Blog

Amb certa polèmica Mäkinen-Mannisenmäki guanyaven el ral·li.

Amb la ciutat de Perth com a centre neuràlgic de la prova, el diumenge 8 de novembre de 1998 finalitzava el 11è Ral·li d’Austràlia, penúltima ronda del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als calendaris de pilots, marques, producció i FIA F-2 portava fins a 94 equips a realitzar la seva inscripció a la prova. El ral·li estava composat per 24 especials cronometrades de 404,69 km de recorregut els quals 58 equips aconseguirien superar.

Sainz-Moya tot i obrir pista el primer i tercer dia, acabaven segons.

La prova arrancava el dijous 5 de novembre al vespre amb una superespecial espectacle a la ciutat de Perth, a Langley Park, en la que Didier Auriol i Denis Giraudet i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien empatar a temps, seguits d’aprop pels pilots Carlos Sainz i Luis Moya.

L’especial no modificava l’ordre de sortida, pel que en condició de líders provisionals del mundial, Carlos Sainz i Luis Moya rebien la tasca d’obrir pista. Funció que en el cas d’Austràlia era encara més perjudicial que en qualsevol altra cita del calendari donada la gran presència de petites boles esfèriques de grava a la pista que perjudiquen molt la tracció dels cotxes i que amb el pas d’aquests es va netejant, afavorint els que surten en posicions més endarrerides.

Richard Burns i Robert Reid, que sortien a pista en sisena posició, van aprofitar al màxim aquesta situació marcant fins a 7 escratxs de 10 possibles en la primera jornada el que els portaria a liderar la prova al terme de la primera jornada per un marge de més d’un minut vers els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet que els seguien a continuació.

Els companys d’equip dels britànics, els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’estaven mostrant també molt competitius en aquesta primera jornada, fins que un impacte amb una pedra en la vuitena especial cronometrada malmetia la seva suspensió posterior i un palier, la reparació del seu Lancer Evo V va ser llarga i en sortir 8 minuts tard del control horari, els pilots campions del món rebien 1 minut i 20 segons de penalització.

Per la seva banda Carlos Sainz i Luis Moya, que eren els encarregats d’obrir pista, van aguantar força el tipus, i malgrat que van perdre 20 segons en la cinquena especial cronometrada quan el seu Corolla WRC es negava a arrancar, els espanyols haguessin finalitzat la jornada en tercera posició, però aquests veient el rendiment que estava obtenint Richard Burns i Robert Reid en sortir endarrerits, van alçar el peu de l’accelerador deliberadament en la última cronometrada per tal de perdre 6 segons i dues posicions en la provisional i caure fins la cinquena plaça. Colin McRae i Derek Ringer per la seva banda, acabaven la jornada just per darrera dels espanyols de Toyota, ja que llur Subaru Impreza WRC es mostrava lent en els trams arenosos que caracteritzaven l’etapa.

La segona jornada començava amb mal peu pels britànics de Subaru, ja que aquests patien una sortida de pista trencant un palier, el que els suposava perdre de l’ordre de mig minut, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i Carlos Sainz i Luis Moya si que treien profit de les seves posicions de sortida adjudicant-se respectivament el primer i el segon tram.

En la tercera especial cronometrada del dia la general va patir un canvi substancial, quan els líders provisionals, els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid patien una volcada amb el seu cotxe, que si bé podien seguir en la competició, els feia perdre de l’ordre de mig minut i cedir el liderat en mans de Carlos Sainz i Luis Moya. A partir de la tercera especial cronometrada, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki encadenarien 5 escratxs consecutius en els 5 trams que restaven, el que permetia als finlandesos arribar fins a la segona posició en l’últim tram celebrat, deixant el darrer escratx de la jornada, el de la superespecial de Langley Park per a Carlos Sainz i Luis Moya.

La segona jornada però va acabar amb certa polèmica, quan Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que s’havien saltat una sortida, rebien una penalització d’1 minut. El seu equip, alegant la complexitat en la que es donava el tret de sortida al tram, van presentar una queixa a la organització, la qual va ser admesa a quarts d’una de la matinada pels comissaris i per tant la sanció que rebien els finlandesos retirada.

La tercera i última jornada estava composada només per 5 especials cronometrades, sent 4 d’elles les corresponents a Bunnings, East, West, North i South respectivament, unes especials en les que en anteriors ocasions Carlos Sainz i Luis Moya hi havien trobat l’abandonament. Colin McRae i Derek Ringer aprofitaven que sortien en cinquena posició a les especials per tal d’adjudicar-se les tres primeres, el que permetia als pilots de Subaru arrebatre el liderat als espanyols de Toyota un cop completat Bunnings North que queien fins la tercera posició per darrera del Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki també.

Richard Burns i Robert Reid, també treien renda de la seva posició de sortida com els seus compatriotes de Subaru, si bé no guanyaven posicions, doncs es mantenien en quarta posició, si que escurçaven les distàncies i restaven a només 1 segon de la tercera plaça que llavors ocupaven Carlos Sainz i Luis Moya. Però Bunnings South va ser fatal per als dos equips britànics, primer els de Mitsubishi patien un accident que ara si els obligava a abandonar, mentre que els de Subaru patien una averia en el seu turbo que els feia caure fins la quarta posició per darrera del Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet.

El liderat el recollia Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors alhora del millor registre en l’especial de Bunnings South, els finlandesos amb una sola especial per davant, l’especial televisada de la cadena API TV de tan sols 2,73 km, van mantenir-se al capdavant de la general tot i no aconseguir el millor temps, que seria per als seus màxims rivals Carlos Sainz i Luis Moya, guanyant així el ral·li amb un temps total de 3 hores 52 minuts i 48,7 segons. Carlos Sainz i Luis Moya, enotjats per la sanció retirada als pilots de Mitsubishi, completaven la prova a 16,5 segons dels guanyadors, mentre que els seus companys d’equip a Toyota, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven el podi a 25 segons dels primers classificats.

A falta de dos trams, Auriol-Giraudet es trobaven amb el podi.

En la categoria de producció la victòria va ser pels locals Michael Guest i David Green, els quals a bord del seu Subaru Impreza WRX van aconseguir la primera posició en el transcurs de la segona jornada, per mantenir a ratlla durant la tercera el principal pilot del campionat, l’uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Martin Christie. Per a Michael Guest aquesta era la seva segona victòria en el campionat després de l’aconseguida a Nova Zelanda, si bé Gustavo Trelles seguia comandant amb mà de ferro la general amb 94 punts.

En la Copa FIA F-2 les esperances de SEAT d’esdevenir campions per tercera vegada consecutiva es van esbair quan primer una de les principals parelles de l’equip, els finlandesos Toni Gardemeister i Paavo Lukander, abandonaven la prova en la primera jornada per problemes de transmissió, si bé per llavors el títol era encara possible donada la primera posició de Gwyndalf Evans i Howard Davies, en la segona jornada però els britànics cedirien la plaça als seus compatriotes de Volkswagen Alister McRae i David Senior, mentre que els catalans Salvador Cañellas i Xavi Lorza abandonaven la prova per accident. Els de Volkswagen es van mantenir al capdavant en la última jornada, guanyant així la cita austral.

McRae-Senior guanyaven en FIA F-2 impedint el títol de SEAT.

Gràcies a la tercera victòria consecutiva que aconseguia Tommi Mäkinen, cinquena en el comput total del campionat, el pilot finlandès i campió del món en vigència superava a Carlos Sainz en la provisional del campionat per tan sols 2 punts, deixant-ho tot per decidir de cara al RAC britànic. Colin McRae per la seva banda pagava molt cara la seva averia del turbo i veia com amb el seu quart lloc, s’esbaïa qualsevol opció de corona mundial.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	58
Carlos Sainz	56
Colin McRae	45

La victòria que obtenia Mitsubishi a Austràlia, permetia a la marca dels tres diamants vermells empatar la puntuació que sumava Toyota amb el segon i tercer lloc dels seus pilots, pel que en la general en el campionat de constructors les dues marques japoneses seguien estant separades per tan sols 4 punts. Subaru, que només treia 3 punts de la seva visita a terres australs, quedava en terra de ningú tancant el podi provisional del campionat.

Constructor	Punts
Toyota	85
Mitsubishi	81
Subaru	65

Munari-Maiga vencien amb l’ajut de Darniche-Mahé, donant a Lancia el títol.

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 7 de novembre de 1976 a les 15h finalitzava a Bastia el 20è Tour de Corse. La prova, amb un format més proper al d’una cursa en carretera que un ral·li s’iniciava el dia anterior a les 13h a Bastia també, pel que suposava 26 hores d’acció en les que una operació tan senzilla com reomplir el dipósit de carburant s’havia de fer amb la màxima celeritat. A la prova s’hi presentaven els 88 equips inscrits dels que 17 aconseguirien completar el recorregut, si bé 6 d’ells ho feien superant el màxim permés de demora i restaven exclosos.

Darniche-Mahé penalitzaven per facilitar la victòria del Lancia oficial.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat per la organització que era pràcticament impossible de complir doncs els promitjos eren elevats, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

En el campionat, si bé el títol estava força encarat a favor de Lancia, encara no estava decidit, pel que totes les mirades es centraven en el duel que pogués haver entre Lancia i Opel, els primers varen un confiar una unitat de la versió de 24 vàlvules als italians Sandro Munari i Silvio Maiga, mentre que les unitats de 12 vàlvules i menys potents eren pels locals Francis Serpaggi i Dominique Subrini i els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé. Pel que fa a Opel, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger i els francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne pilotaven la versió Grup 4 de l’Opel Kadett GT/E, mentre que la versió de Grup 2 era pels membres de l’equip BP-Vimont confiats en mans dels francesos Jean-Louis Clarr i Jean-François Fauchille i Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Però aquest duel no es va arribar a produir, doncs el ral·li va ser desastrós pels interessos d’Opel. Walter Röhrl i Jochen Berger en perdre diverses vegades la corretja del ventilador van haver-se de retirar amb el seu cotxe fumejant, mentre que en el cas dels seus companys Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, van haver de pendre el camí cap al parc tancat abans d’hora en perdre els cargols d’una roda.

Bernard Darniche i Alain Mahé aconseguien guanyar el primer tram cronometrat, el que lógicament situava a la parella francesa, vencedora de l’anterior edició, al capdavant de la provisional. Però aquesta posició la perdrien ràpidament, ja que en la següent especial en celebrar-se, el sector de Calvi-Liamone de 145,20 km, Sandro Munari i Silvio Maiga van aconseguir penalitzar menys que ningú amb 9 minuts i 33 segons, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en segona posició amb gairebé dos minuts més de demora, pel que el liderat recalava en el Lancia Stratos oficial dels italians.

Sandro Munari i Silvio Maiga aconseguien adjudicar-se els dos trams cronometrats que restaven per finalitzar la primera etapa, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en el sector selectiu de Porto-Vecchio-Brunelli penalitzant gairebé mitja hora. Amb tot aixó el liderat de Sandro Munari i Silvio Maiga semblava força comfortable i donada la major potència del seu Stratos res semblava poguer-los inquietar.

Després d’un descans de 2 hores i mitja a Ajaccio, es reprenia l’activitat amb dos trams cronometrats i dos sectors selectius per davant. Sandro Munari i Silvio Maiga s’adjudicaven el primer tram cronometrat, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé s’imposaven en els dos sectors selectius que es celebraven a continuació aprofitant una averia en una vàlvula del Lancia Stratos dels líders provisionals, protagonitzant així una important remontada que donava més emoció a la prova doncs situava als francesos en primera posició.

Finalment però, van planar les sospites d’ordres d’equip, ja que tot i que Sandro Munari i Silvio Maiga s’adjudicaven el darrer tram cronometrat, només aconseguien retallar 4 segons vers Bernard Darniche i Alain Mahé, insuficient per guanyar la prova, però en un control de carretera els francesos arribaven tard, el que els suposava 1 minut de penalització i caure fins la segona plaça a 16 segons dels guanyadors. El podi el tancava Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filipi a 25 minuts i 19 segons dels guanyadors de la prova a bord d’un dels nous Renault-Alpine A310 que tan exhaustivament la marca francesa havia estat testant en els dies previs al ral·li i que els va permetre acabar en tercera i quarta posició la prova.

Manzagol-Filipi tancaven el podi amb el A310.

La victòria de Lancia en terres corses, donava automàticament el títol de campió del món al constructor italià, sobretot gràcies a la debacle dels seus màxims rivals en la consecució de la corona, els alemanys d’Opel. Datsun per la seva banda, tot i no ser present a la prova, es mantenia en tercera posició del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	102
Opel	53
Datsun	36

Burns-Reid no s’hi jugaven res i sortien a guanyar.

Penúltima cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis, el diumenge 7 de novembre de 1999 finalitzava a Perth el 12è Ral·li d’Austràlia. La prova oceànica, que era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L copçava l’interés de fins a 89 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que 84 prenien el camí des de la rampa de sortida a partir del dijous 4 de novembre cap a un recorregut format per 23 proves especials cronometrades de 395,88 km de corda que 49 equips participants aconseguirien completar.

Sainz-Moya donaven el títol de constructors a Toyota.

Dijous al vespre es celebrava a la riva del Swan la tradicional superespecial espectacle de Langley Park, la qual era guanyada pels britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist, que estrenaven un nou motor desenvolupat per Cosworth, s’imposaven per un marge de 4 dècimes de segon al temps marcat pels francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet.

L’endemà divendres era quan realment s’iniciava el ral·li, amb l’entrada en escena de les proves especials cronometrades típiques d’una prova automobilística com aquesta. Un total de 9 cronometrades així com la repetició de l’especial espectacle de Langley Park al vespre per tancar la jornada, completaven aquesta primera etapa llur corda s’elevava fins als 134,99 km de distància.

Didier Auriol i Denis Giraudet esgotaven les últimes possibilitats que tenien al títol de pilots sortint com una exhalació. El que els conduia a guanyar les tres primeres proves especials cronometrades de la jornada, un conjunt de tres trams curts que formaven el primer bucle matinal, assolint un liderat de 3,8 segons per sobre de Colin McRae i Nicky Grist. Poc després de passar per unes assistències, en el transcurs de la cinquena prova especial cronometrada de la jornada, un tram curt d’apenes 4 quilòmetres i mig, la transmissió del seu Toyota Corolla WRC va començar a fallar i el pilotatge del cotxe va començar a ser feixuc, el que els va portar a baixar fins la cinquena posició provisional cedint el liderat a Colin McRae i Nicky Grist.

Colin McRae i Nicky Grist es refermaven en el liderat en imposar-se en la següent prova especial cronometrada, ampiant el marge vers el Mitsubishi Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que figuraven per llavors en segona posició, mentre que la parella francesa de Toyota patia una sortida de pista colisionant contra un arbre, a conseqüència de la qual el motor del Corolla WRC es trencava i Didier Auriol i Denis Giraudet es veien abocats a l’abandonament.

Amb Didier Auriol i Denis Giraudet fora, als finlandesos de Mitsubishi els hi era suficient acabar la prova en tercera posició per tal d’aconseguir la corona mundial, quarta consecutiva en el cas de Tommi Mäkinen. Tot i aixó la parella dels tres diamants vermells aconseguien passar a liderar la prova quan a la setena prova especial cronometrada de la jornada, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist marcaven un crono 10,4 segons pitjor al de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, el que suposava que els britànics de Ford perdien la primera posició per tan sols 3 dècimes de segon alhora que per darrera s’acostaven molt perillosament Richard Burns i Robert Reid, autors del millor temps en aquesta setena especial, així com els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya que havien estat barallant-se al llarg de tota la jornada amb la parella britànica de Subaru i que només distaven 2,9 segons de la primera posició.

A Helena, vuitena prova especial cronometrada de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, així com Colin McRae i Nicky Grist, perdien un bon grapat de segons en punxar una roda quan colisionaven contra la mateixa roca, el que situava a la parella espanyola al capdavant de la general provisional del ral·li amb 3,5 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid.

Sense voler deixar marge per a les sorpreses, Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues proves especials cronometrades que restaven per celebrar, el que els portava a entrar al parc tancat de Perth amb un marge de 6,3 segons sobre Richard Burns i Robert Reid. Els mermats per les respectives punxades, Colin McRae i Nicky Grist i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, es classificaven a continuació a 50,2 segons i 1 minut i 18,7 segons respectivament.

De cara a la jornada del dissabte en el programa del ral·li hi constaven 8 proves especials cronometrades de 160,87 km de distància, en la primera de les quals, gràcies al millor crono aconseguit per Richard Burns i Robert Reid, els britànics de Subaru rellevaven a Carlos Sainz i Luis Moya de la primera posició provisional. La creu en aquesta especial era per a Colin McRae i Nicky Grist, quan la parella de Ford perdia el control del seu Focus WRC a uns 180 km/h i en estabellar-se contra un arbre, arrancava la roda anterior dreta.

L’abandonament de Colin McRae i Nicky Grist permetia a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki assolir la darrera plaça de podi, posició amb la qual els finlandesos tenien més que suficient com per revalidar la seva corona mundial, donat que darrera seu s’hi trobaven a gairebé 1 minut els seus companys belgues Freddy Loix i Sven Smeets, la parella de Mitsubishi va optar a partir d’aquell instant per conduir de forma segura, deixant les emocions pel duel que prometien Richard Burns i Robert Reid amb Carlos Sainz i Luis Moya.

Aprofitant que sortien en pista per darrera de la parella espanyola de Toyota, els de Subaru aconseguien imposar també el seu ritme en la segona i tercera especial de la jornada, amb el que el seu marge al capdavant de la taula arribava a poc més de 8 segons vers els segons classificats. Carlos Sainz i Luis Moya reaccionaven en la quarta prova cronometrada per retallar 7 segons a Richard Burns i Robert Reid amb el seu primer escratx de la jornada, deixant les distàncies entre ells dos en un suspir de nou.

La parella líder aconseguia marcar un altre escratx en la cinquena prova cronometrada de la jornada, l’especial reina del ral·li, el que permetia a Richard Burns i Robert Reid ampliar el marge vers Carlos Sainz i Luis Moya per deixar-lo en 5 segons i mig. Mentrestant per darrera de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki els fets afavorien el pilotatge trànquil dels finlandesos, primer quan els seus companys d’equip, Freddy Loix i Sven Smeets, es veien endarrerits per problemes amb el seu diferencial, i després quan la parella de SEAT formada pels seus compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, patien problemes de transmissió que els impedien atacar i pressionar les dues parelles de Mitsubishi.

La recta final de la segona jornada s’iniciava amb l’escratx ex-aequo de Carlos Sainz i Luis Moya amb Richard Burns i Robert Reid, mentre que la parella espanyola de Toyota aconseguia marcar el millor temps en solitari en les dues últimes cronometrades per tal de deixar les distàncies entre els dos contendents en només 4,4 segons favorables als britànics a l’entrada al parc tancat de Perth el dissabte a quarts de nou del vespre. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, a qui entrar en la lluita per la victòria no els hi era del seu interés, es trobaven ja a 2 minuts i 40,5 segons dels líders per un marge gairebé igual vers els seus companys d’equip belgues.

La tercera i última jornada, programada a tres especials cronometrades i una superespecial espectacle televisada de 100,02 km de distància total servia per veure com en la primera d’elles espanyols i britànics seguien amb el seu estira i arronsa quan la parella de Toyota retallava 3,4 segons als de Subaru i deixaven els dos cotxes a només 1 segon de distància.

Abans de la segona prova cronometrada, els participants passaven per unes assistències, on per accident la bomba hidràulica del Corolla WRC s’apagava. Aquesta incidència feia perdre gairebé 11 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en vistes que amb prou feines quedaven 30 km cronometrats per endavant, decidien arriscar menys per tal d’assegurar el títol de constructors per a Toyota en l’any del seu comiat, tot i aixó els espanyols marcaven els dos millors registres i retallaven a Richard Burns i Robert Reid una dècima en cada una de les especials.

Celebrades les 23 proves especials cronometrades que constaven en el programa, Richard Burns i Robert Reid aconseguien la victòria en completar-les dalt del seu Subaru Impreza S5 WRC en un temps total de 3 hores 44 minuts i 31,5 segons, 11,6 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, els quals veien com la seva sequera de victòries que s’allargava des de Nova Zelanda 1998, durava una mica més. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, aliens a la lluita que es vivia davant seu, completaven el recorregut amb una demora de 4 minuts i 31,4 segons vers els guanyadors, suficient com per tancar el podi austral i esdvenir campions del món per segon any consecutiu.

Mäkinen-Mannisenmäki van fer un pilotatge tranquil, assegurant-se el quart títol per demèrits aliens.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el pilot omanita Hamed Al-Wahaibi intentava esgotar les últimes opcions a títol que li restaven en pagar la inscripció a la prova del pilot alemany Uwe Nittel i el seu copilot britànic Terry Harryman, per a que aquests exercissin d’escuders davant de Gustavo Trelles i Martin Christie, els líders provisionals del certamen.

En els compassos inicials del ral·li, les distàncies curtes de les primeres proves cronometrades van facilitar que diferents equips rotessin per la posició de líder, passant des de Gustavo Trelles i Martin Christie a Toshihiro Arai i Roger Freeman, després a Hamed Al-Wahaibi i Tony Sircombe que a la seva vegada cedien el testimoni a Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh que retornaven de nou la primera posició al pilot omanita i el seu copilot neozelandès.

El seu domini però aviat acabaria, quan la parella accidentava el seu Mitsubishi Lancer Evo V en la sisena prova cronometrada de la jornada i es veien forçats a l’abandonament, el que suposava automàticament que Gustavo Trelles i Martin Christie esdevenien campions mundials des d’aquell moment. En la general del ral·li, el relleu en el liderat el prenien Toshihiro Arai i Roger Freeman amb el seu Subaru Impreza 555 que en les pistes forestals australianes es movia millor que cap altre. Els sud-americans tampoc varen tenir massa temps per les celebracions, doncs un problema en les suspensions en el següent tram cronometrat, obligava a l’equip recentment proclamat campió mundial a prendre el camí cap al parc tancat abans d’hora.

Toshihiro Arai i Roger Freeman es varen mantenir al capdavant de la general provisional fins a l’equador de la segona jornada, quan una punxada enviava el seu Subaru Impreza 555 fins la segona posició, just per darrera d’Uwe Nittel i Terry Harryman que en les tres últimes cronometrades aconseguien un segon temps escratx i dos escratxs per refermar la seva condició de líders davant la pressió que intentaven exercir els diferents pilots habituals del campionat Asia-Pacífic.

Diumenge, en l’etapa final del ral·li, Toshihiro Arai i Roger Freeman van sortir disposats a pressionar Uwe Nittel i Terry Harryman per tal de forçar un error d’aquests. Els de Subaru aconseguien el millor temps en la primera i segona prova especial cronometrada del dia, mentre que la parella germano-britànica de Mitsubishi danyava la direcció del seu Lancer Evo V en colisionar contra una roca en aquesta segona i avant-penúltima prova especial cronometrada, cedint poc més de minut i mig i caient fins la tercera posició provisional de la categoria, el que situava com a nous líders de la classe a Toshihiro Arai i Roger Freeman, els quals mantenien la seva posició d’honor en les dues cronometrades que restaven i que els permetia sumar la seva segona victòria de la temporada.

En clau de campionat, Toshi Arai assolia la tercera posició provisional del campionat a l’espera dels fets que aconteixessin al RAC britànic, mentre que tal i com s’ha avançat abans, el pilot uruguaià Gustavo Trelles esdevenia campió per quart any consecutiu davant l’abandonament de l’omanita Hamed Al-Wahaibi.

Arai-Freeman van perseguir la victòria fins aconseguir-la.

En el FIA 2-L, un campionat que estava en les seves hores més baixes i que pràcticament no copçava l’interés de gairebé ningú, la parella de Hyundai formada pels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander no van tenir pràcticament rivals a la cita austral, ni tan sols els seus companys d’equip, els britànics Alister McRae i David Senior, els quals comptaven amb una versió més pesada del Hyundai Coupé Evo 2 per contra de la lleugera dels suecs. Guanyant 9 de les 11 proves especials cronometrades de la primera jornada, el seu marge a la primera neutralització era ja d’un minut, el que els va permetre afrontar la segona jornada amb més calma. Mentrestant els finlandesos amb Renault Mégane Maxi Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, que en la jornada del divendres havien perdut tota opció en quedar-se clavats en un voral d’una zona sense públic, ara eren els qui atacaven a fons els trams per anar llimant diferències. En l’etapa final dominical, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van forçar el ritme el just i necessari per tal de sumar dos escratxs i assegurar la victòria per a Hyundai que d’aquesta manera escurçava distàncies vers Renault.

Amb superioritat evident, Eriksson-Parmander guanyaven en categoria FIA 2-L.

En el campionat reservat a pilots, l’abandonament de Didier Auriol en la primera jornada i la tercera plaça que aconseguia Tommi Mäkinen a la prova, permetia al pilot finlandès aconseguir un avantatge vers el francès de 10 punts, que donat el major número de victòries del de Mitsubishi al llarg de la temporada, suposava la revalida de la seva corona mundial per tercer any consecutiu amb independència del que pogués passar al RAC Rally, sumant així un total de 4 títols. Mentre que la victòria que aconseguia Richard Burns, permetia al pilot anglès superar per 1 punt al madrileny Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Didier Auriol	52
Richard Burns	45

En el campionat de constructors la segona plaça que sumava Carlos Sainz i Luis Moya, assegurava el títol per a Toyota quan aquests ja havien anunciat la seva retirada del mundial cara la temporada següent. Subaru, que restava a 20 punts dels líders, encara hauria de disputar-se el sub-campionat amb Mitsubishi, que es trobava només punts per darrera dels de la Constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Toyota	109
Subaru	89
Mitsubishi	81

Darniche-Mahé guanyaven en l’estrena amb el 131 Abarth.

El diumenge 6 de novembre de 1977 finalitzava a Ajaccio el 21è Tour de Corse, desena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total d’onze. La prova tenia un format molt més proper al d’una cursa en carretera com la Targa Florio, que no pas a un ral·li convencional, ja que aquesta eren 26 hores de plena acció, amb una breu aturada de 2 hores la matinada del diumenge a Ajaccio. La llista d’inscrits s’elevava fins a 134 equips dels que 120 es van presentar el dissabte 5 de novembre a les 15h, moment de donar el tret de sortida als 645,80 km de recorregut i que tan sols 32 aconseguirien completar.

En als egona jornada res va poder fer Pinto-Bernacchini per aspirar a la victòria.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

FIAT era la única marca que havia apostat fort en la lluita pel títol de constructors i en les acaballes del campionat en les que ens trobavem va provocar el desinterés de bona part de la competència, encapçalada principalment per Ford, tot i així, el constructor italià va fer un fort desembarcament a la illa mediterrània amb 4 cotxes oficials i 3 de l’importador francès, a més a més de comptar amb la presència dels Lancia llur missió principal era la d’escudar als seus companys de grup industrial.

El ral·li arrancava el dissabte al migdia amb 6 trams i 1 sector selectiu per davant que totalitzaven 249,90 km de recorregut. Els italians de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano marcaven el primer millor registre, esdevenint lógicament en els primers líders de la cita, condició que mantenien fins la tercera especial cronometrada, quan el seu Lancia Stratos HF derrapava sobre la terra que uns espectadors havien llençat a la carretera i el seu cotxe s’accidentava contra un mur. Donat aquest incident, Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier del FIAT-França heredaven el liderat de la prova, posició que perdrien en la quarta cronometrada con els pilots de Lancia i també italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini d’adjudicaven el segon millor temps del ral·li i el liderat del mateix.

Per darrera dels pilots de Lancia un grup compacte separat per tan només 18 segons, era encapçalat pels pilots francesos de Ford Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, els quals sorprenien a propis i aliens amb el seu Escort RS1800 en anteposant-se als més efectius sobre asfalt 131 Abarth. Bernard Darniche i Alain Mahé amb FIAT i Francis Serpaggi i Dominique Subrini amb Lancia es trobaven també en aquest grup, tot i que l’Stratos d’aquests últims, en no ser l’oficial, comptava amb 50 CV menys.

Les tres últimes proves que restaven per disputar-se fins arribar al descans de 2 hores de mitjanit, en la que s’incloia un sector selectiu de 131,30 km, Bernard Darniche i Alain Mahé van aconseguir ser els homes més ràpids, el que els va permetre aconseguir el liderat de la prova ja en el primer dels tres celebrats, mentre que els seus rivals s’anaven endarrerint per diferentes causes com es la punxada de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne que els costava 4 minuts, o els 6 minuts que perdia Francis Serpaggi i Dominique Subrini abans no es veiessin obligats a abandonar en trencar-se el motor del seu Stratos.

La llista de baixes s’engruixava considerablement fins als 40 participants en aquesta primera etapa, d’entre els que destacaven noms com els pilots de FIAT-França Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier que es veien obligats a abandonar per una averia elèctrica, Russell Brookes i Martin Holmes que ho feien per averia en el diferencial del seu Ford Escort RS1800 oficial o Tony Pond i Fred Gallagher quan el canvi del seu Triumph TR-7 es quedava blocat.

Tot aixó va deixar la prova en una lluita tancada entre el 131 Abarth de Darnice-Mahé i el Stratos HF de Pinto-Bernacchini, els quals seguien els liders a 18 segons, Francis Vincent i Francis Calvier, amb el segon dels 131 Abarth francesos, es trobava ja a gairebé 4 minuts dels líders i sota la pressió del Escort RS1800 de Nicolas-Laverne.

En el transcurs de la segona etapa però, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini tot i adjudicar-se dos dels tres sectors competitius, no van poder seguir mantenint el ritme que imprimien Bernard Darniche i Alain Mahé amb el seu 131 Abarth en les últimes especials cronometrades del ral·li, cedint una quantitat de temps força important que arribaria a ser de 3 minuts i 27 segons a la conclusió de la prova. On si va exisitir una lluita tancada va ser en la consecució de la darrera posició de podi, a la que hi optaven el 131 Abarth oficial dels italians Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini i el Lancia Stratos HF dels seus compatriotes Tony Carello i Maurizio Perissinot, duel que finalment es va decidir en favor dels de FIAT per 55 segons.

Així doncs, amb tres especials cronometrades i tres sectors selectius de 395,90 km de recorregut de la segona etapa, finalitzava el 21è Tour de Corse amb la victòria de Bernard Darniche i Alain Mahé en el que era el seu debut amb el FIAT 131 Abarth, aturant el crono en 8 hores 13 minuts i 40 segons, 3 minuts i 27 segons per darrera d’ells ho feia en segona posició els italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini. Mentre que el podi el tancava una segona parella italiana, i companys d’equip dels vencedors, Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini a 10 minuts i 27 segons d’ells.

Bacchelli-Scabini guanyaven el pols per la tercera plaça.

La victòria que obtenia FIAT en terres corses, però sobretot el zero que s’emportava cap a Boreham l’equip Ford, donava al constructor italià el títol de campions del món de ral·lis, mentre que Opel aconseguia conservar la tercera posició provisional per davant de Lancia que escurçava molt les distàncies vers els alemanys.

Constructor	Punts
FIAT	136
Ford	124
Opel	64

Sense ordres entremig, aquest cop si McRae-Ringer guanyaven el Ral·li Catalunya.

Lloret de Mar era escenari el dimecres 6 de novembre de 1996 de la cerimònia de clausura del 32è Ral·li Catalunya-Costa Brava, novena i última cita del calendari en el campionat del món de ral·lis de la temporada en curs. La prova catalana era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques, producció i FIA 2-L, el que portava fins a 118 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 115 van ser presents a la rampa de sortida, situada a Lloret de Mar també, el diumenge 3 de novembre per tal de començar a afrontar els primers quilòmetres de les 18 proves especials cronometrades d’una corda de 393,26 km que tenien per davant i que 58 equips aconseguirien completar amb èxit.

Liatti-Pons van liderar bona part del ral·li, però finalment la victòria es va escapar.

Tal i com s’havia introduit en la temporada anterior, el recorregut del ral·li era purament sobre asfalt i es trobava dividit en dues ubicacions, el tradicional bucle a cavall entre les comarques gironines i barcelonines i un segon bucle, el més novedós, per les tarragonines. La primera etapa, celebrada el dilluns 4 de novembre, resseguía el bucle més típic amb 6 trams cronometrats que es celebraven una única vegada i que totalitzaven 115,55 km de lluita contra el crono.

En la primera prova especial cronometrada, La Trona, els pilots de Ford demostraven la millora que els Escort RS Cosworth havien experimentat de la mà de M-Sport en relació a la temporada anterior, quan els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot s’adjudicaven el primer escratx del ral·li seguits a tres segons pels seus companys d’equip Carlos Sainz i Luis Moya, que alhora empataven al segon temps escratx amb els italians de Subaru Piero Liatti i Fabrizia Pons.

L’algeria va ser efímera en l’equip de l’òval, doncs en la següent especial cronometrada Piero Liatti i Fabrizia Pons marcaven el millor registre i passaven a liderar la provisional per 1 segon de diferència vers la parella belga, alhora que Carlos Sainz i Luis Moya trepitjaven una placa d’humitat en un revolt i volcaven el seu Escort RS Cosworth. El cotxe queia sobre les quatre rodes i sense apenes mostrar desperfectes en la seva carrosseria, pel que el copilot gallec va animar al pilot madrileny a seguir competint, però el seu Ford, que s’havia quedat mut en l’incident, es negava a engegar, en obrir el capó van descubrir que en la volcada la corretja de distribució s’havia trencat, enviant a la parella espanyola cap a casa abans d’hora.

Bruno Thiry i Stéphane Prévot guanyaven la tercera prova cronometrada per 1 segon de marge vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, el que significava que belgues i italians empataven en la taula general del ral·li. Empat que es desfaria a continuació amb la passada pel Coll de Bracons, on els escocesos campions mundials Colin McRae i Derek Ringer, un dels clars protagonistes de la temporada anterior, marcaven el seu primer escratx per 2 segons de marge vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els quals en la cinquena i penúltima cronometrada del dia marcaven el seu tercer escratx, ara ex-aequo amb els seus compatriotes de Toyota Freddy Loix i Sven Smeets.

Cladells tancava la primera jornada, on novament Freddy Loix i Sven Smeets repetien l’autoria de l’escratx, si bé ara era en solitari. Tanmateix en aquest darrer tram Bruno Thiry i Stéphane Prévot aterraven de morro en un canvi de rasant, deixant-se l’espoiler frontal sobre l’asfalt i cedint en total 13 segons vers els seus compatriotes i 10 sobre els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons que marcaven el segon millor registre i de passada es situaven com a líders de la prova altra vegada.

A la neutralització de la primera etapa doncs hi arribaven Piero Liatti i Fabrizia Pons com a líders de la prova per tan sols 3 segons de marge vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, 5 segons sobre Freddy Loix i Sven Smeets i 6 en relació als seus companys d’equip Colin McRae i Derek Ringer. El fet que tots quatre primers classificats haguessin guanyat especials, i que aquests es trobessin separats per tan sols 6 segons de marge, prometia emocions intenses de cara a la següent jornada.

L’activitat del ral·li en la segona jornada es desplaçava fins a les comarques tarragonines, on un conjunt de 7 proves especials cronometrades de 175,90 km de distància els esperaven i on els nous campions mundials, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, reivindicaven la seva quota de protagonisme en imposar-se en la primera passada per La Riba, l’especial més llarga de la jornada. A continuació es classificava en l’especial el quartet capdaventer, produint-s’hi un canvi quan Freddy Loix i Sven Smeets prenien la segona posició de Bruno Thiry i Stéphane Prévot per 1 segon.

A partir de llavors Piero Liatti i Fabrizia Pons encadenaven tres escratxs consecutius seguits de bastant a prop pels seus companys d’equip Colin McRae i Derek Ringer, que marcaven un tercer temps escratx, un segon temps escratx i l’escratx ex-aequo amb els italians en el tercer d’ells. Mentrestant, Freddy Loix i Sven Smeets es començaven a despenjar en la general per uns errors de notes, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot feien el mateix a causa de la menor ressistència de les seves Michelin a l’alta abrasivitat de l’asfalt tarragoní en comparació les Pirelli que muntaven els Subaru.

En la recta final de la jornada Colin McRae i Derek Ringer eren els qui encadenaven tres escratxs, sent l’últim d’ells, en la segona passada per La Riba, empatat a temps amb Freddy Loix i Sven Smeets. Amb aquests tres millors registres, la parella britànica de Subaru aconseguia retallar 10 segons vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, els quals entraven al parc tancat de Lloret de Mar amb només 3 segons de marge vers els portadors del dorsal número 1 en virtut de ser els campions mundials en vigència. Freddy Loix i Sven Smeets completaven la segona jornada a 32 segons dels líders, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot eren quarts a 46 segons.

La tercera etapa del ral·li era una còpia de la primera sense la celebració del tram de Cladells, pel que aquesta jornada es trobava limitada a 5 proves especials cronometrades de 101,81 km de distància. Tal i com s’havia produit dos dies abans, Bruno Thiry i Stéphane Prévot guanyaven l’especial de La Trona, mentre que per darrera seu, empatats en segona posició i a 1 segon del seu registre, Colin McRae i Derek Ringer igualaven el registre de Piero Liatti i Fabrizia Pons.

Sense que David Richards dongués consignes d’equip en aquesta edició del ral·li, Colin McRae i Derek Ringer guanyaven les dues següents proves especials cronometrades, retallant 1 segon en cadascuna d’elles als seus companys d’equip transalpins, pel que la distància entre ells i en la lluita per la victòria es situava en 1 únic segon. A Coll de Bracons els escocesos tornaven a ser els homes més ràpids, si bé en aquesta ocasió el temps que llevaven als seus companys d’equip eren 6 segons, inclinant-se doncs el liderat en favor dels britànics que passaven a tenir un marge de 5 segons a falta de celebrar-se una única especial cronometrada. Com si la pressió no anés amb ells, Colin McRae i Derek Ringer guanyaven la última cronometrada del ral·li, ampliant el seu marge vers Piero Liatti i Fabrizia Pons en 2 segons més.

En quan a la lluita per la darrera plaça de podi, Bruno Thiry i Stéphane Prévot prenien el relleu als seus compatriotes quan aquests començaven a patir una série de problemes de motor a partir de la segona especial cronometrada de la jornada a causa d’una petita fuita d’oli. Solucionada la fuita en el Toyota dels belgues, va arribar l’hora del patiment pels belgues de Ford, quan una fuita de líquid hidràulic del diferencial deixava l’Escort RS Cosworth sense direcció assistida i amb problemes de transmissió, coneixent fins i tot la parella de l’oval una petita sortida de pista que descentrava al pilot i que els feia tèmer que haguessin estat superats pels seus compatriotes de Toyota. Per sort seva el Celica GT-Four seguia ranquejant i l’assalt a la darrera plaça de podi una utopia.

Completades les 18 proves especials cronometrades, Colin McRae i Derek Ringer inscribien el seu nom en el palmarés de la cita catalana, esdevenint els primers britànics en vèncer en una prova d’asfalt, marcant un temps total de 4 hores 14 minuts i 20 segons, 7 segons per davant dels seus companys Piero Liatti i Fabrizia Pons que haurien d’esperar doncs per la seva primera victòria al mundial uns mesos més. Bruno Thiry i Stéphane Prévot tancaven el podi de Lloret de Mar a 1 minut i 18 segons del temps dels guanyadors.

Thiry-Prévot van perdre el tren de la victòria en l’abrasivitat tarragonina.

En categoria de producció, Gustavo Trelles i Jorge del Buono arrancaven la cita catalana guanyant les quatre primeres especials cronometrades, el que els hi permitia aconseguir un coixí de segons al capdavant de la provisional, però aquest desapareixia en quan Uwe Nittel i Christina Thörner reaccionaven per guanyar les dues últimes proves del primer dia i deixar les distàncies entre els dos Mitsubishi Lancer Evo III en tan sols 4 segons. Per darrera d’ells un abisme de dos minuts vers la resta de participants que es veien incapaços de seguir el seu ritme.

Ja en les comarques tarragonines Uwe Nittel i Christina Thörner guanyaven totes les cronometrades, el que permetia al pilot alemany i la copilot sueca passar a liderar la prova després del primer escratx de la jornada i entrar al parc tancat de Lloret de Mar amb 1 minut i 5 segons de marge vers Gustavo Trelles i Jorge del Buono. En retornar al nord de Catalunya en la tercera jornada, la situació va girar favorablement a Gustavo Trelles i Jorge del Buono quan els sud-americans guanyaven les tres primeres especials cronometrades de la jornada i reduien les diferències fins a pràcticament la meitat. A Coll de Bracons, quarta prova de la jornada i penúltima del ral·li, Uwe Nittel i Christina Thörner punxaven una roda, cedint 1 minut i 13 segons i el liderat en mans dels seus rivals. Un últim escratx de la parella germano-sueca va ser insuficient i Gustavo Trelles i Jorge del Buono aconseguien la victòria a la cita i el títol de producció per només 5 punts de diferència vers el pilot alemany.

Trelles-del Buono guanyaven ral·li i mundial a Lloret de Mar.

Dins la Copa FIA 2-L dos noms van descatar per sobre de tots, Oriol Gómez i Marc Martí. La parella catalana, al volant d’un Renault Mégane Maxi no només guanyava les sis proves especials cronometrades de la primera jornada per assolir un comfortable marge al capdavant de la provisional, sinó que a més a més es permetia el luxe de marcar un segon i un tercer temps escratx absolut, és a dir intercalant-se entre diversos cotxes de Grup A i per tant dotats de tracció integral.

Ja en l’asfalt tarragoní, l’elevada abrasivitat d’aquest impedia que la parella de Renault pogués repetir l’heroicitat de la jornada anterior, doncs les seves rodes patien molt més que les dels cotxes de tracció integral, peró si més no aquest problema era comú en la classe el que no era problema per a que la parella barcelonina guanyés totes les cronometrades de la segona jornada tret del tram de Prades, on els de Renault coneixien una petitat sortida de pista i una punxada, el qual no era cap problema per a que els del rombe doblessin les distàncies en relació al segon classificat, els repescats Mia Bardolet i Joaquim Muntada, que es trobaven al volant d’un SEAT Ibiza KitCar.

De nou a cavall entre les comarques barcelonines i gironines en la tercera i última jornada, Oriol Gómez i Marc Martí van tornar a mostrar del que eren capaços quan a part de guanyar tots els trams dins la categoria, al Coll de Bracons marcaven un altre segon temps escratx el que els permetia guanyar el ral·li amb gairebé 5 minuts de marge vers el Peugeot 306 S16 dels madrilenys Jaime Azcona i Alfredo Rodriguez que en els últims compassos superaven a Mia Bardolet i Joaquim Muntada després que el pilot d’Osona patís una punxada.

En clau de campionat, el tercer lloc que aconseguia SEAT a la prova i la victòria de Renault, emplaçava la resolució del campionat FIA 2-L als resultats que s’obtinguessin en la última cita del certamen, el RAC britànic, si bé la marca catalana hi anava amb un coixí de 20 punts vers Škoda i Renault que es trobaven empatats en segona posició.

Gómez-Martí guanyaven el ral·li amb soberbia, guanyant totes les especials menys una i superant diversos oficials Grup A.

La victòria que aconseguia Colin McRae sobre l’asfalt català, combinada amb l’abandonament de Carlos Sainz, permetia que el pilot escocès superar al madrileny per tan sols 3 punts i per tant completar la temporada com a sub-campió del món en el campionat reservat a pilots. Tommi Mäkinen, tot i fer un ral·li discret, acabava en cinquena posició sumant 8 punts més en el seu haver.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	123
Colin McRae	92
Carlos Sainz	89

En el campionat de marques, el doblet que aconseguien els pilots de Subaru, combinat amb el baix rendiment que obtenien els homes de Mitsubishi, donava per segon any consecutiu el títol de constructors als de la constelació de les Plèiades. Ford per la seva banda, escurçava distàncies sobre els dels tres diamants vermells, però el podi de Bruno Thiry i Stéphane Prévot era insuficient per guanyar una plaça en el campionat.

Constructor	Punts
Subaru	401
Mitsubishi	322
Ford	299

Darniche-Mahé es trobaven amb la victòria en els darrers compassos de la prova.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 5 de novembre de 1978 es finalitzava el 22è Tour de Corse. La prova arrancava el dissabte 4 de novembre des d’Ajaccio on un rutómetre composat per 10 especials cronometrades de 543,10 km de distància, esperava als 116 equips inscrits que estaven presents a la rampa de sortida del ral·li. D’aquests només 37 van aconseguir acabar la prova que a més de gaudir de puntuabilitat per al campionat del món de constructors, també ho era per la Copa FIA de pilots.

Herois indiscutibles de la prova, una averia del canvi va relegar a Andruet-Petit a la segona posició .

Tot i tenir el títol de constructors en la butxaca des del passat Bandama, FIAT feia un fort desembarcament a Còrsega amb fins a 4 unitats del 131 Abarth de Grup 4, dos amb els colors d’Alitalia, en mans dels italians Sandro Munari i Mario Manucci i dels francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, i dos més sota els colors de FIAT-França confiats en mans de parelles de pilots franceses Jean-Claude Andruet i Michele Petit i Michèle Mouton i Françoise Conconi.

El ral·li començava a la 1 del migdia des de Bastia, on els italians Sandro Munari i Mario Manucci van aconseguir imposar-se en les dues primeres especials de la prova esdevenint així els primers líders de la cita corsa, però en la primera cronometrada, a Còrsega les especials eren curtes, d’uns 30 km, i les cronometrades llargues, superiors als 80 km; una punxada feia que Sandro Munari i Mario Manucci cedissin el testimoni del liderat a la parella francesa composada per Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, els quals juntament amb les seves companyes d’equip Michèle Mouton i Françoise Conconi, mostraven un rendiment superior als FIAT d’Alitalia, també en part perqué Sandro Munari i Mario Manucci van haver de reparar la seva suspensió després de la punxada, el que va fer-los disminuir el seu ritme.

La superioritat dels FIAT-França va permetre que en arribar a la neutralització de la primera etapa el liderat de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit fos d’uns dos minuts per davant dels seus compatriotes Bernard Darniche i Alain Mahé amb el FIAT oficial seguits dels seus companys d’equips d’aquests últims, és a dir Sandro Munari i Mario Manucci a uns cinc minuts dels líders. Alhora els italians tenien el Lancia Stratos HF de l’equip Pirelli d’Attilio Bettega i Gianni Vacchetto trepitjant-lis els talons a un curt marge de 2 segons i Michèle Mouton i Françoise Conconi tancaven les 5 primeres posicions provisionals plenes de cotxes italians.

En l’apartat de baixes planava la sospita del sabotatge en l’extrany abandonament dels dos Triumph TR7 V8 en mans dels britànics Tony Pond i Fred Gallagher i els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial. Tots dos cotxes havien estat revisats i preparats per dos equips mecànics diferents, però tots dos cotxes no van arribar gaire lluny després de quedar-se sense valvolina en haver perdut tots dos els taps de drenatge del canvi, quelcom extrany. Adartico Vudafieri i Bruno Scabini amb el segon dels Lancia Stratos HF de l’equip Pirelli abandonava en la primera especial cronometrada per accident.

Abans de les llargues assistències prèvies al parc tancat d’Ajaccio, Jean-Claude Andruet reportava als seus mecànics uns sorolls de transmissió que l’amoinaven, després de realitzar un xequeig, els membres de l’equip concloien que el seu FIAT 131 Abarth no precisava de cap intervenció, centrant els seus esforços en reparar la suspensió del cotxe de Sandro Munari i Mario Manucci que tants problemes havia ocasionat als italians.

Amb només 2 hores de descans arrancava la segona jornada el diumenge a les 3.30 de la matinada, en la que amb el cotxe en millors condicions, Sandro Munari i Mario Manucci van millorar el seu rendiment considerablement, adjudicant-se el millor temps en la primera especial del diumenge, mentre que en la següent prova a disputar-se, una cronometrada de 97,60 km l’escratx era per Jean-Claude Andruet i Michèle Petit tot i les dificultats que tenia el pilot francès per canviar de marxes. Andruet arribava tens i molest a les assistències per l’averia a la que ara si els seus mecànics decidien intervenir-hi per tal de canviar el canvi de marxes i l’embragatge. La reparació però es va allargar més del que s’esperava en primera instància i Jean-Claude Andruet i Michèle Petit rebien 6 penalitzacions de ruta el que provocava que els pilots francesos caiessin fins la tercera plaça provisional, cedint el liderat als seus compatriotes Bernard Darniche i Alain Mahé.

En la següent cronometrada, de 88,20 km, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit van sortir a l’atac, i malgrat haver d’aturar-se a canviar una roda punxada enmig del tram, els de FIAT-França aconseguien marcar un crono millor al dels italians Sandro Munari i Mario Manucci i classificar-se per davant d’ells en la general provisional.

Amb una única especial de 24,90 km de distància per disputar-se, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit no van poder donar caça a Bernard Darniche i Alain Mahé els quals guanyaven la prova en un esclat d’alegria tot i saber que els autèntics herois del ral·li havien estat els seus compatriotes del FIAT-França. La victòria de Darniche permetia al pilot francès empatar a 4 victòries en el palmarés del ral·li amb Jean-Claude Andruet.

Bernard Darniche i Alain Mahé completaven el recorregut amb un crono de 6 hores 47 minuts i 34 segons, avantatjant en 4 minuts i 25 segons als segons classificats Jean-Claude Andruet i Michèle Petit i amb els tercers classificats, els italians Sandro Munari i Mario Manucci, en 5 minuts i 25 segons, tancant així un podi ple de FIAT 131 Abarth.

Munari-Manucci van arrossegar problemes de suspensions en la primera meitat que els va limitar molt.

En la Copa FIA de pilots, la victòria de Bernard Darniche no va ser més que una anecdota enun títol que ja estava decidit des del passat Giro d’Itàlia a favor del finlandès absent Markku Alén. Jean-Pierre Nicolas, present al Tour de Corse amb un Opel Kadett GT/E grup 2 no va poguer anar més enllà de la setena posició final i per tant sumar cap punt en la Copa.

Pilot	Punts
Markku Alén	52
Jean-Pierre Nicolas	31
Hannu Mikkola	21

En el campionat de constructors, tot i que FIAT ja s’havia proclamat campiona del món en el passat Bandama més aviat per demérit d’Opel que pel mérit propi, a Córsega feia una prova perfecta situant 3 cotxes en el podi i 4 en les 5 primeres posicions sumant així els 18 punts de la victòria, mentre que Opel en sumava 12 per la primera posició en Grup 2 de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne. Jacques Alméras i Jean-Claude Perramond finalitzaven el ral·li en quarta posició, el que donava 12 punts a la marca d’Stuttgart que s’acostava a la posició de Ford.

Constructor	Punts
FIAT	134
Opel	96
Ford	82

Els canadencs Boyce-Woods van dominar a plaer la prova.

Amb la ciutat de Detroit com a centre d’operacions, el diumenge 4 de novembre de 1973 hi finalitzava el 25è Press on Regardless, onzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova comptava amb 85 especials cronometrades totes elles sobre terra a les quals se’ls hi donava el tret de sortida el dijous 1 de novembre des de la mateixa ciutat del motor nord-americana. Tot i no comptar amb la presència de molts dels equips europeus que competien al mundial, fins a 68 equips van formalitzar la seva inscripció, dels que 57 van afrontar els 549,15 km de distància del recorregut, per 23 d’ells completar-los.

Volvo aconseguia el seu primer podi en la història del mundial de ral·lis gràcies a Walker-Palmer.

Poc temps abans d’iniciar-se la prova, la companyia paterolera Total va retirar el seu suport ecónomic a la prova, el que va ocasionar que la cita, tot i tenir categoria mundial, es portés a terme en unes condicions un tan precàries per falta de pressupost i que sovint els voluntaris i els comissaris haguessin de fer diverses tasques alhora, ja que pràcticament els únics ingressos amb els que els organitzadors podien comptar, era de la llista d’inscrits.

FIAT va inscriure dos 124 Abarth Spider a la prova, si bé en última instància, quan ja pràcticament l’equip es dirigia cap a Detroit, l’equip va decidir retirar-se, deixant com a únic equip europeu en la cita el del Polski-FIAT, els quals duien fins a 3 cotxes a la prova amb l’únic objectiu de sumar quans punts millor en el Campionat de Constructors i una mica de nostalgia las molts nombrosos fills de polonesos que vivien a la zona.

Jeep va aliniar fins a dos Wagooner, cotxe amb el que havien conseguit guanyar l’edició anterior de la prova, però en aquesta ocasió els seus motors van ser millorats per tal de rendir una major potència, a conseqüència del qual tots dos van causar baixa per problemes amb els pistons.

La resta de la llista d’inscrits es nodria de pilots privats nord-americans i canadencs, els quals l’absència d’interés per part dels mitjans de comunicació i del públic en general, va provocar que passessin pels trams del voltant del llac Michigan i la seva Península, pràcticament deseparcebuts.

En el terreny esportiu els locals John Buffum i Wayne Zitkus marcaven el primer escratx de la prova el que els portaria a ser els primers liders de la cita, però ja en la segona especial cronometrada, els canadencs Walter Boyce i Doug Woods marcarien el primer escratx que els portava a liderar la prova des d’aquell moment, liderat que van mantenir amb mà de ferro marcant fins a 19 escratxs de 27 possibles de la primera etapa.

Ja en la primera jornada les baixes van ser importants, entre les que destaquen els pocs pilots capaços de marcar un millor temps llevat de Walter Boyce i Doug Woods, com és el cas del finlandès Taisto Heinonen i el canadenc John Bellefleur quan aquests accidentaven el seu Opel Manta, o els nord-americans Erhard Dahm i Tom Grimshaw, autors de dos escratxs, quan el motor del seu Jeep Wagooner deia prou.

En el transcurs de la segona i tercera jornada, Walter Boyce i Doug Woods van seguir extenent el seu domini, sumant un bon grapat de millors registres impedint que altres pilots es poguessin acostar a la seva posició, permetent a la parella canadenca sumar la seva primera i única victòria en el mundial de ral·lis en aconseguir completar el recorregut en un temps total de 6 hores 58 minuts i 28,2 segons.

Per darrera del seu Toyota Corolla, els locals Jim Walker i Terry Palmer, que aconseguien sumar 15 millors registres al llarg de la prova, classificaven el seu Volvo 142 a 24 minuts i 15 segons dels guanyadors. Tancant el podi s’hi trobava una altra parella local, la formada per John Smiskol i Carol Smiskol a bord d’un Datsun 240Z, a 35 minuts i 7,8 segons dels primers classificats.

Tot i no desembarcar oficialment en un mercat molt favorable, Datsun pujava al podi gràcies a Smiskol-Smiskol.

L’absència de les principals marques del mundial, va provocar que la general del campionat, que ja estava decidit en favor d’Alpine des del passat Sanremo, es mantingués pràcticament inalterada, en la que Ford aconseguia mantenir la tercera plaça per davant de Volvo, gràcies als 10 punts sumats pel quart lloc del nord-americà John Buffum i Wayne Zeltkius.

Constructor	Punts
Alpine	127
FIAT	84
Ford	46

Ben d’hora Darniche-Mahé es quedaren sense rivals, fent plàcid el seu camí cap a la seva 5ena victòria corsa.

Desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 23è Tour de Corse finalitzava a Ajaccio el diumenge 4 de novembre de 1979 amb només 14 equips supervivents dels 112 que prenien la sortida 48 hores abans en la mateixa ciutat, pel que 13 equips dels que s’hi havien inscrit no prenien part en aquesta edició doncs la llista oficial estava completada per 125. El ral·li, un autèntic esprint que rodejava tota la illa en dos dies, comptava amb 22 especials cronometrades de 1128,90 km de corda i donava punts en el campionat mundial de constructors així com la Copa FIA de pilots.

Tot i ser al volant d’un cotxe Grup 2, Ragnotti-Andrié completaven el ral·li en segona posició.

El divendres 2 de novembre a les 14 hores es donava inici a la 23ena edició del Tour de Corse amb l’inici de la primera etapa que conduiria els participants fins a Bastia el dissabte a les 9 del matí. Una primera etapa que estava formada per 7 proves especials cronometrades i 4 sectors cronométrics, una mena de prova de regularitat que els organitzadors programaven a una mitjana tan elevada que pràcticament esdevenien trams cronometrats.

Per extrany que pogui semblar, cap dels 125 equips inscrits era un representant oficial de marca, aquesta situació va tenir dues conseqüències, la primera és que en no aparèixer cap Datsun a la cita corsa, Ford, que tampoc hi era de forma oficial, esdevenia campió mundial de constructors de la temporada 1979, i en segon terme tot el protagonisme recalava en els preparadors locals així com els equips dels importadors francesos de les diverses marques.

Els campions francesos de ral·li, Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne, s’imposaven en la primera especial que es celebrava, un sector cronomètric de 101,70 km de distància, el que permetia lògicament a la parella passar a comandar la general provisional amb 8 segons de marge vers els grans favorits a victòria, els també francesos, com la immensa majoria dels participants a la ronda corsa, Bernard Darniche i Alain Mahé. En la segona prova que es celebrava, un tram cronometrat de 31,40 km, el Porsche 911 dels líders va començar a acusar uns problemes de transmissió que els impedien seguir el ritme marcat en la prova inaugural, cedint el testimoni del liderat al Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé que els superaven per 39 segons en l’especial i per 31 en la general.

A continuació en el programa tornava a figurar un altre sector cronomètric, en aquesta ocasió de 99,60 km de distància, el qual va resultar fatal per a la majoria d’equips cridats a tenir un rol protagonista en el ral·li. Jacques Almeras i Jean-Claude Perramond, que portaven un braç de suspensió malmés per una sortida de pista en el primer sector cronomètric celebrat, veien com finalment la seva suspensió posterior cedia en aquesta tercera especial, el que els obligava a abandonar la competició. També serien víctimes d’un problema de suspensions, si bé ara en l’eix anterior, els pilots de FIAT França Jean-Claude Andruet i Michèle Petit; el problema ja havia aparescut en la prova anterior, fent cedir a la parella uns 20 minuts, però els gairebé 100 km a recòrrer en aquesta tercera prova agreujava seriosament l’averia, obligant-los a abandonar el ral·li. Un dels altres favorits a tenir un paper important a la prova i que també abandonaven eren els corsos Francis Serpaggi i Denise Emanuelli, quan aquests es quedaven sense carburant en el seu Lancia Stratos HF.

Tanmateix les punxades estaven reduint les opcions del FIAT 131 Abarth de Michèle Mouton i Françoise Conconi, al que després s’hi afegiria un injector trencat, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt estaven patint de valent amb una plaga de problemes elèctrics en el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 4.

Tot plegat deixava a les primeres de canvi a Bernard Darniche i Alain Mahé pràcticament en solitari, perseguits pel Renault 5 Alpine amb especificacions de Grup 2 de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que es trobava lluirant una bonica batalla amb el cotxe homòleg dels corsos Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi per la segona plaça, desplaçant fora de les posicions de podi als Porsche 911 de Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron i d’Alain Coppier i Josepha Laloz. En aquest ordre entraven els participants al parc tancat de Bastia el dissabte a les 9 del matí, on Bernard Darniche i Alain Mahé acumulaven ja 8 temps escratx d’onze possibles, el que permetia a la parella de Lancia Chardonet superar en 27 minuts i 36 segons a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, mentre que els locals Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi es trobaven a 30 minuts i 37 segons dels líders.

Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, autors de dos temps escratx consecutius en la sisena i setena prova especial eren ja dotzens a gairebé 1 hora dels líders després dels constants problemes elèctrics que feren endarrerir la parella de Talbot després d’haver assolit fins i tot la segona plaça provisional.

Després de descansar 9 hores a Bastia, el mateix dissabte a les sis de la tarda els participants es disposaven a afrontar la segona jornada del ral·li, la qual els conduiria de nou fins Ajaccio on tenien prevista l’arribada el diumenge a les 13.30 del dia següent després de celebrar 6 proves especials cronoemtrades i 5 sectors cronomètrics o de mitjana imposada. Amb un marge tan ampli al capdavant de la general, Bernard Darniche i Alain Mahé es varen dedicar a fer un pilotatge més dolç, cuidant la mecànica, cedint el protagonisme dels escratxs a d’altres participants com Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, que en el seu intent de recuperar posicions guanyaven la primera prova de la segona jornada.

Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, en intentar entrar en les posicions de podi, feien el propi en la segona i tercera prova de la segona jornada a bord del seu Porsche 911, objectiu que assolirien en el primer intent quan Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi s’accidentaven en la segona prova especial de la jornada. Qui també torbava el seu punt final al ral·li en el moment lúcid de la parella de Porsche eren Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, quan en la tercera prova especial cronometrada la parella de Talbot França atropellava un porc senglar i els danys que l’incident ocasionava a la suspensió frontal del seu Sunbeam Lotus, els impedia seguir la competició.

En aquestes tres primeres especials celebrades no només aconseguien situar-se en posicions de podi Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, sino que a més a més reduien en tres minuts i mig, pràcticament la meitat, la diferència de temps que tenien vers el Renault 5 Alpine de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, el que va esperonar la parella del rombe que llavors reaccionaven guanyant tres de les següents quatre proves especials cronometrades on Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el seu novè i últim escratx.

A falta de quatre proves especials per completar el recorregut, Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron encara seguien intentant-ho en marcar un altre millor registre, però en la següent cronometrada els de Porsche cedien prop de minut i mig vers Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, autors de l’escratx, el que va fer dessistir a la parella de seguir intentant aconseguir la segona plaça.

Quan només faltaven dues cronometrades per completar el recorregut, i Bernard Darniche i Alain Mahé començaven a assaborir la victòria, els pilots de Lancia Chardonet es trobaven enmig de la traçada una pila de roques contra les que hi colisionaven, tal i com li va passar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius al Monte-Carlo a principis d’any i que va facilitar la seva victòria als Alps francesos. En l’incident la direcció del seu Stratos HF va quedar malmesa cedint prop de 4 minuts vers Alain Coppier i Josepha Laloz, autors del millor temps al volant del seu Porsche 911 amb especificacions de Grup 3. Per sort dels líders, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, així com Michèle Mouton i Françoise Conconi punxaven en aquesta penúltima cronometrada, mantenint-se així l’status-quo a la taula provisional.

Finalment els participants arribaven a Ajaccio amb Bernard Darniche i Alain Mahé al capdavant que aconseguien així la seva segona victòria de la temporada en sól francès. Els de Lancia Chardonet completaven els 1128,90 km de distància programada en un temps total de 14 hores 36 minuts i 46 segons, 36 minuts i 6 segons menys que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que ho feien en segona posició. Els corsos Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, que en la última edició havien aconseguit vèncer el ral·li en la categoria de Grup 3, en la present edició aconseguien pujar al darrer graó del podi a 46 minuts i 20 segons dels guanyadors.

Moreau-Baron aconseguien el seu primer i únic podi mundial.

En la Copa FIA per a pilots la part alta de la taula pràcticament no es va moure, doncs cap dels tres primers classificats va anar a la cita corsa en trobar-se preparant el RAC britànic, només Bernard Darniche, gràcies a la seva segona victòria de la temporada aconseguia fer un pas endavant i empatar a 40 punts amb Ari Vatanen en la quarta posició provisional.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	103
Hannu Mikkola	71
Markku Alén	60

En el campionat de constructors, cap marca es trobava representada de manera oficial a la cita corsa i sobretot l’absència total de Datsun a la sortida d’Ajaccio proclamava a Ford campiona del món. FIAT feia un pas endavant per refermar la seva posició de podi gràcies al cinquè lloc de Michèle Mouton i Françoise Conconi mentre que Lancia aconseguia la tercera victòria de la temporada i s’enfilava fins la quarta posició.

Constructor	Punts
Ford	120
Datsun	94
FIAT	87

Blomqvist-Cederberg guanyaven a l’infern ivorià i esdevenien campions mundials.

La capital nacional, Abidjan, era escenari el diumenge 4 de novembre de 1984, de l’esperpèntic final del 16è Ral·li Costa d’Ivori, en el que només 6 equips aconseguien completar el recorregut del mateix. La cita africana, que només era puntuable pel campionat de pilots, complia amb el mínim exigit per la FISA per a conservar la categoria mundial, 50 equips, si bé molts d’aquests eren taxis que als pocs metres d’iniciar la prova acabarien abandonant. Els ral·lis africans, a diferència de tots els altres del calendari, es trobaven organitzats per sectors, una mena de controls horaris de regularitat que s’havien de fer a unes velocitats promig molt altes, amb els que els organitzadors ja en tenien prou per establir la classificació, en total el programa constava de 46 sectors selectius d’una distància de 4012 km.

La missió de Mikkola-Hertz era escortar els seus companys fins al títol, i així ho feien fins al podi.

El ral·li arrancava a Abdijan el dimecres 31 d’octubre a les cinc de la tarda, per mitjançant un bucle de 14 sectors de 1089 km de distància que acostava als participants a la frontera amb Ghana, arribar a Yamoussoukro el dijous dia 1 poc després de les 10 del matí amb un reagrupament intermedi a Bondukou, on només hi arribaven 14 dels 50 participants, el que en certa manera deixava palès fins a quin nivell es maquillava la llista d’inscrits amb cotxes de particulars sota les regulacions de Grup N.

Els suecs d’Audi Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que mai abans havien competit a la cita ivoriana i només acumulaven dues experiències similars al Safari, tot i haver estat entrenant en les jornades prèvies amb un Quattro A2, cotxe que després pilotarien els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz mentre aquests havien estat practicant golf; no tenien del tot clar fins a quin nivell calia rendir. Els seus companys d’equip deixaven palès en els primers sectors que el seu rol al ral·li era el de fer d’assistència ràpida en pista als suecs, que s’hi jugaven el títol mundial, cedint-hi un marge de 5 minuts, mentre que un altre dels favorits, els kenyans Shekhar Mehta i Rob Combes, tenien un problema amb la corretja del ventilador del seu Nissan 240RS, que no només els apartava dels dos Audi que els precedien, sino que a més a més els deixava per darrera de l’Opel Manta 400 dels locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, amb el greuge en forma de pols en suspensió que aixó els hi suposava donat el clima tan sec en el que es disputava el ral·li.

Shekhar Mehta i Rob Combes entraven en disputa directa amb Alain Ambrosino i Daniel Le Saux per la tercera plaça, canviant-se la posició en diferents ocasions, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz exercien de perfectes escuders, el que tot i que el ral·li es celebrava per zones força més abruptes que en edicions anteriors, aquest resultava plàcid per a Stig Blomqvist i Björn Cederberg.

En una aturada per a les assistències, els mecànics d’Alain Ambrosino i Daniel Le Saux invertien força més temps per adequar l’Opel Manta 400 que no pas els de Nissan pel cotxe de Shekhar Mehta i Rob Combes, el que donava una magnifica oportunitat als de l’est del continent africà per a sortir a pista per davant dels de l’oest i no empassar-se la pols que aquests aixecaven al seu pas, peró per desgràcia dels kenyans, el seu 240RS es negava a arrancar i havia de ser emputjat per a inciar la marxa, moment en que els locals ja sortien de nou a pista i per tant per davant dels seus rivals.

Amb unes 14 hores de descans, els 14 equips que havien fet arribada a Yamoussoukro inciaven el divendres a la mitjanit a disputar la segona etapa del ral·li, un bucle de 13 sectors per la regió central ivoriana que suposaven afegir al recorregut 1188 km de lluita contra els temps que la organització hi havia establert prèviament per a completar-los. Els pilots d’Audi avançaven per les pistes sense haver-se d’esforçar al 100 %, i aquests només tenien un contra-temps quan a Hannu Mikkola i Arne Hertz se’ls hi trencava l’esmortidor frontal esquerre a uns 60 km del regarupament de Divo, obligant-los a pilotar amb cautela aquesta distància i haver de passar pels mecànics, sense que aixó els hi suposès perdre posició malgrat deixar-s’hi una mitja hora.

Per darrera Alain Ambrosino i Daniel Le Saux seguien amb el seu estira i arronsa particular amb Shekhar Mehta i Rob Combes per la tercera plaça, fins que a l’arribada d’un revolt molt tancat, els ivorians lliscaven en excès i patien una sortida de pista. En el temps que aquests maniobraven el seu Opel Manta 400 per tornar a pista, els kenyans arribaven al punt de l’incident i avançaven als seus rivals, que molt esportivament els hi deixaven pas.

Només 9 equips retornaven a Yamoussoukro el mateix divendres a quarts de cinc de la tarda, precisant molts d’ells d’una profunda posada a punt preventiva per afrontar la darrera etapa de competició, la qual incloia el temible bosc de Tai, en el que la majoria de participants no hi havien pogut entrenar donada la impossibilitat de circular-hi pel mal estat de les pistes després de les plujes torrencials de les jornades prèvies o els ponts trencats.

La tercera i última etapa doncs, feia un viatge cap al sud-oest del país, resseguint la costa ivoriana i acostant-se a la frontera amb Liberia. De Yamoussoukro els participants en sortien el dissabte a les 9 del matí, per mitjançant dues aturades a San Pedro aribar a Abidjan el diumenge a quarts d’onze del matí, en total els participants havien de passar per 19 controls horaris i disputar els darrers 1735 km. Només sortir de la capital financera del país, un sector conflictiu havia estat cancelat, peró als pilots no se’ls hi havia donat les instruccions adequades sobre quin camí seguir, els dos equips amb Mitsubishi Lancer, composats pels locals Eugene Salim i Clement Konan, i Samir Assef i Christian Boy, decidien fer drecera peró en el camí es saltaven un control horari el que més endavant els va suposar l’exclusió.

Acte seguit arribava el sector del bosc de Tai, en el que sense haver pogut entrenar abans, les equivocacions estaven a l’ordre del dia, doncs les primeres pluges torrencials acompanyaven als participants i amb les caigudes d’arbres, sovint els camins estaven barrats. Només Shekhar Mehta i Rob Combes així com Alain Ambrosino i Daniel Le Saux feien el pas pel camí correcte a la primera i entre els periodistes desplaçats a cobrir l’event, planava la sospita que els kenyans es van esperar a veure quin camí seguien els ivorians i seguir-los.

Mentrestant entre els Audi, tant Stig Blomqvist i Björn Cederberg com Hannu Mikkola i Arne Hertz, perdien temps donant voltes abans no trobaven el camí correcte, ja que sense l’ajuda aèria de l’avió de l’equip, que tenia problemes amb la pressió de carburant, la feina era més complexa. Per sort seva, aquest incident no els hi suposava perdre la primera i segona posició provisional, peró el marge que els hi quedava vers els seus dos rivals africans era ben estret.

El mal estat dels camins de Tai, que va propiciar que els kenyans Dave Horsey i David Williamson arribessin 3 minuts fora del màxim retard permés amb el seu Peugeot 504 Pick-Up, si bé se’ls va permetre seguir competint, així com les errades en el programa en quan a la ubicació dels controls horaris, va desencadenar una protesta formal manuscrita en francès per Shekhar Mehta i signada per Arne Hertz, pel que malgrat que els quatre primers classificats feien entrada a Abidjan en grup, les deliberacions dels comissaris van endarrerir l’entrega de premis.

Finalment l’organització decidia cancelar el sector del bosc de Tai així com aquells sectors en els que els controls de pas no estaven correctament ubicats, si bé aixó no impedia l’exclusió de Eugene Salim i Clement Konan i de Samir Assef i Christian Boy, si que inhabilitava la possible exclusió dels kenyans Dave Horsey i David Williamson que amb el cinquè lloc que al final aconseguien, es situaven com a líders del campionat africà de ral·lis. Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien la victòria al ral·li en acumular 5 hores i 24 minuts de penalització, 22 minuts menys que els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz que els escortaven així fins i tot al podi. Shkehar Mehta i Rob Combes tancaven el podi ivorià amb 1 hora i 4 minuts més de retard que els guanyadors.

Mehta-Combes tancaven el podi després d’una mala arrancada.

A la sortida del Sanremo, només dos pilots tenien possibilitats d’esdevenir campions mundials, Markku Alén i Stig Blomqvist. L’elevat pressupost i requeriment de tot l’equip per competir a la Costa d’Ivori propiciava l’absència del finlandès, mentre que la victòria que s’hi anotava el suec, li donava ja la tan preuada corona mundial. D’altra banda, els 15 punts que hi sumava Hannu Mikkola permetia al campió mundial destronat superar al seu compatriota de Lancia i situar-se en la segona posició provisional.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	125
Hannu Mikkola	101
Markku Alén	90

En el campionat de constructors la taula no sofria cap canvi vers la cita italiana, doncs el ral·li ivorià no otorgava punts en aquest apartat, pel que Audi seguia liderant amb 8 punts de marge a l’espera del que pogués passar al RAC britànic que tancava la temporada.

Constructor	Punts
Audi	116
Lancia	108
Peugeot	56

Delecour-Grataloup dominaren la cita catalana de cap a peus.

Amb 39 equips participants arribats fins al Passeig Marítim de Lloret de Mar, el dijous 4 de novembre de 1993 finalitzava el 29è Ral·li Catalunya – Costa Brava, dotzena, i per tant penúltima, cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La prova otorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors, mundial de producció, FIA 2-L, així com al campionat d’Espanya de Ral·lis i de Catalunya en la seva primera jornada, el que permetia als membres del RACC presentar una llista d’inscrits de 100 equips, dels que 95 iniciarien el dimarts 2 de novembre a disputar un recorregut programat per 29 proves especials de 513,60 km cronometrats.

Petites errades impedien Auriol-Occelli presentar batalla als seus compatriotes de Ford.

Els participants sortien de Lloret de Mar el dimarts a les 7 del matí per afrontar un total de 12 proves especials cronometrades que els retornarien a la mateixa ciutat gironina a un quart d’onze de la nit, en total els pilots disputaven en aquesta primera jornada 198,23 km de lluita contra el temps i gaudien d’un reagrupament pel descans a l’Estadi Olímpic de Terrassa al migdia. Carlos Sainz i Luis Moya escalfaven als aficionats que s’aplegaven a les fredes cunetes catalanes en quan els del Jolly Club s’anotaven el millor temps en la primera prova especial del ral·li empatant-hi amb els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup, amb el que ambdós equips compartien el liderat provisional.

La igualada duraria ben poc, doncs François Delecour i Daniel Grataloup es tornaven a imposar en la segona especial, la pujada als Àngels, mentre que en la següent especial el Lancia Delta HF Integrale dels espanyols tornaria a mostrar les seves misèries quan un palier es trencava a l’inici del Coll de Bracons i feia perdre 1 minut als pilots. D’altra banda qui tampoc estava tenint un bon inici de ral·li eren els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals en els dos primers trams cronometrats cedien ni més ni menys que 29 segons amb la parella de Ford.

A l’arribada al regarupament de Terrassa, el domini dels pilots Ford era imponent, amb un escratx per a Miki Biasion i Tiziano Siviero a La Trona i dos escratxs més per a François Delecour i Daniel Grataloup en les dues últimes especials del bucle matinal, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli només s’anotaven un escratx en la tercera especial cronometrada i es que les humitats presents al ferm complicaven enormement l’elecció de pneumàtics.

En retornar a l’acció, François Delecour i Daniel Grataloup s’imposarien en l’especial celebrada al Circuit de Catalunya, mentre que en la vuitena prova especial els francesos de Ford i els de Toyota s’adjudicaven el temps més baix. Didier Auriol i Bernard Occelli s’imposaven en solitari en la novena prova especial, retallant 9 segons als líders, el que semblava que era l’inici de la remuntada de la parella de Toyota, peró en el següent tram, aquests erraven la munta de pneumàtics i cedien part d’alló que havien aconseguit recuperar. Alhora en aquesta desena especial es recollia l’abandonament de Carlos Sainz i Luis Moya, quan la centraleta electrònica del seu Lancia Delta HF Integrale, deixava el motor desenvolupat per Abarth mut.

En les dues últimes proves especials de la jornada, els dos equips francesos es repartien els millors temps, si bé els de Ford sortien amb un balanç positiu de 2 segons vers els de Toyota, amb el que l’entrada al parc tancat de Lloret de Mar es feia amb una distància de 39 segons entre François Delecour i Daniel Grataloup, i Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero, que tret de l’escratx de La Trona no es van mostrar tan incissius com els seus rivals francesos, eren tercers a 1 minut i 14 segons dels seus companys, amb només 4 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals estaven sorprenent molt gratament. Ja sense possibilitat de disputar les places de podi s’hi trobaven els Lancia Delta HF Integrale de Gustavo Trelles i Jorge del Buono, Jolly Club, i d’Alex Fiorio i Vittorio Brambilla, Astra, a 2 minuts i 33 segons i 2 minuts i 40 segons dels líders respectivament.

La segona jornada del ral·li comptava amb una distància cronometrada de 186,39 km, repartida al llarg de 10 proves especials. Com en la jornada anterior els pilots sortien a les 7 del matí de Lloret de Mar per retornar-hi a tres quarts d’onze de la nit fent prèviament un reagrupament a Poblet. Els mals de cap en quan a l’elecció dels pneumàtics desapareixien el dimecres, doncs el sol regnava i l’asfalt s’assecava. Els francesos de Ford i Toyota iniciaven l’etapa tal i com havien acabat l’anterior, és a dir repartint-se els dos primers temps escratxs, mentre que en la segona prova especial, Juha Kankkunen i Nicky Grist patien una punxada que els feia cedir 1 minut i 15 segons que els allunyava de la desitjada tercera plaça que els proclamaria campions mundials.

Acte seguit el pilot finlandès i el copilot britànic de Toyota reaccionaven abans d’arribar al regarupament de Poblet i s’anotaven els dos escratxs que restaven al bucle per a sorpresa de la majoria dels participants i mitjans desplaçats, mentre que entre els dos primers equips classificats regnaven les taules fent entrada a la població tarragonina separats per 41 segons.

Sortint de Poblet, François Delecour i Daniel Grataloup afegien 3 segons més al marge que els separava dels seus més immediats perseguidors en el primer tram que disputaven, cinquè en el còmput de la jornada, però la reacció de Didier Auriol i Bernard Occelli arribaria finalment en el següent tram, el més llarg de la jornada i del ral·li, La Riba amb 32,48 km, on els de Toyota retallaven 17 segons als seus compatriotes de Ford.

Però a partir de llavors, una inoportuna averia en la caixa de canvis del Celica Turbo 4WD de la parella francesa, la segona marxa saltava, aturava la remuntada dels segons classificats, que en els restants 4 trams cronometrats del dia cedien 8 segons i feien entrada a Lloret de Mar amb 35 segons de retard vers els líders.

Una mica més avall de la taula general, Miki Biasion i Tiziano Siviero es queixaven del comportament del motor del seu Ford Escort RS Cosworth, el qual no entregava la potència al 100 %; sense que a les assistències sabessin trobar la font del problema i per tant solucionar-lo, els italians anaven veient com Juha Kankkunen i Nicky Grist els hi anaven retallant segons a cada tram des de la punxada, fins que a l’arribada del darrer tram cronometrat del dia el marge entre tots dos era de 27 segons. En aquest tram arribava l’estocada final pels transalpins de Ford, quan el seu cotxe s’aturava i a dures penes els pilots aconseguien completar l’especial perdent-hi 3 minuts i per tant sent doblats pels seus rivals de Toyota que entraven al parc tancat en la tercera posició que anhelaven a 2 minuts i 52 segons dels líders, tanmateix Miki Biasion i Tiziano Siviero salvaven la quarta posició per ben poc, doncs els seus compatriotes Alex Fiorio i Vittorio Brambilla restaven a 5 segons del seu temps acumulat.

La tercera i última etapa del ral·li s’iniciava com les dues anteriors, a les 7 del matí i des de Lloret de Mar, per a que els 45 equips que restaven en competició afrontessin els darrers 128,98 km cronometrats del recorregut al llarg de 7 trams. François Delecour i Daniel Grataloup clavaven 15 segons a Didier Auriol i Bernard Occelli en el primer d’ells, per passar a partir de llavors a controlar el ral·li. Els seus companys de Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero, eren l’altra cara de la competició, doncs els italians erraven la munta de pneumàtics i aquests perdien la quarta posició en favor d’Alex Fiorio i Vittorio Brambilla. Ben d’hora la recuperarien però, doncs els del Team Astra patien una sortida de pista en la segona cronometrada i en perdre 9 segons vers els de l’oval, aquests retornaven a la quarta posició.

En la part més alta de la taula, Juha Kankkunen i Nicky Grist guanyaven la segona especial, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli s’anotaven tres temps escratxs consecutius en els que només aconseguien retallar 7 segons al gap que els separava dels líders. Un darrer escratx de François Delecour i Daniel Grataloup en la penúltima especial i un altre de Miki Biasion i Tiziano Siviero en la darrera cronometrada del recorregut tancaven la 29 ena edició de la cita catalana.

Arribats al parc tancat de Lloret de Mar el dimecres als volts de les 3 de la tarda, François Delecour i Daniel Grataloup podien inscriure per primera vegada en la seva trajectòria el seu nom en el passeig dels campions, completant els 513,60 km cronometrats en un temps total de 5 hores 36 minuts i 19 segons, 1 minut just per davant dels seus compatriotes de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli. L’altra parella del constructor nipó, Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven el podi català a 4 minuts i 9 segons del temps dels guanyadors.

Kankkunen-Grist sorprenien amb un molt bon ritme sobre asfalt i esdevenien campions mundials.

En la categoria de producció els catalans Jordi Ventura i Joan Sureda se n’anaven a dormir com els líders de la classe, el que de retruc els hi suposava guanyar el títol de Catalunya de ral·lis, però l’endemà dimecres, només sortir del parc tancat de Lloret de Mar, la caixa de canvis del seu Lancia Delta HF Integrale es trencava i la parella es veia obligada a abandonar. Els asturians Daniel Alonso i Salvador Belzunces prenien llavors el liderat, però de manera efímera, doncs en l’enllaç cap a la segona cronometrada, se’ls hi trencaven els espàrrecs de les rodes i aquests es veien obligats a abandonar també.

Els italians i líders del certamen mundial, Alex Fassina i Luigi Pirollo, prenien llavors el liderat, però com si una mena de malefici existís, una averia electrònica els hi feia perdre 18 minuts que els enviava fins la desena posició de la categoria, mentre que els portuguesos Antonio Coutinho i Antonio Lisboa passaven a liderar la classe, completant el recorregut en la primera posició i per tant guanyant la prova.

En les verificacions posteriors però, es va trobar que la parella portuguesa havia emprat la gàbia de seguretat del Ford Sierra, la qual era 1 mm més fina que la de l’Escort i per tant fora de reglament, amb el que els guanyadors eren exclosos del ral·li. Els Peugeot 309 GTi dels catalans David Guixeras i Jordi Albadalejo eren proclamats guanyadors, però aquests també estaven sota la lupa dels comissaris, doncs s’havia produït una queixa d’un altre competidor; en trobar-se que els seu baquet pesava menys del mínim homologat, els locals també eren exclosos i els guanyadors passaven a ser Alex Fassina i Luigi Pirollo, pilot que en afegir els corresponents 13 punts de la victòria, acumulava 56 punts al certamen i esdevenia campió.

Fassina-Pirollo completaven el ral·li en tercera posició, però l’acabaven guanyant per esdevenir campions.

Entre els cotxes amb motor atmosfèric de 2000 centímetres cúbics i tracció a les rodes anteriors, el FIA 2-L, els belgues d’Opel Bruno Thiry i Stéphane Prévot prenien avantatge en les primeres especials del dimarts dels problemes que tenien amb els intercomunicadors els cotxes homòlegs de l’importador espanyol de la marca en mans de Mia Bardolet i Quim Muntada i de Luis Climent i José Muñoz. Mentre que els problemes amb les eleccions de pneumàtics que van venir a continuació, aplanaven el camí als oficials de la marca alemanya.

A partir de llavors catalans i valencians van anar la resta del ral·li a cavall dels cronos de l’Astra oficial de la marca, centrant-se en la seva lluita pel títol d’Espanya de Ral·lis, lluita en la que els catalans perdien les seves opcions en envirollar-se en una de les primeres especials del dimecres i deixar-s’hi 1 minut. El triplet d’Opel a la cita catalana, donava als de Rüsselheim el primer títol del FIA 2-L.

Thiry-Prévot guanyaven sense rivals i donaven a General Motors el primer títol del FIA 2-L.

En el campionat reservat a pilots, els 12 punts que sumava a la ronda catalana Juha Kankkunen, donaven al pilot de Laukaa el seu quart títol mundial, mentre que la lluita que hi havia entre els francesos François Delecour i Didier Auriol, aquesta s’obria en 5 punts mésa favor del primer, que pràcticament tenia fet el subcampionat amb un coixí de 16 punts.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	115
François Delecour	102
Didier Auriol	86

En la taula del campionat de constructors, Toyota seguia mantenint la primera posició provisional amb tan sols 6 punts de marge vers els seus principals rivals de Ford, que a Lloret de Mar s’emportaven la victòria. Subaru, absent de manera oficial al ral·li, seguien tancant les places de podi amb 100 punts davant la poca competitivitat mostrada pels Lancia privats presents al ral·li català.

Constructor	Punts
Toyota	151
Ford	145
Subaru	100

A Austràlia, Grönholm-Rautiainen demostraven perquè eren campions del món.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir la tretzena, i un cop s’havien disputat les 21 proves especials cronometrades que composaven el seu recorregut, el diumenge 4 de novembre de 2001 es donava per finalitzat a Perth el 14è Ral·li d’Austràlia. La cita oceànica, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 75 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 73 iniciaven el dijous 1 de novembre a disputar els primers quilòmetres dels 396,77 que s’hi programaven. Una distància que era superada per 51 equips.

Burns-Reid van perseguir la victòria austral, però els va ser impossible.

Com era habitual en les darreres edicions de la cita australiana, l’especial espectacle de Langley Park servia per donar el tret de sortida al ral·li, en la que els espanyols de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, i els francesos de Peugeot, Didier Auriol i Denis Giraudet, hi esdevenien els primers co-líders de la general en aturar el cronòmetre amb el mateix temps i 6 dècimes de segon per davant d’una altra parella francesa o bé d’una altra parella de Ford, la formada per François Delecour i Daniel Grataloup.

En aquesta edició, els organitzadors recuperaven el sistema d’escollir la posició de sortida en funció de la classificació a la provisional, amb el que els pilots no es reservaven res per tal de no sortir a netejar pista l’endemà, donada aquesta circumstància ja des dels primers metres dels 147,76 km que completaven la primera etapa, es va veure una entrega a fons per part dels participants.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven consecutivament en els dos primers trams cronometrats de la jornada, amb el que els finlandesos es feien amb el liderat en el primer d’ells i amb el segon obrien un tímid forat vers els seus perseguidors, doncs en el segon tram forestal del recorregut, els seus companys d’equip i segons classificats, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, aturaven el crono en la mateixa dècima de segon.

Després d’una breu aturada per a les assistències, la classificació veuria un gir a favor de les parelles britàniques de Ford i Subaru presents a la cita formades per Colin McRae i Nicky Grist i Richard Burns i Robert Reid respectivament. Els primers s’anotaven un tercer millor temps i dos segons millors registres consecutius, amb els que els de l’oval arribaven al liderat provisional per davant dels segons, que en el seu compte particular hi acumulaven un segon millor temps, un escratx i un tercer millor temps per tal d’arribar fins la tercera posició a 1,6 segons dels seus compatriotes.

D’altra banda en aquest segon bucle del ral·li, aquest es cobrava la seva primera víctima, quan Carlos Sainz i Luis Moya, que s’havien imposat en la tercera prova especial de la jornada, en la cinquena se sortien lleugerament de la traçada i en colpejar contra un arbre, trencaven un braç de suspensió. Poc després la roda es perdia i al Focus WRC s’hi declarava un conat d’incendi, fent perdre de l’ordre de minut i mig a la parella de Ford, que a continuació penalitzaria un altre tant en les assistències següents, el que suposava cedir 12 posicions en la taula als espanyols i allunyar-los de qualsevol esperança de lluitar pel liderat.

Carlos Sainz i Luis Moya intentaven per tots els mitjans arribar a la zona de punts, i per això els de Ford assumien forces riscs per tal d’anotar-se dos segons millors registres i dos escratxs en les quatre cronometrades que restaven per celebrar-se, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet, amb un rendiment pràcticament igual al dels espanyols, aconseguien desplaçar fora de les posicions de podi a Colin McRae i Nicky Grist, qui el liderat els resultava molt efímer retornant-lo de nou a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Després de tota aquesta activitat a les especials d’Austràlia occidental, els campions mundials en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, feien entrada al parc tancat de Perth en la primera posició provisional per només 3,6 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que els seus companys d’equip francesos, Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven les places de podi a 2 dècimes de segon dels britànics. Colin McRae i Nicky Grist, a 5,3 segons del liderat, mantenien viu el seu pols per la victòria, així com Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, classificats a 15,9 segons dels seus companys i compatriotes. La classificació es trencava en la sisena posició, doncs Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, copilot que entrava en l’equip en susbstitució del lesionat a Còrsega Risto Mannisenmäki, no acabaven de trobar el punt al seu Mitsubishi Lancer WRC i fitxaven a 1 minut i 18 segons del liderat.

La segona jornada del ral·li veia disminuïda la seva distància cronometrada vers l’anterior, en total es programaven 141,12 km competitius al llarg de 7 proves especials, l’última de les quals es corresponia a l’especial espectacle de Lagnley Park i les altres 6 trams forestals que no s’havien disputat abans i pels que no s’hi passava més que una vegada. Per tant amb aquest programa, escollir una bona posició de sortida era clau per a un bon rendiment al ral·li; Colin McRae i Nicky Grist s’adormien i no arribaven a temps a la cerimònia d’elecció de posició de sortida, amb el que els britànics els hi tocava la pitjor posició possible, la d’obrir pista, motiu pel qual a Ford decidien fer penalitzar per avançament a la tercera parella de la formació, els francesos François Delecour i Daniel Grataloup. L’invent però s’esgarrava en la tercera especial sabatina, quan aquests patien un accident i en haver d’evacuar al copilot francès, l’especial era cancel·lada per a tota la resta de participants.

L’altra cara de la moneda eren Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos s’imposaven en totes les especials forestals que es celebraven al llarg de la jornada, deixant els honors a l’especial de Langley Park als seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet per tan sols 3 dècimes de segon. Amb aquest fantàstic rendiment per part dels líders, aquests completaven la segona jornada amb 34,3 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet veien acomodada la seva tercera posició a 54,2 segons dels seus companys d’equip.

D’altra banda l’errada fora de trams de Colin McRae i Nicky Grist no només permetia donar un globus d’aire a la parella francesa de Peugeot, sinó que a més a més els de Ford eren superats per la tercera parella dels homes del lleó, els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que completaven l’etapa a 22 segons dels seus companys predecessors i amb 28,8 segons de coixí vers els britànics.

Les posicions doncs de cara a la tercera i última etapa quedaven bastant ben establertes després de la segona jornada, quedant com a únic punt calent la lluita per la sisena posició, i per tant per sumar 1 punt en el campionat, entre Petter Solberg i Phil Mills i Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, els quals es trobaven separats per tan sols 4 dècimes de segon favorables als de Mitsubishi.

Diumenge es programaven només 4 proves especials, 3 de les quals es corresponien al bucle de Bannister, llurs distàncies programades rondaven els 30 km, més una breu especial televisada i sota el patrocini de Michelin per tal de tancar l’edició. Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la primera d’elles, mentre que els seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist feien el mateix en les tres especials restants, si bé pels homes de Ford, aquesta demostració de velocitat no tenia la recompensa de guanyar plaça a la general.

Sense moviments en les posicions capdavanteres del ral·li al llarg dels 105,69 km cronometrats dominicals, es tancava el 14è Ral·li d’Austràlia amb la contundent victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos cobrien els 351,35 km cronometrats que s’acabaven disputant en un temps total de 3 hores 17 minuts i 1,3 segons, 40,4 segons menys que els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi australià a 1 minut i 20,1 segons dels seus companys d’equip.

Auriol-Giraudet s’anotaven el seu darrer podi al mundial a Austràlia.

En la classificació reservada als vehicles de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller n’esdevenien els primers líders en quan aquests s’imposaven consecutivament en les dues primeres cronometrades del recorregut, una posició que els centre-europeus van mantenir fins la sisena prova especial, tot i la pressió dels locals Ed Ordynski i Iain Stewart, quan una averia mecànica en la setena prova especial arruïnava el seu concurs a la prova.

Resolt el duel particular entre Manfred Stohl i Peter Müller amb Ed Ordynski i Iain Stewart, el camí dels australians cap a la seva enèsima victòria a la ronda oceànica s’aplanava molt, doncs aquests gaudien d’un marge proper al minut vers els altres participants al terme de la primera etapa, el que lògicament els permetia afrontar el que restava de prova amb serenor, mentre els altres participants anaven cometent errades en no conèixer tan bé el terreny com ells.

Finalment la victòria recalava en mans dels locals, però aquests en no ser habituals del certamen, els seus punts no deixaven de ser anecdòtics en la taula provisional del campionat, doncs aquest ja havia estat conquerit amb anterioritat per l’argentí Gabriel Pozzo, segon al ral·li.

Ordynski-Stewart guanyaven per enèsima vegada i sense massa oposició, la cita domèstica.

Els resultats de la ronda australiana deixaven a tres pilots classificats en un puny en la part alta de la taula provisional del campionat reservat a pilots, mentre que alhora el madrileny Carlos Sainz quedava pràcticament descartat en la cursa pel títol. A Richard Burns, els 6 punts que li brindaven la segona posició aconseguida, li permetien enganxar-se als fins llavors co-líders de la general, restant a 2 punts del seu compatriota Colin McRae i a 1 de Tommi Mäkinen, que a Austràlia trencava la seva ratxa de 4 zeros consecutius amb 1 punt.

Pilot	Punts
Colin McRae	42
Tommi Mäkinen	41
Richard Burns	40

En quan al campionat de constructors, Peugeot aconseguia situar per tercer ral·li consecutiu dos dels seus cotxes dalt del podi, si bé en aquesta ocasió, a diferència de les dues rondes anteriors, la puntuació no era la màxima possible, però de tota manera els del lleó aconseguien superar en la classificació a Ford i liderar la taula provisional amb 4 punts de marge a l’espera del RAC final. D’altra banda, Subaru estrenyia el cèrcol vers Mitsubishi per entrar al podi de constructors amb una diferència de 7 punts entre les dues marques nipones.

Constructor	Punts
Peugeot	90
Ford	86
Mitsubishi	69

Thérier-Delferrier donaven a Renault la primera victòria en el campionat.

En la regió més septentrional de l’estat de Michigan com escenari, el diumenge 3 de novembre de 1974 finalitzava a la poblacio de Marquette el 26è Ral·li Press on Regardless, novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, si bé era la sisena en celebrar-se després que la crisi del petroli obligués a cancelar les dues primeres rondes del campionat i l’Acropolis. La prova comptava amb un total de 69 equips inscrits dels que 64 inciarien el dimecres 30 d’octubre el recorregut composat per 51 especials cronometrades de 464,55 km de distància que 29 d’ells aconseguirien superar.

Una sanció de 20 minuts va provocar que Alén-Aho perdessin el ral·li.

La prova no era la primera que acollia la regió, però aquesta va aixecar molta expectació entre els seus habitants i els mitjans de comunicació que sovint feien entrevistes i reportatges als equips que preparaven la prova, arribant-se a donar la circumstància que des de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat Nord de Michigan, posaven a disposició les seves instal·lacions als membres de l’equip Renault com a taller.

El ral·li en si no va estar a l’alçada de les circumstàncies, les especials eren d’una gran bellesa i molt técniques, però els organitzadors es trobaven força inexperimentats en la materia, mostrant-se lents i incapaços de resoldre els problemes que anaven apareixent a mesura que la prova avançava. Les discusions que aquests generaven es perllongaven fins a tal punt que diverses especials van haver de cancelar-se per manca de temps.

En la segona etapa, la intervenció del xèrif del Comptat de Dickinson, que va decidir que el ral·li s’havia de cancelar, va provocar encara més caos quan diversos pilots es trobaven ja disputant la 23ena especial cronometrada, mentre que en la tercera i última etapa del ral·li van haver-se de cancelar també un grup d’especials quan unes pluges torrencials van fer caure un pont.

En conjunt tot aquest seguit de despropòsits va provocar que el ral·li només tinguès 155,85 km de distància total dels 464,55 km programats, quelcom inadmissible que va suposar l’adeu dels ral·lis als Estats Units per molts anys.

En l’aspecte competitiu Markku Alén i Atso Aho van dominar la prova, seguits pels Renault 17 Gordini de Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier i Jean-Pierre Nicolas i Geraint Phillips, coincidint amb el llançament del model als Estats Units. Aquestes posicions també van ser facilitades gràcies a que una averia en un esmortidor posterior en el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Mario Manucci, que venien de guanyar les dues últimes proves del calendari mundial de manera consecutiva, els va provocar una trinxada en la distribució del seu cotxe i en conseqüència l’abandonament de la prova.

Altres baixes d’entitat van ser les sofertes en la segona etapa per Walter Boyce i Doug Woods quan als canadencs se’ls hi quedava el seu Toyota Corolla encallat al fang o la d’Alcide Paganelli i Ninni Russo que veien com el seu FIAT 124 Abarth Spider es quedava sense embragatge, baixa a la que després se li afegiria la de Sergio Barbasio i Francesco Rossetti amb la intervenció divina del xèrif en la 23 ena especial cronometrada.

Al terme de la prova però, varen exisitir alegacions per part dels altres competidors que els membres de FIAT havien incorregut en un petit canvi de cotxe que els permetia fer una reparació vital en el parc tancat, pel que els comissaris esportius van aplicar una sanció de 20 minuts als pilots finlandesos que els suposava acabar la prova en segona posició, just per darrera del Renault 17 Gordini del francès Jean-Luc Thérier i el belga Christian Delferrier, els quals completaven el recorregut en 5 hores 29 minuts i 47 segons donant així la primera victòria mundial a la marca del rombe, amb la sanció Markku Alén i Atso Aho completaven el recorregut a 5 minuts i 23 segons dels primers classificats mentre que el francès Jean-Pierre Nicolas i el britànic Geraint Phillips completaven el podi a 6 minuts i 2 segons dels seus companys d’equip.

Nicolas-Phillips completaven el podi, una fantàstica publicitat per al llançament del Renault 17 als Estats Units.

En el campionat de constructors el duel entre les marques del grup FIAT per la corona es posava al roig quan el segon lloc de Markku Alén i Atso Aho permetia a la casa mare situar-se 1 punt per sobre dels socis de grup, Lancia que sumaven 10 punts més en el seu compte particular gràcies al 4t lloc de Simo Lampinen i John Davenport. Per darrera d’ells la general vivia pocs canvis, ja que Renault no havia aconseguit sumar cap punt fins ara i marques com Ford o Toyota sortien amb les mans buides de la seva aventura nord-americana.

Constructor	Punts
FIAT	63
Lancia	62
Ford	34

Kankkunen-Gallagher esdevenien la segona parella capaç de guanyar les dues rondes africanes de la temporada.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis corresponent a la temporada 1985, el diumenge 3 de novembre finalitzava a Yamoussoukro, el 17è Ral·li Costa d’Ivori. La prova, fidel a la tradició de les rondes africanes, no disposava de trams cronometrats, sino de 72 controls horaris al llarg duns sectors competitius calculats per ser recorreguts a una velocitat promitja de 80 o fins i tot 120 km/h, promig pràcticament impossible d’assolir i que per si sol establia les penalitzacions que els participants acumularien en les classificacions. La cita comptava amb el número mínim requerit per la FISA de participants per seguir mantenint la puntuabilitat mundial, 50 equips, dels quals només 8 aconseguirien superar els 4103 km de recorregut programat al llarg de 4 etapes.

Waldegård-Thorszelius van empatar a temps amb Kankkunen-Gallagher, pel que el reglament intern va exercir el desempat.

En les jornades d’entrenament, prèvies al ral·li, es va produir un fet que a posteriori marcaria el curs del mateix. Audi, que només destinava una unitat del seu Sport Quattro per participar a la cita ivoriana, confiava el seu cotxe a les mans de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, doncs les fémines encara no havien participat en cap ronda mundial de la temporada i de no assolir el podi, podrien perdre la prioritat A de la FISA. Tanmateix el seu pilot estrella, l’alemany Walter Röhrl, ja havia perjurat anys enrere que mai més tornaria a trepitjar sól africà i el pilot suec Stig Blomqvist era castigat des d’Ingolstadt per haver signat un contracte amb Ford impedint-li participar en aquesta cita i el RAC britànic que tancava la temporada.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons començaven el ral·li amb mal peu quan la copilot italiana patia una reacció molt forta a la medicació contra la malaria, tan que Fabrizia Pons se’n va haver de tornar a Itàlia. Com a substitut arribava el suec Arne Hertz, habitual de Hannu Mikkola, el qual a diferència de la seva companya italiana cantava les notes en anglès, el que suposava un handicap afegit a la pilot provençal doncs estava acostumada a reaccionar vers les notes en francès. Com a conseqüència o no del canvi d’idioma en les notes, Michèle Mouton i Arne Hertz estimbaven el seu Sport Quattro contra un convoi ferroviari, deixant el cotxe sense frontal i els 5 cilindres del seu propulsor en un angle de 90º.

Aquest cotxe d’entrenaments després havia de ser emprat en la prova pel seu enginyer Franz Braun i el cap de planificacions Arwed Fischer, els quals sota el dorsal número 11 de fet exercirien un rol d’assistència ràpida. Audi enviava doncs des d’Alemanya un altre Sport Quattro, concretament el que havia emprat Stig Blomqvist i Björn Cederberg a Nova Zelanda el mes de juliol i que encara portava ben visible l’adhesiu de les duanes neozelandeses. Després d’una mínima preparació per assolir les especifiacions de les rondes africanes, el nou cotxe de reconeixements es posava a rodar.

Audi no era l’únic equip amb problemes, Nissan enviava des de Japó una unitat del seu 240 RS preparada pel seu pilot estrella en sól africà, el kenyà Shekhtar Mehta i la seva dona Yvonne Mehta, però aquests van haver de marxar a última hora quan el pare del pilot va enmalaltir greument. Com a substituts hi arribaven els seus compatriotes Mike Kirkland i Rob Combes, els quals havien d’afrontar la prova amb les notes del matrimoni Mehta corresponents a l’edició anterior, així com les dels francesos però residents a la Costa d’Ivori Alain Ambrosino i Daniel Le Saux adaptades del francès, unes condicions a priori gens adequades per afrontar els camins ivorians al 100 %.

Per primera vegada en la història del ral·li, la ciutat de sortida i arribada es movia des d’Abidjan fins a Yamoussoukro, la nova capital del país, on el dimecres 30 d’octubre de 1985 a les 12 el migdia s’hi aplegaven els 50 participants requerits per la FISA per seguir ostentant la puntuabilitat mundial a la rampa de sortida per tal de dirigir-se fins a Abidjan, on hi tenien prevista l’arribada a les 6 de la tarda.

Si bé a la sortida de la primera etapa lluia un sol esplenderòs, el cert es que les fortes tempestes caigudes en les jornades prèvies al ral·li havien deixat un panorama desolador, amb els habituals fangars, arbres caiguts, ponts trencats o pistes malmeses pel pas de camions d’elevat tonelatge amb el fang encara fresc. Amb aquest escenari i el fet de que diversos participants no fossin més que taxistes als qui els hi havien enganxat un dorsal a la porta per arribar als 50 inscrits, ja que per llavors als cotxes de sèrie no se’ls hi requeria un arc de seguretat, va fer que ben d’hora les baixes s’anessin produint a raig i així dels 50 que havien pres la sortida a Yamoussoukro, es van quedar reduits a gairebé la meitat, 27.

En el terreny més purament esportiu, els tres principals equips favorits a la victòria es trobaven classificats en un puny en els primers compassos de la prova, fins que a l’equador de la primera etapa una pinça de fre es trencava en la roda posterior dreta del Toyota Celica TCT de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, endarrerint la parella sueca i deixant als seus companys d’equip, Juha Kankkunen i Fred Gallagher, i a Michèle Mouton i Arne Hertz empatats en la primera posició provisional.

Mike Kirkland i Rob Combes, que havien de pilotar contenint-se una mica doncs les notes de les que disposaven no eren les seves, tenen l’infortuni de trobar-se en un fangar un cotxe d’un viletà encallat. En intentar esquivar-lo, els kenyans de Nissan van quedar-hi també clavats, on més tard s’hi afegirien els ivorians Samir Assef i Christian Boy, que estrenaven el seu Opel Manta 400, perdent ambdós equips de l’ordre d’una hora en sortir de la trampa que suposava el fang.

A l’arribada a Abidjan, punt que marcava la finalització de la primera etapa, Juha Kankkunen i Fred Gallagher seguien compartint el liderat amb Michèle Mouton i Arne Hertz amb un total de 14 minuts de penalització, 2 minuts menys que els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux al volant d’un Nissan 240 RS oficial. Tot i el contra-temps patit amb la pinça de fre trencada, els suecs de Toyota Björn Waldegård i Hans Thorszelius sumaven sis minuts més de penalització que els primers classificats, no res pels estàndards africans, per darrera d’ells un enorme buit, doncs Franz Braun i Arwed Fischer eren cinquens a 43 minuts dels seus companys d’equip i per als qui exercien d’assistència ràpida mentre que Mike Kirkland i Rob Combes restaven en sisena posició a 63 minuts dels líders.

A Abidjan els pilots gaudien d’un descans de 6 hores i mitja, pel que la segona etapa del ral·li s’iniciava poc després de la mitjanit del dijous 31 d’octubre, des d’on els 27 participants que restaven en actiu retornarien fins a Yamoussoukro fent un bucle per la part més oriental del país. Poc abans d’iniciar l’etapa la pluja va fer acte de presència a la zona, el que convertia les pistes per les quals havien de pilotar els participants en autèntiques pistes de patinatge com les que s’havien trobat en les jornades d’entrenaments.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius van començar llavors a pressionar als líders, aconseguint el seu objectiu quan els seus companys d’equip Juha Kankkunen i Fred Gallagher punxaven una roda del seu Celica TCT alhora que Michèle Mouton i Arne Hertz començaven a patir uns problemes d’encès en el seu Audi que desencadenaven en un sobre-escalfament de certs elements del seu distribuidor. Per tal d’impedir que l’increment de temperatura anés a més, van decidir fer uns forats al capó que permetissin una ventilació extra, però lluny de ser una solució, aquests orificis van ocasionar més problemes, doncs a cada pas d’aigua, a cada bassal que creuava l’Sport Quattro, els components electrónics de l’Audi es mullaven. Més tard, Juha Kankkunen i Fred Gallagher havien d’aturar-se per segona vegada a canviar una roda que havia explotat, refermant a Björn Waldegård i Hans Thorszelius en el liderat.

Amb els primers raigs de sol, en l’equador de la segona etapa, Michèle Mouton i Arne Hertz es veien obligats a aturar-se amb simptomes evidents d’haver malmès la junta de culata, doncs el seu motor fumejava alhora que el líquid refrigerant i l’oli s’estaven mesclant. En la seva ajuda arribaven poc després Franz Braun i Arwed Fischer amb el segon dels Sport Quattro els quals en poc més d’una hora i 20 minuts aconseguien que el cotxe de la parella franco-sueca tornés a rodar en perfectes condicions i sense simptomes de cap averia en el seu motor. La brevetat en que es va fer aquesta intervenció tenint en compte els mitjans dels que disposaven i el fet que l’Sport Quattro número 11 mai més es tornés a veure unit al fet que al cotxe de Michèle Mouton i Arne Hertz els hi desaparesqués el dorsal del sostre així com les llums supletòries del capó o casualment ara tinguessin l’enganxina de les duanes neozelandeses en el seu para-brises, va llevar molts rumors d’un canvi de cotxes entre els participants si bé cap equip va presentar cap reclamació oficial.

Audi va intentar fer callar aquests rumors explicant que el problema no residia en la junta de culata, sino en un malfuncionament de la bomba d’oli que el seu enginyer reemplaçaria del seu cotxe, motiu pel qual l’Audi número 11 mai més es va veure en acció, ni tan sols al parc tancat de Yamoussoukro, l’enganxina neozelandesa… Potser vam canviar el para-brisa argumentava Arne Hertz.

Entretant els Toyota avançaven amb pas ferm, amb Juha Kankkunen i Fred Gallagher que recuperaven el liderat en detriment dels seus companys d’equip suecs, el que els permetia fer una revisió dels seus cotxes abans d’entrar al parc tancat de Yamoussoukro. Així al cotxe de Björn Waldegård i Hans Thorszelius els hi era canviada la transmissió que havia estat vibrant en el transcurs d’aquesta segona etapa, i donat que aquest problema també es reproduia en el cotxe d’assistència que pilotava Lars-Erik Torph i Benny Melander, com a mesura de precaució també se li canviava a la unitat de Juha Kankkunen i Fred Gallagher.

Nissan també feia el propi amb els seus 240 RS, i així els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux veien com els hi era reparada una fuita d’oli de la seva caixa de canvis que havia desencadenat en un problema d’embragatge que patinava. Tot plegat permetia que al terme de la segona etapa Juha Kankkunen i Fred Gallagher figuressin com a líders provisionals amb una penalització acumulada d’1 hora i 41 minuts, 6 minuts menys que Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que els Nissan treien partit dels problemes dels Audi per passar a ocupar les posicions contigües amb Alain Ambrosino i Daniel Le Saux tancant el podi a 2 hores i 25 minuts dels líders i Mike Kirkland i Rob Combes en quarta posició a 3 hores i 4 minuts. Tot i l’incident, Michèle Mouton i Arne Hertz, es trobaven a només 21 minuts del Nissan 240 RS dels kenyans.

A la neutralització de Yamoussoukro hi arribaven 18 equips participants, els quals hi descansaven tota la tarda i el vespre del dijous per tal d’iniciar la tercera etapa del ral·li el divendres a mitjanit, etapa que feia un bucle de 1022 km de distància cap al nord del país fins a la frontera amb Ghana i retornar de nou a la ciutat de partida.

Sense cap reclamació oficial per part de cap equip en relació al bastant evident canvi de cotxe d’Audi, els comissaris van decidir no intervenir en la neutraltzació de Yamoussoukro, si bé en vistes que el rumor s’anava fent cada cop més gran a mida que les hores avançaven, aquests van emetre un comunicat que revisarien la unitat de Michèle Mouton i Arne Hertz al terme de la tercera etapa. En el terreny més purament esportiu, la parella d’Audi tenia la desgràcia de veure com el seu alternador s’averiava. Sense aquesta peça de recanvi en els cotxes d’assistència, a l’Sport Quattro només se li instal·lava una nova bateria, la qual amb l’elevat consum elèctric propi de les especials nocturnes anava defallint a mesura que els pilots acumulaven metres en el seu compta-quilòmetres a l’espera d’arribar a un punt més avançat on si que es podria bescanviar l’alternador. Amb una bateria consumint-se i un alternador fora de joc, la parella d’Audi havia de fer autèntics actes de fe quan creuaven bassals enfangats, doncs la pilot provençal i el seu copilot suec no sabien quan podrien tornar a veure la pista perfectament a causa d’uns neteja para-brises que funcionaven erràticament.

Mike Kirkland i Rob Combes eren l’equip que més benefici podien treure de l’averia de la parella d’Audi, doncs la baixada de rtime d’aquests els permetria desempellegar-se d’ells, però els kenyans patien també un problema de visibilitat, quan en trencar-se una corretja del seu cotxe, deixava la majoria d’òptiques apagades i per tant obligant-los a pilotar amb encara més cautela de la que havien de tenir en no gaudir de notes pròpies.

Mentrestant en el si de l’equip Toyota, el transcurs de l’etapa va ser molt plàcid, i només Juha Kankkunen i Fred Gallagher van haver de lamentar perdre la marxa enrere del seu Celica TCT. Aquesta averia va obligar als seus mecànics a canviar la caixa de velocitats abans d’entrar al parc tancat de Yamoussoukro, on a més a més s’hi realitzaven les intervencions de manteniment programades que també es feien sobre la unitat que pilotaven Björn Waldegård i Hans Thorszelius, com eren el canvi de la transmissió, l’eix i la suspensió posterior, pel que aquest temps extra invertit en el cotxe dels líders inclinava la balança en favor de la parella sueca que entrava al parc tancat de Yamoussoukro com a nous líders de la prova per només 3 minuts de diferencia.

Amb gairebé 1 dia de descans, els 19 equips que seguien en actiu en el ral·li es disposaven a partir del dissabte 2 de novembre a les 12 del migdia a afrontar la quarta i última etapa del ral·li, la qual era la més dura de totes, no només per ser la més llarga de totes en quan a distància i hores al volant, sinó perque a més a més incloia el temut bosc de Tai, un autèntic trenca-cotxes.

Entretant els comissaris técnics feien públic el seu veredicte sobre l’anàlisi que havien fet sobre l’Audi Sport Quattro de Michèle Mouton i Arne Hertz, no pas del desaprescut en mans de Frans Braun i Arwed Fischer, concloient que no trobaven evidències que s’hagués produit el canvi, tan evident, de cotxe i que per tant la parella d’Audi podia prosseguir amb el seu concurs a la cita africana occidental.

Amb un marge de temps molt ampli al capdavant, els pilots de Toyota es van prendre l’etapa amb molta calma, sense importar-lis perdre uns minuts en alguns controls horaris, aixó si, tenint present en tot moment la diferència tan curta que els separava l’un de l’altre. A mesura que avançava l’etapa, els dos equips de la marca nipona es van anar alternant en el liderat de la prova, el que per molts va ser interpretat com una lluita fraticida.

Durant la última nit del ral·li, en el seu camí cap a la ciutat costanera de San Pedro, unes fortes tempestes van caure a la regió més propera amb la frontera de Libèria, pel que uns sectors del ral·li van ser reemplaçats per la circulació per vies asfaltades, permetent un temps extra als mecànics per exercir les tasques de manteniment. Per quan la caravana assolia la costa ivoriana, dins l’equip Audi eren conscients que assolir la plaça de podi que tan necessitaven per a que Michèle Mouton no perdés la prioritat FIA A, era ja pràcticament impossible, pel que els membres de l’equip van decidir que no tenia sentit continuar amb la competició i abandonaven la prova abans de creuar la part més oriental del bosc de Tai en el camí de retorn fins a Yamoussoukro, sent aquesta doncs la única baixa que registrava la jornada.

A les 3 de la matinada doncs, els equips participants que restaven en actiu abandonaven San Pedro per dirigir-se cap a la línia de meta que els esperava a Yamoussoukro. A poc d’abandonar el reagrupament, Mike Kirkland i Rob Combes es quedaven sense combustible en el seu Nissan 240 RS, lògicament el cotxe es va aturar i en fer les verificacions pertinents, van poder observar com quelcom havia perforat el tub que feia de nivell extern, facilitant que tot el carburant s’escapés per aquell punt. Per darrera venia el cotxe d’assistència de Toyota, que gentilment reparaven l’averia del cotxe dels kenyans alhora que els hi donaven prou benzina com per arribar al següent punt.

Els seus companys d’equip, els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, van intentar fer un darrer esforç per tal d’intentar donar caça als Toyota líders, però en quan els ivorians havien destrossat la majoria de grups òptics del seu Nissan 240 RS a causa de la grava que deixaven anar els cotxes precedents, la parella de Nissan va dessistir del seu objectiu. Mike Kirkland i Rob Combes per la seva banda patirien un nou contra-temps quan en creuar un pont de fusta, una roda posterior del seu cotxe, les motrius, quedava immersa dins un forat, gat en mà els kenyans van haver d’empenyer de valent per treure la roda del forat, i no va ser fins al tercer intent que ho aconseguiren; per desgràcia no va ser aquest el darrer problema de la parella de Nissan, doncs en quan van intentar arrancar el seu cotxe, aquest no engegava i no ha va fer fins que per darrera arribava el Subaru Leone de l’italià Alessandro Molino i l’ivorià Christian Massela que van estirar el cotxe dels kenyans per a que aquest tornés a rugir.

Tot plegat va permetre als pilots de Toyota que portessin a terme el seu pla real, i es que en aquests darrers controls horaris de la cita els dos equips van aconseguir empatar en les penalitzacions de la general provisional del ral·li, pilotant des de llavors en paral·lel intentant fins i tot entrar a la rampa final d’aquesta manera per tal de que tots dos Celica TCT guanyessin la prova, però aquesta no era prou ampla per a la posada en escena.

El fet que els dos Toyota oficials acumulessin la mateixa penalització a l’arribada, va obligar als comissaris técnics a exercir el suposit per al desempat recollit en el reglament particular del ral·li i aquest s’inclinava en favor de Juha Kankkunen i Fred Gallagher, permetent així al pilot finlandès acumular la seva segona victòria al mundial, alhora que era el segon pilot capaç de vèncer en les dues proves africanes en una mateixa temporada després que ho aconseguís Jean-Pierre Nicolas l’any 1978. Björn Waldegård i Hans Thorszelius doncs, tot i acumular 4 hores i 46 minuts com els seus companys, havien de conformar-se amb la segona plaça al podi, mentre que Alain Ambrosino i Daniel Le Saux tancaven el podi a 1 hora i 33 minuts dels guanyadors.

Ambrosino-Le Saux es van veure afavorits pels aconteixements per tal de pujar al darrer graó del podi.

El resultat de la prova africana occidental va ser pràcticament irrellevant en el campionat per a pilots, ja que el títol es trobava ja decidit en favor de Timo Salonen des del 1000 Llacs i a més a més els principals pilots del certàmen i primers classificats a la taula provisional no acudien a la cita ivoriana.

Pilot	Punts
Timo Salonen	127
Stig Blomqvist	75
Walter Röhrl	59

En el campionat de constructors la taula va romandre intacta vers la finalització del Sanremo, doncs la cita no donava punts per aquest campionat, si bé com en el cas del de pilots, el títol havia quedat ja decidit en favor de Peugeot el passat 1000 Llacs.

Constructor	Punts
Peugeot	142
Audi	126
Lancia	52

Grönholm-Rautiainen guanyaven la prova amb claredat.

Tretzena, i per tant penúltima, prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 15è Ral·li d’Austràlia finalitzava el diumenge 3 de novembre de 2002 a Perth. La cita, que otorgava punts en els certàmens de pilots, constructors i de producció, comptava amb 24 proves especials cronometrades en el seu recorregut d’una distància total de 388,64 km a les que els 69 equips participants dels 75 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començarien a fer front a partir del dijous 31 d’octubre. D’aquests 69 equips que hi competien, 37 aconseguien completar el programa i ser a la cerimònia de clausura.

Rovanperä-Silander signaven el novè doblet de Peugeot en la temporada.

Com era habitual a la cita australiana, una superespecial espectacle a Langley Park celebrada el dijous al vespre, servia per obrir les hostilitats dels participants amb el cronòmetre; en ella els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills hi aconseguien el registre més baix i per tant s’erigien com els primers líders amb 3 dècimes de segon vers el Peugeot 206 WRC dels finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i 9 dècimes en relació al Peugeot dels britànics Richard Burns i Robert Reid així com el Ford Focus WRC dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya que hi empataven a temps.

La primera etapa es completava l’endemà divendres amb la celebració de vuit proves especials forestals, que permitien assolir així els 135,68 km cronometrats que s’hi programaven. En la vigilia de l’inici del ral·li, la pluja feia acte de presència a la regió, amb el que els camins plens de bales de grava es convertien en pistes enfangandes, minimitzant així la importància de l’ordre de sortida. Els belgues de Hyundai Freddy Loix i Sven Smeets donaven la campanada quan amb el seu Accent WRC Evo3 s’imposaven en la primera especial forestal, de tan sols 6,97 km, en la que els líders hi invertien 8 dècimes de segon més que la parella del constructor coreà i per tant conservaven el seu liderat.

Els ja proclamats campions mundials a la cita anterior, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, assaltaven el liderat del ral·li en imposar-se en la segona cronometrada, i amb 5 escratxs més consecutius, els de Peugeot s’encarregaven de deixar la seva posició bastant confirmada, mentre que per darrera seu s’establia una lluita per la segona posició a tres bandes, entre els que s’hi trobaven els seus companys d’equip britànics Richard Burns i Robert Reid, fins que una averia en l’embragatge els obligava a abandonar el ral·li en el transcurs de la sisena especial, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, així com el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills.

No va ser fins la segona passada per l’especial espectacle de Langley Park que la ratxa dels finlandesos s’acabava, si bé els seus companys i compatriotes Harri Rovanperä i Voitto Silander eren els encarregats de posar-hi fi. Tanmateix la poca distància de l’especial deixava diferències insignificants i a la taula no es produien canvis importants, entrant doncs al parc tancat de Perth Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició provisional per 29,5 segons vers Petter Solberg i Phil Mills i 33,4 en relació a Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els seus companys eren quarts a 54,2 segons d’ells i amb el Subaru Impreza S8 WRC dels també finlandesos Tommi Mäkinen i Kaj Lindström a 9,6 segons de la seva posició.

A part de la baixa registrada dels britànics Richard Burns i Robert Reid, també queien de la competició els dos Hyundai Accent WRC Evo3, els belgues Freddy Loix i Sven Smeets per sortida de pista, mentre que els alemanys Armin Schwarz i Manfred Hiemer per trencament del motor. Més colpidor era el cas dels francesos de Mitsubishi François Delecour i Daniel Grataloup, els dels tres diamants vermells se sortien en una zona ràpida, que es disputava a uns 160 km/h, impactant lateralment contra un arbre; si bé el pilot no patia cap lesió, Grataloup va haver de ser evacuat a l’hospital on li van trobar diverses fractures de consideració.

La segona jornada de competició, amb 11 proves especials de 147,27 km cronometrats, era la més llarga de tot el programa. Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el primer escratx del dia per davant dels Peugeot 206 WRC de Harri Rovanperä i Voitto Silander i de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. A continuació, una mala elecció de pneumàtics per part de Carlos Sainz i Luis Moya i dos escratxs consecutius de Harri Rovanperä i Voitto Silander en les dues especials que restaven al bucle matinal, situaven als finlandesos de Peugeot en la tercera posició provisional en detriment de la parella espanyola de Ford.

En sortir de les assistències, els de Peugeot s’imposaven en dues de les quatre proves especials del bucle del migdia, escurçant distàncies amb Petter Solberg i Phil Mills, si bé un mal crono dels finlandesos en la cinquena cronometrada sabatina, esgarrava una mica la retallada de segons, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya es veien incapaços de seguir el ritme dels tres equips que els precedien i anaven veient com les seves opcions a podi es dissipaven.

Tres proves especials forestals i una nova passada per la superespecial de Langley Park tancaven l’etapa, en les que els líders provisionals, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, es tornaven a adjudicar els cronos més baixos en totes tres cronometrades que es celebraven al camp australià, mentre que Petter Solberg i Phil Mills, autors del segon millor temps en els tres trams campestres, s’anotaven el millor crono a la superespecial final amb el que els de Subaru retornaven uns quants segons a l’altra parella de Peugeot que mirva de pendre’ls-hi la posició.

Amb l’única baixa emblemàtica de Colin McRae i Derek Ringer, parella d’escocesos que tornava a competir junts després de gairebé sis temporades separats, i que a Austràlia estaven tenint una actuació dicreta, s’arribava a la conclusió de l’etapa amb el liderat inqüestionable de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals superaven en 48,3 segons a Petter Solberg i Phil Mills, els seus companys d’equip, Harri Rovanperä i Voitto Silander, tancaven les posicions de podi a 1 minut i 12,7 segons d’ells, mentre que els homes de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, calia anar-los a buscar a 1 minut i 32,4 segons dels líders, si bé els 35,8 segons de marge que tenien vers l’Impreza S8 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindtsröm, invitaven a la tranquilitat.

El ral·li es completava en diumenge amb 4 trams cronometrats al voltant de Bannister, els quals tenien una corda de 105,69 km de distància i entre els que es trobaven tres dels quatre trams més llargs de tot el recorregut. Harri Rovanperä i Voitto Silander seguien atacant a cada metre i els finlandesos de Peugeot amb tres escratxs consecutius en les tres primeres proves especials dominicals, per fi aconseguien situar-se per darrera dels seus companys d’equip i compatriotes. Petter Solberg i Phil Mills doncs, van haver de veure com els del lleó els superaven en la segona cronometrada i en la tercera posaven segons de per mig.

Alhora, en la segona prova dominical, Carlos Sainz i Luis Moya volcaven el seu Ford Focus RS WRC’02 en un revolt, si bé la propia inercia de l’incident deixava el cotxe sobre les quatre rodes i no es perdia gaire temps, si que es trencava el para-brises, dificultant la lectura de les notes al copilot galleg, alhora que una conducció del turbo se’ls hi desconnectava amb la perdua de potència que aixó provocava. En total els espanyols s’hi deixaven una mica més d’1 minut i perdien la plaça en favor dels finlandesos de Subaru Tommi Mäkinen i Kaj Lindström.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que s’havien anotat un tercer millor temps i dos segons millors temps en les tres especials anteriors, marcaven el millor temps en l’última prova cronometrada del ral·li, la més llarga de totes amb 36,84 km de distància, certificant així la seva victòria. D’altra banda, en les verificacions posteriors, els comissaris trobaven que el Subaru Impreza S8 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindström estava per sota del pes reglamentari, amb el que els finlandesos eren exclosos de la prova i els espanyols de Ford recuperaven la quarta posició, mentre que Hyundai es quedava sense cap integrant a la línia d’arribada quan Juha Kankkunen i Juha Repo es veien obligats a abandonar en quedar-se sense pressió d’oli.

Amb l’arribada de nou a Perth el diumenge al migdia, es donava per finalitzat el 15è Ral·li d’Austràlia que es resolia amb la victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els finlandesos invertien un temps total de 3 hores 35 minuts i 56,5 segons per a recorrer els 388,64 km cronometrats del programa, 57,3 segons menys que els seus companys d’equip Harri Rovanperä i Voitto Silander que d’aquesta manera donaven el novè doblet als del lleó. Petter Solberg i Phil Mills, a 1 minut i 28,7 segons dels guanyadors, tancaven el podi australià.

A Solberg-Mills els va ser impossible conservar la segona plaça fins diumenge al migdia.

En el campionat de producció, les especials inicials van estar plenes d’alternatives i d’incidents, com la baixa per trencament de la caixa de canvis dels argentins Marocs Ligato i Rubén Garcia, primers líders de la prova en trepitjar les pistes forestals australianes. No va ser fins a l’equador de la jornada que la classificació semblava tenir un cert ordre amb el liderat del japonès Toshi Arai i el neozelandès Tony Sircombe, peró una punxada soferta a les acaballes de l’etapa, deixava als malaisis Karamjit Singh i Allen Oh en la primera posició.

Dissabte Toshi Arai i Tony Sircombe sortien disposats a recuperar plaça, i amb dos segons temps escratx i quatre escratxs, els de Subaru aconseguien la primera posició, ratificant el seu liderat en imposar-se en els 5 trams que restaven del dia i assolint així un coixí de gairebé 1 minut vers els italians Alex Fiorio i Enrico Cantoni. En la tercera i última jornada, els líders seguien marcant la diferència i acabaven el ral·li imposant-se en tres dels quatre trams, cedint només 1,7 segons en la tercera especial als pilots més ràpids en ella.

En clau de campionat la primera victòria de la temporada per a Toshi Arai, permetia al pilot japonès situar-se a 1 punt per darrera del peruà Ramon Ferreyros, tercer, mentre que els quatre punts que sumava el malaisi Karamjit Singh amb el seu tercer lloc final, li permetien convertir-se ja amb campió mundial.

En el campionat de pilots, Marcus Grönholm s’escapava encara més al capdavant de la taula amb la seva cinquena victòria de la temporada, el que li permetia gairebé duplicar la puntuació vers el seu company i campió mundial en vigència, el britànic Richard Burns. Un altre britànic, Colin McRae, tampoc sumava cap punt a la cita australiana i veia com el madrileny Carlos Sainz restava a 1 sol punt de la seva posició.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	77
Richard Burns	34
Colin McRae	33

Peugeot sumava a Austràlia el seu novè duplet de la temporada, amb el que els del lleó aconseguien fregar els 70 punts de diferència vers els seus primers perseguidors, Ford. D’altra banda els de l’oval aconseguien mantenir distàncies amb Subaru gràcies a situar dos cotxes al parc tancat per un per part dels de la Constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Peugeot	163
Ford	94
Subaru	54

Oreille-Thimonier feien història en guanyar un ral·li amb un cotxe de Grup N.

El dijous 2 de novembre de 1989 finalitzava a Abidjan la 21ena edició del Ral·li Costa d’Ivori, dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, o el que és el mateix, penúltima cita del campionat. Amb els campionats de marques i pilots decidits, i amb puntuabilitat per al campionat de pilots només, un total de 60 equips es donaven cita a la mateixa ciutat el diumenge 29 d’octubre per tal d’afrontar una prova caracteritzada per la seva gran duresa doncs el seu recorregut, dividit en 87 controls horaris totalitzava 3528,17 km de distància. Distància que només arribarien a completar 7 equips.

Tauziac-Papin tot i acabar a 3 hores dels guanyadors, ho feien en segona posició.

El principal punt d’interés de la prova residia en la lluita pel campionat del món de Grup N, al que l’uruguaià Gustavo Trelles i el belga Gregoire de Mevius hi tenien opcions juntament amb el lider provisional, el francès Alain Oreille, el qual malgrat comptar amb un cotxe de dues rodes motrius per quatre dels seus rivals, tenia al seu favor una major lleugeresa del vehicle i el suport de Renault que s’hi va volcar en la cursa per tal de facilitar un bon resultat del pilot francès.

La prova arrancava amb una superespecial als voltants d’Abidjan el mateix diumenge 29 d’octubre, la qual serviria per determinar l’ordre de sortida als trams en el següents dies de competició, quelcom molt important a fi d’evitar trobar-se moltes roderes pel pas d’altres vehicles. Els austríacs Rudolf Stohl i Ernst Loidl aconseguien marcar el millor crono amb el seu Audi 90 Quattro per davant de les italianes Paola de Martini i Umberta Gibellini amb idèntica montura.

La segona jornada estava composada per un bucle de 932 quilómetres amb inici i final a Abidjan, la qual s’iniciava amb el millor crono del Nissan 200 SX dels herois locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, guanyadors de l’anterior edició de la prova, si bé els franco-ivorians poc més tard es veurien molt endarrerits en patir un fort accident contra el Mitsubishi Pajero de Simon, responsable de Simon Racing, mentre que Rudolf Stohl i Ernst Loidl, primers líders de la prova, es veien obligats a abandonar quan una junta del sistema d’injecció de carburant es va perdre i el seu Audi es va veure envoltat en flames ràpidament.

Amb aquests precedents i unes pistes relativament ràpides, no massa trencades i suaus, Pascal Gaban i Eddy Chevaillier se situarien al capdavant de la provisional a bord del seu Lancia Delta Integrale de Grup N, seguits en segona posició provisional pels francesos Alain Oreille i Gilles Thimonier, mentre que les italianes Paola de Martini i Umberta Gibellini baixaven fins la tercera posició provisional.

Un altre dels cridats a ser protagonistes de la prova en la lluita del títol de Grup N, els uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio, es veien obligats a abandonar la prova quan la corretja de distribució del seu Lancia Delta Integrale es trencava. Els suecs amb idèntica montura Fredrik Skoghag i Claes Billstam havien d’abandonar quan la seva bomba de benzina deixava de treballar, mentre que Paola de Martini i Umberta Gibellini havien de retirar-se en els darrers compassos del dia en quedar-se sense junta de culata.

La tercera etapa, la més dura de totes, es dirigia cap al port de San Pedro, a través dels boscos de Tai on resideix bona part de la indústria de la fusta ivoriana, des d’on enfilarien cap a Yamoussoukro. Els líders provisionals Pascal Gaban i Eddy Chevaillier van patir numbrosos contra-temps en aquesta etapa, que els van fer perdre un total de 2 hores, principalment van tenir un forat en el seu radiador que els obligava a aturar-se de tant en tant mentre el cotxe de servei no acudia al seu rescat i substituien l’element, poc després una junta de transmissió del seu eix frontal dret es va perdre, però afortunadament pels belgues les assistències no eren gaire llunyanes.

Mentrestant Alain Oreille i Gilles Thimonier que podien treure partit dels problemes dels líders, havien d’aturar-se als boscos de Tai per retirar la gran quantitat de fang que s’acumulava en el seu radiador i que provocava que el seu cotxe s’escalfès; més endavant els francesos van precisar d’unes assistències de 14 minuts als voltants de Yamoussoukro el que els va endarrerir encara més. D’altra banda els belgues amb Mazda 323 Gregoire de Mevius i Willy Lux havien d’abandonar la prova quan algú va oblidar posar carburant en el seu dipòsit en un dels punts d’assistència.

Tots aquests incidents van facilitar que els belgues Jean-Pierre van den Wauwer i Luc Manset passessin a liderar provisionalment la prova africana amb un avantatge de 20 minuts i 56 segons vers Alain Oreille i Gilles Thimonier, els quals afortunadament aconseguien mantenir la segona posició, mentre que Pascal Gaban i Eddy Chevaillier eren tercers de tan sols 9 equips supervivents, però a més de 2 hores dels primers classificats provisionals.

Després d’un llarg descans a Yamoussoukro, la competició es reprenia de nit per anar de nou cap a Abidjan i finalitzar així la tan dura prova. Només iniciar-se l’etapa Alain Oreille i Gilles Thimonier canviaven la caixa de velocitats com a precaució, el que els feia sortir en vuitena posició a pista, per tal de trobar-se amb la via més neta de pols en suspensió, els de Renault van penalitzar en dues ocasions avançant-se a la seva sortida i així finalment ser quarts en la pista.

Més endavant Jean-Pierre van den Wauwen i Luc Manset perdien 25 minuts en quedar-se clavats en un fangar, el que va permetre que els francesos s’acostessin als belgues, i els membres de Renault comencessin a especular amb una possible victòria, si bé Oreille-Thimonier només apretaven fort l’accelerador en aquelles seccions en les que els riscs eren ínfims, doncs el seu objectiu era el títol de Grup N i no la victòria absoluta.

Per llavors, l’altre dels rivals pel Grup N que seguien en competició, els belgues de Lancia Pascal Gaban i Eddy Chevaillier havien d’abandonar el ral·li en trencar-se la corretja de distribució del seu Delta Integrale mentre que els líders provisionals i compatriotes seus, Jean-Pierre van den Wauwen i Luc Manset, atropellaven una cabra trencant dues làmpades del seu Toyota Corolla GT, afortunadament pels belgues ja era de dia i l’incident no va revertir gaire importància.

Quan aquests tenien la victòria al seu abast, un pern de biela es va trencar provocant que el seu motor s’aturés bruscament, tot i ser remolcats per un cotxe d’assistència, els oficials van caçar als belgues "in fraganti" veient-se llavors obligats a abandonar la prova, moment en el que Alain Oreille i Gilles Thimonier heredaven la primera posició la qual ja conservarien fins a l’arribada a Abidjan amb un retard acumulat de 8 hores 32 minuts i 54 minuts.

Per darrera dels pilots de Renault, uns altres francesos, Patrick Tauziac i Claude Papin completaven el recorregut en segona posició a 3 hores 3 minuts i 36 segons dels guanyadors amb el seu Mitsubishi Starion de Grup A, i tancant el podi s’hi trobava un altre equip de pilots francesos, el format per Adolphe Choteau, de 62 anys, i Jean-Pierre Claverie amb un Toyota Corolla, els quals finalitzaven a 5 hores 8 minuts i 13 segons dels vencedors.

A la gesta d’acabar, s’afegia la del podi per al veterà pilot de 62 anys, que hi establia un record dificilment superable.

El campionat de pilots estava ja decidit en favor de Massimo Biasion en el passat Sanremo, a més a més, l’absència dels principals pilots del campionat, va provocar que els resultats obtinguts en la prova ivoriana fossin pràcticament intrascendents a efectes de campionat deixant el subcampionat per decidir en el RAC britànic que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	106
Alessandro Fiorio	65
Mikael Ericsson Didier Auriol	50 50

En el campionat de constructors, que ja estava decidit a favor de Lancia des del passat Sanremo, la general restava inalterada ja que la cita ivoriana no otorgava punts en el campionat.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	84
Mazda	59

Shinozuka-Meadiws repetien victòria a la Costa d’Ivori en la seva última edició mundialista.

Figurant com la dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 24è Ral·li Costa d’Ivori finalitzava a Abidjan el dilluns 2 de novembre de 1992. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots, seguia fidel a la seva filosofia de celebrar-se en carreteres obertes al tràfic i sense especials cronometrades com a tals, sinó 96 controls horaris al llarg d’uns sectors competitius de promitjos gairebé impossibles i que per si sols ja anaven fent la classificació. El recorregut de la prova tenia una distància de 3056,44 km, la qual era superada per només 13 equips dels 42 inscrits i participants.

La puntuabilitat en el campionat belga va portar a Thiry-Prévot fins a la Costa d’Ivori on van guanyar la classe nacional.

La 24ena edició del ral·li acabaria esdevenint a postieriori com la última dins el calendari mundial, tot i que la puntuabilitat dins el campionat belga de ral·lis, va nodrir la cita africana tradicionalment maltractada pel món dels ral·lis d’unes inscripcions interessants i rellevants, precisament en l’edició en la que la organització va presentar una millora espectacular no sent causa de malestar entre els participants.

La primera etapa del ral·li arrancava des d’Abidjan el dissabte al matí, per dirigir-se cap a Bouake, a la part central de la nació, des d’on retornarien altre cop a la capital ivoriana. Les tempestes que havien caigut en les jornades prèvies a la celebració del ral·li, van deixar les pistes per les quals els participants havien de pilotar els seus cotxes cobertes de fang i grans bassals d’aigua el que va generar els primers contra-temps als participants.

Els guanyadors de la última edició, el japonés Kenjiro Shinozuka i el seu copilot britànic John Meadows, veien com una averia eléctrica deixava el seu Mitsubihi Galant VR-4 treballant a tres cilindres, averia que posteriorment acabaria desencadenant en una fallada del turbo, element que la parella oficial de Mitsubishi es veuria obligada a canviar-lo en fins dues ocasions, el que allunyava substancialment a la parella portadora del dorsal número 1 de les primeres posicions en gairebé hora i mitja.

Una altra parella favorita a la victòria o si més no al podi, la formada per l’austríac Rudolf Stohl i l’alemany Peter Diekmann, patien una sortida de pista amb el seu Audi 90 Quattro en una zona de vegetació densa. Quan pràcticament la nit ja havia caigut, un grup de viletans armats amb matxets van anar a socorrer la parella pangermànica que finalment aconseguien retornar a la pista per uns breus instants, doncs Rudi Stohl tornaria a conduir el seu Audi a fora de la pista des d’on ja no tindrien opció de retornar i per tant es veien obligats a abandonar el ral·li.

Al terme de la primera etapa els pilots locals Patrick Tauziac i Christian Boy lideraven la prova amb una penalització acumulada d’una hora i 31 minuts, 5 minuts menys que el Nissan Pulsar GTi-R dels belgues Gregoire de Mevius i Willy Lux, llur objectiu era liderar la categoria de Grup N, mentre que els francesos amb Audi 90 Quattro Patrice Servant i Thierry Brion tancaven el podi provisional a 14 minuts dels líders i amb pràcticament la mateixa distància, 13 minuts, de marge vers els quarts classificats, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot que competien amb un Opel Kadett GSi de dues rodes motrius.

La segona etapa del ral·li conduia als participants fins a Yamoussoukro, la capital política del país en tractar-se de la ciutat natal del president, on hi havia programat un reagrupament, per retornar de nou fins Abidjan. Patrick Tauziac, el pilot d’origen vietnamita peró nacionalitzat francés i amb residència a Costa d’Ivori, i que va fer història l’any 1990 quan guanyava la corresponent edició de la cita africana occidental en ser el primer pilot asiàtic en guanyar un ral·li del mundial, i el seu copilot ivorià Christian Boy, es veien obligats a abandonar la present edició a causa d’una averia del seu embragatge quan encara no havien arribat al reagrupament de Yamoussoukro.

Aquest incident va deixar a Grégoire de Mevius i Willy Lux al capdavant de la provisional tot i pilotar un cotxe amb especificacions de Grup N, amb un marge de gairebé mitja hora vers els seus compatriotes Bruno Thiry i Stéphane Prévot. Poc després de sortir del reagrupament de Yamoussoukro però, els líders perdien totes les marxes del seu Nissan Pulsar GTi-R tret de la segona i la tercera velocitat, el que obligava al motor del seu cotxe a treballar a uns règims molt alts.

Grègoire de Mevius i Willy Lux aconseguien arribar a Abidjan, on a les assistències reemplaçaven la caixa de canvis averiada, si bé el motor del seu cotxe ja havia quedat tocat pel gran esforç realitzat. Per darrera de les dues parelles belgues, Kenjiro Shinozuka i John Meadows aconseguien escalar fins a la tercera posició provisional gràcies al seu pilotatge ràpid i no patir cap tipus de contra-temps, entrant a la nuetralització de l’etapa amb 37 minuts de retard vers els líders.

Dilluns 2 de novembre es celebrava la tercera i última etapa del ral·li, que com les dues anteriors, es disputava per la regió central del país, abandonant així les tradicionals i duríssimes pistes del bosc de Tai o les aturades a la ciutat costanera de San Pedro. En aquesta ocasió el reagrupament es realitzava a Agboville, i com si d’una maledicció es tractés, els líders a la sortida de l’etapa no hi arribaven per segona jornada consecutiva. En aquesta ocasió els afectats van ser Grégoire de Mevius i Willy Lux, quan aquests intentaven mantenir a ratlla Kenjiro Shinozuka i John Meadows que ja havien superat a Bruno Thiry i Stéphane Prévot en la segona posició, veien com el radiador del seu Nissan Pulsar GTi-R es colmatava de fang ocasionant un sobreescalfament que acabava amb la vida del seu motor tocat.

D’aquesta manera la parella oficial de Mitsubishi, Kenjiro Shinozuka i John Meadows, es trobava liderant la cita ivoriana, quelcom impensable després dels problemes que havien patit en el transcurs de la primera jornada. Gràcies a conservar la posició fins al terme del recorregut, la parella nipona-britànica aconseguia guanyar el ral·li per segon any consecutiu amb una penalització total de 4 hores 9 minuts i 41 segons, 1 hora 23 minuts i 18 segons menys que Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els quals pujaven a un podi del mundial per primera vegada a la seva carrera alhora que donaven a Opel el seu vint-i-cinquè i últim podi al campionat. Situació paral·lela van viure Patrice Servant i Thierry Brion, els francesos pujaven per primera vegada en un podi del mundial gràcies a completar el recorregut a 1 hora 28 minuts i 21 segons dels guanyadors alhora que donaven a Audi el seu últim podi mundial.

Servant-Brion pujaven per primera vegada al podi donant a Audi el seu últim podi.

En la categoria de Grup N, els belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux van exercir el seu rol de favorits en bona part de la prova, figurant fins i tot en bona part d’ella com els líders absoluts de la mateixa, fins que el motor del seu Nissan Pulsar GTi-R va dir prou en el transcurs de la tercera i última etapa, moment en que el cotxe homòleg dels japonesos Hiroshi Nishiyama i Hirashi Yamaguchi passaven a liderar la classe alhora que ocupaven la quarta posició absoluta. Els nipons conservaven la posició fins al terme del ral·li, pel que gràcies a la victòria i l’abandonament de Grégoire de Mevius, Nishiyama passava a liderar la provisional del campionat amb tres punts de marge vers els belgues.

La manca de pilots rellevants en el certamen pel qual la prova africana només hi donava punts, el de pilots, va ocasionar que la taula provisional del campionat, i força apretada en la seva part alta, no patís cap canvi rellevant i que per tant Didier Auriol es mantinugés com a líder de la mateixa amb 13 punts de marge vers el seu company d’equip Juha Kankkunen i amb 16 en relació al madrileny de Toyota Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Didier Auriol	120
Juha Kankkunen	107
Carlos Sainz	104

La prova ivoriana no otorgava punts en el campionat de constructors, pel que aquest es mantenia congelat en relació al terme a l’anterior Sanremo, on Lancia acumulava la màxima puntuació possible i Toyota la seguia a 32 punts d’aquesta.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	108
Ford	84

McRae-Grist guanyaven un ral·li plagat d’errades.

El diumenge 2 de novembre de 1997, i amb 49 equips presents en ella, tenia lloc la cerimònia de clausura del 10è Ral·li d’Austràlia a Perth. La prova, que era la tretzena ronda en el calendari del campionat del món de l’especialitat, donava punts en els certàmens destinats a pilots, constructors, mundial de producció i FIA 2-L, el que permetia als organitzadors penjar una llista oficial d’inscrits amb 87 equips. Tots ells iniciaven el dijous 30 d’octubre a recòrrer les 24 proves especials programades de 421,42 km de lluita contra el cronòmetre.

En una darrera jornada expectacular, Mäkinen-Harjanne gairebé aconseguien la victòria.

Un any més, Langley Park acollia una superespecial espectacle de 2,20 km que servia per obrir la competició. Aquesta es celebrava el dijous al vespre i els participants l’afrontaven de dos en dos. Els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet així com els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, hi empataven al millor registre i atresorant només 1 segon de marge vers altres aspirants a victòria com els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander o els companys d’equip dels espanyols a la marca de l’oval Juha Kankkunen i Juha Repo, pilot que acumulava 4 victòries en la cita.

Donada la poca distància d’aquesta superespecial espectacle i les gairebé inexistents diferències assolides, aquesta resultava ser pràcticament intrascendent, deixant pas a la competició real l’endemà divendres, quan es celebraven 9 especials cronometrades forestals i una nova passada per l’especial de Langley Park, assolint així els 159,48 km de distància de la primera etapa. Els líders provisionals del campionat i campions en vigència, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne iniciaven el ral·li amb mal peu, quan el seu Mitsubishi Lancer Evo IV es negava a arrancar, en ser emputjats pels seus mecànics, els dels tres diamants vermells rebien una penalització de 30 segons, amb el que la parella finlandesa es veia obligada a anar remontant d’entrada.

Didier Auriol i Denis Giraudet s’imposaven en la primera cronometrada del dia i passaven a liderar la general en solitari, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya s’hi deixaven 4 segons i baixaven fins al tercer lloc. Pitjor era el cas dels seus companys Juha Kankkunen i Juha Repo, els pilots perdien prop d’un minut en colisionar contra un arbre, a conseqüència de l’impacte la suspensió quedava malmesa, la qual es trencava en l’especial següent fent perdre 16 minuts adicionals a la parella finlandesa.

Un escratx i un segon temps escratx aconseguits de manera consecutiva per part dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, permitien als pilots introduir-se en places de podi, mentre que qui arribava al liderat provisional desplaçant-ne a Didier Auriol i Denis Giraudet, eren uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, els quals celebraven la posició adquirida amb un millor temps en la quarta especial cronometrada del dia, un escratx que era ex-aequo amb els francesos de Toyota.

Els britànics de Subaru reemprenien el fil guanyador imposant-se en les dues passades consecutives per l’especial Muresk, mentre que els seus companys de formació, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi desplaçaven del liderat a Richard Burns i Robert Reid. Acte seguit Juha Kankkunen i Juha Repo s’anotaven el seu segon escratx de la jornada, després de l’aconseguit en la tercera cronometrada i sent tots dos en les dues especials més llargues del dia, que permetien als finlandesos maquillar una mica el resultat, mentre que la parella sueca recentment ascensa al liderat, hi aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps, confirmant així les bones sensacions.

En les assistències Carlos Sainz i Luis Moya canviaven la configuració de les suspensions, així com s’inclinaven per una altre opció de pneumàtics més amples després d’haver vist que els escollits a primera hora del matí no eren gens adequats. Els canvis que els espanyols introduien al seu Escort WRC, milloraven notablement el comportament del cotxe, el que permetia a la parella de l’oval anotar-se el seu primer escratx del dia, un escratx que tanmateix tenia poc efecte doncs hi empatava a temps amb Didier Auriol i Denis Giraudet, els pilots que tenia classificats just per davant en la provisional i la distància de la cronometrada era de les més curtes de l’etapa i del ral·li.

Una errada de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la darrera especial cronometrada forestal del dia, la segona passada pel clàssic tram d’Helena, provocava una sortida de pista dels líders que hi cedien una mica més de 2 minuts i quatre posicions a la general, passant a ocupar el seu lloc al capdavant de la general els seus companys d’equip britànics Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet s’hi anotaven el segon escratx consecutiu, al que s’hi afegiria un tercer en la darrera prova del dia, la superespecial espectacle de Langley Park; on els pilots de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi feien 1 minut tard i rebien 10 segons més de penalització.

Amb tots aquests incidents i manca de lideratge clar s’arribava a la conclusió de la primera etapa, a la que Colin McRae i Nicky Grist hi arribaven com els líders provisionals amb 9 segons de marge vers els seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven les posicions de podi a 31 segons dels de la constelació de les Plèiades, en el que era la millor actuació de la parella francesa dalt del nou Toyota Corolla WRC i amb 20 segons de marge amb els qui ja s’havia anunciat que la temporada següent serien els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander eren cinquens a 1 minut i 18 segons dels seus companys d’equip, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, amb els 40 segons de penalització rebuts, eren sisens a 1 minut i 41 segons dels líders.

La segona jornada de competició tenia una distància cronometrada inferior a l’anterior, 150,93 km, els quals es repartien al llarg de 9 proves especials. Unes especials a les que els finlandesos de Ford Juha Kankkunen i Juha Repo ja no hi farien front, doncs la gran quantitat de temps cedit al llarg de la jornada anterior, impossibilitava als pilots de poder ajudar als seus companys en la missió de restar punts als seus rivals en la cursa pel campionat.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, així com Didier Auriol i Denis Giraudet empataven a l’escratx en la primera especial del dia, la qual tenia una distància molt curta i el seu pes en el curs del ral·li insignificant, peró que si més no deixava palesa una certa millora de la parella finlandesa de Mitsubishi en quan aquesta s’anotava el seu segon escratx consecutiu en la següent especial programada.

Qui també mostraven milloria, tot sigui dit per una millor posició de sortida als trams, eren els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els de Ford feien més ajustos en les suspensions del seu Escort WRC en les assistències i ara el seu cotxe tenia un comportament millor, el que permetia als pilots imposar-se en la tercera i la quarta prova especial cronometrada del dia i superar així als francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, ocupant el lloc que aquests tenien en el podi provisional. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne seguien mostrant el seu progrés amb el segon millor temps en les dues especials que guanyaven els de Ford, si bé els de Mitsubishi només aconseguien guanyar una posició després de l’accident de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que ara si es veien forçats a abandonar la cita australiana.

Els campions mundials s’imposaven en la cinquena prova especial, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya hi aturaven el cronòmetre just per darrera seu, traient als companys britànics dels primers, Richard Burns i Robert Reid, 13 segons que els hi permetien rellevar-los en la segona posició de la taula global de temps. Espanyols i finlandesos empataven a l’escratx en la sisena, mentre que en la setena i vuitena els de Ford eren els més ràpids per davant de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Carlos Sainz i Luis Moya posaven així setge al liderat de Colin McRae i Nicky Grist, mentre que per la parella de Mitsubishi encara els hi quedava una mica per cardar per arribar a guanyar posició.

La tercera passada per la superespecial espectacle de Langley Park tancava la competició del dia, on Colin McRae i Nicky Grist s’hi deixaven perdre 6 segons per tal que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya els superessin i passessin a obrir pista l’endemà diumenge. Per la seva part Didier Auriol i Denis Giraudet eren els homes més ràpids en la pista i la parella francesa aconseguia així estrènyer el cèrcol sobre la posició de Richard Burns i Robert Reid.

Amb l’entrada al parc tancat de Perth es completava la segona jornada de competició, la qual deixava en primera posició als pilots de Ford Carlos Sainz i Luis Moya per 2 segons de marge en relació als britànics Colin McRae i Nicky Grist. Uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, tancaven el podi provisional a 30 segons dels líders i amb només 6 segons de coixí amb els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne recuperaven gairebé 1 minut al llarg de la jornada i fitxaven en la cinquena posició a 53 segons dels espanyols.

La competició es completava el diumenge amb el bucle de Bunnings, el qual es trobava composat per 4 trams, South, East, West i North, que totalitzaven 111,01 km de lluita contra el cronómetre. Els líders provisionals iniciaven la competició de la pitjor manera possible, quan a l’onzè quilómetre cronometrat de la primera especial, el motor del seu Ford Escort WRC deia prou, deixant els espanyols tirats al voral a l’espera que un helicòpter els passés a recollir. Aquest incident deixava de nou obrint pista als britànics Colin McRae i Nicky Grist, que lógicament també recuperaven el liderat.

L’altra cara de la moneda eren els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Els pilots tenien una bona posició de sortida als trams i en haver-se acostat perillosament als seus rivals en la jornada anterior, els de Mitsubishi s’anotaven tots els millor registres possibles del dia per tal d’entrar en les posicions de podi i quedar-se ben aprop de guanyar el ral·li. Si bé no va ser fins la tercera especial dominical que els dels tres diamants vermells es guanyaven un lloc al podi i en detriment dels seus companys d’equip Richard Burns i Robert Reid que feien el viatge a la inversa, passant del segon al quart lloc, la parella demostrava la seva pasta campiona.

En entrar per quarta vegada al parc tancat de Perth, es donava per finalitzat el 10è Ral·li d’Austràlia, el qual es resolia amb la victòria dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, els quals invertien un temps total de 4 hores 5 minuts i 31 segons per a cobrir els 421,42 km cronometrats del recorregut. Amb 6 segons de retard vers el temps dels guanyadors cobrien la mateixa distància els pilots Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet donaven a Toyota el primer podi del Corolla WRC aturant el cronòmetre 21 segons després que els primers classificats.

Auriol-Giraudet donaven el primer podi al Corolla WRC.

En el campionat de producció la prova va tenir un clar color dels pilots que habitualment competien al Campionat Asia-Pacific, doncs l’única presència europea la formaven el valencià Luis Climent i el català Àlex Romaní, i aquests es van veure forçats en la tercera prova especial quan el motor del seu Mitsubishi Lancer Evo III deia prou. El japonès Katsuhiko Taguchi i el malaisi Roland Pickering esdevenien els primers líders de la classe, anant-se’n a dormir el divendres en aquesta posició, peró en el transcurs de la segona etapa del ral·li, aquests accidentaven el seu Mitsubishi Lancer Evo III cedint el testimoni al Subaru Impreza 555 del japonès Shigeyuki Konishi i el neozelandès Tony Sircombe els quals van conservar la posició fins al terme de la prova per tal de donar a la marca de la constelació de les Plèiades la seva primera victòria en gairebé 18 mesos de competició al mundial.

A efectes de campionat, Shigeyuki Konishi havia completat el Ral·li de Nova Zelanda en segona posició, pel que aquesta victòria li permetia acumular 21 punts en el certàmen i escalar fins la tercera plaça, a 5 punts de l’austríac Manfred Stohl. L’uruguaià Gustavo Trelles, que ja s’havia proclamat campió a Finlàndia i que per tant desestimava la gran inversió de viatjar fins Austràlia, atresorava per llavors 84 punts.

Konishi-Sircombe donaven la victória a Subaru 18 mesos després.

Entre els vehicles de dues rodes motrius i motor atmosfèric de 2000 cc, el FIA 2-L, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander exercien un control ferri de la categoria des dels primers compassos de la mateixa, anant-se’n a dormir ja el divendres amb gairebé 3 minuts de marge al capdavant. Una diferència que va anar creixent davant els problemes que patien els seus companys d’equip, els catalans Oriol Gòmez i Marc Martí, en la transmissió, suspensions i pneumàtics o la manca de competitivitat dels Škoda oficials.

La parella finlandesa de SEAT, malgrat patir una averia elèctrica en la penúltima prova especial del ral·li que aturava en fins a dues ocasions el motor del seu cotxe, finalment feia entrada a Perth en la primera posició amb gairebé 6 minuts de marge sobre els txecs Pavel Sibera i Petr Gross, mentre que l’altra parella de la marca catalana recuperava posicions per acabar tancant el podi de la categoria. En clau de campionat SEAT ja s’havia proclamat campiona a Itàlia, amb el que el seu resultat a les antípodes els hi permetia descartar un dels mals resultats aconseguits a principis de temporada al vell continent.

Rovanperä-Silander no van tenir rival en el FIA 2-L.

La victòria que aconseguia Colin McRae a la vella colònia britànica, permetia al pilot escocès arribar fins la segona posició de la taula del campionat per a pilots, superant pel camí al madrileny Carlos Sainz, llur abandonament l’apartava matemàticament de la lluita per la corona mundial. Tommi Mäkinen es mantenia en la primera posició amb 10 punts de marge vers el pilot de Subaru, amb el que tot es decidiria al RAC que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Colin McRae	52
Carlos Sainz	47

En el campionat de constructors, la victòria brindada per Colin McRae i Nicky Grist a Subaru, unit a l’abandonament dels dos Ford, donava el títol mundial als de la Constelació de les Plèiades, mentre que Mitsubishi, que situava els seus dos cotxes en la línia de meta en la segona i quarta posició, superava als de l’oval per un sol punt.

Constructor	Punts
Subaru	104
Mitsubishi	82
Ford	81

La victòria de Hirvonen-Lehtinen al Japó resultava estèril amb el podi dels seus màxims rivals.

Figurant com la penúltima ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, la vuitena edició del Ral·li de Japó tenia un recorregut format per 29 proves especials cronometrades d’una distància total de 343,69 km, a les que els 86 equips participants dels 87 que prèviament hi havia formalitzat inscripció, començarien a fer front el divendres 31 d’octubre de 2008. La cita nipona, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i pilots de vehicles de producció, era completada per 57 equips els diumenge 2 de novembre de 2008 a Sapporo.

Latvala-Anttila van ser els encarregats de donar una mica d’emoció a un ral·li que no en va tenir massa.

La primera jornada del ral·li tenia en el seu programa 10 proves especials de 90,48 km de distància, les quals es trobaven repartides en 4 trams forestals, pels que s’hi passaven matí i tarda, i dues especials espectacle que tancaven la competició a l’estadi de Sapporo.

Sapporo va ser la seu dels Jocs Olímpics d’hivern l’any 1972, i la neu en els vorals de les pistes en donava testimoni, de fet aquest element va obligar als organitzadors a cancel·lar les dues passades pel tercer tram, així com la segona passada pel quart tram del bucle. Els finlandesos de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, iniciaven el seu concurs nipó imposant-se en les dues primeres proves especials programades, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en el quart i últim del matí per intentar ficar-se en les posicions de podi que li donarien el seu cinquè títol mundial, una opció per llavors barrada pels Focus RS WRC’07 de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de François Duval i Patrick Pivato.

A la represa, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar en les dues primeres proves del bucle, ara cinquena i sisena especial cronometrada, mentre que la parella de l’equip Stobart formada per François Duval i Patrick Pivato, superava en un primer moment a l’oficial formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, per a continuació veure’s obligats a abandonar el ral·li en patir un fort accident lateral que causava lesions de consideració a la pelvis i tíbia del seu copilot francès. Com a conseqüència de l’accident l’especial es neutralitzava al pas del vuitè participant per a que l’ambulància pogués evacuar al pilot, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien així l’anhelada plaça de podi.

L’activitat del primer dia es tancava a l’estadi de Sapporo, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen seguien demostrant la seva velocitat en imposar-se en les dues passades per l’especial. Tot plegat donava a la parella finlandesa un marge de 26,2 segons vers els seus companys i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila al terme de la primera etapa, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, que pilotaven amb molta cura, entraven al parc tancat en la tercera posició a 30,6 segons dels líders provisionals, però amb la tranquil·litat de gaudir d’un marge gairebé idèntic, 29,7 segons, vers els quarts classificats, el Subaru Impreza S14 WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot.

Seguint el model de la primera etapa, la segona jornada constava de 10 proves especials, les quals també es repartien al llarg de 4 trams forestals a doble passada, més dues passades per l’especial espectacle de Sapporo, si bé en aquesta ocasió el tràmit suposaven 156,78 km de lluita contra el cronòmetre, als que la pluja hi afegia la seva dosi de dificultat extra.

Dani Sordo i Marc Martí s’havien vist obligats a abandonar la competició en la sisena especial de la primera jornada a causa d’una averia en el turbo, i amb el millor registre de la primera cronometrada sabatina començaven així a recuperar posicions, mentre que els líders, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, patien un petit impacte sense massa conseqüències. Amb el millor temps del segon tram, Petter Solberg i Phil Mills superaven als seus companys d’equip i esdevenien així en els primers aspirants a plaça de podi, és a dir els quarts classificats.

La tercera cronometrada era la més llarga de tot el recorregut amb 33,66 km competitius, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’emportaven l’ensurt del dia en trobar-se uns cérvols enmig de la pista, mentre que els seus companys d’equip, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, confirmaven el seu segon lloc amb el millor registre. L’activitat matinal es tancava amb un millor registre de Henning Solberg i Cato Menkerud i amb els tres primers equips classificats separats per tan sols 6 dècimes de segon.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials cronometrades, el trio capdavanter recuperaria el seu rol dominant, i així Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor temps en la cinquena especial, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la sisena i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la setena i vuitena final. Alhora, en la setena prova especial, Sébastien Loeb i Daniel Elena notaven que el seu Citroën C4 WRC votava massa, el que els feia perdre uns 20 segons a final de tram, pel que els campions del món optaven per endurir les suspensions en l’enllaç cap a la vuitena prova especial, on els germans Solberg, Petter Solberg i Phil Mills i Henning Solberg i Cato Menkerud, perdien posicions en patir respectives punxades.

Tal i com havia iniciat l’etapa, Dani Sordo i Marc Martí tancaven la jornada imposant-se en el cronòmetre en les dues passades per l’especial espectacle de Sapporo, si bé en la primera d’elles el seu escratx era ex-aequo amb els finlandesos de Suzuki Toni Gardemeister i Toni Tuominen, mentre que per davant les distàncies pràcticament restaven igual.

Així doncs l’entrada al parc tancat de Sapporo es feia el dissabte al vespre amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la primera posició per 15,5 segons de marge vers els seus companys d’equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena es començaven a veure’s obligats a conformar-se amb el tercer lloc en fitxar a 53,5 segons de la primera parella de Ford, si bé la punxada de Petter Solberg i Phil Mills, deixava de nou a Chris Atkinson i Stéphane Prévot com els màxims perseguidors dels homes de Citroën, però a minut i mig ja de la seva posició.

La competició es completava diumenge amb la disputa de 9 proves especials més, 4 trams nous pels que s’hi passava en dues ocasions, més una nova passada per l’especial espectacle de Sapporo per tancar el bucle matinal; amb el que en total la distància cronometrada arribava fins als 96,43 km.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, tot i guanyar la segona prova especial, així com marcar el segon millor temps en la cronometrada inaugural dominical, veien com els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila els hi retallaven distàncies en el que restava de bucle matinal, per tal de retornar a les assistències intermèdies amb només 4,9 segons de coixí, situació que va fer entrar en escena a Malcolm Wilson, màxim responsable d’M-Sport, preparador dels Ford, que ordenava el cessament de les hostilitats entre les dues tripulacions. Per la seva banda, Sébastien Loeb i Daniel Elena es dedicaven a cuidar el seu pilotatge per tal d’assegurar-se la tercera posició, la qual els hi comportava el seu cinquè títol consecutiu, amb el que els de Citroën es deixaven prop de 50 segons vers els líders provisionals.

Amb toc d’atenció per una banda i conservadorisme per una altra, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen obrien gap vers els seus acompanyants provisionals a les places de podi amb dos escratxs consecutius aconseguits a la represa de l’activitat als trams, mentre que en els dos restants poc o res passava, amb el que els finlandesos aconseguien finalment la seva 7ena victòria mundial en aturar el cronòmetre en un temps final de 3 hores 25 minuts i 3 segons, és a dir, 31,1 segons menys que els seus companys d’equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Tancant el podi s’hi trobaven uns exultants Sébastien Loeb i Daniel Elena a 2 minuts i 30,6 segons del millor temps.

Loeb-Elena es van limitar a trepitjar podi per esdevenir campions del món.

En la classe reservada als vehicles de producció, al llarg de tota la reduïda primera jornada va existir un estira i arronsa entre el noruec Eyvind Brynildsen i el francès Denis Giraudet amb el rus Evgeniy Novikov i el britànic Dale Moscatt, duel que finalment, i després que els primers ocupessin el liderat al llarg de tot el dia, en la primera passada per l’especial de Sapporo, s’inclinaria en favor del pilot rus i el seu copilot britànic, després de que la parella noruega-francesa cometés una errada.

Al llarg del bucle matinal del dissabte, Juho Hänninen i Mikko Markkula aconseguien sumar tots 4 escratxs possibles, el que permetia als finlandesos pujar des de la novena posició a 46,1 segons dels líders, fins a la segona a 17,0 segons d’aquests a l’entrada a les assistències intermèdies. Això feia esperonar a Evgeniy Novikov i Dale Moscatt, que amb un segon millor temps i un escratx a la represa, aconseguien distanciar-se en gairebé 1 minut dels seus més immediats perseguidors, si bé un mal temps per part dels líders en el setè tram del dia, tercer en el bucle de la tarda, deixava altre cop als finlandesos a l’abast del liderat a gairebé mig minut d’aquesta posició.

Finalment, i després d’un cert retall de segons per part de la parella finlandesa, l’entrada al parc tancat es feia amb els dos equips separats per 19,1 segons i amb el local Toshi Arai i l’australià Glenn MacNeall disposats a donar una dosi extra d’emoció en l’etapa dominical a 1,7 segons dels segons classificats.

Després d’un repartiment d’escratxs per part de les dues parelles europees en les dues primeres proves especials, Evgeniy Novikov i Dale Moscatt donaven el cop de gràcia en la tercera prova especial, la més llarga de la jornada, en la que els líders aconseguien acumular un marge de gairebé 1 minut vers els seus rivals. Amb tot ja pràcticament decidit en favor del rus i el britànic, un problema de transmissió aparegut en les dues últimes proves especials, feia que aquests perdessin la victòria per 6,3 segons en favor de Juho Hänninen i Mikko Markkula.

En clau de campionat, aquesta victòria que aconseguia Juho Hänninen al Japó, era la tercera de la temporada per al pilot, amb la qual el finlandès podia superar per 6 punts a l’absent Andreas Aigner, líder provisional de la classificació en el moment d’arribar a l’illa asiàtica.

De manera inesperada, Hänninen-Markkula aconseguien la victòria en el darrer instant.

Els 6 punts que aconseguia Sébastien Loeb a la cita nipona, eren suficients per a l’alsacià per esdevenir campió del món per cinquena vegada consecutiva, doncs el marge que aquest tenia vers el finlandès Mikko Hirvonen, segon classificat, era de 10 punts, puntuació atorgada per una victòria, però en cas d’empat, el francès n’acumulava ja 10 victòries per 3 per part del seu rival. Jari-Matti Latvala per la seva banda, gràcies als 8 punts que sumava a la prova, aconseguia empatar en la quarta posició amb Chris Atkinson, restant així a 9 de la darrera posició de podi ocupada per Dani Sordo.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Mikko Hirvonen	102
Dani Sordo	59

En el campionat de constructors la classificació es posava roent tot esperant la darrera cita, el Ral·li de Gales, doncs el gap entre Ford i Citroën s’estrenyia fins als 11 punts gràcies al doblet dels de l’oval. Subaru per la seva banda, seguia la seva cursa en solitari per la tercera marca del campionat, mostrant-se força menys competitiu que els seus dos predecessors, però un pèl superiors a l’equip Stobart i Suzuki.

Constructor	Punts
Citroën	175
Ford	164
Subaru	93

Röhrl-Geistdörfer guanyaven a última hora un ral·li que no volien correr, esdevenint campions del món.

Penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 14è Ral·li Costa d’Ivori finalitzava a la capital nacional, Abidjan, el dilluns 1 de novembre de 1982 amb només 6 equips presents a la cerimónia de clausura. La prova arrancava des de la mateixa ciutat el dimecres 27 d’octubre amb 51 equips presents a la línia de sortida per tal d’afrontar un recorregut de 4935 km repartits al llarg de 4 jornades de competició en les que les especials cronometrades no existien, sino uns controls horaris distribuits al llarg de les etapes anaven marcant per on havien de passar els pilots en un marge de temps imperat pràcticament impossible d’aconseguir. La prova africana només era puntuable per al campionat de pilots.

Eklund-Spjuth van fer un ral·li gairebé lliures d’incidents, permetent acabar en segona posició.

El principal punt d’interés de la prova era la lluita pel títol que estaven mantenint l’alemany Walter Röhrl i la francesa Michèle Mouton, si bé aquest duel a punt va estar de no produir-se. D’entrada per la negativa de Walter Röhrl a disputar la prova, ja que per al pilot alemany les proves maratonianes no eren del seu gust, però l’equip Opel el va persuadir per a que iniciés la prova, pel que el seu copilot Christian Geistdörfer va fer les notes acompanyat d’un altre copilot, el suec Bruno Berglund que copilotava en aquesta ocasió el segon Opel Ascona 400 utilitzat com a vehicle d’assistència ràpida.

D’altra banda, la nit anterior a l’inici de la prova, Michèle Mouton va rebre la terrible noticia de la mort del seu pare, si bé en un primer instant la pilot francesa estava disposada a retornar, després va reconsiderar la opció de correr per tal d’homenatjar a qui la va encoratjar a correr en el món dels ral·lis facilitant-li el seu primer cotxe de competició, un Alpine A110.

I amb aquesta convicció la parella galo-italiana van sortir a afrontar la primera etapa que portaria als pilots a cobrir la distància entre Abidjan fins a Yamoussoukro, ja que les pilots d’Audi, que debutaven en un ral·li africà, avantatjarien en 8 minuts l’Audi dels seus companys d’equip els quals tenien un paper d’assistència ràpida, parlem del pilot finlandès Hannu Mikkola i l’enginyer en cap de l’equip Roland Gumpert. Idea que no va ser tan bona com semblava d’entrada doncs Gumpert no era massa bo llegint notes i sobre el terreny era més dificil orquestrar les operacions d’assistència.

Arne Hertz, copilot habitual de Hannu Mikkola, també estava a la prova, però en aquesta ocasió copilotava a Stig Blomqvist, en un rol d’ouvreurs, advertint per ràdio dels perills que Michèle Mouton i Fabrizia Pons es poguessin trobar en les pistes ivorianes obertes al trànsit.

En tercera posició, a 12 minuts de les liders, s’hi situava l’Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals sense la tracció integral dels seus rivals, poc més podien fer en un terreny afectat per les pluges torrencials dels dies anteriors a l’inici de la prova, per darrera dels alemanys s’hi trobava el Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié.

D’altra banda, els Toyota Celica de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, així com Per Eklund i Ragnar Spjuth, es veien endarrerits quan en passar per torrents d’aigua o bassals grans, els seus cotxes es veien afectats per fallades elèctriques, quelcom que mai havia passat als cotxes de la marca i que deixava als responsables de l’equip totalment desimprovistos. A més a més, l’equip punta de llança, Waldegård-Thorszelius, es veien obligats a canviar la caixa de velocitats i la direcció, caient fins la novena posició provisional.

Les baixes en aquesta primera etapa van ser notables, sobretot pel caràcter amateur de molts dels inscrits que permetien assolir el mínim de 50 participants i així mantenir la categoria de mundialista de cara l’any següent, però en destacava una, la del Lancia 037 dels italians Adartico Vudafieri i Maurizio Perissinot, els quals debien retirar-se en l’enèssima fallada dels seus propulsors. De fet els italians van haver de completar els reconeixements en un Lada Niva després que el seu cotxe "muleto" també s’averiés el motor.

La segona etapa era un bucle amb inici i final a Yamoussoukro dirigint-se cap a la regió nord-oest del país a tocar amb les fronteres de Guinea i Mali, on els dos cotxes d’assistència ràpida en cursa d’Audi i Opel queien de la competició, en primera instància ho feia l’Ascona 400 de Björn Johansson i Bruno Berglund quan l’arbre de lleves es trencava i les vàlvules quedaven doblegades en picar contra els pistons. L’Audi de Hannu Mikkola i Roland Gumpert ho feia poc més tard després de l’enèssim problema de canvi i diferencial del Quattro, que els duia a l’exclusió en superar el màxim permés en retards.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons van haver de canviar el diferencial del seu Audi en la primera meitat de l’etapa, permetent que els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’acostessin a la seva posició, però en el retorn cap a Yamoussoukro, els d’Opel van perdre gairebé una hora en haver de canviar el pont posterior del cotxe completant la segona jornada en segona posició per la baixa de Hannu Mikkola i Roland Gumpert però ja a 59 minuts de les liders de la prova.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié havien d’abandonar la prova també, quan en una successió de 4 salts, en el quart Andrié va haver d’atendre un avís de ràdio i per tant no va poder advertir del perill al seu pilot, la recepció del salt va ser tan forta que la suspensió frontal del seu Renault 5 Turbo va quedar destrossada i la barra de direcció partida en dos permetent que el Toyota Celica dels suecs Per Eklund i Ragnar Spjuth entressin a ocupar posicions de podi, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius, lliures de problemes, escalaven fins la quarta posició provisional.

En la tercera jornada es repetia inici i final a Yamoussoukro, però en aquesta ocasió el recorregut feia un bucle en direcció sud fins a San Pedro per arribar a la frontera de Libèria. En el transcurs d’aquesta jornada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons van precisar canviar el radiador del seu Quattro només inciar-se l’etapa, per més endavant haver de fer intervencions de major importància en el seu cotxe com la substitució del diferencial i la caixa de canvis, el que va permetre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en un esforç d’última hora per tal d’afrontar la darrera jornada en primera posició en una cursa lliure de pols en suspensió, escurcessin substancialment les distàncies entre els dos equips arribant a ser en la neutralització de la tercera etapa de tan sols 18 minuts a favor de les pilots d’Audi.

En arrancar la quarta i última jornada, de retorn a Abidjan, es va produir un cop de teatre, quan l’Audi Quattro pintat amb els colors de Marlboro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons es negava a posar-se en marxa. Va ser precís modificar tot el sistema d’injecció del carburant, pel que les pilots van perdre una bona quantitat de temps. Per tal d’intentar recuperar el temps perdut en l’inici de la jornada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons van correr de valent prenent més riscos dels necessaris, a conseqüència dels quals van volcar el seu Audi. Ràpidament Stig Blomqvist i Arne Hertz van acudir en la seva ajuda i van tornar a posar el seu cotxe sobre les quatre rodes, però en l’incident Fabrizia Pons havia perdut les seves notes. Utilitzant un road-book precari van continuar com van poder el recorregut fins a Abidjan, on una densa boira hi afegia més complicacions per les pilots que finalment no van poder evitar l’inevitable, un fort impacte en sortir-se de la pista de nou que provocava tals danys que eren impossibles de ser reparats a temps obligant-les a abandonar la prova.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer també patien una sortida de pista en el punt que es sortien per segona vegada les pilots d’Audi, però els alemanys podien proseguir el seu camí cap Abidjan, trobant-se així amb la victòria en una prova a la qual no hi volien anar per no ser del seu gust amb una penalització acumulada de 8 hores 43 minuts i 30 segons. Per Eklund i Ragnar Spjuth completaven el recorregut amb 10 hores i 17 minuts de retard acumulat, o el que és el mateix, 1 hora 33 minuts i 30 segons per darrera dels guanyadors de la prova. Completant el podi s’hi trobava Björn Waldegård i Hans Thorszelius amb 11 hores de penalització, és a dir amb 2 hores 16 minuts i 30 segons de demora vers els pilots d’Opel vencedors.

Els problemes de la primera etapa no van permetre progressar més enllà a Waldegård-Thorszelius.

En el campionat per pilots, l’alemany Walter Röhrl esdevenia campió del món per segona vegada gràcies a la victòria que obtenia en terres africanes combinada amb l’abandonament de Michèle Mouton, ja que la diferencia entre els dos pilots era de 27 punts amb una sola cita per disputar-se, el RAC britànic. Per Eklund sumava de nou una posició de podi, el que permetia al pilot suec empatar amb el seu compatriota Stig Blomqvist el qual exercia d’ouvreur al ral·li africà.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	109
Michèle Mouton	82
Stig Blomqvist Per Eklund	55 55

En el campionat de constructors la general restava igual vers la finalització del Sanremo, ja que la cita ivoriana no otorgava punts en el campionat, pel que títol estava per decidir-se en el sempre complicat RAC, prova en la que a priori els Audi partien amb certa avantatge donat el sòl lliscant pel que es disputa i el baix rendiment que hi generalment mostrava Walter Röhrl en la cita britànica.

Constructor	Punts
Audi	104
Opel	102
Nissan	57

Patrick Tauziac, pilot francès nascut al Vietnam, esdevenia en el primer asiàtic en guanyar un ral·li del mundial

El dijous 1 de novembre de 1990 finalitzava a Abidjan el 22è Ral·li Costa d’Ivori, dotzena i per tant penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita africana occidental només era puntuable pel certamen reservat a pilots, el qual ja estava decidit ja a favor de Carlos Sainz des de l’anterior Sanremo, el que es va suposar una llista de inscrits pobre amb només 32 equips i sense les principals estrelles del mundial. La prova que no tenia trams, sino controls de pas, tenia un recorregut aproximat de 3088 km de distància que dels 32 equips que prenien la sortida el diumenge 28 d’octubre, només 14 aconseguien finalitzar-la.

Un cert desconcert en un control horari va evitar una lluita irreal per la victòria.

El ral·li arrancava el diumenge a les 10.30 del matí, per arribar a Yamoussoukro la mitjanit del dilluns després de cobrir 27 controls de pas i una distància total de 901,42 km. Els pilots francesos, peró residents a Costa d’Ivori, Patrick Tauziac i Claude Papin treien profit d’obrir pista gràcies al seu dorsal número 1, ja que en aquesta posició tenien un camp de visió més nítid sense l’estela de pols del participant anterior. Tot i aquest avantatge, Patrick Tauziac i Claude Papin arribaven a Yamoussoukro amb només 5 minuts d’avantatge vers el Mitsubishi Galant VR-4 oficial de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, mentre que Rudolf Stohl i Enrst Rohringer restaven en tercera posició amb el seu Audi 90 Quattro.

Els herois locals i guanyadors de l’edició de la cita l’any 1988 Alain Ambrosino i Daniel le Saux, en aquesta ocasió participaven en un modest Nissan March Turbo, el que els conduia a finalitzar aquesta primera etapa en quarta posició a 50 minuts dels líders i a pràcticament una mitja hora del darrera calaix del podi, pel que les seves opcions d’immiscir-se en la lluita per la victòria o un lloc al podi eren a priori remotes.

En aquesta primera etapa es van registrar un total d’onze baixes, entre les quals destacava la dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio quan aquests lideraven cómodament el Grup N i tenien serioses opcions de proclamar-s’hi campions mundials de mantenir el resultat; el pilot peró no veia una soca d’un arbre oculta entre les fulles i destrossava el seu Lancia Delta Integrale.

Després de descansar unes 16 hores a Yamoussoukro, el dilluns a dos quarts de cinc de la tarda, els 21 participants que restaven en actiu es disposaven a afrontar la segona etapa del ral·li, la més dura de totes del programa amb 1196,33 km de distància al llarg de 27 controls de pas, la qual finalitzaria el dimarts a les 17 a Daloa, a l’oest de la nació ivoriana. Al poc d’iniciar-se la segona etapa, una punxada afectava al Mitsubishi Galant VR-4 de Patrick Tauziac i Claude Papin, el que permetia al cotxe homòleg i oficial de la marca de Kenjiro Shinozuka i John Meadows passar a ocupar la primera posició provisional del ral·li i per tant una pista neta de pols.

Peró el seu liderat no seria massa llarg, doncs quan es dirigien a Man després de sortir del primer reagrupament de l’etapa que tenia lloc a Seguela, un error de notes comés per la parella oficial de Mitsubishi durant els reconeixements, enviava als líders al fons d’un esboranc on el seu cotxe hi aterrava de morro destrossant el radiador i altres parts vitals, els danys doncs obligaven a la parella japoneso-britànica a esperar a que algú de les seves assistències els portessin cap a casa. D’aquesta manera Patrick Tauziac i Claude Papin recuperaven el liderat de la prova amb un marge no massa ampli vers Rudolf Stohl i Ernst Rohringer, mentre que el pilot guanyador de la darrera edició, el francès Alain Oreille i el seu copilot Michel Roissard, pujava fins la tercera posició provisional amb el seu Renault 5 GT Turbo amb especificacions de Grup N superant entre d’altres a Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

En la recta final del ral·li, un control de pas es va situar uns metres per endavant del que s’hauria d’haver instal·lat, el que permetia als participants prendre dues vies, la prevista en un primer moment per la organització i una altra d’alternativa substancialment més curta. Patrick Tauziac i Claude Papin, entre d’altres, van decidir seguir amb la ruta marcada per la organització, és a dir el camí llarg, mentre que Rudolf Stohl i Ernst Rohringer van fer drecera. Quan els austríacs estaven a punt d’arribar al següent control de pas, un periodista els va alertar que els comissaris ubicats en aquell control els veurien venir pel camí incorrecte arriscant-se a rebre una penalització, motiu pel qual els segons classificats van decidir fer mitja volta i prendre el camí que haurien d’haver anat des d’un bon principi perdent uns 40 minuts en tot el procés.

Més tard la organització es va adonar de l’error d’ubicació del control, motiu pel qual va decidir cancelar totes les penalitzacions que els pilots hi havien sumat en el seu compte particular, mentre que es mantenien les del següent que si estava ubicat on indicava el carnet de ruta; tot plegat va permetre que Patrick Tauziac i Claude Papin gaudissin de 40 minuts més de marge en el seu liderat fregant gairebé la hora de marge, distància que pràcticament ja no es va moure en el que restava de prova.

A Abidjan doncs els 14 equips participants que havien aconseguit superar els 3088 km de recorregut hi entraven el dijous a partir de les 10 del matí, entre els que Patrick Tauziac i Claude Papin eren els qui menys penalitzacions acumulaven amb 4 hores i 54 minuts. Rudolf Stohl i Ernst Rohringer ho feien a continuació a 1 hora i 2 minuts del temps acumulat pels guanyadors, mentre que el podi ivorià el tancava Alain Oreille i Michel Roissard, pilot que repetia podi a la cita amb un Renault 5 GT Turbo de Grup N si bé l’any anterior aconseguia la victòria al ral·li.

Alain Oreille no va poder repetir la victòria de la temprada anterior, si més no tronava a trepitjar podi amb un N.

En el campionat de producció, Gustavo Trelles i Daniel Muzio lideraven amb el seu Lancia Delta Integrale en els primers compassos del ral·li, peró en tan bon punt van haver d’abandonar el testimoni el recollia Alain Oreille i Michel Roissard, els quals sense gaire problema acabarien assolint la victòria. A efectes de campionat, l’abandonament de Gustavo Trelles impedia al pilot uruguaià proclamar-se campió mundial a la Costa d’Ivori, que per a més desgràcia seva, veia com la victòria del pilot francès el ficava de ple en les travesses pel títol que es decidiria al RAC britànic que tancava la temporada si bé el de Renault no hi tenia prevista la seva participació.

En el campionat per pilots, únic certamen per al que la cita otorgava punts, les absències dels principals pilots del campionat, que ja estava decidit en favor de Carlos Sainz, així com l’anecdòtica victòria de Patrick Tauziac, no aportava canvis significatius en la part alta de la taula provisional, i no deixava de ser res més que la primera victòria d’un pilot d’origen asiàtic en el mundial.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	132
Didier Auriol	87
Juha Kankkunen	85

En el campionat de constructors la taula provisional restava congelada des del Sanremo, ja que la cita de l’oest d’Africa no otorgava punts pel certamen en el que Lancia ja era matemàticament campiona.

Constructor	Punts
Lancia	137
Toyota	128
Subaru	43

Amb Waldegård-Thorszelius fora de combat, res va aturar a Salonen-Harjanne cap la seva tercera victòria mundial.

El 13è Ral·li Costa d’Ivori 1981, penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, finalitzava el dissabte 31 d’octubre a Abidjan, capital del país, amb tan sols 9 dels 51 equips inscrits que emprenien la sortida des de la mateixa ciutat el dilluns 26 d’octubre. La prova no tenia especials cronometrades, sino un format molt similar al del Safari kenyà, amb 56 controls horaris situats entre diferents punts que s’havien de cobrir en carretera oberta, llurs velocitats promig eren pràcticament impossibles de complir sense penalitzar.

El fang i un Land Cruiser van permetre a Eklund-Spjuth finalitzar en segona posició.

La principal baixa amb la que s’iniciava la prova ivoriana, era l’absència dels Talbot oficials, i es que l’equip anglo-francès havia acumulat prou punts al llarg de la temporada com per no tèmer un bon resultat dels seus principals rivals, els nipons de Datsun, pel que Guy Fréquelin i Jean Todt passarien a pilotar un Peugeot 504 V6 Coupé, més acord al terreny i al caràcter afrancesat del país.

El ral·li majoritàriament es va desenvolupar en sec gràcies al canvi de data al mes d’octubre enlloc del mes de desembre de les dues edicions anteriors, si bé en el transcurs de la primera etapa una forta tempesta va pràcticament trencar la general provisional per la meitat. Entre els equips que es van veure perjudicats hi figuraven els dos principals pretendents a la corona mundial per pilots, els francesos Guy Fréquelin i Jean Todt i la parella finlandeso-britànica Ari Vatanen i David Richards a qui la tempesta els va suposar pilotar en unes condicions molt lliscants.

Entre els qui es varen escapar de la tempesta destacaven els Toyota Celica oficials dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Per Eklund i Ragnar Spjuth, classificats en aquest ordre en la provisional, seguits del Datsun Violet dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Si Guy Fréquelin i Jean Todt així com Ari Vatanen i David Richards es van veure sorpresos per la tempesta, va ser perque els de Peugeot es van veure afectats en els primers controls horaris per un problema en l’encès que els va endarrerir fins pràcticament fregar l’exclusió, mentre que els segons patien problemes amb el filtre de l’aire i més endavant colisionaven contra un camió que ocupava pràcticament tota la amplitud de la pista, malgrat que la organització va portar gran part del recorregut a un horari nocturn per evitar així el gran trànsit que hi havia.

L’impacte d’Ari Vatanen i David Richards amb el camió va ser tan fort, que pràcticament va ser impossible separar els dos vehicles sinistrats fins que Guy Fréquelin i Jean Todt, que venien per darrera i trobar-se el pas barrat, van ajudar als seus rivals els quals amb un cotxe molt malmés van continuar com van poder el recorregut, amb seriosos problemes de suspensió, carrosseria, llums, refrigeració i sense neteja parabrises, eina imprescindible en un clima tempestuós, que obligava a David Richards a fer i fer anar un neteja-parabrises improvisat.

En el camí cap a Yamoussoukro, ciutat en la que tenia lloc la primera aturada programada per dimarts al migdia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien d’abandonar la prova quan la lideraven sota la ferma pressió del Datsun Violet de Timo Salonen i Seppo Harjanne en trencar el motor del seu Celica, deixant el liderat en mans dels pilots finlandesos els quals prèviament havien avançat a Per Eklund i Ragnar Spjuth.

A partir d’aquest moment es va desenvolupar un duel entre les marques nipones, Datsun optava per acoplar un petit "winch" en el frontal dels seus cotxes, mentre que Toyota optava per situar unes planxes metàl·liques en el sostre dels seus Celica per tal de millorar la tracció en sóls complexos, diferents opcions per afrontar un mateix problema, els enormes bassals convertits en fangars que els esperaven i que tants episodis va protagonitzar com el que va afectar el Datsun de Timo Salonen i Seppo Harjanne i els Peugeot 504 V6 Coupé de Guy Fréquelin i Jean Todt i Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

Si bé no es va arribar a enregistrar cap baixa d’entitat en el transcurs de la segona etapa, que s’iniciava la matinada de dimecres per finalitzar a primera hora de la tarda del mateix dia a la mateixa ciutat de Yamoussoukro després de visitar la ciutat septrentional de Odienne, Per Eklund i Ragnar Spjuth es van veure endarrerits a causa d’una fuita d’oli preocupant en el seu diferencial frontal, baixant fins la tercera posició provisional entre el Datsun Violet dels kenyans Shekhar Mehta i Mike Doughty i el dels francesos Michel Mitri i Marcel Coppetti, els quals pilotaven la versió Grup 2 del model japonès. Aquest incident va permetre als membres de Datsun fer volar coloms amb la possibilitat de copar totes les posicions de podi amb un cotxe de la marca, fet que finalment no es va consumar.

Ja en la tercera jornada, que arrancava després d’un llarg descans el dijous al migdia, els 9 equips que restaven vius en competició es dirigien fins a la ciutat portuària de San Pedro, per retornar de nou a Yamoussoukro el divendres a primera hora del matí. Era una jornada maratoniana de 18 hores de competició, a través dels boscos de Tai en la que Timo Salonen i Seppo Harjanne van brillar amb un pilotatge fantàstic, tot i uns problemes d’encès en els darrers centenars de quilòmetres de l’etapa. Mentrestant Ari Vatanen i David Richards seguien patint els enèssims problemes en el seu Ford Escort RS1800, aquest cop un semieix trencat, un problema d’alternador i després un coixinet de roda trencat, tot i així els pilots seguien competint.

La quarta i última etapa es presentava com la menys intensa de totes, però en els 747 km de retorn cap a Abidjan un incident va ser el més destacat de la part final de la prova. En un dels molts fangars que hi havia en el recorregut l’equip Toyota hi va situar un Land Cruiser per en cas de necessitat, treure algún dels seus cotxes que s’hi poguessin quedar clavats, situació que van patir Per Eklund i Ragnar Spjuth. El Land Cruiser va entrar en acció per rescatar el Toyota Celica, i mentre retirava lentament el cotxe dels suecs, la seva presència va obligar als kenyans Shekhar Mehta i Mike Doughty a disminuir la seva velocitat, quelcom imprescindible per creuar un fangar amb vigor, pel que el seu cotxe es va quedar encallat al fang.

Els membres de l’equip Toyota, principals responsables de l’incident, lluny d’ajudar-los, van marxar de l’escenari deixant als kenyans clavats, els quals es van enfadar molt per la jugada, més quan en la tercera jornada ells havien ajudat als de Toyota a sortir d’un fangar amb el seu "winch" a l’espera que aquests rebessin ajuda dels seus mecànics. Amb tot els pilots de Datsun van perdre molt temps per reempendre la marxa, el suficient com per permetre a Per Eklund i Ragnar Spjuth recuperar la segona posició que aquests mantindrien fins a la conclusió de la prova.

Sense més lloc als problemes, Timo Salonen i Seppo Harjanne aconseguien guanyar la prova africana amb una penalització acumulada de 9 hores i 57 minuts. La victòria era la tercera del pilot finlandès i la segona de la parella precisament totes dues amb un Datsun. En segona posició, amb 1 hora i 12 minuts més de retard acumulat, completava el recorregut el Toyota Celica dels suecs Per Eklund i Ragnar Spjuth, mentre que la tercera posició del podi era pel Datsun Violet de Shekhar Mehta i Mike Doughty, a 13 minuts dels segons classificats, o el que és el mateix, a 1 hora i 25 minuts dels guanyadors de la cita ivoriana.

Mehta-Doughty van haver de conformar-se amb el tercer lloc despres d’una mala passada dels membres de Toyota.

En el campionat per pilots, el duel entre Guy Fréquelin i Ari Vatanen va quedar pràcticament estancat. El francès aconseguia sumar 8 punts de la cinquena plaça final, gràcies a l’ajuda del seu company Alain Ambrosino que penalitzava per tal de que aquest guanyés una posició, mentre que Ari Vatanen, tot i l’esforç realitzat per ell i el seu equip, amb prou feines sumava dos punts de la novena i última posició del ral·li, si bé el finlandès encara tenia per sumar un setè resultat, mentre que Fréquelin hauria de millorar el sisè lloc de Portugal.

Pilot	Punts
Guy Fréquelin	89
Ari Vatanen	81
Markku Alén	56

En el campionat de constructors la general s’estrenyia amb la victòria de Datsun a la cita africana, si bé les dues marques implicades en la lluita pel títol, Datsun i Talbot, ja havien aconseguit sumar 7 resultats i del que passés en el RAC Rally depenia bona part del devenir de la corona mundial. Ford tancava el podi com expectador excepcional

Constructor	Punts
Talbot	112
Datsun	106
Ford	80

Kenjiro Shinozuka esdevenia el primer pilot japonés en guanyar un ral·li del mundial.

Dotzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 23è Ral·li Costa d’Ivori finalitzava el dijous 31 d’octubre de 1991 a Abidjan, la capital nacional. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots, veia com els principals protagonistes del mundial li giraven l’esquena tot i que la lluita pel títol mundial estava molt calenta. Així només 37 equips s’hi inscribien oficialment dels que només 9 equips van aconseguir superar els 3272,82 km de recorregut repartits al llarg de 4 etapes i diferents controls horaris.

Tauziac no podia repetir la victòria de la temporada passada.

La cita, que també era puntuable per al campionat africà de ral·lis, s’iniciava amb una superespecial el diumenge 27 d’octubre que alhora serviria per dictaminar l’ordre de sortida al ral·li. Aquesta prova a més a més, era la única que es cronometrava en segons, passant la resta del ral·li a controlar els passos dels participants en minuts. Els pilots austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann esdevenien els homes més ràpids en aquesta especial a bord del seu Audi 90 Quattro, seguits d’aprop dels francesos residents a Costa d’Ivori i darrers guanyadors del ral·li, Patrick Tauziac i Claude Papin, en tercer lloc hi figurava el fill del líder, el lògicament també austríac Manfred Stohl i el seu copilot alemany Kay Gerlach els quals bàsicament s’ hi inscribien per poder exercir de cotxe d’assistència ràpida al seu pare.

En quan el ral·li va recuperar el seu tarannà de prova maratoniana i el pas dels participants pels punts de control es mesurava en minuts i no en segons, la parella austríaca líder va començar a perdre terreny vers el Mitsubishi Galant VR-4 de l’importador local de Patrick Tauziac i Claude Papin així com la versió més moderna i oficial del cotxe dels tres diamants vermells en mans del japonès Kenjiro Shinozuka i el seu copilot britànic John Meadows, els quals passaven a ocupar la primera i segona posició respectivament.

En l’equador de la primera jornada peró, en el camí cap al regarupament d’Abengourou, un problema de sobre-escalfament a causa del malfuncionament del ventilador del Mitsubishi Galant VR-4 de Patrick Tauziac i Claude Papin, enviava a la parella francesa a la 13ena posició provisional, afiançant al capdavant de la provisional a Kenjiro Shinozuka i John Meadows, llur Mitsubsihi oficial seguia funcionant com un rellotge.

En el retorn cap a Abidjan, els pilots francesos de l’importador local de Mitsubishi van fer una segona meitat d’etapa impecable, el que els permetia escalar fins la quarta posició provisional, mentre que altres pilots estrangers peró residents a la nació ivoriana es veien obligats a abandonar la prova abans d’arribar a la capital. Els primers en abandonar el ral·li van ser els francesos Patrick Copetti i Christophe Servant quan el motor del seu Audi 90 Quattro deia prou en el camí cap al novè punt de control. Mentre que una altra baixa destacable era la del pilot libanès amb nacionalitat francesa i resident a Costa d’Ivori Samir Assef i el seu copilot local Clement Konan, quan el seu Toyota Celica GT-4 es veia envoltat en un núvol de fum indicatiu de la ruptura del motor just abans d’arribar a l’últim control horari.

A l’arribada d’Abidjan, Kenjiro Shinozuka i John Meadows lideraven per un marge proper als 20 minuts vers els segons classificats, els francesos Patrice Servant i Thierry Pansolin, els quals pilotaven un Audi 90 Quattro com el que situava a Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann en la tercera posició a 2 minuts i mig d’ells. Tanmateix el fill del pilot austríac, Manfred Stohl, i el seu copilot Kay Gerlach havien d’abandonar la competició quan en intentar esquivar una vaca trencaven la direcció en colpejar contra una soca d’un arbre, el que permetia a a Patrick Tauziac i Claude Papin pujar fins la quarta posició provisional a 10 minuts per darrera del seu pare.

El dilluns a les 8 del matí, els 25 participants que restaven en actiu al ral·li es disposaven a sortir altre cop des d’Abidjan per fer camí cap a Yamoussoukro. Al poc temps de prendre la sortida els belgues Jean-Pierre van de Wauver i Daniel Nanson, que a punt van estar de guanyar l’edició anterior, veien com el seu Toyota Corolla sortia catapultat d’un forat i queia en un riu. Sense lamentar lesions, la parella belga es veia obligada a abandonar.

Més eentrada la segona etapa, Patrice Servant i Thierry Pansolin cedien força temps en intentar trobar la causa d’un problema elèctric en el seu cotxe, mentre que Patrick Tauziac i Claude Papin perdien pràcticament la mateixa quantitat de temps que els seus compatriotes en quedar-se encallats en un fangar. Per últim, Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann veien com l’embragatge del seu Audi 90 Quattro començava a patinar, probablement a causa de l’aigua i el fang acumulat, al que la parella austríaca va trobar en el vell remei d’injectar-hi Coca-Cola com una solució ideal per a que el seu cotxe treballés a la normalitat.

Tot aquest cúmul de contra-temps acumulats en les immediates posicions dels líders, va permetre a Kenjiro Shinozuka i John Meadows fer un canvi de diferencial i caixa de canvis preventiu abans de l’entrada a Yamoussoukro, perdent només 8 minuts vers els seus perseguidors, els quals passaven a estar capitanejats per Patrick Tauziac i Claude Papin després de que Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann es saltessin un encreuament a les portes de Yamoussoukro i els problemes elèctrics de Patrice Servant i Thierry Pansolin prosseguissin i no fossin solventats fins a la neutralització de l’etapa quan en un niu de cables hi trobaven un de trencat.

La tercera etapa del ral·li unia Yamoussoukro i Grand Berebi amb sortida de la ciutat central a les 12 del migdia del dimarts i arribada a la costanera el dimecres a les 2 de la matinada, amb un primer regarupament a Seguela i un altre a Gagnoa. Aquesta etapa era la més llarga de totes quatre que es celebraven, amb 29 punts de control de pas i 1087,62 km de distància a cobrir. Tanmateix aquesta etapa es va revelar com la més dura de totes, i si bé només s’havia de lamentar una baixa a l’arribada a Seguela, a Gagnoa només hi arribaven la meitat dels participants, és a dir, 9. Entre les baixes, les més destacables eren les que afectaven al Volkswgaen Golf GTi dels italians Piergiorgio Bedini i Luca Bonivicini així com al Nissan Pulsar GTi-R dels japonesos Hiroshi Nishiyama i Hiroki Sugiura, els quals es trobaven fent un fantàstic ral·li, immiscint-se en les primeres posicions tot i pilotar cotxes de Grup N.

Kenjiro Shinozuka i John Meadows feien una etapa sense lamentar cap contra-temps, el que els hi permetia superar en mitja hora més als segons classificats, els francesos Patrick Tauziac i Claude Papin, mentre que Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann cedien dues hores quan al poc de sortir de Seguela colpejaven amb un parapet i malmetien un braç de suspensió, tot plegat permetia als líders gaudir d’un marge de gairebé 2 hores vers els segons classificats i de 3 hores i mitja en relació als tercers de cara a la quarta i última etapa.

Amb gairebé 1 dia de descans, el dijous a la 1 i mitja de la matinada, els 9 equips que restaven en actiu en el ral·li prenien la sortida des de Gran Berebi per arribar a Abidjan a les 10 del matí del mateix dia resseguint pràcticament la costa ivoriana. Amb 10 controls de pas i 550,28 km de distància, aquesta etapa es podia pràcticament considerar un tràmit donades les característiques de la cita africana. Tot i aixó, els austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann patien un nou contra-temps en aquesta quarta etapa quan el seu diferencial posterior fallava; per sort seva, qui podia treure benefici de la seva averia, els francesos Patrice Servant i Thierry Servant, veien com l’embragatge del seu Audi 90 Quattro començava a patinar, tan que els hi va ser impossible pujar la rampa del podi final.

Sense lamentar baixes, finalitzava la 23ena edició del ral·li amb la victòria de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, la qual suposava la primera dels pilots en el mundial, alhora de ser la primera d’un pilot japonès en la història del mundial. Els oficials de Mitsubishi acumulaven 3 hores 30 minuts i 16 segons de penalització, 2 hores 8 minuts i 48 segons menys que Patrick Tauziac i Claude Papin, els quals pilotaven la versió anterior del Galant VR-4 propietat de l’importador ivorià de la marca nipona. Finalment Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann aconseguien tancar el podi a 4 hores 37 minuts i 45 segons dels guanyadors.

Stohl-Kaufmann van patir diversos contra-temps que els va fer conformar.se amb el tercer lloc.

En la categoria reservada als cotxes de Grup N, els japonesos Hiroshi Nishiyama i Hiroki Sugiura, famosos per haver competit en el Tour de Corse de 1990 amb un Nissan Skyline GT-R R32, prenien les regnes de la classe al volant del seu Nissan Pulsar GTi-R en els primers compassos de la cita ivoriana. Peró l’abandonament d’aquests en la tercera etapa, així com dels italians Piergiorgio Bedini i Luca Bonvicini, deixava pràcticament en solitari al Renault Clio 16S desenvolupat per Simon Racing dels francesos Philippe Doué i Laurent Urlique, doncs la única oposició amb la que comptaven era la dels belgues Nicolas Min i Joseph Lambert de menys nivell que el seu.

La victòria del pilot francés era anecdótica a efectes de campionat, mentre que l’absent Grégoire de Mevius es proclamava campió en tan bon punt es certificava l’abandonament d’Hiroshi Nishiyama tot i restar encara dues cites per a la conclusió del campionat.

Doué-Urlique es quedaven pràcticament sols en Grup N i guanyaven el ral·li.

En el campionat de pilots, únic certamen pel qual el ral·li hi donava punts, les absències dels principals animadors del mundial a la cita africana, així com el fet que sumessin punts pilots que pràcticament no n’acumulaven, va provocar que la general no patís canvis en la seva part alta, pel que el pilot madrileny Carlos Sainz seguia liderant la taula provisional per 8 punts de marge vers el finlandès Juha Kankkunen. Didier Auriol mantenia les seves remotes opcions amb 101 punts.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	131
Juha Kankkunen	123
Didier Auriol	101

Donat que la prova ivoriana no donava punts en el campionat de constructors, la victòria que aconseguia Mitsubishi a la ronda africana no suposava cap pas endavant per la marca dels tres diamants vermells, restant encara a les portes del podi del certamen.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	128
Ford	46

Märtin-Park evidenciaven que el Focus era un molt bon cotxe per a l’asfalt.

El diumenge 31 d’octubre de 2004, 36 equips s’aplegaven al voltant de la rampa de meta, ubicada per última vegada en la seva història a Lloret de Mar, per tal de celebrar la finalització del 40è Ral·li Catalunya – Costa Brava. La cita catalana, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors així com el mundial júnior, comptava amb 55 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 52 es personaven el divendres 29 d’octubre a la sortida del primer tram per tal d’afrontar un recorregut composat per 20 proves especials de 384,08 km de distància sobre asfalt.

Grönholm-Rautiainen venien cara la seva pell i acabaven la prova en segona posició.

El ral·li arrancava amb un bucle matinal de tres trams que a primera hora de la tarda es tornaria a celebrar, totalitzant-se així els primers 115,04 km cronometrats al llarg de 6 proves especials. Els belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot s’imposaven en la primera passada per La Trona, que encetava el recorregut de la 40ena edició del ral·li català, amb 7 dècimes de segon per davant dels recentment proclamats campions del món, Sébastien Loeb i Daniel Elena i 1,3 segons en relació als seus companys d’equip a Ford, l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park.

Alliberats de la pressió de conquerir la corona mundial, Sébastien Loeb i Daniel Elena decidien plantar cara als Ford sobre l’asfalt, a diferència del que passava quinze dies abans a Còrsega, i amb el seu primer escratx, el pilot francès i el seu copilot monegasc prenien el relleu als seus rivals belgues en el liderat. Durant la celebració de la tercera prova especial, darrera del bucle matinal, un aigüat va agafar per sorpresa a bona part dels participants, els quals amb gomes de sec els hi era difícil mantenir el cotxe en la traçada bona, uns d’aquests eren Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals s’hi envirollaven perdent-hi una quinzena de segons, si bé els de Citroën no perdien plaça, aquest incident habilitava als dos equips Ford per a que els hi poguessin disputar el liderat amb distàncies d’1 segon vers François Duval i Stéphane Prévot, els homes més ràpids en aquesta tercera especial, i 1,1 segons vers Markko Märtin i Michael Park.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen restaven en quarta posició a 7,3 segons dels líders, mentre que Carlos Sainz, que aprofitava el seu concurs al ral·li per acomiadar-se de l’afició, i Marc Martí eren cinquens a 13,8 segons. De cara a les segones passades, en base a la informació facilitada pels serveis meteorològics de l’equip, el madrileny i el català decidien muntar gomes toves així com optar per un reglatje de suspensions més tou també, peró la pluja mai va arribar i la configuració va resultar dolenta.

François Duval i Stéphane Prévot es tornaven a imposar en la segona passada per La Trona, amb el que els belgues recuperaven el liderat de la prova 2 dècimes de segon per davant dels seus companys de formació, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena baixaven fins la tercera posició a 4,6 segons del liderat. La reacció d’aquests era immediata, i amb el millor temps en la cinquena prova especial, els de Citroën recuperaven la primera posició amb 6 dècimes de marge vers els líders destronats.

En la sisena i última prova especial, Markko Märtin i Michael Park s’anotaven el seu primer escratx a la prova, mentre que els seus companys d’equip belgues hi arrancaven una roda del seu Ford Focus RS WRC’04. Si bé aquests aconseguien arribar a la línia de meta del tram, fer el camí fins a les assistències els hi era impossible, amb el que l’abandonament era obligat.

A l’arribada a Lloret de Mar el divendres a última hora de la tarda, Sébastien Loeb i Daniel Elena eren provisionalment els primers classificats per 2 segons de marge vers Markko Märtin i Michael Park, mentre que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen accedien a l’última plaça de podi a 27,5 segons dels líders. Carlos Sainz i Marc Martí eren quarts a 46,4 segons dels seus companys d’equip i amb gairebé mig minut de marge vers el Subaru Impreza S10 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, llurs Pirelli seguien sense treballar del tot bé sobre l’asfalt sec, tal i com va passar dues setmanes abans a Còrsega.

La segona jornada del ral·li, celebrada en dissabte, era la més llarga de totes amb 8 proves especials que suposaven 162,88 km de lluita contra el cronòmetre, aixó era un bucle de quatre trams que es celebrava matí i tarda. Sébastien Loeb i Daniel Elena aturaven el crono amb el registre més baix en la primera prova especial del dia, peró el preu que pagaven era excessiu, en un tall de cuneta, els pilots trencaven el protector del càrter i l’oli del seu Citroën Xsara WRC es vessava per la carretera, sense possibilitat de reparar, la parella franco-monegasca no podia arribar a la línia de sortida del segon tram i el seu abandonament era obligat.

Markko Märtin i Michael Park celebraven doncs el liderat que heredaven en la segona cronometrada anotant-se el millor temps per davant de Carlos Sainz i Marc Martí, els quals no només entraven en places de podi en detriment dels seus companys d’equip, sino que semblaven poder posar setge a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Aquests responien adjudicant-se la tercera especial del dia per estret marge vers els de Ford, mentre que els espanyols detectaven una averia en els seus frens, després de 4 o 5 manxades seguides, el pedal se n’anava abaix. Per sort seva, el tram de Sant Julià, el més llarg de tot el ral·li amb 32,90 km, era cancelat per excès de públic, el qual envaïa la zona habilitada per la premsa.

Els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen sortien especialment inspirats de les assistències, i amb dos escratxs i dos tercers temps escratx, per un escratx i un segon millor temps per part de Carlos Sainz i Marc Martí, els de Peugeot aconseguien escapar-se tímidament de la parella local de Citroën, per la seva part, Markko Märtin i Michael Park, amb tres segons temps escratx i un millor temps en la sisena especial del dia, mantenien les distàncies amb els seus perseguidors, fent entrada al parc tancat amb 39,7 segons de coixí vers els finlandesos i 51,1 en relació als espanyols. Per darrera dels pilots amb dret a podi s’obria un forat superior al minut, si bé els francesos Stéphane Sarrazin i Patrick Pivato, amb un Subaru Impreza S9 WRC eren capaços de superar a la versió S10 oficial de Petter Solberg i Phil Mills, gràcies a que els pilots de l’importador francès de la marca comptaven amb gomes Michelin per a transmetre la força del seu cotxe al ferm català.

Diumenge el ral·li es completava amb 6 proves especials més agrupades en un bucle de 3 trams que es celebraven a doble passada i que que suposaven els darrers 106,16 km cronometrats. Markko Märtin i Michael Park volien deixar lligada la victòria a l’arribada a les assistències intermèdies, i amb dos temps escratx, un d’ells ex-aequo amb Carlos Sainz i Marc Martí, i un tercer millor registre en la primera especial dominical, els de Ford aconseguien la fita, mentre que la parella espanyola de Citroën reduia lleugerament les distàncies vers els seus precursors finlandesos.

De cara al bucle del migdia, Carlos Sainz i Marc Martí van intentar sorprendre a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen optant per uns compostos bastant diferents als de Peugeot, peró mentre els líders es dedicaven a controlar les distàncies i assegurar que el seu cotxe arribés a Lloret de Mar el diumenge al migdia, els del lleó s’anotaven els tres darrers escratxs del ral·li, desmutant el pla del pilot madrileny que buscaba acomiadar-se del seu públic des d’una posició més alta al podi.

Celebrades 19 de les 20 proves especials programades, o el que és el mateix 351,18 km de lluita contra el temps, Markko Märtin i Michael Park s’anotaven la victòria en la darrera visita del mundial a Lloret de Mar en precisar de 3 hores 40 minuts i 43,8 segons per a recòrrer aquesta distància cronometrada, 23,2 segons menys que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que sorprenien amb la seva segona plaça. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven el podi a 37,7 segons dels guanyadors.

Carlos Sainz s’acomiadava del públic català des del podi.

En el mundial júnior la competició arrancava amb moltes alternatives, de fet fins a 4 equips van rotar per la primera posició i només els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson van ser capaços de liderar la categoria durant dues especials consecutives. Els locals Xevi Pons i Oriol Julià van ser capaços de liderar la taula en dues ocasions, peró un accident en la darrera especial del divendres els obligava a retirar-se.

El sanmarinés Mirco Baldacci i l’italià Giovanni Bernacchini feien entrada al parc tancat com a líders provisionals per 6,9 segons de marge vers els seus companys suecs a Suzuki, peró una punxada en la roda frontal dreta soferta en la segona especial sabatina, enviava a la parella de la península itàlica a la part baixa de la categoria, mentre que el francès Nicolas Bernardi i el belga Jean-Marc Fortin passaven a ocupar el seu lloc en la primera posició. A partir d’aquell moment, arribava la serenor a la categoria, més quan Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson pensaven més en clau de campionat i no mostraven interés per disputar la victòria a la parella de Renault que de mica en mica anaven obrint forat per anar-se’n a dormir amb 43,4 segons de coixí.

Lluny d’especular, els líders sortien a per totes en la jornada final i aconseguien incrementar el marge fins als 3 minuts vers la parella sueca de Suzuki. En clau de campionat, Nicolas Bernardi s’anotava la seva segona victòria de la temporada i escalava fins la segona posició del campionat, dos punts per darrera de Per-Gunnar Andersson que a Lloret de Mar esdevenia campió del món.

En quan Bernardi-Fortin es feien amb el liderat, no tenien aturador.

Markko Märtin guanyava el seu tercer ral·li de la temporada, segon consecutiu després de Còrsega, amb el que el pilot estoni no només se separava del madrileny Carlos Sainz en la lluita per la tercera plaça provisional, sino que a més a més pressionava al norueg Petter Solberg pel sub-campionat. Per a Sébastien Loeb, que ja s’havia proclamat campió a l’illa francesa, el seu zero a la prova li era intrascendent.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	108
Petter Solberg	82
Markko Märtin	79

En el campionat de constructors la taula no vivia masses canvis, doncs les puntuacions que sumaven les diferents marques eren força similars i Citroën ja havia aconseguit la corona a Còrsega. Ford, que guanyava el ral·li, era la marca amb més punts, 10, mentre que Citroën, amb un cotxe al podi la que menys, 6. Subaru gràcies a que els seus dos cotxes arribaven al parc tancat aconseguia 9 punts malgrat no trepitjar podi, mentre que Peugeot sumava 8.

Constructor	Punts
Citroën	184
Ford	137
Subaru	117

Els germans Panizzi aconseguien la seva setena i última victòria en el Mundial de Ral·lis.

El diumenge 26 d’octubre de 2003 es posava punt i final a Lloret de Mar al 39è Ral·li Catalunya – Costa Brava. La prova, que era la tretzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de catorze rondes, gaudia de puntuabilitat per als calendaris de pilots, marques i mundial júnior. Si bé només atreia a 49 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 47 inciarien el recorregut composat per 22 especials cronometrades de 381,18 km de distància que 33 equips aconseguien completar.

Loeb-Elena perdien el ral·li en la última especial cronometrada.

El ral·li s’iniciava el divendres 24 d’octubre pel matí amb la celebració de vuit especials cronometrades al llarg de 5 trams, 3 d’ells a doble passada. Si bé en la primera especial cronometrada el millor registre i per tant el liderat era pel Subaru Impreza S9 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, ben d’hora el Citroën Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena ocuparia la plaça d’honor, mentre que els seus companys d’equip, el madrileny Carlos Sainz i el barceloní Marc Martí, passarien a escudar els seus companys gràcies a fer una munta de pneumàtics adequada.

En les assistències els mecànics de Subaru trobaven una anomalia a l’alternador del Subaru de Petter Solberg i Phil Mills llur reparació es saldava amb una penalització de 50 segons per sortir massa tard del parc tancat, en conseqüència la parella noruego-britànica es despenjava de bones a primeres de la lluita per la victòria que pocs dies abans havien aconseguit a Còrsega.

Ja en les segones passades pels trams del matí, Carlos Sainz i Marc Martí es trobaven els revolts molt més bruts ja que en condició de líders provisionals del campionat havien d’obrir pista, a més a més, un cert subviratge va començar a afectar el seu Xsara WRC el que va permetre que Markko Märtin i Michael Park així com Gilles i Hervé Panizzi escurçessin distàncies vers la parella espanyola. Per davant Sébastien Loeb i Daniel Elena mantenien ferms al capdavant arribant a la neutralització del primer dia amb un avantatge de l’orde de mig minut sobre els tres cotxes perseguidors.

En la jornada de dissabte, Carlos Sainz va modificar els reglatges del seu Citroën Xsara WRC, decisió que a posteriori va resultar ser una equivocació, ja que els pilots de Citroën lluny de defensar la seva segona posició provisional, en la primera cronometrada es veien superats pels seus dos perseguidors caient fins a la quarta posició provisional. A més a més, a mesura que avançaven les proves cronometrades, François Duval i Stéphane Prévot, cinquens classificats, anaven retallant distàncies amb els espanyols i només una penalització dels belgues en l’equador de la jornada els va permetre salvar la quarta posició.

Per davant Markko Märtin i Michael Park aconseguien retallar 10 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena i situar-se en la general a 20 segons dels homes de Citroën, mentre que els germans Panizzi es deixaven en les vuit especials celebrades 3,8 segons, el que pràcticament es podria considerar com un empat técnic entre els dos equips.

La tercera i última etapa arrancava amb uns forts aigüats que ja havien començat a afectar la comarca d’Osona la nit de dissabte a diumenge, a conseqüència dels quals Richard Burns i Robert Reid patirien una sortida de pista en la tercera especial cronometrada de la jornada, en el que posteriorment seria la seva última participació en un ral·li del mundial. En aquestes condicions els Michelin es comportaven pitjor que els Pirelli el que donava ales als Subaru que aconseguien els millors cronos en les especials del matí. Mentre que en el darrer tram del bucle, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi prenien la segona posició provisional al Ford Focus RS WRC de Markko Märtin i Michael Park.

En les assistències intermitges Carlos Sainz va decidir fer un penumàtic nou tallant l’slick més tou, l’invent va funcionar prou bé fins que a La Cantina, última especial cronometrada de la prova, el seu Xsara WRC es quedava mut per una fallada elèctrica. Si bé gràcies a l’ajuda del públic aconseguien tornar a fer rugir el seu motor, la parella madrilenyo-catalana havia caigut ja fins la setena posició provisional.

D’altra banda Sébastien Loeb i Daniel Elena van preferir muntar els pneumàtics que aconsellaven els técnics de Michelin i la opció es va mostrar prou bona fins arribar a la última especial cronometrada, on Gilles i Hervé Panizzi aconseguien treure als pilots de Citroën 44 segons i el liderat de la prova, i sort en tenien la parella franco-monegasca de conservar el segon lloc quan els pilots de Ford es quedaven a 7 décimes de superar-los també.

Sense més espai per a canvis en la tauala doncs, els germans Panizzi aconseguien la seva setena i última victòria en el mundial de ral·lis en completar els 381,18 km cronometrats en 3 hores 55 minuts i 9,4 segons, 13 segons per davant dels segons classificats, Sébastien Loeb i Daniel Elena. Markko Märtin i Michael Park tancaven el podi provisional a 13,6 segons dels guanyadors.

La pluja del últim dia va afectar negativament a Märtin-Park .

En la categoria júnior, els pilots francesos Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci marcaven els tres primers escratxs de la prova, el que els portaria a liderar la prova des d’un primer moment, els de Renault repetien el resultat en les segones passades, el que els permetia gaudir ja d’un marge important en la neutralització del primer dia. En el transcurs de la segona etapa i les primeres especials cronometrades de la tercera jornada, el domini ja no va ser tan aclaparador, mantenint les distàncies amb els seus immediats perseguidors pràcticament estables amb un petit increment fins i tot, fins que en les últimes especials cronometrades del ral·li, Brice Tirabasi i Jean-Jacques Renucci aconseguien sentenciar la prova incrementant les distàncies vers l’Opel Corsa S1600 de Kris Meeke i Chris Patterson i el Suzuki Ignis S1600 dels catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó. Amb aquesta victòria, Tirabassi en sumava tres en el campionat i s’allunyava de Salvador Cañellas en 7 punts, el seu més immediat perseguidor, de cara a la última prova, el RAC britànic.

Domini de cap a peus de Tirabassi-Renucci en terres catalanes.

En el campionat per pilots el segon lloc de Sébastien Loeb i el seté de Carlos Sainz, donava com a resultat un empat entre els dos pilots de Citroën al capdavant de la general provisional amb Petter Solberg, que remuntava en la última jornada gràcies a la pluja, a un punt per darrera d’ells i quan només quedava una prova per disputar, el RAC. Richard Burns encara tenia opcions tancant el podi provisional a 5 punts dels líders però en l’impàs fins la prova britànica, va ser diagnòsticat d’un tumor al cap i es va anunciar la seva retirada del món dels ral·lis.

Pilot	Punts
Carlos Sainz Sébastien Loeb	63 63
Petter Solberg	62
Richard Burns	58

En el campionat de constructors la lluita entre marques del grup PSA seguia viu, Peugeot retallava 3 punts als seus socis de Citroën i en el comput general només 5 punts els separaven de cara a la última prova on també s’hi jugarien la última plaça del podi Subaru i Ford, separats per tan sols 4 punts.

Constructor	Punts
Citroën	147
Peugeot	142
Subaru	93

Ogier-Ingrassia guanyaven el ral·li i el seu segon títol mundial.

La 50ena edició del Ral·li Catalunya – Costa Daurada suposava la dotzena prova del calendari del campionat del món de ral·lis, que composat per un total de 13 cites, la ronda catalana esdevenia la penúltima de la temporada. El ral·li era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, WRC-2, WRC-3 així com la Drive DMack Cup, el que suposava que fins a 74 equips s’inscriguissin a l’edició del jubileu. D’aquests, 65 prenien la sortida el dijous 23 d’octubre de 2014 a la prova per tal d’afrontar un recorregut format per 17 proves especials cronometrades de 372,96 km de distància sobre un terreny mixt que 56 dels participants aconseguirien completar el diumenge 26 d’octubre de 2014.

Latvala-Anttila demostraven que les seves aptituds sobre asfalt havien millorat molt.

Dijous al matí es celebrava el tram de proves al terme municipal de Salou, el qual era guanyat per Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, acte seguit la caravana del ral·li es dirigia cap a Barcelona, on es donaria lloc a la sortida de l’edició amb la celebració per primera vegada en la història del ral·li d’una especial espectacle a la muntanya de Montjuïc. Donat que aquesta especial estava englobada dins la primera etapa, de terra, els cotxes afrontaven els 3,2 km del tram amb configuració per a la grava, el que aportava una dosi extra d’espectacularitat als prop de 20.000 espectadors congregats, facilitant que l’experiment resultés tot un éxit.

En el vessant més purament esportiu, els noruegs de Volkswagen Andreas Mikkelsen i Ola Fløene guanyaven la cronometrada inaugural, pel que aquests esdevenien els primers líders del ral·li per davant dels seus companys Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i dels guanyadors del tram de proves, els pilots de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Divendres s’iniciava el ral·li propiament dit, amb tres trams de terra, si bé el tercer tenia una fracció d’asfalt, que es celebraven en dues ocasions cadascún, elevant el recorregut total cronometrat de la primera etapa fins als 141,74 km. Els pilots irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle s’imposaven en la primera especial del dia per pujar fins la segona posició provisional, mentre que en la segona, Pesells, la parella sofria dues punxades i es veia obligada a abandonar en no comptar amb rodes de recanvi. La cara alegre de Pesells era pels neozelandesos de Hyundai Hayden Paddon i John Kennard, que aconseguien el seu primer escratx en el mundial. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene perdien en aquell moment el seu liderat al ral·li, que passava a estar en mans dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, que curiosament havien marcat en els tres trams celebrats fins al moment el tercer temps escratx.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyaven l’últim tram del bucle matinal, el més llarg de tots els que es celebraven en aquesta primera jornada, el qual incloia fraccions d’asfalt. Aquest primer escratx de la parella provençal, permetia als campions del món en vigència passar a liderar el ral·li en arribar al parc d’assistències.

A la represa, els líders del ral·li treien profit de la seva primera posició de sortida als trams, ja que aquests no s’havien d’escombrar com a les primeres passades i la manca de pluviositat que afectava la zona, deixava una densa cortina de pols que costava molt de dissipar i impedia la correcta visibilitat dels que venien darrera. Aquesta circumstància es traduia amb dos temps escratx més per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que obrien forat al capdavant de la taula general de temps i el primer escratx de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en la segona especial cronometrada del bucle, els quals en la última cronometrada de la jornada veien com la seva segona posició provisional s’esbaia en patir una lleugera sortida de pista a causa de la pols en suspensió i colisionar amb una pedra, el que els hi provocava una punxada i els obligava a aturar-se a canviar la roda cedint 2 minuts i mig.

Així doncs al parc tancat de Salou hi arribava Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en primera posició provisional amb 36,6 segons de marge vers els seus companys d’equip finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals al llarg de tota la jornada es varen estar lamentant d’uns reglatges poc adequats, peró que en la última especial del dia arran del seu 2n millor temps, aconseguien una pujada espectacular des de la sisena posició fins la segona, superant per només 6 dècimes de segon als escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson i per 7 dècimes de segon als seus companys d’equip noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. En cinquena posició s’hi trobava Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 4,8 segons de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, trobant entre aquests 4 equips un punt calent.

Dissabte arribava l’asfalt a la cita catalana amb 6 proves especials cronometrades repartides en quatre trams, o el que és el mateix, dos trams es celebraven en dues ocasions, destacant el d’Escaladei amb 50 km de longitud en honor a la 50ena edició del ral·li i Tivissa i Salou, primer i últim tram del dia que només es celebraven en una ocasió. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila demostraven que les seves aptituds sobre asfalt havien millorat molt i que la victòria aconseguida a Alsàcia no només eren fruit de l’error de Julien Ingrassia, quan marcaven tots els escratxs del bucle matinal, retallant en gairebé 8 segons les distàncies vers els líders.

Per darrera dels finlandesos s’hi instalaven uns altres, els de M-Sport, els quals gràcies a dos tercers temps escratx en els dos primers trams de la jornada, passaven a ocupar aquesta posició en el ral·li davant d’uns desconcertats pilots noruegs que anaven perdent temps progressivament.

Per la tarda l’activitat es reprenia amb la segona passada per Escaladei, on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia donaven un cop d’autoritat en guanyar l’especial, mentre que una punxada soferta per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, enviava a la parella noruega fins a la setena posició provisional per darrera dels Hyundai i20 WRC de Dani Sordo i Marc Martí i Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no defallien i es tornaven a imposar en la penúltima especial cronometrada de la jornada, mentre que en el tram urbà de Salou el millor temps tornava a ser per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene per 1 dècima de segon vers els seus companys finlandesos.

Així doncs s’arribava a la neutralització de la segona etapa, amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia mantenint-se al capdavant de la taula de temps per 27,3 segons vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el podi provisional a 1 minut i 18,6 segons dels líders gràcies a no cometre cap errada, gaudint de 29,7 segons de marge vers el Citroën DS3 WRC de Mads Østberg i Jonas Andersson, que sobre l’asfalt havia baixat substancialment el seu rendiment.

En el programa de la tercera i última etapa només hi constaven 4 proves especials cronometrades de 72,06 km de distància. En elles Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien intentant pressionar als líders i companys d’equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyant totes quatre proves cronometrades, mentre que els provençals es dedicaven a calcular els esforços per tal de conservar la primera plaça que els permetés proclamar-se així campions del món per segon any consecutiu.

L’esforç dels finlandesos els va portar a escurçar 16 segons als seus companys d’equip francesos, insuficients com per rellevar-los de la primera posició, pel que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia pujaven al graó més alt del podi en completar el recorregut en un temps total de 3 hores 46 minuts i 44,6 segons, 11,3 segons menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el podi a 1 minut i 42,2 segons dels guanyadors de la prova.

Sense cometre errades, Hirvonen-Lehtinen aconseguien pujar al podi català.

Entre els cotxes homologats per competir en la categoria WRC-2, Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini desplaçaven amb el seu Ford Fiesta RRC del liderat que aconseguien Sébastien Chardonnet i Thibault de la Haye a l’especial de Barcelona al volant d’un Citroën DS3 R5 en tan bon punt es celebrava el primer tram de debó divendres al matí. Acte seguit peró el Ford Fiesta S2000 dels estonis Karl Kruuda i Martin Järveoja marcava el millor temps de la classe i passava a liderar la prova. Els nous líders peró aterraven sobre el morro en un canvi de rasant a Terra Alta, la següent cronometrada, i queien pel voral perdent més de 21 minuts en tornar a posar el cotxe sobre la pista i tota opció a victòria.

Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini recuperaven així la primera posició i s’imposaven en totes les especials que restaven del divendres, arribant a acumular una diferència de 2 minuts vers el segon classificat a la neutralització de la primera jornada. Amb l’arribada de l’asfalt els francesos Julien Maurin i Nicolas Klinger reduien distàncies vers els líders fins arribar a 1 minut i 5,9 segons de distància gràcies a marcar 4 de 6 escratxs possibles tot i comptar amb un Ford Fiesta R5, molt menys potent que el RRC del pilot qatarí i el seu copilot italià.

Tot i que la distància era un tan abultada pel quilometratge de l’etapa dominical, els francesos van seguir reduint distàncies vers els primers classificats per situar-les en poc més de mig minut a la conclusió del ral·li, esforç doncs insuficient per impedir la victòria de Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini que passaven a liderar la taula provisional del campionat amb 17 punts de marge vers litalià Lorenzo Bertelli.

Al-Attiyah-Bernacchini fomentaven la seva victòria a la terra catalana.

En la Drive DMack Cup els francesos Quentin Gilbert i Renaud Jamoul es llauraven un liderat ferm gràcies a guanyar les 4 primeres proves cronometrades del ral·li, peró en sortir de les assistències intermedies del divendres al matí, els líders patien una sortida de pista amb la que malmetien les suspensions del seu Ford Fiesta R2, llavors el liderat el prenien els britànics Tom Cave i Craig Perry que completaven la primera jornada amb 1 minut i 3,2 segons d’avantatge vers els catalans Nil Solans i Miquel Ibañez.

Al llarg de la segona jornada, ja sobre l’asfalt de les carreteres tarragonines, britànics i catalans van mantenir un estira i arronsa que deixava als dos equips separats per pràcticament la mateixa distància amb la que havien sortit del parc tancat a primera hora del matí, de cara a afrontar la tercera i última etapa dominical, on a La Mussara els líders patien una punxada i cedien el liderat a la parella local, Nil Solans i Miquel Ibañez, que conservaven la seva posició per tal de sumar la seva primera victòria en el certamen.

En clau de campionat, la ronda catalana era la cinquena i última de la temporada, certamen en el que finalment el pilot estoni Sander Pärn esdevenia campió gràcies a les tres victòries aconseguides en les tres primeres proves així com el segon lloc sumat a la cita anterior, Alemanya.

Solans-Ibañez aconseguien finalment guanyar en la Drive D-Mack Cup.

En el campionat per pilots els 25 punts que sumava Sébastien Ogier al Ral·li Catalunya-Costa Daurada, li eren més que suficients com per alçar-se campió del món per segon any consecutiu per davant del seu company d’equip, el finlandès Jari-Matti Latvala. Andreas Mikkelsen, tot i tenir un paper discret al ral·li, tancava el podi provisional del campionat amb un clar domini dels pilots de Volkswagen.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	242
Jari-Matti Latvala	211
Andreas Mikkelsen	150

En l’apartat de constructors el domini dels pilots de Volkswagen es traduia en el de marques, que amb el seu cinquè doblet de la temporada aconseguia seguia incrementant distàncies al capdavant de la general. Per darrera la lluita pel sub-campionat s’estrenyia cada cop més entre Citroën, M-Sport i Hyundai, ja que els coreans sumaven més punts que el preparador britànic i aquest a la seva vegada més que els dels dos galons, pel que aquestes tres marques es jugarien les places d’honor en la definitiva ronda del Ral·li de Gales.

Constructor	Punts
Volkswagen	416
Citroën	187
M-Sport	180