Blog

Dominadors de bona part del ral·li Mikkola-Hertz aconseguien una victòria neutre.

Dotzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 11è Ral·li Bandama finalitzava el divendres 14 de desembre de 1979 a Abdijan, capital del país, amb només 8 equips presents dels 57 participants que prenien la sortida el diumenge 9 de desembre un cop disputats els 5622 km de distància que tenia la prova en diferents sectors competitius.

Un tronc es va posar en el camí de Waldegård-Thorszelius a la possible victòria en la tercera etapa.

La prova bàsicament es plantejava com un duel entre Peugeot i Mercedes, doncs les dues marques eren les que més efectius destinaven a la prova africana, sent els alemanys qui destinaven més material i recursos al ral·li.

Per a Peugeot la prova començava amb mal peu quan un dels seus principals efectius de l’equip, el pilot guanyador de la prova l’any 1978 així com del Safari’78, el francès Jean-Pierre Nicolas i el seu copilot Jean de Alexandris trencaven el pont posterior del seu 504 V6 Coupé quan amb prou feines havien disputat uns 30 km del ral·li. Un cop reparat el seu Peugeot, els francesos reprenien la competició, per 10 km més tard, reproduir-se l’averia, provocant ara ja si, el seu abandonament de la prova. Les dues altres bases de l’equip, Timo Mäkinen i Jean Todt, així com Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier s’endarrerien considerablement en patir unes respectives punxades.

Aquests incidents en el si de l’equip Peugeot aplanava molt el camí per als integrants de Mercedes, els quals després dels 240 km de la primera etapa, considerada com un pròleg, lideraven la prova amb Andrew Cowan i Klaus Kaiser en posició de líders seguits a 1 minut, ja que el cronometratge en la prova africana es feia per minuts, pels seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz i Vic Preston jr. i Mike Doughty.

Només inciar-se la segona etapa de camí cap a Yamoussoukro, Timo Mäkinen i Jean Todt van començar a retallar distàncies, peró una nova punxada en el seu 504 V6 Coupé truncava l’esforç. Mentre que en el si de l’equip Mercedes, Hannu Mikkola i Arne Hertz a mitja segona jornada aconseguia fer-se amb la primera posició del ral·li amb dos minuts d’avantatge vers els seus companys d’equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, als quals la segona plaça ja els hi anava bé per aconseguir el seu principal objectiu, esdevenir els primers pilots campions mundials, si bé havien de vigilar de reull els progressos que poguessin fer per darrera, a només 1 minut d’ells, els seus companys Andrew Cowan i Klaus Kaiser, així com els pilots de Peugeot Timo Mäkinen i Jean Todt.

En la part final de la segona etapa peró, la balança es va seguir inclinant del cantó de Mercedes, quan a Timo Mäkinen i Jean Todt, principals adversaris de l’equip de l’estrella, se’ls hi va reproduir l’averia que havia deixat fora de cursa a Jean-Pierre Nicolas i Jean de Alexandris. Les assistències van reparar el seu cotxe, peró la parella finlandeso-francesa reprenia la marxa a 2 hores i mitja dels liders del ral·li.

Per a més desgràcia dels de Peugeot, quan Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier es trobaven en tercera posició, un cop havien superat els Mercedes 450 SLC d’Andrew Cowan i Klaus Kaiser així com el de Vic Preston i Mike Doughty, una biela deixava el seu motor de sis cilindres mut, pel que tota esperança per la marca francesa residia en els locals Alain Ambrosino i Robert Schneck, peró aquests es trobaven ja a 1 hora i 15 minuts del cap de cursa.

Els membres de Toyota van correr una sort similar als de Peugeot, quan els seus pilots només sortir d’Abidjan havien d’aturar-se a solucionar uns problemes de sobre-escalfament en els seus Celica. Més tard, els pilots francesos de l’equip, Jean-Luc Thérier i Michel Vial, quan es trobaven retallant distàncies després que el seu motor es negués a rugir durant uns 20 minuts, patien una forta de pista que els obligava a abandonar el ral·li.

De fet els Mercedes semblaven els únics cotxes que progressaven sense lamentar contra-temps i en les seves assistències els mecànics es limitaven a fer operacions bàsiques de manteniment, com canviar rodes, pastilles de fre i revisar els nivells, de fet només Hannu Mikkola i Arne Hertz havien de lamentar danys en la seva carrosseria fruit d’un impacte amb un cotxe que els precedia, i el qual en aixecar pols en el seu progrés per les pistes ivorianes, no va ser divisat pels escandinaus de Mercedes, moment en el que el liderat va recaure de manera temporal en mans de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Abans peró d’acabar la segona jornada, uns problemes de frens en el 450 SLC dels suecs, retornava el liderat en mans de Hannu Mikkola i Arne Hertz pel marge estret de 4 minuts.

Una altra baixa de la segona etapa era la que afectava el Renault 5 Alpine de Bruno Saby i Daniel Le Saux, els quals van intentar finalitzar-la amb les suspensions del seu cotxe totalment inoperatives, i malgrat que van aconseguir arribar a Yamoussoukro, la parella franceso-ivoriana ho feien fora del periode de temps permés com a màxim pel reglament particular i els de Renault es veien automaticament exclosos, pel que només 17 equips podien continuar la tercera jornada del ral·li.

La tercera etapa del ral·li, un bucle amb sortida i arribada a Yamoussoukro passant per la ciutat costanera de San Pedro es va disputar sense gaires canvis importants més enllà de la baixa de sis vehicles més entre els que destacava la dels portuguesos Carlos Torres i Miguel Oliveira, els quals després d’haver aconseguit completar amb forces penúries la segona etapa, es veien obligats a deixar el ral·li per una averia de l’alternador del seu Ford Escort RS2000.

L’altre fet rellevant d’aquesta tercera etapa es produia quan Björn Waldegård i Hans Thorszelius es topaven amb el tronc d’un arbre caigut enmig de la via, el que els obligà a fer una aturada d’emergència per reparar la xapa del seu Mercedes 450 SLC. Aixó donava un marge de 35 minuts al liderat de Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que va motivar al cap de l’equip alemany a donar la consigna de respectar les posicions, ordre que els dos principals equips van respectar ja que d’aquesta manera uns guanyaven el ral·li i els altres el mundial.

La quarta i última etapa, de només 720 km, portava als 11 equips supervivents de retorn a Abdijan, on la baixa per averia elèctrica del Peugeot 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Jean Todt era el fet més rellevant, pel que només 10 cotxes aconseguien arribar a la capital ivoriana, dos d’ells peró ho feien fora de les dues hores de retard màxim acumulat i per tant tot i haver creuat la línia de meta, eren exclosos de la prova pel que 8 eren els equips que completaven el ral·li africà, sent els 4 primers classificats els 4 Mercedes oficials, tot una proesa per la marca de l’estrella.

Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els pilots més ràpids, amb 3 hores i 23 minuts de penalització acumulada, ja que en el Bandama així com en el Safari, no es cronometava el temps per cobrir un sector, sino que aquests s’havien de fer en un temps determinat per la organització, un temps que sempre resultava pràcticament impossible, i només s’anaven sumant els temps de penalització, és a dir, quan de temps s’havien excedit del determinat pels organitzadors. Björn Waldegård i Hans Thorszelius per la seva banda, completaven el recorregut 35 minuts per darrera dels seus companys. Andrew Cowan i Klaus Kaiser tancaven el podi a 47 minuts dels seus companys i guanyadors de la cita africana.

Cowan-Kaiser tancaven el podi precedint a Preston-Doughty en el que era un quatriplet de Mercedes.

La segona posició que aconseguia Björn Waldegård, permetia al pilot suec afegir 15 punts en el seu compte particular, i descartar tanmateix els sis punts que havia tret al Safari, arribant a un total de 112 punts sumant els seus 7 millors resultats. Hannu Mikkola, tot i tancar la temporada amb un excel·lent estat de forma amb les victòries del RAC i del Bandama, es quedava a un sol punt del suec, pel que Björn Waldegård es coronava com el primer pilot campió del món de ral·lis. Markku Alén, absent a la prova donada la decisió de FIAT de no competir oficialment aquella temporada, tancava el podi del campionat amb 68 punts.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	112
Hannu Mikkola	111
Markku Alén	68

Mercedes no competia de forma regular en el mundial de ral·lis, si bé ja es començava a dir que de cara la temporada següent la seva implicació en el campionat s’incrementaria, pel que la seva gran proesa ivoriana va ser pràcticament estèril a efectes de campionat. Datsun que sumava 12 punts gràcies a la victòria en Grup 2 aconseguia escurçar la distància amb els campions de Ford, si bé no guanyaven plaça, mentre que FIAT, tot i no competir oficialment, tancava el podi amb 92 punts.

Constructor	Punts
Ford	122
Datsun	108
FIAT	92

Waldegård-Thorszelius semblaven destinats a repetir el segon lloc de la temporada anterior, finalment es feien amb la victòria.

El diumenge 14 de desembre de 1980 Abidjan era escenari de la finalització del 12è Ral·li Costa d’Ivori, prova que a partir d’aquell moment abandonava l’anterior nomenclatura de Bandama. La prova era la dotzena, i per tant última, cita del calendari del campionat del món de ral·lis, a la que s’hi arribava amb tots els títols decidits. En el seu recorregut s’hi trobaven 62 controls horaris amb una distància aproximada de 5226 km, llurs promitjos imposats per la organització eren pràcticament impossibles i que per si sols eren suficients com per anar determinant la classificació.

Recalde-Straimel es recomposaven dels problemes inicials amb un segon lloc.

Dimarts a les 10 del matí es donava la sortida als participants cap a la primera etapa, un breu recorregut amb inici i final a Abidjan composat per 7 sectors selectius que bàsicament haurien de servir com a pròleg per tal de determinar l’ordre de sortida de l’etapa següent, amb un format més habitual per a una prova de ressistència africana. Aquesta primera jornada, tot i comptar amb només 247 km cronometrats, va posar de manifest que una part dels inscrits a la prova no eren més que figurants per tal d’assolir el mínim per seguir mantenint l’estatus de prova mundialista, maniobra permesa en no ser necessaris els documents d’homologació per prendre la sortida. Així dels 52 equips que sortien a Abidjan, només 38 hi aconseguien retornar unes 5 hores després sense que entre les baixes s’hi trobessin pilots de renom.

Tot i l’etapa pròleg del dimarts, la desorganització que reinava a la prova ivoriana, va permetre que els suecs de Toyota, Per Eklund i Hans Sylvan, afrontessin les carreteres ivorianes en primer lloc el dimecres al matí enlloc de la posició que els hi pertocava, el que significava tenir una vista de la carretera molt més lliure de pols en suspensió que no pas els seus rivals. En total la organització havia programat 26 controls horaris amb una distància aproximada total de 2136 km, gràcies als quals els pilots sortits d’Abidjan arribarien a Yamoussoukro el djous a primera hora de la tarda amb un reagrupament a Bouake.

Al poc de la sortida d’Abidjan els riscs de pilotar a velocitats properes als 200 km/h per pistes obertes al trànsit, inclús en zones densament poblades, ràpidament es van posar de manifest quan els oficials de Mercedes Andrew Cowan i Klaus Kaiser patien un espectacular accident en intentar evitar un autobús que circulava en sentit contrari a la sortida d’un canvi de rasant. El 500 SLC de la parella britanico-germànica feia fins a 5 voltes de campana en l’accident i el seu cotxe quedava pràcticament pel desguàs, desfent-se així d’una manera un tan traumàtica el liderat compartit que mantenien Andrew Cowan i Klaus Kaiser amb els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz.

Paral·lelament a l’accident de la parella oficial de Mercedes-Benz, uns altres pilots oficials, els de Peugeot Timo Mäkinen i Jean Todt, es veien obligats també a abandonar el ral·li en trencar el motor del seu 504 V6 Coupé. En el següent control horari, el dinovè, els qui prenien el camí cap al parc tancat abans d’hora eren els kenyans oficials de Datsun Mike Kirkland i Yvonne Mehta per una averia elèctrica fulminant en el seu 160J. Tanmateix la parella kenyana havia estat inscrita a la prova a última hora i pràcticament no havien pogut reconèixer perfectament el terreny, el que suposava un handicap afegit a la poca potència del seu cotxe.

A l’entrada a Bouake, Hannu Mikkola i Arne Hertz gaudien de 5 minuts de marge vers els seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que Shekhar Mehta i Mike Doughty eren tercers. Peró en la segona part de l’etapa, tot i que el camí fins a Yamoussoukro revertia una dificultat menor a la que ja havien hagut de fer front fins al moment els participants, una rasqueta es va quedar clavada entre el disc de fre i la llanda del Mercedes-Benz 500 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, ocasionant-lis un bon grapat de problemes que els feia perdre encara més temps en relació als seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz, que entraven a Yamoussoukro com a líders provisionals amb 48 minuts de penalització, 27 menys que la parella sueca. Tancant el podi encara s’hi trobaven els kenyans de Datsun Shekhar Mehta i Mike Doughty a 41 minuts dels líders.

Per Eklund i Hans Sylvan, tot i gaudir d’una pista neta de pols en suspensió a la sortida d’Abidjan, i fins i tot arribar a compartir el liderat amb els Mercedes-Benz de Hannu Mikkola i Arne Hertz i d’Andrew Cowan i Klaus Kaiser en els primers controls horaris de la segona etapa, ràpidament s’endarreririen per averies de diversa índole, com una fuita de benzina, una fuita de líquid de frens o tres punxades que els obligarien a pilotar 100 km sobre la llanda del seu Celica. En conjunt aquests incidents no només apartaven els suecs del liderat, sino que també de les posicions de podi.

La tercera etapa del ral·li comprenia 15 controls horaris dins un bucle amb arribada i sortida des de Yamoussoukro ressegint la part més occidental del país i la línia de la costa en passar per San Pedro. La sortida als 17 equips participants que restaven en actiu es donava el divendres al migida, mentre que el retorn s’esperava per dissabte a primera hora de la tarda.

En aquesta tercera etapa, un cop els primers participants havien superat el sisè control horari, Hannu Mikkola i Arne Hertz es van trobar amb un problema similar al que la jornada anterior havia afectat als seus companys d’equip, peró per desgràcia dels líders en aquesta ocasió un accident previ d’un dels vehicles d’assistència, va impedir que totes les peces necessàries per a la reparació arribessin al lloc de l’inicident i al Mercedes-Benz 500SLC dels líders només se li va poder canviar l’eix i no els frens, frens que en seguir treballant malament, més endavant van facilitar un accident i el comiat de Hannu Mikkola i Arne Hertz del ral·li.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius heredaven així el liderat, seguits de Shekhar Mehta i Mike Doughty, però aviat els kenyans desapareixerien de la compatició quan en intentar esquivar un ciclista que circualava per la pista, feien una maniobra per l’exterior i el seu Datsun 160J acabava estabellat contra un arbre obligant-los lògicament a abandonar el ral·li.

Amb aquestes dues baixes pràcticament consecutives, els argentins de Mercedes-Benz Jorge Recalde i Nestor Straimel pujaven fins la segona posició un cop s’havien recuperat dels problemes inicials amb l’accelerador i que els havien obligat a aturar-se en fins a tres ocasions. Mentre que per darrera de la parella sud-americana, els constants problemes amb els que se n’anaven trobant l’italià Sandro Munari i el seu copilot francès Jacques Jaubert en el seu FIAT 131 Abarth prestat de fàbrica amb patrocini privat, facilitava que la parella francesa resident a la Costa d’Ivori formada per Alain Ambrosino i Jean-Robert Bureau assolissin la darrera plaça de podi amb el seu Peugeot 504 V6 Coupé a l’arribada a Yamoussoukro, en llur parc tancat hi entraven només 13 participants.

La quarta i última etapa del ral·li resseguia part de la primera però en sentit contrari. Amb 733 km competitius repartits en 11 controls horaris, es podia dir que la jornada era pràcticament un tràmit que portava els participants des de Yamoussoukro fins a Abidjan amb sortida el diumenge a la 1 de la matinada i arribada el mateix dia a un quart d’onze. Les distàncies importants que separaven als primers equips classificats van acabar de certificar aquest supòsit i la calma va imperar en les últimes hores de la cita ivoriana que tot i així es cobrava dues víctimes més que no podien fer entrada a la capital nacional.

Superats doncs els 62 controls horaris que la organització havia programat, Björn Waldegård i Hans Thorszelius assolien la victòria en acumular un total de 2 hores i 36 minuts en penalitzacions, 1 hora i 11 minuts menys que els seus companys d’equip argentins, Jorge Recalde i Néstor Straimel. Tancant el podi ivorià a 2 hores i 41 minuts del temps dels líders s’hi trobava el Peugeot 504 V6 Coupé dels francesos Alain Ambrosino i Jean-Robert Bureau.

Francesos però residents a la Costa d’Ivori, Ambrosino-Bureau tancaven el podi.

En el campionat per a pilots, certàmen que feia gairebé un dos mesos que estava decidit en favor del pilot alemany Walter Röhrl, el qual no s’inscribia a la prova pensant en treballar pel seu futur equip, Mercedes-Benz, el resultat del ral·li resultava pràcticament intrascendent, registrant-se un únic moviment destacable i que va ser el protagonitzat pel guanyador, el suec Björn Waldegård, que aconseguia la tercera posició final en detriment del finlandès Ari Vatanen gràcies als 20 punts obtinguts.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	118
Hannu Mikkola	64
Björn Waldegård	63

En el campionat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots, i FIAT havia aconseguit la seva segona corona al terme del Tour de Corse a finals d’octubre. Sandro Munari i Jacques Jaubert completaven la prova en sisena posició, peró en acumular només els 7 millors resultats, els punts obtinguts per la parella no sumaven. Mercedes-Benz, tot i aconseguir una nova victòria al ral·li africà, es quedava a les portes del podi del campionat, en el que Datsun aconseguia superar per estret marge a Ford gràcies als 5 punts que sumaven els nipons a Abidjan.

Constructor	Punts
FIAT	120
Datsun	93
Ford	90

Alén-Kivimäki guanyaven el darrer ral·lis de la era B i esdevenien temporalment campions mundials.

Tretzena i última cita del mundial de ral·lis, el 21è Ral·li Olympus nord-americà servia tanmateix per acomiadar-se dels cotxes amb reglamentació Grup B, prohibits per la FISA de cara a la següent temporada. La prova que era puntuable per als campionats de pilots i pilots de cotxes Grup A, atreia l’interés de fins a 50 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que 25 aconseguirien completar els 525,89 km de recorregut dividt en 40 especials cronometrades el diumenge 7 de desembre de 1986 a la ciutat de l’estat de Washington de Tumwater.

Kankkunen-Piironen patien una odisea a l’americana.

La prova arrancava el dijous 4 de desembre a Tacoma, on un primer tram urbà, celebrat sobre asfalt, va servir per a que els pilots comencessin a posar les espases en alt. En ell, de només 3,5 km de distància, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van aconseguir fer l’especial amb el seu Lancia Delta S4 6 segons més ràpid que els seus màxims rivals en el campionat, els seus compatriotes de Peugeot Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Però ja en la següent cronometrada, disputada sobre la superficie pròpia del ral·li, és a dir, terra, i amb una boira reinant l’ambient de les tres següents especials cronometrades, els de Peugeot van inclinar la balança del seu favor, adjudicant-se totes tres especials i esdevenint els líders de la prova nord-americana ja en el primer dels trams disputats. Marku Alén i Ilkka Kivimäki per la seva banda marcaven l’escratx en el cinquè tram, que després de la cancelació del sisè per una esllavissada suposava l’últim tram abans de la neutralització de mig matí.

Precisament en el cinquè tram es produia una de les primeres baixes de cert nivell, quan el pilot local de Peugeot John Woodner, acompanyat del neozelandès Tony Sircombe, havia d’abandonar la prova quan marxava en tercera posició, cedint la plaça a l’Audi Sport Quattro del seu compatriota John Buffum i el britànic Neil Wilson, els quals es trobaven ja a 1 minut i 50 segons dels líders del ral·li, just per davant dels Toyota de propulsió que eren encapçalats pels suecs Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius.

La cancelació de la sisena especial cronometrada va deixar als pilots més temps lliure, ocasió que Juha Kankkunen i Juha Piironen van aprofitar per dirigir-se cap a les assistències i canviar una bateria del seu Peugeot 205 T16 Evo2. De tornada cap a la sortida de l’especial número set del ral·li però, els pilots es trobaren atrapats enmig d’un embús monumental ocasionat pels cotxes dels espectadors que es dirigien a veure precisament l’evolució dels pilots. En un intent desesperat, Juha Piironen va saltar del cotxe per dirigir-se corrent al control de sortida, on es van negar a fitxar la targeta de ruta fins que el cotxe no hi fos present. Tal va ser la demora, que als de Peugeot els hi va caure una penalització d’un minut, deixant com a líders als seus compatriotes de Lancia amb 51 segons d’avantatge.

A partir d’aquell moment Juha Kankkunen i Juha Piironen van llençar-se a l’atac, arriscant al màxim, aconseguint retallar 25 segons als seus màxims rivals a la corona mundial, a l’espera que la FISA resolgués la reclamació del Sanremo, al terme de la primera etapa el divendres al vespre. Mentre que per darrera d’ells el local John Buffum acompanyat del britànic Neil Wilson es trobava tancant el podi a més de 5 minuts dels líders ja i amb la comoditat de tenir els Toyota oficials a gairebé 3 minuts d’ells.

El dissabte pel matí arrancava la segona etapa del ral·li amb els 31 equips supervivents i 11 especials cronometrades per davant, en les que Markku Alén i Ilkka Kivimäki pràcticament aconseguien sentenciar el ral·li. D’entrada per que els de Lancia aconseguien imposar-se en 9 especials, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen ho feien en 3, en el tercer tram del dia tots dos equips calcaven el millor crono d’aquí que la suma sigui 12.

I després perque en l’avant-penúltima cronometrada de l’etapa, els Juha van haver de completar l’especial amb una roda punxada, el que els va fer perdre uns 43 segons alhora que malmetia el pont de la roda. Tots dos factors permetien als pilots finlandesos de Lancia incrementar les distàncies vers els seus rivals de Peugeot, elevant els 26 segons amb els que s’iniciaven la segona etapa, fins a 1 minut i 32 segons a la neutralització del dissabte. Mentrestant la distància que tenien amb el tercer classificat, l’Audi Sport Quattro superava ja la barrera dels 10 minuts mentre que els Toyota, encapçalats pels suecs Lars-Erik Torph i Bo Thorszelius es trobaven ja a més de 15 minuts.

Ja en la tercera i última etapa, celebrada el diumenge 7 de desembre des de les 6h del matí fins a quarts de nou al vespre, la lluita entre els dos aspirants a corona va proseguir, sobretot quan en la primera especial cronometrada del dia els de Peugeot aconseguien retallar de cop 26 segons als de Lancia, i poc després els de l’escuderia italiana es deixaven 12 segons per culpa d’una punxada, això deixava als dos equips separats per 56 segons i amb pràcticament tota l’etapa per davant.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki es van exprimir al màxim a partir d’aquell moment, elevant de mica en mica les distàncies vers els seus compatriotes fins arribar als definitius 3 minuts i 26 segons que es van registrar en concloure el ral·li, no sense abans emportar-se un ensurt en la penúltima especial cronometrada, quan els pilots van senitr un fort impacte en la part posterior del seu Delta S4. El primer que va pensar Markku es que havia atropellat un nen, però afortunadament, dins la desgràcia es tractave d’una ovella.

Amb un crono de 5 hores 26 minuts i 10 segons doncs, Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven l’última ral·li de l’era del Grup B, superant en 3 minuts i 26 segons els seus compatriotes de Peugeot Juha Kankkunen i Juha Piironen en 3 minuts i 26 segons. El podi el tancava el nord-americà John Buffum i el britànic Neil Wilson a 24 minuts i 14 segons dels guanyadors de la prova.

Buffum-Wilson treien partit de la seva tracció integral per superar els Toyota oficials i tancar el podi.

En la categoria reservada als cotxes de Grup A, el domini del neozelandès resident als Estats Units Rod Millen i el seu copilot canadenc John Bellefleur, va ser aclaparador. MIllen-Benefleur van liderar la categoria des del primer fins a l’últim tram amb el seu Mazda Familia 4WD, si bé a les acaballes de la prova el cable del velocímetre va donar certs problemes a la transmissió, el Mazda homòleg dels compatriotes de Rod Millen, Neil Allport i Roger Freeth, es trobava força endarrerit per una série d’accidents, mentre que uns altres neozelandesos, els de Subaru Possum Bourne i Jim Scott, havien perdut 8 minuts en quedar-se sense carburant en el seu RX Turbo el primer vespre de competició.

Millen-Benefleur dominaven el Grup A.

A la prova nord-americana, Markku Alén i Juha Kankkunen arribaven separats per un sol punt, per tant qui es classifiqués davant de l’altre guanyava el mundial, a l’espera que en 10 dies, el 18 de desembre, la FISA resolgués la reclamació interposada per Peugeot davant l’escàndol del Ral·li Sanremo. Pel moment Markku Alén guanyava el ral·li nord-americà el que donava temporalment el títol de campió al pilot de Lancia que superava en 6 punts a Juha Kankkunen. Timo Salonen, absent a la prova, tancava un podi mundial ple de pilots finlandesos.

Pilot	Punts
Markku Alén	124
Juha Kankkunen	118
Timo Salonen	59

Donat que la prova no era puntuable per al campionat de constructors, la taula no es movia en relació al RAC britànic, on la corona ja havia estat adjudicada a Peugeot per 9 punts vers els seus màxims rivals de Lancia, passés el que passés en la resolució posterior de la FISA sobre el polèmic Sanremo.

Constructor	Punts
Peugeot	137
Lancia	128
Volkswagen	79

En quan Loeb-Elena rebien la carta blanca es llençaren a l’atac per acabar guanyant el ral·li.

El diumenge 7 de desembre de 2008, Cardiff era l’escenari escollit per la organització del 64è Ral·li de Gales per acollir la cerimònia de clausura de l’edició a la que hi eren presents 47 dels equips participants. El ral·li, que era la quinzena i última cita en el calendari del campionat del món, era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i producció, el que copçava l’interés de fins a 86 equips per a formalitzar oficialment la seva inscripció. D’aquests, 78 es van personar a la rampa de sortida, ubicada a Cardiff també, per tal de començar afrontar un recorregut programat de 17 proves especials de 282,35 km cronometrats.

Líders durant bona part de la prova, Latvala-Anttila s’havien de conformar finalment amb el segon calaix del podi.

Ja en les jornades de reconeixements previs al ral·li, es va veure que l’endarreriment de les dates en una setmana més vers les dues anteriors edicions, així com el desplaçament del gruix de les especials cap al nord de Gales, suposaria un mal de cap afegit als participants al ral·li, doncs al fang calia afegir-hi el gel.

Divendres s’iniciava el ral·li amb la celebració de la primera etapa, la qual tenia una corda de només 57,04 km cronometrats repartits al llarg de vuit proves especials, 3 trams que es celebraven a doble passada més una superespecial espectacle que tancava la jornada i que també es celebrava per duplicat. Si la distància a recòrrer podia semblar curta, la cancelació de les dues passades pel primer tram, és a dir la primera i la quarta especial cronometrada del ral·li, encara escurçava una mica més la rídicula jornada.

Així doncs les hostilitats s’iniciaven amb la celebració de la segona especial cronometrada, en la que els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que debutaven al volant d’un Citroën C4 WRC després d’haver aconseguit el seu títol júnior, hi marcaven el millor temps aprofitant la seva posició de sortida endarrerida amb el que esdevenien els líders provisionals, endosant més de 10 segons en els pocs més de 4 km de l’espcial als principals pilots de la categoria reina.

La tercera prova especial cronometrada, segona de facto, amb els seus 18,28 km de distància, era l’especial reina de la jornada, en la que els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi imposaven el seu Ford Focus RS WRC oficial per tal de pujar fins la tercera posició provisional a 3,9 segons dels líders provençals i a 1,6 segons del Subaru Impreza S12b WRC privat dels noruegs Mads Østberg i Ole Kristian Unnerud.

En sortir del parc d’assistències, Sébastien Loeb i Daniel Elena arrebataven la tercera posició a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila gràcies a marcar el millor temps en la primera prova que es celebrava, restant encara en posicions capdaventeres Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, així com Mads Østberg i Ole Kristian Unnerud. Alhora, en aquesta cronometrada, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen volcaven el seu Ford Focus RS WRC, perdent gairebé 4 minuts en l’incident, amb el que una de les parelles finlandeses de Ford s’enfonsaven en la general provisional.

En la segona passada per Myherin, la reina de la jornada, un problema en el canvi del C4 WRC de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, endarreria a la jove parella provençal considerablement, mentre que el liderat el prenien Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals amb el seu segon escratx de la jornada guanyaven de cop tres posicions. Per darrera dels pilots de Ford s’hi classificaven els oficials de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena, així com els de Suzuki Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson, en el que era un dels millors resultats de la parella sueca al llarg de la temporada.

La poca distància que separava el SX4 WRC de Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson amb el Subaru Impreza S12b WRC de Mads Østberg i Ole Kristian Unnerud, va propiciar que les dues parelles escandinaves s’alternessin en la darrera plaça de podi en les dues passades per l’especial espectacle de Walters Arena, amb el que els suecs completaven la primera jornada en tercera posició a 22,5 segons dels líders, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en segona posició a 12,9 segons.

Els pitjors parats d’aquesta breu primera jornada eren els oficials de Subaru Chris Atkinson i Stéphane Prévot, quan en el transcurs de la primera passada per l’especial de Walter Arena, el pilot australià havia de ser conduit fins a un hospital a conseqüència d’un fort impacte patit en el seu Impreza S14 WRC.

A Swansea s’hi arribava el divendres al vespre, i des de Swansea es donava el tret de sortida a la segona etapa, la qual es celebrava en horari diurn al llarg del dissabte amb 7 proves especials programades que tenien una distància cronometrada de 129,21 km. Seguint el model de la jornada anterior, el recorregut comptava amb tres trams que es celebraven en dues ocasions al que s’hi afegia una passada per l’especial espectacle de Cardiff a última hora de la tarda i ja de negre nit.

Dani Sordo i Marc Martí, que havien estat criticats per una arrencada en el ral·li un tan conservadora a diferència de l’inici fulgurant dels joves Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, silenciaven totes aquestes crítiques quan marcaven el primer escratx de la segona jornada, gràcies al qual la parella espanyola de Citroën escalava 4 llocs fins ocupar la segona posició a només 8 dècimes de la posició líder que seguia estant ocupada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que els seus companys d’equip i caps de files, Sébastien Loeb i Daniel Elena, baixaven a la tercera plaça.

Tanmateix en aquesta primera prova cronometrada, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia patien un accident i es veien obligats a acollir-se al superally per tal de seguir acumulant experiència amb el Citroën C4 WRC de cara la temporada següent.

A Citroën la màxima preocupació era aconseguir el títol de constructors, motiu pel qual el director de Citroën Sport, Olivier Quesnel, va cridar a la calma als seus pilots, calma en la que potser s’hi van excedir Dani Sordo i Marc Martí doncs en la següent especial cronometrada de 18,57 km de distància, perdien 21 segons vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors del millor temps que es ratificaven així en la seva condició de líders del ral·li, així com la segona plaça en favor de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En la tercera i última especial cronometrada del bucle matinal, els espanyols tornaven a espabilar i s’adjudicaven el seu segon escratx al ral·li, si bé en aquesta ocasió no els hi suposava guanyar cap plaça doncs el marge de temps aconseguits vers els seus precessors no era tan escandalós com en la primera cronometrada.

Ja de tarda, en les segones passades per les especials cronometrades, les posicions entre els pilots capdavanters es van mantenir, si bé la distància entre Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb Sébastien Loeb i Daniel Elena es va veure escurçada en poc més d’un segon i mig a causa d’una lleugera sortida de pista per part de la parella finlandesa de Ford així com uns petits problemes en l’embragatge a causa del trànsit previ a l’especial espectacle de Cardiff. Mentrestant, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí es despenjaven una mica dels dos equips que els precedien entrant al parc tancat a 27,9 segons dels líders i a 20,6 segons dels seus companys d’equip, pensant ja en conservar la plaça al podi.

Qui queien d’aquestes posicions capdaventeres eren els noruegs Mads Østberg i Ole Krisitian Unnerud, si bé el seu rendiment es trobava ja força lluny del mostrat en la jornada inaugural, rodant en cinquena posició a gairebé 1 minut de la quarta plaça per llavors ocupada pel Subaru Impreza S14 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, els pilots es veien obligats a acollir-se al superally en el tram previ a l’especial espectacle de Cardiff, amb el que les seves opcions de puntuar s’esbaïen.

Amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen classificats en la novena posició general i força distanciats del vuitè lloc per llavors ocupat pels seus compatriotes de Suzuki Toni Gardemeister i Tomi Tuominen, i per tant amb una aportació més aviat minsa a Ford en el campionat de marques, Sébastien Loeb i Daniel Elena rebien carta blanca per part d’Olivier Quesnel per tal d’assaltar el liderat en les 4 proves especials cronometrades de 96,10 km de distància que la organització havia programat en la tercera i última etapa del ral·li.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s’adjudicaven el millor temps en totes dues cronometrades de la primera passada per les especials del bucle matina, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb el segon millor temps en també totes dues especials, seguien conservant el seu liderat per tan sols 1,4 segons de marge. Ja cap al migdia, en la repetició de les proves especials cronometrades, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien finalment el seu objectiu en marcar el seu tercer escratx consecutiu al que hi seguiria un quart per tal d’esbaïr qualsevol dubte.

Aixi doncs, amb només 275,01 km cronometrats en les seves esquenes, els participants que restaven en actiu tornaven a passar per la rampa de Cardiff, en la que Sébastien Loeb i Daniel Elena hi passaven com a guanyadors de l’edició de la prova britànica amb un temps final de 2 hores 43 minuts i 9,6 segons, 12,7 segons menys que Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila que ho feien en segona posició. Dani Sordo i Marc Martí tancaven el podi galès a 1 minut i 20,6 segons del registre aconseguit pels seus companys d’equip i guanyadors de la prova.

Sordo-Martí sorprenien el dissabte al matí, però després els ànims es van calmar per passar a conservar la plaça de podi.

En el campionat de producció s’arribava a Gales amb el títol de campió encara per decidir entre el finlandès Juho Hänninen i l’austríac Andreas Aigner, amb un marge de 6 punts favorable al primer. Els britànics Guy Wilks i Phil Pugh començaven dominant la prova domèstica, mentre que el concurs de Juho Hänninen i Mikko Markkula al ral·li s’iniciava amb molt mal peu, primer una averia amb els paliers i després una altra de motor, van fer que la parella finlandesa aspirant a corona no pogués ni tan sols completar la primera etapa. L’altre aspirant, Andreas Aigner, completava la primera etapa en tercera posició provisional, per darrera dels suecs Patrik Fodin i Göran Bergsten i dels esmentats líders Guy Wilks i Phil Pugh.

En la primera especial cronometrada del dissabte, Patrik Flodin i Göran Bergsten rellevaven en el liderat a Guy Wilks i Phil Pugh, mentre que en la segona especial, Andreas Aigner i Klaus Wicha eren els qui rellevaven a la parella britànica de la segona posició. El bucle matinal el tancaven amb un escratx els suecs Patrik Sandell i Emil Axelsson, gràcies al qual la parella amb Peugeot 207 S2000 es situava en segona posició. Els suecs van seguir intentant pressionar als seus compatriotes líders al llarg de la tarda, però el rendiment obtingut va ser insuficient per a tal objectiu.

Diumenge Patrik Flodin i Göran Bergsten incrementaven el seu marge fins gairebé arribar al mig minut en la primera cronometrada, per després veure’l reduit a només 1 segon en la segona especial matinal. En sortir de les assistències, els líders tornaven a estirar les diferències, mentre que en la última cronometrada els de Peugeot es veien obligats a abandonar per averia mecànica, certificant així la victòria per la parella sueca que sumava els seus primers 10 punts al campionat. Campionat que finalment era guanyat per Andreas Aigner que completava la prova en segona posició i afegia en el seu compte particular 8 punts més.

Flodin-Bergsten sumaven els seus primers punts al campionat amb victòria.

En el campionat per a pilots Sébastien Loeb ja s’havia proclamat campió amb anterioritat al Japó, amb el que amb aquesta nova victòria el pilot alsacià no feia més que incrementar les distàncies vers el seu màxim rival al campionat, el finlandès Mikko Hirvonen, qui a la seva vegada, gràcies al vuitè lloc aconseguit, es convertia en el primer pilot que puntuava en totes les cites del campionat. Dani Sordo per la seva banda, gràcies al podi aconseguit a la cita britànica, conservava la seva tercera posició al campionat per 7 punts de marge vers Jari-Matti Latvala.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	122
Mikko Hirvonen	103
Dani Sordo	65

En quan al certàmen reservat a constructors, Citroën afegia en el palmarés el seu quart títol gràcies a la victòria de Sébstien Loeb i Daniel Elena i al podi de Dani Sordo i Marc Martí. Ford per la seva banda no només es va veure incapaç de retallar els 11 punts de desavantatge amb els que es presentaven a la cita de casa, sino que veien a més a més com aquest marge s’ampliava donada la poca contribució que podien fer Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen al podi de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Subaru s’acomiadava del mundial sent un any més la tercera marca en discordia, malgrat el nou model desenvolupat i estrenat a mitja temporada.

Constructor	Punts
Citroën	191
Ford	173
Subaru	98

Setena victòria de la temporada per a Grönholm-Rautiainen.

El diumenge 3 de desembre de 2006 finalitzava a Cardiff el 62è Ral·li de Gales, setzena i última prova del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als campionats de pilots, marques i mundial júnior. Si bé tots els campionats, tret del reservat als joves pilots ja estaven decidits, fins a 116 equips a formalitzaven la seva inscripció, dels que 111 prendrien la sortida el divendres 1 de desembre cap a un recorregut composat per 17 especials cronometrades de 355,92 km de distància. 82 dels equips participants aconseguirien completar el recorregut.

Sense cometre errors, Stohl-Minor repetien el seu millor resultat al mundial.

Les pluges caigudes en els dies previs a la celebració del ral·li havien deixat les pistes en unes condicions molt delicades, condicions en les que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es mostraven clarament superiors als seus rivals, on els guanyadors de les últimes quatre edicions, els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills eren els tercers millors pilots, però ja a més de mig minut després de celebrar-se només tres especials cronometrades.

Els companys d’equip dels finlandesos de Ford, els seus compatriotes Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, semblaven ser els únics capaços de seguir en certa manera el ritme, peré aquests patien un accident en la quarta especial cronometrada i es veien obligats a abandonar la prova galesa, el que permetia al norueg Petter Solberg i al britànic Phil Mills de Subaru guanyar una posició. Després els de Subaru empatarien l’escratx amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per adjudicar-se a continuació la darrera especial cronometrada del primer dia, pel que els dos cotxes arribaven a la neutralització del primer dia separats per tan sols 25,8 segons.

Els austríacs de Peugeot-Bozian Manfred Stohl i Ilka Minor perdien uns quinze segons en aquesta última cronometrada, amb el que perdien lleugerament el contacte amb els dos primers cotxes classificats, si bé els pilots del 307 WRC no havien de patir massa per la seva posició de podi doncs els pilots de Citroën Kronos Dani Sordo i Marc Martí i Xevi Pons i Carlos del Barrio havien arrancat el ral·li un tan accidentalment i es trobaven en cinquena i sisena posició respectivament a més de dos minuts dels líders, i en quarta posició s’hi trobava el jove Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb el Ford Focus RS WRC’06 de l’equip Stobart peró a més d’un minut del darrer calaix del podi.

Set cronometrades composaven la segona jornada, on Xevi Pons i Carlos del Barrio, fent un tallat dels seus pneumàtics recordant els vells temps de l’enduro, els permetia guanyar el primer tram del dia i una posició en detriment de Dani Sordo i Marc Martí els quals començaven a sentir uns sorolls en el seu tren posterior que acabarien desencadenant en uns problemes de transmissió i deixant al pilot càntabre amb només les tres primeres velocitats en el que restava de bucle, pel que el Xsara WRC número 2 aniria caient fins la vuitena posició. Més endavant, en la penúltima cronometrada, i després de sumar un segon temps escratx i tres tercers temps, la parella catalano-càntabre aconseguia superar a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per un marge no massa ampli i situar-se en quarta posició.

Per davant, Petter Solberg i Phil Mills van sortir a per totes, assumint riscs i ja en la primera cronometrada del dia, una sortida de pista li faria perdre la segona plaça en favor de Manfred Stohl i Ilka Minor, pel que els pilots de Subaru, enlloc de trobar-se disputant la primera posició, ara es veien fent-ho per la segona. Finalment en la darrera cronometrada del bucle del matí, els de la constelació de les Plèiades aconseguien recuperar la segona posició, amb els austríacs trepitjant-lis els peus, fins que novament en la penúltima cronometrada del segona dia, Petter Solberg i Phil Mills es tornaven a sortir de pista, colisionant ara contra una tanca i malmetent la seva direcció assistida pel que la parella noruego-britànica completava la segona jornada a gairebé 50 segons de Manfred Stohl i Ilka Minor.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen seguien amb el seu recital de pilotatge i s’adjudicaven cinc de les set especials disputades pel que el seu liderat s’incrementava vers els seus més immediats perseguidors arribant ara ja a ser superior al minut de distància vers els pilots del Peugeot privat.

La tercera i última jornada del ral·li, si bé només estava composada per quatre especials cronometrades, la seva distància total era superior a la de l’anterior jornada. En ella Petter Solberg i Phil Mills van sortir a totes, adjudicant-se tres de les quatre especials cronometrades, el que permetia als pilots de Subaru retallar de l’ordre mig minut als austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, retall insuficient peró per arrebatre’ls-hi la plaça que conseguien conservar per gairebé 20 segons al terme del ral·li.

Els líders indiscutibles del ral·li, els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, es varen dedicar a fer un pilotatge força més conservador, sobretot en les especials del matí, el que va permetre que els seus rivals escurcessin lleugerament les distàncies, peró sense veure compromés en cap moment el seu liderat, doncs el coixí sempre era superior al minut de diferencia.

On la lluita era més calenta era per la quarta posició, Xevi Pons i Carlos del Barrio, afectats per uns problemes de frens en les dues primeres especials del dia, no van poder contenir l’atac de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals ja en la darrera especial del bucle del matí es feien novament amb la quarta posició provisional, posició que certificarien en les dues últimes especials del ral·li en haver perdut els de Kronos les bones sensacions amb el seu Xsara WRC.

Així doncs, disputades les 17 especials cronometrades, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen certificaven la seva setena victòria de la temporada en completar el recorregut en 3 hores 20 minuts i 24,8 segons, amb un avantatge vers Manfred Stohl i Ilka Minor, que repetien el seu millor resultat en el mundial aconseguit al ral·li de Xipre 2005, d’1 minut i 35,5 segons. Petter Solberg i Phil Mills, vencedors de les últimes quatre edicions, s’havien de conformar en tancar el podi britànic a 1 minut i 55,2 segons dels primers classificats.

Dues sortides de pista en la segona etapa, hipotecaven el ral·li de Solberg-Mills.

En la categoria júnior els britànics Guy Wilks i Phil Pugh així com Kris Meeke i Glenn Patterson van dur la capçalera de la prova durant la primera jornada, mentre que dos dels aspirants al títol, els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson i els estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk es veien obligats a optar pel superally. En el devenir de la segona jornada, Kris Meeke i Glenn Patterson primer i Guy Wilks i Phil Pugh després queien de la lluita per la victòria deixant a l’estoni Jaan Mölder i la alemanya Katrin Becker en l’equador de la segona etapa al capdavant de la provisional fortament pressionats per un dels altres aspirants a títol, els suecs de Renault Patrik Sandell i Emil Axelsson. Els del Clio S1600 arrebataven la primera posició en la primera cronometrada del dia, peró en la segona es veien obligats a optar pel superally amb el que Jaan Mölder i Katrin Becker tornaven a liderar fins al final de la prova i els pilots suecs acabaven en sisena posició final, obtenint uns suficients 4 punts com per proclamar-se campions del món de la categoria.

Mölder-Becker obtenien la seva primera victòria júnior en un ral·li complicat.

Sébastien Loeb, proclamat ja guanyador del mundial de ral·lis per a pilots des del Ral·li d’Austràlia, aquest no va forçar el seu retorn al campionat, pel que la setena victòria de Marcus Grönholm en la temporada, una menys que l’alsacià, situava al pilot finlandès a tan sols 1 punt del campió tot i haver disputat 4 ral·lis més. Mikko Hirvonen cumplia perfectament amb el seu rol d’escuder i tancava el podi de la temporada tot i no sumar ni un punt a la cita galesa.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Marcus Grönholm	111
Mikko Hirvonen	65

El campionat de constructors també estava decidit des d’Austràlia en favor de Ford, pel que la victòria dels de l’oval va permetre que aquests incrementessin distàncies vers Kronos que sumava sis punts combinant el cinquè i setè lloc obtinugts per 9 de Subaru en afegir el sisè lloc de Chris Atkinson i Glenn MacNeall al podi de Petter Solberg i Phil Mills.

Constructor	Punts
Ford	195
Kronos-Citroën	166
Subaru	106

Després de quatre podis, Nicolas-Vial aconseguien guanyar finalment al mundial.

Tretzena i última cita del mundial de ral·lis, el 17è Tour de Corse finalitzava el diumenge 2 de desembre de 1973 a Ajaccio, ciutat des de la qual s’hi donava el tret de sortida el dia anterior. A la prova d’asfalt s’hi inscribien 50 participants dels que 22 aconseguien superar un recorregut format per 21 especials cronometrades de 511,70 km de distància.

Piot-de Alexandris van esforçar-se la darrera nit, peró guanyar va ser impossible.

La crisi del petroli començava a fuetejar l’automobilisme, i en un primer moment el Primer Ministre francès havia vetat la disputa del ral·li, finalment però "in extremis" la prova va rebre el vist-i-plau per la seva disputa, però aquest seria la última prova de l’especialitat en celebrar-se en territori francès fins que la crisi del petroli no es hagués estat solucionada, el que lógicament , entre d’altres, afectava el Monte-Carlo’74.

Per treure més alicients a la cita corsa, l’entrada com a ronda del mundial de ral·lis, impedia que s’hi inscriguissin els nombrosos cotxes prototip que s’hi acostumaven a donar cita; a més a més, Alpine en tenir ja assegurat el títol de Campions del Món, marques habituals del campionat com FIAT, Lancia, BMW o Porsche, no van prendre part al ral·li, pel que la lluita per la victòria es va centrar entre una dotzena d’Alpine A110, dels que sis n’eren oficials i quatre pels equips de fàbrica, és a dir Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, Jean-Luc Thérier i Marcel Callawaert, Bernard Darniche i Alain Mahé, i Jean-François Piot i Jean de Alexandris i els dos restants pels protegits de la marca, Francis Serpaggi i Felix Mariani, i Jean-Pierre Manzagol i Pierre Alessandrini.

Precisament els pilots locals i protegits d’Alpine, Francis Serpaggi i Felix Mariani, aconseguien marcar el millor registre en la primera especial celebrada, el que els donava dret a liderar la prova, però el seu liderat va ser efímer, ja que Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial marcaven un escratx en la segona especial del ral·li i s’emportaven el liderat provisional de la prova. A més a més, el pilot provençal de Marsella, s’adjudicava també el millor temps en la tercera cronometrada ampliant distàncies.

Arribats a la quarta especial del ral·li, la presència de plaques de glaç dificultava enormement l’elecció de pneumàtics, pel que aquesta especial resultaria molt selectiva. En ella uns inspirats Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, van saber fer la millor elecció de rodes alhora que el millor pilotatge adjudicant-se el tercer escratx consecutiu que donaria pas, lògicament al quart consecutiu.

El Ford Escort RS1600 de Guy Chasseuil i Christian Baron trencaria el domini Alpine en la sisena especial cronometrada, mentre que els locals Francis Serpaggi i Felix Mariani s’adjudicaven el segon escratx del ral·li en la setena. Una esllavissada de roques va obligar a la organització cancelar la vuitena especial del ral·li, el que conduia als 32 participants que restaven en actiu al parc tancat d’Ajaccio, on mentre feien un petit descans, rebien la prudent notificació per part de la organització que es cancelaven les set següents especials programades donades les condicions climatològiques tan adverses que afectaven a l’alta muntanya corsa.

En aquell precís moment Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial encapçalaven el ral·li amb 4 minuts i 13 segons d’avantatge vers els seus companys d’equip Jean-François Piot i i Jean de Alexandris i 8 minuts i 47 segons vers el Ford Escort RS1600 de Guy Chasseuil i Christian Baron seguits de Jean-Luc Thérier i Marcel Callawaert a gairebé 10 minuts mentre que Francis Serpaggi i Felix Mariani, cinquens, es trobaven ja a més de 15 minuts dels líders.

El ral·li es reprenia a la 1h de la matinada per celebrar les sis especials cronometrades que restaven en el programa, amb les carreteres cobertes de neu, Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial apenes van voler córrer riscs innecessaris i només s’adjudicaven un tram, deixant que Francis Serpaggi i Felix Mariani amb dos escratxs, així com Jean-François Piot i Jean Alexandris amb tres, portessin la inciativa, i més quan el pilot provençal esperava des de feia molt temps la seva primera victòria al mundial després de quatre podis i completava el ral·li amb la caixa de canvis en mal estat i el seu Alpine A110 havia llepat un parapet.

Amb un temps total de 5 hores 6 minuts i 31 segons doncs Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial aconseguien la seva primera victòria al mundial de ral·lis, Jean-François Piot i Jean de Alexandris completaven el recorregut a 8 minuts i 6 segons dels guanyadors, mentre que Jean-Luc Thérier i Marcel Callawaert tancaven un podi ple d’Alpine a 12 minuts i 15 segons, aconseguint alhora proclamar-se campions de França de ral·lis.

Thérier-Callawaert tancaven un podi copat d’Alpine.

Abans de celebrar-se el Tour de Corse, el títol ja estava decidit en favor d’Alpine, pel que el podi copat dels petits cotxes blaus, així com l’absència dels principals cronstructors del campionat, no va fer més que ampliar marges. Ford, que sumava 10 punts gràcies al 4t lloc de Chasseuil-Baron, els únics capaços de trencar el domini dels de Dieppe, s’acostava a posicions de FIAT.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	147
FIAT	84
Ford	76

Hirvonen-Lehtinen es feien amb el liderat en la primera jornada, mantenint les distàncies a partir de llavors.

Cardiff era l’escenari escollit per a la organització del 63è Ral·li de Gales per a celebrar-hi la cerimònia de clausura del que era la setzena i última prova del calendari del campionat mundial el diumenge 2 de desembre de 2007. La cita britànica era puntuable pels certàmens reservats per a pilots, constructors i producció, el que permetia assolir un total de 114 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 108 iniciaven des de la rampa de sortida un recorregut programat amb 17 proves especials cronometrades de 359,54 km de distància. 83 dels participants aconseguien completar el ral·li.

Grönholm-Rautiainen s’acomiadaven del mundial de ral·lis amb un podi.

A la prova s’hi arribava amb el títol de campió per a pilots encara per decidir, amb un marge de 6 punts entre els dos aspirants a corona, Sébastien Loeb i Marcus Grönholm, que eren favorables al pilot alsacià. Tres trams que es celebraven a doble passada generaven les 6 proves especials de la primera jornada, assolint la distància cronometrada de 140,80 km. La jornada arrancava amb un clima plujós i enboirat, el que suposava un handicap afegit als pilots que havien d’afrontar unes pistes molt lliscants amb la visibilitat reduida.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no s’hi jugaven res a la cita galesa, el que permetia a la parella finlandesa afrontar les primeres cronometrades com una exhalació i guanyar consecutivament totes tres primeres passades per les especials del matí. Per darrera d’ells s’hi classificaven els seus companys d’equip Marcus Grönholm i Timo Rautiainen precedint a Sébastien Loeb i Daniel Elena per només 1 segon, després que els finlandesos aspirants a títol emprenguessin la marxa amb cautela en les dues primeres especials.

En la represa Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar en la primera especial del bucle de la tarda, sumant així el seu quart escratx consecutiu, mentre que en la segona la ratxa es trencava quan hi empataven en el millor temps Marcus Grönholm i Timo Rautiainen juntament amb Sébastien Loeb i Daniel Elena. En la sisena i última cronometrada els líders sumaven el seu cinquè escratx de sis possibles, amb el que el seu liderat s’afiançava fins als 39,6 segons de distància, aconseguits en gran part en aquesta última cronometrada, moment en el que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en veure que ningú s’intercalava entre ell i Sébastien Loeb i Daniel Elena, decidien afluixar una mica el ritme. La parella franco-monegasca de Citroën doncs tancava el podi provisional amb un marge superior al mig minut vers Petter Solberg i Phil Mills, quarts classificats, i a 57,9 segons dels líders.

En la segona etapa, composada per novament tres trams que es celebraven a doble passada més una superespecial espectacle a Cardiff, el que suposava afegir 104,48 km cronometrats al recorregut, es va veure caracteritzada per la calma entre els tres equips integrants de les posicions de podi, els quals marcaven uns cronos similars entre ells alhora que superiors a la resta d’equips participants a la prova amb l’excepció dels finlandesos de l’equip Stobart Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que amb els sis escratxs aconseguits de sis possibles reivindicaven un lloc en la futura vacant de l’equip oficial Ford.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’havien hagut d’acollir al superally en la darrera prova especial cronometrada del divendres, el que els va suposar una penalització de 10 minuts que els va fer baixar del quart lloc que ocupaven al terme de la cinquena especial cronometrada fins al quinzè. Tot i els sis escratxs consecutius de la segona jornada, la jove parella de l’equip dels transportistes britànics, tot just pujava fins al dotzè lloc.

En l’especial espectacle que tancava la jornada, celebrada dins l’estadi Millenium de Cardiff, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen donaven un recital de pilotatge aconseguint-hi marcar el millor temps en els seus 1,10 km de distància, amb els quals s’arribava a la neutralització de la segona etapa, en la que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi conservaven la primera plaça per 35,5 segons vers els seus companys d’equip, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, que seguien conservant l’últim calaix del podi, havien cedit una mica més de temps vers les dues parelles de Ford i es trobaven ja a 1 minut i 15 segons de la primera plaça.

Petter Solberg i Phil Mills per la seva banda es trobaven ja 1 minut i 11,3 segons de la última plaça de podi, ocupada pels màxims aspirants al títol de pilots, mentre que els companys d’aquests en l’equip Citroën, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, havien reduit a la meitat el seu desavantatge que tenien vers els caps de files de l’equip Subaru, trobant-se ja a 30,6 segons de la quarta posició.

La tercera i última etapa estava formada per només 4 proves especials cronometrades repartides en dos trams que es celebraven a doble passada, si bé la seva corda, amb 114,26 km, la convertia en una etapa més llarga que l’anterior. En les primeres passades per les cronometrades es mantenia la tónica de la etapa anterior, és a dir, amb els tres Ford pilotats per parelles finlandeses marcant els millors registres i amb dos escratxs més per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, un d’ells ex-aequo amb els líders provisionals de la classificació, mentre que en les segones passades per les especials es va veure un cert relaxament per part de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que hi sumaven un quart i un setè millor temps, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien demostrant la seva velocitat en ser els únics que jugaven a fer curses i sumaven dos temps escratx més en el seu haver el que els permetia pujar fins la desena posició final.

Arribats de nou a Cardiff per a la conclusió del 63è Ral·li de Gales, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi entraven com a guanyadors de la prova amb un temps total de 3 hores 22 segons i 50,9 segons, el que els suposava un marge de 15,2 segons per davant dels seus companys d’equip Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que s’acomiadaven així del mundial. Sébastien Loeb i Daniel Elena van mantenir la prudència i finalitzaven la prova a 1 minut i 33 segons dels guanyadors.

Loeb-Elena tenien prou en no perdre més de 6 punts vers Grönholm-Rautiainen, pel que en cap moment van sortir a guanyar la prova.

En el campionat de producció, la pugna per la victòria va estar protagonitzada pels pilots britànics en les primeres cronometrades del divendres, sobretot entre Mark Higgins i Scott Martin, i Guy Wilks i Phil Pugh, mentre que el veterà Gwyndaf Evans i Huw Lewis i els finlandesos Juho Hänninen i Mikko Markkula, quedaven en un segon pla. Per la tarda Guy Wilks i Phil Pugh aconseguirien mica en mica desfer-se de la pressió de Mark Higgins i Scott Martin, mentre que un mal temps en la última cronometrada per part dels líders, així com l’escratx de Gwyndaf Evans i Huw Lewis, permetia als veterans situar-se a només 3,2 segons de la primera posició.

Al llarg de la segona jornada, Guy Wilks i Phil Pugh van anar incrementant segon a segon el seu marge en el liderat vers els seus principals perseguidors alhora que companys d’equip, fins que aquests es van veure obligats a acollir-se al superally en la cinquena especial cronometrada de la jornada, deixant llavors el camí lliure als líders que amb la baixa de Gwyndaf Evans i Huw Lewis gaudien d’un marge de gairebé 1 minut vers els nous segons classificats. Lluny d’aminorar, els líders incrementaven les distàncies fins a situar-les per sobre del minut. Marge suficient pel diumenge pilotar amb prudència i assegurar-se així la victòria a casa.

En clau de campionat la victòria de Guy Wilks i Phil Pugh era intrascendent doncs el britànic era la primera prova que disputava en el campionat, mentre que l’absent Toshi Arai ja havia aconseguit sumar el seu segon títol amb anteriorietat.

Wilks-Pugh reclamaven protagonisme guanyant en producció.

En el campionat de pilots la tercera posició que aconseguia finalment Sébastien Loeb al ral·li galès, era més que suficient pel pilot alsacià per aconseguir el seu quart títol consecutiu, igualant així la marca que per llavors tenia Tommi Mäkinen. D’altra banda, Marcus Grönholm s’acomiadava del mundial de ral·lis amb una meritosa segona posició a la prova i al campionat, mentre que la tercera victòria en la temporada que aconseguia Mikko Hirvonen, permetia al pilot finlandès acostar-se a les posicions dels dos galls del campionat, alhora que donava senyals del que podia venir la temporada següent.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	116
Marcus Grönholm	112
Mikko Hirvonen	99

En l’apartat reservat a constructors, Ford ja havia aconseguit el seu tercer títol, segon consecutiu, en l’anterior ronda, Irlanda, pel que el doblet que els de l’oval aconseguien a Gales no feia més que posar la cirereta al pastís de Malcolm Wilson i companyia. Citroën per la seva banda sumaven 10 punts més en el seu compte particular, desitjant que amb l’arribada de la temporada 2008 tornessin a aflorir els llorers pel seu honor. Subaru, gràcies al relatiu bon paper mostrat a la cita britànica, unit al baix rendiment dels Stobart-Ford, aconseguia superar en aquesta última cita a l’equip satèlit de Ford i tancar així la temporada com a tercera marca del mundial, aixó si a gairebé 100 punts de Citroën.

Constructor	Punts
Ford	212
Citroën	183
Subaru	87

El canvi de ritme d’Andruet-Petit a mitjanit va ser impossible de seguir per la competència donant la corona mundial a Lancia.

Amb la ciutat de Bastia com a escenari, el 18è Tour de Corse finalitzava el diumenge 1 de desembre de 1974 amb 24 equips participants dels 101 que prenien la sortida a la mateixa ciutat corsa el dia anterior, és a dir, dissabte 30 de novembre. La prova, última en el calendari del campionat del món de ral·lis, era la onzena ronda del mundial i en el seu rutómetre comptava amb 14 especials cronometrades de 374,90 km de distància.

Dominadors de la primera meitat, Nicolas-Laverne no van poder aturar als guanyadors del ral·li.

El principal punt d’atenció del ral·li era la disputa de la corona mundial entre dos fabricants italians i a més a més, socis de grup, és a dir FIAT i Lancia. Els primers alineaven fins a 5 FIAT 124 Abarth Spider amb 4 vàlvules per cilindre i uns 200 CV de potència confiats en mans dels especialistes Bernard Darniche i Alain Mahé, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i els italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini i per últim Giorgio Pianta i Francesco Rossetti. Lancia per la seva banda desplaçava fins la illa mediterrània dos Lancia Stratos HF amb motors de 12 vàlvules per a Jean-Claude Andruet i Biche, i per Amilcare Ballestrieri i Maurizio Mannini, deixant la unitat dotada de 24 vàlvules i 270 CV de potència als caps de files de l’equip, els italians Sandro Munari i Mario Mannuci. Per últim, un Lancia Beta amb 4 vàlvules per cilindre i 185 CV tancava la formació italiana amb Mauro Pregliasco i Angelo Garzoglio al volant.

Com a àrbitres del duel transalpí s’hi trobaven els Alpine-Renault, clars dominadors de les anteriors edicions de la ronda francesa, amb un A110 per a Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, un A110 "ailes bullés" per Gerard Larrousse i Christian Delferrier i un A310 amb motorització d’A110, sent aquesta l’estrena del cotxe al mundial, per a Jean-Luc Thérier i Michel Vial.

El ral·li començava amb la celebració de l’especial Luri-Canari, de 23,90 km de distància, on el Alpine A110 de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne era el cotxe indiscutiblement més ràpid de tots, superant en més de 20 segons als següents classificats, alçant-se lógicament com els primers líders de la prova.

El ral·li però començava a cobrar-se les primeres victimes ja en aquest primer tram celebrat. D’entrada els locals Francis Serpaggi i Jean-Laurent Pinelli amb el seu A110 vermell privat patien una violenta sortida de pista quan amb prou feines havien disputat uns pocs kilometres de ral·li, a continuació el trencament d’un eix del FIAT 124 Spider Abarth de Giorgio Pianta i Francesco Rossetti, deixava el cotxe dels italians atravessat enmig de la calçada, impedint el pas dels altres competidors fins que aquest no va ser apartat de la via. Després, els campions de França de ral·lis, Jacques Henry i Maurice Gelin, trencaven el motor del seu Alpine A110 deixant la carretera bruta d’oli; l’Alfa-Romeo GTV2000 de Claude Ballot-Lena i Jean-Claude Morenas que venia a continuació no va poder esquivar el raig d’oli i enviava als pilots fora de la carretera.

Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi prenent molts riscs s’adjudicaven la segona especial cronometrada, per deixar pas amb la disputa de la tercera especial cronometrada a les especials nocturnes on passar el Coll de Vergio era novament un punt crític del ral·li, doncs l’elecció de pneumàtics era un autèntic trenca-closques, ja que en els primers quilòmetres del tram la carretera era completament seca, peró en la part alta del coll, aquesta era nevada i molt lliscant, per deixar novament pas a un asfalt sec en el seu descens.

Així doncs la feina dels "ouvreurs" era clau per afrontar l’especial, malhauradament pels interessos de l’equip FIAT, un error en les comunicacions per ràdio, va impedir que els seus pilots rebessin l’informe de l’estat del ferm i aquests afrontaven l’especial amb rodes sense claus. Tremendament eficaços sobre els primers quilòmetres del tram, en arribar a les parts altes de l’especial el correctiu de temps que rebien els pilots de l’escuderia transalpina era sever i així el punta de llança de l’equip, els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé perdien de l’ordre de 15 minuts, Raffaelle Pinto i Arnaldo Bernacchini es quedaven clavats a la neu, mentre que Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini, sense neteja parabrises es deixaven 10 minuts. Els més ben parats de l’equip van ser els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals fen gala d’un bon pilotatge en superficies lliscants només perdien 3 minuts en relació al guanyador de l’especial, que novament era Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne.

Una altra víctima d’aquesta tercera especial cronometrada, però per un motiu ben diferent, era el Lancia Stratos HF dels italians Sandro Munari i Mario Mannucci, als quals un problema amb les vàlvules, deixava el seu motor d’origen Ferrari completament mut enmig de la nit corsa.

En el transcurs de la cinquena especial cronometrada, Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne van fer gala d’una gran habilitat al volant quan el seu pedal de l’accelerador es desconnectava, tot el handicap afegit, els pilots d’Alpine aconseguien marcar el segon millor temps per darrera només de l’Opel Ascona de Jean-Louis Clarr i Jean-François Fauchille.

Amb els FIAT pràcticament fora de combat i la gesta de Nicolas-Laverne, la reacció de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, popularment coneguda com "Biche", no es va fer esperar, era mitjanit i els pilots començaven a acusar el cansanci llevat dels de Lancia, que s’adjudicaven quatre especials de manera consecutiva, el que permetia als pilots de l’Stratos HF passar a liderar la prova després de la setena especial cronometrada, és a dir el seu segon escratx. Els pilots d’Alpine, Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, aconseguien trencar la ratxa en la desena especial cronometrada per un moment, si bé Jean-Claude Andruet i "Biche" recuperaven el fil ràpidament en la onzena i dotzena especial cronometrada incrementant considerablement les distàncies vers els seus rivals.

Amb només dues especials per endavant, en el que pràcticament era una cursa en rutra de 24 hores de competició sense pràcticament temps per al descans més que un ral·li, els pilots francesos Bernard Darniche i Alain Mahé es veien obligats a abandonar la prova quan després d’haver sumat un bon grapat de segons temps escratx l’autoblocant del seu FIAT 124 Abarth Spider es trencava engruixant encara més una llista d’abandonaments que per llavors ha era prou notable.

De fet només 12 equips van aconseguir entrar a Bastia dins el marge de temps establert per la organització, peró aquests van decidir ser més permissius donades les condicions climatológiques en les que s’havia celebrat el ral·li, permetent a tots els equips que van arribar a la ciutat corsa, figurar com a classificats finals tret d’un, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals finalitzaven la prova en novena posició final, peró en haver fet saltar tres vegades els radars en les carreteres d’enllaç, els finlandesos de FIAT van ser exclosos de la prova.

Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne i Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, els dos principals animadors del ral·li s’adjudicaven els dos últims escratxs de la prova, deixant les distàncies entre els dos equips pràcticament neutres el que donava pas a la segona victòria en el mundial de ral·lis dels pilots de Lancia, primera i única victòria del pilot amb la marca transalpina, amb un temps total de 4 hores 49 minuts i 10 segons. Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne no podien repetir la victòria de la temporada anterior i finalitzaven el recorregut amb un retard acumulat de 3 minuts i 28 segons. Jean-Luc Thérier i Michel Vial tancaven el podi amb el seu Alpine A310 a 22 minuts i 59 segons dels guanyadors de la prova.

Thérier-Vial tancaven el podi fent debutar l’Alpine A310.

La victòria que Jean-Claude Andruet i Michèle Petit donaven a Lancia, permetia als italians coronar-se com a campions del món per davant dels seus propietaris i socis de grup FIAT per només 5 punts de diferència. Ford, sense presència a la ronda corsa, veia congelada la seva puntuació així com la seva tercera posició en el campionat de constructors, únic campionat que es celebrava per llavors.

Constructor	Punts
Lancia	74
FIAT	69
Ford	54

Clark-Pegg es trobaven amb la victòria gràcies a l’abandonament d’Airikkala-Greasley.

Desena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimarts 30 de novembre de 1976 finalitzava a la ciutat de Bath el 32è RAC Rally. Prova de gran prestigi en el calendari, en la que tot i estar el campionat decidit en favor de Lancia, fins a 200 equips formalitzaven la seva inscripció entre els que hi havien els principals constructors del continent i britànics. Dels inscrits, 197 equips empendrien la sortida des de la rampa situada a Bath també el dissabte 27 de novembre per afrontar un recorregut secret format per 77 especials de 504 km de distància i que només 71 equips aconseguirien completar.

Bloqmvist-Sylvan donaven el primer podi per al Saab 99 EMS.

El dissabte a les 9 del matí es donava el tret de sortida a la primera etapa, la qual portaria als pilots a recòrrer el nord d’Anglaterra fregant els límits amb Escòcia, per després d’un breu descans retornar a Bath, on hi arribarien el vespre del diumenge, fent un bucle que els portaria a creuar Gales per la seva part nord.

En la primera especial cronometrada, el pilot finlandès Hannu Mikkola acompanyat del francès Jean Todt, esdevenien els pilots més ràpids amb el seu Toyota Celica el que suposava que la parella eren els primers líders de la prova. Ràpidament però, les joves promeses del mundial es varen llençar a l’atac i així Ari Vatanen amb el títol de campió britànic sota el braç i un Ford Escort RS1800 a les seves mans i Peter Bryant cantant-li notes, marcava dos escratxs consecutius després que la segona especial s’hagués de cancelar per l’excessiu públic que s’acostava a veure el progrés dels pilots, permetia a la parella finlandeso-britànica prendre el liderat de la prova a partir de la cinquena especial cronometrada.

Precisament en aquesta cinquena especial cronometrada, Timo Mäkinen i Henry Liddon, pilots oficials de Ford i guanyadors de les últimes 3 edicions de la prova britànica, patien una virolla que els faria sortir-se de la pista, provocant un fort accident amb volta de campana inclosa, deixant el seu Escort RS1800 inoperatiu doncs tenia el semieix de la transmissió trencat.

Ari Vatanen i Peter Bryant no estaven sols però en la gesta de ser els joves ràpids descarats, un altre jove finlandès, Penti Airikkala, es trobava en un rol similar; habitual en el campionat britànic de ral·lis sota l’empara de David Sutton que li proporcionava un excel·lent Ford Escort RS1800 i el copilot britànic Mike Greasly al seu costat, Airikkala va començar a encadenar escratxs i segons escratxs que el portarien a liderar la prova a partir de la onzena especial cronometrada tot i tenir el handicap afegit d’haver de pilotar amb pneumàtics menys sofisiticats que els dels seus oponents per desig del seu principal esponsor, Avon. Mentre que Ari Vatanen i Peter Bryant perdien terreny i cedien la segona plaça a Russell Brookes i John Brown, els quals com a grans coneixedors de la zona reumtaven des de la setena posició fins la segona.

En aquesta primera fase de la primera etapa, a part de l’abandonament de Timo Mäkinen i Henry Liddon, també es varen registrar altres incidents, com l’impacte lateral que Hannu Mikkola i Jean Todt propinaven al seu Toyota Celica, després que el pilot finlandès tingués un descuit, si bé continuaven en competició, ho feien amb la porta enfonsada. Les coses no anaven gaire millor al cap de files i màxim responsable del Toyota Team Europe, el suec Ove Andersson, el qual copilotat pel britànic Martin Holmes, trencava el cable de l’accelerador del seu cotxe en la segona especial cronometrada del ral·li. Sandro Munari i Silvio Maiga per la seva banda, arrossegaven problemes en l’encès del seu Lancia Stratos HF i es veien incapaços de seguir el ritme del davant i per últim l’altra parella italiana de renom, la composada per Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti amb un dels FIAT 131 Abarth oficials, completava una especial amb el seu cotxe a tres rodes.

En la segona meitat de la primera etapa, tot i l’abundant pluja que complicava el pilotatge, Pentti Airikkala i Mike Greasly van seguir incrementant distàncies arribant a Bath amb 2 minuts i 41 segons vers els seus màxims perseguidors, que ara eren el britànic de Ford Roger Clark i el sud-africà Stuart Pegg seguits de ben a prop pels altres herois de la jornada, els suecs de Saab Stig Blomqvist i Hans Sylvan. Els irlandesos Bill Coleman i Dan O’Sullivan completaven la primera etapa en quarta posició just per davant del Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Silvio Maiga, els quals ja amb els problemes d’encès solucionats, van poder fer un pilotatge més agressiu i escalar posicions però sota la pressió de qui fins feia poc era el seu company d’equip, però que per desavinences amb els italians van marxar de Lancia, és a dir els suecs debutants a Ford Björn Waldegård i Hans Thorszelius que es trobaven a només 12 segons dels de Lancia.

Els abandonaments i incidents van ser nombrosos en aquesta primera etapa, donant com a resultat que només 108 equips participants aconseguissin completar-la, entre els més importants destacava la baixa de Russell Brookes i John Brown després de patir problemes elèctrics en el seu Ford Escort RS1800, Ari Vatanen i Peter Bryant trinxaven les vàlvules i molles de la vàlvula, mentre que Hannu Mikkola i Jean Todt patien una dura sortida de pista en la penúltima especial cronometrada del dia.

Entre els incidents era digne de ressaltar els que afectaven al Triumph TR-7 de Tony Pond i David Richards, els quals en els compassos inicials de la prova van arribar a figurar en segona posició provisional. Markku Alén i Ilkka Kivimäki per la seva banda, s’envirollaven dues vegades sortint de la pista, el que els feia perdre una gran quantitat de temps.

El dilluns a primera hora del matí es reemprenia la competició, per ara dirigir-se en direcció sud, recòrrer bona part de Gales i tornar de nou a Bath el dimarts a mitja tarda, moment en que el ral·li finalitzava. En ella Pentti Airikkala i Mike Greasley van seguir imposant un ritme dificil d’assolir per la resta de competidors, el que permetia a la parella protegida de David Sutton seguir incrementant distàncies, aixó si, enotjant al seu espónsor principal, Avon, els quals es van assebentar que en alguns trams de major dificultat, els pilots havien emprat pneumàtics Dunlop de competició pel que la marca anunciava que mai més tornaria a esponsoritzar al pilot.

A partir de la neutralització de la segona etapa, la sort es va començar a girar en contra de Pentti Airikkala i Mike Greasley, quan els seus mecànics es demoraven força en revisar el motor del seu Ford Escort RS1800 i el coixinet d’una roda, pel que en arribar massa tard al control de sortida, els pilots quedaven automàticament exclosos. El pilot finlandès va apelar la sanció, permetent-li continuar en competició fins que els comissaris no donguessin una resolució al respecte, moment en el que els pilots van intensificar encara més el seu pilotatge. Malhauradement, el fantàstic ral·li que estaven fent va tocar final a falta de quatre especials cronometrades per concloure la prova, quan l’embragatge del seu cotxe quedava fora d’ús.

L’abandonament de Pentti Airikkala i Mike Greasly situava al capdavant de la provisional a Roger Clark i Stuart Pegg, els quals veien com l’ímpetu de Stig Blomqvist i Hans Sylvan es veia frenat a causa d’uns problemes de transmissió en el seu Saab 99 EMS, problemes que precisament havien causat l’abandonament dels seus companys d’equip Per Eklund i Björn Cederberg, quan els suecs es trobaven lluitant per la cinquena plaça amb el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Silvio Maiga.

Per darrera de Stig Blomqvist i Hans Sylvan, s’hi trobaven els seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els quals tot i debutar amb el Ford Escort RS1800, es trobaven fent un molt bon ral·li sobretot a partir de la segona meitat de la prova, empesos sobretot per les ganes de demostrar a Sandro Munari i Silvio Maiga, que eren millors pilots. Tal va ser el ritme que els suecs de Ford van imprimir, que de ben poc no donaven caça als seus compatriotes de Saab.

Tot i reduir-se el parc tancat a pràcticament la meitat en la primera jornada, el número d’abandonaments i incidents entre els pilots de renom va ser notori, Tony Pond i David Richards van quedar-se sense suspensió en l’eix posterior del seu Triumph TR-7, obligant-los a aparcar el cotxe al voral de la pista en la nit galesa. Desgraciadament Markku Alén i Ilkka Kivimäki no van veure el cotxe aturat, impactant bruscament contra ell i patint una sortida de pista que deixava el diferencial central del seu FIAT 131 Abarth inoperatiu.

Hannu Mikkola i Jean Todt per la seva banda trencaven un conducte d’oli del seu Toyota Celica, el que provocava que es gripés el diferencial, i que la parella finlandeso-francesa no pogués proseguir en el ral·li. Bill Coleman i Dan O’Sullivan, autors d’una bona primera etapa, es veien endarrerits en aquesta segona etapa per culpa d’un seguit de problemes amb la suspensió del seu Ford Escort RS1800.

D’aquesta manera, i pràcticament com un regal caigut del cel, Roger Clark i Stuart Pegg guanyaven el seu primer i únic event mundialista, si bé cal recordar que el pilot britànic ja havia guanyat la prova l’any 1972, un any abans que el mundial s’hagués establert com a tal amb un temps total de 6 hores 2 minuts i 26 segons, avantatjant en 4 minuts i 37 segons als suecs Stig Blomqvist i Hans Sylvan els quals donaven el primer podi al Saab 99 EMS. Björn Waldegård i Hans Thorszelius per la seva banda tancaven el podi a 5 minuts i 29 segons dels guanyadors en el seu debut amb Ford.

Waldegård-Thorszelius debutaven amb Ford amb un podi.

La victòria que aconseguia Ford al RAC per cinquena vegada consecutiva, servia a la marca de l’òval ficar-se en el podi del campionat just en la prova que el tancava. Per a Lancia el resultat del ral·li era instrascendent, doncs ja s’havien coronat campions en el Tour de Còrsega, mentre que per a Saab, el fet de completar la cita britànica per darrera de Ford, suposava que els suecs no poguessin entrar en el podi mundial per 4 punts. Opel, que tampoc quallava un bon ral·li es quedava en segona posició.

Constructor	Punts
Lancia	112
Opel	57
Ford	47

Henri Toivonen tornava a guanyar el RAC 5 anys després.

El dijous 29 de novembre de 1984, finalitzava a Chester l’edició número 40 del RAC Rally, dotzena i última prova del calendari del campionat del món de ral·lis. Tot i ja estar el títol de campió del món decidit en favor de Stig Blomqvist, el qual finalment no participaria a la prova tot i estar-hi inscrit, el prestigi de la prova va fer que fins a 124 equips formalitzessin la pertinent inscripció per competir-hi, dels que 119 empendrien la sortida des de la rampa el diumenge 25 de novembre. El recorregut, fidel a la tradició, era secret i només aquells que competissin de manera habitual en el britànic podien partir amb cert avantatge; amb 56 especials cronometrades i una corda total de 868,54 km que només 52 equips aconseguirien superar.

En lúltima etapa Alén-Kivimäki perdien una victòria que semblava estar feta.

La primera etapa es celebrava el mateix diumenge des de les 9 del matí amb les tradicionals especials espectacle en circuits permanents o en parcs públics, com la de Sutton Park, capaces d’aplegar a un gran número d’aficionats que en les següents jornades no podran continuar seguint la prova.

Ari Vatanen i Terry Harryman van fer tota una demostració de força aconseguint adjudicar-se les 3 primeres especials del dia, així com la quarta, cinquena i sisena d’un total de set que composaven la primera etapa, el que permetia als pilots de Peugeot fer-se ràpidament amb el liderat i aconseguir una distància notable de 39 segons en els 34,51 km disputats vers l’Audi Sport Quattro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Björn Waldegård i Hans Thorszelius sorprenien a molts quan situaven el seu Toyota Celica TCT en tercera posició, a només 4 segons de les pilots d’Audi.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, que optaven per l’Audi Quattro A2, restaven en quarta posició a 1 segon dels suecs de Toyota, després que la parella finlandeso-sueca fos víctima d’una sortida de pista en la primera especial cronometrada i colisionés contra un tronc, malmetent el sistema de refrigeració del seu Audi. Una situació similar la va viure també el Rover Vitesse de Tony Pond i Rob Arthur en aquesta primera cronometrada, però malhauradement els britànics van haver d’abandonar la prova. I es que les pluges intenses i les fortes ratxes de vent que havien afectat la regió, havien deixat les pistes amb una capa de fang molt lliscant o en les carreteres d’asfalt una capa de fulles humides bastant perilloses.

El dilluns a les 5 del matí es reemprenia la competició per tal de fer el bucle nord de la prova, que englobava l’àrea més septentrional d’Anglaterra i el sud d’Escòcia per retornar de nou a Chester el dimarts per la tarda. Ari Vatanen i Terry Harryman van continuar traient partit del petit i àgil Peugeot 205 per tal d’imprimir un ritme molt fort, impossible de seguir pels seus competidors, el que permetia als pilots del lleó aconseguir 8 dels 10 primers escratxs del dia. De fet un dels que s’escapaven va ser per la distracció causada en desenganxar-se un extintor dins l’habitacle. Poc després perdrien el capot del motor, on malgrat tot marcaven el millor temps.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons per la seva banda es veien obligades a canviar el diferencial i la caixa de canvis després de les dues primeres especials cronometrades, així com els seus companys d’equip els britànics Malcolm Wilson i Nigel Harris, permetent que Hannu Mikkola i Arne Hertz escalessin fins la segona posició però ja a més de dos minuts dels líders de la prova. Poc després una punxada de les pilots d’Audi permetia que el nord-americà John Buffum i el britànic Neil Wilson, que sorprenien a molts per la seva rapidesa, es situessin provisionalment en tercera posició.

En l’apartat negatiu de la prova destacava també l’abandonament de Björn Waldegård i Hans Thorszelius en la quarta cronometrada de l’etapa quan trencaven el motor del seu Celica TCT, mentre que els seus companys d’equip, el jove finlandès Juha Kankkunen i el britànic Fred Gallagher es veien endarrerits a causa d’una punxada havent de remuntar per tal de recuperar la posició que poseïen abans de l’incident.

Ja en sól escocès, els boscos de Kielder van ser fidels a la duresa que els caracteritza i un bon número de cotxes van haver de ser abandonats a les cunetes esperant que les assistències els passessin a recollir a trenc d’alba, com és el cas de l’Audi Quattro A2 dels britànics Malcolm Wilson i Nigel Harris, els quals es quedaven sense aigua i oli a causa d’una culata deteriorada. Els seus compatriotes Russell Brookes i Mike Broad eren també víctimes de Kielder, si bé tenien la fortuna de poder proseguir després que el públic ajudés a posar sobre les 4 rodes el seu Opel Manta 400 volcat en creuar-lo massa en un revolt.

Els suecs Ingvar Carlsson i Benny Melander eren també victimes de la nit escocesa quan a bord del seu Mazda RX-7 intentaven superar un cotxe més lent que els precedia, patien una sortida de pista, si bé continuaven en competició, el temps que aquests perdien era substancial. Més endavant de l’etapa, a Dalby el suecs arribarien a meta amb només una roda posterior.

Pel davant Ari Vatanen i Terry Harryman van continuar incrementant distàncies fins establir-les per sobre dels 4 minuts vers els seus més immediats perseguidors, els pilots d’Audi Hannu Mikkola i Arne Hertz, moment en el que van decidir aixecar una mica el peu de l’accelerador el just i necessari per mantenir la distància entre els dos cotxes i de pas cuidar la mecànica de cara a l’etapa que restava per davant al País de Gales. Per darrera dels pilots d’Audi completaven l’etapa els seus dos altres companys d’equip que seguien en actiu, és a dir, Michele Mouton i Fabrizia Pons i John Buffum i Neil Wilson però ja a més de 8 minuts les primeres i quasi bé 9 els segons, després que la parella americano-britànica tingués problemes amb la selectora del canvi i fossin superats per les pilots del Sport Quattro.

Per darrera dels Audi, l’Opel Manta 400 de Jimmy McRae i Michael Nicholson encapçalava una interessant lluita amb el Toyota Celica Twin Cam Turbo de Per Eklund i David Whittock per la cinquena posició de la general i primera en la oficiosa categoria de cotxes de dues rodes motrius, però aquests ja eren a més de 14 minuts dels líders provisionals.

Després d’una tarda d’intensos treballs en el parc d’assistències per tal de reconstruir els cotxes que seguien en actiu, la competició es reprenia cap a la part més occidental de la illa, és a dir País de Gales i l’oest d’Anglaterra. En els primers trams de l’etapa no va passar gairebé res rellevant, tret que Ari Vatanen i Terry Harryman seguien incrementant distàncies vers els seus rivals gràcies a la idiosincràsia del seu cotxe, molt més àgil i noble en un terreny tan lliscant com era el fang que trepitjaven. Mentre que els Audi, més pesats i marcadament subviradors per la seva disposició frontal del motor eren incapaços de seguir el ritme.

Arribada la mitjanit de dimecres, la distància que hi havia entre Ari Vatanen i Terry Harryman amb Hannu Mikkola i Arne Hertz era de 4 minuts i 40 segons i quan semblava estar tot decidit en favor dels de Peugeot, aquests patien una volcada en un revolt lent, deixant el seu cotxe apoiat sobre el sostre, afortunadament un cop el cotxe va ser retornat sobre les 4 rodes, els danys que s’havien de lamentar eren només de xapa, però el temps perdut situava a Hannu Mikkola i Arne Hertz al capdavant de la provisional per només 20 segons de diferencia.

Lluny d’acovardir-se, Ari Vatanen i Terry Harryman es varen tornar a posar mans a la feina i quatre especials més tard, aprofitant uns problemes de turbo i transmissió que afectaven el Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz, recuperaven la primera posició de la general provisional i elevava les distàncies fins a gairebé 1 minut, moment en que un palier generava problemes de transmissió i els 11 minuts que necessitaven les assistències per fer la pertinent reparació, deixaven de nou a Hannu Mikkola i Arne Hertz al capdavant de la general per tan sols 1 segon.

Ja amb el cotxe reparat i a falta de només 5 cronometrades per concloure la prova, els homes de Peugeot recuperaven el liderat en la següent especial que es celebrava per anar incrementant de nou les distàncies fins que en la última especial cronometrada un conat d’incendi en el Audi Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz, permetia als primers classificats respirar tranquilament.

Però els girs i cops de teatre no es varen limitar a la primera i segona posició, en l’especial de 45,94 km de Morgannwg, on volcava el Peugeot 205 T16, Juha Kankkunen i Fred Gallagher patien una forta sortida de pista quan el seu cotxe feia hidroplanatge en el fangar galès, deixant el Toyota Celica TCT pel desguàs.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons que ostentaven plaça de podi, patien una punxada en l’especial, i es veien obligades a aturar-se per canviar la roda, la operació, que els portaria uns 4 minuts, va permetre que tant John Buffum i Neil Wilson com Per Eklund i David Whittock les avancessin en el tram, si bé la parella americano-britànica no va poder defensar gaire més enllà la posició de podi provisional que ostentava en patir un accident i haver d’abandonar dins la mateixa especial.

Jimmy McRae i Michael Nicholson per la seva banda, perdien molt temps en fer una excursió pels prats galesos, el que va permetre que Per Eklund i David Whittock passessin a ocupar la darrera plaça del podi, mentre que Terry Kaby i Kevin Gormley, que es trobaven fent un interessant ral·li amb el seu Nissan 240 RS, aquest es quedava bloquejat en 4a velocitat. El seu equip el va reparar en un garatge, tal i com mana el reglament particular, però en apartar-se de la ruta establerta per fer la intervenció, els pilots es saltaven un control de pas intermedi el que suposava automàticament l’exclusió de la prova.

Esgotat tot el temps per a l’emoció, Ari Vatanen i Terry Harryman aconseguien imprimir per primera vegada els seus noms en el palmarés del RAC Rally, completant el recorregut en 9 hores 19 minuts i 48 segons, només 41 segons per davant dels segons classificats, l’Audi Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz. Per Eklund i David Whittock per la seva banda, tancaven el podi amb una diferencia de 17 minuts i 19 segons vers els guanyadors de la prova.

El dubte del debutant MG Metro 6R4 ben ràpid es va esbaïr.

En el campionat reservat per a pilots, la tercera victòria que aconseguia Ari Vatanen en la mitja temporada que competia per a Peugeot, permetia que el pilot finlandès arribés fins la quarta posició final del campionat, mentre que per a Hannu Mikkola la segona posició aconseguida al RAC li permetia descartar un dels seus tercers llocs aconseguits anteriorment, pel que el guany de punts que aconseguia era poc remarcable. Markku Alén, absent de la prova com el campió Stig Blomqvist, tancava el podi de la temporada amb 90 punts.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	125
Hannu Mikkola	104
Markku Alén	90

En la classificació reservada a constructors no es va viure cap canvi significatiu en la part alta de la taula, restant Audi en primera posició amb 6 més punts després del Sanremo gràcies a que el segon lloc de Mikkola-Hertz permetia als alemanys descomptar el 4t del 1000 Llacs. Lancia, absent a la prova mantenia el seu comptador amb 108, mentre que Peugeot amb la seva tercera victòria de la temporada acostava posicions i anunciava el que estava per venir l’any següent. Toyota per la seva banda gràcies al tercer lloc aconseguit en extremis per Eklund-Whittock, superava a Renault en la quarta posició.

Constructor	Punts
Audi	120
Lancia	108
Peugeot	74

Henri Toivonen tornava a guanyar el RAC 5 anys després.

Dotzena i última cita del mundial de ral·lis, el 41è RAC Rally finalitzava el dijous 28 de novembre de 1985 a Nottingham, ciutat des d’on arrancava el diumenge 24 de novembre. La prova seguia fidel al seu tret diferencial, amb trams secrets pels quals no s’hi podia entrenar donat el caràcter de camins particulars o de parcs naturals nacionals, i on les assistències seguien estant prohibides fora dels emplaçaments establerts per la organització o tallers mecànics, el que feia estar en alerta les xarxes de concessionaris per on passava el ral·li. A la prova hi competien tots els 155 equips inscrits, dels que 62 aconseguirien completar les 65 especials cronometrades de 896,98 km de distància.

En lúltima etapa Alén-Kivimäki perdien una victòria que semblava estar feta.

Seguint el model establert en anteriors edicions, el ral·li arrancava el diumenge amb la cel·lebració d’un seguit d’especials espectacle, moltes d’elles sobre asfalt, que permetien acostar el ral·li a la gent no tan aficionada a l’esport, en la que els debutants Lancia Delta S4 van sorprendre a un bon grapat del parc tancat situant als dos cotxes de la marca en les dues primeres posicions al terme de les 7 especials cronometrades que composaven la jornada.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien sumar fins a 5 escratxs de 7 possibles i esdevenien els líders de la prova des d’un bon inici, per la seva banda Henri Toivonen i Neil Wilson patien una lleugera sortida de pista en la quarta especial cronometrada, que si bé arribava a impactar contra tres espectadors, no ocasionava lesió alguna a aquests. Aquest incident i l’escratx que aconseguirien en l’anterior especial cronometrada, permetia que el suec Kalle Grundel i el britànic Terry Harryman passessin a ocupar la segona plaça, posició que perdrien en la setena i última especial del dia quan una sortida de pista els feia caure fins la cinquena posició, deixant en posicions de podi al seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne molt pressionats pel també debutant MG Metro 6R4 de Malcolm Wilson i Nigel Harris.

L’acció es desplaçaria cap a Gales, on ja de nit i amb un terreny molt enfangat Hannu Mikkola i Arne Hertz van treure a lluir els seus galons recuperant els dos minuts que havien perdut fins llavors i alçar-se com a líders de la prova britànica, mentre que els seus companys d’equip, l’alemany Walter Röhrl i el local Phil Short havien d’abandonar la prova per sortida de pista en la quinzena especial cronometrada.

Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir un marge de 50 segons d’avantatge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals encapçalaven un grup perseguidor separats per tan sols 22 segons on hi figuraven noms com Kalle Grundel i Terry Harryman, Henri Toivonen i Neil Wilson o Timo Salonen i Seppo Harjanne, però a partir de llavors la situació va viure un gir important, quan Hannu Mikkola i Arne Hertz i Timo Salonen i Seppo Harjanne havien d’abandonar la prova amb problemes de motor, mentre que Kalle Grundel i Terry Harryman patien una volcada i Henri Toivonen i Neil Wilson s’endarrerien gairebé 3 minuts.

Tots aquests incidents deixaven de nou a Markku Alén i Ilkka Kivimäki com a primers classificats amb 3 minuts i 11 segons d’avantatge en finalitzar la primera etapa vers a Tony Pond i Rob Arthur, els quals també pilotaven un dels nous MG Metro 6R4. Henri Toivonen i Neil Wilson per la seva banda es trobaven en tercera posició a gairebé 4 minuts dels liders provisionals.

La segona i última etapa arrancava el dimarts pel matí per finalitzar dijous al migdia, aixó eren 53 hores de pilotatge amb unes neutralitzacions suficientment llargues com per permetre que els pilots poguessin menjar. L’etapa bàsicament es celebrava pel nord d’Anglaterra i Escòcia i al terme del primer dia, és a dir, dimarts, Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien liderant la provisional tot i reventar una roda posterior del seu Delta S4 cedint un parell de minuts en l’incident, després Tony Pond i Rob Arthur escurçaven distàncies gràcies al millor registre a Dalby, l’especial llarga del dia amb els seus 41 km de longitud, el que deixava als britanics de Leyland a 1 minut i 14 segons del liderat. Henri Toivonen i Neil Wilson per la seva banda havien de disputar les últimes especials del dia a propulsió quan se’ls hi trencava el diferencial.

Ja dimecres l’ultim Peugeot 205 T16 Evo2, el pilotat pel finlandès Mikael Sunsdtrom i el britànic Paul White, abandonava la prova en trepitjar una placa de gel en una corba llarga de dretes en l’especial número 49 del ral·li. Els pilots van perdre 12 minuts en tornar a situar el seu cotxe en pista, on van poder observar que els danys causats al seu cotxe eren massa seriosos com per continuar en actiu. Mentrestant en els boscos d’Escòcia Henri Toivonen i Neil Wilson aconseguien superar a Tony Pond i Rob Arthur en la lluita per la segona plaça, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien escapant-se al capdavant de la general.

Quan tot semblava estar decidit en favor de la parella finlandesa de Lancia, aquests patien una sortida de pista que els feia perdre de l’ordre de 5 minuts, deixant el liderat en mans dels seus companys d’equip Henri Toivonen i Neil Wilson, caient fins i tot fins la tercera posició provisional per darrera del MG Metro 6R4 de Pond-Arthur.

Malgrat tot Markku Alén i Ilkka Kivimäki van saber reaccionar i ben d’hora superaven als pilots britànics de MG, restant al final de tot el recorregut a 56 segons dels seus companys d’equip i guanyadors de la prova. D’aquesta manera Henri guanyava el seu segon ral·li mundial precisament on va guanyar un per primera vegada 5 anys abans amb un Talbot-Lotus per llavors. Tony Pond i Rob Arthur per la seva banda tancaven el podi a 2 minuts i 27 segons dels guanyadors.

Per darrera del trio animador de la prova es classificava Per Eklund i Björn Cederberg en terra de ningú amb un Audi Quattro A2 a gairebé mitja hora dels guanyadors, mentre que entre els Grup B de dues rodes motrius, el ja fitxat per Peugeot de cara la següent temporada, el finlandès Juha Kankkunen, i el seu copilot Fred Gallagher, aconseguien imposar-se a l’Opel Ascona 400 dels locals Jimmy McRae i Ian Grindord, els quals es van mostrar molt combatius al llarg de la prova fins que una fuita d’oli en el seu Opel va fer-lo dessistir en el seu atac.

El dubte del debutant MG Metro 6R4 ben ràpid es va esbaïr.

Timo Salonen ja era campió des de feia temps, pel que el seu abandonament no va revertir en canvis importants en la taula general del campionat de pilots. De fet tots els pilots situats en les 4 primeres posicions o bé van abandonar el ral·li o no hi van participar, pel que la general no es va moure per la part alta.

Pilot	Punts
Timo Salonen	127
Stig Blomqvist	75
Walter Röhrl	59

En la classificació reservada a constructors es va viure una situació paral·lela i els 12 punts que donava la quarta plaça del privat pilotat per Eklund-Cederberg, no pujaven al compte particular dels alemanys. Peugeot sortia en blanc del RAC amb els seus 3 cotxes fora de cursa, mentre que Lancia per la seva banda gràcies a la victòria del nou Delta S4 aconseguia certficar el seu tercer lloc al campionat incrementant distàncies amb Nissan.

Constructor	Punts
Peugeot	142
Audi	126
Lancia	70

Sainz-Moya decidien rebutjar a les vacances per treure’s l’espineta clavada de l’any anterior.

El dimecres 28 de novembre de 1990 Harrogate era escenari de la finalització del 46è RAC Rally, tretzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova britànica, puntuable per als certàmens de pilots, constructors i de producció, comptava amb 184 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 176 van empendre el camí des de la rampa de sortida, ubicada també a Harrogate, cap a les 41 proves especials de 566,27 km cronometrats que la organització havia programat. Unes especials que per primera vegada en la història de la prova britànica perdien el seu caràcter secret, doncs pagant una taxa es permetia el seu reconeixement previ a 40 km/h. El recorregut era completat per 94 equips participants.

Incipients en la primera meitat de la prova, Eriksson-Parmander van haver de conformar-se amb el segon lloc.

Havent transgedit el secretisme de les proves especials, es mantenien altres tradicions del ral·li britànic, com les cronometrades popularment conegudes com "Mickey Mouse". Un conjunt de proves de distància curta celebrades sobre un terreny mixt o d’asfalt, dins de finques privades i pensades especialment per al públic, que hi pagava una entrada i que gaudia d’un espectacle amb totes les comoditats. Aquestes proves no eren gens del gust de la majoria dels pilots, ja que l’asfalt combinat amb el clima fred i plujós, les tornava molt lliscants facilitant tot tipus d’incidents dels que no s’en salvava pràcticament cap protagonista, però aquestes formaven part ja de la idiosincrasia del RAC Rally.

En la primera prova cronometrada el millor temps era per a la parella de Mitsubishi formada pels escandinaus Ari Vatanen i Bruno Berglund, tenint aquests l’honor d’esdevenir els primers líders de la prova, mentre que en l’altra cara de la moneda s’hi trobaven els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en anar-se rectes en un encreuament deixaven una marca en la carrosseria del seu Toyota Celica GT-4.

Juha Kankkunen i Juha Piironen s’imposaven en la següent prova cronometrada, alhora que aconseguien liderar la general per uns instants, doncs en la tercera especial cronometrada dominical, Markku Alén i Ilkka Kivimäki assumien molts riscs per tal de guanyar l’especial amb el seu Subaru Legacy RS i esdevenir alhora líders de la general. Enfrescats en un estira i arronsa particular, Juha Kankkunen i Juha Piironen tornaven a liderar el ral·li arrel de guanyar la quarta prova cronometrada, on els primers líders del ral·li, Ari Vatanen i Bruno Berglund, patien una punxada.

Amb els campionats de pilots i marques decidits, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van seguir jugant al tot o res i la parella finlandesa de la constelació de les Plèiades tornaven a liderar la prova gràcies a guanyar la cinquena cronometrada, si bé en aquest cas el seu liderat ja no tindria efecte boomerang doncs els de Subaru guanyaven també la sisena i la setena prova de la jornada. En la última prova el millor temps era obra de Juha Kankkunen i Juha Piironen, que rebaixaven així les distàncies vers els líders, així com de Pentti Airikkala i Ronan McNamee, guanyadors de la darrera edició del ral·li britànic i que empataven el crono de la parella de Lancia.

Tot plegat feia que Markku Alén i Ilkka Kivimäki entressin al parc tancat de Harrogate com a líders provisionals del ral·li per 3 segons de marge vers els seus ex-companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Piironen. Pentti Airikkala i Ronan McNamee, amb un Ford Sierra RS Cosworth 4×4 eren tercers a 24 segons dels líders, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, que havien de lamentar una punxada en la cinquena prova especial cronometrada, eren cinquens a 32 segons de la primera posició i a 2 segons de la quarta plaça ocupada llavors pel Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficial de Malcolm Wilson i Nicky Grist.

Qui no arribava a entrar al parc tancat, entre d’altres més desconeguts, eren els locals Jimmy McRae i David Senior, després de que aquests accidentessin el seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4 que quedava sobre apoiat sobre el sostre en la quarta prova especial cronometrada.

Dilluns abans del trenc d’alba, a quarts de sis del matí, es posava en marxa la segona jornada del ral·li, la qual ja havia de trepitjar bosc i per tant comptar en el seu programa amb trams més autèntics de ral·li. En total hi figuraven 14 proves especials llur corda era de 188,64 km de distància cronometrada per la regió de Dalby. Markku Alén i Ilkka Kivimäki trencaven el turbo en la primera prova que es celebrava, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen hi marcaven el millor temps, el que va facilitar que tot i que només comptès amb 6,24 km de distància, el relleu en el liderat es produís en favor de la parella de Lancia.

Després d’un escratx de Pentti Airikkala i Ronan McNamee en la segona prova del dia i desena en el comput global del ral·li, va ser quan Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es varen llençar a l’atac i amb tres escratxs consecutius en la tercera, quarta i cinquena prova especial cronometrada, la parella sueca de Mitsubishi passava a liderar el ral·li rellevant a Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals havien de lamentar el trencament d’una conducció del sistema de frenada a Dalby, la cinquena prova de la jornada i la més llarga de totes amb 32,99 km de distància, que els feia perdre minut i mig.

A Dalby també s’havia de lamentar la baixa de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els qui després de quedar-se sense turbo, també es van quedar sense frens al darrera i finalment trencament el motor bòxer del seu Legacy RS en l’esmentada especial. Un tram abans, i també per averia del motor, deien adeu a la competició els ex-campions mundials i guanyadors de 4 edicions de la cita britànica Hannu Mikkola i Arne Hertz, si bé el seu concurs al ral·li amb el Mazda 323 GTX oficial estava sent bastant discret.

El liderat de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander va durar fins la segona passada per Dalby, on els suecs reconeixien que havien errat la munta de pneumàtics, permetent que Carlos Sainz i Luis Moya passessin a ocupar la primera plaça de la general provisional. La parella espanyola de Toyota conservaria el lloc d’honor a la neutralització de la segona jornada, Harrogate altre vegada, si bé ho feien amb només 5 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals en el seu objectiu de recuperar quan més temps els hi fos possible després de l’incident amb els frens a Dalby, s’adjudicaven els set últims millors temps de la jornada de forma consecutiva. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tancaven provisionalment el podi a 13 segons de la parella espanyola de Toyota, mentre que Timo Salonen i Voitto Silander eren quarts a 9 segons de les places de podi després que un parell de virolles els hi impedissin estar més a prop.

A part de les baixes abans anunciades de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Hannu Mikkola i Arne Hertz, una altra de rellevant era la de Pentti Airikkala i Ronan McNamee, la parella privada de Ford després de fer dues passades espectaculars, posant el cotxe al límit de l’adherència sobre només dues rodes, en la vuitena especial de la jornada acabaria accidentant el seu Sierra RS Cosowrth 4×4, donant fins i tot tres o quatre voltes de campana i escampant un munt de peces durant uns quants metres.

Harrogate era de nou el punt de partida d’una etapa el dimarts a les 5 del matí, en concret de la tercera, la qual finalitzaria a les 8 del vespre a Newcastle upon Tyne un cop els participants haguessin recorregut 9 proves especials cronometrades, la majoria d’elles pel sud d’Escòcia, de 192,48 km de corda, esdevenint així l’etapa més llarga de quantes es celebraven en l’edició.

En la primera prova cronometrada del dia, Hamsterley, els dos Mitsubishi Galant VR-4 oficials tenien un ritme superior a la resta de participants, i així amb l’escratx per Ari Vatanen i Bruno Berglund, força allunyat de les primeres posicions, i el segon millor temps de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, permetia a la parella sueca superar a Juha Kankkunen i Juha Piironen en la segona posició provisional, mentre que entre espanyols i finlandesos la distància es modificava en 3 segons favorables als interessos dels de Toyota.

L’alt rendiment dels dos Mitsubishi demostrat en l’especial inaugural de la jornada es va anar esbaint a partir de la segona prova especial, més quan Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi havien de lamentar una punxada, perdent la segona plaça recentment aconseguida, peró el previsible duel per la victòria entre Carlos Sainz i Luis Moya amb Juha Kankkunen i Juha Piironen es mantenia viu. En la segona, quarta, setena i novena especial cronometrada, espanyols i finlandesos empataven a temps, sovint en l’escratx; mentre que en la tercera, cinquena i sisena la parella de Toyota aconseguia incrementar en 8 segons més en total el seu marge vers els seus perseguidors, donant fe de la extrema igualtat que exisitia entre els dos equips.

En la vuitena especial cronometrada de la jornada peró va ser on la igualtat entre els dos rivals i amics es va perdre i el liderat va canviar de mans. Situada al ben mig dels boscos de Kielder, Carlos Sainz i Luis Moya hi havien de lamentar una sortida de pista i una punxada posterior, cedint-hi 39 segons vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, autors del millor temps i de nou els líders de la prova per 24 segons de marge vers els anteriors inquilins de la primera plaça a la general. Marge que amb l’escratx ex-aequo dels dos equips en la novena i última especial cronometrada es mantindria a l’entrada al parc tancat de Newcastle upon Tyne el dimarts al vespre.

Per darrera d’ells Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tancaven el podi, pràcticament en terra de ningú, doncs per guanyar una plaça haurien de recuperar els prop de 2 minuts de desavantatge que tenien vers Carlos Sainz i Luis Moya, i a la seva vegada gaudien de 2 minuts i mig d’avantatge vers els ex-campions mundials i debutants al ral·li britànic Miki Biasion i Tiziano Siviero, que tot just li estaven agafant el pols a la prova.

A Newcastle upon Tyne no hi feien entrada Malcolm Wilson i Nicky Grist ni Ari Vatanen i Bruno Berglund, la parella britànica de Ford havia de lamentar la pèrdua d’una roda mentre celebraven la segona especial cronometrada, pel forat que hi quedava s’hi introduia una pedra que seccionava la corretja de distribució, amb la conseqüent trencadissa de motor; mentre que en el cas de la parella nòrdica dels tres diamants vermells, el seu camí precipitat cap a les assistències es debia a una averia en la direcció del seu cotxe.

La quarta i última etapa suposava el camí de retorn des de Newcastle upon Tyne fins a Harrogate, d’on sortien a les 5 del matí del matí del dimecres i tenien prevista la entrada al parc tancat a les 8 del vespre, mitjançant 10 proves especials que afegien 141,97 km a la distància cronometrada total.

Carlos Sainz i Luis Moya sortien disposats a arriscar per tal de recuperar el liderat de la prova, per aquest motiu la parella espanyola decidia muntar rodes de 16 polsades enlloc de les habituals de 15 per a les proves de terra. En els dos primers trams cronometrats de l’etapa, els de Toyota hi marcaven l’escratx, permetent-los retallar 13 segons a la parella finlandesa de Lancia. Mentre que en la tercera especial cronometrada els líders volcaven espectacularment el seu Delta Integrale 16V en el primer revolt, deixant el cotxe reposat sobre el sostre i pràcticament per a la ferralla.

L’accident situava a Carlos Sainz i Luis Moya en la primera posició, que veient l’accident de Juha Kankkunen i Juha Piironen i el gran marge del que gaudien vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, decidien afrontar les restants especials que restaven amb més calma, calma que per a la parella espanyola duraria poc, doncs en la cinquena prova especial de la jornada es trencava el turbo del seu Toyota Celica GT-4, sense mitjans ni temps per a la reparació, els líders van haver d’afrontar la següent cronometrada amb el turbo desconnectat, el que els suposava perdre uns 100 CV i deixar-se uns 40 segons en el camí vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

A manca de 4 proves cronometrades per a finalitzar el recorregut i un cop el turbo s’havia pogut reparar en l’ínfim reagrupament de Carlisle, Carlos Sainz i Luis Moya es van encarregar d’esbair qualsevol dubte amb un segon millor temps i un escratx, dedicant-se llavors a administrar el seu avantatge en les dues últimes proves especials que restaven per a concloure el recorregut.

Per darrera un dels altres beneficiats per l’accident de Juha Kankkunen i Juha Piironen resultaven ser els seus companys d’equip Miki Biasion i Tiziano Siviero. Els italians, que competien per primera vegada a la cita britànica es van mantenir cautelosos en els primers compassos de la prova, per mica a mica anar-li agafant el ritme a les especials del ral·li i marcar fins i tot algún escratx, i sobretot anar pujant posicions gràcies a les errades dels altres. Tot plegat permetia als transalpins destronats del seu campionat mundial, acabar el ral·li en la última plaça de podi.

Així doncs Carlos Sainz i Luis Moya feien la seva entrada a la rampa de Harrogate a les 8 del vespre com a guanyadors de la prova, amb un temps total de 5 hores 43 minuts i 16 segons per cobrir els 566,27 km. Amb aquesta victòria, el pilot madrileny esdevenia el sisè pilot capaç de vèncer en el 1000 Llacs i el RAC dins una mateixa temporada per darrera de llegendes finlandeses del mundial com Markku Alén (1988), Timo Salonen (1986), Ari Vatanen (1984), Hannu Mikkola (1982) i Timo Mäkinen (1973). Kenneth Eriksson i Staffan Parmander per la seva banda, completaven el recorregut a 1 minut i 42 segons del millor temps, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 4 minuts i 6 segons dels guanyadors.

Debutants al ral·li britànic, la prudència els va dur al podi.

En el campionat de producció, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne inciaven la prova dominant la general provisional a bord del seu Mitsubishi Galant VR-4 fins l’últim tram de la primera etapa, on la parella cedia el testimoni als pilots britànics amb Ford Sierra RS Cosworth 4×4, Gwyndaf Evans i Howard Davies. Un cop deixades enrere les especials conegudes com "Mickey Mouse" i endinsats en els boscos de Dalby, el ral·li i el campionat patien un gir brusc quan en la tercera prova especial cronometrada del dia, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es veien obligats a abandonar quan trencaven la caixa de canvis del seu cotxe. A l’abandonament li seguiria una prova després el dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio, que patien un espectacular accident en plena recta i que deixava el seu Lancia Delata Integrale 16V per a la ferralla.

Els dos abandonaments consecutius dels dos galls del mundial, permetia a Gwyndaf Evans i Howard Davies dominar a plaer el que restava de ral·li, aconseguint finalment entrar a Harrogate dos dies més tard com a guanyadors del ral·li en la categoria de Grup N, mentre que en clau de campionat, el pilot provençal Alain Oreille que es trobava al ral·li en qualitat d’espectador, veia com amb el pilot finlandès i l’urugaià fora de competició, esdevenia automàticament campió del món en producció.

Evans-Davies guanyaven amb mà de ferro el Grup N.

El campionat per a pilots ja es trobava decidit en favor de Carlos Sainz des del passat Ral·li de Sanremo, pel que la quarta victòria de la temporada pel pilot madrileny no feia més que incrementar la seva diferència vers la resta de rivals, capitanejats per l’absent Didier Auriol i l’accidentat Juha Kankkunen que lògicament no sumaven cap punt en el seu compte particular.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	140
Didier Auriol	95
Juha Kankkunen	85

Lancia ja havia aconseguit el títol de constructors al Ral·li de Sanremo, pel que a la cita britànica només podia millorar el seu comput de punts en cas de victòria i sumar així 7 victòries com els 7 millors resultats. Aquesta no va arribar i el tercer lloc que hi aconseguien Miki Biasion i Tiziano Siviero no pujava al comptador global del campionat. D’altra banda Toyota si que sumava els punts corresponents a la victòria, pel que els nipons establerts a Colònia maquillaven una mica el resultat en acabar la temporada a 6 punts dels seus rivals. Mitsubishi, gràcies al seu segon podi de la temporada, pujava fins al tercer calaix del podi de constructors superant a Subaru.

Constructor	Punts
Lancia	137
Toyota	131
Mitsubishi	56

Kankkunen-Piironen guanyaven ral·li i mundial.

El 47è RAC Rally era la catorzena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i finalitzava el dimecre 27 de novembre de 1991 a Harrogate, ciutat del nord d’Anglaterra des d’on 151 equips dels 160 que s’inscribien, entre els que hi figuraven 7 pilots campions del món, de fet només hi faltava Walter Röhrl, prenien el camí des de la rampa de sortida cap un recorregut composat per 37 especials cronometrades de 565,51 km de distància que 82 aconseguirien completar. La prova britànica era puntuable per als campionats de pilots, constructors i Grup N.

Sense fer massa soroll, Eriksson-Parmander aconseguien una fantàstica segona posició.

La primera etapa es disputava el diumenge 24 de novembre amb les tradicionals especials espectacle conegudes entre els britànics com "Mickey Mouse", en total 9 eren les especials a disputar-se sovint traçades entre cintes en traçats permanents que sumaven 49,79 km de distància, pràcticament ni el 10 % del rutòmetre total i per tant la classificació de la etapa no alteraria l’ordre de sortida als trams que se seguiria fent en funció dels dorsals.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki van esdevenir els primers líders de la prova britànica en adjudicar-se el primer tram cronometrat a l mateixa ciutat de Harrogate a primera hora del matí, condició que els finlandesos de Subaru conservarien fins a la quarta especial cronometrada, on una punxada els apartava de la primera posició prenent el testimoni els seus compatriotes oficials de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Precisament en aquesta quarta cronometrada, els altres aspirants al títol mundial, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya, patien una semivirolla en un terreny molt lliscant que els feia cedir 6 segons amb els finlandesos de Lancia, pràcticament tot l’avantatge que aquests aconseguirien en finalitzar l’etapa en relació als de Toyota, 8 segons. Entre els dos aspirants a títol s’hi interposava el Subaru Legacy RS del jove britànic Colin McRae i Derek Ringer, pilots que gràcies a les bones actuacions mostrades en el britànic de ral·lis, donarien el salt al mundial la temporada següent.

D’altra banda també destacaven els escratxs dels Nissan Sunny GTI-R de David Llewellin i Peter Diekmann primer, i dels seus companys d’equip suecs Stig Blomqvist i Benny Melander, sent aquests els primers escratxs que el model de la marca japonesa aconseguia en el mundial de ral·lis, si bé just després de marcar el millor registre, el suec se li aturava el cotxe en passar per un pas d’aigua i es deixava uns 20 segons, caient en posicions més endarrerides com Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals punxaven a Chatsworth com Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

El dilluns a les 5 del matí es donava sortida a la segona etapa, la qual es celebrava a Gales amb 12 especials per davant i 201,05 km cronometrats que finalitzarien de nou a Harrogate al mateix dilluns al vespre. En ella Colin McRae i Derek Ringer van sortir a l’atac i gràcies a marcar el millor registre en la segona i tercera cronometrada del dia, el pilot escocès esdevenia líder de la prova al terme de la dotzena especial, tercera del dia. El liderat però els va durar poc, només dues especials, ja que una virolla en l’especial llarga del dia, Hafren, així com una munta equivocada de pneumàtics va fer que els pilots de Subaru cedissin el testimoni de la primera posició a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals tanmateix cedirien el testimoni del liderat dues cronometrades més tard a uns incissius Didier Auriol i Bernard Ocelli els quals es trobaven en plena remuntada des de precisament Hafren.

El liderat dels francesos però va tocar final en la desena especial cronometrada del dia a causa d’una punxada, on Juha Kankkunen i Juha Piironen trencaven el diferencial posterior del seu Delta Integrale 16V i a part de deixar-se 11 segons amb els líders en un tram curt, penalitzaven 6 segons en entrar 6 minuts tard al següent control horari a causa de la pertinent reparació, aixó deixava com a líder a Carlos Sainz i Luis Moya de nou els quals conservarien aquesta condició fins a la neutralització de la segona etapa amb 12 segons d’avantatge vers els francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Ocelli, els quals intentant escurçar distàncies en la penúltima cronometrada patien una sortida de pista, i 32 segons en relació a Juha Kankkunen i Juha Piironen.

I es que la segona etapa de Carlos Sainz i Luis Moya, va ser rodona, no van patir cap tipus de contra-temps tret de Hafren, on els espanyols tenien previst muntar pneumàtics tous, però en el moment d’instal·lar-los al seu Celica GT-4, es varen adonar que un d’ells estava punxat, pel que van haver d’optar pel compost dur. Tot i estar pre-escalfats amb mantes tèrmiques, una averia del cotxe 0 va endarrerir 7 minuts la sortida i els de Toyota van sortir al tram amb les rodes fredes, les quals mai van arribar a assolir la temperatura òptima de treball.

Pel camí d’aquesta segona etapa van caure Massimo Biasion i Tiziano Siviero quan donaven tres voltes de campana en la darrera especial cronometrada del dia, així com els dos Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficials en mans de Malcolm Wilson i Nicky Grist, i de Gwyndaf Evans i Howard Davies; el primer per averia del diferencial central, el segon per accident. Si bé Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien en competició amb el seu Subaru Legacy RS, aquests perdrien força temps a causa d’un problema en la caixa de canvis en la segona especial de la jornada i poc després un sobre-escalfament del turbo unit a un problema de frens a Hafren, el que feia caure als finlandesos fins la sisena posició a gairebé dos minuts de Carlos Sainz i Luis Moya.

La tercera etapa es disputava a través d’Escòcia, i era la jornada més llarga i més dura de totes amb 244,31 km cronometrats per disputar-se on destacaven les especials dels boscos de Kielder, que sumaven pràcticament el 25 % del recorregut del ral·li. La sortida es donava el dimarts a les 7h, per retornar al parc tancat a la 1 de la matinada del dimecres. Didier Auriol i Bernard Occelli van iniciar l’etapa amb el ganivet entre les dents i ja en la segona cronometrada del dia, es feia amb el liderat de la prova, liderat que els francesos consolidaven marcant els millors registres en la tercera i quarta cronometrada. Carlos Sainz i Luis Moya trencarien la ratxa dels pilots de Lancia – Jolly Club en la cinquena especial del dia, però en la sisena els espanyols van veure com sortia aigua de sota el seu capó si bé la temperatura no va pujar massa.

Els mecànics van treballar en el Toyota, però el problema lluny d’estar solucionat es va agreujar i ja de camí a la setena especial cronometrada del dia, ja immersos en els boscos de Kielder, la temperatura del seu Celica GT-4 va pujar considerablement. Sainz, que tenia un ull a la pista i un altre al testimoni de temperatura del seu cotxe patiria una sortida de pista, afortunadament per ells en un talla-focs pel que no van haver de lamentar més desperfectes en el seu cotxe si bé perdien 30 segons en la seva excursió fora de pistes.

El sobre-escalfament del motor deixava la junta de culata i la culata tocada, la junta es va canviar sobre la marxa per tal de permetre que el Toyota continués en competició, si bé les condicions que ho feia no eren les óptimes. A més a més, per a més desgràcia dels pilots de Toyota, aquests havien assolit els 40 minuts màxims permessos de retard acumulat en la prova, pel que arribar un segon tard al seu minut d’entrada a un control horari els suposaria l’exclusió automàtica.

Didier Auriol i Bernard Occelli eren ferms líders de la prova fins que una sortida de pista en la penúltima cronometrada del dia, deixava el cotxe sobre dues rodes al marge de la pista i les altres dues a l’aire, apoiat només pel xassís del seu Delta Integrale 16V. Gràcies a l’ajuda del públic, els del Jolly Club continuaven la competició, però ho feien amb 35 minuts perduts en l’incident. Aixó deixava com a líder a Juha Kankkunen i Juha Piironen seguit del Mitsubishi Galant VR-4 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander a 3 minuts i 4 segons i de Carlos Sainz i Luis Moya a 5 minuts i 52 segons.

Víctimes destacades d’aquestes especials escoceses eren els Subaru Legacy RS de Colin McRae i Derek Ringer, així com el de Markkú Alén i Ilkka Kivimäki, els quals abandonaven la prova a causa d’un accidente en la 31ena especial cronometrada del ral·li. Stig Blomqvist i Benny Melander seguien també el camí de l’abandonament quan un problema de transmissió els deixava a l’estacada en la setena especial del dia.

La quarta i última jornada era pràcticament una jornada de tràmit amb tan sols 4 especials cronometrades de 70 km de distància en la que destacava l’especial de Dalby, la primera del dia, amb gairebé 30 km de distància. Superada aquesta especial sense incidències pels principals pilots del parc tancat, aquests es limitaren a pilotar sense assumir gaires riscs, cuidant d’unes mecàniques que acusaven ja l’esforç acumulat en les tres jornades anteriors, pel que el ral·li finalitzava pràcticament amb les mateixes distàncies que s’havien assolit al terme de l’etapa escocesa, amb Juha Kankkunen i Juha Piironen com els homes ràpids de tot el ral·li amb un temps acumulat de 5 hores 46 minuts i 43 segons, 2 minuts i 52 segons per darrera d’ells es classficaven els suecs de Mitsubishi Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que el podi el tancava a 6 minuts Carlos Sainz i Luis Moya.

Un problema de temperatura a Kielder apartava a Sainz-Moya de la victòria i el títol mundial.

Al RAC Rally hi arribaven pràcticament empatats a punts Carlos Sainz i Juha Kankkunen, ja que el finlandès havia de descartar el pitjor resultat aconseguit fins al moment, és a dir la 5ena plaça del Monte-Carlo, mentre que Carlos Sainz acumulava ja tres abandonaments i per tant sumaria el resultat integre de la prova, així doncs qui finalitzava la prova per davant de l’altre esdevenia campió i aquest lògicament era Juha Kankkunen en guanyar el ral·li. Carlos Sainz tancava la temporada en segon lloc a 7 punts del campió, mentre que Didier Auriol, que no sumava ni un punt a la cita britànica en finalitzar 12è, tancava el podi del campionat.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	150
Carlos Sainz	143
Didier Auriol	101

En l’apartat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots i per tant qui aconseguís finalitzar davant del seu rival aconseguiria adjudicar-se el títol, amb cert avantatge per a Lancia donat un major número d’entrants de la marca italiana, i uns millors resultats descartables que no pas els de Toyota. Lancia guanyava la prova i s’adjudicava de nou el campionat sense cap mena de dubte, mentre que Toyota es quedava a 9 punts de l’objectiu. El segon lloc que aconseguia Eriksson-Parmander al ral·li britànic, permetia als dels tres diamants vermells superar a Ford en el campionat.

Constructor	Punts
Lancia	137
Toyota	128
Mitsubishi	62

Timo Mäkinen i Henry Liddon tancaven un fantàstic hat-trik britànic.

Desena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimecres 26 de novembre de 1975 finalitzava a York el 31è RAC Rally un cop s’havien celebrat les 72 especials cronometrades que composaven el recorregut al llarg de tres etapes que recorrien bona part del Regne Unit i que s’iniciaven el dissabte 22 de novembre amb 236 equips a la rampa de sortida dels 250, màxim permès per la prova, dels equips que s’havien inscrit. 104 equips van aconseguir completar la prova.

Clark-Mason no van poder aspirar a gaire més que un segon lloc final.

La primera etapa tenia lloc el dissabte per les tradicionals especials espectacle en parcs i finques privades, iniciant-se pel matí per tal d’acabar-la a mitja tarda del mateix dia. El Saab 96 V4 dels suecs Stig Blomqvist i Hans Sylvan va aconseguir un liderat matiner, gràcies a marcar els dos millors registres en les dues primeres especials cronometrades, però a mida que avançava la jornada, la major potència del Lancia Stratos HF oficial dels seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius va servir per a que aquests s’acabessin imposant en 6 especials cronometrades de les 12 que restaven per disputar i finalitzant la jornada com a líders de la cita britànica.

Pràcticament la única baixa d’entitat d’aquesta curta primera etapa, era la del FIAT 124 Abarth Spider dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki quan el seu motor es negava a continuar funcionant.

Poc després d’iniciar-se la segona etapa en la matinada del diumenge, Björn Waldegård i Hans Thorszelius perdien el liderat de la prova en trencar un eix de la transmissió, caient fins la 120ena posició i amb una demora superior a la hora permesa com a màxim pel reglament particular pel que técnicament els pilots suecs estaven exclosos. Tot i això l’equip Lancia va presentar alegacions, doncs un embús de cotxes va provocar que els seus pilots arribessin encara més tard del que ho haguessin fet, pel que la parella seguia competint.

La reclamació va ser posada sobre paper en la nit de descans entre la segona i tercera etapa en un manuscrit de no massa bona cal·ligrafia i en italià, pel que els comissaris en no poder entendre el que s’hi deia, no van poder evaluar-la a temps i els suecs podien sortir a competir també en la tercera etapa i última etapa. Els suecs van acumular fins a 44 escratxs al llarg de tot el ral·li i acabaren en setena posició final, si bé poc després van ser definitivament exclosos.

Pel davant el Ford Escort RS1800 del pilot finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li, comendaven la general provisional del ral·li seguits per Stig Blomqvist i Hans Sylvan a gairebé dos minuts i dels britànics també amb Ford Roger Clark i Tony Mason. Si bé dues punxades consecutives en el Escort RS1800 dels líders van permetre que Stig Blomqvist i Hans Sylvan escurcessin distàncies fins a gairebé 35 segons en la tercera i última etapa, tot i una revolcada del de Saab, quelcom que s’estava convertint en un fet habitual en les aparicions dels suecs a la prova britànica.

Malharaudament el duel va tocar fi quan el cigonyal del seu 96 V4 deia prou a falta de només 6 especials cronometrades i els pilots es veien obligats a seguir el camí de l’abandonament com molts dels altres pilots de renom ja ho havien fet, com és el cas dels tres Opel Kadett GT/E oficials, Walter Röhrl i Jochen Berger abandanoven per culpa de la transmissió, Rauno Aaltonen i Claes Billstam ho feien pel canvi i Anders Kullang i Claes-Goran Andersson quan un pisto perforava el bloc; o dels quatre Toyota Celica oficials, el seu cap de files i màxim responsable de l’equip Ove Andersson i Arne Hertz, Hannu Mikkola i Jean Todt, així com Jannie Kuun i Christo Kuun abandonaven el ral·li per problemes de motor, mentre que Chris Sclater i Martin Holmes patien una sortida de pista en la darrera nit del ral·li. Tot i així, la parella britànica va poder completar la prova gràcies a que es va incrementar el màxim permès de demora a causa de les grans retencions que es registraven.

Amb Stig Blomqvist i Hans Sylvan fora de la prova, Timo Mäkinen i Henry Liddon van poder aixecar una mica més el peu de l’accelerador, permetent d’una banda cuidar la seva mecànica que per llavors ja es ressentia de problemes al càrter que obligava al copilot britànic portar als seus peus una bona pila de llaunes d’oli i per una altra que Roger Clark i Tony Mason, que arrossegaven problemes de canvi i suspensions, retallessin distàncies però sense majors conseqüències.

Sense més lloc als canvis i les sorpreses, Timo Mäkinen i Henry Liddon guanyaven per tercera vegada consecutiva el RAC Rally, el que suposava la quarta victòria en el mundial per al ja veterà pilot de ral·lis finlandès, aturant el crono al final de tot el recorregut en 6 hores i 44 segons, 1 minut i 13 segons per davant de Roger Clark i Tony Mason i 5 minuts i 27 segons per davant dels britànics desconeguts Anthony Fowkes i Bryan Harris els quals aconseguirien el seu primer i únic podi al mundial de ral·lis.

Fowkes-Harris pujaven a un podi del mundial per primera vegada en la seva carrera.

Amb e l campionat de constructors decidit en favor de Lancia des del passat Tour de Corse, pràcticament l’únic que hi havia en joc a la cita britànica era el prestigi de la marca, que Ford gràcies a situar tres dels seus cotxes en el podi s’enduia tots els honors, tot i això els de l’oval tancaven la temporada en sisena posició. Opel per la seva banda es quedava a dos punts d’entrar al podi de final de temporada ja que només podia sumar 10 punts amb el quart lloc de Tony Pond i David Richards.

Constructor	Punts
Lancia	96
FIAT	61
Alpine-Renault	60

Burns-Reid guanyaven la cita de casa per tercera temporada consecutiva.

Catorzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 56è RAC Rally finalitzava el diumenge 26 de novembre de 2000 a Cardiff, Gales. La cita, llur recorregut estava composat per 17 proves especials cronometrades de 380,80 km de distància, comptava amb 150 equips en la seva llista d’inscrits, estant tots els inscrits presents a la rampa de sortida el dijous 23 de novembre per 79 d’ells aconseguir-la finalitzar. La prova britànica otorgava punts pels certàmens de pilots, constructors i producció.

Un cop van tenir una trobada no deistjada amb una ovella, Grönholm-Rautiainen van afluixar per assegurar-se el títol.

El ral·li arrancava amb una especial espectacle de 2,43 km el mateix dijous al vespre a Cardiff, la qual durant diverses hores semblava que s’hauria de cancelar donades les pluges torrencials que hi queien i la manca de drenatge del terreny pel qual s’hi celebrava. Finalment la instal·lació d’unes bombes van permetre extraure l’aigua embassada, i que per tant aquesta es pogués disputar, on dos equips finlandesos, els formats per Juha Kankkunen i Juha Repo amb el Subaru Impreza S6 WRC oficial i Janne Tuohino i Petri Vihavainen als comandaments d’un Toyota Corolla WRC privat aconseguien l’escratx ex-aequo amb 3 dècimes de segon d’avantatge vers el Ford Focus RS WRC de Carlos Sainz i Luis Moya.

L’endemà divendres es completava la primera etapa amb 7 proves especials més que elevaven la distància cronometrada fins als 130,19 km. Petter Solberg i Phil Mills rellevaven als seus companys d’equip de la primera posició en guanyar la primera especial cronometrada del divendres, si bé el seu liderat sería efímer, doncs en la següent, i sota l’escratx dels finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist passaven a ocupar la primera plaça a la general provisional.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen sumaven el seu segon temps escratx en la tercera prova cronometrada, darrera del bucle matinal, escurçant així les distàncies vers la parella líder de Ford, mentre que els seus màxims rivals en la cursa del campionat, els també britànics peró de Subaru, Richard Burns i Robert Reid es trobaven força endarrerits després de donar un fort cop en la part posterior del seu Impreza S6 WRC.

A la represa de l’activitat, cap al migdia, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen gràcies al seu tercer escratx consecutiu passaven a liderar la prova, mentre que en la següent Richard Burns i Robert Reid començaven a recuperar el temps perdut pel matí amb el seu primer escratx passant des de la desena plaça fins la sisena.

L’atropellament d’una ovella va suposar un moment delicat per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la setena prova especial del divendres, penúltima de la jornada, el que va fer que els finlandesos tornessin el liderat a Colin McRae i Nicky Grist, autors del millor temps en aquesta prova, alhora que els finlandesos dessistien en el seu propòsit de proclamar-se campions mundials guanyant la cita britànica. La parella local de Ford celebrava el seu liderat aconseguint el darrer escratx de la primera jornada amb el que els primers classificats entraven al parc tancat de Cardiff amb 19,7 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Per darrera d’ells s’hi trobava un nodrit grup de quatre equips que lluitaven per la darrera plaça en el podi, separats entre ells de 9,5 segons del primer al quart. El grup estava capitanejat pel Ford de Carlos Sainz i Luis Moya i era tancat pels francesos de SEAT Didier Auriol i Denis Giraudet, figurant entre ells els pilots de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i els locals de Subaru Richard Burns i Robert Reid en aquest ordre.

Dissabte tenia lloc la segona jornada del ral·li, composada per 5 trams cronometrats així com la repetició de la superespecial espectacle de Cardiff, amb el que el recorregut del ral·li es veia incrementat en 166,42 km de distància. Les parelles locals de Subaru i Ford iniciaven la jornada amb un ritme superior al de la competència, el que permetia per una banda als de la constelació de les Pleiades guanyar-se un lloc al podi amb el primer escratx del dia i per una altra als de l’oval refermar-se en el liderat amb el millor temps en la segona especial.

Resolfen, amb els seus 46,45 km de distància havia de començar a dissernir les posicions. Colin McRae i Nicky Grist amb el millor temps es distenciaven de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en una mica més de 45 segons en la general, mentre que Richard Burns i Robert Reid amb el segon millor temps a 1,2 segons dels seus compatriotes començaven a pressionar la parella de Peugeot alhora que es desempallegaven dels altres pretendents a la plaça de podi.

Un accident espectacular en la següent prova especial cronometrada posava final al concurs de Colin McRae i Nicky Grist, ja que el radiador del seu Ford Focus RS WRC quedava inoperatiu; aquesta incidència va situar a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen al capdavant de la general provisional de nou, si bé amb poc marge vers Richard Burns i Robert Reid que venien apretant fort per darrera. En el cinquè tram, un abans de la superespecial espectacle de Cardiff, la parella de Subaru assolia finalment l’objectiu de liderar el ral·li de casa gràcies al seu tercer temps escratx de la jornada.

La celebració de l’especial espectacle, que era guanyada per Petter Solberg i Phil Mills, deixava pas a la neutralització de la segona jornada, en la que Richard Burns i Robert Reid hi arribaven com a líders de la prova amb 19,9 segons de marge vers els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Per darrera d’ells, Carlos Sainz i Luis Moya sortien victoriosos del seu duel particular amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki per la darrera plaça del podi per només 3 dècimes de segon, duel del que va caure Didier Auriol i Denis Giraudet amb problemes en el motor del seu Córdoba WRC E3.

La tercera i última etapa dominical estava formada per només 3 proves especials, si bé aquestes tenien la gens despreciable corda de 84,19 km cronometrats. Richard Burns i Robert Reid se seguien escapant al capdavant de la taula general de temps amb un temps escratx en la primera cronometrada i un segon millor temps en la següent. Precisament en aquest segon i penúltim tram el millor temps era per a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que d’aquesta manera superaven a Carlos Sainz i Luis Moya en la lluita que mantenien per la darrera plaça de podi. Els pilots de Mitsubishi confirmaven la seva posició al podi en sumar un altre temps escratx en la última cronometrada del ral·li, mentre que per davant imperava ja la calma en no volguer arriscar res.

Un cop completades les 17 proves especials cronometrades doncs, Richard Burns i Robert Reid certificaven així la seva tercera victòria consecutiva a la prova britànica amb un temps total de 3 hores 43 minuts i 1,9 segons, o el que és el mateix, amb 1 minut i 5,6 segons de marge vers els segons classificats que eren uns conformistes Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, a qui la lluita per entrar en el podi quasi bé els porta a aconseguir la segona plaça, completaven el recorregut a 1 minut i 15 segons de Richard Burns i Robert Reid, és a dir a 9,4 segons dels seus compatriotes de Peugeot.

Mäkinen-Mannisenmäki tancaven el podi britànic gràcies a una tercera jornada brillant.

En el campionat de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller inciaven el seu concurs a la prova britànica, on s’hi jugaven una bona part de les seves possibilitats al títol, amb un ritme impossible pels seus rivals, doncs la parella aconseguia marcar el millor temps en totes les proves cronometrades de la primera etapa. Per darrera d’ells els millors resultaven ser el pilot uruguaià i tetracampió Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Jorge del Buono, els altres aspirants al títol i que entraven a Cardiff a gairebé minut i mig dels líders.

Manfred Stohl i Peter Müller seguien amb el seu ritme superior en les tres primeres proves cronometrades del dissabte, sent precisament en la última d’elles en la que Gustavo Trelles i Jorge del Buono patien un incident que els apartava definitivament de la cursa pel ral·li i campionat. Els sud-americans punxaven una roda frontal i es veien obligats a aturar-se per canviar-la, més entrats en l’especial, els pilots tornaven a punxar la mateixa roda i en només disposar d’una roda de recanvi per reglament, l’equip es va veure obligat a traslladar la roda punxada des de l’eix frontal al posterior, deixant-s’hi en total més de 12 minuts en total. Aquest incident va permetre als líders afluixar substancialment el ritme i passar a administrar el seu gran avantatge en les sis proves que restaven per concloure el ral·li i que permetia a la parella austríaca certificar la seva victòria a Gales que també significava el seu títol mundial rellevant a l’incombustible Gustavo Trelles.

Stohl-Müller esdvenien campions de producció guanyant la cita britànica.

La segona plaça que sumava Marcus Grönholm en la prova britànica, permetia al pilot finlandès conservar la primera plaça amb la que es presentava a Cardiff, esdevenint lògicament en el campió del món en ser la última prova de la temporada. El pilot finlandès finaltzava la temporada amb 5 punts d’avantatge vers el britànic de Subaru Richard Burns, que a Cardiff sumava la seva quarta victòria de la temporada, tantes com el campió. L’abandonament de Colin McRae i el quart lloc de Carlos Sainz, permetia al pilot madrileny desfer l’empat en la classificació que mantenien els dos companys d’equip des del Ral·li d’Austràlia en la tercera plaça i que per tant l’espanyol completés la temporada en l’últim graó del podi.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	65
Richard Burns	60
Carlos Sainz	46

En el campionat de constructors el fet que Peugeot no se n’anés amb les mans buides del Regne Unit i que Ford no hi aconseguís el doblet que hagués pogut evitar el campionat pels del lleó en el supòsit d’un zero d’aquests, va permetre a la marca francesa esdevenir campiona del món de constructors catorze anys després del seu darrer títol, sumant així la seva tercera corona. D’altra banda Subaru sumava a la cita de la casa d’acollida 12 punts, amb el que els de la constelació de les Plèiades es quedaven a només 3 punts de la segona plaça de Ford.

Constructor	Punts
Peugeot	111
Ford	91
Subaru	88