Blog

Neuville-Gilsoul aconseguien la seva primera victòria al mundial i trencaven el domini Citroën a la prova germànica donant a Hyundai la primera.

El diumenge 24 d’agost de 2014 finalitzava a la ciutat de Trèveris la novena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 32è Ral·li d’Alemanya. La prova, llur recorregut estava composat per 18 especials cronometrades de 324,32 km de distància total, entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2, campionat júnior i la Drive DMack Cup, el que permetia aplegar fins a un total de 89 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 85 emprenien la sortida des de la rampa ubicada als peus de la monumental "Porta Nigra" romana el dijous 21 d’agost, i 63 d’ells aconseguirien completar el recorregut.

Sordo-Martí, mancats de ritme al mundial, no van ser tan incidents al ral·li alemany com en anteriors edicions.

El ral·li començava mogut, doncs els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul patien una espectacular sortida de carretera en el tram de proves, tram mediàticament conegut com “shakedown”, entre unes vinyes i el seu i20 WRC quedava força malmès, obligant als seus mecànics a treballar durant gairebé tota la nit per tal de deixar el cotxe operatiu de cara a l’endemà, moment en el què l’esdeveniment pròpiament dit arrancava.

La primera etapa tenia en el seu programa 6 proves especials cronometrades, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, generant així un total de 103,12 km competitius, els quals, a diferència d’edicions anteriors, no es centraven únicament en els trams entre les vinyes de la riba del Mosel·la. Amb sortida del parc tancat de Trèveris a 2 quarts i mig de 9 del matí del divendres 22 d’agost, el retorn al punt d’eixida s’establia al cap de gairebé unes 11 hores per a la primera parella participant.

Els campions del món Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la cronometrada inaugural del programa per 4 dècimes de segon de marge vers els seus companys de formació Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, una plaça que els provençals refermaven amb la seva segona victòria de tram consecutiva en la cronometrada següent, també per davant dels seus companys nòrdics.

Els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson establien el tercer millor temps en la primera prova cronometrada del programa, emperò en la següent es trobaven amb molta brutícia sobre la traçada, una contrarietat que els feia perdre una posició en favor de la tercera unitat dels Polo R WRC oficials present a l’esdeveniment germànic, el pilotat per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. 

Primers i segons classificats s’invertien els papers al terme de la tercera prova especial matinal, si bé les 3 dècimes de segon que els finlandesos llevaven als francesos eren del tot insuficients com per provocar qualsevol mena de canvi en la classificació general. Moviments que si es produïen en el darrer graó del podi, el tercer, quan entre les vinyes del Mosel·la, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene colpejaven una roca i patien una punxada a les acaballes del tram, un contra temps que deixava als noruecs de Volkswagen en la cinquena posició en el moment d’accedir a les assistències intermitges de Trèveris.

Els irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle aturaven el cronòmetre per darrera dels dos primers classificats a la general i aquests accedien a idèntica posició a la general, la tercera, 23,9 segons per darrera dels líders i per 4,6 segons i 6,4 segons de marge amb els espanyols Dani Sordo i Marc Martí i els tercers integrants de l’equip Volkswagen respectivament.

En les segones passades per les especials per a la represa, els líders repetien la victòria de tram aconseguida al matí en la primera cronometrada de l’escull, si bé en aquesta ocasió el marge era lleugerament més ampli, 3,8 segons, vers els seus companys de carpa. Per 1 dècima de segon però, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila privaven als campions mundials de repetir l’autoria del millor temps aconseguida al matí, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle, amb dos tercers millors temps consecutius, s’afermaven en la tercera posició.

Les distàncies no eren massa àmplies entre els dos primers classificats, 5,5 segons, i la pressió es va acabar cobrant els seus tributs. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia patien una sortida de pista i els francesos es veien obligats a abandonar la competició en no poder tornar a tram, un incident que deixava a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la primera posició just en el moment d’ingressar en el parc tancat. De fet els finlandesos hi establien el millor temps, tal i com ja havia passat al matí, mentre que Dani Sordo i Marc Martí aconseguien batre en la lluita contra el cronòmetre als seus ex companys d’equip irlandesos de Citroën, que repetien així per tercera prova consecutiva l’autoria del tercer millor temps.

Passats 3 minuts de 2 quarts de 8 del vespre doncs, les primeres formacions començaven a ingressar en el parc tancat del Messepark de Trèveris, amb Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila comandant la classificació provisional per 37,0 segons de marge amb Kris Meeke i Paul Nagle i 42,6 segons amb el vencedor de la darrera edició, el càntabre Dani Sordo, i el català Marc Martí, afligits per la seva posició de sortida a tram més endarrerida. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, que al terme de la cinquena prova especial havien aconseguit guanyar la posició als espanyols de Hyundai, entraven en el parc tancat a les portes de les posicions de podi a 3,0 segons d’aquests i per 7,5 segons de marge amb els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Els motors tornaven a rugir en el parc tancat de Trèveris a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 7 del matí, hora en la que la segona etapa arrancava. Una jornada que s’iniciava recorrent les vinyes del Mosel·la, per acabar visitant el Baumholder d’entrenament militar, previ ascens i descens al mont Peterberg, a tocar de l’antic parc tancat de Bostalsee. Un escull que afegia 148,30 km cronometrats al programa al llarg de 8 proves especials, o el que és el mateix, passar matí i tarda per un bucle de 4 trams. Una activitat que els més matiners acabarien a 1 quart i mig de 9 del vespre del mateix dissabte 23 d’agost.

Robert Kubica i Maciej Szczepaniak acabaven amb el domini aclaparador que estaven imprimint els pilots de Volkswagen, en quan els polonesos aconseguien el millor temps en la primera prova especial de l’etapa per davant de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i dels líders Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

A continuació, les humitats presents a la via, provocaven la segona sortida de pista de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia de l’edició, els quals en accidentar-se al cap d’uns pocs metres de prendre part a la cronometrada i arrancar les proteccions de la carretera, obligaven als organitzadors a cancel·lar l’escalada al Peterberg.

Amb un repartiment molt desigual de la distància cronometrada, al Baumholder s’hi programaven les dues següents proves especials, Arena Panzerplatte i Panzerplatte Lang, on el principal repte residia en l’adaptació al canvi de terreny, així com els “Hinkelstein” del voral, una mena de parapets discontinus de formigó a tocar de la pista d’entrenament de tancs militars. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi establien el registre de referència per a la resta de participants en ambdues proves especials i així els líders es ratificaven al capdavant de la taula provisional, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, segons a només 7 dècimes de segon del temps dels finlandesos al terme dels 42,51 km cronometrats de l’especial reina del programa, grimpaven de cop fins a la tercera posició, superant als seus companys d’equip espanyols així com a Andreas Mikkelsen i Ola Fløene.

De retorn al Messepark de Trèveris al cap de 2 hores per a les assistències, el lideratge de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila començava a ser sòlid, amb 45,8 segons de marge amb Kris Meeke i Paul Nagle i 53,8 segons en relació a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Dani Sordo i Marc Martí i Andreas Mikkelsen i Ola Fløene tancaven el grup d’aspirants a entrar en posicions d’honor a 55,1 segons i 1 minut i 6,1 segons dels líders respectivament.

Les diferències entre el bucle matinal i el post-meridional eren pràcticament imperceptibles, més enllà de l’obligat nou punt de sortida a tram en la cronoescalada al Peterberg. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila acumulaven 3 victòries parcials en les 3 cronometrades matinals i eixamplaven en una desena de segons les distàncies en vers els seus més immediats perseguidors, els irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle, mentre que per darrera, els belgues de Hyundai escurçaven les distàncies amb els de la casa dels dos galons fins a les 4 dècimes de segon al terme de les dues primeres proves especials de l’escull, per després veure com al Baumholder, aquests reaccionaven per engruixir el marge en uns 3,9 segons.

Així doncs, retornats a Trèveris i completades les assistències de final d’etapa a manca de 6 minuts per a 2 quarts de 9 del vespre per als primers participants, aquests estaven habilitats a fer entrada al parc tancat que s’hi emplaçava, amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila al capdavant de la classificació per 56,6 segons de marge amb Kris Meeke i Paul Nagle i 1 minut i 9 dècimes de segon amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Dani Sordo i Marc Martí havien perdut notablement el contacte amb els primers classificats i restaven a les portes de les places d’honor a 25,9 segons dels seus caps de files belgues, amb la pressió afegida de tenir als noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene a 10,2 segons del seu registre. 

En passar 5 minuts d’1 quart de 7 del diumenge 24 d’agost arrancava la tercera i última etapa del programa de l’edició, la qual en el seu itinerari hi tenia 4 proves especials de 74,60 km cronometrats, una distància que donat el marge del que gaudien els líders finlandesos, semblava un mer tràmit cap a la seva primera victòria sobre asfalt. Una activitat que es desenvolupava entre les vinyes del Mosel·la al llarg de 2 trams a doble passada.

Però res més lluny de la realitat, quan incomprensiblement Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’accidentaven en el primer tram del dia i es veien obligats a abandonar el ral·li. Kris Meeke i Paul Nagle hi establien el millor temps i així els de Citroën es feien amb la primera plaça per 8,4 segons de marge amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, mentre que Dani Sordo i Marc Martí pescaven el darrer graó de podi.

Com si una maledicció hagués caigut sobre els líders, el nord-irlandès i l’irlandès de Citroën impactaven contra un mur en el transcurs de la segona prova especial dominical i com a conseqüència, aquests hi perdien una roda, obligant-los també a abandonar el ral·li. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul recollien així el testimoni del lideratge, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene aconseguien un passi per a la dutxa d’escumós de primera hora de la tarda. Els belgues de Hyundai establien el millor temps en aquesta segona cronometrada dominical i la parella s’endinsava al parc d’assistències de mitja etapa amb 35,7 segons de coixí amb els seus companys d’equip i 56,1 segons amb els noruecs de Volkswagen.

Entre bombers no es trepitja la mànega, i tan belgues com espanyols de Hyundai es dedicaven a administrar les excel·lents posicions assolides, una filosofia a la que també hi semblaven estar convidats Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, en malmetre quelcom del seu Polo R WRC en el transcurs de la tercera especial dominical. 

Els pilots d’M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i Elfyn Evans i Daniel Barritt s’anotaven els dos millors temps en les dues últimes proves especials del programa, quelcom que recompensava en 3 punts a la parella britànica del preparador establert al Regne Unit, qui a més a més s’estrenaven en aquest rol al campionat. Més avall, els líders Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul rebien 2 punts en aturar el cronòmetre a 9 dècimes de segon del registre dels vencedors de tram i 1 punt per als companys finlandesos dels primers, és a dir Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Tocaven 2 quarts de 3 de la tarda del diumenge 24 d’agost de 2014, quan als peus de la monumental “Porta Nigra” romana de Trèveris, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul pujaven per primera vegada en la seva carrera en el graó més alt d’un podi, brindant tanmateix la primera victòria mundial al constructor coreà. Els belgues cobrien els 313,24 km cronometrats disputats del programa en un temps de 3 hores 7 minuts i 20,2 segons, registre que els hi conferia un marge final de 40,7 segons amb els seus companys d’equip Dani Sordo i Marc Martí, amb el què no només Hyundai hi aconseguia la seva primera victòria mundial, sinó que a més a més ho feia en forma de doblet. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene salvaven els mobles a can Volkswagen, ocupant la tercera posició final a 58,0 segons dels guanyadors de la prova.

Mikkelsen-Fløene salvaven els honors de Volkswagen a casa

En la categoria WRC-2, Sébastien Chardonnet i Thibault de la Haye establien el millor temps en la primera prova especial del programa i per tant es convertien en els primers líders de la classe, fins que al terme del bucle matinal del divendres, la parella francesa emparada per Citroën, patia una punxada entre les vinyes, la qual els enviava a la part baixa de la classificació en endarrerir-s’hi en gairebé 2 minuts i mig.

Bernardo Sousa i Hugo Magalhães recollien el testimoni del lideratge arran de l’incident de la parella francesa, marcant a més a més el registre de referència per a la categoria en aquesta tercera prova especial. Avesats a la segona posició a final de tram en el bucle de la tarda, els lusos completaven el primer dia de competició com a líders, si bé amb només 4,2 segons de marge amb els campions júnior en vigència, els suecs Pontus Tidemand i Emil Axelsson, i 18,9 segons amb els francesos Julien Maurin i Nicolas Klinger.

Dissabte, Pontus Tidemand i Emil Axelsson establien el temps més baix en la primera prova especial del dia i els suecs es feien amb el lideratge de la categoria per 1,2 segons de marge amb els portuguesos. La cancel·lació de la segona prova especial de la jornada i la cronometrada curta del Panzerplatte, pràcticament no donaven oportunitats de canvis a la taula, cosa que si faria el tram rei de l’edició, el Lang. Julien Maurin i Nicolas Klinger hi marcaven el millor temps i els francesos arrabassaven la primera posició als suecs per 4 dècimes de segon, mentre que Bernardo Sousa i Hugo Magalhães perdien el control del seu Fiesta RRC en una frenada, a causa de la gespa i el fang depositat pels participants previs, i aquests havien d’abandonar al terme del tram amb el seu cotxe danyat en la seva part posterior.

En la segona passada pel bucle, Pontus Tidemand i Emil Axelsson acumulaven 2 segons temps per darrera de Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini, així com una victòria de tram en les 3 primeres proves especials de l’escull, uns resultats que novament els hi conferia el lideratge per un marge de 9,8 segons amb Julien Maurin i Nicolas Klinger. Emperò una punxada soferta en la darrera prova especial sabatina, el Panzerplatte Lang 2, els endarreria en gairebé 2 minuts i els enviava fins a la quarta posició a 1 minut i 29,8 segons de Julien Maurin i Nicolas Klinger, alhora que 10,5 segons i 18,1 segons per darrera dels dos altres equips integrants del podi, els formats per les parelles Armin Kremer i Klaus Wicha i Ott Tänak i Raigo Mõlder respectivament.

Tenaços, Pontus Tidemand i Emil Axelsson s’imposaven en les 4 proves especials de l’escull dominical, un excels rendiment que els portava a immiscir-se en les posicions de podi al terme de la primera prova especial del dia, i finalment arrabassar la primera posició a Ott Tänak i Raigo Mõlder en la darrera d’elles, després de que Julien Maurin i Nicolas Klinger haguessin de lamentar una punxada en la penúltima prova especial del programa. 

Així doncs, els campions júnior Pontus Tidemand i Emil Axelsson, que hi competien amb el Ford Fiesta R5 del premi, vencien en la categoria intermitja amb un temps de 3 hores 18 minuts i 55,6 segons, un registre que els hi donava un marge final d’1,8 segons amb els estonians Ott Tänak i Raigo Mõlder i d’1 minut i 5,2 segons amb els locals Armin Kremer i Klaus Wicha. 

A efectes de campionat, els estonians en perdre la victòria germànica en el darrer tram de l’itinerari, no podien superar a l’italià Lorenzo Bertelli al capdavant de la general del certamen, restant a 3 punts de la posició del transalpí, si bé la parella si que podia prendre la segona plaça de l’ucraïnès Yuri Protasov.

En un tercer dia pletòric, Tidemand-Axelsson aconseguien finalment guanyar la categoria

En el binomi que formaven el certamen júnior i el WRC3, el trio format pels locals Christian Riedemann i Michael Wenzel, i els francesos Stéphane Lefebvre i Thomas Dubois i Eric Camilli i Maxime Vilmot es van estar jugant el ral·li en la seva primera meitat. Els alemanys esdevenien els primers líders de la classe en imposar-se en les dues primeres proves especials del programa, però l’enderreriment en 2 minuts sobre el seu programa en el primer control horari de la tarda i la corresponent vintena de segons de penalització, deixava al capdavant de la taula a Stéphane Lefebvre i Thomas Dubois, qui acabarien perdent la primera posició després de les dues victòries parcials d’Eric Camilli i Maxime Vilmot a les acaballes del primer dia de competició. 8,1 segons separaven a les dues parelles franceses, mentre que els alemanys es trobaven a 18,1 segons de guanyar a casa.

La lluita seguia oberta en els compassos inicials de la jornada sabatina, fins que en el Panzerplatte Lang Eric Camilli i Maxime Vilmot s’havien de retirar per accident. Stéphane Lefebvre i Thomas Dubois es feien així amb la primera posició en arribar a l’equador de l’edició per 37,7 segons amb Christian Riedemann i Michael Wenzel, un cop que els francesos aconseguissin el millor temps en la cronometrada reina de l’itinerari i eixamplessin de cop en més de 20 segons el seu marge amb els locals. Un forat que s’eixamplaria fins als 48,5 segons després de la segona passada pel bucle, un cop que el ball de segons tornaria a ser favorable als pilots francesos emparats per Sébastien Loeb des del passat mes de juny.

Al llarg del diumenge Christian Riedemann i Michael Wenzel intentaven assaltar el lideratge imposant-se en 3 de les 4 proves especials programades del dia, aturant el cronòmetre a només 9 dècimes de segon del millor temps aconseguit pels seus rivals en la cursa vers el lideratge en la restant, emperò l’esforç resultaria insuficient com per a revertir posicions a la taula i finalment Stéphane Lefebvre i Thomas Dubois aconseguien la victòria en la categoria per 9,4 segons de marge amb els alemanys. Un guardó de vencedors que resultaria ser el tercer que la parella acumulava al llarg de la temporada, el que permetia al pilot de la regió del Pas de Calais desmarcar-se al capdavant de la general dels 2 campionats per uns 30 punts de marge.

Lefebvre-Dubois van suar la tercera victòria al JWRC.

En la Drive DMack Cup, copa privada que recollia els Ford Fiesta R2 de l’antiga WRC Academy, els francesos Quentin Gilbert i Renaud Jamoul s’imposaven en les dues passades per la primera prova especial del bucle, mentre que els pilots canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate ho feien en les restants cronometrades del dia, sent a més a més els segons més ràpids rere els francesos en les dues especials inaugurals, uns excel·lents resultats individuals que deixaven a la parella espanyola al capdavant de la taula per 50,4 segons amb Tom Cave i Craig Parry i 1 minut i 2,3 segons amb Ghislain de Mevius i Johan Jalet. 

Amb un ple de victòries de tram en el bucle matinal del dissabte, Yeray Lemes i Rogelio Peñate eixamplaven distàncies al capdavant de la taula en gairebé mig minut, si bé al llarg de la tarda la dinàmica es discontinuava, escurçant-se el marge entre britànics i espanyols fins al 1 minut i 7,2 segons amb el què es fitxava en el retorn al parc tancat. 

Les distàncies eren àmplies de cara a la jornada dominical final i tot semblava indicar que els dos primers classificats afrontarien aquesta tercera etapa administrant esforços. Però les mecàniques també hi juguen el seu paper i la politja de l’alternador del Ford Fiesta R2 dels líders es trencava en la segona prova especial dominical, deixant a Yeray Lemes i Rogelio Peñate a l’estacada i a Tom Cave i Craig Parry en primera posició per gairebé 3 minuts de marge Sander Pärn i James Morgan.

Sense cops de teatre i amb unes posicions ben definides, Tom Cave i Craig Parry aconseguien la victòria per un marge final de 3 minuts i 17,1 segons amb Sander Pärn i James Morgan i per 3 minuts i 47,8 segons amb Ghislain de Mevius i Johan Jalet.

Per al pilot britànic aquesta era la seva primera victòria de la temporada, la qual li permetia acostar-se en 8 punts al ferri líder del certamen, i vencedor de les 3 rondes anteriors, l’estonià Sander Pärn, qui comptava amb 109 punts en el seu haver, pels 80 de Tom Cave. Yeray Lemes restava en tercer lloc amb 56 punts, després d’aconseguir sumar només els 8 punts de les 8 victòries de tram acumulades.

Tom Cave i Craig Parry recollien el lideratge que la politja de l’alternador va fer deixar a Yeray Lemes i Rogelio Peñate.

En la taula provisional del campionat per a pilots, tot i els zeros de Sébastien Ogier i Jari-Matti Latvala, el fet que el noruec Mads Østberg només finalitzés la prova en sisena posició, assegurava que el campió del món només pogués ser un pilot de Volkswagen. Thierry Neuville gràcies a la seva primera victòria del seu palmarés pujava enters i empatava en la cinquena posició del campionat amb Mikko Hirvonen, mentre que Dani Sordo aconseguia els seus primers punts del campionat, en acumular tres abandonaments fins al moment.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	187
Jari-Matti Latvala	143
Andreas Mikkelsen	110

En el campionat reservat a constructors el resultat va ser un dur revés per a Volkswagen, els quals esperaven cantar victòria a casa. Els zeros dels seus dos pilots oficials, obligava a Jost Capito i companyia guardar el "Sekt" per a una altra ocasió. El doblet de Hyundai per la seva banda, permetia als coreans superar a M-Sport en la tercera posició alhora que s’acostaven perillosament a Citroën, qui només sumaven vuit punts amb la sisena plaça d’Østberg-Andersson.

Constructor	Punts
Volkswagen	305
Citroën	138
Hyundai	131

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1994,4 centímetres cúbics (90,80 mm de diàmetre – 77,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 40 mm.
Potència	300 CV a 6250 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4490 mm
Amplada	1698 mm
Alçada	1369 mm
Distància entre eixos	2625 mm
Pes mínim	1150 kg

Després de gairebé dues temporades intentant-ho amb el Ford Sierra RS Cosworth, els de l’oval es van donar compte que per a guanyar al mundial més enllà de les propicies revirades carreteres corses, calia unir la tracció integral amb la potència. L’any 1990 doncs es produïa el pas en ferm cap les 4 rodes motrius amb la carrosseria de tres volums, coneguda entre els britànics com Sapphire, si bé aquesta mutació tenia un petit cost de potència en relació al model substituit.

L’estrena tenia lloc quan passaven uns quants minuts de dos quarts de set de la tarda del dijous 23 d’agost de 1990, moment en que es donava el tret de sortida al 40è Ral·li dels 1000 Llacs. Ford desplaçava tres unitats del seu nou cotxe de ral·lis al parc tancat de Jyväskylä, una per a Pentti Airikkala i Ronan McNamee, una altra per a Malcolm Wilson i Nicky Grist i una tercera unitat per a Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, si bé cap dels tres aconseguiria completar el recorregut.

L’any es tancava amb el sisè lloc de Colin McRae i Derek Ringer al RAC Rally, els quals disposaven d’una unitat de l’importador britànic de la marca, com el millor resultat del nou model. I si bé l’any 1991 s’iniciava amb un esperançador Ral·li Monte-Carlo, on François Delecour i Anne-Chantal Pauwels a punt van estar de guanyar la ronda alpina, finalment el cotxe va ser retirat a finals de la temporada de 1992 pel Ford Escort RS Cosworth, model pel qual el Sierra RS Cosowrth 4×4 va ser concebut com a banc de proves, sense aconseguir cap victòria i amb 6 posicions de podi.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1839,6 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre – 85,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 40 mm.
Potència	300 CV a 7000 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4035 mm
Amplada	1675 mm
Alçada	1390 mm
Distància entre eixos	2450 mm
Pes mínim	1150 kg

D’ençà que Mazda va decidir a finals de 1985 abandonar el projecte del RX-7 de Grup B, per centrar-se en el desenvolupament d’un Grup A sota la carrosseria del 323 4WD, la menor cilindrada i per tant la manca de potència va ser un problema crònic en el nou cotxe de competició. L’any 1990, la marca nipona feia una passa endavant amb un increment en el cubicatge dels seus motors per arribar als nivells de potència que entregaven els seus rivals contemporanis. Però aquest no era l’únic canvi realitzat, doncs el motor s’inclinava lleugerament cap endavant per permetre una transmissió més gran i les cotes més grans de la carrosseria, permetrien una major estabilitat en pista.

Mazda desplaçava dues unitats del seu nou 323 GTX al Ral·li dels 1000 Llacs, cita en la que el cotxe hi faria el seu debut oficial el dijous 23 d’agost de 1990, confiant-les en mans de dos ex-campions mundials finlandesos, parlem de Timo Salonen, que per llavors anava navegat per Voitto Silander, i de Hannu Mikkola, qui seguia anant acompanyat del suec Arne Hertz. Els primers es van veure endarrerits per un problema amb el diferencial central quan estaven flirtejant amb les posicions de podi, havent-se de conformar amb la sisena posició final, mentre que els segons es veien obligats a abandonar la prova per una averia de motor en l’equador de la prova.

Els nous 323 GTX no es tornarien a veure en acció fins al RAC Rally que tancava la temporada, on cap de les dues parelles de pilots que s’hi desplaçaven, aconseguirien completar el recorregut programat. L’any 1991 el projecte cobrava més pes, i els nipons estaven presents a la rampa de sortida de més esdeveniments mundials, comptant entre les seves files al Monte-Carlo i al Ral·li de Portugal amb el càntabre Chus Puras, si bé en cap de les participacions realitzades, els seus pilots van ser capaços d’aconseguir ni una plaça de podi, el que va portar a Mazda a abandonar l’oficialitat de la marca al mundial de ral·lis en concloure la temporada.

5è 1000 Llacs consecutiu que guanyava Tommi Mäkinen, si bé el del 96 no tenia puntuabilitat mundial.

Completades les 24 proves especials cronometrades de 384,10 km de distància que figuraven en el recorregut del 48è Ral·li de Finlàndia, el diumenge 23 d’agost de 1998 es celebrava a Jyväskylä la corresponent cerimònia de clausura de l’esdeveniment, que per segon any rebia aquesta denominació oficial. La prova, que era la desena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, un ventall que permetia als organitzadors de l’esdeveniment aplegar fins a un total de 116 parelles de noms en la seva llista oficial d’inscrits, les quals totes elles serien presents a la baixada per la rampa de sortida celebrada el divendres 21 d’agost a la mateixa ciutat central finlandesa.

L’esforç de Sainz-Moya va ser intens, però res van poder fer per progressar més enllà de la segona plaça.

Amb la cerimònia de sortida programada a la 1 en punt del migdia, la primera etapa es disputava bàsicament al llarg de la tarda del divendres, doncs l’hora de l’ocàs en l’estiu finlandès així ho permetia. Amb 9 proves especials en el seu programa, la jornada totalitzava 90,08 km de lluita contra el cronòmetre, una activitat que es completava amb l’entrada en el parc tancat de Jyväskyla a manca de 2 minuts per a 2 quarts de 10 del vespre i que majoritàriament es desenvolupava cap al nord de l’epicentre del ral·li.

A primera hora de la tarda del divendres 21 d’agost de 1998, el clima era plujós al cor de Finlàndia, el que reduïa enormement l’adherència sobre les especials per les que es disputava el ral·li, a més a més de comprometre la visibilitat. En aquestes condicions dos veterans de la prova posaven a lluir els seus gal·lons, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya i els finlandesos de Ford Juha Kankkunen i Juha Repo empataven a la dècima els seus temps en la primera especial cronometrada, i 3,1 segons per davant del Mitsubishi Lancer Evo V de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, pilot que havia aconseguit la victòria en les 4 últimes edicions de la ronda local. 

En el transcurs de la segona prova especial cronometrada, Carlos Sainz i Luis Moya danyaven les suspensions del seu Toyota Corolla WRC en la recepció d’un dels incomptables salts, tot i això els espanyols es mantenien al capdavant de la classificació gràcies a aturar el cronòmetre amb el segon millor temps per darrera dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es tornaven a adjudicar l’autoria del tercer millor temps, si bé en aquest cas aconseguien retallar exactament els 3,1 segons d’avantatge que els hi portaven els seus compatriotes de Ford, amb el què s’establia una nova igualada a la taula en la segona posició.

Colin McRae i Nicky Grist repetien victòria de tram just abans de passar per les assistències remotes de Laukaa i aquests s’enfilaven fins a la segona posició provisional 5 dècimes de segon per davant de Carlos Sainz i Luis Moya, que hi perdien dos llocs a la taula, i 14 dècimes de segon per darrere dels nous líders, els locals de la firma dels tres diamants vermells, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

A la represa, a quarts de 5 de la tarda, els pilots afrontaven la cronometrada més llarga de tota la jornada, Lankamaa, en la que Colin McRae i Nicky Grist bloquejaven els frens del seu Subaru Impreza S5 WRC i amb la conseqüent derrapada, aquests colpejaven posteriorment contra una roca i deixaven una de les seves rodes posteriors mig arrancada. Unes condicions que els portaven a concedir més de 3 minuts i mig vers el millor temps de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, per abandonar la competició abans d’afrontar el següent repte programat. Tanmateix Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es trobaven sobre el tram als britànics en una zona molt estreta, on l’avançament era impossible, el que enlentia el seu progrès, habilitant als seus perseguidors a retallar distàncies en vers als líders.

La baixa dels britànics de la marca de la Constel·lació de les Plèiades, que haurien d’esperar una altra temporada per tal de treure’s de sobre l’etiqueta d’aixafa cotxes en l’esdeveniment finlandès, deixava a Carlos Sainz i Luis Moya en la segona posició a 9 dècimes de segon de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo retornaven a les posicions de podi a 6,3 segons dels seus compatriotes de Mitsubishi i per 7,4 segons de marge amb els seus altres compatriotes de Toyota, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

En les 3 següents proves especials programades, de menor entitat cronometrada i la primera de les quals era una especial urbana pel centre de Jyväskylä, s’establia un ball de segons entre Carlos Sainz i Luis Moya amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que deixava les distàncies entre els dos primers classificats en 2,1 segons, mentre que entre el Toyota de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i el Ford de Juha Kankkunen i Juha Repo, aquestes s’escurçaven en 8 dècimes de segon.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki estrenaven el seu comptador de victòries de tram en la penúltima prova especial del dia, tanmateix la darrera especial campestre de la jornada, en la que el campió del món en vigència i el seu navegant hi aconseguien engruixir en quelcom més de 6 segons el seu marge amb els espanyols de Toyota, llur temps no era gens bo, facilitant alhora que Juha Kankkunen i Juha Repo escurcessin fins als 2,6 segons les distàncies amb els segons classificats.

En les immediacions del parc tancat i també pels carrers de la ciutat finlandesa es dibuixava una segona especial urbana, Hippos, en la que els 4 Toyota Corolla WRC de Thomas Rådström i Gunnar Barth, de Didier Auriol i Denis Giraudet, de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i de Carlos Sainz i Luis Moya s’hi feien amb els 4 millors temps, si bé el registre dels espanyols era ex-aequo amb el dels britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid.  

La poca distància competitiva de l’especial, no donava massa opcions als cops de teatre i així els líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki se n’anaven cap al parc tancat de Jyväskylä amb 7,0 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya i 10,2 segons en relació a Juha Kankkunen i Juha Repo. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen flirtejaven amb les posicions de podi i fitxaven a 16,9 segons dels líders de Mitsubishi i per tant a 6,7 segons dels seus altres compatriotes de Ford, si bé per darrera, i amb la segona unitat oficial, Didier Auriol i Denis Giraudet assetjaven a només 4,9 segons del seu temps.

Sobre la segona etapa requeia bona part del pes de l’edició, doncs amb una corda de 194,58 km cronometrats, aquesta suposava un xic més del 50 % de tota la distància competitiva del ral·li. A les 7 en punt del matí els primers equips participants, dels 86 que restaven en cursa, realitzaven la sortida del parc tancat de Jyväskyä amb un clima plujós, i aquests per davant tenien un total de 9 trams que discorrien cap al sud-oest de l’epicentre de l’edició, el darrer dels quals era una segona passada per la cronometrada urbana d’Hippos. Una activitat que finalitzava amb el retorn al punt de sortida en passar 4 minuts de les 8 del vespre.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’entregaven a fons, ajudats per les novetats tècniques introduïdes a posteriori del Ral·li de Nova Zelanda, i s’imposaven en les dues primeres proves especials de l’etapa, establint en la segona d’elles un registre 1 segon més lent que no pas l’aconseguit l’any anterior, malgrat estar-se disputant sobre un terreny mullat, mentre que amb una munta de pneumàtics no del tot encertada, Carlos Sainz i Luis Moya perdien 17,2 segons en relació amb els finlandesos, tot i aconseguir-hi un tercer i un segon millor temps.

Entretant, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aturaven el cronòmetre just per darrere de la parella líder en la cronometrada inaugural de la jornada i els pseudo oficials de Toyota llevaven la tercera posició a Juha Kankkunen i Juha Repo per 1,4 segons. Malauradament, els locals de la firma japonesa establerta a Colònia patien a continuació una lleugera sortida de pista, i en deixar-s’hi una vintena de segons vers el registre de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, aquests retornaven la posició de podi als seus compatriotes de Ford.

Els campions de Finlàndia de ral·lis de les 2 últimes temporades així com del 1994, i ferms candidats a revalidar el títol en la present, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, no llencaven la tovallola però i la parella en establir el millor temps en la tercera prova cronometrada del dia, aquests recuperaven la tercera posició que instants abans havien perdut, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien revertir la tendència, si bé només retallaven en unes insignificants 6 dècimes de segon les distàncies en vers als líders.

Esperonats, Juha Kankkunen i Juha Repo feien una passa endavant i aquests imitaven als seus joves oponents, si bé sense l’èxit que la parella n’esperava en el quart repte cronometrat del dia. Entretant, en les dues posicions anteriors, s’iniciava un ball de segons de poca volada i que es perllongaria en les següents quatre proves especials, Ouninpohja inclós, on Marcus Grönholm i Timo Rautiainen picaven contra una roca. Si bé en un primer moment semblava que l’incident no tenia majors conseqüències, a uns 4 km per a completar el tram, la roda impactada es trencava i quedava bloquejada sota el seu Corolla WRC, provocant-lis una sortida de pista i la pèrdua de 3 minuts i 45,3 segons en vers el registre guanyador de Carlos Sainz i Luis Moya, un temps que els feia baixar fins a la setena posició.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki també picaven contra una roca del voral, el que en certs instants els va fer aixecar lleugerament el peu de l’accelerador per tal de comprovar que tot estigués en ordre, facilitant així la victòria de tram dels seus rivals en tan icònica prova especial. D’altra banda la vacant en les posicions de podi la tornaven a cobrir Juha Kankkunen i Juha Repo, qui es trobaven a uns 17,8 segons de Carlos Sainz i Luis Moya, alhora que gaudien d’un marge de pràcticament 1 minut amb el Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet, nous aspirants a entrar al podi.

En la darrera prova especial campestre de la jornada, Surkee, els líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki donaven un cop de gràcia a la taula, doncs els de Mitsubishi hi aconseguien la seva quarta victòria parcial del dia, alhora que engruixaven en més d’una desena de segons les distàncies amb els seus més immediats perseguidors, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya i Juha Kankkunen i Juha Repo, tercers i segons al terme d’aquest tram respectivament.

El retrobament amb els carrers de Jyväskylä, per tal de celebrar-hi la cronometrada de clausura de la segona etapa d’Hippos, no aportava gairebé res a la classificació general, més enllà de la curiositat que els suecs Thomas Rådström i Gunnar Barth hi repetien la victòria de tram aconseguida unes 22 hores abans i per davant dels Toyota Corolla WRC oficials de Didier Auriol i Denis Giraudet i de Carlos Sainz i Luis Moya.

Fins a 71 parelles participants feien entrada al parc tancat en l’encara solejat vespre finlandès, amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki en la primera posició per 34,4 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya i per 50,5 segons amb Juha Kankkunen i Juha Repo. Els companys dels segons classificats, Didier Auriol i Denis Giraudet, restaven a les portes de les posicions d’honor a 1 minut i 59,0 segons del lideratge, és a dir, quelcom més d’1 minut dels finlandesos de Ford i per 38,3 segons i 45,8 segons de marge amb Richard Burns i Robert Reid i Thomas Rådström i Gunnar Barth respectivament.

La tercera i última etapa del ral·li era del tot anòmala amb el que s’havia vist fins llavors, doncs el sol brillava en el cel i en el programa hi constaven fins a 3 segones passades en les 6 proves especials que la conformaven. Amb sortida del parc tancat establert a les 7 en punt del matí per als més matiners, aquests afrontaven primer una segona passada per la cinquena especial de l’itinerari, l’infalible i plena de salts Ruuhimäki, per després dirigir-se cap al sud-est de la regió i afrontar 5 proves especials més al llarg de 3 trams, una activitat que finalitzava amb la pertinent cerimònia de podi en passar 10 minuts de les 4 de la tarda i que suposava els darrers 99,44 km cronometrats del recorregut.

En la repetició del tram de Ruuhimäki els escuders de Mitsubishi, Richard Burns i Robert Reid, hi aconseguien la seva primera victòria de tram a l’edició, si bé el resultat era del tot anecdòtic en quan Didier Auriol i Denis Giraudet hi aconseguien el segon millor temps a 2 dècimes de segons dels britànics.

A partir de llavors, monòleg de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, autors del tercer millor temps en l’especial inaugural dominical, doncs els locals s’imposaven en totes i cadascuna de les proves especials que aquests tenien per davant, uns resultats que si bé no els portava a guanyar cap posició després del temps perdut a Ouninpohja, si que els permetia enviar un missatge als directors esportius dels diferents equips oficials.

En la lluita per les posicions capdavanteres, Juha Kankkunen i Juha Repo aturaven el temps per davant de Carlos Sainz i Luis Moya entre la segona i la quarta prova especial dominical, amb el què els de Ford es situaven a 11,0 segons de la segona plaça dels de Toyota, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi administraven esforços i distàncies, veient reduït el seu marge en uns 2 i 7 segons respectivament.

Els espanyols de Toyota però, aconseguien revertir la preocupant tendència en la cinquena prova especial de la jornada, doncs malgrat cedir segon i escaig amb els líders, aquests avantposaven en 4 dècimes de segon el seu temps al registre dels seus ex companys d’equip a Ford, amb el cop de moral que això suposava. Tenaços, Juha Kankkunen i Juha Repo empataven en el tercer millor temps amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki en la darrera cronometrada de la jornada així com de l’edició, un resultat que deixava als de la marca de l’oval blau com els segons més ràpids de l’etapa rere Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i immediatament per davant dels líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, alhora que retallaven en unes insuficients 18 dècimes de segon les distàncies amb els forasters de Toyota.

Sense incidents a lamentar en el camí vers les assistències remotes de Josemora, ni tampoc vers el parc tancat de Jyväskylä, en passar 10 minuts de les 4 de la tarda del diumenge 23 d’agost de 1998, per cinquè any consecutiu Tommi Mäkinen pujava en el graó amb un 1 a sota en el podi del Ral·li 1000 Llacs, si bé en aquesta ocasió no era Seppo Harjanne qui l’acompanyava sinó Risto Mannisenmäki. Els finlandesos de la marca dels tres diamants vermells completaven els 384,10 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 3 hores 16 minuts i 56,1 segons, registre que equivalia a una velocitat promig de 117,0 km/h i que els conferia un marge final de 35,6 segons amb Carlos Sainz i Luis Moya i de 45,2 segons amb els seus compatriotes Juha Kankkunen i Juha Repo.

Fent un ral·li conservador, Kankkunen-Repo acabaven en tercera posició la cita de casa.

En el certamen de producció, els locals Jouko Puhakka i Mika Ovaskainen s’imposaven en 2 de les 3 primeres proves especials del programa i aconseguien el segon millor temps en la cronometrada que se’ls hi escapava el registre de referència a 3 dècimes de segon d’aquest, un rendiment que els portava a liderar la classe per 19,8 segons amb els seus compatriotes Juha Kangas i Jani Laaksonen.

Emperò l’assumpció de riscos passaven peatge en la quarta prova especial, quan els líders es veien obligats a abandonar la competició per accident. Juha Kangas i Jani Laaksonen prenien llavors les regnes de la classe i es mantenien al capdavant de la taula amb un total de 3 victòries parcials, 1 segon i 2 tercers millors temps en les 6 cronometrades que quedaven per davant. Gustavo Trelles i Martin Christie, autors del millor temps en les 3 proves especials que se’ls hi escapaven als líders, s’enfilaven fins a la segona posició, ingressant en règim de parc tancat a 28,5 segons de l’anhelada primera posició.

Després d’un cert estira i arronsa de segons en els compassos inicials de la jornada sabatina, els finlandesos Juha Kangas i Jani Laaksonen aconseguien portar les distàncies amb l’uruguaià Gustavo Trelles i l’argentí Martin Christie fins a 1 minut i 2 dècimes de segon al terme de la cronometrada d’Ouninpohja, per en la darrera prova campestre del dia, Surkee, perdre-ho tot amb les suspensions del seu Mitsubishi Carisma GT Evo IV inoperatives. 

La baixa dels locals deixava al campió del món en vigència i al seu navegant argentí en la primera posició per gairebé 3 minuts i mig de marge amb l’obsolet Mitsubishi Lancer Evo II dels locals Hannu Jokinen i Jouni Lampinen i quelcom més de 6 minuts amb el valencià Luis Climent i el català Àlex Romaní.

La poca corda cronometrada de la segona passada per Hippos, no aportava massa a la taula general més enllà de la primera victòria de tram de la parella dels Països Catalans, qui al llarg del diumenge n’aconseguirien 2 més, amb les que aquests s’enfilarien fins a la segona posició, coincidint amb els problemes mecànics de Hannu Jokinen i Jouni Lampinen. Les sueques Pernilla Walfridsson i Ulrika Mattsson eren unes altres en treure petroli dels problemes dels locals, i les pilots es feien amb el tercer lloc a la classificació provisional, plaça que les escandinaves haurien de batallar fins al darrer metre del programa amb els polonesos Leszek Kuzaj i Andrzej Górski.

Administrant el gran avantatge del que gaudien al llarg de l’etapa final, Gustavo Trelles i Martin Christie es feien amb la victòria per 5 minuts i 4,8 segons amb Luis Climent i Àlex Romaní i per 8 minuts i 24,3 segons amb Pernilla Walfridsson i Ulrika Mattson, una victòria, la cinquena al llarg de la temporada, que deixava a Gustavo Trelles amb 26 punts de marge amb l’austríac Manfred Stohl, absent a la prova.

Un cop Kangas-Laaksonen van ser fora de cursa, el ral·li va ser plàcid per a Trelles-Christie .

En la categoria FIA 2-L, després de 4 canvis en la primera posició en el transcurs de les 4 primeres proves especials del programa, els suecs de Hyundai Kenneth Eriksson i Staffan Parmander semblaven tenir quallat el lideratge en gaudir de més d’una quarantena de segons de marge amb el trio que els perseguia a la taula, fins que en la sisena prova especial, un problema de motor els endarreria per obligar-los a abandonar en l’enllaç vers el setè tram del divendres, una contrarietat que deixava a Toni Gardemeister i Paavo Lukander en primera posició a bord del SEAT Ibiza KitCar preparat a Baporo.

Malgrat que els finlandesos s’imposaven en les tres últimes proves especials campestres i que a Hippos es quedaven a 4 dècimes de segon del registre de referència establert per Alister McRae i David Senior, els líders Toni Gardemeister i Paavo Lukander se n’anaven a descansar amb només 6,4 segons de marge amb els britànics encarregats de defensar els interessos de la casa mare, Volkswagen. Els suecs Jonas Krose i Bruno Berglund eren tercers a 20,8 segons dels líders a bord d’un Renault Mégane Maxi.

La jornada sabatina s’iniciava amb un repartiment de victòries de tram entre els dos primers classificats, si bé els cops que els líders finlandesos donaven en la lluita contra el cronòmetre, eren molt més grans que no pas els dels britànics, aconseguint així elevar fins als 30,0 segons el seu marge al capdavant de la taula.

Emperò tot el temps guanyat es perdia a continuació, en el transcurs de la cinquena prova especial sabatina, quan Toni Gardemeister i Paavo Lukander patien una espectacular volcada i deixaven el seu Ibiza KitCar sense direcció assistida i amb el radiador malmès, si bé completant l’especial tot esperant que els seus mecànics catalans obressin el miracle en el reagrupament d’Orivesi, per tal d’intentar tornar a recuperar la primera plaça. 

Alister McRae i David Senior prenien així les regnes de la categoria a bord del seu Volkswagen Golf GTi KitCar per 39,7 segons de marge amb els finlandesos de SEAT, mentre que els suecs de Renault estaven ja a 56,1 segons dels britànics de la marca de Wolfsburg.

Toni Gardemeister i Paavo Lukander acometien les 4 últimes proves especials amb determinació i malgrat aconseguir 2 victòries de tram en les 2 primeres i retallar una desena de segons als britànics, en les 2 últimes aquests veien com no podien esprémer a fons les revolucions del seu cotxe i acabaven completant la jornada a 48,3 segons del lideratge.

Entretant, a Surkee, darrera especial campestre de l’etapa, els suecs Jonas Krose i Bruno Berglund, així com Jörgen Jonasson i Pecka Svensson, aquests últims amb la marca catalana SEAT, cursaven baixa simultània a l’edició, deixant als australians de Hyundai Wayne Bell i Iain Stewart en la tercera posició a més de 10 minuts dels líders.

Toni Gardemiester i Paavo Lukander no llencaven la tovallola i lluitaven cada revolt del programa que tenien per davant, i malgrat imposar-se en 5 de les 6 proves especials del programa, aquests finalment es quedaven a 19,8 segons del registre guanyador d’Alister McRae i David Senior, mentre que la baixa per avaria de motor en el Hyundai Coupé KitCar Evo2 de Wayne Bell i Iain Stewart, deixava en tercera posició al Volkswagen Golf GTi 16V de Jorma Laakso i Jaro Jyrkiäinen a més de 28 minuts dels guanyadors.

Per a Volkswagen aquesta era la seva primera victòria en el campionat, un resultat que els valia per sumar 38 punts i situar-se en tercera posició provisional, mentre que SEAT es mantenia liderant la categoria amb 78 punts nets, 23 més que no pas Peugeot.

La sortida de pista de Gardemeister-Lukander va permetre a McRae-Senior pescar una victòria per a VW.

En el campionat reservat per a pilots Carlos Sainz aconseguia mantenir el lideratge de la classificació provisional amb un total de 47 punts, mentre que Tommi Mäkinen, gràcies a la tercera victòria de la temporada, aconseguia empatar amb Colin McRae en la segona posició a 9 punts del pilot madrileny. Juha Kankkunen per la seva banda, desfeia la igualada amb el francès Didier Auriol, gràcies a finalitzar una posició per davant del de Montpeller.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	47
Colin McRae Tommi Mäkinen	38 38
Juha Kankkunen	31

En l’apartat de constructors es mantenia la lluita entre les marques japoneses, Toyota gràcies al 2n i 4t lloc de Carlos Sainz i Luis Moya i de Didier Auriol i Denis Giraudet respectivament, mantenien en certa manera les distàncies vers els seus rival, ara encapçalats per Mitsubishi, els quals a la victòria de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, havien d’afegir els punts del 5è lloc de Richard Burns i Robert Reid. Subaru per la seva banda, amb el zero amb el que sortia de la meca dels ral·lis, no només perdia la segona posició del campionat en favor de Mitsubishi, sino que a més a més es despenjava del campionat.

Constructor	Punts
Toyota	72
Mitsubishi	61
Subaru	52

Finalment Volkswagen guanyava a casa i ho feia amb un triplet.

La 33ena edició del Ral·li d’Alemanya suposava la novena ronda en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, la qual finalitzava el diumenge 23 d’agost de 2015 a Trier, seu habitual del ral·li. La cita alemanya era puntuable per als certàmens de pilots, marques, WRC-2, WRC-3, la Copa R-GT i la Copa Drive Dmack, el que elevava la llista d’inscrits fins als 78 equips. D’aquests, 74 iniciaven el divendres 21 d’agost a celebrar les primeres cronometrades d’un total de 21 que composaven el recorregut, el qual tenia una distància de 374,43 km. 56 equips van poder completar la última de les proves especials i ser presents a la cerimònia de finalització de la cita germànica.

Latvala-Anttila van intentar assetjar els líders fins la segona passada pel Panzerplatte.

Volkswagen venia disposada a treure’s la gran espina que duien clavada en el ral·li de casa, doncs en les dues últimes edicions en les que el equip havia estat present de manera oficial al màxim nivell, només podien comptar amb un podi, el 3r lloc que havien aconseguit els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en l’anterior edició de 2014. Ja en el tram de proves el millor temps era pels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguits de precisament Andreas Mikkelsen i Ola Fløene mentre que els pilots número 1 de l’equip alemany, els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, decidien no arriscar després de patir un ensurt.

Divendres es van començar a celebrar les primeres proves cronometrades del ral·li entre les vinyes de Mosel, en les que els pilots de Volkswagen van continuar amb la seva demostració de força. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyaven set de les vuit proves especials cronometrades que composaven la primera jornada, mentre que el millor temps en la tercera especial cronometrada del dia, la que s’escapava de les mans dels campions mundials, era obra de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. La superioritat dels cotxes alemanys no acabava aquí, doncs els tres Polo R WRC van aconseguir ocupar les tres primeres posicions en totes les especials cronometrades del divendres tret de la última, en la que el Hyundai i20 WRC de Dani Sordo i Marc Martí va aconseguir classificar-se en tercera posició. Si bé també cal destacar que en la quarta prova cronometrada, els pilots de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle assolien el tercer temps escratx ex-aequo amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene.

Arribats a la neutralització de la primera etapa doncs els tres Volkswagen Polo R WRC ocupaven les tres primeres posicions provisionals amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia al capdavant seguits de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 9,5 segons i els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en tercera posició a 34,9 segons dels seus companys d’equip. El primer grup de pilots perseguidors els haviem d’anar a buscar a més d’un minut dels líders, on els Hyundai i20 WRC de Dani Sordo i Marc Martí i dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li alemany es trobaven separats per només 1,9 segons.

En sentit negatiu destacaven els polonesos Rubert Kubica i Maciej Szczpaniak, a qui a més d’arrossegar una penalització de cinc minuts per haver canviat el motor del seu Ford Fiesta RS WRC se’ls hi afegia una sortida de pista amb pèrdua de parabrises inclosa en la penúltima especial cronometrada del dia. Tanmateix la parella oficial de Citroën formada pel pilot nor-irlandès Kris Meeke i el seu copilot irlandès Paul Nagle patien una sortida de pista en la sisena especial cronometrada del dia que malmetia les seves suspensions, enfonsant-los en la general provisional quan eren l’equip amb més capacitat de pressionar als tres Volkswagen.

La segona jornada, la més llarga de totes tres del ral·li i que es caracteritzava per emprar pistes encimentades d’entrenament dels tancs alemanys, els Panzer, s’iniciava dissabte a primera hora del matí. Si bé es mantenia el domini dels Volkswagen en quan a l’autoria dels millors temps, altres cotxes aconseguien avantposar-se a algun o dos dels Polo R WRC en certes proves especials cronometrades.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb quatre escratxs de les cinc especials cronometrades del bucle del matí, aconseguien estirar una mica les distàncies vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals guanyaven l’especial en la que no ho feien els provençals pel matí i deprés de passar pel reagrupament i assistències de mitja jornada aconseguien escurçar tímidament les distàncies amb dos escratxs consecutius. Arribats a la segona passada per Panzerplatte Lang, de 45,61 km de distància, els líders donaven un cop de gràcia en incrementar en 15,3 segons les distàncies que tenien amb els seus companys d’equip finlandesos, el que pràcticament equivalia a doblar la diferència de temps acumulada. Un últim escratx dels campions mundials deixava als dos equips oficials Volkswagen separats per 33,8 segons en acabar la jornda de competició.

Els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene per la seva banda vivien aliens al duel que mantenien els seus companys d’equip i s’asseguraven de conservar la seva tercera plaça, doncs malgrat perdre més d’1 minut amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els pilots de Volkswagen amb prou feines cedien 5 segons vers els quarts classificats, els espanyols Dani Sordo i Marc Martí.

Precisament Dani Sordo i Marc Martí juntament amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul formaven un altre dels punts calents del ral·li, els belgues aconseguien superar als seus companys d’equip al terme de la segona prova especial cronometrada del dissabte després de classificar-se en els dos primers trams per davant dels espanyols. Les posicions es van mantenir fins a la celebració de la primera passada per Panzerplatte Lang, la cronometrada reina del ral·li, en la que els espanyols aconseguien recuperar la quarta plaça provisional amb 6,7 segons de marge. Aquesta diferència de temps al llarg de la tarda s’aniria estirant i arronsant per situar-la en els 9,5 segons definitius de la neutralització d’etapa.

L’etapa dominical, amb només dos trams que es celebraven a doble passada i per tant molt poca distància cronometrada que els participants tenien per endavant i unes distàncies entre els primers classificats prou importants, va tenir molt poca història més enllà de l’escratx en la primera especial per part dels britànics de M-Sport Elfyn Evans i Daniel Barritt, el que suposava el primer escratx d’un cotxe diferent a un Volkswagen. L’escratx va ser anecdòtic, doncs els pilots de Volkswagen van tornar a la feina i guanyaven les tres proves cronometrades que tenien per endavant, en les que sense incidents rellevants, l’interés residia en saber qui s’adjudicaria els punts extra del "Power Stage". Sébastien Ogier i Julien Ingrassia van patir un ensurt i van decidir no arriscar en la última especial cronometrada del ral·li, pel que els 3 punts extra van ser per a Jari-Matti Latvala i Miiikka Anttila que rebaixaven el crono marcat per Kris Meeke i Paul Nagle així com el de Dani Sordo i Marc Martí que obtenien 2 i 1 punt extra respectivament.

Completats doncs els 374,43 km cronometrats del 33è Ral·li d’Alemanya sense cap incident important, Volkswagen es podia treure finalment l’espina que tenia clavada en situar els seus tres cotxes en el podi de Trier. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven el recorregut en un temps de 3 hores 35 minuts i 49,5 segons, és a dir, en 23 segons menys que els seus companys d’equip finesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene repetien el tercer lloc que havien aconseguit l’any passat a 1 minut i 56,6 segons dels seus companys francesos.

Mikkelsen-Fløene tancaven la festa de Volkswagen a casa.

Entre els cotxes de categoria WRC-2 les dues primeres etapes, que pràcticament englobaven el 80 % de la distància cronometrada, eren un passeig marcial dels dos Škoda Fabia R5 oficials, especialment el pilotat pels veterans txecs Jan Kopecký i Pavel Dresler, els quals marcaven consecutivament els 10 primers escratxs del ral·li més el que aconseguien en la primera passada per l’especial reina Panzerplatte Lang. Tot i no atacar tan intensament en la tercera i última etapa, els txecs que feien una de les seves poques aparicions en el mundial aconseguien incrementar la distància vers els segons classificats fins a situar-la per sobre dels 4 minuts.

A efectes de campionat, el qatarí Nasser Al-Attiyah, qui estrenava un Fabia R5 a la cita germànica, es situava com a líder de la taula provisional per 2 punts en combinar el seu quart lloc al ral·li amb el zero que s’enduia el per llavors líder Esapekka Lappi, a qui un accident en la segona especial cronometrada l’obligava a acollir-se al rally-2 enfonsat en la provisional.

Kopekcý-Dresler guanyaven els 10 primers trams i el Panzerplatte Lang 1.

En el campionat WRC-3 la cita va tenir molt poca història, doncs els italians Andrea Crugnola i Michele Ferrara eren els únics inscrits al ral·li amb el seu Renault Clio RS R3T. Per tant de completar el recorregut, els transalpins tenien la victòria assegurada. I així va ser, el que donava una forta empempta al pilot en la taula provisional del campionat, en la que pujava fins al tercer lloc provisional peró a 23 punts del primer classificat, el francés Quentin Gilbert.

Crugnola-Ferrara competien totalment sols a Alemanya i així guanyar és bastant més fàcil.

La Copa R-GT combinava proves de l’Europeu de Ral·lis amb algunes del Mundial, sent totes elles sobre asfalt, superficie més adeqüada per aquest tipus de cotxes. Només dues parelles franceses feien acte de presència al ral·li alemany amb els seus respectius Porsche 911 997 GT3, eren Romain Dumas i Denis Giraudet i François Delecour i Dominique Savignoni. Els primers, que pilotaven la versió RS 4.0 del cotxe alemany, guanyaven les 7 primeres especials cronometrades del ral·li, acumulant una distància superior als 2 minuts i mig vers el Cup que pilotaven François Delecour i Dominique Savignoni, als quals una fuita d’aigua en la última cronometrada del divendres, els deixava a l’estacada i amb 10 minuts de penalització en acollir-se al rally-2.

Romain Dumas i Denis Giraudet tot i guadir de més de 12 minuts i mig de marge, van seguir obrint forat, més quan els seus únics rivals es sortien de la traçada en la primera passada pel Panzerplatte Lang, pel que els pilots pràcticament només s’havien de preocupar de dur el seu 911 d’una peça fins a la conclusió del ral·li. Amb pràcticament tot fet quan mancaven dos especials per completar el recorregut, François Delecour i Dominique Savignoni aconseguien finalment marcar els seus primers i únics escratxs al ral·li.

A efectes de campionat però, François Delecour era ferm líder amb la victòria aconseguida al Monte-Carlo i els dos segons llocs d’Ypres i d’Alemanya, el que permetia al veterà pilot acumular 61 punts, mentre que Romain Dumas es situava en segona posició del campionat amb 43 punts recuperant-se així de l’abandonament de Bèlgica.

Dumas-Giraudet quasi bé corrien sols a la R-GT.

A la Drive Dmack Cup el ral·li es va plantejar en les seves primeres especials cronometrades com una lluita tancada entre els belgues Ghislain de Mevius i Johan Jalet i els britànics Tom Cave i Craig Parry. La lluita però va tocar final quan a la cinquena especial cronometrada de la prova els britànics patien un accident, deixant llavors als líders belgues amb un marge bastant comfortable de més de mig minut sobre el neerlandès Mats van den Brand i el belga Martijn Wydaeghe, marge que el fill de l’ex-pilot de ral·lis vencedor del campionat de producció l’any 1992 elevaria fins a fregar al minut amb un temps brutal en la sisena especial cronometrada del recorregut. Tot i el coixí acumulat en el primer quart del ral·li, els belgues aconseguien sumar 12 escratxs més en les 15 proves especials cronometrades que restaven per celebrar-se, amb el que la seva victòria en la categoria era inqüestionable.

En clau de campionat, tot i el fantàstic ral·li de Ghislain de Mévius, aquest només arribava fins la quarta posició provisional, doncs l’abandonament de Portugal pesava molt en un campionat tan curt. Per davant el norueg Marius Aasen es mantenia líder per 5 punts sobre el finlandès, també fill d’ex-campió mundial, Max Vatanen que a Alemanya sumava el seu quart podi en quatre proves. El britànic Tom Cave perdia gas en només poder sumar 2 punts corresponents als 2 escratxs aconseguits en les primeres especials cronometrades.

De Mevius-Jalet van fer una demostració de força a Alemanya.

En el campionat de pilots la sisena victòria de Sébastien Ogier de la temporada, així com el vuitè podi de nou possibles, permetia al campió mundial encarar la revàlida del títol amb força calma en la recta final del calendari doncs el coixí que tenia vers el seu company Jari-Matti Latvala s’acostava als 100 punts. Andreas Mikkelsen per la seva banda, gràcies al sisè podi que sumava al llarg de la temporada, superava al seu comaptriota Mads Østberg per vuit punts.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	207
Jari-Matti Latvala	114
Andreas Mikkelsen	98

En el campionat de constructors, el domini dels pilots de Volkswagen es traduia en el quart doblet de la temporada, el que permetia als de Wolfsburg arribar als 300 punts. Hyundai per la seva banda gràcies a situar els seus dos cotxes just per darrera dels cotxes alemanys, es situava en segona posició del campionat, superant a Citroën que a Alemanya no quallava una bona actuació.

Constructor	Punts
Volkswagen	300
Hyundai	161
Citroën	148

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1995,4 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre – 92,20 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	315 CV a 5300 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4172 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1400 mm
Distància entre eixos	2443 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Tal i com havia passat amb les anteriors versions del SEAT Córdoba WRC, la segona evolució del cotxe de ral·lis català, anomenada oficialment Evo 3, veia la llum en la màxima competició mundial a Finlàndia, tot coincidint amb l’inici del 50è Ral·li 1000 Llacs el divendres 18 d’agost de 2000. 

La presència d’un pilot experimentat a l’equip com el francès Didier Auriol va ser clau per als de Martorell per tal de seguir evolucionant un cotxe que seguia acumulant problemes de base. A ulls de l’espectador de peu tram els canvis es limitaven a un nou paracops frontal, si bé a sota la carrosseria s’hi treballava de valent, l’electrònica i el cablejat es refeia de nou, que unit amb un nou taulell de control, permetia un important estalvi de pes que donava marge als enginyers per millorar la distribució de masses.

De fet la parella francesa, Didier Auriol i Denis Giraudet, iniciava la cita arribant a ocupar la quarta posició provisional, però una sortida de pista i la pèrdua de confiança va fer que mica en mica aquests anessin perdent posicions fins a completar la prova en l’onzena posició final, mentre que Toni Gardemesiter i Paavo Lukander havien de plegar abans d’hora en el transcurs de la primera cronometrada sabatina.

Tot i les millores introduides, els resultats no van ser millors que els de l’anterior evolució, pel que el SEAT Córdoba WRC Evo 3 va acabar la seva vida útil com a cotxe oficial de marca al final de la temporada del seu debut, amb el sisè lloc aconseguit pels pilots Toni Gardemeister i Paavo Lukander al Ral·li d’Austràlia com el millor resultat.

Sis de sis per a Sébastien Loeb i Daniel Elena a Alemanya.

El diumenge 17 d’agost de 2008 i als peus de la “Porta Nigra” de Trèveris, 57 formacions participants s’acomiadaven i tancaven el 27è Ral·li d’Alemanya. Desena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, la prova germànica entregava punts en els certàmens de pilots i marques, així com el mundial júnior, un ventall d’opcions que atreia fins a 85 equips a oficialitzar la seva inscripció a l’esdeveniment. El ral·li, que tenia 352,89 km competitius al llarg de 19 especials cronometrades en el seu itinerari, era iniciat per 81 equips inscrits el divendres 15 d’agost.

Dani Sordo i Marc Martí en quan van posar el cotxe a punt van ser els pilots que s’esperava sobre asfalt.

Les boníssimes sensacions que havien deixat a bord d’un antic Citroën Xsara WRC un any abans en el mateix esdeveniment germànic, ben bé valien el tiquet per a pilotar un dels Ford Focus RS WRC’07 de l’equip Stobart per a François Duval i Patrick Pivato, qui ja en el tram de proves del dijous el matí, universalment conegut com a “Shakedown”, deixaven bon gust de boca als responsables de la formació britànica en tornar-hi a establir el millor temps, tal i com ja havien fet en l’edició de 2006.

La competició pròpiament dita arrancava el divendres 15 d’agost a partir de 2 quarts de 9 del matí, hora de sortida del parc tancat ubicat al Messepark de Trèveris. Per davant els 81 equips participants tenien un bucle de 3 trams a la riba del Mosel·la, que en disputar-se matí i tarda, generava les 6 proves especials cronometrades de 108,16 km de corda corresponents a la primera etapa. Una activitat que finalitzava a mig quart de 8 del vespre amb el retorn al punt de sortida. 

Sébastien Loeb i Daniel Elena aturaven el cronòmetre abans que ningú en les tres cronometrades del bucle matinal, en les que un ambient molt assolellat resultaven ser la nota predominant, en contra del que anunciaven les previsions meteorològiques. Mentre que els seus companys d’equip, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, erraven en els reglatges de suspensions i resultaven ser segons en els dos primers a una certa distància dels campions mundials i no massa dels seus perseguidors, i quarts en el tercer i últim.

El primer d’aquests perseguidors, els caps de files a Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, demostraven que tenien ganes de fer valer el seu potencial en asfalt, i els finlandesos aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú, tret dels oficials de Citroën, en les dues primeres cronometrades de l’escull, mentre que en la que tancava l’activitat matinal, els portadors del dorsal número 3 es feien amb el segon millor temps i amb ell empataven en la segona posició a 15,3 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena en el primer pas pel parc d’assistències de Trèveris, mentre que François Duval i Patrick Pivato eren quarts a 27,9 segons dels líders i precedint als Subaru Impreza S14 WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot i de Petter Solberg i Phil Mills respectivament.

De cara al bucle de la tarda, Dani Sordo i Marc Martí decidien muntar compostos durs en el seu Citroën C4 WRC, enlloc dels tous com la resta dels seus rivals en la part alta de la classificació, i si bé en la primera cronometrada de l’escull l’elecció no es mostrava tan dolenta, en la següent els descosits es posaven de manifest. 

Una cinquena prova especial en la que els italians d’Stobart, Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, patien un fort accident en una zona boscosa que obligava a neutralitzar el tram per tal d’evacuar als pilots de dins del compartiment del seu Ford Focus RS WRC. Galli va ser traslladat a l’hospital en helicòpter on se li va trobar una fractura de fémur, de la qual va ser intervingut immediatament, però que el tindria fins a 5 mesos de baixa, però que posteriorment es va mostrar com la última vegada en la que el carismàtic pilot italià es va poder veure en el mundial.

Afortunadament per als escuders de la firma dels dos galons, la sisena i última prova especial de la jornada resultava ser cancel·lada per excés de públic i a tots els participants se’ls hi atorgava un temps nocional, tallant així amb la presumpta sangria de segons.

Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb un ple de victòries de tram al llarg de la jornada, accedien al parc tancat del Messepark de Trèveris amb 19,9 segons de marge vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que en relació als seus companys d’equip, Dani Sordo i Marc Martí, aquesta distància arribava fins als 25,6 segons. François Duval i Patrick Pivato restaven expectants en quarta posició a 38,7 segons dels líders, mentre que amb una millor posada a punt del seu Ford Focus RS WRC’08, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila superaven als dos Subaru Impreza S14 WRC oficials per situar-se en cinquena posició a 17,0 segons del belga i del francès que els precedien.

Un clàssic en la jornada sabatina, el recorregut abandonava les vinyes de la riba del Mosel·la per tal d’anar a trobar la zona d’entrenament militar anomenada Panzerplatte, llurs “Hinkelstein”, uns parapets de formigó a banda i banda en resultaven la principal senya, així com una superficie encimentada. L’abandonament del parc tancat es programava a 1 quart de 7 del matí per a la primera parella participant, mentre que el seu retorn s’esperava a manca de 2 minuts per a 3 quarts de 8 del vespre, havent disputat entremig 159,76 km cronometrats al llarg de 8 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 4 trams.

Avesats a la primera posició, Sébastien Loeb i Daniel Elena establien el millor temps en les 4 proves especials cronometrades del bucle matinal per tal de seguir obrint forat al capdavant de la taula, mentre que amb un cotxe més ben posat a punt, Dani Sordo i Marc Martí superaven a les primeres de canvi a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la lluita per la segona posició, per després ratificar el guany de la plaça amb 2 segones posicions parcials més, així com un tercer millor temps rere François Duval i Patrick Pivato a la tercera cronometrada matinal.

Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila se n’anaven rectes en una xicana emplaçada per tal d’aminorar la velocitat dels participants, i aquests acabaven volant fora de la carretera. L’incident els hi suposaria un centenar de segons en la lluita vers el cronòmetre a final de tram, així com 30 segons suplementaris en forma de penalització per retard sobre el control horari, un contra-temps que enviava als finlandesos de Ford fins a la desena posició, just per darrere dels seus compatriotes de Suzuki Toni Gardemeister i Tomi Tuominen.

Per la tarda, en la segona passada pel bucle de 4 trams, una mica més del mateix, amb Sébastien Loeb i Daniel Elena marcant el ritme i els seus companys de formació a la seva estela amb una petita excepció, doncs en la segona passada per la Panzerplatte, Dani Sordo i Marc Martí posaven final al monopoli de victòries de tram dels seus companys líders, en quan el càntabre i el català rebaixaven el crono de l’alsacià i del monegasc en 2,7 segons. 

Una darrera prova especial sabatina, en la que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen patien una punxada i aquests acabaven concedint la seva tercera posició provisional al Ford satèl·lit de François Duval i Patrick Pivato per 3,9 segons.

Disputades totes les cronometrades de la jornada i amb 9 victòries de tram en el seu haver i un segon millor registre, Sébastien Loeb i Daniel Elena retornaven al punt de sortida amb 40,3 segons de marge vers els seus companys d’equip Dani Sordo i Marc Martí, mentre que en relació a François Duval i Patrick Pivato aquesta distància s’eixamplava fins a 1 minut i 44,3 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen haurien de recuperar la plaça de podi l’endemà, fitxant a 1 minut i 48,2 segons dels líders i 40,5 segons per davant del Subaru Impreza S14 WRC de Petter Solberg i Phil Mills.

La tercera i última jornada del ral·li retornava a la riba del Mosel·la i aquesta contenia 5 proves especials cronometrades en el seu programa, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams, més una especial espectacle per tancar l’activitat competitiva el diumenge cap al migdia dibuixada als peus de la Porta Nigra de Trèveris, on la cerimònia del podi tindria lloc. Amb sortida del Messepark en quan els rellotges ajustats a l’ús horari centre europeu indiquessin que era 1 quart de 7 del matí, la competició finalitzaria en mancar 4 minuts per a 3 quarts de 2.

François Duval i Patrick Pivato deixaven constància de l’esportivitat i de la manca d’ordres d’equip en el si de l’equip Ford, en tan en quan el belga i el francès s’imposaven en les 4 proves especials dominicals campestres, un rendiment que els ratificava en la darrera posició de podi, mentre que les dues parelles oficials de Citroën, conscients de que ja no s’hi jugaven res i que aquells mateixos cotxes els haurien de pilotar a Còrsega i Catalunya, es van dedicar a cuidar les seves mecàniques, administrant el feix de segons que tenien al capdavant de la taula.

Només als peus de la Porta Nigra, Sébastien Loeb i Daniel Elena van posar a lluir les seves maneres al volant del Citroën C4 WRC, per tal d’anotar-se la seva tretzena victòria de tram al llarg de les 18 proves especials celebrades, si bé en aquesta ocasió els honors resultaven ser compartits amb Petter Solberg i Phil Mills així com amb Andreas Mikkelsen i Ola Fløene.

Una victòria de tram que permetia al pilot alsacià i al copilot monegasc completar els 352,63 km cronometrats del programa en un temps de 3 hores 26 minuts i 19,7 segons i emportar-se així cap a casa el seu setè guardó de vencedors del Ral·li d’Alemanya, una fita que els permetia igualar el rècord que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen havien establert un any abans al Ral·li dels 1000 Llacs, si bé a diferència dels nòrdics, els francòfons de Citroën les s’aconseguien de manera consecutiva. Dani Sordo i Marc Martí escudaven en el podi als seus caps de files a 47,7 segons del registre d’aquests, mentre que uns pletórics François Duval i Patrick Pivato, tancaven les places d’honor aturant el cronòmetre a 1 minut i 20,0 segons dels guanyadors.

Pletòric en la tercera etapa, Duval-Pivato repetien podi a Alemanya.

Els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la primera prova especial del programa i per davant dels Citroën anàlegs dels txecs Martin Prokop i Jan Tománek, així com dels locals Aaron Burkart i Michael Kölbach entre els més joves del campionat, si bé les diferències amb els segons classificats eren mínimes, només 1,4 segons.

Determinats a repetir la victòria aconseguida la temporada anterior, la parella txeca establia el registre més baix del certamen en la següent prova especial així com en la tercera que tancava l’escull matinal, un rendiment que els hi donava la primera posició amb efecte immediat i que els permetia accedir a les assistències de mitja etapa amb 8,9 segons de marge vers els seus rivals francesos i 38,2 segons amb els alemanys.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia repetien victòria parcial en la segona passada per Ruwertal, si bé novament la renda de segons obtinguda era minsa, 1,3 segons. La neutralització de les dues darreres proves especials cronometrades de la jornada arran de l’accident de Gigi Galli i Giovanni Bernacchini per una banda, així com de l’excès de públic per una altra, neutralitzaven les hostilitats a la classe, amb el que Martin Prokop i Jan Tománek completaven l’etapa al capdavant de la categoria per 7,6 segons de marge amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i 44,6 segons amb Aaron Burkart i Michael Kölbach.

Els provençals s’imposaven en les dues primeres proves especials sabatines i aquests es feien amb la primera plaça provisional de la classe per 6,0 segons, mentre que una avaria en la tercera prova especial de la jornada en l’alternador del C2 S1600 dels txecs, posava punt i final a la lluita entre francesos i centreeuropeus, alhora que Aaron Burkart i Michael Kölbach heretaven la segona posició, si bé a més de 2 minuts dels líders.

Amb un ple de victòries de tram al llarg de la jornada, llevat de la penúltima prova especial, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia se n’anaven a descansar amb 3 minuts i 32,6 segons de marge amb Aaron Burkart i Michael Kölbach, tanmateix autors del millor temps en la cronometrada que se’ls hi escapava als líders provençals, mentre que els italians Alessandro Bettega i Simone Scattolin es feien amb la tercera posició en la darrera cronometrada del bucle matinal i feien entrada al parc tancat de Trèveris a 4 minuts i 17,1 segons dels líders i per més d’1 minut de marge vers el Citroën C2 S1600 dels irlandesos Shaun Gallagher i Michael Joseph Morrissey. 

Amb un primer bucle dominical per a Aaron Burkart i Michael Kölbach i un segon per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, la tercera i última jornada pràcticament no aportava diferències entre els dos primers classificats, amb el què els francesos s’anotaven la victòria a la ronda germànica per un marge final de 3 minuts i 34,2 segons amb els pilots alemanys, mentre que Alessandro Bettega i Simone Scattolin tancaven el podi a bord d’un Renault Clio R3 a 5 minuts i 14,4 segons dels guanyadors.

Per a Sébastien Ogier aquesta era la tercera victòria en 4 sortides al llarg de la temporada i el pilot francès eixamplava fins als 9 punts les distàncies amb l’irlandès Shaun Gallagher, posseïdor de 5 resultats, i fins als 10 punts en vers Aaron Burkart.

Ogier-Ingrassia volaven des de la segona etapa cap al títol júnior.

La victòria aconseguida per Sébastien Loeb a Alemanya, situava al pilot alsacià al capdavant de la general provisional, superant a Mikko Hirvonen, el qual amb la seva quarta plaça obtinguda no podia aturar la dinàmica del quatre vegades campió mundial. Dani Sordo per la seva banda amb la segona posició obtinguda, superava a l’escuder de Subaru, l’australià Chris Atkinson.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	76
Mikko Hirvonen	72
Dani Sordo	43

En el campionat reservat a constructors, el primer doblet de Citroën al llarg de la temporada, donava prou punts als de l’equip dels dos galons com per situar-se al capdavant de la general del certamen. Sobretot després d’un ral·li molt dolent pels interessos dels seus principals rivals de Ford, qui a part de la punxada de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que els privaven d’un lloc al podi, calia sumar una volcada i dues punxades de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que els classificava en setena posició. Subaru per la seva banda mantenia la tercera plaça en la provisional per davant de l’equip Stobart.

Constructor	Punts
Citroën	123
Ford	115
Subaru	69

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre – 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Seqüencial de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4362 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1497 mm
Distància entre eixos	2640 mm
Pes mínim	1230 kg

Quan mancaven dos minuts per un quart de deu del matí del divendres 15 d’agost de 2008, es celebrava la primera prova especial cronometrada del 27è Ral·li d’Alemanya i amb ella el Ford Focus RS WRC’08 de mans de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feia debut oficial en el mundial de ral·lis.

Amb les homologacions congelades per normativa FIA, els canvis que rebien els cotxes de l’oval vers l’edició anterior eren menors; el cigonyal era nou, així com el turbo, uns canvis dissenyats per intentar incrementar el rang de potència disponible. Exteriorment, a la calandra i als fars se’ls hi van afegir uns vinils per tal de simular el re-disseny de mitja vida que havia patit el cotxe de carrer.

El Focus RS WRC’08 va estar en actiu fins al Ral·li de Sardenya 2009, on només Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen van disposar de la nova evolució del compacte i on casualment Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila van aconseguir la primera i única victòria de la versió. Així doncs, com a cotxe oficial de Ford, el Focus RS WRC’08 va estar present al llarg de 9 proves del calendari, en les que els seus pilots hi aconseguirien 9 podis, 10 si comptabilitzem el podi de Henning Solberg i Cato Menkerud al Ral·li d’Argentina 2009, i la victòria anteriorment comentada.

Jari-Matti Latvala:

Sardenya 2009.

Neuville-Wydaeghe feien bons els pronòstics i aconseguien la primera victòria de la temporada a casa.

Cita amb un llarg recorregut en el campionat europeu de ral·lis, el 57è Ral·li d’Ypres esdevenia per primera vegada una data del mundial de ral·lis. La prova flamenca arrancava el divendres 13 d’agost de 2021 a la mateixa ciutat que li brindava el nom, amb 95 formacions prenent la sortida a la primera prova especial de l’itinerari, d’un total de 108 que hi havien formalitzat la seva inscripció. D’aquestes, 73 serien capaces de completar les 20 cronometrades de l’itinerari, amb més o menys exactitud, de 295,78 km de distància el diumenge 15 d’agost. Com en tantes altres cites prèvies en el calendari, la vuitena prova del certamen entregava punts en els campionats de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, i a més a més en el campionat junior i R-GT.

Breen-Nagle no aconseguien revalidar la victòria de la darrera edició, però van mostrar un elevat nivell.

Amb sortida del parc tancat del parc tancat d’Ypres en passar 5 minuts de 3 quarts d’1 del migdia, la primera etapa del ral·li era doncs totalment post meridional, llur finalització s’establia 10 hores més tard i per a la primera parella que partia cap a les especials. Un bucle de 4 trams es disputava en dues ocasions, tarda i capvespre, amb el què els organitzadors aconseguien la xifra de 8 proves especials de 135,34 km cronometrats per a la jornada, la més longeva de quantes es programaven en l’esdeveniment belga.

Els 3 Hyundai i20 Coupé WRC oficials d’Ott Tänak i Martin Järveoja, de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i de Craig Breen i Paul Nagle copaven la taula de temps en la primera prova especial de l’itinerari i per aquest mateix ordre, amb el què les 3 formacions de la marca coreana aconseguien un triplet momentani.

Craig Breen i Paul Nagle s’imposaven en la segona prova especial del programa, i en conseqüència irlandesos i estonis s’intercanviaven les posicions a la general, un lideratge que els de les illes britàniques ratificaven en guanyar la tercera prova especial. Paral·lelament, en aquesta tercera prova especial matinal, Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul patien un fort accident quan la part posterior del seu Ford Fiesta WRC se n’anava un pèl llarga a la sortida d’un revolt i el seu cotxe picava diverses vegades per davant i pel darrere abans no trobava aturador en un pal telefònic.

Després d’un inici un tan caut, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe aconseguien finalment la seva primera victòria de tram en la darrera prova especial del bucle inaugural del ral·li, un resultat que permetia als locals fer-se amb el lideratge per 9 dècimes de marge vers Craig Breen i Paul Nagle, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja passaven a disputar-se la tercera plaça amb Elfyn Evans i Scott Martin, quarts a 8 dècimes dels bàltics.

Amb un reagrupament per a les assistències programat cap als volts de les 5 de la tarda, al capvespre els participants es disposaven a disputar de nou el mateix bucle de 4 trams. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe feien un ple de victòries amb 3 temps escratx, mentre que la quarta i darrera prova especial del bucle era cancel·lada per raons de seguretat i els belgues retornaven a Ypres amb 7,6 segons de marge en el seu haver.

Paral·lelament, tot i fer uns temps una mica discrets, Ott Tänak i Martin Järveoja conservaven la seva tercera posició i els estonis es veien ara perseguits per Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui es classificaven a 1,4 segons del seu temps, mentre que els britànics Elfyn Evans i Scott Martin ho feien a 2,2 segons. Els campions del món en vigència, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, restaven a 39,4 segons dels líders i a 8,2 segons de la darrera posició de podi, en el que era sens dubte una de les classificacions a final d’etapa més renyida que es recordava.

En passar 10 minuts de les 8 del matí del dissabte 14 d’agost, els motors dels cotxes dels participants tornaven a rugir en procedir amb la sortida del parc tancat d’Ypres. Tal i com havia passat en la jornada inaugural, els pilots tenien per davant un bucle de 4 trams pel que s’hi passava en dues ocasions, generant així un total de 8 proves especials de 119,92 km cronometrats, una corda lleugerament inferior a la de l’etapa anterior.

Craig Breen i Paul Nagle inciaven la jornada amb dues victòries de tram i s’acostaven en 2,5 segons als seus caps de files, mentre que els seus altres companys, Ott Tänak i Martin Järveoja, s’endarrerien en la primera cronometrada sabatina en més de 3 minuts arran d’una punxada i queien fins a la setena posició. 

La pèrdua dels estonis era un guany per a Elfyn Evans i Scott Martin, doncs els britànics, segons més ràpids a final de tram en aquesta primera prova especial, saltaven des de la cinquena posició fins a la tercera provisional. Amb l’escratx a la tercera cronometrada del dia i del matí, els de Toyota s’enfortien en la plaça de podi, mentre que Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, els homes més ràpids en l’especial més curta del dia, restablien els segons perduts en les dues primeres especials del dia per completar l’escull matinal amb 6,8 segons de marge vers els seus companys irlandesos i 39,2 segons amb els britànics de Toyota.

Paral·lelament Takamoto Katsuta i Keaton Williams patien un fort accident en la segona prova especial sabatina, accident que es produïa d’una manera molt similar al patit en la jornada anterior per Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul i el qual obligava als organitzadors a treure la bandera vermella i neutralitzar el tram.

El bucle post meridional poca història va tenir més enllà de la lluita per la quarta posició entre els Toyota de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen amb el de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, amb dos canvis de posicions que finalment deixava als finlandesos en la primera posició entre aquells que esperaven el mínim contra-temps del trio capdavanter per tal de dutxar-se amb escumós l’endemà. 

Alhora, els líders Thierry Neuville i Martijn Wyadeghe hi acumulaven dues victòries de tram més que deixaven als belgues amb 10,1 segons de marge vers Craig Breen i Paul Nagle al capdavant de la taula a l’entrada al parc tancat del dissabte al capvespre, mentre que en relació amb Elfyn Evans i Scott Martin aquest coixí s’ampliava fins als 42,4 segons. A 3,3 segons i 4,3 segons dels britànics de Toyota s’hi trobaven els altres dos Yaris WRC, els pilotats per Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, res doncs estava encara decidit de cara al xou dominical al circuit d’Spa-Francorchamps, a l’altra banda del país.

Diumenge al matí calia matinar i molt, doncs la sortida de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, els primers participants en abandonar Ypres, es programava per quan passaven 5 minuts de 3 quarts de 5 de la matinada; i es que el circuit d’Spa estava a 270 km del parc tancat. 4 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams dins el famós circuit, es programaven al llarg del dia sense assistències. Només s’habilitaven unes zones per al canvi de pneumàtics en començar la competició del dia pròpiament dita i abans del Power Stage, així com pel proveïment de carburant.

Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen s’imposaven en la primera especial dominical, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi patien una punxada que els endarreria en uns 8 segons, un contra-temps que afermava una mica més als finlandesos en el quart lloc, alhora que els acostava al tercer. Els nòrdics completaven el primer escull dominical amb un segon millor temps per darrera d’Ott Tänak i Martin Järveoja i aquests prenien la tercera posició a Elfyn Evans i Scott Martin per 3,9 segons.

Els britànics no aprenien dels errors comesos al circuit belga i aquests es veien novament superats en tot moment pels seus companys finlandesos, que s’aferraven així a la darrera de les posicions de podi. D’altra banda, Ott Tänak i Martin Järveoja corregien la mancança de punts de la seva sisena posició final amb la victòria al Power Stage, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe hi aturaven el cronòmetre just per darrere seu.

Completada la vintena de proves especials cronometrades disposades sobre el programa, la cerimònia del podi tenia lloc al mateix circuit d’Spa-Francorchamps a 2 quarts de 2 de la tarda del diumenge 15 d’agost de 2021 amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe pujant en el seu graó més alt com a vencedors del 57è Ral·li Ypres. Els locals completaven el s 286,33 km cronometrats disputats en un temps de 2 hores 30 minuts i 24,2 segons, un registre que reduïa en 30,7 segons l’aconseguit pels seus companys Craig Breen i Paul Nagle, guanyadors de la darrera edició celebrada. Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen tancaven el podi a 43,1 segons dels vencedors.

Rovanperä-Halttunen es feien un lloc al podi sobre el traçat d’Spa-Francorchamps.

5 parelles de noms sortien el divendres al migdia del parc tancat d’Ypres en categoria WRC2, sent a més a més totes elles nòrdiques. Entre aquestes, la formada pels russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov esdevenia la més ràpida en la primera prova especial del programa i per tant s’alçaven com els primers líders de la prova. Ràpidament però, Teemu Suninen i Mikko Markkula en prenien el relleu en vèncer a la segona prova especial, per ja en la tercera els finlandesos d’M-Sport afermar-se en el lideratge en repetir victòria de tram, mentre que els russos causaven baixa per accident.

Amb una tercera victòria de tram consecutiva en la darrera prova especial matinal, Teemu Suninen i Mikko Markkula entraven al reagrupament de mitja etapa amb 22,7 segons de marge vers Oliver Solberg i Aaron Johnston i 23,0 segons amb Jari Huttunen i Mikka Lukko.

A la represa, Jari Huttunen i Mikka Lukko marcaven el millor temps en la primera prova especial de l’escull i prenien la segona posició als seus companys de carpa, mentre que en la tercera abandonaven Tom Kristensson i David Arhusiander per accident i les dues parelles finlandeses formades per Teemu Suninen i Mikko Markkula, i per Jari Huttunen i Mikka Lukko s’endarrerien per respectives punxades, amb sortida de pista inclosa per als d’M-Sport. 

Així doncs, davant l’absència de contra-temps, Oliver Solberg i Aaron Johnston es trobaven al capdavant de la classificació per 2 minuts i 48,7 segons de marge amb Jari Huttunen i Mikka Lukko i 10 minuts i 21,9 segons amb Teemu Suninen i Mikko Markkula. Un gap que restaria immòbil davant la cancel·lació de la vuitena prova especial del dia.

Teemu Suninen i Mikko Markkula tornaven a deixar constància de la seva velocitat al llarg de tot el dissabte al matí amb 4 victòries de tram en les 4 proves especials celebrades, mentre que per a Oliver Solberg i Aaron Johnston el camí s’aplanava en quan Jari Huttunen i Mikka Lukko patien una doble punxada en la primera prova especial, que els endarreria en 3 minuts suplementaris. 

Malauradament un problema de motor, sobreescalfament, obligava a Teemu Suninen i Mikko Markkula a prendre l’amarga decisió d’haver d’abandonar un cop completat el bucle matinal, amb el què l’anodina categoria, perdia un dels seus valors.

Per la tarda, a raó d’uns 40 segons perduts per cada tram disputat, Oliver Solberg i Aaron Johnston veien com el seu gran coixí al capdavant de la classificació es reduïa a pràcticament la meitat, però tot i aixó i el pilot suec i el copilot irlandès afrontarien les cronometramades del circuit d’Spa-Francorchamps amb 3 minuts i 36,1 segons de marge amb Jari Huttunen i Mikka Lukko i amb 47 minuts i 22,2 segons en relació a Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov, i per tant tot feia augurar una victòria del fill de qui fou campió del món l’any 2003 i el seu navegant.

Tots els bons presagis esdevenien malsons quan el diumenge al matí el debutant Hyundai i20 Rally2 d’Oliver Solberg i Aaron Johnston es negava a arrancar per avaria electrònica i els seus companys de carpa, els finlandesos Jari Huttunen i Mikka Lukko, es trobaven al capdavant de la taula amb més de 43 minuts de marge vers la parella russa que pilotava un Volkswagen Polo GTi R5.

Amb l’únic temor que les avaries de joventut no es reproduïssin en l’altre Hyundai, les dues parelles de pilots que restaven en actiu afrontaven les cronometrades d’Spa-Francorchamps amb certa calma, doncs aquestes ja no s’hi jugaven res i encara tenien força a perdre-hi. 

Finalment els contratemps van existir, però en un grau poc rellevant, problemes de direcció assisitida en el Hyundai i20 Rally2 i técnics en el Vokswagen de Movisport, amb el què el ral·li es concloïa amb Jari Huttunen i Mikka Lukko en la primera posició per 43 minuts i 59,3 segons de marge vers Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov.

A efectes de campionat, la segona victòria de la temporada per a Jari Huttunen, permetia al pilot finlandès arrabassar la quarta posició del certamen al seu compatriota Esapekka Lappi, si bé el natural de Kiuruvesi encara es trobava lluny, a 38 punts, del lideratge d’Andreas Mikkelsen.

En una classe molt anodina, Huttunen-Lukko es trobaven amb la victòria a Spa-Francorchamps.

En la classe WRC3, els grans favorits Yohan Rossel i Alexandre Coria iniciaven el seu concurs a la prova flamenca empatant al millor temps amb els locals Davy Vanneste i Kris D’Alleine, una victòria de tram que els belgues repetien en la següent per quedar-se en solitari al capdavant de la classificació provisional, mentre que els francesos baixaven fins a la tercera plaça.

L’avenç dels líders s’aturava sobtadament en la tercera prova especial programada, moment en el que els belgues patien un accident que els obligava a retirar-se de la competició, mentre que Yohan Rossel i Alexandre Coria grimpaven fins a la primera posició amb una victòria de tram, posició que aquests ratificaven just abans de passar per les assistències en aturar el cronòmetre amb el segon millor temps en la darrera cronometrada del primer bucle.

Amb el sol baixant per l’horitzó es repetien les 4 cronometrades del bucle i els líders es tornaven a imposar en la primera i tercera prova especial de l’escull, mentre que la quarta era cancel·lada per raons de seguretat, amb el què finalment Yohan Rossel i Alexandre Coria feien entrada al parc tancat d’Ypres amb 23,6 segons de marge vers Sébastien Bedoret i François Gilbert i amb 28,8 segons de coixí en relació a Pieter-Jan-Michiel Cracco i Jasper Vermeulen.

Dissabte al matí, amb 3 escratxs consecutius en les 3 primeres proves especials programades, Sébastien Berdoret i François Gilbert prenien la primera posició a Yohan Rossel i Alexandre Coria per 3 dècimes de segon, per després de la disputa de la quarta prova especial, el belga i el francès fer entrada al parc d’assistències amb mig segon de marge en el seu haver vers els occitans.

En tornar sobre les especials, els líders no es mostraven tan incisius com al llarg del matí, però tot i així aquests aconseguien obrir subtilment les distàncies al capdavant de la taula en les 3 primeres proves especials de l’escull, per en la quarta i última, perdre-hi segon i mig amb els líders provisionals del certamen i retornar a Ypres amb només 9 dècimes de segon de marge. En tercera posició s’hi mantenien Pieter-Jan-Michiel Cracco i Jasper Vermeulen, qui entraven en règim de parc tancat a 23,3 segons dels francòfons.

El circuit d’Spa-Francorchamps restava el valor afegit que podien tenir els pilots locals, i així els occitans Yohan Rossel i Alexandre Coria, amb una victòria de tram en la primera cronometrada dominical, es feien amb la primera posició a la classificació provisional. 

Tot seguit Sébastien Bedoret i François Gilbert es veien afligits per uns problemes de transmissió que els hi feien perdre de l’ordre de minut i mig en les 3 darreres proves especials del diumenge per caure fins a la quarta posició, mentre que els francesos avançaven sense massa esforç cap a la victòria final per 51,0 segons amb Pieter-Jan-Michiel Cracco i Jasper Vermeulen i 1 minut i 16,2 segons amb Vincent Verschueren i Filip Cuvelier.

Amb la victòria aconseguida a Bèlgica, Yohan Rossel comptava les seves participacions al certamen per podis, sent aquesta la tercera victòria en cinc sortides al llarg del calendari, un rendiment que deixava al de Nimes al capdavant de la taula amb 127 punts, o el que era el mateix amb 53 punts de marge vers el polonès Kajetan Kajetanowicz o 70 amb el seu compatriota Nicolas Ciamin.

Rossel-Coria tornaven a guanyar i aplanaven el camí cap al títol.

Entre els més joves de la competició, els britànics Jon Armstrong i Phil Hall, llauraven un lideratge d’una mica més de mig minut en imposar-se en totes les 4 proves especials cronometrades del primer bucle del ral·li. En la seva repetició, el rendiment dels pilots era lleugerament inferior, amb una altra victòria de tram, un segon millor temps i un tercer, uns resultats que deixaven a la parella líder al capdavant de la taula a l’entrada al parc tancat d’Ypres amb 49,9 segons de marge vers els estonis Robert Virves i Aleks Lesk i 56,8 segons amb els finlandesos Sami Pajari i Marko Salminen.

Dissabte els britànics mostraven un nivell similar al del divendres per la tarda, amb dues victòries parcials, que els hi suposaven 2 punts extra al campionat, i 4 segons millors temps, mentre que gràcies a imposar-se en 2 proves especials sabatines, Sami Pajari i Marko Salminen arrabassaven la segona posició a Robert Virves i Aleks Lesk.

Donats aquests resultats individuals, Jon Armstrong i Phil Hall retornaven al parc tancat amb 1 minut i 1,1 segons de marge amb els seus rivals finlandesos i 1 minut i 16,9 segons en relació als estonis, un marge més que suficient com per afrontar amb tranquilitat les cronometrades programades al Circuit d’Spa-Francorchamps.

Sobre el traçat belga, la parella líder es mostrava conservadora i aquesta segellava la victòria final per 1 minut i 6 dècimes de segon de marge amb Sami Pajari i Marko Salminen, mentre que en relació a Robert Virves i Aleks Lesk, el marge s’ampliava fins a 1 minut i 21,7 segons.

Una victòria que suposava la segona per a Jon Armstrong al llarg de la temporada i que deixava al britànic al capdavant de la taula amb 5 punts de marge vers el finlandès Sami Pajari a l’espera de disputar la ronda final catalana.

Amb una arrancada fulgurant, Armstrong-Hall es llauraven la victòria a les primeres de canvi.

En la classificació reservada als R-GT, els locals Gino Bux i André Leyh demostraven tenir ben preses les mides als canvis d’adherència de l’asfalt belga, així com els seus profunds vorals sense marge d’error, en quan aquests s’imposaven en totes les 7 proves especials disputades al llarg de la primera etapa per tal d’immiscir-se al parc tancat d’Ypres amb 1 minut i 16,2 segons vers Pierre Ragues i Julien Pesenti i fins a 5 minuts i 23,2 segons amb una vella glòria belga com era Marc Duez i Jacques Castelein.

El festival de Gino Bux i André Leyh va prosseguir al llarg del dissabte, i els pilots s’imposaven en 5 de les 7 proves especials disputades, sumant 2 segons millors temps per darrera de Pierre Ragues i Julien Pesenti en aquelles en les que la victòria de tram els hi havia estat esquiva. Malauradament, en el retorn al parc tancat, es trobava que el pes del seu Alpine A110 RGT no era conforme amb la normativa i els líders rebien una sanció de 30 minuts que els condemnava a la part més baixa de la classificació.

Pierre Ragues i Julien Pesenti es feien així amb la primera posició, i després d’haver aconseguit 3 temps escratx al llarg del dia, els francesos incrementaven el seu marge amb Marc Duez i Jacques Castelein fins als 7 minuts i 7,2 segons, mentre que Stefaan Prinzie i Sharon Vermeulen, tercers classificats, estaven ja a 11 minuts i 38,0 segons dels líders i amb més de 3 minuts de marge vers els quarts.

Unes distàncies doncs molt importants de cara als 55,66 km competitius que es programaven al llarg del diumenge a Spa-Francorchamps, en els que novament Gino Bux i André Leyh es tornaven a mostrar com els llebrers de la classe i en els que Stefaan Prinzie i Sharon Vermeulen aconseguien prendre la segona posició a Marc Duez i Jacques Castelein després dels problemes mecànics d’aquests.

Pierre Ragues sumava amb aquesta la seva segona victòria de la temporada després de l’aconseguida a Roma, i el francès es situava al capdavant de la taula amb 62 punts, 19 més que no pas l’anterior líder, el seu compatriota Emmanuel Guigou qui havia de retirar-se de la prova flamenca en haver volcat el seu Alpine en el tram de proves.

La legalitat donava la victòria i el lideratge a Ragues-Pesenti.

Gràcies a la seva primera victòria de la temporada, Thierry Neuville s’enfilava fins a la segona posició de la classificació provisional del certamen de pilots, si bé empatat a punts amb el gal·lès Elfyn Evans; el company d’equip d’aquest a Toyota, el francès Sébastien Ogier, tot i tenir un avenir en el ral·li no massa afortunat, es mantenia ferm al capdavant de la taula amb 38 punts de marge.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	162
Elfyn Evans Thierry Neuville	124 124
Kalle Rovanperä	99

Hyundai aconseguia la màxima puntuació possible en la seva sortida a Ypres, doncs les tres parelles de pilots de la formació coreana aconseguien la victòria al Power Stage així com les dues primeres posicions al terme del programa, uns resultats que els hi suposaven 51 punts, 18 més que no pas els seus rivals de Toyota, qui anhelaven que un resultat com aquest no es tornés a reproduir amb 41 punts de marge al capdavant de la taula. En la cursa per no ser l’últim, M-Sport tornava a superar per ben poc a Hyundai 2C i els pupils de Malcolm es distanciaven en 2 punts més del seu perseguidor.

Constructor	Punts
Toyota	348
Hyundai	307
M-Sport	135

Amb 18 escratxs de 25 possibles, Mouton-Pons aconseguien la seva quarta victòria mundial.

El diumenge 14 d’agost de 1982 finalitzava a São Paulo el 4t Ral·li Brasil, novena prova en el calendari del campionat del món de l’especialitat, la qual amb l’opció d’entregar punts en els certàmens de pilots i marques, aconseguia aplegar a la rampa de sortida, ubicada a la mateixa ciutat el dimecres 11 d’agost, tots els 55 equips participants. Una xifra però amb trampa, doncs d’aquests, només 22 complien amb la normativa FISA, donat que diversos equips locals comptaven amb propulsors d’alcohol, tal i com ja havia passat la temporada prèvia, incompatibles amb el reglament internacional. De les 22 formacions que complien amb les directius de la FISA, només 4 equips aconseguien superar les 29 especials cronometrades que composaven la cita, d’una distància total de 705,98 km.

A Röhrl-Geistdörfer els van sobrar quilòmetres per conservar la primera plaça heretada..

Els dies previs a l’inici de la prova, fortes pluges afectaven les àrees interiors del país per on s’havien de celebrar les especials cronometrades, el que convertia les pistes de terra per les que discorria el programa en un autèntic fangar. A part de les adversitats climatològiques, calia afegir moltes deficiències organitzatives, doncs l’entusiasme de Francisco Santos, un migrant portuguès establert al continent americà i principal impulsor de l’esdeveniment brasiler, no es feia extensiu entre el seu personal, reportant-se absències dels comissaris esportius per a controlar el trànsit local o realitzar les seves feines de cronometratge com era degut, generant un notable malestar entre els competidors.

La primera etapa del ral·li comptava amb 9 proves especials cronometrades de terra, les quals conduïen als equips participants des de São Paulo fins a Rio de Janeiro, resseguint en bona part el recorregut que un any abans s’hi havien topat. Amb sortida del parc tancat inicial a les 9 en punt del matí del dimecres 11 d’agost, l’activitat acabaria a manca de 3 minuts per a 2 quarts d’11 de la nit, hora en la que els més matiners arribaven al parc tancat final. Tot i que la setena prova especial era cancel·lada, les restants 8 proves especials suposaven 273,90 km de lluita contra el cronòmetre.

La pluja seguia precipitant-se sobre la regió en el moment de prendre la sortida del parc tancat, una inclemència que afavoria als Audi Quattro de tracció integral desplaçats a l’esdeveniment. En aquest context Hannu Mikkola i Arne Hertz es feien amb el millor temps en la primera prova especial del programa per 8 segons de marge vers el registre de l’Opel Ascona 400 dels alemanys federals Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i per 13 segons en relació a les seves companyes d’equip Michèle Mouton i Fabrizia Pons.

Però la tracció integral no ho era tot, doncs els encarregats de transmetre la força del cotxe al sól, els pneumàtics Kléber que portaven els autos bavaresos, no eren dels millors per al fang profund i lliscant al que s’havien d’afrontar els participants, una situació de la que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en treien partit en la segona prova especial, per amb la seva primera victòria de tram, retallar en 1 segon la diferència amb els líders, mentre que en relació amb Michèle Mouton i Fabrizia Pons, la distància s’eixamplava en 6 segons addicionals. Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, representants de la tercera formació de fàbrica al ral·li, Nissan, i quarts classificats a la provisional, es trobaven ja a 1 minut i 30 segons dels líders nòrdics i quan encara no s’havia arribat a la trentena de quilòmetres cronometrats, en bona part perquè la marca japonesa havia escollit uns compostos per al ral·li pensant en clau de l’argentí Codasur, molt més sec, dur i pedregós.

Amb una sort similar a la de l’especial inaugural, els líders Hannu Mikkola i Arne Hertz tornaven a eixamplar distàncies amb la resta de competidors gràcies a tornar a establir el registre de referència vers a la resta del parc tancat, mentre que els homes d’Opel seguien eixamplant el forat de segons vers les fèmines d’Audi.

Amb 70,15 km de lluita contra el rellotge, la quarta prova especial programada era especialment clau donades les condicions. Portadors del dorsal número 1 sobre la seva carrosseria, i per tant els encarregats d’obrir pista, els líders Hannu Mikkola i Arne Hertz lliscaven sobre el fang i deixaven el seu Audi atrapat al voral. Sense espectadors en el punt de la sortida, la parella va haver d’anar a cercar ajuda en una central elèctrica ubicada a uns 3 km del punt de sortida, per tal de poder reprendre la competició, una maniobra que els va endarrerir en unes 2 hores i mitja i que automàticament els suposava l’exclusió de l’esdeveniment, si bé els nòrdics prosseguien competint en les cronometrades que restaven fins al parc tancat de Rio de Janeiro, on se’ls hi retirava el carnet de ruta, per tal de poder assistir a les seves companyes en cas de necessitat.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els homes més veloços en aquesta prova especial tan llongeva, heretaven així el lideratge de la provisional per 41 segons de marge amb Michèle Mouton i Fabrizia Pons, mentre que la obligada tàctica conservadora i a l’expectativa del matrimoni Mehta els hi donava els seus fruits, doncs la parella de Nissan passava a tancar les places de podi, si bé aquests ja es trobaven a 7 minuts i 44 segons de la parella germànica.

La pilot francesa i la navegant italiana de la marca de les quatres anelles, prenien les regnes de la formació bavaresa i aquestes s’imposaven en les dues cronometrades següents, per tal d’arrabassar la primera plaça a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer per 17 segons de marge.

Un camió encallat en una secció ascendent de la setena prova especial, obligava als organitzadors a cancel·lar tota la cronometrada, emplaçant els participants al següent repte competitiu, el vuitè tram. 

Però tot l’esforç per assolir el lideratge resultava ser en va quan en la vuitena prova especial del dia, les pilots d’Audi patien una sortida de pista a la sortida d’un forquilla i aquestes colpejaven el seu Quattro contra un mur. Per precaució, els técnics de la marca d’Ingoldstadt revisaven exhaustivament l’auto de la parella a la conclusió de la cronometrada, el que els suposava arribar tard al següent control horari i rebre 1 minut de penalització, temps més que suficient com per retornar el lideratge a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i per 43 segons de coixí.

Ja en la darrera prova especial de la jornada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons trencaven l’eix d’una roda i les pilots hi concedien minut i mig més vers els líders de la provisional, qui guanyaven en la darrera prova especial i accedien al parc tancat de Rio de Janeiro amb 1 minut i 54 segons de marge vers les segones classificades. El matrimoni format pels kenyans Shekhar Mehta i Yvonne Mehta tancaven les posicions de podi a 32 minuts i 51 segons dels pilots germànics, mentre que els uruguaians Domingo de Vitta i Daniel Muzio restaven a les portes de les posicions de podi a 12 minuts i 55 segons de la parella de Nissan. Els brasilers Aparecido Rodrigues i José Joaquim Mattos i els argentins Ricardo Albertengo i Oscar Alberto tancaven la classificació en cinquena i sisena posició respectivament, donant així bon compte de la gran quantitat de baixes que s’acumulaven arran dels diversos accidents, avaries, així com el cúmul de retards que eliminava a la resta del parc tancat. 

La disputa de la segona etapa permetia afegir 81,60 km cronometrats al programa, un escull que era un bucle amb inici i final a la regió de la capital natural brasilera format per tan sols 3 proves especials, de les quals la darrera era pavimentada. Amb sortida de Rio de Janeiro el dijous 12 d’agost a la 1 en punt de la tarda, el retorn al parc tancat, que s’emplaçava a la població veïna de Niterói, es programava al cap de 6 hores i 9 minuts.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons s’imposaven en totes i cadascuna de les 3 proves especials de la jornada i les pilots d’Audi completaven l’etapa havent retallat 42 segons als líders alemanys, fitxant així a 1 minut i 12 segons dels pilots d’Opel. Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, sempre tercers, eixamplaven distàncies amb Domingo Vitta i Daniel Muzio, mentre que la baixa dels argentins Ricardo Albertengo i Oscar Alberto, reduïa el parc tancat a 5 formacions participants.

Uns equips que reprenien la competició el divendres 13 d’agost a les 10 en punt del matí, per tal d’afrontar un bucle de 8 proves especials cap a l’est de Niterói al llarg de 5 trams, és a dir, les 3 proves especials centrals de la jornada es disputaven en dues ocasions. Malauradament però, el fang continuava estant present a les pistes, el que va obligar als organitzadors a cancel·lar la segona i tercera prova especial de la jornada, així com la darrera, reduint la distància competitiva a 93 km al llarg de 5 cronometrades.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposaven en la primera prova especial de la jornada per tal d’eixamplar en 6 segons les distàncies amb les seves pretendents. Uns 6 segons que Michèle Mouton i Fabrizia Pons recuperaven en la quarta cronometrada, segona de facto, per tal de deixar la classificació en empat tècnic.

Amb una munta de pneumàtics molt més adequada al terreny en les següents especials de la jornada, la provençal i la torinesa aconseguien encadenar 3 victòries de tram consecutives, gràcies a les quals les pilots d’Audi reduïen fins als 34 segons les distàncies amb els líders bavaresos. En un altre pla, Shekhar Mehta i Yvonne Mehta fitxaven a 47 minuts i 8 segons dels líders, mentre que Domingo de Vitta i Daniel Muzio ho feien a 1 hora 8 minuts i 46 segons del registre dels primers classificats provisionals, és a dir, els uruguaians només havien concedit minut i escaig vers els kenyans de Nissan. Aparecido Rodrigues i Jose Joaquim Mattos seguien tancant la classificació FISA a més de 30 minuts dels uruguaians, mentre que Ricardo Costa i Walter Vieira, amb un Volkswagen Passat d’alcohol, eren la sisena tripulació del parc tancat brasiler.

La quarta i última etapa del programa suposava el retorn des de l’àrea de Rio de Janeiro fins a São Paulo, tot passant per la zona montanyosa de Campos de Jordão, per la qual bona part de l’edició anterior havia tingut lloc. Després de la cancel·lació de la segona prova especial, 257,5 km cronometrats al llarg de 8 proves especials separaven als 6 equips participants, 5 FISA, des del parc tancat de sortida de la línia de meta, una activitat que s’iniciava el dissabte 14 d’agost a les 7 en punt del matí, i que finalitzaria el mateix dia a manca de 4 minuts per a 3 quarts de 12 de la nit.

Decidides, Michèle Mouton i Fabrizia Pons sortien a atacar a fons i després de la disputa de les dues primeres proves especials, aquestes reduïen les distàncies fins als 8 segons vers els pilots germànics, que encara conservaven el lideratge de la classificació provisional.

Immerses en una dinàmica vencedora, la francesa i la italiana es feien amb l’anhelat lideratge de la classificació al terme de la tercera prova especial de la jornada i per 10 segons de marge amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui reaccionaven fent un esforç suplementari, per veure com només aconseguien igualar el registre de les pilots d’Audi al terme de la quarta prova especial del dia, cinquena en el programa.

En els dos següents sectors cronometrats, les noves líders de la taula aconseguien afegir de l’ordre de mig minut en cadascun dels reptes cronometrats celebrats, és a dir que les pilots elevaven per sobre d’1 minut el seu coixí al capdavant de la classificació, reduint així les opcions dels líders destronats.

En el penúltim tram cronometrat, un cable de les bugies en l’Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es desconnectava, obligant als alemanys a aturar-se a mitja especial per tal de restablir la connexió sota el seu capó. A la represa, aquests sortien com una exhalació i amb Michèle Mouton i Fabrizia Pons trepitjant-lis la seva estela de pols. Tal era el ritme dels bavaresos d’Opel, que aquests s’empassaven un sotrac que els hi trencava la suspensió anterior i deixava el seu cotxe sobre 3 rodes. Les pilots d’Audi, que divisaven l’incident, esquivaven la trampa arribant a la línia de final de tram havent aconseguit eixamplar fins als 3 minuts i 3 segons les distàncies amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Paral·lelament, Shekhar Mehta i Yvonne Mehta es fregaven els ulls en veure com el cigonyal del seu Nissan Violet GTS es trencava en aquesta penúltima prova especial, quan amb prou feines estaven exigint res al seu motor, amb el què els kenyans cursaven baixa en el ral·li i cedien la tercera plaça de podi als uruguaians Domingo da Vitta i Daniel Muzio, qui es trobaven ja a 1 hora 46 minuts i 25 segons de les líders. 

Tal era el marge doncs entre els segons i els tercers classificats, que els mecànics d’Opel es van esplaiar per tal de fer una reparació completa de l’Ascona 400 dels seus pilots i assegurar-se així que el vehicle creuaria la línia d’arribada final. Els treballs es van dilatar tant, que els germànics rebien uns 30 minuts de penalització per retard, però res estava en joc ja, doncs només calia assegurar la segona posició.

Amb tot pràcticament decidit i sense més cops de teatre, Michelè Mouton i Fabrizia Pons arribaven uns minuts abans de la mitjanit a São Paulo, per tal de certificar la seva victòria a l’esdeveniment brasiler. Les pilots d’Audi completaven els 705,98 km cronometrats disputats del programa en un temps de 8 hores 16 minuts i 24 segons, registre que els hi donava un marge final de 35 minuts i 25 segons vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Repetint el tercer graó del podi obtingut un any abans en el mateix esdeveniment brasiler, Domingo de Vitta i Daniel Muzio tancaven la seva participació a l’edició a 1 hora 59 minuts i 6 segons del temps de les guanyadores.

A gairebé dues hores de les guanyadores, De Vitta-Muzio repetien el podi de l’any anterior.

Michèle Mouton aconseguia la seva tercera victòria de la temporada a la ronda sud-americana i la provençal retallava en uns tímids 5 punts les distàncies amb Walter Röhrl, qui malgrat només haver aconseguit vèncer al Monte-Carlo inaugural, es mostrava molt més regular que no pas la francesa. Per Eklund, absent a la prova, conservava la seva tercera posició provisional gràcies a l’abandonament del matrimoni Mehta.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	99
Michèle Mouton	72
Per Eklund	40

Tot i que la FISA donava l’opció a puntuar en el certamen de constructors per tal d’atreure més participants a una ronda tan distant, el cert era que la maniobra no aixecava massa passions entre els equips, majoritàriament europeus, de vehicles de Grup 4. Amb només 5 equips inscrits, la puntuació en la classificació de classe no s’entregaven i només s’entregarien els corresponents al resultat global. Així Audi, amb una nova victòria de les seves pilots, aconseguia només els 10 punts de la primera plaça i retallava en 1 punt les distàncies amb els liders d’Opel, segons. Mentre que Ford, tercers al podi i primers entre els Grup 2, sumava 16 punts i s’immiscia en les posicions de podi en detriment de Nissan.

Constructor	Punts
Opel	97
Audi	68
Ford	45

Sent ràpids i sense tenir cap mena de contra-temps, així és com es guanya un ral·li.

Novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 11 d’agost de 2002 finalitzava a Jyväskylä el 52è Ral·li de Finlàndia, esdeveniment anomenat com el Ral·li dels 1000 Llacs fins l’any 1997. A l’itinerari de la prova s’hi podien trobar fins a 22 proves especials cronometrades de 401,68 km de distància competitiva, a les que les 77 parelles participants de les 83 que havien oficialitzat la seva inscripció, començaven a afrontar el dijous 8 d’agost des de la mateixa ciutat. Amb opció d’obtenir punts en els certàmens de pilots, constructors i producció, 30 formacions participants van aconseguir completar i finalitzar la prova.

Una mala recepció d’un salt acabava amb les opcions de Burns-Reid.

Reintroduida un any abans i prenent com a font d’inspiració la cronometrada dels anys 80 de Laajavuori, l’especial espectacle de l’hipòdrom de Killeri donava el tret de sortida a l’edició de la prova finlandesa, en la que els campions del món en vigència, Richard Burns i Robert Reid, aconseguien aturar abans que ningú el cronòmetre en els seus 2,06 km de distància competitiva. Els britànics rebaixaven en 8 dècimes de segon els registres de Carlos Sainz i Luis Moya i de Petter Solberg i Phil Mills, segons ex-aequo, mentre que Colin McRae i Nicky Grist, quarts a 1,1 segons dels seus compatriotes, precedien als Peugeot 206 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i de Harri Rovanperä i Voitto Silander respectivament.

Unes distàncies amb les que, davant l’absència de més cronometrades en el programa abans d’entrar en el parc tancat de Jyväskylä, resultarien definitives fins a l’endemà divendres, moment en el que els trams de debò, i que havien elevat fins a cotes celestials a la prova finlandesa, entrarien en escena. Amb sortida del parc tancat en passar 3 minuts de les 8 en punt del matí, l’etapa tenia en el seu programa 9 proves especials de 128,61 km cronometrats, activitat que conclouria amb el retorn al punt de sortida a partir de quan passés 1 minut de 2 quarts de 10 del vespre.

Aprofitant que la grava que netejaven encara era compacta amb les humitats matinals, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen deixaven palès perquè havien vençut en les dues darreres edicions, i amb un registre impossible per a la majoria de rivals, amb uns marges propers al mig segon per quilòmetre a partir del cinquè classificat, els pilots de Peugeot es feien amb el lideratge de la taula provisional per davant dels seus companys Harri Rovanperä i Voitto Silander i dels britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist, segons i tercers també al terme d’aquesta primera cronometrada campestra.

De major entitat competitiva, Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la següent prova especial i els britànics recuperaven posició de podi, concretament pujaven fins a la segona plaça, desplaçant als seus companys Harri Rovanperä i Voitto Silander a la tercera posició, i deixant fora de les places d’honor als seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist.

Precisament la tercera parella de Peugeot s’imposava en la darrera cronometrada del bucle matinal, tancant així un escull perfecte per als responsables de la marca del lleó, però només 3 dècimes de segon per davant de Richard Burns i Robert Reid, pel que Harri Rovanperä i Voitto Silander no aconseguien arrabassar als portadors del dorsal número 1, però si que aquests guanyaven plaça davant l’increment de les temperatures ambientals, que afligien l’avenç dels obridors de pista, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui baixaven fins al tercer lloc.

Un quart Peugeot 206 WRC, el semioficial pilotat pels protegits de Marcus Grönholm Juuso Pykälistö i Esko Mertsalmi, arrodonia la festa a l’equip dirigit per Jean-Pierre Nicolas, doncs en el primer pas per les assistències de Jyväskylä, 4 unitats de l’utilitari francès, copaven les 4 primeres posicions, amb Richard Burns i Robert Reid al capdavant de la taula per 1,9 segons de marge amb Harri Rovanperä i Voitto Silander i 2,8 segons amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. La tercera parella local restava a les portes de les posicions de podi a 8,1 segons dels campions del món en vigència i per 15,4 segons de marge de Colin McRae i Nicky Grist, cinquens.

En el bucle central de la jornada, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, no acabaven de trobar la posada a punt del seu cotxe en tan ràpides proves especials i només en la primera de les dues proves especials d’aquest segon escull de la jornada, la parella aconseguia escurçar distàncies amb Harri Rovanperä i Voitto Silander, davant les dues victòries de tram consecutives de Richard Burns i Robert Reid. Alhora, en el transcurs de la sisena prova especial del programa, Juuso Pykälistö i Esko Mertsalmi s’havien d’acomiadar de la competició en avariar-se la seva caixa de velocitats, deixant en quarta posició a Colin McRae i Nicky Grist però a més de mig minut de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

En el darrer escull de la jornada, llurs dues últimes proves especials eren una segona passada per les dues últimes proves cronometrada del bucle matinal però en ordre invers, Richard Burns i Robert Reid aconseguien la seva cinquena victòria parcial del programa i per 2 dècimes de segon de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui en imposar-se en la cronometrada següent per davant dels seus companys britànics, finalment aconseguien arrabassar als seus altres companys, Harri Rovanperä i Voitto Silander, per tan sols 4 dècimes de segon.

Emperò uns problemes d’amortidors apareguts en la darrera prova especial campestre, feien perdre a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tot allò que havien aconseguit guanyar al llarg de la tarda i aquests retornaven la segona plaça a Harri Rovanperä i Voitto Silander per una desena de segons, mentre que Richard Burns i Robert Reid sumaven la seva sisena victòria de tram.

Retornant a Killeri per tal de tancar la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien acabar amb el domini aclaparador, i fins i tot insultant, dels homes de Peugeot, si bé la poca entitat quilometrada de l’especial convertia el resultat en quelcom anecdòtic. 

En passar 1 minut de 2 quarts de 10 de l’encara solejat vespre finlandès, les 50 parelles participants que restaven en actiu procedien amb l’ingrés al parc tancat de Jyväskylä,  en el que Richard Burns i Robert Reid hi eren líders per 12,0 segons de marge vers Harri Rovanperä i Voitto Silander i per 21,9 segons amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Petter Solberg i Phil Mills, primers classificats entre els no-Peugeot, es trobaven ja a 1 minut i 12,3 segons dels líders i precedint en 4,5 i 6,6 segons els Ford de Colin McRae i Nicky Grist i de Carlos Sainz i Luis Moya respectivament.

En el règim de parc tancat els pilots hi romandrien fins a l’endemà dissabte en passar 3 minuts de les 6 del matí, hora en la que es programaven les assistències per als encarregats d’obrir pista. Els organitzadors de l’esdeveniment programaven 6 proves especials de 176,65 km al llarg de tota l’etapa, convertint-la així en la més llarga de tota l’edició. Una jornada que es desenvolupava al llarg de 5 trams, és a dir, només la cronometrada mítica d’Ouninpohja es disputava en dues ocasions.

Els líders sortien disposats a aconseguir la seva primera victòria al mundial des de que pilotaven un Peugeot i els britànics s’imposaven en la primera cronometrada sabatina, alhora que afegien una renda d’uns 8 segons en el seu coixí vers els seus companys de formació, qui s’escurçaven les distàncies en 1 segon exacte. 

Emperò a Ouninpohja, Richard Burns i Robert Reid afrontaven un salt gas a fons, tal i com havien fet quan pilotaven un Subaru Impreza WRC en les 3 anteriors temporades, emperò l’utilitari francès corria molt més i la recepció del salt esdevenia molt més brusca, en aterrar de morro, aquests danyaven la part frontal del seu cotxe, afectant molt negativament al seu turbo. La parella s’hi deixava minut i mig vers el registre referència establert per Harri Rovanperä i Voitto Silander, al que hi seguirien 20 segons extra de penalització en fer 2 minuts tard al control horari, un cúmul d’inputs negatius que els relegaven fins a la tercera posició a 1 minut i 30 segons dels nous líders i per un mig minut de marge vers els Ford de Colin McRae i Nicky Grist i de Carlos Sainz i Luis Moya, davant els problemes de Petter Solberg i Phil Mills que hi perdien terreny amb els de l’oval blau.

El lideratge de Harri Rovanperä i Voitto Silander seria efímer però, doncs a la represa de la competició, els finlandesos no afrontaven correctament un revolt i en anar-se’n llargs en la seva sortida, aquests colpejaven una roca i arrancaven una roda del seu Peugeot 206 WRC, obligant-los doncs a abandonar la competició i deixant a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen al capdavant de la classificació provisional per 1 minut i 28,2 segons de marge amb Richard Burns i Robert Reid i 2 minuts i 4,4 segons amb Colin McRae i Nicky Grist.

Així doncs, tota l’emoció, la trepidancia, del divendres, en 2 trams quedava mig morta, a la que els líders Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi donaven l’estocada final amb 3 victòries de tram consecutives, inclosa la del tram rei de l’edició, Leustu, de 40,84 km cronometrats, en les 4 últimes proves especials. Només els seus companys Richard Burns i Robert Reid aconseguien donar la réplica als líders en la darrera prova especial de la jornada i la segona més longeva de l’etapa i de l’itinerari, Himos de 35,83 km, en la que els britànics escurçaven en 3,9 segons les distàncies amb els líders finlandesos per tal d’accedir al parc tancat de Jyväskylä a 1 minut i 34,3 segons del seu registre.

Rere els dos Peugeot, Colin McRae i Nicky Grist avançaven amb pas ferm vers el tercer lloc amb 4 tercers millors temps en les 6 proves especials de la jornada, fitxant a 2 minuts i 22,9 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya s’esbatussaven amb Petter Solberg i Phil Mills per la quarta posició. El madrileny i el gallec entraven en el parc tancat a quarts de 10 del vespre amb 8,7 segons de marge vers el temps del noruec i del britànic i a 2 minuts i 42,8 segons dels líders.

La tercera i última etapa de l’edició tenia un format força més simple, un bucle de 3 trams es disputava en dues ocasions, totalitzant així les 6 proves especials de 94,36 km cronometrats que figuraven en el programa, a les que la primera de les 36 parelles que restaven en el parc tancat, hi donaven inici a 1 quart i mig de 8 del matí del diumenge 11 d’agost de 2002.

Richard Burns i Robert Reid vencien per estret marge en la primera prova especial del dia, mentre que tan Carlos Sainz i Luis Moya, com Petter Solberg i Phil Mills retallaven en una sisena de segons les distàncies amb els darrers inquilins del podi, Colin McRae i Nicky Grist, qui reaccionaven imposant-se en la següent prova especial. Si bé l’escocès i el gal·lès només aconseguien batre per 4 dècimes de segon el registre del madrileny i del gallec, així com el dels britànics de Peugeot segons ex-aequo, el cert era que els seus companys d’equip espanyols a Ford, rebien una sanció de 10 segons en saltar-se la sortida, el que els allunyava de les posicions d’honor i els exposava a perdre la quarta plaça.

Una pèrdua de posició que es produïa en el moment de concloure el bucle matinal, quan Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el millor temps i els pilots de marca de la Constel·lació de les Plèiades es feien amb la quarta plaça per 1,5 segons de marge amb els espanyols de Ford i 24,6 segons per darrera dels companys britànics d’aquests.

Quan tot semblava indicar que les posicions assolides resultarien defintives, doncs el coixí entre els dos companys de carpa a Peugeot era encara important, tot i que Richard Burns i Robert Reid es mostraven més audaços en la lluita contra el cronòmetre que no pas els conservadors líders provisionals, i d’una altra banda Petter Solberg i Phil Mills tenien més encert que no pas les dues parelles de Ford que l’envoltaven, però que el gap a retallar vers Colin McRae i Nicky Grist era superior a la vintena de segons a manca de dues proves especials, l’escocès i el gal·lès donaven un cop contra una pedra i veien com el seu Ford Focus RS WRC’02 era consumit per les flames sobre la línia de meta de la penúltima prova especial.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven el seu concurs al ral·li empatant a la victòria de tram amb els seus companys Richard Burns i Robert Reid, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien retallar les distàncies amb Petter Solberg i Phil Mills, però insuficientment com per fer-se amb la darrera plaça de podi.

Sense cap mena de trasbals en el desplaçament des de la darrera cronometrada fins al parc tancat de Jyväskylä, les posicions assolides esdevenien definitives a quarts de 4 de la tarda del diumenge 11 d’agost, per en passar 5 minuts d’1 quart de 5 de la tarda, procedir amb la protocolària cerimònia de podi i veure a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en el graó més alt del podi finlandès per tercera temporada consecutiva. Els finlandesos completaven els 401,68 km cronometrats del programa en un temps de 3 hores 17 minuts i 52,5 segons, registre que els hi suposava un marge final d’1 minut i 27,3 segons vers els seus companys campions mundials. Petter Solberg i Phil Mills tancaven les places amb dret a dutxa d’escumós a 2 minuts i 49,6 segons dels locals de la marca borgonyona del lleó i per 4,2 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya.

Les errades dels Ford van permetre que Solberg-Mills pugessin al podi en tercera posició.

En la categoria reservada als vehicles de producció, al llarg de bona part de la primera etapa es va viure un interessant duel entre els argentins Marcos Ligato i Ruben Garcia amb els locals Kristian Sohlberg i Jakke Honkanen, tots dos a bord d’un Mitsubishi Lancer Evo VII. 

Després d’intercanviar-se en dues ocasions en el lideratge, els finlandesos encapçalaven la tancada classificació provisional per 8,8 segons de marge vers els americans, però una malaurada punxada en el transcurs de la penúltima cronometrada, darrera forestal, els obligava a aturar-se a mitja especial i els líders hi concedien més de 3 minuts i mig vers els més ràpids, i aquests queien fins a la setena posició.

La segona passada per la breu cronometrada de l’hipòdrom de Killeri, no aportava gairebé res a la classificació, amb el que Marcos Ligato i Rubén García se n’anaven a descansar amb 1 minut i 4,4 segons de marge amb Alessandro Fiorio i Vittorio Brambilla, 2,0 segons més si la referència es prenia amb els malaisis Karamjit Singh i Allen Oh, qui feien la seva primera incursió per aquelles latituds.   

Dissabte Kristian Sohlberg i Jakke Honkanen tornaven a la càrrega, si bé les seves opcions de victòria eren molt remotes, mentre que els veterans Alessandro Fiorio i Vittorio Brambilla es desempellegaven ràpidament de la pressió dels pilots del sud-est asiàtic.

Leustu, la cronometrada més llarga de tot el programa de l’edició i tercera prova especial sabatina, no només veia l’abandonament dels per llavors líders de la provisional, els locals Harri Rovanperä i Voitto Silander, sinó també la dels primers classificats del certamen de producció. Els argentins patien un increment de temperatura en el seu propulsor per sobre dels marges normals de treball, el que obligava a la parella a renunciar de seguir competint, deixant als italians Alex Fiorio i Vittorio Brambilla en primera posició per 2 minuts i 19,6 segons de marge amb els llebrers Kristian Sohlberg i Jokke Honkanen.

A base de victòries de tram, els locals aconseguien retallar distàncies amb els experimentats transalpins, entrant ambdos parelles en el parc tancat de Jyväskylä amb 1 minut i 39,3 segons de distància entre ells, mentre que Karamjit Singh i Allen Oh eren tercers a 3 minuts i 32,2 segons dels qui 24 hores abans tenien al seu abast.

La jornada dominical esdevenia pràcticament una extensió de la sabatina, doncs amb 4 victòries parcials en les 4 primeres cronometrades de la tercera i última etapa, Kristian Sohlberg i Jakke Honkanen aconseguien reduir les distàncies amb els líders per sota del minut, si bé una nova punxada es tronava a interposar en el seu camí, i en concedir-hi més de 2 minuts en la penúltima prova especial de l’itinerari, aquests inintencionadament destensaven qualsevol opció d’intercanvi de posicions al capdavant de la taula. 

Finalment, Alessandro Fiorio, campió del món en Grup N l’any 1987, i Vittorio Brambilla aconseguien l’anhelada victòria per un marge de 3 minuts i 9,1 segons en relació a Kristian Sohlberg i Jakke Honkanen. Mentre que amb Karamjit Singh i Allen Oh el forat s’eixamplava fins als 4 minuts i 29,6 segons de marge.

En la classificació general del campionat, el líder de la provisional, el malaisi Karamjit Singh, foia bo el seu desig més optimista abans d’afrontar la prova nòrdica i en completar el recorregut en tercera posició, el pilot aconseguia engruixir en 4 punts més les distàncies vers el peruà Ramon Ferreyros, retirat de l’esdeveniment sobre l’equador del mateix per problemes de motor, per tal de situar les distàncies entre tots dos en 8 punts, mentre que Kristian Sohlberg, vencedor a Suècia, s’enfilava fins a la tercera plaça del certamen, 4 punts per darrera de l’hispano americà.

Nedant i guardant la roba Sandro Fiorio tornava a pujar a un podi mundial 12 anys després.

En la classificació general del campionat del món per a pilots, l’abandonament de Colin McRae combinat amb la victòria de Marcus Grönholm, permetia al pilot finlandès incrementar el seu coixí al capdavant de la general del campionat, després de que aquest s’hagués reduit considerablement després de les dues últimes victòries consecutives del pilot escocès. Carlos Sainz per la seva banda, es mantenia en tercera posició de la classificació provisional del certamen, fortament pressionat per Richard Burns, qui acumulava només 1 punt menys que el madrileny.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	47
Colin McRae	30
Carlos Sainz	26

En el campionat per a constructors, Peugeot recuperava la ratxa de doblets que havia perdut a l’Argentina, el que permetia als borgonyons del lleó seguir incrementant distàncies al capdavant de la classificació general del certamen amb 16 punts més. En un segon pla, tant Ford com Subaru havien de conformar-se amb sumar 5 punts cadascun, pel que les distàncies entre els dos equips preparats i mantinguts des del Regne Unit es mantenien neutres. 

Constructor	Punts
Peugeot	99
Ford	74
Subaru	40

Markko Märtin esdevenia el tercer pilot no escandinau en guanyar el Ral·li dels 1000 Llacs .

Amb la ciutat de Jyväskylä com a centre neuràlgic de l’esdeveniment, el diumenge 10 d’agost de 2003 hi finalitzava la 53ena edició del Ral·li de Finlàndia, tradicionalment anomenat dels 1000 Llacs. La prova era la novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, per llavors composat de 14 proves, i amb l’opció d’obtenir punts en els certàmens de pilots, constructors i júnior, aquesta copsava l’interès de fins a 73 equips per formalitzar la seva inscripció oficial, dels que 71 emprendrien el camí des de la rampa de sortida el dijous 7 d’agost cap a un recorregut conformat per 23 especials cronometrades de 409,18 km de distància, corda que 35 equips van aconseguir completar.

En un tercer dia emocionant, Solberg-Mills aconseguien guanyar el pols per la segona plaça .

Per segon any consecutiu, l’edició del ral·li s’iniciava amb la disputa de l’especial espectacle de Killeri, a les afores de Jyväskylä, en passar 5 minuts de 2 quarts de 7 de la tarda del mateix dijous 7 d’agost. Una única prova especial pel dia, en la que el pilot estonià Markko Märtin i el copilot britànic Michael Park es mostraven com els més ràpids, a bord del seu Ford Focus RS WRC’03, per 4 dècimes de segon de marge amb els locals i màxims favorits a victòria Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i per 6 dècimes de segon vers Petter Solberg i Phil Mills. Amb només 2,06 km cronometrats, les distàncies resultaven ser mínimes, doncs els belgues François Duval i Stéphane Prévot, amb la segona unitat dels cotxes de la marca de l’oval blau, feien cap al parc tancat a les portes de les posicions d’honor a 7 dècimes de segon dels seus companys de formació i per 1 dècima de segon de marge amb Sébastien Loeb i Daniel Elena i per 2 dècimes de segon amb els Peugeot de Richard Burns i Robert Reid i de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Passats 3 minuts de 2 quarts de 8 del matí, s’iniciava el ral·li pròpiament dit amb la sortida del parc tancat de Jyväskylä, per tal d’anar a afrontar les ràpides cronometrades forestals que tan mítiques havien fet la prova nòrdica. Per davant els participants tenien 9 proves especials cronometrades de 138,30 km de distància, amb un primer bucle matinal de 2 trams que es tornaria a disputar per la tarda, un bucle central de 4 trams, així com una segona passada per l’especial espectacle de Killeri, a fi i efecte de posar el colofó a aquesta primera etapa del programa.

Markko Märtin i Michael Park establien el registre de referència per a la resta de participants en les dues cronometrades del bucle matinal, si bé en la cronometrada inaugural l’honor era compartit amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui en la prova següent es veien relegats al segon lloc a 3,7 segons dels pilots de Ford, eixamplant les distàncies entre els dos equips fins als 4,1 segons. La parella de Subaru formada pel noruec Petter Solberg i el britànic Phil Mills es feien forts en la seva tercera posició provisional en aconseguir aquest mateix resultat i per darrere dels seus predecessors a la taula en les dues especials del bucle inaugural.

Per darrere els moviments eren molt diversos, d’una banda Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen patien una sortida de pista en el primer tram ver del programa i la parella s’acomiadava d’un bon resultat en deixar-s’hi més d’una vintena de minuts al llarg d’aquest primer bucle, mentre que els britànics de Peugeot Richard Burns i Robert de Reid i els de Citroën Colin McRae i Derek Ringer s’immiscien en una lluita per la quarta posició davant la impossibilitat de François Duval i Stéphane Prévot de seguir l’elevat ritme de les parelles capdavanteres. Els de Citroën es feien amb el quart lloc al terme de la segona cronometrada matinal, si bé només 5 dècimes de segon separaven ambdues formacions.

Després d’un primer pas per les assistències, els pilots afrontaven el segon bucle de la jornada de 4 trams cap a l’est de l’epicentre de l’esdeveniment. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen establien el millor temps en el primer d’ells i per davant de Richard Burns i Robert Reid, un resultat que si bé no permetia als finlandesos guanyar posició, es quedaven a 1,0 segon dels líders, si que deixava als seus companys d’equip britànics tancant les places d’honor.

Ja en la quarta prova del dia, la de major entitat quilometrada de tota l’etapa, els resultats individuals es repetien i ara si el doblet dels homes de Peugeot permetia a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen liderar la provisional del ral·li per 2,7 segons de marge amb Markko Märtin i Michael Park, alhora que Richard Burns i Robert Reid es desempallegaven una mica dels seus rivals de Citroën i Subaru.

La reacció de la parella destronada de Ford era immediata i elevant l’assumpció de riscos, aquesta aturava el cronòmetre abans que ningú a Laukaa, cinquena prova especial del dia, per restar a tan sols 5 dècimes de segon del lideratge que havien ostentat.

Espectadors de luxe de la lluita per la victòria en els compassos inaugurals de l’itinerari, Richard Burns i Robert Reid aconseguien la seva primera victòria de tram en la darrera cronometrada del bucle oriental, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, amb un nou segon millor temps, tornaven a eixamplar les distàncies amb Markko Märtin i Michael Park fins als 2,4 segons. Richard Burns i Robert Reid eren tercers a 16,3 segons dels líders i per 21,8 segons i 22,6 segons de marge vers Colin McRae i Derek Ringer i Petter Solberg i Phil Mills respectivament.

Després d’un segon pas per les assistències de Jyväskylä, els pilots tornaven cap a l’oest per tal de repetir el bucle matinal. Dos trams que tornaven a donar bones sensacions a Markko Märtin i Michael Park, en tan en quan els pilots hi repetien les seves victòries parcials i amb elles recuperaven la condició de líders per 2,7 segons de marge. Tanmateix, les distàncies mínimes entre Colin McRae i Derek Ringer amb Petter Solberg i Phil Mills, oferien un altre punt calent de la taula, qui després d’un parell d’intercanvis de posicions, es quedaven en la mateixa posició amb la que iniciaven el tercer bucle del dia, però a partir de llavors amb 5 dècimes de segon més de marge, és a dir 1,3 segons.

La poca corda cronometrada de Killeri, especial espectacle amb la que es tancava l’activitat de la primera etapa, no donava opció a grans canvis en l’apretada classificació i així Markko Märtin i Michael Park ingressaven en règim de parc tancat als volts de les 9 del vespre del divendres en primera posició per 2,6 segons de marge amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i per 24,2 segons vers Richard Burns i Robert Reid. Colin McRae i Derek Ringer eren quarts classificats a 49,3 segons dels líders i per 9 dècimes de segon de marge amb Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí esperaven la seva oportunitat a 7,4 segons dels seus companys d’equip escocesos.

8 proves especials al llarg de 7 trams, només la cronometrada finlandesa per antonomàsia d’Ouninpohja es disputava en dues ocasions, es programaven al llarg de la jornada sabatina per tal d’engruixir l’itinerari en 167,92 km cronometrats. Una activitat que arrancava amb les pertinents assistències per a l’adequació de les mecàniques en passar 3 minuts de les 6 del matí per a la primera de les 59 parelles participants que restaven en cursa i que finalitzaria en passar uns altres 3 minuts de 3 quarts de 8 del vespre.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven en les dues proves especials del bucle inaugural de la jornada i al terme de la primera passada per Ouninpohja, els locals de la firma borgonyona es feien de nou amb la primera posició per 3,7 segons de marge amb Markko Märtin i Michael Park. Alhora, Colin McRae i Derek Ringer aconseguien obrir una certa bretxa en relació a Petter Solberg i Phil Mills, gràcies al tercer millor temps a la cronometrada reina del programa.

En reprendre la competició, Richard Burns i Robert Reid juntament amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, tornaven a aconseguir un altre doblet parcial per als de la marca del lleó a Urria, tram que no s’incloïa en un programa del Ral·li dels 1000 Llacs des de 1987 i que es caracteritza per tenir un salt d’una verticalitat radical. Mentre que Colin McRae i Derek Ringer juntament amb Carlos Sainz i Marc Martí tancaven un fantàstic quartet per als membres del grup PSA. 

Emperò la de calç no tardaria a arribar, doncs la tornada a Ouninpohja, quarta especial sabatina, resultaria fatal per al grup automobilístic francès, d’una banda un coixinet de la roda noquejava als líders, doncs aquests hi acabaven perdent la roda avariada i completaven el tram a una mica més de 1 minut i mig del temps de referència que hi establien Colin McRae i Derek Ringer, registre que els feia baixar fins a la cinquena plaça provisional. D’altra banda els pilots escocesos de Citroën, llençaven el segon gerro d’aigua freda, en cometre l’errada d’avançar-se al control horari, rebre 1 minut de sanció i baixar fins al sisè lloc.

Com si no n’hi hagués prou, les autoritats policials finlandeses posaven pals a les 3 rodes que els hi quedaven a l’entusiasme de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, impedint-los la circulació per la via pública i per tant obligant-los a abandonar. 

Markko Märtin i Michael Park es feien així altra vegada amb el lideratge de la classificació per davant de Richard Burns i Robert Reid, qui en tornar-se a imposar en la darrera prova especial cronometrada del bucle central sabatí, entraven al segon parc d’assistències a 13,1 segons del temps acumulat per la parella de Ford. Carlos Sainz i Marc Martí, segons en la cinquena prova especial sabatina, arrabassaven la tercera posició a Petter Solberg i Phil Mills per 6,3 segons, si bé les opcions de progrés per al pilot madrileny i el navegant molinenc eren limitades, doncs els espanyols es trobaven a 1 minut i 6,5 segons dels líders.

Els líders donaven rèplica a la pressió de Richard Burns i Robert Reid, i a la represa aquests hi aconseguien el millor temps per davant de Petter Solberg i Phil Mills i dels britànics de Peugeot, mentre que Colin McRae i Derek Ringer hi patien un accident a molt alta velocitat i es veien obligats a abandonar. 

Precisament els de Subaru intentaven recuperar com fos la posició de podi que hores abans havien perdut i aquests aturaven abans que ningú les manetes del cronòmetre en la darrera prova sabatina. D’altra banda, i malgrat que els mecànics havien revisat a fons el Peugeot 206 WRC de Richard Burns i Robert Reid, l’únic que els hi quedava amb opcions d’èxit, l’avaria en el coixinet es reproduïa en el cotxe dels britànics i aquests hi acabaven concedint pràcticament 1 minut, però no la roda.

A quarts de 8 del vespre en l’ús horari finlandès doncs, Markko Märtin i Michael Park podien començar a competir amb més serenor en ingressar en el parc tancat de Jyväskylä amb 1 minut i 13,0 segons de marge amb Richard Burns i Robert Reid, mentre que els encerts dels uns i els problemes dels altres comprimia de manera dràmatica la lluita per les dues següents posicions de podi, doncs Carlos Sainz i Marc Martí fitxaven a nomès 3 dècimes de segon de la parella de Peugeot i amb només 2 dècimes de segon de marge amb el Subaru Impreza S9 WRC de Petter Solberg i Phil Mills.

La tercera i última etapa del ral·li es presentava doncs molt trepidant per als nombrosos aficionats que s’aplegaven a peu de tram, malgrat que cap parella local es trobés en disposició de lluitar per la victòria ni per les places de podi. Amb inici de l’activitat al parc tancat en passar 3 minuts de les 8 del matí, l’itinerari es presentava amb 6 proves especials al llarg de 2 bucles de 3 trams, dels que només 2 eren compartits. Unes cronometrades que afegien els darrers 100,90 km competitius al recorregut i llur final es fixava en mancar 2 minuts per a les 3 de la tarda, hora de retorn a Jyväskylä.

Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el segon millor temps rere els líders Markko Märtin i Michael Park en la cronometrada inaugural de l’etapa i aquests es feien amb la segona posició a la classificació provisional per 7 dècimes de segon amb Richard Burns i Robert Reid i per 2,0 segons amb Carlos Sainz i Marc Martí.

Les distàncies eren curtes i els de Peugeot lluitaven ferotgement. Amb dues victòries de tram en les dues següents proves especials dominicals, els britànics aconseguien recuperar la segona posició al terme del bucle matinal i per 1,8 segons de marge vers els de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí es despenjaven de la lluita per les posicions de podi en trencar un amortidor en la recepció d’un salt i fitxaven a l’entrada a les assistències de Jyväskylä a 32,0 segons dels pilots de Peugeot.

Richard Burns i Robert Reid encadenaven una tercera victòria de tram en la primera prova especial del segon bucle de l’etapa per tal d’eixamplar fins als 3,1 segons el seu coixí en relació a Petter Solberg i Phil Mills, emperò en les segones passades per les cronometrades matinals, el noruec i el britànic apretaven molt més que no pas els de la marca del lleó, i els de la marca japonesa aconseguien recuperar la segona posició gràcies a marcar dos temps escratx en les dues darreres proves especials del programa.

Espectadors de luxe de la disputa, Markko Märtin i Michael Park es dedicaven a administrar l’avantatge acumulat fins aquell moment, pilotant en un mode segur i defugint de qualsevol assumpció de riscos, una actitud que finalment permetia a la parella pujar al graó més al del podi a 3 quarts de 4 de la tarda, enmig del jubileu dels aficionats estonians que s’hi aplegaven, eterns rivals en el camp esportiu dels finlandesos, i entre els que s’hi trobava el Primer Ministre Juhan Parts.

Els de Ford completaven el programa en un temps de 3 hores 21 minuts i 51,7 segons, un registre que els hi donava un marge final de 58,9 segons en relació a Petter Solberg i Phil Mills. Richard Burns i Robert Reid invertien 1 minut i 1 dècima de segon més que no pas els líders en cobrir els 409,18 km cronometrats del recorregut i s’havien de conformar amb la tercera plaça final.

Burns-Reid van passar de lluitar per la victòria a tancar el podi arran d’una avaria en un coixinet.

En el certamen júnior els suecs de Suzuki Daniel Carlsson i Mattias Andersson s’imposaven en la cronometrada inaugural de Killeri i els pilots ja feien valer el seu rol de favorits des d’un bon principi per davant dels francesos Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci.

Desplaçant l’activitat competitiva als boscos dels 1000 Llacs, els líders es consolidaven en la seva posició gràcies a 1 segon millor temps i una victòria de tram en el primer bucle del divendres, idèntic resultat que obtenien els locals Ville-Pertti Teuronen i Harri Kaapro i que els servia per arrabassar la segona plaça als francesos.

En el bucle llarg de la jornada, els finlandesos retornaven la segona posició a Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci en patir una sortida de pista, guany que per als pilots francesos seria doble en la primera especial del tercer bucle del dia, en tan en quan Daniel Carlsson i Mattias Andersson patien una punxada i s’hi endarrerien en una mica més d’un centenar de segons per tal de caure fins a la quarta posició provisional.

Obligats a remuntar, Daniel Carlsson i Mattias Andersson s’imposaven en les dues darreres proves especials del dia i els suecs ingressaven en el parc tancat de Jyväkylä en quarta posició a 1 minut i 20,1 segons de Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci i a 8,6 segons de Kosti Katajamäki i Jani Laaksonen, fanalet vermell de les posicions d’honor. Ville-Pertti Teuronen i Harri Kaapro eren segons a 9,1 segons dels líders francesos.

Un accident a Ouninpohja, segona especial sabatina, apartava a Ville-Pertti Teuronen i Harri Kaapro de la competició, mentre que Kosti Katajamäki i Jani Laaksonen intentaven respondre a la pressió que exercien Daniel Carlsson i Mattias Andersson des de bon matí i tan suecs com finlandesos compartien la victòria de tram en tan il·lustre cronometrada, per tal de retornar a Jyväskylä per a les pertinents assistències separats en tals sols 3 dècimes de segon i a 51,1 segons dels líders provisionals.

Piconadora de temps en mà, Daniel Carlsson i Mattias Andersson s’imposaven a Urria, primera prova especial del bucle central de la jornada, mentre que Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci eren víctimes del salt tan vertical que s’hi trobava i en avariar un amortidor del seu Renault Clio S1600, els francesos veien com els de Suzuki se’ls hi llençaven a 9,5 segons del seu temps, mentre que Kosti Katajamäki i Jani Laaksonen eren superats per 4,0 segons per la formació sueca de la marca nipona.

Amb dinàmiques totalment oposades, Daniel Carlsson i Mattias Andersson es retrobaven amb el lideratge de la classe en imposar-se en la segona passada per Ouninpohja, guany que resultava indiscutible en quan la parella sueca tancava bucle i jornada amb tantes victòries parcials com cronometrades els hi plantejaven els organitzadors per davant.

La cara amarga de la competició era per a Kosti Katajamäki i Jani Laaksonen, tal i com havia passat prèviament amb els seus compatriotes, els finlandesos del Polo S1600 s’accidentaven a Ouninpohja i aquests cursaven baixa al ral·li, deixant a Daniel Carlsson i Mattias Andersson al capdavant de la taula per 42,0 segons de marge vers Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci i per 3 minuts i 12,2 segons amb els britànics Guy Wilks i Phil Pugh. Sense cometre errades, els catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó es situaven en la quarta posició, si bé la seva manca de ritme competitiu, els deixava 6 minuts i 46,1 segons dels líders, o el que era el mateix, a 3 minuts i 33,9 segons de la darrera posició de podi.

Les distàncies eren importants i després d’uns certs estira i arronsa de segons, finalment els escandinaus acabaven certificant la seva victòria a l’esdeveniment finlandès amb un temps de 3 hores 52 minuts i 22,9 segons, registre que els suposava un marge final de per 56,9 segons amb Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci. Els britànics amb Ford Puma S1600 Guy Wilks i Phil Pugh, tancaven el podi a 5 minuts i 43,0 segons del temps dels guanyadors de la prova, mentre que finalment la parella catalana de Suzuki era superada pels seus companys d’equip estonians, Urmo Aava i Kuldar Sikk, en la lluita per la quarta posició.

A efectes de certamen, Brice Tirabassi veia tallada la seva ratxa de victòries per participacions en el campionat, si bé la segona posició final, permetia al jove provençal acumular un total de 28 punts en 3 participacions. D’altra banda, Daniel Carlsson aconseguia la seva primera victòria de l’any en la seva segona participació, i el suec s’enfilava fins a la segona posició a 10 punts del líder i amb 1 punt d’avantatge vers Salvador Cañellas, partícip de 3 ral·lis com Urmo Aava i Guy Wilks, classificats a 1 i 2 punts del barceloní respectivament.

Només una punxada va apartar momentàniament a Carlsson-Andersson d’una treballada victòria.

En el campionat per a pilots, tot i no haver guanyat cap ral·li, Richard Burns es mantenia al capdavant de la general provisional gràcies al seu sisè podi, mentre que el madrileny Carlos Sainz, gràcies al quart lloc a la cita finlandesa, aconseguia desenganxar-se lleugerament de Marcus Grönholm en la lluita per la segona posició del certamen. La victòria de Markko Märtin i la segona posició de Petter Solberg apretava la classificació per darrera, doncs el noruec aconseguia empatar amb el finlandès per la tercera plaça, mentre que l’estonià es quedava a un punt d’aquesta, empatat a punts amb Sébastien Loeb.

Pilot	Punts
Richard Burns	49
Carlos Sainz	44
Marcus Grönholm Petter Solberg	38 38

En el campionat per a constructors, Peugeot seguia encapçalant la taula, si bé el seu marge vers els seus companys de grup a PSA, Citroën, es reduïa. Els parisins retallaven en tres punts les distàncies als borgonyons gràcies al 4t i 5è lloc de Carlos Sainz i Marc Martí i de Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Peugeot havia de comformar-se amb el podi de Richard Burns i Robert Reid. Subaru per la seva banda sumava un punt més que Ford i arribava a empatar amb els de l’oval en la lluita per la tercera plaça

Constructor	Punts
Peugeot	101
Citroën	97
Ford Subaru	60 60

Massimo Biasion i Tiziano Siviero estrenaven el seu compte particular al Ral·li d’Argentina 1986.

El dissabte 9 d’agost de 1986, finalitzava a Córdoba el 6è Ral·li d’Argentina, vuitena ronda d’un total de 13 en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova, que donava opció a obtenir punts en els certàmens de pilots i constructors, així com en el de pilots de cotxes amb especificacions de Grup A, s’iniciava el dimecres 6 d’agost amb els 150 equips inscrits baixant per la rampa de sortida a Buenos Aires. L’edició, llur epicentre era a Córdoba, comptava amb 27 proves especials cronometrades en el seu programa, d’una distància total competitiva de 624,35 km, corda que va ser superada per 50 equips participants, és a dir una tercera part dels inscrits.

Alén-Kivimäki donaven a Lancia el primer doblet des de l’aconseguit al RAC de 1985.

A partir de les 10 en punt de la nit del dimecres 6 d’agost, la cent-cinquantena llista d’inscrits rebien el protocol·lari cop de bandera que els convertia en participants a peus de la seu de l’Automòbil Club Argentí, l’ACA, des d’on aquests afrontarien un llarg i feixuc tram d’enllaç d’uns 700 km, abans no anessin a trobar el primer tram cronometrat l’endemà al matí al sud de la provincia de Córdoba, concretament a Berrotarán. 

Un cop a Berrotarán, l’ACA dibuixava sobre el territori un conjunt de 8 trams cronometrats de terra de 155,79 km de distància, els quals conduirien fins a Córdoba a la caravana del ral·li, programant-se l’entrada a la capital de província per a la primera tripulació participant, a manca d’1 minut per a les 5 de la tarda del dijous 7 d’agost.

El ral·li s’iniciava amb un clima molt variant, doncs a primera hora de la jornada la boira i la pluja feia acte de presència sobre la regió, per a mesura que avançaven les hores, deixar pas a un sol radiant. En mig de la boira, els italians Massimo “Miki” Biasion i Tiziano Siviero s’imposaven en la primera prova especial de l’itinerari amb una velocitat promig de 126,93 km/ h i per 2 segons de marge vers els seus caps de files Markku Alén i Ilkka Kivimäki i per 6 segons de distància amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, amb el què la parella italiana esdevenia la primera formació líder per davant dels dos equips finlandesos.

Precisament els nòrdics de la marca del lleó establien el millor temps en la segona prova especial i aquests passaven a compartir el lideratge amb els transalpins de Lancia. Alhora que una avaria en el turbo del Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, endarreria a la parella finlandesa a les acaballes d’aquest segon repte cronometrat, baixant fins a la cinquena posició per darrera dels argentins de Lancia Jorge Recalde i Jorge del Buono, així com dels suecs, prestats per Ford a Peugeot davant la negativa de Timo Salonen de participar a l’esdeveniment argentí, Stig Blomqvist i Bruno Berglund.

Miki Biasion i Tiziano Siviero sortien com una exhalació en el tercer tram cronometrat del programa, i  assumint un bon grapat de riscos en aquestes condicions un xic adverses per a la disputa dels esports de motor, els italians aconseguien establir una distància d’1 segon per quilòmetre vers la resta de participants, deixant a Juha Kankkunen i Juha Piironen en la segona posició a 30 segons del seu registre, mentre que els seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el segon millor temps a final de tram, aconseguien enfilar-se fins a la tercera posició a 37 segons dels seus companys d’equip i per 3 segons de marge amb Jorge Recalde i Jorge del Buono, així com Stig Blomqvist i Bruno Berglund.

Els líders seguien tibant fort i amb dues noves victòries de tram, tercera i quarta en 5 proves especials disputades, aquests elevaven el seu marge al capdavant de la classificació provisional fins als 47 segons en relació a Juha Kankkunen i Juha Piironen. Alhora, l’avaria en el turbo es reproduïa en el Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, durant la quarta prova especial de la jornada, i els pilots retrocedien fins a la sisena posició a 1 minut i 51 segons dels seus companys d’equip líders.

Per la tarda, i amb el seu Lancia Delta S4 en perfectes condicions, reparació que en allargar-se gairebé costa l’exclusió a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els finlandesos de la marca piemontesa recuperaven part del temps concedit al llarg del matí amb dues victòries parcials en la darrera i l’avantpenúltima prova especial, mentre que en la penúltima els pilots hi aconseguien el quart millor temps per darrera dels seus dos companys d’equip a Lancia, així com de Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Convalescent d’unes fortes angines, Bruno Saby i Jean-François Fauchille experimentaven una forta caiguda de potència en els compassos finals d’aquesta primera etapa, fins al punt de completar la vuitena prova especial del dia a un ritme molt lent; moment en el que la parella francesa podia certificar que el bloc del motor del seu Peugeot 205 T16 Evo2 s’havia esquerdat i tocava retirar-se.

Amb l’entrada al parc tancat establert a l’Estadi de Córdoba el dijous a la tarda, les hostilitats vers el cronòmetre es prenien una pausa amb Miki Biasion i Tiziano Siviero al capdavant de la classificació per 48 segons de marge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i 1 minut i 26 segons en relació a Jorge Recalde i Jorge del Buono. Markku Alén i Ilkka Kivimäki restaven a les portes de les posicions de podi a 16 segons dels seus companys d’equip argentins i per 6 segons de marge amb Stig Blomqvist i Bruno Berglund. Per darrera dels suecs accidentals de Peugeot, un gran forat de gairebé 10 minuts fins anar a trobar els caps de sèrie entre els Grup A.

La segona etapa del ral·li comptava amb 10 proves especials en el seu programa d’una distància total competitiva de 249,67 km, una corda cronometrada que es dibuixava cap al nord de la província i que comptava amb un reagrupament per a les assistències a Jesús Maria. L’activitat per a la primera parella participant, de les 98 que restaven en actiu, s’iniciava a les 6 del matí del divendres 8 d’agost i aquesta conclouria a 1 quart de 6 de la tarda amb el retorn al punt d’eixida.

Aprofitant el seu excel·lent coneixement del territori, Jorge Recalde i Jorge del Buono s’imposaven en la primera prova especial del dia, Cosquín, mentre que entre Miki Biasion i Tiziano Siviero en relació amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, les distàncies s’escurçaven en uns tímids 2 segons, retall que els italians recuperaven en escreix, + 9 segons, en imposar-se en la segona prova especial del programa. Paral·lelament, Markku Alén i Ilkka Kivimäki aprofitaven l’errada de Jorge Recalde i Jorge del Buono en aquest segon tram del dia per restar a només 1 segon de la posició de podi que aquests delimitaven, una plaça d’honor que els finlandesos es feien seva en imposar-se en la tercera prova especial.

Sense abandonar la tercera prova especial, un problema aparegut en la direcció assistida del seu Delta S4, afligia l’avenç dels líders, qui veien com els seus perseguidors els hi començaven a menjar el coixí de segons acumulats al capdavant de la taula. Molt pitjor era el cas de Stig Blomqvist i Bruno Berglund, qui s’endarrerien en més de 2 minuts i mig en trencar-se el diferencial del seu Peugeot; si bé el gran marge que els suecs tenien vers els primers classificats entre els Grup A, era més que suficient com per prevenir d’una hipotètica pèrdua de posició, el cert era que aquests quedaven a mercè de les errades aliennes per tal de guanyar llocs a la general provisional.

Just abans d’entrar al reagrupament de Jesús Maria, les dues parelles de Peugeot compartien la victòria de tram en la quarta prova especial del dia, aconseguint-hi així recuperar una quinzena de segons amb els líders, que seguien arrossegant problemes de direcció assistida. Així doncs, en el moment de fer entrada a la pausa que s’hi establia, 23 segons separaven a Juha Kankkunen i Juha Piironen de Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, aquesta diferència s’ampliava fins a 1 minut i 52 segons.

A la represa, Juha Kankkunen i Juha Piironen retallaven 7 segons als líders en aconseguir el segon millor temps rere els seus compatriotes Markku Alén i Ilkka Kivimäki, el que esperonava als italians per tal d’imposar-se en el següent tram i recuperar-ne així 3. Paral·lelament, Jorge Recalde i Jorge del Buono es tornaven a endarrerir, concretament en més de 4 minuts a Ascochinga i a causa d’una punxada, i els locals de Lancia perdien posició en vers a Stig Blomqvist i Bruno Berglund.

La tercera prova especial del segon bucle de la jornada, setena en el còmput de l’etapa i quinzena en el global del ral·li, resultaria fatal per als interessos de la parella finlandesa de Peugeot. Doncs els de la firma borgonyona se n’anaven llargs a la sortida d’un revolt de dretes i no podien evitar l’impacte vers una roca. Com a conseqüència de la topada, la seva suspensió posterior esquerra quedava molt malmesa, però malgrat tot la parella intentava prosseguir amb la competició. Finalment la rótula es trencava i la roda quedava clavada sota el cotxe, enlentint de sobremanera l’avenç dels pilots a tram.

Si bé Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien completar el tram, els danys que havia sofert el seu cotxe eren excessius com per poder ser reparats a temps, havent d’abandonar el ral·li. Amb dos Peugeot fora de combat i els Lancia ocupant les dues primeres posicions, Cesare Fiorio, director esportiu de la firma piemontesa, ordenava als seus pilots mantenir les posicions, amb el què el ritme de la prova es relaxava.

Amb 3 victòries de tram i un segon millor temps, 1 segon per darrera del registre de referència establert per Jorge Recalde i Jorge del Buono, Markku Alén i Ilkka Kivimäki recuperaven bona part del temps que havien concedit al llarg de l’etapa anterior en aquest context de relaxament, i els finlandesos de Lancia retornaven al parc tancat de Córdoba a 1 minut i 14 segons de Miki Biasion i Tiziano Siviero. Stig Blomqvist i Bruno Berglund, amb l’únic Peugeot que quedava en el parc tancat, eren tercers classificats a 5 minuts i 29 segons dels italians i per 2 minuts i 16 segons de marge vers Jorge Recalde i Jorge del Buono, a qui les ganes els hi podien doncs els estaven portant a cometre diverses errades de pilotatge a bord de tan sofitiscada màquina.

La tercera i última etapa del ral·li es desenvolupava al llarg de 9 proves especials de 218,89 km competitius cap al sud de la província. Amb un reagrupament a Villa Dolores, les hostilitats cronometrades s’iniciaven amb la sortida de Córdoba de la primera de les 60 parelles participants que restaven en actiu a les 5 en punt del matí, mentre que aquestes trobarien el seu punt i final en passar 2 minuts d’1 quart de 4 de la tarda.

La primera de les 9 cronometrades havia de ser cancel·lada davant la presència massiva de públic, emplaçant el primer repte competitiu fins a Taninga, tram que amb 31,09 km de corda, era el més llarg de tot el programa de l’edició. Jorge Recalde i Jorge del Buono sortien disposats a completar el triplet de Lancia i els argentins, en un terreny molt conegut per a ells, s’imposaven en aquest tram per tal de retallar 19 segons a Stig Blomqvist i Bruno Berglund i deixar així les distàncies per sota dels 2 minuts.

Amb tres victòries de tram i un segon millor temps per darrera de Markku Alén i Ilkka Kivimäki en les quatre següents proves especials programades, la lluita per la tercera posició esdevenia pràcticament l’únic punt d’interès de la competició, doncs argentins i suecs passaven a estar separats per 1 minut i 32 segons en el moment d’entrar en el reagrupament de Villa Dolores, i quan encara restaven 75,06 km competitius en el recorregut i aquests es disputaven en les immediacions de Mina Clavero, la vila natal del pilot argentí.

Però la gerra d’aigua freda no es faria esperar, doncs a la represa, en la setena prova especial de la jornada, Stig Blomqvist i Bruno Berglund hi aconseguien la seva segona victòria de tram en tota l’edició, mentre que la parella local de Lancia patia una altra punxada, eixamplant-se les distàncies fins als 2 minuts i 8 segons.

Malgrat el revés, els locals volien seguir impressionant i deixar constància de les seves capacitats al volant i tancaven el programa imposant-se en dos trams mítics que pràcticament podrien fer amb els ulls tancats, Giulio Cesare i El Cóndor, per tal de retallar el forat vers Stig Blomqvist i Bruno Berglund fins als 51 segons. 

Per davant, amb la consigna de Cesare Fiorio de respectar les posicions assolides sobrepassat l’equador de l’etapa anterior, Markku Alén i Ilkka Kivimäki retallaven notablement les distàncies en relació a Miki Biasion i Tiziano Siviero, però sense arribar a posar en perill el lideratge dels italians, qui d’aquesta manera aconseguien la seva primera victòria mundial en arribar al parc tancat de l’Estadi de Córdoba en passar 2 minuts d’1 quart de 4 de la tarda. Els italians completaven els 593,76 km cronometrats disputats dels 624,35 km prèviament programats, en un temps de 6 hores 36 minuts i 26 segons, crono que els hi suposava un marge final de 24 segons en relació amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Stig Blomqvist i Bruno Berglund, que pràcticament aprenien sobre la marxa el maneig del seu Peugeot 205 T16 Evo2, completaven l’itinerari a 4 minuts i 16 segons dels vencedors i en tercera posició.

Fitxats a última hora, Blomqvist-Berglund salvaven els mobles de Peugeot.

Entre els cotxes amb fitxa d’homologació de Grup A, malgrat no tenir un gran coneixement del territori com els argentins que afrontaven la prova a bord d’un Renault 18 GTX, entre ells els oficials de la marca del rombe al país com Mario Stillo i Fernando Stella, així com Ernesto Soto i i Martin Christie o de la unitat privada de Gabriel Raies i Raul Campaña, ni de disposar d’una tracció total com en el cas dels austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann o dels xilens José Celsi i Elvio Gutiérrez, el cert era que les dues parelles oficials de Volkswagen, formades per Kenneth Eriksson i Peter Diekmann i per Franz Wittmann i Matthias Feltz, es mostraven molt més ràpides que no pas les seves rivals en la classe, marcant el ritme al llarg de la jornada inaugural.

Suec i alemany completaven la primera etapa en sisena posició absoluta a 11 minuts i 43 segons dels líders italians, però el que realment els importava era el marge d’1 minut i 48 segons en relació als seus companys Franz Wittmann i Matthias Feltz. Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann eren tercers a 3 minuts i 23 segons dels líders de la classe i per 26 segons de marge amb Gabriel Raies i Raul Campaña.

En el desenvolupament de la primera meitat de la segona etapa, Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann feien una passa endavant i malgrat disposar d’un menor estocatge de pneumàtics que no pas els oficials de les diferents marques que els acompanyaven, els austríacs aconseguien retallar 10 segons als líders, però sobretot escurçar fins als 13 segons les distàncies amb el seu compatriota Franz Wittmann i l’alemany Matthias Feltz.

Uns problemes amb un palier endarrerien notablement als germànics de la firma de Wolfsburg a la sortida del reagrupament de Jesús Maria, i la parella acabava cedint la segona posició de la classe a Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann. Molt pitjor era la represa per a Gabriel Raies i Raul Campaña, a qui una avaria en la seva caixa de velocitats, els suposava quedar-se fora de combat, problema que també noquejava una especial més tard als oficials Mario Stillo i Fernando Stella. 

En contraposició per als responsables esportius de la marca dels cotxes populars alemanys, els líders tornaven a tibar fort en aquesta segona meitat d’etapa i Kenneth Eriksson i Peter Diekmann eixamplaven notablement les distàncies vers els seus perseguidors, atresorant un coixí de 5 minuts i 11 segons amb els austríacs en el retorn a Córdoba, mentre que els pilots privats de l’Audi Coupé Quattro tenien a la seva vegada 9 minuts i 9 segons de marge amb Franz Wittmann i Matthias Feltz. Per darrera seu, José Celsi i Elvio Olave eren quarts a 21 minuts i 33 segons dels líders de la classe, amb el què la classificació resultava ser pràcticament definitiva.

Buscant evitar incidents de que lamentar-se al llarg de la tercera etapa, els primers classificats es dedicaven a cobrir els 188,30 km competitius que tenien per davant, dels 218,89 km prèviament programats, sense sobresalts i amb uns resultats individuals similars als vistos anteriorment, pel que finalment Kenneth Eriksson i Peter Diekmann es feien amb la victòria amb un registre final de 7 hores 22 minuts i 17 segons, o el que era el mateix, per 7 minuts i 48 segons de marge amb Rudolf Stohl i Reinhard Kauffmann i per 14 minuts i 13 segons amb Franz Wittmann i Matthias Feltz.

En clau de campionat, Kenneth Eriksson i Peter Diekmann aconseguien la seva segona victòria de la temporada, i de manera consecutiva després de l’aconseguida un mes enrere a Nova Zelanda, amb el què el pilot suec responia molt positivament als dividends vinguts des de Wolfsburg i s’acostava a l’objectiu del títol mundial amb 64 punts per 37 del seu màxim oponent, l’austríac Rudolf Stohl.

La victòria aconseguida, segona consecutiva, acostava Eriksson-Diekmann al títol mundial de Grup A.

Tot i el zero de Juha Kankkunen a la cita argentina, el pilot finlandès seguia encapçalant la general provisional del certamen de pilots, si bé el seu marge es reduïa en 15 punts per tal de quedar establert en 19 vers el seu compatriota Markku Alén. Massimo "Miki" Biasion per la seva banda, gràcies al seu tercer podi consecutiu de la temporada, i sobretot a la primera victòria mundial, aconseguia reconduir un mal inici de temporada amb quatre zeros i superar així en la provisional a Bruno Saby, per tal de situar-se en la tercera posició.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	76
Markku Alén	57
Massimo Biasion	47

En el campionat de constructors, els prestats per Ford Stig Blomqvist i Bruno Berglund, salvaven els mobles de Peugeot amb la seva tercera posició final, habilitant a la marca borgonyona del lleó a només perdre 6 punts en la seva lluita amb Lancia cap al títol. Volkswagen per la seva banda, marca dominant en el Grup A, es mantenia en tercera posició del certamen força per davant d’Audi, gràcies a que novament la marca bavaresa no nominés a Rudolf Stohl i Reinhard Kauffmann com a pilots oficials.

Constructor	Punts
Peugeot	121
Lancia	105
Volkswagen	65

En quan Blomqvist-Hertz es van retirar, Mäkinen-Liddon van encapçalar el Ral·li dels 1000 Llacs/ Secto Rally Finland Media.

Vuitena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 5 d’agost de 1973 finalitzava a Jyväskylä el 23è Ral·li dels 1000 Llacs. Esdeveniment que en llur itinerari hi constaven fins a 43 proves especials cronometrades d’una distància total de 517,20 km, activitat competitiva que s’iniciava el divendres 3 d’agost des de la mateixa ciutat finlandesa amb 109 equips baixant per la rampa de sortida, dels 122 que havien formalitzat la seva inscripció. L’edició del ral·li era completada per 55 parelles participants.

El jove Markku Alén donava el primer podi al mundial a Volvo .

La primera de les dues etapes que constaven en el recorregut de l’edició, s’iniciava el divendres 3 d’agost a primera hora de la tarda, per a partir de les 5 en punt, disputar la cronometrada inaugural de l’itinerari en les immediacions del punt de sortida. En total els organitzadors programaven una vintena de proves especials cronometrades d’una corda competitiva de 231,40 km en aquest escull inaugural, les quals finalitzarien a primera hora del matí de l’endemà dissabte i després d’haver estat competint al llarg de tota la curta nit d’estiu finlandesa.

Esdeveniment tradicionalment dominat pels pilots locals, així com els seus veïns escandinaus, per a la seva primera edició dins el calendari mundial, molts eren els estrangers que decidien fer una incursió a la ràpida prova de terra. Emperò, sense l’experiència necessària en un ral·li replet de salts cecs a alta velocitat, la seva sort distava molt de la d’incomodar als especialistes del terreny i només aportaven color a la cerimònia de sortida.

La pluja torrencial acompanyava als participants al llarg dels primers compassos de l’edició, i en aquest context, el camaleònic pilot finlandès Leo Kinnunen i el seu compatriota Atso Aho, s’imposaven a bord d’un Porsche 911 en la cronometrada inaugural del programa, esdevenint així en els primers líders del ral·li.

Malauradament per als seus interessos, la primera prova especial del recorregut era curta, i per tant el coixí de segons obtingut era poc important, amb el què els finlandesos passaven el relleu de l’anhelada primera posició als suecs de Saab Stig Blomqvist i Arne Hertz, guanyadors de l’edició de 1971, si bé aquests no hi establien pas el registre de referència per a la resta de participants en cap de les dues primeres proves especials.

Stig Blomqvist i Arne Hertz imprimien un ritme molt alt gràcies a la tracció del seu 96 V4, el qual els portaria a acumular 5 victòries parcials al llarg de les 11 cronometrades del divendres, un rendiment que mantenia els suecs al capdavant de la taula provisional en el que restava d’etapa i que només els locals Timo Mäkinen i Henry Liddon, amb Ford Escort RS1600 així com Markku Alén i Juhani Toivonen amb un Volvo 142, eren capaços de seguir en arribar el dissabte. Un altre dels favorits a victòria, Hannu Mikkola i Erkki Rautanen, es veien endarrerits en patir problemes de frens i motor en el seu Volvo 142, perdent lleugerament el contacte amb el grup capdavanter.

Abans de passar fulla en el calendari, el ral·li perdia un dels seus actius, quan Pauli Toivonen i Martti Tiukkanen havien d’abandonar en trencar-se el motor del seu Simca 1000 Rallye 2 en el transcurs de la desena prova especial. Tanmateix, en caure la mitjanit, la pluja cesava i deixava pas a la boira, quelcom que afligia a Leo Kinnunen i Atso Aho, doncs la unitat que els finlandesos estaven pilotant, era la que els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien emprat en l’anterior Safari Rally i aquesta encara hi duia instal·lades les llunes enfosquides, quelcom que reduïa substancialment la seva visibilitat.

Amb el trenc d’alba, la boira s’escampava i Leo Kinnunen i Atso Aho es posaven mans a la feina per recuperar els aproximadament 5 minuts perduts al llarg de la matinada i tancaven l’etapa amb 3 victòries de tram consecutives. Paral·lelament, Simo Lampinen i John Davenport, durant molta estona els quarts classificats a bord d’un dels Saab 96 V4 de l’estructura finlandesa de la marca sueca, s’endarrerien de l’ordre d’uns 3 minuts en donar un cop al seu cotxe en la penúltima prova especial de l’etapa i la parella només podia continuar en competició, gràcies a les peces que els mecànics treien de la unitat homòloga dels seus companys d’equip retirats Jari Vilkas i Juhani Soini.

A primera hora del matí, l’activitat cronometrada s’aturava amb el retorn al parc tancat de Jyväskylä, on la vuitantena de participants que restaven en actiu, hi romandrien per unes hores abans de reprendre la competició cap al migdia del mateix dissabte. Stig Blomqvist i Arne Hertz hi feien cap ocupant la primera posició per 17 segons de marge amb Timo Mäkinen i Henry Liddon i per 22 segons amb Markku Alén i Juhani Toivonen. Per darrera del trio inquilí de les posicions de podi, el ral·li es començava a trencar, doncs Hannu Mikkola i Erkki Rautanen eren quarts a 2 minuts i 31 segons dels líders provisionals, mentre que Per Eklund i Björn Cederberg eren cinquens a 4 minuts i 25 segons dels seus companys d’equip. 

La segona etapa del ral·li comptava amb més proves especials i més quilòmetres cronometrats en el seu programa que no pas l’anterior, concretament amb 23 que suposaven 285,80 km competitius, a les que se’ls hi donava inici just després del migdia, per completar-se a primera hora del diumenge al matí.

Una segona etapa que s’iniciava novament amb pluja, condicions climatològiques que afavorien al petit i lleuger Saab 96 V4 de tracció davantera dels líders Stig Blomqvist i Arne Hertz. Els suecs mantenien un ritme molt alt en els primers compassos de l’escull, que els portarien a encadenar 3 victòries de tram al llarg de les 4 primeres proves especials, gràcies al qual la parella líder elevava el seu marge vers els seus més immediats perseguidors per sobre d’1 minut i fins a gairebé 2 minuts en relació a Markku Alén i Juhani Toivonen.

D’altra banda, la tenacitat de Leo Kinnunen i Atso Aho no trobava final i els finlandesos marcaven els registres de referència entre la cinquena i la novena prova especial de manera consecutiva, sent especialment rellevant l’aconseguit en la darrera d’elles, de 33,80 km cronometrats de corda.

Una ratxa de victòries que es veuria trencada pels petits Saab 96 V4, Simo Lampinen i i John Davenport aturaven el cronòmetre abans que ningú en la desena prova especial del dia, mentre que Stig Blomqvist i Arne Hertz feien el mateix en les dues següents, moment en el què els suecs van començar a veure’s guanyadors del ral·li per segona vegada en les 3 darreres edicions i passaven a pilotar en un mode de control.

Timo Mäkinen i Henry Liddon aconseguien la victòria en la cronometrada més longeva de tot el programa així com la primera del diumenge, doncs el tret de sortida a l’especial de Kokkosenlahti, de 42,80 km competitius, es donava quan les manetes dels rellotges indicaven que era mitjanit, mentre que a continuació Leo Kinnunen i Atso Aho recuperaven el seu “sisu” per imposar-se consecutivament en totes les cronometrades que restaven en el programa.

Entretant el cigonyal del Saab 96 V4 que pilotaven Stig Blomqvist i Arne Hertz deia prou en el transcurs de la quinzena prova especial de la segona etapa, trentacinquena en el còmput global de l’esdeveniment, i la parella sueca es veia obligada a abandonar la competició tot i estar pilotant amb la serenor que les condicions li permetien.

La baixa dels líders deixava en primera posició a Timo Mäkinen i Henry Liddon, qui gaudien a la seva vegada d’uns 2 minuts i mig de marge vers la revelació del ral·li, Markku Alén i Juhani Toivonen, mentre que una mica més avall, Simo Lampinen i John Davenport começaven a veure amb preocupació l’elevat ritme que estaven mantenint Leo Kinnunen i Atso Aho, qui posaven en compromís la seva darrera plaça de podi provisional.

Ja en la recta final de l’itinerari, Leo Kinnunen i Atso Aho aconseguien el seu objectiu i rellevaven a Simo Lampinen i Atso Aho de les posicions de podi, mentre que en un aterratge violent, Erkki Rautanen, copilot de Hannu Mikkola, es trencava una vertebra i era hospitalitzat. El pilot va completar el recorregut tot sol, sense notes, i tancava la seva participació a l’esdeveniment en cinquena posició, per just llavors rebre la desqualificació per part de l’estament organitzador. Tancant un ral·li per oblidar per part dels integrants de l’equip Saab, Per Eklund i Björn Cederberg es veien obligats a abandonar en la disputa de la darrera prova especial programada, quan l’arbre de transmissió del seu 96 V4 es trencava.

Completats els 517,20 km cronometrats al llarg de les 43 proves especials programades el diumenge 5 d’agost de 1973 pel matí, Timo Mäkinen i Henry Liddon es feien amb la victòria amb un temps de 4 hores 53 minuts i 50 segons, un registre que rebaixava en 2 minuts i 9 segons l’aconseguit per Markku Alén i Juhani Toivonen. Una altra parella finlandesa, la formada per Leo Kinnunen i Atso Aho, tancaven el podi a 3 minuts i 22 segons dels guanyadors.

Kinnunen-Aho van ser els homes amb més escratxs al ral·li, però no els més ràpids.

En el campionat per a constructors, únic certamen que es celebrava per llavors, Alpine-Renault tot i estar absent a la prova finlandesa, seguia liderant la taula provisional amb autoritat, i es que FIAT gairebé no retallava distàncies amb els de Dieppe, doncs el cap de files de la formació torinesa i guanyador a Polònia, el pilot alemany Achim Warmbold i el copilot francés Jean Todt, finalitzaven la prova en vuitena posició i només aportaven 3 punts als transalpins. La victòria de Timo Mäkinen i Henry Liddon donava ales a Ford, que guanyava moltes posicions fins a situar-se en tercera posició just per davant de Saab.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	92
FIAT	69
Ford	36

Ericsson-Billstam aconseguien la seva primera victòria mundial amb la que donaven el títol a Lancia.

Córdoba es donava cita un any més amb la cerimònia de clausura del Ral·li d’Argentina, concretament el dissabte 5 d’agost de 1989, any en el què es disputava la novena edició de l’esdeveniment sud-americà i un acte que comptava amb la concorrència de 33 equips participants. El ral·li, que era la vuitena prova en el calendari del campionat del món de l’especialitat, entregava punts en els certàmens de pilots i constructors, així com en el de Grup N, i per tant la seva llista oficial d’inscrits comptava amb fins a 77 formacions, iniciant tots ells el dimarts 1 d’agost des de la capital nacional, Buenos Aires, a disputar un recorregut format per 30 proves especials cronometrades de 598,57 km de distància total.

Fiorio-Pirollo es quedaven novament a les portes d’assolir la seva primera victòria mundial, mostrant un gran nivell.

La primera etapa de l’edició comptava amb 6 proves especials cronometrades en el seu programa, la primera de les quals, i per segon any consecutiu, era una especial espectacle que es celebrava a l’hipòdrom de Buenos Aires per tal de justificar una mica més els prop de 800 quilòmetres d’enllaç que els participants havien de cobrir des de la capital fins a la província de Córdoba, àrea que acollia el ral·li. Iniciat el dimarts a les 9 en punt del vespre i sota el cop de bandera del president de la República i ex pilot de ral·lis, Carlos Menem, l’etapa finalitzava l’endemà dimecres en passar 9 minuts de les 2 del migdia. 

Tot i ser una prova que entregava punts en el campionat de constructors, només Lancia feia el llarg i costós desplaçament fins a l’Argentina, alineant dos dels seus cotxes oficials. Un primer en mans dels guanyadors de la darrera edició del ral·li, els locals Jorge Recalde i Jorge del Buono, i un altre en els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, qui estaven exercint el seu darrer servei a la marca torinesa. Toyota, Mazda i Mitsubishi justificaven la seva absència a la ronda en les seves baixes probabilitats de victòria, així com el poc impacte en les ventes del mercat argentí.

Els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, a bord d’un Lancia Delta Integrale de la formació satèl·lit del Jolly Club, eren la tercera punta del trident que aspiraven a la victòria, mentre que entre aquells que anhelaven pescar la prioritat A de la FIA en cas de baixa d’algun dels Lancia, s’hi trobaven el parell de Subaru RX Turbo que la marca de la Constel·lació de les Plèiades desplaçava fins al continent, gràcies a l’esforç de l’importador xilè de la companyia, un en mans dels neozelandesos Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth i un altre per als xilens Jose Celsi i Elvio Olave, així com el voluminós Audi 200 Quattro privat dels austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner, qui només arribar a l’Argentina, se n’adonaven que el bloc del seu motor tenia una esquerda, però que un cop feta la important inversió en el desplaçament, decidien competir-hi de totes maneres.

Jorge Recalde i Jorge del Buono aturaven el cronòmetre en un temps de 2 minuts i 26 segons en els 3,07 km de corda de l’especial espectacle de l’hipòdrom porteny, i el pilot argentí se n’anava cap a la seva província natal amb un marge de 2 segons en relació als seus companys Mikael Ericsson i Claes Billstam i 4 segons vers Alex Fiorio i Luigi Pirollo.

Arribats a la Villa Carlos Paz el dimecres 2 d’agost a primera hora del matí, la competició es reprenia amb l’entrada en escena de les primeres cronometrades campestres. Alex Fiorio i Luigi Pirollo aturaven el cronòmetre abans que ningú al terme de la segona prova especial del programa, en la que els líders argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono s’hi endarrerien en patir una virolla, amb el què els italians es feien amb el lideratge de la classificació de manera efímera, doncs en la tercera prova especial, la seva excessiva fogositat els portava a perdre 19 segons vers el millor temps de Mikael Ericsson i Claes Billstam, mentre que Jorge Recalde i Jorge del Buono recuperaven la primera posició.

Els suecs repetien victòria de tram en la quarta prova especial del programa, sense que aquest resultat comportés un relleu al capdavant de la classificació, mentre que els convidats per l’importador xilè de Subaru, Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth, patien una rebolcada amb el seu RX Turbo que deixava força tocat el seu motor.

Després d’un inici un xic cautelòs, fins i tot erràtic per l’aura que s’esperava de la parella local, Jorge Recalde i Jorge del Buono s’imposaven en la cinquena cronometrada del programa, tanmateix la més llarga de l’etapa, i els argentins estiraven així el seu lideratge.

L’etapa es tancava amb la cronometrada del Camping General San Martín de Córdoba, un clàssic de l’esdeveniment argentí que feia la seva primera aparició en el programa, en la que Mikael Ericsson i Claes Billstam compartien el millor temps amb Alex Fiorio i Luigi Pirollo, mentre que Jorge Recalde i Jorge del Buono picaven contra una paret sense majors conseqüències.

Completada la primera etapa a quarts de 3 de la tarda del dimecres, Jorge Recalde i Jorge del Buono feien entrada al parc tancat ubicat a l’Estadi Chateau Carreras de Córdoba amb 12 segons de marge vers Mikael Ericsson i Claes Billstam i per 18 segons en relació a Alex Fiorio i Luigi Pirollo. Tot i les atencions especials que Georg Fischer i Thomas Zeltner dedicaven al motor del seu Audi 200 Quattro, els austríacs aconseguien completar l’etapa inaugural en quarta posició, si bé a una important distància de 4 minuts i 24 segons dels líders i quan només s’havien disputat 79,25 km cronometrats. Ernesto Soto i Martin Christie, a bord d’un dels obsolets Renault 18 GTX nacionals, eren cinquens a 7 segons dels centre-europeus.

Els 64 equips arribats a Córdoba, iniciaven l’endemà dijous a partir de les 7 en punt del matí la segona etapa del ral·li. Un escull format per 8 proves especials cronometrades de 176,45 km, que dibuixaven un bucle cap a l’oest de la capital de província i que es conclouria per a la primera parella participant a manca de 4 minuts per a les 6 de la tarda. 

Una sortida que no prendrien Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth, doncs l’estat del motor del Subaru RX Turbo que pilotaven, cridat a formar part de l’equip oficial xilè de la marca un cop completat l’esdeveniment argentí, així ho aconsellava.

Les diferències entre els tres inquilins de les places de podi eren curtes i les distàncies cronometrades de les especials eren força superiors a les de la jornada prèvia, amb un promig d’una vintena de quilòmetres competitius, amb el què el ball de posicions esdevenia una constant al llarg dels primers compassos de la jornada. 

Sandro Fiorio i Luigi Pirollo s’imposaven en la primera especial del dia, mentre que els líders Jorge Recalde i Jorge del Buono s’hi deixaven 17 segons en relació amb el crono dels italians en patir una caiguda sobtada de la pressió del seu turbo, des de 1,5 bars fins a 0,9 bars, dos factors que deixaven a Mikael Ericsson i Claes Billstam en la primera posició per un estret marge. Els italians repetien resultat en la següent prova especial i els transalpins ara si feien el seu moviment des de la tercera fins a la primera posició de la classificació provisional i per 4 segons de marge vers els herois locals. 

Reparada l’avaria, la reacció de Jorge Recalde i Jorge del Buono no es va demorar, en un terreny que era de sobres conegut per a ells, i amb el millor temps en la tercera prova especial programada del dia, on a més a més hi havien de competir amb un semieix trencat, els locals recuperaven el seu lloc d’honor, plaça que la parella confirmava establint el registre de referència per a la resta de participants en el parc tancat en la quarta cronometrada. Sandro Fiorio i Luigi Pirollo s’hi deixaven 25 segons vers els llebrers del moment, en una fracció del recorregut molt revirat i en descens que ben bé els podia recordar on patiren l’accident al mes de gener, doncs Mikael Ericsson i Claes Billstam només hi perdien 6 segons. 

Les altres dues puntes del trident Lancia posaven pausa al domini de la parella argentina amb una victòria de tram per a cadascuna d’elles en les dues següents proves especials, mentre que a les cronometrades que tancaven la jornada, Mina Clavero, vila natal de Jorge Recalde, i El Cóndor, el millor temps tornava a correspondre als líders, qui feien retorn a l’estadi que exercia les funcions del parc tancat amb 46 segons de marge vers Mikael Ericsson i Claes Billstam, afligits al llarg de la jornada per problemes amb la servodirecció, i d’1 minut amb Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, qui es lamentaven d’una bomba d’aigua malfuncionant que els feia pujar excessivament la temperatura del motor. Georg Fischer i Thomas Zeltner restaven a l’espera d’alguna avaria entre els trident dels Lancia a les portes de podi a 16 minuts i 32 segons.

Novament 1 hora abans del trenc d’alba, és a dir a les 7 en punt del matí, els organitzadors programaven la represa de l’activitat esportiva per a la primera parella participant, de les 56 que restaven en actiu, amb un bucle cap al nord de la província per endavant, el qual estava format per 9 especials cronometradores de 170,29 km de distància total competitiva. Una tercera etapa que finalitzaria el mateix divendres amb el retorn al punt de sortida a 3 quarts i mig de 5 de la tarda.

Mikael Ericsson i Claes Billstam s’imposaven en la primera cronometrada de l’etapa i els suecs reduïen a la meitat les distàncies que els separaven dels líders, qui reconeixien obertament haver perdut temps per culpa seva, s’hi envirollaven. El degoteig de segons va continuar, si bé amb menor mesura, i així amb dues victòries parcials per a Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i una altra més per a Mikael Ericsson i Claes Billstam, s’arribava a l’equador de la jornada amb Jorge Recalde i Jorge del Buono al capdavant de la classificació per només 14 segons de marge amb els seus companys suecs i 25 segons amb els italians del Jolly Club.

La pressió estava sobre les espatlles de Jorge Recalde i Jorge del Buono, qui s’havien d’esforçar de valent en la cinquena prova especial, una de les cronometrades més ràpides de la jornada, per tal de revertir dinàmiques. Malauradament, els argentins feien una mala recepció d’un salt en creuar-se’ls-hi el cotxe i picar de morro contra una pedra. A conseqüència de l’impacte, el radiador de l’oli es trencava i la parella havia de completar els 5 quilòmetres que restaven de tram pràcticament al ralentí, deixant-s’hi una desena de minuts, als que després caldria afegir 1 minut i escaig en els pertinents treballs de reparació del seu auto; en total prop de 12 minuts que feien descendre als herois locals fins a la tercera posició, una caiguda en certa manera continguda gràcies a l’absència d’oposició als potents cotxes torinesos.

Mikael Ericsson i Claes Billstam, que hi aconseguien la seva tercera victòria de la jornada, recollien el lideratge per un marge molt estret vers Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, establint-se a partir de llavors una lluita tancada entre suecs i italians. Amb estils de pilotatge molt diferents, els primers s’imposaven en la setena prova especial de la jornada, mentre que els segons, que deixaven palès haver recuperat la seva essència, ho feien en la sisena i vuitena.

Per a Jorge Recalde i Jorge del Buono només els hi quedava el consol d’aconseguir el millor temps en la segona passada per l’especial del Camping General San Martin, la qual novament exercia les funcions de clausura, i des de la qual els 39 equips participants que aconseguien completar la dura tercera etapa, recorrien els pràcticament 3 quilòmetres que els separaven del parc tancat de l’Estadi Chateau Carreras. On Mikael Ericsson i Claes Billstam hi feien accés ocupant la primera posició per 12 segons de marge vers Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i per 13 minuts i 12 segons en relació a Jorge Recalde i Jorge del Buono. Georg Fischer i Thomas Zeltner seguien fent el que podien amb un bloc del motor esquerdat i es trobaven ja a 29 minuts i 16 segons dels pilots suecs de Lancia, veient com les seves opcions de podi i d’obtenir la prioritat A de la FIA minvaven.

La quarta i última etapa del programa es desenvolupava cap al sud de la província i com no podia ser d’altra manera, aquesta s’iniciava a les 7 en punt del matí del dissabte 5 d’agost. Els organitzadors programaven 7 proves especials per aquest escull, les quals suposaven els darrers 138,15 km competitius de l’itinerari. Una activitat que es finalitzava amb el retorn a la capital de provincia i la pertintent cerimònia del podi a 3 quarts de 4 de la tarda.

Mikael Ericsson i Claes Billstam gaudien d’una excel·lent visibilitat en ser els encarregats d’obrir pista a primera hora del matí, mentre que els seus rivals italians es topaven amb una important cortina de pols, que els impedia escometre amb fermesa els revolts que el traçat els hi presentava, una incidència que feia perdre 18 segons als segons classificats vers els líders de la provisional.

En la segona especial sabatina tota mena de tensió es dissipava, quan la corretja de la bomba de l’aigua i de l’alternador del Lancia Delta Integrale de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo es trencava, provocant la concessió de 2 minuts i 5 segons per part dels italians als llebrers suecs, novament autors del millor temps. 

Amb 2 minuts i 35 segons de marge al capdavant de la classificació provisional, Mikael Ericsson i Claes Billstam es dedicaven a partir de llavors a administrar l’avantatge acumulat, defugint de qualsevol mena de risc innecessari, el que permetia als locals Jorge Recalde i Jorge del Buono acumular tres victòries de tram més, mentre que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo escurçaven insuficientment el gap amb els líders amb les 2 victòries restants. 

Tanmateix, en el transcurs de la darrera prova especial, José Celis i Elvio Olave es quedaven sense frens però aconseguien completar el recorregut en cinquena posició provisional. Fent l’enllaç fins al parc tancat rera una furgoneta d’assistència que els hi feia de fre, aquesta s’aturava bruscament i els pilots no podien evitar encastar-s’hi. Els xilens però entregaven la seva fitxa en el darrer control i constaven com a cinquens classificats, fins que algú va advertir que el seu Subaru RX Turbo no es trobava en el parc tancat de l’Estadi Chateau Carreras i la parella va ser eliminada de la classificació final.

Un estadi en el que Mikael Ericsson i Claes Billstam deleitaven als espectadors que s’hi aplegaven el dissabte 5 d’agost a primera hora de la tarda, amb un reguitzell de donuts i derrapades controlades per tal de celebrar la seva primera victòria mundial.

Els suecs completaven els 598,57 km programats en el recorregut en un temps de 7 hores i 6 minuts, registre que rebaixava en 2 minuts i 26 segons l’acumulat pels italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo. Cap-cots en no haver aconseguit la victòria que tan s’esperava d’ells, Jorge Recalde i Jorge del Buono tancaven el podi a 13 minuts i 42 segons dels seus companys d’equip i guanyadors de la prova.

Una pedra es va posar en el camí de Recalde-del Buono en la seva revàlida de la victòria aconseguida l’any anterior.

Els uruguaians Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich eren els únics inscrits a la prova a bord d’un cotxe amb homologació de Grup N i per tant la parella no competia amb cap altre rival que no fossin la seva pròpia mecànica, així com el recorregut programat pels organitzadors. Els uruguaians no es lamentaven de cap contra-temps i aquests completaven el recorregut en la setena posició final absoluta, rere els caps de sèrie entre els automòbils nacionals.

A efectes de campionat, Gustavo Trelles duplicava la seva puntuació a la classificació provisional gràcies a la seva primera victòria de la temporada, empatant així a 26 punts amb el francès Alain Oreille i restant a 1 sol punt del lideratge del belga Grégoire de Mevius.

Trelles-Ivetich competien contra ells mateixos a l’Argentina.

En el campionat per a pilots, el resultat del ral·li va ser força intrascendent, només Sandro Fiorio aconseguia gràcies al seu segon lloc situar-se dins les posicions de podi provisional empatant a 40 punts amb el pilot suec Ingvar Carlsson, però a 40 punts del líder provisional, el seu compatriota Massimo Biasion. La segona posició que ocupava el pilot francès Didier Auriol era més assequible a 10 punts.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	80
Didier Auriol	50
Ingvar Carlsson Sandro Fiorio	40 40

Lancia sumava amb aquesta sis victòries de sis possibles, el que permetia a la marca torinesa proclamar-se ja campiona mundial quan encara podia acumular un resultat més. La quarta posició que aconseguien Georg Fischer i Thomas Zeltner al ral·li, situava a Audi en segona posició provisional del campionat, 1 punt per davant de Toyota.

Constructor	Punts
Lancia	120
Audi	37
Toyota	36

Eriksson-Parmander aconseguien la victòria gràcies als seus Pirelli i la fauna local.

El dimarts 5 d’agost de 1997, Manukau era escenari de la cerimònia de clausura del 27è Ral·li de Nova Zelanda, novena prova del campionat del món de l’especialitat automovilística. La cita austral, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques, producció i copa FIA-2L, comptava amb 83 equips inscrits en la seva llista oficial, estant tots ells presents el dissabte 2 d’agost a la mateixa localitat per iniciar un recorregut programat de 395,99 km de distància al llarg de 24 proves especials. 51 equips participants aconseguien completar la prova.

Una ovella es va interosar en el camí de Sainz-Moya cap a la victòria neozelandesa.

La prova s’iniciava el migdia del dissabte amb la celebració d’una superespecial espectacle a Manukau, la qual estava molt lliscant a causa de les pluges caigudes en les hores prèvies a les que se’ls hi unia el fred. Donades aquestes condicions, la majoria de pilots van decidir afrontar l’especial amb cautela, doncs els riscs eren elevats; l’excepcióperó van ser Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès i el copilot galès de Subaru sortien a l’atac, i amb un pilotatge espectacular contentaven aquells aficionats que s’hi havien desplaçat, alhora que aconseguien marcar el millor registre per 2 segons de diferència vers els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, Juha Kankkunen i Juha Repo així com als seus companys d’equip, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

El ral·li propiament dit peró s’iniciava l’endemà diumenge, amb la celebració de 8 trams forestals més una segona passada per l’especial espectacle de Manukau, les quals servien per completar la primera etapa amb les seves 10 proves especials de 142,96 km de distància. Com en la jornada anterior, el ral·li seguia estant marcat pel fred i el fang, un terreny en el que Colin McRae i Nicky Grist semblaven trobar-se com en el seu Regne Unit natal marcant uns temps molt baixos.

Els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne eren els únics pilots capaços de seguir el ritme imposat pels líders, el que els va permetre marcar l’escratx en el segon tram del dia, peró en la següent especial, la parella de Mitsubishi patia una forta sortida de pista, que es desenllaçaven en tres voltes de campana i deixava el seu Lancer Evo IV pel desguàs. Aquest accident, unit a un nou escratx per part de Colin McRae i Nicky Grist, conferia un marge de gairebé un minut als líders vers els seus perseguidors, llavors capitanejats pels seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid i en el que també s’hi trobaven els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya i a una mica més de distància el seus companys d’equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que arrossegaven problemes de canvi.

Un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya en la quarta cronometrada del dia, permetia als espanyols intercanviar-se la posició amb els seus precessors de Mitsubishi, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander donaven fe que el seu problema amb la quarta velocitat havia estat solventat en marcar el millor temps en el cinquè tram dominical per davant de Carlos Sainz i Luis Moya que empataven a temps amb Richard Burns i Robert Reid.

Els líders indiscutibles, Colin McRae i Nicky Grist, recuperaven el fil dels escratxs en la sisena especial, mentre que una averia en la transmissió del Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, permetia als seus companys d’equip entrar en les places provisionals de podi. La situació es repetia en la setena especial del dia, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven la cronometrada, mentre que Richard Burns i Robert Reid perdien una plaça, ara en favor del Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo, per culpa de la seva averia en un palier.

Durant la celebració de la vuitena especial, última prova forestal del dia, el devenir del ral·li faria un canvi sobtat en quan el motor bòxer de l’Impreza S3 WRC de Colin McRae i Nicky Grist quedava mut, obligant a la parella a abandonar la prova. Aquest incident deixava com a líders a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a més a més hi marcaven el millor temps. La segona passada per la superespecial espectacle, en la que s’hi imposava Juha Kankkunen i Juha Repo, servia per a que els pilots fessin entrada al parc tancat de Manukau amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant per 22 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que els companys d’equip dels líders a Ford, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, tancaven les places de podi a 1 minut i 12 segons. Si bé Richard Burns i Robert Reid ja no perdien plaça, si que els britànics seguien cedint terreny vers els equips capdavanters, trobant-se ja a 2 minuts i 9 segons dels líders, peró amb gairebé 1 minut de marge sobre els locals Possum Bourne i Graig Vincent.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes les programades, amb 8 proves especials cronometrades de 157,52 km de distància. La jornada a més a més arrancava amb el tram més llarg de la cita neozelandesa, Te Koraha de 47,43 km de competició, en els que els Michelin de Carlos Sainz i Luis Moya així com de Juha Kankkunen i Juha Repo no van poder rendir al mateix nivell que les Pirelli de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals hi marcaven el millor temps i en llevar 39 segons a la parella espanyola, s’eregien com a nous líders de la provisional.

A partir de llavors l’oposició als suecs de Subaru va dominar l’etapa, sobretot els britànics Richard Burns i Robert Reid, doncs eren els pilots amb més urgències després de quedar-se amb només 2 rodes motrius en les darreres cronometrades de l’etapa anterior i els quarts en sortir a la pista. Els de Mitsubishi s’imposaven en la tercera, quarta i cinquena especial cronometrada, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo ho feien en la segona i vuitena especial prova especial del dia, el que els permetia esdevenir els pilots més ràpids de la jornada per 2 segons de marge vers els dels tres diamants vermells.

Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en la sisena i setena prova especial del dilluns, si bé el seu escratx era ex-aequo amb els líders provisionals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en ambdues especials i a més a més amb Richard Burns i Robert Reid en la segona d’elles. Tot plegat només permetia als espanyols de l’oval retallar 9 segons en les 7 últimes proves especials celebrades als suecs de la Constelació de les Plèiades, que així feien entrada al parc tancat de Manukau amb 8 segons de marge en relació als segons classificats. Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva part progressaven molt favorablement, gràcies també en bona part al fet de sortir per darrera dels seus dos precessors que els hi escombraven la pista de grava un cop el terreny ja s’havia eixugat; els finlandesos de Ford doncs, retornaven al parc tancat a 32 segons del liderat, 40 menys dels que havien iniciat l’etapa, mentre que Richard Burns i Robert Reid eren sólids quarts classificats ara a 1 minut i 31 segons dels primers classificats.

La tercera i última etapa doncs es plantejava fascinant, i malgrat només tenir 95,55 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, res estava encara decidit. Carlos Sainz i Luis Moya sortien doncs a l’atac, amb l’avantatge afegit que ara els espanyols no havien d’escombrar la pista als seus rivals, sino que els suecs eren els qui havien de dur a terme aquesta feina tan feixuga.

En els primers parcials del primer tram cronometrat tot semblava anar de cara per la parella espanyola de Ford, doncs aquests estaven marcant registres de l’ordre d’1 segon menys per km que els seus rivals suecs; peró en el punt quilomètric 6,5, de 32 que tenia el tram, els pilots es topaven amb una ovella en sortir d’un canvi de rasant que es gestionava a uns 180 km/h. L’impacte va fer malbé l’intercooler del seu Escort WRC alhora que trencava un tub del sistema de frens, el que va obligar a Carlos Sainz a emprar el fre de mà per apoiar-se en les frenades, tot plegat no només suposava que Kenneth Eriksson i Staffan Parmader mantinguessin el liderat contra pronòstic, sino que a més a més els seus rivals espanyols perdessin una plaça en favor de Juha Kankkunen i Juha Repo.

A partir de llavors, i amb el seu cotxe reparat, Carlos Sainz i Luis Moya van fer alló que s’esperava d’ells, guanyar totes les proves cronometrades del dia, insuficient peró per aconseguir la victòria, mentre que a manca de dues cronometrades per completar el recorregut, Juha Kankkunen i Juha Repo en veure que els hi era impossible assolir la primera posició, van alçar una mica el peu de l’accelerador per tal de permetre als seus companys d’equip superar-los i sumar més punts en la seva cursa pel campionat.

Completades doncs les 24 proves especials del ral·li, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la victòria en aturar el cronòmetre en 4 hores 14 minuts i 11 segons, 13 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, que s’havien de conformar amb la segona posició i amb la sensació d’haver perdut l’ocasió de guanyar el ral·li. Juha Kankkunen i Juha Repo per la seva banda, feien gala d’una enorme professionalitat ocupant el graó més baix del podi a 19 segons dels guanyadors.

Kankkunen-Repo feien treball d’equip i afluixaven el ritme dimarts per facilitar el segon lloc dels seus companys.

En el campionat de producció, tret de la superespecial espectacle de Manukau, el ral·li va estar en tot moment sota el control i domini del pilot urguaià Gustavo Trelles i del seu navegant argentí Jorge del Buono que d’aquesta manera aconseguien la seva sisena victòria de la temporada en set participacions. Una victòria facilitada per les baixes dels seus principals rivals, els japonesos habituals del campionat Asia-Pacific Yoshihiro Kataoka i Satoshi Hayashi, així com Shigeyuki Konishi i el local Tony Sircombe. Els neozelandeos i campions nacionals Recce Jones i Leo Bult finalitzaven la prova en segona plaça, a gairebé 1 minut i mig dels campions mundials de la categoria.

Amb aquesta victoria Gustavo Trelles tenia la revalida a tocar dels dits, doncs la distància que ara el separava de l’austríac Manfred Stohl era de 59 punts i en restaven 65 per celebrar.

Tot i comptar amb l’antic Evo III, Trelles-Del Buono feien una important passa endavant cap a la revàlida.

En el campionat FIA 2-L es va viure una situació similar a la del de producció, els catalans Oriol Gómez i Marc Martí van dominar la categoria des de la primera fins l’última especial cronometrada del recorregut, i només l’abandonament dels seus companys d’equip, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander, per accident quan celebraven la segona prova especial cronometrada dominical, posava la nota trista en el si de l’equip SEAT, i es que els diversos Suzuki presents a la prova, amb pilots habituals del campionat Asia-Pacific i encapçalats pel Baleno Wagon KitCar de "Montser" Nobuhiro Tajima i Ross Runnalls, no van ser rivals pels cotxes catalans, que malgrat no sumar el doblet seguien obrint forat al capdavant de la taula, ara ja de 12 punts vers Peugeot.

Gómez-Martí van dominar el FIA-2L de cap a peus.

La segona victòria de la temporada que aconseguia el suec Kenneth Eriksson en terreny neozelandès, acostava al pilot a les posicions capdaventeres de la taula provisional del campionat per a pilots, una taula que malgrat l’abandonament que hi patia Tommi Mäkinen seguia comandada pel finlandès, si bé ara el seu màxim perseguidor passava a ser Carlos Sainz a 8 punts del campió mundial en aconseguir el pilot madrileny superar l’escocès Colin McRae per 2 punts.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	42
Carlos Sainz	34
Colin McRae	32

En el campionat de constructors, Subaru s’anotava la seva cinquena victòria de la temporada, gràcies a la qual la marca de la Constelació de les Pleiades mantenia amb fermesa el seu liderat a la provisional. D’altra banda, Ford, en situar els seus dos cotxes dalt del podi neozelandès, igualava els 10 punts que sumava la marca guanyadora i restava a 1 punt de la segona plaça que seguia conservant Mitsubishi.

Constructor	Punts
Subaru	74
Mitsubishi	56
Ford	55

Grönholm-Rautiainen feien més gran el seu mite en guanyar per 7ena vegada la ronda finlandesa.

Amb 70 equips participants presents en la seva cerimònia de clausura, el 57è Ral·li dels 1000 Llacs, oficialment ral·li de Finlàndia, finalitzava a Jyväkylä el diumenge 5 d’agost de 2007. La cita, que era la novena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, tenia un recorregut format per 23 proves especials cronometrades d’una distància total de 360,34 km, a les que 97 equips dels 102 que prèviament hi havia formalitzat la seva inscripció, hi començaven a fer front a partir del dijous 2 d’agost. Popularment conegut com Gran Premi dels boscos o ral·li dels mil salts, atorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior.

Hirvonen-Lehtinen van ser perfectes escuders dels seus companys.

Tal i com venia sent tradicional en les darreres edicions del ral·li finlandès, el 2,06 km de l’especial espectacle de Killeri donava el tret de sortida a l’edició, en la que per sorpresa de molts, la parella de Subaru formada per l’australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot esdevenien els homes més ràpids per 2 dècimes de segon vers els principals favorits, els locals Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven les places provisionals de podi a 3 dècimes del liderat.

El ral·li de debò arrancava l’endemà divendres, amb l’entrada en escena de 10 proves especials de 131,43 km cronometrats, 9 de les quals es celebraven enmig dels boscos finlandesos i l’ultima d’elles es corresponia a una segona passada per l’especial de Killeri, amb el que la primera etapa assolia els 133,49 km de competició.

L’arrencada de la competició forestal era un tan folla entre els locals; en un primer moment la parella de l’equip Stobart formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, esdevenien els líders de la taula general en imposar-se en la primera de les especials de la jornada, si bé aquests eren rellevats amb caràcter immediat en tan bon punt Marcus Grönholm i Timo Rautiainen amb el nou Focus RS WRC’07 guanyaven l’especial següent. El bucle matinal el tancava Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb el seu primer millor temps al ral·li, el qual els hi donava accés al liderat provisional en detriment dels seus companys d’equip.

Superat el pas per les assistències, els participants tornaven a competir per les tres proves especials que tot just havien acabat de celebrar, on els assistents van poder presenciar un duel tancat entre els dos Ford Focus RS WRC’07 oficials. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen guanyaven les tres especials del bucle, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi empataven a l’escratx en la segona d’elles, cinquena en el còmput de la jornada, pel que tots dos cotxes feien entrada al re-agrupament distanciats per tan sols 8 dècimes de segon. Per darrera d’ells, els campions mundials eren els qui millor ho feien, distanciant-se en només 11,7 segons dels líders, mentre que Chris Atkinson i Stéphane Prévot, quarts, estaven ja a 22,5 segons.

En les quatre últimes proves especials cronometrades de la jornada, els líders aconseguien esgarrapar segon a segon a base d’acumular els quatre millors temps possibles un marge de 4,4 segons amb els seus companys d’equip i compatriotes, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena feien l’entrada al parc tancat de Jyväskylä a 20,2 segons d’ells. Els primers líders de l’esdeveniment, Chris Atkinson i Stéphane Prévot, conservaven la quarta posició, però els de Subaru es trobaven ja a 46,9 segons de la primera plaça, una distància que començava a ser excessiva com per pensar en entrar al podi del diumenge per mèrits propis.

Els 186,10 km cronometrats de la segona etapa, convertien la jornada sabatina en la més llarga de totes i amb una breu etapa dominical per endavant, decisiva. Aquesta distància cronometrada es repartia al llarg de 9 proves especials, entre les que destacava la doble passada per la mítica Ouninpohja, que amb els seus 33,01 km era l’especial més llarga.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la primera especial sabatina, però lluny de ser l’inici d’una reacció dels pilots de Citroën, l’escratx va ser una anècdota, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven en les 6 següents proves especials programades de forma consecutiva, i sempre amb els seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen just per darrera seu, amb el que els rivals dels Ford restaven ja a pràcticament 1 minut de la seva posició.

Tal era el coixí de segons, que els líders es van permetre el luxe d’alçar una mica el peu de l’accelerador en les dues últimes proves especials, no massa però, el just i necessari com per a que les dues parelles de Ford s’intercanviessin les posicions a final de tram i que per tant el retorn a Jyväskylä es fes amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 20,4 segons dels seus companys d’equip, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien a 1 minut i 5 dècimes de segon de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, però amb la tranquil·litat d’haver obert encara més el forat vers Chris Atkinson i Stéphane Prévot, que ja estaven a 1 minut i 40,8 segons dels campions mundials.

Entre les baixes de la jornada destacaven les de Dani Sordo i Marc Martí per averia mecànica mentre disputaven la quarta prova especial sabatina i la de Petter Solberg i Phil Mills, els quals després d’arrossegar problemes en el seu Subaru Impreza S12B WRC des de la tercera cronometrada del dia, finalment abandonaven la competició en la cinquena.

Amb pràcticament el 90% del recorregut ja disputat, i unes distàncies mesurades en segons prou importants entre els 5 primers classificats, els 40,75 km cronometrats de la tercera i última jornada repartits al llarg de 3 proves especials, esdevenien un tràmit, en el que malgrat que no jugar-s’hi res i tenir molt a perdre, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volien guanyar la cita per la porta gran i s’imposaven en totes tres cronometrades per davant dels seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que les posicions es ratificaven.

Imposant-se doncs en 17 de les 23 proves especials programades, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien diumenge al migdia la seva setena victòria al Ral·li de Finlàndia, igualant així el rècord que ostentava el seu compatriota Hannu Mikkola, si bé aquest no havia aconseguit totes les victòries dins el calendari mundial. Els finlandesos de Ford completaven el recorregut en un temps total de 2 hores 57 minuts i 26,1 segons, 24,2 segons per davant dels seus companys d’equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Els campions mundials, Sébastien Loeb i Daniel Elena, tancaven el podi a 1 minut i 9,9 segons dels guanyadors.

Davant dues inspiradíssimes parelles finlandeses de Ford, Loeb-Elena només aspiraven a tancar el podi.

Dins el campionat júnior, els txecs Martin Prokop i Jan Tománek feien gala de la seva veterania en quan s’imposaven de forma consecutiva en les 6 primeres cronometrades per aconseguir un gap proper al mig minut vers els suecs Patrik Sandell i Emil Axelsson, una distància que els líders encara ampliarien en 5 segons més en les 5 últimes especials de l’etapa tot i els 3 escratxs que hi aconseguien els nòrdics.

Dissabte al matí, suecs i txecs iniciaven la segona etapa amb un estira i arronsa particular que tocaria final en la tercera prova especial, quan els líders hi accidentaven el seu Citroën C2 S1600 i deixaven el Renault Clio R3 dels seus rivals al capdavant.

Patrik Sandell i Emil Axelsson passaven llavors a desenvolupar un paper més conservador, completant les especials amb més cura per tal de mantenir-se aïllats dels accidents o averies mecàniques i assegurar-se així la victòria el diumenge al migdia, la primera per al pilot en la temporada i que el deixava en tercera posició a 9 punts del seu compatriota Per-Gunnar Andersson, líder provisional.

Sandell-Axelsson van nedar i guardar la roba a Finlàndia per anotar-se la primera victòria de la temporada.

Davant la seva afició Marcus Grönholm aconseguia la tercera victòria consecutiva de la temporada, la qual permetia al pilot finlandès distanciar-se en 13 punts de Sébastien Loeb al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots. Per darrera del triple campió alsacià, Mikko Hirvonen estrenyia distàncies per deixar-les en 5 punts, alhora que aconseguia doblar la puntuació acumulada vers el quart classificat, el càntabre Dani Sordo.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	75
Sébastien Loeb	62
Mikko Hirvonen	57

Com a Noruega o a Sardenya, Ford s’anotava el doblet a Finlàndia, el qual coincidia a més a més amb el debut del seu nou model i que permetia als de l’oval obrir un forat de 40 punts vers els seus rivals més directes de Citroën. En l’altre punt calent de la taula, tan Subaru com Stobart només aconseguien situar un dels seus cotxes al parc tancat de Jyväskylä diumenge al migdia, ja que l’Impreza S12B WRC que pilotaven els catalans Xevi Pons i Xavier Amigó no atorgava punts als de la Constel·lació de les Plèiades; malgrat tot, l’estructura oficial afegia 1 punt més al gap entre totes dues formacions i la distància per la tercera plaça s’establia en 3 punts.

Constructor	Punts
Ford	132
Citroën	92
Subaru	48

Victòria còmode la de Salonen-Harjanne a l’Argentina.

Vuitena cita entre un total de 12 que composaven el calendari del campionat del món de ral·lis, el dissabte 3 d’agost de 1985 finalitzava a Córdoba el 5è Ral·li d’Argentina. La prova, que s’iniciava des de la capital, Buenos Aires, amb tots els 138 equips que havien oficialitzat la seva inscripció baixant per la protocolària rampa de sortida el dimarts 30 de juliol, comptava amb un itinerari programat de 23 proves especials cronometrades de 956,71 km de distància, una corda que només 39 formacions participants van aconseguir superar.

Wiedner-Zehetner salvaven els mobles d’Audi amb el seu primer podi al mundial.

A les 10 en punt de la nit del dimarts 30 de juliol, els participants iniciaven des de Buenos Aires, el llarg, feixuc i absurd tram d’enllaç de més de 700 km fins a l’epicentre de la competició, la província de Córdoba, on els primers participants hi farien cap a primera hora del matí de l’endemà dimecres 31. Un cop a lloc, els organitzadors disposaven les 4 primeres proves especials als participants, llur corda total cronometrada assolia els 173,36 km.

Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en la primera prova especial del programa amb una velocitat promig de 130,49 km/h i per un avenç d’1 segon vers el registre dels seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne, així com el dels guanyadors de la darrera edició de la ronda argentina, Stig Blomqvist i Björn Cederberg, qui hi feien debutar el flamant Audi Sport Quattro E2.

La lluita era molt tancada i les ombres es cenyien sobre els líders provisionals en la següent especial programada, Las Bajadas, en la que els pilots, mentre afrontaven una llarga recta a uns 190 km/h, es veien sorpresos per un petit sotrac de la pista i sortien despedits de la traçada, donant fins a 4 voltes de campana i anant a aturar-se a uns 160 metres del lloc de l’accident. El Peugeot 205 T16 que pilotaven quedava per la ferralla i afortunadament per al finlandès i el britànic, els pilots eren evacuats d’immediat per helicòpter de l’equip fins a l’Hospital de Rio Tercero, on els metges van poder controlar l’hemorràgia interna que hagués pogut acabar amb la vida del de Tuupovaara.

La resta de participants que afrontaven el lloc de l’accident a continuació, rodejaven l’esvoranc per la seva dreta i evitaven així el potencial perill d’aquest. Timo Salonen i Seppo Harjanne hi aconseguien el millor temps i els finlandesos es feien amb el lideratge de la taula provisional, seguits de la tercera parella de la casa del lleó, l’ex pilot de Fórmula 1 argentí Carlos Reutemann i el francès Jean-François Fauchille, així com d’Stig Blomqvist i Björn Cederberg, qui en un dels diversos guals de l’especial, s’hi deixaven un grapat de segons en entrar aigua en el motor, a part de perdre-hi l’ala anterior, el que els hi provocava problemes de subviratge.

La igualtat entre Timo Salonen i Seppo Harjanne amb Stig Blomqvist i Björn Cederberg retornava en la recta final de l’etapa, i marcant cronos molt similars, els finlandesos de Peugeot s’imposaven en la tercera prova especial de l’etapa i els suecs d’Audi en la quarta, la més llarga de tota la jornada amb 71,12 km de corda, tots dos equips feien cap al parc tancat ocupant les dues primeres posicions. Mentrestant, descontents amb la seva posada a punt de les suspensions, Carlos Reutemann i Jean-François Fauchille perdien el contacte amb els pilots capdavanters i quedaven fora de les posicions de podi.

Superats els 173,36 km cronometrats de la primera etapa, les 101 parelles participants que restaven en actiu començaven a endinsar-se en el parc tancat de Córdoba quan encara mancaven 3 minuts per a 3 quarts de 3 de la tarda. Timo Salonen i Seppo Harjanne hi feien entrada en primera posició i per 2 minuts i 41 segons de marge en relació a Stig Blomqvist i Björn Cederberg, mentre que els austríacs Wilfried Wiedner i Franz Zehetner eren tercers a 6 minuts i 34 segons dels líders, precedint en 23 segons a Carlos Reutemann i Jean-François Fauchille. Privats de 4 rodes motrius, així com d’extenses jornades d’entrenament, Shekhar Mehta i Yvonne Mehta tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 12 minuts i 58 segons dels líders.

A les 6 en punt del matí del dijous 1 d’agost arrancava la segona etapa del ral·li, amb la sortida de la primera parella participant del parc tancat. 7 proves especials cronometrades es programaven al llarg de la jornada, un escull que finalitzaria per als més matiners de tots en passar 6 minuts de les 5 de la tarda del mateix dia i llur corda competitiva arribava fins als 319,93 km, la més longeva per a una etapa en l’itinerari, unes cronometrades que suposaven una incursió per la regió més septentrional de la província.

Tal i com acabava la primera etapa, arrancava la segona, és a dir amb repartiment de victòries de tram entre els suecs de la firma bavaresa i  els finlandesos de la borgonyona, mentre que en la tercera, “El Manzano”, s’hi produïa una de les altres imatges icòniques de l’edició. Timo Salonen i Seppo Harjanne patien una punxada i s’hagueren d’aturar a canviar la roda. Just en el moment de reincorporar-se a pista, arribaven per darrera Stig Blomqvist i Björn Cederberg, qui buscaven desesperadament superar als seus rivals finlandesos, que anaven més lents que ells. Finalment, veient que aquests no els hi deixaven pas i que el seu cotxe s’estava emportant tots els cops de les pedres que els seus oponents desprenien, els campions del món en vigència decidien afluixar i deixar un marge de seguretat d’uns 300 metres. 

Persecució en plena especial entre l’Audi i el Peugeot.

Completada l’especial, Timo Salonen i Seppo Harjanne es disculpaven amb Stig Blomqvist i Björn Cederberg per haver-los fet tap, si bé malgrat la contrarietat, els suecs hi aconseguien la seva segona victòria de tram del dia, tercera en el que es portava disputat de ral·li, per deixar les distàncies entre els dos caps de files en un centenar de segons.

L’atac d’Stig Blomqvist i Björn Cederberg prosseguia en el següent tram programat, Charbonier, en llur parcial ubicat a uns 45 km de la sortida, els cronòmetres indicaven que els suecs retallaven una vintena de segons als líders finlandesos, malauradament, en el darrer terç de l’especial, els guanyadors de la darrera edició de la ronda argentina havien de completar l’especial al ralentí, sense pressió d’oli i perdent uns 3 minuts vers el registre de referència establert per Timo Salonen i Seppo Harjanne, emperò conservant la segona posició per davant de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner i de Carlos Reutemann i Jean-François Fauchille. 

En l’enllaç vers la següent prova cronometrada, novena del programa i cinquena de l’etapa, la biela del primer cilindre es trencava i aquesta perforava el bloc del motor pentacilíndric de l’Audi dels campions mundials, obligant-los a abandonar la prova. Sense cotxe al que assistir, Roland Gumpert i el seu equip tècnic es bolcava sobre l’Audi Quattro A2 de Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, la única opció que tenien els germànics d’evitar que els del lleó es proclamessin campions del món a l’Argentina.

Precisament Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, que competien per primera vegada fora d’Europa, s’imposaven en el següent tram cronometrat, La Cumbre, en el que Timo Salonen i Seppo Harjanne hi prenien excessives precaucions, mentre que precisament la parella finlandesa s’imposava en les dues darreres proves especials de la jornada, per tal de fer retorn al parc tancat de Córdoba amb 12 minuts i 39 segons de marge vers els segons classificats austríacs. Carlos Reutemann i Jean-François Fauchille, que encara estaven aprenent sobre la marxa el maneig d’un Grup B, eren tercers a 17 minuts i 6 segons dels líders i per un marge de 15 minuts i 5 segons vers l’obsolet Nissan 240 RS de Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, força endarrerits en trobar-se amb la presència d’aigua en el carburant.

La tercera etapa del ral·li viatjava cap a l’oest de la província, amb sortida del parc tancat de Córdoba a les 6 en punt del matí del dijous 2 d’agost, el programa de la jornada comptava altra vegada en el seu itinerari amb 7 proves especials, si bé en aquesta ocasió la seva corda cronometrada resultava ser de 279,19 km.

Haven assolit un important feix de minuts al capdavant de la classificació provisional, Timo Salonen i Seppo Harjanne afrontaven la tercera etapa amb precaució, intentant cuidar al màxim els components del seu Peugeot 205 T16 i assegurar-se així ser al parc tancat de Córdoba en quan passés 1 minut d’1 quart de 5 de la tarda. 

Tot i evitar sobrepassar les 7000 rpm de règim del seu motor, els líders s’imposaven en 5 de les 7 proves especials que es programaven, mentre que en les 2 restants, els autors del millor temps no eren altres que Wilfried Wiedner i Franz Zehetner, un rendiment desigual que es traduïa en un increment de les distàncies entre els dos primers classificats de la tuala fins als 15 minuts i 32 segons, mentre que més compenetrats amb el seu Peugeot 205 T16, Carlos Reutemann i Jean-François Fauchille no perdien tant terreny com en etapes anteriors i tancaven el podi a 23 minuts i 57 segons.

Tal i com havia passat en l’anterior edició de la ronda argentina, les 3 darreres proves especials de la quarta etapa del ral·li no eren altra cosa que una segona passada per les cronometrades que els pilots havien afrontat al llarg del primer escull de l’itinerari, i tal i com havia passat en les dues jornades prèvies, el tret de sortida del parc tancat de Córdoba es donava a les 6 en punt del matí, en aquest cas del dissabte 3 d’agost de 1985. 

Amb 5 proves especials cronometrades en el seu programa, la quarta jornada del ral·li suposava els darrers 184,23 km competitius de l’esdeveniment. Uns quilòmetres que discorrien cap al sud de la província i que tanmateix van resultar insuficients com per a que es produís cap cop de teatre al capdavant d’una classificació molt definida, i en la que cap dels seus inquilins va voler assumir riscos.

Timo Salonen i Seppo Harjanne s’imposaven en la primera especial que conduïa els participants cap al sud, mentre que Carlos Reutemann i Jean-François Fauchille estrenaven el seu comptador de victòries en la següent tot aprofitant el context de calma. Emplaçats en les segones passades per les cronometrades del dimecres, Wilfried Wiedner i Franz Zehetner acumulaven 3 victòries parcials més consecutives, amb les quals els austríacs tancaven l’edició.

De retorn al parc tancat de Córdoba en quan els rellotges argentins indicaven que passaven 5 minuts d’1 quart de 2 de la tarda, el 5è Ral·li d’Argentina es donava per finalitzat amb la victòria de Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els finlandesos, cridats a ser a principi de temporada els escuders de la marca borgonyona del lleó, aconseguien així la seva quarta victòria de la temporada, tercera consecutiva i setena en la seva carrera en el mundial de ral·lis, amb un temps de 10 hores 4 minuts i 33 segons, un registre que els hi donava un marge de 13 minuts i 56 segons sobre els austríacs Wilfried Wiedner i Franz Zehetner. Carlos Reutemann, qui aquesta vegada pilotava acompanyat de Jean-François Fauchille, repetia el podi que havia aconseguit en la seva anterior participació, l’any 1980, a 31 minuts i 14 segons dels seus companys d’equip, esdevenint així en l’únic pilot que comptava les seves participacions al mundial per podis.

Reutemann tornava a la competició després de romandre 3 anys inactiu i ho celebrava amb un podi.

Entre els Grup A, la presumpta batussa entre els Renault 18 GTX dels argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono, Gabriel Raies i Raul Campana i Ernesto Soto i Martin Christie pràcticament no va existir. Els darrers inquilins del podi de l’edició anterior, és a dir Jorge Recalde i Jorge del Buono, volcaven en la segona prova especial de l’itinerari, com també havien fet per llavors els líders de la provisional Ari Vatanen i Terry Harryman, i si bé el temps perdut en la rebolcada no era excessiu, si que el xassís del seu cotxe en quedava molt malparat, impedint-lis rendir al màxim nivell.

D’altra banda, Ernesto Soto i Martin Christie, autors del millor temps en les dues primeres proves especials de l’itinerari, patien una punxada en el transcurs de la tercera prova especial, i en el moment de reincorporar-se, aquests tingueren una sortida de pista i posteriori topada amb la unitat homologa de Gabriel Raies i Raul Campana en no estar llegint les notes, el que els hi deixava marca en la carrosseria així com al paracops. Els 4 minuts perduts en l’incident eren més que suficients com per a que Gabriel Raies i Raul Campana fessin entrada al parc tancat de Córdoba com a líders de la classe per 2 minuts i 32 segons amb Eduardo Chiavarolle i Juan López i per 2 minuts i 43 segons amb Ernesto Soto i Martin Christie, els més ràpids de la classe en la quarta i última prova especial de la jornada inicial.

Al llarg de la longeva segona etapa del programa, la igualtat entre Gabriel Raies i Raul Campana amb Ernesto Soto i Martin Christie era molt major, amb el que els líders feien entrada al parc tancat de Córdoba el dijous a la tarda amb 3 minuts i 39 segons de marge amb Ernesto Soto i Martin Christie, mentre que Jorge Recalde i Jorge del Buono havien d’abandonar la competició en el transcurs de la tercera prova especial del dia en haver deformat la junta de culata.

Divendres tot canviaria. En la disputa de la cronometrada reina de La Falda, de 72,82 km de distància, Gabriel Raies i Raul Campana començaven a acusar problemes amb l’autoblocant del seu Renault 18 GTX, el que permetia a Ernesto Soto i Martin Christie avançar-los en el transcurs del tram. Ja en la tercera prova cronometrada del divendres, els líders es veien obligats a abandonar el ral·li per avaria de transmissió, deixant a Ernesto Soto i Martin Christie al capdavant de la classe reservada als turismes millorats, és a dir el Grup A, per més de 30 minuts amb el Renault 12 TS de Miguel Torrás i Fernando Stella.

Tot i la motivació de superar en determinades proves especials al darrer dels Grup B que estaven en cursa, el Nissan 240 RS de Shekhar Mehta i Yvonne Mehta, finalment Ernesto Soto i Martin Christie optaven per assegurar i ser així en el podi de Córdoba el dissabte a la tarda, on els locals hi certificaven la seva victòria final per 39 minuts i 44 segons amb el Renault 12 TS de Mario Stillo i Daniel Stillo, un cop que Miguel Torrás i Fernando Stella eren exclosos de l’edició en no superar les verificacions tècniques finals.

Soto-Christie es feien amb la victòria a casa.

La victòria còmoda que Timo Salonen aconseguia a l’Argentina, donava ales al pilot finlandés en la provisional del certamen de pilots, superant en 48 punts la puntuació d’Stig Blomqvist, qui malgrat conduir-hi el flamant Audi, veia el seu comptador congelat. L’accidentat Ari Vatanen es mantenia en tercera posició, a 5 punts de Blomqvist, si bé li esperava una llarga baixa per davant.

Pilot	Punts
Timo Salonen	108
Stig Blomqvist	60
Ari Vatanen	55

En el campionat de constructors, Peugeot seguia obrint forat en la taula vers els seus màxims rivals, Audi, que veien com uns pilots privats austríacs que per primera vegada sortien d’Europa Central, els hi salvaven els mobles gràcies a la segona posició marcada. Nissan per la seva banda es mantenia en tercera posició general gràcies a la quarta posició aconseguida pel matrimoni Mehta a bord d’un Nissan 240 RS.

Constructor	Punts
Peugeot	130
Audi	92
Nissan	50

Loeb-Elena guanyaven per primera vegada el Ral·li 1000 Llacs.

Amb la ciutat de Jyväskylä com escenari habitual, el diumenge 3 d’agost de 2008 finalitzava el 58è Ral·li de Finlàndia, novena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, marques, producció i mundial júnior, aconseguia aplegar fins a 109 equips en la seva llista d’inscrits. D’aquests, 99 van començar a disputar un recorregut format per 24 proves especials cronometrades de 340,42 km de distància total i que 68 d’ells aconseguirien completar d’una o altra manera.

Tot i ser els favorits per còrrer a casa, finalment la victòria s’escapava per 9 segons.

L’hipòdrom de Killeri albergava la primera especial cronometrada del ral·li el dijous 31 de juliol al vespre, en la que els oficials de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien marcar el millor registre 3 dècimes de segon per davant dels seus companys d’equip Dani Sordo i Marc Martí i 4 dècimes de segon per davant dels màxims favorits, els locals de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen així com del Subaru Impreza WRC S14 de Chris Atkinson i Stéphane Prévot, amb el que la parella franco-monegasca campiona mundial, esdevenia així el primer líder de la cita finlandesa.

El gruix de la primera etapa es celebrava en divendres, després de reagrupar-se un cop completada l’especial de l’hipòdrom, amb nou especials cronometrades més així com la repetició de l’especial espectacle de Killeri el que generava un total de 10 proves especials de 131,70 km de distància celebrades sota una alta variabilitat ambiental. La primera especial del dia deixava un empat al cronómetre entre Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, deixant ben clar que la victòria es jugaria entre ambdós equips.

Els de Citroën aconseguirien imposar-se en solitari en les tres següents especials cronometrades, mentre que en la quarta es tornava a produir un empat entre els dos principals animadors de la prova, ja que els finlandesos de Ford, gràcies a ser sempre els segons classificats en els trams, amb prou feines havien perdut 6 segons i mig amb els líders. La jornada es tancava amb 4 escratxs més dels líders per un de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que els dos equips arribaven a la neutralització de la primera etapa separats per tan sols 14,4 segons.

En la lluita per la tercera plaça, un dels màxims favorits a poder-hi entrar, els també locals de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, es veien fora no només del podi sino dels punts quan en la segona especial cronometrada del dia patien una sortida de pista que els obligava acollir-se al superally per tal de poder competir l’endemà. La baixa matinera dels finlandesos va deixar lloc a una lluita molt oberta, en la que en certs instants s’hi trobaven immersos fins a sis equips i en la que finalment els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud de l’equip satèlit de Ford Stobart, aconseguien la millor part en superar per 3,1 segons als seus companys d’equip, els italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, i en poc més de 12 als espanyols de Citroën Dani Sordo i Marc Martí, els quals perdien força temps en una virolla patida en la vuitena cronometrada. Si bé aquests tres equips formaven un grup bastant compacte, aquests pràcticament s’havien de conformar amb la lluita per la tercera plaça, doncs els líders eren ja a gairebé 1 minut de distància.

Dissabte 2 d’agost es celebrava l’etapa més llarga de totes, amb 168,25 km de distància al llarg de 10 cronometrades, i en la que més proves especials noves s’hi incloia, moltes de les quals no eren del gust de diversos pilots en tractar-se de pistes més estretes del que habitualment eren. Els dos principals protagonistes de la prova finlandesa, Sébastien Loeb i Daniel Elena i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, es repartien a parts iguals els millors temps en les quatre primeres proves cronometrades amb un saldo favorable de 3,3 segons als locals de Ford.

Els reenganxats Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’adjudicaven els dos escratxs de la part central de la jornada, mentre que els dos primers classificats, amb el que es podria interpretar com l’enèssim signe d’igualtat, es repartien el segon i tercer millor temps en aquestes dues especials. La igualtat entre els dos equips es va mantenir fins que a manca de dues cronometrades per completar la jornada, una averia en el fre de mà del Ford Focus RS WRC’08 de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen feia perdre uns pocs segons més als locals que entraven al parc tancat de Jyväskylä amb 18,2 segons de distància vers els líders de la prova i amb només tres proves cronometrades per endavant el diumenge.

Com si una altra categoria fos, la lluita per la tercera i última plaça del podi era tan o més interessant que la lluita per la victòria, peró amb uns cronos clarament més alts. Gigi Galli i Giovanni Bernacchini superaven als seus companys d’equip en la primera prova cronometrada del dissabte, mentre que Dani Sordo i Marc Martí, que venien de guanyar el OK Auto Ralli del campionat finlandès, pressionaven fort per acabar superant a Henning Solberg i Cato Menkerud al terme de la quarta especial. Un accident dels italians d’Stobart en la següent especial programada, deixava a la parella cantabro-catalana en la darrera posició de podi.

Al llarg de la jornada però, i sobretot en la recta final de la mateixa, els pilots oficials de Subaru Chris Atkinson i Stéphane Prévot es van mostrar força més ràpids que els de Citroën, motiu pel qual els de la Constelació de les Plèiades aconseguien arrebatre la tercera plaça per 1 sol segon als dels dos galons en la última prova especial del dia.

En la jornada dominical, amb només 3 trams per davant, les possibilitats de remontada de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen sobre Sébastien Loeb i Daniel Elena disminuien quan aquests empataven a l’escratx amb els líders provisionals del ral·li. Els de Citroën van optar llavors per adoptar un ritme més asserenat i assegurar així la victòria, motiu pel qual els pilots van cometre una petita errada de frenada que els duia a envirollar-se en la segona cronometrada i perdre prop de 7 segons, gairebé el màxim diferencial registrat en una cronometrada de tot el ral·li.

Malgrat tot, el coixí d’11,8 segons que els de Citroën mantenien sobre els de Ford, va ser més que suficient per a que els líders seguissin pilotant d’una manera més relaxada i aconseguissin la seva primera victòria en el Ral·li dels 1000 Llacs amb un temps total de 2 hores 54 minuts i 5,5 segons, 9,0 segons menys que els grans favorits Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Chris Atkinson i Stéphane Prévot ocupaven el darrera graó del podi a 3 minuts i 17 segons dels guanyadors de la prova, davant el conformisme de Dani Sordo i Marc Martí els quals preferien assegurar la quarta posició i els punts que aquesta donava per a la marca donada la poca aportació que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila podria oferir a Ford.

Per activa i per passiva, Atkinson-Prévot es trobaven en posició de podi a Jyväskylä el diumenge.

Entre els cotxes de la categoria N4, és a dir de producció, els dos equips dalt dels seus respectius Mitsubishi Lancer Evo IX formats pels finlandesos Juho Hänninen i Mikko Markkula i Juha Salo i Mika Stenberg, van protagonitzar una bonica lluita al llarg de la primera etapa, saldat a favor dels segons, que corrien convidats pels organitzadors del ral·li, per tan sols 8,7 segons. Juha Salo i Mika Stenberg van mantenir el pols fins a la cinquena cronometrada del dissabte, en la que els finlandesos pintats de Gulf patien una forta sortida de pista que els obligava a abandonar. Juho Hänninen i Mikko Markkula heredaven llavors la primera posició, amb gairebé 50 segons de marge vers els suecs Patrik Flodin i Göran Bergsten. Lluny d’especular amb les distàncies, els nous líders seguien obrint forat vers els seus perseguidors fins arribar a doblar les distàncies vers els segons classificats. Amb aquesta victòria Juho Hänninen es situava en segona posició en el campionat de producció, a vuit punts de l’absent Andreas Aigner que comptava amb tres victòries en el seu haver en tres participacions.

Hänninen-Markkula van fer una demostració de força a casa.

Entre els júnior la lluita per la victòria va estar molt calenta entre els txecs Martin Prokop i Jan Tománek, líders fins a l’equador de la primera jornada amb els suecs Patrik Sandell i Emil Axelsson, així com els polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak, líders a la recta final de la primera jornada i a la neutralització del divendres al vespre. En els compassos inicials de la segona jornada, polonesos i txecs van mantenir el seu estira i arronsa, el que els portava a alternar-se al capdavant de la general provisional, mentre que la parella sueca amb Renault Clio S1600 anava cedint terreny. Una sortida de pista soferta en la penúltima prova especial cronometrada del disabte per Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak posava punt i final al bonic duel que mantenien ambdos equips, doncs en l’incident els polonesos es deixaven 2 minuts.

En la tercera i última jornada, Martin Prokop i Jan Tománek van sortir a assegurar la victòria, i malgrat deixar-se mig minut en les tres cronometrades en relació a Patrik Sandell i Emil Axelsson, els txecs finalment aconseguien l’objectiu. En clau de campionat, la victòria de Martin Prokop només servia per maquillar una mica la temporada del pilot centreuropeu, força lluny del líder i nouvingut al campionat Sébastien Ogier, el qual no prenia part a la prova finlandesa.

Martin Prokop reconduia el mal inici de temporada amb una victòria a Finlàndia

Tot i la victòria de Sébatien Loeb a casa de Mikko Hirvonen, doncs el finlandès és natural de Jyväskylä, el pilot de Ford seguia mantenint-se un ral·li més al capdavant de la general provisional del campionat amb 1 sol punt d’avantatge vers el quatre vegades campió mundial. Chris Atkinson gràcies al seu podi aconseguia situar-se en tercera posició provisional del campionat, superant a Jari-Matti Latvala que de cop baixava dues posicions.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	67
Sébastien Loeb	66
Chris Atkinson	37

En constructors l’errada de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, permetia a Citroën escurçar distàncies vers els de l’oval en la lluita per la corona mundial, deixant les distàncies entre els dos fabricants en tan sols 3 punts de distància. Subaru seguia en terra de ningú ocupant la tercera plaça de podi, força lluny de Citroën i no tan d’Stobart.

Constructor	Punts
Ford	108
Citroën	105
Subaru	62

Ogier-Ingrassia aconseguien afegir al seu palmarés el selecte 1000 Llacs .

Figurant com la vuitena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 63è Ral·li 1000 Llacs finalitzava el dissabte 3 d’agost de 2013 a Jyväskylä. La prova que comptava amb un recorregut format per 23 proves especials de 324,31 km cronometrats, era iniciada el dijous 1 d’agost per 96 equips dels 101 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció. La cita, que era puntuable pels certàmens de pilots i constructors, així com els campionats WRC-2, WRC-3 i mundial júnior, era completada per 58 dels equips participants.

Neuvile-Gilsoul quallaven una actuació sorprenent i madura a Finlàndia.

La celebració de 5 trams cronometrats forestals, més aviat curts, així com una superespecial espectacle a Killeri, a partir de dijous al migdia i sense assistències, totalitzant 45,51 km de lluita contra el cronòmetre, suposava l’inici de la prova finlandesa. Arrancar un ral·li amb especials curtes i a sobre amb previsió de pluja té els seus riscos que aquest sigui un tan foll, i així es com va ser.

La parella de Volkswagen formada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’anotaven el primer escratx del ral·li, seguits pels seus companys d’equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals en la següent prova cronometrada del programa s’acomiadaven de qualsevol opció a guanyar el ral·li de casa, doncs en trencar un braç de la suspensió posterior, els finlandesos perdien prop de mig minut en l’especial al que s’hi afegirien 3 minuts i mig més de penalització per retard en el següent control horari quan els pilots miraven de reparar el seu Polo R WRC. La reparació no es va poder dur a terme, amb el que el cotxe dels finlandesos era molt díficil de pilotar i els minuts vers els líders anaven caient fins que finalment en la penúltima especial cronometrada, aquests finalment decidien acollir-se a la norma "rally-2" per tal de sortir l’endemà.

Tornant a la segona prova especial cronometrada, els belgues de l’equip de Qatar Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi aconseguien el millor registre, el que permetia a la jove parella passar de la sisena posició provisional que ocupaven al terme de la primera prova cronometrada, fins al liderat ex-aequo amb els finlandesos de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. El norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson restaven en la tercera posició a 1 dècima de segon dels dos líders empatats, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia baixaven fins la quarta plaça a tan sols 9 dècimes de segon dels millors temps.

La tercera prova especial cronometrada era la més llarga de la jornada inicial, amb tan sols 13,68 km de distància; aquí els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi marcaven el millor temps, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi aconseguien el segon millor registre a 9 dècimes de segon de l’escratx dels de Volkswagen i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’hi deixaven 2 segons, el que significava que la parella belga seguia compartint el liderat una especial si bé ara era amb els pilots de la Provença.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien el seu primer escratx al ral·li en la quarta especial cronometrada, i com si d’un caprici es tractés, els finlandesos treien 1,1 segons als belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, justament la distància que els separava al terme de la cronometrada anterior, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia cedien 2,7 segons amb la parella de Citroën, amb el que finlandesos i belgues tornaven a compartir la primera posició. D’altra banda Mads Østberg i Jonas Andersson hi marcaven el sisè millor temps, a 3,3 segons de l’escratx, amb el que corrien el risc de perdre el tren de la lluita per la victòria.

La parella escandinava de M-Sport reaccionava en la penúltima especial cronometrada emportant-se el seu primer millor temps, el qual els permetia pujar fins la segona plaça provisional, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que havien escollit sortir en la posició més endarrerida possible després de marcar el temps més baix en el tram de proves, un aiguat els enxampava en el moment d’iniciar l’especial i es deixaven 16 segons i quatre posicions en la general.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul quedaven llavors com a líders en solitari, i els belgues confirmaven la seva posició adjudicant-se l’escratx a l’especial espectacle de Killeri, mentre que per darrera Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’intercanviaven la posició amb Mads Østberg i Jonas Andersson després de que tots dos equips hi tinguessin una actuació més aviat discreta.

Així doncs s’arribava a la neutralització de la primera etapa, amb Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul com a líders provisionals amb 5,2 segons de marge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que l’avantatge en relació a Mads Østberg i Jonas Andersson era de 8,9 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda aconseguien superar en el darrer sospir de la jornada als seus compatriotes privats Juho Hänninen i Tomi Tumoninen i restar així a les portes de les places de podi a 13,8 segons dels primers classificats.

La segona jornada del ral·li, programada a 8 proves especials més una nova passada per la superespecial espectacle de Killeri, tenia ja un format més convencional en quan hi havia un reagrupament per a les assistències en l’equador de l’etapa, que tanmateix servia per dividir els bucles del matí i de la tarda, o les primeres de les segones passades pels trams.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’imposaven en la primera cronometrada del dia per tornar-se a ficar en la lluita per les primeres places, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul mostraven un rendiment inferior al de l’etapa anterior i viatjaven de la primera fins la tercera posició, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson feien el viatge a la inversa, passant a liderar provisionalment el ral·li. L’arrancada folla progressava en quan el reenganxat Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, així com els seus companys d’equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia empataven a l’escratx en la segona prova del dia i deixava pas als provençals cap al liderat del ral·li per tan sols 2 dècimes de segon.

D’altra banda en aquesta segona especial cronometrada es produia una de les imatges més mítiques d’aquesta edició del ral·li quan el pilot rus Evgeniy Novikov i la seva navegant austíaca Ilka Minor se sortien de la pista i colisionaven contra els arbres, els pilots, tot i tenir el capot del seu Fiesta RS WRC alçat i enganxat al para-brises, van continuar disputant l’especial fins al final, el que va perjudicar considerablement als britànics de Citroën Kris Meeke i Chris Patterson que els van atrapar en la pista i sense possibilitat d’avançar-los, motiu pel qual la organització els va conferir un registre més proper al que haguessin marcat de no haver-se topat amb la xicana rodant.

La imatge de Novikov-Minor circulant amb el seu Fiesta RS WRC desmanegat esdevingué una icona del ral·li.

Tornant a les primeres places, el marge de només 2 dècimes de segon era neutralitzat immediatament per la parella escandinava de M-Sport, que en aconseguir el registre més baix en la tercera i penúltima especial del bucle, amb el que els pilots del Ford Fiesta RS WRC número 4 passaven a liderar la prova. D’altra banda, els pilots del Fiesta RS WRC número 11, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, seguien mostrant-se cautelosos, i els seus cronos no eren ni de bon troç com els de la jornada anterior, amb el que aquests es veien superats per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en aquesta especial cronometrada i per tant fora de les places de podi.

Abans d’entrar al reagrupament per a les assistències, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es tornaven a imposar en la quarta prova cronometrada del dia, amb el que les distàncies entre els dos aspirants a victòria quedaven reduides a 8 dècimes de segon. Mentre que el forat amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’obria una mica més i a la seva vegada el dels finlandesosen relació amb els belgues, també.

Ja per la tarda, en les segones passades pels trams cronometrats del matí, els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es mostraven inaccessibles, en quan els pilots s’embutxacaven els 5 escratxs possibles del bucle, el que no només els hi conferia el liderat provisional de la prova amb el primer d’ells, sino que a més a més aprofitant tot un seguit de problemes per part dels seus rivals més directes, aconseguien un marge prou important tenint en compte el devenir de la prova fins aquell moment.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren els primers en trobar-se amb problemes quan en la sisena especial del dia patien una sortida de pista en una secció que es disputava en cinquena velocitat, aixó els suposava una doble punxada i cedir una vintena de segons i la tercera plaça en mans de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Precisament els belgues punxaven en la següent prova especial, peró l’esmortidor posterior danyat en el Citroën DS3 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a resultes de la sortida de pista anterior, els impedia atacar per aconseguir l’última plaça de podi.

Els següents en trobar-se amb problemes van ser Mads Østberg i Jonas Andersson, els pilots desllandaven la roda anterior esquerra sense ni tan sols punxar-la en l’últim dels trams cronometrats forestals, perdent-hi 25,8 segons vers els provençals i la segona plaça en favor dels belgues.

La superespecial de Killeri no deixava massa canvis rellevants en la taula, i com en la jornada anterior donava pas a la neutralització de l’etapa, a la que s’hi arribava amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia com a líders seguits de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul a 38,1 segons del seu temps. Mads Østberg i Jonas Andersson tancaven les places de podi a 39,0 segons de la parella francesa de Volkswagen, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, a 1 minut i 1,4 segons, veien impossible plantejar-se la victòria.

Com en la temporada anterior el ral·li finalitzava en dissabte, jornada en la qual s’hi programaven 4 trams a doble passada, el que generava un total de 8 proves especials d’una distància cronometrada de 130,20 km. Mads Østberg i Jonas Andersson s’imposaven en la primera prova sabatina per tal d’avançar als belgues en la segona plaça provisional. Aquests reaccionaven i en guanyar la següent especial, escurçaven distàncies amb els pilots del primer equip de M-Sport sense arribar a superar-los.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que havien tingut una arrencada d’etapa un tan cautelosa, es destapaven en el tram llarg de l’etapa, el mític Ouninpohja en el que paral·lelament Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul recuperaven la segona plaça per 3 dècimes de segon. Mads Østberg i Jonas Andersson tornaven a anotar-se l’autoria del registre més baix en el quart tram del dia, el que permetia als escandinaus tornar a recuperar la plaça que acabaven de perdre en mans dels pilots belgues de l’equip de Qatar.

En sortir de les assistències, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien un altre escratx justament per davant dels seus acompanyants provisionals al podi peró en ordre invers, mentre que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul seguien escurçant distànces amb Mads Østberg i Jonas Andersson amb l’escratx en el sisè tram cronometrat del dia.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es tornaven a deixar anar en la segona passada per Ouninpohja, on amb una velocitat promig de 130,7 km/h, els francesos s’emportaven l’escratx alhora que el récord de temps en tan icónic tram. Alhora Mads Østberg i Jonas Andersson havien de fer una maniobra evasiva per evitar colisionar contra una pedra que havia quedat al mig de la traçada, els que els va suposar perdre uns 20 segons i la segona plaça.

En el Power Stage, última de les proves cronometrades del recorregut del ral·li, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul aconseguien llevar per 3 dècimes de segon el millor temps a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, amb el que la parella belga s’emportava al seu compte particular els 3 punts extra que suposava haver marcat el temps més baix, mentre que els francesos s’havien de conformar amb 2.

Un cop els 57 equips participants van entrar al parc tancatde Jyväskylä, es donava per finalitzat el 63è Ral·li 1000 Llacs, oficialment anomenat Ral·li de Finlàndia, en el que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi aconseguien la seva primera victòria en territori finlandès en completar el recorregut en 2 hores 43 minuts i 10,4 segons, 37,0 segons menys que els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul que demostraven així haver madurat molt en el seu pilotatge. Mads Østberg i Jonas Andersson per la seva banda tancaven el podi a 57,6 segons dels guanyadors, el que suposava que per segona vegada en la història del ral·li, l’anterior fou en 2003, que cap pilot finlandès ocupés un dels calaixos del podi.

Østberg-Andersson tancaven el podi, el que significava que no hi havia cap finlandès.

En categoria WRC-2, és a dir la reservada a cotxes de 4 rodes motrius peró sense homolagació WRCar, la primera jornada va estar marcada pel domini dels debutants Ford Fiesta R5, cotxes que aconseguien tots els escratxs possibles, amb 3 per a Jari Ketomaa i Marko Sallinen, que completaven la jornada com a líders, un escratx pels britànics Eflyn Evans i Daniel Barritt i un altre per la parella d’estonis Karl Kruuda i Martin Järveoja.

Els líders arrodonien la feina feta en imposar-se en totes les cronometrades del divendres al matí, amb el que la parella finlandesa aconseguia obrir un forat d’una mica més d’1 minut en relació als polonesos Robert Kubica i Maciej Baran, segons classificats en la provisional. En les segones passades per les especials, els locals aconseguien imposar-se en tres de les 5 cronometrades, i només una sanció aplicada de 10 segons per fer 1 minut tard en un control horari, posava una mica de fre a l’arrencada dels líders.

Cara la jornada sabatina final, Jari Ketomaa i Marko Sallinen van afluixar una mica el ritme per no posar en perill la seva victòria, tot i aixó els pilots encara van ser a temps d’anotar-se dos millors temps més en el seu compte particular. La concessió que feien els líders, donava una oportunitat per a que els seus compatriotes d’Škoda Esapekka Lappi i Janne Ferm brillessin en embutxacar-se un total de sis escratxs al llarg de l’etapa final i maquillar una mica el resultat de la jove parella que en la sisena especial del dissabte s’havia vist obligada a abandonar en malmetre les suspensions del seu Fabia S2000.

En clau de campionat, la victòria que aconseguia Jari Ketomaa en la cita domèstica era del tot irrellevant en quan el pilot finlandès tot just participava per primera vegada en el certàmen i per tant aquests eren els seus primers punts. Qui treia profit als 18 punts aconseguits era el polonès Robert Kubica, el qual davant les absències d’Abdulaziz Al-Kuwari i Nicolas Fuchs, i l’abandonament de l’ucrainès Yuriy Protasov s’enfilava fins la tercera plaça provisional a tan sols 2 punts del pilot peruà.

Ketomaa-Sallinen guanyaven sense massa oposició en el debut mundial del Fiesta R5.

En categoria WRC-3, els birtànics Alastair Fisher i Gordon Noble començaven dominant la prova en sumar 4 escratxs de 6 possibles al llarg de la primera etapa per davant de l’irlandès Keith Cronin i el britànic Marshall Clarke, que amb un únic temps escratx feien entrada al parc tancat a 9,2 segons dels líders.

Divendres els líders començaven l’etapa marcant un altre millor temps, peró en la segona especial cronometrada els britànics es veien forçats a abandonar per accident, cedint el testimoni a Keith Cronin i Marshall Clarke, que a la seva vegada eren els homes més ràpids en l’especial i en les tres que la seguien. Per la tarda el pilot irlandès i el seu acompanyant britànic seguien mostrant unes altes prestacions, gràcies a les quals aconseguien un marge de minut i mig vers els segons classificats.

Arribats a la jornada final sabatina, els líders van afluixar una mica més el ritme per tal d’assegurar-se la victòria, una victòria que era la primera de la temporada i que en unir-se amb el segon lloc de Sardenya, deixava al pilot irlandès a 18 punts del líder provisional del certàmen, el francès Sébastien Chardonet, el qual precisament a Finlàndia obtenia 18 punts.

Cronin-Clarke guanyaven el seu primer ral·li de la temporada i es reivindicaven com candidats al títol.

La competició reservada als més joves, la coneguda com Junior WRC, tenia una arrencada gairebé tan trepidant com el de la categoria reina. Els turcs Murat Bostanci i Onur Vatanserver sorprenien a propis i aliens amb el millor temps en la primera especial cronometrada del recorregut, si bé immediatament els estonis Sander Pärn i Ken Järveoja posaven les coses al seu lloc. A partir de llavors es va establir un duel tancat per la victòria a tres bandes entre els estonis, els finlandesos Andreas Amberg i Mikka Lukko així com el suec Pontus Tidemand i el seu copilot norueg Ola Fløene, que acabaria amb aquests tres equips classificats en aquest ordre a l’entrada al parc tancat separats per 1,7 i 5,0 segons respectivament.

Divendres al matí Andreas Amberg i Mikka Lukko començaven a enfilar camí cap a la victòria en guanyar tres dels quatre trams cronometrats del primer bucle de l’etapa, mentre que Pontus Tidemand i Ola Fløene rebien 3 minuts i 10 segons de penalització en fitxar 19 minuts tard al control horari, el que allunyava considerablement a la parella escandinava de la victòria. Amb les segones passades per les especials, arribava la reacció de Pontus Tidemand i Ola Fløene, que miraven de recuperar quantes posicions els hi fos possible, així com de Sander Pärn i Ken Järveoja, fins que una punxada en la penúltima especial aturava la progressió dels estonis i deixava als finlandesos amb més de 2 minuts al capdavant de la general.

Amb unes distàncies tan importants, la general ja no va viure més canvis fins a la conclusió de la prova, en la que el pilot local Andreas Amberg aconseguia la seva primera victòria de la temporada i assolia la quarta posició provisional del certàmen a 1 punt de Sänder Parn, tercer classificat, a 6 punts de José Antonio Suàrez, segon, i a 35 de Pontus Tidemand, líder destacat amb una victòria a Portugal, un segon lloc a Grècia i el tercer lloc que just aconseguia a Finlàndia.

Amberg-Lukko guanyaven a casa amb certes dosis de fortuna.

Tot i que Sébastien Ogier assegurava que no tenia intencions de sortir a guanyar el Ral·li de Finlàndia gràcies al marge que el pilot gaudia en la provisional del campionat de pilots, el cert és que el pilot de Gap finalment acabava guanyant la prova i gairebé el Power Stage, amb el que el líder gairebé aconseguia doblar la puntuació que el separava dels segons classificats, que donats els resultats de la cita finlandesa eren el belga Thierry Neuville i el finlandès Jari-Matti Latvala. L’empat d’aquests dos pilots, donava pas ficticiament Mikko Hirvonen al tercer lloc provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	181
Jari-Matti Latvala Thierry Neuville	91 91
Mikko Hirvonen	73

En la taula provisional del campionat de constructors, Volkswagen seguia afermant-se en el liderat gràcies a sumar més punts que cap altre dels seus opositors; encapçalats per Citroën, que a Finlàndia tenien una de les seves pitjors acutacions, sobretot per part d’uns desaparescuts Dani Sordo i Carlos del Barrio, i seguits per M-Sport, els quals gràcies a tenir 2 cotxes en el seu equip, aconseguien sumar més punts que la formació satèlit de Qatar i desfer la igualada que tenien en sortir de Sardenya.

Constructor	Punts
Volkswagen	251
Citroën	196
M-Sport	112

Latvala-Anttila s’entregaven en cos i ànima sobre-posant-se a una pinça de fre averiada, per aconseguir la victòria a casa .

El diumenge 3 d’agost de 2014, Jyväskylä tornava a ser escenari d’una cerimònia de clausura del Ral·li dels 1000 Llacs, en concret de la seva 64ena edició, la qual amb puntuabilitat pels certamens reservats a pilots, constructors, mundial WRC-2 i WRC-3, així com la copa privada concebuda per a la promoció de joves talents, la Drive DMack Cup, s’iniciava el dijous 31 de juliol a la mateixa ciutat amb 76 equips presents a la rampa de sortida dels 77 que prèviament hi havien formalitzat la seva inscripció oficial. El ral·li, que comptava amb 360,94 km cronometrats al llarg de 26 proves especials, era completat per 54 dels participants.

Ogier-Ingrassia es van esforçar de valent per evitar l’inevitable.

El ral·li arrancava el dijous 31 a primera hora de la tarda amb un conjunt de 4 proves especials que totalitzaven 59,54 km de lluita contra el cronòmetre, i en els que la pluja va fer acte de presència, fenòmen que treia ferro al fet d’anar obrint pista, labor que pertocava a la parella francesa de Volkswagen formada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, en virtud de líders provisionals del campionat. Tot i aixó, els seus companys d’equip finlandesos, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila competien amb l’estímul de fer-ho davant de la seva afició, el que els va portar a aconseguir el millor temps en les tres primeres proves cronometrades, sent el tercer dels seus escratxs ex-aequo amb els seus companys d’equip francesos.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’adjudicarien l’escratx en solitari en el quart i últim tram de la primera jornada, amb el que les dues parelles de Volkswagen farien entrada al parc tancat separades per tan sols 4,5 segons, mentre que el pilot nord-irlandès Kris Meeke i el seu copilot irlandès Paul Nagle, situaven el seu Citroën DS3 WRC en una sorprenent tercera plaça a només 9,2 segons dels líders, després de sumar dos tercers temps escratx i un segon millor registre.

Per darrera d’ells la classificació començava a obrir-se una mica, i els finlandesos de M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que assolien la quarta plaça en la última especial cronometrada de la primera etapa en superar-hi els seus compatriotes de Hyundai Juho Hänninen i Tomi Tuominen, es trobaven ja a 26,4 segons de la primera plaça, encapçalant un grup compacte en el que a part de trobar-se el i20 WRC de la parella finlandesa anteriorment esmentada, també s’hi trobava el tercer Polo R WRC en mans dels noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, classificats a 27,2 segons dels seus companys d’equip.

La segona etapa del ral·li tenia ja un format més convencional, amb quatre trams cronometrats agrupats en un bucle que es disputava en dues ocasions, generant un total de vuit especials, a la que s’hi afegia una segona passada pel darrer tram del dijous al vespre per assolir una distància competitiva de 134,47 km. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila refermaven la seva condició de líders provisionals en imposar-se en les dues primeres cronometrades de la jornada, si bé el rendiment que en treien en forma de segons vers els seus principals rivals era més aviat curt, més encara quan els pilots de Citroën de les dues irlandes, Kris Meeke i Paul Nagle, s’imposaven en la tercera especial del bucle matinal i els seus companys d’equip i principals rivals en la lluita per la victòria, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, aprofitaven les humitats remanents de les pluges caigudes en la jornada anterior per tal d’imposar-se en el quart tram del dia.

Per darrera Juho Hänninen i Tomi Tuominen recuperaven la quarta plaça provisional al terme de la primera especial del divendres, peró en la següent cronometrada els finlandesos de Hyundai queien dins el voral de la pista i feien diverses voltes de campana amb el seu i20 WRC, perdent-hi una mica més d’un minut i deixant el seu cotxe en unes condicions deplorables. Malgrat tot, els pilots van seguir competint a costa d’anar veient com els segons els hi anaven caient i les posicions també.

En les segones passades per les especials, i ja amb el terreny força més sec que al matí, el diferencial d’obrir pista o no es va fer més gran, i malgrat que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el millor temps en la cinquena especial cronometrada del dia, en les següents els francesos no van poder mantenir el ritme que imprimia Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que amb tres escratxs consecutius es refermaven al capdavant de la general. Els provençals peró no només perdien el contacte amb els seus companys d’equip, sinó que a més a més es veien superats pel Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle en la setena especial del dia, si bé els campions mundials en vigència, en imposar-se en la novena i última especial cronometrada del dia, recuperaven part del temps cedit.

L’altre punt calent de la taula, el que afectava a la lluita per la quarta posició, els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene encertaven amb la configuració del seu Polo R WRC en les assistències intermedies, i si bé en un primer moment del bucle de la tarda aquests perdien plaça amb el Citroën DS3 WRC de Mads Østberg i Jonas Andersson, a les acaballes de la jornada els de Volkswagen amb un segon millor temps guanyaven de cop dues posicions i se n’anaven a dormir en la quarta posició a 1 minut i 4,2 segons dels seus companys d’equip i líders provisionals Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que el seu marge vers Mads Østberg i Jonas Andersson així com en relació Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, era de tan sols 1,2 i 3,1 segons respectivament.

Kris Meeke i Paul Nagle per la seva part feien entrada al parc tancat a 19,7 segons dels primers classificats, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es trobaven a 21,3 segons dels seus companys d’equip.

El programa de la tercera jornada del ral·li, la sabatina, comptava amb 10 proves especials de 130 ,36 km cronometrats, en els que l’ordre de sortida s’invertia, i per tant Sébastien Ogier i Julien Ingrassia deixaven d’obrir pista. Malgrat aixó, els líders aconseguien imposar-se en quatre dels cinc trams del bucle matinal, per 1 sol escratx per part de la parella francesa, amb el que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’escapaven encara una mica més; si més no, per cònsol dels campions mundials, aquests aconseguien recuperar la segona plaça en detriment de Kris Meeke i Paul Nagle un cop s’havia completat la segona prova cronometrada.

Per la tarda, en tornar a passar per les especials cronometrades, semblava que el devenir escrit al matí es tornaria a repetir en quan Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la sisena especial sabatina, repetició de la primera, peró en la següent els líders topaven amb un esboranc, que els provocava quedar-se amb la pinça de fre frontal dreta inoperativa. Aquesta averia va permetre a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia imposar-se en les quatre proves especials que restaven per disputar-se, i eixugar les distàncies amb els seus companys d’equip fins a situar-les en tan sols 3,4 segons a l’entrada del parc tancat. Kris Meeke i Paul Nagle per la seva banda, no es mostraven tan competitius com en la jornada anterior i fitxaven a 32,4 segons dels finlandesos.

Per darrera la lluita per la quarta plaça quedava pràcticament decidida, Mads Østberg i Jonas Andersson deformaven el seu arc de seguretat en la primera cronometrada de la tarda, dinovena en el comput global del ral·li, amb el que la parella escandinava de Citroën es veia obligada a abandonar la competició. D’altra banda el rendiment d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene era clarament superior al de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que els noruegs de Volkswagen aconseguien obrir un forat de gairebé 1 minut en relació als finlandesos de M-Sport i pràcticament assegurar-se la quarta posició final, amb el que el ral·li perdia un dels punts calents, si bé l’altre es posava roent.

La quarta i última jornada del ral·li constava de tan sols tres especials cronometrades de 36,60 km de distància, peró donades les distàncies tan curtes que separaven al primer del segon classificat, resultaven suficients. Els líders Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en el primer d’ells per elevar el gap fins als 5 segons amb el pilot de Gap i el seu navegant d’Aix-en-Provence. La segona especial cronometrada dominical era de vital importància, doncs amb 23,02 km competitius, pràcticament suposava l’última opció dels provençals. Aquests guanyaven l’especial, peró als seus companys d’equip només aconseguien llevar-lis 1,3 segons i deixar les distàncies en 3,7 segons, 3 dècimes de segon més de com havien començat la jornada.

La tercera i última cronometrada del dia, repetició de la primera, suposava tanmateix el Power Stage. Aquí Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tornaven a marcar el millor registre, si bé només aconseguien llevar 1 dècima de segon a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que es classificaven just per darrera seu, i per tant la victòria d’aquests es consumava per 3,6 segons. Kris Meeke i Paul Nagle eren la tercera parella en aconseguir punts extra en aquest Power Stage i certificaven igual posició final a 50,6 segons dels guanyadors.

Així doncs, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien tornar a guanyar el Ral·li de Finlàndia 4 anys després de la seva primera victòria domèstica, acabant així amb el domini francés que havia sotmés als finlandesos en les tres últimes edicions de la cita.

Fantàstic resultat de Meeke-Nagle que en certs moments estigueren en posicions més capdaventeres.

En el campionat WRC-2 la primera jornada va estar especialment moguda, els locals Jari Ketomaa i Kaj Lindström eren els primers líders de la categoria en imposar-se en la primera especial cronometrada, si bé en la segona els locals perdien el seu lloc de privilegi en mans dels seus companys d’equip Ott Tänak i Raigo Mõlder. Els estonis peró patien una punxada en la tercera especial del dia, amb el que de cop perdien 4 minuts i baixaven sis posicions en la classificació. Jari Ketomaa i Kaj Lindström, amb l’altre Fiesta R5 de l’equip DMack, recuperaven la primera posició, una posició que ja conservarien fins a l’entrada al parc tancat.

Ott Tänak i Raigo Mõlder iniciaven el mateix dijous al vespre la seva remuntada, una remuntada que s’extenia al llarg del divendres, fins que en la sisena especial cronometrada del dia una nova punxada acabava amb la ratxa de sis escratxs consecutius i els estonis passaven de la quarta fins la sisena posició provisional. Ott Tänak i Raigo Mõlder es tornaven a alçar i completaven la jornada imposant-se en les tres especials que restaven per celebrar-se. Per davant Jari Ketomaa i Kaj Lindström anaven fent la molla amb els segons classificats, els també estonis Karl Kruuda i Martin Järveoja, els quals pilotaven un vell Fiesta S2000.

En les primeres cronometrades del dissabte es va seguir la tónica del divendres, Ott Tänak i Raigo Mõlder eren una i altra vegada els homes més ràpids en pista, mentre que Jari Ketomaa i Kaj Lindström anaven obrint forat amb els seus rivals més directes de manera paulatina, fins que l’obligació de para a canviar una roda punxada en la tercera especial del dia, suposava als finlandesos perdre la seva condició de líders, un rol que passaven a ocupar Karl Kruuda i Martin Järveoja per un marge proper als 3 minuts.

Els nous líders no eren ni de bon troç els homes més ràpids en pista, doncs els seus rivals més directes els hi aconseguien retallar 1 minut en el que restava de ral·li, peró el gran marge de confiança conferit per les punxades de les DMack permetien a Karl Kruuda i Martin Järveoja aconseguir la seva primera victòria en terreny finlandès; una victòria que s’afegia a l’aconseguida a Suècia i que pujava al pilot fins al tercer lloc provisional del campionat, a 1 punt de l’ucrainès Yuri Protasov i a 7 del líder, l’italià Lorenzo Bertelli.

Kruuda-Järveoja no van ser els més ràpids, peró si els que menys temps perdien.

En el campionat reservat als cotxes de dues rodes motrius, el WRC-3, l’eslovè Martin Koči i el txec Lukáš Kostka esdevenien els primers líders de la categoria gràcies a imposar-se en les dues passades pel tram de Lankamaa, el més llarg de la tarda del dijous. L’endemà divendres arribava la reacció dels locals Teemu Suninen i Juha-Pekka Jauhiainen, una reacció que es veia truncada quan aquests patien una punxada i es deixaven gairebé 3 minuts en l’incident.

Dissabte la parella finlandesa va seguir picant pedra fins que una sortida de pista en la quarta prova cronometrada del dia, els feia perdre prop d’un minut alhora que deixava el seu Citroën DS3 R3T força malmés, unes condicions que els suposava perdre un altre minut en la següent especial, afortunadament per a la parella l’última del bucle. Lluny de donar-se per vençuts, tots i els prop de 4 minuts cedits en relació amb Martin Koči i Lukáš Kostka, líders de la categoria des del primer instant, Teemu Suninen i Juha-Pekka Jauhiainen van seguir atacant al llarg de la tarda per tal de superar als francesos Quentin Giordano i Valentin Serraud primer i després gràcies a la baixa per accident dels rumanesos Simone Tempestini i Dorin Pulpea, arribar fins la segona posició, si bé el temps que havien aconseguit recuperar als líders fregava només el mig minut.

Els líders peró fitxaven tard a l’entrada del darrer control horari, el que els suposava rebre una penalització de 3 minuts i veure com el seu gran coixí vers Teemu Suninen i Juha-Pekka Jauhiainen pràcticament s’eixugava. Aquests no van deixar perdre l’oportunitat i amb un pilotatge excels aconseguien finalment liderar la categoria en la penúltima cronometrada del ral·li, completant el recorregut com els guanyadors.

Per a Teemu Suninen la victòria tot just suposava els primers punts del campionat, entrant doncs a la taula general per la sisena posició provisional, mentre que el líder provisional, el francès Stéphane Lefebvre, tenia un paper pobre a la cita finlandesa en haver-se de reenganxar al ral·li en la segona prova especial del divendres i només assolia la vuitena posició final que li donava 4 punts.

La tenacitat i una mica de kharma portava a Suninen-Jauhiainen a la victòria.

Max Vatanen, fill del mític pilot Ari Vatanen, així com el seu navegant Mikka Lukko, esdevenien els primers líders de la copa privada Drive DMack, en la que l’asturià José Antonio Suárez i el seu acompanyant madrileny Borja Rozada van intentar immiscir-se en la lluita per les primeres places, peró en aconseguir liderar la categoria, acte seguit patia una de les tantes sortides de pista que el pilot acostumava a patir.

Divendes al matí peró el liderat de la parella finlandesa tocava fi en quan els britànics Tom Cave i Craig Parry es mostraven força superiors a la resta de pilots, doncs en 5 trams els pilots aconseguien 4 escratxs consecutius i un segon millor temps a 9 dècimes de segon de l’escratx, el que lógicament els donava pas a liderar la categoria. Per la tarda els britànics mantenien dinàmiques i amb 2 temps escratx i 2 segons temps escratx més, aquests aconseguien obrir un petit forat de 20 segons vers l’estoni Sander Pärn i el britànic James Morgan.

Precisament aquests últims pilots esmentats aconseguien eixugar els 20 segons de diferència en les dues primeres especials cronometrades del dissabte i per tant passar a liderar la copa. Els pilots mantenien el nivell que els havia portat fins al liderat en bona part de l’etapa sabatina, el que coincidint amb la baixa obligada de Tom Cave i Craig Parry en la setena especial del dia per averia en les suspensions, deixava a la parella estonio-britànica amb un liderat de gairebé 3 minuts a l’entrada al parc tancat. Un marge més que suficient com per a que el pilot s’assegurés la seva tercera victòria consecutiva de la temporada i comencés a pensar en el seu guardó de final de temporada.

Pärn-Morgan van despertar dissabte per aconseguir la tercera victòria de la temporada.

En el campionat reservat a pilots, la victòria que aconseguia Jari-Matti Latvala en la seva Finlàndia natal, permetia al pilot escurçar en 6 punts la diferència que el separava del seu company d’equip i líder indiscutible del campionat, el francès Sébastien Ogier; el qual minimitzava el fet de no guanyar en adjudicar-se els 3 punts extra del Power Stage. Andreas Mikkelsen per la seva part no es mostrava tan combatiu com en cites anteriors, peró la baixa del seu compatriota Mads Østberg feia bona la seva quarta plaça final, la qual l’enfortia en la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	187
Jari-Matti Latvala	143
Andreas Mikkelsen	95

En la taula del campionat de constructors, Volkswagen sumava el seu tercer doblet de la temporada, el que permetia als de Wolfsburg començar a acariciar els llorers del segon títol de constructors consecutiu, doncs Citroën només aconseguia situar un dels seus cotxes a la línia de meta i M-Sport tenia un rendiment força baix a la cita en la que en edicions anteriors havien aconseguit la victòria, només superant l’horror de Hyundai o el segon equip de Volkswagen que concursava amb 1 sol cotxe.

Constructor	Punts
Volkswagen	305
Citroën	130
M-Sport	106