Blog

Amb aquesta victòria, Juha Kankkunen comptava 5 podis per 5 primeres posicions.

El dimarts 8 de juliol de 1986 a Auckland s’hi celebrava la cerimònia de clausura del 16è Ral·li de Nova Zelanda, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb un total de 13, suposava el pas d’equador del certamen. La prova neozelandesa, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i pilots de Grup A, comptava amb un total de 55 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 52 emprendrien la marxa des de la rampa de sortida ubicada a la mateixa capital de l’illa nord el dissabte 5 de juliol de 1986, des d’on farien front a un recorregut composat per 35 proves especials cronometrades de 597,76 km de distància al llarg de 4 jornades de competició, una distància que va ser retallada per la FISA arran dels accidents de Còrsega i Portugal dels aproximadament 900 km previstos al llarg de 46 proves especials i que va ser superada per 40 formacions participants.

En quan les pistes es van tornar més lliscants, Alén-Kivimäki no van poder amb el Peugeot 205 T16.

A les 10 en punt del matí del dissabte 5 de juliol es donava la sortida a la primera etapa del ral·li, un bucle amb origen i arribada a Auckland format per 12 proves especials de 181,96 km cronometrats, de les que la primera d’elles, Auckland Domain, era asfaltada. Una distància que convertia la jornada sabatina en la més llarga de tot el programa, i que conduïa als 52 equips participants cap al nord de l’illa.

Convé però no enganyar-se amb la xifra d’equips participants, doncs a la gran distància de la que es trobava la ronda neozelandesa vers qualsevol base dels equips oficials del certamen, calia afegir que la FISA ja havia anunciat que de cara a la temporada següent, els cotxes amb fitxa d’homologació de Grup B estarien prohibits en el campionat del món de ral·lis. Una decisió que va empènyer a formacions com ara Audi, Ford, Citroën o Austin Metro, algunes dels quals ja estaven planificant fins i tot el futur Grup S, a abandonar el campionat, doncs no tenia sentit seguir invertint en un cotxe que cauria en via morta, pel que el duel quedava en un assumpte entre Lancia i Peugeot, els dos aspirants al títol.

D’entre els Lancia i els Peugeot, tres equips pels turinesos i dos pels borgonyesos, ràpidament es va veure que la lluita per la victòria era cosa de dos. Juha Kankkunen i Juha Piironen s’imposaven en les 2 primeres proves especials programades i aconseguien un coixí de 10 segons vers els seus compatriotes Markku Alén i Ilkka Kivimäki, un marge que quedaria estabilitzat després de la disputa de la tercera cronometrada, en quan les dues formacions finlandeses hi empataven a temps en la victòria de tram.

Els campions del món en vigència, Timo Salonen i Seppo Harjanne, aturaven sempre el cronòmetre per darrera dels seus compatriotes i es situaven en tercera posició a 23 segons, mantenint a ratlla els Delta S4 de Mikael Ericsson i Claes Billstam i de Miki Biasion i Tiziano Siviero que s’immiscien en una lluita per la quarta posició. Per darrera dels Lancia, i amb només 3 proves especials cronometrades disputades, un gran forat de més d’un minut, deixava a l’Audi Quattro A2 Malcolm Stewart i Doug Parkhill en la sisena posició i la primera en la lluita entre els locals.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en solitari en la quarta prova especial programada i els de Lancia restaven a 1 segon del registre de Juha Kankkunen i Juha Piironen. En repetir autoria d’escratx en la següent prova especial, la parella de la formació transalpina arrabassava el lideratge als seus compatriotes de Peugeot. Paral·lelament, Timo Salonen i Seppo Harjanne, començaven a acusar problemes de pilotatge i els campions del món perdien la tercera plaça en favor de Miki Biasion i Tiziano Siviero, qui ja estaven a 42 segons dels seus companys d’equip.

Els nous líders refermaven la seva posició imposant-se en les quatre proves especials següents i sempre per davant de Juha Kankkunen i Juha Piironen, amb el que els de Peugeot restaven a 21 segons del lideratge, mentre que els companys italians dels primers, Miki Biasion i Tiziano Siviero, es situaven ja a 1 minut i 43 segons, quedant així certificat abans no acabés la primera etapa que el duel era cosa de 2.

Entretant, en l’enllaç entre el vuitè i novè tram, en el que els participants hi conduïen en ambdós sentits, Timo Salonen i Seppo Harjanne picaven contra el Toyota Corolla de Grup A del japonès Yoshinori Yamaguchi i el local John Coker. Malgrat que els mecànics de la formació del lleó aconseguien reparar els desperfectes que el seu 205 T16 Evo2 patia, el cert era que els campions mundials arribaven tard al següent control horari i rebien 26 minuts de penalització, el que els enviava a la part més baixa de la classificació.

Juha Kankkunen i Juha Piironen trencaven momentàniament la ratxa dels seus compatriotes, qui es quedaven sense llums en una cronometrada nocturna. En imposar-se en la desena prova especial, els de la firma borgonyesa escapçaven les distàncies vers els líders en 14 segons, per deixar-les per sota de la desena segons. Una victòria dels líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki per la mínima i per 2 segons en les dues últimes proves especials programades de la primera jornada de competició, deixaven les distàncies entre els dos equips en precisament 10 segons.

Les instal·lacions de l’Hotel Travelodge d’Auckland acollien una vegada més el parc tancat del ral·li, on els primers equips participants hi feien cap a 2 quarts de 10 de la nit del mateix dissabte 5 de juliol. 10 segons separaven a Markku Alén i Ilkka Kivimäki de Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que quan la distància es mesurava vers Massimo Biasion i Tiziano Siviero, tercers inquilins de les posicions de podi, aquest gap s’eixamplava ja fins als 2 minuts i 14 segons. Un tercer Lancia Delta S4, el dels suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, restava a les portes de les posicions de privilegi a 4 minuts i 42 segons dels seus companys finlandesos, avantatjant en pràcticament 6 minuts i mig al cinquè classificat, els locals Malcolm Stewart i Doug Parkhill.

La jornada dominical tenia 9 proves especials cronometrades en el seu programa, 4 de les quals eren asfaltades i les 5 restants de grava, d’una distància total competitiva de 108,11 km cronometrats. Una corda que conduïa als 46 equips participants que restaven en actiu fins a Rotorua, ciutat en la què els primers equips participants hi tenien programada l’entrada a partir de les 8 en punt del vespre i després de 10 hores d’activitat.

Els carrers de la ciutat veïna de Manukau suposaven el primer repte del dia, en els que Juha Kankkunen i Juha Piironen hi establien el millor temps per llimar un anecdòtic segon vers els seus rivals en la cursa per la victòria.

La pluja, que si bé era fina, havia compromès en certa manera l’estat de les pistes per les quals discorrien les 3 següents proves especials, el que afavoria lleugerament als pilots de Peugeot. Timo Salonen i Seppo Harjanne i Juha Kankkunen i Juha Piironen compartien el millor temps en la segona prova especial dominical, mentre que en la quarta, i just després d’abandonar el reagrupament de Hamilton, els joves finlandesos de la marca del lleó batien per 4 segons als seus companys campions del món. Entretant, un escratx en la tercera cronometrada, donava un glop d’aire als líders, que restablien les distàncies amb els principals pretendents a la seva primera posició.

Arribats a l’equador de l’etapa, l’asfalt tornava a fer acte de presència en l’itinerari amb tres proves especials consecutives sobre aquest element. Una superfície, en la que els 3 Lancia Delta S4 presents al ral·li es retornaven del cop rebut en els primers compassos de l’etapa, batent als seus rivals francesos en les 2 primeres d’elles i sempre amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki per davant dels seus companys Miki Biasion i Tiziano Siviero i Mikael Ericsson i Claes Billstam, qui compartien en ambdós casos el segon millor temps. Aquestes dues victòries parcials de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, permetien als líders assolir un gap màxim al llarg de l’etapa de 17 segons en relació a Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Ja en la tercera de les cronometrades asfaltades, de major corda cronometrada i setena en el còmput global de l’etapa, dinovena en el del rutòmetre de l’edició, Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien revertir tendències en aturar el cronòmetre abans que ningú, si bé els 2 segons que els de la casa borgonyesa aconseguien retallar als seus compatriotes de la marca italiana, els perdrien en la prova especial següent.

Així doncs, 17 segons tornaven a separar a les dues parelles finlandeses esdevingudes caps de files de cara a la darrera prova especial dominical i 17 segons eren els que Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien llevar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki en els 22,36 km cronometrats de l’especial, amb el què ambdues formacions passaven a compartir el lideratge. 

Els de Lancia, totalment insatisfets amb el resultat aconseguit, demanaven amargament la cancel·lació de l’especial perque aqui i allà passava d’aixòs i d’allòs, però els oficials desatenien les seves queixes, amb el que a les 8 en punt del vespre els primers equips dels 43 que aconseguien completar l’etapa, començaven a enfilar el camí cap al parc tancat de Rotorua amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki compartint la primera posició amb Juha Kankkunen i Juha Piironen. Miki Biasion i Tiziano Siviero, molt descontents amb el sistema emprat de caravana en els reconeixements, tancaven les places de podi a 3 minuts i 56 segons dels dos primers classificats, mentre que Mikael Ericsson i Claes Billstam estaven a 6 minuts i 12 segons dels seus companys precedint en més de 15 minuts els cinquens classificats, els locals Tony Teesdale i Greg Horne, primers neozelandesos després de que Malcolm Stewart i Doug Parkhill s’accidentessin en la tercera prova especial de la jornada.

La tercera etapa dibuixava un bucle cap a l’est de Rotorua i que per tant llur origen i final s’establia en la ciutat famosa per les seves fumaroles sulfuroses. A les 9 en punt del matí es donava la sortida del parc tancat a la primera parella participant, la qual per davant tenia 7 proves especials programades de 151,48 km cronometrats sobre grava. Una primera parella participant que els comissaris decidien que havia de ser Markku Alén i Ilkka Kivimäki, doncs els de Lancia no havien perdut el lideratge al llarg de tota la segona etapa.

Timo Salonen i Seppo Harjanne prosseguien amb la seva remuntada particular imposant-se en la primera prova especial del dia, mentre que els dos aspirants a victòria compartien el segon millor temps i per tant la primera posició seguia estant compartida. 

La igualada difícilment podia continuar i en ser segons sobre la pista, i en conseqüència amb menys grava solta, Juha Kankkunen i Juha Piironen s’imposaven en la segona i quarta prova especial cronometrada i esdevenien segons per darrera dels seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne en la tercera, amb el què en total els joves pilots finlandesos de Peugeot aconseguien 14 segons de marge sobre Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La furia per als encarregats d’obrir pista assolia les seves quotes màximes en la cinquena prova especial, moment en el que els pilots de Lancia es trobaven maquinària forestal enmig de la traçada i quan aquests estaven gestionant un revolt. La gravetat de l’incident era tan gran, que els comissaris ara si accedien a les peticions dels nòrdics de la firma torinesa i decidien cancel·lar l’especial.

Timo Salonen i Seppo Harjanne tancaven l’etapa amb dues victòries parcials que els hi permetien situar-se en cinquena posició provisional, mentre que els seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen sempre hi aconseguien el segon millor temps, amb el què les distàncies al capdavant de la taula s’eixamplaven.

A 1 quart de 6 de la tarda del mateix dilluns 7 de juliol, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’immiscien en el parc tancat de Rotorua en segona posició i a 21 segons del lideratge dels seus compatriotes Juha Kankkunen i Juha Piironen. Miki Biasion i Tiziano Siviero seguien tancant les posicions de podi, si bé els italians estaven ja classificats a 6 minuts i 27 segons dels líders. Mikael Ericsson i Claes Billstam restaven a les portes de les codiciades posicions d’honor a 9 minuts exactes dels líders, mentre que a Timo Salonen i Seppo Harjanne, cinquens, només els hi quedava esperar l’errada d’algú dels de davant per seguir guanyant posicions en trobar-se a 31 minuts i 53 segons dels seus companys d’equip.

La quarta i última etapa del ral·li suposava el retorn des de Rotorua fins a Auckland, concretament a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge del qual els participants havien marxat el diumenge a partir de les 10 del matí. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 7 proves especials cronometrades de grava i de 156,48 km de corda, un viatge que s’iniciava a les 8 en punt i que es donaria per conclòs a partir de 3 quarts i 5 minuts de 7 de la tarda.

L’ambient era sec, però tot i això les pistes seguien estant humides, motiu pel qual els Peugeot afrontaven les primeres especials de la jornada amb unes gomes especialment tallades. Juha Kankkunen i Juha Piironen duplicaven distàncies amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki en imposar-se en la primera cronometrada del dia, mentre que en les dues següents, en repetir victòries de tram, els de la firma del lleó tornaven a duplicar distàncies per situar-les en 1 minut i 34 segons. En la quarta prova especial cronometrada del dia, Juha Kankkunen i Juha Piironen sumaven el seu quart escratx consecutiu de l’etapa, si bé en aquesta ocasió la renda de segons ja era molt menor, tan sols 3.

Timo Salonen i Seppo Harjanne, que havien estat segons en les quatre proves especials anteriors, aprofitant la major maniobrabilitat dels Peugeot 205 T16 Evo2 sobre les serpentejants pistes neozelandeses de Waikato, trencaven la ratxa dels seus companys d’equip en la cinquena, per aconseguir així enviar el missatge que la velocitat dels campions del món seguia estant present, alhora que havien aconseguit retallar uns 2 minuts a Mikael Ericsson i Claes Billstam.

Els líders, tot i gaudir d’una considerable renda de segons, no afluixaven i aquests en imposar-se en la sisena prova especial del dia, aconseguien la distància màxima d’1 minut i 44 segons amb els segons classificats Markku Alén i Ilkka Kivimäki, un gap que els de Lancia retallarien en 4 segons, en quan els pilots sumaven la seva catorzena i última victòria de tram en la darrera especial programada.

Completada la segona passada per la cronometrada curta del bosc de Marmarua, les 40 formacions que aconseguien completar el recorregut, cobrien la vuitantena de quilòmetres d’enllaç que els conduïa de nou fins a l’hotel Travelodge d’Auckland, on els primers participants hi tenien prevista la seva entrada en quan passessin 5 minuts de 3 quarts de 7 del vespre del dimarts 8 de juliol de 1986.

En les instal·lacions hoteleres s’hi celebrava la cerimònia del podi, en la que Juha Kankkunen i Juha Piironen hi pujaven en el seu graó més alt en completar els 571,03 km cronometrats disputats en un temps de 5 hores 43 minuts i 45 segons, un registre que rebaixava en 1 minut i 40 segons l’aconseguit per Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Despenjats de la lluita per la victòria des d’un primer moment, Miki Biasion i Tiziano Siviero completaven el podi neozelandès a 9 minuts i 51 segons del registre dels guanyadors.

El sistema de reconeixements en caravana no va agradar a la parella italiana que competia per primera vegada a Nova Zelanda, malgrat tot van fer tercers.

En la categoria reservada a cotxes de Grup A, els carrers d’Auckland restaven importància a les 2 rodes motrius del Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i els pilots de la formació de Wolfsburg es feien amb la primera plaça per 3 segons de marge sobre el Mazda de Rod Miller i John Bellefleur i 4 segons vers el Subaru de Peter Bourne i Jim Scott.

Les distàncies lògicament eren curtes i en tan bon punt els participants posaven rumb a les primeres proves especials forestals, els líders ràpidament es veurien superats per Peter Bourne i Jim Scott primer i després per Rod Millen i John Bellefleur. 

Però tan ràpidament com havien perdut la primera posició, tan ràpid la recuperaven amb una victòria de tram en la quarta prova especial del dia, per mantenir-se ja en el lideratge de la classe fins al terme de la jornada, gràcies a sumar 6 victòries parcials i 2 segons millors temps en les 8 cronometrades que restaven per celebrar-se.

En el moment de retornar a Auckland, els líders mantenien a 43 segons del seu temps el Subaru RX Turbo Peter Bourne i Jim Scott i a 4 minuts i 53 segons el Mazda Familia 4WD de Rod Millen i John Bellefleur, tots dos neozelandesos, si bé els segons residien a Califòrnia, i dotats amb un cotxe de tracció integral.

En senyal de dol arran de la defunció del seu enginyer de Dunlop en un accident viari, l’equip Subaru decidia no reprendre la competició l’endemà diumenge al matí, amb el què els líders es trobaven de cop amb gairebé 5 minuts de marge al capdavant de la taula provisional. 

Les condicions humides de la jornada dominical així com una sanció de 30 segons per retard en la darrera prova especial, reduïa les distàncies vers Rod Millen i John Bellefleur fins als 3 minuts i 25 segons al terme de l’etapa, unes distàncies però que es van mantenir més o menys estables al llarg de la tercera jornada i que s’incrementarien fins als 5 minuts i 48 segons amb els que ambdós equips fitxaven al terme de la quarta i última etapa del ral·li.

Així doncs, gràcies a la victòria, primera de la temporada, Kenneth Eriksson aconseguia incrementar les distàncies al capdavant de la classificació vers l’austríac Rudolf Stohl, el qual a bord del seu Audi 80 Quattro va ser tercer a la prova kiwi.

Kenneth Eriksson i Peter Diekmann van dominar la categoria Grup A.

En el campionat per a pilots, Juha Kankkunen sumava la tercera victòria de la temporada, el que permetia al pilot finlandès obrir les distàncies amb el seu compatriota de Lancia Markku Alén fins als 34 punts, mentre que Bruno Saby, absent a la cita, es mantenia en tercera posició per davant de Massimo Biasion.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	76
Markku Alén	42
Bruno Saby	38

En el campionat de constructors, el duel entre Peugeot i Lancia s’inclinava a favor dels del lleó després de la quarta victòria de la temporada per només una, l’aconseguida pels malhauradament desparescuts Henri Toivonen i Sergio Cresto, al Monte-Carlo. Volkswagen per la seva banda, i malgrat competir amb un cotxe de Grup A, seguia en tercera posició amb 51 punts.

Constructor	Punts
Peugeot	107
Lancia	85
Volkswagen	51

Tot i obrir pista durant les dues etapes més llargues, Ogier-Ingrassia no van donar opció

Superant l’equador del campionat del món de ral·lis, el diumenge 5 de juliol de 2015 finalitzava a Mikolajki el 72è Ral·li de Polònia. Setena prova en el calendari que era puntuable per als certàmens de pilots, constructors, WRC-2, WRC-3 i la Drive D-Mack Fiesta Cup, el que permetia elevar la llista d’inscrits fins a 74 equips. D’aquests, 69 van prendre el camí des de la rampa de sortida cap a les 19 proves especials cronometrades de 313,53 km de distància que els esperaven el dijous 2 de juliol, sent disputada la última d’elles per 57 equips.

Mikkelsen-Fløene demostraven un pilotatge ràpid i madur.

Dijous els protagonistes del ral·li van ser els campions mundials Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, i els herois locals Robert Kubica i Maciej Szczpaniak, quan tots dos equips s’adjudicaven els dos millors temps tan en el tram de proves com en l’especial espectacle de Mikolajki i que donava el tret de sortida a l’edició al capvespre. Els pilots noruegs Andreas Mikkselen i Ola Fløene tancaven el podi provisional a 1 dècima de segon del Ford Fiesta RS WRC pilotat per l’ex-pilot de Fórmula 1.

L’acció propiament dita s’iniciava el divendres pel matí, on els pilots de Volkswagen Andreas Mikkelsen i Ola Fløene assaltaven el liderat en la primera especial cronometrada del dia marcant el millor registre. Però l’alegria de liderar la prova els hi durava poc, doncs els estonis de M-Sport Ott Tänak i Raigo Mõlder, aprofitant la seva posició de sortida més endarrerida i per tant trobar-se una pista força més neta de grava, s’adjudicaven de manera consecutiva els tres escratxs que completaven el bucle del matí i que els hi permetia situar el seu Ford Fiesta RS WRC en primera posició ja en la segona cronometrada del dia. Tot i els tres escratxs marcats, les distàncies eren curtes i els estonis arribaven a les assistències amb un avantatge de només 9,3 segons vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i de 16,7 segons en relació a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, molt crítics amb la norma de l’ordre de sortida.

En el bucle de la tarda es tornava a passar pels trams del matí, si bé en diferent ordre, pel que amb la pista més neta de grava els líders de la general Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’adjudicaven els dos primers trams que es celebraven i aprofitant una averia en els frens d’Ott Tänak i Raigo Mõlder, prenien el relleu als de M-Sport en el liderat provisional. El segon equip de Volkswagen, el format per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, aconseguien el millor temps en la tercera especial cronometrada de la tarda, el que permetia situar els tres Polo R WRC en les tres primeres posicions abans de la celebració de l’especial espectacle de Mikolajki que no aportava res a la general tret de l’anecdòtic escratx dels txecs Martin Prokop i Jan Tománek.

Tot i les continues queixes de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per haver d’obrir pista, la calor i l’absència de vent va afavorir a la parella provençal de Volkswagen en la primera prova cronometrada del dissabte, on aconseguien sumar un altre escratx en el seu compte particular, mentre que els seus perseguidors es lamentaven d’una manca de visbilitat en diversos revolts, sobretot els lents. La organització, veient els problemes de visibilitat que plantejaven els participants, decidien que a partir de la segona cronometrada de la jornada els pilots sortirien cada 3 minuts.

Ott Tänak i Raigo Mõlder amb dos escratxs i un segon temps escratx per darrera de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la última especial del bucle del matí, aconseguien superar per una dècima de segon a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la tercera posició, trencant així el triplet de la marca germànica. En arribar doncs a les assistències de mitja jornada, s’havien establert ja dos focus d’interès, per una banda la lluita per la victòria entre Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb un cert balanç positiu per als francesos, i per una altra banda la lluita per la darrera plaça de podi entre Ott Tänak i Raigo Mõlder amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

La gran quantitat de públic mal ubicat que s’aplegava en la primera especial de la tarda, va obligar a la organització a suspendre-la, pel que es reduien una mica les variables. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene escruçaven distàncies vers els seus companys d’equip en les dues especials centrals del bucle, si bé Sébastien Ogier i Julien Ingrassia reaccionaven en la última especial del dissabte per marcar un altre escratx i deixar la distància entre els dos equips en 5,6 segons abans d’afrontar la tercera i última jornada. En l’altre punt d’interès, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila recuperaven la tercera posició en la segona prova cronometrada de la tarda, primera de facto, per tornar-la a perdre després i arribar a la neutralització de la segona etapa a 1,5 segons del seu objectiu.

La tercera i última etapa estava formada per només dues passades al tram de Baranowo, sent la segona d’elles l’anomenada Power Stage que otorga punts extra als tres primers classificats. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb l’ordre de sortida ara ja si al seu favor, no van donar opció a les sorpreses quan s’adjudicaven els dos escratxs possibles i elevaven les distàncies vers els seus rivals, alhora que companys d’equip, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene fins als 11,9 segons definitius que es registraven a la conclusió del ral·li.

En l’altre punt calent de la taula, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila escurçaven 4 dècimes de segon a Ott Tänak i Raigo Mõlder en la primera passada pel tram dominical, pel que les distàncies entre els dos aspirants a podi es reduia fins a 1,1 segons. La parella finlandesa de Volkswagen va sortir a donar-ho tot en la última especial i els riscs que assumien es cobraven un peatge molt car quan patien una lleugera sortida de pista i en colisionar contra un arbre trencaven el radiador del seu Polo R WRC. Els pilots no només cedien uns 20 segons que els allunyava del podi, sino que a més a més arribaven amb retard al parc tancat i la penalització que se’ls hi aplicava els feia baixar fins la cinquena posició per darrera del Hyundai i20 WRC dels neozelandesos Hayden Paddon i John Kennard.

Així doncs, completades les 19 especials cronometrades programades, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien guanyar el ral·li amb un temps total de 2 hores 26 minuts i 11,5 segons, 11,9 segons menys que els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i amb 23 segons d’avantatge vers els pilots de M-Sport Ott Tänak i Raigo Mõlder que tancaven el podi polonès.

En uns primers instants semblava que Tänak-Mõlder estaven en condicions de guanyar la prova.

En la categoria WRC-2, els finlandesos de Škoda Esapekka Lappi i Janne Ferm llauraven un ferm liderat en la primera jornada del ral·li adjudicant-se 5 escratxs de 9 possibles, 7 si no tenim en compte les intrascendents especials espectacle de Mikolajki. Dissabte, els seus companys d’equip Pontus Tidemand i Emil Axelsson proseguien la bona ratxa mostrada a les acaballes del divendres i s’adjudicaven tots els escratxs possibles tret d’un, que era per als líders de la categoria. Malgrat tot la parella sueca només escurçava 13 segons a Esapekka Lappi i Janne Ferm, que en les dues cronometrades del diumenge aconseguien ampliar distàncies i assegurar-se la victòria, primera de la temporada per a ells. A efectes de campionat, el finlandès Jari Ketomaa gràcies al quart lloc que aconseguia a la cita, passava a liderar la provisional amb 7 punts d’avantatge vers l’absent Nasser Al-Attiyah.

Lappi-Ferm aconseguien la primera victòria de la temporada en WRC-2.

En la classificació reservada als WRC-3, els britànics Osian Pryce i Dale Furniss iniciaven la prova com a líders amb un pilotatge molt ràpid, si bé en arribar a l’equador de la primera jornada, es trobaven la pista bloquejada per un altre participant i el temps que perdien donava el primer lloc a Simone Tempestini i Max Chiarcossi. Els britànics tornaven a mostrar la seva velocitat per la tarda i recuperaven el liderat de la categoria abans d’arribar a la neutralització. L’etapa de dissabte s’iniciava amb l’abandonament dels francesos Quentin Gilbert i Renaud Jamoul, el que deixava la lluita per la victòria en un assumpte entre italians i britànics, els quals es repartien els millors temps en les especials. Malhauradament pels interessos d’Osian Pryce i Dale Furniss, una averia mecànica en el seu Citroën DS3 R3T Max en la penúltima cronometrada del dia, deixava el camí planer a Simone Tempestini i Max Chiarcossi, els quals no van fallar en les dues especials del diumenge i s’emportaven la victòria cap a Itàlia.

Tot i l’abandonament de Quentin Gilbert per un problema d’embragatge, el francès es mantenia colíder de la categoria amb 50 punts, els mateixos que el norueg Ole-Christian Veiby, i 7 més que el guanyador del ral·li l’italià Simone Tempestini.

Tempestini-Chiarcossi veien aplanat el seu camí cap a la victòria amb les averies dels seus rivals.

En la Drive DMack Fiesta Cup, la joventut dels pilots va portar a que en les primeres especials cronometrades, el liderat canviés de mans en fins a tres ocasions, passant-hi en un primer moment després de l’especial espectacle de Mikolajki els catalans Nil Solans i Miquel Ibañez, sent els noruegs Marius Aasen i Veronica Engan els més consistents i regulars. Els britànics Tom Cave i Craig Parry, que completaven la primera jornada a 7,4 segons dels primers classificats, prenien el liderat del ral·li en l’equador del bucle matinal del dissabte, si bé els noruegs tornaven a recuperar la plaça amb dos escratxs consecutius de tres possibles a la tarda. Diumenge, noruegs i britànics es repartien a parts iguals els escratxs amb el que les distàncies pràcticament no s’alteraven i Marius Aasen i Veronica Engan certificaven així la primera victòria de la temporada que els permetia passar a liderar el campionat amb 2 punts d’avantatge vers el finlandès Max Vatanen.

Aasen-Engan es van mostrar molt madurs al llarg de la prova.

Sébastien Ogier aconseguia amb aquesta la seva quarta cursa ideal, és a dir guanyar el ral·li i els tres punts del Power Stage, amb el que el pilot de Gap obria forat amb els seus perseguidors, ara capitanejats per Andreas Mikkelsen que gràcies a la segona plaça del ral·li superava al seu compatriota de Citroën Mads Østberg.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	161
Andreas Mikkelsen	83
Mads Østberg	69

Tot i l’infortuni de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la última especial cronometrada, el domini de Volkswagen en la provisional del campionat de constructors era cada cop més patent sumant el doble o fins i tot més del triple de punts que la resta d’equips del parc tancat. Hyundai i Citroën, amb 10 punts cadascun, emplaçaven el seu duel per la segona plaça fins al 1000 Llacs previst per l’agost.

Constructor	Punts
Volkswagen	214
Citroën	125
Hyundai	123

Solventats els problemes electrònics en el seu Celica ST165, Sainz-Moya no van tenir rival.

El dimarts 3 de juliol de 1990 es posava punt i final a quatre jornades de competició corresponents al 20è Ral·li de Nova Zelanda, prova que era la setena en el calendari del campionat del món de ral·lis, i que per tant la seva celebració permetia arribar a l’equador del mateix. La ronda oceànica naixia afligida però, doncs aquesta només entregava punts per als certàmens de pilots i producció, és a dir, no era puntuable per al campionat de constructors, un factor que unit a la llunyania vers el continent europeu, on hi residia el gruix del mundial, suposava una llista oficial d’inscrits en la que només hi constaven 65 parells de noms, la majoria d’ells locals. Tot i això, totes les 65 formacions inscrites prenien la sortida el dissabte 30 de juny, i des de la pertinent rampa ubicada a Auckland, el camí cap a les 43 especials cronometrades de 599,49 km de distància que els organitzadors disposaven sobre l’itinerari, una distància 40 equips aconseguirien superar.

Ingvar Carlsson i Per Carlsson només van tenir opcions mentre Sainz-Moya tenien problemes.

En passar 5 minuts de les 11 del matí, la vintena edició del ral·li s’iniciava des de la Plaça Reina Isabel II d’Auckland amb l’etapa més curta de quantes es programaven. Un conjunt de 9 proves especials cronometrades de 93,16 km de distància total, 2 d’elles asfaltades les 7 restants sobre grava, dibuixava un bucle cap al nord de l’illa més septentrional del país, una activitat programada que comptava amb un reagrupament per a les assistències a Wellford i que trobava el seu punt final a partir de 3 quarts de 8 del vespre a l’Hotel Travelodge de l’aeroport de la mateixa ciutat d’Auckland.

L’asfalt dels carrers d’Auckland suposava el primer repte per a les 65 parelles participants del ral·li, en el que els suecs de Mazda i vencedors de la darrera edició de la prova oceànica, Ingvar Carlsson i Per Carlsson, hi establien el millor temps per erigir-se com els primers líders de la cita per davant del Volkswagen Golf G60 d’Erwin Weber i Matthias Feltz, qui repetien sortida després de l’estrena a l’anterior Ral·li Acròpolis, i el Mazda 323 4WD dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe. 

Els líders repetien victòria de tram en la cronometrada següent, ja disputada sobre grava i que comptava amb 14,32 km competitius, una distància més que suficient com per fer perdre una vintena de segons a Carlos Sainz i Luis Moya, que es lamentaven de problemes electrònics en el seu Toyota Celica GT-4, que sovint els hi impedien aconseguir règims superiors a les 5500 rpm. 

En quan els espanyols van començar a agafar el ritme de cursa i el sol començava a lluir en el cel ben entrada la tarda, aquests van començar a deixar palesa la seva velocitat, i Carlos Sainz i Luis Moya encadenaven una ratxa de 5 victòries parcials consecutives entre la tercera i la setena prova especial. 

Entretant, Rod Millen i Tony Sircombe protagonitzaven un doble intercanvi en la primera posició entre la quarta i la cinquena prova especial amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, mentre que finalment la parella de Toyota es faria amb l’anhelat lideratge un cop completada la sisena prova especial. Paral·lelament, els alemanys Erwin Weber i Matthias Feltz perdien la tercera velocitat de la seva caixa de canvis i creuaven els dits per a que l’avaria no anés a més, doncs la pertinent reparació no podia ser duta en cap tram d’enllaç.

L’escratx en la setena prova especial dels pilots de Toyota, s’aconseguia ex-aequo amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, qui en repetir victòria de tram en la penúltima prova especial del dia, recuperaven la primera posició en detriment de la parella espanyola.

Si l’asfalt havia donat el tret de sortida a la jornada i al ral·li, el negre element també era l’escollit pels organitzadors per tancar l’etapa. Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien el millor temps i els de Toyota entraven en règim de parc tancat a partir de 3 quarts de 8 del vespre en primera posició per 1 segon de marge vers Ingvar Carlsson i Per Carlsson. Rod Millen i Tony Sircombe eren tercers a 26 segons dels líders, mentre que fora de les posicions de podi provisional, les distàncies començaven a ser importants. Els australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas eren quarts a 2 minuts i 13 segons dels primers classificats i els locals Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth eren cinquens a 2 segons dels seus predecessors, després de patir en les cronometrades més revirades, en no comptar amb direcció assistida en el seu Subaru Legacy RS. Erwin Weber i Matthias Feltz salvaven l’escull i feien entrada a Auckland en sisena posició a 23 segons dels locals.

La segona etapa del ral·li suposava l’habitual viatge cap al sud de l’illa, concretament fins a la ciutat, famosa per les seves fumaroles, de Rotorua. Amb sortida d’Auckland a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 10 del matí del diumenge 1 de juliol, el desplaçament es duia a terme mitjançant 12 proves especials de 116,76 km cronometrats, de les que 3 es celebraven sobre asfalt i les 9 restants sobre grava. Després d’un parell de reagrupaments a Hamilton i Tokoroa, l’arribada a Rotorua tenia lloc a les 10 en punt de la nit per a la primera parella participant.

Com en la primera jornada de competició, l’asfalt tornava a suposar el primer repte per a les 64 parelles participants que emprenien l’etapa, si bé en aquest cas la cronometrada tenia lloc a la ciutat perifèrica de Manukau. Erwin Weber i Matthias Feltz hi establien el millor temps juntament amb el neozelandès nacionalitzat nord-americà Rod Millen i el local Tony Sircombe, mentre que en arribar a les pistes forestals, els líders Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a marcar el ritme amb una nova victòria de tram que els hi permetia afegir 5 segons al seu marge vers els segons classificats.

Tot seguit els boscos de Maramarua acollien un parell de proves especials, en les que els problemes electrònics del Toyota Celica GT-4 de la parella espanyola tornaven a fer acte de presència. Aturant-se el motor en fins a 3 ocasions en la segona d’elles, la parella hi perdia en conjunt gairebé 1 minut i amb aquest temps, dues posicions. L’altra cara de la moneda eren els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els de Mazda hi aconseguien respectius millors temps, el segon d’ells ex-aequo amb Rod Millen i Tony Sircombe, i amb aquests resultats els escandinaus es tornaven a enfilar fins a la primera posició.

Paral·lelament, en la segona prova especial a Maramarua i quarta en el còmput de la jornada dominical, el ral·li perdia un dels seus pilots cridats a ser protagonistes, els kenyans Mike Kirkland i Surinder Thatthi. Els de Subaru enfonsaven el seu Legacy RS en un voral i davant la impossibilitat de treure’l, havent fos l’embragatge en l’intent, els de la Constel·lació de les Plèiades no tenien altre remei que abandonar la competició.

Tot i els seus problemes amb l’electrònica, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien imposar-se en la cinquena i última prova especial del bucle matinal, obrint així pas al reagrupament de Hamilton, on els mecànics de la formació japonesa podrien treballar més extensament sobre el cotxe.

A la represa, Rod Millen i Tony Sircombe marcaven el registre de referència en la primera cronometrada del segon escull, un resultat que els neozelandesos repetirien en la quarta prova especial de la tarda, novena en el còmput de la jornada, si bé en aquesta ocasió el temps era igualat per l’altre Mazda 323 4WD participant, el dels líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson, pilots que es tornarien a imposar en la cinquena i última prova especial del segon escull abans d’arribar al reagrupament de Tokoroa.

Entretant, Carlos Sainz i Luis Moya donaven símptomes de recuperació i el madrileny i el gallec s’imposaven en la segona i tercera prova especial de la tarda.

Una segona prova especial cronometrada en les explotacions forestals de Tokoroa, encetava el camí fins a Rotorua, en la que Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien un nou escratx, resultat que els espanyols repetirien en la següent i darrera prova especial dominical, per tal d’assegurar-se la segona posició provisional.

A les 10 en punt de la nit del diumenge 1 de juliol, la segona etapa començava a donar-se per conclosa a Rotorua, amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson en la primera posició per 20 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya. Rod Millen i Tony Sircombe eren tercers a 1 minut i 2 segons del registre del cotxe homòleg dels líders, mentre que per darrera seu la classificació s’obria relativament. Amb el seu Volkswagen Golf G60 treballant a ple rendiment, Erwin Weber i Matthias Feltz aconseguien enfilar-se fins a la quarta posició provisional, a 4 minuts i 5 segons dels líders i per 27 segons de marge amb el Mitsubishi de Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Les 10 proves especials cronometrades de grava de la tercera etapa del ral·li, dibuixaven un bucle cap a l’est de Rotorua. La seva disputa s’iniciava a les 8 en punt del matí del dilluns 2 de juliol i permetia afegir al recorregut 193,80 km competitius, una activitat que els primers dels 55 equips participants que restaven en actiu, começarien a donar per conclosa en retornar al parc tancat d’eixida a les 9 en punt del vespre.

Avorrits dels problemes que havien afligit al seu cotxe al llarg de les 2 primeres etapes del ral·li, els mecànics de Toyota apujaven la pressió del turbo del Celica GT-4 de la parella espanyola de cara a aquesta tercera jornada, per tal de que aquest entregués una major potència.

Carlos Sainz i Luis Moya responien a les exigències que s’imposaven i que els hi venien imposades des de fàbrica, que hi havia fet una important inversió desplaçant tot l’equip tècnic fins a les antípodes, i els pilots guanyaven consecutivament en les 8 primeres proves especials de la jornada. Uns resultats davant els quals Ingvar Carlsson i Per Carlsson només podien pensar en assegurar el seu segon lloc, en el que estava sent el seu millor esdeveniment de la seva carrera professional.

Ja en les dues primeres proves especials cronometrades que separaven el parc tancat de Rotorua del primer reagrupament a Optiki, els espanyols llevaven respectivament 34 segons i 43 segons a la parella sueca de Mazda, i per tant Carlos Sainz i Luis Moya es feien amb el lideratge a la primera de canvi, per després fer accés a la primera pausa del dia amb gairebé 1 minut de marge.

El segon escull del dia, un bucle de 4 trams amb origen i final a Optiki, arrancava amb dues proves especials pels pintorescos boscos de Motu, en els que Rod Millen i Tony Sircombe es veien obligats a abandonar en la segona d’elles en trencar el turbo del seu Mazda 323 4WD i aquests completar l’especial amb el cotxe envoltat de fum blavós. La baixa obria les portes del podi a Erwin Weber i Matthias Feltz, si bé els alemanys es trobaven a força distància dels seus predecessors.

4 trams més uninen Optiki amb Rotorua, en els que Ingvar Carlsson i Per Carlsson trencaven la ratxa dels líders amb una victòria de tram en la penúltima prova especial que es programava, on paral·lelament els campions d’Itàlia en vigència, Michelle Raynieri i Loris Roggia, es veien obligats a abandonar després de topar contra una vaca i deixar el seu Lancia Delta Integrale 16V en molt mal estat. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya tancaven la jornada amb el novè millor registre de 10 possibles.

Després d’aquest excels rendiment, Carlos Sainz i Luis Moya feien tornada al parc tancat de Rotorua amb 2 minuts i 17 minuts de marge vers Ingvar Carlsson i Per Carlsson quan les manetes dels rellotges kiwis indicaven que ja eren les 9 del vespre. Erwin Weber i Matthias Feltz tancaven les posicions de podi a 7 minuts i 58 segons del lideratge, mentre que per darrera seu es situaven Ross Dunkerton i Fred Gocentas així com Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth a 12 minuts i 4 segons dels líders i a 17 minuts i 24 segons dels primers classificats respectivament.

La quarta i última etapa del ral·li conduïa a les parelles participants, entre els 48 equips que restaven en el parc tancat de Rotorua, de retorn a la capital de l’illa nord, Auckland. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 195,77 km cronometrats, l’etapa més llarga de tot el programa, al llarg de 12 proves especials, de les que la primera era asfaltada i les restants sobre la granulada i lliscant grava neozelandesa. L’etapa s’iniciava a les 7 en punt del matí, mentre que la seva finalització estava prevista per 13 hores més endavant.

Els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas aconseguien la seva primera victòria de tram en la cronometrada inaugural celebrada pels carrers de Rotorua, mentre que en desplaçar l’activitat en les especials que conduïen la caravana del ral·li cap al nord, el domini de Carlos Sainz i Luis Moya es tornava a fer patent enmig d’un clima plujós i ventós.

Pràcticament en la primera meitat de l’etapa, fins al reagrupament de Waitomo, els líders aconseguien 3 victòries de tram, 1 d’elles compartida amb Erwin Weber i Matthias Feltz, mentre que Ingvar Carlsson i Per Carlsson només aconseguien fer-se’n amb 1, amb el què les distàncies entre els primers classificats no feien altra cosa que eixamplar-se.

A la represa, el madrileny i el gallec marcaven també el registre de referència per a la resta de competidors en la cronometrada més llarga de l’itinerari de l’etapa, la sisena, el que els donava un marge de 2 minuts i 47 segons en relació als segons classificats al terme de la setena prova especial i sota l’escratx en solitari d’Erwin Weber i Matthias Feltz.

Un incident ocorregut en la vuitena prova especial del dia però, a manca de 4 per completar l’etapa, demostrava que res estava encara fet fins que no s’arribés al parc tancat d’Auckland. Intentant evitar al nombrós públic que s’amuntegava en un determinat punt de l’especial, Carlos Sainz i Luis Moya van haver de pilotar per la part més bruta del tram, el que els va suposar punxar una de les seves Pirelli i perdre-hi de cop 1 minut i 7 segons amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els més ràpids en aquesta especial, amb el que les distàncies entre les dues primeres formacions s’establia en 100 segons exactes.

La punxada esperonava a Carlos Sainz i Luis Moya, qui s’imposaven en les dues cronometrades següents, tanmateix les més lentes de l’etapa, per tal d’incrementar el seu marge fins a 2 minuts i 4 segons en relació a la parella sueca de Mazda, un gap més que suficient com per afrontar els darrers 35,50 km cronometrats de les 2 últimes proves especials amb serenor.

Activat el mode de control de la parella líder, Ingvar Carlsson i Per Carlsson tancaven la seva participació a l’esdeveniment de les antípodes amb dues victòries parcials, assolint així un total de 14, la meitat de les que aconseguien Carlos Sainz i Luis Moya.

En quan els rellotges neozelandesos indicaven que eren les 8 en punt del vespre, els primers pilots participants que completaven la quarta i última etapa del ral·li, començaven a immiscir-se en el parc tancat d’Auckland, situat a les instal·lacions de l’hotel aeroportuari Travelodge. Allà, Carlos Sainz i Luis Moya, rebien la tradicional banda que els aunuciava com a vencedors del 20è Ral·li de Nova Zelanda, completant els 599,49 km cronometrats del recorregut en un temps de 6 hores 48 minuts i 26 segons, registre que reduïa en 1 minut i 31 segons l’aconseguit pels guanyadors de la darrera edició de la prova, els suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Per Carlsson. Erwin Weber i Matthias Feltz tancaven el podi a 7 minuts i 58 segons del temps de la parella vencedora, en el que era el primer podi per al Volkswagen Golf G60, que tot just hi feia la seva segona aparició mundial.

Erwin Weber i Matthias Feltz donaven el primer podi al Golf G60.

En la categoria de Grup N, els 93,16 km cronometrats de la primera etapa ja van deixar entreveure el que seria la resta de l’esdeveniment, una lluita tancada entre el Lancia Delta Integrale 16V dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio amb el Mitsubishi Galant VR-4 dels finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, arribant tots dos equips al parc tancat d’Auckland separats en 23 segons. 

Els argentins Jorge Recalde i Martin Christie, i Ernesto Soto i Jorge del Buono eren tercers i quarts classificats en un cotxe italià com el dels líders, a 41 segons i a 1 minut i 10 segons respectivament del temps d’aquests, mentre que l’ambient humit i ple de roderes de l’etapa, deixava les 2 rodes motrius del Renault 5 GT Turbo d’Alain Oreille i Michel Roissard en una clara inferioritat de condicions, i els francesos es classificaven lluny de les primeres posicions.

En el desplaçament des d’Auckland fins a Rotorua, els líders Gustavo Trelles i Daniel Muzio eixamplaven distàncies vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne fins a situar-les en 44 segons a la conclusió de l’etapa, mentre que la celebració de la tercera jornada aportaria de nou emoció a la classe, en quan els finlandesos eren capaços d’escurçar el gap amb els uruguaians fins a establir-los en 16 segons. 

La contrapartida en la classe venia quan es registrava la baixa per avaria en el turbo dels argentins Ernesto Soto i Jorge del Buono i en el transcurs de la tercera prova especial, el que donava un glop d’aire als seus compatriotes, Jorge Recalde i Martin Christie, tercers al terme de la penúltima etapa a 2 minuts i 38 segons dels líders.

Els 16 segons que separaven els dos primers equips classificats no eren res per als 195,77 km cronometrats de la longeva quarta i última etapa. Enmig del temporal de pluja i vent, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es llençaven a l’atac i gràcies a una jornada pletòrica, els finlandesos sorprenien a molts gurús en aconseguir la victòria final per 2 minuts i 1 segon de marge vers Gustavo Trelles i Daniel Muzio. Jorge Recalde i Martin Christie tancaven el podi de la categoria a 8 minuts i 4 segons dels pilots nòrdics.

A efectes de campionat, els 13 punts que otorgaven a Tommi Mäkinen la victòria en la cita neozelandesa, tot just eren els primers punts que el pilot finlandès aconseguia en el certamen, mentre que per a Alain Oreille, els 4 punts de la cinquena posició final, eren suficients com per mantenir-se en el primer lloc de la taula per 3 punts de marge sobre Gustavo Trelles.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien la seva primera victòria en Grup N i els primers punts del campionat.

Per a Carlos Sainz la victòria, segona en la seva carrera com a pilot del mundial de ral·lis, li resultava doblement beneficiosa, doncs els seus principals rivals en la lluita pel títol, els pilots de Lancia, no feien acte de presència en la prova del Pacific sud, permetent al madrileny incrementar les distàncies fins als 25 punts amb Didier Auriol i fins als 36 amb Massimo Biasion.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	80
Didier Auriol	55
Massimo Biasion	44

En el campionat de constructors, la general restava inalterada després de la celebració de la prova, doncs aquesta no entregava punts en el certamen, pel que Lancia seguia dominant la general amb un marge prou segur com per pensar que el títol no se’ls hi escaparia.

Constructor	Punts
Lancia	94
Toyota	74
Subaru	19

Mikkelsen-Jæger s’anotaven la victòria en el darrer sospir.

Figurant en l’equador del calendari del campionat del món de ral·lis, el 73è Ral·li de Polònia finalitzava el diumenge 3 de juliol de 2016 a Mikolajki, a l’est de la nació polonesa. La cita, que era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, mundials WRC-2 i WRC-3, així com la copa de promoció de joves talents coneguda com Drive DMack, comptava amb 21 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 306,10 km. Aquestes eren iniciades el dijous 30 de juny per 64 equips dels 67 que prèviament havien cursat la seva inscripció oficial, dels que 48 aconseguirien completar-les.

Tänak-Mõlder van volar per les pistes poloneses, peró la victòria se’ls va escapar de nou per una inoportuna punxada.

Com era tradició en les darreres edicions de la ronda polonesa com a cita del mundial, una especial espectacle celebrada el dijous al vespre en les immediacions del parc d’assistències de Mikolajki, la coneguda com Mikolajki Arena, donava el tret de sortida a la prova, en la que els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi imposaven el seu Hyundai NG i20 WRC per tal d’anar-se a dormir com els primers líders del ral·li.

Després del tastet inicial fet de cara al públic profà en la matèria, el ral·li propiament dit s’iniciava l’endemà divendres, amb l’entrada en escena de les especials cronometrades forestals. En concret l’organització hi programava 4 trams a doble passada, mati i tarda, que generaven un total de 8 proves especials, a les que calia afegir una segona passada per la superespecial espectacle inaugurual per tal d’aconseguir els 119,42 km cronometrats programats de la primera etapa al llarg de 10 especials.

Els neozelandesos de Hyundai Hayden Paddon i John Kennard s’imposaven en la primera especial del dia, la qual en no tenir gaire longitud, els impedia treure massa temps als seus rivals i que per tant el liderat passés a estar en mans dels estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger s’anotaven la següent especial, un escratx que ara si donava pas als noruegs a la primera posició provisional del ral·li.

La reacció dels líders destronats arribava en la tercera especial cronometrada, peró malhauradament pels seus interessos, tot i aconseguir sumar el seu primer millor registre al ral·li, no aconseguien desbancar del liderat a la parella noruega de Volkswagen. Hayden Paddon i John Kennard tancaven el bucle matinal tal i com l’havien començat, adjudicant-se el millor temps, amb el que els oceànics desplaçaven a Ott Tänak i Raigo Mõlder de la segona posició provisional.

En sortir de les assistències, i per tant tornar a passar per les especials matinals, Ott Tänak i Raigo Mõlder aconseguien imposar-se consecutivament en els tres primers trams del bucle, gràcies al que la parella estonia del proveïdor de pneumàtics DMack, assolia la primera posició provisional en detriment d’Andreas Mikkelsen i Anders Jæger. Un escratx de Hayden Paddon i John Kennard en el darrer tram cronometrat del dia, així com l’escratx de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la segona passada per la superespecial espectacle de Mikolajki, servien per concloure la primera etapa del ral·li, en la que s’hi arribava amb les classificacions molt pretes.

Ott Tänak i Raigo Mõlder lideraven la prova per 4,2 segons de marge vers Andreas Mikkelsen i Anders Jæger a la neutralització del divendres, mentre que Hayden Paddon i John Kennard eren tercers a 10,2 segons dels líders. Els tres vegades campions mundials, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, eren quarts a 16,3 segons dels primers classificats, mentre que a no massa d’ells, 4,1 segons més, hi aguardaven els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en cinquena posició.

La segona etapa del ral·li, amb sis proves especials cronometrades i una tercera passada per Mikolajki Arena, esdevenia la jornada més llarga del ral·li amb 124,58 km competitius. Ott Tänak i Raigo Mõlder reforçaven el seu liderat en imposar-se consecutivament en totes les primeres passades perls trams, mentre que el gap entre Andreas Mikkelsen i Anders Jæger amb Hayden Paddon i John Kennard es mantenia estable després d’haver fet la molla. Per la seva banda Sébastien Ogier i Julien Ingrassia acusaven més el fet d’anar obrint pista i ja a l’entrada al reagrupament de mitja jornada, els campions provençals havien caigut fins la sisena posició provisional per darrera dels seus companys d’equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Andreas Mikkelsen i Anders Jæger posaven finalment a la ratxa dels líders en imposar-se en la quarta cronometrada sabatina, mentre que en la cinquena els joves francesos de Citroën, Stéphane Lefebvre i Gabin Moreau, marcaven el seu primer escratx al mundial en reduir en 1,2 segons el crono que havia aconseguit prèviament la parella noruega de Volkswagen.

Els líders posaven final a les retallades en aconseguir el segon millor registre en el darrer tram cronometrat del dia, just per darrera d’uns desconeguts Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que en la superespecial espectacle final, Ott Tänak i Raigo Mõlder hi aconseguien un nou millor registre per tal de deixar les distàncies a l’entrada al parc tancat en 21,3 segons entre el seu Ford Fiesta RS WRC i el Volkswagen Polo R WRC d’Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, els quals a la seva vegada cedien només 4 dècimes de segon amb Hayden Paddon i John Kennard en el bucle de la tarda, fitxant així a 6,5 segons d’ells i 27,8 de la parella estonia.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul conservaven la quarta posició que els belgues havien aconseguit amb la despenjada de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en les especials matutines, si bé la parella de Hyundai perdia una mica el contacte amb els tres equips que els precedien i es trobaven ja a 43,5 segons dels primers classificats.

Diumenge tenia lloc la tercera i última etapa del ral·li, la qual amb només 2 trams celebrats en dues ocasions cadascun en el seu programa, generaven així un total de quatre proves especials de 59,60 km de cronometrats. Els pretendents a victòria, els noruegs Andreas Mikkelsen i Anders Jæeger, intentaven pressionar als líders en quan aquests s’imposaven en la primera especial dominical i aconseguien el tercer millor temps en la següent, just per darrera dels seus dos companys de formació a Volkswagen.

Malgrat l’esforç de la parella noruega, el coixí de 18,6 segons que els estonis conservaven a manca de 29,80 km per celebrar-se, semblaven suficients com per aquests aconseguissin finalment la seva primera victòria en el campionat del món de ral·lis, peró per desgràcia seva, una punxada soferta en l’especial llarga del bucle, els suposava perdre 35,4 segons amb la parella de Volkswagen i per tant el liderat del ral·li. Contrariats, Ott Tänak i Raigo Mõlder es limitaven a completar la darrera especial del programa, cedint uns 10 segons suplementaris vers els nous líders, que ni de bon troç marcaven el millor temps.

Amb un gust agre-dolç doncs, es finalitzava el 73è Ral·li de Polònia amb el que suposava la segona victòria al mundial de ral·lis per a Andreas Mikkelsen i la primera pel seu copilot Anders Jæger. Els noruegs invertien un temps de 2 hores 37 minuts i 34,4 segons en recorrer els 306,10 km cronometrats, 26,2 segons menys que els estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder, els quals haurien d’esperar per una altra ocasió pujar al graó més alt del podi. Hayden Paddon i John Kennard, que ja havien catat les delicies de la victòria a l’Argentina, completaven el podi a 28,5 segons dels guanyadors, en el que era una actuació dominical per sota del ritme establert en les jornades prèvies, doncs el coixí amb el que tancaven el ral·li vers els seus companys belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, quarts classificats, era de només 8 dècimes de segon.

Paddon-Kennard a punt van estar de perdre un podi merescut.

En categoria WRC-2, en els primers compassos de la prova, la lluita per la victòria es va plantejar com un assumpte a tres bandes, entre les que s’hi trobaven els 2 Škoda Fabia R5 oficials, en mans dels suecs Pontus Tidemand i Jonas Andersson i dels seus companys finlandesos Esapekka Lappi i Jane Ferm, i entre els que s’hi intercalava un 3r cotxe txec del preparador Oreca, sota les mans dels també finlandesos Teemu Suninen i Mikko Markkula. Els britànics Elfyn Evans i Craig Parry, de M-Sport, intentaven per tots els mitjans enganxar-se a la lluita, peró els va ser impossible seguir el ritme de les tres parelles nòrdiques que els precedien, pel que ràpidament quedaven despenjats.

En el darrer dels trams cronometrats del divendres peró, Pontus Tidemand i Jonas Andersson, que lideraven la categoria des del primer tram del divendres, es veien obligats a abandonar el ral·li i acollir-se al superally per tal de reempendre la competició l’endemà dissabte en patir-hi un accident. Aquest incident deixava com a líders a Teemu Suninen i Mikko Markkula, els quals estaven fortament pressionats per Esapekka Lappi i Janne Ferm.

Dissabte els britànics de M-Sport semblaven entrar en joc en imposar-se en les tres primeres cronometrades alhora que la parella oficial d’Škoda anava escuçant distàncies amb els seus compatriotes líders, per la tarda peró els del Fiesta R5 tornaven a rendi al nivel mostrat al llarg de la jornada anterior, mentre que Teemu Suninen i Mikko Markkula perdien el liderat de la categoria en favor dels oficials de la marca txeca.

Elfyn Evans i Craig Parry superaven a Teemu Suninen i Mikko Markkula en la primera especial dominical, mentre que en la següent els finlandesos d’Oreca recuperaven la segona plaça, plaça que esdevenia liderat quan simultaniament punxaven en la penúltima especial cronometrada del ral·li tan Esapekka Lappi i Janne Ferm com Elfyn Evans i Craig Parry. Amb només un tram cronometrat per davant, la posició esdevenia definitva i Teemu Suninen i Mikko Markkula aconseguien la victòria a la cita polonesa. Amb aquesta victòria, Teemu Suninen comptava ja amb 3 victòries en el seu haver, acumulant ja 75 punts i situant-se a només 5 del liderat que per llavors seguia ostentant Elfyn Evans.

Suninen-Markkula s’imposaven en els darrers compassos de la cita polonesa.

En el campionat reservat als cotxes de dues rodes motrius, l’anomenat WRC-3, els italians Andrea Crugnola i Michele Ferrara iniciaven el seu concurs a la cita polonesa guanyant les tres primeres especials cronometrades, fins que en la quarta cronometrada el seu radiador es trencava i obligava a la parella trans-alpina a abandonar. Els noruegs Ole-Christian Veiby i Stig Rune Skjærmoen prenien llavors el testimoni, si bé el seu marge vers els segons classificats era el menor possible, 1 dècima de segon. Aquests eren els també italians Simone Tempestini i Giovanni Bernacchini, que en guanyar totes les cronometrades que restaven a l’etapa tret del darrer tram, immediatament accedien al liderat alhora que aconseguien un marge de seguretat vers la parella noruega.

Dissabte semblava que Ole Christian Veiby i Stig Rune Skjærmoen estaven en disposició d’anar escurçant distàncies amb l’escratx al primer dels trams que es celebrava, peró ràpidament els líders van demostrar que era tot al contrari. La parella italiana marcava el millor temps consecutivament fins al penúltim tram sabatí, amb el que Simone Tempestini i Giovanni Bernacchini assolien un marge proper als 3 minuts, distància que es veuria incrementada quan a sobre els noruegs trencaven un palier en l’última especial forestal, deixant als francesos Terry Folb i Franck Le Folch en segona posició.

Amb unes distàncies molt importants entre els tres primers classificats, l’etapa dominical va ser un mer tràmit per a que el pilot italià d’origen rumanès Simone Tempestini i el seu compatriota trans-alpí certifiquessin la victòria a la ronda polonesa, una victòria que s’afegia a l’aconseguida a Portugal i permetia al pilot situar-se a dos punts del seu compatriota Fabio Andolfi, segon classificat provisional del campionat, mentre que el veterà pilot francès Michel Fabre seguia liderant amb una victòria més que Tempestini.

Amb Crugnola-Ferrara fora, Tempestini-Bernacchini no van tenir rival .

La cita polonesa suposava la segona prova de la copa de promoció Drive DMack, en la que els britànics Jon Armstrong i Noel O’Sullivan demostraven una gran velocitat en imposar-se en sis dels vuit trams cronometrats,  descomptant les dues passades a Mikolajki Arena lògicament, del primer dia. Malgrat tot, la parella només aconseguia un marge de 16,6 segons amb els segons classificats i 18,0 amb els tercers que eren els seus compatriotes Osian Pryce i Dale Furniss.

Aquests últims gràcies a guanyar 5 trams dels 7 que formaven la segona etapa, no només aconseguien passar a liderar la copa a la sortida del reagrupament de mitja jornada, sino que a més a més se n’anaven a dormir amb un marge de 43,8 segons vers els anteriors líders. Peró aquesta copa no estaria exempte dels problemes que s’havien registrat en les altres categories, i Osian Pryce i Dale Furniss perdien la posició de privilegi que ostentaven en deixar-se minut i escaig en la primera cronometrada dominical.

La neutralització de la segona passada per l’especial llarga de l’etapa pels participants a la copa, restava les possibilitats de remuntada dels antics líders que s’havien de conformar amb la segona posició, plaça que donava els punts suficients al pilot galès com per a seguir liderant la taula provisional del campionat.

Armstrong-O’Sullivan s’aliaven amb la velocitat divendres i amb la sort diumenge per acabar guanyant.

En el campionat de pilots, el provençal Sébastien Ogier compensava el fet de no pujar al podi per primera vegada en la temporada, amb la victòria parcia al Power Stage, gràcies al que, tot i la victòria del seu company i màxim rival en la cursa del títol, el norueg Andreas Mikkelsen, el campió mundial mantenia un marge superior als 50 punts. Hayden Paddon per la seva banda, es refeia dels dos zeros consecutius marcats des de la seva victòria a l’Argentina, i tornava a entrar en les tres primeres posicions de la taula provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	143
Andreas Mikkelsen	92
Hayden Paddon	72

Hyundai era la marca que aconseguia sumar més punts a la cita centre-europea en situar els seus NG i20 WRC en la tercera i quarta posició, resultat que permetia als coreans residents a Alemanya afermar la seva segona plaça a la taula provisional. Taula en la que seguia comandant Volkswagen i que precisament el segon equip del constructor alemany, gràcies a la victòria que els hi brindaven Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, es situaven a 1 sol punt de M-Sport, que tancava les places de podi provisional.

Constructor	Punts
Volkswagen	196
Hyundai	135
M-Sport	100

Les averies dels Audi van permetre a Waldegård-Thorszelius vèncer a Nova Zelanda.

Wellington era el punt en el què els organitzadors del 12è Ral·li de Nova Zelanda, escollien per celebrar-hi la seva cerimònia de clausura el dimarts 29 de juny de 1982. El ral·li, que s’iniciava el dissabte 26 de juny a Auckland, era la setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el que suposava superar la meitat del mateix. Entregant punts en els certàmens de pilots i constructors, fins a 71 equips oficialitzaven la seva inscripció al ral·li, dels que 66 baixarien per la rampa de sortida ubicada a la capital de l’illa nord i des d’on farien cap vers les 38 proves cronometrades de 1014,26 km de distància total competitiva que es disposaven a l’itinerari, una distància que només seria completada per 31 formacions participants.

Eklund-Spjuth donaven el doblet a Toyota en el debut del nou Celica.

Dissabte a 1 quart de 10 del matí, les primeres parelles participants començaven a sortir d’Auckland per tal d’afrontar la primera etapa del ral·li, un bucle de 9 proves especials de 227,28 km cronometrats que conduïen als participants fins a Taupo, previ reagrupament a Hamilton.

Les dues primeres proves especials cronometrades de la jornada eren curtes, de poc més de 3 km, en les que les distàncies que s’assolien eren poc significants. Les pilots d’Audi Michèle Mouton i Fabrizia Pons, aconseguien marcar el millor registre en totes dues proves especials, si bé en ambdós casos la gesta era ex-aequo. En la primera cronometrada les pilots empataven a temps, i per tant compartien el lideratge, amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, principals rivals en la lluita pel títol mundial, mentre que en la segona prova especial, la francesa i la italiana empataven a temps amb els seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz, deixant a les fèmines d’Audi al capdavant de la provisional i en solitari per 1 sol segon d’avantatge amb els seus companys nòrdics i 3 segons en relació als alemanys d’Opel.

La tercera prova especial cronometrada tenia força més entitat, amb 44,95 km de lluita contra el cronòmetre, en els que els pilots d’Audi Hannu Mikkola i Arne Hertz hi aconseguien marcar el millor temps i situar-se com a líders del ral·li. La parella, aprofitant la similitud de les pistes per les quals es celebraven les cronometrades amb les del Ral·li 1000 Llacs domèstic, es feien amb dues victòries de tram més consecutives que els hi otorgaven un marge proper a la quarantena de segons vers les seves companyes de formació.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius trencaven la ratxa dels líders, alhora que donaven al nou Toyota Celica, que debutava en competició a la cita oceànica, el seu primer escratx mundial en imposar-se en la sisena cronometrada.

La setena prova especial del programa era la més llarga de tota l’etapa i la segona més longeva de tot l’esdeveniment, amb una distància cronometrada de 71,68 km. En ells Hannu Mikkola i Arne Hertz es lamentaven d’un problema d’injecció que els hi feia concedir una dotzena de segons vers les seves companyes, tanmateix les més ràpides en aquest sector cronometrat, si bé el coixí del que en gaudien, evitava qualsevol relleu al capdavant de la classificació.

Sense espai poder solucionar el problema amb el sensor de la injecció, els líders s’endarrerien en més de 6 minuts en la penúltima prova especial del dia, doncs aquest limitava la velocitat màxima del seu Audi Quattro a 80 km/h, i això en un tram en el que el promig de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, els guanyadors de l’especial, va ser de 110,61 km/h. Així doncs, l’enèsim problema de fiabilitat dels Audi, condemanava una vegada més a Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals baixaven fins la vuitena posició. Mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons passaven a liderar la classificació provisional seguides del Toyota de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui després d’aquesta segona victòria de tram, aconseguien superar a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Un cop solventat el problema d’injecció del Quattro , Hannu Mikkola i Arne Hertz s’imposaven en la novena i última prova especial cronometrada del dissabte, el que permetia als nòrdics recuperar una plaça i entrar al parc tancat de Taupo com setens provisionals a 4 minuts i 55 segons de les seves companyes d’equip.

Al parc tancat de Taupo, els primers equips participants començaven a fer entrada a manca de 2 minuts per 1 quart de 12 de la nit del mateix dissabte, amb Michèle Mouton i Fabrizia Pons en primera posició per tan sols 4 segons de marge amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven el podi a 1 minut i 7 segons del registre de les pilots d’Audi, qui semblaven tenir una actitud conformista en busca de sumar punts i no arriscar el més mínim en pos de la victòria, doncs segons deien els entesos, el seu Ascona 400 no sonava com si estigués treballant a ple rendiment. A 41 i 44 segons del temps del alemanys federals, s’hi trobaven respectivament els guanyadors de la darrera edició mundialista, Timo Salonen i Seppo Harjanne, i els companys d’equip dels segons classificats, els també suecs Per Eklund i Ragnar Spjuth

Els 56 equips que aconseguien superar la primera etapa del ral·li, el diumenge a partir de les 8 en punt del matí començaven a disputar l’etapa següent, un bucle amb sortida i arribada a Taupo de 13 proves especials de 444,60 km de distància cronometrada. Una activitat que es començaria a donar per conclosa a 3 quarts de 5 de la matinada amb el retorn al parc tancat dels primers participants.

En la primera prova especial de la jornada dominical, un problema amb les pinces de fre posteriors en l’Audi Quattro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, feia concedir 11 segons a la parella de la firma de les 4 anelles vers el registre de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, i per tant els suecs de Toyota s’enfilaven fins a la primera posició provisional per 7 segons. Les distàncies eren curtes entre els dos aspirants al lideratge i després de la tercera prova especial, Michèle Mouton i Fabrizia Pons recuperaven l’anhelada primera posició, per tornar-la a perdre al terme de la cinquena especial dominical.

La lluita tancada entre els suecs de Toyota i les pilots d’Audi trobava el seu punt final en el transcurs de la sisena prova especial, quan una conducció d’oli es trencava en el Quattro de les segones classificades. Aquestes en veure que es quedaven sense pressió del lubricant en el seu propulsor, es veien obligades a aturar el seu cotxe d’immediat per tal d’intentar preservar la mecànica. En l’inspecció ocular posterior, les pilots van poder comprovar que una conducció de l’oli s’havia perdut i per tant el seu abandonament era obligat.

En aquesta sisena prova cronometrada abandonava també el Nissan Violet GTS dels britànics Tony Pond i Rob Arthur, un cotxe que estava basat en el nou Silvia i dotat d’un motor de 2 litres que resultava ser massa pesat i difícil de conduir, el que obligava als pilots a assumir riscos per a que els temps sortissin i que finalment s’acabava cobrant l’accident de l’equip dorsal número 10.

Entretant, Hannu Mikkola i Arne Hertz, s’avessaven a les victòries de tram tot buscant desesperadament recuperar els temps perdut en la penúltima cronometrada del dia anterior, i els nòrdics encadenaven 8 victòries de tram en les 8 primeres proves especials programades, sent especialment destacables els escratxs del primer tram del dia, en el que hi recuperaven 1 minut vers els seus rivals, i el del sisè, de 79,49 km de distància i en el que els pilots superaven d’una tacada en la classificació a Timo Salonen i Seppo Harjanne, a Per Eklund i Ragnar Spjuth, així com a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer i assolir la segona posició provisional.

Després d’aquesta ratxa de 8 victòries parcials consecutives, Hannu Mikkola i Arne Hertz es situaven a només 15 segons del lideratge de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, el que provocava la reacció d’aquests per tal d’estabilitzar la sangria de segons. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer eren els qui trencaven la ratxa dels llebrers d’Audi amb el millor registre en la novena prova especial, mentre que en les quatre proves especials restants, els d’Audi i els de Toyota s’anaven alternant en l’autoria dels millors temps, sent especialment destacable l’escratx dels líders en la darrera cronometrada, on hi recuperaven de cop una vintena de segons vers els pretendents a la seva posició.

Així doncs, a partir de 3 quarts de 5 de la matinada del dilluns 28 de juny, els 41 equips participants que aconseguien superar l’etapa reina de l’edició, començaven a fer ingrés al parc tancat de Taupo amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius en la primera posició per 34 segons de marge vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, mentre que els seus companys d’equip, Per Eklund i Ragnar Spjuth, eren tercers a 4 minuts i 11 segons del seu temps, un cop aquests havien aconseguit superar en la desena prova especial de la jornada, la més llarga de tot el programa, als conservadors Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui feien ingrés al parc tancat a 1 minut i 7 segons de la darrera posició de podi. Timo Salonen i Seppo Harjanne, completaven la jornada en cinquena posició, tot i haver patit una lleugera revolcada amb el seu Nissan Violet GTS, a 11 minuts i 7 segons dels líders.

Amb una mica més de 12 hores de descans entremig, concretament a 1 quart de 6 de la tarda, es donava inici a la tercera i última etapa del ral·li, la qual conduïa als equips participants des de Taupo fins a Wellington, on hi tenien prevista l’arribada l’endemà dimarts a partir de 3 quarts de 3 de la tarda i un cop s’havien celebrat les 16 proves especials cronometrades de 342,38 km. 

Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien marcar el millor temps en la primera prova especial de l’etapa i els pilots reduïen en 4 segons les distàncies amb els líders, però en la segona cronometrada els problemes tornaven a aparèixer en el seu Audi. En aquesta ocasió un problema d’encès feia perdre als pilots de l’ordre de 6 minuts i dues posicions, classificant-se per darrere de l’Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els treballs a final de tram per tal de fixar la contrarietat, els hi suposava concedir quatre minuts suplementaris.

Sense cap opció a victòria, la mala estrugança s’encarnissava amb els pilots nòrdics en el transcurs de la tercera prova especial, en la que una avaria en la direcció obligava a Hannu Mikkola i Arne Hertz a abandonar la prova.

Amb l’Audi fora de competició, la resta del ral·li no va tenir gaire més història, amb els tres equips integrants del podi provisional repartint-se els millors temps en les cronometrades que restaven per disputar-se, amb la intromissió de Timo Salonen i Seppo Harjanne qui marcaven dos escratxs. Björn Waldegård i Hans Thorszelius afegien 2 victòries de tram més en el seu comptador i assolien un total de 6 al llarg de tota l’edició, les mateixes cronometrades que guanyaven els seus companys Per Eklund i Ragnar Spjuth en aquesta darrera etapa, per tal d’igualar en nombre als seus companys d’equip, alhora que refermaven el doblet dels cotxes debutants. Per la seva banda, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposaven en 4 proves especials.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius completaven els 1014,26 km de lluita contra el cronòmetre del 12è Ral·li de Nova Zelanda en primera posició amb un temps total de 10 hores 28 minuts i 8 segons, 3 minuts i 13 segons menys que els seus companys d’equip Per Eklund i Ragnar Spjuth. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer feien bona la seva actuació prudent pujant al darrer graó del podi a 5 minuts i 29 segons dels guanyadors del ral·li.

Röhrl-Geistdörfer pescaven en aigues remogudes.

En la classificació provisional del certamen de pilots, Walter Röhrl en sortia reforçat de la seva visita a les antípodes, gràcies a pujar al darrer graó del podi, així com de l’abandonament de Michèle Mouton, la seva principal rival en la cursa per la corona mundial. El pilot Per Eklund, gràcies al seu segon podi de la temporada, escalava posicions per situar-se en tercera posició provisional, superant al kenyata Shekhar Mehta que es veia obligat a abandonar el ral·li en iniciar-se la tercera jornada per una avaria mecànica.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	84
Michèle Mouton	52
Per Eklund	40

En el campionat de marques, el fiasco d’Audi, que per primera vegada en la temporada no sumava ni un punt, afavoria als seus compatriotes d’Opel que amb els 14 punts de la tercera posició de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, obrien forat fins als 30 punts de distància. Nissan, gràcies al quart lloc de Timo Salonen i Seppo Harjanne s’acostaven a la posició d’Audi alhora que contenia l’embestida dels Toyota que quedaven 8 punts per darrera.

Constructor	Punts
Opel	88
Audi	58
Nissan	42

Kankkunen-Piironen aconseguien la primera victòria amb Lancia.

El dilluns 29 de juny de 1987, finalitzava a Tacoma el 22è Ral·li Olympus, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que tot i ser puntuable per als certamens de pilots i constructors, només atreia a 47 equips fins a la costa oest nord-americana. El recorregut de la prova comptava amb 44 especials cronometrades d’una corda de 539,20 km a les que se’ls hi donava el tret de sortida el divendres 26 de juny des de Seattle i a les que 23 dels equips participants aconseguirien completar.

Una inoportuna averia amb un cable de bugia costava el ral·li a Biasion-Siviero.

Dues especials cronometrades curtes, de poc més de 2 km de distància cada una, donaven el tret de sortida a la prova, en les que els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero esdevenien els pilots més ràpids i per tant primers líders del ral·li estat-unidenc. Amb la tercera cronometrada en marxa, un home armat i visiblement nerviós va interrompre el progrés de la prova durant una mitja hora, el temps que els agents de policia van invertir per solucionar l’incident. En el terreny esportiu, Juha Kankkunen i Juha Piironen van aconseguir el millor temps, peró aquest no va ser suficient per desbancar als seus companys transalpins del liderat.

Més tard, la prova acumularia un altre retard quan el cotxe 0 volcava mentre reconeixia la quarta especial cronometrada, els seus ocupants van patir a més a més ferides lleus, el que va provocar que aquesta hagués de ser cancelada. Pel que pràcticament es pot dir que el ral·li va començar amb la cinquena especial cronometrada en la que Juha Kankkunen i Juha Piironen tornaven a marcar el millor temps i ara si esdevenien líders de la prova.

Tanmateix els retards acumulats durant el dia van provocar que les dues últimes proves cronometrades programades del divendres s’haguessin de celebrar amb nocturnitat, el que beneficiava especialment als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que amb el dorsal número 1 a la seva porta es trobaven l’atmòsfera neta de pols en suspensió i per tant una millor visibilitat. Amb dos escratxs consecutius en les dues últimes especials, els pilots superaven als seus companys d’equip i compatriotes alhora que forjaven un cert coixí en el liderat de 51 segons vers Juha Kankkunen i Juha Piironen i de 1 minut i 46 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius completaven la primera jornada en quarta posició a 3 minuts i 4 segons dels líders, amb el que era un dels pocs cotxes oficials que hi havia a la prova, el Toyota Supra 3.0i del Toyota Team Europe, els suecs superaven per uns escasos 24 segons l’Audi Coupé Quattro del nord-americà John Buffum i el britànic Neil Wilson.

La segona jornada s’iniciava dissabte a les 8 del matí des de Tacoma per arribar a Westport a quarts de set de la tarda a través d’onze especials cronometrades de 152,20 km de distància i en les que hi prenien la sortida els 37 equips que seguien en actiu. En aquest cas el terreny comptava amb molta grava que es netejava amb el pas dels cotxes, el que suposava un handicap afegit per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, primers en pista.

Miki Biasion i Tiziano Siviero, tercers en pista i últims dels tres Lancia Delta HF 4WD oficials, aprofitaven l’avinentesa per marcar tots els escratxs del dia, si bé en la primera especial ho aconseguien ex-aequo amb els seus dos companys d’equip finlandesos i en la tercera empatant en el cronòmetre amb Juha Kankkunen i Juha Piironen. Tot plegat permetia a la parella transalpina situar-se al capdavant de la general provisional de la prova quan mancaven dues cronometrades per acabar la jornada i arribar al parc tancat de Westport amb 13 segons d’avantatge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i 29 segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki, molt perjudicats per obrir pista.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius, en clara inferiorietat de condicions vers bona part del parc tancat ja que el Toyota Supra era de propulsió com els Nissan 200 SX oficials que també competien a la prova estat-unidenca, i per tant traccionaven pitjor sobre la grava solta, perdien força temps al llarg de la segona jornada i queien fins la vuitena posició provisional, primera entre els de dues rodes motrius, per darrera del Lancia Delta HF 4WD privat de Paolo Alessandrini i Alessandro Alessandrini. El pilot neozelandès afincat a California Rod Millen i el seu copilot canadenc John Bellefleur esdevenien l’alternativa als Lancia oficials en classificar-se en quarta posició al terme de l’etapa, peró aquests situaven el seu Mazda 323 4WD a 6 minuts i 3 segons ja de Massimo Biasion i Tiziano Siviero. L’Audi Coupé Quattro de John Buffum i Neil Wilson es mantenia en cinquena posició i amig minut del quart lloc.

Miki Biasion i Tiziano Siviero prenien la sortida del parc tancat de Wsetport en primer lloc el diumenge a les 7 del matí, si bé en aquesta ocasió el fet d’obrir pista no era un problema, doncs el gruix de la jornada estava format per les segones passades de les especials del dissabte. Si bé Lancia assegurava portes en fora que no existien ordres d’equip, doncs la victòria d’un dels seus cotxes semblava ja consumada, el devenir de la jornada va demostrar ans el contrari.

Juha Kankkunen i Juha Piironen van començar l’etapa atacant la posició dels seus companys d’equip italians, peró aquests aguantaven les embestides i es mantenien en primer lloc. Per desgràcia d’ells en la 24ena especial cronometrada del ral·li, sisena del dia, un cable de bugia es deixava anar i els transalpins perdien 31 segons i el primer lloc en favor dels finlandesos campions mundials. Miki Biasion i Tiziano Siviero, lluny de llençar la tovallola van seguir atacant i recuperaven la primera posició el que va portar a Juha Kankkunen a dirigir-se cap al pilot italià i dir-li: "Felicitats, has anat veritablement molt ràpid, però no has tingut sort. Ara recorda el que va passar al Monte-Carlo". En clara referència a les ordres d’equip que s’hi van donar i que van fer que Juha Kankkunen i Juha Piironen quan anaven líders de la prova, s’aturessin en la última especial per deixar-se guanyar per Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Miki Biasion i Tiziano Siviero i Juha Kankkunen i Juha Piironen van seguir jugant al gat i la rata al llarg de la jornada, alternant-se en la primera posició i arribant de nou a Tacoma amb 7 segons a favor dels finlandesos, peró la conversa mantinguda pels dos pilots, deixava entreveure que les ordres d’equip si existien i que Ninni Russo, director esportiu de Lancia, havia determinat que el líder de la general en la 24ena especial cronometrada del ral·li, hauria de ser qui el guanyès de no mediar l’infortuni. La tercera parella de l’equip, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, esdevenien espectadors d’excepció del que passava en el si de l’equip i es mantenien en tercera posició provisional a 34 segons dels seus compatriotes, mentre Rod Millen i John Bellefleur, quarts, restaven ja a 8 minuts i 30 segons dels primers classificats.

John Buffum i Neill Wilson abandonaven la prova en patir una sortida de pista en la penúltima prova especial cronometrada de la jornada, mentre que els suecs Lars-Erik Torph i Benny Melander ho feien en la sisena per un problema de motor detectat en el seu Toyota Supra 3.0i oficial, sent aquestes les baixes més destacables i que reduien el nombre d’equips participants fins a 27 de cara a la quarta i última jornada del ral·li.

El dilluns a les vuit del matí es donava el tret de sortida a la quarta etapa, un bucle amb sortida i arribada a Tacoma format per 12 especials sobre terra i 1 sobre asfalt. Les distàncies tan curtes que hi havia entre els tres equips de Lancia va permetre un cert ball de posicions, passant per la primera posició en uns primers instants Miki Biasion i Tiziano Siviero, després hi passaren fugaçment Markku Alén i Ilkka Kivimäki i a manca de dues cronometrades per completar la prova, els tres equips es varen ordenar segons la classificació que hi havia al terme de la 24ena prova cronometrada del ral·li, és a dir Juha Kankkunen i Juha Piironen primers, que completaven el recorregut amb un temps de 5 hores 59 minuts i 24 segons, seguits de Miki Biasion i Tiziano Siviero a 12 segons del seu crono i de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que tancaven un triplet de Lancia a 42 segons dels guanyadors de la prova.

Alén-Kivimäki tancaven el triplet del domini aclaparador de Lancia.

Entre els cotxes de producció, els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo competien amb molt poca oposició sent a més a més els únics que ho feien amb un cotxe de tracció integral, el que va facilitar encara més la victòria dels transalpins que d’aquesta manera sumaven la seva segona victòria en el campionat i elevaven la seva puntuació fins als 57 punts, força lluny dels 13 que acumulaven els seus diferents perseguidors.

Victòria còmoda de Fiorio-Pirollo.

En la general del campionat per a pilots, Juha Kankkunen aconseguia la seva primera victòria de la temporada, el que permetia al campió mundial finlandès, distanciar-se del seu compatriota Markku Alén un dels seus màxims oponents i que comptabilitzava una prova menys en el seu haver. La segona posició aconseguida per Massimo Biasion, permetia al pilot italià recuperar-se en certa manera del revès sofert a l’Acropolis alhora que per distanciar-se de l’absent Jean Ragnotti.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	72
Markku Alén	60
Massimo Biasion	54

En el campionat de marques, la nova demostració de força feta per part de Lancia, dels pocs constructors amb presència oficial al ral·li, deixava als italians amb gairebé el doble de punts vers Audi, que amb l’abandonament de John Buffum i Neil Wilson no sumaven ni un punt, com tampoc ho feien els absents Volkswagen, a qui els interessava més participar a Nova Zelanda que no pas als Estats Units.

Constructor	Punts
Lancia	114
Audi	62
Volkswagen	49

Malgrat l’oposició dura inicial dels seus companys d’equip noruegs, Ogier-Ingrassia sumaven la cinquena victòria de la temporada.

El 71è Ral·li de Polònia era la setena ronda en el campionat del món de ral·lis i la seva clausura el diumenge 29 de juny de 2014, suposava passar l’equador del certamen mundial. Amb base a la ciutat nord-oriental de Mikolajki, la cita tenia un itinerari conformat per 24 proves especials de 335,10 km cronometrats, una distància a la que els 68 equips participants dels 71 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a fer front a partir del dijous 26 juny després de baixar per la pertinent rampa de sortida. 52 formacions participants aconseguien superar l’itinerari de la ronda, que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, així com la iniciativa privada de la DMACK Cup.

Després d’un interessant duel en la primera i segona jornada pel liderat, un petit error en la tercera de Mikkelsen-Fløene va començar a concloure el combat.

La setanta-unena edició del ral·li polonès arrancava el mateix dijous per la tarda, amb la disputa de 3 proves especials de 34,28 km cronometrats. Una etapa curta doncs, que s’iniciava amb la cerimònia de sortida a 2 quarts de 4 de la tarda a la Plaça Major de Mikolajki i que aniria a trobar el seu punt final gairebé 5 hores més tard, a 1 quart i 5 de 9 del vespre a la mateixa ciutat.

Tot i el handicap d’haver d’obrir pista, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la primera prova especial programada, mig segon per davant dels seus companys d’equip Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i 3,7 segons per davant del Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle, i per tant els provençals s’alçaven com els primers líders de la prova per aquestes mateixes distàncies. 

En la cronometrada següent, l’autoria del millor temps reposava sobre els finlandesos de Hyundai Juho Hänninen i Tomi Tuominen, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene tornaven a ser els segons més ràpids a final de tram, un resultat que els valia per instal·lar-se al capdavant de la classificació per només 4 dècimes de segon de marge.

La jornada es tancava amb una primera passada per l’especial espectacle de Mikolajki, en la que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi aconseguien la seva segona victòria de la jornada per tal de recuperar el lideratge de la provisional.

Conclosa la breu primera etapa, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia entraven en règim de parc tancat amb un marge de 2,8 segons vers els seus companys Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Kris Meeke i Paul Nagle tancaven les posicions provisionals d’honor a 7,0 segons dels francesos de Volkswagen i per només 8 dècimes de segon de marge vers l’i20 WRC de Juho Hänninen i Tomi Tuominen. Els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 8,9 segons del lideratge i amb un marge relativament còmode vers els Hyundai de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i de Hayden Paddon i John Kennard.

Amb un servei programat a les 7 en punt del matí del divendres 27 de juny, la segona etapa del ral·li arrancava 15 minuts més tard amb la sortida del parc tancat de Mikolajki. Un bucle de 3 trams es programava a doble passada, dels que 2 creuaven la frontera per tal de disputar-se en sól de Lituània. Per tancar la jornada, tal i com havia passat l’etapa anterior, es celebrava una passada per l’especial espectacle de Mikolajki, assolint així els 90,06 km cronometrats que constaven en el programa al llarg de 7 proves especials.

Andreas Mikkelsen i Ola Fløene establien el registre de referència en la primera prova especial del dia i els noruecs recuperaven la primera posició per 4 dècimes de segon, mentre que en la prova següent, els honors eren per a Mads Østberg i Jonas Andersson, qui d’aquesta manera s’immiscien en les posicions de podi. Tanmateix el duel entre els Polo R WRC es posava ben roent en quan Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi aconseguien retallar 3 dècimes de segon als seus companys noruecs, que conservaven així el seu lideratge per la mínima distància mesurable, és a dir 1 dècima de segon.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven el bucle matinal amb una nova victòria de tram i els francesos ingressaven així a les assistències remotes de Druskinikai, en primera posició per només 1,5 segons de marge vers els seus companys i principals rivals, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, i 15,2 segons amb Mads Østberg i Jonas Andersson.

Els problemes enregistrats amb el públic lituà, obligava als organitzadors a cancelar les 2 primeres proves especials del bucle post meridional, que en definitiva eren les 2 últimes de l’escull matinal, i per tant l’etapa es completaria en terreny polonès amb la segona passada per l’especial inaugural així com la segona passada per l’especial espectacle de Mikolajki.

Les distàncies eren curtes entre els dos pretendents a victòria i així Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en repetir victòria de tram en la sisena prova especial del dia, els noruecs es feien de nou amb el lideratge per 1,0 segons de marge. Tot i que l’especial espectacle de Mikolajki tenia una corda cronometrada de només 2,50 km, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi aconseguien novament l’escratx i en superar en 1,9 segons el registre dels seus companys, la titularitat de la primera posició tornava a canviar.

Així doncs, a partir d’1 quart d’11 de la nit, els participants tornaven a fer entrada al parc tancat de Mikolajki amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la primera posició per 9 dècimes de segon de marge vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Mads Østberg i Jonas Andersson es mantenien en la darrera plaça de podi a 19,5 segons dels provençals, tot precedint en 12,5 segons al tercer dels Volkswagen, el pilotat per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, un cop que els finlandesos s’havien recuperat dels problemes de frenada que els havien afligit al llarg de l’etapa inaugural.

La jornada sabatina era amb diferència la més llarga de tot l’itinerari, doncs amb 161,58 km cronometrats, aquesta suposava gairebé el 50 % del recorregut. Una distància que es trobava repartida al llarg de 10 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 4 trams, més una primera passada per la cronometrada que exerciria les funcions de Power Stage l’endemà en el bucle matinal i una tercera passada pel Mikolajki Arena, per tal de tancar l’activitat cronometrada ben entrada ja la nit. Donant-se el tret de sortida a l’etapa es donava a 1 quart de 8 del matí, amb les corresponents assistències a la sortida del parc tancat.

Si bé tot semblava continuar tal i com havia quedat hores abans, doncs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene s’imposaven en la primera prova especial i es situaven a mig segon de l’anhelada primera posició. En la prova següent però, els noruecs erraven la traçada en un revolt i en haver de fer-hi mitja volta, aquests s’hi deixaven una desena de segons vers els seus companys d’equip, qui a partir d’aquell moment, donaven l’estacada tancant el bucle matinal amb 3 victòries de tram consecutives en les 3 últimes proves especials de l’escull, elevant el seu marge fins als 19,0 segons que s’atresoraven en el retorn a Mikolajki.

Un camí però que va tenir moments de tensió, quan en la quarta prova especial, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es topaven amb el Citroën DS3 WRC accidentat de Mads Østberg i Jonas Andersson i el temps que els provençals invertien en sortejar la situació, els suposava cedir el lideratge. Posteriorment, els comissaris decidien descomptar el temps perdut en la maniobra i l’emoció es va esvair en quan els campions mundials eren nominats guanyadors de l’especial.

Alhora, la baixa del Citroën de Mads Østberg i Jonas Andersson deixava en tercera posició al tercer dels Volkswagen Polo R WRC desplaçats, el de Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, si bé aquests ja es trobaven a gairebé 1 minut del temps d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene i per tant les opcions de seguir pujant posicions semblaven quan menys remotes. A més a més, la pedra que provocava l’accident dels escandinaus de la marca dels dos galons, també provocava una punxada en el cotxe homòleg de Kris Meeke i Paul Nagle, qui en entregar prop de 3 minuts a final de tram, deixaven a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en una acomodada posició de podi.

Malauradament el suposat triplet de Volkswagen es va anar en orris en la següent i darrera cronometrada matinal, en la que els finlandesos hi trencaven un amortidor del seu Polo R WRC que sortia per sobre del capó. Pilotant en aquestes condicions Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila perdien minut i mig i la darrera plaça de podi passava a ser per als seus compatriotes de Hyundai Juho Hänninen i Tomi Tuominen, a 1 minut i 52,3 segons dels líders i amb els seus companys d’equip, els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, trepitjant-lis els talons a 15,2 segons del seu registre.

A la represa, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia seguien tibant fort i ampliaven distàncies vers els seus més immediats perseguidors, amb dues victòries de tram en la primera i la darrera prova especial del bucle post meridional i 3 segons millors temps per darrera de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul primer, i per darrera dels seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en les dues següents. 

Precisament Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul van anar llimant distàncies als seus companys d’equip finlandesos en els primers compassos d’aquest segon bucle del dia, fins que finalment, i quan la pluja començava a fer acte de presència en el vuitè tram,els belgues aconseguien fer-se seva la darrera de les posicions de podi. 

Un problema amb la direcció assistida aparegut en la novena i darrera prova especial campestre del dia, suposava la pèrdua d’una nova posició per a Juho Hänninen i Tomi Tuominen, qui entregaven la seva quarta posició als seus compatriotes d’M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. 

Després d’una molt bona jornada sabatina, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia feien ingrés al parc tancat de Mikolajki amb 1 minut i 1,8 segons de marge vers els seus companys Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, mentre que en relació a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, el coixí de segons s’ampliava fins als 2 minuts i 20,5 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 10,7 segons dels pilots belgues i Juho Hänninen i Tomi Tuominen a 24,7 segons dels seus companys, tancaven la pinça dels 5 primers classificats, una pinça en la que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi tenien molts números per entrar-hi l’endemà en estar classificats a només 4 dècimes de segon dels seus compatriotes de Hyundai.

4 proves especials i sense assistències conformaven la jornada de clausura, la dominical. La qual s’iniciava a les 7 en punt del matí amb la sortida del parc tancat i amb 49,18 km cronometrats per endavant. Les 3 primeres proves especials de la jornada no eren altra cosa que una reedició de la curta etapa del dijous a la tarda, mentre que una segona passada per la cronometrada de Baranowo, disputada el dissabte a primera hora de la tarda, servia per tancar el programa en forma de Power Stage.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en les dues primeres proves especials cronometrades del dia, per tal de superar a Juho Hänninen i Tomi Tuominen primer i quedar-se a 8,5 segons de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen després. Els finlandesos de Volkswagen també s’imposaven en la quarta passada per l’especial espectacle de Mikolajki, si bé el gran coneixement d’aquesta i la poca corda cronometrada de la mateixa, oferia diferències pràcticament irrellevants.

Al Power Stage, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia no es reservaven res i els provençals es feien amb la victòria de tram per tal d’assegurar-se la puntuació màxima, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, amb el segon millor temps, feien el mateix descomptant la premisa anterior. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aturaven el cronòmetre per darrera dels seus dos companys d’equip i finalment els de Volkswagen es quedaven a 7 dècimes de segon d’arrabassar la plaça als seus ex-companys d’equip a Ford.

A la 1 de la tarda, els participants entraven per última vegada a les assistències de Mikolajki, per 1 hora més tard, a les 2 en punt, portar-hi a terme la cerimònia del podi. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi pujaven en el seu graó més alt, en el que era la seva cinquena victòria de la temporada. Els francesos completaven els 304,21 km cronometrats disputats, dels 335,10 km programats, en un temps de 2 hores 34 minuts i 2,0 segons, un registre que equivalia a una velocitat promig de 118,5 km/h i que els hi atorgava un marge final d’1 minut i 7,7 segons vers els seus companys d’equip Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el podi a 2 minuts i 13,5 segons dels guanyadors.

A base de mantenir-se en pista i defensant-se quan calia, Neuville-Gilsoul sumaven el segon podi de la temporada.

Amb un terreny força similar al dels seus respectius esdeveniments formatius, els estonis Ott Tänak i Raigo Mõlder i els seus companys de formació a DMack, els finlandesos Jari Ketomaa i Kaj Lindström, aturaven els cronòmetres abans que ningú i en aquest mateix ordre en les 2 primeres proves especials campestres, mentre que en la primera passada per l’especial espectacle de Mikolajki, la parella estonia patia una baixada de rendiment, restant Jari Ketomaa i Kaj Lindström en solitari al capdavant de la taula de temps de la cronometrada.

Per darrera seu, dues formacions estònies més, les formades per Karl Kruuda i Martin Järveoja i per Martin Kangur i Kuldar Sikk, es batien en un duel molt tancat, amb alternàncies per ambdues parelles, que si bé la segona aconseguia batre a la primera en dues ocasions, es pausava el divendres a la nit amb la primera per davant de la segona.

Conclosa la breu etapa inaugural, Ott Tänak i Raigo Mõlder feien ingrés al parc tancat de la ciutat polonesa a quarts de 10 de la nit amb un marge de 3,9 segons vers Jari Ketomaa i Kaj Lindström, mentre que per una altra banda, en l’altre punt calent de la taula, Karl Kruuda i Martin Järveoja es classificaven a 31,0 segons dels seus compatriotes líders i per només 4 dècimes de segon de coixí vers  Martin Kangur i Kuldar Sikk.

Al llarg del divendres la situació canviava més aviat poc, Ott Tänak i Raigo Mõlder s’imposaven per davant dels seus companys en les tres cronometrades matinals, mentre que en la que es celebrava per la tarda els papers s’intercanviaven. Amb les mesures ben preses a l’especial de Mikolajki, els líders provisionals ara si hi establien el registre de referència.

En l’altre duel, Martin Kangur i Kuldar Sikk mostraven més velocitat sobre les pistes poloneses i lituanes que no pas Karl Kruuda i Martin Järveoja, un lluita que trobaria el pitjor dels desenllaços quan en la sisena prova especial del dia, quarta de facto i novena en el còmput global del ral·li, la parella que es trobava als comandaments d’un Peugeot 208 T16 s’accidentava.

Tot i el bon rendiment d’Ott Tänak i Raigo Mõlder, els líders només aconseguien elevar el seu marge vers Jari Ketomaa i Kaj Lindström fins als 14,9 segons, mentre que Martin Kangur i Kuldar Sikk es despenjaven fins a 1 minut i 45,0 segons dels primers classificats.

Les distàncies eren curtes entre els dos companys d’equip a DMack i la jornada sabatina era la més llarga de totes amb un 48 % del recorregut de l’edició en el seu programa. Ott Tänak i Raigo Mõlder estaven a l’alçada de les exigències i els estonis s’imposaven en les 4 primeres proves especials matinals de manera consecutiva, en 2 de les quals el millor temps s’aconseguia per davant de Jari Ketomaa i Kaj Lindström, mentre que els finlandesos només aconseguien aturar el temps abans que ningú en la cinquena i última especial matinal, la que l’endemà exerciria les funcions de Power Stage. Un balanç que deixava als finlandesos a 1 minut i 3 segons dels estonis.

Per la tarda una mica més del mateix amb 4 victòries de tram més per als primers classificats, mentre que Jari Ketomaa i Kaj Lindström només aconseguien el segon millor temps en la primera cronometrada del bucle de 4 trams, malgrat tot Ott Tänak i Raigo Mõlder no aconseguien afegir ni mig minut de marge al seu sarró i els estonis feien ingrés al parc tancat de Mikolajki amb 1 minut i 29,1 segons de marge en relació als finlandesos, mentre que la baixa per avaria mecànica en la primera cronometrada post meridional de Martin Kangur i Kuldar Sikk, obria les portes a les places de podi a Yazeed Al-Rahji i Michael Orr, tanmateix autors de 4 dels 10 possibles segons millors temps del dia, a 3 minuts i 31,2 segons del lideratge.

Tot i que el marge de segons començava a ser comfortable, les dues parelles de DMack no deixaven ni les engrunes al llarg de la jornada dominical i aquests es tornaven a imposar en les 3 cronometrades campestres del dia i sempre amb Ott Tänak i Raigo Mõlder per davant de Jari Ketomaa i Kaj Lindström. Només la quarta i última passada per la cronometrada de Mikolajki oferia resultats lleugerament diferents, amb els portuguesos Bernardo Sousa i Hugo Magalhães al capdavant de la classificació parcial.

Ott Tänak i Raigo Mõlder completaven doncs el 71è Ral·li de Polònia amb 17 victòries de tram, un rendiment que els hi suposava un marge d’1 minut i 38,2 segons vers els seus companys Jari Ketomaa i Kaj Lindström i de 4 minuts i 11,2 segons vers el potent Ford Fiesta RRC pilotat per Yazeed Al-Rahji i Michael Orr.

Per a Tänak aquesta era la primera victòria de la temporada, un resultat que deixava a l’estoni en sisena posició provisional del certamen a 36 punts del lideratge de Lorenzo Bertelli. Mentre que per la seva banda, Jari Ketomaa repetia la segona posició aconseguida prèviament a Suècia i Portugal, i el finlandès es feia seva la tercera posició que fins llavors ostentava Nasser Al-Attiyah, a 27 punts del pilot transalpí i amb 2 participacions menys que no pas l’hereu de l’imperi Prada.

Ral·li controlat de cap a peus per Tänak-Mõlder amb 17 escratxs.

En categoria WRC3 i JWRC, els francesos Stéphane Lefebvre i Thibault Dubois s’imposaven consecutivament en les 3 proves especials cronometrades del dijous, així com en 4 de les 5 proves especials celebrades el divendres, un rendiment però que només els hi valia per tenir 21,9 segons de marge vers Simone Tempestini i Dorin Pulpea, tanmateix autors del millor temps que se’ls hi escapaven als gals, al terme de la segona etapa.

Els britànics Alastair Fisher i Gordon Noble afegien els seus noms a la llista de guanyadors de tram en imposar-se en les 2 primeres especials sabatines, uns resultats que en coincidir amb la baixa de Simone Tempestini i Dorin Pulpea en la segona d’elles, deixava als de les illes en segona posició a 41,4 segons de Stéphane Lefebvre i Thibault Dubois. Precisament els francesos reaccionaven sobre l’equador de l’escull matinal i els pilots es feien amb les 3 victòries parcials que restaven per situar el marge per sobre del minut.

Per la tarda, una victòria d’Alastair Fisher i Gordon Noble, per 3 de Stéphane Lefebvre i Thibault Dubois, deixava les distàncies entre els dos primers classificats en 2 minuts i 13,4 segons, mentre que Quentin Giordano i Guillaume Duval es trobaven ja a 4 minuts i 10,1 segons dels seus compatriotes.

Amb unes distàncies tan ben establertes, la jornada dominical esdevenia totalment intranscendent, i a jutgar pels resultats individuals, prescindible. Doncs Stéphane Lefebvre i Thibault Dubois s’anotaven la victòria en el 71è Ral·li de Polònia per 2 minuts i 13,3 segons vers Alastair Fisher i Gordon Noble, 1 dècima de segon menys que al dissabte a la nit, i per 3 minuts i 25,9 segons amb Quentin Giordano i Guillaume Duval.

En clau de campionat, Stéphane Lefebvre es feia amb la segona victòria de la temporada en la seva segona participació, i el de Pas de Calais es feia amb el lideratge del WRC3 i del JWRC amb 50 punts, 22 punts per sobre de l’alemany Christian Riedemann i 23 de l’eslovac Martin Koci.

Dos de dos per a Lefebvre-Dubois en el WRC-3.

Els compassos inicials de la Drive DMack Cup es mostraven molt oberts, i no va ser fins que en arribar a les cronometrades lituanes que Sander Pärn i James Morgan es feien amb dues victòries consecutives, a la que seguiria una tercera en la darrera especial vespertina que donaven un lideratge més o menys ferri a l’estoni i al britànic per 26,4 segons de marge vers Tom Cave i Craig Parry i de 35,2 segons amb els espanyols José Antonio Suarez i Pablo Marcos.

Dissabte, Sander Pärn i James Morgan responien a les exigències del programa i els líders obrien lleugerament les distàncies, tot i aconseguir 5 victòries parcials més en el seu comptador, per només 2 per part de Tom Cave i Craig Parry. En el moment de retornar al parc tancat de Mikolajki les distàncies entre els dos equips era de tan sols 27,6 segons, amb el que res estava encara fet, mentre que la baixa de José Antonio Suarez i Pablo Marcos, deixava als canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate en tercera posició a 2 minuts i 59,0 segons.

Superant els registres de Tom Cave i Craig Parry en 3 de les 4 especials celebrades al llarg del diumenge, Sander Pärn i James Morgan no feien més que intentar transformar l’escull en un tràmit i així finalment l’estoni i el britànic s’anotaven la victòria per 30,0 segons de marge.

El ral·li polonès era el segon esdeveniment en el calendari de la iniciativa privada entre M-Sport i DMack Tyres, i Sander Pärn hi aconseguia la segona victòria de l’any, un resultat que deixava l’estoni al capdavant de la taula amb 59 punts, 19 més que no pas Tom Cave, tanmateix segon en les 2 rondes inicials.

Dos de dos també per a Sander Pärn i James Morgan a la Drive Dmack Cup.

Aquesta era la cinquena vegada que Sébastien Ogier guanyava un ral·li dels set disputats fins al moment, i per si fos poc, el provençal aconseguia guanyar també el "Power Stage" que atorgava 3 punts extra, un excels rendiment que permetia al pilot incrementar les distàncies al capdavant de la general provisional, fins als 50 punts vers el seu company Jari-Matti Latvala, qui just va fer un 5è lloc. Andreas Mikkelsen, que sumava un segon podi en la temporada i a més a més sumava els 2 punts extra del segon lloc del "Power Stage", desplaçava al seu compatriota Mads Østberg de la posició de podi provisional, amb el què els tres pilots de Volkswagen passaven a ocupar les 3 primeres posicions provisionals del certamen.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	166
Jari-Matti Latvala	116
Andreas Mikkelsen	83

En l’apartat reservat a constructors, malgrat el cinquè lloc de Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, els desastres entre els Citroën, que només sumaven 6 punts per la setena plaça de Kris Meeke i Paul Nagle, i de M-Sport, que només sumaven 12 punts pel quart lloc de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, Volkswagen incrementava distàncies aconseguint 35 punts. Per darrera de M-Sport, Volkswagen II i Hyundai començaven a pressionar i posar en perill la posició del preparador britànic.

Constructor	Punts
Volkswagen	262
Citroën	115
M-Sport	90

Hannu Mikkola i Jean Todt guanyaven el ral·li en la última especial per averia de Timo Mäkinen i Henry Liddon .

Figurant com la cinquena ronda en el campionat del món de ral·lis, el 28 de juny de 1975 finalitzava a Casablanca el 18è Ral·li del Marroc, esdeveniment que comptava amb un total de 103 equips en la seva llista oficial d’inscrits. Totes les formacions que oficialitzaven la seva inscripció, esdevenien participants en quan prenien la protocol·lària sortida des de la corresponent rampa ubicada a la mateixa capital marroquina el dimarts 24 de juny i des d’on farien cap a un recorregut composat per 9 proves especials de 1962,0 km cronometrats, una corda que només 14 equips van aconseguir superar.

Bernard Consten i Gérard Falcon donaven a Peugeot el seu primer doblet.

A l’Àfrica tot es mesurava d’una manera molt diferent al que es feia a la resta d’esdeveniments americans o europeus, doncs en el programa de l’edició, les proves especials cronometrades més curtes tenien una corda competitiva propera al centenar, arribant a la màxima exageració dels 786 km cronometrats de la Transmarocaine. Amb el que el format de l’esdeveniment magrebí era molt més proper al Safari contemporani, o al que posteriorment acabarien esdevenint els raids, que no pas una cita a l’esprint occidental. Tot això just després del solstici d’estiu i per tant acompanyat d’unes temperatures força elevades que posaven a prova la resistència de mecàniques i pilots.

A mode de pròleg, una ràpida prova especial de 95 km cronometrats es programava entre Casablanca i Rabat, en la que els finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi aconseguien el millor temps per davant dels seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius i del Peugeot 504 de Timo Mäkinen i Henry Liddon. 

La festa en la formació italiana s’aigualia quan la tercera unitat confiada als francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, s’endarreria en trencar el seu diferencial. Les reparacions s’allargaven per més de 2 hores i la parella arribava a Rabat en 92ena posició. Si bé tot aquest temps concedit no comptava de cara a la classificació provisional, si que aquest determinaria l’ordre de sortida en la primera etapa del ral·li a partir de l’endemà dimecres, i prendre part en les llargues cronometrades marroquines darrere de tantes cortines de pols no era un bon presagi.

Robert Neyret i Jacques Terramorsi eren quarts a Rabat per davant dels guanyadors a l’Acròpolis, els alemanys federals Walter Röhrl i Jochen Berger, i per davant del segon dels Peugeot 504 oficials presents a l’edició, el pilotat per Hannu Mikkola i Jean Todt.

Dimecres al matí els participants abandonaven Rabat per tal d’afrontar la primera etapa del ral·li i  dirigir-se cap a Marrakech via Fèz, on hi farien arribada l’endemà dijous després de disputar 5 proves especials de 789 km cronometrats.

La primera prova especial vera del ral·li seguia sent favorable als interessos de FIAT i tan els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki com els suecs, de préstec per part de Lancia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, tornaven a aturar els cronòmetres abans que ningú per tal de situar-se al capdavant de la classificació provisional.

Malauradament per a la marca torinesa, que havia fet un desplegament espectacular a la ronda africana llogant un helicòpter a la gendarmeria marroquina o fins i tot posant a disposició del seu director esportiu, Daniele Audetto, un avió particular per tal de fer un seguiment acurat de les evolucions dels seus pilots sobre les dures pistes magrebines, el terreny començava a marcar sentència en la segona prova especial programada, en la que els Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Jean Todt i de Timo Mäkinen i Henry Liddon esdevenien els més ràpids i posaven en perill el lideratge de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

L’acarnissament amb la formació italiana era superior quan Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’hi endarrerien en 2 hores i mitja després de malmetre l’eix posterior del seu 124 Abarth Spider, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé es veien obligats a abandonar amb la bateria de la seva unitat fora d’ús, molt probablement després de quedar-se sense alternador amb tanta pols en suspensió.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki resistien com abanderats de la marca italiana i els finlandesos tornaven a esdevenir els homes més ràpids en la tercera prova especial del dia. Res més lluny que un miratge, doncs a Missour, penúltima prova especial de l’etapa, els Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Jean Todt i de Timo Mäkinen i Henry Liddon tornaven a marcar el ritme i els nòrdics de FIAT s’hi deixaven 10 i 9 minuts respectivament als dos cotxes francesos, el que els feien baixar fins a la tercera posició.

A Missour el ral·li coneixia una altra baixa entre els pilots d’entitat. Malgrat que Opel havia reduit la potència dels motors dels seus Ascona de 200 CV a 150 CV per tal de millorar la fiabilitat mecànica dels mateixos, Rauno Aaltonen i Claes Billstam es veien obligats a abandonar la competició amb la culata de la seva unitat fosa.

La darrera cronometrada de la primera etapa no variava massa respecte l’anterior i novament els pilots de Peugeot tornaven a esdevenir els més ràpids, amb Timo Mäkinen i Henry Liddon per davant dels seus companys, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb problemes amb els llums, hi concedien novament temps alhora que cometien una penalització de 3 minuts. Tanmateix, l’altre Opel, el pilotat per Walter Röhrl i Jochen Berger, havia de renunciar a la competició amb l’eix frontal inoperatiu.

A Marrakech hi arribaven fins a 37 equips participants el dijous 26 de juny, amb Hannu Mikkola i Jean Todt en primera posició per 2 minuts i 15 segons de marge vers els seus companys d’equip Timo Mäkinen i Henry Liddon, i per 6 minuts i 24 segons de distància vers el FIAT de Markku Alén i Ikka Kivimäki. Per darrera dels finlandesos de la marca italiana un gran buit, amb Robert Neyret i Jacques Terramorsi eren quarts a 42 minuts i 31 segons dels líders i per només 33 segons de marge vers el Citroën DS23 de Grup 1 dels marroquins d’origen francès i gran cercadors de dreceres en el desert, Jean Deschazeaux i Jean Plassard.

Després d’un dia de repòs, els participants afrontaven a partir del divendres 27 de juny la segona i última etapa del ral·li, la qual tenia en el seu programa 3 trams cronometrats de 1078 km de distància, entre els que hi destacava la presència del temut "Transmarocaine" de 786 km, una corda competitiva que molts dels esdeveniments contemporanis europeus ni tan sols arribaven a cobrir en tot el seu recorregut. L’etapa conduïa als participants de retorn a Casablanca via Agadir, un punt final en el que se’ls hi esperava a partir de l’endemà dissabte.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera d’elles, de només 85 km, sense que això comportés cap canvi en la classificació provisional en el moment d’arribar al reagrupament d’Agadir, pas previ a la disputa de la “Transmarocaine”.

34 formacions participants afrontaven la cronometrada reina que resseguia els límits del desert del Sàhara i d’aquestes només 16 aconseguien superar-la. Entre els que s’hi quedaven en el camí, destacaven els FIAT 124 Abarth Spider de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Els finlandesos foradaven el càrter del seu cotxe i havien d’acomiadar-se de la competició en quedar-se sense oli, mentre que els suecs trencaven la transmissió de la seva unitat.

Hannu Mikkola i Jean Todt hi patien dues punxades en aquesta longeva prova especial i la parella en concedir 15 minuts vers el registre guanyador de Timo Mäkinen i Henry Liddon, també entregaven la primera posició als seus companys d’esquadra. Alhora, el tercer dels Peugeot 504 oficials presents a l’esdeveniment, el pilotat pels francesos Bernard Consten i Gérard Flocon, aconseguia superar d’una tacada en la taula provisional l’Alpine A110 1800 privat de Robert Neyret i Jacques Terramorsi així com el Citroën DS23 de Jean Deschazeaux i Jean Plassard, un moviment que situava els 3 cotxes de la firma del lleó al capdavant de la classificació.

Amb 13 minuts de marge al capdavant de la taula provisional i els 205 km cronometrats de la darrera prova especial per disputar-se, tot semblava estar fet per a Timo Mäkinen i Henry Liddon, però novament la duresa de les pistes africanes demostraven tot el contrari. Un amortidor del seu Peugeot fallava i l’avaria acabava suposant la ruptura d’un eix de la transmissió, una contrarietat que els endarreria en més de 4 hores i mitja i que els feia perdre 4 posicions a la classificació.

Pràcticament de rebot i sense espai per al lament d’incidents, Hannu Mikkola i Jean Todt arribaven al parc tancat de Casablanca com a vencedors del 18è Ral·li de Marroc en completar els 1962 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 23 hores 30 minuts i 48 segons. Els seus companys, Bernard Consten i Gérard Falcon, els escudaven en el podi a 1 hora i 41 minuts i 15 segons del seu registre, mentre que Robert Neyret i Jacques Terramorsi completaven les posicions d’honor a 2 hores, 17 minuts i 31 segons del temps dels guanyadors, gràcies en part també a que Jean Deschaseaux i Jean Plassard, veterans francesos i residents al Marroc, foradessin el radiador del seu Citroën DS23 i l’haguessin de reparar amb pebre vermell en pols.

Neyret-Terramorsi completaven un podi ple de cotxes francesos.

Després de la victòria al Safari Rally del mateix any, Peugeot aconseguia al Marroc la seva segona victòria al mundial de ral·lis, demostrant així que el 504 era un cotxe ideal per competir en proves de resistència com les africanes. Una segona victòria que permetia als francesos acostar-se a la primera posició de Lancia, absent en la prova, si bé no s’esperava veure gaire més en acció als cotxes del lleó en el que restava de temporada. Alpine-Renault, de nou al podi gràcies a la presència de pilots privats, treia el nas en les tres primeres posicions del campionat i en detriment dels equips oficials de FIAT i Opel per 10 punts de marge.

Constructor	Punts
Lancia	55
Peugeot	40
Alpine	33

Amb velocitat i esquivant averies, Röhrl-Geistdörfer aconseguien guanyar a les antipodes.

La ciutat d’Auckland acollia el dimarts 28 de juny de 1983 la cerimònia de clausura del 13è Ral·li de Nova Zelanda, setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis i per tant pas de l’equador del mateix. Des de la pròpia capital de l’illa nord, el ral·li s’iniciava el dissabte 25 de juny amb la protocol·lària baixada per la rampa de sortida i la disputa de les primeres, d’un total de 33, proves especials cronometrades del seu programa de 1071,09 km de distància. Una corda que es celebrava sobre diferents superfícies, i es que si bé a cada edició de la cita neozelandesa la presència de l’asfalt es reduïa, encara vàries d’elles eren mixtes. La prova, que entregava punts en els campionats de pilots i constructors, era completada per 33 dels 59 equips participants. 

Salonen-Harjanne van fer una de les millors actuacions sobre el 240 RS.

El ral·li s’iniciava amb força rebombori quan Roland Gumpert, director esportiu de l’equip Audi, preguntava als organitzadors de la cita oceànica si els seus pilots suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg podrien prendre part a la prova tot i que el plaç d’inscripcions havia expirat un parell de setmanes abans. Per sorpresa de molts, els neozelandesos van acceptar la inscripció de la parella sueca, que amb 72 hores d’antelació, a causa d’altres compromisos, volaven cap a Nova Zelanda per mirar de reconèixer algunes de les especials cronometrades.

La decisió va enfurismar els responsables de Lancia, els quals havien inscrit a fins a tres Lancia 037 a la prova oceànica, però en vistes que els seus rivals només havien inscrit dos Quattro A2, decidien rebutjar la tercera inscripció i desplaçar dos equips a la illa del pacífic sud. Ninni Russo, màxim responsable de l’equip Lancia, va pressionar als membres de la FISA per a que evitessin la participació del tercer Audi i aquests a la seva vegada ho van fer al màxim comitè dels esports de motor neozelandesos, que van resoldre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg no estaven autoritzats a sortir.

Roland Gumpert va decidir apelar llavors la decisió, per d’aquesta manera deixar almenys participar a la seva parella sueca amb la incertesa que si els seus resultats serien o no acceptats posteriorment, un cop l’esdeveniment hagués finalitzat. Així doncs finalment l’equip número 4 format per Stig Blomqvist i Björn Cederberg prenia la sortida des de la rampa, si bé ho feien en unes condicions força precàries, doncs gairebé no havien pogut reconèixer ni entrenar les especials, i a més a més es veien obligats a emprar les notes del seu compatriota Arne Hertz, que Björn Cederberg anava traduint de l’anglès al suec sobre la marxa.

Dissabte a les 11 en punt del matí s’iniciava la primera etapa del ral·li a Auckland. Una etapa que estava formada per 8 especials cronometrades de 151,08 km, de les que 4 es disputaven sobre terra i les 4 restants eren mixtes. Una corda competitiva que desplaçava la caravana del ral·li fins a Rotorua, al sud de l’illa nord i on els primers equips participants hi tenien prevista la seva arribada a manca d’1 minut per a les 11 de la nit.

Els alemanys de Lancia Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’adjudicaven el millor temps en la primera especial cronometrada del dia, i la parella esdevenia en bona lógica els primers líders de la prova per davant dels Audi d’Stig Bloqmvist i Björn Cederberg i de Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Mentre que un dels favorits a victòria, el finlandès Hannu Mikkola i el suec Arne Hertz, patien una avaria amb la seva bomba d’aigua a causa d’una mala fixació, el que obligava a actuar als mecànics que sobrevolaven les especials dalt d’un helicòpter. Els nòridcs invertien uns 24 minuts en recórrer els gairebé 7 quilòmetres d’aquesta primera especial cronometrada, amb el greuge afegit que sense gaire més temps per a completar la reparació, els pilots afrontaven les següents proves cronometrades sense turbo i per tant amb un terç de la potència màxima que podia rendir el seu Audi Quattro A2.

En les quatre proves especials següents, lliuta tancada entre Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui s’anaven alternant en el lideratge del ral·li a mesura que anaven adjudicant-se la victòria de tram. 

A partir de la sisena prova especial cronometrada del ral·li, l’esdeveniment es celebrava per finques privades, les quals es caracteritzaven per una grava molt fina que actuava com a bales. En aquestes condicions la tracció integral dels Audi va ser clau i amb la nit caient sobre Nova Zelanda, els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es van veure obligats a ralentir el seu ritme, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz s’havien endarrerit novament amb anteriorietat a causa d’una fuita d’oli que va obligar a intervenir per segona vegada l’helicòpter de l’equip que canviava la bomba d’oli del Quattro A2. 

Tot plegat afavoria a les pilots de la marca bavaresa, Michèle Mouton i Fabrizia Pons, qui encadenaven tres escratxs consecutius en les tres últimes proves especials de l’escull, que situaven el seu cotxe al capdavant de la taula de temps general per 13 segons de marge amb Stig Bloqmvist i Björn Cederberg. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, tercers a Rotorua a 19 segons de les pilots líders, maleïen els seus pneumàtics Pirelli, massa amples pel terreny que estaven afrontant i que convertien el pilotatge en una mescla un tant estranya de sub i sobre-viratge. Els finlandesos de Nissan Timo Salonen i Seppo Harjanne, restaven a les portes del podi a 3 minuts i 16 segons dels líders, precedint a la seva vegada en 1 minut i 7 segons al segon dels Lancia 037 presents a la cita, el pilotat pels italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i qui s’havien endarrerit en els compassos inicials del ral·li a causa d’un mal funcionament de la seva caixa de canvis.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot l’itinerari, amb 500,80 km cronometrats al llarg de 12 proves especials. Unes cronometrades que s’iniciaven a les 7 del matí del diumenge i que dibuixaven un bucle amb inici i final a Rotorua, tot passant per Gisborne, de les que 8 eren mixtes i les 4 restants de grava pura.

Finalment a quarts de vuit del matí del diumenge, els comissaris esportius decidien excloure als suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg de la prova, massa tard com per impedir-los la sortida del parc tancat de Rotorua, doncs els pilots ja es trobaven de camí a la primera especial cronometrada, pel que quan Björn Cederberg entregava el seu llibre de ruta en el primer control horari del dia, aquest els hi era confiscat i el ral·li dels suecs arribava al seu final.

En el terreny esportiu Michèle Mouton i Fabrizia Pons inciaven el bucle marcant el millor temps en la primera, tercera, sisena i setena especial cronometrada, mentre que els seus companys d’equip, Hannu Mikkola i Arne Hertz, seguien recuperant posicions a passos agegantats amb el millor temps en la segona i quarta cronometrada. 

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es defensaven com podien i els alemanys s’adjudicaven el millor temps en aquelles cronometrades en les que l’asfalt era majoritari, com ara la cinquena i vuitena especial, si bé per llavors els campions mundials es trobaven a més de 3 minuts de les líders provisionals, però amb força marge vers el Nissan 240 RS de Timo Salonen i Seppo Harjanne que els seguien en la general.

Quan encara era de dia, els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tenien un fort ensurt quan en un canvi de rasant, que s’afrontava en quarta a fons, es trobaven amb un ramat de vaques. Els transalpins aconseguien esquivar les dues primeres bèsties però ja no la tercera, que quedava atrapada sota el seu 037. Immediatament l’helicòpter de l’equip va acudir en la seva ajuda i manualment elevaven el cotxe de la marca torinesa per tal de que aquests poguessin continuar la marxa, un cop havien comprovat que no s’havien de lamentar danys en el seu vehicle més enllà d’un capot abonyegat.

Ja de nit, Hannu Mikkola i Arne Hertz havien assolit la quarta posició provisional, gràcies a que la tracció integral del seu cotxe era un gran valor afegit en les especials enfangades per les quals la caravana del ral·li hi passava, però malgrat tot, i quan pràcticament ja tornaven a divisar les fumaroles de Rotorua, on es neutralitzava de nou la prova en la matinada del dilluns, una fuita de carburant provocava un incendi sota el capó del seu Quattro A2 que fonia molts dels sensors i deixava l’Audi inoperatiu. Sense possibilitat de rebre suport per part dels helicòpters, doncs era de nit, l’abandonament de la parella nòrdica era un fet consumat.

Entretant Michèle Mouton i Fabrizia Pons amb quatre victòries de tram consecutives en les quatre últimes proves especials, celebrades ja de nit, i fins i tot de matinada, obrien encara més el forat que tenien vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer al capdavant de la taula de temps i entraven en règim de parc tancat a 3 quarts i 5 minuts de 8 del matí del dilluns 27 de juny, amb un marge de 4 minuts i 51 segons vers els germànics. Timo Salonen i Seppo Harjanne, tercers provisionals, es trobaven a 12 minuts i 27 segons de les pilots d’Audi, però tanmateix amb pràcticament idèntic marge vers el Lancia 037 d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot que els seguia.

Després de gairebé 10 hores de descans a Rotorua, només 20 minuts privaven als organitzadors de la xifra rodona, els 42 equips que restaven en competició es disposaven a afrontar la tercera i última etapa.  La qual els conduiria de nou fins a Auckland mitjançant 13 especials cronometrades, 4 d’elles mixtes i les 9 restants de terra, totalitzant 419,21 km de distància. 

Després de 2 primeres etapes en les que el bon temps imperava a l’hivern austral, el tercer i últim escull de l’edició es mostrava especialment fred i plujós.

Malgrat que les distàncies eren importants, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer sortien a l’atac i només amb el millor temps en la segona cronometrada del dia, Michèle Mouton i Fabrizia Pons trencaven la seva bona ratxa.

En la matinada del dimarts i amb només sis cronometrades per davant per finalitzar el ral·li, saltaven totes les alarmes a l’equip Audi, quan Michèle Mouton i Fabrizia Pons es veien obligades a abandonar amb una biela trencada que perforava el bloc del seu cotxe. 

L’incident deixava en posició de líder el 037 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui avesats a les victòries de tram, ara només interrompudes per Timo Salonen i Seppo Harjanne en l’avantpenúltima prova programada, es refermaven en el lideratge.

A 2 quarts de 2 de la tarda del dimarts 28 de juny de 1983, els 33 equips participants que aconseguien completar el recorregut, començaven a retornar a Auckland per donar així per finalitzada la seva participació al 13è Ral·li de Nova Zelanda. Una edició que es tancava amb la victòria, un tan sorprenent, de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui completaven els 1071,09 km cronometrats amb un temps total de 12 hores 10 minuts i 13 segons. Timo Salonen i Seppo Harjanne pujaven al segon graó del podi a 15 minuts i 58 segons del temps dels guanyadors, en el que era una de les seves millors actuacions amb el Nissan 240 RS, mentre que Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tancaven el podi neozelandès a 31 minuts i 29 segons del registre dels seus companys d’equip.

Tot i un impacte contra una vaca, Bettega-Perisinot acabaven tercers.

Al parc tancat del 13è Ral·li de Nova Zelanda, la presència de cotxes amb especificacions de Grup 4 i Grup 2 era força més important, en quan al nivell de montures, que no pas del flamant Grup A, amb el què el seguiment de la classe era molt reduït. 

Entre aquests, els locals Peter “Possum” Bourne i Ken Fricker comptaven amb la millor eina per afrontar les cronometrades mixtes i de grava neozelandeses, el Subaru Leone RX de tracció integral, gràcies al qual els pilots aconseguien la victòria en la classe per més de 40 minuts de marge vers el Mini Clubman GT dels també locals Michael Bish i Roger Bailey.

Contundent victòria de Bourne-Fricker en el poc concorregut Grup A

En el campionat de pilots, tot semblava estar de cara al campió del món en vigència, l’alemany federal Walter Röhrl, per tal de revalidar la seva corona mundial. Doncs el pilot sumava a Nova Zelanda la seva tercera victòria de la temporada en cinc participacions i obria forat vers el segon classificat, el finlandès Hannu Mikkola, en 22 punts. Si per bé el pilot alemany no ho tenia del tot fet, doncs no s’esperava veure’l de nou en acció fins l’octubre al Sanremo. Markku Alén, el sacrificat per part de Lancia, tancava el podi provisional del campionat a 5 punts del seu compatriota.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	87
Hannu Mikkola	65
Markku Alén	60

En el campionat de constructors es vivia en certa manera una situació paral·lela al certamen de pilots, si bé la presencia de la marca torinesa si que estava prevista al Ral·li d’Argentina i al 1000 Llacs, en com a mínim, la figura de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. El zero d’Audi a la cita oceànica i els 18 punts que sumaven els italians en la seva quarta victòria de la temporada, catapultava els transalpins cap al títol mundial elevant fins als 24 punts les distàncies amb els bavaresos. Nissan per la seva banda, gràcies al segon lloc dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, retallaven distàncies vers la última posició de podi que ocupava Opel, quedant a 13 punts d’aquests.

Constructor	Punts
Lancia	86
Audi	62
Opel	61

La menor competivititat del Celica Turbo 4WD, obligava a Sainz-Moya disputar ral·lis lluny del continent europeu per sumar més punts.

Com era habitual a la cita oceànica, Auckland era l’escenari de la sortida i conclusió de la 22ena edició Ral·li de Nova Zelanda que es celebrava entre el dijous 25 i el diumenge 28 de juny de 1992. Setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de catorze, la prova doncs marcava l’equador del campionat; si bé aquesta només era puntuable per als campionats de pilots i de producció, el que va provocar que l’equip Lancia o l’equip Ford hi giressin l’esquena, la seva llista d’inscrits s’elevava fins als 76 equips, estant tots ells presents a la rampa de sortida per afrontar 38 especials cronometrades de 584,84 km de distància, repartides al llarg de 4 jornades de competició que 41 equips aconseguirien completar.

Liatti-Tedeschini ho varen provar, pero no varen poder amb Sainz-Moya.

Dijous al migdia es donava el tret de sortida a la primera etapa, composada per 6 especials cronometrades de 72,05 km de distància total. Els locals Possum Bourne i Rodger Freeth al volant d’un Subaru Legacy RS marcaven el millor temps en la primera prova cronometrada, una especial d’apenes 2,2 km, esdevenint els primers líders de la prova amb un segon d’avantatge vers els grans favorits a victòria, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya. Ja en la segona especial en celebrar-se, la parella espanyola va fer bo el seu rol de favorita i amb el millor temps aconseguit prenia el liderat de la prova.

Carlos Sainz i Luis Moya aconseguirien un segon escratx consecutiu en la tercera cronometrada, mentre que la parella campiona europea de ral·lis i únics que optaven per un Lancia Delta HF Integrale, els italians Piero Liatti i Luciano Tedeschini, donaven la seva rèplica en la quarta especial del dia trencant la ratxa dels pilots de Toyota que acabarien marcant els dos últims escratxs del dia que els refermaven al capdavant de la taula general de temps en arribar a la neutralització del primer dia amb un temps total de 40 minuts i 51 segons. Tot i els 4 escratxs aconseguits en sis especials, Ari Vatanen i Bruno Berglund es trobaven a només 21 segons dels líders amb el seu Subaru Legacy RS oficial, mentre que els locals Possum Bourne i Rodger Freeth eren tercers 1 segon per darrera dels segons classificats.

La segona etapa, composada per 13 especials cronometrades de 194,59 km s’iniciava amb l’atac dels pilots locals Possum Bourne i Rodger Freeth, que amb dos escratxs consecutius reduien les diferències dels 22 segons inicials fins als 8 segons en relació a Carlos Sainz i Luis Moya. En la tercera prova del dia, la ratxa de la parella neozelandesa s’acabava quan el motor del seu Subaru es trencava i es veien obligats a abandonar la prova, mentre que els italians Piero Liatti i Luciano Tedeschini es reivindicaven amb el millor temps en pista. Una especial més tard, en la quarta arribava el moment de l’escratx per a Ari Vatanen i Bruno Berglund.

Carlos Sainz i Luis Moya, patien una punxada en la cinquena especial cronometrada del dia, el que feia cedir a la parella espanyola de Toyota de l’ordre de mig minut i el liderat, que a partir d’aquell instant passava a estar en mans d’Ari Vatanen i Bruno Berglund. Els problemes amb els pneumàtics així com els elèctrics que arrossegaven els espanyols amb el seu Celica Turbo 4WD, permetien per una banda que Piero Liatti i Luciano Tedeschini s’adjudiquessin quatre escratxs de manera consecutiva, el que deixava als pilots de Lancia a mig minut dels de Toyota i que per una altra banda la parella de Subaru es mantingués durant uns instants al capdavant de la taula general de temps.

Malhauradament pels interessos de la marca de la Constelació de les Plèiades, el ral·li d’Ari Vatanen i Bruno Berglund tocava final quan després d’haver punxat i cedit el liderat novament a Carlos Sainz i Luis Moya a la setena especial cronometrada del dissabte, els escandinaus trencaven també el motor boxer del seu Subaru Legacy RS just abans d’arribar al reagrupament d’Otorohanga, mentre celebraven la vuitena especial cronometrada del dia.

Precisament en aquest reagrupament Carlos Sainz i Luis Moya van poder ajustar les suspensions del seu Celica Turbo 4WD així com solventar els problemes elèctrics que arrossegaven des de primera hora del dia, el que va permetre als pilots adjudicar-se l’escratx en les últimes cinc cronometrades del dia i arribar a la neutralització de Rotorua amb un marge de 43 segons vers el Lancia Delta HF Integrale de Piero Liatti i Luciano Tedeschini i 3 minuts i 55 segons amb el Mitsubishi Galant VR-4 dels tercers classificats provisionals, els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Ja amb el seu Toyota Celica Turbo 4WD en plenes condicions, Carlos Sainz i Luis Moya van dominar el bucle amb inici i final a Rotorua que formava la tercera etapa del ral·li, la més llarga de tot l’event amb 252,20 km de distància, imposant-se en totes les cronometrades tret de la última, en la que els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas els van guanyar per 9 segons. Tot plegat deixava el ral·li pràcticament decidit de no aparèixer una desgràcia, ja que els espanyols elevaven les distàncies vers Piero Liatti i Luciano Tedeschini fins als 4 minuts i 24 segons i els 7 minuts i 50 segons en relació al Mitsubishi Galant VR-4 dels australians abans mencionats.

Aquesta diferència assolida no només s’explica pel bon moment pel que passaven Carlos Sainz i Luis Moya, sino també per un diferencial que es trencava en el Lancia Delta HF Integrale de Piero Liatti i Luciano Tedeschini quan es celebraven unes proves especials d’una distància superior als 25 km, arrossegant l’averia durant dos trams, els italians cedien de cop 2 minuts.

La quarta i última etapa era pràcticament un tràmit que conduia els pilots des de Rotorua fins a Auckland, doncs aquesta etapa només estava composada per 7 especials cronometrades que sumaven 65,70 km. Piero Liatti i Luciano Tedeschini s’imposaven en les dues primeres proves especials, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya deixaven les coses al seu lloc en guanyar les quatre cronometrades següents. L’últim tram del ral·li, va viure un triple empat en el cronòmetre entre la parella espanyola oficial de Toyota, els italians campions europeus i els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Retornats doncs a Auckland lamentant només les baixes del Mazda 323 GT-X dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe així com del Subaru Legacy RS dels també locals Joe McAndrew i Robert Haldane per respectius problemes de motor quan aquests es trobaven classificats en les 5 primeres posicions, es donava per finalitzada la present edició del Ral·li de Nova Zelanda amb la victòria de Carlos Sainz i Luis Moya que invertien un total de 6 hores 36 minuts i 10 segons en completar tot el recorregut. Amb una demora acumulada de 4 minuts i 30 segons, ho feien en segona posició Piero Liatti i Luciano Tedeschini, mentre que el podi era completat pels australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas a 10 minuts i 12 segons dels guanyadors de la prova oceànica.

Força allunyats de la lluita per la victòria, Dunkerton-Gocentas eren els millors de l’Asia-Pacific

En la categoria reservada als cotxes de producció, el ral·li perdia un dels seus alicients quan a la tercera prova cronometrada els argentins Carlos Menem i Victor Zucchini havien d’abandonar-lo per un accident amb el seu Lancia Delta HF Integrale deixant el protagonisme pels finlandesos Mikael Sundstrom i Jakke Honkanen i els australians Ed Ordynski i Harry Mansson. Al final de la prova, la victòria va ser per a la parella finlandesa, que a més a més amb els abandonaments registrats en la última jornada, es quedaven a les portes del podi en quarta posició. A efectes de campionat, la victòria donava al pilot finlandès els seus primers 13 punts després de sumar dos abandonaments en les dues cites que havia pres la sortida. Grégoire de Mevius, absent a la prova, seguia liderant la categoria amb 20 punts.

Abandonaments i poca concurrència, va deixar als guanyadors del Grup N a les portes del podi.

La prova oceànica només otrogava punts en el campionat de pilots, i el pilot madrileny Carlos Sainz treia bona renda de la seva quasi obligada victòria després de l’abandonament a l’Acropolis, així com de l’absència dels seus principals rivals, ja que els 20 punts que obtenia el situaven en primera posició provisional del campionat per davant de Juha Kankkunen i Didier Auriol que perdien una posició cadascun.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	77
Juha Kankkunen	62
Didier Auriol	60

Donat que la prova no otrogava punts en el campionat de constructors, les puntaucions totals no es movien ni una coma de com havien quedat després de la celebració de l’Acropolis a principis de juny i per tant Lancia seguia al capdavant amb marge prou ampli vers Toyota i Ford.

Constructor	Punts
Lancia	97
Toyota	67
Ford	60

La baixa inicial de Loeb-Elena, aplanava molt el camí a Hirvonen-Lehtinen cap a la victòria.

36 anys més tard, Polònia tornava a acollir una cita del mundial de ral·lis, concretament la vuitena prova del calendari del campionat, que amb puntuabilitat pels certàmens reservats a pilots, constructors i mundial júnior, aconseguia aplegar 55 equips en la seva llista oficial d’inscrits. La prova, que comptava amb 18 proves especials cronometrades en el seu programa de 352 km de distància, s’iniciava des de Mikolajki el dijous 25 de juny de 2009 amb 48 equips presents en la línia de sortida del primer tram, dels que 34 aconseguirien completar amb més o menys éxit el recorregut programat el diumenge 28 de juny a la mateixa localitat polonesa.

Les opcions de Sordo-Martí de caçar als Ford s’esbaien diumenge al matí.

Una superespecial espectacle celebrada el dijous 25 de juny al vespre a Mikolajki mateix, servia per iniciar les hostilitats dels pilots vers el cronòmetre, en la que el norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills aconseguien marcar el millor registre a bord del vell Citroën Xsara WRC, reduint en 3 dècimes de segon el registre que havia aconseguit la parella oficial de la marca dels dos galons, Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda, tancaven el podi provisional compartint la plaça amb un altre pilot norueg a bord d’un cotxe no punter, parlem d’Andreas Mikkelsen, que acompanyat d’Ola Fløene situaven l’Škoda Fabia WRC en tercer lloc ex-aequo.

El ral·li propiament dit no s’iniciava fins l’endemà divendres, amb tres trams que en celebrar-se dues ocasions cadascun, permetien arribar als 115,70 km cronometrats corresponents a la primera etapa, tenint en compte els 2,5 km de la superespecial de Mikolajki. Les pluges que havien caigut en les jornades prèvies havien deixat les pistes un tan delicades, i s’esperava que amb el pas dels participants, les roderes fossin cada cop més presents. Aquest fet no castigava en excès als encarregats d’obrir pista, pero tot i així Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aprofitaven que davant seu duien Sébastien Loeb i Daniel Elena per tal de retallar-lis unes poques dècimes en el primer i segon tram cronometrat del divendres i aconseguir-hi el millor temps en tots dos trams.

La diferència assolida divendres al vespre peró, va permetre que Sébastien Loeb i Daniel Elena lideressin el ral·li al terme del primer tram davant el defalliment lògic de l’obsolet Citroën Xsara WRC de Petter Solberg i Phil Mills, peró un cop completat el segon, el liderat passava a estar en mans dels seus rivals finlandesos de Ford. En el tercer i últim tram del bucle matinal la sort dels campions mundials canviava radicalment quan aquests topaven amb una soca d’arbre oculta entre la fullaca i la terra, i arrancaven la roda esquerra de l’eix frontal del seu Citroën C4 WRC. L’abandonament de la parella franco-monegasca permetia que els seus companys espanyols, Dani Sordo i Marc Martí, assolissin una plaça provisional de podi, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors del millor temps en aquest tercer tram, escurçaven distàncies amb els seus companys d’equip.

Per la tarda els pilots de Ford van seguir dominant les especials, establint-se així una lluita entre ells per la victòria. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la quarta especial del dia, deixant les distàncies entre els dos equips de l’oval just per sota del segon i mig, peró en el cinqué tram Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien un temps estratosfèric, afegint 8,2 segons a la distància que separaven els dos pretendents a victòria que tanmateix eren els autors del segon millor temps.

En el sisè i últim tram del dia, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien novament l’escratx, si bé en aquesta ocasió només aconseguien retallar en 7 dècimes de segon la distància que existia entre els dos equips Ford, que feien entrada al parc tancat de Mikolajki ocupant les dues primeres posicions i separats per tan sols 8,9 segons favorables a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda eren testimonis d’excepció del duel que es vivia per davant seu, i amb l’autoria del tercer temps escratx des de l’abandonament dels seus caps de files, els espanyols conservaven la plaça de podi que llavors aconseguien a 37 segons dels líders i amb el mateix marge de segons vers els quarts classificats, que no eren altres que el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills després de la baixa sobtada dels noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en l’última especial del divendres.

Dissabte sis proves especials s’afegien al programa del ral·li al llarg de tres trams cronometrats que es celebraven per partida doble, generant així l’etapa més llarga en tenir una corda de 149,44 km competitius. Amb els dos Ford sortint per davant de Dani Sordo i Marc Martí, i per tant fent d’escombres, els espanyols de Citroën aconseguien escurçar distàncies amb els dos primers classificats gràcies a un temps escratx en el segon tram del dia i un segon temps escratx just per darrera dels reenganxats Sébastien Loeb i Daniel Elena en el tercer.

Peró en les segones passades per les especials a la tarda, l’ordre de sortida perdia part de la seva vitalitat i aquí les dues parelles de Ford aconseguien retornar alló que Dani Sordo i Marc Martí els hi havia escurçat prèviament per deixar les distàncies pràcticament tal i com havien iniciat la jornada.

D’altra banda entre Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila la distància es van anar escurçant durant el matí, especialment en la segona i tercera especial cronometrada sabatina, fins a situar-la en 3,0 segons per alló de l’ordre de sortida, peró per la tarda, i amb un escratx inclós dels líders, el coixí de segons favorables a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen va anar en augment fins deixar-lo en 12,0 segons a l’entrada a Mikolajki. Dani Sordo i Marc Martí eren tercers a 38,5 segons amb la tranquilitat que ningú els pressionava per darrera, doncs Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, quarts classificats després de superar als dos cotxes pilotats pels germans Solberg en la tercera especial sabatina, es trobaven a pràcticament dos minuts dels líders.

La tercera i última etapa del ral·li tenia lloc diumenge, amb tan sols 86,86 km cronometrats al llarg de 2 trams que es celebraven a doble passada, més una nova passada per la superespecial espectacle de Mikolajki que havia donat el tret de sortida a la 66ena edició de la cita polonesa el dijous al vespre.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el seu primer i únic escratx al ral·li en aturar el crono 2,5 segons abans que no ho fessin Sébastien Loeb i Daniel Elena, que seguien remontant posicions a marxes forçades per tal d’intentar arribar a la zona de punts, fita en la que a priori comptava amb l’ajuda dels júniors de Citroën, Conrad Rautenbach i Daniel Barritt i Evgeniy Novikov i Dale Moscatt, els quals donada la ocasió alçarien el peu de l’accelerador. D’altra banda en aquest primer tram dominical Dani Sordo i Marc Martí es saltaven un encreuament i perdien gairebé mig minut, amb el que les seves opcions de donar caça, o si més no pressionar-los per forçar l’errada dels dos Ford Focus RS WRC’09 que els precedien, es volatilitzaven.

Els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud tancaven el bucle matinal imposant-se en la segona especial, mentre que entre Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila vers els seus companys d’equip i líders provisionals des de la tercera prova cronometrada del ral·li, les distàncies s’escurçaven.

En tornar a passar per les proves cronometrades matinals cap al migdia, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia causaven baixa per una averia de motor mentre que Henning Solberg i Cato Menkerud aconseguien un estéril escratx doncs les distàncies eren massa importants com per intentar l’impossible. Mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena s’anotaven un nou escratx en el darrer tram cronometrat del ral·li, en el que precisament Conrad Rautenbach i Daniel Barritt s’hi deixaven expressament 12 minuts i permetre així a la parella franco-monegasca entrar a la zona de punts.

Arribats a aquest punt, semblava que tot ja estava decidit i que la superespecial espectacle de Mikolajki, que tenia lloc a tocar del parc d’assistències, només serviria per a que Malcolm Wilson ruixés amb l’ampolla de cava que duia a la mà als seus quatre pilots que afrontaven l’especial alhora. Peró Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila demostraven que eren capaços del millor i del pitjor quan en un revolt se n’anaven llargs i colpejaven contra les tanques de seguretat, trencant la direcció i obligant-los a abandonar.

Així doncs amb aquest abandonament tan sobtat com innecessari finalitzava el segon ral·li més antic del món per darrera del mític Monte-Carlo amb la victòria de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals invertien 3 hores 7 minuts i 27,5 segons en recorrer els 352 km cronometrats del ral·li. Per darrera seu, a 1 minut i 10,3 segons del seu temps, s’hi trobaven Dani Sordo i Marc Martí, mentre que Henning Solberg i Cato Menkerud aconseguien el seu passi al darrer graó del podi en la darrera oportunitat que tenien, amb una demora acumulada de 2 minuts i 5,7 segons.

Un accident absurd de Latvala-Anttila en la superespecial final donava pas al podi a Solberg-Menkerud.

Entre els junior els locals Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak es van immiscir en una lluita directa amb els flamencs i protegits de la Federeació Neerlandesa d’Automibilisme, el neerlandès Kevin Abbring i el belga Erwin Mombaerts, lliuta de la que finalment els segons en van sortir victoriosos al terme de la primera etapa, sobretot en les segones passades per les especials cronometrades.

Dissabte es podria resumir com un acordió, primer arribaria la reacció dels locals, que en guanyar la segona i tercera especial de la jornada, assolien un liderat que semblava que podia ser ferm. Peró en les segones passades pels trams cronometrats, tal i com havia passat en la jornada anterior, Kevin Abbring i Erwin Mombaerts van ser capaços de reconduir la situació i en marcar dos escratxs i classificar-se per davant dels seus rivals polonesos en el tercer tram del bucle, els flamencs feien entrada al parc tancat com a líders provisionals per només 8 dècimes de segon de marge.

Tot estava per decidir de cara a diumenge doncs, els polonesos fent gala d’un major coneixement del territori, s’anotaven el millor temps en les dues primeres especials del dia, peró en la tercera aquests patien un fort accident amb el seu Suzuki Swift S1600 que els obilgaven a abandonar servint la victòria en safata a Kevin Abbring i Erwin Mombaerts, els quals superaven en més d’un minut als txecs Martin Prokop i Jan Tománek.

En clau de campionat, els vuit punts que li suposaven a Martin Prokop la seva segona plaça a Polònia, li permetien empatar en el liderat amb Michal Kosciuszko, mentre que Kevin Abbring veia recompensada la seva primera victòria de la temporada amb la pujada fins a la quarta posició provisional.

Abbring-Mombaerts van haver de lluitar colze amb colze per aconseguir la victòria.

En el campionat de pilots, la victòria que per una banda aconseguia Mikko Hirvonen a la ronda polonesa, combinat amb el setè lloc que finalment hi obtenia Sébastien Loeb, permetia al pilot finlandès passar a comandar la taula provisional del certamen per 1 sol punt vers el campió alsacià. D’altra banda, Dani Sordo acumulava ja 4 podis, amb el que es mantenia com a ferm tercer classificat.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	58
Sébastien Loeb	57
Dani Sordo	39

En el campionat de constructors, la combinació del segon lloc de Dani Sordo i Marc Martí amb el cinqué de Sébastien Loeb i Daniel Elena, permetia a Citroën sumar més punts que no pas Ford, que havia guanyat la prova, amb el que la marca dels dos galons trencava amb la dinàmica negativa de les dues proves anteriors. Stobart-Ford, que situava els seus Focus RS WRC’08 en tercer i quart lloc, sumava un bon grapat de punts i doblava ja la puntuació del Citroën Junior.

Constructor	Punts
Citroën	106
Ford	89
Stobart	60

Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet donaven la tercera victòria a Peugeot, totes a l’Àfrica.

Iniciat el dimarts 22 de juny a la capital marroquina, Casablanca, el diumenge 27 de juny de 1976 finalitzava a la mateixa ciutat el 19è Ral·li del Marroc, sisena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de 10 proves que el composaven. A la cita africana, fins a un total de 102 equips hi formalitzaven la seva inscripció oficial, dels que 95 baixarien per la pertinent rampa de sortida per tal de fer rumb cap a un itinerari de 9 proves especials maratonianes de 1661 km cronometrats de distància, una corda competitiva que només van aconseguir superar 19 formacions participants.

Simo Lampinen i Atso Aho completaven un fantastic doblet per a la marca del lleó.

El ral·li del Marroc tenia un concepte més proper al que posteriorment acabarien sent els raids que no pas els ral·lis a l’esprint, doncs en el seu programa hi figuraven un bon nombre de proves especials cronometrades de distàncies properes als 100 km, arribant al summum dels 776 km cronometrats de la penúltima prova especial programada. En les que la resistència mecànica dels cotxes era una factor molt més important que no pas la seva potència, i on la tenacitat del pilot era clau per tal de no defallir en trobar-se enmig d’un ambient tòrrid en els primers dies d’estiu.

A les 9 en punt del matí del dimarts 22 de juny s’iniciava la primera jornada del ral·li, la qual era un viatge des de Casablanca fins a Rabat. Un desplaçament que es duia terme al llarg d’una sola prova especial cronometrada de 95 km, un pedregar en el que Markku Alén i Ilkka Kivimäki sorprenien a molts en marcar-hi el millor registre a bord del debutant FIAT 131 Abarth i per davant dels seus companys d’equip, els italians Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti i Maurizio Verini i Ninni Russo.

Els finlandesos feien ingrés al parc tancat de Rabat amb 1 minut i 58 segons de marge i 1 minut i 59 segons de coixí vers els seus companys de formació, mentre que Hannu Mikkola i Jean Todt eren quarts a bord de l’únic Peugeot 504 V6 Coupé desplaçat a l’esdeveniment africà a 7 segons dels darrers inquilins de les posicions de podi, tot precedint en 10 segons als seus companys d’equip Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet, qui competien al volant d’un Peugeot 504 berlina.

L’altra cara de la competició eren els italians Sandro Munari i Silvio Maiga, els pilots de Lancia s’endarrerien amb problemes elèctrics i completaven la cronometrada en setena posició a 7 minuts i 35 segons del registre dels líders.

Dimecres al matí s’iniciava la segona etapa del ral·li, la qual després de creuar el massís de l’Atles, trobaria el seu punt final a Marrakech l’endemà dijous, amb 5 proves especials cronometrades de 757 km del seu programa. Emperò, les pluges que es precipitaven de manera torrencial en les jornades prèvies a la formació muntanyosa marroquina, obligava als organitzadors a retallar la segona prova especial de mutu acord amb els participants, passant dels 238 km previstos fins a 61 km, una escapçada que deixava el segon escull en uns respectables 557 km cronometrats.

Hannu Mikkola i Jean Todt s’imposaven en la primera prova especial cronometrada del dia i els de Peugeot, que pilotaven el muleto després de que la unitat destinada a la competició quedés molt malmesa arran d’un accident amb un camió, es feien amb el lideratge de la prova per tan sols 2 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La següent prova especial, l’escurçada, incloïa el pas per un uadi que estava especialment enfangat després de les pluges que havien obligat, precisament, a retallar l’especial. Els primers equips participants en creuar-lo, Markku Alén i Ilkka Kivimäki i Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, hi aconseguien passar sense major problema, però a partir dels seus companys d’equip, Maurizio Verini i Ninni Russo, els problemes es començaven a acumular. Els italians de FIAT s’hi deixaven una vintena de minuts, mentre que els recentment ascendits al lideratge, el finlandès Hannu Mikkola i el francès Jean Todt, s’hi deixaven una mitja hora i baixaven fins l’onzena posició provisional. 

Molt pitjor era el cas dels britànics de Ford Roger Clark i Jim Porter, llurs esforços per travessar l’uadi, els suposava abandonar la competició en quedar-se sense aigua en el sistema de refrigeració, com a conseqüència d’haver-se deformat la junta de culata del seu Ford Escort RS1800.

Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti establien el millor temps en aquesta selectiva tercera prova especial i els italians grimpaven fins a la primera posició per davant dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki i del Ford Escort RS1800 de Timo Mäkinen i Henry Liddon, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet restaven a les portes del podi en la quarta posició precedint el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Silvio Maiga.

Els FIAT de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti tornaven a marcar els dos millors temps en la tercera prova especial del dia, quarta en el còmput global de l’esdeveniment, un èxit personal que els permetia escapar encara una mica més dels seus perseguidors. L’altra cara de la moneda per a la formació transalpina eren els seus companys Maurizio Verini i Ninni Russo, qui es veien obligats a renunciar a seguir competint en sobre escalfar-se el motor del seu 131 Abarth.

Després d’aquesta prova especial, els participants es prenien un merescut descans de 3 hores en el reagrupament de Fès, en el que els transalpins Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti hi feien cap amb 1 minut i 2 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de 9 minuts i 30 segons en relació a Timo Mäkinen i Henry Liddon, aquests últims aprofitaven el reagrupament per bescanviar la caixa de velocitats sense incórrer en sancions.

A la represa, 2 proves especials conduïen fins a Marrakech, Missour de 195 km cronometrats, així com una primera passada per Rich amb 145 km de lluita contra el cronòmetre. En la primera d’elles, Missour, els dos FIAT capdavanters es trobaven amb problemes. Per una banda Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti s’hi endarrerien en uns 12 minuts en trencar una llanda del seu cotxe, uns minuts als que s’hi afegiria un altre més de penalització per retard en l’enllaç. D’altra banda, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’hi deixaven uns 14 minuts en patir greus problemes d’amortidors i el retard els feia baixar fins a la tercera posició per darrera de Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet, segons també a final de tram per darrera dels seus companys Hannu Mikkola i Jean Todt, qui tanmateix grimpaven fins a la cinquena posició, un cop que Sandro Munari i Silvio Maiga es tornaven a endarrerir en uns 30 minuts després de que se’ls hi trenqués el volant del seu Stratos HF en aquest primer tram de la represa.

L’etapa finalitzava amb una nova victòria de tram per a Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, qui aconseguien endosar de l’ordre d’1 minut als seus perseguidors Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet i fer així entrada al reagrupament de Marrakech amb 2 minuts i 21 segons de marge amb els francesos de Peugeot. Un reagrupament en el que no hi arribaven Timo Mäkinen i Henry Liddon per incendi en el seu Ford, ni Hannu Mikkola i Jean Todt per avaria en la transmissió del seu 504 V6 Coupé, amb el què Markku Alén i Ilkka Kivimäki quedaven en una còmode tercera posició a 3 minuts i 45 segons dels seus companys d’equip i amb un marge de més de 27 minuts vers el Peugeot 504 dels seus compatriotes Simo Lampinen i Atso Aho i gairebé 35 minuts amb el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Silvio Maiga.

La tercera i última etapa arrancava el divendres 25 de juny a Marrakech, des d’on mitjançant 3 proves especials de 1009 km cronometrats, entre les que destacava la “Transmarocaine” de 776 km competitius, i un reagrupament a Agadir, arribar a Casablanca l’endemà dissabte. 

La primera de les 3 proves especials de l’escull contenia diversos sectors asfaltats, una característica que afavoria als lleugers cotxes italians, per contra dels pesats Peugeot 504. Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi aconseguien el millor temps i els finlandesos en llevar més de 3 minuts a Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet, les dues parelles de FIAT tornaven a rubricar de manera provisional un doblet per a la marca torinesa.

Havent caigut la nit, es donava inici a la "Transmarocaine" una cronometrada que no només era dura per la seva elevadissima corda cronometrada, mai més vista en la història del mundial de ral·lis, sinó també pel seu terreny abrupte que resseguia els límits del desert del Sàhara. En aquestes condicions Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet podien esprémer al màxim les virtuts del seu Peugeot 504 i ja en el primer punt de control de pas intermedi, amb menys de 200 km competitius sobre les seves esquenes, els de Peugeot superaven en 15 minuts els registres dels autos italians i per tant virtualment els pilots se situaven líders.

Finalment, al terme de l’especial, el gir en la classificació s’acabava produint en quan les suspensions dels FIAT 131 Abarth no podien resistir les exigències del recorregut. Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti completaven la cronometrada fora del plaç permès pels organitzadors i els italians es veien obligats a engruixar la gran llista de baixes, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi entregaven més de 3 hores i mitja, tot caient molt avall en la classificació. 

L’altra cara de la competició, la dolça, era pels responsables esportius de Peugeot, qui veien com els seus cotxes aconseguien, de manera provisional, les dues primeres posicions amb Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet al capdavant de la classificació per més de 20 minuts de marge vers els seus companys Simo Lampinen i Atso Aho, tanmateix els més ràpids en aquest tram.

Per a major drama entre els italians, Sandro Munari i Silvio Maiga es veien superats en la taula pels líders del Grup 2, els marroquins d’origen francès Jean Deschazeaux i Jean Plassard, qui prenien una drecera d’uns 40 quilòmetres per tal d’immiscir-se per 1 minut de marge en la darrera de les posicions de podi a bord del seu Citroën CX.

Sense massa marge per a la reacció, Sandro Munari i Silvio Maiga s’imposaven en la darrera prova especial del programa, en la que hi llevaven uns 7 minuts als líders del Grup 2, una victòria de tram que servia als transalpins per completar el recorregut en posició de podi.

Si bé el ral·li es completava el dissabte 26 de juny amb l’entrada dels 19 equips participants que aconseguien superar el recorregut al parc tancat de Casablanca, no va ser fins l’endemà diumenge que no es va celebrar la cerimònia de clausura i de podi, en la que Jean-Pierre Nicolas i Michel Gamet hi pujaven en el seu graó més alt com a guanyadors del 19è Ral·li de Marroc. Els francesos completaven els 1661 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 20 hores 20 minuts i 15 segons, un registre que rebaixava en 22 minuts i 37 segons l’acumulat pels seus companys Simo Lampinen i Atso Aho. Sandro Munari i Silvio Maiga, qui prenien part a l’esdeveniment africà per tal d’aconseguir punts després dels fiascos del Safari i de l’Acròpolis, aconseguien l’objectiu en tancar el podi a 1 hora 18 minuts i 23 segons del temps dels guanyadors.

Munari-Maiga van anar al Marroc a recollir punts i malgrat les contrarierats ho van fer.

La victòria que Peugeot aconseguia en terres africanes, permetia als de la marca del lleó empatar en la tercera posició del certamen de constructors amb Datsun, després que els nipons haguessin fet el mateix a l’Acròpolis grec previ. Per la seva banda, Lancia feia bo el podi de Sandro Munari i Silvio Maiga, i després de dos ral·lis en blanc, els torinesos sumaven uns importants 12 punts que els refermaven al capdavant de la taula, més quan els seus rivals d’Opel sortien de la seva visita al Marroc sense sumar cap punt, arran de la baixa dels britànics Tony Fall i Paul Hadley amb problemes a la caixa de canvis.

Constructor	Punts
Lancia	62
Opel	42
Datsun Peugeot	30 30

Les pluges caigudes la matinada del divendres van afavorir enormement a Loeb-Elena.

Setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 27 de juny de 2004 finalitzava a Kemer el 2n Ral·li de Turquia. La cita euroasiàtica comptava amb 17 especials cronometrades de 383,33 km de distància que s’iniciaven el dijous 24 de juny amb la protocolària cerimònia de sortida a la que s’hi presentaven 65 dels 70 equips inscrits. El ral·li, que era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i mundial júnior, va ser completat per 32 equips participants.

Grönholm-Rautiainen no van poder fer res per evitar una nova victòria de Loeb-Elena.

Una especial espectacle de 2,50 km de distància donava el tret de sortida a la segona edició del ral·li turc el dijous a última hora de la tarda i en la que els pilots de Ford Markko Märtin i Michael Park esdevenien els homes més ràpids i per tant s’anaven a dormir com a primers líders de la cita amb un insignificant marge de 7 dècimes de segon per davant dels seus companys d’equip, els belgues François Duval i Stéphane Prévot, i dels espanyols de Citroën Carlos Sainz i Marc Martí.

L’acció propiament dita del ral·li havia d’esperar fins divendres amb la celebració de les 6 especials cronometrades programades de 151,83 km de longitud repartides al llarg de 4 trams, sent un d’ells l’especial espectacle de 2,50 km que obria el programa, i 2 d’ells que es celebraven a doble passada. Mentre en el parc tancat planava la incertesa de com es trobarien les pistes a causa de les últimes tempestes registrades i de si el tallat de pneumàtics escollit fora el correcte.

Ja en la primera especial del divendres es va poder veure que obrir pista era beneficiós, doncs amb el pas dels participants cada cop quedava el tram quedava més trencat, Sébastien Loeb i Daniel Elena, primers en sortir als trams així com Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, segons, i Petter Solberg i Phil Mills, tercers, van poder marcar diferències vers la resta de pilots i en el primer bucle de només dues especials cronometrades deixar a Carlos Sainz i Marc Martí, quarts classificats provisionals i quarts pilots en pista a gairebé 1 minut de diferència.

Afortunadament les altes temperatures ambientals van propiciar que el fang que reinava en les pistes forestals per les que els pilots havien de passar, s’assequés i que en certa manera obrir pista o més ben dit, sortir més enllà del tercer lloc no suposès un contra-temps afegit com ho demostra que en la tercera especial cronometrada, repetició de la primera, Sébastien Loeb i Daniel Elena ja no aconseguien el seu tercer escratx consecutiu del dia si bé la parella gairebé no cedia temps vers els seus rivals.

Qui cedia força temps i es despenajava de la lluita per la victòria en aquesta tercera especial cronometrada del dia, era el norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills, quan els campions mundials malmetien una presa d’aire del seu Subaru S10 WRC en un bassal i el conseqüent sobreescalfament del motor els feia baixar el rendiment.

Un escratx de Carlos Sainz i Marc Martí en la quarta especial cronometrada del dia, especial que es celebrava per primera vegada, demostrava que la situació s’estava normalitzant per a un ral·li de terra i finalment un temps escratx dels finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen acostava els segons classificats a la posició dels líders provisionals abans d’arribar a l’especial espectacle, on aquests cedirien 1 segon vers la parella líder de Citroën per arribar a la neutralització de la primera etapa amb un desavantatge de 7,5 segons. Els campions mundials Petter Solberg i Phil Mills, en tercera posició a 57,2 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena, encapaçalaven un grup de pretendents al podi entre els qui s’hi trobaven Carlos Sainz i Marc Martí, i François Duval i Stéphane Prévot.

Les baixes de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi per averia eléctrica en el seu Mitsubishi Lancer WRC quan celebraven la quarta especial cronometrada del ral·li, així com dels suecs Daniel Carlsson i Matias Andersson en la primera especial del dia per accident, eren les més rellevant de l’etapa del divendres.

Com en el cas de la primera etapa, la del dissabte estava formada per sis especials cronometrades, amb dos trams a doble passada i dos més que només es celebraven una vegada, si bé en el cas de l’últim tram del dia, aquest era la segona passada pel cinquè del divendres. La distància total a recòrrer era de 153,60 km, al llarg dels quals Sébastien Loeb i Daniel Elena així com Marcus Grönholm i Timo Rautiainen sortien amb les espases en alt. Els de Citroën marcaven el primer escratx del dia, però en el segon tram el pilot alsacià calava el seu Xsara WRCa la sortida, el que provocava que el cotxe saltés sobre la línia i que la parella fos penalitzada amb 10 segons per falsa sortida. Entretant els de Peugeot marcaven el millor registre en l’especial traient 13,7 segons als per llavors líders, que units als 10 imposats per la organització situava als finlandesos com a nous líders del ral·li.

Passades les assistències, Sébastien Loeb i Daniel Elena reemprenien l’acció amb vistes a recuperar la primera posició, i marcant els dos escratxs del bucle, la parella franco-monegasca de Citroën aconseguia l’objectiu, tasca facilitada també quan un objecte encara per identificar perforava la carroceria del Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, així com el seient de fibra de carboni del copilot, el qual va fer un fort crit de dolor, Marcus es va aturar momentàniament per comprovar l’estat de salut del seu copilot i reempendre a continuació la marxa.

Entretant Carlos Sainz acusava molt l’esforç fet en la jornada anterior, en la que va arribar a perdre 4 quilos donades les altes temperatures que es registraven en el compartiment del cotxe i la obligació de pilotar amb el mono ignifug, a més a més el pilot madrileny patia un tall de disgestió en la primera cronometrada del dia, el que provocava que la parella de Citroën cedís la seva plaça als belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot.

En sortir de les assistències però, apareixien uns problemes en el diferencial del Ford Focus RS WRC dels belgues, el que per un moment tornava a situar en quarta posició provisional a Carlos Sainz i Marc Martí ja que una especial més tard els espanyols eren superats pel Peugeot 307 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietliäinen.

Tot aquest seguit de contra-temps afavoria en certa manera a Petter Solberg i Phil Mills, que veien com els pretendents a la seva plaça de podi s’endarrerien. Tot i aixó els pilots de Subaru marcaven el millor temps en les dues últimes cronometrades del dia, que els situava en una còmode tercera posició a 50,4 segons dels líders, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren segons a 15,9 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Carlos Sainz i Marc Martí recuperaven la quarta posició provisional del ral·li, però ja a minut i mig dels pilots de Subaru, en la última especial del dia quan el canvi de velocitats de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen es quedava trabat. Si bé la parella finlandesa completava el tram, aquests eren incapaços de retornar fins al parc tancat amb el que es consumava el seu abandonament.

Durant la neutralització de la segona etapa, els comissaris esportius decidien llevar la sanció de 10 segons imposada a Sébastien Loeb i Daniel Elena per falsa sortida, ja que es va poder comprovar que aquest incident va ocòrrer en calar el motor del seu Citroën Xsara WRC, amb el que la parella franco-monegasca sortiria per afrontar els darrers 77,90 km cronometrats de l’etapa del diumenge amb un marge de 25,9 segons sobre Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i de 1 minut i 4 dècimes de segons amb Petter Solberg i Phil Mills.

La tercera i última etapa dominical estava composada per només dos trams, un de 33,35 km i un de 5,60 km que es celebraven a doble passada generant 4 especials. En la primera d’elles Marcus Grönholm i Timo Rautiainen sortien disposats a cremar l’últim cartutx marcant el millor registre, malgrat tot els de Peugeot només escurçaven 5,9 segons vers els líders de la prova i per a més frustació, en la segona especial cedien 4 dècimes de segon amb els de Citroën, el que va fer recapacitar als finlandesos que es van prendre les dues últimes cronometrades de tràmit en les que Petter Solberg i Phil Mills esdevenien els homes més ràpids.

Ja en la última especial cronometrada es va viure un cert moment de tensió, quan el coixinet d’una roda posterior del Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena es trabava, provocant que per la fricció les plaquetes dels frens es dilatessin i el cotxe frenés sol. Al final de l’especial el penumàtic es va començar a cremar a causa del sobreescalfament el que va invitar als líders a treure la roda i efectuar l’enllaç fins al parc tancat sobre tres rodes, per sort els líders arribaven a temps i aconseguien guanyar la cita turca amb un temps total de 4 hores 48 minuts i 26,8 segons, o el que és el mateix, 26,2 segons per davant de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i amb 36,7 segons d’avantatge vers Petter Solberg i Phil Mills, que amb una magnífica última etapa va escurçar notablement les distàncies.

Un sobreescalfament en el S10 de Solberg-Mills va dinamitar les possibilitats a victòria dels campions mundials.

En la categoria júnior els francesos Guerlain Chicherit i Matthieu Baumel al volant d’un Citroën Saxo S16000 esdevenien els primers líders de la categoria fins que en la penúltima cronometrada de la primera jornada una punxada així com haver entrat abans d’hora al control horari, arruinava el seu ral·li fent-los cedir de cop 2 minuts i el liderat que per llavors passava a ser pel Suzuki Ignis S1600 del sanmarinès Mirco Badacci i l’italià Giovanni Bernacchini. Els pilots de la península itàlica aconseguien mantenir la seva posició a la neutralització de la segona etapa tot i l’atac dels altres pilots de Suzuki, si bé els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson es situaven a 9,4 segons d’ells.

En l’especial inaugural del diumenge, Mirco Baldacci i Giovanni Bernacchini patien una punxada que els feia cedir 3 minuts i mig i quatre posicions en la cetagoria, brindant el liderat als seus companys d’equip suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson, aquests alhora tenien una forta pressió per part dels finlandesos Kosti Katakamäki i Timo Alanne, peró els nous líders van saber gestionar la situació i adjudicar-se la victòria.

El britànic Guy Wilks, que acabava la prova en tercera posició, sumava uns importants sis punts que el situaven en segona posició a dos punts del líder de la general provisional del campionat, el francès i absent a la prova Nicolas Bernardi.

Andersson-Andersson van saber pescar en aigües remogudes.

En el campionat de pilots, Sébastien Loeb gràcies a la seva quarta victòria de la temporada, aconseguia distanciar-se en quatre punts més del norueg Petter Solberg arribant ara a assolir els 9 punts de distància. Per darrera d’ells, Marcus Grönholm gràcies al segon lloc aconseguit al ral·li, es situava a només 2 punts de Markko Märtin, pilot que ocupava el darrer graó de podi provisional i que marxava amb les mans buides de Kemer.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	53
Petter Solberg	44
Markko Märtin	34

En el campionat de constructors Citroën refermava la seva condició de líders gràcies al 1-4 aconseguit al ral·li, sumant més punts que ningú. Ford, per la seva banda només aconseguia 5 punts en la seva visitia a la cita del Mediterrani oriental, veient com la marca dels dos galons se’ls hi escapava i alhora com Subaru escurçava distàncies.

Constructor	Punts
Citroën	80
Ford	65
Subaru	59

Divendres a la tarda tot semblava perdut per Ogier-Ingrassia, però la tenacitat va trobar el seu premi.

Després de gairebé dues decades d’absència en el calendari del campionat del món de ral·lis i després d’un parell d’intents fallits de retorn, finalment el diumenge 27 de juny de 2021 es celebrava en territori kenyà una cerimònia de clausura del Safari Rally com a cita de la màxima competició global, concretament a Naivasha. Si bé el seu recorregut s’havia suavitzat moltíssim vers les edicions més mítiques, per tal d’adaptar-se a les normes vigents de seguretat, així com els minuts televisius del certamen, un total de 315,26 km cronometrats es plantejaven en l’itinerari al llarg de 18 proves especials, una distància que 26 equips participants aconseguirien completar. La prova, que corria la seva 68ena edició, s’iniciava des de la mateixa capital nacional, Nairobi, el dijous 24 de juny amb 38 equips participants dels 59 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció, una baixa taxa de participació degut a que diversos d’ells tenien mancances a nivells de seguretat o d’homologació FIA. Tanmateix el ral·li entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3.

Katsuta-Barritt s’estrenaven en un podi del mundial.

El mateix dijous 24 a primera hora de la tarda, es celebrava a les afores de Nairobi una especial espectacle de tan sols 4,84 km cronometrats i en la que els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en sortien com els primers líders de la classificació provisional, per 3 dècimes de segon de marge vers els seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Els tercers integrants de la formació nipona, els britànics Elfyn Evans i Scott Martin, tancaven les posicions de podi a 7 dècimes de segon dels seus companys d’equip i per 1,8 segons de coixí amb Ott Tänak i Martin Järveoja.

El ral·li pròpiament dit no començava fins a l’endemà divendres, amb l’entrada en escena de les proves especials cronometrades autèntiques als volts del Llac Naivasha, centre neuràlgic de la prova. Amb sortida del parc tancat a les 7 del matí, els organitzadors disposaven sobre el recorregut de l’etapa, un bucle de 3 trams que es disputava en dues ocasions, matí i primera hora de la tarda, el que suposava un total de 6 proves especials competitives de 129,78 km cronometrats de corda, les quals es començarien a donar per finalitzades a partir de quan passessin 4 minuts de 3 quarts de 6 de la tarda.

Els belgues Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven en la primera prova especial matinal i els pilots de Hyundai grimpaven des del cinquè lloc fins al primer, mentre que els seus companys de formació estonis, Ott Tänak i Martin Järveoja, s’immiscien en la darrera de les posicions de podi en completar l’especial just per darrere d’ells.

La següent prova en el programa, Kedong, era la més llarga de tot el programa amb 32,68 km de lluita contra el cronòmetre, una distància més que suficient com per poder veure ja els primers problemes seriosos. Thierry Neuville i Martijn Wyadeghe, així com Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es saltaven un encreuament, si bé als pilots belgues el contratemps no els hi impedia establir novament el registre de referència per a la resta del parc tancat. Molt pitjor els hi anava aquesta prova especial a Elfyn Evans i Scott Martin, així com a Dani Sordo i Borja Rozada, doncs ambdues formacions es veien obligades a abandonar en trencar les suspensions els primers i per accident els segons. 

Oliver Solberg i Aaron Johnston, que tornaven a la màxima categoria de la que havien estat absents des del passat Ral·li Àrtic, hi patien un cop que deixava el seu i20 Coupé WRC força tocat; d’entrada la parella hi concedia una onzena de minuts vers els seus col·legues belgues, mentre que en fer gairebé mitja hora tard en el següent control horari, aquests rebien una penalització que fregava els 5 minuts. De fet, aquests mateixos danys els portarien posteriorment a haver-se de retirar en l’entrada a les assistències de mitja jornada, en poguer-s’hi comprovar que l’incident havia afectat la gàbia de seguretat.

El bucle matinal es tancava també amb força activitat, per una banda els líders provisionals hi patien una doble punxada, el que permetia a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen anotar-se la seva primera victòria de tram, alhora que aquests estrenyien el cèrcol sobre la parella belga de Hyundai. Mentre que per una altra banda, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia patien amb les seves suspensions posteriors i els francesos s’hi endarrerien en minut i mig per tal de caure fins a la setena posició a més de 2 minuts del lideratge.

En tornar sobre les especials, un cop posades a punt les mecàniques en el parc de Naivasha, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen assaltaven el lideratge en imposar-se en la primera prova especial del bucle; si bé la preuada primera plaça la recuperaven d’immediat Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, en tornar-se a erigir com els homes més ràpids sobre la segona passada per la cronometrada reina de l’edició, tot i portar la roda posterior dreta punxada.

La jornada de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen tindria un final anticipat en la darrera prova especial del dia, quan els finlandesos es quedaven atrapats en una secció del temut feix-feix, una pols tan fina que els autos literalment s’hi ensorraven, mentre que els dos Hyundai i20 Coupé WRC que restaven en actiu, completaven l’especial amb pèrdues de pressió en els seus pneumàtics, una roda punxada per a Ott Tänak i Martin Järveoja, i una doble punxada per a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia compartien la victòria de tram amb Takamoto Katsuta i Daniel Barritt en aquesta darrera prova especial programada, i enmig de tot el rebombori descrit, les dues parelles en sortien molt afavorides en guanyar respectivament dues posicions.

Així doncs en el moment de tornar al parc tancat de Naivasha, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe es mantenien al capdavant de la classificació per 18,8 segons de marge vers Takamoto Katsuta i Daniel Barritt i per 55,8 segons de coixí amb els seus companys Ott Tänak i Martin Järveoja. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia restaven a les portes del podi a 1 minut i 49,4 segons dels líders, precedint en 6,7 segons i 29,7 segons els Ford Fiesta WRC de Gus Greensmith i Chris Patterson i d’Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul respectivament.

La segona etapa del ral·li era lleugerament més llarga que l’anterior, i per tant aquesta esdevenia la més longeva de tot el programa amb 132,08 km competitius. Una activitat cronometrada que es deplaçava cap al nord del llac per tal de reduir la seva duresa i que novament es repartia al llarg de 6 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, llur inici es produïa amb la sortida del parc tancat a manca de 5 minuts per a les 7 del matí.

Els líders es refermaven en la primera posició en imposar-se en l’especial inaugural sabatina, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’acostaven a les posicions de podi en sumar dues victòries de tram consecutives en les dues especials següents.

Per la tarda, un escratx de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i un altre d’Ott Tänak i Martin Järveoja deixava la lluita per la tercera plaça en pràcticament taules, fins que la pluja va fer acte de presència, i en molta intensitat, en la darrera prova especial sabatina. La pista esdevenia molt lliscant i tots els pilots hi prenien precaucions, molt més marcades en el cas de la parella estonia, que havia d’anar netejant el seu parabrises entelat. Esl bàltics de Hyundai hi perdien més de 2 minuts vers el registre de referència de Dani Sordo i Borja Rozada i aquests servien en safata la seva posició de podi als campions del món en vigència, qui tanmateix acostaven registres amb Takamoto Katsuta i Daniel Barritt.

Completada doncs l’etapa, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe lideraven per 57,4 segons de marge amb Takamoto Katsuta i Daniel Barritt, un increment del gap aconseguit en bona part en aquesta darrera prova especial sabatina, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven les posicions de podi a quarts de 7 de la tarda, a 1 minut i 15,5 segons de la parella belga de Hyundai. Precisament Ott Tänak i Martin Järveoja es veien fora de les places que donaven dret a una dutxa d’escumós l’endemà, a 2 minuts i 21,2 segons del registre dels seus companys d’equip i per una vintena i una trentena de segons de marge vers els Ford de Gus Greensmith i Chris Patterson i d’Adrien Fourmaux i Renaud Jamoul respectivament.

Seguint la dogma de l’època, la jornada dominical es disputava sense assistències. Amb sortida de Navaisha a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 7 del matí, l’etapa comptava amb 5 proves especials cronometrades de 48,56 km de distància al llarg de 3 trams, si bé el segon d’ells, Hell’s Gate, era escurçat en la seva primera disputa per alló de posar-hi una mica més de pebre, si calia, al Power Stage.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia seguien pressionant i els francesos aconseguien el millor temps en la primera especial dominical per tal de situar-se a menys de 5 segons de Takamoto Katsuta i Daniel Barritt, cas contrari era el de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, els belgues danyaven la suspensió posterior del seu Hyundai i aquests hi entregaven 1 minut als pilots de Toyota a final de tram.

Sense poder reparar l’avaria en l’enllaç cap a la versió reduïda de Hell’s Gate, els líders havien de retirar-se abans de prendre-hi part, amb el què Takamoto Katsuta i Daniel Barritt heretaven la primera posició, si bé el seu temps a Hell’s Gate era 3,8 segons pitjor que no pas el de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i el seu marge es reduïa a tan sols 8 dècimes de segon, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja recuperaven posició de podi.

Precisament el pilot japonès i el copilot britànic concedien 8 dècimes de segon als campions provençals en la tercera especial matinal i per tant es produïa un lideratge ex-aequo entre les dues formacions sobre l’equador de l’etapa.

A la represa, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es quedaven sols al capdavant de la classificació en aconseguir l’escratx en la penúltima prova especial, mentre que al Power Stage el millor temps i els 5 punts extra recalaven en mans d’Ott Tänak i Martin Järveoja.

Sense més proves especials en el programa, els 26 equips participants que aconseguien completar els 315,26 km cronometrats del programa, començaven a enfilar camí cap al parc tancat de Naivasha quan passaven 7 minuts de les 2 de la tarda per tal de procedir amb la cerimònia del podi a les 3 en punt. Un acte en el què Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi pujaven en el seu graó més alt, aturant el cronòmetre en un temps de 3 hores 18 minuts i 11,3 segons, registre 21,8 segons inferior al de la parella debutant en el podi formada per Takamoto Katsuta i Daniel Barritt. Ott Tänak i Martin Järveoja s’havien de conformar amb el graó més baix amb un temps que era 1 minut i 9,5 segons més lent que el dels guanyadors.

Un parabrises entelat no deixava progressar gaire més enllà del 3r lloc a Tänak-Järveoja.

En categoria WRC2, els txecs Martin Prokop i Zdenek Jurka eren els únics integrants de la classe, però el seu avenir per les cronometrades kenyanes va diferir molt de ser plàcid. Ja divendres al matí la parella va tenir problemes per posar el seu Ford Fiesta R5 Mk II en marxa i aquests rebien una penalització de 50 segons. 

Més avançada la jornada, en la segona passada per la cronometrada reina de Kedong, els pilots patien un accident en una secció molt ràpida de l’especial i la parella es veia obligada a abandonar el ral·li, deixant la classe totalment órfena.

Així doncs, sense ningú puntuant, la classificació quedava tal i com estava a la sortida de Sardenya, és a dir amb Andreas Mikkelsen al capdavant de la taula per 2 punts de marge vers el seu compatriota Mads Østberg i 9 punts per davant d’Esapekka Lappi.

Ningú completava la ronda kenyana en WRC2.

En la classe WRC3 la llista d’inscrits es nodria principalment de parelles locals, entre les que, en quan aquests van posar les rodes dels seus cotxes a la periferia del llac Naivasha, Onkar Rai i Drew Sturrock es desmarcaven ràpidament de la resta en marcar 3 victòries de tram en les 4 proves especials que aquests hi arribaven a celebrar, aconseguint un segon millor temps en la restant i per darrera de Carl Tundo i Timothy Jessop. 

Donat aquest rendiment, Onkar Rai i Drew Sturrock ingresaven el divendres al vespre en el parc tancat de Navaisha amb 1 minut i 53,3 segons de marge vers els seus compatriotes Karan Patel i Tauseef Khan, mentre que en relació als polonesos Daniel Chwist i Kamil Heller, els únics forasters de la categoria, aquest marge s’incrimentava fins als 2 minuts i 24,7 segons, trobant ja a Carl Tundo i Timothy Jessop a més de 7 minuts dels líders després de que aquests patissin problemes en la darrera especial matinal.

Al llarg de la jornada sabatina Onkar Rai i Drew Sturrock no es mostraven tan incisius com havia passat al llarg de l’etapa anterior, i amb dues victòries de tram i dos segons millors temps més al llarg de les 6 cronometrades disputades, els kenyans retornaven al parc tancat amb més de 2 minuts i mig de marge vers Karan Patel i Tauseef Khan, mentre que Daniel Chwist i Kamil Heller cedien el seu lloc de podi a Carl Tundo i Timothy Jessop en haver-se d’acollir al superally.

El marge era comfortable de cara a la brevetat de l’escull dominical i els líders passaven a controlar les taules de temps per tal d’assegurar-se la victòria per més de 4 minuts de marge davant els problemes dels seus més immediats rivals.

A efectes de campionat, el resultat de la ronda africana era totalment anecdòtic i Onkar Rai restava en la quarta posició a 48 punts del líder, el francès Yohan Rossel.

Rai-Sturrock en van tenir prou amb apretar el divendres.

Sébastien Ogier aconseguia la seva quarta victòria de la temporada en la sisena ronda de la temporada, amb el què el provençal es desmarcava encara més al capdavant de la classificació provisional del campionat per a pilots, davant el zero de Thierry Neuville o els 4 punts aconseguits per Elfyn Evans. Per la seva banda, Ott Tänak acostava la seva puntuació a la del seu company d’equip gràcies al podi i a la victòria en el Power Stage.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	133
Elfyn Evans	99
Thierry Neuville	77

En el campionat de constructors, a la victòria de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, calia afegir el sisè lloc dels reenganxats Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, cinquè en aquest certamen, amb el què novament, i per cinquena vegada al llarg de la temporada, Toyota obtenia més punts que no pas Hyundai, permetent-los desmarcar-se al capdavant de la taula. M-Sport obtenia el millor resultat de la temporada i davant el zero de Hyundai 2C per la trencadissa d’Oliver Solberg i Aaron Johnston, el preparador britànic s’afiançava en la tercera plaça.

Constructor	Punts
Toyota	273
Hyundai	214
M-Sport	109

Colin McRae s’apuntava el seu cinquè Ral·li Acropolis, tercer consecutiu amb el Ford Focus WRC .

El diumenge 17 de juny de 2001, Itea acollia la cerimònia de clausura del 48è Ral·li Acròpolis, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis que suposava arribar a l’equador del campionat. Per primer cop al llarg de la temporada, un esdeveniment entregava punts en tots els certàmens existents, això era els mundial de pilots, marques, producció i Copa FIA S1600, el que suposava la major llista d’inscrits de tot l’any. Fins a 115 equips oficialitzaven la seva inscripció, dels que 110 d’aquests van ser presents el dijous 14 de juny a la baixada per la rampa de sortida ubicada al Zappeion d’Atenes. Des de la capital nacional, els participants enfilaven camí cap a Itea neutralitzats, població en la que s’ubicava el parc tancat, i al voltant de la qual discorria tot l’itinerari programat, recorregut que estava composat de 20 proves especials cronometrades de 387,41 km de longitud, una distància que va ser superada per 47 formacions participants.

Petter Solberg I Phil Mills pujaven al podi per primera vegada.

La primera etapa arrancava el divendres 15 de juny a quarts de 9 del matí des del parc tancat d’Itea, i aquesta tenia en el seu programa un total de 6 proves especials cronometrades de 143,54 km competitius; de les que només la primera, Mendenitsa, es disputava en dues ocasions, sent la seva segona passada la que tancava l’activitat als trams.

Beneficiats per una posició de sortida als trams endarrerida, Richard Burns i Robert Reid aconseguien el millor temps en la primera prova especial del programa per 1 dècima de segon de marge per davant dels seus companys Petter Solberg i Phil Mills i per 2 dècimes de segon vers el Peugeot 206 WRC dels campions mundials en vigència, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Mentre que els companys d’equip d’aquests últims, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, cursaven baixa per avaria en l’embragatge.

En la cronometrada següent, que tancava el primer bucle del dia, Petter Solberg i Phil Mills hi anotaven el registre més baix de tot el parc tancat, superant en escreix la dècima de segon amb la que partien vers el lideratge, amb el què el noruec i el britànic rellevaven als seus companys d’equip britànics al capdavant de la taula, mentre que aquests baixaven fins al tercer lloc per darrera dels caps de files a Peugeot.

A la represa de l’activitat cronometrada, era el torn de Markko Märtin i Michael Park, tercers integrants de l’equip Subaru. En marcar l’escratx en la tercera prova especial del dia, el bàltic i el britànic s’enfilaven fins a la segona posició per darrera de Petter Solberg i Phil Mills, donant així de manera temporal un triplet per a la marca de la Constel·lació de les Plèiades, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren baixa després de donar un cop al seu Peugeot i quedar-s’hi sense oli.

Alhora, els 3 Subaru encapçalaven la taula per davant dels Ford de Colin McRae i Nicky Grist i de Carlos Sainz i Luis Moya, amb el què 5 formacions participants equipades amb pneumàtics Pirelli, copaven les 5 primeres posicions.

Precisament Colin McRae i Nicky Grist acabaven amb el domini dels pilots de Subaru en la quarta prova especial del dia, i els britànics de l’oval superaven en la taula als britànics de la Constel·lació de les Plèiades per 2,4 segons, distàncies amb les què els participants tornaven a reagrupar-se per a les assistències. Un segon pas en el que no hi arribava el quart Subaru Impreza S7 WRC, el pilotat per Toshi Arai i Glenn MacNeall, el qual era víctima de les flames sense haver de lamentar danys entre els pilots.

L’excés de públic obligava a cancel·lar la cinquena prova especial del dia, tanmateix la més llarga de tota la jornada amb 31,40 km de distància cronometrada, amb el què els 87 equips participants que restaven en actiu es dirigien cap a la segona passada per Mendenitsa per tancar l’etapa. 

Un enllaç en el que Carlos Sainz i Luis Moya visqueren moments de tensió, quan el seu Ford Focus RS WRC’01 s’aturava de manera sobtada. Afortunadament una trucada telefónica va ser suficient per desactivar el sistema semiautomàtic de la caixa de canvis així com l’accelerador electrònic i prosseguir així amb la competició en un mode totalment manual.

A Mendenitsa Richard Burns i Robert Reid alçaven descaradament el peu de l’accelerador per tal de ser superats també per Carlos Sainz i Luis Moya en la classificació provisional, doncs els britànics hi marcaven un temps 30 segons pitjor que no pas en la seva primera passada. Markko Märtin i Michael Park feien una jugada similar, mentre que Petter Solberg i Phil Mills, amb problemes amb el canvi de velocitats, també s’hi endarrerien, concretament en una mica menys d’1 minut i quart. 

L’altra cara de la competició, a priori més honesta, era la dels pilots de Ford, qui aconseguien un registre similar al marcat a primera hora del matí, amb Colin McRae i Nicky Grist en primera posició a final de tram per davant de Carlos Sainz i Luis Moya.

La combinació d’ambdós factors, deixava a Colin McRae i Nicky Grist en la primera posició per un marge de 21,1 segons vers els seus companys d’equip, Carlos Sainz i Luis Moya, en el moment d’entrar en el parc tancat d’Itea a partir de quan passaven 3 minuts de les 8 del vespre. Richard Burns i Robert Reid eren tercers a 33,0 segons dels seus compatriotes, mentre que els altres dos Subaru Impreza S7 WRC, els pilotats per Markko Märtin i Michael Park i per Petter Solberg i Phil Mills, tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 43,6 segons i 58,1 segons dels líders respectivament.

Afligits en haver hagut d’obrir pista al llarg de tot el dia, els líders provisionals del certamen, els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, eren novens a 1 minut i 20 segons dels pilots britànics de Ford.

La segona etapa del ral·li s’iniciava dissabte 16 de juny a les 7 en punt del matí, hora en la que la primera parella participant tenia programada la seva eixida del parc tancat d’Itea. Una etapa en la que hi constaven 7 proves especials en el seu itinerari d’una corda cronometrada de 117,61 km. 3 d’aquestes especials suposaven una segona passada pels trams de la jornada anterior. Una activitat que els més matiners començarien a donar per conclosa a manca de 6 minuts per a 2 quarts de 9 del vespre, hora de retorn al parc tancat un cop superats els 3 bucles de l’etapa.

Molt endarrerits en els primers compassos de l’esdeveniment grec a causa d’una lesió en el canell del pilot francès, François Delecour i Daniel Grataloup s’imposaven en les dues primeres proves especials sabatines, mentre que entre els que s’estaven jugant les primeres posicions en la classificació, Markko Märtin i Michael Park es veien obligats a abandonar, en quan una de les seves Pirelli escaltava i l’explosió malmetia les seves suspensions en la primera prova especial del dia, mentre que els seus companys d’equip, Richard Burns i Robert Reid, només aconseguien retallar distàncies en la segona especial del primer bucle, gràcies a aconseguir-hi el segon millor temps, i entrar així a les primeres assistències de Parnassos a 2,5 segons de Carlos Sainz i Luis Moya i a 26,7 segons dels seus compatriotes líders.

En el bucle central del dia, domini total dels pilots de Ford, amb dues victòries parcials de Carlos Sainz i Luis Moya, i un segon millor temps de la parella espanyola per darrera dels seus companys François Delecour i Daniel Grataloup en la més curta i equatorial de l’etapa.

Per la seva banda Richard Burns i Robert Reid superaven en la lluita vers el cronòmetre a Colin McRae i Nicky Grist en 2 de les 3 proves especials, veient-se els de Subaru només vençuts en l’especial curta del dia i per tan sols 4 dècimes de segon vers els líders de la provisional, amb el què la taula se seguia estrenyent en la seva part més alta sense que això comportés cap canvi de posicions.

Les dues últimes cronometrades del dia eren dues segones passades consecutives per trams disputats anteriorment; la primera del bucle, per la tercera prova especial del divendres i la darrera pel segon tram del mateix dissabte. François Delecour i Daniel Grataloup sumaven la seva quarta victòria parcial del dia per davant de Carlos Sainz i Luis Moya en la primera d’elles, amb el què els espanyols portaven les distàncies vers els seus companys d’equip britànics i líders de la provisional per sota dels 10 segons, mentre Richard Burns i Robert Reid tancaven l’activitat amb un escratx per tal d’afegir més emoció a la classificació.

Cap a 2 quarts de 9 del vespre, concretament quan encara mancaven 6 minuts, els 64 equips participants que aconseguien superar la segona etapa del ral·li començaven a enfilar camí cap al parc tancat d’Itea amb Colin McRae i Nicky Grist al capdavant de la classificació per 9,8 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya i amb 14,8 segons de coixí en relació a Richard Burns i Robert Reid. Petter Solberg i Phil Mills restaven a les portes d’aquestes tres primeres places, si bé els pilots de Subaru es trobaven totalment fora de la lluita pel podi, doncs el noruec i el britànic aturaven el cronòmetre a 1 minut i 7 dècimes de segon del temps dels líders provisionals i a més a més, la parella de la marca nipona tenia a 12,9 segons per darrera seu el Peugeot 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, cinquens des de la primer cronometrada del matí amb la baixa de Markko Märtin i Michael Park i després de marcar-hi el segon millor temps.

A les 7 en punt del diumenge 17 de juny, arrancava la tercera i última etapa del programa, la qual tanmateix resultava la més llarga de tot el programa en comptar amb 126,26 km cronometrats al llarg de 7 proves especials. Un bucle de 2 proves especials es celebrava matí i tarda, entre les que s’hi trobava la cronometrada reina de l’edició, mentre que al migdia es tornava a disputar el bucle central sabatí. Una activitat competitiva que es començava a donar per conclosa a partir de 2 quarts de 7 de la tarda.

Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la primera prova especial dominical 2 segons i 2,8 segons per davant dels Ford Focus WRC’01 oficials de Colin McRae i Nicky Grist i de Carlos Sainz i Luis Moya, amb el què la classificació se seguia estrenyent en la seva part més alta.

La tensió però s’alleugeria immediatament, doncs en l’especial més llarga de tot el programa, Elatia-Rengini, Richard Burns i Robert Reid patien una sortida de pista i s’hi deixaven prop de 3 minuts vers el millor registre dels seus companys Petter Solberg i Phil Mills. D’una banda els britànics baixaven fins a la setena posició provisional per darrera de François Delecour i Daniel Grataloup i d’una altra el noruec i el britànic passaven a ocupar posicions de podi, alhora que doblaven el seu coixí vers Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. D’altra banda, Carlos Sainz i Luis Moya erraven en la munta de pneumàtics, i els espanyols en deixar-s’hi uns 4 segons vers el segon millor temps de Colin McRae i Nicky Grist, aquests donaven una mica més d’ales als seus companys d’equip. 

A les assistències de Parnassos no es donaven ordres d’equip, i tal i com havia passat en la jornada anterior, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien 2 victòries parcials i un segon millor temps al llarg de les tres proves especials de l’escull, si bé en aquesta ocasió el segon millor temps era per darrera del Subaru Impreza S7 WRC de Richard Burns i Robert Reid, un rendiment que permetia als segons classificats retornar al servei de Parnassos a només 7,5 segons del lideratge dels seus companys d’equip.

La tensió seguia creixent quan Carlos Sainz i Luis Moya repetien victòria de tram en la primera especial de la represa, amb el que espanyols i britànics es presentaven a la línia de sortida de la segona passada per l’especial reina, separats en només 5,9 segons. Però novament Elatia-Rengini tornava a dictar sentència i aquesta altra vegada era favorable a Colin McRae i Nicky Grist, doncs el motor del Ford Focus WRC’01 de Carlos Sainz i Luis Moya deia prou sobre el sisè quilòmetre de la cronometrada i els espanyols es veien obligats a abandonar, tal i com havien fet en l’especial anterior Richard Burns i Robert Reid, si bé en el cas dels pilots de Subaru el motiu fou per avaria de transmissió.

La baixa de la parella espanyola de Ford, situava a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en la darrera de les posicions de podi, una plaça que davant l’absència de més cronometrades en el programa, ni de més cops de teatre en el camí fins al parc tancat d’Itea, resultava definitiva.

Completat doncs tot el programa cap a quarts de 7 de la tarda, Colin McRae i Nicky Grist es proclamaven vencedors del 48è Ral·li Acròpolis amb un temps de 4 hores 19 minuts i 1,9 segons, un registre que reduïa en 49,0 segons l’aconseguit per Petter Solberg i Phil Mills, finalment els més ràpids al llarg del diumenge. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen tancaven el podi a bord de l’únic Peugeot 206 WRC oficial supervivent, en completar els 356,01 km cronometrats disputats a 1 minut i 35,7 segons del registre dels guanyadors.

Els abandonaments dels altres va facilitar que Rovanperä-Pietiläinen pugessin al podi .

En categoria de producció, dues velles glòries de l’especialitat, com eren Stig Blomqvist i Ana Goñi, s’imposaven en l’especial inaugural del programa i per tant el suec i la veneçolana s’erigien com els primers líders de la classe per una desena de segons per davant dels argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo i per dues desenes vers el tetracampió de la categoria Gustavo Trelles i Jorge del Buono. En la prova següent els papers s’intercanviaven, si bé Stig Blomqvist i Ana Goñi es mantenien líders per tan sols 7 dècimes de segon.

Gabriel Pozzo i Daniel Stillo s’imposaven en les dues especials del bucle central del dia i els argentins es feien amb la primera posició provisional, mentre que en la sisena i última prova especial celebrada, doncs la cinquena era cancel·lada, Gustavo Trelles i Jorge del Buono reconduïen una mica la situació amb una victòria de tram, que els feia entrar al parc tancat d’Itea en segona posició a 39,8 segons dels líders, Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, després de la baixa d’Stig Blomqvist i Ana Goñi per avaria mecànica en la darrera de les cronometrades del dia. Uns altres argentins, Marcos Ligato i Ruben Garcia, quedaven en tercera posició, si bé a gairebé 3 minuts i mig dels seus companys de formació.

Al llarg de la jornada sabatina, ple de victòries de tram per a Gabriel Pozzo i Daniel Stillo tret de la segona cronometrada del dia, en la que les contrarietats feien perdre 52,0 segons a la parella líder, però no la primera posició. Un molt bon rendiment que deixava als argentins al terme de l’etapa amb 48,6 segons de marge al capdavant de la taula vers Gustavo Trelles i Jorge del Buono i per 4 minuts i 53,9 segons en relació als seus companys d’estructura Marcos Ligato i Ruben Garcia.

Ja en la tercera i última etapa, Gustavo Trelles i Jorge del Buono iniciaven la competició amb 3 victòries de tram consecutives, sense que això posés en perill la primera plaça de Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, que encara disposaven de 37,9 segons de marge vers els seus primers rivals. Els líders reaccionaven i aquests tancaven l’escull central del dia amb dos escratxs per retornar a Parnassos amb 44,7 segons de coixí. 

En les dues últimes cronometrades de l’itinerari, repartiment de resultats entre Gabriel Pozzo i Daniel Stillo amb Gustavo Trelles i Jorge del Buono, si bé els líders en imposar-se en la segona passada per Elatia-Rengini, aquests encara aconseguien eixamplar distàncies amb l’uruguaià i l’argentí fins establir-les en 56,7 segons a la conclusió del programa i en 8 minuts i 31,9 segons en relació als seus compatriotes Marcos Ligato i Rubén García, qui tanmateix aconseguien d’aquesta manera trencar amb una mala ratxa de quatre zeros consecutius.

Traspassant els resultats grecs al campionat, Gabriel Pozzo ampliava en 4 punts més el seu marge vers Gustavo Trelles, i les distàncies entre l’argentí i el quatre vegades campió uruguaià s’establien en 11 punts.

Treballat ral·li el de Pozzo-Stillo que van imposar el seu Lancer Evo VI

En categoria S1600 els paraguaians Alejandro Galanti i Fernando Zuleta s’imposaven en la primera prova especial del programa a bord del Ford Puma S1600, cotxe que en mans dels francesos Patrick Magaud i Guylène Brun, repetia victòria de tram en la cronometrada següent sense canvis en el lideratge.

Després del primer pas per Parnassos, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la seva primera victòria parcial a l’esdeveniment grec, mentre que Patrick Magaud i Guylène Brun, amb el segon millor temps en el seu haver, es movien fins a la primera posició.

Una errada dels líders en la darrera prova especial del dia, els enviava fins a l’onzena posició provisional, mentre que els belgues François Duval i Jean-Marc Fortin, amb un temps escratx, passaven a ocupar la primera posició que deixaven vacant els francesos per 48,5 segons de marge davant de Benoît Rousselot i Gilles Mondésir. 1,0 segons més avall s’hi trobaven Cédric Robert i Marie-Pierre Billoux a bord d’un Peugeot i a 1 minut i 27,6 segons els guanyadors de la ronda catalana inaugural, Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Precisament aquests últims iniciaven la jornada sabatina amb dues victòries de tram, mentre que François Duval i Jean-Marc Fortin causaven baixa per avaria en les suspensions del seu Ford Puma S1600, una combinació de resultats que deixava a Sébastien Loeb i Daniel Elena al capdavant de la taula en el primer pas per les assistències de Parnassos.

Els italians Andrea Dallavilla i Max Chiapponi s’imposaven en les 4 proves especials següents per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Benoît Rousselot i Gilles Mondesir hi cursaven baixa a la prova i Cédric Robert i Marie-Pierre Bijoux s’endarrerien substancialment per avaria mecànica en la darrera especial del bucle central. Tot plegat situava als italians en la segona posició provisional a una mica més de minut i mig dels líders francòfons.

Ja en la darrera prova especial sabatina, Sébastien Loeb i Daniel Elena tornaven a marcar el millor temps per tal d’accedir en el parc tancat d’Itea amb l’important marge d’1 minut i 59,5 segons vers Andrea Dallavilla i Max Chiapponi i de 8 minuts i 7,3 segons amb Martin Stenshorne i Clive Jenkins.

Tot i que la jornada dominical era la més llarga de totes, les distàncies entre els 3 inquilins de les posicions de podi, així com amb els seus pretendents, eren importants. Però per si de cas algun contratemps feia acte de presència, Sébastien Loeb i Daniel Elena donaven una darrera estocada i afegien 1 minut més al seu marge amb els pilots transalpins en imposar-se en les dues primeres proves especials dominicals, ja en el bucle central de la jornada, l’alsacià i el monegasc conservaven aquest gap amb dos escratxs més en les dues darreres cronometrades de l’escull. 

Emplaçats en la segona passada pel primer bucle del dia, els líders es relaxaven i vivien de renda per tal d’anotar-se la victòria final per 2 minuts i 35,9 segons de marge amb Andrea Dallavilla i Max Chiapponi i per 10 minuts i 30,7 segons amb Martin Stenshorne i Clive Jenkins.

A la ronda grega Sébastien Loeb aconseguia la seva segona victòria consecutiva de la temporada, en el segon esdeveniment del calendari, i el francès encapçalava la taula amb la màxima puntuació possible, 20 punts, 12 més que no pas Andrea Dallavilla o 13 punts per sobre de Martin Stenshorne. Giandomenico Basso, segon al Ral·li Catalunya-Costa Brava i segon en la primera cronometrada del present Acròpolis, cursava baixa en la segona prova especial per avaria en la caixa de canvis i pagava el seu 0 baixant fins a la quarta posició provisional.

Dues de dues victòries per a Loeb-Elena en el campionat FIA S1600.

Colin McRae encadenava la seva tercera victòria consecutiva a l’Acropolis, el que permetia al pilot escocès redreçar el mal inici de temporada i empatar al capdavant de la general provisional amb el finlandès Tommi Mäkinen, qui en la cita grega i després d’un esdeveniment força gris, només va poder ser quart. Carlos Sainz, que d’haver quedat segon al ral·li hagués encapçalat la general, havia de resignar-se amb la segona posició per davant del també mal afortunat Richard Burns.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen Colin McRae	30 30
Carlos Sainz	26
Richard Burns	15

En la general per marques, Ford, tot i la baixa d’última hora de Carlos Sainz i Luis Moya, seguia comandant la general provisional, i a més a més obria lleugerament un forat vers Mitsubishi i Subaru, doncs les dues marques japoneses sumaven 6 punts en la cita, mentre que la nord-americana n’hi aconseguia 10 amb la victòria de Colin McRae i Nicky Grist. El podi de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen no va suposar punts per a Peugeot, doncs els finlandesos no havien estat designats per la marca del lleó en aquest certamen.

Constructor	Punts
Ford	60
Mitsubishi	53
Subaru	28

Jugant amb la estrategia Hirvonen-Lehtinen aconseguien la seva sisena victòria mundial.

37 formacions participants acompanyaven a organitzadors i públic, en la cerimònia de clausura corresponent al 5è Ral·li de Turquia, que es celebrava a la població costanera Kemer el diumenge 15 de juny de 2008. L’esdeveniment, que era el vuitè en el calendari del campionat del món de ral·lis, suposava el pas d’equador del certamen, i aquest en entregar punts en les competicions reservades a pilots, constructors i producció, acumulava fins a 76 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 60 prenien la pertinent sortida des de la rampa el dijous 12 de juny, des d’on farien camí cap a les 19 proves especials cronometrades programades de 360,12 km de longitud que els organitzadors havien disposat sobre el recorregut.

Latvala-Anttila completaven un fantàstic doblet per a Ford abans de vacances.

La ronda turca arrancava el dijous a mitja tarda amb una especial espectacle a Antalya, en la què la gran quantitat de pols aixecada i la pertinent manca de visibilitat va ser la principal protagonista. Sébastien Loeb i Daniel Elena, van ser els homes més ràpids en aquest tram, el que els atorgava l’honor de ser els primers líders de la ronda 7 dècimes de segon per davant de Petter Solberg i Phil Mills i 1,1 segons menys que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, distàncies amb les que aquests cobrien la quarantena de quilòmetres que separaven la capital de la regió amb el parc tancat de Kemer.

L’endemà divendres, a partir de 2 quarts de 8 del matí, es donava sortida als participants del parc tancat,  per tal de començar a disputar els primers trams genuïns d’una prova de talla mundial. Un bucle de 3 trams es celebrava al matí i al migdia, mentre que un segon bucle de 2 trams tancava la jornada cap a mitja tarda, així doncs, en total els organitzadors disposaven sobre el programa un total de 152,30 km cronometrats al llarg de 8 proves especials.

En tan bon punt l’activitat cronometrada del divendres es posava en marxa, Sébastien Loeb i Daniel Elena perdien el lideratge de la taula en quan eren els encarregats d’haver d’obrir pista sobre el pedregar turc. Una altra parella amb contra temps eren els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, qui en patir una punxada sobre el quilòmetre número 12 de l’especial inaugural de la jornada, s’hi deixaven de l’ordre de mig minut. 

Si bé els estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk esdevenien els homes més ràpids a final de l’especial, els dos incidents abans esmentats obrien les portes de la primera plaça a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, qui malgrat tot mostraven el seu malestar per la pols que els hi entrava al compartiment. Per darrera dels finlandesos de la firma de l’oval blau, s’hi instalava la unitat de la formació satèl·lit Stobart confiada en mans dels italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, mentre que Dani Sordo i Marc Martí saltaven fins la tercera plaça 7 dècimes de segon per davant dels autors de l’escratx.

En la següent especial però, Urmo Aava i Kuldar Sikk trencaven un amortidor del seu Citroën C4 WRC privat i els estonis, en haver-se d’acollir al “superally”, deien adéu a qualsevol opció a realitzar una actuació rellevant a la prova. L’altra cara de la competició, la dolça, era per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, qui en marcar el registre de referència per a la resta del parc tancat, saltaven fins a la quarta posició que deixaven vacant els bàltics.

Sense moure’ns d’aquesta segona prova especial, Gigi Galli i Giovanni Bernacchini es feien forts en la segona plaça en marcar-hi el tercer millor registre, emperò els italians hagueren d’aturar-se a arrancar el seu paracops posterior, el qual s’estava cremant en estar en contacte amb l’escapament. L’operació els suposava arribar 1 minut tard al següent control horari i per tant rebien la pertinent penalització de 10 segons.

La parella transalpina de la formació dels camioners britànics, intentaven compensar la sanció rebuda amb l’escratx en la darrera prova del matí, un esforç que no trobava el seu premi, doncs malgrat tot aquests hi perdien la segona plaça de mans de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els segons més ràpids a final de tram.

Dani Sordo i Marc Martí no obtenien un bon registre en aquesta tercera prova especial matinal per l’excessiu desgast de les seves rodes, i els espanyols de Citroën queien fins a la sisena posició a l’entrada del parc d’assistències de Kemer, just per darrera de Henning Solberg i Cato Menkerud i dels seus companys Sébastien Loeb i Daniel Elena.

A la represa de l’activitat als trams, Gigi Galli i Giovanni Bernacchini perllongaven la seva ratxa victoriosa i en imposar-se en la primera especial del bucle de 3, els italians recuperaven la segona plaça per unes escasses 3 dècimes de segon, mentre que Dani Sordo i Marc Martí aconseguien superar als seus companys d’equip i retornar a la pinça dels 5 primers classificats.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila repetien victòria de tram en la segona cronometrada del bucle i els pilots prenien la primera posició en superar de cop tan a italians així com als seus companys d’equip. Però el seu lideratge seria fugaç, doncs una doble punxada soferta en el següent tram, els baixava fins a la segona posició, deixant de nou al capdavant de la classificació a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Tanmateix Gigi Galli i Giovanni Bernacchini hi rebien un segon cop consecutiu en aquesta tercera i última prova especial de l’escull, doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena hi aconseguien la seva primera victòria de tram del dia i els campions mundials s’immiscien en la tercera posició, en detriment dels italians, a 13,6 segons de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i a 4,2 segons de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Malauradament no tot foren alegries a la casa dels dos galons, doncs Dani Sordo i Marc Martí s’hi deixaven 1 minut en trencar la suspensió posterior del seu Citroën C4 WRC i els espanyols baixaven fins a la vuitena posició just per davant dels despenjadissims Suzuki SX4 WRC.

Superat el segon pas per les assistències de Kemer, Gigi Galli i Giovanni Bernacchini tornaven a esdevenir protagonistes en marcar el seu tercer escratx del dia en la primera cronometrada de la represa, un resultat que valia als italians per situar-se en tercera posició, però que a efectes pràctics no era res més que un miratge, doncs tan els italians d’Stobart com les dues formacions oficials finlandeses de Ford, van fer les habituals baixades descarades de ritme en els darrers metres de la darrera cronometrada del dia per tal de no haver d’obrir pista l’endemà dissabte.

En aquest estrany context en el què ningú volia guanyar, Henning Solberg i Cato Menkerud esdevenien els homes més ràpids en pista per davant de Dani Sordo i Marc Martí i els noruecs pagaven l’honradesa grimpant fins a la segona posició per darrera de Sébastien Loeb i Daniel Elena, qui, de nou, l’endemà hauria de sortir el primer del parc tancat.

Amb aquest joc tàctic de dubtosa esportivitat, però al cap i a la fi consentit per les normes i per l’estament regulador, s’arribava a 3 quarts de 8 del vespre, moment en el què els participants començaven a fer camí cap al parc tancat de Kemer. Sébastien Loeb i Daniel Elena hi entraven en primera posició per 1,0 segon exacte de marge amb Henning Solberg i Cato Menkerud, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren tercers 1 dècima de segon per darrere dels noruecs d’Stobart. Gigi Galli i Giovanni Bernacchini es trobaven en quarta posició a 2,2 segons dels líders i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven la pinça dels 5 primers a 6,8 segons dels campions mundials, una classificació, al cap i a la fi, molt compacta, gairebé com si no s’hagués disputat la primera etapa del ral·li, tanmateix la més llarga del programa.

La jornada sabatina arrancava a 2 quarts de 9 en punt del matí amb la sortida del parc tancat de Kemer i amb 7 proves especials cronometrades en el programa d’una corda competitiva de 137,66 km. Cronometrades que s’agrupaven en 3 bucles de 2, 2 i 3 trams respectivament, que resultaven ser totalment diferents entre ells. 

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’imposaven en la primera especial del dia per davant dels seus companys d’equip, així com de Sébastien Loeb i Daniel Elena, un resultat que encara valia als francòfons per tal de restar al capdavant de la taula de temps per 1 dècima de segon de marge amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Els grans sacrificats però en resultaven Henning Solberg i Cato Menkerud, qui d’una tacada eren superats pels dos Ford oficials així com pels seus companys d’equip italians.

En la prova següent, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen repetien victòria de tram i els finlandesos saltaven des de la quarta posició provisional fins a la primera, un viatge a la inversa que patien Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Ja en el segon bucle de la jornada, el del migdia, Gigi Galli i Giovanni Bernacchini es veien fora de les primeres places en patir un problema de turbo, el que els suposava deixar-se 4 minuts, ocasió que brindava el retorn de Sébastien Loeb i Daniel Elena a les posicions de podi, mentre que les dues formacions de Ford es feien fortes al capdavant de la classificació amb el segon doblet del dia.

Superat el segon pas per Kemer i situats en el darrer bucle sabatí, els homes de l’oval blau tornaven a marcar doblets, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera especial de l’escull per davant de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que en la següent els papers s’intercanviaven, si bé l’honor de l’escratx en aquesta ocasió era compartit amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, autors novament del millor temps en l’especial espectacle d’Antalya que tancava la jornada.

Paral·lelament, Dani Sordo i Marc Martí aconseguien dos tercers millors temps consecutius a les acaballes de la jornada i els espanyols aconseguien superar el Subaru Impreza S14 WRC de Petter Solberg i Phil Mills per tal de situar-se en cinquena posició.

Quan les manetes del rellotge indicaven que mancava 1 minut per a les 9 del vespre, els 52 equips participants que restaven en actiu començaven a enfilar camí vers el parc tancat de Kemer amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen al capdavant de la taula provisional per 16,2 segons de marge amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i 34,3 segons en relació a Sébastien Loeb i Daniel Elena. Henning Solberg i Cato Menkerud eren quarts a força distància, concretament a 2 minuts i 8,5 segons dels líders, i amb l’agreujant de tenir a Dani Sordo i Marc Martí pressionant fort per darrera a 6,6 segons del seu temps.

La tercera i última jornada, la dominical, estava composada per tan sols tres proves especials cronometrades de 67,56 km competitius, una distància que es distribuïa al llarg d’una doble passada pel tram rei de l’edició, més una curta especial central de tan sols 5,5 km. Tal i com havia passat el dissabte, la sortida del parc tancat es produïa a 2 quarts de 9 del matí, mentre que l’activitat competitiva es donaria per conclosa quan passessin 5 minuts de 3 quarts de 3 de la tarda.

A priori les distàncies entre els 3 primers classificats havien de ser suficients per mantenir les seves posicions, donada la corda cronometrada que els pilots tenien per davant, sempre i quan no passessin infortunis o contra temps, i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ja en van patir un només començar l’etapa. Els finlandesos calaven el motor del seu Ford Focus RS WRC’07 a la sortida del primer tram i aquests s’hi deixaven una quinzena de segons vers l’escratx dels re-enganxats Urmo Aava i Kuldar Sikk i uns 8 segons vers els seus principals perseguidors.

D’altra banda, Dani Sordo i Marc Martí tornaven a ser els tercers homes més ràpids a final de tram i els de Citroën superaven en la taula en uns 8 segons a Henning Solberg i Cato Menkerud.

En la curta especial central, Sébastien Loeb i Daniel Elena marcaven el millor temps per davant de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, però els portadors del dorsal número 1 només aconseguien retallar 9 dècimes de segon als líders, qui tanmateix recuperaven 5,2 segons del seu coixí vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

La segona passada per la cronometrada reina de l’edició, Olympos, donava l’oportunitat a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila d’aconseguir la seva 4 victòria de tram i empatar així amb els seus companys d’equip en quan a aquest sentit, si bé Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi aconseguien el segon millor temps i només hi concedien 4,8 segons.

Celebrades doncs les 19 proves especials cronometrades del programa, s’entrava al parc tancat de Kemer per última vegada a quarts de 3 de la tarda. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen completaven els 360,12 km competitius en un temps de 4 hores 42 minuts i 7,1 segons, un crono que suposava un marge final de 7,9 segons vers els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de 25,7 segons en relació a Sébastien Loeb i Daniel Elena, aquest últim prometent venjança en la següent ronda, Finlàndia.

Perjudicats per obrir pista dos dies consecutius, Loeb-Elena van haver de conformar-se amb la tercera posició.

En el certamen de producció, l’especial espectacle d’Antalya brindava l’oportunitat al sanmarinès Mirco Baldacci i a l’italià Giovanni Agnese d’anar-se’n a dormir com a líders de la classe el dijous al vespre. En quan els pilots posaven els seus cotxes contra les cordes dels trams genuïns, els de la península itàlica estiraven el seu lideratge al llarg de dues cronometrades més, gràcies a aconseguir-hi dos segons millors temps consecutius. Emperò en la tercera i última prova especial matinal del divendres, tot i que el sanmarinès i l’italià tornaven a esdevenir els segons més ràpids en la lluita contra el crono, els experimentats alemanys Uwe Nittel i Michael Wenzel repetien victòria de tram i aquests últims entraven al parc d’assistències de Kemer com a líders de la classificació.

En la segona passada pel bucle el ball de noms va ser una constant, Mirco Baldacci i Giovanni Agnese recuperaven fugaçment el lideratge al terme de la primera especial de l’escull, just abans de tornar-lo a perdre de mans d’Uwe Nittel i Michael Wenzel arran d’uns problemes de suspensió. Però el bucle encara depararia un tercer relleu en el lideratge, quan en la sisena prova especial del dia, els líders s’endarrerien en patir una punxada en la seva roda anterior dreta, deixant al capdavant de la taula al Peugeot 207 S2000 de Patrik Sandell i Emil Axelsson per 1,9 segons de marge sobre el Mitsubishi Lancer Evo IX d’Andreas Aigner i Klaus Wicha, autors a la seva vegada de 3 millors temps al llarg del dia.

Ja en el darrer bucle de 2 trams, Andreas Aigner i Klaus Wicha i Uwe Nittel i Michael Wenzel es repartien les victòries parcials i els primers se n‘anaven cap al parc tancat de Kemer com a líders amb 8 dècimes de segon de marge sobre Patrik Sandell i Emil Axelsson i 21,7 segons en relació a Martin Prokop i Jan Tománek.

En els compassos incials de la jornada sabatina, el frec a frec entre germànics i suecs es perllongava, mentre que Martin Prokop i Jan Tománek eren exclosos de la prova en rebre ajuda il·legal, sanció que obria a Uwe Nittel i Michael Wenzel la possibilitat de retornar a les posicions de podi si bé a una mica menys d’1 minut dels líders.

Al llarg del migdia els pilots alemanys seguien escurçant distàncies vers les dues parelles que els precedien, mentre que Andreas Aigner i Klaus Wicha aconseguien obrir timidament les distàncies envers els suecs perseguidors.

En el darrer escull de la jornada tot es posaria de cara per a Andreas Aigner i Klaus Wicha, doncs per una banda Patrik Sandell i Emil Axelsson trencaven un palier al terme de la primera prova especial del bucle i en haver de fer el següent tram en aquestes condicions, a l’especial espectacle d’Antalya el problema pràcticament passava desapercebut, els pilots s’hi deixaven una mica més d’1 minut. Per una altra banda, Uwe Nittel i Michael Wenzel acusaven problemes de motor i els alemanys es desplomaven en la classificació, amb el què el pilot austríac i el copilot alemany líders, entraven al parc tancat de Kemer amb 1 minut i 19,9 segons de marge vers el Peugeot 207 S2000 dels pilots suecs i amb 4 minuts i 7,5 segons de coixí en relació a Mirco Baldacci i Giovanni Agnese.

Donades aquestes grans distàncies, els 67,56 km cronometrats de l’etapa dominical pràcticament esdevenien un tràmit i finalment Andreas Aigner i Klaus Wicha s’adjudicaven la victòria per 48,7 segons de diferència amb Patrik Sandell i Emil Axelsson i per 3 minuts i 1,0 segons amb Mirco Baldacci i Giovanni Agnese.

A efectes de campionat, Andreas Aigner sumava la seva tercera victòria consecutiva en el certamen i el pilot esdevenia el segon pilot en aconseguir la fita per darrera de Gustavo Trelles a l’any 1997, amb el què l’austríac es refermava al capdavant de la general provisional amb 30 punts, 16 més que no pas Jari Ketomaa o el propi Patrik Sandell.

Tercera victòria consecutiva en el campionat per a Andreas Aigner i Klaus Wicha, que sortien encara més líders de Turquia .

La victòria de Mikko Hirvonen combinada amb la tercera plaça de Sébastien Loeb a la ronda turca, situava de nou al pilot de Ford al capdavant de la provisional del campionat de pilots per tan sols 3 punts d’avantatge. Per darrera seu, Jari-Matti Latvala superava a l’australià de Subaru Chris Atkinson gràcies al seu segon lloc i el finlandès es situava en tercera posició, però seguit de ben aprop pel propi Atkinson, així com Dani Sordo.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	59
Sébastien Loeb	56
Jari-Matti Latvala	34

En el campionat de constructors, el doblet que Ford aconseguia a l’edició, ampliava el marge que aquests tenien al capdavant de la taula provisional, si bé aquest eixamplament era de tan sols 7 punts, deixant a partir de llavors les diferències en 9 punts. Subaru, que sumava 3 punts més gràcies al sisè lloc de Petter Solberg i Phil Mills, seguia en tercera posició per davant de l’equip Stobart, formació que els hi retallava 1 punt amb el cinquè de l’altre Solberg i Cato Menkerud.

Constructor	Punts
Ford	99
Citroën	90
Subaru	53

En un ral·li que no havien estat nominats per Hyundai, Neuville-Gilsoul aconseguien la seva segona victòria al mundial.

Sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 12 de juny de 2016 l’Alguer era escenari de la cerimònia de clausura del 13è Ral·li de Sardenya. La prova italiana, que era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundials WRC-2 i WRC-3, aplegava fins a 49 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 45 es van disposar a iniciar el dijous 9 de juny des de la pertinent rampa de sortida a afrontar un recorregut que l’organització havia programat a 19 proves especials de 324,32 km cronometrats. Tres dies més tard, 32 equips aconseguien completar el ral·li.

Latvala-Anttila van perseguir la victòria al llarg del divendres i del dissabte, pero els va ser impossible.

Una curta superespecial espectacle de 2 km de distància celebrada a Ittiri el dijous a les 18h, donava el tret de sortida al ral·li sard, en la que els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi aconseguien el millor registre en reduir tres dècimes de segon els cronos que marcaven ex-aequo els seus companys d’equip a Volkswagen, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, així com dels estonis de Ford Ott Tänak i Raigo Mõlder.

No va ser fins l’endemà divendres que el ral·li propiament dit s’iniciava amb 4 trams que es celebraven en dues ocasions cadascun, el que generava un total de vuit proves especials que assolien una distància cronometrada total de 100,86 km, als que calia afegir-hi els 2 km del dijous a la tarda per tal de completar la primera etapa.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en el primer dels trams cronometrats del divendres, amb el que la parella finlandesa de Volkswagen passava a liderar la general provisional. En el segon dels trams de la jornada peró, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, malgrat tenir un ordre de sortida desfavorable, aconseguien el seu segon escratx al ral·li, gràcies al qual la parella recuperava el liderat. Va ser peró un cant de sirena, doncs amb la feixuga labor d’haver de netejar la pista de grava i pols, els francesos van anar perdent terreny en les successives especials.

El relleu en el protagonisme el preniem llavors els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, que amb dos escratxs consecutius en els dos trams que restaven al bucle matinal, els pilots aconseguien passar a liderar el ral·li, desplaçant de la primera posició a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que havien aconseguit retornar al liderat provisional al terme del tercer tram del dia amb el primer escratx dels belgues.

Per la tarda, en les segones passades per les especials, belgues i finlandesos es van immiscir en una lluita tancada per la victòria; primer els de Volkswagen aconseguien el millor temps en el cinquè tram de la jornada i recuperaven el liderat, peró acte seguit arribava la reacció dels pilots del Hyundai NG i20 WRC, que amb tres escratxs consecutius en els tres trams que restaven de la jornada, no només recuperaven la primera posició, amb el seu primer escratx vespertí, sino que a més a més completaven el recorregut de la primera etapa amb 11,1 segons de marge vers els seus més immediats rivals.

L’harmonia que existia entre Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb el seu Volkswagen Polo R WRC, així com la menor gravetat d’ahver d’obrir pista en les segones passades per les especials, permetia als francesos fer entrada al parc tancat en la tercera posició provisional a 40,3 segons dels líders, precedint una lluita de noruegs per la quarta posició entre els seus altres companys, Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, i Mads Østberg i Ola Fløene, del que en sortien victoriosos els primers per 1 segon. Dani Sordo i el català Marc Martí, eren sisens en terra de ningú mostrant-se disconformes per no acabar-se de trobar a gust amb el seu cotxe.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, amb 177,70 km de lluita contra el cronómetre al llarg de 6 proves especials, pel que el seu devenir hauria de servir per deixar decidit en bona part el ral·li. El neerlandès Kevin Abbring i el seu navegant britànic Sebastien Marshall s’imposaven en el primer dels trams cronometrats del dia, un cop havien superat els problemes de tracció que tenia el seu Hyundai i20 WRC, la versió anterior.

Ott Tänak i Raigo Mõlder feien el mateix en el segon tram de la jornada, mentre que en el tercer d’ells, Monte Lerno de 44,26 km de distància, arribaven les hostilitats reals entre els pilots capdaventers. Mads Østberg i Ola Fløene hi aconseguien el seu primer escratx en tot el ral·li, gràcies al qual la parella noruega prenia la quarta posició als seus compatriotes Andreas Mikkelsen i Anders Jæger, mentre que per davant Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, amb el segon millor temps a l’especial, aconseguia reduir el gap que tenien vers els líders fins als 2,9 segons.

En sortir de les assistències Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul reestablien les distàncies superiors als 10 segons en guanyar la quarta prova cronometrada de la jornada, mentre que en la cinquena Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien una mica l’acordió en imposar-s’hi i escurçar tan sols 8 dècimes de segon als líders. Finalment els belgues, en una tarda d’alt rendiment, aconseguien el millor temps en la segona passada per Monte Lerno, si bé només aconseguien interposar 3,2 segons amb la parella finlandesa de Volkswagen, que hi aconseguia el segon millor registre.

Així doncs s’arribava a la neutralització de la segona etapa, en la que Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul hi arribaven amb 16,1 segons de marge vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que deixarien d’obrir pista de cara a la jornada final dominical, es trobaven ja 1 minut i 15,0 segons dels líders amb el que les opcions dels campions mundials de progressar més enllà de la tercera posició, passaven per algún tipus d’incident dels dos equips que els precedien, doncs la distància cronometrada que els participants tenien per endavant era de tan sols 41,76 km, menys que l’especial que justament acabaven de completar.

Qui no entrava a L’Alguer el dissabte al vespre per la seva pròpia roda eren els dos equips noruegs que havien estat batallant per la quarta posició. Andreas Mikkelsen i Anders Jæger patien una sortida de pista en la cinquena especial cronometrada després de colisionar amb una roca en una secció molt ràpida, mentre que en la sisena i última, i quan faltaven pocs metres per arribar al final del tram, Mads Østberg i Ola Fløene es veien fora de la competició per una averia de motor. El pilo càntabre Dani Sordo i el seu copilot català Marc Martí eren els principals beneficiaris d’aquests dos incidents, doncs assolien la quarta posició provisional, una plaça que a priori hauria de ser definitiva doncs el marge amb els cinquens classificats, Ott Tänak i Raigo Mõlder, era de 2 minuts i 31,4 segons.

Els belgues sortien disposats a vèncer en la jornada dominical final, i amb aquest convenciment s’imposaven en la primera i la tercera prova especial de l’última jornada, mentre que en la segona prova especial, només es veien superats per la parella francesa de M-Sport, Eric Camilli i Benjamin Veillas, així doncs, amb un coixí de 25,7 segons vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els pilots de Hyundai no van assumir riscs en el Power Stage final, en el que van marcar el cinquè millor registre a 2 segons de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que veien compensada la seva labor d’haver hagut s’obrir pista dues jornades amb els 3 punts extra d’aquest últim tram.

Completades doncs les 19 proves especials cronometrades del programa del 13è Ral·li de Sardenya, els pilots Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul es donaven el pertinent bany al Mar Mediterrani com els guanyadors de la prova en aturar el cronòmetre en un temps total de 3 hores 35 minuts i 25,8 segons, victòria que suposava la segona en el seu palmarès al mundial de ral·lis. Per darrera seu, a 24,8 segons, fitxaven els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que una altra parella de Volkswagen, la formada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven el podi sard a 1 minut i 37,8 segons dels guanyadors.

Malgrat obrir pista en un 86,5% del recorregut, Ogier-Ingrassia aconseguien una plaça de podi i guanyar el Power Stage.

En categoria WRC-2 els finlandesos Teemu Suninen i Mikko Markkula començaven el seu devenir a la cita sarda amb molt força, imposant-se en 4 de les sis primeres especials cronometrades i marcant el segon millor temps en les dues en les que el millor registre se’ls hi escapava, una punxada peró en la setena especial acabava amb la seva bona ratxa i deixava el liderat en mans dels locals Umberto Scandola i Guido d’Amore, que amb un total de 4 escratxs feien entrada al parc tancat de L’Alguer amb 10,1 segons de marge vers Esapekka Lappi i Janne Ferm.

L’alegria duraria poc a la parella local, doncs en la primera de les especials cronometrades sabatines, els italians colpejaven contra una roca cap al quilòmetre número onze i cedien la seva primera posició als finlandesos Esapekka Lappi i Janne Ferm. Peró els nous líders havien d’abandonar la competició en la primera passada pel tram rei del ral·li, Monte Lerno, per una averia en el seu Škoda Fabia R5, amb el que els seus compatriotes Teemu Suninen i Mikko Markkula retornaven al liderat de la cita sarda, posició que pràcticament deixaven certificada en guanyar 3 dels 4 trams que restaven, assolint una distància superior al minut de cara a la breu i insignificant jornada dominical, on res interessant va passar.

La victòria era la segona de Teemu Suninen en la temporada, la qual li permetia enfilar-se fins la tercera posició provisional de la taula general, a 12 punts del per llavors líder el galès Elfyn Evans.

Suninen-Markkula recuperaven el liderat en l’equador de la segona per no deixar-lo anar ja.

La cita sarda, que no era puntuable pel campionat júnior promocionat per Citroën, veia com en la categoria WRC-3 només hi havia 4 Peugeot 208 R2 inscrits, entre els que hi destacava especialment el pilotat pels locals Fabio Andolfi i Manuel Fenoli, autors de tots els escratxs possibles tret de 3 trams, en els que el millor temps anava a parar a mans dels seus compatriotes Damiano De Tomaso i Paolo Rocca que acabaven la prova en segona posició.

La victòria que aconseguia Fabio Andolfi permetia al pilot italià situar-se en la segona posició provisional del certamen, a 23 punts del veterà pilot francès Michel Fabre, que a base de participar en cites en les que pràcticament corria sol, s’havia llaurat un ferm liderat amb 3 victòries acumulades.

Andolfi-Fenoli s’imposaven amb autoritat en el WRC-3.

En el campionat per a pilots, Sébastien Ogier no aconseguia la victòria des de la ronda sueca, malgrat tot el pilot provençal no s’havia baixat encara en cap moment dels podis, el que permetia al triple campió mundial acumular ja 132 punts, pràcticament el doble del que portava el càntabre Dani Sordo, el qual amb el seu quart 4t lloc consecutiu, pujava fins la segona posició provisional del campionat en superar als dos pilots noruegs, Andreas Mikkelsen i Mads Østberg, que sortien amb les mans buides de la seva visita a la illa italiana.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	132
Dani Sordo	68
Andreas Mikkelsen	67

En el campionat de marques Hyundai no nominava a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul per puntuar en el seu equip principal, amb el que la victòria que els belgues aconseguien a Sardenya recalava en mans del segon equip de la marca coreana. Per tant en certa manera el resultat de la prova es podia interpretar com una victòria per a Volkswagen, que situava els seus dos cotxes al podi i es distanciava en 21 punts més de Hyundai. M-Sport es mantenia com la tercera marca en discordia, si bé cada cop el preparador britànic tenia més aprop el segon equip de Hyundai.

Constructor	Punts
Volkswagen	178
Hyundai	108
M-Sport	90

Colin McRae i Nicky Grist guanyaven el ral·li número 300 de la història mundial.

Vuitena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimarts 9 de juny de 1998 finalitzava a Delfos el 45è Ral·li Acropolis, edició que tenia l’honor de ser l’esdeveniment número 300 de la història del mundial de l’especialitat. A la cerimònia de sortida, celebrada el dissabte 6 de juny a Atenes s’hi aplegaven 102 dels 105 equips inscrits, els quals afrontarien un recorregut composat per 17 proves especials d’una corda cronometrada total de 388,76 km. Distància que va ser superada per 59 equips participants en una dura prova que entregava punts per als campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L.

Una fallada inoportuna en el penúltim tram va relegar a Auriol-Giraudet a la segona plaça.

Des d’Atenes els primers equips participants prenien la sortida del parc tancat a 2 quarts de 9 del matí del diumenge 7 de juny, des d’on enfilarien camí cap a Delfos mitjançant 6 trams cronometrats únics de 111,53 km de distància. Una activitat que els primers participants començarien a donar per conclosa 11 hores més tard de prendre la sortida, és a dir, a partir de 2 quarts de 8 del vespre.

Ja en el primer tram cronometrat de l’edició, el ral·li patia el seu primer revés quan el campió del món en vigència i portador del dorsal número 1, el finlandès Tommi Mäkinen, i el seu navegant i compatriota Risto Mannisenmäki, eren víctimes d’una avaria electrónica en el seu Mitsubishi Lancer Evo V que els feia perdre més de 36 minuts. 

L’altra cara de la competició eren Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els pilots de Ford partien en posicions més endarrerides al tram, amb el què aquests es trobaven la traçada més neta de grava i podien traccionar millor. Els belgues marcaven el millor temps en aquest primer tram per davant dels Subaru Impreza S5 WRC de Colin McRae i Nicky Grist i de Piero Liatti i Fabrizia Pons respectivament i per tant esdevenien els primers líders de la prova grega.

La segona prova especial era anulada quan els tres primers equips en sortir a pista, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya, Colin McRae i Nicky Grist i els seus compatriotes Richard Burns i Robert Reid després del desastre de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, es trobaven cotxes al tram i un excessiu públic en la part final del tram, pel que la resta de participants ja feien camí vers el parc d’assistències d’Skourta, on finalment l’abandonament de la parella finlandesa de Mitsubishi es faria efectiu.

A la represa de la competició, un altre Ford, el de Juha Kankkunen i Juha Repo, marcava el registre de referència per a la resta del parc tancat i per davant de Piero Liatti i Fabrizia Pons, qui escurçaven notablement les distàncies vers els seus companys d’equip britànics, així com els líders belgues. Aquests, Bruno Thiry i Stéphane Prévot, perllongaven el seu lideratge imposant-se en la quarta prova especial programada, mentre que Colin McRae i Nicky Grist s’envirollaven en un revolt tancat per baixar fins al quart lloc, passant a ocupar la seva segona posició els seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid.

Una avaria de motor en la cinquena prova especial dominical posava punt i final a l’avanç de Bruno Thiry i Stéphane Prévot a la prova grega, doncs aquests s’hi veien obligats a abandonar. Mentre que el lideratge el prenien els fins llavors segons classificats, els britànics Richard Burns i Robert Reid. D’altra banda Colin McRae i Nicky Grist, amb el seu primer escratx a l’esdeveniment, es recuperaven del temps concedit en la cronometrada anterior i s’enfilaven fins al segon lloc.

Després de les assistències de Kouros, Didier Auriol i Denis Giraudet trobaven amb l’ajust correcte de les seves suspensions i els francesos marcaven la seva primera victòria de tram en la sisena prova especial, per tal d’inmiscir-se en les posicions de podi en detriment dels italians Piero Liatti i Fabrizia Pons, mentre que Colin McRae i Nicky Grist portaven el seu gap vers els líders fins a la mínima expressió, és a dir 1 dècima de segon.

La reacció de Richard Burns i Robert Reid era immediata i aquests guanyaven la darrera prova especial del dia, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet hi marcaven el segon millor registre pel quart per part de Colin McRae i Nicky Grist, amb el què l’entrada al parc tancat final de Delfos es produïa amb un marge de 2,4 segons entre les parelles britàniques de Mitsubishi i Subaru respectivament i amb els francesos de Toyota a 11,7 segons del lideratge. Piero Liatti i Fabrizia Pons restaven a les portes del podi a 8,2 segons dels francesos mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 26,2 segons dels líders i per davant dels Corolla WRC de Freddy Loix i Sven Smeets i de Carlos Sainz i Luis Moya, aquests últims força afligits per problemes amb el diferencial frontal així com haver hagut d’obrir pista.

De cara a la segona jornada, els organitzadors disposaven sobre el programa una etapa amb inici i final a Delfos, la qual estava composada per 5 trams diferents a una única passada, d’una distància total cronometrada de 128,69 km. Corda que seria iniciada per part de 80 equips participants i a la que se li donava el tret de sortida a les 8 en punt del matí, per tal de finalitzar a 1 quart i mig de 6 de la tarda. 

Richard Burns i Robert Reid tenien el mal negoci d’haver d’obrir pista al llarg del dilluns, i aquests perdien un bon grapat de segons en les 2 proves especials del primer bucle matinal, per tal de baixar fins a la quarta posició al terme d’aquest primer escull de la jornada. Per contra Colin McRae i Nicky Grist s’imposaven en la primera prova especial del dia i els britànics rellevaven als seus compatriotes al capdavant de la classificació.

Didier Auriol i Denis Giraudet amb un segon millor temps en la segona especial del dia pujava fins al segon lloc de la taula provisional, mentre que Piero Liatti i Fabrizia Pons passaven a tancar les posicions de podi a l’arribada al parc d’assistències remotes a 19,8 segons dels seus companys de formació, amb idèntic resultat als pilots de Toyota en la cronometrada inaugural del dia i envirollar-se en la següent.

Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven per davant de Juha Kankkunen i Juha Repo, així com de Didier Auriol i Denis Giraudet en les dues especials del bucle central del dia, mentre que Richard Burns i Robert Reid es lamentaven de problemes amb els seus pneumàtics en la primera d’elles i d’una punxada en la segona. Tot plegat habilitava als finlandesos de Ford a tancar les places d’honor, mentre que els francesos de Toyota arrebataven la primera posició a Colin McRae i Nicky Grist. Tanmateix els seus companys d’equip espanyols a la formació nipona, Carlos Sainz i Luis Moya, guanyaven tres places per saltar fins a la quarta posició.

En el darrer tram que conformava l’últim bucle de la jornada, la pluja feia acte de presència i novament la presència de vehicles dins el tram, feia endarrerir el programa en aproximadament 1 hora. Competitivament parlant, aquesta cronometrada donava novament com a guanyador a Carlos Sainz i Luis Moya per davant de Juha Kankkunen i Juha Repo, però en aquesta ocasió, Colin McRae i Nicky Grist avantatjaven a Didier Auriol i Denis Giraudet per fer-se amb el tercer millor temps a final de tram.

Amb tot aquest ball de registres, Didier Auriol i Denis Giraudet feien entrada al parc tancat de Delfos en la primera posició per 4,8 segons de marge amb Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo eren tercers a 13,3 segons i per 2,6 segons de coixí amb Carlos Sainz i Luis Moya. Richard Burns i Robert Reid tancaven la pinça dels 5 primers classificats, però ja a 43,2 segons de la posició que ocupava abans de prendre la sortida del parc tancat de Delfos a primera hora del dia i per 2,3 segons de marge amb Piero Liatti i Fabrizia Pons.

La tercera i última etapa no era altra cosa que una repetició de l’anterior, tan en horaris com en recorregut, però amb 69 equips a dins del parc tancat de Delfos, pel que amb una classificació tan apretada en la zona de punts i unes notes millorades, calia esperar una jornada trepidant.

Didier Auriol i Denis Giraudet perllongaven el seu lideratge imposant-se en les dues primeres proves especials del dia que conformaven el primer bucle de l’etapa, mentre que per darrera seu hi havia moviments. Carlos Sainz i Luis Moya empataven amb Richard Burns i Robert Reid en l’autoria del tercer millor temps en el primer tram del dia i aquests accedien a la darrera de les posicions de podi en detriment de Juha Kankkunen i Juha Repo, però en el següent, a partir del novè quilòmetre de l’especial, la direcció assistida del seu Corolla WRC va defallir i els espanyols es deixaven minut i mig a final de tram i baixaven fins a la darrera posició de la zona de punts, és a dir la sisena.

Els contratemps no acabaven aquí, Juha Kankkunen i Juha Repo patien una doble punxada i si bé no perdien la seva tercera posició, si que el mig minut que s’hi deixaven amb els líders els suposava perdre lleugerament el contacte amb aquests.

A la represa de la competició, Colin McRae i Nicky Gist aconseguien dues victòries parcials en els dos trams de l’escull, uns registres molt positius per part dels britànics que coincidien amb uns símptomes de fallada de motor en el Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet en la segona cronometrada del bucle i penúltima del programa, que els feia perdre mig minut amb els de la Constel·lació de les Plèiades i de retruc la primera posició.

Paral·lelament el ral·li perdia a dos dels seus principals protagonistes, d’una banda Richard Burns i Robert Reid trencaven la suspensió posterior dreta del seu Mitsubishi Carisma GT Evo V quan estaven en condicions de lluitar per la darrera plaça de podi a Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que d’una altra Piero Liatti i Fabrizia Pons patien una sortida de pista a manca d’una cronometrada per acabar el programa i baixaven fins al sisè lloc en perdre-hi 9 minuts i 41,5 segons. Qui pescaven en aquestes aigües braves eren Carlos Sainz i Luis Moya i Freddy Loix i Sven Smeets, els quals passaven a ocupar la quarta i cinquena posició respectivament.

Tot i que els mecànics posaven remei als problemes de motor del Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet, aquests aturaven el cronòmetre mig segon per darrera de Colin McRae i Nicky Grist i a 3,6 segons de l’escratx dels seus companys Carlos Sainz i Luis Moya en la darrera prova especial de l’itinerari, amb el què no es produïa cap altre canvi a la taula.

Així doncs, amb el programa de l’edició esgotat Colin McRae i Nicky Grist guanyaven el ral·li número 300 de la història del Mundial de Ral·lis amb un registre de 4 hores 26 segons i 31,6 segons, un temps que era 20 segons inferior al dels francesos Didier Auriol i Denis Giraudet. Per la seva banda Juha Kankkunen i Juha Repo precisaven de 44,3 segons més que no pas els guanyadors per completar els 368,11 km cronometrats celebrats i tancaven el podi grec.

Sense fer massa soroll Kankkunen-Repo van pujar al podi grec .

En la categoria de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller s’imposaven en la primera prova especial del programa i per tant s’alçaven com els primers líders de la classe. Posteriorment, els pilots perllongaven el seu lideratge amb una altra victòria de tram i 3 segons millors temps en les 6 proves especials celebrades, mentre que Hamed Al-Wahaibi i Terry Harryman entraven al parc tancat de Delfos a 58,7 segons dels líders en haver aconseguit al llarg del diumenge 1 victòria parcial i 3 segons millors temps.

Gustavo Trelles i Martin Christie tancaven la jornada dominical amb una victòria de tram i els sud americans iniciaven l’etapa següent d’igual manera, és a dir establint el registre més baix de la categoria, el qual els permetia arrabassar la segona plaça al pilot omanita i al navegant britànic. 

Manfred Stohl i Peter Müller s’imposaven en la segona prova especial del dia per tal de portar el seu gap en el lideratge unes dècimes de segon per sobre del minut a l’entrada del primer parc d’assistències del dia, un coixí que ràpidament es veuria reduït per part del campió del món de la classe amb dues victòries parcials consecutives. Emperò els líders de la classe no retornarien al parc d’assistències de Gravia, doncs en el tram d’enllaç aquests queien uns 20 metres avall per un barranc i es veien obligats a abandonar.

Gustavo Trelles i Martin Christie demostraven tenir la mida ben presa als trams de la zona més central de Grècia i la parella tancava la seva participació en la segona etapa amb una altra victòria de tram, la quarta, la qual els permetia entrar al parc tancat en primera posició per 2 minuts i 8,7 segons de marge amb Hamed Al-Wahibi i Terry Harryman.

Amb aquest gran coixí de segons, els líders es dedicaven a administrar l’avantatge assolit al llarg del dimarts, una tasca facilitada en quan els seus primers perseguidors patien una punxada sobre l’equador de l’etapa.

Finalment Gustavo Trelles i Martin Christie aconseguien la victòria a l’esdeveniment grec amb 2 minuts i 33,1 segons de marge vers Hamed Al-Wahibi i Terry Harryman, mentre que el valencià Luis Climent i el català Àlex Romaní tancaven el podi grec a 14 minuts i 23,3 segons dels vencedors després d’haver-se’n deixat 5 en la primera prova especial del programa en haver arrancat una roda del seu Proton Wira 4WD.

A efectes de certamen, la victòria de Gustavo Trelles i l’abandonament de Manfred Stohl donava el lideratge del campionat al pilot urugaià en detriment de l’austríac, establint-se una distància de 10 punts, una mica menys que una victòria, entre tots dos.

Victòria i lideratge per a Gustavo Trelles.

En la categoria FIA 2-L, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander iniciaven el seu concurs a l’esdeveniment grec amb una victòria de tram a bord del seu Hyundai Coupé KitCar i per davant dels SEAT dels catalans Oriol Gómez i Marc Martí, així com el de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Després de la cancel·lació de la segona prova especial, una avaria elèctrica apartava a la parella sueca de la lluita per la victòria, entregant la primera posició als finlandesos de la marca catalana.

De fet els pilots de SEAT van dominar el que restava de jornada en rubricar un total de 5 doblets en les 6 especials celebrades, amb 4 victòries de tram per als líders finlandesos i la restant per a la parella catalana. Paral·lelament Kenneth Eriksson i Staffan Parmander acabaven abandonant la competició abans de prendre la sortida en la penúltima prova especial del dia.

Les dinàmiques en el si de l’equip SEAT s’invertien el dilluns, doncs Oriol Gómez i Marc Martí s’imposaven en les 3 primeres proves especials cronometrades del dia, mentre que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen ho feien en les 2 últimes restants. 

Tanmateix els pilots finlandesos es lamentaven d’una avaria elèctrica en el segon tram del dia, i aquests en concedir una mica més d’1 minut al seus companys d’equip, també els hi entregaven la primera posició. Tot i això, sota la pluja Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen recuperaven bona part del temps perdut al matí i els nòrdics retornaven a Delfos a 7 dècimes de segon dels seus companys catalans, mentre que per darrera hi havia un gran forat amb els seus perseguidors.

La consigna des de SEAT era clara, calia mantenir el doblet al preu que fos, i malgrat que totes dues parelles van rodar a un ritme inferior al de la jornada prèvia, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen s’imposaven en totes i cadascuna de les proves especials del dia, amb el què els finlandesos recuperaven la primera posició a les primeres de canvi i retornaven a Delfos atresorant un marge d’1 minut i 20,7 segons amb Oriol Gómez i Marc Martí. Els locals Takis Dimitrakopoulos i Stefanis Konstantios tancaven el podi de la classe a 23 minuts i 53,9 segons dels guanyadors. 

El doblet de SEAT era el primer de la temporada i la marca barcelonina en sumar els 16 punts de rigor, assolia els 46 punts, el que els suposava siturar-se a 9 punts del lideratge de Peugeot, alhora que deixava enrere, amb la meitat de puntuació, a la casa mare Volkswagen.

Doblet per a SEAT a l’Acropolis i liderat en el campionat FIA 2-L.

La victòria que aconseguia Colin McRae a la ronda grega, pujava al pilot escocès fins a la primera posició de la taula provisional del campionat per a pilots i per davant de qui havia arribat líder a la prova, el madrileny Carlos Sainz. Juha Kankkunen, gràcies a la seva tercera plaça i a l’abandonament de Tommi Mäkinen, empatava en la tercera posició amb el seu compatriota de Mitsubishi.

Pilot	Punts
Colin McRae	36
Carlos Sainz	31
Juha Kankkunen Tommi Mäkinen	24 24

En el campionat de constructors, el panorama que deixava l’Acròpolis era encara molt més interessant que no pas el de pilots, doncs la lluita era molt tancada entre les 3 marques japoneses. Mitsubishi no aconseguia sumar cap punt a l’edició i perdia el lideratge del certamen, per caure fins la tercera posició a 4 punts dels nous líders, els nipons establerts a les instal·lacions de Prodrive, és a dir Subaru. Toyota afegia 9 punts en el seu comptador particular, 2 menys que no pas Subaru, i es quedava a mig camí de les dues marques en la segona posició.

Constructor	Punts
Subaru	49
Toyota	47
Mitsubishi	45

Burns-Reid es mostraven com els pilots indiscutiblement més ràpids.

El dimecres 9 de juny de 1999 finalitzava a Agioi Theodoroi la 46ena edició del Ral·li Acròpolis, vuitena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als calendaris dels cèrtamens reservats per a pilots, constructors, FIA 2-L i producció, aconseguia aplegar fins a 105 equips en la seva cerimònia de sortida celebrada a Atenes dels 113 inscrits. El ral·li comptava amb 21 especials en el seu programa que totalitzaven 376,06 km de lluita contra el cronometre que només 47 equips van aconseguir completar.

Sainz-Moya en cap moment van poder inquietar Burns-Reid, però les averies els respectaren acabant en segona posició.

Una especial espectacle de només 2,40 km de distància donava el tret de sortida a la prova el diumenge 6 de juny en la que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els pilots més ràpids seguits dels belgues de Mitsubishi Freddy Loix i Sven Smeets i els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya.

L’especial Agii Theodori donava el tret de sortida el dilluns al recorregut propi del ral·li, en la que els pilots britànics veien les dues cares de la fortuna. Per una banda els pilots de Ford Colin McRae i Nicky Grist aconseguien adjudicar-se el millor temps i de retruc situar-se com a líders provisionals de la cita, mentre que els seus compatriotes de Subaru Richard Burns i Robert Reid veien com en humitejar-se el control electrónic del seu diferencial, perdien uns 22 segons.

A partir de llavors la parella britànica de la constelació de les Pleiades va començar a recuperar el terreny perdut en forma de 4 escratxs consecutius que els situaven al capdavant de la taula de temps provisional desbancant als seus companys d’equip, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, després del seu tercer escratx consecutiu.

En la sisena especial cronometrada del ral·li es registraven dos incidents importants, per una banda el per llavors líder del campionat de pilots, el francès Didier Auriol i el seu copilot Denis Giraudet es veien obligats a abandonar la prova en malmetre la suspensió del seu Corolla WRC en colisionar violentament contra una roca, roca en la que Juha Kankkunen i Juha Repo també hi van impactar, si bé els pilots de Subaru només havien de lamentar una punxada que els feia perdre 50 segons. Els finlandesos, que venien de guanyar a l’Argentina, es van posar a recuperar terreny d’immediat, marcant el millor registre en la penúltima prova del dia i el segon temps escratx en l’especial que tancava la jornada.

Richard Burns i Robert Reid arribaven a la neutralització de la jornada amb uns 18 segons d’avantatge al capdavant de la provisional del ral·li vers als seus compatriotes de Ford Colin McRae i Nicky Grist, però en vistes a evitar obrir pista l’endemà, els de Subaru penalitzaven voluntàriament 30 segons en les assistències i deixaven als de Ford al capdavant de la general de temps seguits de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki a 8,7 segons i de Carlos Sainz i Luis Moya a 13,5 segons, restant els fins llavors líders en quarta posició a una sola dècima de la parella espanyola de Toyota.

A part de la baixa registrada de Didier Auriol i Denis Giraudet en la sisena cronometrada del ral·li, una altra baixa destacable de la jornada era la que afectava als primers líders de la prova, els pilots de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, quan el seu embragatge deia prou en la primera especial del dia.

Els pilots anglesos de Subaru, demostraven que la tàctica escollida era la bona en aconseguir recuperar el liderat a la prova, amb l’escratx en la primera especial cronometrada de les 8 que s’havien de celebrat al llarg del dimarts. D’altra banda en aquesta primera prova cronometrada Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki punxaven fins a tres rodes del seu Lancer Evo VI, pel que amb només dues rodes de recanvi en el seu haver, els finlandesos van haver d’afrontar la següent cronometrada amb una roda punxada.

Les punxades van ser denominador comú entre els equips favorits a victòria en les primeres cronometrades de la segona etapa, tret de Richard Burns i Robert Reid a qui les seves Pirelli semblaven immunes al pedreguer grec, facilitant que es produis un constant ball en les posicions que seguien a la de líderen la taula general de temps. Malgrat tot els britànics marcaven un mal temps a la tercera cronometrada que els portava a perdre la seva plaça per 1,7 segons en favor de la parella finlandesa dels tres diamants vermells, és a dir Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Precisament en la tercera cronometrada, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo trencaven la suspensió del seu Subaru Impreza WRC aixecant una enorme polseguera que afectava negativament als italians de SEAT Piero Liatti i Carlo Cassina que venien per darrera marcant uns bons cronos. Amb la visibilitat reduida el transalpins golpejaven contra una pedra que danyava la seva caixa de canvis, si bé els de la marca catalana continuaven en competició en el ral·li mentre que els de Subaru es veien obligats a abandonar la prova en completar l’especial.

Poc abans d’arribar a l’equador de la segona etapa, un segon incident afectava negativament el Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, els quals perdien el liderat en trencar la suspensió del seu cotxe després de colpejar contra una pedra. A més a més els finlandisos penalitzaven 10 segons a causa de la pertinent reparació, baixant encara una posició més per situar-se en tercer lloc per darrera del Toyota Corolla WRC de Carlos Sainz i Luis Moya.

Ja en les especials de la tarda un nou problema en el Mitsubishi Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, en aquesta ocasió el seu diferencial davanter, deixava pràcticament a Carlos Sainz i Luis Moya en solitari en la persecució de Richard Burns i Robert Reid, els quals arribaven a la segona neutralització del ral·li amb 17,2 segons vers la parella espanyola i 35,1 amb els finlandesos de Mitsubishi.

A part de la baixa enregistrada de Juha Kankkunen i Juha Piironen el dimarts el matí, per la tarda es varen registrar dues més entre els pilots d’entitat, com quan Colin McRae i Nicky Grist es veien obligats a abandonar la prova en trencar la caixa de canvis del seu Ford Focus WRC a manca d’un tram per acabar la jornada, i la de Piero Liatti i Carlo Cassina en accidentar el seu SEAT Córdoba WRC en l’últim tram quan els italians eren cinquens.

La tercera etapa estava formada per les 5 primeres cronometrades de la primera jornada, en la que Richard Burns i Robert Reid aconseguien l’escratx en les tres primeres especials elevant en mig minut les distàncies que els separaven dels pilots de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya per arribar fins els 48,7 segons a falta de celebrar-se les dues últimes proves. L’altra cara de la competició la oferien Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, a qui un problema amb les  suspensions aparescut en la primera cronometrada de la darrera jornada i no reparat fins a la conclusió de la segona especial, els feien perdre de l’ordre de 2 minuts i caure per darrera dels seus companys d’equip els belgues Freddy Loix i Sven Smeets.

En tan bon punt la parella finlandesa de Mitsubishi va tenir les suspensions en perfectes condicions es varen llençar a l’atac de la darrera plaça de podi, fita que els pilots varen aconseguir gràcies a un segon temps escratx en la tercera cronometrada i dos escratxs en les dues últimes especials del ral·li mentre que els seus companys d’equip en rebre ordres d’equip van alçar el peu de l’accelerador i marcaven uns temps força dolents.

Així doncs completades les 21 especials programades, Richard Burns i Robert Reid aconseguien la seva primera victòria de la temporada amb un temps total de 4 hores 21 minuts i 21,2 segons, 1 minut i 1,3 segons per davant de Carlos Sainz i Luis Moya. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki tancaven el podi a 3 minuts i 40 segons dels guanyadors del ral·li.

Tot i les averies, l’aixecada de peu de l’accelerador dels seus companys, situava a Mäkinen-Mannisenmäki en el podi.

En la categoria de producció el ral·li es va plantejar com un duel a tres bandes al llarg de la seva primera jornada entre els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, Gustavo Trelles i Martin Christie i Hamed Al-Wahaibi i Tony Sircombe, sent el pilot omanita i el seu copilot neozelandès els qui s’emportaven la millor part en liderar la categoria en 7 de les primeres vuit proves. Els líders es van quedar pràcticament sols en la segona jornada quan primer Gustavo Trelles i Martin Christie abandonaven la prova per averia elèctrica i després Manfred Stohl i Ilka Minor perdien vora 5 minuts en la cinquena especial del dia, si bé es mantenien en segona posició. En la darrera jornada els austríacs van intentar escurçar distàncies però a dues cronometrades d’acabar el ral·li, els centre-europeus es veien obligats a abandonar, deixant en safata la victòria a Hamed Al-Wahaibi i Tony Sircombe que d’aquesta manera aconseguien la seva tercera victòria de la temporada i restaven a 4 punts de Gustavo Trelles, líder provisional de la categoria.

Victòria i liderat per a Gustavo Trelles.

En la poc nudrida categoria FIA 2-L, ben d’hora va quedar palès que la victòria seria un assumpte dels Hyundai oficials, doncs els belgues Kris Princen i Dany Colebunders, amb Renault Mègane Maxi, es veien incapaços de seguir el ritme dels cotxes coreans. Malgrat tot, els primers líders de la categoria, els britànics Alister McRae i David Senior es veien obligats a abandonar la prova per un problema d’embragatge en la primera cronometrada del segon dia pel que els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van haver de lluitar contra si mateixos per aconseguir la victòria en la categoria.

El Hyundai d’Eriksson-Parmander aconseguia la victòria en la poc nodrida FIA 2-L.

L’abandonament de Didier Auriol en la primera jornada, sumat als 4 punts que obtenia Tommi Mäkinen amb la seva tercera posició final, permetia al pilot finlandès trencar la igualada que tenia amb el pilot de Montpeller en sortir d’Argentina i passar a liderar en solitari la provisional. Carlos Sainz per la seva banda trencava l’empat que tenia amb Colin McRae, que també abandonava la cita, i es situava en tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	36
Didier Auriol	32
Carlos Sainz	29

En la taula provisional del campionat de constructors, Toyota seguia liderant-la amb solvència tot i que a la cita grega tan Mitsubishi com Subaru aconseguien retallar en 1 i 4 punts la puntuació que els separava abans d’arribar-hi. Ford, que marxava del ral·li en blanc, perdia el contacte vers Subaru.

Constructor	Punts
Toyota	73
Mitsubishi	48
Subaru	46