Blog

Tot i planar la sospita de reconeixements ilegals, els Panizzi s’adjudicaven el ral·li.

Dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de 14, el 42è Ral·li de Sanremo finalitzava a la ciutat italiana el diumenge 22 d’octubre de 2000. La prova, celebrada integrament sobre asfalt, comptava amb un recorregut dividit en 17 especials cronometrades que en total sumaven 382,79 km de competició als que els 115 equips participants dels 123 que van formalitzar la seva inscripció van començar a fer front el dijous 19 d’octubre. D’aquests, 62 van aconseguir completar la prova que tenia puntuabilitat per als calendaris de pilots, marques i producció.

Delecour-Grataloup van perdre un temps preciós en les dues primeres especials cronometrades.

El ral·li tenia un format que estava cridat a ser per llavors experimental del s XXI, en el que només es celebraven dos trams en tots dos sentits de la marxa en dues ocasions cadascun, així la organització no s’hauria de desplaçar però lógicament d’altra banda el públic es concentraria més.

La cita italiana arrancava el divendres pel matí, on Richard Burns i Robert Reid marcaven el primer millor registre a bord del seu Subaru Impreza S6 WRC, esdevenint com no podia ser d’una altra manera, els primers líders de la prova, però ben d’hora, ja en la segona especial cronometrada, els Peugeot deixarien palesa la seva superioritat sobre l’asfalt i els germans Gilles i Hervé Panizzi desbancaven als britànics al capdavant de la provisional.

En la represa de les assistències i un cop solventat un petit problema en el motor que li feren cedir uns quants segons, l’altra parella francesa de Peugeot, la composada per François Delecour i Daniel Grataloup s’emportaven el millor registre mentre que en la quarta cronometrada els Panizzi tornaven a ser els més ràpids, sobre els qui planava el rumor que havien estat vistos fent reconeixements de la prova l’estiu anterior, quelcom rotundament prohibit.

El rumor es va oficialitzar quan François Delecour, molt molest per aquest fet va declarar davant els periodistes que molt gent havia vist als Panizzi fent reconeixements mentre ells estaven disputant el Ral·li de Nova Zelanda, el que va donar lloc a una baralla dialèctica, i fins i tot física, entre els dos pilots francesos a la vista de tothom, proseguint-la després dins la carpa de l’equip Peugeot.

En la represa i amb el canvi de sentit dels trams, la grava que havia quedat en els interiors d’alguns revolts va posar en dificultats a diversos pilots, entre ells als italians Piero Longhi i Lucio Baggio els quals van patir una sortida de pista que va deixar el cotxe amb dues rodes penjant del precipici i el cotxe enganxat al guarda-rail quan marxaven en quarta posició. François Delecour i Daniel Grataloup, autors dels dos primers millors cronos de la tarda escalaven fins la segona posició just per darrera dels Panizzi, que marcarien els dos últims escratxs per assegurar-se el liderat provisional en la neutralització del primer dia.

En la provisional Carlos Sainz i Luis Moya, els únics pilots que just feia tres setmanes havien estat capaços de seguir el ritme als Peugeot, ara es trobaven en quarta posició a gairebé 1 minut dels liders a causa d’un cotxe molt subvirador en els primers trams del matí i després incapaç de presentar batalla als Peugeot. A més a més, els espanyols es trobaven seguits de molt a prop per un nombrós grup de pilots entre els que figuraven Piero Liatti i Carlo Cassina, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen o Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

La segona jornada, la més llarga de totes resultaria clau ja que la dominical que clausurava la prova només compatava amb dos trams de poc més de 40 km de distància i on només un accident podia donar cops de teatre. Conscients d’això els pilots van sortir als trams amb força impetu, Gilles i Hervé Panizzi aconseguien el primer escratx, el que els permetia doblar les distàncies vers els seus companys d’equip al capdavant de la general, mentre que en el segon tram es veuria l’escratx del Mitsubishi Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki el que permetia als finlandesos pujar fins la cinquena posició provisional a 1 dècima de segon de Carlos Sainz i Luis Moya.

Però precisament en aquesta segona especial cronometrada, Richard Burns i Robert Reid donarien un petit impacte al seu cotxe, en conseqüència del qual el radiador del seu Impreza S6 WRC quedaria malmés. Els britànics van aconseguir completar l’especial sense aigua en el seu sistema de refrigeració, i si bé van intentar seguir tirant aigua al motor en l’enllaç o fins i tot escupint-hi quan no tenien cap líquid a mà, els de la constelació de les Pleiades es veien obligats a abandonar.

Ja per la tarda, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki primer, i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen a continuació, s’adjudicaven un escratx cadascun, sorprenia sobretot el dels segons, els quals no tenien massa experiència acumulada sobre l’asfalt, el que permetia als dos equips finlandesos classificar-se per davant del Ford Focus WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals finalitzaven l’etapa en cinquena posició, i tot i anar introduint petits canvis al cotxe en cada assistència, no acabaven de trobar el ritme guanyador que els pogués posar en lluita de posicions més elevades en la provisional del ral·li. Per darrera dels espanyols, els seus companys d’equip Piero Liatti i Carlo Cassina abandonaven la prova en trencar el motor.

Arribats a la darrera etapa del ral·li, de tan sols dues especials cronometrades de 25 i 15 km cadascuna, pràcticament només tenia com a focus d’interés la lluita per la última plaça del podi, lluita que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van saber posar del seu favor quan marcaven el millor registre en el primer tram, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen patien un impacte en la part posterior del seu Peugeot 206 WRC que els feia arribar a final de tram amb una roda en un estat força lamentable. Afortunadament per als finlandesos, els pilots van poder fer una reparació d’emergència que els va permetre seguir en competició, però amb l’opció del triplet quasi bé fora del seu abast, ja que dels 1,7 segons de distància amb els que començaven la jornada passaven a estar a 10,5 segons i amb només 15 km per davant.

La primera especial cronometrada a més a més vivia l’incident de Markko Märtin i Michael Park, la parella estonio-britànica patia una sortida de pista amb el seu Toyota Corolla WRC a conseqüència de la qual s’enduia per davant diversos espectadors el que obligava a la organització a neutralitzar la cronometrada quan l’havien disputat 15 equips. Per a més mals de cap de la organització, la segona especial cronometrada va haver de ser suspesa també quan només havien sortit 5 cotxes a disputar-la a causa de la gran afluència de públic.

Així doncs, sense més temps als canvis significatius, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi aconseguien la seva segona victòria en el mundial de ral·lis, a més a més, aconseguida de manera consecutiva després de la que havien aconseguit tres setmanes abans a Còrsega, completant el recorregut en 3 hores 52 minuts i 7,3 segons, mentre que els seus companys d’equip i compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup asseguraven el segon doblet consecutiu de la marca del lleó en finalitzar la prova a 16,8 segons dels guanyadors. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki tancaven el podi a 53 segons dels guanyadors.

Mäkinen-Mannisenmäki van guanyar el pols amb Grönholm-Rautiainen a base de veterania.

En la categoria de cotxes de producció la lluita per la victòria va estar molt interessant en la primera jornada, en la que fins a tres equips hi tenien opcions, Alex Fiorio i Enrico Cantoni liderava seguit de Gigi Galli i Maurizio Messina i del quatre vegades campió de la categoria Gustavo Trelles i Jorge del Buono. Però ja en la segona jornada, Trelles-Del Buono es despenjarien de la lluita en els primers compassos, mentre Galli-Messina es situarien al capdavant de la provisional per de mica en mica anar-se distànciant dels seus compatriotes Fiorio-Cantoni, distància que a posteriori resultaria definitiva quan cap dels cotxe de producció arribaria a celebrar cap especial el diumenge. En el campionat la victòria de Galli era pràcticament intrascendent, on Gustavo Trelles només aconseguia retallar un punt a l’austríac Manfred Stohl al capdavant de la provisional restant ara a 7 punts i dues proves per davant.

En una segona jornada molt encertada, Galli-Messina s’adjudicaven la victòria .

En el campionat per pilots el quart lloc de Marcus Grönholm permetia al pilot finlandès distanciar-se al capdavant de la general provisional en una prova en la que a priori no li era gens propicia, ja que Richard Burns no finalitzava la prova i els seus altres immediats perseguidors, el britànic Colin McRae, encara convalescent de la seva fractura de pòmul de Còrsega, i l’espanyol Carlos Sainz, es classificaven per darrera del pilot de Peugeot.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	49
Richard Burns	44
Colin McRae Carlos Sainz	43 43

En el campionat de constructors el segon doblet que la marca del lleó aconseguia sobre asfalt, permetia a l’equip situar-se al capdavant de la general provisional superant a Ford per tan sols 2 punts de diferència, mentre que Subaru, amb un sol punt a la prova italiana seguia tancant el podi provisional amb Mitsubishi encara a força distància.

Constructor	Punts
Peugeot	90
Ford	88
Subaru	70

Finalment Chus Puras acompanyat de Marc Martí aconseguia guanyar un ral·li al mundial.

El 45è Tour de Corse finalitzava a la ciutat d’Ajaccio el diumenge 21 d’octubre de 2001. La prova que recuperava la seva data a la tardor com en les seves primeres edicions, era la dotzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis que amb puntuabilitat per als campionats de pilots, marques, producció i S-1600 portava a 93 equips a formalitzar la seva inscripció al ral·li, dels que 8 no van ser presents a la cerimònia de sortida celebrada el dijous 18 d’octubre. El ral·li comptava amb un recorregut composat per 16 especials cronometrades de 394,04 km de distància que 50 equips aconseguiren completar.

Amb tensió fins al final, els germans Panizzi van acabar en segona posició.

La prova arrancava el divendres pel matí amb l’especial de Cuttoli, en la que Gilles Panizzi i Hervé Panizzi eren els pilots més ràpids esdevenint lógicament els primers líders de la prova, mentre que Philipe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, pilots cridats a ser protagonistes en qualitat de vencedors de l’edició del 1999, patien un accident a bord del seu Citroën Xsara WRC que els deixava fora de cursa.

En la segona especial cronometrada Jesús Puras i Marc Martí prenien el relleu al capdavant de la provisional en marcar el millor registre, operació que repetirien en la tercera especial del ral·li confirmant així la seva condició de líders, entretant, es podrien baixes d’entitat com la de Carlos Sainz i Luis Moya; els espanyols es trobaven amb una pedra en mig d’una corva i en no poder evitar-la, la van arrossegar per uns 600 metres, danyant el seu càrter i quedant-se sense oli 4 km més enllà.

Altres pilots com Colin McRae i Nicky Grist o Richard Burns i Robert Reid perdien de l’ordre de minut i mig i queien fins a posicions força endarrerides en aquesta mateixa segona especial cronometrada, però l’incident més greu del dia es va produir en la cinquena especial, la última de la jornada, quan Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki volcaven el seu Mitsubishi Lancer WRC fent diverses voltes de campana, si bé Tommi va poder sortir pel seu propi peu del cotxe, Risto es queixava de forts dolors a l’esquena i va haver de ser evacuat en helicòpter fins a l’Hospital d’Ajaccio.

En un principi els comissaris van optar per neutralitzar el tram, pel que aquells pilots que no haguessin pogut disputar el tram, se’ls hi hagués otorgat el temps de Freddy Loix i Sven Smeets, els últims en completar-lo. Aquesta decisió perjudicava enormement a diversos pilots, entre ells Puras-Martí, ja que els belgues havien registrat un crono 40 segons pitjor que el dels germans Panizzi, els quals en la segona passada per Cuttoli havien aconseguit marcar novament l’escratx. Per evitar-ho, finalment els comissaris van decidir anular el tram i així la parella cantabro-catalana mantenia el seu liderat al terme de la primera jornada amb 10,5 segons d’avantatge vers Gilles Panizzi i Hervé Panizzi i 11,3 segons amb Didier Auriol i Denis Giraudet, tots dos amb Peugeot.

Ja en la segona jornada Jesús Puras i Marc Martí van sortir disposats a sentenciar la prova aconseguint marcar tots els escratxs dels trams celebrats en sec, ja que en la segona i tercera especial cronometrada del dia, un fort xàfec va afectar la regió i la prudència va fer que el pilot càntabre alcés una mica el peu de l’accelerador, permetent que els seus perseguidors escurcessin provisionalment les distàncies. On precisament, els campions del món, és a dir Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, arrancaven una roda del seu Peugeot 206 WRC veient-se obligats a abandonar la prova.

A partir de llavors els de Citroën encadenarien els 4 últims escratxs de la jornada, on només els germans Panizzi van poder seguir relativament d’aprop el ritme dels espanyols que en el comput global de l’etapa cedien 13 segons amb ells. Didier Auriol i Denis Giraudet es mantenien en tercera posició, però es deixaven més de mig minut en l’etapa, pel que es quedaven a 49,9 segons del liderat.

Els britànics Colin McRae i Nicky Grist, que precisament havien marcat el millor registre en la especial humida, tornaven a perdre temps quan en les dues últimes especials cronometrades, una averia en la direcció del seu Ford Focus RS WRC els hi suposava deixar-se de l’ordre d’uns 4 minuts i caure fins la dotzena posició provisional molt lluny ja de la zona de punts.

El diumenge es celebrava el tercera i última etapa, composada per només 4 especials cronometrades el duel entre Puras-Martí i Panizzi-Panizzi va proseguir, si bé molts presagiaven que aquest no tindria continuitat donat que els de Citroën no retenien punts en el campionat de constructors i per a Peugeot els hi convenia retenir el doblet que ostentaven. Els francesos s’adjudicaven el primer i tercer tram cronometrats, mentre que els espanyols ho feien en el segon deixant el balanç de temps amb 8 segons més a favor dels de Citroën a falta de celebrar la última especial cronometrada.

Però aquesta última especial va ser especialment tensa, quan una intensa pluja va agafar a tots els pilots per sorpresa amb pneumàtics de sec, els líders van sortir a fer-ho el millor possible, sense cometre cap errada que els pogués apartar del liderat, tot i que a mig tram el responsable de Citroën Sport, l’expilot Guy Fréquelin, els va advertir que anaven bé de temps en relació als germans Panizzi, no va ser fins quan van creuar la línia de meta del tram que van poder començar a respirar trànquils per haver pogut completar el recorregut, per deixar-se anar en quan els de Peugeot finalitzaven el tram retallant-los 14 segons, insuficients per apartar-los de la victòria.

Així Jesús Puras es defeia de la mala estrugança que en altres ocasions l’havia acompanyat quan liderava ral·lis del mundial aconseguint la seva primera i única victòria en el mundial de ral·lis, la victòria era la d’un segon pilot espanyol al campionat alhora que situava per primera vegada a un català al lloc més alt del podi, al molinenc Marc Martí en invertir 3 hores 58 minuts i 35,5 segons per a completar el recorregut. Els germans Panizzi per la seva banda finalitzaven la prova a 17,5 segons dels pilots de Citroën, mentre que els seus companys d’equip i compatriotes Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi a 1 minut i 11,9 segons.

D’altra banda a Subaru van imperar les ordres d’equip i tant Petter Solberg i Phil Mills com Markko Märtin i Michael Park, es van sacrificar per facilitar que els seus companys d’equip Richard Burns i Robert Reid finalitzessin en quarta posició i sumessin quants més punts possibles en el campionat de pilots.

Auriol-Giraudet es van despenjar de la lluita en la segona jornada.

En la categoria de cotxes de producció els italians Giovanni Manfrinato i Claudio Condotta van dominar la prova en les seves primeres especials cronometrades fins que en la penúltima especial del segon dia, els transalpins patien un accident que deixaven al 4 vegades campió de l’especialitat, l’uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Jorge del Buono al capdavant de la provisional, posició que ja mantindrien fins a la conclusió de la prova, llur victòria només servia per maquillar una mica la general del campionat en la que Gabriel Pozzo ja era campió.

Trelles-Del Buono repetien victòria corsa en l’apartat de producció.

En la categoria reservada als cotxes S1600 la lluita entre els italians Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini amb un FIAT Punto S1600 en relació al Citroën Saxo S1600 del francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena va ser molt intensa, sobretot per part dels italians que es varen passar bona part del ral·li recuperant el 50 segons perduts en la primera especial cronometrada del segon dia, però que finalment els de Citroën va saber gestionar molt bé per tal d’aconseguir la quarta victòria del campionat que els proclamava ja com a campions del món de la categoria a falta de disputar el RAC britànic que tancava la temporada ja que litalià només podia igualar la puntuació del francès però no superar el número de victòries.

Sébastien Loeb i Daniel Elena esdevenien campions del S1600 a casa.

En el campionat per pilots els abandonaments de Tommi Mäkinen i Carlos Sainz, així com el zero de Colin McRae, va permetre que Richard Burns, gràcies a l’ajuda prestada pels seus companys d’equip, superés al pilot madrileny en la general provisional alhora que es situava a 6 punts del liderat compartit per Mäkinen i McRae.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen Colin McRae	40 40
Richard Burns	34
Carlos Sainz	33

En el campionat de constructors Citroën no hi puntuava pel que Peugeot aconseguia el millor resultat possible quan s’adjudicava 16 punts corresponents a finalitzar en primera i segona posició del campionat, que els permetia per una banda superar a Mitsubishi en la general i alhora acostar-se a la posició de Ford, tots dos amb zero punts a la ronda corsa.

Constructor	Punts
Ford	83
Peugeot	76
Mitsubishi	67

Primera victòria de Hirvonen-Lehtinen amb Citroën i la última pels finlandesos al mundial.

Penúltima cita del calendari del campionat del món de ral·lis, el 9è Ral·li de Sardenya finalitzava el diumenge 21 d’octubre de 2012 a Olbia. La prova, que era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors i producció, copçava l’interés de 43 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que 41 prenien des de la rampa de sortida el camí cap a 16 proves especials cronometrades de 306,04 km de distància a partir de dijous a primera hora de la tarda. A la cerimònia de clausura de l’edició, hi aconseguien arribar 32 dels participants.

Com si fos el món del revés, Novikov-Minor van mantenir el cotxe sencer per completar el ral·li en 2a posició.

Donat que les dues primeres especials cronometrades del ral·li es celebraven a partir del dijous per la tarda i que per tant la segona probablement es celebrarien de nit, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en virtut de guanyadors del tram de proves escollien obrir pista per tal d’obtenir una millor visibilitat, com la que els va permetre guanyar l’edició de 2009, ja que en les especials de grava, quan cau la nit, la pols en suspensió esdevé com una espesa boira. Els seus companys d’equip Petter Solberg i Chris Patterson escollien sortir a pista en tercera posició, mentre que els seus rivals a Citroën, els campions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena i els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen optaven per posicions amb més tracció a la grava, cinquè i sisè.

Ja en la primera especial cronometrada es va veure que la millor elecció era la dels homes de Citroën, que aconseguien l’escratx i el segon temps escratx amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en segona posició a 1,4 segons dels seus companys d’equip, en la segona cronometrada, ja amb la nit començant a caure i els cotxes dotats dels seus ponts de llums, es van invertir els papers i els pilots de finlandesos de Citroën esdevenien els més ràpids per 3 dècimes de segon vers Sébastien Loeb i Daniel Elena mentre que les dues parelles de Ford perdien encara més temps, molt més acusat en el cas de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que arribaven a la neutralització de la primera etapa a 42,1 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena en sisena posició provisional. Petter Solberg i Chris Patterson eren tercers a 13,9 segons dels líders, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es mantenien enganxats als líders a 1,1 segons d’ells.

La segona jornada de competició s’iniciava divendres al matí amb 6 proves especials, 3 trams que es celebraven a doble passada, de 117,36 km de distància cronometrada en total. La primera d’elles, Monte Lerno, va ser fatal per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, la parella franco-monegasca entrava massa fort en un revolt i colisionava contra unes roques del voral, a conseqüència de l’impacte trencaven la direcció i els campions del món es veien obligats a abandonar el ral·li, cedint la primera posició a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, tanmateix autors del millor temps en aquesta especial. Citroën rebia un altre revés en aquesta primera prova especial quen els belgues de l’equip junior Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, també es veien obligats a abandonar la prova en volcar el seu DS3 WRC.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen seguien extenent el seu liderat en marcar el seu tercer escratx consecutiu en la segona especial cronometrada del dia mentre que els seus compatriotes de Ford, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, patien una sortida de pista i foradaven el radiador del seu Fiesta RS WRC. Malgrat l’incident els finlandesos de l’oval seguien competint, peró en perdre la concentració mirant els rellotges de temperatura, patien una segona i definitiva sortida de pista que ara si els obligava a abandonar.

En la tercera i última especial cronometrada del bucle, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien un sorprenent escratx amb el seu Škoda Fabia S2000, mentre que Evgeniy Novikov i Ilka Minor marcaven el segon millor temps que els permetien situar-se a només 7,3 segons de la darrera plaça de podi, ocupada per Mads Østberg i Jonas Andersson des de l’abandonament de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En tornar passar per les cronometrades del matí, Evgeniy Novikov i Ilka Minor aconseguien marcar dos escratxs consecutius amb el seu Ford Fiesta RS WRC, el que els permetia superar al cotxe homòleg de Mads Østberg i Jonas Andersson. D’altra banda en aquesta cinquena especial cronometrada de la jornada els oficials de Ford Petter Solberg i Chris Patterson trencaven la direcció del seu cotxe i es veien obligats a abandonar el ral·li, pel que la parella russo-austríaca guanyava dues posicions i passava a situar-se en segona posició a 1 minut i 5 dècimes de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, pilots que marcarien el darrer escratx de la jornada per deixar les distàncies vers als nous segons classificats en 1 minut i 9,6 segons.

Els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk també donaven caça a Mads Østberg i Jonas Andersson en la cinquena especial cronometrada del dia i passaven a tancar el podi provisional per 17,3 segons de diferència vers la parella escandinava, equip que en la última prova especial del divendres perdia prop de 2 minuts i mig en agreujar-se la seva averia de la transmissió posterior i caure fins la setena posició provisional, deixant les tres primeres posicions bastant definides, doncs Sébastien Ogier i Julien Ingrassia eren quarts amb l’Škoda Fabia S2000 a 1 minut i 17,4 segons del Ford Fiesta RS WRC d’Ott Tänak i Kuldar Sikk, mentre que els estonis tenien el segon calaix del podi a 1 minut i 8,7 segons.

Amb les distàncies tan marcades entre els tres integrants provisionals del podi doncs, aquests es van dedicar pràcticament a conservar les distàncies que els separaven al llarg de les sis proves especials cronometrades del dissabte, deixant que altres equips prenguessin el protagonisme. Així és com Mads Østberg i Jonas Andersson, un cop tenien la seva transmissió posterior reparada, aconseguien marcar 4 escratxs dels 6 possibles, el que els hi permetia enfilar-se fins a la quarta posició de la general superant a l’Škoda Fabia S2000 d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en primer terme, així com el de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i el Mini Cooper WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot, en sortir de les assistències intermitges.

Evgeniy Novikov i Ilka Minor amb el millor temps en la segona prova especial cronometrada, i Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb el registre més baix en la segona passada per aquesta mateixa cronometrada, completaven el recompte d’autors d’escratxs de la jornada. Ara si sense lamentar incidents, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es mantenien com a líders provisionals amb 1 minut i 18,3 segons d’avantatge vers Evgeniy Novikov i Ilka Minor i 2 minuts i 14,1 segons en relació a Ott Tänak i Kuldar Sikk.

L’etapa dominical era pràcticament un tràmit de només 16,48 km cronometrats corresponents a les dues passades per l’especial de Gallura, on l’interés residia en conèixer qui s’emportava els punts extra del Power Stage, ja que amb la poca distància a recòrrer les probabilitats de canvis eren pràcticament nules. Mads Østberg i Jonas Andersson mantenien la dinàmica amb la que havien competit la jornada anterior i s’imposaven en la primera passada pel tram, mentre que en la segona el millor temps era per als pilots reenganxats Petter Solberg i Chris Patterson que d’aquesta manera aconseguien sumar 3 punts als seu compte particular.

Sense més finalitzava el ral·li amb la que seria la primera victòria de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen des de que eren pilots de Citroën amb un temps total de 3 hores 23 minuts i 54,9 segons, victòria que casualment seria la última de la parella finlandesa al mundial. Evgeniy Novikov i Ilka Minor completaven el recorregut programat amb una demora d’1 minut i 20,6 segons vers els guanyadors mentre que Ott Tänak i Kuldar Sikk tancaven el podi a 2 minuts i 21,1 segons de la parella finlandesa de Citroën en el que suposava la seva primera visita a un podi del mundial.

Tänak-Sikk aconseguien el seu primer podi al mundial.

En el campionat de producció el pilot peruà Nicolas Fuchs i el seu copilot argentí Fernando Mussano aconseguien imposar-se en les dues cronometrades del dijous per arribar líders a la primera neutralització del ral·li amb 9 segons de marge vers els argentins Marcos Ligato i Rubén Garcia. D’altra banda, un dels màxims favorits en la cita, el mexicà Benito Guerra i el seu copilot madrileny Borja Rozada es veien obligats a abandonar la prova en la segona especial i acollir-se al superally per tal d’intentar recuperar quantes més posicions els hi fos possible l’endemà.

En la primera cronometrada del divendres Marcos Ligato i Rubén Garcia rellevaven a Nicolas Fuchs i Fernando Mussano de la primera posició provisional de la classe, peró la parella recuperaria el rol dues cronometrades més tard, just abans d’anar a les assistències. En les segones passades per la tarda els argentins s’enfonsaven i la parella peruano-argentina es feia més forta al capdavant de la taula provisional. Dissabte poc o res interessant va ocòrrer més enllà de la recuperació per part de Marcos Ligato i Rubén Garcia a la segona posició a les acaballes de la jornada, massa tard com per intentar l’impossible en les dues especials dominicals.

La victòria que aconseguia el pilot peruà, la primera de la temporada, permetia a Nicolas Fuchs situar-se en plena lluita pel sub-campionat, mentre que Benito Guerra mantenia encara un marge prou ampli d’11 punts en el liderat gràcies a sumar 4 punts en haver decidit reenganxar-se i haver acabat el ral·li en vuitena posició a manca de celebrar-se el Catalunya-Costa Daurada que tancava la temporada.

Fuchs-Mussano aconseguien la primera victòria de la temporada i es ficaven en la lluita del subcampionat.

En la taula general del campionat per a pilots Mikko Hirvonen certificava el seu enèssim sub-campionat gràcies a aconseguir la seva primera victòria des de que vestia els colors de Citroën, restant a 46 punts de l’intocable Sébastien Loeb, que aquí sumava el seu segon zero de la temporada. Per darrera del pilot finlandés, el seu ex-company d’equip, Jari-Matti Latvala, només aconseguia sumar els 2 punts del Power Stage, el que suposava que el pilot de Ford perdès la tercera plaça en favor del privat norueg Mads Østberg.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	244
Mikko Hirvonen	198
Mads Østberg	137

En el campionat de constructors Citroën aconseguia la seva novena victòria de la temporada d’onze possibles desmoralitzant a bona part de la competència, peró l’equip que més punts aconseguia sumar era el de M-Sport, ja que el preparador britànic situava a dos dels seus cotxes en el podi, sumant així 33 punts al seu compte particular. Tot i aixó, les distàncies eren molt marcades en el campionat i el ral·li no va aportar canvis.

Constructor	Punts
Citroën	413
Ford	281
M-Sport	170

Gràcies a la pluja, Solberg-Mills guanyaven en asfalt un ral·li que començaven a la grua..

Amb la ciutat d’Ajaccio com a seu central de la prova, el diumenge 19 d’octubre de 2003 finalitzava el 47è Tour de Corse, dotzè ral·li en el calendari del campionat del món de ral·lis que amb puntuabilitat per als calendaris del certàmens reservats a pilots, marques i producció, portava a 71 equips a formalitzar la seva inscripció. D’aquests 62 van iniciar la prova des de la rampa de sortida el divendres 17 d’octubre per 34 d’ells superar les 16 especials cronometrades de 397,40 km que composaven el ral·li.

Una munta de pneumàtics arriscada va permetre a Sainz-Martí pujar un graó més del podi i liderar el mundial.

En el tram de proves, popularment conegut com "shakedown" saltava ja el primer titular, quan la parella de Subaru composada perl norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills, patia un important accident que deixava el seu Impreza S9 WRC molt malmés i la seva participació a la prova corria perill. Afortunadament, els mecànics de Prodrive van tenir el cotxe número 7 a punt per a que els pilots poguessin iniciar la competició.

Desplaçats ja a l’arrancada de la prova, el divendres pel matí, Carlos Sainz demostrava estar recomposat dels càlculs renals que li havien impedit participar en les jornades de test prèvies a la cita marcant el primer millor registre de la prova, el que situava al pilot madrileny i al seu copilot barceloní Marc Martí al capdavant de la provisional del ral·li. El liderat dels pilots de Citroën va ser efímer, ja que al terme de la segona cronometrada l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park, passaven a liderar la prova a bord del seu Ford Focus RS WRC, liderat que en envirollar el seu cotxe en la quarta especial cronometrada, passaria a ser, tot i no haver marcat cap escratx, per al francès Sébastien Loeb i al monegasc Daniel Elena.

Markko Märtin i Michael Park, van intentar reconduir la situació marcant els tres darrers escratxs de la jornada, el que deixava la general provisional a la neutralització de la primera jornada molt apretada, amb fins a 6 cotxes en un marge de temps de menys de 20 segons liderats per Sébastien Loeb i Daniel Elena i amb pilots de la categoria com François Duval i Stéphane Prévot, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, Carlos Sainz i Marc Martí, Markko Märtin i Michael Park o Richard Burns i Robert Reid trepitjant-li els talons.

En la segona etapa però, la més llarga de totes amb pràcticament el doble de quilometratge vers la primera jornada, la pluja va fer acte de presència posant punt i final al duel tan vibrant que havia viscut la cita al llarg del divendres. La pluja deixava els trams en un estat molt irregular, ja que corves seques venien seguides per corves humides el que va propiciar que ja en la segona especial del dia tan Sébastien Loeb i Daniel Elena com Markko Märtin i Michael Park, es veiessin fora de la lluita per la victòria en perdre més de 10 i de 5 minuts respectivament, deixant als belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot al capdavant de la general provisional. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda, feien història en aconseguir el seu primer escratx en el mundial de ral·lis en aquesta segona especial cronometrada a bord del seu Ford Focus RS WRC’02.

En incrementar la intensitat de la pluja, Petter Solberg i Phil Mills van poder treure el millor dels seus pneumàtics Pirelli, molt més eficients sota la pluja que els Michelin, el que va permetre a la parella de la constelació de les Pleiades encadenar els tres últims escratxs de la jornada i passar a liderar la prova en la última d’elles per davant de Duval-Prévot i Sainz-Martí els quals es trobaven per sota del mig minut de diferència. Compactats en un segon grup, s’hi trobaven Colin McRae i Derek Ringer, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Gilles Panizzi i Hervé Panizzi però aquests ja per sobre del minut de diferència vers els líders provisionals.

La pluja es va mantenir al llarg de la darrera jornada en la que Petter Solberg i Phil Mills van aconseguir incrementar en deu segons les distàncies que tenien vers els seus immediats perseguidors, els quals estaven protagonitzant una bonica lluita per la segona posició del podi. A falta de dos trams per concloure la prova, Sainz-Martí tenien a una décima de segon als belgues Duval-Prévot, pel que els de Citroën van decidir donar-ho tot i muntar pneumàtics de sec tallats en el seu cotxe vers els penumàtics mixtes que tothom muntava, l’elecció comportava un grau important de risc. Si bé en el primer dels trams celebrats perdien temps vers els belgues, en el segon i últim tram, els espanyols recuperaven 15 segons i se situaven en segona posició amb un marge de 5,1 segons vers Duval-Prévot.

Així doncs, Petter Solberg i Phil Mills, que havien començat la prova en el seu tram de tests dalt de la grua, aconseguien guanyar la prova amb un crono de 4 hores 20 minuts i 15,3 segons, 36,6 segons per davant dels segons classificats, els espanyols de Citroën Carlos Sainz i Marc Martí i 41,7 segons per davant dels belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot.

Els pneumàtics van anar descendint a Duval-Prévot del primer al tercer lloc.

En la categoria de cotxes de producció els catalans Dani Solà i Alex Romaní comandaven la general provisional amb mà de ferro, endosant fins a 2 minuts al 2n classificat al terme de la primera etapa, fins que en la tercera i última etapa, una averia mecànica va deixar als catalans fora de combat que cedien el testimoni als britànics Niall McShea i Chris Patterson que acabarien guanyant la prova de clausura del campionat. Campionat que gràcies a finalitzar en tercera posició la prova per darrera de Toshi Arai i Tony Sircombe, era guanyat pels britànics Martin Rowe i Trevor Agnew amb un Subaru de David Sutton.

McShea-Pattersson es van trobar amb el liderat a les seves mans en la tercera etapa.

En el campionat per pilots la opció arriscada de Carlos Sainz en els dos últims trams, va permetre al pilot madrileny passar a encapçalar la general provisional del campionat per davant de Richard Burns i Petter Solberg, el qual gràcies a la seva victòria corsa, presentava la seva candidatura al títol mundial. El zero de Sébastien Loeb feia que el francès baixés de la segona a la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	61
Richard Burns Petter Solberg	58 58
Sébastien Loeb	55

En el campionat de constructors el duel entre les marques del grup PSA seguia viu, estant una mica més a favor dels de Citroën gràcies als 12 punts que aconseguien sumar en la prova per contra dels 8 que obtenien els seus socis de Peugeot. Subaru per la seva banda, sobretot gràcies a la victòria de Petter i Phil i sobretot al treball dels seus mecànics, aconseguia distanciar-se de Ford en la lluita pel tercer graó del podi.

Constructor	Punts
Citroën	137
Peugeot	129
Subaru	88

Auriol-Occelli aconseguien la seva cinquena victòria mundial, tercera de la temporada.

Onzena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de 13, el 32è Ral·li de Sanremo disputava la seva última etapa i finalitzava el dijous 18 d’octubre de 1990 a la mateixa de la que en rebia el nom. La prova arrancava amb tots els 104 equips inscrits en la rampa de sortida ubicada a la ciutat de la Riviera de les Flors el diumenge 14 d’octubre per tal d’iniciar un recorregut composat per 35 especials cronometrades de superficie mixta asfalt-terra que només 47 dels equips participants van aconseguir completar. La prova era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

Kankkunen-Piironen van tenir un ral·li gris, sense entrar en lluita però conservant la mecànica acabaven segons.

Una superespecial espectacle televisada d’1,3 km de distància donava el tret de sortida a la prova, en la que tot i realitzar-se un cronometratge a la centèsima, els resultats es reflexaven al segon el que va provocar que fins 6 cotxes aturessin el crono en el mateix temps, 1 minut i 9 segons, si bé el més ràpids en el cronometratge varen ser els britànics Malcolm Wilson i Nicky Grist amb el Ford Sierra RS Cosowrth 4×4 oficial. Per darrera d’ells fins a 7 cotxes varen marcar un temps 1 segon més lent, el que deixava fins a 13 cotxes en només 1 segon de distància.

El grans perjudicats d’aquesta especial espectacle van ser Markku Alén i Ilkka Kivimäki, llur Subaru Legacy RS es negava a arrencar del parc tancat, els pilots van haver d’empenyer el cotxe fins la línia de sortida del tram i allà deixar que els mecànics reparessin la bomba de benzina per tal d’iniciar la competició, una cosa i altra va suposar 2 minuts de penalització als finlandesos que veien així ja d’entrada minades les seves opcions.

No va ser fins mitjanit, és a dir, dilluns, fins que no es va posar en marxa els trams genuins amb 4 especials llargues sobre asfalt en les que els Lancia Delta Integrale 16 V van dictar el seu ritme, Massimo Biasion i Tiziano Siviero marcaven els dos primers escratxs el que els situava com a líders en solitari, per després deixar el paper d’homes més ràpids en tram als francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, si bé aquests no van arribar a prendre el liderat provisional als seus companys d’equip, se situaven just per darrera d’aquests, deixant el tercer lloc provisional a Dario Cerrato i Guiseppe Cerri, els quals treien tot el suc al un nou motor més potent i elàstic dels Delta.

Després seguiria un llarg enllaç cap a Livorno, a la Toscana, on es començaven a celebrar les especials de terra i on l’escenari va canviar substancialment, Armin Schwarz i Klaus Wicha prenien ventatge de dur el dorsal 19 en el seu Toyota Celica GT-4, i en trobar-se les pistes més netes aconseguien marcar fins a dos escratxs i situar-se en segona posició provisional a 7 segons dels líders provisionals a la neutralització d’Arezzo; mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, atacaven fort mirant de seguir les marques que deixaven Massimo Biasion i Tiziano Siviero que els precedien en el tram i així poder retallar distàncies vers els primers classificats, fita que vanaconseguir situant-se a tan sols 11 segons dels campions del món en vigència.

Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo primer i Dario Cerrato i Guiseppe Cerri a continuació, protagonistes d’un bon paper en les seccions d’asfalt, perdien força temps vers les posicions capdavanteres en la secció de grava en patir una sortida de pista i després una volcada els primers i més endavant una virolla els segons, deixant pràcticament la lluita per la victòria en un assumpte entre els Toyota i Lancia oficials.

La tercera etapa, celebrada el dimarts 16 d’octubre, era integrament disputada sobre terra, on els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya van saber treure l’essència al seu Toyota Celica GT-4 per tal de que en la tercera especial cronometrada del dia situar-se al capdavant de la provisional. Tot i que en l’especial immediatament anterior, els homes de Toyota van protagonitzar dues excursions per fora de la pista, aquestes no els privaren de marcar el millor registre i servir-se la condició de líders en la següent especial cronometrada.

Mentrestant els homes de Lancia semblaven estar perseguits per la desgràcia, els més ben parats van ser Juha Kankkunen i Juha Piironen els quals només van detectar una fuita d’oli en el seu cotxe, que un cop revisat de cap a peus pels seus mecànics no van trobar cap possible origen d’aquesta i van concloure que el càrter havia estat omplert amb massa oli, per contra els seus companys italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero patien una punxada lenta en la vuitena cronometrada del dia que els feia perdre de l’ordre d’un minut alhora que tota possibilitat immediata de donar caça a la primera posició ja que fins llavors la diferencia entre els dos equips era mínima. Per últim, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, amb un pilotatge més conservador que en d’altres actuacions en vistes a puntuar en el campionat, s’anaven endarrerint progressivament, fins que una passada de frenada els va fer sortir rectes havent de precisar ajuda dels espectadors per tornar a pista, perdent mig minut més.

Però no tot eren alegries a Toyota, ja que en l’especial llarga del dia, la segona, els alemanys Armin Schwartz i Klaus Wicha volcaven el seu Celica GT-4, tot i que podien seguir en competició, perdien de l’ordre d’1 minut i queien darrera de Juha Kankkunen i Juha Piironen; però novament en la divuitena especial cronometrada del ral·li, setena del dia, tornaven a volcar el seu cotxe el que els feia perdre de nou 1 minut i precisant a més a més de reparacions importants en les seves suspensions que els feien penalitzar més temps encara.

Amb tot aixó Carlos Sainz i Luis Moya lideraven la prova a Perugia amb més d’1 minut vers els tres equips oficials de Lancia amb vistes a intentar incrementar les diferencies per tal de ressistir la possible avantatge que els Lancia tenien sobre asfalt. La quarta etapa però, no era gaire llarga, ja que només comptava amb les cinc últimes etapes cronometrades del tercer dia i amb només 71 km per davant la gesta semblava dificil. Però els espanyols van aconseguir ampliar en uns quants segons el marge que tenien en el liderat fins que en la última especial cronometrada del dia, especialment en una corba llarga de dretes el guió va canviar radicalment quan Massimo Biasion i Tiziano Siviero havien d’abandonar per accident i Carlos Sainz i Luis Moya patien una volcada que els feia el liderat en mans de Didier Auriol i Bernard Occelli.

Afortunadament per als pilots de Toyota, podien completar el tram i en el llarg enllaç fins a Sanremo, on estaven previstes les darreres especials sobre asfalt, el seu Celica GT-4 es va poder posar a punt per continuar en competició, a part que molts dels canvis que s’hi van fer ja estaven previstos en el canvi de configuració de terra a asfalt.

Una altra vícitma de les últimes especials sobre terra eren els britànics Malcolm Wilson i Nicky Grist, els quals patien una sortida de pista en la 25ena especial cronometrada del ral·li, deixant les suspensions del seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4 inoperatives i veient-se obligats a abandonar la prova italiana.

De matinada, a les 0h del dijous 18 d’octubre, arrancava la última i definitiva jornada, a la que els responsables de Lancia tenien certs temors donat que els xàfecs intermitents que estaven afectant la zona, podien reduir les prestacions dels seus Michelin en favor dels Pirelli del Toyota de Carlos Sainz i Luis Moya, i més encara quan aquests marcaven el millor registre en la primera especial cronometrada, esgarrapant sis segons a Didier Auriol i Bernard Occelli i vuit a Juha Kankkunen i Juha Piironen. Però precisament en aquest tram dos dels equips que podien fer perillar el seu podi, els italians Dario Cerrato i Guiseppe Cerri i Alex Fiorio i Luigi Pirollo tenien contra-temps en l’especial, els uns en forma de virolla que els feia perdre 1 minut, els altres en forma de punxada que els endarreria 3 minuts, amb tot això la posició de podi i el títol mundial era pràcticament a la butxaca dels espanyols, els quals van prendre una postura més conservadora en el que restava de prova.

I així es varen succeïr les altres 7 especials cronometrades que faltaven per disputar-se que donaven la victòria a Didier Auriol i Bernard Occelli, la tercera que la parella obtenia en la temporada amb un temps total de 7 hores 30 minuts i 38 segons, 45 segons per davant dels seus companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Piironen que finalitzaven en segona posició i 1 minut i 45 segons de Carlos Sainz i Luis Moya que tancaven el podi alhora que esdevenien ja campions del món.

Un accident a punt va estar d’arruinar la seva actuació, malgrat tot Sainz-Moya acabaren tercers i esdevenien campions del món.

En la categoria de cotxes de producció, els abandonaments de pilots cridats a ser protagonistes com els italians Del Zoppo-Nicoli o els belgues de Mévius-Lux, així com els diversos problemes que van patir els francesos Oreille-Thimonier i els uruguaians Trelles-Muzio, van facilitar que Alessandro Fassina, fill de l’excampió europeu i vencedor de la prova en 1979 Tony Fassina, i el seu copilot Massimo Chiapponi guanyessin la prova alhora que es classifcaven com el primer Ford en la general absoluta. A efectes de campionat la victòria era intrascendent en una general en la que Gustavo Trelles seguia comandant amb 52 punts per 46 de Tommi Mäkinen i Alain Oreille.

Fassina-Chiapponi vencien en Grup N alhora que donaven a Ford 9 punts.

En el campionat per pilots quedava tot decidit ja amb el podi de Carlos Sainz el qual esdevenia ja campió del món, malgrat quedar dues proves per disputar-se, ja que en només retenir els 8 millors resultats el pilot madrileny podia descartar el segon pitjor resultat de l’any, el quart lloc al Safari Rally, mentre que Didier Auriol, que aconseguia la seva tercera victòria el resultat just li servia per superar al seu company Juha Kankkunen en la general del campionat.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	132
Didier Auriol	87
Juha Kankkunen	85

En el campionat de constructors també tot quedava decidit en favor de Lancia, només en cas de victòria per part de Toyota hagués pogut desplaçar-se la lluita final al RAC britànic que tancava la temporada, ja que el Ral·li Costa de Marfil no era puntuable per al campionat. Lancia així, gràcies a la victòria d’Auriol-Occelli aconseguia el seu vuitè títol de constructors, un títol que aquesta temporada havia estat molt més disputat que en temporades anteriors, per darrera d’ells, a molt punts, Subaru tancava el podi provisional tot i no sumar ni un sol punt al ral·li.

Constructor	Punts
Lancia	137
Toyota	128
Subaru	43

Aghini-Farnocchia aconseguien la seva primera victòria mundial a casa bàsicament sobre l’asfalt.

Onzena prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, el dijous 15 d’octubre de 1992 finalitzava el 34è Ral·li de Sanremo a la ciutat italiana que li donava nom. La cita italiana comptava amb 25 proves especials cronometrades de 527,48 km de distància, a les que els 101 equips inscrits començarien a fer front a partir del dilluns 12 d’octubre. Dos jornades després, 41 dels equips participants aconseguien completar el recorregut i ser presents a la cerimònia de clausura del ral·li que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Kankkunen-Piironen s’imposaven en l’etapa de terra, però finalment no aconseguien la victòria.

El ral·li arrancava amb l’absència de l’equip Toyota, que decidien concentrar-se en l’evolució del Toyota Celica Turbo 4WD el qual de cara al futur Ral·li Catalunya-Costa Brava introduiria diverses novetats, pel que una hipotètica lluita per la victòria s’hauria de produir entre els Lancia Delta HF Integrale de Martini-Racing i els Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficials, sent els de l’òval clarament inferiors als cotxes italians.

La primera etapa es celebrava en dilluns i aquesta estava formada per 8 especials cronometrades d’asfalt amb una corda total de 147,72 km. Ja en la primera especial cronometrada del programa el ral·li perdia un dels equips favorits a la lluita per la victòria, quan una llanda defectuosa instalada en el Lancia Delta HF Integrale de Didier Auriol i Bernard Occelli es trencava i deixava el cotxe dels francesos sobre tres rodes, que en intentar controlar la situació frenant el seu cotxe, lliscaven sobre el disc de fre i acabaven fora de la carretera en un lloc en el que era impossible retornar el cotxe a la traçada i per tant fora de la competició.

La cara amable de l’equip Martini Racing era pels italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals marcaven els dos primers escratxs del ral·li amb el seu Lancia Delta HF Integrale llaurant-se la condició de líder. En la tercera especial cronometrada el Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficial dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup, i el dels italians Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti de l’importador transalpí de la marca de l’òval, donaven una nota diferent a la prova, doncs acte seguit Andrea Aghini i Sauro Farnocchia tornaven a marcar el ritme adjudicant-se 4 escratxs més de forma consecutiva que els refermaven en la seva condició de líder.

Precisament en l’últim d’aquests escratxs, el de la setena especial cronometrada, el ral·li va quedar pràcticament trencat en dos, doncs una tempesta molt intensa va atrapar per sorpresa als participants que afrontaven l’especial amb rodes llises a partir de la sisena posició, provocant que aquests cedissin de cop 2 minuts vers els cinc primers classificats. Juha Kankkunen i Juha Piironen, aconseguien un anecdòtic escratx en la vuitena i última especial cronometrada del dia, Il Ciocco, de només 3,12 km de longitud tancant així una pletòrica alhora que previsible jornada pels Lancia preparats pel Jolly Club de Martini Racing.

Tot i els sis temps escratx aconseguits de vuit possibles, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia feien entrada al parc tancat amb només 34 segons d’avantatge vers el Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de François Delecour i Daniel Grataloup, si bé el cotxe de l’òval es preveia que patís més en la següent jornada sobre terra. Juha Kankkunen i Juha Piironen, pilots que no es prodigaven per un excel·lent pilotatge sobre asfalt, tancaven el podi provisional a 1 minut i 21 segons dels seus companys d’equip i líders provisional i afrontaven la segona etapa amb 32 segons d’avantatge vers els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero que en la última prova especial del dia, Il Ciocco, tenien un rendiment desastrós perdent 22 segons en els 3,12 km de distància de l’especial.

Amb la segona jornada del ral·li arribaven les especials de terra, en les que com pressumptament passaria, Juha Kankkunen i Juha Piironen exercien el seu domini. La jornada comptava amb 8 proves especials cronometrades de 208,36 km de distància, en les que la parella finlandesa va ser capaç d’imposar-se en set d’elles, només no aconseguien imposar el seu ritme en la primera passada pel tram de Nerbisci, tercera prova del dia, on el millor registre era per a François Delecour i Daniel Grataloup.

Tot i aquest domini de Juha Kankkunen i Juha Piironen sobre la grava, no va ser fins la última especial cronometrada de la jornada en la que la parella finlandesa aconseguiria la primera posició provisional de la prova, aprofitant l’avinentesa que Andrea Aghini i Sauro Farnoccia, s’envirollaven en aquesta última cronometrada i perdien de cop 33 segons vers els seus companys d’equip.

Tractant-se de la última cronometrada doncs, Juha Kankkunen i Juha Piironen arribaven a la neutralització de la segona etapa com a líders del ral·li amb només 2 segons de marge vers Andrea Aghini i Sauro Farnocchia. François Delecour i Daniel Grataloup, tot i haver aconseguit guanyar una especial cronometrada, en el comput general de l’etapa perdien 2 minuts i 14 segons vers la parella finlandesa, en gran part per culpa d’un esmortidor trencat en la primera cronometrada, el que els portava a baixar una posició fins la tercera provisional a 1 minut i 27 segons dels líders, mentre que els seus companys d’equip, Miki Biasion i Tiziano Siviero, que sortien a l’atac, esdevenien el segon millor equip de la jornada, i si bé no guanyaven plaça, el podi ara el tenien a 22 segons.

La tercera etapa tenia caràcter mixte com el ral·li en general, amb tres especials cronometrades de 40,72 km de longitud que es celebraven a primera hora del matí sobre terra a la Toscana, i sis proves cronometrades més sobre asfalt programades a partir del capvespre del mateix dimecres en les muntanyes del voltant de Sanremo i que es completarien passada la mitjanit.

Les dues parelles de Ford començaven l’etapa amb força i així François Delecour i Daniel Grataloup i Miki Biasion i Tiziano Siviero s’imposaven en la primera i segona especial cronometrada respectivament. Juha Kankkunen i Juha Piironen s’acomiadaven de la grava toscana guanyant la última cronometrada, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien marcar el segon millor temps en les dues especials que no guanyaven.

Neutralitzats, els participants es reagrupaven a Sanremo on a les muntanyes dels voltants els hi esperaven les sis últimes proves cronometrades d’asfalt. Els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero guanyaven en la primera d’elles mentre que els seus compatriotes Andrea Aghini i Sauro Farnocchia escurçaven les distàncies vers els líders Juha Kankkunen i Juha Piironen per deixar-les en tan sols 3 segons. Els italians de Martini Racing marcaven l’escratx en la segona prova cronometrada d’asfalt, cinquena de l’etapa, i la més llarga de la jornada, recuperant així la condició de líders.

François Delecour i Daniel Grataloup intentaven treure profit del menor rendiment de Juha Kankkunen i Juha Piironen sobre l’asfalt per assaltar la segona plaça, i ho feien guanyant la sisena especial cronometrada, en la setena Andrea Aghini i Sauro Farnocchia s’imposaven de nou, mentre que en la vuitena prova el ritme endimoniat que duia la parella francesa de Ford, els portava a patir una lleugera sortida de pista i atropellar un espectador, el qual havia de ser evacuat pels serveis mèdics obligant a la organització a cancelar l’especial. En la última prova cronometrada del ral·li, programada poc després de passar la mitjanit del dijous 15 d’octubre, els francesos de l’equip Astra Racing Pierre-Cesar Baroni i Philippe David aconseguien un anecdòtic escratx que no aportava canvis en la taula de temps.

Completats doncs els 497,03 km cronometrats que s’acabarien celebrant després de la cancelació de la penúltima prova especial, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia aconseguien la seva primera i única victòria al mundial aturant el cronòmetre en un temps final de 5 hores 52 minuts i 11 segons, 40 segons menys que Juha Kankkunen i Juha Piironen. François Delecour i Daniel Grataloup tancaven el podi italià a 1 minut i 42 segons dels guanyadors.

En tot moment Delecour-Grataloup van ser els tercers en discòrdia.

Entre els cotxes de producció, és a dir amb homolgació de Grup N, els pilots locals destacaven especialment tan en número com en resultats, com demostra el fet que els pilots Giovanni Manfrinato i Claudio Condotta lideraven la general al terme de la segona etapa amb més de 6 minuts de marge vers els també italians Romeo Deila i Claudio Giachino. Finalment els primers aconseguirien la victòria, primera de la temporada després de l’abandonament al Monte-Carlo i el segon lloc a Còrsega el que situava al transalpí en quarta posició provisional del campionat.

Manfrinato-Condotta aconseguien guanyar en producció en el seu tercer intent.

En el campionat de pilots, el fet que Didier Auriol no aconseguís la seva pressumpta setena victòria de la temporada, sino el seu segon abandonament, impedia al pilot francès proclamar-se campió mundial. Tanmateix el fet que Juha Kankkunen no aconseguís vèncer a la cita italiana suposava en certa manera un contra-temps pel pilot finlandès en la cursa per la corona, si bé aquesta encara estava oberta a diverses opcions entre les que encara no es podia descartar a l’absent Carlos Sainz que es veia superat per aquest últim.

Pilot	Punts
Didier Auriol	120
Juha Kankkunen	107
Carlos Sainz	104

En el certamen de constructors, Lancia de la mà de Martini Racing havia aconseguit ja les set victòries que com a molt podia retenir en el campionat, pel que aquesta vuitena victòria no s’afegia en el seu comptador com tampoc ho feien els 17 punts aconseguits a Kenya. Ford per la seva banda guanyava 14 punts, el que permetia als de l’oval situar-se 12 punts per darrera de Toyota a falta de dues proves per acabar el campionat de constructors, el Costa d’Ivori no n’era puntuable, pel que el subcampionat encara estava obert.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	96
Ford	84

Les ordes d’equip van facilitar la victòria de McRae-Grist.

El dimecres 15 d’octubre de 1997 finalitzava a Sanremo la dotzena ronda en el calendari del Campionat del Món de Ral·lis, el 39è Ral·li de Sanremo. La prova que era puntuable per als campionats de pilots, marques, producció i FIA 2-Litres, recuperava després de molts anys un recorregut íntegrament sobre asfalt dividit en 25 especials cronometrades de 396,21 km de distància a les que tots els 125 equips inscrits presents a la cerimònia de sortida havien de fer front. El recorregut només va ser completat per 67 equips.

Liatti-Pons van ser els pilots més ràpids de la prova, però van penalitzar per acabar segons.

L’inici de la prova estava previst segons el llibre de ruta el diumenge per la tarda amb una especial curta, la qual la FIA va desestimar per temor a possibles problemes que es poguessin produir amb el públic, problemes que es van traslladar a la primera especial cronometrada del dilluns al matí, el que va suposar la cancel·lació de la mateixa i un retard en el programa d’uns 30 minuts.

Així doncs la primera especial en disputar-se va ser la tercera programada, en la que Paolo Andreucci i Simona Fedeli van sorprendre a tothom marcant el millor registre a bord del seu Renault MaxiMègane, això si, pagant un peatge molt car, ja que en l’esforç van deixar els pneumàtics molt compromesos de cara a la següent especial cronometrada, la més llarga del dia en la que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne esdevenien els homes més ràpids de la especial cronometrada si bé el liderat passava a ser pels belgues de Toyota Freddy Loix i Sven Smeets.

A partir de llavors el Subaru Impreza WRC de Piero Liatti i Fabrizia Pons es van endinsar en un duel amb el Toyota Corolla WRC de Freddy Loix i Sven Smeets, marcant tots dos en el que restava de jornada uns cronos molt parells que finalment portaria a la parella italiana a liderar la prova en la última especial cronometrada de l’etapa per tan sols 2 segons de diferència vers la belga a la neutralització del primer dia.

Per darrera d’ells un nombrós grup format pels Ford Escort WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, Juha Kankkunen i Juha Repo, el Mitsubishi Lancer Evo IV de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne,el Subaru Impreza WRC de Colin McRae i Nicky Grist, el Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet i el Toyota Celica GT-Four d’Andrea Aghini i Loris Roggia es barallaven per les següents posicions, de les que progressivament es van anar caient equips.

McRae-Grist van perdre de l’ordre de mig minut en desllandar una roda en la quarta especial programada del dia, mentre que Kankkunen-Repo i Aghini-Roggia primer i Auriol-Giraudet després, s’anaven despenjant mica en mica de la lluita en anar-lis caient els segons, deixant a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i Carlos Sainz i Luis Moya separats per tan sols 2 segons de diferencia al terme de l’etapa i a gairebé mig minut dels líders provisionals.

La segona etapa, disputada als voltants del Piamonte, va viure el domini quasi aclaparador dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, els quals van aconseguir acumular 6 escratxs en les 8 especials cronometrades celebrades, deixant els dos trams restants pels belgues Freddy Loix i Sven Smeets, els quals prèviament un palier trencat en la primera especial cronometrada del dia, així com el fet d’haver de disputar la segona amb només dues rodes motrius, els va deixar fora de la lluita per la victòria.

Piero Liatti i Fabrizia Pons per la seva banda, eren els encarregats d’obrir pista en la segona jornada, pel que es trobaven amb els trams més bruts i la seva tracció pitjor, a més a més, les sensacions amb les frenades no eren tan bones com en la jornada anterior, pel que els italians van veure com els seus companys d’equip els hi retallaven 34 segons i es situaven a només 6 a la neutralització de la segona jornada.

En la lluita per la tercera posició, el duel entre Mäkinen-Harjanne i Sainz-Moya seguia vigent, ja que en el còmput total de la mateixa, la parella de Ford només va perdre un segon en relació a la de Mitsubishi, tot i que en la primera especial cronometrada del dia, els espanyols van protagonitzar una recepció d’un salt un pèl violenta que va provocar que la suspensió toqués màxim i la direcció s’obrís lleugerament.

La tercera i última etapa, una repetició de la primera en els trams dels voltants de Sanremo, es va mostrar molt interessant en quan al duel que van protagonitzar els dos Subaru Impreza WRC oficials, si bé Carlos Sainz i Luis Moya aprofitaven les humitats de primera hora del matí per situar al seu Escort WRC com el cotxe més ràpid de la primera especial cronometrada el que li permetia situar-se en posició de podi provisionalment.

La cancel·lació de la segona especial cronometrada va donar una petita treva als dos equips de Subaru, recuperant en la tercera especial el duel fratricida, que en aquesta especial s’inclinava en favor dels britànics gràcies al millor temps en tram d’aquests, els italians responien amb l’escratx en la següent especial cronometrada el que els permetria recuperar la primera posició novament, la qual mantindrien fins a la conclusió dels trams, que no del ral·li, ja que Fabrizia Pons va admetre entre llàgrimes per ràdio interna d’equip que penalitzarien en entrar al parc tancat per facilitar la victòria de Colin McRae i Nicky Grist.

Així doncs, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven la prova amb un crono total de 4 hores 8 minuts i 25 segons, mentre que els seus companys d’equip transalpins, incloient la penalització, feien un crono 6 segons pitjor al dels guanyadors, el que els duia a ocupar la segona posició de podi.

D’altra banda la lluita que estaven protagonitzant Carlos Sainz i Luis Moya amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne per la tercera posició, en les primeres especials es va inclinar en favor dels espanyols de Ford, aconseguint un avantatge provisional de 7 segons, que a mesura que avançava la jornada els finlandesos de Mitsubishi van anar eixugant fins arribar a estar a empatats a temps quan mancaven dues especials per finalitzar el ral·li, per a més emoció tots dos calcaven el crono en la penúltima especial pel que es jugarien el podi en la última cronometrada, on Mäkinen-Harjanne cvan aconseguir completar el tram amb el millor temps i 2 segons per davant de Sainz-Moya, marge que els va donar el tercer lloc definitiu i a només 12 segons dels guanyadors de la prova.

En una jornada final no apta per cardiacs, Mäkinen-Harjanne completaven el podi en la darrera especial.

En la categoria de producció, Gustavo Trelles i Jorge del Buono amb 8 escratxs en els 10 primers trams van aconseguir un avantatge proper al minut fins que un accident va esgarrar el seu ral·li quan faltava un tram per completar la segona jornada deixant llavors en solitari als italians amb Mitsubishi Lancer Evo IV Mario Stagni i Enrico Brazzoli, pràcticament els únics pilots que van inquietar als sudamericans en els primers compassos de la prova. A efectes de campionat la victòria dels locals era intrascendent, ja que en la general provisional el domini de Gustavo Trelles era aclaparador.

Victòria intranscendent la de Stagni-Brazzoli a efectes de campionat.

Dins l’apartat reservat als cotxes FIA 2-L, en les primeres especials els Renault MaxiMègane de Paolo Andreucci i Simona Fedeli, així com de Rafael Sperrer i Per Carlsson van dominar les primeres especials cronometrades, fins que ambdós cotxes del rombe es van veure fora del ral·li, els italians en trencar la direcció, l’equip austro-suec per averia; deixant el camí planer als finlandesos de SEAT Harri Rovanperä i Voitto Silander cap a la victòria. Per a SEAT-Sport el resultat era ideal, guanyaven la prova i els tres Škoda desplaçats fins al ral·li italià abandonaven, amb el que SEAT esdevenia campió del món, i l’equip, aprofitant la vinentesa anunciava el llançament d’un Córdoba WRC de cara al 1000 Llacs 1998.

Rovanperä-Silander donaven a SEAT el segon títol FIA 2-L.

Gràcies al regal que li brindava Piero Liatti a Colin McRae, l’escocès s’acostava a la posició de Carlos Sainz en la provisional del campionat reservat a pilots, mentre que el pilot madrileny se li escapava l’opció d’escurçar distàncies amb el líder provisional en un prova que ja d’entrada no era gaire favorable al seu Ford Escort WRC.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	56
Carlos Sainz	47
Colin McRae	42

En el campionat de constructors, el doblet que aconseguia la marca de la constelació de les Plèiades era perfecte, ja que el doblet permetia a Subaru distanciar-se de Mitsubishi i Ford alhora, ja que totes dues marques sortien amb només 4 punts de la prova italiana per 16 dels nipons gestionats per Prodrive.

Constructor	Punts
Subaru	94
Ford	81
Mitsubishi	73

En absència de Loeb-Elena, Grönholm-Rautiainen començaven a escurçar distàncies al fangar turc.

Amb 51 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura, el diumenge 15 d’octubre de 2006 finalitzava a Kemer el 4t Ral·li de Turquia, tretzena prova en el calendari del campionat del món de l’especialitat. L’event del próxim orient gaudia de puntuabilitat pels campionats reservats a pilots, constructors i mundial júnior, el que permetia assolir una llista d’inscrits oficial de 80 equips, dels que 67 iniciaven a partir del divendres 13 d’octubre a disputar un recorregut programat de 19 proves especials de 337,79 km de distància.

Per primera vegada en la temporada Hirvonen-Lehtinen aconseguien completar un doblet per a Ford.

El devenir de la cita turca va estar condicionada per dos aconteixements, per una banda la baixa per lesió del campió mundial i líder destacat de la provisional, l’alsacià Sébastien Loeb, obligava l’equip Kronos a contractar els serveis dels veterans britànics Colin McRae i Nicky Grist per a que aquests pilotessin el Citroën Xsara WRC número 1. Mentre que per una altra banda els aigüats que acompanyaven als equips participants en les jornades prèvies de reconeixement, deixaven els camins força malmesos i enfangats.

Tot semblava canviar peró quan en celebrar-se el tram de proves les pluges cesaven i en les pistes només hi quedava el fang en abundància, peró res més lluny de la realitat, quan en iniciar-se la competició el divendres al matí, les pluges tornaven a precipitar-se amb molta intensitat, tal que impedien a l’helicòpter médic poguer volar i obligava als organitzadors a cancelar les dues primeres proves especials de les 9 que s’hi havien programat.

El ral·li doncs s’iniciava en la tercera prova especial, l’última del bucle matinal, en la que els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aprofitaven que obrien pista enmig del fangar per anotar-s’hi el millor temps per davant del Subaru Impreza S12 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, a qui endosaven 24,9 segons en només 9,9 km de distància.

Cara al bucle del migdia, el mal estat de la pista per la qual discorria la quarta prova especial, obligava als organitzadors a cancelar-la, així com retallar en 13,25 km la cinquena cronometrada, el que posava en perill la plena puntuabilitat del ral·li de produir-se més cancelacions en el futur, el que també podria convertir en campió mundial al lesionat Sébastien Loeb.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen seguien gaudint de la seva privilegiada primera posició de sortida als enfangats trams per guanyar la cinquena especial retallada així com la sisena que la seguia, si bé en aquesta ocasió el botí de segons que aconseguia la parella de Ford era força menor, mentre que els seus companys d’equip, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, pujaven fins la tercera posició provisional alhora que començaven a posar en perill la segona plaça de Petter Solberg i Phil Mills.

El pilot norueg i el copilot galès de Subaru reaccionaven a la pressió que els sometien els pilots de Ford anotant-se els tres últims trams cronometrats de la jornada, el que per una banda els hi permetia escurçar lleugerament les distàncies amb els líders, i per una altra obrir un petit forat vers els seus escuders.

Així es completava la primera jornada del ral·li, on a l’entrada al parc tancat de Kemer s’hi arribava amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició provisional per 26,1 segons de marge vers Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el podi provisional a 48,8 segons dels seus companys d’equip i compatriotes, i amb només 7 dècimes de segon per defensar la seva plaça vers el Peugeot 307 WRC dels noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud. Per darrera dels quals s’obria una mica de forat, destacant la cinquena plaça provisional dels finlandesos privats Kosti Katajamäki i Timo Alanne.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, amb sis proves especials cronometrades forestals més una segona passada per la superespecial espectacle, que com en el cas de la jornada anterior, també tancava l’activitat contra el cronòmetre, totalitzant-se 147,11 km competitius que el sol s’encarregava d’assegurar la seva celebació.

Petter Solberg i Phil Mills proseguien la seva ratxa imposant-se en la primera especial sabatina, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen ho feien en les dues següents i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien el seu primer escratx a la cita en la quarta, havent aconseguit prèviament treure’s de sobre la pressió a la que els sotmetien els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud.

Petter Sollberg i Phil Mills s’escalfaven en retallar 9,2 segons als líders quan guanyaven la cinquena prova especial, el que els provocava una sortida de pista en l’especial següent enmig d’una calamarsada que els obligava a acollir-se al superally per tal de sumar alguns punts per a la marca l’endemà. Alhora en aquesta sisena prova sabatina, Dani Sordo i Marc Martí s’anotaven el seu primer escratx al ral·li, que tanmateix era el primer escratx del pilot càntabre i el copilot molinenc sobre terra.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven la jornada guanyant la superespecial espectacle per fer entrada de nou al parc tancat de Kemer en la segona posició provisional a 2 minuts i 5,2 segons dels seus companys d’equip. La sortida de pista del seu germà, permetia a Henning Solberg i al seu copilot Cato Menkerud ocupar una plaça de podi, la darrera, a 2 minuts i 45,6 segons de la primera parella finlandesa de Ford.

L’etapa final dominical, amb només tres proves cronometrades de 50,96 km de distància, resultaven ser un mer tràmit donades les distàncies tan importants que havien assolit els primers pilots classificats. François Duval i Patrick Pivato amb el seu Škoda Fabia WRC privat prenien el millor temps per 4 dècimes al català Xevi Pons i el càntabre Carlos del Barrio, mentre que els reenganxats Petter Solberg i Phil Mills s’imposaven en les dues darreres proves especials del recorregut, que si bé no els hi permetien guanyar posicions per mèrits propis, si que en guanyaven una quan Colin McRae i Nicky Grist abandonaven en l’última especial per averia.

Xevi Pons i Carlos del Barrio amb un quart millor temps i un tercer temps escratx en el darrer tram cronometrat, tenien una jornada rodona que els permetia arribar fins la quarta plaça final, superant d’una tacada al Subaru Impreza S12 WRC dels australians Chris Atkinson i Glenn MacNeall, així com el Ford Focus RS WRC’04 privat de Kosti Katajamäki i Timo Alanne.

Per davant imperava el sentit comú i la serenor i els tres equips es dedicaven a completar les especials satisfets amb les posicions assolides dissabte al vespre, amb el que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen retornaven al parc tancat de Kemer com guanyadors de la cita turca amb un crono final de 3 hores 6 minuts i 14,6 segons, 2 minuts i 23,4 segons menys que els seus companys d’equip que donaven així el primer doblet a Ford. Per la seva banda, Henning Solberg i Cato Menkerud tancaven el podi turc a 3 minuts i 6 segons dels guanyadors.

Solberg-Menkerud completaven el podi, el primer pels noruegs al mundial.

Entre els més joves pilots del mundial, al llarg de la primera jornada s’establia un duel entre dues parelles britàniques, Guy Wilks i Phil Pugh per una banda i Kris Meeke i Glenn Paterson per una altra. A les acaballes de la jornada peró, un accident dels segons deixava via lliure als oficials de Suzuki que feien entrada al parc tancat amb una mica més d’un minut de coixí.

Dissabte, només iniciar-se la segona etapa, els líders patien una punxada que els feia perdre pràcticament tots els segons de marge aconseguits al llarg de la jornada anterior, si bé aquests es mantenien en el liderat provisional, no per massa temps, doncs la pressió va poder amb els britànics a l’equador de la prova, on volcaven el seu Swift S1600 i a més a més punxaven una roda en fregar la carrosseria amb el pneumàtic, cedint-hi en tots dos incicdents una mica més de sis minuts i el liderat que passava a ser pels estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk. Com si el liderat fos repudiat, els estonis perdien el liderat abans d’entrar al parc tancat de Kemer en patir una punxada en el seu Suzuki privat, deixant als suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson, oficials de la marca, en la primera posició.

En la darrera jornada dominical poc o res va passar, fins que els comissaris técnics decidien excloure a Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson de la prova en entendre que havien rebut ajuda per part d’un mecànic en un indret prohibit i en conseqüència la victòria recalava en mans d’Urmo Aava i Kuldar Sikk. En clau de campionat, el pilot estoni superava per 1 punt al suec en la taula general provisional, amb el que Urmo Aava resultava ser el nou líder provisional alhora que privava a a Per-Gunnar Andersson del seu segon títol mundial.

Aava-Sikk guanyaven el ral·li i passaven a liderar el certàmen.

Tot i l’absència a la cita turca per lesió, al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots hi seguia figurant el nom de l’alsacià Sébastien Loeb, el qual veia com el finlandès Marcus Grönholm li retallava 10 punts per deixar les distàncies en 25 punts entre els dos principals contendents. Per la seva part, Mikko Hirvonen s’anotava el seu quart podi consecutiu, el que permetia al pilot nòrdic superar al càntabre Dani Sordo en la tercera plaça del campionat per 4 punts.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Marcus Grönholm	87
Mikko Hirvonen	47

En la taula del campionat de constructors, Ford prenia el liderat provisional del campionat gràcies al doblet que li brindaven els seus dos equips, mentre que Kronos només aconseguia sumar-hi els 3 punts que els hi donaven la sisena posició de Dani Sordo i Marc Martí. Subaru, que tampoc tenia una actuació gaire millor que la de la dels seus rivals belgues, mantenia més o menys les distàncies amb Stobart i seguia tancant el podi provisional a força distància dels dos primers classificats.

Constructor	Punts
Ford	153
Kronos-Citroën	145
Subaru	83

Biasion-Siviero esdevenien campions mundials a casa.

El 30è Ral·li de Sanremo, dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de tretze, finalitzava el divendres 14 d’octubre de 1988 a la mateixa ciutat que li donava nom. La prova, puntuable per als campionats de pilots i marques atreia fins a 124 equips a formalitzar la seva inscripció, estant tots ells presents a la línia de sortida de la primera especial cronometrada el dilluns 10 d’octubre, per tal de fer front a un recorregut composat per 43 especials cronometrades de 564,96 km de distància que només 55 dels participants aconseguirien superar.

Fiorio-Pirollo es reivindicaven a casa, Turí.

La primera etapa, composada per tan sols 5 especials cronometrades d’uns 56 km de distància disputats íntegrament sobre asfalt va donar opcions als cotxes de dues rodes motrius, i si bé el primer líder de la prova va ser el Lancia Delta Integrale dels italians Dario Cerrato i Giuseppe Cerri, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguirien compartir l’escratx amb el seu Ford Sierra RS Cosworth en el segon i tercer tram el que els permetria liderar la prova a la conclusió ja del mateix segon tram cronometrat.

En arribar a Turí però, una superespecial espectacle incloïa una fracció de terra, en la qual Sainz-Moya van perdre els efímers 3 i 5 segons d’avantatge vers el Toyota Celica GT-4 de Juha Kankkunen i Juha Piironen i el Lancia Delta Integrale de Dario Cerrato i Giuseppe Cerri respectivament, veient com tots tres equips empataven a temps al capdavant de la general provisional. Per darrera d’ells, a només 5 segons s’hi situava Massimo Biasion i Tiziano Siviero, màxims candidats al títol mundial que en aquests primers compassos es mostraven força cautelosos.

Tot i haver-se celebrat només 5 especials cronometrades, ja es van produir les primeres baixes d’entitat, com és el cas del Lancia Delta Integrale d’Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu els quals van patir una sortida de pista en la segona especial cronometrada. Mentre que Stig Blomqvist i Benny Melander, amb un altre Ford Sierra RS Cosworth oficial, va patir problemes de motor que el demoraren uns 2 minuts i mig.

La segona etapa arrancava i finalitzava a Turí, amb 9 especials cronometrades novament d’asfalt, però la pluja i l’espessa boira en principi no eren condicions idònies per als dos rodes motrius, ja que la tracció en sòl lliscant era factor clau. Tot i això Carlos Sainz i Luis Moya recuperarien el liderat en la tercera especial cronometrada, segona de facto ja que la primera superespecial espectacle era cancel·lada, aprofitant les especials en baixada i corrent riscs en aquelles en les que la visibilitat era reduïda, el que va permetre a la parella espanyola de Ford sumar fins a dos escratxs més i tornar a Turí amb 24 segons d’avantatge vers Dario Cerrato i Giuseppe Cerri i 48 segons vers Alex Fiorio i Luigi Pirollo. Mentrestant Miki Biasion i Tiziano Siviero seguien sense voler córrer riscs innecessaris, esperant tanmateix l’arribada de la terra on el Ford Sierra RS Cosworth no seria tan competitiu i unes condicions menys arriscades per saltar a l’atac.

En l’apartat de baixes destacava la sortida de pista en la primera especial cronometrada del Toyota Celica GT-4 de Juha Kankkunen i Juha Piironen els quals es veien obligats a abandonar la prova italiana, en el mateix punt es varen produir dues sortides de pista més, sent la segona d’elles mortal per als pilots francesos Jean-Marc Dubois i Robert Moynier, els quals després d’impactar fortament contra el guarda-rail el sobresaltaven i morien a l’acte presumptament en trencar-se el coll.

Una altra baixa de la prova va ser la parella francesa formada per Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals culpaven d’uns frens massa grans que els portaren a blocar les rodes davanteres i perdre el control del seu Ford Sierra RS Cosworth oficial que va acabar fora de la carretera.

Amb la tercera etapa finalment arribava la terra que la intensa pluja havia convertit en un fangar, en aquestes condicions els Lancia Delta Integrale van brillar excepcionalment obtenint tots els millors registres en tots els trams disputats. Els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren els pilots que més

escratxs aconseguien sumar al llarg de la jornada, els quals després de substituir el canvi de velocitats al terme de la primera especial cronometrada, van aconseguir encadenar 4 millors cronos, per sumar-ne tres més a la tarda d’onze possibles. Però una averia en el seu motor per la tarda, que es va solucionar canviant la vàlvula de descàrrega del turbo, i una virolla els van deixar com a últims dels Lancia en quarta posició, si bé a només 2 segons de Alex Fiorio i Luigi Pirollo que eren tercers provisionals, mentre que per darrera seu, Carlos Sainz i Luis Moya es trobaven ja a 1 minut i 40 segons d’ells.

Al capdavant de la general provisional s’hi situava Massimo Biasion i Tiziano Siviero, els quals si bé només sumaven quatre escratxs al llarg del dia, aconseguien la posició d’honor al terme de la quarta cronometrada de l’etapa traient-lis l’honor de liderar als seus compatriotes del Jolly Club Dario Cerrato i Giuseppe Cerri.

El sol va regnar la jornada matinal de la quarta etapa, en la que en les primeres especials cronometrades va seguir el domini dels pilots de Lancia, per deixar pas a un recital del Toyota Celica GT-4 del suec Kenneth Eriksson i de l’alemany Peter Diekmann, els quals van aconseguir sumar fins a 6 escratxs, 5 d’ells consecutius, en unes condicions novament plujoses per la tarda, però tot i així, la parella de Toyota, va precisar una important reparació en el seu cotxe el que els va suposar una penalització de 4 minuts i mig situant-los en sisena posició, just per darrera dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya els quals una averia en el seu alternador que els havia deixat sense bateria, també els havia també endarrerit.

Per davant d’ells els dos Lancia Delta Integrale oficials, en mans de Massimo Biasion i Tiziano Siviero i Markku Alén i Ilkka Kivimäki van mantenir pràcticament neutres les distàncies entre ells, mentre que els dos Lancia del Jolly Club perdien de l’entorn d’1 minut vers els líders situant els dos cotxes en plena lluita per la tercera posició sent aquesta momentàniament favorable a Alex Fiorio i Luigi Pirollo.

En la cinquena i última jornada els pilots de Lancia van dominar novament la jornada, alhora que van ser els clars protagonistes pels cops de teatre que aquests van protagonitzar si bé aquesta només estava composada per cinc especials.

Quan faltaven tres especials cronometrades per a la conclusió de la prova, Massimo Biasion i Tiziano Siviero impactaven contra una pedra que arrancava una canalització de refrigeració del sistema de frens el que els va fer cedir de l’entorn de 45 segons, afortunadament per als italians els seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki erraven en la seva elecció de pneumàtics perdent pràcticament la mateixa quantitat de temps vers Dario Cerrato i Giuseppe Cerri, els homes més ràpids en l’especial, i el que era pitjor per als finlandesos, eren superats per tots dos Lancia del Jolly Club en la general provisional els quals mantenien el seu duel particular.

En la penúltima especial cronometrada el duel Fiorio-Pirollo i Cerrato-Cerri va tocar fi quan als segons se’ls hi quedava blocat el canvi de marxes en cinquena velocitat i perdien de l’entorn d’un minut en l’especial, afortunadament per a ells, que es jugaven el títol de campions d’Itàlia en la última especial cronometrada Alén-Kivimäki perdien dos minuts i guanyaven una posició.

Sense més lloc a les sorpreses finalment Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyaven la seva novena prova en el mundial de ral·lis amb un temps total de 6 hores 6 minuts i 41 segons el que proclamava a la parella italiana com a campions del món, trencant així el domini que els pilots nòrdics havien mantingut des d’un inici del campionat. Per darrera d’ells, amb 53 segons de demora es classificaven els italians Alex Fiorio i Luigi Pirollo i tancant el podi a 1 minut i 54 segons s’hi classificaven Dario Cerrato i Giuseppe Cerri el que els servia per alçar-se com a campions italians de ral·lis.

Tot i una averia d’última hora, Cerrato-Cerri acabaven en posicions de podi.

En la categoria de Grup N, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia van aigualir la festa de Lancia en imposar el seu Peugeot 309 GTi al Lancia de Piergiorgio Deila i Luisa Zamelli després que dos dels principals favorits de la marca, els italians Giovanni del Zoppo i Pierangelo Scalvini i els argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono haguessin abandonat amb problemes de suspensió. A més a més, el zero dels argentins combinat amb el quart lloc dels belgues Pascal Gaban i Willy Lux, situava als pilots de Mazda al capdavant de la general provisional del campionat.

Aghini-Farnocchia posaven una mica d’aigua al vi en guanyar amb el seu Peugeot.

En el campionat reservat a pilots, Massimo Biasion aconseguia la seva cinquena victòria de la temporada, el que permetia al pilot vicentí esdevenir campió del món de ral·lis en elevar les distàncies vers Alex Fiorio fins als 39 punts amb tan sols una prova, el RAC, en joc i a la que el pilot italià no hi aniria. Markku Alén per la seva banda, tancava el podi provisional, posició que no veia perillar doncs Stig Blomqvist es trobava massa lluny per treure-li la plaça.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	115
Alex Fiorio	76
Markku Alén	66

En la general reservada per a marques, Lancia aconseguia sumar la que seria la seva vuitena victòria de la temporada, si bé els punts aconseguits no s’afegirien en el compte del campionat ja que només es retenien els 7 millors resultats, per la seva banda Ford sumava 10 punts al seu compte gràcies al cinquè lloc de Carlos Sainz i Luis Moya, herois en l’etapa d’asfalt, superant així a Audi en la segona posició del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	140
Ford	71
Audi	65

Mäkinen-Mannisenmäki eren de tot menys favorits pel caracter de les especials italianes, tot i així aconseguien la victòria.

Sanremo era l’escenari de la cerimònia de clausura de la dotzena prova del calendari del campionat del món de ral·lis el dimecres 14 d’octubre de 1998, el 40è Ral·li de Sanremo. La cita italiana, que era puntuable per als certamens de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, comptava amb 160 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 153 prengueren la sortida des de la rampa ubicada a la mateixa ciutat italiana el dissabte 10 d’octubre i des d’on afrontarien un recorregut composat de 24 proves especials cronometrades de 400,30 km de distància que 76 d’ells aconseguirien superar.

Enguany no es van produir ordres d’equip a Subaru, tot i així Liatti-Pons repetien el segon lloc de la temporada anterior.

Vuit proves especials esperaven als participants del ral·li el dilluns a partir de les vuit del matí, hora de sortida del parc tancat de Sanremo, amb una corda de 120,17 km de distància contra el cronmetrè. Els guanyadors morals de la darrera edició, els italians de Subaru Piero Liatti i Fabrizia Pons, marcaven el millor temps en la primera cronometrada del ral·li amb mig segon d’avantatge vers els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, els quals en la següent cronometrada s’adjudicaven el millor temps i desbancaven l’Impreza S4 WRC dels locals de la primera posició provisional que hi perdien 5 segons.

Piero Liatti i Fabrizia Pons tornaven a la lluita en la tercera especial cronometrada marcant de nou un escratx, el que els permetia escurçar lleugerament les distàncies vers els encara líders de Mitsubishi. Tanmateix els locals Andrea Dallavilla i Danilo Fappani amb un Subaru Impreza S3 WRC aconseguien desplaçar de les places de podi als espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els oficials de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen no arribaven al primer parc d’assistències en accidentar el seu Córdoba WRC per un problema de frens.

En sortir de les assistències, Jesús Puras i Carlos del Barrio posaven de manifest que sobre asfalt els KitCar eren cotxes a tenir en consideració, malgrat ser de dues rodes motrius, donat el seu bon balanç pes-potència, ja que els càntabres s’adjudicaven l’escratx en la quarta especial del ral·li amb el seu Citroën Xsara. Per desgràcia, quan ja havien completat la cinquena especial cronometrada i es dirigien de nou cap a les assistències, una connexió de l’oli es trencava, obligant-los a abandonar la prova.

Entretant en la part alta de la taula Piero Liatti i Fabrizia Pons aconseguien el seu tercer escratx del dia, el que els suposava passar a liderar la taula provisional general empatats a temps amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Per darrera seu Andrea Dallavilla i Danilo Fappani perdien 17 posicions en punxar una roda del seu Impreza S3 WRC, deixant el darrer graó del podi de nou per a Carlos Sainz i Luis Moya.

Un nou pas per les assistències i els pilots repetien les tres especials per les quals ja havien passat a primera hora del matí. En elles el pols entre Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki amb Piero Liatti i Fabrizia Pons per la primera posició es va mantenir, i si bé la parella finlandesa dels tres diamants vermells aconseguia marcar dos escratxs per cap dels transalpins de la constelació de les Plèiades, els primers només aconseguien distanciar-se en 3,7 segons a l’arribada a la neutralització de la primera etapa. Per darrera d’ells, en la lluita pel darrer graó del podi, Carlos Sainz i Luis Moya optaven per muntar pneumàtics tous, mentre que els seus companys d’equip, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, escollien un compost més dur. Completades les cronometrades es va poder comprovar que la opció dels gals era millor que la dels espanyols, doncs aquests superaven als seus companys en la penúltima cronometrada i marcaven l’escratx en la última, el que els deixava a 21,1 segons dels líders mentre que Carlos Sainz i Luis Moya entraven ressignats a Sanremo a 30,7 segons de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i amb el Peugeot 306 Maxi de François Delecour i Daniel Grataloup apretant fort per darrera.

Dimarts 13 d’octubre el ral·li acollia la segona jornada del ral·li, en la que els pilots sortien del parc tancat de Sanremo a dos quarts de sis del matí per afrontar 10 proves especials cronometrades de 167,88 km de distància, de les que sis eren totalment noves amb la principal caracteréstica comú de ser molt estretes i revirades.

Els britànics de Mitusbishi Richard Burns i Robert Reid, que disputaven per primera vegada la cita italiana, s’adjudicaven la primera prova cronometrada del dia, mentre que els transalpins Piero Liatti i Fabrizia Pons amb el seu segon temps escratx es situaven a només 7 dècimes del liderat. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki escampaven qualsevol sombra de dubte en guanyar la segona especial programada, en un tipus d’especial en la que a priori el Mitsubishi Lancer Evo V partia com a poc favorit. L’estira i arronsa entre els dos primers classificats es mantenia en la tercera especial cronometrada del dia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a entrar en posicions de podi per demèrit dels altres, quan els seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet es veien obligats a abandonar el ral·li amb la suspensió trencada després de tallar un revolt i impactar contra una roca oculta entre la vegetació.

Gilles Panizzi i el seu germà Hervé Panizzi tornaven a mostrar les cartes dels KitCar en asfalt quan aconseguien guanyar la quarta especial cronometrada del dia amb el seu Peugeot 306 Maxi, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki començaven a obrir forat amb l’escratx de la cinquena prova del programa. Tanmateix els britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist que partien molt endarrerits a primera del matí degut a que en la primera etapa en cap moment van donar senyals de competivitat i a mes a més punxaven una roda en la que el sistema antipunxades no va funcionar, escalaven fins la quarta posició provisional gràcies a marcar 4 segons temps escratx en les quatre últimes primeres passades per les especials.

Abandonant el reagrupament i les assistències d’Acqui Terme, a primera hora de la tarda els participants es disposaven a celebrar de nou les 5 proves cronometrades per les quals havien passat al matí i migdia. Colin McRae i Nicky Grist aconseguien finalment l’escratx en la sisena i setena especial del dia el que els acostava molt a la posició de Carlos Sainz i Luis Moya que seguien tancant el podi, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki amb l’escratx de la vuitena especial, reestablien les distàncies amb Piero Liatti i Fabrizia Pons després de la urpada que els transalpins els hi feien en la prova cronometrada anterior.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki imposaven el seu ritme en les dues últimes proves cronometrades del dia, sempre per davant de Colin McRae i Nicky Grist, el que permetia a la parella finlandesa afermar-se en el iderat amb 28,5 segons d’avantatge al retorn a Sanremo vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, d’altra banda la dupla britànica de Subaru superava a Carlos Sainz i Luis Moya en la última posició de podi per 10 segons a la finalització de l’etapa, sent la parella espanyola de Toyota la que menys millorava en les segones passades per desesperació seva, que a més asseguraven correr sense cap problema i per tant sense saber com revertir la situació.

Dimecres a partir de les 7 del matí, els 87 equips participants que havien superat les dues jornades prèvies de competició, es disposaven a afrontar les sis especials cronometrades de 106,41 km que la organització havia programat, amb dos trams al migdia que eren la repetició dels que s’havien celebrat el dilluns aproximadament a la mateixa hora. Els cotxes FIA 2-L de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi i de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni s’imposaven a tota la parroquia WRCar en la primera prova cronometrada de la jornada, mentre que en la segona Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki seguien obrint forat al capdavant de la taula de temps provisional.

En les segones passades per les especials del dilluns Gilles Panizzi i Hervé Panizzi aconseguien marcar els dos escratxs mentre que l’estira i arronsa dels dos primers classificats ara era favorable a la parella italiana de Subaru que retallava gairebé 10 segons als líders. Per darrera d’ells Carlos Sainz i Luis Moya pressionaven fortament a Colin McRae i Nicky Grist, arribant a classificar-se a només 7 dècimes de segon de la parella britànica de la Constelació de les Plèiades.

En les dues últimes cronometrades, un segon temps escratx de Piero Liatti i Fabrizia Pons, per darrera del Peugeot 306 Maxi de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi que sumava el seu cinquè i últim escratx, i un últim escratx en la sisena prova especial del programa deixava els locals a pocs segons del seu objectiu, la primera posició. Tanmateix en aquesta última prova especial cronometrada Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien el segon temps escratx per darrera dels italians, el que deixava la parella espanyola de Toyota a 1,5 segons de Colin McRae i Nicky Grist, impedint així qualsevol opció estratègica per a que Colin McRae i Nicky Grist guanyessin una posició tal i com havia passat l’any anterior, ja que de fer-ho també suposaria un guany de posicions per a Carlos Sainz i Luis Moya.

Així doncs completades totes les especials cronometrades programades, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien la seva primera victòria en asfalt, la segona per al pilot finlandès si tenim en compte l’aconseguida al Catalunya-Costa Brava de 1997 amb Seppo Harjanne a la seva dreta. La parella finlandesa de Mitsubishi cobria els 400,30 km de distància en 4 hores 34 minuts i 34,5 segons, 15,8 segons per davant dels màxims favorits Piero Liatti i Fabrizia Pons. Colin McRae i Nicky Grist tancaven el podi, posició impensable a la neutralització del dilluns, a 1 minut i 30,4 segons dels guanyadors.

McRae-Grist feien una important remontada la segona jornada per guanyar-se un lloc al podi.

Entre els inscrits en el campionat de producció, els transalpins Gianluigi Galli i Guido D’Amore inciaven la cita guanyant les dues primeres proves especials cronometrades, mentre que en la segona un dels favorits a victòria, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller es veien obligats a abandonar la prova en trencar-se el turbo del seu Mitsubishi Lancer Evo III. Aquest abandonament donava automàticament el títol al pilot uruguaià Gustavo Trelles, que ho celebrava amb el seu copilot guanyant la següent cronometrada. Gigi Galli i Guido d’Amore s’adjudicaven consecutivament els 4 següents escratxs obrint un cert forat al capdavant de la general que s’esbaia en punxar una roda i caure fins al tercer lloc.

Dimarts Gigi Galli i Guido d’Amore aconseguien guanyar totes les cronometrades de la jornada fent una gran demostració de força, el que en l’equador de la mateixa etapa els permetia passar a liderar la categoria i arribar a la neutralització de la nit amb 1 minut d’avantatge vers Mario Stagni i Roberto Paganoni, líders de la prova 24 hores abans.

Amb quatre escratxs consecutius en les quatre primeres cronometrades, semblava que Mario Stagni i Roberto Paganoni estaven disposats a donar una mica més d’emoció al curs final de la classe, però Gigi Galli i Guido D’Amore donaven un últim cop d’autoritat en vèncer la cinquena i penúltima especial del ral·li, el que tallava la ratxa dels segons classificats que acabarien el ral·li en aquesta posició a 35,8 segons dels inqüestionables guanyadors, Gigi Galli i Guido D’Amore.

Dimarts Galli-D’Amore donaven un seriós correctiu a tota la parroquia de producció.

En categoria FIA 2-L la prova es presentava com un duel entre els socis del grup PSA, és a dir entre els Peugeot 306 Maxi i els Citroën Xsara KitCar. Els del lleó partien com els ben classificats i només els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio, autors del millor temps de la categoria en la tercera especial cronoemtrada i un escratx absolut en la següent, semblaven els únics capaços de seguir el ritme que imprimien tan François Delecour i Daniel Grataloup com Gilles Panizzi i Hervè Panizzi. Malharaudament els de Citroën abandonaven en l’enllaç cap a les assistències posteriors al cinquè tram i el doblet de Peugeot començava a gestar-se només impedit per un últim esforç de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni que s’interposaven entre els de Peugeot.

Gilles Panizzi i Hervé Panizzi començaven la segona jornada atacant, i amb 4 escratxs consecutius i un segon temps escratx, els germans provençals aconseguien passar a liderar la categoria per davant dels seus companys d’equip François Delecour i Daniel Grataloup, els quals en l’equador de l’etapa recuperarien el liderat per unes poques dècimes per en la següent especial veure’s abocats a l’abandonament per averia elèctrica. Aquest incident reduia l’equació a dues variables, entre les que a la neutralització de la segona jornada manava el Citroën Xsara KitCar de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni.

En la tercera i última jornada, els germans Panizzi feien tota una demostració de força, guanyant totes les especials de la categoria, marcant fins i tot 4 escratxs absoluts de 6 possibles, el que donava una clara victòria a Peugeot, que en no aconseguir el doblet, permetia a SEAT seguir comandant la provisional del certàmen per 12 punts.

En la tercera etapa els Panizzi demostraven tot el potencial del 306 Maxi amb 4 escratxs absoluts.

En el campionat de pilots, la victòria de Tommi Mäkinen a la cita italiana combinada amb la quarta posició de Carlos Sainz, reduia el marge del pilot madrileny al capdavant de la provisional a només 2 punts de diferència amb el pilot finlandès. Colin McRae, que finalitzava el ral·li en tercera posició, mantenia encara certes opcions de cara les dues proves restants a 8 punts del líder provisional del campionat.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	50
Tommi Mäkinen	48
Colin McRae	42

En la taula del campionat per a constructors, la general era tan o més apretada que en el de pilots, tan Mitsubishi com Subaru sortien de Sanremo amb 10 punts més en el seu compte particular gràcies a ocupar totes les places del podi, el que permetia a les dues marques nipones operades des del Regne Unit acostar-se a la nipona líder, Toyota, que només sumava 3 punts.

Constructor	Punts
Toyota	75
Mitsubishi	71
Subaru	62

Loeb-Elena es van haver d’esfroçar de valent per aconseguir la victòria corsa.

El diumenge 14 d’octubre de 2007, Ajaccio era testimoni de la cerimònia de clausura del 51è Tour de Corse, tretzena ronda del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior, es presentaba amb una llista oficial d’inscrits de 82 equips. D’aquests, 74 equips iniciaven el divendres 12 d’octubre un recorregut composat per 16 proves especials de 359,32 km, els quals eren superats per 60 dels equips participants.

Grönholm-Rautiainen treien el millor de si mateixos a Còrsega, pero no s’emportaven la victòria.

El ral·li cors s’iniciava divendres amb un bucle de tres trams que es celebrava matí i tarda, suposant així els primers 124,28 km cronometrats del recorregut programat. Malhauradament l’organització es va veure obligada a cancelar la primera especial per excès de públic, amb el que la cita s’iniciava en la seva segona cronometrada, on els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen agafen per sorpresa a la majoria anotant-s’hi el millor temps així com en l’especial següent que tancava el bucle matinal, aconseguint peró només 2,9 segons de marge vers el Citroën C4 WRC de Dani Sordo i Marc Martí, i 4,1 amb el dels principals favorits a victòria, l’alsacià Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena.

Per la tarda, en tornar a passar per les especials cronometrades, arribava la reacció de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals admitien assumir riscs per tal de guanyar els tres trams que restaven per celebrar-se. Amb la primera victòria parcial els campions mundials superaven als seus companys d’equip en la taula general, mentre que amb el segon escratx els de Citroën assumien el liderat en superar la parella finlandesa de Ford.

En entrar doncs al parc tancat d’Ajaccio, Sébastien Loeb i Daniel Elena gaudien de 4,8 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que la distància que aconseguien vers els seus companys d’equip, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, era de 18,5 segons, els quals es justificaven en tenir a la seva disposició d’uns compostos de penumàtics diferents als dels campions mundials que per la tarda no van treballar tan bé com pel matí. Tanmateix peró, els gairebé 40 segons de marge que aconseguien vers el Citroën Xsara WRC del belga François Duval i el francès Patrick Pivato al llarg de la jornada, pràcticament els hi assegurava una posició al podi.

La jornada sabatina, amb 122,94 km cronometrats, seguia un model idèntic al de l’etapa anterior, és a dir tres trams engoblats en un bucle que es celebrava matí i tarda. Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien atacant les revirades carreteres corses al màxim, el que els permitia sumar 5 escratxs més al seu compte particular, mentre que en la quarta especial sabatina, on se’ls hi escapava el millor temps, només s’hi deixaven tres dècimes de segon vers els seus companys d’equip Dani Sordo i Marc Martí.

El pilotatge que mostraven els pilots al llarg de la segona jornada permetia deixar les posicions bastant definides, amb Sébastien Loeb i Daniel Elena al capdavant de la general per 27,5 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals arriscaven ja el just i necessari per assegurar la segona posició, com ho certifica que Dani Sordo i Marc Martí calia anar-los a buscar a 1 minut i 6 dècimes de segon dels seus companys d’equip. Per darrera François Duval i Patrick Pivato conservaven la quarta posició peró ja a 2 minuts i 21,5 segons dels líders i amb el Ford Focus RS WRC de l’equip Stobart pilotat per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a només 2,5 segons de distància.

Amb les distàncies que s’assolien a l’acabament de la segona etapa, pràcticament l’únic punt d’interés que restava als 112,10 km cronometrats de la tercera jornada era la lluita per la quarta plaça final. En total s’hi programaven per diumenge 4 especials cronometrades, en la primera de les quals Sébastien Loeb i Daniel Elena s’hi anotaven el seu vuitè i últim temps escratx.

A partir de llavors tan Marcus Grönholm i Timo Rautiainen com Sébastien Loeb i Daniel Elena alçaven lleugerament el peu de l’accelerador, deixant l’autoria dels millors temps per a Dani Sordo i Marc Martí que tancaven la jornada imposant-se en les tres cronometrades que restaven del programa. Mentre que la prevista lluita per la quarta plaça, no va existir en produir-se una averia en l’alternador del Xsara WRC de François Duval i Patrick Pivato, els quals tornaven al parc tancat abans d’hora dalt de la grua.

Completats doncs 341,22 km cronometrats dels 359,32 programats, es finalitzava la ronda corsa amb la victòria per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals invertien un temps total de 3 hores 28 minuts i 31,5 segons en recòrrer les 15

proves especials celebrades. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen finalment es classificaven en segona posició en invertir 23,7 segons més que els guanyadors, mentre que Dani Sordo i Marc Martí s’havien de conformar amb el tercer calaix del podi a 44,3 segons dels seus companys d’equip.

Diferents problemes de posada a punt impedien a Sordo-Martí fer la labor d’escuder.

Entre els més joves del campionat, la primera etapa es va establir un interessant duel entre els txecs Martin Prokop i Jan Tománek amb els estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk, del qual en van sortir victoriosos els segons per 8,8 segons de marge al terme de les 5 primeres especials celebrades. Dissabte peró els líders accidentaven el seu Suzuki Swift S1600 en la segona prova especial, deixant el camí molt planer a la parella txeca davant la fluixa oposició que s’hi congregava i l’infortuni dels suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson que hi punxaven una roda, si bé la baixa dels seus companys, els convertia en gairebé campions mundials.

Arribasts doncs a pràcticament l’equador de la ronda francesa, Martin Prokop i Jan Tománek es dedicaven a administrar els segons de marge aconseguits fins aquell precís moment per així acabar-se anontant la victòria el diumenge al migdia; una victòria que deixava al pilot txec en la tercera posció final del campionat, a 4 punts de l’estoni Urmo Aava i a 9 del suec Per-Gunnar Andersson que es convertia de nou en campió junior.

Amb la baixa d’Aava-Sikk, el ral·li va perdre emoció i la victòria de Prokop-Tománek molt fàcil.

En el campionat reservat a pilots, Marcus Grönholm només cedia 2 punts vers Sébastien Loeb en una superficie que no li era molt propicia, pel que la seva segona plaça es podria llegir com una victòria pel pilot finlandès, que seguia liderant la taula quan restaven 3 proves per celebrar-se i la diferència de punts s’establia en 4 entre els dos principals contendents. Per darrera, Mikko Hirvonen no aconseguia sumar cap punt a la ronda corsa en haver-se hagut de reenganxar en la tercera especial del divendres i completar la prova en la tretzena posició final.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	104
Sébastien Loeb	100
Mikko Hirvonen	74

En el certàmen de constructors, Citroën escurçava per segon ral·li consecutiu 7 punts als seus rivals de Ford, establint-se una nova diferència de 32 punts entre els dos principals contendents, un gap difícilment salvable quan només restaven 3 proves per celebrar-se en el calendari. D’altra banda la lluita entre Subaru i Stobart per la tercera plaça del campionat, quedava en taules en quan les dues formacions només aconseguien sumar 7 punts als seus comptes particulars, amb el que els de la Constelació de les Plèiades seguien tancant el podi provisional per 7 punts de marge.

Constructor	Punts
Ford	179
Citroën	147
Subaru	71

Thérier-Jaubert guanyaven el ral·li transalpí donant dos cops de gràcia a les primeres de canvi.

Desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dissabte 13 d’octubre de 1973 finalitzava el 15è Ral·li de Sanremo a la ciutat que li donava nom. La prova estava composada per 37 proves especials cronometrades sobre una superficie mixte d’asfalt i terra que totalitzaven 369,30 km competitius els quals s’iniciaven el dimecres 10 d’octubre des de Sanremo també. Al ral·li s’hi inscribien un total de 120 equips dels que 107 es donaven cita a la rampa de sortida per iniciar el recorregut programat, d’aquests només 54, gairebé la meitat, aconseguirien completar totes les especials.

Els FIAT no van estar a l’alçada en cap moment, pero les averies dels altres van situar a Verini-Torriani dalt el podi.

A la prova italiana s’hi donaven cita les principals marques de l’època, Alpine-Renault hi acudia amb 3 unitats del seu A110 1800, mateix número d’unitats que hi desplaçava Lancia del seu Fulvia HF amb la baixa destacable de Sandro Munari i Mario Manucci per l’absència del copilot. FIAT hi era present amb 4 dels seus 124 Abarth Spider, sent aquest l’equip més nombrós, i BMW desplaçava dos unitats del a priori poc manejable i poc adequat a les carreteres de la riviera itialana, 2002. Així doncs la única baixa rellevant era de l’equip Ford, doncs els cotxes de Boreham tenien poques possibilitats sobre l’asfalt.

El dimecres per la tarda s’iniciava la primera etapa, un conjunt de 25 proves especials cronometrades de 190 km de distància que s’extenien fins al dijous al vespre. Moltes de les proves cronometrades per les quals es celebrava el ral·li eren una repetició de les emprades al Monte-Carlo, amb la diferència que ara la neu era una simple anècdota en els marges de les carreteres en les cotes més altes.

Tot i l’enorme desplegament que feia Pirelli en quan a compostos i número de pneumàtics disponibles pels equips que proveïa, el cert és que els Alpine-Renault, calçats amb Michelin, ben ràpid van començar a deixar palès el seu domini per les carreteres estretes i revirades italianes, marcant el primer escratx de la prova de la mà de Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert on els pilots francesos es distanciaven en 41 segons del Lancia Fulvia HF d’Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga i al FIAT 124 Abarth Spider de Sergio Barbasio i Bruno Scabini, segons classificats ex-aequo en l’especial. En quan als altres membres de l’escuderia Alpine-Renault, Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, completaven la cronometrada en quarta posició a 44 segons dels líders, mentre que el tercer dels A110 1800, el pilotat per Bernard Darniche i Alain Mahé, es veia obligat a abandonar el ral·li en patir una sortida de pista brusca.

En la segona especial cronometrada Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga reaccionaven tímidament en aconseguir marcar l’escratx, si bé els italians només aconseguien retallar 1 segon a Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert que completaven l’especial immediatament darrera de la parella de Lancia. Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial feien els honors en la tercera prova cronometrada amb un bagatge de segons similar al que aconseguien els homes de Lancia en l’especial anterior, mentre que Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert aconseguien el seu segon escratx del ral·li en la quarta prova especial cronometrada, sent a partir de llavors el resultat d’aquestes dues últimes cronometrades, la tónica pel que restava de jornada, en la que els dos Alpine-Renault A110 1800 acumulaven un total de 20 temps escratx dels 23 possibles, ja que les dues passades pel tram "Del Serre" de 7,5 km de distància eren anulades, amb 9 temps escratx per a Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert i 11 per a Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial.

En aquestes tres especials cronometrades que s’escapaven als homes d’Alpine-Renault, el millor temps requeia en mans dels pilots de Lancia, Mauro Pregliasco i Angelo Garzoglio sumaven el seu primer escratx en l’equador del programa de la primera etapa, mentre que Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga aconseguien el seu segon escratx a les acaballes d’aquesta primera etapa. Tot plegat deixava als dos A110 destacats al capdavant de la general a l’arribada a la neutralització del dijous al vespre, amb Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert en primera posició amb mig minut d’avantatge vers els seus companys Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial. Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga, eren els tercers classificats provisionals a 4 minuts de l’últims dels cotxes de Dieppe.

La decepció d’aquesta primera jornada la donaven els FIAT, que tot i comptar amb 4 unitats oficials i altres tantes de privades en bones mans dels seus 124 Abarth Spider, només aconseguien sumar dos escratxs ex-aequo en la tercera i vuitena especials cronometrades, de la mà de Maurizio Verini i Angelo Torriani que es classificaven quarts al terme de la primera jornada. En general els FIAT 124 Abarth Spider patien problemes amb la bomba de benzina; problemes que els mecànics no trobaven la manera de com resoldre’ls, el que els suposava anar cedint temps en els trams i acumulant penalitzacions per retards als controls horaris en l’intent desesperat per reparar els cotxes. A més a més d’aquest problema prou molest, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini es trobaven amb la impossibilitat d’engranar la segona i tercera velocitat, fent encara més penòs el pilotatge, fins que a les acaballes de l’etapa un triangle de suspensió cedia i la parella italiana de FIAT es veia obligada a abandonar la competició.

En quan als BMW, els cotxes bavaresos corrien una sort similar als FIAT, així Achim Warmbold i Jean Todt, que havien fet una bona arrancada de ral·li tot i pilotar un cotxe menys manejable que els petits cotxes italians i francesos, es veien obligats a abandonar la prova quan un penumàtic reventava i el seu 2002 acabava contra les roques del voral, mentre que els seus companys d’equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, cedien uns 10 minuts en perdre’s una roda posterior del seu cotxe, roda que mai van ser capaços de trobar entre la malesa, quan els cargols encara eren collats a la boixa per fer encara més extranya la situació.

A les sis de la tarda del divendres arrancava la segona etapa, aquesta composada per 12 proves especials amb 179,30 km de lluita contra el cronomètre, distància similar a la disputada en la primera. Com si els pilots Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert estiguessin programats per aquesta funció, la parella d’Alpine-Renault tornava a assestar el seu cop de gràcia en la primera cronometrada en superar per més de mig minut al segon classificat de l’especial, els italians de FIAT Alcide Paganelli i Ninni Russo. L’altra cara de la moneda era Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, la segona parella d’Alpine-Renault perdia la segona plaça a causa d’una punxada caient per darrera de Maurizio Verini i Angelo Torriani.

Aquest incident permetia a Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga situar-se en la segona posició provisional a uns quants minuts dels líders, Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert. La parella de Lancia conservaria aquesta posició fins a l’arribada de la sisena especial cronometrada de l’etapa, Di Ceriana, on els carburadors del seu Fulvia HF defallien i els transalpins s’enfonsaven a la part baixa de la classificació. Tot i el revés Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga no van escatimar esforços per intentar guanyar posicions, el que els dugué a còrrer riscs que es cobrarien el seu preu dues especials més tard quan un trapeci es trencava per colisió contra una pedra i l’abandonament era obligat.

Els problemes del Lancia i de l’Alpine-Renault permetien al FIAT 124 Abarth Spider de Maurizio Verini i Angelo Torriani accedir a la segona posició del ral·li, plaça que mantindrien fins al final del recorregut gràcies a que l’embragatge de Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial va començar a donar simptomes de fatiga en la recta final del ral·li i després d’haver encadenat sis temps escratx consecutius. En el comput general de l’etapa els dos Alpine-Renault obtenien un rendiment similar al de la primera, amb 10 temps escratx de 12 possibles, 4 per a Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert, 6 per a Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, deixant els dos que restaven per als FIAT d’Alcide Paganelli i Ninni Russo i de Maurizio Verini i Angelo Torriani, peró el doblet no va ser possible per als francesos.

Un cop s’havien disputat les 35 especials cronometrades de les 37 que s’havien programat, Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert aconseguien una clara victòria, la tercera de la temporada, gràcies a mantenir un pilotatge ràpid en totes les superficies, aturant el cronòmetre en 8 hores 1 minut i 32 segons, 6 minuts i 2 segons menys que els locals Maurizio Verini i Angelo Torriani. Els seus companys d’equip i compatriotes Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, tancaven el podi a 10 minuts i 5 segons del millor temps.

L’embragatge i una punxada per a Nicolas-Vial impedien el doblet d’Alpine-Renault .

En el campionat de constructors, únic certamen que es celebrava l’any 1973, Alpine-Renault aconseguia la seva sisena victòria de la temporada en vuit participacions oficials, amb el que els de Dieppe començaven a acariciar el seu primer títol mundial. FIAT, que corria davant la seva afició, s’emportava una nova decepció doncs no podien retallar distàncies amb els cotxes blaus, mentre que Saab mantenia el tercer calaix del podi davant l’absència de Ford.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	132
FIAT	92
Saab	45

Els veterans Cunico-Evangelisti aconseguien la seva primera victòria al mundial a casa.

El dimecres 13 d’octubre de 1993 finalitzava el 35è Ral·li de Sanremo, onzena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, per llavors composat per 13 cites. La prova, puntuable per als campionats de pilots, marques i producció, aplegava fins a 127 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 120 emprenien la sortida celebrada el dilluns 11 d’octubre cap a les 28 especials cronometrades de 520,69 km de distància que composaven el recorregut i que 56 d’ells van aconseguir superar.

Snijers-Colebunders debutaven en el podi del mundial

El ral·li s’iniciava amb una intensa pluja i una boira molt densa, condicions en les que igualment els francesos François Delecour i Daniel Grataloup van sortir com una exhalació marcant els 5 primers escratxs el que va portar als pilots de Ford a liderar la prova amb un marge de 59 segons vers el Subaru Legacy RS de Piero Liatti i Alessandro Alessandrini i de 1 minut i 7 segons vers els seus companys d’equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

En la sisena especial cronometrada tot va canviar, i els riscs que estaven prenent la parella francesa es van inclinar cap a l’accident del que tots dos en van sortir indemnes, però el seu Ford Escort RS Cosworth va quedar aturat en un barranc d’uns 80 metres. Una altra víctima d’aquesta sisena especial va ser el Lancia Delta HF Integrale d’Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, guanyadors de l’anterior edició, els quals també havien d’abandonar la prova mentre que el Subaru Legacy RS de Piero Liatti i Alessandro Alessandrini, amb problemes mecànics, s’endarreria deixant en situació de líder provisional a Massimo Biasion i Tiziano Siviero seguit de Carlos Sainz i Luis Moya a 11 segons d’ells.

El liderat de Biasion-Siviero va ser breu, ja que en la vuitena especial cronometrada els italians patien un accident que els obligava a abandonar, alhora que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya que havien mostrat una actitud prudent en les primeres especials del dia, marcaven el seu primer escratx a la prova que els portarien a liderar el ral·li, al que seguiria un segon escratx a continuació.

En les dues últimes especials de la jornada l’home més ràpid va ser el veterà Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, els quals gràcies a la penalització que rebien Sainz-Moya per arribar tard a la darrera especial cronometrada, se situaven com a líders provisionals del ral·li amb un marge de 12 segons vers la parella del Lancia Jolly Club. Per darrera d’ells Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla amb un Lancia Delta HF Integrale però de l’escuderia Astra se situaven en tercera posició a gairebé tres minuts.

En els primers compassos de la segona etapa, i aprofitant que les Pirelli aconseguien la temperatura òptima de treball molt abans que les Michelin, Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti van atacar fort tot i el fred ambiental, el que va permetre a la parella italiana distanciar-se al capdavant de la general. Carlos Sainz i Luis Moya van mostrar una dèbil reacció marcant l’escratx en la tercera especial, fita que repetirien en la vuitena del dia, mentre que Patrick Snijers i Dany Colebunders van aprofitar uns problemes en la direcció que afectaven a l’Escort RS Cosworth dels líders per adjudicar-se el quart i cinquè tram de manera consecutiva també amb Ford.

En el cinquè tram precisament, Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla havien d’abandonar la prova quan el motor del seu Lancia Delta HF Integrale va dir prou, el que situava a la parella belga en posicions de podi, però a molta distància de Carlos Sainz i Luis Moya, el qual tot i l’actitud conservadora que estava mantenint, es mostrava molt feliç amb la nova evolució que havia rebut el seu motor que li donava més potència.

Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti s’adjudicaven el setè, novè i desè tram de la jornada, el que permetia als italians ampliar el seu liderat fins als 2 minuts i 9 segons vers els espanyols de Lancia, mentre que en tercera posició romania el Ford Escort RS Cosworth de Patrick Snijers i Dany Colebunders a 10 minuts i 7 segons de distància.

En la tercera i última etapa, el clar protagonista va ser Piero Liatti i Alessandro Alessandrini, els quals van marcar tots els escratxs del dia tret d’un, que va ser per a Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, tot i això els pilots de Subaru només van poder superar en la general provisional a l’Opel Astra GSi dels belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, passant a ocupar la cinquena posició provisional de la prova per darrera del Lancia Delta HF Integrale de l’escuderia Grifone en mans de Gilberto Pianezzola i Loris Roggia.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda van aconseguir escurçar mig minut la distància que els separava dels líders de la prova, retall insuficient per aconseguir la tan desitjada primera victòria de la temporada, que sense més contra-temps acabaria sent la primera en el mundial de ral·lis per als pilots italians Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti amb un marge d’1 minut i 38 segons vers la parella del Jolly Club. Patrick Snijers i Dany Colebunders per la seva banda completaven el podi a 10 minuts i 28 segons dels guanyadors de la prova, el que també suposava el primer podi en el mundial per als pilots belgues.

En les inspeccions posteriors però es varen trobar unes irregularitats en el carburant que va utilitzar el Lancia Delta HF Integrale de Sainz-Moya, el qual al cap de quatre mesos la FIA va fallar en la seva desqualificació de la prova, pel que Snijers-Colebunders acabaven en segona posició i Gilberto Pianezzola i Loris Roggia entraven en el podi en tercera posició, el que suposava el primer podi pels italians en completar el recorregut amb una demora de 18 minuts i 23 segons.

La desqualificació de Sainz-Moya, situava en el podi de manera pòstuma a Pianezzola-Roggia.

En la categoria de producció, els italians Renato Travaglia i Alessandro Mari aconseguien imposar el seu Ford Escort RS Cosworth uns 10 minuts per davant del Mazda 323 GT-R dels líders del campionat, els també italians Alessandro Fassina i Luigi Pirollo, que engruixaven 3 punts la distància que els separava del portuguès Antonio Coutinho i Luis Lisboa que completaven el recorregut just per darrera d’ells però a gairebé 20 minuts del segon classificat.

Victòria intranscendent la de Travaglia-Mari a efectes de campionat.

En el campionat de pilots les absències dels pilots de Toyota Juha Kankkunen i Didier Auriol, així com els abandonaments per accidents dels pilots de Ford François Delecour i Massimo Biasion, deixava la general provisional sense canvis rellevants amb Kankkunen al capdavant seguit dels francesos Delecour i Auriol.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	103
François Delecour	82
Didier Auriol	71

En la general per marques Ford perdia una excel·lent ocasió d’acostar posicions i fins i tot superar als absents Toyota i pràcticament Subaru era la única marca que aconseguia sumar punts a la cita italiana gràcies al cinquè lloc de Liatti-Alessandrini.

Constructor	Punts
Toyota	137
Ford	125
Subaru	102

Mäkinen-Mannisenmäki guanyaven el ral·li en el darrer sospir.

Figurant com la dotzena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, i per tant l’avant-penúltima, el 41è Ral·li Sanremo finalitzava un any més a les portes del Casino de la localitat italiana el dimecres 13 d’octubre de 1999 amb 55 equips participants presents a la cerimònia. Amb puntuabilitat pels certàmens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el ral·li es presentava amb una llista d’inscrits formada per 124 equips, dels que 119 iniciarien el dilluns 11 d’octubre a disputar un recorregut programat de 18 proves especials i de 384,88 km de distància.

Després de dominar gairebé el 90 % del ral·li, al final la victòria no a ser per un Peugeot.

El ral·li arrancava amb la celebració de 6 trams cronometrats d’una distància competitiva de 105,87 km, uns primers quilòmetres del recorregut en els que es va poder veure un domini absolut dels pilots de Peugeot. Els germans provençals Gilles i Hervé Panizzi s’imposaven en la primera prova especial del ral·li, el que lògicament els donava el liderat provisional, mentre que els seus companys d’equip i compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup, que corrien amb l’amenaça de rebre una sanció de 2 minuts per haver reconegut irregularment els trams en bicicleta, guanyaven el segon tram i els rellevaven al capdavant de la taula de temps per 3 dècimes de segon.

Gilles Panizzi i Hervé Panizzi recuperaven el liderat en sortir de les assistències imposant-se en la tercera prova especial, i si bé aquests guanyaven consecutivament el quart i cinquè tram cronometrat, el coixí que aquests aconseguien vers François Delecour i Daniel Grataloup era de tan sols 3,3 segons; un marge que aquests últims superarien en la darrera prova especial de la jornada per tal d’entrar al parc tancat de Sanremo amb 2 segons de confiança al capdavant de la general. Per la seva banda els tercers membres de l’equip Peugeot, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, es trobaven classificats en la tercera posició provisional a 29,4 segons dels seus companys i després d’haver-se anotat el segon millor temps en la sisena prova especial, elque els permetia superar per 5 dècimes de segon als francesos de Citroën Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni.

Tanmateix en aquesta sisena prova especial Carlos Sainz i Luis Moya hi patien un accident molt fort quan el seu Toyota Corolla WRC es descolocava en trepitjar la grava mentre frenaven i que afortunadament es va salvar amb un tall a l’esquena del pilot madrileny, conseqüència que el baquet es trenqués, i el copilot galleg conmocionat, doncs el cotxe va aturar-se bruscament contra un arbre a pocs centimetres per darrera de la posició de Moya i que d’haver estat una mica més endavant, l’experimentat navegant hagués pogut traspassar. Uns altra parella espanyola que tampoc feia entrada al parc tancat era la de Citroën formada per Jesús Puras i Marc Martí, si bé en el cas del pilot càntabre i copilot barceloní, el seu abandonament es debia per averia en l’embragatge del seu Xsara Kit-Car.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes en estar formada per 8 proves especials de 167,98 km, gairebé la meitat del total del recorregut programat. François Delecour i Daniel Grataloup i Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, autors dels millors registres en la primera i segona prova especial del dimarts, seguien extenent el domini dels homes de Peugeot, un domini que els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist hi posaven punt i final guanyant la tercera cronometrada, escratx que resultava estèril doncs els de l’oval es trobaven enfosats en la general a causa de diversos problemes d’encès en les dues primeres especials.

En les primeres assistències de la jornada els tècnics de Mitsubishi trobaven el que estava generant un malfuncionament elèctric en el Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, el que permetia a la parella finlandesa guanyar dues posicions en la primera especial del dimarts i desplaçar fora del podi als seus compatriotes Marcus Grónholm i Timo Rautiainen en quan aquests patien una lleugera sortida de pista en la tercera prova especial.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki reforçaven la posició adquirida anotant-se el millor temps en la quarta i cinquena especial, uns escratxs que alhora permetien als dels tres diamants vermells retallar a la meitat el gap que tenien vers els dos Peugeot líders. Colin McRae i Nicky Grist per la seva part seguien remuntant posicions a passos agigantats guanyant la sisena cronometrada de l’etapa, just abans de patir un accident en la setena que enviava a la parella de Ford directament a la llista d’abandonaments.

Tancant la jornada, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’imposaven en les dues últimes proves especials cronometrades per escurçar notòriament les distàncies vers els dos cotxes del lleó que els precedien, mentre que un problema de diferencials en el Peugeot 206 WRC dels per llavors líders François Delecour i Daniel Grataloup en la darrera especial, precipitava un canvi en el liderat que recalava en mans de Gilles i Hervé Panizzi per 2 segons de diferència vers aquests. La parella finlandesa de Mitsubishi feia entrada al parc tancat de Sanremo a 22,9 segons dels germans provençals i amb un marge de gairebé mig minut vers una altra parella francesa, la de Toyota formada per Didier Auriol i Denis Giraudet.

En l’aspecte més negatiu de la competició, Colin McRae i Nicky Grist no eren les úniques baixes ilustres del dia, doncs els també britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid es veien també obligats a abandonar el ral·li en fallar-lis la caixa de canvis en la segona prova especial, mentre que en la següent prova cronometrada arribava el torn dels alemanys d’Škoda Armin Schwarz i Manfred Hiemer, els quals arrancaven una roda al seu Octavia WRC.

El ral·li es completava el dimecres amb 4 proves especials de 110,49 km cronometrats, entre les que destacava la primera d’elles i la seva corresponent segona passada que tancava la cita italiana, la qual era la més llarga de tot el programa amb 40,61 km de lluita contra el temps. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien el millor temps en el tram rei del ral·li, metre que uns problemes de pneumàtics en el si de l’equip Peugeot, els feia perdre una vintena de segons vers la parella finlandesa de Mitsubishi alhora que es produia de un nou relleu en el liderat, tornant-hi a la posició més alta de la taula provisional François Delecour i Daniel Grataloup.

En la segona prova cronometrada els problemes amb els pneumàtics arribaven de la mà de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, els pilots escollien rodes mixtes i el tram es celebrava en mullat en produir-se precipitacions de certa intensitat. François Delecour i Daniel Grataloup patien una averia elèctrica en la penúltima prova especial del ral·li, obligant-los a abandonar la competició i resituant en la primera posició provisional a Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, que tanmateix hi aconseguien el millor temps, alhora que Didier Auriol i Denis Giraudet accedien a les posicions de podi.

Les distàncies peró entre els germans Gilles i Hervé Panizzi i el Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki eren mínimes, només 1,8 segons, pel que la segona passada pels 40,41 km de Colle Langan resultarien decisius. Els líders optaven per un compost més dur de les seves gomes en haver tingut problemes al matí, peró en aquesta ocasió el ferm estava més humit arrel de les pluges caigudes, amb el que els pneumàtics mai van acabar d’agafar temperatura. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi aconseguien l’escratx mentre Gilles i Hervé Panizzi s’hi deixaven 19,8 segons i per tant la primera posició.

Completat doncs el recorregut del 41è Ral·li de Sanremo, aquest es resolia amb la victòria de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, els finlandesos invertien un temps total de 4 hores 26 minuts i 45 segons en recòrrer els 384,88 km cronometrats, 18 segons menys que Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, mentre que una altra parella francesa, la formada per Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven el podi italià a 42,2 segons dels guanyadors.

Auriol-Giraudet tancaven el podi italià sense fer massa soroll.

En el campionat de producció la primera jornada del ral·li va esdevenir una lluita tancada entre dues parelles italianes, les formades per Mario Stagni i Roberto Paganoni i Gigi Galli i Guido d’Amore. Els primers dominaven els primers compassos de la cita, mentre que els segons reaccionaven per la tarda i amb dos escratxs se n’anaven a dormir com a líders de la categoria amb 2 segons de marge. Dimarts els líders afiançaven la seva posició de privilegi en aconseguir el millor registre en 7 de les 8 proves cronometrades, mentre que en l’especial que se’ls hi escapava el millor crono, els italians hi aconseguien el segon millor temps, assolint en total un marge de confiança lleugerament superior al minut i mig.

Amb aquest marge, Gigi Galli i Guido d’Amore van dedicar-se a administrar l’avantatge al llarg de l’etapa final, cedint el protagonisme als austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, els quals aconseguien fins i tot superar a Mario Stagni i Roberto Paganoni en la segona posició provisional. En clau de campionat el resultat era pràcticament intrascendent, doncs Gustavo Trelles, absent al ral·li, gaudia d’un marge bastant important al capdavant de la general i l’omanita Hamed Al-Wahaibi, el seu màxim perseguidor, només sumava 1 punt en acabar la prova en sisena posició, mentre que Gigi Galli només acumulava 1 punt en el certàmen.

Galli-D’Amore deixaven la victòria sentenciada al llarg de la segona jornada.

Entre els cotxes de tracció i motor atmosféric de 2 litres, el FIA 2-L, la prova va estar dominada en gairebé la seva totalitat per un cotxe PSA, com en la categoria absoluta, concretament els Citroën Xsara KitCar. Si bé en els primers compassos va existir una lluita interna per la victòria entre els francesos Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni i els espanyols Jesús Puras i Marc Martí, l’abandonament d’aquests últims en quedar-se sense embragatge quan es celebrava la tercera especial deixava via lliure als francesos per guanyar les restants proves cronometrades i fer entrada al parc tancat amb gairebé mig minut de marge.

Dimarts els francesos seguien exercint el seu domini en la categoria, malgrat un contra peu en l’especial que inaugurava la jornada, guanyant 6 proves especials de les 8 que s’hi celebraven, mentre que malgrat perllongar-se el el domini amb tres escratxs consecutius en les tres primeres especials del dimecres, tot l’esforç se n’anava en orris quan els francesos patien un accident en l’última especial del ral·li i veure’s obligats a abandonar, cedint el liderat i la victòria als italians Piero Longh i Lucio Baggio. La victòria dels locals donava 16 punts a Renault, que es distanciava netament dels seus rivals de Hyundai, els quals no aconseguien posar cap dels seus cotxes en la línia de meta.

Longhi-Baggio es trobaven amb la victòria en l’última especial.

En el campionat de pilots, la victòria que aconseguia el finlandès Tommi Mäkinen a la cita italiana per la tercera posició que s’hi anotava Didier Auriol, desfeia l’empat que tenien tots dos pilots al capdavant de la general provisional i deixava al de Montpeller 6 punts per darrera del liderat. Juha Kankkunen per la seva banda tenia un ral·li gris, peró malgrat tot acabava la prova en sisena posició i sumava 1 punt per empatar en la tercera plaça amb l’accidentat Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	58
Didier Auriol	52
Carlos Sainz Juha Kankkunen	38 38

En quan a la classificació provisional del campionat de constructors, Toyota seguia liderant la taula amb un marge important, mentre que Subaru veia com els de Mitsubishi se’ls hi tiraven a sobre en afegir 13 punts al seu compte particular pels 2 punts que només aconsegien sumar els de constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Toyota	104
Subaru	79
Mitsubishi	74

Biasion-Siviero esdevenien de nou campions mundials amb el debutant Delta Integrale 16V.

Onzena ronda en el calendari del campionat de món de ral·lis, el 31è Ral·li de Sanremo finalitzava a la mateixa ciutat costera italiana el dijous 12 d’octubre de 1989 amb 34 equips dels participants presents a la cerimònia de clausura. La prova que gaudia de puntuabilitat en els campionats de constructors i pilots, aconseguia elevar la seva llista d’inscrits fins als 107 equips, iniciant tots ells la prova el diumenge 8 d’octubre a Sanremo amb 34 especials cronometrades de 544,20 km de distància en total.

Fiorio-Pirollo van remuntar en asfalt per conservar la segona posició

Una superespecial espectacle de tan sols 1,38 km de distància inaugurava la prova el mateix diumenge 8 d’octubre on els finlandesos de Toyota Juha Kankkunen i Juha Piironen, que just abans de l’inici de la prova havien estat anunciats com a futurs pilots de Lancia en substitució de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que marxaven a Subaru, i els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli que feien debutar el nou Lancia Delta Integrale 16V. Per darrera d’ells a tan sols 1 segon de distància s’hi situaven els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya.

Ja l’endemà dilluns van començar a celebrar-se els trams de debò amb 9 especials cronometrades, quatre sobre asfalt i cinc sobre terra on Dario Cerrato i Guiseppe Cerri, que pilotaven un dels antics Lancia Delta Integrale s’imposaven en les tres primeres especials del dia, si bé el liderat queia en mans del Lancia Delta Integrale 16V oficial de Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals confirmaven la seva posició privilegiada amb l’escratx en la darrera especial sobre asfalt, on Cerrato-Cerri, que van haver d’afrontar l’especial amb un palier trencat, van patir una sortida de pista arrencant una roda perdent quatre minuts.

Arribats a la cinquena especial cronometrada, la primera sobre terra que la pluja havia convertit en una fina capa de fang, el liderat canviaria de mans després de que Auriol-Occelli patissin una espectacular sortida de pista amb diverses voltes de campana de la que afortunadament ambdós pilots francesos en van sortir indemnes. Els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero amb l’altre dels debutants Lancia Delta Integrale 16V recollien llavors el liderat que perdien en la sisena especial, la celebrada a continuació, a causa d’una punxada que els endarrerien uns dos minuts deixant al capdavant de la general provisional del ral·li al Lancia Delta Integrale del Jolly Club de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo que completarien la primera etapa com a líders si bé Carlos Sainz i Luis Moya, se’ls hi havien acostat perillosament reduint la distància que els separava fins a tan sols 18 segons, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen se situaven en tercera posició provisional a 34 segons dels primers tot i una lesió que el pilot arrossegava des d’Austràlia.

La tercera etapa, integra sobre terra, Massimo Biasion i Tiziano Siviero van començar a escurçar distàncies vers els líders sumant cinc escratxs al llarg de la jornada el que permetria a la parella transalpina superar el Toyota Celica GT-4 de Juha Kankkunen i Juha Piironen, afectats per diverses averies mecàniques que els obligarien a substituir un palier, i passar a ocupar la tercera plaça de la provisional. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguirien 6 escratxs, sobretot en les especials celebrades sobre terra seca on el seu Toyota era més eficaç que en les especials enfangades i lliscants el que permetria a la parella espanyola liderar la prova a partir de la desena especial del dia, superant a Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, els quals van defensar la posició com van poder tots i els problemes de sobreescalfament del seu motor així com duresa del canvi de marxes.

Després d’una jornada pràcticament de descans, ja que en el llarg enllaç de 350 km de retorn a Sanremo per celebrar-hi les darreres especials sobre asfalt per les muntanyes del voltant de la ciutat litoral, només s’hi va celebrar una especial espectacle d’1,35 km de distància en la que Massimo Biasion i Tiziano Siviero tornaven a ser els més ràpids.

A la 1 de la matinada es donava el tret de sortida a la última etapa, a la que Sainz-Moya partien amb un avantatge d’1 minut vers Fiorio-Pirollo i d’1 minut i 41 segons vers Biasion-Siviero, un avantatge un pèl

curt donades les pitjors prestacions del Toyota sobre asfalt que pesava 100 kg més i la seva major distància entre eixos el feia menys àgil sobre els trams revirats. En aquest terreny va ser en el que Massimo Biasion i Tiziano Siviero van aconseguir encadenar 7 escratxs consecutius que permetia situar als campions del món en vigència al capdavant de la general provisional del ral·li. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo responien amb el millor registre en la vuitena especial el que deixava a falta de dues especials per finalitzar el ral·li encara tot per decidir amb Biasion-Siviero al capdavant de la provisional amb 1 segon de diferència vers Fiorio-Pirollo i 3 segons en relació Sainz-Moya.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero van saber mantenir el cap fred, malgrat alguns problemes de frens que estaven afectant al seu Delta Integrale 16V per tal de certificar la seva dotzena victòria en el mundial de ral·lis amb un temps total de 6 hores, 48 minuts i 30 segons, només 5 segons per davant del Lancia Delta Integrale del Jolly Club de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo. Finalment Carlos Sainz i Luis Moya tancaven el podi a 25 segons dels guanyadors.

Líders en finalitzar l’etapa de terra, Sainz-Moya van acabar en tercera posició.

En la categoria de Grup N la victòria va ser finalment per als francesos Alain Oreille i Gilles Thimonier a bord d’un Renault 5 GT Turbo, els quals aconseguien imposar-se en les darreres especials celebrades sobre asfalt al Mazda 323 dels belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux que abans d’afrontar la darrera jornada gaudien d’un marge de 36 segons al capdavant de la categoria. La victòria servia al pilot francès per sumar 46 punts per 38 del belga, deixant encara el campionat força obert.

Oreille-Thimonier sumaven la tercera victòria de la temporada en el campionat.

En el campionat reservat per a pilots Massimo Biasion sumava la seva cinquena victòria de la temporada, el que li permetia al pilot italià elevar les diferències vers el seu compatriota Sandro Fiorio fins als 41 punts, que amb 40 punts en joc, es traduïa automàticament en el segon campionat consecutiu del pilot vicentí. Per la seva banda Fiorio trencava el triple empat amb Mikael Ericsson i Didier Auriol gràcies al segon lloc aconseguit.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	106
Alex Fiorio	65
Mikael Ericsson Didier Auriol	50 50

Lancia sumava a casa la seva setena victòria en el campionat de constructors elevant la puntuació total fins als 140 punts pels 84 que aconseguia acumular Toyota gràcies sobretot al podi de Carlos Sainz. Mazda per la seva banda es mantenia en tercera posició gràcies al segon lloc en Grup N de Grégoire de Mevius.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	84
Mazda	52

En la penúltima cronometrada Auriol-Occelli aconseguien la victòria al Sanremo.

El dimecres 12 d’octubre de 1994, la ciutat de Sanremo era escenari de la cerimónia de clausura del 36è Ral·li Sanremo, novena cita en el calendari i per tant penúltima prova del campionat del món de ral·lis de la temporada. El ral·li italià, que era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i producció, comptava amb 94 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 92 van prendre la protocolària sortida des de la rampa el diumenge 9 d’octubre a Sanremo també. El recorregut, composat per 26 proves especials cronometrades de 516,63 km de distància, era superat per 40 equips participants

Una averia elèctrica va arruinar la victòria de Sainz-Moya.

En baixar de la rampa de sortida el diumenge per la tarda, els participants es dirigien neutralitzats fins Arezzo, a uns 450 km del punt de sortida i en el cor de la Toscana, des d’on l’endemà al matí estava programada la primera jornada de competició. Aquesta jornada era íntegrament de terra i estava composada per 8 proves especials cronometrades de 212,47 km de distància.

Aprofitant que el seu dorsal alt els hi donava una posició de sortida endarrerida, i per tant que es trobaven amb les pistes més netes de grava seca, Carlos Sainz i Luis Moya treien el màxim rendiment al seu Subaru Impreza 555 així com dels pneumàtics Pirelli X26 que muntaven, marcant tots els escratxs de la jornada. Tal demostració de la parella espanyola de Subaru, els permetia retornar a Arezzo, en la neutralització de la primera etapa, com a líders indiscutibles de la general amb 1 minut i 1 segon de marge vers els britànics del Jolly Club Malcolm Wilson i Bryan Thomas, que com els de Subaru, treien partit al seu dorsal alt i a les gomes italianes. Els belgues de l’equip oficial Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot, i per tant amb rodes Michelin, tancaven el podi a 15 segons de l’Escort RS Cosworth privat dels britànics.

Els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli, màxims aspirants a la corona mundial juntament amb la parella espanyola líder provisional de la prova, tenien un mal inici de ral·li quan en la primera cronometrada s’envirollaven i malmetien el frontal del seu Toyota Celica Turbo 4WD perdent 53 segons vers els de Subaru. La parella de Toyota, va seguir acusant les conseqüències de l’impacte en les següents cronometrades, pel que malgrat comptar amb el dorsal número 8 i per tant sortir relativament endarrerits, els francesos seguien cedint temps vers els seus màxims rivals en la cursa del certàmen per arribar a la neutralització de la primera etapa a 2 minuts i 11 segons d’ells i en quarta posició provisional. No massa lluny de Didier Auriol i Bernard Occelli, 12 segons, s’hi trobaven els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero, grans coneixedors de la prova i que ben bé podien comprometre la seva posició l’endemà.

En el programa de la segona etapa del ral·li hi constaven 11 proves especials cronometrades sobre terra de 164,75 km de distància, en les que es va poder viure una situació inversa a la primera jornada. No només perque els participants discurrien per la Toscana per acabar retornant a Sanremo, sino perque a més a més els pilots que havien brillat en la primera jornada ara s’enfonsaven i aquells que havien tingut una arrencada grisa, ara brillaven amb llum pròpia.

Toyota, poseïdora de la corona mundial de constructors des del passat Ral·li 1000 Llacs, confiava el nou Toyota Celica GT-Four a la seva parella finlandeso-britànica composada per Juha Kankkunen i Nicky Grist als quals les punxades i una penalització de dos minuts en la primera etapa els havia deixat en dotzena posició provisional a 6 minuts i 25 segons de Carlos Sainz i Luis Moya. Ara, amb una posició de sortida més endarrerida i una pista més neta de grava, la parella de Toyota es reivindicava marcant els 4 primers escratxs de la jornada, un d’ells ex-aequo amb els britànics de Subaru Colin McRae i Derek Ringer, que serien els autors del millor temps en la cinquena especial cronometrada del dimarts.

En aquesta cinquena especial cronometrada l’equip Ford s’emportava la palma de la mala sort, quan els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot perdien una roda en colisionar el seu cotxe contra el de François Delecour i Daniel Grataloup, el qual hi estava estacionat en el voral des de que els francesos es veiessin abocats a abandonar el ral·li en la passada anterior per l’especial, tercera prova del programa del dia, en trencar el motor del seu Escort RS Cosowrth. Si bé els belgues podien continuar en competició, el temps cedit els feia baixar diverses posicions.

Miki Biasion i Tiziano Siviero retornaven les alegries als membres de Ford en imposar-se en la sisena especial cronometrada del dia, mentre que Mitsubishi, que disputava per primera vegada el Ral·li de Sanremo des de feia molts anys, veien com els seus pilots alemanys Armin Schwarz i Klaus Wicha s’imposaven en la setena i vuitena prova especial cronometrada, aquesta última especial empatant a temps amb Juha Kankkunen i Nicky Grist.

L’excès de públic va obligar als organitzadors a suspendre la novena especial cronometrada, desplaçant l’acció fins a la desena i penúltima especial cronometrada del dia, on malgrat els seus 16,51 km de distància, es va produir un quadruple empat en el millor temps entre Juha Kankkunen i Nicky Grist, Colin McRae i Derek Ringer, Miki Biasion i Tiziano Siviero i els italians del Jolly Club Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti. La onzena i última cronometrada donava un nou empat, si bé en aquest cas era a dues bandes entre els escocesos de Subaru Colin McRae i Derek Ringer i els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Posant en ordre les dues jornades de terra amb altibaixos per a bona part del parc tancat doncs, a la neutralització de Sanremo del dimarts al vespre s’hi arribava amb Carlos Sainz i Luis Moya com a líders de la provisional tot i el temps que la parella espanyola de Subaru cedia pel fet d’ahver d’obrir pista i per tant netejar de grava la traçada. En segona posició provisional a 1 minut i 13 segons dels líders s’hi trobaven Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals retallaven gairebé 1 minut als líders alhora que aprofitaven les incidències sofertes per Malcolm Wilson i Bryan Thomas amb el seu canvi de velocitats i el xoc de Bruno Thiry i Stéphane Prévot per guanyar dues places i distanciar-se dels dos Ford, sort similar correrien els seus excompanys Miki Biasion i Tiziano Siviero pujant fins la tercera plaça a 9 segons dels francesos de Toyota, 3 menys que en la neutralització del dilluns.

Malcolm Wilson i Bryan Thomas baixaven doncs fins la cinquena posició provisional, a 1 minut i 52 segons dels líders, i amb només 3 segons de marge vers els seus compatriotes Colin McRae i Derek Ringer amb el dubte de com es comportaria el Subaru Impreza sobre l’asfalt i de quin rendiment donarien els britànics del Jolly Club sobre una superficie en la que no es prodigaven gaire.

Amb l’arribada de la tercera etapa del ral·li, arribava també l’asfalt, on l’ordre de sortida ja no era tan important, o si més no ser el primer en afrontar la cronometrada ja no suposava un handicap sino que podia ser un avantatge en no trobar la grava en els revolts que deixaven els participants en tallar els revolts i que havien sortit davant. L’etapa, que es celebrava per les muntanyes del voltant de Sanremo, estava composada per 7 proves especials cronometrades que totalitzaven 156,68 km de distància.

La primera cronometrada del dia, Vignai, era la més llarga de la jornada amb 40,76 km de longitud, en la que Bruno Thiry i Stéphane Prévot imposaven el seu Ford Escort RS Cosworth per dos segons al cotxe homòleg del Jolly Club en mans de Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, els quals es lamentaven d’un problema amb la seva direcció assistida. Els seus companys d’equip britànics, Malcolm Wilson i Bryan Thomas perdien 8 minuts en patir una sortida de pista, mentre que en la part alta de la taula Didier Auriol i Bernard Occelli empataven a temps amb Miki Biasion i Tiziano Siviero que retallaven 13 segons a Carlos Sainz i Luis Moya.

Semblava doncs que el coixí de temps que tenien Carlos Sainz i Luis Moya seria suficient com per aconseguir la victòria, peró a partir de la segona especial uns problemes elèctrics que es traduien amb un mal encès van començar a aparèixer en el Subaru Impreza 555, el qual va baixar força el rendiment perdent de l’ordre d’1 segon per quilòmetre. En les assistències van provar a canviar-ho tot, bomba de gasolina, dipòsit i connexions de combustible, i tot aquell element que fos susceptible de produir aquesta fallada de l’encès, però el cotxe seguia funcionant malament.

Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti esdevenien els protagonistes del moment, amb tres escratxs consecutius entre la segona i quarta prova especial cronometrada, el primer d’ells ex-aequo amb els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli, que en aquestes tres cronometrades escurçaven en 39 segons les distàncies amb els líders alhora que es distanciaven en 18 segons de Miki Biasion i Tiziano Siviero, tot i que el pilot de Montpeller estava convalescent d’una grip intestinal amb febre alta.

Didier Auriol i Bernard Occelli marcaven el seu segon escratx del dia i també del ral·li en la cinquena prova especial cronometrada, on aconseguien retallar 11 segons més a la parella líder de la prova, deixant les distàncies entre els dos protagonistes de la lluita pel títol mundial de pilots en només 10 segons. En la següent cronometrada, els de Toyota patien una lleugera sortida de pista sense majors conseqüències més enllà que fes-li perdre el millor temps per només 2 segons vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, autors de l’escratx, peró en aquesta especial, Carlos Sainz i Luis Moya cedien 18 segons vers els francesos i per tant la seva primera posició a la general provisional.

Els nous líders de la prova tancaven el seu concurs al 36è Ral·li de Sanremo imposant-se en la setena i última prova especial del dia, el que els permetia entrar a la ciutat de la Riviera italiana com a guanyadors de la cita amb un temps total de 5 hores 56 minuts i 40 segons. Resignats amb el segon lloc, Carlos Sainz i Luis Moya aturaven el cronòmetre amb 21 segons de retard vers els pilots de Toyota mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 47 segons dels guanyadors.

El temps perdut en la primera etapa va hipotecar les aspiracions de Biasion-Siviero a casa.

Entre els cotxes amb homolgació de Grup N, és a dir de producció, el ral·li va inciar-se amb el domini dels argentins Jorge Recalde i Martin Christie amb els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio no massa lluny d’ells. En la segona jornada, una sortida de pista dels líders deixava als càntabres en una posició immillorable de cara a aconseguir el títol de producció, peró més entrada l’etapa uns problemes de temperatura en el motor del seu Escort RS Cosworth així com de suspensions posteriors, feia que aquests reduissin la seva intensitat i es veiessin superats pel Mitsubishi Lancer Evo II de l’alemanya Isolde Holderied i la sueca Christina Thörner. En la tercera i última etapa, uns problemes elèctrics en el Ford dels càntabres, impossibilitava que aquests intentessin assaltar la primera plaça d’Isolde Holderied i Christina Thörner que acabarien imposant-se a la cita.

En clau de campionat Jesús Puras es mantenia al capdavant de la provisional ara amb 6 punts de marge vers la pilot germànica Isolde Holderied, que al Sanremo aconseguia la seva primera victòria de la temporada consolidant la seva segona posició en el campionat i endarrerint l’aliró del pilot càntabre.

Holderied-Thorner posposaven l’aliró de Chus Puras.

El fet de que Didier Auriol aconseguís en els últims instants per davant del madrileny Carlos Sainz, permetia al pilot de Montpeller incrementar en cinc punts el seu marge al capdavant de la general provisional enlloc de perdre’n cinc, pel que es passava d’un hipotètic sol punt d’avantatge als 11 que s’establien després de la prova. D’altra banda, Juha Kankkunen que acabava la cita en setena posició, quedava ja descartat per la lluita pel títol que es decidiria al RAC britànic entre el de Montpeller i el de Madrid.

Pilot	Punts
Didier Auriol	110
Carlos Sainz	99
Juha Kankkunen	78

Toyota tenia ja en el seu haver el títol de constructors des del passat mes d’agost amb la conclusió del Ral·li 1000 Llacs, tot i així la victòria de Didier Auriol i Bernard Occelli donava encara més volada a la marca nipona establerta a Colònia. Subaru perdia terreny vers els campions, però guanyava aire en relació a Ford que a Itàlia sumava el cinquè podi de la temporada.

Constructor	Punts
Toyota	151
Subaru	134
Ford	102

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,3 centímetres cúbics (84,00 mm de diàmetre – 90,10 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	320 CV a 4000 rpm
Canvi	Seqüencial de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4135 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1450 mm
Distància entre eixos	2500 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Amb les revirades carreteres corses d’escenari i Nicolas Bernardi i Jean-Marc Fortin al volant d’una única unitat desplaçada fins al 51è Tour de Corse, tretzena ronda del calendari, el Suzuki SX4 WRC feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial el divendres 12 d’octubre de 2007.

Els problemes de joventut es van deixar veure ben d’hora i ja abans de completar el bucle matinal del divendres, la parella de la marca nipona es trobava molt lluny de les posicions capdaventeres a causa d’unes desconegudes pèrdues de potència. El debut es va saldar amb una decepcionant 31ena posició final, posició que poc milloraria en la seva segona sortida, al mes de novembre en motiu del 63è Ral·li de Gales i amb Sebastian Lindholm i Tomi Tumoninen al volant, novament, d’una única unitat.

La temporada de 2008 es plantejava ja amb un programa complet, amb els finlandesos Toni Gardemeister i Tomi Tuominen i els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson com a pilots oficials. La millora va existir, sobretot en la recta final de la temporada, on els seus pilots suecs aconseguirien dos cinquens llocs finals a Japó i Gales i els finlandesos un sisè i un setè respectivament, el context de crisi econòmic, i els resultats poc engrescadors, en gran part derivats del reduit tamany del cotxe que dificultava el repartiment ideal de pesos, alhora que el convertia en un auto més nerviós, va portar a la marca a abandonar la competició.

Loeb-Elena no van repetir la gesta de 2005 perque no van voler.

Amb la ciutat d’Ajaccio com escenari i 54 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura, el 52è Tour de Corse es donava per finalitzat el diumenge 12 d’octubre de 2008. La ronda francesa, que era puntuable pels certamens reservats a pilots, constructors aixi com el mundial junior, estaba programada a 16 proves especials les quals totalitzaven 359,02 km de lluita contra el cronòmetre, als que els 71 equips que hi participaven dels 80 que prèviament hi havien formalitzat la seva inscripció, començarien a fer front a partir del divendres 10 d’octubre.

El treball d’equip a Ford va ser vital per a que Hirvonen-Lehtinen acabessin en segon lloc.

Després del tram de proves, en el que els per llavors oficials de Ford en substiutció dels habituals Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, el belga François Duval i el seu copilot francès Patrick Pivato hi aconseguessin el milor temps, i de la protocolària cerimònia de sortida; el ral·li s’iniciava el divendres al matí amb un bucle de tres trams que es celebraven en dues ocasions al llarg de la jornada i que per tant generaven un total de 6 proves especials de 119,92 km cronometrats. Sébastien Loeb i Daniel Elena esbaien ben ràpid els dubtes que poguessin planar al parc tancat en imposar-se en totes les especials del bucle matinal, mentre que per darrera seu s’establia una lluita per la segona posició provisional.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen donaven el primer cop en aquesta lluita en rebaixar en 5 dècimes de segon el crono dels espanyols de Citroën Dani Sordo i Marc Martí, els quals en la següent prova especial cronometrada prenien 3,7 segons a la parella finlandesa de Ford i per tant la segona plaça provisional. Per desgràcia, el ral·li del pilot càntabre i del copilot barceloní arribava al seu punt final a 800 metres de la sortida de la tercera prova especial, quan aquests entraven passats en un revolt de dretes i colpejaven contra un mur, deixant-hi la roda frontal esquerra del seu Citroën C4 WRC, que quedava inoperatiu cara a re-enganxar-se en detectar els comissaris que la gàbia de seguretat estava malmesa.

Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien amb el seu recital de pilotatge imposant-se en les segones passades per les especials matutines, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen defensaven tímidament la seva segona posició provisional per davant dels seus companys d’equip François Duval i Patrick Pivato perdrent-hi nomès 5 dècimes de segon, el que permetia als finlandesos entrar al parc tancat separats per 1,7 segons i amb un forat vers els líders de 32,3 segons. Les posicions de podi semblaven estar bastant definides en quan per darrera de François Duval i Patrick Pivato s’establia un buit de gairebé 40 segons en relació al Subaru Impreza S14 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, qui a la seva vegada havien de controlar a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i als seus companys d’equip Chris Atkinson i Stéphane Prévot.

La jornada sabatina tenia un programa idèntic al de l’etapa anterior en estar formada per un bucle de 3 trams que es celebraven al matí i per la tarda i que en conseqüència generaven 6 proves especials de 122,84 km de lluita contra el cronòmetre, esdevenint així l’etapa més llarga de tot el ral·li si bé la diferència era mínima. Sébastien Loeb i Daniel Elena seguien mostrant-se inaccessibles en guanyar els cinc primers trams cronometrats del dia, mentre que en el sisè i últim aquests decidien alçar una mica el peu de l’accelerador permetent que François Duval i Stéphane Prévot trenquessin la seva ratxa que començava a recordar la de l’edició de 2005.

Precisament el pilot belga i el copilot francès no atacaven en excès les especials en previsió d’evitar futures ordres d’equip que els fessin cedir la segona posició als seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, més necessitats de punts en la cursa pel mundial. De fet François Duval i Stéphane Prévot només es van aplicar al 100% en el seu pilotatge en la darrera prova cronometrada del dia, després d’arrossegar uns problemes de canvi en les dues primeres especials de la tarda, i retornar així al parc tancat d’Ajaccio separats per uns tímids 4,3 segons, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena s’escapaven ja a 52,4 segons de la parella finlandesa de Ford.

Per darrera Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila superaven en la quarta posició a Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Chris Atkinson i Stéphane Prévot es despenjaven de la lluita per la plaça en patir una punxada en la darrera especial del bucle matinal.

El ral·li es completava diumenge amb 4 proves especials que suposaven 116,26 km cronometrats en els que els líders Sébastien Loeb i Daniel Elena tornaven a mostrar-se superiors en aconseguir el millor registre en les tres primeres especials, sent el seu tercer escratx ex-aequo amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Per la seva banda Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen començaven la jornada amb mal peu, doncs una punxada soferta en la primera especial

els suposava cedir 2 minuts i mig vers els millors cronos i tres posicions en la general, passant a ocupar la cinquena plaça per darrera del Subaru de Petter Solberg i Phil Mills.

En la segona especial cronometrada, la parella noruego-britànica de la Constelació de les Plèiades corria la mateixa sort que la finlandesa de Ford, i en punxar la roda frontal dreta perdien una mica més d’un minut i la quarta provisonal que anava a parar en mans de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Els de Ford s’aplicaven seriosament en les dues últimes especials del ral·li, emportant-se el seu primer escratx en la darrera oportunitat que tenien, mentre que una segona punxada de Petter Solberg i Phil Mills deixava en safata les tàctiques entre els Ford. François Duval i Stéphane Prévot penalitzaven 2 minuts per avançar-se en la seva sortida a tram, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila penalitzaven 1 minut i mig en fitxar 9 minuts tard en el darrer control horari, tot plegat permetia a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen grimpar fins la segona plaça final.

Així doncs amb tot aquest joc tàctic es completava el 52è Tour de Corse, en el que Sébastien Loeb i Daniel Elena s’hi anotaven la victòria en recorrer els 359,02 km cronometrats en un temps final de 3 hores 42 minuts i 58 segons. Ajudats per la feina d’equip, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen pujaven al segon calaix del podi a 3 minuts i 24,7 segons dels guanyadors, mentre que els seus companys d’equip temporals tancaven el podi a 3 minuts i 31,6 segons del Citroën C4 WRC de la parella franco-monegasca.

Com al Catalunya, Duval-Pivato s’havien de resignar en cedir el seu lloc als seus companys.

En categoria júnior els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en tenien prou amb acabar la prova per aconseguir la corona mundial, pel que el protagonisme en la lluita contra el cronòmetre la van portar els txecs Martin Prokop i Jan Tománek i els locals Pierre Campana i Samuel Teissier, els primers s’imposaven en les tres primeres especials del programa, mentre que els segons aconseguien adjudicar-se dos millors registres en les tres segones passades per les especials i se n’anaven a dormir com a líders de la provisional.

Dissabte Martin Prokop i Jan Tománek reaccionaven, i amb els tres escratxs possibles en el bucle matinal, la parella recuperava el liderat provisional. A diferència de la jornada anterior, en tornar a passar pels trams del matí, Martin Prokop i Jan Tománek es mantenien mostrant superiors a la competència, mentre que Pierre Campana i Samuel Teissier s’enfosaven tancant l’etapa a gairebé mig minut dels líders.

L’etapa dominical final només va servir per a que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia traiessin a la llum el seu excels pilotatge, el que els va portar a superar als seus compariotes Pierre Campana i Samuel Teissier i finalitzar el ral·li a 17,7 segons dels guanyadors que eren Martin Prokop i Jan Tománek. En clau de campionat, Sébastien Ogier aconseguia el títol en superar en vuit punts a l’alemany Aaron Burkart tot i comptar amb una participació menys en el certàmen.

Prokop-Tománek guanyaven el ral·li amb el consentiment d’Ogier-Ingrassia.

En el campionat reservat a pilots, l’alsacià i campió en vigència Sébastien Loeb obria en 14 punts el gap vers el seu màxim rival Mikko Hirvonen en aconseguir la desena victòria de la temporada, mentre que malgrat l’abandonament sumat en la seva superfície fetitxe, el càntabre Dani Sordo conservava la tercera plaça del certàmen amb 14 punts de coixí vers l’australià Chris Atkinson.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	106
Mikko Hirvonen	92
Dani Sordo	59

En quan a la classificació del campionat de constructors, Ford escurçava en 4 punts les distàncies vers Citroën en situar els seus dos cotxes del podi per un per part dels francesos, si bé aquests ho feien en el graó més alt possible; en conseqüència les distàncies entre els dos principals contendents en el campionat quedaven establertes en 23 punts favorables als dels dos galons. Subaru per la seva banda seguia restava com la tercera marca del campionat a molta distància de Ford i a no tanta de l’estructra satèlit dels de l’oval, Stobart.

Constructor	Punts
Citroën	169
Ford	146
Subaru	87

Waldegård-Thorszelius aconseguien la seva tercera i última victòria amb Lancia desobeint les ordres d’equip.

El diumenge 9 d’octubre de 1976 finalitzava el 18è Ral·li de Sanremo, vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis que aconseguia atreure l’atenció de fins a 133 equips per a formalitzar la seva inscripció a una prova que comptava amb un recorregut composat per 37 especials cronometrades d’uns 780 km de distància total i que 68 d’ells aconseguirien superar.

Munari-Maiga tot i tenir les ordres d’equip del seu costat, van perdre la prova en les últimes especials.

En el transcurs de la primera etapa, composada per 26 especials cronometrades, els Lancia oficials pràcticament es varen quedar sols en competició, ja que de la nombrosa competència que era present a la cita italiana, només el FIAT 131 Abarth de Maurizio Verini i Ninni Russo s’interposava entre els seus cotxes en tercera posició.

Fins a tres dels FIAT 131 Abarth que eren presents a la rampa de sortida del ral·li, no superarien la jornada a causa dels accidents soferts pels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki així com els italians Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, el tercer 131 Abarth, pilotat pels també italians Roberto Cambiaghi i Emanuele Sanfront abandonaria la prova amb el diferencial trencat. D’altra banda Opel acudia a la cita amb dos Kadett GT/E amb configuració de Grup 4, un en mans de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, l’altre en mans de Walter Röhrl i Willi-Peter Pitz, abandonant tots dos en les primeres especials a causa d’averies mecàniques en els seus propulsors, l’un per l’arbre de lleves, l’altre per un pistó perforat.

Donades aquestes circumstàncies i amb Sandro Munari i Silvio Maiga al capdavant de la general provisional per només 21 segons vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius, les ordres d’equip planaven sobre el parc tancat, ja que el següent Lancia Stratos HF classificat era el de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, el qual figurava en quarta posició força endarrerit per una pinça de fre que s’havia encallat.

Al poc d’inciar-se la segona etapa composada per 11 especials cronometrades, concretament en la tercera cronometrada, el 131 Abarth de Verini-Russo patia una sortida de pista, pel que la victòria d’un Lancia era ja pràcticament un fet, però convenia que l’Opel del preparador local Conrero sumés quan menys punts millor pel que les ordres seguien sent vigents, tot i això la parella sueca de Lancia formada per Waldegård-Thorszelius es va mostrar igualment combativa i en la penúltima especial cronometrada van aconseguir superar en la general provisional als seus companys transalpins per tan sols 4 segons de diferencia.

Els directius de Lancia, que volien assegurar-se que es respectessin els seus desitjos, es van situar davant la línia de sortida de la última especial cronometrada per tal d’endarrerir 4 segons la sortida a tram dels suecs i facilitar la victòria dels italians tal i com havien dictat prèviament. Tots dos equips van disputar els 20 km de la última especial al límit de l’adherència, tallant cada revolt fins a límits insospitats i amb una concentració que cap dels seus copilots mai havien vist, al final de tram tots dos van marcar el mateix crono, 14 minuts i 32 segons o el que és el mateix, Waldegård-Thorszelius van aconseguir ser 4 segons més ràpids que els seus companys transalpins i guanyar la prova per aquest marge de temps tan estret.

La victòria suposava la tercera per a la parella sueca en el mundial de ral·lis i la tercera que aconseguien amb l’Stratos després de les aconseguides a Suècia i al mateix Sanremo l’any 1975, però aquesta seria la última prova que disputarien amb l’equip italià, ja que en desobeir les ordres d’equip, es van veure fora de Lancia de cara al futur. Per la seva banda, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, aliens a la lluita que es vivia per davant seu completaven el triplet oficial de Lancia en completar el recorregut amb 9 minuts i 33 segons de demora vers els guanyadors de la prova, anteposant-se al Lancia Stratos privat de Tony Fassina i Maurizio Mannini.

Una averia en les pinces de fre de l’Stratos de Pinto-Bernacchini els va impedir anar més enllà del 3r lloc.

La victòria que Lancia aconseguia a casa combinada amb la cinquena plaça que com a màxim va poder aspirar els seus màxims rivals gràcies a l’Opel privat d’Amilcare Ballestrieri i Sergio Maiga, deixava força a l’abast el títol de Campió del Món als italians de Lancia, els quals avantatjaven en 32 punts al segon classificat. La tercera plaça del campionat seguia estant ocupada per Datsun amb 36 punts.

Constructor	Punts
Lancia	82
Opel	50
Dastun	36

Sandro Munari guanyava per primera vegada al mundial i al Sanremo.

Quarta prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, el 16è Ral·li de Sanremo posava final a la seva edició el dissabte 5 d’octubre de 1974 a la mateixa ciutat que li donava el nom des d’on la prova havia arrancat el dimecres 2 d’octubre. El recorregut, de 416 km, per primera vegada en la història de la cita era majoritàriament d’asfalt degut al treball del govern italià en la millora de les rutes alpines, si bé seccions de terra o trams purs de terra seguien existint en la prova que 54 equips dels 106 participants van aconseguir superar.

Únic FIAT supervivent dels 7 desplaçats al ral·li, Bisulli-Rossetti finalitzaven en segona posició.

La mescla asfalt-terra d’alguns trams era un autèntic trenca-closques per a molts dels equips, ja que la elecció de pneumàtics no resultava senzilla, amb els llisos es corria el risc de punxar i amb els de terra no es tindria prou adherència, pel que alguns van optar per unes gomes de compromís o mixtes, mentre que d’altres van optar per anar canviant les rodes segons els tram a afrontar.

La llista de baixes ja es va començar a engruixir abans de l’inici de la prova quan Simo Lampinen i John Davenport no van actualitzar el seu programa horari i van acudir a l’escrutini del seu Lancia Beta Coupé una hora tard amb la conseqüent exclusió de la prova per part dels comissaris, el mateix fet va passar a James Rae i Henry Liddon que pilotaven un Ford Escort RS1600.

Poc després, en la primera especial cronometrada del ral·li, un tram curt d’uns 13 km de distància on es combinava l’asfalt humit dels primers quilòmetres amb la terra de la part final de la mateixa, es produia la debacle en el si de l’equip FIAT, quan fins a 4 dels seus 7 cotxes que emprenien la sortida, abandonaven la prova. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini patien una punxada en el seu FIAT Abarth 124 Rallye, els quals en aturar-se a canviar la roda eren avançats en pista pels seus companys d’equip Alcide Paganelli i Ninni Russo qui després colisionarien contra una pedra i quedarien envirollats enmig de la calçada amb tan mala fortuna que poc després eren envestits pels seus companys d’equip Pinto-Bernacchini. Els pilots locals de FIAT Maurizio Verini i Gino Macaluso així com Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini, haurien d’abandonar la prova a causa dels seus respectius accidents, l’un contra el parapet d’un pont, l’altre després de colisionar contra una roca i destrossar la suspensió posterior.

La debacle dels FIAT va permetre que els Lancia Stratos, que per primera vegada eren posats en competició en un ral·li del mundial, comencessin a desmarcar-se dels seus competidors, amb els italians Sandro Munari i Mario Manucci al capdavant, seguits dels seus compatriotes Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga. Les alegries però van durar poc ja que en la quarta cronometrada, el segon dels Lancia colisionava violentament amb la part posterior del seu Stratos destrossant la suspensió d’aquest eix així com perdent part del semieix.

Munari-Manucci es veien llavors pressionats per Sergio Barbasio i Piero Sodano, els quals s’estaven mostrant prou combatius, fins que aquests en la desena especial cronometrada, just en l’equador de l’etapa, fonien una biela del motor del seu FIAT Abarth 124 Rallye i passaven a engruixar la llista de baixes de la prova, i sobretot de l’equip FIAT que veia com ja només li quedaven dos cotxes oficials en competició.

Els trams van anar passant, i Munari-Manucci van anar pilotant sense forçar massa per tal d’arribar al final de la primera etapa amb un còmode marge al capdavant de la general provisional del ral·li, fins que una penalització de 4 minuts li va ser aplicada per entrar dos minuts abans en un dels controls, amb el que veien com les distàncies vers el segon classificat, el FIAT Abarth 124 Rallye de Giulio Bisulli i Francesco Rossetti, es reduien fins als 20 segons, en tercera posició s’hi trobava instal·lat l’altre 124 supervivent, el que pilotaven els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, però ja a 2 minuts i 35 segons.

Situats ja en la segona i última etapa, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van haver d’abandonar quan un trapeci es va trencar en dos, ocasionant que la parella finlandesa de l’equip italià patís un accident. Prèviament, les mecàniques del Porsche 911 S de Roberto Liviero i Roberto Cerignai, així com de l’Opel Ascona d’Angelo Presotto i Maurizio Perissinot havien dit prou pel que el tercer lloc del podi el recollia un cotxe de Grup 1, el pilotat per Alfredo Fagnola i Elvio Novarese.

Va ser llavors quan Bisulli-Rossetti, conscients de quan es jugaven per a l’equip FIAT i de la impossibilitat de donar caça a l’Stratos de Munari-Manucci, així com de ser atrapats per l’Ascona Grup 1 de Fagnola-Novarese, es van limitar a rodar sense correr riscs de cap mena i assegurar uns bons punts per la marca que tan esforç havia posat en la prova de casa.

Sense lloc a més incidències, Sandro Munari i Mario Manucci guanyaven per primera vegada el Ral·li de Sanremo, una fita que se’ls hi havia escapat en diverses ocasions per culpa dels accidents, alhora que guanyaven per primera vegada una prova del mundial, amb un crono total de 9 hores 12 minuts i 43 segons, 7 minuts i 47 segons per davant dels seus compatriotes Giulio Bisulli i Francesco Rossetti i únics supervivents dels 7 FIAT Abarth 124 Rallye. Alfredo Fagnola i Elvio Novarese completaven el podi en acabar en tercera posició a 43 minuts i 26 segons dels guanyadors de la prova.

La gran quantitat de baixes, va permetre que el Grup 1 de Fagnola-Novarese pugés al podi.

L’any 1974 l’únic campionat que es celebrava era el de marques, en el que FIAT després de 4 proves disputades, seguia liderant amb 48 punts, mentre que Lancia, gràcies a la victòria pujava fins a la segona plaça amb 32 alhora que animava a la marca a prendre part en les quatre proves que restaven fins a final de temporada. Ford, sense puntuar a la prova, perdia una plaça i queia fins al tercer lloc provisional.

Constructor	Punts
FIAT	48
Lancia	32
Ford	24

Segona victòria consecutiva en la temporada per a Vatanen-Harryman.

El divendres 5 d’octubre de 1984 es donava per finalitzada la desena prova del calendari en el campionat del món de ral·lis, el 26è Ral·li Sanremo a la mateixa ciutat de la Riviera italiana que li donava nom. La prova que era puntuable per als campionats de pilots i constructors, comptava amb 104 equips inscrits en la seva llista, dels que 100 prengueren la sortida des de la rampa ubicada a Sanremo el diumenge 30 de setembre per tal d’afrontar un recorregut mixt asfalt-terra de 56 proves especials cronometrades de 807,69 km de distància que 35 participants aconseguirien superar.

Les baixes sobtades dels Audi va permetre a Bettega-Perissinot pujar al podi.

El diumenge a les 14h del migdia es donava el tret de sortida al ral·li amb la celebració de la primera jornada de competició, la qual estava composada per 6 proves especials cronometrades sobre asfalt en les muntanyes del voltant de Sanremo amb una corda de 84,62 km de distància. En elles s’esperava que els pilots de Lancia traiessin a la llum les virtuts dels seus respectius 037, lleugers i potents, i on el handicap de ser vehicles de propulsió, no suposava cap problema, i així va ser. Massimo Biasion i Tiziano Siviero, campions europeus la temporada anterior i pilots de l’equip semi-oficial Jolly Club, s’adjudicaven el primer escratx del ral·li el que lògicament els portava a liderar la prova, però la creu pels italians venia quan Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que es jugaven bona part de les seves opcions al títol de pilots, punxaven una roda del seu 037 oficial.

Els oficials de Lancia Attilio Bettega i Maurizio Perissinot s’imposaven en la segona prova cronometrada, en la que s’hi enregistraria un altre incident quan Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una sortida de pista que els feia perdre 1 minut i 35 segons i en la que s’emportaven per endavant diversos expectadors. L’incident va obligar als organitzadors a aturar la competició durant força estona i fins i tot planava la opció de cancelar el tram, opció que finalment es va descartar.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki recuperaven part del temps perdut en la primera especial guanyant el tercer tram cronometrat del dia, mentre que Attilio Bettega i Maurizio Perissinot s’imposaven en la quarta per passar llavors a comandar la taula provisional de temps rellevant als seus compatriotes Miki Biasion i Tiziano Siviero. El quart dels Lancia 037, el semioficial del Jolly Club pilotat per Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo guanyava la cinquena prova especial empatant a l’escratx amb el Peugeot 205 T16 d’Ari Vatanen i Terry Harryman, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki recollien la seva segona punxada de la jornada que els suposava deixar-se en total 1 minut i 40 segons.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyaven la sisena i última especial cronometrada, el que suposava que els italians passessin a liderar la prova per 1 segon de diferència vers els seus compatriotes de l’equip oficial Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, mentre que Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo es situaven en tercera posició fent bons els pronòstics de l’avantatge dels Lancia 037 sobre les proves d’asfalt. Després d’un llarg enllaç per autopista, 86 dels equips participants arribaven a Tirrenia la mitjanit del dilluns, on els oficials de Peugeot Ari Vatanen i Terry Harryman hi arribaven enganxats darrera dels Lancia 037 amb dues etapes de terra per davant.

Sense massa temps per al descans, el dilluns a les 6 del matí s’iniciava la segona jornada de competició, la més llarga de totes amb 18 proves especials cronometrades per davant i una distància total de 257,53 km i la qual per afegir més dificultats pels cotxes de dues rodes motrius, arrancava amb un clima plujós que convertia les pistes en un fangar. En aquestes condicions la lleugeresa del Peugeot 205 T16 unida a la seva tracció integral va ser clau per a que Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposessin consecutivament en les 6 primeres especials del dia i la parella finlandeso-britànica passés a liderar el ral·li al terme de la segona prova cronometrada celebrada.

El recital d’Ari Vatanen i Terry Harryman va proseguir al llarg de la segona etapa, guanyant en total 15 de les 17 cronometrades que es celebraven, el que els afiançava al capdavant de la general a l’arribada a Siena, ciutat escollida per al regarupament de la segona jornada. Només els Audi Sport Quattro de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i de Stig Blomqvist i Björn Cederberg van ser capaços d’evitar un monopoli dels líders. Els alemanys eren els qui trencaven la ratxa dels del lleó en imposar-se en la vuitena especial programada, setena en celebrar-se doncs la primera era anulada, mentre que la parella sueca ho feia en la onzena, empatant a temps amb Ari Vatanen i Terry Harryman, i dotzena prova especial.

Amb tot Walter Röhrl i Christian Geistdörfer acumulaven un retard de 2 minuts i 50 segons vers Ari Vatanen i Terry Harryman a l’entrada del parc tancat de Siena, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg s’instalaven en la tercera posició a 56 segons dels seus companys i a 3 minuts i 46 segons dels líders provisionals. Així doncs tots els Lancia quedaven fora de les posicions de podi, però els qui van poder seguir millor el ritme foren Markku Alén i Ilkka Kivimäki, restant en quarta posició a 4 minuts i 31 segons d’Ari Vatanen i Terry Harryman i mantenint encara les opcions de superar a Stig Blomqvist i Björn Cederberg de cara a la última etapa d’asfalt en vistes a la seva lluita particular per a la consecució del campionat de pilots.

Entre les baixes enregistrades en aquesta segona etapa, destacava la del Lancia 037 del Jolly Club pilotat per Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo, quan aquests patien una sortida de pista en la tretzena prova del dia que els impedia continuar la competició.

La tercera etapa del ral·li portava als 62 equips participants arribats a Siena la nit anterior fins a Pisa a través de 17 proves especials cronometrades de 212,14 km de distància, on els participants deixarien descansar els seus cotxes als peus de la mítica torre del campanar inclinada a partir de quarts d’onze de la nit després de més de 14 hores d’acció. Ari Vatanen i Terry Harryman iniciaven l’etapa com havien acabat l’anterior, marcant el millor registre mentre que la segona especial programada era cancelada per la crescuda d’un torrent d’aigua.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposaven en la tercera cronometrada, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg ho feien en la quarta, on les seves opcions al títol mundial cobraven molts enters en conèixer-se l’abandonament per trencament del motor de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. La parella alemanya d’Audi es tornarien a imposar en la sisena i setena cronometrada del dimarts, mentre el que restava de jornada es trobava sota el domini d’Ari Vatanen i Terry Harryman que seguien incrementant les diferències al capdavant de la taula provisional, per situar-les a l’entrada del parc tancat de Pisa en 3 minuts i 55 segons en relació a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i en 4 minuts i 51 segons vers l’altra parella d’Audi, els suecs Stig Blomqvist i Björn Cedeberg.

L’abandonament de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, situava a Massimo Biasion i Tiziano Siviero com el millor dels Lancia a 8 minuts i 25 segons dels líders, seguits dels oficials Attilio Bettega i Maurizio Perissinot a 1 minut just darrera seu. Fabrizio Tabaton i Luciano Tedeschini, amb la unitat privada del Grifone es trobava ja fora de tota lluita a 17 minuts i 10 segons de la parella finlandeso-britànica líder.

Dimecres a primera hora de la tarda, un llarg enllaç per autopista conduia als participants des de Pisa fins a les montanyes dels voltants de Sanremo, on un bucle de 7 proves especials cronometrades sobre asfalt que composaven la quarta jornada aguardava als 51 equips arribats. L’etapa arrancava amb pluja, el que beneficiava als pilots de tracció integral per desesperació dels pilots de Lancia. Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en la primera i segona prova cronometrada, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer empataven a l’escratx amb els pilots de Peugeot en la segona especial i s’adjudicaven en solitari la tercera i quarta.

Només arrancar la jornada es coneixia una baixa important, la de Stig Blomqvist i Björn Cederberg. Els suecs que pilotaven en una còmode tercera posició provisional, prenien un salt amb massa alegria, el que provocava que en la recepció d’aquest una connexió d’oli es malmetès generant una fuita que deixaria el seu propulsor sec de lubricant i en conseqüència, trencat.

En eixugar-se l’asfalt, els Lancia 037 van poder lluir el seu potencial sobre l’element negre i així Massimo Biasion i Tiziano Siviero, autors del millor temps en la cinquena cronometrada com Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, amb el millor registre en la sisena i setena especial cronometrada escurçaven tímidament les distàncies vers els pilots que tenien per davant en arribar a Sanremo a quarts de tres de la matinada del dijous, si bé aquests ja tenien assegurada una plaça al podi després de la baixa de Stig Blomqvist i Björn Cederberg.

Amb gairebé un dia de descans, el dijous a dos quarts d’onze de la nit els 45 equips que havien superat les quatre jornades prèvies de competició es dirgien des de Sanremo cap a la cinquena i última jornada, composada de 8 proves especials cronometrades sobre asfalt de 156,90 km de distància. Els Lancia van sortir disposats a demostrar que l’asfalt era el seu terreny i així ho feien Massimo Biasion i Tiziano Siviero imposant-se en la primera especial cronometrada, mentre que en la segona l’honor era per l’oficial Attilio Bettega i Maurizio Perissinot. Tanmateix en aquesta segona especial cronometrada es varen produir dos incidents que van marcar la recta final de la prova. Ari Vatanen i Terry Harryman s’envirollaven a alta velocitat malmetent la part frontal del seu cotxe, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una sortida de pista en el mateix punt en el que s’envirollaven els líders, a una velocitat aproximada de 160 km/h, la violència de la sortida va ser tal que el seu Sport Quattro va quedar inoperatiu.

Tot i l’ensurt, Ari Vatanen i Terry Harryman encara van ser capaços d’adjudicar-se un últim escratx en la tercera prova especial cronometrada deixant llavors el que restava de ral·li sota el domini dels Lancia. Massimo Biasion i Tiziano Siviero aconseguien el millor temps en la quarta i cinquena especial cronometrada de la matinada del divendres, mentre que en la següent cronometrada els pilots del Jolly Club s’envirollaven i cedien prop de 2 minuts, el que els suposava perdre la segona plaça en favor del cotxe oficial d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, els quals responien a la oferta dels seus compatriotes guanyant les tres últimes proves especials del ral·li de forma consecutiva.

Completades les 56 especials cronometrades sense més ensurts, Ari Vatanen i Terry Harryman aconseguien guanyar el ral·li amb un temps total de 8 hores 44 minuts i 34 segons, el que suposava la seva segona victòria de la temporada. En segona posició completaven el recorregut Attilio Bettega i Maurizio Perissinot amb un retard acumulat de 5 minuts i 27 segons, mentre que el podi italià el tancaven Massimo Biasion i Tiziano Siviero a 9 minuts 24 segons dels guanyadors.

Biasion-Siviero, com Bettega-Perissinot, es trobaven de sobte dalt del podi amb les baixes d’última hora.

Les baixes de Markku Alén i sobretot de Stig Blomqvist aplaçaven el veredicte del campionat del món de pilots per una altra ocasió, restant tots dos pilots separats per 23 punts a manca de dues proves en el calendari, si bé Lancia no estava disposada a viatjar al Ral·li Costa d’Ivori on es celebrava la següent ronda. Ral·li al que en principi si que hi aniria Hannu Mikkola, en vistes de superar al seu compatriota de Lancia i situar així Audi a dos pilots dels seus pilots en les dues primeres posicions.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	113
Markku Alén	90
Hannu Mikkola	86

En el campionat de constructors, la segona victòria consecutiva de la temporada per a Peugeot, permetia als del lleó situar-se en posicions provisionals de podi superant per un punt a Renault. Per davant la lluita entre Lancia i Audi per la corona mundial es mantenia viva amb un cert avantatge encara per Audi que contenia la pujada dels transalpins a l’espera del que pogués passar al RAC Rally final.

Constructor	Punts
Audi	116
Lancia	108
Peugeot	56

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1996 centímetres cúbics (85,50 mm de diàmetre – 86,90 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes.
Longitud	4360 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1430 mm
Distància entre eixos	2600 mm
Pes mínim	1230 kg

 

La reglamentació que regia els World Rally Car es va implementar l’any 1997, i si bé Mitsubishi es va mostrar reaci al canvi prosseguint amb els seus Grup A durant tres temporades i mitja més, la major llibertat que donava als enginyers a l’hora de dissenyar un cotxe la nova normativa va fer que finalment la marca dels tres diamants s’hi acabés inclinant.

Desenvolupat en un temps relativament curt, el Mitsubishi Lancer WRC presentava vers l’anterior Lancer 6.5 de Grup A una millora en el motor, en quan alguns dels seus components, així com un major recorregut de suspensions i un esquema MacPherson en tots els seus eixos, quelcom impossible amb l’anterior normativa Grup A.

L’estrena del nou cotxe tenia lloc el divendres 5 d’octubre de 2001, tot coincidint amb l’inici de les hostilitats vers el cronòmetre del 43è Ral·li Sanremo. Mitsubishi posava a disposició dels seus pilots, els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i els belgues Freddy Loix i Sven Smeets, dues unitats del nou cotxe i si bé els primers no van poder completar la prova en perdre una roda, els segons aconseguirien completar la ronda italiana en dotzena posició final. La temporada es tancava amb un sisè lloc de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki al 14è Ral·li d’Austràlia com a millor resultat.

Després de recollir un bon grapat de mals resultats, de fet el seu millor resultat només es veuria millorat en una posició al 51è Ral·li de Suècia de 2002 gràcies al cinquè lloc dels britànics Alister McRae i David Senior, el Mitsubishi Lancer WRC seria substituit pel Step 2 al mes d’agost de 2002 sense haver aconseguit cap victòria ni podi en 12 esdeveniments del calendari mundial.

La pluja torrencial final va posar emoció a la victòria de Loeb-Elena.

El diumenge 5 d’octubre de 2003 la ciutat de Sanremo era testimoni per última vegada en la seva llarga tradició d’un podi del mundial de ral·lis amb la finalització de la 45ena edició del Ral·li Sanremo. La cita italiana, puntuable per als campionats de pilots, constructors i mundial júnior, aplegava fins a 63 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 54 inciaren des de la mateixa ciutat que li donava nom a la prova a recòrrer els 387,36 km programats al llarg de 14 proves especials cronometrades i que 36 equips participants aconseguirien superar.

La pluja torrencial i un bon amic salvava el cul als germans Panizzi.

Divendres a quarts de vuit del matí arrancava la primera etapa, la qual estava formada per 6 especials cronometrades repartides en 2 trams que es celebraven dues vegades i 2 trams més que es repetirien l’endemà, i que totalitzaven 142,14 km de lluita contra el cronòmetre. Els pilots oficials de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en les dues primeres cronometrades, sent especialment important el segon escratx assolit, on la distància més llarga del tram permetia a la parella franco-monegasca obrir forat vers els seus rivals els quals fregaven ja la vintena de segons de distància.

Solucionats ja els problemes d’escalfament que havien afectat en els dos primers trams al Ford Focus RS WRC’03 de Markko Märtin i Michael Park, la parella de l’oval s’imposava en les dues especials cronometrades del migdia amb Sébastien Loeb i Daniel Elena sempre enganxats als seus talons, el que per una banda permetia a la parella de Ford escalar fins la segona posició provisional, mentre que els líders es refermaven en la seva posició d’honor, i més que ho van fer en les dues segones passades pels trams celebrats pel matí, quan els de Citroën hi tornaven a marcar el millor temps mentre que Markko Märtin i Michael Park, es mantenien sempre a la seva estela, arribant al parc tancat a 32,4 segons dels líders.

La parella finlandesa de Peugeot formada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, tancaven el podi provisional a 49,1 segons dels homes de Citroën, mentre que Carlos Sainz, encara convalescent d’una intervenció renal, i Marc Martí eren quarts a 25,2 segons del darrer graó al podi després d’haver patit petits problemes mecànics com una fuita en les barres estabilitzadores o poca confiança amb el tacte dels frens.

Dues baixes de relativa importància es varen produir en aquesta primera jornada, Toni Gardemeister i Paavo Lukander es quedaven sense frens en el seu Škoda Fabia WRC en la segona prova especial cronometrada i patien una sortida de pista que els obligava a abandonar, mentre que Petter Solberg i Phil Mills es quedaven sense benzina en el seu Subaru Impreza S9 WRC a només 2 km de les assistències finals i quan ja havien completat la primera jornada, el que també els va suposar l’abandonament del ral·li, si bé els aspirants a títol mundial es trobaven fent un discret paper fins llavors marxant en vuitena posició provisional i a més de 2 minuts dels líders.

Sorprenia entre bona part de la premsa especialitzada el baix rendiment que tenien Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, dominadors de gairebé totes les proves d’asfalt que s’havien celebrat en els últims tres anys i que es trobaven classificats a la neutralització de la primera etapa en sisena posició provisional. Per al pilot provençal l’explicació era senzilla, Peugeot no havia treballat i evolucionat el 206 WRC sobre l’asfalt com ho havia fet la competència amb els seus cotxes, i malgrat pilotar més ràpid que en edicions anteriors en les que havien aconseguit guanyar, els seus temps no eren prou bons comparats amb els de Citroën o Ford.

Els 46 equips participants havien superat la primera jornada, dissabte tenien davant seu en el programa 4 especials cronometrades de 149,10 km de distància. 2 d’aquestes especials es corresponien a les segones passades pels 2 trams del migdia anterior, mentre que les 2 restants eren les dues passades pel tram rei del ral·li, Teglia, amb 52,70 km de distància.

Markko Märtin i Michael Park veien com en sortir del parc tancat el seu cotxe es negava a arrancar, el que va obligar als mecànics a canviar la centraleta situada just a sota del seient del copilot. La reparació va fer entrar la parella estonio-britànica amb 3 minuts de retard al control horari, el que suposava una penalització de 30 segons i baixar fins la tercera plaça restant a 1 minut i 2,4 segons dels líders.

Solucionat el problema, Markko Märtin i Michael Park van sortir a l’atac i en guanyar per només 7 dècimes de segon en relació Sébastien Loeb i Daniel Elena la primera passada per Teglia, els de Ford recuperaven la segona posició provisional del ral·li que havien cedit temporalment a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals completaven l’especial en tercer lloc. La parella de Ford s’imposava en les tres especials cronometrades que restaven de la segona etapa, el que els permetia retallar en gairebé 20 segons la distància que els seprava vers els líders i situar-la a la neutralització en 43,2 segons. Per la seva banda Carlos Sainz i Marc Martí van anar pràcticament tota la jornada per darrera del trio capdaventer, només en la segona passada per Teglia van ser capaços de superar a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, pel que l’assalt d’una posició de podi que tancaven els finlandesos de Peugeot semblava pràcticament impossible.

La tercera i última etapa dominical, amb les distàncies bastant marcades entre els primers equips classificats i només 96,12 km cronometrats al llarg de 4 proves especials per endavant semblava a priori que seria un tràmit pels 39 equips participants que restaven al parc tancat. Sébastien Loeb i Daniel Elena mantenien el seu estira i arronsa amb Markko Märtin i Michael Park en les dues primeres passades pels trams, amb un escratx pels de Citroën i un altre pels de Ford.

Però just abans de celebrar-se les dues segones passades per les especials, va començar a caure una pluja torrencial a la zona, la majoria d’equips veient la negror van decidir muntar rodes mixtes, mentre que Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, alertats per un amic que es trobava al tram, muntaven gomes d’aigua. La parella francesa de Peugeot marcava el millor temps en la tercera especial cronometrada, superant en la general a Carlos Sainz, a qui els dolors pel còlic nefrític s’havien anat incrementant, i Marc Martí. La pluja anava a més i els germans Panizzi s’imposaven en la quarta i última especial cronometrada del ral·li, on aconseguien endosar més d’un minut a la resta de pilots amb WRCar, on a més a més es coneixia l’abandonament de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que perdien una roda del seu Peugeot 206 WRC en una sortida de pista, com a resultat d’ambdos factors, els provençals del lleó completaven el ral·li en segona posició.

Completades les 14 proves especials cronometrades del programa amb la èpica final per la pluja, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la victòria en aconseguir un temps total de 4 hores 16 minuts i 33,7 segons, 28,3 segons menys que Gilles Panizzi i Hervé Panizzi. Markko Märtin i Michael Park, amb un ral·li ple d’incidents, tancaven el podi de Sanremo, últim en la història del ral·li en el mundial, a 54,6 segons dels guanyadors.

Tot i les trabes, Märtin-Park acabaven el ral·li en tercera posició.

En la categoria júnior, el sanmarinés Mirco Baldacci i l’italià Giovanni Bernacchini amb un Fiat Punto S1600 van saber aprofitar els problemes que tenien tan els francesos Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci com els catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó, que s’endarrerien substancialment en els primers compassos de la prova per juntament amb 4 escratxs de 6 possibles llaurar-se un ferm liderat al ral·li. Els francesos abandonaven només iniciar-se la segona etapa per averia elèctrica mentre que els líders amb 2 escratxs i un segon temps escratx, a 1 dècima de segon de l’escratx de Salvador Cañellas i Xavier Amigó, es refermaven en el seu liderat. Diumenge la neutralització de dos dels quatre trams i el bon paper dels catalans de Suzuki que marcaven un escratx i un segon temps escratx, va permetre que aquests acabessin la prova en segona posició a 5 minuts i 21,8 segons dels inqüestionables líders Mirco Baldacci i Giovanni Bernacchini.

En clau de campionat, l’abandonament de Brice Tirabassi i Daniel Carlsson, units als 8 punts que sumava Salvador Cañellas a la cita transaplina, pemetia al pilot barceloní situar-se en segona posició de la taula a només 3 punts del pilot francés quan encara restaven dues proves per endavant, el Ral·li Catalunya-Costa Brava i el RAC Rally britànic.

En el campionat reservat a pilots les variants a corona s’anaven reduint i així doncs tan Marcus Grönholm com Colin McRae perdien les seves opcions a títol. Mentre que per dalt la classificació s’estrenyia, així Sébastien Loeb gràcies a la victòria escalava des de la quarta fins la segona posició provisional, restant a només 2 punts del britànic Richard Burns, puntuació que el pilot de Peugeot obtenia precisament a la prova italiana. Carlos Sainz per la seva banda desfeia la igualada amb Petter Solberg en acabar la prova en quarta posició i el norueg recollir un zero per falta de carburant.

Pilot	Punts
Richard Burns	57
Sébastien Loeb	55
Carlos Sainz	53

En el campionat de constructors Citroën aconseguia eregir-se com a líder en solitari en aconseguir sumar més punts que els seus socis de grup PSA, Peugeot. Subaru, tot i fer un ral·li dolent amb la setena plaça de Tommi Mäkinen i Kaj Lindström en constructors com a únic resultat, mantenia la tercera i última posició de podi per 5 punts de marge vers Ford.

Constructor	Punts
Citroën	125
Peugeot	121
Subaru	76

Amb els nou primers escratxs consecutius, Loeb-Elena en van tenir prou per controlar la ronda catalana.

Figurant com la dotzena prova en el calendari de la temporada 2009 del campionat del món de ral·lis, el 44è Ral·li Catalunya – Costa Daurada finalitzava el diumenge 5 d’octubre a Salou, provincia de Tarragona. La ronda catalana, que otorgava punts pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior, comptava amb 79 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 69 emprenien el camí des de la rampa de sortida cap a les 18 proves especials que l’organització havia programat en el seu recorregut a partir del divendres 3 d’octubre. 48 dels equips participants aconseguien superar els 353,62 km cronometrats del ral·li.

Per tercer any consecutiu Sordo-Martí completaven la cita catalana en segona posició.

La primera etapa del ral·li resultava ser la més llarga de totes les programades amb 131,76 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de tres trams que es celebraven a doble passada i que per tant generaven sis proves especials. Sis cronometrades en les que Sébastien Loeb i Daniel Elena hi aconseguien els respectius sis escratxs, sempre per davant dels seus companys d’equip Dani Sordo i Marc Martí que completaven així la jornada a 15,8 segons de distància.

Per darrera dels dos Citroën oficials s’hi classificaven també sempre els dos Ford de l’equip oficial, si bé les dues parelles de l’estructura de l’oval s’alternaven a parts iguals l’autoria del tercer temps escratx. El belga François Duval i el francès Patrick Pivato, que entraven en el si de l’equip oficial Ford per a l’ocasió en substitució dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, un tan desencertats en les cites prèvies a la ronda catalana i que passaven a ocupar el lloc d’aquests a l’equip Stobart, feien entrada al parc tancat de Salou en la tercera posició a 41,3 segons dels líders i amb 2,8 segons de coixí vers els seus companys d’equip, si bé aquests no havien de patir gaire per a que poguessin perdre posicions, doncs el cinquè classificat, el Subaru Impreza S14 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, es trobava a gairebé dos minuts dels líders i per tant a més d’un minut dels dos Ford.

El programa de la segona jornada del ral·li permetia afegir 127,98 km cronometrats al recorregut, els quals com en la jornada anterior es celebraven en un bucle de tres proves especials que es celebraven en dues ocasions cadascun. La primera d’elles era la cronometrada més llarga de l’edició amb 38,27 km, en els que Sébastien Loeb i Daniel Elena tornaven a mostrar-se com els pilots més ràpids, si bé en aquesta ocasió el belga François Duval i el francès Patrick Pivato trencaven el doblet dels homes de Citroën.

El guió de les cronometrades de la primera jornada es reprenia en les dues especials que restaven del bucle matinal, amb els dos C4 WRC oficial copant les dues primeres posicions i amb François Duval i Patrick Pivato just per darrera seu, que incrementaven així  distàncies amb els seus companys d’equip finlandesos.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials i amb unes distàncies acumulades considerables, els dos equips oficials de Citroën aixecaven una mica el peu de l’accelerador, el que donava oportunitat pel protagonisme als dos Ford Focus RS WRC’08 oficials, que s’anotaven un escratx cadascun en els tres trams del bucle.

Tot i així l’etapa es completava amb François Duval i Patrick Pivato a 51,4 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen els separaven 1 minut i 4,6 segons del primer dels C4 WRC classificats. Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda es trobaven ja a 27,7 segons dels seus companys d’equip. Per darrera del quartet capdavanter, Petter Solberg i Phil Mills es deixaven un altre minut al llarg d’aquesta segona etapa i es trobaven ja a 3 minuts i 6,9 segons dels líders.

Amb unes distàncies tan marcades del primer al tercer i entre el quart i el cinquè, pràcticament l’únic punt d’interés que quedava pels 93,88 km cronometrats de la tercera i última etapa, era veure si Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen serien capaços de superar als seus companys d’equip, o si les ordres d’equip apareixerien per a que François Duval i Patrick Pivato els hi cedissin la seva plaça de podi. El belga i el francès de Ford començaven l’etapa tal i com havien acabat l’anterior, marcant el registre més baix en la prova especial, mentre que les dues parelles de Citroën s’imposaven en les dues proves següents.

En sortir de les assistències, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ho van donar el tot per tot per tal d’intentar retallar els 20,1 segons de desavantatge que tenien vers els seus companys d’equip, el que va permetre als finlandesos guanyar les tres últimes proves cronometrades del ral·li davant la permissivitat de les dues parelles de Citroën; mentre que François Duval i Patrick Pivato alçaven el peu de l’accelerador el just i necessari a la segona passada pel tram de Santa Marina, penúltima prova cronometrada, per tal de permetre als seus companys guanyar la seva posició i pujar al podi català.

Completades les 18 proves cronometrades del programa i amb els 48 equips supervivents de nou a Salou, es donava per finalitzat la 44ena edició del ral·li català, en el que Sébastien Loeb i Daniel Elena hi aconseguien la victòria aturant el cronòmetre en un temps final de 3 hores 21 minuts i 17,4 segons, 24,9 segons menys que els seus companys d’equip Dani Sordo i Marc Martí. El podi era tancat per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals van precisar d’1 minut i 2,5 segons més que els guanyadors de la prova per a completar els 353,62 km cronometrats.

Les ordres d’equip regalaven un podi a Hirvonen-Lehtinen.

En categoria júnior els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia començaven dominant la classe amb cinc escratxs de sis possibles, el sisè se l’anotaven els txecs Martin Prokop i Jan Tománek, els quals pràcticament van anar tota l’etapa recuperant-se del mig minut perdut en la primera cronometrada del ral·li. Dissabte semblava repetir-se el mateix guió quan els màxims aspirants al títol mundial s’imposaven en les tres especials del bucle matinal així com en la cinquena prova especial sabatina, només perdent l’escratx en la quarta cronometrada en mans de Martin Prokop i Jan Tománek, peró en la sisena i última prova cronometrada els pilots provençals patien una forta sortida de pista i en l’incident el motor del seu C2 S1600 resultava danyat, impedint-lis prendre la sortida l’endemà diumenge.

Amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia fora de concurs, Martin Prokop i Jan Tománek guanyaven la darrera especial sabatina i es situaven com a líders amb una mica més d’1 minut de marge, pel que els txecs van optar per la prudència de cara a l’etapa dominical final cedint-hi mig minut vers els seus rivals més directes peró assegurant-se la victòria final. Aquesta era la segona victòria del pilot txec en el campionat júnior, el que permetia al centre-europeu escalar fins la cinquena posició, a 12 punts del líder indiscutible des de la primera ronda de la temporada, Sébastien Ogier.

Amb Ogier-Ingrassia fora de competició, Prokop-Tománek es van limitar a completar les especials per assegurar-se la victòria.

Sébastien Loeb sumava a Catalunya la seva novena victòria de la temporada i es distanciava en quatre punts més del seu únic rival en la cursa pel campionat de pilots, el finlandès Mikko Hirvonen, assolint ja un gap de 12 punts. El càntabre Dani Sordo, acabava en segona posició per tercer ral·li consecutiu, el que afiançava al pilot en la tercera plaça del certàmen per davant de l’australià de Subaru Chris Atkinson.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	96
Mikko Hirvonen	84
Dani Sordo	59

En el certàmen de constructors, Citroën s’anotava per tercer ral·li consecutiu un doblet, el que permetia a la marca dels dos galons assolir una diferència màxima de 27 punts vers els seus únics rivals de Ford, i es que malgrat que Subaru havia introduit el nou S14 a mitja temporada, el constructor nipó gestionat per Prodrive seguia estant a un món de les altres dues estructures oficials.

Constructor	Punts
Citroën	159
Ford	132
Subaru	80

Latvala-Anttila aconseguien la seva primera victòria sobre asfalt amb una actuació brillant.

Amb la capital alsaciana, Estrasburg, com escenari de cerimònies, el diumenge 5 d’octubre 2014 s’hi oficialitzava la conclusió del 5è Ral·li d’Alsàcia, onzena prova en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La ronda francesa, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots i constructors, així com els mundials WRC-2, WRC-3 i junior, sent aquests dos últims pràcticament el mateix campionat, tenia en la seva llista d’inscrits 97 equips, dels que 89 iniciaven el divendres 3 d’octubre a disputar un recorregut format per 18 proves especials de 303,63 km cronometrats, una distància que 68 equips aconseguien completar.

Mikkelsen-Fløene semblaven estar en condicions de lluitar per la victòria, però el correctiu rebut el dissabte ho impedia.

Un bucle de tres trams pels que s’hi passaven en dues ocasions més una especial espectacle celebrada a les afores d’Estrasburg, eren els encarregats de donar la benvinguda als participants. En total les 7 proves especials programades en la primera jornada suposaven 114,75 km competitius, en els 11,11 de la primera de les quals es vivia un duel molt tancat entre els dos equips de Volkswagen que aspiraven al títol mundial a finals de temporada, és a dir, entre els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, separats per tan sols 3 dècimes de segon favorables als primers, mentre que els seus altres companys d’equip, els noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene completaven el triplet de la marca a 5 dècimes dels líders provisionals.

El duel entre finlandesos i francesos finalitzava en la segona prova especial programada, quan un problema amb el canvi de marxes feia perdre una mica més de 4 minuts als campions mundials en vigència, els quals a més a més penalitzaven per avançament 4 minuts addicionals en la següent cronometrada per una errada del copilot, el que amb 8 minuts de retard, els locals quedaven descartats per la victòria i els punts.

Entre tant, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene accedien al liderat amb el millor temps en la segona prova especial, un liderat efímer, doncs Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb el millor registre en la tercera i última prova especial del bucle matinal, recuperaven el liderat per 7 dècimes abans d’entrar al re-agrupament del migdia. Beneficiats per la caiguda de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en sortien els pilots de les dues Irlandes Kris Meeke i Paul Nagle, els quals a bord del seu Citroën DS3 WRC accedien a l’última de les places de podi a 7,2 segons dels líders finlandesos.

En sortir de les assistències els noruecs escurçaven distàncies amb el millor temps de la quarta prova especial, sense arribar però a llevar el liderat als seus companys, els quals reaccionaven d’immediat amb dos escratxs consecutius en els dos trams de carretera que restaven per celebrar-se per elevar les distàncies fins als 8,5 segons. Tanmateix, aquest domini en els cronòmetres dels de Wolfsburg, deixava als seus rivals, capitanejats per Kris Meeke i Paul Nagle i els espanyols de Hyundai Dani Sordo i Marc Martí, un mica despenjats de la lluita per la victòria, tot i que aquests últims donaven un color diferent al transcurs del ral·li en compartir l’escratx amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene a l’especial espectacle d’Estrasburg.

Així doncs s’arribava al parc tancat, on Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi fitxaven en la primera plaça per 8,2 segons de marge vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Kris Meeke i Paul Nagle, tercers integrants del podi provisional, es trobaven ja a 23,1 segons del liderat. Decebuts pel rendiment que els nous Michelin estaven donant al seu Hyundai i20 WRC, Dani Sordo i Marc Martí restaven a les portes del podi a 51,2 segons dels primers classificats.

La jornada sabatina seguia un model pràcticament igual a l’anterior, amb un bucle de tres trams que es celebrava en dues ocasions, més una especial espectacle per tancar la jornada que en aquest cas es disputava a Mulhouse, en total en aquesta ocasió les 7 proves cronometrades suposaven un total de 125,50 km competitius, convertint així la segona etapa del ral·li en la més llarga de totes.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven consecutivament en les 4 primeres proves especials cronometrades del dia així com a l’especial espectacle de Mulhouse, anotant-se en les altres dues cronometrades programades un segon i un tercer millor registre i sempre per davant dels seus companys d’equip Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. D’aquesta manera la parella líder finlandesa aconseguia obrir en 20 segons el gap vers els seus perseguidors noruecs, mentre que per darrera s’hi donaven unes lluites més interessants.

Dani Sordo i Marc Martí veien com els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson retallaven les distàncies per sota dels 10 segons en la primera especial de la jornada, però en la següent un problema amb els diferencials allunyava lleugerament a la parella dels dos galons de la possibilitat de prendre’ls-hi la plaça. Aquesta averia deixava en la cinquena posició als polonesos Robert Kubica i Maciej Szczpaniak, els quals mica en mica van anar llimant diferències per tal de fer entrada al parc tancat d’Estrasburg a només 9 dècimes de la parella espanyola.

Amb els mateixos noms figurant en les quatre primeres posicions de la general provisional, s’arribava a la neutralització de la segona etapa. Però si bé els noms eren els mateixos, les distàncies no, doncs totes elles es veien eixamplades, i ara Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila gaudien de 28 segons vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, mentre que el marge que els finlandesos tenien amb Kris Meeke i Paul Nagle arribava fins als 53,7 segons. Sense trobar les sensacions adequades amb el seu cotxe, Dani Sordo i Marc Martí es trobaven ja a 1 minut i 41,7 segons del liderat en una superfície que era la seva.

La tercera i última etapa del ral·li tenia en el seu programa 4 proves especials, les quals es trobaven repartides al llarg de 2 trams pels que els participants hi competien en dues ocasions, assolint així una distància total cronometrada de 63,38 km, llur principal handicap residia en que es celebraven sense assistències i sota l’amenaça de pluja, el que generava una amplia selecció de compostos diferents.

Robert Kubica i Maciej Szczpaniak s’imposaven en la primera especial dominical i gràcies aquest resultat, els polonesos rellevaven de la quarta posició a Dani Sordo i Marc Martí, mentre que en la següent Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’assajaven de cara a obtenir alguns punts en el Power Stage. La tercera cronometrada de la tercera etapa va tenir molt poca història, en canvi la quarta i última, i per tant el Power Stage, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’anotaven el registre més baix per tal d’emportar-se almenys 3 punts de la seva ronda local. Alhora en aquesta última prova especial, Robert Kubica i Maciej Szczpaniak patien una sortida de pista i els centre-europeus es veien obligats a abandonar la prova, retornant el quart lloc a Dani Sordo i Marc Martí.

Amb els 76 equips que aconseguien superar les tres etapes del ral·li al parc tancat d’Estrasburg el diumenge al migdia, el 5è Ral·li d’Alsàcia es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals invertien un temps total de 2 hores 38 minuts i 19,1 segons per tal de recórrer els 303,63 km del programa; sent a més a més aquesta victòria la primera que els finlandesos aconseguien sumar sobre asfalt. Per la seva dreta els escortaven al podi els seus companys d’equip, els noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, els quals precisaven 44,8 segons més que ells, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle tancaven el podi a 1 minut i 5,3 segons dels guanyadors.

Meeke-Nagle no van poder presentar batalla als Volkswagen, però el naufragi d’altres els va donar lloc al podi.

En categoria WRC-2, reservada als cotxes de 4 rodes motrius però de preparació inferior als World Rally Car, la parella francòfona formada pel local Quentin Gilbert i el belga Renaud Jamoul aconseguien liderar la classe en bona part de la primera jornada gràcies a sumar 4 millors temps al llarg de les 7 primeres proves especials, si bé aquests feien entrada al parc tancat amb només 9,1 segons de marge vers els portuguesos Bernardo Sousa i Hugo Magalhaes que se n’adjudicaven 2 d’escratxs.

Un millor temps i un segon millor temps en les dues primeres proves especials sabatines, permetien als portuguesos accedir al liderat del certamen, una posició que els ibèrics aconseguirien mantenir al llarg d’una volta, doncs en la cinquena prova especial de la jornada, segona passada per la segona especial, Quentin Gilbert i Renaud Jamoul recuperaven la plaça perduda. Uns i altres mantenien el seu estira i arronsa en les dues últimes proves del dia, i el retorn a Estrasburg es feia amb 5,7 segons de diferència favorables als francòfons.

Aspirants a líder i líders mantenien el seu duel particular al llarg de la breu jornada dominical, i els primers s’imposaven en les dues passades pel primer tram, mentre que els segons ho feien en la segona. Així doncs la parella franco-belga finalment s’adjudicava la victòria per 8,1 segons de marge. Uns resultats que posats a la general del certamen eren intranscendents, doncs els pilots es trobaven força lluny de les posicions capdavanteres ocupades per Lorenzo Bertelli, Yuriy Protasov i Jari Ketomaa.

Gilbert-Jamoul sumaven la seva primera victòria.

Entre els més joves del campionat, o els integrants del WRC-3, doncs pràcticament era la mateixa classificació però amb diferents maneres de sumar punts, els locals i convidats per l’organització Frédéric Hauswald i Olivier Ural, iniciaven el seu periple alsacià dominant el bucle matinal amb dos escratxs i un segon temps escratx.

Per la tarda els joves francesos seguien estenent el seu rol de líders davant els alts i baixos dels regulars del certamen fins que una averia en la bomba de gasolina prèvia a l’especial espectacle que tancava la jornada, els deixava fora de competició. El testimoni el recollien llavors els britànics Alastair Fisher i Gordon Noble, davant una important amenaça dels seus rivals encapçalats pels francesos Quentin Giordano i Valentin Serraud, els quals fitxaven a poc més de 9 segons dels líders a l’entrada del parc tancat.

Al llarg de la jornada sabatina, els desencerts de Quentin Giordano i Valentin Serraud donaven aire a Alastair Fisher i Gordon Noble, mentre que per darrera uns altres francesos, Stéphane Lefebvre i Thomas Dubois, i Eric Camilli i Maxime Vilmot, progressaven favorablement fins al punt d’immiscir-se en una lluita per la segona posició a poc més d’una vintena de segons de la parella líder.

Diumenge Alastair Fisher i Gordon Noble deixaven el ral·li sentenciat amb dos escratxs consecutius en les dues primeres cronometrades, mentre que per darrera Eric Camilli i Maxime Vilmot es desempallegaven de la pressió dels seus compatriotes per tal de completar el recorregut en segona posició. Finalment però cap resultat pujava al marcador del WRC-3, doncs un problema amb la fitxa d’homologació, suposava l’exclusió de tots els participants d’aquesta mena de copa mono-marca promocionada per Citroën Sport, en la que s’havia convertit el campionat de 2 rodes motrius.

Fisher-Noble s’imposaven davant el desencert de l’oposició local.

En la general provisional del campionat per a pilots, el finlandès Jari-Matti Latvala aconseguia retallar 23 punts al seu company d’equip i líder, el francès Sébastien Ogier, amb el que les distàncies entre els dos únics aspirants a la corona mundial es situaven en 27 punts quan encara mancaven per celebrar-se dues cites més. Per darrera, el seu altre company, el noruec Andreas Mikkelsen, no feia més que afermar encara més la seva posició obrint en 8 punts més el gap que el separava del finlandès Mikko Hirvonen.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	217
Jari-Matti Latvala	190
Andreas Mikkelsen	143

La victòria que brindaven Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a Volkswagen, permetia a la marca ja campiona mundial esdevenir la que més punts s’emportava de la seva visita a Alsàcia amb 25, 4 més que els seus més immediats rivals de Citroën, que a la seva vegada obrien en 3 punts més el forat que els separava del preparador britànic M-Sport. Hyundai per la seva banda sumava 2 punts menys que M-Sport i ara les seves possibilitats d’entrar al podi a final de temporada quedaven definides en 7 punts.

Constructor	Punts
Volkswagen	373
Citroën	175
M-Sport	164