Blog

McRae-Ringer guanyava el RAC per segona vegada, esdevenint el primer campió britànic i el més jove de la història.

El dimecres 22 de novembre de 1995 finalitzava a Chester el 51è RAC Rally, última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis en el que estava per decidir els títols de pilots i constructors. La prova s’iniciava diumenge 19 de novembre a la mateixa ciutat amb 176 equips presents en la rampa de sortida dels 191 que havien formalitzat la seva inscripció. Dels 176 equips participants, 95 van aconseguir completar un recorregut composat de 28 especials cronometrades de 510,70 km de distància al llarg de 4 jornades de competició.

Planava la sospita que el Subaru de Sainz-Moya era menys competitiu, sospita que els pilots no van voler alimentar.

La primera etapa, celebrada en diumenge, era pràcticament un pròleg amb 7 especials cronometrades curtes que sumaven en total uns 45 km cronometrats. Les distàncies curtes dels trams i les errades van facilitar que fins a 4 equips diferents rotessin per la posició de líder, el primer en fer-ho van ser els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya en aconseguir el primer escratx de la prova.

Però en la segona cronometrada, tot i entrar amb molta cautela en el bassal de Chatsworth on ja l’any passat havien tingut una averia, se’ls hi trencava el radiador del seu Subaru Impreza havent de fer els restants quilòmetres amb cautela i vigilant la temperatura del seu motor. La desconcentració per l’averia va provocar que els espanyols cedissin 8 segons i el liderat que anava a parar en mans de Colin McRae i Derek Ringer. Afortunadament pels espanyols, al cap de 17 km estava situat el parc d’assistències de Chesterfield, on es va poder reparar el radiador i permetre que el seu Subaru proseguís la marxa.

A continuació, un seguit de superespecials espectacle, conegudes entre els britànics com trams "Mickey Mouse" pel seu caràcter espectacular, van resultar decisives no en quan el temps que s’hi pot guanyar, sino pel que s’hi pot perdre. En una zona molt enfangada la organització va decidir reparar-la afegint pedra i grava, el que enduria molt el terreny, els pilots de Subaru no van voler arriscar i seguien amb el pla establert prèviament, però els de Mitsubishi van encertar de ple escollint gomes mixtes permetent que primer Kenneth Eriksson i Staffan Parmander lideressin la prova al terme de la tercera especial cronometrada, per després cedir el testimoni a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne que encadenarien els últims 4 escratxs.

Tot i els 4 escratxs consecutius de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, el temps guanyat vers els rivals en uns trams curts era mins i així el finlandès era lider al terme de la primera etapa per 11 segons de diferència amb els seus companys d’equip, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i 12 en relació a Colin McRae i Derek Ringer. Carlos Sainz i Luis Moya, un cop havien comprovat que el motor del seu Subaru no pujava de temperatura van recuperar el ritme i es situaven a 26 segons dels líders.

Els qui més perjudicats van sortir de les especials "Mickey Mouse" van ser els francesos François Delecour i Catherine François, els quals trencaven la transmissió en la tercera cronometrada del ral·li i els hi era impossible iniciar la quarta cronometrada. Els britànics Richard Burns i Robert Reid, enrolats en l’equip Subaru, danyaven la seva direcció assistida penalitant 30 segons més en la reparació, el que els feia caure fins la novena posició provisional.

La segona etapa comptava amb un seguit d’especials que podien ser transcendentals pel devenir de la prova. La primera d’elles, era molt ràpida on el ritme endimoniat de Colin Mcrae i Derek Ringer no va poder ser seguit per ningú, adjudicant-se tram i liderat provisional de la prova mentre qui ocupava aquesta plaça fins llavors, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, trencaven la suspensió i la transmissió frontal a causa d’un fort impacte que acabaria trencant la caixa de canvis i impedint-los iniciar la segona especial cronometrada.

Pundershaw, la segona cronometrada de la jornada, era l’especial més llarga del ral·li i del mundial en la última década, 58,92 km cronometrats que van ser un calvari per a molts pilots, Colin McRae i Derek Ringer impactaven contra una pedra que els va ocasionar una punxada. Si bé el sistema de mousse els va permetre proseguir uns 15 km, el fort ritme imprès va fer que els britànics acabessin desllantant i haver d’aturar-se a canviar la roda. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que venien per darrera dels pilots de Subaru, seguien les roderes d’aquests i lògicament van còrrer la mateixa sort amb la mateixa pedra perdent també dos minuts. Un tercer equip també toparia amb aquesta pedra, els britànics Malcolm Wilson i Bryan Thomas, però els de Ford no van tenir la fortuna dels dos altres implicats, ja que amb la roda punxada els de l’òval volcaven el seu Escort RS Cosworth.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda també tindrien la seva ració de problemes a Pundershaw, quan acabaven l’especial amb el cotxe fumejant i la temperatura del seu motor al roig, si bé els espanyols després de tots els incidents viscuts pels seus rivals eren els homes més ràpids de l’especial i novament els líders de la prova. Completada l’especial, ràdio i kit d’eines en mà, els pilots de Subaru van poder reparar el seu Impreza.

A partir d’aquell moment Colin McRae i Derek Ringer que estaven mantenint un ritme molt alt, pràcticament impossible pels demés, van marcar 4 escratxs en els 5 trams que restaven. A Kershope, el millor registre se’ls hi va escapar a causa d’una punxada, però els britànics no van precissar aturar-se a canviar la roda gràcies a la mousse, finalitzant el tram en segona posició a 2 segons per darrera del Mitsubishi Lancer Evo II de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, autors de l’escratx.

Tot i això Carlos Sainz i Luis Moya seguien mantenint la primera posició en la neutralització de la segona etapa amb 39 segons de marge vers els seus companys d’equip mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es trobaven ja a gairebé dos minuts mantenint encara certes esperances de títol per a Mitsubishi.

Aquestes esperances de Mitsubishi però es van esbaïr en la quarta cronometrada del tercer dia, quan els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que ja havien patit un impacte en l’especial anterior, patien una sortida de pista i havien d’abandonar el ral·li, deixant la via lliure a l’equip Subaru per aconseguir el seu primer títol mundial amb tres dels seus Impreza ocupant posicions de podi. L’altra lluita que implicava als dos principals equips dels cotxes preparats per l’escuderia britànica, va començar a prendre matissos conspiradors quan Colin McRae i Derek Ringer treien força avantatge a Carlos Sainz i Luis Moya en les zones en pujada, on la potència primava a l’habilitat al volant, els quals havien de contentar-se marcant cronos semblants als de Richard Burns i Robert Reid. A més els presents percebien sons diferents en els dos Impreza, mentre que el pilot madrileny confesava que el cotxe, tot i les dues escalfades que havia patit, funcionava igual de bé que sempre pel que molts es van llençar a dir que Colin McRae i Derek Ringer gaudien d’un propulsor més evolucionat.

Sigui com sigui Colin McRae i Derek Ringer van aconseguir marcar tots els escratxs de la jornada, tot i punxar en el quart i cinquè tram del dia sense perdre temps gràcies a la mousse. En la tercera especial cronometrada, on es va trencar l’hegemonia dels britànics, el millor registre va ser per a Carlos Sainz i Luis Moya gràcies a la presència de boira que dificultava el pilotatge. Amb tot els espanyols van ressistir estoicament al capdavant de la general fins a la última especial cronometrada on finalment Colin McRae i Derek Ringer aconseguien el seu objectiu i lideraven la prova.

Al llarg de la quarta i última etapa es va mantenir la tònica de les tres anteriors i Colin McRae i Derek Ringer es van imposar en totes les cronometrades tret d’una, on Carlos Sainz i Luis Moya marcaven el millor temps, però sense gaires conseqüències en la general provisional en la que finalment els britànics van aconseguir imposar-se per 36 segons de diferència vers els espanyols amb un temps total de 5 hores 9 minuts i 19 segons. Richard Burns i Robert Reid per la seva banda tancaven un podi integrament Subaru a 6 minuts i 39 segons dels seus companys d’equip alhora que compatriotes guanyadors del ral·li.

Per a Carlos Sainz i Luis Moya, els hi esperava un futur incert per davant, doncs la sanció imposada a Toyota després de la trampa trobada amb el turbo al Ral·li Catalunya-Costa Brava, els deixava sense equip si bé cabia la opció de formar parella amb el finlandès Juha Kankkunen en el si d’un equip privat sense opcions al campionat de marques i mantingut per TTE.

Les baixes en l’equip Mitsubishi va permetre un podi integrament Subaru.

En la categoria de cotxes de Grup N, la victòria de la parella amb Mitsubishi Lancer Evo II composada pels portuguesos Rui Madeira i Nuno da Silva va ser fàcil, el que elevava fins a 4 les victòries dels pilots en la temporada obtenint així el títol de campions als pilots lusos que per la següent temporada confiaven donar el salt amb un cotxe de Grup A.

Madeira-da Silva esdeveninen campions de producció al Regne Unit.eb wl2grntfr.

Al RAC hi arribaven empatats a punts l’escocès Colin McRae i el madrileny Carlos Sainz, pel que la victòria que aconseguia el primer li permetia alçar-se amb la corona de campió del món, esdevenint alhora el primer pilot britànic en aconseguir la fita i el pilot més jove en la història del mundial fins al moment, amb 27 anys d’edat, en proclamar-se campió. Kenneth Eriksson per la seva banda, tot i sumar un zero en la cita britànica, els seus immediats perseguidors també abandonaven la prova pel que el suec tancava el podi del campionat.

Pilot	Punts
Colin McRae	90
Carlos Sainz	85
Kenneth Eriksson	48

En el campionat de constructors Subaru s’adjudicava el títol gracies a situar tres dels seus cotxes al podi, si bé només puntuaven els dos primers, aconseguint així la puntuació màxima. Mitsubishi per la seva banda havia de conformar-se amb el seté lloc general i primer de grup N aconseguit per Rui Madeira i Nuno da Silva que els donava 19 punts. Ford tancava el podi de marques en el que ja no hi era el Toyota exclòs.

Constructor	Punts
Subaru	350
Mitsubishi	307
Ford	88

En el dia abans del seu aniversari, Petter Solberg aconseguia la seva primera victòria mundial.

El 17 de novembre de 2002 a Cardiff no només es posava punt i final al 58è Ral·li de Gran Bretanya, sino que també es feia a la temporada del campionat del món de l’especialitat. La prova que estava composada per 17 especials cronometrades de 390,57 km de distància arrancava a la mateixa capital galesa el 14 de novembre amb 85 equips presents dels 94 que havien formalitzat la seva inscripció per la prova i dels que 38 aconseguirien finalitzar-la. La cita britànica tenia puntuabilitat per als campionats de pilots, marques i mundial júnior.

Märtin-Park no van poder contenir el ritme endimoniat de Solberg-Mills al tercer dia i perdien la primera plaça.

Amb els títols de campions del món de pilots i constructors ja decidits en favor de Marcus Grönholm i Peugeot respectivament, l’interés residia en la consecució del títol junior al que hi arribaven amb opcions el pilot de Vic Dani Solà i l’italià Andrea Dallavilla, així com el debut en ral·lis del carismàtic i múltiple campió mundial en motociclisme, l’italià Valentino Rossi, el qual juntament amb Carlo Cassina pilotaven un Peugeot 206 WRC del Grifone emprant les notes de Piero Liatti i sota els colors de Michelin després que Repsol hagués desestimat la opció.

L’especial espectacle de Cardiff donava el tret de sortida al ral·li, en la que Markko Märtin i Michael Park aconseguien ser els més ràpids a bord del seu Ford Focus RS WRC seguits d’aprop per Petter Solberg i Phil Mills i a continuació els companys oficials de Ford de la parella estonio-britànica amb Colin McRae i Derek Ringer tancant el podi provisional.

En arribar els trams enfangats genuins del ral·li, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van treure a la poca llum del dia que es deixava veure per terres galeses la seva velocitat i superioritat, guanyant totes les cronometrades del dia. El que li van permetre liderar la prova ja des de la primera especial de la jornada, és a dir la segona de la prova, per arribar a la neutralització amb un avantatge de 49,6 segons vers el Subaru Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, autors del millor crono en l’especial espectacle de Cardiff que tancava la jornada, i de 51 segons vers el Ford Focus RS WRC de Markko Märtin i Michael Park.

El idols britànics Colin McRae i Derek Ringer així com Richard Burns i Robert Reid, perdien bona part de les seves opcions a victòria quan per unes respectives sortides de pista es deixaven un temps molt preciós en el camí. Els de Ford perdie un minut en la seva excursió per les cunetes en la primera especial del dia, mentre que els de Peugeot es deixaven minut i mig pel mateix motiu en la segona especial de la jornada quan anaven enganxat els talons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

D’altra banda, el punt d’atracció mediàtica que suposava el campió de MotoGP Valentino Rossi i Carlo Cassina s’acabava en la primera especial cronometrada quan el pilot italià quedava enlluernat pel sol i perdia la traçada clavant el seu Peugeot 206 WRC privat en la cuneta i veient-se obligats a abandonar la seva aventura.

La segona etapa, la més curta de quantes es disputaven en la prova britànica mantenia la tónica de quan s’havia viscut fins al moment, és a dir amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Petter Solberg i Phil Mills repartint-se els millors cronos en les dues primeres especials cronometrades fins que en la tercera la prova donaria un gir important. Al Peugeot 206 WRC dels liders va començar a fallar-li l’hidràulic, el que va obligar al pilot finlandès a canviar de velocitats emprant la palanca i no els comandaments del volant, aixó va descentrar lleugerament a Marcus Grönholm en un troç en el que hi havia un canvi de superficie de terra a asfalt, provocant una sortida de pista que acabaria amb diverses voltes de campana.

Més tard, justament en el mateix punt, també es sortirien de la pista els Mitsubishi Lancer WRC dels francesos François Delecour i Dominique Savignoni i dels finlandesos Jani Paasonen i Arto Kapanen, aquest últim quasi colisiona contra el 206 WRC dels seus compatriotes, i més tard el Toyota Corolla WRC dels polonesos Tomasz Kuchar i Maciej Szczpaniak.

L’accident deixava als joves Markko Märtin i Michael Park al capdavant de la provisional, seguits de ben aprop pels també joves Petter Solberg i Phil Mills, els quals marcarien els 3 escratxs en els 3 trams que restaven per completar la jornada i situar-se a tan sols 1,6 segons del liderat a falta d’una jornada per completar la prova. Carlos Sainz i Luis Moya, en el seu adéu de Ford i com equip, tancaven el podi provisional a 28,1 segons del liderat, pel que encara tenien opcions de guanyar, si bé havien de vigilar a Richard Burns i Robert Reid que en el comput global de la segona etapa havien estat els pilots més ràpids escurçant en gairebé mig minut les distàncies vers els espanyols.

La tercera i última etapa estava composada per tan sols 4 especials cronometrades, si bé la primera d’elles era la més llarga del ral·li amb 54,69 km, on Petter Solberg i Phil Mills van arriscar i van ser capaços de superar a Markko Märtin i Michael Park per 22 segons, marcant el millor temps de l’especial i de passada situar-se com a líders de la provisional. Els de Ford van intentar donar la réplica amb l’escratx en la segona cronometrada, però el temps que retallaven als de Subaru era insuficient per arrebatre la plaça, els quals a més a més marcaven els dos últims escratxs que restaven per a completar el ral·li, aconseguint així la seva primera victòria en el mundial.

Els pilots de Peugeot Richard Burns i Robert Reid per la seva banda van aconseguir superar a Carlos Sainz i Luis Moya en la segona especial cronometrada del da, però els britànics patien una sortida de pista en la següent especial, permetent als espanyols recuperar la plaça de podi que acabaven de perdre que tancaven així el podi a la conclusió del recorregut a 55,9 segons dels guanyadors. Markko Märtin i Michael Park per la seva banda ho feien a 12,8 segons de Petter Solberg i Phil Mills.

Sainz i Moya s’acomiadaven com a parella dins un cotxe de ral·lis amb un podi.

En el mundial júnior Dani Solà i Àlex Romaní perdien el liderat de la prova en la cinquena especial cronometrada a causa d’una punxada lenta, però la parella catalana amb una excel·lent actuació en la primera cronometrada del segon dia, l’especial llarga que es repetia el diumenge, permetia que endosar minut i mig a la resta de pilots del parc tancat en la seva categoria i recuperar la primera posició mentre que els seus rivals en la consecució del títol, els italians Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini patien una doble punxada i cedien 6 minuts. L’especial llarga tornava a ser protagonista el diumenge, quan als catalans se’ls hi trencava un suport del motor, havent de finalitzar el tram en unes condicions gens favorables, afortunadament les assistències van reparar el cotxe i els catalans van tenir via lliure cap a la victòria i la corona mundial júnior.

Solà-Romaní es reponien dues vegades de l’adversitat i guanyaven ral·li i títol.

Amb el títol de pilots decidit en favor de Marcus Grönholm des de feia temps, a Petter Solberg la primera victòria que aconseguia en el mundial de ral·lis li permetia aconseguir per un sol punt el subcampionat per davant de Carlos Sainz, el madrileny per la seva banda, gràcies a l’abandonament de Richard Burns i que Colin McRae finalitzés en cinquena posició, completava la temporada en tercera posició també per un punt d’avantatge vers el seu company escocès i dos vers l’anglès de Peugeot.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	77
Petter Solberg	37
Carlos Sainz	36

En el campionat de constructors, Peugeot no quallava una bona actuació després dels abandonaments de Grönholm-Rautiainen i Burns-Reid, però tot i així els del lleó amb 9 doblets aconseguien una temporada pràcticament excel·lent. Ford per la seva banda, en situar dos dels seus cotxes en el podi aconseguia la fita de puntuar en totes les proves del calendari mentre que Subaru, en terra de ningú sumava més punts que cap altre equip combinant la victòria de Solberg-Mills amb el quart lloc de Mäkinen-Lindström.

Constructor	Punts
Peugeot	165
Ford	104
Subaru	67

Novena victòria en la temporada per Ogier-Ingrassia.

La temporada 2013 del campionat mundial de ral·lis, finalitzava el diumenge 17 de novembre a Deeside coincidint amb la finalització del 69è Ral·li de Gales. La prova britànica, que era puntuable per als campionats de pilots, constructors, WRC-2 i WRC-3, aplegava fins a 64 equips en la seva llista d’inscrits dels que 56 emprengueren des de la rampa de sortida a partir del dijous 14 de novembre el camí cap a les 22 especials cronometrades que la organització havia programat amb una corda total de 311,15 km de distància i que 44 equips aconseguirien completar.

Latvala-Anttila van ser incapaços de donar caça als seus companys d’equip.

Abans de ni tan sols començar a celebrar el tram de proves, els càntabres de Citroën Dani Sordo i Carlos del Barrio rebien una penalització de 5 minuts en utilitzar el novè xassís de la temporada quan només els hi era permès emprar vuit, un error bastant important per part de l’equip que d’entrada hipotecava un ral·li que mai se l’hi havia acabat de donar del tot bé al seu pilot.

En el tram de proves, celebrat el dijous al matí, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien marcar el millor temps, però en contra del que cap esperar dels ral·lis disputats sobre el fang, els provençals, que ja eren campions del món, prefirien prendre la sortida en segona posició, just per darrera dels seus companys d’equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que si decidien obrir pista.

Ben ràpid es va poder veure el grau d’encert de la decisió dels campions mundials, doncs el mateix dijous al vespre es celebraven tres proves especials cronometrades, no massa llargues, de 23,75 km en total, que formaven la primera jornada. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en les dues primeres, mentre que els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul ho feien en la tercera i última, amb el que s’arribava a la neutralització del primer dia amb els francesos en primera posició i els de l’equip de Qatar en segona a 3,2 segons dels líders.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors de dos segons temps escratx i un tercer temps escratx en el tercer tram, entrava al parc tancat de Deeside amb un demèrit de 5,2 segons vers els seus companys d’equip. Per darrera del trio, els finlandesos de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren els millors amb un retard acumulat de 16,2 segons.

El recorregut del segon dia de ral·li tenia un format més tradicional pels estàndards de la época, amb tres trams que es celebraven a doble passada generant 6 proves cronometrades de 137,06 km de distància. En la primera d’elles el polonès Robert Kubica, que debutava al volant d’un Citroën DS3 WRC després d’haver aconseguit el títol del WRC-2 al Catalunya, acompanyat de l’italià Michele Ferrara patia una sortida de pista que els obligava a optar al superally de cara a anar agafant experiència amb els cotxes de la màxima categoria. En un pol totalment oposat, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien marcar-hi l’escratx, obrint en gairebé 10 segons més el forat que tenien vers els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Dani Sordo i Carlos del Barrio reclamaven la seva quota de protagonisme en guanyar la segona prova especial cronometrada del dia, just per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que així seguien obrint forat, mentre que en la tercera i última del bucle matinal, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien el millor temps que els permetia superar a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en la lluita per la segona plaça del podi. Tanmateix en aquesta tercera especial cronometrada, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen patien una expectacular volcada que omplia el seu Citroën de fang, obligant-los a abandonar la prova en el que era el seu comiat de la casa dels dos galons.

Per la tarda els líders començaven a deixar-ho tot ben lligat quan amb el seu Volkswagen Polo R WRC s’imposaven en totes tres proves cronometrades, deixant al terme del dia a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 20,1 segons de distància i a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul a 1 minut i 2,6 segons que semblaven estar més disposats a acabar el ral·li per tal d’assegurar el sub-campionat que cap altra cosa.

Dissabte, en la primera de les set cronometrades del programa, els belgues del Qatar Rally Team tenien un ensurt en colisionar amb una bala de palla, el que els refermava encara més en la seva idea de pilotar el seu Ford Fiesta RS WRC amb cautela. Mentre que en el segon tram del dia, Robert Kubica i Michele Ferrara tornaven a patir una sortida de pista, sent aquesta ja definitiva doncs ara descartaven la opció del superally.

D’altra banda, en la lluita fraticida entre els dos Volkswagen Polo R WRC, en uns primers instants Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es van anar distanciant dels seus companys finlandesos, els quals en la part central de la jornada reaccionaven per girar la truita i anar retallant els segons de demèrit que tenien vers els líders. Ja en la recta final de l’etapa els provençals tornaven a incrementar les distàncies i les deixaven a la neutralització del tercer dia en 20,3 segons, és a dir, 2 dècimes de segon més a com s’havia iniciat la jornada.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, tot i pilotar amb més cautela, es refermaven en la seva tercera posició, gràcies a que el norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson fossin incapaços d’inquietar-los, sent fins i tot superats pel tercer dels Polo R WRC en mans del norueg Andreas Mikkelsen i el finlandès Mikko Markkula, autors dels dos primers escratxs del dia.

La quarta i última etapa dominical constava de sis proves especials cronometrades, si bé les 4 últimes eren molt curtes, amb el que la distància total competitiva només sumava 51,92 km. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia no volien sorpreses i s’imposaven en la primera d’elles, la més llarga de la jornada, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson, amb el segon temps escratx, superaven en la quarta plaça a Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula. La parella escandinava de M-Sport guanyava la segona prova del dia per només 7 dècimes de segon vers el tercer Volkswagen, sent doncs la lluita per la quarta plaça un altre dels punts calents de la taula.

La lluita però es va calmar en la tercera prova del dia, quan Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula patien un ensurt que els refredaven els ànims. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul guanyaven l’especial, prova que suposava la "Power Stage", amb el que els belgues sortien amb 3 punts més sota el braç del seu concurs britànic.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven consecutivament en les dues següents proves cronometrades, mentre que els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila ho feien en la última prova especial del dia i del ral·li, pel que les distàncies entre els dos Volkswagen Polo R WRC romanien pràcticament neutres a com havien iniciat l’etapa unes hores abans.

Sense més Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien la seva novena victòria de la temporada, completant els 311,15 km de recorregut en un temps total de 3 hores 3 minuts i 36,7 segons, és a dir en 21,8 segons menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el podi a 1 minut i 24,5 segons dels guanyadors.

Neuville-Gilsoul asseguraven el sub-campionat amb un podi.

En categoria WRC-2, proclamat ja campió, Robert Kubica estava absent dins de la classe, pel que el pilot galès Elfyn Evans i el seu copilot anglès Daniel Barritt esdevenien els màxims favorits a victòria a la cita. La parella responia a les expectactives i si bé en un primer instant els finlandesos Jari Ketomaa i Tapio Suominen impedien el monòleg dels britànics en guanyar la primera especial cronometrada del dijous, el cert és que la parella del planter de M-Sport guanyava les dues següents i s’assentaven al capdavant de la classificació.

Al llarg de la segona jornada, tot i no guanyar cap cronometrada, Elfyn Evans i Daniel Barritt van anar incrementant les distàncies vers els seus perseguidors que no es lliuraven de les errades, per ja dissabte al matí donar el cop de gràcia en guanyar les dues primeres proves cronometrades així com la quarta i cinquena del programa, el que els permetia arribar a la neutralització amb quasi bé 1 minut de marge vers Jari Ketomaa i Tapio Suominen. Diumenge cap dels dos primers esquips va forçar el ritme, deixant que les distàncies anessin fluctuant segon amunt, segon avall fins arribar a la conclusió de la prova que es saldava amb la primera victòria de la temporada de la parella britànica que acabava la temporada en setena posició final amb 67 punts, força lluny dels 143 acumulats pel polonès Robert Kubica.

Evans-Barritt guanyaven a casa amb molta destresa.

En la classe WRC-3 pocs van ser els pilots que acudien a la cita britànica, tan sols 4 equips. En un primer instant els francesos, més experimentats, Bryan Bouffier i Xavier Panseri es feien amb el liderat de la categoria i ampliaven especial rere especial el seu marge vers els altres participants fins arribar a nivells d’escandol. Malgrat tenir-ho tot de cara, més quan els seus compatriotes Jean-Matthieu Leandri i Maxime Vilmot no iniciaven la segona etapa o l’irlandès Keith Cronin i el britànic Marshall Clarke acciden el seu DS3 en la última cronometrada del bucle matinal, una averia deixava a la parella francesa fora de competició, amb el que els únics participants que seguien en actiu, els finlandesos Jukka Korhonen i Marko Salminen prenien lògicament la primera posició.

Tot i competir contra si mateixos, els finlandesos es veien forçats a abandonar la prova en la última especial cronometrada del segon dia, pel que donada les normes del rally-2, els finlandesos rebien 5 minuts suplementaris de penalització vers Keith Cronin i Marshall Clarke. Dissabte els líders aconseguien incrementar distàncies vers els seus únics perseguidors en imposar-se en les quatre primeres proves cronometrades, relaxant-se una mica en les tres últimes cronometrades.

Amb tot pràcticament decidit, Keith Cronin i Marshall Clarke semblaven més disposats a acabar la prova que altre cosa, amb el que Jukka Korhonen i Marko Salminen es permetien el luxe de guanyar totes les proves de la darrera jornada, assegurant-se així la seva primera victòria de la temporada i els seus primers 25 punts.

De no ser pel Rally-2, cap equip hagués acabat la cita britànica en el WRC-3.

Tot i haver guanyat el campionat a Alsàcia, la novena victòria en la temporada Sébastien Ogier només feia que encara fos més pronunciada la seva posició al capdavant de la general del campionat de pilots. Thierry Neuville per la seva banda, amb el tercer lloc final i la victòria al Power Stage, permetien al pilot belga sumar els mateixos punts que Jari-Matti Latvala, segon, i concretar així el seu sub-campionat mentre que el finlandès finalitzava en tercera posició.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	290
Thierry Neuville	176
Jari-Matti Latvala	162

En el campionat de constructors Volkswagen aconseguia el seu segon doblet de la temporada i a més de forma consecutiva, alhora en haver situat els seus dos cotxes en fins a 4 ocasions més dalt del podi, donava com a resultat un domini aclaparador de la marca de Wolfsburg en la seva primera temporada al màxim nivell mundial. Citroën perdia la seva hegemonia en la temporada que perdia els seus pilots estrella, Sébastien Loeb i Daniel Elena, però tot i aixó aconseguien situar-se per davant dels vells coneguts hereus de l’equip Ford, M-Sport.

Constructor	Punts
Volkswagen	425
Citroën	280
M-Sport	190

Ogier-Ingrassia només van haver de suar fins dissabte al matí per aconseguir una nova victòria a Gales.

Amb la finalització del 70è Ral·li de Gales el diumenge 16 de novembre de 2014, la temporada del mundial de ral·lis també tocava el seu punt final. Amb possibilitat d’atorgar punts pels certàmens de pilots, constructors, WRC-2, WRC-3 i mundial júnior, sent aquest últim pràcticament el mateix campionat que l’anterior però amb una manera diferent de repartir punts, la cita britànica es presentava amb 72 equips inscrits i 23 proves especials de 305,64 km cronometrats en el seu programa, a les que els 63 equips que prenien la sortida des de la pertinent rampa començarien a fer front a partir del divendres 14 de novembre. 53 equips participants aconseguien completar la prova.

Hirvonen-Lehtinen s’acomiadaven del mundial amb un lluitat podi.

A diferència de molts altres ral·lis contemporanis, la primera etapa de la ronda gal·lesa era la més llarga de totes, amb 145,78 km de competició al llarg de 8 especials cronometrades, les quals s’agrupaven en un bucle de 4 trams pels que s’hi passaven a primera hora del mati i tarda. L’ambient era el que hom esperava d’una cita al Regne Unit, pluja i fang, i en aquestes condicions s’hi desenvolupaven molt bé els Volkswagen Polo R WRC; els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’adjudicaven els millors temps en la primera, segona i quarta especial cronometrada del bucle matinal, mentre que els seus companys finlandesos, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, ho feien en la tercera. A més a més, mentre els 3 Polo R WRC van estar operatius al 100%, ja que els noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene patien una sortida de pista en la segona cronometrada que els convidava a abandonar la jornada abans d’iniciar la següent especial, els cotxes alemanys copaven les tres primeres posicions a final de tram.

La baixa d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene emplaçava llavors a una lluita per la tercera plaça entre els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson i els finlandesos de M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals en tractar-se del seu últim ral·li en actiu, havien jurat lluitar per tal d’acabar la prova com el primer no-Volkswagen. Aquests dos últims completaven el bucle matinal separats per tan sols 4,5 segons i amb un marge no gaire més important vers els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle i els belgues Thierry Neuville, que també aspiraven a aquesta tercera plaça, mentre que per davant els dos Volkswagen havien aconseguit un gap superior al mig minut trobant-se separats entre ells en 9,5 segons.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien revertir les dinàmiques i s’imposaven en tres de les quatre cronometrades del bucle, la cinquena, setena i vuitena especial del dia, mentre que els sempre líders de la prova, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, ho feien en la sisena, amb el que els dos companys de Volkswagen completaven la primera etapa separats per tan sols 6,6 segons.

El gran ritme imposat per les dues parelles del constructor alemany, provocava que els seus perseguidors es classifiquessin a partir d’1 minut i 13,8 segons, amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ocupant la tercera posició provisional a l’entrada al parc tancat i amb els dos Citroën DS3 WRC oficials trepitjant-los els talons, doncs el gap vers Kris Meeke i Paul Nagle i en relació a Mads Østberg i Jonas Andersson era de 7,7 i 8,4 segons respectivament. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, a 20,1 segons de la parella finlandesa de M-Sport, conservaven esperances d’entrar també en aquesta lluita.

La jornada sabatina tenia un model similar a la primera etapa, un bucle de 4 trams es celebrava en dues ocasions, si bé en el cas del matinal, una breu especial de 2,06 km s’hi afegia per tancar l’activitat als trams, comptabilitzant-se així en total 9 proves especials de 113,74 km cronometrats. En la modalitat de re-enganxats, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene sortien a lluir-se el dissabte al matí, i els noruecs s’imposaven en tots els trams del bucle matinal tret de la breu especial cronometrada, en la que el seu compatriota Henning Solberg i l’austríaca Ilka Minor els hi llevaven l’honor per només 2 dècimes de segon.

D’altra banda, entre els classificats en les zones calentes de la taula, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila patien una sortida de pista en la primera especial sabatina, i en perdre-hi més de 3 minuts, els finlandesos deixaven camí lliure als seus companys Sébastien Ogier i Julien Ingrassia cap a la victòria, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle passaven a ocupar la darrera plaça de podi a partir d’aquell instant. Els irlandesos es mostraven més ràpids que no pas Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen al llarg del bucle matinal, el que permetia a la parella de Citroën entrar al re-agrupament a només 7 dècimes de segon de la segona posició, però tanmateix amb un marge de 8,6 segons vers els seus companys d’equip Mads Østberg i Jonas Andersson.

En tan bon punt es va reiniciar l’activitat a les especials, Kris Meeke i Paul Nagle prenien la segona plaça a Mikko Hirvonen i Jarmo Lethinen gràcies a l’escratx aconseguit en la primera prova del bucle, sisena de la jornada, però la parella finlandesa d’M-Sport responia amb la mateixa moneda, i en imposar-se en la següent especial, els pilots recuperaven allò que havien perdut minuts abans.

L’estira i arronsa entre irlandesos i finlandesos es mantenia en el que restava de jornada, si bé en menor grau i sense que la segona plaça no patís cap altre canvi de mans, amb el què l’entrada al parc tancat es feia amb 3,4 segons de distància entre els dos equips immersos en la lluita i amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia gairebé 1 minut per davant de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Mentre que pel que fa a Mads Østberg i Jonas Andersson, els escandinaus de Citroën es desinflaven una mica vers els seus més immediats rivals i es trobaven ja a 39,7 segons dels seus companys d’equip.

L’activitat als trams es tancava diumenge amb la celebració de la tercera i última etapa, la qual estava composada per 6 proves especials de només 46,12 km de distància, llur principal handicap residia en l’absència d’assistències intermèdies. Mads Østberg i Jonas Andersson, iniciaven la jornada imposant-se en les dues primeres proves especials, mentre que en la tercera, i breu, prova cronometrada el millor temps era pels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

D’altra banda, entre els que havien de sortir a decidir coses, Kris Meeke i Paul Nagle patien una sortida de pista en la primera especial, i malgrat patir una doble punxada amb una única roda de recanvi, els irlandesos retallaven uns tímids 1,8 segons a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen al llarg del bucle matinal, pel que de cara a les segones passades pels tres trams que havien acabat de disputar, les distàncies entre els dos equips s’establien en només 1,6 segons.

Amb una roda en males condicions, doncs no hi havia assistències intermèdies, Kris Meeke i Paul Nagle van començar a perdre terreny en les tres últimes especials del programa, amb el que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’afermaven en la segona plaça i els seus companys Mads Østberg i Jonas Andersson els hi prenien la darrera plaça de podi en la penúltima especial.

Un cop els 53 equips participants que aconseguien completar la tercera etapa feien entrada al parc tancat de Cardiff, el ral·li es donava per conclòs amb la victòria de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, la vuitena dels provençals al llarg de la temporada, amb un temps total de 3 hores 3 minuts i 8,2 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que s’acomiadaven del mundial de ral·lis com a pilots en actiu, precisaven de 37,6 segons més que els guanyadors per a recórrer els 305,64 km cronometrats del programa, pel que els finlandesos pujaven al segon calaix del podi, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson eren els qui el tancaven a 1 minut i 3,6 segons dels guanyadors.

Østberg-Andersson aconseguien una plaça de podi en els darrers sospirs de la prova gràcies a una errada dels seus companys.

En la categoria intermèdia, el WRC-2, Jari Ketomaa i Kaj Lindström sortien amb un ritme superior al de la resta del parc tancat i els finlandesos s’imposaven consecutivament en les 5 primeres especials del ral·li així com en la vuitena i última del primer dia, el que donava un marge de 39,5 segons als pilots vers els portuguesos Bernardo Sousa i Hugo Magalhães, guanyadors de les altres dues especials cronometrades.

Dissabte els líders seguien mantenint un ritme fort, i si bé només guanyaven tres proves especials, els finlandesos es distanciaven una mica més dels seus més immediats perseguidors al llarg de tota la jornada, una distancia que en la darrera especial veia un increment sobtat quan Bernardo Sousa i Hugo Magalhães es veien obligats a abandonar la competició en patir un accident.

Amb unes distàncies assolides força importants, el ritme de la classe es relaxava de cara a la jornada dominical, i els italians Lorenzo Bertelli i Mitia Dotta, hereus de la segona posició, esdevenien protagonistes en guanyar 4 cronometrades de les 6 que constaven al programa. Així doncs Jari Ketomaa i Kaj Lindström aconseguien finalment la victòria per gairebé 1 minut de marge vers els transalpins.

En clau de campionat però, la victòria que aconseguia Jari Ketomaa a Gales era insuficient per superar al qatarià Nasser Al-Attiyah a la general del certamen, qui comptava amb 20 punts de marge a la baixada de la rampa de sortida, i per tant li permetien prendre’s la cita britànica amb molta calma i aconseguir el títol per tant sols 3 punts.

Ketomaa-Lindström aconseguien una victòria estèril a efectes de campionat.

Entre els cotxes de dues rodes motrius, campionat anomenat WRC-3 i que a la pràctica no era altre cosa que el JWRC, els locals Alastair Fisher i Gordon Noble mostraven un pilotatge excel·lent en imposar-se en 4 de les 8 especials de la primera etapa, aturant el cronòmetre amb el segon millor registre en les 4 restants, el que conferia a la parella britànica un marge de més d’1 minut vers la segona parella classificada.

Amb un bon coixí de temps aconseguit en la primera jornada, Alastair Fisher i Gordon Noble concedien uns certs segons als seus perseguidors al llarg de la jornada sabatina, malgrat el qual els líders aconseguien tornar a Cardiff amb un marge que fregava el minut d’avantatge, temps més que suficient com per poder afrontar els darrers 46,31 km cronometrats amb serenor i acabar-se anotant la victòria a la cita domèstica amb un darrer escratx inclòs per tal d’elevar el gap per sobre del minut.

En clau de campionat la victòria només feia que certificar el subcampionat del pilot britànic per 3 punts de marge vers l’eslovac Martin Koci, doncs des del Ral·li d’Alemanya el francès Stéphane Lefebvre ja n’era el campió del certamen junior.

Fisher-Noble lligaven la victòria en la primera jornada.

Sébastien Ogier ja havia revalidat el títol de campió mundial a Catalunya, amb el que amb la seva vuitena victòria de la temporada, el provençal no feia més que obrir encara més la distància que el separava del seu company d’equip Jari-Matti Latvala, segon classificat. Tot i que Andreas Mikkelsen no aconseguia afegir cap punt al seu compte particular, el noruec tancava la temporada en la tercera posició del campionat amb 24 punts de marge vers Mikko Hirvonen, el primer pilot fora de l’òrbita Volkswagen a la taula i que a Gales s’acomiadava de l’especialitat.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	267
Jari-Matti Latvala	218
Andreas Mikkelsen	150

La superioritat de Volkswagen era tan gran, que els alemanys havien aconseguit revalidar el seu títol de constructors al mes de setembre a Austràlia, però a la baixada de la rampa de sortida de Cardiff el dijous al vespre, encara quedava per decidir el subcampió. M-Sport aconseguia sumar 5 punts més a la cita domèstica que no pas Citroën, però amb un marge de 7 punts favorable als francesos a l’arribada a la cita, la plaça s’acabava inclinant pels del dos galons.

Constructor	Punts
Volkswagen	447
Citroën	210
M-Sport	208

Ogier-Ingrassia aconseguien la seva victòria parcial número 500 en terres gal·leses així com guanyar la cita per tercer any consecutiu.

Completades les 19 proves especials programades de 310,15 km cronometrats i amb la pertinent cerimònia del podi celebrada a Cardiff, el diumenge 15 de novembre de 2015 es donava per finalitzat el 71è Ral·li de Gales, última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda britànica era puntuable pels certàmens de pilots, constructors, així com el WRC-2, WRC-3 i el campionat júnior, el que permetia als organitzadors presentar una llista d’inscrits de 79 equips, dels que 69 es personaven el dijous 12 de novembre a la rampa de sortida per tal d’afrontar a partir de l’endemà el recorregut programat. 58 equips participants aconseguirien completar-lo.

Als irlandesos Meeke-Nagle els va ser impossible presentar batalla a Ogier-Ingrassia.

La primera jornada de la cita britànica estava composada per un total de 6 proves especials de 131,40 km cronometrats, els quals tenien el handicap afegit de celebrar-se sense assistències intermèdies, només s’habilitava un parc remot en el que es permetia el canvi de pneumàtics. En la primera especial del dia Sébastien Ogier i Julien Ingrassia superaven als seus companys d’equip per 8 dècimes de segon, amb el que els campions del món esdevenien els primers líders de la prova.

Tot i la brevetat de Sweet Lamb, de només 3,33 km de distància, el ral·li començava a aclarir-s’hi en la seva segona cronometrada quan els pilots francesos de Volkswagen repetien autoria del millor registre alhora que els seus companys finlandesos patien una sortida de pista en el segon revolt que els enviava directament al parc tancat abans d’hora. Els irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle heretaven així la segona plaça, mentre que els noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb el tercer Polo R WRC s’introduïen en places de podi.

Els líders tancaven el bucle matinal amb el seu tercer escratx consecutiu, amb el que la parella arribava a les assistències remotes pel canvi de gomes amb gairebé 13 segons de marge vers Kris Meeke i Paul Nagle i amb 17 en relació als seus companys noruecs. Els belgues de Hyundai, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, causaven la segona baixa il·lustre del dia en aquesta tercera prova especial en arrencar-hi una roda del seu i20 WRC.

La parella irlandesa de Citroën aconseguia trencar la ratxa dels provençals amb el seu primer millor temps a la represa, si bé Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven la seva actuació en la primera jornada amb dos nous escratxs que els conferien un marge de 13,5 segons vers Kris Meeke i Paul Nagle a l’entrada al parc tancat. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, a 31,5 segons dels seus companys, tancaven el podi amb un coixí d’11,6 segons amb el segon dels Citroën DS3 WRC oficial, el de Mads Østberg i Jonas Andersson, mentre que els espanyols de Hyundai, Dani Sordo i Marc Martí, tenien opcions més remotes d’accedir a les places d’honor en trobar-se a més de mig minut dels escandinaus de Citroën.

La jornada sabatina era la més llarga de totes en tenir 142,32 km cronometrats al llarg de 9 proves especials, disputant-se les 7 primeres sense assistències, el que li conferia a la jornada un cert caràcter maratonià, si bé la pluja, que feia acte de presència en terres gal·leses, netejava les pistes de fang i donava millor tracció als participants.

Com a re-incorporat al ral·li, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s’emportaven el millor temps en la primera prova del dia seguits d’uns altres re-incorporats, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Aquests últims trencaven un palier en la segona especial sabatina, el que els obligava a afrontar el que restava de dia amb calma. Mads Østberg i Jonas Andersson patien una punxada en aquesta segona prova especial i brindaven la quarta plaça a Dani Sordo i Marc Martí. Per davant Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tenien un petit estira i arronsa amb Kris Meeke i Paul Nagle en les dues primeres especials del dia, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb el seu escratx a la tercera cronometrada, miraven de no perdre el tren per les places més altes del podi.

A partir d’aquell moment, i amb 3 escratxs consecutius, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia començaven a decidir el ral·li, doncs amb aquests 3 millors registres, els provençals aconseguien elevar les distàncies vers la parella irlandesa de Citroën fins gairebé el mig minut i en relació als seus companys noruecs fins a fregar el minut de gap.

Entretant, els estonians de M-Sport, Ott Tänak i Raigo Mõlder, havien aconseguit pujar fins la quarta posició en detriment de Dani Sordo i Marc Martí, que patien problemes amb el canvi, i de Mads Østberg i Jonas Andersson, els quals patien una virolla en la cinquena prova especial i després remataven la mala estrugança en patir una sortida de pista en la sisena prova especial, sortida que en quedar-se una estona clavats al voral, els suposava acomiadar-se definitivament de les posicions de podi. Doncs bé, la parella de l’est del preparador britànic, tancava el llarg bucle matinal amb el seu primer escratx al ral·li, si bé a efectes de temps aquest era poc significatiu, doncs la setena especial era una breu especial espectacle, si que els donava certa moral als protegits de Malcolm Wilson.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven la jornada amb un segon millor temps, per darrera dels seus companys de formació Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, i un escratx en la darrera prova especial cronometrada, amb el que els líders fitxaven a l’entrada del parc tancat de Deeside amb 35,7 segons de marge vers el Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle i 1 minut i 4 dècimes de segon en relació al Polo R WRC de la parella noruega. Per darrera d’ells, Ott Tänak i Raigo Mõlder tenien difícil entrar en les posicions de podi, doncs el gap a recuperar vers els pilots nòrdics de Volkswagen era d’1 minut i 40,7 segons, a més a més, els espanyols de Hyundai Dani Sordo i Marc Martí es situaven a només 14,7 segons dels d’M-Sport.

El recorregut programat es culminava diumenge amb 4 proves especials d’una corda total cronometrada de 36,43 km de distància. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es treien el mal gust de boca que els havia deixat les dues jornades anteriors en guanyar totes les proves del dia. Mentrestant, en la part alta de la taula, Dani Sordo i Marc Martí aconseguien la quarta posició absoluta en registrar-se l’accident d’Ott Tänak i Raigo Mõlder en la primera prova dominical.

En la part més alta de la taula, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia afluixaven una mica el ritme per tal d’assegurar-se la seva tercera victòria consecutiva en terres gal·leses, certificant-la amb un temps total de 3 hores 3 minuts i 2 segons, el que equivalia a un marge de 26 segons vers Kris Meeke i Paul Nagle. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, que marcaven el segon millor temps en 3 de les 4 proves programades pel dia, tancaven el podi britànic a 36,2 segons dels seus companys d’equip.

Mikkelsen-Fløene van passar de no poder prendre part del tram de proves a pujar al podi.

En el campionat WRC-2, els pilots de Peugeot Craig Breen i Scott Martin iniciaven el seu concurs a la cita gal·lesa amb determinació, imposant-se en la primera i tercera prova especial, però una punxada soferta en la quarta, deixava al pilot irlandès i al seu navegant britànic lluny de les posicions capdavanteres. Alhora, els francesos Eric Camilli i Benjamin Veillas passaven a copar la provisional amb un millor temps, confirmant la seva condició de líders amb un altre escratx en la sisena i última prova especial de la primera jornada.

Al llarg del dissabte la parella líder mantenia un intens pols per la primera posició amb els finlandesos Teemu Suninen i Mikko Markkula, el qual es resolia a favorablement per a Eric Camilli i Benjamin Veillas en la recta final del dia, per gairebé mig minut més de marge del que aquests feien sortida del parc tancat de Deeside a primera hora del matí. En el transcurs de les tres primeres proves dominicals, la distància entre els dos contendents pràcticament no variava i quan tot semblava estar encaminat cap a la victòria de la parella francesa, una inoportuna averia en el turbo privava als pilots d’aquesta i la brindava a Teemu Suninen i Mikko Markkula.

En clau de campionat el resultat del ral·li va ser irrellevant, doncs l’absent Nasser Al-Attiyah havia esdevingut ja campió al Ral·li Catalunya i tots aquells que hi aconseguien puntuar, es trobaven classificats a la part baixa de la taula del certamen.

Una averia aliena, brindava a Suninen-Markkula la seva primera victòria al WRC-2.

Entre els cotxes de dues rodes motrius, el WRC-3, el francès Quentin Gilbert i el belga Renaud Jamoul afrontaven les primeres especials del ral·li amb un ritme superior a la resta del parc tancat, aconseguint en les 5 primeres proves del divendres un total de 4 millors temps i un segon temps escratx a 5 dècimes de segon dels noruecs Ole-Christian Veiby i Anders Jæger. Malauradament, i quan havien disputat uns 10 km de la sisena i última especial de la jornada, apareixia una averia en la bomba d’aigua, la qual els obligava a abandonar la jornada i entregava el testimoni del liderat a Ole-Christian Veiby i Anders Jæger per gairebé 2 minuts i mig de marge vers l’inferior Peugeot 208 R2 dels italians Fabio Andolfi i Simone Scattolin.

Dissabte, com en la jornada anterior, Quentin Gilbert Renaud Jamoul es feien un fart de marcar escratxs, 8 de 9 possibles, el que permetia a la parella francòfona escalar fins la quarta posició provisional, mentre que els líders aconseguien de mica en mica eixamplar distàncies vers els seus rivals, tot i la penalització de 40 segons que els hi era aplicada a primera hora del matí en haver entrat tard al parc tancat la jornada anterior.

La brevetat de la jornada dominical no aportava gaires emocions més enllà de l’abandonament dels segons classificats, el local Chris Ingram i el francès Gabin Moreau, al terme de la segona prova especial per averia en el motor del seu Citroën DS3 R3T Max.

En clau de campionat, Ole-Christian Veiby aconseguia gràcies a la seva victòria britànica superar a Simone Tempestini en la classificació del certamen, i restar així com a subcampió al terme de la temporada a 23 punts de Quentin Gilbert, guanyador amb 115 punts totals.

Veiby-Jæger no van ser els més ràpids, però les averies els van respectar.

Sébastien Ogier aconseguia així la seva vuitena victòria de la temporada, el que permetia al pilot de Gap completar la temporada amb 80 i 92 punts de marge vers els seus companys d’estructura Jari-Matti Latvala i Andreas Mikkelsen respectivament. Mads Østberg esdevenia el primer pilot no Volkswagen a 55 punts del seu compatriota i amb 4 punts de marge vers el seu company Kris Meeke, reflectint clarament la superioritat del constructor alemany.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	263
Jari-Matti Latvala	183
Andreas Mikkelsen	171

En el campionat de constructors, tot i l’infortuni de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, Volkswagen esdevenia per desena vegada la marca que més punts sumava a la cita, amb el que els de Wolfsburg aconseguien una renda final de 414 punts, gairebé el doble que els seus més immediats perseguidors, capitanejats per Citroën gràcies a sobretot el segon lloc de Kris Meeke i Paul Nagle a l’esdeveniment. Hyundai, que prometia inversions fortes en entrar al campionat, millorava vers la temporada anterior i culminava la temporada en la tercera posició a 6 punts dels del doble galó.

Constructor	Punts
Volkswagen	414
Citroën	230
Hyundai	224

Loeb-Elena empataven el récord d’Auriol-Occelli de 6 victòries en una temporada.

Última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis 2004, el 17è Ral·li d’Austràlia finalitzava el diumenge 14 de novembre a Perth, seu de la prova on s’hi ubicava el parc tancat. La prova que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció, atreia fins a 68 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 62 es varen presentar el dijous 11 de novembre per començar a afrontar un recorregut composat de 25 especials cronometrades sobre terra de 388,25 km de distància. 29 equips van aconseguir completar la prova.

Rovanperä-Pietiläinen s’acomiadaven de Peugeot amb un podi.

El ral·li començava amb una baixa il·lustre, Carlos Sainz, que estava cridat a disputar el seu últim ral·li al mundial, patia un accident en els reconeixements de la prova quan es sortia llarg en una corba i colisionava contra un arbre frontalment a uns 80 km/h. A conseqüència de l’impacte el pilot madrileny es lesionava un disc cervical i els metges desaconsellaven la seva participació. Amb el títol de pilots decidit a favor de Sébastien Loeb i de constructors per a Citroën, el dues vegades campió del món finalment no competia.

Per a més tristesa en el món dels ral·lis, els dos constructors del grup PSA, Peugeot i Citroën, anunciaven la seva intenció ferma d’abandonar el mundial de ral·lis en tan bon punt finalitzés la temporada següent, és a dir la del 2005.

Ja al dijous al vespre s’iniciava la prova amb la tradicional superespecial espectacle de Perth, en la que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien marcar el millor crono seguits a tres dècimes de segon pels pilots de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena i a 4 décimes pels seus companys d’equip i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Per la seva banda els pilots de Ford i guanyadors de les dues proves anteriors, l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park, acabaven la superespecial a tres cilindres i amb tots els indicadors d’emergència encessos, pel que eren dubte per l’endemà.

Divendres es disputaven els 8 trams de 133,27 km de distància corresponents a la primera etapa, si bé dos corresponien a la doble passada a la superespecial de Perth. Trams als que finalment Markko Märtin i Michael Park no prenien la sortida en haver trencat un pistó del seu motor, pel que es va veure clarament que el ral·li era una lluita tancada entre Marcus Grönholm i Timo Rautiainen vers Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Els de Peugeot s’adjudicaven quatre trams cronometrats, els dos primers del dia i el cinquè i el sisè, mentre que la parella franco-monegasca ho feia en dos d’ells, el tercer i el quart, deixant les distàncies entre els dos equips en uns poc importants 21,4 segons . Les dues passades per la superespecial de Perth que tancaven la jornada van ser per al Subaru Impreza WRC de Petter Solberg i Phil Mills; els quals es trobaven totalment fora de la lluita per la victòria quan en el quart tram patien una sortida de pista i trencaven un braç de la direcció, obligant-los a optar per al nou mètode que s’introduia anomenat "superally" que els permetia reempendre el ral·li des de les superespecials espectacle de Perth.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen seguien ocupant la posició de podi, però ja a 1 minut i 6 segons dels seus companys d’equip i líders de la provisional. En quan a les baixes, a part de la ja coneguda de Markko Märtin i Michael Park, els catalans de Mitsubishi Dani Solà i Xavi Amigó, havien d’abandonar la prova en la cinquena especial cronometrada a causa d’uns problemes en el motor del seu Lancer Evo VII.

La segona jornada arrancava amb sorpresa, quan en la primera especial cronometrada del dia els líders provisionals se sortien de la pista colisionant contra un arbre, a conseqüència del qual es danyava la corretja de l’alternador del Peugeot 307 WRC número 5 i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen havien d’abandonar la prova. Amb els finlandesos de Peugeot i la parella noruego-britànica de Subaru fora de cursa, ja que tot i que Petter Solberg i Phil Mills corrien en condició de superally, no figuraven en la general de la prova, el camí va ser molt planer a partir de llavors per a Sébastien Loeb i Daniel Elena els quals marcaven tres temps escratx al llarg de la jornada, deixant que Petter Solberg i Phil Mills s’adjudiquessin 5 i que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que pujaven fins la segona posició després de l’accident dels seus companys, ho fessin en les dues passades a la superespecial espectacle de Perth.

Tot i prendre’s el ral·li amb força més calma des de l’accident de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, Sébastien Loeb i Daniel Elena van aconseguir incrementar distàncies vers els seus més immediats perseguidors, ara encapçalats per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 1 minut i 20,5 segons seguit dels belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot, que no semblaven estar disposats a voler atacar posicions anteriors, a 2 minuts i 30 segons dels líders ja que el coixí que disposaven vers el Subaru Impreza S10 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen era força ampli com per posar en risc una posició de podi.

En el transcurs de la tercera i última etapa Sébastien Loeb i Daniel Elena van aconseguir sumar els dos primers escratxs de la jornada, per a partir de llavors dedicar-se a controlar les distàncies vers els seus rivals al podi, cedint tot el protagonisme als reenaganxats de Subaru Petter Solberg i Phil Mills que marcaven els quatre escratxs restants. Uns altres reenganxats eren els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals tornaven a abandonar la prova en accidentar per segona vegada, aquest cop molt espectacularment, el seu Peugeot 307 WRC quan faltaven 5 kms per completar la penúltima especial del ral·li.

Completats els 388,25 km cronometrats doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la victòria en completar el recorregut en un temps total de 3 hores 30 minuts i 25,4 segons, el que suposava que els pilots de Citroën igualaven el récord de 6 victòries en una temporada que mantenien des de 1992 Didier Auriol i Bernard Occelli, això si, amb menys cites per temporada. Els pilots de Peugeot Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen escudaven als de Citroën en segona posició a 1 minut i 52,8 segons dels guanyadors, mentre que François Duval i Stéphane Prévot treien partit de les nombroses baixes per fer-se un lloc al podi a 3 minuts i 34,1 segons dels qui la temporada següent serien els seus companys d’equip.

Les nombroses baixes van facilitar un podi de Duval-Prévot a la terra australiana.

En el mundial de producció, si bé en la general eren el segon cotxe de Grup N darrera dels locals Chris Atkinson i Glenn MacNeall, els catalans Xevi Pons i Oriol Julià guanyaven la categoria; si bé els pilots descartaven la cita a principis de temporada i per tant no aconseguien sumar els 10 punts que els hagués donat la victòria i el títol de campions de producció. El títol queia en mans del britànic Niall McShea, el qual tot i no guanyar cap ral·li, s’aprofitava de les baixes de Jani Paasonen i Alister McRae en el transcurs de la prova austral per endur-se la corona de campió cap a les illes britàniques.

Malhauradament Pons-Julià descartaven la prova i no sumaven 10 punts que els hagués donat el títol .

La sisena victòria de la temporada permetia a Sébastien Loeb arribar fins als 118 punts totals, mentre que per darrera del pilot alsacià la general es mostrava inalterada després que des del 2n fins al 5è de la provisional abandonessin la prova, i el 6è, el belga François Duval, es trobava massa lluny com per guanyar plaça a Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	118
Petter Solberg	82
Markko Märtin	79

En el campionat de constructors, Citroën que ja tenia el títol des del Tour de Corse, sumava la seva setena victòria de la temporada, el que permetia a la marca dels dos galons distanciar-se encara més al capdavant de la general del campionat. Les distàncies que existien entre Ford, Subaru i Peugeot abans de la prova, va fer que el tercer, quart i segon lloc que aconseguien respectivament els pilots de la marca, no signifiquessin cap moviment en la general

Constructor	Punts
Citroën	194
Ford	143
Subaru	122

Els WRCar de 2000 cc s’acomiadaven del mundial i Loeb-Elena els hi brindaven la darrera victòria.

El diumenge 14 de novembre de 2010, Cardiff era escenari del comiat del mundial de ral·lis als World Rally Car dotats amb un motor de 2000 cc coincidint amb la finalització del 66è Ral·li de Gales. La prova britànica era la tretzena cita, i per tant última, del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens de pilots, constructors, cotxes S-2000 i de producció, aconseguia copçar l’interés de fins a 63 equips que formalitzaven la seva inscripció oficial a la prova. D’aquests, 61 prenien a partir del dijous 11 de novembre des de la rampa de sortida el camí cap a un recorregut format per 20 especials de 344,66 km de distància cronometrada total, que 45 equips aconseguirien finalitzar.

Solberg-Patterson van lluitar per la victòria, però a les acaballes del recorregut van dessistir.

La meteorologia obligava als organitzadors a avançar el tram de proves fins al dimecres al vespre, on els provençals de Citroën Sébastien Ogier i Julien Ingrassia esdevenien els homes més ràpids per davant dels seus companys d’equip Sébastien Loeb i Daniel Elena i Dani Sordo i Diego Vallejo. No va ser fins al cap de 24 hores que es disputaria la primera cronometrada de la prova britànica, una superespecial espectacle a la Bahia de Cardiff que es celebrava amb forces ratxes de vent i en la que de nou els 3 Citroën tornaven a copar les primeres posicions si bé en aquesta ocasió els campions del món superaven als seus companys d’equip provençals. Petter Solberg i Chris Patterson, amb el seu Citroën C4 WRC privat, tancava la festa dels dos galons amb la quarta posició provisional.

Divendres al matí entraven en escena les proves per les pistes forestals i que tan caracteritzen les cites britàniques. En concret tres trams que es celebraven en fins a dues ocasions i que completaven la primera etapa del ral·li assolint els 129,96 km de recorregut. Els pilots finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila marcaven el primer escratx del dia i aconseguien superar d’una tacada als quatre Citroën que tenien per davant i liderar la provisional del ral·li seguits de Petter Solberg i Chris Patterson, que en aquesta primera cronometrada marcaven el segon millor temps, superant així als Citroën oficials. Els pitjors parats van ser els espanyols Dani Sordo i Diego Vallejo, que en patir un ensurt hi cedien 15 segons i es despenjaven lleugerament de les primeres posicions.

Sébastien Loeb i Daniel Elena recuperaven alló que havien perdut en el primer tram del dia en marcar l’escratx en la segona prova especial cronometrada, si bé la reacció de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no es demorava gaire i en guanyar el tercer i últim tram del matí, els de Ford tornaven a liderar el ral·li. A la conclusió del bucle matinal, 7,1 segons separaven als líders de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, quarts classificats provisionals, mentre que Dani Sordo i Diego Vallejo es trobaven ja a 23,7 segons dels líders i amb només 2,0 segons de marge vers els companys finlandesos dels líders, és a dir Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, el que augurava una tarda plena d’emocions

En la represa, sortint de les assistències remotes, Dani Sordo i Diego Vallejo s’acomiadaven de la seva lluita amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen quan els espanyols de Citroën patien una virolla que els feia perdre un mig minut i caure en terra de ningú per darrera dels finlandesos oficials de Ford i per davant del Focus RS WRC’08 de l’equip Stobart del norueg Henning Solberg i el belga Stéphane Prévot.

Per davant, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es van anar alternant la seva posició amb Sébastien Loeb i Daniel Elena gràcies als seus respectius escratxs, en les dues primeres especials del bucle, mentre que en la tercera prova del bucle i última cronometrada del dia, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila patien una punxada que els feia perdre una mica més d’1 minut vers els homes més ràpids del tram, novament Sébastien Loeb i Daniel Elena, el que deixava com a nous líders a la parella franco-monegasca en arribar a la neutralització de la primera jornada, alhora que la parella de Ford queia per darrera de Dani Sordo i Diego Vallejo en la sisena posició provisional a 1 minut i 7 segons dels líders.

La caiguda de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila de les primeres posicions reduia lleugerament l’emoció del ral·li, doncs entre els tres Citroën C4 WRC que copaven les posicions de podi, només 3,6 segons separaven al primer del tercer, amb Petter Solberg i Chris Patterson en segona posició a 1,8 segons del primer i del tercer.

Dissabte tenia lloc la jornada més llarga del ral·li, amb 4 nous trams que de nou es celebraven a doble passada més l’especial de la Bahia de Cardiff que tancava l’activitat del dia i que suposava un total de 9 proves especials cronometrades de 138,56 km de corda. Si bé no plovia, els aigüats que havien caigut a Gales la tarda anterior deixaven les pistes forestals plenes del fang tan característic de les illes britàniques.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia patien un accident en la primera cronometrada del dia, deixant el seu cotxe en tan mal estat que continuar la competició els hi era impossible, tanmateix Petter Solberg i Chris Patterson marcaven el millor registre en aquesta especial i rellevaven a Sébastien Loeb i Daniel Elena en el liderat. A continuació la parella franco-monegasca oficial de Citroën se saltaven un encreuament i cedia encara una mica més de terreny vers els nous líders que de nou tornaven a marcar el millor temps.

La reacció de Sébastien Loeb i Daniel Elena no es feia esperar quan aquests guanyaven la tercera prova cronometrada del dissabte i tornaven a liderar el ral·li, mentre que per darrera Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila donaven caça a Dani Sordo i Diego Vallejo assolint així la quarta posició provisional. Petter Solberg i Chris Patterson mantenien viu el pols pel liderat en guanyar la quarta prova especial del dia, última del bucle matinal, deixant les distàncies entre els dos Citroën en només 2,5 segons, mentre que entre els dos Ford 11,2 segons separaven el fet d’estar o no al podi de Cardiff el diumenge.

Per la tarda, en les segones passades per les especials cronometrades, Sébastien Loeb i Daniel Elena mantenien el seu estira i arronsa amb Petter Solberg i Chris Patterson, sempre amb els oficials per davant dels privats. Amb 4 escratxs pels primers i 1 pels segons, s’arribava a la neutralització de la segona etapa i amb les distàncies entre els dos equips en 4,8 segons. Per darrera d’ells Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien escurçant tímidament les distàncies vers els seus companys d’equip, entrant al parc tancat de Cardiff amb un demèrit de 8,6 segons.

En la tercera i última etapa del ral·li, de 76,14 km cronometrats al llarg de 4 proves especials cronometrades, el duel per la victòria va trobar el seu punt i final quan en la primera especial del dia, Sébastien Loeb i Daniel Elena afavorits per tenir una millor posició de sortida vers el fang galès, incrementaven en 6,7 segons les distàncies vers els pretendents a la seva posició, mentre que en la segona aquests rebien una advertencia en forma d’impacte contra una roca que feia dessistir a Petter Solberg i Chris Patterson de seguir arriscant per la victòria.

Al migdia, en tornar a passar per les dues especials cronometrades del matí, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila marcaven el millor temps en la primera d’elles, aconseguint finalment superar als seus companys d’equip en la lluita per la última plaça al podi, mentre que en la segona el millor temps era per a Dani Sordo i Diego Vallejo sense majors conseqüències.

Finalitzades les 20 proves cronometrades del programa del 66è Ral·li de Gales, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien sumar una nova victòria en el seu palmarés, la 62ena, que tanmateix suposava la última de la era 2.0 T dels cotxes World Rally Car. Els campions mundials i pilots oficials de Citroën cobrien els 344,66 km de distància en un temps total de 3 hores 14 minuts i 54 segons, 19,1 segons per davant de Petter Solberg i Chris Patterson que una vegada més havien de veure com un altre ocupava el graó més alt del podi. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per la seva banda tancaven el podi a 1 minut i 35,3 segons dels guanyadors de la prova.

Latvala-Anttila aconseguien el sub-campionat amb un podi.

Entre els cotxes amb homolgació S-2000, és a dir el SWRC, els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene celebraven el seu recent fitxatge per Škoda guanyant 6 de les 7 proves especials cronometrades de la primera jornada, deixant darrera seu un dels màxims aspirants a la corona, els finlandesos Jari Ketomaa i Mika Stenberg. Dissabte en les dues primeres cronometrades del dia la parella noruega seguia marcant la pauta, el que va fer reaccionar a Jari Ketomaa i Mika Stenberg, que a base d’assumir riscs van començar a encadenar escratxs i retallar distàncies amb els líders, mentre que els altres aspirants a títol i primers classificats en la provisional del campionat, els catalans Xevi Pons i Alex Haro, es limitaven a pilotar de forma segura deixant que els rivals anessin abandonant i així era com tancaven el podi provisional al terme de la segona jornada.

Diumenge en la primera de les quatre cronometrades del dia els finlandesos patien un accident que els suposava l’abandonament, fent encara més bona doncs la opció assumida per la parella catalana, que de tan tranquils que pilotaven perdien la segona posició heredada en favor de l’irlandès Craig Breen i el galès Gareth Roberts capaços de retallar el minut de desavantatge que tenien vers Xevi Pons i Alex Haro.

En clau de campionat, la victòria d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene era anecdótica, doncs els pilots tot just feien la seva primera incursió en el mundial SWRC, d’altra banda la tercera posició que aconseguien Xevi Pons i Alex Haro a terres britàniques, permetia a la parella catalana esdevenir campions del món en la primera temporada del campionat amb 12 punts de marge sobre el suec Patrik Sandell que gràcies a l’abandonament de Jari Ketomaa aconseguia el sub-campionat.

Mikkelsen-Fløene debutaven amb els colors d’Škoda volant per les especials galeses.

En el mundial de producció es vivia una situació paral·lela a la del SWRC, quan els suecs Patrik Flodin i Göran Bergsten volaven en les sis primeres cronometrades del ral·li adjudicant-se el millor temps en totes i cadascuna d’elles, però en la setena i última prova de la primera jornada els líders perdien 2 minuts i la primera plaça en favor dels estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk.

Dissabte els suecs van seguir mostrant un ritme superior al de la competència, retallant distàncies als líders amb l’excepció de dos cops de puny sobre la taula per part d’aquests que posaven fre a la escurçada de segons. Finalment però les opcions de Patrik Flodin i Göran Bergsten finalitzaven a falta de dues cronometrades per acabar la jornada quan els suecs arrancaven una roda del seu Subaru Impreza WRX STi.

Ott Tänak i Kuldar Sikk afrontaven llavors la tercera i última jornada amb unes distàncies notables vers els seus perseguidors, més encara quan els segons classificats, els txecs Martin Semerád i Michal Ernst, patien una sortida de pista que els obligava abandonar el ral·li a manca de dues cronometrades per completar el recorregut. Sense més transcendències, els estonis tutelats pel programa de joves talents de Pirelli, Ott Tänak i Kuldar Sikk, aconseguien la seva segona victòria de la temporada, mentre que els pilots lusos Armindo Araújo i Miguel Ramalho, que sortien a nedar i guardar la roba per les pistes galeses, finalitzaven el ral·li en segona posició aconseguint així revalidar el títol de campions del món de producció

Tänak-Sikk sumaven la segona victòria de la temporada sota els colors de Pirelli.

En el campionat de pilots, el títol feia setmanes que ja estava decidit a favor de Sébastien Loeb, però tot i així el pilot aconseguia la seva vuitena victòria de la temporada elevant les distàncies vers els seus més immediats perseguidors per sobre el centenar de punts. Jari-Matti Latvala per la seva banda, feia bona la tercera plaça aconseguida per finalitzar el campionat en segona posició amb dos punts d’avantatge sobre el norueg Petter Solberg i quatre amb el francès Sébastien Ogier, a qui el zero de Gales li suposava baixar dos llocs a la general.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	276
Jari-Matti Latvala	171
Petter Solberg	169

En el campionat de constructors l’equip de Petter Solberg no hi constava com inscrit, amb el que Ford aconseguia situar els seus dos cotxes dalt del podi, un resultat que no feia més que maquillar una mica el comiat del Ford Focus RS WRC dels ral·lis mundials després d’una temporada d’escandol per part de Citroën. D’altra banda l’equip satèl·lit dels dos galons empatava a punts amb els seus teóricament rivals d’Stobart, amb el que el segon equip de Citroën tancava la temporada com a tercer equip mundial.

Constructor	Punts
Citroën	456
Ford	337
Citroën Junior	217

Schwarz-Hertz aconseguien la seva primera victòria mundial en l’estrena del Catalunya al WRC

El 27è Ral·li Catalunya-Costa Brava era la primera edició de la prova catalana que gaudia de puntuabilitat mundial. Amb la ciutat gironina de Lloret de Mar com a centre d’operacions, el ral·li s’iniciava el diumenge 10 de novembre de 1991 i posava punt i final el dimecres 13 de novembre. La prova era puntuable per als calendaris dels campionats de pilots i producció, el que atreia fins a 83 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 76 eren presents a la rampa de sortida, transcorregudes les 4 etapes de competició i 35 especials cronometrades de superficie mixta terra-asfalt i 594,01 km de distància, 33 equips van ser a la cerimònia de clausura.

En la terra Kankkunen-Piironen van remuntar posicions.

La primera etapa es disputava integrament sobre asfalt, amb 7 especials cronometrades de 90,43 km de distància, en les que els pilots de Toyota Armin Schwarz i Arne Hertz, lliures de tota pressió van aconseguir marcar tres escratxs per esdevenir des del segon tram cronometrat els líders de la prova. D’altra banda François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien els altres tres escratxs restants del dia, tenint en compte que el tram d’Ossor es va haver de cancelar per excès de públic, però una averia en el seu turbo, una vàlvula va quedar tancada i la pressió en l’admissió va quedar anulada, va fer perdre de l’ordre de minut i mig als pilots francesos de Ford.

L’averia del Sierra Cosworth 4×4 de François Delecour i Daniel Grataloup deixava en segona posició als espanyols, també de Toyota, Carlos Sainz i Luis Moya a 35 segons dels seus companys d’equip, els quals sabedors que es jugaven pràcticament el campionat, van optar per una tàctica força més conservadora en els trams, superant per només 1 segon al pilot de Vic Mia Bardolet i el seu copilot Antonio Rodriguez, els quals encara estaven en procés d’adaptació del Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficial.

Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva banda es lamentaven d’haver arribat amb el temps molt just per preparar la ronda catalana, i amb només 3 passades pels trams els hi resultava dificil recordar les corbes, justificant així haver caigut fins la sisena posició a 1 minut i 35 segons dels líders provisionals, mentre que els seus companys d’equip Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, tot i no gaudir de molta experiència a la prova es trobaven en quarta posició provisional a 40 segons de la primera posició.

El dilluns al matí s’iniciava la segona jornada, amb 13 especials d’asfalt i 216,12 km cronometrats per davant, però abans de disputar-se el primer quilòmetre es va produir la primera baixa important quan el Toyota Celica GT-4 de Carlos Sainz i Luis Moya es negava a arrancar, sense dubtar-ho els espanyols van empènyer el seu cotxe per tal de sortir del parc tancat i poder arribar a les assistències, on malgrat intentar-ho tot el que estava en les seves mans, tot esforç va ser inútil i el cotxe no va arrancar pel que els grans favorits havien d’abandonar la prova.

En quan al que passava en els trams, François Delecour i Daniel Grataloup es varen llençar a l’atac marcant tots els escratxs del dia tret de la passada al Coll de Santigosa, on el millor registre va ser pels líders de la provisional Armin Schwarz i Arne Hertz. Els francesos retallaven així 1 minut i 10 segons als líders, recuperant bona part del temps perdut per l’averia del turbo en la primera jornada, mentrestant Mia Bardolet i Antonio Rodriguez, que en una ocasió van empatar el millor temps amb els seus caps de files, van arrossegar problemes amb el seu diferencial davanter que perjudicaven l’estabilitat del seu Sierra RS Cosworth 4×4 durant una bona quantitat de trams, ja que no hi havia temps material per poder realitzar la corresponent reparació.

Fins i tot en un cert moment de l’etapa Andrea Aghini i Sauro Farnocchia estaven en posició de prendre’ls-hi la posició, però afortunadament els pilots de Ford mantingueren la tercera posició gràcies a la reparació del diferencial i a una virolla dels italians, que els va permetre superar-los en 40 segons al terme de la jornada, això si a 1 minut i 42 segons ja dels primers classificats.

Dimarts arribava el torn de la terra i amb ella Juha Kankkunen i Juha Piironen van llençar el seu atac. Guanyant amb solvència 6 dels 9 trams que composaven l’etapa, els de Lancia escurçaven 37 segons vers els líders provisionals, Armin Schwarz i Arne Hertz, però el que era més important per a la parella finlandesa de cara a la lluita de la corona mundial, és que retallaven més de 3 minuts als altres pilots que tenien per davant en la taula i es situaven en tercera posició a només 25 segons del Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de François Delecour i Daniel Grataloup.

Per la seva banda els pilots de Ford veien com el seu cotxe queia en picat el seu rendiment sobre la grava per unes suspensions massa toves i que en el cas d’endurir-les, perdien motricitat; explicant-se així la devallada de François Delecour i Daniel Grataloup o perque Mia Bardolet i Antonio Rodriguez, dominadors del Nacional d’Espanya de Terra amb un cotxe de la marca de l’oval, ara no podien controlar el Lancia Delta dels uruguaians Gustavo Trelles i Raul Ivetich.

La quarta i última jornada, de només 93,32 km cronometrats sobre terra dividits en 5 trams, començava amb cert nerviosisme quan Armin Schwarz i Arne Hertz havien de treure empenyent el seu cotxe del parc tancat fins arribar a les assistències on els seus mecànics només disposaven de 15 minuts per canviar la caixa de canvi, afortunadament els técnics ho feren en 9 minuts per a partir de llavors seguir intentant contenir l’assalt de Juha Kankkunen i Juha Piironen.

A l’equador de la jornada, en el tram d’El Subirà, tot va estar a punt d’anar-se en orris per a la parella de Toyota quan volcaven el seu Celica GT-4 en una paella lenta, de primera velocitat, si bé l’ajut d’un expectador no va fer necessari que Arne Hertz hagués de baixar del seu seient, el copilot suec va perdre les notes i els pilots van haver de fer el que restava de tram a ull, perdent 1 minut vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, que seguien encadenant escratxs i tenien a l’abast la segona plaça.

Si bé el Celica mostrava danys en la carrosseria per la seva revolcada, mecànicament el cotxe estava perfecte i afortunadament els "ouvreurs" del parella germanico-escandinava tenien còpies de les seves notes, pel que els líders van poder competir els dos trams que restaven en plenes facultats, permetent-se fins i tot acabar el ral·li amb un millor crono gràcies en part a que Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una virolla que ben a punt els va estar de perdre la segona posició que en la penúltima cronometrada havien près a François Delecour i Daniel Grataloup.

Per la seva banda Mia Bardolet i Antonio Rodriguez es beneficiaven de l’averia en la transmissió en la primera cronometrada del dia i d’embragatge en la segona que obligava als uruguaians Gustavo Trelles i Raul Ivetich abandonar el ral·li quan quedaven tres trams per completar-lo, permetent que els de Ford finalitzessin en una meritòria quarta posició.

Sense més lloc als girs inesperats de guió, Armin Schwarz i Arne Hertz guanyaven per primera vegada un ral·li del mundial amb un temps total de 6 hores 44 minuts i 42 segons, 1 minut i 33 segons per davant dels pilots de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen. François Delecour i Daniel Grataloup, tot i poder ressistir bona part del quart dia l’atac dels finlandesos, gràcies a emprar els mateix tipus de pneumàtic que els Toyota, finalment queien fins la tercera plaça per només 5 segons de diferencia és a dir a 1 minut i 38 segons dels guanyadors.

Delecour-Grataloup van donar molt joc en asfalt, en terra el Sierra no era tan competitiu.

En l’apartat de producció els pilots canaris Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez, juntament amb els argentins Carlos Menem i Victor Zucchini van estar mantenint una bonica lluita a bord dels seus Ford Sierra RS Cosworth 4×4 al llarg de tota la prova, portant els argentins la davantera en les especials d’asfalt. Arribada la terra, els espanyols van escurçar distàncies fins arribar a contactar amb els seus rivals, però en trencar-se un suport del motor, aquests van tornar-se a endarrerir. En la quarta i última etapa, Carlos Menem i Victor Zucchini obrien la direcció en impactar contra un arbre, el que va provocar als pilots argentins que patissin un accident en l’enllaç al següent tram contra un autobús havent d’abandonar lógicament la prova i cedint la victòria als canaris Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez que d’aquesta manera pujaven fins la segona posició de la general però a tot un món dels campions mundials, els belgues Grégoire de Mévius i Hervé Sauvage.

Un accident dels seus rivals, va deixar finalment la victòria a l’abast de Capdevila-Rodriguez .

El debut en el calaix més alt del podi permetia al pilot alemany Armin Schwarz pujar forces graons en la general provisional arribant fins al cinquè lloc, si bé el pilot ja no podia comptar de cara al títol mundial. Juha Kankkunen per la seva banda, els 15 punts que li donaven la segona posició, li permetia superar en 7 punts a Carlos Sainz en la general provisional del campionat i per tant passar a liderar la taula; si bé el finlandès hauria de restar un resultat en el RAC britànic i per tant hauria de fer un bon paper en la cita que tancava el campionat per tal de proclamar-se campió. Didier Auriol, que tancava el podi a 30 punts dels dos primers classificats, tampoc entrava en les travesses.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	138
Carlos Sainz	131
Didier Auriol	101

En el campionat de constructors, la victòria aconseguida per Armin Schwarz i Armin Hertz no era útil per a Toyota ja que la cita catalana que debutava amb nota al mundial, no era puntuable per al campionat i per tant la taula restava congelada des del Ral·li Sanremo.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	128
Mitsubishi	62

Duval-Smeets aconseguien la seva primera i única victòria mundial a Austràlia.

Setzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 18è Ral·li d’Austràlia finalitzava a Perth el diumenge 13 de novembre de 2005 amb 43 equips presents a la cerimònia de clausura dels 60 que el dijous havien pres la sortida des de la pertinent rampa. El ral·li, que comptava amb un recorregut format per 26 proves especials cronometrades de 355,01 km de distància, gaudia de puntuabilitat per als campionats de pilots, constructors i producció, el que aplegava fins a 61 equips en la seva llista d’inscrits.

Mitsubishi s’acomiadava oficialment del mundial amb un podi.

La cita oceànica arrancava el dijous al vespre amb la tradicional especial espectacle de Perth, que en aquesta edició es celebrava en dues ocasions consecutives. En la primera passada pels seus 2,35 km cronometrats, els guanyadors del tram de proves, el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills, marcaven el millor registre, esdevenint lógicament els primers líders de la prova; mentre que en la segona passada el millor temps l’aconseguien els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, si bé qui se n’anava a dormir líder era la parella de Subaru per tan sols 2 dècimes de segon per sobre dels del lleó.

Divendres 7 proves cronometrades més i dues noves passades per l’especial espectacle de Perth completaven la primera etapa del ral·li, llur distància contra el temps s’elevava fins als 129,54 km. Els locals i també pilots de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall s’adjudicaven els dos primers escratxs de la jornada, el que permetia als australians superar a Petter Solberg i Phil Mills un cop completada la segona d’elles. Aquests reaccionaven en la tercera especial del divendres marcant el millor temps, però la distància tan curta de l’especial a penes suposava un canvi en la general.

A continuació es tornaven a repetir les dues primeres cronometrades celebrades pel matí, però en aquesta ocasió el millor temps era en primera instància pel Subaru Impreza S11 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, que confirmaven així la seva condició de líders, mentre que els seus companys d’equip australians Chris Atkinson i Glenn MacNeall, obrien la direcció del seu cotxe en impactar contra una pedra i perdien uns quants segons i posicions en la general. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen també patien danys en el seu Peugeot 307 WRC arrel d’una sortida de pista, els quals acabarien suposant el seu abandonament en la següent prova especial cronometrada.

En aquest moment, en l’equador de la primera jornada, entrava en escena Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals gràcies al seu primer escratx a la cita oceànica es situaven ben aprop dels líders Petter Solberg i Phil Mills, mentre que els seus companys d’equip seguien cedint segons en no poder reparar l’averia de la direcció.

Ja per la tarda, en la represa després de passar per les assistències, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien sumar el seu segon escratx consecutiu, el que permetia als campions del món passar a liderar la provisional del ral·li per tan sols 7 dècimes de segon vers els anteriors líders, mentre que els seus companys donaven senyals d’estar a punt en signar el segon millor temps de l’especial. Però el seu liderat seria efímer, doncs en la següent cronometrada patien una sortida de pista colisionant frontalment contra un arbre, veient-se obligats a abandonar la prova. El liderat tornava a caure així en mans de Petter Solberg i Phil Mills, mentre que els honors de ser els pilots més ràpids en l’especial tornaven a ser per a Chris Atkinson i Glenn MacNeall.

Les dues passades per l’especial espectacle de Perth gairebé no van aportar canvis importants en la taula de temps més enllà de l’intercanvi de posicions al podi entre els britànics d’Škoda, fitxats per la ocasió, Colin McRae i Nicky Grist, i els belgues de Citroën François Duval i Sven Smeets, que arribaven a la neutralització de la primera etapa amb 1,4 segons d’avantatge vers els pilots de la marca txeca i a 46,6 segons dels líders. Per darrera d’ells, els Mitsubishi dels finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i dels italians Gigi Galli i Guido d’Amore, lliuraven una interessant batalla amb el Xsara WRC privat de l’equip Kronos pilotat pels austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor per la quarta posició, saldat en aquell moment a favor dels finlandesos dels tres diamants vermells.

La segona jornada del ral·li tenia en el seu programa set especials cronometrades més, 5 d’elles corresponents als trams del bucle de Bannister, i dues noves passades per l’especial de Perth, amb el que es totalitzaven 9 proves de lluita contra el cronòmetre amb 122,15 km de corda. Petter Solberg i Phil Mills semblaven estar llençats cap a la victòria quan els líders sumaven un altre escratx en la primera especial del dissabte, peró en la segona els de la Constelació de les Plèiades topaven contra un cangur deixant el seu radiador en molt mal estat. Tot i que completaven el tram i conservaven la seva posició d’honor, en la tercera especial l’inicident amb la fauna local s’acabria cobrant la defunció del seu motor bòxer i per tant el seu obligat abandonament.

François Duval i Sven Smeets, que havien sapigut mantenir les distàncies amb l’Škoda Fabia WRC de Colin McRae i Nicky Grist passaven llavors a liderar la general provisional del ral·li, mentre que els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, autors del millor temps en la segona i tercera prova cronometrada del dissabte, prenien la posició als britànics i passaven de cop des de la quarta fins a la segona posició.

Els dos escratxs consecutius de la parella de Mitsubishi esperonava a la de Citroën, que sumava llavors també dos escratxs de manera consecutiva, permetent als belgues obrir un petit forat de gairebé mig minut sobre els seus perseguidors, que després de la primera especial de la tarda tornaven a estar capitanejats per l’Škoda Fabia WRC de Colin McRae i Nicky Grist.

Sense incidents rellevants s’acabava la segona etapa del ral·li amb François Duval i Sven Smeets al capdavant de la provisional i amb 27,1 segons vers Colin McRae i Nicky Grist. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen fitxaven la seva entrada al parc tancat de Perth acumulant un retard de 32,2 segons vers els líders. Per darrera de la parella de Mitsubishi les posicions es varen anar aclarint i així Manfred Stohl i Ilka Minor eren quarts a 39,1 segons de la última posició de podi i els italians Gigi Galli i Guido d’Amore ocupaven la cinquena plaça a 35,8 segons dels de Kronos.

Diumenge els 103,32 km corresponents a les 6 últimes proves cronometrades haurien de determinar el guanyador de la prova. Els locals de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall proseguien la seva escalada de posicions amb l’escratx a la primera especial, mentre que François Duval i Sven Smeets, amb el segon millor temps en aquesta primera cronometrada, seguia ampliant distàncies vers els seus més immediats perseguidors; distàncies que s’obririen més quan els líders marcaven a continuació l’escratx mentre que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen desplaçaven a Colin McRae i Nicky Grist fins al tercer graó del podi.

El bucle matinal acabava sense majors incidències, però en la represa una averia en l’embragatge del Fabia WRC de Colin McRae i Nicky Grist acabava amb els somnis de la marca txeca de sumar el seu segon podi en la història del mundial. La retirada de la parella britànica facilitava que els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor passessin a ocupar la última plaça de podi amb 22,6 segons de marge sobre Chris Atkinson i Glenn MacNeall, que en la seva remuntada havien aconseguit superar a Gigi Galli i Guido d’Amore en les especials del matí. Amb dues cronometrades per endavant la parella de Subaru ho va intentar, però es van quedar a 6 segons del seu objectiu i per tant sense la corresponent dutxa de xampany.

Completades doncs les 26 proves especials del recorregut, François Duval i Sven Smeets aconseguien la seva primera victòria en el mundial del ral·lis en aturar el cronòmetre en 3 hores 19 minuts i 55 segons, 52,9 segons menys que els finlandesos de Mitsubishi, marca que s’acomiadava així del mundial, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Manfred Stohl i Ilka Minor per la seva banda donaven el segon podi de la temporada a Kronos en finalitzar el ral·li en tercera posició a 1 minut i 33 segons dels guanyadors.

Stohl-Minor aconseguien un nou podi per a Kronos davant el desastre.

Entre els cotxes inscrits en el campionat de producció, després de les especials espectacle de Perth, o en tan bon punt els cotxes van començar a correr pels boscos australians, els britànics Mark Higgins i Daniel Barritt prenien les regnes de la categoria amb 4 escratxs al llarg de la jornada i mantenint un frec a frec amb el japonés Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe. La lluita entre ambdós equips Subaru es va mantenir fins a l’equador de la segona jornada, quan una punxada arruinava el concurs de la parella britànica, deixant a Toshi Arai i Tony Sircombe al capdavant de la general.

Amb un coixí de minut i mig al capdavant de la general, la parella líder es va dedicar a controlar el ral·li, atacant en les especials més llargues per tal de seguir incrementant distàncies el que portaria finalment a Toshi Arai i Tony Sircombe a guanyar el ral·li i també el campionat mundial de producció davant el baix rendiment del qatarí Nasser Al-Attiyah a la cita oceànica.

Arai-Sircombe guanyaven ral·li i mundial.

En el campionat de pilots, cap dels 5 primers classificats aconseguia sumar ni un sol punt al ral·li australià, pel que la classificació es mantenia tal i com havia quedat després del Ral·li Catalunya-Costa Daurada i per tant la igualada entre Marcus Grönholm i Petter Solberg pel sub-campionat es mantenia, així com la tercera posició de Toni Gardemeister que a Austràlia feia debutar el nou Ford Focus RS WRC 06.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	127
Marcus Grönholm Petter Solberg	71 71
Toni Gardemeister	58

En el campionat de constructors Mitsubishi era la marca que més punts aconseguia sumar del seu concurs al ral·li austral gràcies a ser la única marca en tenir dos cotxes a la línia d’arribada, però aquesta fita no es va traduir en cap canvi en la taula, doncs els dels tres diamants vermells es trobaven força separats de tots. Citroën tancava la temporada del seu comiat amb la seva onzena victòria mentre que els seus socis al grup PSA, Peugeot, deia adeu al mundial amb un 0. Ford per la seva banda conservava la seva tercera posició en el campionat per només 7 punts de marge vers Subaru.

Constructor	Punts
Citroën	188
Peugeot	135
Ford	104

Latvala-Anttila es treien el mal gust de boca australià guanyant a Gales .

El diumenge 13 de novembre de 2011, Cardiff era escenari de la cerimònia de clausura de la tretzena i última ronda del calendari del campionat del món de ral·lis, el 67è Ral·li de Gales. La cita britànica, que  comptava amb 23 proves especials en el seu recorregut d’una corda cronometrada de 353,33 km, era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors i producció, el que copçava l’interés de fins a 78 equips per a formalitzar la seva inscripció. 74 d’ells van ser presents a la rampa de sortida el dijous 10 de novembre per a començar a afrontar les especials disposades per la organització, dels que 39 les aconseguien completar.

Competint en terra de ningú, al final Østberg-Andersson acabaven segons.

El ral·li arrancava dijous al migdia amb dues passades pel tram asfaltat de Great Orme, en el que els finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi aconseguien el millor temps en la seva primera passada, esdevenint per tant en líders, i la parella franco-monegasca de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena en la segona ocasió, sense que aixó suposès un canvi en el liderat, si bé els dels dos galons es quedaven a 9 dècimes de segon del primer lloc.

Una passada pel tram de Clocaenog, amb un marcat estil britànic amb fang i boira, tancava la primera jornada de competició, en el que l’altra parella finlandesa de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, eren els pilots més ràpids mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena en classificar-se per davant de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, aconseguien anar-se’n a dormir amb la condició de líders per 7 dècimes de segon vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que els fins llavors líders de la general baixaven fins la tercera posició a 3,1 segons dels de Citroën.

A qui els hi anava pitjor aquesta peculiar arrancada del ral·li era als francesos de Citroën Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els pilots patien una lleugera sortida de pista en la primera passada per Great Orme i en arrancar una roda del seu DS3 WRC, els provençals es veien obligats a acollir-se al superally de cara a sortir l’endemà.

La primera etapa es completava amb les 8 proves especials del divendres, un bucle de 4 trams que es celebrava matí i tarda, assolint així els 141,43 km cronometrats que constaven en el programa. Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la primera especial del dia, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen feien el mateix en la segona. Un segon escratx consecutiu per part de la parella de Ford, situava als finlandesos que s’hi jugaven el títol en el liderat provisional de la prova per 4 dècimes de segon.

El liderat els hi durava ben poc a la parella, doncs en la quarta especial, la darrera del bucle matinal, els pilots entraven passats de frenada en un revolt, i en ser expedits cap al costat contrari després d’una derrapada, una branca se’ls hi clavava en el radiador que es foradava. Els pilots perdien uns 4 minuts en l’inicident i per tant tota opció a guanyar el ral·li i el mundial. La desgràcia peró no acabava aquí, doncs amb el radiador foradat, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no podien arribar fins al parc d’assistències i els finlandesos es veien forçats a abandonar el ral·li amb el motor exhaust, tot esperant que els seus mecànics els poguessin reparar per sortir l’endemà.

Sébastien Loeb i Daniel Elena recuperaven així la primera posició provisional del ral·li al regarupament de mitja jornada, seguits a 17,7 segons dels pilots de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que els pilots d’Stobart, el norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson, tancaven les places d’honor a gairebé 1 minut dels primers classificats.

En la represa, Sébastien Loeb i Daniel Elena decidien prendre’s el que restava de jornada amb serenor, el que permetia a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila mitjançant tres temps escratx i un segon temps escratx per darrera dels veïns irlandesos de Mini Kris Meeke i Paul Nagle, tirar-se a sobre de la parella de Citroën, que seguia retenint la primera plaça peró amb només 1,1 segons de coixí. Per la seva part, Mads Østberg i Jonas Andersson es mantenien en la tercera posició provisional a 1 minut i 13,5 segons dels líders i amb només 7,8 segons de coixí amb el Citroën DS3 WRC privat del norueg Petter Solberg i el local Phil Mills.

La segona etapa del ral·li, disputada íntegrament en dissabte, comptava en el seu programa amb un bucle de tres trams que en celebrar-se en dues ocasions, permetia als pilots assolir els 128,06 km programats. En no poder sortir a competir Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la jornada sabatina, Sébastien Loeb i Daniel Elena esdevenien automàticament campions mundials; el que permetia als pilots llençar-se a l’atac sense especulacions. Els de Citroën s’imposaven en els dos trams més llargs del bucle, mentre que els seus rivals de Ford, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, ho feien en el més curt, Sweet Lamb.

D’altra banda, l’esperat duel per la darrera posició de podi entre Mads Østberg i Jonas Andersson amb Petter Solberg i Phil Mills no es produia en quan els pilots del Citroën privat es veien obligats a abandonar el ral·li per avèria mecànica en la primera especial sabatina.

Per la tarda, la presència del sol permetia que les pistes s’assequessin lleugerament, amb el que l’ordre de sortida cobrava una mica més d’importància que no pas al matí. Així Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es trobaven la traçada una mica més neta que Sébastien Loeb i Daniel Elena, primers en pista, amb el que els de Ford s’anotaven els tres millors temps del bucle per davant de la parella de Citroën, i passaven a liderar la prova al terme de la quarta cronometrada, per anar-se’n a dormir amb 6,1 segons de coixí vers el pilot alsacià i el seu inseparable navegant monegasc. Mads Østberg i Jonas Andersson, alliberats de la pressió per afermar la seva plaça, seguien tancant les posicions d’honor amb 2 minuts i 43,9 segons de retard vers el temps dels primers classificats.

La tercera i última etapa seguia un model idèntic al de la jornada sabatina, és a dir, un bucle de tres trams que en celebrar-se en dues ocasions, es generaven les 6 proves especials dominicals amb els seus 84,04 km cronometrats. Els líders s’imposaven en la primera prova especial del dia per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena, peró poc després, en l’enllaç entre la primera i la segona cronometrada, els campions mundials topaven frontalment amb un cotxe particular que circulava pel cantó equivocat de la via, provocant-los el trencament del radiador i per tant l’abandonament del ral·li. Amb aquesta nova baixa Henning Solberg i Ilka Minor accedien a les places de podi, si bé el seu Ford Fiesta RS WRC es trobava ja a gairebé 6 minuts del Ford líder, peró amb mig minut de marge amb el Mini Cooper WRC de Kris Meeke i Paul Nagle.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’anotaven el millor temps en la segona especial, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven el bucle matinal amb el seu primer escratx al ral·li. En repetir el bucle, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila encara estarien a temps d’anotar-se el seu darrer escratx a la cita en la quarta especial cronometrada dominical, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia afegien dos millor temps més en el seu haver imposant-se en les dues últimes especials. D’altra banda el nord-irlandès Kris Meeke i l’irlandès Paul Nagle es tiraven literalment a sobre de Henning Solberg i Ilka Minor, situant-se a només 1,8 segons de la darrera plaça de podi a l’espera de celebrar-se l’última prova especial. La fogositat del pilot de Mini peró, li va suposar una errada i per tant la impossibilitat de sumar el seu primer podi al mundial.

Amb l’entrada a Cardiff el diumenge al migdia doncs, es donava per finalitzat el 67è Ral·li de Gales, el qual es resolia amb la victòria de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals invertien un temps total de 3 hores 27 minuts i 3,5 segons en recòrrer els 353,53 km cronometrats, amb 3 minuts i 42,9 segons de retard ho feien els pilots d’Stobart Mads Østberg i Jonas Andersson, mentre que Henning Solberg i Ilka Minor tancaven un podi integrament Ford a 7 minuts i 5,1 segons dels guanyadors.

Les nombroses baixes, permitien a Solberg-Minor pujar al podi.

En el campionat de producció, al llarg de la primera etapa del ral·li s’establia un estira i arronsa entre els finlandesos Jarkko Nikara i Patri Nikara amb el suec Patrik Flodin i el finlandès Timo Alanne, resolt a favor de la parella nòrdica quan el Mitsubishi Lancer Evo IX dels seus rivals s’accidentava en la darrera especial del divendres. Lluny d’acomodar-se amb els gairebé 3 minuts de marge que gaudien els líders al terme de la primera etapa, els pilots del Subaru Impreza WRX STi s’imposaven en les tres primeres especials sabatines així com en la cinquena, fent entrada al parc tancat de Cardiff amb 1 minut més de coixí vers la nit anterior.

Diumenge els pilots seguien un pla similar al de la jornada anterior, s’imposaven en les tres primeres passades pels trams i de cara al migdia es relaxaven una mica per tal de proclamar-se guanyadors de la categoria. Una victòria que servia al pilot suec per a completar la temporada en segona posició, a 20 punts del ja proclamat campió Hayden Paddon i que a Gales no havia vingut a competir, i superant en 13 punts al polonès Michal Kosciuszko.

Superades les dificultats del divendres, el ral·li va ser plàcid per a Flodin-Alanne.

Entre els més joves del campionat, la WRC Academy, l’irlandès Craig Breen i el seu navegant britànic Gareth Roberts, ben d’hora prenien el control de la categoria i en imposar-se en 14 de les 17 proves especials que aquests disputaven, els pilots certificaven una contundent victòria per davant dels seus rivals en la cursa pel campionat, els estonis Egon Kaur i Erik Lepikson.

En clau de campionat, l’rlandès obrava el miracle, doncs en guanyar 14 trams cronometrats, afegia 14 punts als 25 que li suposava la victòria al ral·li, amb el que irlandès i estoni completaven la temporada empatats a 111 punts. El desempat es decidia a favor del primer en acumular més victòries parcials en les especials, i per tant Craig Breen s’adjudicava el títol de campió.

Breen-Roberts guanyaven de forma contundent i esdevenien campions.

En la taula del campionat de pilots, els abandonaments de l’alsacià Sébastien Loeb i del finlandès Mikko Hirvonen a la cita galesa, deixava les puntuacions dels dos pilots inalterades vers l’anterior cita, el Ral·li Catalunya, amb el que el pilot francès s’anotava el seu vuitè títol mundial consecutiu per 8 punts de marge vers el seu rival, que tanmateix la temporada següent esdevindria company d’equip. Per la seva banda Sébastien Ogier tancava la temporada amb mal peu, amb l’abandonament del Catalunya i els 3 punts aconseguits al Power Stage de Gales, peró malgrat tot el provençal ho feia en la tercera posició a 26 punts del seu company d’equip i amb 24 de marge vers Jari-Matti Latvala.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	222
Mikko Hirvonen	214
Sébastien Ogier	196

En el campionat de constructors Citroën havia esdevingut campiona a Salou, pel que el resultat de la ronda britànica no feia més que llimar una mica les diferències entre els dels dos galons amb els de l’oval. D’altra banda Stobart certificava un any més que sota l’ampara de M-Sport i amb pilots de cert nivell, ningú els hi podia discutir la tercera plaça del campionat, aconseguint 80 punts de marge amb l’equip privat i solitari de Petter Solberg.

Constructor	Punts
Citroën	403
Ford	376
Stobart	178

Dissabte a la tarda Neuville-Wydaeghe donaven amb la tecla.

Inicialment establert com un esdeveniment de grava a l’illa de Hokkaido, el Ral·li de Japó retornava, amb 2 anys de retard a causa de les restriccions per la pandèmia de la Covid19, al cap de 12 temporades al calendari del mundial de l’especialitat reconvertit en un esdeveniment d’asfalt a la regió de Kanto, a l’illa principal de Honshu. El ral·li es presentava amb 19 proves especials en el seu programa de 274,31 km una corda, que els 36 equips participants dels 38 que hi havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 10 de novembre de 2022 i que 32 d’ells aconseguirien completar el diumenge 13 de novembre. Amb tan sols el títol WRC2 i WRC2 Masters per decidir, la ronda nipona entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3.

Tot i fer un ral·li discret, Tänak-Järveoja pujaven al podi en el seu comiat de Hyundai.

El mateix tram que hores abans havia exercit les funcions del tram de proves, en anglicisme perfecte “shakedown”, però en sentit contrari, suposava el primer repte cronometrat per als participants que es desplaçaven fins al Japó, i en el què Sébastien Ogier i el seu nou copilot Vincent Landais hi establien el millor temps per 1 dècima de segon de marge amb els irlandesos Craig Breen i també el nou navegant James Fulton i per 2 dècimes de segon amb els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe a 3 dècimes de segon i Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen a 6 dècimes de segon, completaven la pinça dels 5 primers classificats que s’immiscien al parc tancat del Toyota Stadium de Toyota City a partir d’1 quart i mig de 7 de la tarda.

Un parc tancat en el què els participants hi romandrien fins a 2 quarts de 6 del matí de l’endemà divendres, per tal d’anar a trobar un bucle de 3 trams, que en disputar-se en dues ocasions, havia de generar 130,22 km competitius. Una activitat que els més matiners començaven a donar per conclosa a partir de 3 quarts i mig de 7 de la tarda amb el retorn al parc tancat, i que tots els participants que volguessin progressar en competició l’endemà dissabte sense penalitzacions extraordinàries, havien de realitzar abans de 3 quarts de 9 del vespre.

Les cronometrades nipones es caracteritzaven per tenir uns vorals i desaigües molt marcats en un recorregut molt sinuós, el que donava molt poc marge per a l’error, alhora que elevaven enormement el risc de punxada en aquells que gosesin tallar el revolt. 

El pintoresc, i en conseqüència fotogènic, túnel d’Isegami donava nom a la primera prova especial de la jornada, en la que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien el millor temps per davant de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i d’Elfyn Evans i Scott Martin, amb el que finlandesos, belgues i britànics passaven a comandar la classificació. Un túnel que era estret i en el que per tant els cotxes hi passaven força encaixonats, provocant que al seu pas, aquest s’anés omplint de pols en suspensió, dificultant a aquells que sortien més endarrerits, la correcta visió del punt de frenada tan fort que hi havia a les acaballes del mateix.

Els fins llavors líders, Sébastien Ogier i Vincent Landais, patien una punxada en aquesta cronometrada inaugural i s’hi deixaven gairebé 3 minuts vers el registre dels seus companys d’equip, amb el què les seves opcions de victòria s’esvaïen, a més a més, en la seva reincorporació a pista, els francesos de Toyota perjudicaven a Craig Breen i James Fulton, doncs els hi obligaven a enlentir el seu ritme. 

Molt pitjor era el cas de Dani Sordo i Cándido Carrera, el càntabre i l’asturià de Hyundai veien com, després d’haver estat ensumant pudor a benzina al llarg de tota l’especial, el seu cotxe era consumit per les flames, malgrat gastar el seu extintor així com el de Gus Greensmith i Jonas Andersson que venien per darrere, obligant als comissaris a mostrar la bandera vermella.

La següent prova especial havia de ser cancelada en no comptar amb la presència de bombers, tanmateix de baixa celeritat doncs fins al cap d’una hora i escaig no es van presentar al lloc de l’incident de Dani Sordo i Cándido Carrera, pel que l’activitat matinal es tancava amb el tercer i darrer tram del bucle. 

En ell Elfyn Evans i Scott Martin hi aconseguien el millor registre i els britànics feien cap al parc d’assistències de mitja etapa compartint el lideratge amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per només 7 dècimes de segon de marge vers Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Amb un problema de transmissió en el seu Hyundai i20 Rally1, Ott Tänak i Martin Järveoja es despenjaven sensiblement de les posicions capdavanteres, fitxant a 9,1 segons del lideratge i per 6,0 segons de marge amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. 

Entre els perjudicats d’aquesta quarta prova especial, dos companys de carpa a M-Sport, Craig Breen i James Fulton se sortien rectes en un revolt i s’havien d’acollir al superal·li per tal de prosseguir en competició l’endemà dissabte, mentre que els seus companys Gus Greensmith i Jonas Andersson hi trencaven un semieix del seu Puma Rally1 i s’hi deixaven més d’1 minut en vers els pilots de Toyota.

Les vergonyes de la feble organització tornaven a quedar al descobert quan dos dels participants en categoria WRC2 es trobaven amb un vehicle circulant a contra tram, el que obligava als organitzadors a mostrar altra vegada la bandera vermella.

En passar 3 minuts d’1 quart d’1 de la tarda, la competició es reprenia amb la repetició del bucle matinal, si bé la cronometrada del túnel d’Isegami era escurçada en uns 9 km a causa de l’incendi del Hyundai de Dani Sordo i Cándido Carrera, i per tant els participants no passarien altra vegada pel pintoresc túnel.

Elfyn Evans i Scott Martin tornaven a esdevenir els pilots més ràpids a final de tram, i amb aquesta segona victòria parcial consecutiva, els britànics s’aferraven al lideratge. Per 3 dècimes de segon però, el gal·lès i l’anglès, veien com Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen els privaven d’encadenar una tercera victòria en la darrera prova especial de la jornada, doncs en el punt de l’accident de Craig Breen i James Fulton, la barrera de seguretat quedava malmesa obligant a cancel·lar tota l’especial.

Sébastien Ogier i Vincent Landais coneixien un segon moment delicat en aquesta cinquena prova especial del divendres, quan en una enllaçada de corbes, els francesos frenaven tard i picaven lateralment pel cantó del copilot.

Amb només 3 trams i mig celebrats dels 6 prèviament programats, els primers participants ingressaven en règim de parc tancat a partir de 3 quarts i mig de 7 de la tarda amb una classificació molt compacta, doncs Elfyn Evans i Scott Martin lideraven la taula provisional per tan sols 3,0 segons de marge vers Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per 5,1 segons en relació als seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. A les portes del podi un altre Hyundai, el pilotat per Ott Tänak i Martin Järveoja, qui restaven a 13,9 segons dels britànics i amb un marge de 6,7 segons amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. Per darrere del japonès i de l’irlandès, un gran buit de gairebé 2 minuts fins anar a trobar al primer dels Ford Puma Rally1, el pilotat per Gus Greensmith i Jonas Andersson.

La jornada sabatina discorria cap al sud de l’epicentre del ral·li, amb un format força peculiar, un bucle de 2 trams es disputava en dues ocasions, i si bé l’escull matinal s’arrodonia amb un tercer tram, mal anomenat Shinshiro City, doncs res més lluny d’una especial espectacle urbana era un tram campestre, el de la tarda se li posava el colofó amb una doble passada per una especial espectacle urbana a Okazaki. En total doncs 7 proves especials cronometrades de tan sols 80,48 km competitius, a les que se’ls hi donava inici a manca de 3 minuts per a 3 quarts de 6 del matí, hora de sortida dels primers participants dels 33 que restaven en el parc tancat, és a dir els reenganxats Craig Breen i James Fulton, i que finalitzaria gairebé 12 hores més tard amb el retorn d’aquesta mateixa parella al punt de sortida.

Els líders vencien en la primera prova especial de la jornada, tanmateix la més llarga de l’etapa, i els britànics pràcticament doblaven el seu marge al capdavant de la classificació, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen se n’anaven llargs en un revolt i picaven de morro contra una paret danyant la direcció del seu cotxe. A més a més, els finlandesos hi punxaven una roda anterior, i en haver-se d’aturar per a realitzar la pertinent reparació, aquests s’hi deixaven gairebé 3 minuts a final de tram i amb ells 3 posicions a la taula, passant a tancar les posicions d’honor els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja.

Amb la direcció malmesa, l’hemorràgia de segons era constant i en afegir les penalitzacions per retard en els controls horaris, finalment els campions del món completaven el bucle matinal en tretzena posició a més de 6 minuts del lideratge. Per davant Sébastien Ogier i Vincent Landais s’imposaven en la segona prova especial, mentre que amb un promig superior als 120 km/h, la més ràpida de tot el programa, Ott Tänak i Martin Järveoja establien el millor temps a Shinshiro City per tal d’anar-se aferrant a la tercera posició de podi.

Entretant, entre els belgues i els britànics, o el que és el mateix, entre els segons i els primers classificats, s’establia un estira i arronsa de segons, que a la conclusió de l’escull matinal, deixava un saldo positiu de 6 dècimes de segon més per a Elfyn Evans i Scott Martin, qui entraven en el reagrupament de mitja etapa amb 6,5 segons de marge versThierry Neuville i Martijn Wydaeghe. Si la mesura es realitzava en relació a Ott Tänak i Martin Järveoja, aquest marge s’ampliava fins als 26,9 segons.

A la represa, Sébastien Ogier i Vincent Landais s’imposaven en les dues segones passades per les dues primeres passades per l’escull i els francesos progressaven fins a la cinquena posició provisional, mentre que, i malgrat no introduir cap canvi en el seu Yaris Rally1, Elfyn Evans i Scott Martin no es mostraven tan segurs amb les reaccions del seu cotxe com en el matí, especialment en el seu eix anterior, i els britànics perdien la primera posició davant els 2 segons millors registres de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per tan sols 2,0 segons.

La caravana de seguretat arribava tard per a la correcta disputa de la primera passada per l’especial urbana d’Okazaki, amb el què aquesta havia de ser cancel·lada. En la següent, programada al cap de 18 minuts de la primera, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe hi aconseguien la seva primera victòria de tram de la jornada i els belgues feien entrada al parc tancat del Toyota Stadium amb 4,0 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin, mentre que el relació als seus companys Ott Tänak i Martin Järveoja, el coixí de segons s’eixamplava fins als 39,9 segons. A diferència de la jornada anterior, la classificació ja estava molt trencada i Takamoto Katsuta i Aaron Johnston restaven a les portes del podi a 1 minut i 4,5 segons dels belgues, mentre que Sébastien Ogier i Vincent Landais eren cinquens a 2 minuts i 46,7 segons del lideratge.

La jornada dominical comptava amb 69,82 km cronometrats en el seu programa, una corda que es distribuïa al llarg de 5 proves especials a les que se’ls hi donava  inici a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 7 del matí del diumenge 13 de novembre, hora de sortida del parc tancat de l’Estadi Toyota per a la primera parella participant.

Elfyn Evans i Scott Martin s’imposaven en la primera prova dominical i els britànics es quedaven a només 6 dècimes de segon del lideratge dels seus rivals belgues, emperò l’assumpció de riscos dels pilots de Toyota es cobrava els seus tributs en la següent prova especial, quan una errada de pilotatge del gal·lès, els portava a anar-se’n llargs a la sortida d’un revolt de dretes i punxar una roda, deixant-s’hi més d’un centenar de segons i amb ells 2 posicions a la taula a 13,9 segons de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Els britànics intentaven esmenar l’errada anterior amb un segon millor temps darrere dels seus companys Sébastien Ogier i Vincent Landais en la cronometrada equatorial de l’etapa, si bé aquest resultat només els valia per acostar-se en unes pèrrimes 4 dècimes de segon al fanalet vermell de les posicions d’honor.

Les dues següents proves especials del programa no eren altra cosa que una segona passada per les dues primeres cronometrades dominicals, si bé la pluja, de notable intensitat hi afegia la seva nota de color. En aquestes condicions tan delicades, Craig Breen i James Fulton s’hi trobaven com a la seva Irlanda natal i els pilots, que no s’hi jugaven res, tancaven el programa amb respectives victòries parcials, mentre que amb la millora de les condicions climatològiques per a la disputa de l’esport, els veterans italians Mauro Miele i Luca Beltrame aconseguien un històric segon millor temps al Power Stage i amb ell els 4 punts extra al campionat.

L’altra cara de la competició, l’amarga era per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen així com per a Elfyn Evans i Scott Martin. Els finlandesos, amb una munta de rodes dures en el seu Yaris Rally1, tancaven el ral·li deixant-se 4 minuts i mig vers els irlandesos d’M-Sport en aquestes dues darreres proves cronometrades, mentre que els britànics s’endarrerien en 2 minuts i mig i amb ells no només s’allunyaven de la tercera posició, sinó que a més a més perdien la quarta plaça en favor de Sébastien Ogier i Vincent Landais.

En un encert del seu equip de meteoròlegs, els líders Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe navegaven en aquestes condicions tan delicades gràcies a disposar de 2 rodes de recanvi de pluja dalt del seu i20 Rally1 i els belgues certificaven la seva victòria final a les 5 en punt de la tarda, hora en la que es celebrava la cerimònia del podi, recorrent els 231,09 km cronometrats disputats, dels 274,31 km prèviament programats, en un temps de 2 hores 43 minuts i 52,3 segons, un registre que els suposava un marge final d’1 minut i 11,1 segons vers Ott Tänak i Martin Järveoja i de 2 minuts i 11,3 segons amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, una plaça de podi que era la tercera per al pilot local després de les dues aconseguides consecutivament en respectives edicions del Safari Rally.

Les errades alienes permetien pujar al podi al local Katsuta.

En categoria WRC2 Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen empataven a temps amb els seus compatriotes Sami Pajari i Enni Mälkönen en la prova especial inaugural, mentre que a 2,8 segons dels finlandesos s’hi trobaven els altres màxims aspirants al títol de la classe, els polonesos Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak.

L’endemà divendres, Emil Lindholm i Receta Hämäläinen es quedaven en solitari al capdavant de la classificació en aconseguir el millor temps en la primera passada per Isegami Tunnel, si bé els nòrdics s’havien d’aturar abans d’arribar a la seva conclusió, en topar-se amb el Hyundai i20 Rally1 de Dani Sordo i Cándido Carrera en flames. Tanmateix, bona part de la pressió per a la consecució del títol es dissipava en quant Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak es passaven de frenada i patien una sortida de pista que els obligava a abandonar, amb el què els nòrdics en feien prou en obtenir 8 punts.

La segona especial de la jornada era cancel·lada per manca de bombers, mentre que en la tercera i útima del matí, Sami Pajari i Enni Mälkönen establien el millor temps sense que això provoqués canvis en la part alta de la taula.

A la represa, els líders es tornaven a imposar en la segona passada per la primera prova especial del bucle de 3 trams, mentre que en la següent i última del dia, els finlandesos s’ho prenien amb molta cautela en no tenir la pressió de la parella polonesa i aquests completaven el tram a 18,3 segons del millor temps de Teemu Suninen i Mikko Markkula, marge més que suficient com per a que els líders fossin superats en la classificació pels campions del món júnior de l’any 2021, així com pels seus compatriotes de Hyundai.

Tancada l’escapçada primera etapa, Sami Pajari i Enni Mälkönen s’endisaven al parc tancat de Toyota City amb 5,3 segons de marge vers Teemu Suninen i Mikko Markkula i per 8,4 segons amb Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen. Grégoire Munster i Louis Louka, a 37,3 segons del lideratge, quedaven lleugerament despenjats de la lluita finlandesa per la primera posició, amb l’agreujant d’estar a l’abast de la unitat oficial de Fabrizio Zaldívar i Marcelo der Ohanessian, classificats a 6,8 segons del seu registre.

Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen s’imposaven en totes 3 proves especials del dissabte al matí, i ja amb la primera d’elles, els recentment proclamats a Catalunya campions del món en categoria WRC2Junior, grimpaven fins a la primera de les posicions de la categoria.

Ans contrària era la sort de Teemu Suninen i Mikko Markkula. Creditors de 2 segons millors temps i un tercer millor registre per darrere de Sami Pajari i Enni Mälkönen, els de la marca coreana fitxaven tard en el control horari d’entrada al parc d’assistències i la parella perdia tot allò que havia aconseguit guanyar en els trams, en rebre una penalització de 50 segons, la qual els suposava baixar des de la segona fins a la quarta posició, a 6,1 segons del darrer graó de podi ocupat pels francòfons del benelux Grégoire Munster i Louis Louka.

Per la tarda Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen iniciaven l’escull tal i com l’havien acabat, és a dir, marcant el millor temps de la classe, mentre que el pilot luxemburguès i el copilot belga aconseguien aturar el cronòmetre amb el segon millor registre, per tal d’eixamplar en 4,7 segons el seu forat en relació a Teemu Suninen i Mikko Markkula, tercers a final de tram.

Els escollits per la marca coreana però, tancaven la jornada amb 2 victòries parcials en els 2 trams que aquests tenien per davant, i si bé aquests no aconseguien immiscir-se encara en les posicions amb dret a foto dalt del podi, el cert era que s’hi quedaven ben aprop.

Passats uns minuts de les 6 de la tarda doncs, l’activitat sabatina finaltizava amb Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen al capdavant de la classificació per 47,6 segons amb Sami Pajari i Enni Mälkönen i 1 minut i 2 dècimes de segon en relació a Grégoire Munster i Louis Louka. Teemu Suninen i Mikko Markkula restaven ansiosos per l’activitat dominical en estar a 2,2 segons del podi i a més a més, precedint en 59,3 segons al seu compatriota Heikki Kovalainen, expilot de Fórmula 1 i per llavors pilot de ral·lis en el campionat japonès, i el local Sae Kitagawa, en tan en quan Fabrizio Zaldivar i Marcelo der Ohanessian cursaven baixa per accident en el transcurs de la segona prova especial del dia.

Amb dues victòries de tram en les dues primeres proves especials del dia, Sami Pajari i Enni Mälkönen retallaven les distàncies fins als 36,8 segons vers els líders, mentre que Teemu Suninen i Mikko Markkula, just després de recuperar la tercera posició al terme del primer repte cronometrat del matí, punxaven en la prova següent i tornaven a baixar fins a la quarta posició.

Disposats a recuperar un lloc en el podi, Teemu Suninen i Mikko Markkula prenien el relleu de llebrers de la classe en la tercera prova especial matinal, per tal d’acostar-se de nou a les posicions de podi i just abans d’afrontar les segones passades per les dues primeres cronometrades del dia, en les que la pluja ho trasbalsaria tot.

Grégoire Munster i Louis Louka aconseguien el seu primer temps escratx de la classe en la quarta cronometrada dominical i el luxemburguès i el belga grimpaven fins a la primera posició provisional en detriment d’Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen, sort similar que també corrien Teemu Suninen i Mikko Markkula, qui s’endinsaven en posicions de podi en lloc de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

La pluja s’encarnissava en la darrera cronometrada del programa, i a part de l’anecdòtic millor temps dels veterans italians Mauro Miele i Luca Beltrame, els finlandesos de Hyundai prenien la segona posició als de TokSport, mentre que Heikki Kovalainen i Sae Kitagawa aconseguien la quarta plaça de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Així doncs, Grégoire Munster i Louis Louka eren els homes més feliços del parc tancat del diumenge a la tarda a l’Estadi Toyota, on aquests hi certificaven la seva primera victòria de la temporada, que hi acabava, per 21,6 segons de marge amb la unitat homòloga de Teemu Suninen i Mikko Markkula. Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen tancaven el podi nipó a 34,8 segons de la posició que havien estat ocupant bona part del programa.

A efectes de campionat, els 15 punts que Emil Lindholm obtenia amb el podi japonès, permetien al pilot finlandès imposar-se també en la categoria absoluta del certamen WRC2 amb 7 punts d’avantatge vers Andreas Mikkelsen i 12 en relació al polonès Kajetan Kajetanowicz.

La pluja ho tombava tot, facilitant la primera victòria de Munster-Louka.

La victòria de Grégoire Munster i Louis Louka era doble, doncs aquests també s’imposaven entre els més joves de 30 anys, mentre que entre aquells que passaven dels 50 i molt segurament vestien cabells blancs, la primera plaça era per a Mauro Miele i Luca Beltrame, qui hi esdevenien campions.

El certamen de pilots ja feia mes i mig que estava decidit a favor de Kalle Rovanperä, però encara quedava per definir qui seria el subcampió de la temporada, si bé Ott Tänak o si bé el seu company d’equip Thierry Neuville. Estonià i belga pujaven dalt del podi japonès i per tant el tercer només aconseguia retallar 9 punts als segon, insuficients com per a provocar cap canvi en la classificació acumulada.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	255
Ott Tänak	205
Thierry Neuville	193

Toyota havia aconseguit el seu sisè títol mundial a Catalunya, i per tant el fabricant japonès només s’hi jugava l’honor de guanyar en l’esdeveniment que es focalitzava a la Toyota City. Fora de les posicions de podi, doncs Takamoto Katsuta i Aaron Johnston s’allistaven en el Toyota NG, la llufa en el final de festa era contundent, amb la meitat de punts pels hostes de la darrera prova de l’any vers els seus rivals de Hyundai.

Constructor	Punts
Toyota	525
Hyundai	455
M-Sport	257

Segon en el podi, Grönholm-Rautiainen acabarien guanyant el ral·li després de l’exclusió de Mäkinen-Mannisenmäki.

El 13è Ral·li d’Austràlia finalitzava a Perth el diumenge 12 de novembre de 2000, ciutat en la que s’havia iniciat tres dies abans, el dijous 9 de novembre. El ral·li era la tretzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir la penúltima ronda, i amb puntuabilitat per als calendaris dels campionats de pilots, marques i producció fins a 84 equips formalitzaven la seva inscripció a la prova dels que 83 inciarien les 21 especials cronometrades de 391,17 km cronometrats que composaven la prova i que 49 d’ells aconseguirien completar.

Tot i escurçar molt les distàncies, Kankkunen-Piironen no van poder donar caça a Sainz-Moya.

L’habitual superespecial espectacle de Langley Park, al centre de la ciutat de Perth, donava el tret de sortida a la prova el dijous 9 de novembre al vespre, en la que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien imposar-se als seus rivals per un marge estret, donada la distància curta que es disputava.

L’endemà començava el ral·li en si amb 9 especials cronometrades de 149,96 km de distància, en la que s’hi tornava a incloure l’especial de Langley Park que tancava la jornada. Tot i sortir al davant, quelcom molt perjudicial en terres australianes donada la peculiar grava esfèrica que redueix molt la tracció i estabilitat dels cotxes, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el primer millor registre del dia. Si bé en les següents especials cronometrades altres equips van ser els autors dels escratxs, els finlandesos de Peugeot es mantenien al capdavant de la general provisional però no per un marge molt ampli, el que va donar lloc a les tàctiques per tal d’impedir obrir pista el dissabte.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aixecaven descaradament el peu de l’accelerador per acabar el tram en tercera posició, així com els seus compatriotes de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que ho feien fins la quarta. Carlos Sainz i Luis Moya, que durant la jornada s’havien mostrat força regulars tot i no haver guanyat cap tram, aturaven el seu Ford Focus RS WRC’00 uns 20 segons per caure fins a la vuitena plaça, però aquesta operació la feien un cop havien superat les pancartes grogues que anuncien la finalització de tram, quelcom prohibit per reglament i que en ser recollit pels comissaris així com en les imatges àeries va suposar l’exclusió dels pilots espanyols de la prova.

Tot aquest seguit de maniobres va deixar a Juha Kankkunen i Juha Repo al capdavant de la provisional, posició que els pilots de Subaru mantingueren en la superespecial de Langley Park, la qual no es comptabilitzava alhora de determinar l’ordre de sortida als trams.

En l’apartat de baixes destacaven la del Mitsubishi Carisma GT de Freddy Loix i Sven Smeets que es retiraven per problemes de transmissió en la tercera especial cronometrada, mentre que Colin McRae i Derek Ringer ho feien en la sisena especial en trencar el motor del seu Ford Focus RS WRC a causa d’una fuita d’oli. Petter Solberg i Phil Mills, autors de dos escratxs en la primera jornada, havien d’abandonar també en patir un accident en la vuitena especial del ral·li.

Ja en la primera especial cronometrada de les set que composaven la segona jornada de competició, Richard Burns i Robert Reid es feien amb el liderat de la prova marcant el millor registre. Els britànics certificaven el seu liderat gràcies al segon escratx que marcaven precisament en el tram més llarg del ral·li, de 45,42 km, el que permetia als pilots de Subaru disposar d’un marge de mig minut vers els seus principals rivals. El marge es va reduir discretament en les dues especials que seguien a continuació, pel que novament es van veure les tàctiques en la penúltima cronometrada, ja que els experts calculaven que obrir pista suposava perdre de l’ordre de 30 i 40 segons.

Peugeot i Subaru havien desplaçat homes a peu de tram per mesurar els cronos de la competència i així anunciar quan havien d’aminorar els seus homes. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki eren els primers en passar i per tant la referència, a continuació els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Tim Rautiainen marcaven un crono 4 segons pitjor que el dels seus compatriotes per tal de sortir darrera d’ells mentre que Richard Burns i Robert Reid tiraven el mig minut d’avantatge per la borda per tal de caure per darrera dels dos equips finlandesos.

Però els de Mitsubishi van ser més astuts, ja que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van saltar-se 1 segon la sortida al tram, quelcom que els membres dels equips rivals no van percebre però si la cèl·lula electrònica. Un cop es va comprovar la falta, que suposava una penalització de 10 segons, els seus rivals ja no eren a temps per reaccionar, i els de Mitsubishi queien per darrera del Peugeot i del Subaru.

Tot aquest joc de perdre temps facilitava que François Delecour i Daniel Grataloup completessin la segona jornada en quarta posició gràcies també a la sortida de pista de Juha Kankkunen i Juha Repo que patien en aquesta especial cronometrada, a poc més de mig minut dels líders provisionals, distància que en especials anteriors era superior al minut.

Les tàctiques i joc brut però van proseguir el diumenge al matí, Richard Burns i Robert Reid que eren segons en pista, alegaven que tenien una roda punxada abans d’iniciar el primer tram, per reglament els estava permès canviar la roda pel que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki havien de prendre la sortida per davant dels de Subaru. Malgrat tot, els pilots de Mitsubishi aconseguien marcar els dos primers escratxs del dia el que els permetia liderar la prova, posició que els finlandesos conservarien tot i l’atac que els seus compatriotes de Peugeot van llençar guanyant els dos trams que restaven.

Així doncs amb un temps total de 3 hores 43 minuts i 51,7 segons, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki guanyaven el ral·li amb un avantatge de 5,5 segons vers els seus compatriotes de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i de 8,2 segons vers els pilots de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Però un cop feta la cerimònia del podi i les respectives dutxes de "champagne" els comissaris técnics van trobar una irregularitat en el turbo del Lancer Evo VI dels guanyadors que un cop examinada i deliverada es va resoldre amb la desqualificació dels finlandesos del ral·li sense empendre més sancions per als membres de l’equip Mitsubishi entenent que la irregularitat es devia a raons técniques i no una acció premeditada.

Aplicada la desqualificació, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els guanyadors del ral·li amb un temps total de 3 hores 43 minuts i 57,2 segons, mentre que Richard Burns i Robert Reid pujaven fins la segona posició a tan sols 2,7 segons dels guanyadors. François Delecour i Daniel Grataloup tancaven el podi a 1 minut i 32,9 segons dels seus companys d’equip.

Tot i no tenir ritme, les desqualificacions i accidents van dur a Delecour-Grataloup al podi.

En la categoria de producció els pilots de Mitsubishi Gustavo Trelles i Jorge del Buono es feien amb la primera posició de la categoria en l’equador de la primera jornada, per a partir de llavors anar incrementant les distàncies i després administrar-les en la tercera i última jornada de competició. La victòria que aconseguia el pilot uruguaià el situava a només un punt del líder de la provisional, l’austríac Manfred Stohl que en la prova austral acabava en tercera posició.

Tercera victòria de Trelles-DelBuono en la temporada que els deixava a 1 punt del liderat del campionat.

La victòria que aconseguia a posteriori Marcus Grönholm combinada amb el segon lloc de Richard Burns, deixava als dos pilots separats per 9 punts a falta de disputar-se només una prova, el RAC britànic. Carlos Sainz i Colin McRae, que sortien amb les mans buides de la prova veien tallades les seves opcions de corona.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	59
Richard Burns	50
Colin McRae Carlos Sainz	43 43

En el campionat de constructors, Peugeot situava dos dels seus 206 WRC en el podi, combinant-ho amb el zero per part dels Ford, donava la corona mundial al dels lleó. Subaru sumava 6 punts gràcies al podi de Burns-Reid, si bé la marca de la constelació de les Plèiades no guanya plaça ni es veia amenaçada per ningú.

Constructor	Punts
Peugeot	104
Ford	88
Subaru	76

El nou diferencial central va ser clau en la victòria de Sainz-Moya al Catalunya.

Penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 28è Ral·li Catalunya-Costa Brava finalitzava el dimecres 11 de novembre de 1992 a la població gironina de Lloret de Mar. La prova que gaudia de puntuabilitat per als campionats de pilots i producció, estava composada per un recorregut mixt asfalt-terra de 29 especials cronometrades de 519,65 km de distància a la que els 74 equips participants dels 79 inscrits havien de fer front i que només 31 d’ells aconseguirien completar.

Tot i escurçar molt les distàncies, Kankkunen-Piironen no van poder donar caça a Sainz-Moya.

La primera etapa arrancava el dilluns a les 8 del matí per acabar a primera hora del vespre del mateix dia, sent aquesta la única que es disputava sobre asfalt de les tres que composaven la cita catalana. En aquesta etapa Carlos Sainz i Luis Moya van sorprendre a bona part dels participants marcant fins a 9 escratxs en els 11 trams que es celebraven, gràcies en bona part al nou diferencial central tipus Ferguson que estrenaven, similar a l’emprat pels Lancia-Martini. Per darrera d’ells un grup molt compacte seguia als espanyols, amb Andrea Aghini i Sauro Farnocchia al davant a 1 minut i 41 segons dels pilots de Toyota, a continuació s’hi trobaven els companys d’equip dels espanyols i guanyadors de l’anterior edició, l’alemany Armin Schwarz i el suec Arne Hertz, els quals tot i no disposar del nou diferencial central, van saber estar en la lluita gràcies a un mal reglatge de les suspensions per part dels Lancia en els primers compassos de la prova. Els francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Occelli tancaven el grup a 1 minut i 49 segons dels líders provisionals.

François Delecour i Daniel Grataloup, que estrenaven un nou Ford Sierra RS Cosworth 4×4 a la prova, eren un dels pocs capaços de trencar el monopoli de Carlos Sainz i Luis Moya marcant el millor registre en la primera passada pel Coll de Bracons, però just abans de fer-ne la segona passada, en el Coll de Santigosa, els de l’oval patien un espectacular accident deixant el seu cotxe sobre tres rodes. Si bé podien completar el tram perdent 16 minuts, la reparació d’emergència feta sobre el seu Sierra no el va permetre sortir a Coll de Bracons 2, ja que els francesos arribaven fora del màxim permès de demora.

La segona etapa era ja íntegrament de terra, en la que 12 especials de 218,34 km de distància servirien per veure si les bondats del Toyota Celica Turbo 4WD manifestades al llarg de la primera etapa sobre l’asfalt català, ho feien també sobre la grava. En la primera especial cronometrada del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli aplanaven el camí de Carlos Sainz i Luis Moya, no només en el ral·li sinó també en la lluita per la corona mundial, quan patien una sortida de pista que els costava 35 minuts més 15 minuts en el següent control horari. Tot i les escasses opcions de puntuar, els francesos van decidir continuar en competició per tal de provar noves solucions de cara al RAC britànic.

Tanmateix en aquesta primera cronometrada els pilots finlandesos de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen, que havien arribat a la neutralització de la primera etapa en cinquena posició a 2 minuts i 24 segons dels líders provisionals, s’envirollaven i patien una punxada, tot i això els finlandesos marcaven el mateix crono que Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que el millor temps en el tram era pel pilot de Vic Mia Bardolet i el seu copilot Josep Autet amb un dels Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficials.

A partir de llavors els pilots de Lancia es van llençar a l’atac, repartint-se tots els escratxs que restaven d’etapa tret del tram de Santa Maria de Merlès, el més ràpid de tots els que es disputaven en la jornada amb mitjanes properes als 120 km/h, en que el millor temps va ser per als homes de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya. Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien marcar 6 escratxs al llarg de la segona etapa, i quedar per davant dels espanyols en tots els trams del dia tret del de Sta Maria de Merlès, el que permetia als finlandesos reduir les distàncies dels 2 minuts i 24 segons fins al minut i 1 segon.

Carlos Sainz i Luis Moya no les tenien totes per mantenir la primera posició fins a la finalització de la prova, tot i que un ajust realitzat en les suspensions del seu Celica Turbo 4WD havia servit per contenir la galopada dels finlandesos de Lancia, al llarg de l’etapa havien hagut de prendre molts riscs, ocasionant que en les dues darreres especials cronometrades patissin dos ensurts, pel que un accident dels espanyols podia produir-se en qualsevol moment.

Mia Bardolet i Josep Autet per la seva banda estaven fent un bon ral·li fins que les averies mecàniques van començar a mermar el seu rendiment, primer va ser el seu diferencial, després el turbo i finalment l’arbre de transmissió el que va suposar que els catalans perdessin 35 minuts, tot i seguir en competició, van penalitzar 20 minuts, més del permés pel reglament particular pel que els homes de Ford estaven exclosos.

En la tercera i última etapa, 5 eren els trams cronometrats que la composaven, amb una distància cronometrada de 101,09 km. De fet aquests eren els dos primers trams del segon dia i els tres últims, sent el primer d’ells, El Subirà, el més llarg de tots i probablement el més decissiu de tots. En ell Carlos Sainz i Luis Moya es deixaven només 8 segons vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que el millor temps era per Didier Auriol i Bernard Occelli.

Probablement aquest resultat d’El Subirà va fer replantejar la situació als pilots finlandesos de Lancia, els quals a partir de llavors es van prendre el que restava de ral·li amb més calma, sabedors de la dificultat que suposava donar caça als de Toyota i quan podien perdre en cas d’abandonament. Això va permetre que Didier Auriol i Bernard Occelli acabessin adjudicant-se tots els trams del dia per acabar el ral·li en desena posició i guanyar un punt en el campionat de pilots.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda tot i no guanyar cap tram, aconseguien mantenir la primera posició, completant el ral·li amb 36 segons menys que els segons classificats, els campions del món en vigència Juha Kankkunen i Juha Piironen, aturant el crono en 6 hores 21 minuts i 13 segons. Els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, tot i patir problemes de canvi al llarg de la tercera jornada, completaven el podi a 1 minut i 32 segons dels guanyadors.

Aghini-Farnocchia comfirmaven un bon estat de forma amb el segon podi consecutiu.

En la categoria de producció els canaris Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez van dominar bona part de la prova fins que en la segona passada per El Subirà, una averia elèctrica els feia perdre de l’ordre de 35 minuts, precissant fins i tot d’una bateria que un aficionat els hi va deixar. Així tota opció a victòria s’esbaïa, no només al ral·li, sino al campionat mundial de Grup N en el que el japonés Hiroshi Nishima seguia encapaçalant la general per davant del belga Gregoire de Mévius. La victòria en la cita catalana era per a l’àrab Mohammed Bin Sulayem i lirlandès Ronan Morgan.

Bin-Sulayem-Morgan es trobaven amb la victòria dimecres pel matí.

Gràcies a la victòria inesperada que aconseguia Carlos Sainz en terres catalanes, el pilot madrileny passava a encapçalar la general provisional del campionat per tan sols dos punts d’avantatge vers Juha Kankkunen i tres en relació a Didier Auriol quan només quedava per disputar-se el RAC britànic on tot es decidiria.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	124
Juha Kankkunen	122
Didier Auriol	121

El ral·li català no otorgava punts en el campionat per a constructors, pel que Lancia seguia conservant el seu any perfecte amb 7 victòries, descartant fins i tot una victòria obtinguda i el segon lloc del Safari. Toyota per la seva banda restava expectant al RAC britànic per comfirmar la seva segona posició per davant de Ford.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	96
Ford	84

Loeb-Elena s’acomiadaven de la competició regular guanyant per setena vegada el Catalunya.

El diumenge 11 de novembre de 2012, Salou era escenari de la cerimònia de clausura del 48è Ral·li Catalunya-Costa Daurada, darrera cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La prova catalana, que donava punts per als certàmens de pilots, marques, producció, SWRC i la WRC Academy, aglutinava fins a 74 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 70 estarien presents a la cerimònia de sortida celebrada el dijous 8 de novembre des d’on es donaria pas a les 18 proves especials cronometrades de 405,46 km de distància que 52 equips aconseguirien superar.

Latvala-Anttila van tenir un moment de descuit divendres al matí que pagarien més tard.

Dijous es celebrava el tram de proves, el qual era guanyat pels màxims favorits a la prova i guanyadors de les últimes 7 edicions, els pilots de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena. Tot i les previsions de pluja, els campions mundials decidien afrontar les sis proves cronometrades de terra que els esperaven l’endemà en la última posició elegible, opció que successivament van anar fent els següents classificats. L’endemà divendres la previsió es va complir i va ploure molt, convertint els 150,22 km de distància a recòrrer en un fangar molt lliscant.

En aquestes condicions les alternatives van arribar ràpidament, primer Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren capaços d’imposar-se en la primera prova especial cronometrada, mentre que en la segona es produia l’escratx ex-aequo entre Ott Tänak i Kuldar Sikk i Mads Østberg i Jonas Andersson, i amb el liderat que canviava de mans passant a ser pels estonis de M-Sport per una dècima de segon sobre els co-autors del millor temps. D’altra banda els finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila perdien de l’ordre de mig minut en aquesta especial i baixaven fins la cinquena posició, mentre que els seus companys d’equip, Petter Solberg i Chris Patterson, tornaven a impactar contra la mateixa pedra que l’any anterior els havia portat a abandonar la jornada del ral·li amb el mateix resultat per a la present edició.

Els belgues de l’equip júnior de Citroën, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, corrien la mateixa sort que la parella noruego-britànica oficial de Ford en aquesta segona prova cronometrada, veient-se obligats a optar pel superally, opció a la que també s’hi sumarien els càntabres de Mini Dani Sordo i Carlos del Barrio en la la tercera i última prova cronometrada del bucle matinal.

En el terreny més purament esportiu, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien llimar distàncies en imposar-se en la tercera prova especial de la jornada, de característiques mixtes terra-asfalt. Tot i la victòria parcial, els de Citroën es mantenien en la quarta plaça provisional, mentre que el liderat tornava a canviar de mans passant ara a estar en mans de Mads Østberg i Jonas Andersson.

Arribada l’hora de les segones passades pels trams després del seu pas per les assistències, l’activitat retornava a les especials amb el millor temps d’Evgeny Novikov i Ilka Minor que d’aquesta manera donaven el primer escratx als pneumàtics xinesos DMACK, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson amb el tercer millor temps a la cronometrada de Pesells s’afiançaven en el liderat. Sébastien Loeb i Daniel Elena reaccionaven en la següent prova cronometrada, la més llarga de totes de la primera jornada, repetint l’escratx que hi aconseguien en el bucle matinal, i que ara si els servia per escalar fins la segona posició.

Una especial espectacle a Salou, en la que els finlandesos de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien marcar el seu primer escratx a la prova catalana, donava pas al parc tancat al que Mads Østberg i Jonas Andersson hi arribaven com a líders amb 27,2 segons de marge sobre Sébastien Loeb i Daniel Elena i 47,0 sobre Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, que amb dos segons temps escratx en els dos trams celebrats per la tarda aconseguien recuperar part del temps perdut al matí i situar-se en posicions de podi.

Dissabte arribava l’asfalt al ral·li, i ho feia amb un bucle de 3 trams que es celebraven a doble passada, una pel matí i l’altra per la tarda, elevant la distància de lluita contra el cronòmetre en 161,30 km més. Entre els periodistes i aficionats del mundial, la travessa estava en veure en quina especial cronometrada Sébastien Loeb i Daniel Elena prenien el liderat doncs les aptituds del pilot norueg i el seu copilot suec en asfalt no eren les del campió mundial.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila semblaven estar disposats a presentar la batalla de la temporada anterior quan s’imposaven en la primera especial del bucle, La Mussara, però res més lluny de realitat doncs en el següent tram programat, el sempre tram rei del programa, El Priorat, Sébastien Loeb i Daniel Elena obtenien el millor registre i el liderat de la prova, mentre que la parella finlandesa de Ford obtenia el segon temps escratx a l’especial i seguia l’estela dels nous líders. Els campions, que es volien acomiadar de la seva última temporada regular des del graó més alt del podi, guanyaven l’últim tram del bucle novament amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila just per darrera seu, el que afiançava les seves posicions assolides a la general.

En les segones passades per les especials cronometrades, els reenganxats al ral·li de Mini Dani Sordo i Carlos del Barrio, cobraven protagonisme un cop havien solventat a les assistències del migdia un problema en el seu motor que s’havia quedat a tres cilindres des de la primera prova cronometrada del dissabte. La parella càntabre s’adjudicaven les dues primeres especials del bucle, mentre que els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk ho feien en la tercera i última especial del bucle. Alhora, Sébastien Loeb i Daniel Elena es mostraven més ràpids que els seus rivals més directes a la lluita per la victòria, en sumar en tots els trams de la repetició del bucle matinal el segon temps escratx absolut, el que permetia als pilots de Citroën incrementar les distàncies que els separaven vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila arribant fins als 27,0 segons a la conclusió de l’etapa.

D’altra banda Mads Østberg i Jonas Andersson erraven la munta de pneumàtics pel matí, massa durs per les humitats presents, mentre que per la tarda escollia uns reglatges poc propicis per afrontar les especials amb la convicció que feien els seus rivals, el que portava als líders del ral·li al terme de la primera jornada, a baixar fins la cinquena posició provisional en entrar de nou al parc tancat de Port Aventura, sent superats per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en primera instància i per Ott Tänak i Kuldar Sikk a continuació, finalitzant aquests l’etapa en tercera i quarta posició a 1 minut i 14,1 segons i 1 minut i 28,8 segons correlativament.

Amb 12 especials cronometrades celebrades i 18 en el programa, la jornada dominical de clausura estava formada lógicament per 6 proves especials de 93,94 km de corda. Els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio volien seguir demostrant les seves aptituds en asfalt alhora d’esborrar el mal gust de boca que els havia deixat la sortida del divendres o l’haver-se quedat a tres cilindres tot el matí del dissabte, en guanyar les tres especials cronometrades del bucle del matí.

D’altra banda, en la lluita que atenien Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb Sébastien Loeb i Daniel Elena per la primera posició al ral·li, la parella finlandesa de Ford aconseguia escurçar en uns tímids 2,3 segons les distàncies que tenien amb els de Citroën al terme del bucle matinal, motiu pel qual els segons classificats decidien muntar pneumàtics tous de cara a les segones passades per les especials. La pluja, que va fer acte de presència en les últimes cronometrades del ral·li, feia encara més bona l’elecció de gomes per part de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que amb dos escratxs consecutius es situaven a només 9,1 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena quan només faltava per celebrar l’últim tram de l’edició de la cita catalana, La Serra d’Almós, llurs 4,11 km de distància semblaven pocs per poder provocar un gir en la classificació.

Dani Sordo i Carlos del Barrio aconseguien el seu quart millor temps de la jornada en aquest últim tram cronometrat, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi retallaven 2,1 segons als líders, insuficients com per evitar la setena victòria consecutiva de Sébastien Loeb i Daniel Elena al Ral·li Catalunya-Costa Daurada, esdevenint tanmateix la única parella que havia guanyat la prova des de que havia desplaçat el seu centre d’operacions de Lloret de Mar a Salou.

Sébastien Loeb i Daniel Elena cobrien els 405,46 km cronometrats en un temps final de 4 hores 14 minuts i 29,1 segons, 7,0 segons menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que en aquesta ocasió, sense haver d’atendre a les urgències dels companys d’equip, pujaven fins al segon graó del podi català. Els seus compatriotes finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen finalitzaven la prova a 1 minut i 46,8 segons dels seus companys d’equip tancant així el podi.

Sense ordres d’equip,aquest any Hirvonen-Lehtinen no guanyaven places extra.

En el campionat SWRC, reservat a vehicles amb especificacions S-2000, els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle amb Ford i els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson amb Proton, arribaven a la cita catalana amb opcions al títol. Ambdos equips mantenien en els primers compassos del ral·li una lluita tancada per la victòria i el campionat, lluita que es va trencar en la primera passada per l’especial llarga de la jornada, Terra Alta, quan els escandinaus de la marca malaisia trencaven el diferencial posterior i perdien prop de minut i mig vers els irlandesos i la primera posició. En la segona passada per l’especial, els de Proton cedien altre cop temps, en aquesta ocasió prop de 3 minuts, i si bé romanien en segona posició provisional al terme de la jornada, ho feien a gairebé 4 minuts dels líders provisionals.

Amb l’arribada de l’asfalt Craig Breen i Paul Nagle es varen dedicar a administrar el coixí que tenien al capdavant de la general del ral·li, perdent prop d’1 minut vers Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson en les dues jornades que restaven per celebrar, insuficient com per comprometre la victòria a la prova catalana de la parella irlandesa amb Ford que tanmateix esdevenia campiona del món en el certàmen per 9 punts de marge sobre els suecs de Proton.

Victòria de Breen-Nagle que esdevenien campions mundials.

En el campionat de producció, les tres primeres proves cronometrades del divendres van deixar lloc als canvis constants en la general provisional, fins que en l’arrencada del bucle de la tarda d’aquesta primera jornada els argentins Marcos Ligato i Rubén Garcia aclarien els dubtes en guanyar els dos trams del bucle i alçar-se com els líders de la classe seguits de prop pels canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate que hi competien com a convidats per la organització.

Amb l’aribada de l’asfalt, els màxims aspirants al títol, el mexicà Benito Guerra i el seu copilot madrileny Borja Rozada s’imposaven en la primera passada per l’especial reina del ral·li, El Priorat, el que permetia a la parella passar a liderar la categoria per davant dels polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak mentre que paral·lelament Marcos Ligato i Rubén Garcia, així com Yeray Lemes i Rogelio Peñate es desmoronaven per diferentes averies mecàniques. En la següent cronometrada, arribarien els problemes per la parella polonesa, el que deixava el camí molt planer a Benito Guerra i Borja Rozada cap a la victòria quan just s’assolia l’equador del ral·li.

Amb gairebé 5 minuts de marge al capdavant de la general, Benito Guerra i Borja Rozada es varen limitar a pilotar per la part segura de la traçada, deixant que el protagonisme dels escratxs el prenguessin altres equips, com els canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate que amb necessitats de gratificar als esponsors guanyaven les 6 últimes especials cronometrades del ral·li.

En clau de campionat, Benito Guerra arribava líder a Salou, pel que la seva victòria no feia més que certificar el seu títol mundial amb mèrits.

Guerra-Rozada esdevenien campions mundials guanyant la prova catalana.

En la WRC Academy, categoria reservada als pilots més joves del mundial, el suec Pontus Tidemand i el seu copilot norueg Stig Rune

Skjærmoen semblaven els més ben adaptats al fangar català guanyant les 4 primeres proves cronometrades, fins que en la segona passada per l’especial llarga de la primera jornada, Terra Alta, perdien una mica més de 3 minuts en haver-se d’aturar enmig de l’especial i la primera posició als espanyols José Antonio Suárez i Cándido Carrera.

En la segona i última jornada, la parella espanyola es va dedicar a conservar la mecànica en la primera i tercera prova especial cronometrada de la jornada, per tal de poder donar el cop de gràcia a la prova reina del ral·li, El Priorat, on els pilots assolien el millor temps i pràcticament doblaven l’avantatge que tenien vers Pontus Tidemand i Stig Rune

Skjærmoen. Amb poc marge de maniobra, doncs només restaven per celebrar-se les segones passades de les especials del matí, la parella espanyola no assumia riscs i guanyava la classe, el que els hi permetia finalitzar la temporada com a sub-campions a 44 punts del britànic Elfyn Evans que a Salou pujava al tercer graó del podi.

Suárez-Carrera guanyaven la categoria i finalitzaven com a subcampions.

Sébastien Loeb arribava a Salou amb el títol de campió sota el braç, pel que la seva victòria no feia més que posar la cirera al pastís en el que era el seu comiat com a pilot regular del mundial de ral·lis. Mikko Hirvonen per la seva banda, aconseguia el seu desé podi de la temporada, certificant una molt bona temporada com escuder de qui havia estat el seu màxim rival en temporades anteriors. D’altra banda, Jari-Matti Latvala aconseguia gràcies al segon lloc desplaçar a Mads Østberg de l’últim graó del podi del campionat per tan sols 5 punts.

Pilot	Punts
Sébstien Loeb	270
Mikko Hirvonen	213
Jari-Matti Latvala	154

En el campionat de constructors la temporada es tancava amb una nova demostració de força per part de Citroën, que per vuitena vegada en la temporada aconseguia situar els seus dos cotxes dalt del podi. Sense més , Ford i M-Sport tancaven la general del campionat amb unes distàncies molt marcades entre ells així com el seus rivals.

Constructor	Punts
Citroën	453
Ford	309
M-Sport	170

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre – 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Seqüencial de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4362 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1497 mm
Distància entre eixos	2640 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Títols
Constructors	2006 i 2007

Ford s’avançava uns mesos en el temps i presentava ja el dijous 10 de novembre de 2005 el nou Focus RS WRC’06 en competició oficial dins el context del 18è Ral·li d’Austràlia, última cita del calendari mundial de la temporada. El nou cotxe era tot un repte per als responsables técnics, doncs la carrosseria era més gran que la del seu predecessor, pel que calia treballar a fons els repartiments de pesos per tal de fer-los ideals, si bé un punt a favor del Focus ST de carrer, era que aquest feia justament els 1800 mm màxims permesos per reglament. Tan mateix va ser necessari treballar sobre uns nous diferencials, ja que només es permetrien els que fossin mecànics, així com en les suspensions, doncs l’ús del titani passava a estar prohibit. El motor va ser desenvolupat a Pipo Moteur emprant com a base el Duratec de 2 litres, mentre que la caixa de velocitats passava de 6 a 5 relacions en estar disposada transversalment com el motor.

El debut va correr a carrec dels finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen i dels txecs Roman Kresta i Jan Tománek, i si bé els resultats no foren ni de bon troç esperançadors, abandonament dels primers per sobreescalfament del motor i sisè lloc final dels segons en un esdeveniment marcat pels abandonaments dels pilots més ilustres. Però si que a partir de l’any següent, i sobretot amb el fitxatge de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen com a caps de files, i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen com escuders, es mostraria com l’auto de referència, permetent a Ford aconseguir el títol de constructors de 2006 i 2007, un guardó que la marca de l’oval venia perseguint des de 1979.

Ford va posar a disposició dels seus pilots el Focus RS WRC’06 al llarg de 25 esdeveniments mundials, descomptant les entrades de Khalid Al-Qassimi i Nicky Beech al llarg de 2007, doncs si bé aquests eren membres de l’equip Ford, no podien acumular punts en el campionat de constructors i a més a més, la seva entrada a l’equip venia vinculada al nou patrocinador que lluirien a partir d’agost de 2007. Retornant al punt inicial, al llarg d’aquests 25 ral·lis, els seus pilots oficials varen aconseguir un total de 12 victòries i 32 posicions de podi, amb el que la seva relació de victòries per participacions esdevenia del 48%.

Marcus Grönholm:

Monte-Carlo 2006, Suècia 2006, Acròpolis 2006, 1000 Llacs 2006, Turquia 2006, Nova Zelanda 2006, Gales 2006, Suècia 2007, Sardenya 2007 i Acròpolis 2007.

Mikko Hirvonen:

Austràlia 2006 i Noruega 2007.

Darniche-Mahé van passar de còrrer "in extremis" a donar el títol mundial a Lancia.

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 9 de novembre de 1975 finalitzava a Ajaccio el 19è Tour de Corse, 30è ral·li en la història del mundial de ral·lis. La prova havia avançat la seva data del desembre fins a principis de novembre per tal d’evitar així la presència de neu o gel que en anteriors edicions havien afectat la prova corsa. Al ral·li s’hi inscrivien fins a 79 equips, dels que 77 l’inciaven el dissabte al migdia, per 22 d’ells acabar completant les 10 especials de 479,40 km de distància.

Nicolas-Laverne a punt van estar de donar la última victòria al A110.

El ral·li tenia un format molt peculiar, més proper al d’una cursa en carretera que a un ral·li convencional, ja que des de la sortida que es donava el dissabte a les 13h fins el diumenge a les 15h quan el ral·li es donava per finalitzat, els equips no s’aturaven el més mínim, on fins i tot un repostatge o un simple canvi de rodes s’havia de fer amb la màxima celeritat, i qualsevol intervenció mecànica que es fes fora de les 2 hores del parc tancat d’Ajaccio la mitjanit del diumenge, suposava incorrer en penalitzacions.

La prova estava dividida en vuit trams cronometrats i dos sectors selectius, els primers tenien unes distàncies estàndar, al voltant dels 20 km de longitud, en els que els participants lluitaven per marcar el registre menor possible, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps que determinava la organització, aquest temps però era impossible de complir doncs els promitjos que exigien eren molt elevats pel que tots els participants rebien penalitzacions, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els equips rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

Pels interessos de Lancia la prova era vital, ja que un bon resultat aquí evitaria als italians jugar-se la corona mundial al RAC, tot i això segurs com n’estaven de la superioritat dels seus Stratos HF en una prova de muntanya com la corsa, Lancia només va enviar dos dels seus cotxes a disputar el ral·li, un en la seva versió de 24 vàlvules per a Sandro Munari i Mario Manucci, i un altre en versió de 12 vàlvules per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini. En aquesta ocasió, Lancia va eliminar els discs de fre refigerats per aigua que havien introduit al Sanremo, i els substituien per uns altres de major tamany.

Al davant hi tenien la presència dels Alpine-Renault oficials, els quals desplaçaven fins a 3 cotxes diferents a la illa mediterrània, un A110 per a Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne i dos A310 per a Francis Vincent i Jacques Jaubert i Jean-Luc Thérier i Michel Vial, sent un d’ells amb el nou motor de 16 vàlvules que debutava en un ral·li mundialista.

El ral·li s’iniciava amb un sector selectiu de 158 km en el que Sandro Munari i Mario Manucci aconseguien completar-lo amb la menor penalització de tot el parc tancat, esdevenint lògicament els primers líders de la prova, seguits del Lancia Stratos HF de l’importador francès que pilotaven Bernard Darniche i Alain Mahé, els quals participaven al ral·li gràcies a que última hora havien aconseguit reunir el pressupost necessari. A continuació, la celebració d’un tram cronometrat va comfirmar als pilots italians de Lancia com a líders de la prova, ja que novament tornaven a ser els pilots més ràpids.

I així es va acabar l’activitat de la primera jornada, ja que les manifestacions dels independentistes cors que van tallar diverses carreteres, van impedir que es celebressin els tres trams que quedaven per disputar-se.

En la represa, mentre Sandro Munari preguntava a Mario Manucci quan temps els quedava per arribar al següent control horari, quelcom molt normal en un ral·li per tal d’evitar arribar tard o que els pneumàtics es refredessin en excès esperant a entrar-hi, els italians no prenien correctament una corva que era més tancada del que semblava a priori, provocant que el seu Stratos HF caigués uns 5 metres pel voral. Si bé el cotxe no presentava seriosos danys, va resultar impossible retornar-lo a pista pel que els màxims favorits es veien obligats a abandonar la prova.

Els companys d’equip d’aquests, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, es trobaven noquejats a causa dels danys soferts en les seves suspensions posteriors quan els italians van estar pilotant amb dues rodes punxades, més tard el seu embragatge es va bloquejar, i tot i que van poder continuar canviant de marxes sense embragar, en els enllaços entre trams van superar el màxim permès de demora quedant exclosos.

Amb aquest panorama les opcions de victòria i títol mundial per a Lancia passaven a estar en mans del Stratos francès que pilotava l’aquità Bernard Darniche i el seu copilot Alain Mahé, els quals ara passaven a tenir tot un exèrcit de mecànics italians i experts en pneumàtics per tal d’assegurar una victòria d’ells.

Jean-Claude Andruet i Yves Jouany van aconseguir imposar-se en els dos primers trams cronometrats del segon dia a bord del seu Alfa-Romeo Alfetta GT preparat per Autodelta, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne s’imposaven en el sector selectiu de 120 km de distància, el que deixava als pilots del A110 a tan sols 5 segons de la primera posició.

Bernard Darniche i Alain Mahé van suportar bé la pressió a la que els sometien els pilots de Alpine-Renault i amb els escratxs en els dos últims trams cronometrats, els pilots donaven la victòria a Lancia en completar el recorregut en 4 hores 58 minuts i 26 segons, 32 segons per davant de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne en el que seria la última prova en la que el Alpine A110 competiria en la seva versió lleugera d’apenes 700 kg. Jean-Claude Andruet i Yves Jouany per la seva banda, tancaven el podi cors en completar el ral·li a 11 minuts i 25 segons dels guanyadors, el que suposava que per primera vegada un cotxe del fabricant milanés pugés a un podi del mundial.

Andruet-Jouany van fer un bon paper, donant a Alfa-Romeo el seu primer podi mundial.

La victòria que Darniche-Mahé donaven a Lancia en terres corses, suposava la corona mundial pels italians, els quals ja no havien d’especular al RAC britànic. Alpine-Renault per la seva banda, gràcies al 2n lloc de Nicolas-Laverne superava a FIAT per tan sols 2 punts en la taula provisional del campionat, si bé els francesos no tenien previst competir en terres britàniques on si ho farien els de Turí.

Constructor	Punts
Lancia	95
Alpine-Renault	60
FIAT	58

Solberg-Mills aconseguien la victòria i el títol mundial.

El diumenge 9 de novembre de 2003 finalitzava a Cardiff el 59è Ral·li del Regne Unit, a partir de llavors anomenat oficialment com Ral·li de Gales. La cita era la catorzena, i per tant última, del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens reservats a pilots, marques i mundial júnior portava fins a 83 equips a realitzar la seva inscripció. D’aquests, 75 van ser presents a la cerimònia de sortida celebrada també a Cardiff el dijous 6 de novembre, des d’on afrontarien un recorregut composat per 18 proves especials cronometrades de 376,81 km de distància i que només 39 equips aconseguirien completar.

Obligats a sumar punts per aconseguir el títol de constructors, Loeb-Elena completaven el ral·li en segona posició.

La prova tenia el gran alicient de ser la cita que decidiria els títols de campions de pilots i constructors, a la primera corona hi aspiraven els companys d’equip a Citroën Sébastien Loeb i Carlos Sainz que arribaven a Gales empatats a 63 punts, 1 punt per sobre del norueg de Subaru Petter Solberg, mentre que el britànic Richard Burns, amb 58 punts tancava el grup d’aspirants, si bé les seves opcions eren més remotes. En quan al segon títol, aquest s’hauria de decidir entre les dues marques del grup PSA, és a dir Peugeot i Citroën.

Abans d’iniciar-se però el ral·li, Richard Burns patia dos desmais, l’un mentre arribava a Cardiff i l’altre en el centre hospitalari on el varen conduir per poder-lo examinar, pel que els metges van impedir que el pilot anglès pogués prendre part a la cita doméstica donats els elevats riscs que comportava.

El mateix dijous al vespre es celebrava una superespecial espectacle a Cardiff en la que Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el millor temps superant en més d’un segon a la resta de rivals els quals eren capitanejats per Markko Märtin i Michael Park. L’endemà divendres la primera etapa es completava amb 6 proves especials molt més pròpies d’un ral·li que la superespecial espectacle i que elevaven la distància total fins als 164,24 km de lluita contra el cronòmetre.

En el primer dels trams cronometrats, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien marcar l’escratx, el que els permetia desbancar a Petter Solberg i Phil Mills, autors del segon millor registre, de la primera posició. En el segon i últim del bucle matinal, es repetien les posicions entre els pilots de Citroën i Subaru, el que feia encara més líders als dels dos galons, si bé les distàncies entre ells eren efímeres, però a Citroën queia una galleda d’aigua freda quan aquests rebien la notificació de l’abandonament per part de Carlos Sainz i Marc Martí quan el pilot madrileny no afrontava un revolt que es tancava tal i com li havia indicat el copilot molinenc.

Amb Carlos Sainz i Marc Martí fora de competició, Citroën va replantejar el seu ral·li i va demanar a Sébastien Loeb i Daniel Elena que abandonessin les hostilitats amb Petter Solberg i Phil Mills per centrar-se en acumular quan més punts els hi fos possible de cara a assegurar el títol de constructors, ja que els seus companys escocesos Colin McRae i Derek Ringer es trobaven per llavors en cinquena posició provisional.

Les indicacions de Guy Fréquelin, director de l’àrea esportiva de Citroën, van tenir efecte immediat i en la represa de l’activitat els rols s’intercanviaven entre Petter Solberg i Phil Mills amb Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els de Subaru marcaven el millor registre i passaven a liderar la prova, mentre que els de Citroën obtenien el segon millor temps i passaven a ocupar la segona posició provisional. Per darrera d’ells els protagonistes seguien caient, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que venien d’haver completat l’especial anterior perdent de l’ordre de 14 minuts, en la quarta especial cronometrada del ral·li es veien abocats a l’abandonament en arrancar una roda del seu Peugeot 206 WRC, mentre que Markko Märtin i Michael Park ho feien en aquesta mateixa especial per una averia de motor en el seu Ford Focus RS WRC’03. Tot plegat deixava la lluita per la darrera plaça del podi a dos equips que s’acomiadaven del mundial, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström que es retiraven de la competició, i Colin McRae i Derek Ringer que amb la reducció de 3 a 2 cotxes oficials per la temporada següent, es veien sense baquet.

Petter Solberg i Phil Mills aconseguien guanyar dos de les tres especials cronometrades que restaven de la jornada, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en la que restava per adjudicar, el que permetia a la parella de Subaru entrar al parc tancat de Cardiff amb 8,0 segons de marge sobre la de Citroën. Per darrera d’ells en l’altre punt calent del ral·li, es vivia una situació paral·lela, els de Subaru superaven als de Citroën en les dues especials en les que els seus caps de files superaven a Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Colin McRae i Derek Ringer aconseguien retallar distàncies amb Tommi Mäkinen i Kaj Lindström en la mateixa prova cronometrada en la que els seus companys de Citroën superaven als caps de files a Subaru, per tal de deixar les distàncies entre els dos equips en 11,4 segons de distància de cara a les dues jornades que restaven per endavant.

En el programa del ral·li del dissabte hi figuraven 8 proves especials cronometrades de 138,71 km de distància, en les que es va poder veure una demostració de força per part de Petter Solberg i Phil Mills davant el conservadorisme de Sébastien Loeb i Daniel Elena. La parella de la Constelació de les Plèiades aconseguia imposar-se en totes les 8 proves cronometrades, el que els permetia passar dels 8 segons de marge inicials fins als 41,2 que acumulaven a la conclusió de la jornada. En quan a l’altre punt calent de la taula general de temps, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström mantenien el seu estira i arronsa amb els locals Colin McRae i Derek Ringer, i el temps que els uns recuperaven en una especial, els altres el tornaven a posar en la següent. Finalment a la neutralització de la segona etapa, la distància entre els dos equips s’havia reduit en 5,2 segons i per tant 6,2 segons separaven als dos aspirants al podi de cara a la tercera i última etapa.

La jornada dominical només constava de tres especials cronometrades, un tram que es celebrava a doble passada i la segona passada pel tram de Margam Park, pel qual els pilots ja hi havien passat la jornada anterior; en total, els quilómetres que restaven per decidir els diferents campions mundials eren 73,86. Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en les dues primeres proves cronometrades de la jornada, el que amb prou feines els permetia retallar una desena de segons les distàncies que els separaven de Petter Solberg i Phil Mills, que amb l’últim escratx de la jornada els tornaven a recuperar per deixar-ho tot pràcticament igual a com van iniciar la jornada.

En la lluita per la tercera plaça al podi, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström aconseguien superar per uns pocs segons a Colin McRae i Derek Ringer en les dues primeres proves cronometrades dominicals, mentre que en la tercera i última la parella britànica de Citroën patia una punxada que els feia perdre 2 minuts i mig i tota opció a pujar al podi.

Així doncs, completades les 18 proves especials cronometrades, Petter Solberg i Phil Mills repetien victòria en l’escenari en el que just un any abans havien aconseguit la seva primera victòria en el mundial de ral·lis, una victòria que tanmateix els valia esdevenir campions del món amb només 5 victòries acumulades al mundial. La parella noruego-britànica de Subaru completava el recorregut en un temps total de 3 hores 28 minuts i 58,1 segons, 43,6 segons per davant dels altres candidats al títol que seguien en pista, la parella franco-monegasca de Citroën formada per Sébastien Loeb i Daniel Elena. Per la seva banda Tommi Mäkinen i Kaj Lindström s’acomiadaven del mundial de ral·lis amb un podi, a 2 minuts i 58,8 segons dels seus companys d’equip.

Tommi Mäkinen s’acomiadava del mundial de ral·lis amb un podi.

Entre els més joves, els britànics Kris Meeke i Chris Patterson prenien les regnes de la categoria en els primers compassos de la prova, però aviat es va constatar que el seu Opel Corsa S1600 poc podia fer davant el Suzuki Ignis S1600 oficial dels suecs Daniel Carlsson i Mattias Andersson, que amb tres escratxs consecutius aconseguien liderar la provisional a l’equador de la primera etapa.

Dissabte la parella sueca de Suzuki seguia mostrant un nivell més alt, i en guanyar 5 especials cronometrades per 3 per part dels britànics amb Opel, els líders aconseguien distanciar-se en gairebé mig minut dels locals. Tanmateix en aquesta segona jornada els francesos i líders del campionat, Brice Tirabassi i Jacques-Julien Renucci, es veien abocats a abandonar la prova per una averia de motor en el seu Renault Clio S1600, el que deixava la seva conquesta del títol a expenses del paper que poguessin desenvolupar els catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó, que per llavors no era gens ni mica bo.

Kris Meeke i Chris Patterson van sortir disposats a posar les coses díficils als suecs en la jornada final, però després de marcar el millor temps en la primera prova cronometrada del diumenge, els britànics accidentaven el seu cotxe i es veien fora de la prova. Aquest incident donava una glopada d’aire fresc a Daniel Carlsson i Mattias Andersson que davant la fluixa oposició que els restava fins i tot es permetien el luxe de tancar la seva participació a la prova amb dos escratxs més.

En clau de campionat la segona victòria que sumava Daniel Carlsson en la temporada, permetia al pilot suec arribar fins la tercera posició del campionat, mentre que Salvador Cañellas, que reconeixia que el fang no era el seu terreny favorit, s’havia de conformar amb la quarta plaça, insuficient per desplaçar del primer lloc a Brice Tirabassi que acabava esdevenint campió per només 2 punts.

Carlsson-Andersson demostraven maneres en el fang galès.

En el campionat per a pilots, com ja s’ha comentat anteriorment, tot estava per decidir a l’arribada a Gales i les posicions que assolissin els diferents candidats a corona, decidiria el campió. Petter Solberg aconseguia el combo perfecte en guanyar el ral·li, aconseguint dos punts extra sobre Sébastien Loeb, suficients com per superar el punt de desavantatge que tenia abans d’arribar a Cardiff, proclamant-lo com el primer campió del món de ral·lis norueg. Carlos Sainz, que arribava empatat a punts amb l’alsacià Sébastien Loeb, es trobava que en no sumar cap punt passava a tancar el podi del campionat.

Pilot	Punts
Petter Solberg	72
Sébastien Loeb	71
Carlos Sainz	63

En el campionat de constructors la situació estava tan o més calenta que en el de pilots, Citroën aconseguia situar els seus dos Xsara WRC per davant de l’únic 206 WRC oficial supervivent de les pistes galeses, el pilotat per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, el que donava amb escreix els punts suficients a la marca dels dos galons com per sumar el seu primer títol de marques al mundial davant dels seus socis de grup, Peugeot. Subaru, amb dos cotxes dalt del podi aconseguia un bon grapat de punts en la seva visita a Gales, el que permetia als de la Constelació de les Plèiades tancar el podi del certamen amb solvència.

Constructor	Punts
Citroën	160
Peugeot	145
Subaru	109