorregut programat hi figuraven 19 proves especials cronometrades de 349,50 km de corda, una distància que els 36 equips participants dels 43 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començarien a afrontar a partir del divendres 30 de gener de 2009, i que 28 d’ells van poder completar i ser presents a la ceremonia de clausura celebrada al mateix epicentre de l’esdeveniment, Sligo.

Enèssim doblet de Citroën sobre asfalt gràcies a Sordo-Martí.

La primera etapa del ral·li tenia en el seu programa un total de 8 proves especials cronometrades de 164,53 km de corda; un bucle de tres trams cronometrats pels que s’hi passaven matí i tarda, més dues especials per les que només s’hi competia una sola vegada per tancar la jornada inaugural. 

Contra tot pronòstic Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera especial cronometrada de la prova gràcies a muntar pneumàtics de pluja extrema, opció que donades les precipitacions que s’estaven produint a la zona era la més encertada. Els finlandesos de Ford marcaven el millor temps per davant dels estonis de l’equip Stobart Urmo Aava i Kuldar Sikk, mentre que els principals favorits a la victòria, els pentacampions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena erraven l’elecció de pneumàtics i s’hi deixaven 42 segons caient fins la setena posició provisional.

El liderat dels pilots de l’oval seria efímer però, doncs en la segona especial cronometrada del ral·li patirien dues punxades, i en conduir amb dues rodes sense pressió d’aire, acabarien fora de la carretera. Sébastien Loeb i Daniel Elena guanyaven el tram, però en repetir l’autoria del segon millor temps, Urmo Aava i Kuldar Sikk passarien a encapçalar la taula provisional de temps. Una situació que es repetiria en el tercer i últim tram del bucle, i que permetiria als estonis retornar a Sligo amb un marge de 6,7 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En la repetició del bucle matinal, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien adjudicar-se tots tres trams i passar a liderar la general al terme del primer d’ells, mentre que els seus companys de formació, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, amb tres segons millors temps consecutius assolirien la segona plaça per davant dels finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, autors a la seva vegada dels 3 tercers millors temps al bucle.

La intensitat de la pluja es va incrementar al vespre, produint-se inundacions que van obligar als organitzadors a cancel·lar les dues darreres especials cronometrades de la jornada i així els 23 participants que seguien en actiu, 35 comptabilitzant als acollits al “superally” feien camí cap al parc tancat de Sligo. Sébastien Loeb i Daniel Elena hi entraven com a líders amb 44,4 segons de marge vers Dani Sordo i Marc Martí, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ho feien en tercera posició a 1 minut i 4,8 segons de la parella franco-monegasca de Citroën, però amb la tranquilitat de gaudir d’un coixí de 2 minuts i 4,6 segons en relació als quarts classificats, els noruecs Henning Solberg i Cato Menkerud.

La jornada sabatina estava formada per un bucle de tres trams cronometrats que es celebrava en dues ocasions, matí i tarda, el que generava un total de 6 proves especials de 133,36 km competitius, esdevenint així en la jornada més llarga de l’esdeveniment després de les cancel·lacions que s’havien produit en la jornada anterior.

Les dues parelles de Citroën es reafirmaven en les posicions assolides al llarg del matí; Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la victòria parcial en tots tres trams del bucle i ho feien sempre per davant dels seus companys Dani Sordo i Marc Martí, mentre que una avaria en la direcció assistida del Ford Focus RS WRC’09 de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a les acaballes de la segona prova especial del bucle, i que els pilots finlandesos van arrossegar al llarg de la tercera, va provocar que aquests s’hi deixessin pràcticament un minut amb la parella cantabro-catalana dels dos galons.

La repetició del bucle matinal arrancava amb un petit ensurt, Sébastien Loeb i Daniel Elena no sortien prou concentrats i es veien sorpresos per l’aquaplanning,deixant-s’hi un total de 13,7 segons amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els autors del millor temps a l’especial.

La situació tornava a la norma en quan els líders s’imposaven en les dues darreres cronometrades de l’etapa, mentre que l’australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot, que s’anaven fent més al seu Citroën C4 WRC, hi marcaven un segon i un tercer temps escratx, retallant considerablement el gap que els separava de la quarta plaça ocupada per Henning Solberg i Cato Menkerud fins als 4,7 segons al retorn a Sligo.

En resum, els líders feien entrada al parc tancat de Sligo amb 1 minut i 9,1 segons de marge amb Dani Sordo i Marc Martí, i 2 minuts i 30,9 segons en relació a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Henning Solberg i Cato Menkerud amb el segon dels tres Ford Focus RS WRC’08 de l’equip Stobart presents a la ronda, acumulaven ja una demora de 5 minuts i 57,4 segons vers els líders, trobant-se amb la incòmode situació de no poder guanyar una posició de podi per mèrits propis, i a més la desagrable pressió del Citroën C4 WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot.

Donada aquesta classificació, els 51,76 km cronometrats dels quatre trams i l’especial espectacle urbana de la darrera jornada esdevenien pràcticament un tràmit pels tres primers classificats, sent l’únic punt calent de la taula la lluita per la quarta posició final. Chris Atkinson i Stéphane Prévot decidien el seu duel particular amb Henning Solberg i Cato Menkerud en la primera especial de l’etapa dominical, mentre que els homes de Citroën, Sébastien Loeb i Daniel Elena així com Dani Sordo i Marc Martí, es dedicaven a controlar la classificació, brindant una oportunitat a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que s’imposarien en 4 de les 5 especials del dia.

Quan tot semblava estar fet, en la darrera prova cronometrada vera del recorregut programat, Chris Atkinson i Stéphane Prévot patien una sortida de carretera i s’hi deixaven gairebé minut i mig en l’incident, el que feia perdre a la parella del Citroën Junior Team la quarta posició guanyada a primera hora del matí en favor de Henning Solberg i Cato Menkerud. No seria l’únic incident registrat, doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena perdien el control del seu C4 WRC en trepitjar una porció enfangada durant uns 60 metres, si bé en aquest cas l’incident només feia perdre 14 segons als líders.

Els primers pilots començaven a fer entrada a Sligo a partir de quarts de 3 del migdia, donant així per conclòs l’esdeveniment en el que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien una victòria que se’ls hi presuposava amb un temps final de 2 hores 48 minuts i 25,7 segons. Els seus companys d’equip, Dani Sordo i Marc Martí, els escortaven per l’esquerra en la cerimònia del podi, completant els 310,18 km cronometrats celebrats amb un retard d’1 minut i 27,9 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’havien de conformar amb tancar el podi a 2 minuts i 7,8 segons del temps dels guanyadors de la ronda irlandesa.

En una superficie poc ideal per a la parella finlandesa, un podi era un molt bon resultat

En la categoria junior, els alemanys Aaron Burkart i Michael Kölbach arrancaven la cita imposant-se en les dues primeres especials programades, en quan les condicions del ferm van millorar, Martin Prokop i Jan Tománek començaren a encadenar escratxs fins arribar a situar-se en la tercera posició provisional, mentre que el neerlandès Hans Weijs i el belga Björn Degandt es feien amb la primera posició en la sisena, i posteriorment última, especial cronometrada del dia.

Aaron Burkart i Michael Kölbach recuperaven la primera posició amb un millor temps en la segona especial cronometrada sabatina, establint-se a partir de llavors un duel tancat i molt interessant entre germànics i flamencs que es decidiria a favor dels primers en la darrera especial de l’etapa en quan els segons hi patien un accident.

A l’entrada al parc tancat d’Sligo, Aaron Burkart i Michael Kölbach atresoraven un coixí d’1 minut i 27 segons vers els txecs Martin Prokop i Jan Tománek, qui al llarg de la tota la jornada perdien 1 minut i 4,3 segons amb els alemanys.

Amb només 51,76 km cronometrats per davant i unes distàncies molt notories en la part alta de la provisional, la jornada dominical esdevenia un tràmit en el que ningú va voler arriscar certificant-se a ixí la victòria d’Aaron Burkart i Michael Kölbach per 47,3 segons de marge amb Martin Prokop i Jan Tománek, amb el que l’alemany passava a encapçalar la classificació provisional del certamen amb 10 punts, 2 més que Martin Prokop.

Burkart-Kölbach s’adaptaven bé a l’asfalt mullat i s’emportaven la victòria.

Sébastien Loeb començava la temporada de la millor manera possible, guanyant el ral·li i situant al seu company d’equip, Dani Sordo, entremig del seu màxim rival en la cursa pel títol de pilots, el finlandès Mikko Hirvonen, pel que l’alsacià sumava 10 punts, el càntabre 8 i el darrer 6.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	10
Daniel Sordo	8
Mikko Hirvonen	6

En el campionat de constructors, l’inici de temporada de Citroën era magnific, doncs per una banda els dels dos galons aconseguien el doblet al ral·li, i per tant la màxima puntuació possible, i per una altra banda Ford no sumava sumava massa punts degut a la posició final endarrerida del seu segon cotxe oficial, el Focus RS WRC’09 accidentat de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, pel que els francesos obtenien una renda de 10 punts sobre els britànics. Stobart gràcies a que Henning Solberg i Cato Menkerud eren quarts en la classificació final i els estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk sisens en la de constructors empataven amb la casa mare a 8 punts. El Citroën Junior Team, tancaven la classificació amb 6 punts, després de que tan el seu cap de files com l’escuder fossin els darrers classificats en les seves respectives categories particulars.

Constructor	Punts
Citroën	18
Ford Stobart	8 8
Citroën Junior	5

Ragnotti-Andrié aconseguien la seva primera victoria al Mundial de Ral·lis d’una forma un tant adulterada.

Amb la sortida celebrada des de 8 ciutats europees el dissabte 24 de gener de 1981, entre les que s’hi trobava Saragossa, el divendres 30 gener del mateix any el port de Mònaco era testimoni de la clausura del 49è Ral·li Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova alpina, que donava punts en els certamens de pilots i marques, comptava amb 274 equips inscrits dels que 133 aconseguirien completar les 32 especials programades de 750 km cronometrats.

Fréqueli-Todt amb un cotxe de grup 2 van demostrar un cop més que al Monte-Carlo la potència no ho és tot.

El ral·li s’iniciava amb una anècdota gens simpàtica, en quan els pilots amateurs francesos Jacques Dagat i Meyniel es veien privats d’iniciar l’esdeveniment des de Monte-Carlo en ser-lis robat el seu Volkswagen Golf GTi Grup 1 a la porta de l’hotel en el que s’allotjaven.

La noticia però saltava en el recorregut de concentració que unia Paris amb Aix les Bains, quan l’Audi Quattro de les franceses Michèle Mouton i Annie Arrii abandonava la prova en els seus primers compassos. En el dipòsit de carburant hi va entrar aigua, amb el que el seu cotxe es va aturar sobtadament, per tal d’arribar a les assistències més properes, les pilots van necessitar ser remolcades, quelcom que estava prohibit en el reglament intern de la ronda alpina, motiu pel qual la parella decidia abandonar la prova sense haver disputat cap quilòmetre cronometrat.

Sense més ensurts, els participants es reunien a Aix les Bains diumenge al capvespre, on 6 especials cronometrades de 148 km de distància els esperaven per conduir-los fins a Monte-Carlo, formant així el conegut com reorregut de concentració. L’estat lliscant de les especials afavoria especialment l’Audi Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals s’imposarien en totes i cadascuna d’aquestes sis proves programades per tal d’arribar al port de Monte-Carlo amb un marge de 5 minuts i 54 segons vers els segons classificats, els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, seguits dels seus compatriotes Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, Guy Fréquelin i Jean Todt i de Bruno Saby i Daniel Le Saux. 

Després de gairebé una jornada de descans, els 228 equips participants que havien superat l’escull anterior, inciaven el recorregut comú quan mancaven pocs minuts per a la mitjanit del dimarts. Les condicions eren sobtadament seques, el que convertia l’Audi Quattro en un cotxe més vulnerable vers els seus rivals, i per tant els líders es dedicaven a conservar les distàncies vers la resta del parc tancat.

Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el primer millor registre de la nit, seguits de dos escratxs consecutius de Bruno Saby i Daniel Le Saux amb el segon dels Renault 5 Turbo oficials. Hannu Mikkola i Arne Hertz semblaven tenir controlada la classificació en imposar-se en la quarta especial de la jornada, però en la cinquena l’infortuni es va creuar en el seu camí. Al pilot finlandès li patinava la bota del pedal de fre i el seu Quattro s’accidentava perdent una de les seves rodes, malgrat que la parella nòrdica aconseguia completar l’especial sobre tres rodes, el temps que aquests cedien era d’uns quinze minuts i l’únic que els hi quedava era seguir en la competició per anar coneixent més el seu nou cotxe.

Jean-Luc Thérier i Michel Vial heretaven llavors la primera posició a bord del seu Porsche 911 SC preparat pels germans Almeras, la mateixa unitat que els va conduir a la victòria al passat Tour de Corse, seguits de ben a prop per Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, els quals van començar a pressionar als nous líders amb dos millors registres consecutius.

Al Burzet Jean-Luc Thérier i Michel Vial aconseguien una bona glopada d’aire fresc en aconseguir el millor temps i de pas elevar el gap amb els de Renault fins als 2 minuts i 34 segons. Una distància que es tornaria a incrementar a Saint Bonnet le Froid, on una errada en la munta de pneumàtics, suposava 1 minut més perdut per a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié vers Jean-Luc Thérier i Miche Vial, sota el millor temps de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui es mostraven molt competitius i espectaculars amb el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 2.  Mentre que en la desena especial cronometrada del recorregut comú, una virolla del líder permetia a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié escurçar en 38 segons el coixí que els hi tenien els líders, alhora que podien desempellegar-se lleugerament de la pressió que els hi començaven a sotmetre Guy Fréquelin i Jean Todt.

L’estira i arronsa entre les dues primeres parelles franceses classificades es va anar mantenint al llarg de les vuit proves especials cronometrades que li restaven a l’etapa, si bé a les acaballes d’aquesta esdevindria més estira que no pas arronsa quan al Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié se l’hi trencava l’escapament arran d’una petita sortida de pista; el que els feia perdre de l’ordre d’uns 30 CV de potència i la lluita s’esbiaixava.

Finalment l’entrada a Monte-Carlo, punt final del recorregut comú, es feia dimecres al migdia amb 3 minuts i 13 segons de marge entre els de Porsche amb els de Renault. Guy Fréquelin i Jean Todt eren cómodes tercers classificats a 4 minuts i 39 segons dels líders, doncs darrera dels francesos de Talbot les distàncies eren prou importants, ja que un petit cop endarreria el Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Daniel Le Saux, afermant així en la quarta posició l’Opel Ascona 400 dels alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner, campions europeus en vigència i qui a més a més tenien el gran privilegi de comptar amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer com “ouvreurs” en pista, trobant-se aquests a 7 minuts i 7 segons dels primers classificats i amb un coixí d’una mica més de mig minut de marge amb el segon dels Renault oficials.

A la ciutat costanera mediterrània hi arribaven 134 equips classificats dimecres al migdia, però el reglament particular de la ronda alpina només permetia prendre la sortida a l’etapa final als 100 primers classificats, una sortida que tenia lloc dijous a mitja tarda i una etapa que estava composada per 8 proves especials de 171 km de corda cronometrada.

Les condicions de les primeres cronometrades eren pràcticament sobre sec, una característica que donava ales al potent Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé, qui com la resta de pilots que havien emprat pneumàtics Pirelli, havien vist molt reduïdes les seves opcions en mostrar-se aquestes gomes menys competitives que les Michelin.

La noticia però saltava en la primera passada pel Coll del Turini, uns aficionats tiraven neu del marge sobre la carretera, just abans d’una paella, i Jean-Luc Thérier i Michel Vial en trepitjar-la van perdre el control del seu 911 SC i colpejaven contra un parapet, malgrat que els pilots líders van poder reempendre la marxa, 200 metres més avall es veurien obligats a abandonar la prova en tenir un palier trencat.

D’aquesta manera tan accidental, va ser com Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié passaven a liderar la prova, mentre que els alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner ocuparien una plaça de podi provisional.  En aquest context de ferm sec, els nous líders de Renault passaven a controlar els temps, deixant el protagonisme a Bernard Darniche i Alain Mahé, mentre que l’altra parella de Renault, la formada per Bruno Saby i Daniel Le Saux, en veure opcions de podi intentaven pressionar a la parella germànica d’Opel, però un curtcircuit acabaria amb les seves aspiracions en fer-los perdre prop de 4 minuts, sense que això suposés una pèrdua de posició.

Després de 3 escratxs consecutius de Bernard Darniche i Alain Mahé, arribaria l’hora de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui amb dos millors registres consecutius aconseguirien situar-se a només 54 segons del liderat i quan només restaven 3 proves cronometrades per endavant, servint-se així unes elevades dosis d’emoció en les hores d’espera entre especials, que a més a més resultaven altament recompensades per l’espectacularitat dels francesos de Talbot al seu pas per les especials.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié però es guardaven un darrer cop, havien canviat la suspensió de condicions mixtes de neu i sec, per una d’asfalt sec i en els 16 km cronometrats de la sisena especial programada de l’etapa, els líders aconseguien recuperar 25 segons en el seu saldo, amb el que les dues restants especials poc o res van tenir d’interessant i l’entrada al port de Monte-Carlo es faria amb els de Renault ocupant la primera posició per 2 minuts i 54 segons de marge vers Guy Fréquelin i Jean Todt i havent invertit un temps total final de 9 hores 55 minuts i 55 segons en recòrrer els 750 km cronometrats. Jochi Kleint i Gunter Wagner per la seva banda tancaven el podi monegasc a 6 minuts i 59 segons dels guanyadors de la ronda alpina.

.Sense fer gairebé soroll però sent molt regulars Kleint-Wagner van fer el seu primer podi

Amb la seva primera victòria a la seva història com a pilot de ral·lis, Jean Ragnotti era el primer líder del mundial de ral·lis, seguit pel seu compatriota Guy Fréquelin i de l’alemany campió d’Europa al 1979, Jochi Kleint.

Pilot	Punts
Jean Ragnotti	20
Guy Fréquelin	15
Jochi Kleint	12

De la mateixa manera que el podi de la provisional de pilots era el reflex del podi de Mónaco, en el campionat de constructors es repetia la mateixa circumstància donat que Renault, Tabot i Opel van pujar-hi també.

Constructor	Punts
Renault	18
Talbot	17
Opel	15

Aquest cop la sort no va ser esquiva amb Sainz-Moya que guanyaven el seu 1r Monte-Carlo.

Primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 59è Ral·li Monte-Carlo finalitzava el dimecres 30 de gener de 1991 a Mónaco. La sortida a la prova es donava des de diferents ciutats europees entre les que hi figurava Barcelona, tal i com marcava la dura tradició, el dijous 24 de gener. Dels 175 equips que formalitzaven la seva inscripció, 165 prenien la sortida per dirigir-se a afrontar les 27 especials cronometrades de 628,64 km de distància a partir del dissabte 26 de gener. 75 equips, ja que en la darrera jornada només es permetia la sortida als 100 primers classificats, aconseguien completar la prova que a part de ser puntuable per als campionats de pilots i marques, també ho era per al de producció.

Ja fos pels Michelin o per manca de ritme, BIasion-Siviero van tenir un ral·li gris.

Transcorreguts els aproximadament 1000 kms fatigosos de concentració a la regió alpina francesa, els pilots començaven a celebrar les primeres especials cronometrades corresponents a l’etapa de classificació el dissabte 26 de gener. Composada per un total de sis trams de 135,82 km de distància total i sense gairebé gel, Carlos Sainz i Luis Moya muntaven un nou tipus de pneumàtic Pirelli que treballava molt bé a baixes temperatures que els permetien adjudicar-se els dos primers millor temps del ral·li, el que els permetia liderar d’entrada la prova i distanciar-se de bona part dels Lancia oficials i semi-oficials.

Només François Delecour i Anne-Chantal Pauwels que debutaven amb el Ford Sierra Cosworth 4×4 i que també anaven equipats amb rodes italianes, semblaven capaços de seguir el ritme dels espanyols de Toyota. Ja en el tercer tram cronometrat, el millor temps canviava de pilots peró no d’equip, doncs Armin Schwarz i Arne Hertz marcaven el millor temps alhora que es certificava la primera baixa de la prova, la del Mazda 323 GT-X de Hannu Mikkola i Johnny Johanson per problemes d’encés.

A Col de Perty, quarta prova del dia, Carlos Sainz i Luis Moya marcaven de nou el millor registre mentre que en quilòmetre 11 de l’especial es produia el primer cop de teatre del ral·li quan Didier Auriol i Bernard Occelli es quedaven 8 minuts clavats en la carretera per que el seu Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club es negava a rugir.

El temps perdut, va obligar als francesos a treure el millor de si mateixos que marcaven el millor registre en les dues últimes cronometrades del dia que conduien a Aubenàs, ciutat on es neutralitzava el ral·li, i on Carlos Sainz i Luis Moya arribaven com a líders destacats amb 54 segons d’avantatge vers els Lancia de Massimo Biasion i Tiziano Siviero i del pilot local Bruno Saby acompanyat per Daniel Grataloup.

L’etapa comú s’iniciava amb el mític i alhora temible Burzet, que enguany tornaria a dictar sentencies amb nombroses incidències que començarien a marcar les diferències. Alain Oreille, obridor de pista oficial del ral·li informava que la baixada del coll estava glaçada i era aconsellable l’ús de rodes amb claus; Lancia va fer cas a les suggerencies mentre que els equipats amb Pirelli, és a dir Toyota i Ford, no i van seguir emprant els pneumàtics llisos per a temperatures baixes que ja havien emprat en la jornada anterior. L’aposta era arriscada però va permetre tan a François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, autors del millor temps que suposava el primer escratx en el mundial per al popular pilot francès, com a Carlos Sainz i Luis Moya, marcar distàncies amb l’armada Lancia.

A Burzet també Didier Auriol i Bernard Occelli quedaven fora del ral·li quan trencaven el motor del seu Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club, fòrmula que empraven els francesos per tal de córrer tot el campionat enlloc d’unes cites determinades com passava amb els Lancia oficials. L’oli desprès inhabilitava els frens provocant una lleugera sortida de carretera del seu cotxe. Tot i així els pilots van completar l’especial només per entregar el seu carnet de ruta i certificar així el seu abandonament.

Per últim, quan s’havien disputat uns 5 km de Burzet, Armin Schwarz i Arne Hertz patien una punxada en el seu Toyota Celica GT-4 que els obligava aturar-se a canviar roda, el que va fer que el jove pilot alemany i el seu experimentat copilot suec perdessin més de 4 minuts i el contacte amb el grup del capdavant.

Saint Bonnet le Froid, segona especial cronometrada del dia es va veure una certa reacció dels pilots de Lancia que escurçaven distàncies, si bé el millor temps era pel Mitsubishi Galant VR-4 de Timo Salonen i Voitto Silander. Carlos Sainz i Luis Moya marcaven els dos escratxs següents amb les que s’arribava de nit a disputar l’especial de Sisteron, on la munta de pneumàtics va ser molt diversa així com els seus resultats, Armin Schwarz i Arne Hertz optaven pels llisos, mentre els francesos de Ford François Delecour i Anne-Chantal Pauwels optaven pels mixtes. Carlos Sainz i Luis Moya s’inclinaven per pneumàtics amb claus doncs hi havia gel a la carretera, peró en aquesta ocasió l’elecció dels espanyols es va mostrar com la pitjor ja que en l’especial es deixaven poc més d’un minut amb els seus companys d’equip, autors del millor temps, i 22 segons amb els pilots de Ford.

Tot i l’errada en el darrer tram, els espanyols de Toyota arribaven a la neutralització de mitja etapa amb 39 segons d’avantatge vers els francesos de Ford i més d’un minut i mig vers els italians de Lancia Massimo Biasion i Tiziano Siviero que ocupaven la tercera posició provisional. Bruno Saby i Daniel Grataloup eren quarts a gairebé dos minuts dels líders i per darrera d’ells un buit important.

Dilluns al matí es reemprenia l’etapa comú i Armin Schwarz i Arne Hertz mantenien la tónica amb la que havien finalitzat la jornada anterior, marcant els dos primers escratxs i empatant amb Carlos Sainz i Luis Moya a l’escratx del quart tram celebrat. Tot i així la parella germano-sueca de Toyota tenia molt camí per recòrrer i arribar a posicions capdavanteres, mentre que els seus companys d’equip aconseguien elevar les distàncies vers François Delecour i Anne-Chantal Pauwels fins als 53 segons un cop celebrades les dues primeres especials del dia, moment en que els de Ford van reaccionar i marcaven el millor temps en la tercera especial escurçant 5 segons. En la quarta, on els Toyota empataven l’escratx, els francesos de Ford llepaven la part posterior del seu Sierra cedint 8 segons.

En els dos últims trams peró François Delecour i Anne-Chantal Pauwels marcaven el millor temps i aprofitant que Carlos Sainz i Luis Moya s’envirollaven i es quedaven sense frens en la penúltima especial cronometrada completaven l’etapa comú a 9 segons dels líders provisionals a l’espera que la nit del Turini dictés sentència.

En la tercera especial cronometrada de la jornada, quinzena en el comput global del ral·li, Jesús Puras i José Arrarte patien una sortida de pista a bord del seu Mazda 323 GT-X oficial, si bé l’impacte no va ser gaire fort, en aquella zona no hi havia espectadors que poguessin ajudar a la parella espanyola a retornar a pista. Els pilots es justificaven que en les seves notes tenien anotat "frenar en el pal" doncs al marge de la carretera hi havia un pal trencat de telecomunicacions, peró en dies posteriors als reconeixements els operaris de la companyia telefónica van retirat el pal trencat amb el que els pilots de Mazda van perdre la referencia i el control del seu cotxe.

Dimarts a primera hora de la tarda s’iniciava la última i definitva jornada que finalitzaria dimecres a trenc d’alba, en ella l’estira i arronsa entre François Delecour i Anne-Chantal Pauwels i Carlos Sainz i Luis Moya ben d’hora va començar a donar els seus fruits quan els de Ford aprofitant un problema en els frens dels de Toyota i marcant el millor temps en la primera passada pel Turini, els pilots aconseguien liderar el ral·li per primera vegada, trencant així l’hegemonia dels espanyols des de la primera cronometrada.

Carlos Sainz i Luis Moya responien en la següent especial cronometrada marcant el millor temps, el que els permetia recuperar el liderat que mantenien tot i els dos escratxs consecutius que s’adjudicaven els seus principals rivals, els liders tancaven el primer bucle de la etapa marcant novament un escratx amb el que incrementaven tímidament les distàncies per deixar-les en 4 segons a falta de celebrar les especials de matinada.

Bruno Saby i Daniel Grataloup, que rodaven en tercera posició, patien una punxada en la tercera cronometrada de l’etapa que els feia perdre de l’ordre de 5 minuts i caure fins la setena plaça, permetent al Lancia Delta Integrale 16V oficial de Massimo Biasion i Tiziano Siviero situar-se provisionalment en posicions de podi.

A la represa de matinada, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels aconseguien tornar a liderar la prova gràcies al millor registre marcat en la primera especial celebrada que juntament amb dos escratxs més, els pilots revelació de Ford cimentaven un liderat de 41 segons de diferència vers els campions del món Carlos Sainz i Luis Moya els quals semblaven estar resignats a acabar en segona posició.

Peró en la última especial cronometrada del ral·li, la tercera passada pel Turini, els pilots francesos van començar a notar uns moviments extranys en la part posterior del seu Sierra Cosworth 4×4, després de fer una breu aturada per comprovar que estava passant, van poder veure com una rótula del braç posterior esquerre estava cedint, poc després es va acabar trencant i a causa del fregament la roda va acabar punxant-se. Per acabar-ho d’adobar, François Delecour va cometre una errada en intentar creuar el seu cotxe en la part alta del Coll de Turini, ja que aquest apenes tenia estabilitat i es va sortir de la carretera colisionant amb la part frontal esquerre que quedaria força malmesa. La gran quantitat de temps perduda no només li feia perdre la primera posició, sino que a més a més el feia caure fins la tercera posició 13 segons per darrera del Lancia Delta Integrale 16 V de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

Sense més temps per les sorpreses Carlos Sainz i Luis Moya s’adjudicaven per primera vegada en la seva carrera el mític ral·li Monte-Carlo amb un temps total de 6 hores 57 minuts i 21 segons, 4 minuts i 59 segons per davant dels inesperats segons classificats Massimo Biasion i Tiziano Siviero. Tot i la desgràcia de la darrera especial, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels aconseguien pujar al tercer calaix del podi amb un temps total 5 minuts i 12 segons més lent que el dels guanyadors.

Una rótula del braç posterior va arruinar el ral·li de Delecour-Pauwels.

En la categoria reservada als cotxes de producció, o Grup N, en l’equador de la prova els francesos Pierre-Manuel Jenot i Slo amb Alfa-Romeo 75 lideraven la prova amb cert marge fins que una sortida de pista d’aquests en la segona jornada de l’etapa comú, deixava el camí planer als monegascs Christophe Spiliotis i Isabelle Spiliotis amb el seu Ford Sierra Cosworth 4×4 que de pas, lógicament, passaven a liderar la provisional del campionat si bé lluitar-lo no entrava en els seus plans.

Els locals Spiliotis-Spiliotis guanyaven la prova en Grup N.

Amb la inesperada victòria al Principat de Mònaco, Carlos Sainz iniciava la temporada 1991 tal i com havia acabat l’anterior, al capdamunt de la taula. Massimo Biasion el seguia a 5 punts de distància, si bé el transalpí en cap moment va donar signes de poder lluitar per posicions més altes. François Delecour tancava el podi provisional amb 12 punts.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	20
Massimo Biasion	15
François Delecour	12

Gràcies a que fins a tres marques pujaven al podi, el campionat reservat a constructors s’iniciava d’una manera molt ajustada amb Toyota al capdavant de la provisional amb 20 punts, seguits de la quatre vegades campiona consecutiva Lancia a 3 punts i Ford que aconseguia sumar 14 a la prova. Mitsubishi tancava la taula amb només 4 punts.

Constructor	Punts
Toyota	20
Lancia	17
Ford	14

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer treien profit de la manca de neu.

La temporada del Campionat del Mòn de Ral·lis començava com no podia ser d’altra manera amb el Ral·li Monte-Carlo, cita que en aquesta ocasió celebrava la seva 51ena edició. El ral·li del principat era puntuable per als campionats de pilots i marques, en el que hi participaven un total de 250 equips, dels 263 que prèviament hi havien formulat la seva inscripció, per tal d’afrontar el recorregut programat de 776,80 km dividit en 31 trams cronometrats. El dissabte 29 de gener de 1983, dia en que va acabar el ral·li, 88 equips van ser els que van poder ser a la cerimònia de clausura.

Marrku Alén, sabedor que sobre asfalt sec poc podia fer vers el seu nou company d’equip va acabar segon.

La prova del Principat de Mònaco era un esdeveniment de tradicions fermes, i aquestes marcaven que el ral·li s’iniciava amb un feixuc recorregut de concentració, sent les úniques variables permeses els diferents punts de sortida i el d’arribada. En l’edició corresponent a l’any 1983, el punt de trobada era Grenoble, mentre que les 7 ciutats europees que acollien una cerimònia de sortida eren Barcelona, Paris, Roma, Monte-Carlo, Dover, Lausana i Bad Hombourg.

A l’arribada a Grenoble el diumenge 23 de gener, tothom es sorprenia en veure com els termòmetres marcaven unes temperatures anormalment elevades degudes a la presència d’un fort anti-ciciló a la zona, i que en conseqüència generava que els primers compassos de la 51ena edició del Ral·li Monte-Carlo se celebressin sense neu, sent l’únic perill de la prova les plaques de gel que els "ouvreurs" haurien d’anar descobrint i advertint als seus corresponents pilots.

El primer escull de la ronda alpina, el recorregut de classificació, anomenat així perque només els 200 primers classificats estarien permessos a continuar amb la competició, tenia sis proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 166,70 km, i en el que es donava sortida als participants a partir de dos quarts de vuit del vespre per arribar a Monte-Carlo l’endemà dilluns al matí a partir de les 10 del matí.

Jean-Luc Thérier i Michel Vial sorprenien marcant el primer escratx que lògicament els situaven com a primers líders de la prova, i es que els francesos havien estat arrossegant problemes amb la caixa de canvis al llarg de tot el recorregut de concentració i aquesta va haver de ser canviada a Grenoble abans d’empendre la sortida a les primeres cronometrades. D’altra banda els primers incidents ja començaven a fer acte de presència, Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié patien una sortida de pista que els feien perdre 2 i 3 minuts respectivament; mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons veien com el seu debutant Audi Quattro A1 es quedava bloquejat en la segona velocitat i perdien 2 minuts com els seus companys de formació.

Ja en el segon tram es va poder veure per primera vegada un fet insòlit fins al moment en el mundial de ral·lis, canvi de pneumàtics en ple tram, i es que en els primers 4,5 km de l’especial el gel era present, però en els 22 restants el ferm era totalment sec; Lancia, que portava cotxes de propulsió, va optar per sortir amb rodes de claus per després fer un canvi de pneumàtcs enmig del tram, tot i que la operació va sortir bé llevat de que Jean-Claude Andruet i "Biche" van perdre més temps que els seus companys degut a la desconnexió que els va suposar l’aturada, el millor temps va ser per l’Audi de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, i amb 40 segons de marge per davant de l’Opel Ascona 400 de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, segons classificats a final de tram, amb el que els suecs passaven a situar-se com a líders del ral·li, acte seguit, un segon escratx consecutiu dels pilots els confirmava en la plaça, si bé en aquesta ocasió el coixí de segons obtingut va ser molt més discret.

A partir de llavors, el ferm totalment sec donava opcions als pilots amb cotxes de propulsió com eren els Opel Ascona 400 o els Lancia 037, i per tant aquests intentaven donar caça a la parella líder. Els Lancia, força més lleugers que els cotxes alemanys, marcaven un ritme més elevat, i si primer feien l’escratx els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, després arribaria l’hora dels guanyadors de la darrera edició de la cita, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

La cancel·lació de la sisena prova especial cronometrada per excés de públic, suposava una finalització de la caça al liderat, amb el que l’entrada a Monte-Carlo el dilluns al matí, es feia amb Stig Blomqvist i Björn Cedeberg al capdavant de la taula provisional per 10 segons de marge vers l’Ascona 400 de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer eren tercers classificats a 16 segons de la parella sueca d’Audi, mentre que els dos altres Lancia 037 oficials, el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i el de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit "Biche", eren quart i cinquè classificats a 59 segons i 1 minut i 16 segons respectivament. En sisena plaça s’hi trobava Hannu Mikkola i Arne Hertz a 2 minuts i 23 segons dels seus companys, i Michèle Mouton i Fabrizia Pons eren setenes a 3 minuts i 3 segons. Sobtada era l’absència d’un Renault 5 Turbo en les primeres posicions, doncs els seus pilots a part d’afrontar el ral·li amb unes suspensions frontals noves que pràcticament no havien pogut assajar, les seves respectives unitats patien constants problemes amb la caixa de canvis.

La segona etapa del ral·li, coneguda amb el nom de recorregut comú, s’iniciava quan passaven poc més de 15 minuts de la mitjanit del dimarts, amb un total de 15 proves especials programades de 361 km cronometrats, i en la que només s’hi autoritzava a prendre la sortida als 200 primers classificats de l’etapa anterior.

El clima anti-ciclònic seguia dominant la zona, arribant-se a registrar temperatures de 15 ºC al migdia, i per tant les condicions se seguien mantenint de ral·li pràcticament sec, les ideals per als Lancia 037. Jean-Claude Andruet i Michèle Petit "Biche" marcaven el primer escratx de l’etapa, mentre que els seus companys, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, assolien finalment el comandament de la classificació provisional, gràcies també a que Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille assumien massa riscs en aquesta primera especial, setena en el comput global del ral·li, i els francesos després d’un canvi de rasant patien una sortida de pista que els suposava perdre 55 segons.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es comfirmaven en la seva nova posició amb 4 millors registres consecutius, un d’ells ex-aequo amb els seus companys de formació Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, mentre que l’única baixa de renom era la de l’Audi Quattro A1 de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots patien una sortida de pista quan havien recorregut 7 quilòmetres de la cinquena especial cronometrada de l’etapa, onzena en el comput global del ral·li, i les pilots es veien obligades un any més a abandonar la cita dels Alps Marítims francesos en deixar la direcció del seu cotxe A1 inoperativa.

Després d’un merescut descans de prop de 4 hores a Val les Bains per recuperar forces, els pilots reemprenien la competició i Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb dos escratxs i un segon millor temps escratx per darrera de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, presentaven les seves credencials. Però no tot anava rodó entre els Lancia, doncs al Burzet Jean-Claude Andruet i Michèle Petit patien un problema amb el compressor del seu cotxe, veient-se força endarrerits per aquest contra-temps, que allunyava les opcions de marcar un triplet, alhora que posava la por al cos a la resta d’integrants de l’equip italià.

Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, tercers classificats per llavors amb gairebé 50 segons de marge vers Stig Blomqvist i Björn Cederberg, decidien arriscar en muntar pneumàtics de sec a Saint Bonnet le Froid, vuitena cronometrada de l’etapa, una decisió que se’ls va girar en contra en quan els francesos d’Opel patien una sortida de pista en la primera corva d’esquerres del recorregut, i malgrat que aconseguien retornar a la carretera gràcies a l’ajuda del públic, aquests veien com el seu marge vers la parella sueca d’Audi es reduia a tan sols 3 segons. D’altra banda, i just després d’aquesta especial, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit es veurien en la necessitat de penalitzar 12 minuts en haver de canviar imperiosament el seu compresor.

L’especial de Saint Jean en Royans es veuria anulada quan Walter Röhrl i Christian Geistdörfer acumulaven un altre millor temps per davant dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, a causa de l’accident d’un participant que s’emportaria per endavant diversos espectadors, causant-li a un d’ells una fractura a la cama i precisant dels serveis mèdics. Una especial més tard, la segona passada pel tram de Saint Barthelemy, la sort de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille arribaria al seu punt final, doncs la tercera sortida de pista que patien els pilots francesos d’Opel, es produia en un indret on no hi havia cap espectador que els pogués ajudar retornar a carretera, amb el que el seu abandonament era obligat, si per bé el seu Ascona 400 estava en perfectes condicions.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg entraven així en posicions de podi quan restaven 5 proves cronometrades per finalitzar l’etapa, si bé aquests havien de controlar l’Opel Ascona 400 d’Henri Toivonen i Fred Gallagher, els quals començaven a escurçar distàncies amb els d’Audi per tal de fer-se un lloc en les places d’honor. El perill va començar a ser palpable en quan el finlandès i el britànic s’imposaven en la divuitena i dinovena especial cronometrada del ral·li, dotzena i tretzena de l’etapa, però per sort d’uns o infortuni dels altres, Henri Toivonen i Fred Gallagher punxaven en la penúltima especial cronometrada de l’etapa, la catorzena, i s’hi deixaven un total de 8 minuts vers els homes més ràpids a l’especial, caient fins la setena plaça provisional a 17 minuts de les primeres posicions.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven l’etapa amb dos millors registres més, amb el que els alemanys feien entrada dimecres al migdia a Monte-Carlo amb 3 minuts i 25 segons de marge vers els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que competien per primera vegada a la ronda monegasca, eren tercers a 8 minuts i 22 segons dels líders, gaudint tanmateix d’un marge de 2 minuts i 40 segons vers els seus companys de formació Hannu Mikkola i Arne Hertz. Ari Vatanen i Terry Harryman eren els primers pilots d’Opel trobant-se classificats en la cinquena posició i a 13 minuts i 17 segons de la parella de Lancia. Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié eren sisens a una mica més de mig minut dels seus predecessors més immediats, i es que a part dels problemes tinguts amb la caixa de canvis i el cert desconeixement del comportament de les suspensions frontals noves, a més a més els de Renault havien de batallar amb uns pneumàtics que no acabaven d’agafar la temperatura bona de treball.

Superat aquest segon escull als participants ja només els hi quedava per superar el recorregut final, una etapa reservada per als 100 primers classificats del recorregut comú i la qual estava formada per 10 proves especials de 213 km cronometrats, una etapa que tanmateix es coneixia popularment com la nit dels colls. La sortida de Monte-Carlo tenia lloc dijous a les 5 de la tarda, mentre que als primers participants se’ls esperava al principat de Mònaco a partir de quarts de 9 del matí de l’endemà divendres.

La neu seguia sense fer acte de presència al ral·li, només en alguns quilòmetres de la primera especial cronometrada, on malgrat tot Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tornarien a ser els homes més ràpids al tram. A partir de llavors, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit "Biche" es desbocaven i donaven un recital de pilotatge, els francesos guanyaven 6 especials cronometrades, 4 d’elles de forma consecutiva doncs Henri Toivonen i Fred Gallagher trencaven la ratxa dels de Lancia en la sisena prova especial de l’etapa, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki havien de lluitar vers una fuita d’oli en el seu 037.

Ari Vatanen i Terry Harryman i Hannu Mikkola i Arne Hertz, qui marcaven el millor temps juntament amb Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié en la darrera especial cronometrada del programa, tancaven una etapa sense massa història i en la que l’únic incident rellevant era l’enèssim problema amb la caixa de canvis en el Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Françoise Sappey, els quals es veien obligats a penalitzar durament en benefici dels catalans Salvador Servià i Jordi Sabater que s’inmiscien així entre els 10 primers classificats alhora que esdevenien guanyadors en l’antiga classe de Grup 4.

Arribats a Monte-Carlo divendres al matí, els participants gaudien d’una jornada de descans per tal de celebrar ja l’endemà dissabte la cerimònia del podi, en la que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ocuparien el calaix més alt amb un total d’onze escraxs i un temps total de 7 hores 58 minuts i 57 segons per cobrir els 716,80 km que finalment s’acabaven cronometrant, 6 minuts i 52 segons per darrere d’ells s’hi trobaven classificats els seus companys d’equip, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kilvimäki, mentre que els suecs d’Audi Stig Blomqvist i Björn Cederberg tancaven el podi a 11 minuts i 18 segons del temps dels alemanys.

Audi no va poder treure a lluir la seva tracció integral sobre l’asfalt sec perdent ben d’hora tota opció de victòria.

L’entrada de la normativa que regia als vehicles Grup B en el mundial de ral·lis a la temporada 1983, venia acompanyada també d’una altra classe coneguda com a Grup A, reservada per a turimes enlloc dels prototips de la categoria reina. El clima sec que imperava als Alps Maritims francesos van ser clau per a que els francesos Yves Loubet i René Alemany poguessin exprèmer al màxim la potència del seu Alfa Romeo GTV6 i guanyessin la categoria per 5 minuts i 12 segons de marge vers l’Opel Kadett GT/E dels seus compatriotes François Rosseau i Robert Wrege.

Loubet-Alemany treien suc de la major potència del seu Alfa Romeo GTV6.

Tractant-se de la prova inaugural del calendari mundial, com no podia ser d’altra manera, la calissificació del ral·li es reflexava en la taula provisional del mundial, pel que Walter Röhrl començava la temporada com havia acabat l’anterior, comandant la general amb els seus primers 20 punts. Per darrere d’ell s’hi trobava el seu company d’equip Markku Alén i un dels seus màxims rivals, el suec Stig Blomqvist.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	20
Markku Alén	15
Stig Blomqvist	12

Donat que només es retenia el millor resultat d’una marca, Lancia tot i el doblet, només sumava els 18 punts de la victòria, pero impedia sumar més punts a Audi, alhora que aquests, gràcies al 4t lloc de Mikkola, impedien sumar més punts als membres d’Opel, els quals tancaven el podi provisional amb 10 punts aconseguits gràcies al 5è lloc d’Ari Vatanen i Terry Harryman.

Constructor	Punts
Lancia	18
Audi	14
Opel	10

Confiats de si mateixos, Auriol-Occelli van donar el cop de gràcia en la darrera nit.

El dimecres 29 de gener de 1992 finalitzava a Mònaco el 60è Ral·li Monte-Carlo, primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que tal i com marcava la farragosa tradició s’iniciava des de diverses ciutats europees, entre elles Barcelona, el dijous 23 de gener. La llista d’inscrits s’elevava fins a 151 equips, dels que 141 realment començarien a afrontar les 26 especials programades amb un recorregut total de 628,29 km cronometrats dels que 76 aconseguirien completar-lo. El ral·li era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Sainz-Moya poc més van poder fer que assegurar un segon lloc.

Abans de començar a celebrar-se els primers trams cronometrats el dissabte 25 de gener, aribaven ja les primeres sancions, quan els finlandesos de Martini-Racing, equip que prenia el relleu de Lancia sota la tutela de Jolly Club, Juha Kankkunen i Juha Piironen, s’endarrerien 1 minut acumulat i rebien una penalització de 30 segons.

Dissabte doncs començaven a disputar-se les primeres especials cronometrades, sis en total d’uns 140 km de distància i que en conjunt formaven l’anomenat recorregut de classificació. Dos dies abans de la celebració del ral·li va caure una intensa nevada en la regió, si bé la calor i el sol que havia imperat en la jornada anterior, havia desfet bona part de la mateixa, quedant només restes de neu i glaç en les zones més baixes de les valls i en les zones on pràcticament no hi tocava el sol, donant una diversitat àmplia al tram. Tot plegat feia que l’elecció de pneumàtics fos un autèntic mal de cap i on els errors es succeïen fàcilment.

El Col de Turini donava el tret de sortida a la prova, on els pilots de Toyota Armin Schwarz i Arne Hertz eren els homes més ràpids alçant-se com els primers líders del ral·li, mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, tenien problemes de tracció i cedien 18 segons, si bé en la segona especial de la jornada intentaven posar remei marcant el millor temps juntament amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

Els sancionats Juha Kankkunen i Juha Piironen marcaven el millor temps en la tercera cronometrada on ja es va començar a definir un primer grup que podria aspirar a lluitar per la victòria de la prova tot i trobar-nos en els compassos inicials de la prova en el que hi figuraven 2 Lancia Delta HF Integrale, els pilotats per Didier Auriol i Bernard Occelli i Juha Kankkunen i Juha Piironen, 2 Toyota Celica Turbo 4WD en mans d’Armin Schwarz i Arne Hertz i Carlos Sainz i Luis Moya i el Ford Sierra Cosworth 4×4 dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup, els quals a base d’assumir riscs estaven en el grup capdavanter.

El premi als riscs arribaria al Col de Perty, on François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien el seu primer escratx, mentre que una errada en la munta de pneumàtics endarreria a Carlos Sainz i Luis Moya. Pitjor anaven les coses per als flamants fitxatges de Toyota, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals patien una sortida en l’especial i havien d’abandonar com també ho van haver de fer Kenneth Eriksson i Staffan Parmander pel mateix motiu.

Ja en la sisena i última especial cronometrada de la primera jornada, qui erraven la munta de pneumàtics eren Armin Schwarz i Arne Hertz els quals cedien el liderat als francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Occelli, que entraven a la neutralització de la jornada de classificació amb 17 segons d’avantatge vers els seus compatriotes François Delecour i Daniel Garataloup i 37 segons vers els seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen.

La segona jornada arrancava amb el temible Burzet, on tan Carlos Sainz i Luis Moya com Armin Schwarz i Arne Hertz perdien tots els claus de les seves Pirelli en la fracció seca del tram, resultant menys eficaços els seus pneumàtics en arribar en les fraccions amb neu o gel del tram amb el que els pilots de Toyota cedien de l’ordre de mig minut amb els líders. A Saint Bonnet le Froid, següent especial en celebrar-se, qui erraven la munta de pneumàtics eren els francesos François Delecour i Daniel Grataloup i Didier Auriol i Bernard Occelli amb el que la classificació tornava a estrenye’s tret del cas d’Armin Schwarz i Arne Hertz, els quals patien una sortida de carretera i malmetien la seva suspensió deixant-se 2 minuts en l’especial.

A partir de llavors la parella alemanyo-sueca de Toyota va atacar per tal d’intentar recuperar el temps perdut, el que els portaria a marcar els tres últims escratxs de la jornada mentre que en la penúltima especial del dia François Delecour i Daniel Grataloup es quedaven sense turbo, que es trencava, i cedien 3 minuts. Sisteron tancava la primera jornada de l’etapa comú, on els qui patiren problemes de pneumàtics foren els membres de Martini-Racing, els quals en una porció de port d’1,2 km veien com els seus cotxes no traccionaven cedint de l’ordre de 2 minuts, a més a més, Didier Auriol i Bernard Occelli castigaven el seu embragatge. Els Toyota també tenien problemes de tracció en ascendir, peró el seu equip es va encarregar de pagar a uns espectadors per tal d’empenyer immediatament els seus cotxes, si bé també van empenyer els Lancia per tal de fer neta la carretera d’entrebancs, la operació no es va fer amb tanta celeritat, el que va permetre a Carlos Sainz i Luis Moya passar a liderar la prova en la neutralització amb 49 segons vers Didier Auriol i Bernard Occelli i 1 minut i 16 segons en relació Juha Kankkunen i Juha Piironen. Armin Schwarz i Arne Hertz restaven a només 17 segons de la parella finlandesa de Martini-Racing gràcies a l’esforç fet en les últimes especials.

No es va haver d’esperar massa per veure la reacció de Didier Auriol i Bernard Occelli, i els pilots duien el Lancia Delta HF Integrale com un avió, adjudicant-se quatre de les sis especials cronometrades del dilluns. Si bé en les altres dues especials cronometrades els homes més ràpids eren Carlos Sainz i Luis Moya, els espanyols de Toyota amb prou feines aconseguien distanciar-se 3 segons dels francesos en aquestes dues especials, pel que en el comput global de l’etapa els segons classificats escurçaven 46 segons amb els primers, restant a l’espera de la nit del Turini precisament a només 3 segons de diferencia, els que aconseguien en els seus escratxs.

Bona part de la feina que feien Didier Auriol i Bernard Occelli s’aconseguia en les dues últimes especials cronometrades on els francesos retallaven 34 segons als líders, 22 segons en la penúltima especial i 12 segons al Col de Saint Roch on Toyota coneixia l’abandonament d’Armin Schwarz i Arne Hertz després que els seus pilots colisionessin contra un mur de roca. L’accident deixava en una posició cómode a Juha Kankkunen i Juha Piironen, que veien com no haurien de patir massa per tal de conservar la seva tercera posició aliens ja a la lluita que estaven brindant els dos primers classificats per la victòria.

Dijous al capvespre arrancava la última i decisiva etapa amb una segona passada pel Col du Turini, on Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre i incrementar en un pírric segon la distància que els separava dels seus màxims rivals per la victòria Didier Auriol i Bernard Occelli. Ja en la segona especial cronometrada, els de Lancia superaven en 9 segons als de Toyota, recuperaven la primera posició i a partir de llavors començaven a distanciar-se, recordant l’edició de 1990. Uns problemes de frens en la tercera cronometrada i possiblement la resignació dels de Toyota en la quarta, permetien que es tanqués el primer bucle de la jornada amb 34 segons de diferencia favorables als francesos.

La tercera passada pel Col du Turini va haver de ser anulada a causa d’un incendi forestal i al Col de la Couillole, especial que seguia, Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien el seu onzé i últim escratx on aconseguien treure 26 segons més de diferencia a Carlos Sainz i Luis Moya que semblaven ja conformar-se amb la segona posició pensant en clau de campionat doncs eren l’únic Toyota supervivent dels tres que prenien la sortida al ral·li i Juha Kankkunen i Juha Piironen eren massa lluny com per veure compromesa la seva posició.

François Delecour i Daniel Grataloup tancaven la seixantena edició del ral·li amb els dos últims escratxs que sense més cops de teatre donava com a guanyador a Didier Auriol i Bernard Occelli amb un crono total de 6 hores 54 minuts i 20 segons, Carlos Sainz i Luis Moya completaven el recorregut en segona posició a 2 minuts i 4 segons per darrera d’ells mentre que els companys d’equip dels vencedors, Juha Kankkunen i Juha Piironen, tancaven el podi a 2 minuts i 57 segons.

Impassibles, Kankkunen-Piironen van decidir assegurar el podi al Monte-Carlo.

En la categoria reservada a cotxes de producció, la victòria va anar a parar al Ford Sierra RS Cosowrth 4×4 en mans dels pilots locals Christophe Spiliotis i Isabelle Spiliotis, el que els situava com a primers líders del campionat amb 13 punts. Si bé per als del Principat de Mónaco competir en el mundial no entrava en els seus plans i pensant en clau de campionat aquest resultat podria considerar-se intrascendent.

Spiliotis-Spiliotis guanyaven a casa.

El Monte-Carlo era la ronda inaugural del campionat, pel que el podi que deixava la prova es veia reflexat en el podi del campionat reservat a pilots, en el que el pilot de Montpeller Didier Auriol ocupava el graó més alt amb 20 punts, mentre que el pilot madrileny Carlos Sainz el seguia amb 15. El finlandès Juha Kankkunen tancava la provisional amb 12.

Pilot	Punts
Didier Auriol	20
Carlos Sainz	15
Juha Kankkunen	12

Tot i que Lancia no competia oficialment en el mundial de ral·lis l’any 1992, sino que ho feia amb la representació de Martini-Racing i sota la tutela del Jolly Club, la marca turinesa encapçalava la provisional amb els seus primers 20 punts que els hi donava la victòria de Didier Auriol i Bernard Occelli. Toyota seguia d’aprop amb 17 punts, gràcies a que Carlos Sainz i Luis Moya van optar per pensar en clau de campionat. Ford tancava el podi provisional gràcies al quart lloc de François Delecour i Daniel Grataloup.

Constructor	Punts
Lancia	20
Toyota	17
Ford	12