Author: hdr

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne trencaven el domini de Subaru demostrat al mundial fins el moment.

Amb 34 equips participants presents, el dimecres 26 de març de 1997 es celebrava a Figueira da Foz la cerimònia de clausura del 31è Ral·li de Portugal, quarta ronda en el calendari del mundial de ral·lis, la qual en ser puntuable per als campionats de pilots, marques, FIA 2-L i producció, comptava amb 98 equips inscrits en la seva llista oficial. El ral·li s’iniciava el dissabte 22 de març a la mateixa localitat amb tots els equips inscrits baixant per la rampa de sortida per tal de fer front als 419,78 km cronometrats repartits al llarg de 31 especials cronometrades agrupades en quatre jornades de competició.

Freddy Loix i Sven Smeets aconseguien el seu primer podi al mundial.

L’edició del ral·li arrancava el diumenge 23 de març amb una especial espectacle d’1,5 km de distància, celebrada al migdia al Cap Mondego, en les immediacions de la mateixa ciutat de Figueira da Foz, però aquesta va resultar un desastre en tots els sentits, l’especial es disputava sobre asfalt per una carretera que portava des del cap fins a un mirador en la seva part més alta, i els cotxes, tot i comptar amb pneumàtics per aquesta superficie, portaven reglatges de terra, amb el què per tal d’evitar que es pogués produir una frenada compromesa, el recorregut es va retallar substancialment a menys de la meitat.

A més a més, la FIA va decidir instal·lar una bàscula per controlar el pes dels cotxes abans d’arrancar la especial, on per desgràcia el Mitsubishi Lancer Evo IV de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne se li va trencar un maneguet dels frens en baixar de la bàscula, Tommi Mäkinen es va donar compte del problema just abans d’arrancar la especial, però la sortida no es podia demorar, pel que els finlandesos van prendre moltes precaucions cedint 13 segons en els 1,5 km del recorregut vers el temps de referència marcat per Carlos Sainz i Luis Moya així com Colin McRae i Nicky Grist, autors de l’escratx ex-aequo. Jochen Berger, comissari FIA encarregat del control del pes, va elaborar llavors un informe que va servir per cancelar la cronometrada.

El dilluns 24 de març a primera hora del matí, els participants abandonaven el parc tancat de Figueira da Foz per tal de fer front a les primeres proves especials veres del recorregut; en total al llarg de tota la jornada es programaven 12 especials amb una corda cronometrada de 168,32 km, les quals amb conjunció amb l’espectacle dominical cancelat, permetia als organitzadors assolir els 170,82 km cronometrats distribuits en 13 especials previstos en el programa de l’edició.

Colin McRae i Nicky Grist s’imposaven en la primera especial del dia per davant de Carlos Sainz i Luis Moya i dels seus companys d’equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals en la prova següent esdevindrien els homes més ràpids en la lluita contra el cronòmetre per tal de convertir-se en els nous líders de la taula provisional per 3 i 5 segons de marge vers els espanyols de Ford i els seus companys de formació britànics, que hi patien una virolla, respectivament. Les distàncies eren curtes, i així arran d’un nou millor temps de Colin McRae i Nicky Grist, els britànics tornaven a ocupar la primera posició a la taula a l’entrada a les assistències de Mortagua, on al Ford Escort WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, tercers classificats a la provisional, se li trobava un cable del diferencial central desconnectat, impedint que aquest element treballés com era degut.

Colin McRae i Nicky Grist tornaven a ser els pilots més ràpids a la represa, aconseguint distanciar-se en 11 segons dels seus companys d’equip suecs en els 18,76 km de la cronometrada, mentre que a falta de 2 km per finalitzar el tram, la transmissió del Ford Escort WRC de Carlos Sainz i Luis Moya es trencava, deixant als espanyols aturats a la pista enmig d’un bassal d’oli i a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en posicions de podi a 20 segons dels britànics de la Constel·lació de les Plèiades.

Una prova especial més tard, la cinquena de la jornada, Colin McRae i Nicky Grist també es veurien forçats a abandonar el ral·li quan una fallada eléctrica va deixar el seu Subaru Impreza S3 WRC fora de combat. Qui heretaven la condició de líder van ser els seus companys Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que ho feien per 14 segons de marge, 9 d’ells aconseguits precisament en aquesta prova especial, mentre que un altre cotxe de Grup A, el Toyota Celica GT-Four de Freddy Loix i Sven Smeets passava a tancar les posicions d’honor a 36 segons dels nous líders i amb 16 segons de marge vers els britànics Richard Burns i Robert Reid.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne començaven llavors a recuperar segons als líders imposant-se en la sisena prova especial de l’etapa, per després de canviar les suspensions frontals del seu Mitsubishi Lancer Evo IV en el segon reagrupament per a les assistències de Mortagua, mostrar un avenç molt més notori amb dos escratxs més, que el portaven a liderar la taula general provisional al terme de la vuitena prova cronometrada de l’escull, novena en el comput global de l’esdeveniment. Els finlandesos dels tres diamants vermells s’anotaven un altre millor temps en la següent prova especial, si bé la recompensa al seu esforç era de tan sols 1 segon.

Amb la caiguda del sol i l’activitat cronometrada desplaçada fins al nord del país, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander donaven un gir a la tendència i amb el seu millor temps en la desena prova especial, els suecs rellevaven en el lideratge a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Els de Subaru es tornaven a imposar en l’onzena prova especial, mentre que en la dotzena i última, aquests marcaven el segon millor temps per darrera del Subaru Impreza Grup A dels locals Rui Madeira i Nuno Rodrigues da Silva.

Completada tota l’activitat programada pel dilluns a les pistes forestals portugueses i quan faltava una mica més de mitja hora per la mitjanit del dimarts, els 62 equips participants que restaven en actiu començaven a fer entrada al parc tancat de Povoa de Varzim, on Kenneth Eriksson i Staffan Parmander atresoraven 14 segons de marge amb els campions del món en vigència, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Freddy Loix i Sven Smeets tancaven les posicions de podi a 1 minut i 1 segon dels seus predecessors i amb els companys d’equip d’aquests, els britànics Richard Burns i Robert Reid, a 28 segons del seu registre.

La segona etapa del ral·li veia escurçada la seva distància cronometrada vers la precedent, disposant sobre el programa un total de 9 proves especials, dues de les quals ja s’havien disputat a les acaballes de la jornada anterior; amb la disputa d’aquestes cronometrades, s’afegien 123,42 km competitius a l’edició. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne aconseguien l’escratx ex-aequo amb Armin Schwarz i Denis Giraudet en la primera prova especial del dia, mentre que els campions del món s’imposaven en totes les 8 especials restants del programa de l’etapa, permetent als finlandesos passar a lidrar la general a l’equador de la mateixa, per anar-se’n distanciant paulatinament a continuació.

En la segona especial del dia, abans del mític Fafe, Richard Burns i Robert Reid es veien obligats a abandonar la competició per problemes de transmissió en el segon dels Mitsubishi oficials, el que per una banda suposava una gerra d’aigua freda pels responsables de la marca, que eren els únics amb dos cotxes en actiu per llavors, i per una altra donava més marge de confiança als belgues de Toyota en la darrera posició de podi.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander s’esforçaven de valent per intentar evitar perdre el contacte amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, però quan faltaven sis quilòmetres per a la conclusió de la jornada, i quan estaven a 32 segons dels pilots dels tres diamants vermells, una fallada elèctrica aturava el motor del seu Subaru Impreza S3 WRC, tal i com els hi havia passat als seus companys d’equip l’etapa anterior, amb el que els suecs es veien obligats a abandonar la competició, alhora que deixaven encara molt més planer el camí dels finlandesos cap a la victòria.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne entraven al parc tancat de Viseu quan mancaven 2 minuts per 2 quarts de 10 de la nit amb un marge de 3 minuts i 15 segons amb els segons classificats, els belgues Freddy Loix i Sven Smeets. Armin Schwarz i Denis Giraudet, afavorits pels 2 abandonaments produits entre els 5 primers classificats en el transcurs de l’etapa i després d’haver aconseguit superar a Rui Madeira i Nuno Rodrigues da Silva al terme de la cinquena prova especial de la jornada, tancaven les posicions de podi a 5 minuts i 15 segons dels líders amb el segon dels Ford oficials i amb un marge de 3 minuts i 45 segons vers el cotxe homòleg dels belgues Grégoire de Mevius i Jean-Marc Fortin, els primers privats en pilotar un cotxe "World Rally Car" al mundial. Jean-Pierre Richelmi i Thierry Barjou, a 13 minuts i 55 segons dels líders, a priori tampoc havien de posar en compromís la posició de la parella belga predecessora.

Amb unes distàncies tan importants entre els 5 primers equips classificats, malgrat que la tercera i última etapa es celebrava per la zona d’Arganil i tenia 9 proves especials en el seu programa d’una corda cronometrada de 125,54 km de distància, la jornada del dimecres esdevenia un tràmit pels participants en el que ningú volia cometre cap errada. De Viseu en sortien 42 formacions a partir de les 7 del matí, i malgrat que la crida a la calma semblava ho més raonable, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne encara serien a temps d’anotar-se la victòria parcial en 6 cronometrades més. Tanmateix, la baixada de revolucions dels principals equips del mundial, donava opcions als locals Rui Madeira i Nuno Rodrigues da Silva, els quals s’anotaven 3 temps escratx, un d’ells ex-aequo amb els campions del món, mentre que Gustavo Trelles i Jorge del Buono aconseguien marcar el temps de referència en la novena i última prova especial del dia amb el seu Mitsubishi Lancer Evo III de Grup N, quelcom que no es produia des de feia aproximadament 10 anys.

D’altra banda, Freddy Loix i Sven Smeets es van anar distanciant paulatinament del Ford Escort WRC oficial d’Armin Schwarz i Denis Giraudet, als quals els belgues aconseguien guanyar en 5 de les 9 proves especials de la jornada i empatar a temps en 2 més, o el que és el mateix, els pilots de la marca de l’oval només escurçaven el gap amb els seus predecessors en 2 proves especials del programa de l’etapa.

Sense lamentar baixes entre els 10 primers classificats doncs, a partir de 2 quarts de 7 de la tarda començaven a entrar a Figueira da Foz els 34 equips participants que aconseguien completar la jornada, on Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne certificaven la seva victòria al 31è Ral·li de Portugal en completar els 418,28 km cronometrats disputats en un temps de 4 hores 53 minuts i 1 segon. Per darrera dels pilots finlandesos de Mitsubishi, concretament a 4 minuts i 5 segons del seu registre, Freddy Loix i Sven Smeets debutaven en un podi del mundial, mentre que Armin Schwarz i Denis Giraudet el tancaven a 6 minuts i 33 segons del temps dels vencedors de la prova.

Rodant en terra de ningú Schwarz-Giraudet sumaven un podi més per a Ford .

En l’apartat de produció, els veterans Gustavo Trelles i Jorge del Buono mantenien un pols amb els seus companys d’estructura, els joves austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, al llarg de tot l’esdeveniment, i així al terme de la primera etapa, la més llarga de tota l’edició, 31 segons favorables als campions del món en vigència, separaven els dos cotxes de Ralliart Alemanya; mentre que els 20 segons perduts en la darrera prova especial de la segona jornada per part dels sudamericans, donaven accès al lideratge a Manfred Stohl i Peter Müller per 7 segons de diferència.

D’altra banda, el pilot valencià Luis Climent feia el salt al mundial després d’haver conquerit el Campionat d’Espanya de ral·lis d’asfalt i de veure com Jesús Puras era repescat pels responsables de Citroën per a pilotar-hi la unitat oficial de cara a la present temporada. I el de Requena ho feia acompanyat del català Àlex Romaní, però els pilots dels Països Catalans veien molt mermades les seves opcions en quan la unitat que havien llogat a Nocentini de cara al ral·li, s’accidentava una setmana abans a Itàlia, obligant-los a recórrer al 200 kg més pesant Mitsubishi Lancer Evo III que Sobeslaw Zasada i Eva Zasada havien emprat al Safari Rally, si bé aquests es mantenien en la tercera posició de la categoria.

La victòria estava oberta, i així es va mantenir fins al final, on gràcies a l’escratx absolut que Gustavo Trelles i Jorge del Buono s’anotaven en la darrera cronometrada del ral·li, els sudamericans aconseguien la primera posició, i per tant la victòria, en superar per 10 segons als austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, Luis Climent i Alex Romaní completaven el podi en una cómoda tercera posició a 7 minuts i 35 segons dels vencedors.

En clau de campionat, els 13 punts que sumava el pilot uruguaià amb la seva victòria a Portugal, permetia al campió de la classe refermar-se al capdavant de la general amb 29 punts, 15 més que no pas Manfred Stohl, el segon classificat.

Gustavo Trelles i Jorge Del Buono marcaven un escratx amb un cotxe Grup N per acabar guanyant la categoria.

A la categoria Copa FIA 2-L, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander iniciaven el seu concurs a la ronda portuguesa esdevenint la referència en quan a temps en els compassos inicials del recorregut, però una punxada i una conseqüent averia en la direcció assistida a l’equador del programa del dilluns, endarreria a la parella de SEAT fins a la sisena posició de la classe, cedint el testimoni als locals Adruzilio Lopes i Luis Lisboa, els quals partien amb l’avantatge d’haver competit tres setmanes en una cita del campionat nacional per la zona de Fafe. Reparada l’averia, Harri Rovanperä i Voitto Silander van iniciar la seva remuntada particular, i després de superar el Volkswagen Golf KitCar d’Alister McRae i David Senior, els pilots completaven el primer escull del ral·li a 31 segons del Peugeot 306 Maxi dels líders portuguesos.

Al llarg del dimarts Adruzilio Lopes i Luis Lisboa mantenien un duel molt tancat amb Harri Rovanperä i Voitto Silander, els locals s’aprofitaven del seu major coneixement del terreny en aquelles cronometrades que havien format part del Ral·li Esso a principis de març, mentre que els de la marca catalana retallaven segons en les restants, però una segona averia en la direcció assistida, feia recular als pilots finlandesos 1 minut, caient fins la tercera posició provisional per darrera dels britànics Alister McRae i David Senior. L’entrada al parc tancat de Viseu doncs, es produia amb Harri Rovanperä i Voitto Silander a 1 minut i 10 segons dels seus predecessors, mentre que en relació al lideratge, la distància era d’1 minut i 41 segons.

Una averia de motor deixava a fora de competició a Harri Rovanperä i Voitto Silander en la primera prova especial de la tercera etapa, motor que tanmateix SEAT estrenava en el campionat, amb el que els seus companys de formació, els alemanys Erwin Weber i Manfred Hiemer heretaven la darrera posició de podi, si bé aquests en trobar-se classificats a més de 2 minuts del Volkswagen Golf KitCar d’Alister McRae i David Senior, van optar per mantenir la prudència que havien mostrat fins llavors i assegurar els 4 punts per a la marca en el campionat.

A manca de 3 proves especials per a completar el recorregut, una averia en les suspensions posteriors en el Peugeot 306 Maxi d’Adruzilio Lopes i Luis Lisboa, facilitava el relleu al capdavant de la classificació per part d’Alister McRae i David Senior, els quals van conservar la posició fins a la conclusió de la prova per 48 segons de marge otorgant així a la marca de la Baixa Saxònia la segona victòria de la temporada i el lideratge a la classificació provisional per 3 i 11 punts de marge amb els seus socis de grup, Škoda i SEAT, respectivament.

McRae-Senior van imposar-se per davant de rivals durs en l’animada categoria FIA 2-L

En el campionat de pilots, Tommi Mäkinen aconseguia la seva primera victòria de la temporada, i en combinar-la amb els dos tercers llocs aconseguits al Monte-Carlo i a Suècia, el finlandès assolia la primera posició provisional del certamen per davant de Colin McRae, que perdia la posició d’honor en no puntuar i de Carlos Sainz que corria la mateixa sort que l’escocès i baixava una posició a la taula amb el seu segon abandonament consecutiu.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	18
Colin McRae	13
Carlos Sainz	12

En el campionat de marques, Subaru no només es veia privada d’una victòria tal i com havia aconseguit en les 3 rondes del calendari precedents, sino que a més a més la formació gestionada per Prodrive se n’anava de buit de la cita portuguesa. Malgrat tot, la marca de la Constel·lació de les Plèiades, seguia al capdavant de la general per 7 punts de marge vers Mitsubishi, qui a la seva vegada aconseguia superar a Ford per tres punts en la taula.

Constructor	Punts
Subaru	33
Mitsubishi	26
Ford	23

22ena victòria mundial per a Loeb-Elena.

Quan no havia passat ni mig any des de la finalització de la darrera edició del ral·li català, el diumenge 26 de març de 2006 tenia lloc a Salou la cerimònia de clausura del 42è Ral·li Catalunya – Costa Daurada, quarta cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova, que era la primera que es disputava sobre asfalt, era puntuable per als certàmens de pilots, constructors i mundial júnior, el que portava fins a 71 equips a formalitzar la seva inscripció. El recorregut, que estava composat per 16 proves especials cronometrades de 346,43 km de distància, era iniciat per 66 equips el divendres 24 de març, dels que 56 l’aconseguirien completar.

Dani Sordo aconseguia el seu primer escratx i podi al mundial.

Amb tan poc marge entre edicions, el recorregut de la present edició era pràcticament igual al de l’anterior, si bé l’ordre de les especials no era el mateix. Així l’edició de la ronda catalana arrancava amb 6 proves especials de 137,25 km cronometrats, l’escull més llarg de tot el ral·li, resultants de passar en dues ocasions per dos trams al matí, als que s’hi afegirien dos trams més a una sola passada per la tarda.

Després de que el belga François Duval i el francès Patrick Pivato aconseguissin marcar el millor registre en el tram de proves del dijous amb el seu Škoda Fabia WRC privat, el divendres pel matí, en unes condicions de sec tot i les previsions de pluja, els qui sorprenien a bona part del gremi, eren els finlandesos de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen amb l’autoria dels tres primers escratxs; els quals aprofitaven que els màxims favorits a la victòria, Sébastien Loeb i Daniel Elena, tenien uns problemes de frens i reglatges en el seu Citroën Xsara WRC, si bé aquests només cedien 11,1 segons amb els líders. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, companys d’equip i compatriotes dels líders, marcaven el tercer millor registre en la primera prova especial, i conservaven aquesta posició malgrat que Dani Sordo i Marc Martí els hi anaven retallant distàncies fins a situar-les en 3 dècimes de segon al terme de la tercera prova especial.

Sébastien Loeb i Daniel Elena, tot i seguir lamentant un comportament subvirador en el seu cotxe, esdevenien la referència en quan a temps en el quart tram del dia per situar-se a 9,3 segons dels líders, mentre que Dani Sordo i Marc Martí hi aconseguien superar el Ford Focus RS WRC’06 de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la darrera posició de podi.

En les assistències de primera hora de la tarda, Sébastien Loeb i Daniel Elena finalment aconseguien posar a punt els reglatges del seu Citroën Xsara WRC, amb el que els campions del món aconseguirien marcar els dos últims millors temps de la jornada i fer-se amb el lideratge amb el primer d’ells. La millora entre els Kronos-Citroën coincidia amb uns problemes de turbo en els dos Ford Focus RS WRC’06 oficials, amb el què els de l’oval queien fins la desena i quinzena posició provisional, mentre que Dani Sordo i Marc Martí guanyaven una posició, i Xevi Pons i Carlos del Barrio esdevenien tercers.

Arribats a la neutralització de la primera jornada quan passaven 4 minuts de les 7 de la tarda del divendres, el resultat per a l’equip Kronos-Citroën era fantàstic, doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena eren els primers classificats a la taula provisional, seguits de Dani Sordo i Marc Martí a 27,7 segons i de Xavier Pons i Carlos del Barrio a 1 minut i 1,5 segons del registre dels seus caps de files, motiu pel qual Marc van Dalen, director de Kronos, va donar ordres explícites de no atacar-se entre ells, si bé Xavier Pons i Carlos del Barrio no podien abaixar la guàrdia doncs a 24,1 segons tenien el Subaru Impreza S12 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, mermats un cop més per l’horrible comportament de les Pirelli sobre asfalt, i a 31,1 segons el Peugeot 307 WRC d’Alex Bengué i Caroline Escudero i a 34,5 segons l’Škoda Fabia WRC de Jan Kopecký i Filip Schovánek.

La jornada sabatina ja tenia un format més clàssic en el seu context, un bucle de 3 trams en el que s’hi competia en dues ocasions per tal de generar 6 proves especials de 111,36 km cronometrats. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van sortir disposats a recuperar el temps perdut, i amb dos escratxs, el primer d’ells ex-aequo amb els seus companys d’equip així com François Duval i Patrick Pivato, i un segon millor temps en la darrera especial del bucle matinal, els finlandesos escalaven fins la sisena posició provisional per davant de Petter Solberg i Phil Mills, als quals els cronos no els hi sortien de cap de les maneres.

Per davant els tres Citroën Xsara WRC seguien comandant la taula provisional en completar el bucle del matí i mantenint les distàncies entre ells pràcticament iguals, mentre que els txecs Jan Kopecký i Filip Schovánek perdien una mica el contacte amb el Peugeot 307 WRC d’Alex Bengué i Caroline Escudero, per llavors quarts classificats a 29 segons del darrer graó del podi.

Peró en fer la segona passada pel tram de Duesaigües, quarta especial del dia i primera del bucle de la tarda, el Citroën Xsara WRC de Xavier Pons i Carlos del Barrio trepitjava la grava que embrutava un revolt i el pilot de Manlleu perdia el control del cotxe que queia uns 8 metres avall en el voral, si bé el cotxe no patia danys, retornar a pista era impossible, pel que la parella catalano-cantàbrica es veia obligada a abandonar. L’altra cara de la moneda a Duesaigües la oferien Dani Sordo i Marc Martí, quan la parella cantabro-catalana marcava el seu primer escratx en el mundial.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien un altre escratx en la cinquena prova sabatina i un segon millor temps en la sisena i última a 2,9 segons de la referència marcada per Sébastien Loeb i Daniel Elena, el que deixava als pilots de Ford separats per tan sols 4,1 segons del Peugeot 307 WRC d’Alex Bengué i Caroline Escudero, hereus de la darrera plaça de podi a 2 minuts i 5,4 segons del temps de Sébastien Loeb i Daniel Elena. Per davant de la parella francesa, Dani Sordo i Marc Martí entraven al parc tancat de Port Aventura quan passaven 3 minuts de les 6 de la tarda a 34,4 segons dels líders.

L’ordre del màxim responsable de Kronos-Citroën seguia vigent, amb el que l’interés dels 97,82 km de la tercera i última etapa, distribuits al llarg de 2 trams que es celebraven en dues ocasions per generar 4 proves especials, residia en veure si finalment Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien situar el seu Ford Focus RS WRC’06 en places de podi. La parella finlandesa marcava els dos escratxs del bucle del matí i en el segon d’ells superava el Peugeot 307 WRC dels francesos Alex Bengué i Caroline Escudero per 6,6 segons. La ratxa dels finlandesos de Ford proseguia en les segones passades del bucle del migdia amb el que els finlandesos certificaven una treballada tercera posició.

Quan mancaven 4 minuts per 2 quarts de 3 de la tarda, els 56 equips participants que aconseguien completar el recorregut començaven a fer entrada al parc tancat de Salou, on mitja hora més tard s’hi celebrava la cerimònia del podi amb els campions del món en vigència, el francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, en el seu graó més alt. Els pilots només aconseguien acumular un total de 5 temps escratx al llarg de tot l’esdeveniment, però completaven els 346,37 km cronometrats en un temps final de 3 hores 22 minuts i 1,7 segons, 48,2 segons menys que el registre de Dani Sordo i Marc Martí, que pujaven junts per primera vegada a un podi absolut del mundial. Tot i marcar fins a 10 escratxs, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven el podi català en completar el recorregut amb una demora de 1 minut i 45,8 segons.

Una averia del turbo va arruinar el ra·li de Grönholm-Rautiainen.

En categoria júnior, els britànics Kris Meeke i Glenn Patterson donaven un seriós correctiu a la resta del parc tancat imposant-se consecutivament en les tres primeres proves especials per tal d’assolir un coixí de 30,4 segons amb el cotxe homòleg dels txecs Martin Prokop i Jan Tománek. En la quarta prova especial però, tot se n’aniria enlaire per als líders, doncs aquests hi colisionaven amb el Ford Focus RS WRC’04 aturat en pista de Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, i els pilots en arrancar una roda al seu C2 S1600, es deixaven 2 minuts i 32,5 segons en l’especial i el lideratge, que aniria a mans de Martin Prokop i Jan Tománek, a la seva vegada autors del millor temps en la classe.

Afortunadament pels britànics, aquests van poder fer cap a les assistències posteriors per poder prosseguir el ral·li, si bé aquests en arribar-hi amb retard, els hi era aplicada una sanció de 3 minuts i mig, minant encara més les seves escassísimes opcions a victòria. Britànics i txecs guanyaven les dues últimes proves especials de la jornada, amb el que els uns feien entrada a Salou en la novena posició a 5 minuts i 9 dècimes del registre de referència en la categoria de l’altre, mentre que els belgues Bernd Cassier i Fréderic Miclotte es feien amb la segona posició de la categoria en la darrera prova especial del dia a 24,2 segons dels líders i per 8 dècimes de segon de marge vers els francesos Julien Pressac i Gilles de Turckheim.

Kris Meeke i Glenn Patterson s’imposaven en totes i cadascuna de les proves especials de la jornada sabatina per escalar fins a la quarta posició provisional tot aprofitant els incidents que els altres participants a la categoria anaven patint; mentre que el duel per la segona posició entre belgues i francesos estava rogent, una lluita en la que els italians Luca Betti i Piercarlo Capolongo també s’hi afegirien amb el segon millor temps en la segona passada per Vilaplana. Malaraudament per l’interés de la classe, francesos i italians no podien completar per la seva pròpia roda la darrera prova especial de la jornada, deixant pràcticament la classificació sentenciada amb Bernd Cassier i Fréderic Miclotte a 28,1 segons de Martin Prokop i Jan Tománek i l’eslovac Jozef Béreš i el txec Petr Starý a 1 minut i 59 segons dels líders txecs.

Diumenge Kris Meeke i Glenn Patterson completaven l’esdeveniment amb la mateixa tónica, el que va permetre als britànics aconseguir la tercera posició final a 1 minut i 5,4 segons dels guanyadors del ral·li, Martin Prokop i Jan Tománek. Bernd Cassier i Fréderic Miclotte no prenien cap mena de risc i es situaven entre els dos Citroën C2 S1600 a 42,3 segons dels guanyadors amb el seu Renault Clio S1600.

El 42è Ral·li Catalunya – Costa Daurada tot just era la segona cita en el calendari del campionat del món júnior després del Ral·li de Suècia, amb el que davant l’absència del guanyador de la ronda ivernal, el suec Per-Gunnar Andersson, es facilitava un empat en la primera posició a 10 punts entre els dos vencedors, per darrera seu, Josef Béreš, amb dues participacions, Patrik Sandell i Bernd Cassier, feien un triple empat a 8 punts.

Meeke-Patterson van dominar la categoria, pero en perdre una roda van facilitar la victòria de Prokop-Tománek.

En el campionat de pilots Sébatien Loeb sumava la seva segona victòria de la temporada i la segona consecutiva, tantes com el finlandès Marcus Grönholm, però aquest seguia pagant car el seu mal resultat de Mèxic, el qual començava a veure com el pilot alsacià s’anava escapant del seu abast. Dani Sordo gràcies al seu primer podi mundial, es situava en tercera posició provisional superant en tres punts l’austríac Manfred Stohl.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	36
Marcus Grönholm	27
Dani Sordo	14

En el campionat de marques la lluita per la primera posició estava força més renyida entre els Kronos-Citroën i els Ford que no pas en la individual de pilots, ja que el preparador belga només sumava els 10 punts de la victòria de Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que els de l’oval sumaven un segon i un cinquè lloc en constructors, el que donava 12 punts als homes de Ford. Subaru, tot i tenir un ral·li dolent, aconseguia sumar 11 punts en situar les seves dues unitats en tercera i quarta posició del campionat de constructors, superant així l’equip privat d’OMV-Peugeot en la lluita per la tercera plaça.

Constructor	Punts
Kronos-Citroën	44
Ford	42
Subaru	31

Colin McRae i Nicky Grist guanyaven el ral·li per 2,1 segons, la distància més curta fins aquell moment .

Celebrades les 28 especials cronometrades establertes en el programa, amb un recorregut de 380,18 km sobre terra, el dimecres 25 de març de 1998 es posava punt i final a la ciutat costanera de Matosinhos al 32è Ral·li de Portugal, quarta cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, la qual era puntuable per als campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L. El ral·li es va iniciar el diumenge 22 de març amb els 116 equips inscrits presents a la rampa de sortida, mentre que a la ceremònia de clausura de l’esdeveniment hi havien presents 47.

Carlos Sainz complia el seu ral·li número 100 al mundial i ho feia amb un podi.

L’edició del ral·li arrancava amb una superespecial espectacle dominical al circuit de Lousada, que lluny de ser representativa, almenys va satisfer al numerós públic que s’hi donava cita. Els francesos de Toyota, Didier Auriol i Denis Giraudet, en van sortir com els primers líders del ral·li per 2 dècimes de segon de marge vers el cotxe homòleg dels suecs Thomas Rådström i Lars Bäckman. Colin McRae i Nicky Grist tancaven el podi fictici a 8 dècimes de segon dels francesos i per 1 dècima de segon de marge vers els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya.

En sortir del parc tancat de Matosinhos el dilluns al matí, el trams genuins entraven en escena en el recorregut. En total s’hi programaven 9 trams de 130,78 km de distància, els quals en combinació amb els 3,88 km cronometrats de l’especial espectacle de Lousada, permetia als organitzadors assolir els 134,66 km de la primera etapa. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es feien amb el millor temps en el primer tram disputat, el que permetia als finlandesos fer-se momentaneament amb el lideratge de la prova per davant de Colin McRae i Nicky Grist i de Didier Auriol i Denis Giraudet que empataven a 4,1 segons per darrera seu.

El seu lideratge seria efímer però, doncs els 13,1 segons que cedien amb Colin McRae i Nicky Grist a Fafe, segona especial de la jornada, facilitava el relleu dels britànics pels finlandesos al capdavant de la classificació. Per la seva banda, Didier Auriol es quedava amb el dispositiu que activava el canvi de marxes a la mà, el que obligava a la parella de Toyota a aturar-se per activar el mode manual, l’operació els feia perdre 47,4 segons en els 15,18 km cronometrats de l’especial, caient fins la quinzena posició provisional. Per la seva banda, Juha Kankkunen i Juha Repo marcaven el segon millor temps en aquesta segona prova especial vera, amb el que els pilots de Ford passaven a ocupar el forat que deixaven els pilots de la marca nipona per davant de Carlos Sainz i Luis Moya, que seguien queixant-se de no trobar el punt a les seves suspensions.

Un cop fets amb el lideratge de la provisional, Colin McRae i Nicky Grist confirmaven la seva posició amb 4 escratxs consecutius, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen perdien 80 posicions en la taula provisional en deixar-se 8 minuts i 45,6 segons en la tercera prova especial del dia arran d’un cop. En el transcurs d’aquestes 4 proves cronometrades, Carlos Sainz i Luis Moya s’immiscien en una lluita molt tancada per la tercera posició amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, amb alternances per ambdues formacions, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo conservaven per estret marge la segona plaça.

Precisament la parella finlandesa de Ford era l’encarregada de trencar la ratxa dels líders a manca de tres proves especials per a completar la jornada, mentre que els pilots de Subaru completaven la jornada amb dos segons millors temps i un altre escratx.

Així doncs quan passaven 4 minuts d’1 quart de 9 del vespre, els 90 equips que restaven en actiu començaven a fer entrada al parc tancat de Matosinhos amb Colin McRae i Nicky Grist com els indiscutibles líders per 44,2 segons de marge vers Juha Kankkuen i Juha Repo, però els pilots de Subaru no podien descansar com desitjarien, doncs a les assistències de final d’etapa, es trobava oli en el cricuit refrigerant. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven el podi provisional a 5,4 segons dels seus predecessors, gaudint a la seva vegada de 6,7 segons de marge vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Freddy Loix i Sven Smeets, autors del millor temps en la penúltima prova especial de la jornada, es classificaven en cinquena posició a 15,3 segons dels finlandesos de Mitsubishi, mentre que els companys d’equip d’aquests, els britànics Richard Burns i Robert Reid, entraven al parc tancat a 1,9 segons del registre dels belgues.

De cara a la segona jornada de l’esdeveniment, l’activitat es desplaçava més cap al centre del país, en concret als voltants d’Arganil, amb el que les cronometrades canviaven radicalment de format. Al llarg de tot el dimarts es programaven 10 proves especials de 144,94 km de distància, amb el que aquesta etapa esdevenia la més llarga de l’edició.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’imposaven en la primera prova especial del dia i retallaven substancialment les distàncies amb la parella espanyola de Toyota, però els dels tres diamants vermells patien un accident en la següent prova especial i es veien obligats a abandonar la competició en colisionar contra un arbre, envirollar-se i colisionar contra un segon arbre per acabar arrancant les suspensions del seu Mitsubishi Lancer Evo IV, cotxe que tanmateix hi feia el seu últim servei en vistes de la immediata estrena de l’Evo V al proper Ral·li Catalunya  – Costa Brava. 

Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la tercera prova especial, mentre que Colin McRae i Nicky Grist patien una punxada amb la que la meitat del seu gap vers Juha Kankkunen i Juha Repo es volatilitzava. Els britànics de Mitsubishi s’endinsaven en les posicions de podi en coincidir el seu escratx amb el trencament d’una conducció del líquid de frens per part de Carlos Sainz i Luis Moya; els espanyols es deixaven 28,8 segons en l’inicident, el que facilitava que Freddy Loix i Sven Smeets els superessin també amb el seu Corolla WRC privat. Britànics i belgues aprofitaven la seva bona posició de sortida a pista per confirmar les posicions guanyades en aturar el cronòmetre en primera i segona posició respectivament en la quarta prova especial de la jornada, catorzena en el comput global del ral·li.

En l’equador de l’etapa, Colin McRae i Nicky Grist marcaven el seu segon escratx del dia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, que es començaven a trobar més a gust amb les reaccions del seu cotxe, aconseguien superar a Richard Burns i Robert Reid gràcies al seu segon millor temps, mentre que els de Mitsubishi hi perdien dues posicions a Arganil, deixant el seu lloc al podi a Freddy Loix i Sven Smeets. Bona prova de la sintonia que existia entre pilots espanyols i el cotxe japonès era l’escratx que els pilots aconseguien a continuació, el primer de tot l’esdeveniment, amb el que la parella oficial de la marca superava a Freddy Loix i Sven Smeets en la tercera posició. 

Juha Kankkunen i Juha Repo patien una averia de transmissió en la setena prova especial del dia, i en pilotar amb només dues rodes motrius, els finlandesos van començar a perdre de l’ordre d’1 minut en cadascuna de les quatre proves especials que li restaven a la jornada, mentre que els dos Toyota Corolla WRC es movien a posicions de podi. Però els pilots espanyols de la marca japonesa afrontaven l’especial just per darrera dels finlandesos de Ford, pel que aquests es trobaven molta pols en suspensió a la pista, impedint-los tenir una bona visibilitat, el que habilitava a Freddy Loix i Sven Smeets a marcar els darrers 4 escratxs de l’etapa i superar als espanyols a la taula de temps.

L’entrada al parc tancat de Matosinhos es produïa a 3 quarts menys 5 de 10 de la nit amb Colin McRae i Nicky Grist conservant la primera posició, si bé el seu marge vers els segons classificats era de tan sols 11,3 segons amb Freddy Loix i Sven Smeets i de 27,8 segons en relació a Carlos Sainz i Luis Moya. Richard Burns i Robert Reid es quedaven a les portes del podi a 35,0 segons dels seus compatriotes, mentre que per darrera hi existia un gran buit, doncs Ari Vatanen i Fred Gallagher, amb el segon Ford Escort WRC oficial, es trobaven a 2 minuts i 29,6 segons dels primers classificats.

Per tal de tancar la 32ena edició, els organitzadors disposaven sobre el programa un total de 8 proves especials cronometrades de 100,58 km de distància, la meitat de les quals ja s’havien celebrat el dilluns. Fins a 53 formacions abandonaven el parc tancat a 3 quarts de 7 del matí del dimecres 25 de març, però les 3 que conformaven el podi provisional destacarien per sobre dels restants. Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien el millor temps en la primera i la tercera prova especial del dia, mentre que Colin McRae i Nicky Grist ho feien en la segona i Freddy Loix i Sven Smeets en la quarta. Així doncs, arribats a la neutralització de Vieira do Minho, en l’equador de l’etapa, les distàncies entre els 3 equips pràcticament no havia fet més que eixamplar-se en uns pocs segons.

A la represa, Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a esdevenir la referència en la taula de temps, mentre que Freddy Loix i Sven Smeets van patir problemes amb el seu canvi de marxes, la cinquena i la sisena velocitat saltaven, i aquests es veien superats pel Toyota oficial a la classificació. Amb el segon millor temps de la sisena prova especial de la jornada, els espanyols aconseguien retallar una desena de segons als líders britànics, amb el que a manca de disputar-se 18,66 km cronometrats, 12,9 segons separaven als dos aspirants a victòria. Carlos Sainz i Luis Moya ho donaven tot i aconseguien imposar-se en les dues últimes proves especials del programa, però els de Toyota es quedaven curts en aconseguir retallar 10,8 segons als de Subaru.

A les 5 en punt de la tarda, els 47 participants que aconseguien superar el recorregut programat començaven a fer entrada al parc tancat de Matosinhos, on Colin McRae i Nicky Grist podien celebrar la seva victòria al 32è Ral·li de Portugal per tan sols 2,1 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya, la distància més curta entre un primer i un segon classificat en els primers 25 anys d’història del mundial de ral·lis. Els britànics cobrien els 380,18 km competitius en un temps de 4 hores 20 minuts i 58,1 segons, i veien com els belgues Freddy Loix i Sven Smeets aconseguien mantenir a ratlla els seus compatriotes de Mitsubishi per tancar el podi portuguès completant l’esdeveniment a 45,8 segons del seu registre.

Freddy Loix i Sven Smeets repetien podi a Portugal.

En l’apartat de produció, l’uruguaià Gustavo Trelles i l’argentí Martin Christie esdevenien els primers líders de la categoria en imposar-se en el xou dominical. Emplaçats a la Serra de Fafe el dilluns al matí, els locals Miguel Campos i Carlos Magalhães marcaven el primer escratx en el primer tram forestal del programa i els pilots es convertien en els nous líders de la categoria, una posició que van conservar gràcies a imposar-se en 2 de les 5 següents proves especials.

A les acaballes de la primera etapa, l’ordre de sortida perjudicava enormement als líders, doncs en haver d’afrontar les 2 últimes cronometrades del programa després de l’ocàs, la seva visibilitat es veia enormement reduida vers altres pilots prioritaris, amb el que aquests acabaven cedint de l’ordre de 2 minuts i la primera posició a Manfred Stohl i Peter Müller, els quals entraven al parc tancat de Matosinhos amb 25,4 segons de marge vers Luis Climent i Àlex Romaní, autors de 2 temps escratx en les últimes 3 proves especials, i 46,2 segons amb Gustavo Trelles i Martin Christie.

Ja en la segona jornada, els líders es refermaven en la seva condició imposant-se en la cronometrada inaugural de l’etapa, mentre que el valencià Luis Climent i el català Àlex Romaní es queien de la lluita en deixar-s’hi més de 3 minuts arran d’una punxada, però acte seguit Gustavo Trelles i Martin Christie llançaven el seu atac, per amb 3 escratxs i un segon millor temps rellevar als austríacs a l’equador de l’escull, on Luis Climent i Àlex Romaní tornaven a punxar. Els nous líders seguien amb la seva bona ratxa i anaven obrint forat al capdavant de la classificació, fins que Manfred Stohl i Peter Müller invertien la tendència en les dues últimes proves especials amb dos millors registres. Per desgràcia de l’espectacle, els austríacs rebien una penalització de 40 segons i l’entrada al parc tancat es produia a 59,6 segons de la seva posició perduda.

En les dues primeres especials del dimecres, Gustavo Trelles i Martin Christie aconseguien elevar el seu marge de confiança fins a fregar els 3 minuts amb Manfred Stohl i Peter Müller, tot beneficiant-se dels problemes que els centre-europeus tenien en el seu Mitsubishi Lancer Evo III, amb el què els campions del món es van dedicar a pilotar amb cautela en el que restava de jornada alhora que seguien obrint distàncies al capdavant de la classificació. D’altra banda Luis Climent i Àlex Romaní esdevenien la referència en la categoria en imposar-se en 6 de les 8 proves especials programades, però els pilots només aconseguien retallar 40 segons a Miguel Campos i Carlos Magalhães i per tant es quedaven fora del podi per 1 minut i 56,3 segons.

Completades les 28 proves especials del programa, Gustavo Trelles i Martin Christie aconseguien finalment la victòria amb el seu Mitsubishi Lancer Evo IV per 4 minuts i 30,2 segons de marge vers Manfred Stohl i Peter Müller, mentre que els locals Miguel Campos i Carlos Magalhães tancaven el podi a 5 minuts i 22 segons de la parella sudamericana, que aconseguia així la seva primera victòria de la temporada alhora que els seus primers punts al campionat, un certamen que es trobava dominat per l’austríac Manfred Stohl amb 29 punts, seguit del valencià Luís Climent amb 24.

Gustavo Trelles i Martin Christie es feien amb la primera victòria de la temporada.

En l’apartat de la Copa FIA 2-L, SEAT arrancava la cita portuguesa amb mal peu. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen accidentaven el seu Ibiza KitCar Evo2 en el tram de proves del dissabte i obligava als seus mecànics a reconstruir el cotxe en unes desenfrenades 15 hores, fins i tot un soldador era fletat des de Barcelona en avió per tal de col·laborar en la tasca.

Ja en el xou de Lousada que obria edició el diumenge al migdia, els pilots portuguesos Adruzilo Lopes i Luis Lisboa esdevenien els homes més ràpids per davant del lesionat Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Els líders es refermaven en el seu rol gràcies a imposar-se de forma consecutiva en les 5 primeres proves especials del dilluns; si bé els finlandesos de SEAT capgiraven la tendència en la recta final de l’etapa per tal d’entrar al parc tancat de Matosinhos a a 13,1 segons dels líders. José Carlos Macedo i Manuel Borges, que s’havien mostrat molt competitius al llarg de tota la jornada al volant del seu Renault Mégane Maxi, perdien 41,3 segons en la darrera prova especial i rebien a més a més 30 segons de penalització per retard sobre el programa, amb el que els portuguesos es despenjaven de la lluita per la victòria retornant al parc tancat amb la tercera posició a 1 minut i 35,3 segons dels seus compatriotes.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen trencaven un palier en la primera prova especial del dimarts i s’acomiadaven de qualsevol opció a victòria en cedir 24 minuts en les tres primeres proves especials de l’etapa. Paral·lelament, una averia de motor en la mateixa especial inaugural, deixava finalment a l’estacada a José Carlos Macedo i Manuel Borges. Amb el posterior abandonament del Renault Mégane Maxi dels suecs Jonas Kruse i Bruno Berglund per accident quan s’estava disputant la sisena prova especial de la jornada, els catalans Oriol Gómez i Marc Martí ascendien fins a la segona posició provisional, si bé els pilots de SEAT estaven ja a 8 minuts i 31,5 segons d’Adruzilio Lopes i Luis Lisboa, després d’haver perdut 4 minuts en aterrar de morro a Luilhas en la jornada anterior i haver malmès radiador i suspensions.

Els líders, malgrat que el gran marge de confiança del que gaudien els pogués convidar a la calma, es mostraven aliens a tots els problemes dels seus rivals i s’imposaven en les 5 últimes especials que els pilots FIA 2-L acabaven disputant, per retornar al parc tancat amb 9 minuts i 39,2 segons de marge amb els barcelonins, qui en certa manera cobrien el buit que finalment acabaven deixant Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen per averia de motor.

Tancant l’edició el dimecres, Adruzilio Lopes i Luis Lisboa s’imposaven en tots i cadascun dels trams que es celebraven al llarg de la jornada, fent encara més contundent la seva victòria; els portuguesos guanyaven la cita domèstica en la seva categoria per 11 minuts i 57,8 segons de marge amb Oriol Gómez i Marc Martí, els quals van afrontar el darrer escull del programa amb la consigna de que calia assegurar els punts per a la marca en el campionat. Kris Rosenberger i Per Carlsson, amb un Volkswagen Golf KitCar tancaven el podi de Matosinhos.

En clau de campionat, els 6 punts que otorgaven la segona plaça dels catalans a l’esdeveniment, permetia a SEAT conservar el lideratge provisional per 4 punts de marge amb Peugeot, 30 contra 26. Volkswagen per la seva banda, aconseguia sumar 4 punts més en el seu haver i tancava les posicions de podi amb 17 punts.

Victòria sense paliatius la de Lopes-Lisboa dalt del seu Peugeot 306 Maxi.

La segona plaça obtinguda a Portugal, permetia a Carlos Sainz mantenir-se líder de la general, això si, a partir de llavors en solitari ja que Juha Kankkunen no sumava ni un punt en acabar setè. Richard Burns per la seva banda, aconseguia sumar 3 punts més en el seu compte particular, gràcies al seu quart lloc i acostar-se a la posició del pilot finlandès alhora que mantenia fora de les places de podi al seu compatriota Colin McRae per un sol punt.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	22
Juha Kankkunen	16
Richard Burns	15

En el campionat de marques la general provisional s’estrenyia considerablement, els 3 primers equips classificats només aconseguien portar un cotxe fins la zona de punts en completar el recorregut, mentre que els qui estaven fora n’aconseguien posar 2. Mitsubishi es mantenia líder de la general empatant a punts amb Toyota, mentre que Subaru, gràcies sobretot a la victòria de Colin McRae i Nicky Grist, es ficava dins la lluita pel títol classificant-se ara a només 4 punts de la posició d’honor. Enmig dels nipons, s’hi trobava Ford a 2 punts dels uns i dels altres.

Constructor	Punts
Mitsubishi Toyota	25 25
Ford	23
Subaru	21

Agraïments a ffphoto.es pel material cedit

20ena i última victòria de Didier Auriol al mundial.

El 37è Ral·li Catalunya-Costa Brava era la quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis de la temporada 2001, el qual en gaudir de puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors, producció i mundial júnior, elevava fins a 79 la seva llista oficial d’equips inscrits; d’aquests, 76 equips baixaven per la rampa de sortida i afrontaven el divendres 23 de març la primera de les 18 especials cronometrades de 383,18 km de distància que composaven el recorregut de l’esdeveniment. El diumenge 25 de març al migdia, en retornaren 36 formacions al parc tancat de Lloret de Mar, moment en que finalitzava la prova.

Els Panizzi perdien el tren del ral·li a les comarques tarragonines.

La cita catalana s’iniciava amb un cert enrenou, d’entrada el perill de contagi per la febre aftosa als animals de les nombroses granges d’Osona, portava als organitzadors a desaconsellar al públic accedir a l’especial inaugural de La Trona, mentre que Mossos d’Esquadra i guardes forestals tallaven els camins d’accés a les granges per evitar que qualsevol aficionat pogués acostar-s’hi.

D’altra banda Jesús Puras i Marc Martí van haver de donar explicacions als comissaris de la FIA quan en els reconeixements de l’especial de Collsaplana, que en aquesta edició es celebrava en direcció contraria, el copilot català ja duia notes, el que induia a pensar que la parella de Citroën havia fet reconeixements previs, quelcom totalment prohibit i que podia comportar l’exclusió del mundial per un any. Marc Martí es va afanyar a agafar les notes de l’any anterior i mostrar com havien fet una conversió per llegir el tram en direcció oposada, les explicacions del molinenc va convèncer als comissaris que a quarts de dotze de la nit del dijous veien que no hi havia cap mena d’infracció punible.

La primera etapa es celebrava íntegrament el divendres 23 de març amb un bucle de 3 trams pels que s’hi passaven en dues ocasions, generant així un total de 6 proves especials cronometrades de 101 km de distància. Precisament Jesús Puras i Marc Martí s’adjudicaven el primer escratx de la prova, el que situava a la parella cantabro-catalana com a primers líders del ral·li a bord del debutant Citroën Xsara WRC.

En les dues següents proves especials del bucle, els líders s’adjudicaven 2 segons millors temps per darrera de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i dels seus companys Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni respectivament, amb el que la parella entrava al reagrupament de mitja jornada com a líders per 5,3 segons de marge amb els finlandesos de Mitsubishi i 5,7 segons en relació als Peugeot 206 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i de Didier Auriol i Denis Giraudet. Un regarupament en el que no hi arribava el Subaru Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, accidentats en la tercera prova especial del programa.

A la represa Didier Auriol i Denis Giraudet aconseguien el millor temps a La Trona per escalar fins a la segona posició, mentre que els seus companys d’equip, els campions del món Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, també s’acomiadaven de la competició en arrancar-hi una roda.

Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni guanyaven les dues últimes proves especials de la jornada i es recuperaven així dels seus problemes de frens inicials, per tal de fer entrada a la neutralització de la primera etapa segellant un doblet provisional dels dos Citroën Xsara WRC, separats en 8,7 segons favorables a Jesús Puras i Marc Martí. Didier Auriol i Denis Giraudet baixaven a la tercera posició en la darrera especial del dia, fitxant a 11,2 segons dels líders, mentre que els seus companys Gilles i Hervé Panizzi es quedaven a les portes del podi a 7,3 segons dels seus compatriotes, superant a la seva vegada per 6,5 segons el registre de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Colin McRae i Nicky Grist, últims guanyadors del ral·li català, coneixien també l’abandonament en la darrera especial del dia quan un problema d’alimentació, no arribava gasolina al motor degut als filtres, deixava totalment mut el seu Ford Focus RS WRC. Carlos Sainz i Luis Moya, companys d’equip d’aquests, també patien la mateixa incidència, peró a diferència dels britànics, els espanyols arribaven amb prou feines al parc tancat.

Problemes amb els filtres a banda, els catalans Salvador Cañellas i Albert Sanchís, que pilotaven un SEAT Córdoba WR Evo3, eren els setens classificats provisionals a 1 minut i 3,9 segons dels líders i els més ben classificats amb pneumàtics Pirelli, deixant així palès el baix rendiment que les gomes italianes estaven donant amb les altes temperatures ambientals, amb el què les opcions dels Subaru i dels Ford es veien clarament minvades.

La celebració de la segona jornada es desplaçava fins al Camp de Tarragona, motiu pel qual els 61 participants que restaven en actiu, abandonaven el parc tancat de Lloret de Mar a 3 quarts de 6 del matí del dissabte. Seguint el mateix model de l’etapa anterior, a les carreteres tarragonines els hi esperaven tres trams diferents, que en celebrar-se a doble passada, es generava un total de 6 proves especials cronometrades de 163,78 km competitius, amb el què aquesta etapa esdevenia amb diferència la més llarga de tot el programa.

Jesús Puras i Marc Martí començaven la jornada com l’anterior, marcant el millor registre en la primera especial cronometrada, el que permetia a la parella de Citroën incrementar lleugerament les distàncies al capdavant de la taula de temps, peró una virolla en la segona especial cronometrada a causa d’uns pneumàtics molt castigats, així com un problema de frens en la tercera, facilitava el canvi en el lideratge, que a partir de llavors passava a ser per a Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, autors tanmateix de l’escratx en la segona i tercera prova especial cronometrada. Els destronats Jesús Puras i Marc Martí, tancaven el bucle matinal a només 2,5 segons dels seus companys, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet es distanciaven netament de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

Salvador Cañellas i Albert Sanchís causaven baixa en aquesta tercera prova especial sabatina per accident, una prova que va generar moltes queixes entre els pilots a causa dels nombrosos aficionats mal situats, que sovint invaïen la carretera, motiu pel qual es va acordar anular la segona passada per l’especial, i per tant la jornada s’acabaria un cop completada la segona passada per Escaladei.

Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni aturaven el cronòmetre amb 2 segons d’avenç vers Jesús Puras i Marc Martí a la represa de l’activitat per les carreteres, amb el que els francesos de Citroën eixamplaven marge amb els seus companys, llur ral·li acabava de manera sobtada en l’enllaç cap a la segona passada pel tram d’Escaladei. El seu Citroën Xsara WRC s’aturava i quedava mut sense previ avís, i malgrat que el càntabre aconseguia tornar fer rugir el motor en dues ocasions, va ser impossible posar de nou en moviment el cotxe en no arribar-li el carburant amb prou pressió, motiu pel qual els primers líders de l’esdeveniment quedaven fora de competició.

Didier Auriol i Denis Giraudet, que precisament s’imposaven en l’última prova especial sabatina, guanyaven així una posició i feien entrada al parc tancat de Lloret de Mar quan passaven 3 minuts de 3 quarts de 10 de la nit a 27,7 segons de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni. Gilles Panizzi i Hervé Panizzi cedien pràcticament un minut al llarg de la segona jornada, pel que els germans provençals perdien el contacte amb els líders i els seus companys d’equip, alhora que no aconseguien desempellegar-se del Mitsubishi Lancer Evo 6.5 de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, classificat a 12,4 segons del seu temps. Carlos Sainz i Luis Moya es veien afavorits per les baixes, així com un increment en el seu rendiment en la lluita contra el cronòmetre, amb el que els espanyols de l’oval guanyaven 4 posicions al llarg del dia i fitxaven en la cinquena posició provisional a 1 minut i 7 dècimes de segon dels seus predecessors, per darrera seu s’hi trobaven els seus companys d’equip François Delecour i Daniel Grataloup i els belgues de Mitsubishi Freddy Loix i Sven Smeets.

L’activitat retornava a les comarques barcelonines i gironines de cara a la tercera i última jornada dominical, la qual en la present edició s’havia endurit relativament vers altres anteriors, amb un total de 6 especials programades de 118,40 km de distància, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams.

Les dues parelles franceses de Peugeot, és a dir, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi i Didier Auriol i Denis Giraudet, s’imposaven en les dues primeres proves especials cronometrades del programa i en aquest mateix ordre, sense que això suposès un problema als líders, Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, els quals marcaven el temps de referència en la tercera i última del bucle matinal; però una averia en l’embragatge abans de prendre la sortida en aquesta especial, als pilots de Citroën els hi suposava rebre una penalització total de 4 minuts i 10 segons.

2 minuts els hi van ser aplicats per iniciar l’especial després de Didier Auriol i Denis Giraudet, i es que els dels dos galons van calar el cotxe en el control horari i tornar-lo a posar en marxa els va costar un temps preciós. El temps restant de penalització els hi va ser aplicat segons l’article 19.7 del reglament particular, en entendre que van fer una sortida falsa, ja que els pilots no es varen aturar al punt de sortida tal i com indicava el comissari, sino que varen fer una sortida llançada des d’uns 7 metres més enrere.

Aplicada la sanció, els líders perdien 7 posicions i restaven a 1 minut i 2,7 segons per darrera del Subaru Impreza S7 WRC de Richard Burns i Robert Reid, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet passaven a encapçalar un doblet de Peugeot amb Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki tancant el podi, just per davant dels seus companys d’equip, els belgues Freddy Loix i Sven Smeets, els quals a Collsaplana aconseguien superar d’una vegada els dos Ford Focus RS WRC que tenien per davant.

En les segones passades per les especials programades, les tres formacions franceses es tornaren a imposar en les tres proves especials del bucle, si bé en aquesta ocasió els germans Gilles Panizzi i Hervé Panizzi s’intercanviaven l’ordre amb Didier Auriol i Denis Giraudet, amb el que les distàncies entre els equips capdavanters pràcticament resultaven inalterades.

Quan passaven 11 minuts de 3 quarts de 5 de la tarda, els 36 equips participants que aconseguien superar els 347,29 km cronometrats disputats començaven a fer entrada al parc tancat de Lloret de Mar, moment en el que Didier Auriol certificava la seva vintena i última victòria al mundial de ral·lis acompanyat en aquesta ocasió de Denis Giraudet. Els pilots de Peugeot completaven la distància competitiva de la ronda catalana en un temps total de 3 hores 40 minuts i 54,7 segons, és a dir, 23,2 segons menys que els seus companys d’equip Gilles Panizzi i Hervé Panizzi. El darrer graó del podi era finalment per als finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que completaven el recorregut amb una demora acumulada d’1 minut i 1,4 segons.

Les averies dels debutants Xsara WRC situaven a Mäkinen-Mannisenmäki al podi.

En la categoria de producció al llarg de la primera etapa s’establia una lluita molt tancada entre els sudamericans Gustavo Trelles i Jorge del Buono amb els argentins Marcos Ligato i Rubén Garcia. El pilot uruguaià i el copilot argentí s’imposaven per estret marge en la primera prova especial del programa a La Trona, mentre que Marcos Ligato i Ruben García ho feien també per poca diferència en les dues proves restants del bucle matinal, amb el que els dos Mitsubishi Lancer Evo VI entraven al reagrupament de Manlleu separats per només 3 dècimes de segon.

Gustavo Trelles i Jorge del Buono es tornaven a imposar en la segona passada per La Trona per 8 dècimes de segon amb els seus màxims rivals Marcos Ligato i Ruben Garcia, qui ara si, amb el seu millor temps en la cinquena prova especial, aconseguien el relleu al capdavant de la classificació, per amb l’escratx de la sisena cronometrada del dia, retornar a Lloret de Mar amb 3,9 segons de marge vers el quatre vegades campió mundial i l’experimentat navegant argentí.

Les distàncies entre els dos equips eren curtes, i així després de les tres primeres proves especials del primer bucle celebrat a Tarragona, els dos equips ja s’havien intercanviat les posicions en tres ocasions, amb el que Gustavo Trelles i Jorge del Buono tornaven a liderar per 8 dècimes de segon amb Marcos Ligato i Rubén Garcia. En la segona passada pel tram d’Escaladei es completava la jornada sabatina pels participants i també acabava el ral·li per a Marcos Ligato i Rubén García; els pilots que estaven mostrant un rendiment excels en el que era el seu primer esdeveniment sobre asfalt, hi patien un accident i es veien obligats a abandonar la competició, amb el que el marge de confiança en el lideratge per a Gustavo Trelles i Jorge del Buono esdevenia de 3 minuts i 40,2 segons vers, els també argentins, Gabriel Pozzo i Daniel Stillo.

Gustavo Trelles i Jorge del Buono s’imposaven en la primera prova especial dominical i eixamplaven distàncies al capdavant de la taula, però en la següent prova especial, Osor, arrancaven una roda arran d’un impacte i cedien 2 dels gairebé 4 minuts del marge del que gaudien. Sense opció a reparar, els líders es veien obligats a abandonar i Gabriel Pozzo i Daniel Stillo es trobaven així liderant la classificació. Els argentins, que ja havien aconseguit dos millors temps en les dues passades per Pratdip el dissabte, així com en la primera passada per Osor, completaven el seu ral·li marcant el millor temps en les restants proves especials del segon bucle dominical per certificar així la seva victòria per davant de Roger Feghali i Bruno Bissart i d’Stig Blomqvist i Ana Goñi.

En clau de campionat, la victòria que aconseguia Gabriel Pozzo a Catalunya, permetia al pilot ocupar la primera posició de la taula general provisional del certamen en solitari amb 13 punts, 3 més que els guanyadors de les 3 rondes anteriors Olivier Gillet, Stig-Olov Walfridsson i Pedro Dias da Silva.

Els accidents dels altres deixaven la victòria en safata a Pozzo-Stillo.

El 37è Ral·li Catalunya – Costa Brava suposava el primer esdeveniment del recentment creat campionat S1600, una categoria que es mostrava molt oberta amb 4 models de cotxe a escollir. Cédric Robert i Marie-Pierre Billoux esdevenien els primers líders en imposar-se a La Trona, però aquests eren ràpidament rellevats de la primera posició pel seu compatriota Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, autors dels dos millors temps en les dues proves restants del bucle matinal.

La Trona se seguia ressistint a Sébastien Loeb i Daniel Elena, qui hi cedien la primera posició al Ford Puma S1600 dels belgues François Duval i Jean-Marc Fortin, però com havia passat al matí, els francòfons passaven a liderar la taula després del tram d’Alpens – Les Lloses. Els líders aconseguien el seu tercer escratx del dia en la sisena i última prova especial de la jornada, mentre que els belgues François Duval i Jean-Marc Fortin, segons classificats provisionals abans de l’última prova especial del dia, s’hi deixaven una mica més de 4 minuts i mig en l’especial i s’enfonsaven 13 posicions en la classificació de la categoria, deixant als italians Giandomenico Basso i Flavio Guglielmini com els segons classificats i als austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor tercers.

Una punxada soferta pel pilot alsacià i el navegant monegasc en la primera prova especial cronometrada celebrada sobre les carreteres tarragonines, situava als tres FIAT Punto S1600 de Giandomenico Basso i Flavio Guglielmini, Manfred Stohl i Ilka Minor i els gallecs Sergio Vallejo i Diego Vallejo al capdavant de la provisional, però en la següent prova especial del programa, els incidents s’interposaven en el camí d’italians i austríacs, amb el que els gallecs passaven a liderar la provisional per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena, autors a la seva vegada del millor temps en aquesta segona prova especial. Tancant el bucle a La Riba, el tram més llarg de tot l’esdeveniment, Sébastien Loeb i Daniel Elena repetien en l’autoria de l’escratx, amb el que els pilots entraven al reagrupament de Port Aventura a 11,5 segons de Sergio Vallejo i Diego Vallejo.

En la segona passada per les especials, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’anotaven els dos millors temps possibles, amb el que els pilots passaven a encapçalar la general al terme de la quarta especial sabatina i retornar al parc tancat de Lloret de Mar amb un marge de 33,4 segons amb Sergio Vallejo i Diego Vallejo, on aquests eren exclosos del ral·li en muntar la suspensió de KitCar, reglamentaria en el campionat d’Espanya, peró irregular en el mundial, el que aplanava molt el camí dels líders que afrontaven els darrers 118,40 km cronometrats de l’esdeveniment amb 1 minut i 42,9 segons d’avantatge vers els seus immediats perseguidors, els italians Giandomenico Basso i Flavio Guglielmi.

Els líders s’imposaven en les tres especials matinals de la jornada dominical, per tal de prendre’s la segona passada pels tres trams, dos de facto quan la segona passada per Osor es veia neutralitzada al pas del desè participant, moment en que un espectador precisava assistència mèdica en caure des del lloc en el que s’havia enfilat, com un mer tràmit necessari per a certificar la seva victòria al ral·li.

Tractant-se de la primera cita del campionat, Sébastien Loeb liderava la classificació amb 10 punts, 4 més que el transalpí Giandomenico Basso, segon al podi de Lloret de Mar.

Malgrat patir una punxada, Loeb-Elena van guanyar descaradament el ral·li.

La plaça de podi que obtenia finalment Tommi Mäkinen a la ronda catalana, permetia al pilot finlandès escapar-se una mica més al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots, ja que Carlos Sainz tenia un ral·li per oblidar amb el seu Ford Focus i les seves Pirelli. Didier Auriol, gràcies a la seva victòria sumava els seus primers punts al certamen i empatava en la tercera posició provisional amb el seu company d’equip, el finlandès Harri Rovanperä.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	24
Carlos Sainz	18
Harri Rovanperä Didier Auriol	10 10

En el campionat de marques la tercera i quarta plaça que aconseguia Mitsubishi a la cita, permetia als dels tres diamants vermells obrir forat amb Ford, que només podia sumar la cinquena plaça de Carlos Sainz i Luis Moya després de l’abandonament dels britànics Colin McRae i Nicky Grist. Peugeot per la seva banda, gràcies als 16 punts del doblet, es situava en tercera posició provisional, pressionant a Ford.

Constructor	Punts
Mitsubishi	40
Ford	22
Peugeot	20

Gràcies a una arrancada fulgurant, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven el seu segon ral·li consecutiu.

El dimecres 24 de març de 1999, Matosinhos era l’escenari de la cerimònia de clausura del 33è Ral·li de Portugal, quarta cita en el calendari del mundial de ral·lis que puntuava per als campionats de pilots, marques, FIA 2-L i producció. La prova s’iniciava el diumenge 21 de març a la mateixa ciutat del nord del país, amb els 117 equips inscrits presents a la rampa de sortida, dels que 56 aconseguirien completar el recorregut programat composat per 23 especials cronometrades i 399,51 km competitius.

Després del cop donat per McRae-Grist en els dos primers trams, Sainz-Moya es van passar el ral·li retallant distàncies.

El ral·li arrancava a 1 quart de 3 del migdia del diumenge amb una especial espectacle de 3,20 km enfocada de cara a satisfer la parroquia de la cuneta portuguesa al kartòdrom de Baltar, on els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist van prendre les regnes de la classificació per no deixar-les fins a la conclusió del mateix, i on tanmateix Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, substituts temporals del lesionat Freddy Loix, aconseguien instalar-se en la segona posició. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven les posicions provisionals de podi amb un marge d’1,1 segons amb els seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet.

L’endemà dilluns es començaren a disputar les primeres especials cronometrades genuines per a un ral·li del mundial; l’ens organitzador disposava sobre el programa un total de 8 proves especials, amb les quals s’arribava fins a les 9 cronometrades establertes per a la primera etapa d’una corda de 159,38 km. Les dues primeres cronometrades, programades en les immediacions de Ponte de Lima, resultaven d’una duresa extrema, tan per l’estat del ferm com per la seva longitud i aquí els líders Colin McRae i Nicky Grist amb dos escratxs consecutius donaven ja un cop de gràcia al ral·li en assolir un coixí de 37,9 segons amb els seus compatriotes de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet eren tercers a 39,2 segons dels britànics de Ford i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen quarts a 1 dècima dels francesos de Toyota.

En desplaçar l’activitat cap a Fafe, Carlos Sainz i Luis Moya escalaven des de la cinquena posició fins a la segona en trencar la ratxa victoriosa dels líders, encapçalant així el quartet compacte de perseguidors. Mentre que Richard Burns i Robert Reid aconseguien el millor temps ex-aequo amb els seus compatriotes de Ford en la quarta prova especial del dia, sent el privilegi reservat als pilots de l’oval en la cinquena; si bé en aquesta ocasió el rendiment obtingut en forma de segons, no era tan notori com a les dues primeres especials del matí.

L’activitat de la jornada es tancava amb una segona passada per les 3 proves especials del segon bucle del dia, en les que Didier Auriol i Denis Giraudet afegien el seu nom en el llistat de guanyadors d’especials cronometrades, mentre que Richard Burns i Robert Reid, així com Colin McRae i Nicky Grist repetien autoria del millor temps en les dues proves següents. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya afrontaven l’última prova especial de la jornada amb 1 segon de marge amb Richard Burns i Robert Reid, motiu pel qual els espanyols decidien aixecar deliberadament el peu de l’accelerador per tal de que l’endemà la parella de Subaru els netegès la pista.

L’entrada al parc tancat de Matosinhos doncs, es produia 2 quarts de 9 del vespre del mateix dilluns amb els pilots britànics Colin McRae i Nicky Grist en la primera posició per 49,2 segons de marge en relació als seus compatriotes Richard Burns i Robert Reid. Carlos Sainz i Luis Moya, després de fer el murri, tancaven el podi a 50,1 segons dels líders, mentre que els seus companys d’equip, Didier Auriol i Denis Giraudet, restaven a les portes del mateix a 54,5 segons. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen cedien una mica més de 15 segons en cadascuna de les dues passades per Cabreira, tanmateix la cronometrada més llarga de tota l’edició, i es despenjaven lleugerament del quartet capdaventer en entrar a 1 minut i 13,5 segons dels britànics de Ford. Molt pitjor els hi anava la primera etapa als seus caps de files, els campions mundials en vigència Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki; els finlandesos patien una averia en el seu diferencial anterior ja en la primera especial de Ponte de Lima, llur reparació era tan llarga que no es podia portar a terme fins a les assistències del final d’etapa, motiu pel qual el Mitsubishi número 1 queia fins la novena posició provisional a 2 minuts i 1,1 segons del lideratge.

L’activitat cronometrada de la segona jornada es desplaçava fins a Arganil, motiu pel qual els primers participants abandonaven el parc tancat de Matosinhos a les 6 del matí del dimarts. Amb 10 proves especials de 180,28 km en el seu programa, aquesta etapa semblava molt més propicia per al Ford Focus WRC, ja que les pistes eren més amples i els 70 kgs de sobrepes del cotxe de l’oval no es ferien notar vers els trams més revirats del primer dia, però el fet d’obrir pista no va permetre a Colin McRae i Nicky Grist sumar cap escratx més i es va convertir en una caça dels britànics per part dels tres equips perseguidors, que només es trobaven separats per 5 segons en arrancar la jornada.

Richard Burns i Robert Reid jugaven amb el reglament, i en sortir tard de les assistències per tal d’afrontar les especials en quart lloc, és a dir per darrera dels dos Toyota Corolla WRC, els britànics rebien una penalització de 10 segons. Didier Auriol i Denis Giraudet marcaven el primer escratx del dia i s’intercanviaven la posició amb els de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que Piero Liatti i Carlo Cassina volcaven el seu SEAT Córdoba WRC deixant-lo tan malmés que, malgrat acabar la cronometrada, el seu abandonament era obligat.

Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la segona prova del dia, i Didier Auriol i Denis Giraudet en la tercera, sent en totes tres cronometrades Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki els segons més ràpids i per menys d’1 segon de diferència amb el temps de referència, donant així bona senyal de la seva recuperació alhora que assolien la sisena posició provisional. Després d’un inici de jornada en la que Carlos Sainz i Luis Moya havien optat pel compromís, doncs les condicions ideals per afrontar un tram eren totalment les oposades pel següent, els espanyols aconseguien marcar el millor registre en la quarta i cinquena prova especial, tenint novament com a segon pilot més ràpid i per menys d’un segon a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Tanmateix a Mortagua, cinquena prova especial del dia, uns problemes de frens endarrerien a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en més d’1 minut, el que els suposava perdre tres posicions i caure per darrera dels seus compatriotes Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, Juha Kankkunen i Juha Repo, i de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, deixant així de ser la referència entre els Mitsubishi; si bé per sort seva a continuació hi havia un parc d’assistències que va permetre reparar la contrarietat.

Finalment en la sisena prova especial Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es feien amb l’escratx, mentre que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen superaven el Subaru Impreza S5 WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo per 8 dècimes de segon. Carlos Sainz i Luis Moya recuperaven la senda vencedora i s’imposaven en la cronometrada d’Arganil, setena prova especial del dia, mentre que fins a tres equips hi causaven baixa, Juha Kankkunen i Juha Repo trencaven el motor del seu cotxe abans de ni tan sols prendre-hi la sortida, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen havien d’abandonar per una averia en la transmissió i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen ho feien per accident, amb el que els campions del món veien pràcticament assegurada la seva cinquena plaça, doncs Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els nous sisens classificats, es trobaven a més de 3 minuts del seu registre.

Richard Burns i Robert Reid aconseguien el seu segon escratx del dia en superar per 6 dècimes de segon el registre de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a la vegada superaven per 1,9 segons als seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet en la classificació provisional per esdevenir els nous segons classificats. Tanmateix el nombrós públic que s’aplegava en la zona d’Arganil, i que ni organitzadors ni Guàrdia Nacional podien controlar, propiciava la cancel·lació de la segona passada pels dos últims trams disputats, amb el que la jornada es veia reprogramada a 8 proves especials de 139,62 km cronometrats i els pilots eren enviats de nou cap a Matosinhos.

En el parc tancat hi feien entrada quan mancaven 5 minuts per 3 quarts d’11 de la nit amb Colin McRae i Nicky Grist en la primera posició per 33 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que en relació a Didier Auriol i Denis Giraudet la distància era de 34,9 segons. Richard Burns i Robert Reid, malgrat guanyar dues especials, cedien terreny i perdien el contacte amb els dos Toyota Corolla WRC, fitxant en la quarta posició a 57,7 segons del lideratge. Per la seva part, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki a 1 minut i 28,5 segons de la parella de Ford, encara dipositaven algunes esperances de guanyar una posició més.

La tercera i útima jornada del ral·li comptava només amb 59,85 km de recorregut cronometrat al llarg de 4 proves especials, el que obligava als 5 primers equips classificats a fer un autèntic esprint per tal d’aconseguir les seves fites. Els pilots del cotxe número 1, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, s’imposaven en la primera cronometrada del dia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, autors del segon millor temps, es distanciaven en mig segon dels seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet.

Els finlandesos de Mitsubishi s’imposaven en les dues proves següents, mentre que els dos homes de Toyota aconseguien reduir en una desena de segons el gap que tenien vers Colin McRae i Nicky Grist, mantenint les distàncies entre ells pràcticament estables. Els campions del món tenien el seu objectiu a 12,2 segons, mentre que els espanyols el tenien a 20,5 segons i els francesos a 25,8 segons, i malgrat que els tres equips completaven la darrera prova especial amb el tercer, segon i millor temps respectivament, en la taula general no es produia cap canvi i aquests feien cap al parc tancat amb el mateix ordre del que n’havien sortit a les 8 del matí.

Disputades doncs 21 de les 23 proves especials establertes en el programa, arribava el moment de tancar el 33è Ral·li de Portugal, en el que Colin McRae i Nicky Grist es feien finalment amb la victòria en completar els 358,85 km cronometrats celebrats en un temps de 3 hores 53 minuts i 39 segons. Carlos Sainz i Luis Moya s’havien de conformar amb la segona posició en precisar de 12,3 segons més que els guanyadors de l’esdeveniment, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi a 16,5 segons dels guanyadors.

Malgrat la lluita tancada amb els seus companys d’equip, Auriol-Giraudet van haver de conformar-se amb la tercera plaça .

Dins la categoria de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller eren els qui millor prenien les revirades corbes del kartòdrom de Baltar i esdevenien així els primers líders de la categoria el diumenge al migdia. Emperò en emplaçar-se sobre les especials forestals del dilluns al matí el panorama canviava, i els locals Miguel Campos i Miguel Ramalho amb els 2 escratxs sobre les 2 cronometrades de l’àrea de Ponte de Lima, es feien amb el lideratge de la categoria.

En el bucle de migdia els líders marcaven 3 segons millors registres per afermar-se en el lideratge, mentre que els italians Gigi Galli i Guido d’Amore miraven de prendre contacte amb el grup capdaventer amb 2 millors temps en els 2 primers trams de Fafe. Una averia en la caixa de canvis, enviava als transalpins cap a casa en la primera prova especial del bucle de la tarda, mentre que els líders s’imposaven en totes 3 proves especials, per tal de fer entrada al parc tancat de Matosinhos amb 56,1 segons de marge vers Jouko Puhakka i Jakke Honkanen, mentre que Gustavo Trelles i Martin Christie eren tercers a 1 minut i 8,5 segons dels líders, resultant així una classificació encapçalada per 3 Mitsubishi Lancer Evo V.

Dimarts Jouko Puhakka i Jakke Honkanen sortien a per totes, i si bé la primera especial de la segona etapa era per a Miguel Campos i Miguel Ramalho, els finlandesos s’imposaven en les 3 cronometrades següents per tal de situar-se a 22,4 segons de la primera posició de la categoria. La seva gesta tocaria final en la cinquena prova especial, on van ser caçats fent drecera, i on un accident els deixava fora de concurs; sense els llebrers, Miguel Campos i Miguel Ramalho tornaven a ser la referència en els temps, i els locals tornaven al parc tancat amb la respectable distància d’1 minut i 55,4 segons de marge amb Gustavo Trelles i Martin Christie.

Malgrat que tot podia semblar estar fet pels portuguesos, aquests marcaven els últims 4 escratxs de l’edició en la seva classe i s’acabaven imposant per 3 minuts i 38,1 segons de marge vers Gustavo Trelles i Martin Christie, els quals en iniciar la darrera jornada amb més de 5 minuts de marge vers els tercers classificats, els finlandesos Juha Kangas i Mika Ovaskainen, afrontaven aquesta darrera etapa en clau de campionat. Precisament la parella finlandesa, als comandaments d’un Subaru Impreza WRX STi, tancaven el podi de la categoria a 8 minuts i 3,9 segons del temps dels guanyadors portuguesos.

El campió mundial en vigència, Gustavo Trelles, seguia sense guanyar cap esdeveniment en el que portavem de campionat, però la seva segona posició acumulada, permetia al pilot uruguaià passar a encapçalar la general provisional per quatre punts de marge amb els quatre guanyadors de les quatre rondes celebrades, és a dir, Marc Duez, Jouko Puhakka, Hamed Al-Wahaibi i Miguel Campos.

Campos-Ramalho guanyaven el ral·li de casa amb mà de ferro.

En la categoria FIA 2-L els finlandesos Tapio Laukkanen i Kaj Lindström es feien amb el millor registre de la classe en l’especial cronometrada del Circuit de Baltar per 2 i 4 dècimes de segon de marge vers els dos favorits del certamen, els Hyundai Coupé KitCar Evo 2 dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i dels britànics Alister McRae i David Senior.

Dilluns al matí i sobre les especials cronometrades que hom espera veure en un ral·li, els liders es ratificaven amb el primer millor temps del dia, però en la segona prova especial els finlandesos danyaven la suspensions del seu Renault Mégane Maxi i hi cedien més de 50 minuts i tota opció a fer res. El testimoni el recollien llavors Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, i si bé un altre Renault Mégane Maxi, el pilotat pels portuguesos José Carlos Macedo i Miguel Borges, els intentaven rellevar, dos mals registres per part dels locals en les dues passades per la cronometrada reina, Cabreira, els allunyaven de l’objectiu. Una fita que si aconseguien els seus companys, Alister McRae i David Senior, autors precisament dels dos millors temps al tram de Cabreira.

Així doncs els dos Hyundai Coupé KitCar Evo2 feien entrada al parc tancat de Matosinhos separats en 18,6 segons, mentre que José Carlos Macedo i Miguel Borges eren tercers a 49,1 segons dels líders, superant en 43,2 segons el cotxe homòleg de Renault Regne Unit dels britànics Martin Rowe i Derek Ringer.

Una averia de motor noquejava als locals en la primera prova especial del dimarts, el que tanmateix habilitava a Martin Rowe i Derek Ringer a flirtejar amb els millors registres. Paral·lelament, en el transcurs de la segona etapa, les distàncies entre els dos Hyundai s’eixamplaven en una catrozena de segons, mentre que en la tercera i última jornada, aquest increment seria de 9 segons, amb el que la victòria final corresponia a Alister McRae, germà del guanyador absolut, i David Senior.

En clau de campionat, el doblet que aconseguia Hyundai a la ronda portuguesa, deixava la marca coreana a només 1 punt del lideratge que seguia ostentant Renault amb 27 punts. Volkswagen, amb 16 des del Ral·li de Suècia, seguia tenint un rol residual.

Alister McRae i David Senior camí de la seva victòria a Portugal.

Colin McRae sumava la seva segona victòria consecutiva en el calendari, el que permetia al pilot escocès pujar fins la segona plaça de la general provisional del campionat. Al capdavant s’hi mantenia el finlandès Tommi Mäkinen, gràcies als dos punts que sumava a la cita ibérica amb el seu cinquè lloc, mentre que Didier Auriol tancava el podi amb 17 punts, és a dir, a tres de Colin McRae.

Constructor	Punts
Tommi Mäkinen	22
Richard Burns	20
Didier Auriol	17

En el campionat de marques Ford aconseguia superar a Mitsubishi en la taula general del certamen gràcies als 11 punts que sumava a la ronda portuguesa, alhora que retallava en un punt la distància que els separava dels líders de Toyota. Subaru per la seva banda es mantenia en quarta plaça donada la mala arrancada de SEAT, però ja a una distància considerable dels seus opositors.

Constructor	Punts
Toyota	33
Ford	28
Mitsubishi	22

Guanyant 10 de 15 especials, els germans Panizzi s’imposaven amb autoritat.

Quarta cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, segona en el certamen júnior, el diumenge 24 de març de 2002 tenia lloc a Lloret de Mar la cerimònia de clausura del 38è Ral·li Catalunya-Costa Brava. El ral·li, que otorgava punts en els campionats de pilots, constructors i mundial júnior, empenyia fins a 74 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 68 van empendre el camí des de la rampa de sortida, el dijous 21 de març, cap a les 18 proves especials cronometrades del programa d’una distància total asfaltada de 394,98 km. 40 equips participants van aconseguir completar el recorregut i ser al parc tancat del diumenge al migdia.

Burns-Reid van ser pràcticament els únics que pogueren seguir el ritme dels Panizzi.

L’activitat de la primera jornada es portava a terme a les comarques de Tarragona, on el RACC hi disposava un total de 6 proves especials cronometrades de 176,72 km de distància, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. La primera d’elles, Riudecanyes 1, era cancelada per un grup d’espectadors mal ubicats que no feien cas a les indicacions dels comissaris de seguretat de la FIA, passant a ser l’especial de Pratdip 1 la primera en celebrar-se.

Allá va ser on els germans Gilles i Hervé Panizzi, que venien de guanyar el Tour de Córsega just feia un parell de setmanes, començaven el seu recital particular, adjudicant-se el primer dels cinc escratxs que marcarien al llarg de la jornada, és a dir tots, el que permetia a la parella francesa de Peugeot arribar a la neutralització de la primera etapa amb 26,1 segons d’avantatge vers els seus companys d’equip britànics Richard Burns i Robert Reid, molt més adaptats al 206 WRC en relació a anteriors actuacions, tal i com quedava palès en els seus 3 segons millors temps i 2 tercers millors registres.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el triplet per a Peugeot al terme de la primera prova especial, si bé el seu temps era ex-aequo amb el Subaru Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, i el marge amb dos altres favorits a victòria, els Citroën Xsara WRC de la parella franco-monegasca composada per Sébastien Loeb i Daniel Elena i dels francesos Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni era molt curt. A mesura que l’etapa avançava, els dos Citroën progressaven en la taula classificatòria, sobretot el pilotat per Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, autors dels dos segons millors registres en les dues últimes proves especials del dia.

Tommi Mäkinen i Kaj Lindström també volien entrar en la lluita, però una fallada en la pressió hidràulica de la transmissió, els hi impedia rendir com els seus companys Petter Solberg i Phil Mills, a més a més en la darrera prova especial, els finlandesos patien una sortida de pista i queien en una rasa, deixant-s’hi més de 2 minuts i pràcticament tota opció a puntuar. Una altra parella amb problemes era la formada per Jesús Puras i Carlos del Barrio, els càntabres també es posaven al volant d’un Citroën Xsara WRC, si bé la seva unitat no gaudia de les darreres evolucions que si tenien les dels oficials francesos. Els pilots començaven el ral·li amb mal peu arran d’una fuita en el seu sistema del líquid de frens, el que els feia cedir de l’ordre de 4 minuts en les dues proves especials del bucle matinal, per entrar al parc tancat de Lloret de Mar en dissetena posició provisional a 6 minuts i 9,6 segons dels líders.

Ford tenia les seves dues parelles lesionades, Colin McRae pilotava amb un dit trencat a causa de l’accident patit a Còrsega dues setmanes abans, el que va obligar als enginyers de la marca de l’oval a instal·lar un mecanisme semi-automàtic per al canvi de marxes en ambdos costats del volant, mentre que Carlos Sainz ho feia afligit per uns dolors cervicals després d’un accident ocorregut en els entrenaments del dilluns anterior, a més a més el madrileny tenia el handicap d’haver de pilotar amb un copilot nou, el barceloní Marc Martí, doncs Luis Moya estava lesionat de més serietat pel mateix accident. Tot i aixó les dues parelles de Ford es mostraven regulars per darrera dels cotxes francesos i lidiant amb els dos Subaru pels punts.

Així doncs, quan passaven 6 minuts de 3 quarts de 10 de la nit, els 52 equips que restaven en actiu començaven a entrar al parc tancat de Lloret de Mar, on Gilles Panizzi i Hervé Panizzi gaudien de 26,1 segons de marge amb els seus companys d’equip i campions mundials Richard Burns i Robert Reid, i 44,7 segons de coixí en relació a Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni. Sébastien Loeb i Daniel Elena es quedaven a les portes del podi a 1 minut i 10,4 segons del temps dels líders i amb la pressió afegida de tenir a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen a 10,3 segons del seu temps. Petter Solberg i Phil Mills tancaven la zona de punts a 1 minut i 39,8 segons dels primers clasificats i amb els dos Ford Focus RS WRC de Colin McRae i Nicky Grist i de Carlos Sainz i Marc Martí a 6,8 i 11,7 segons del seu temps respectivament.

L’activitat de dissabte es desplaçava fins a les comarques barcelonines i gironines, on s’hi programava de nou un bucle de 3 trams pel que s’hi passava en dues ocasions, generant així un total de 6 proves especials cronometrades de 112 km de distància. Malauradament, les cancelacions tornaven a estar a l’ordre del dia, quan a Coll de Bracons i Vallfogona, les dues primeres proves cronometrades del dia, una serie de cotxes mal estacionats obligava a cancelar tots dos trams. Aquesta incidència va forçar la reacció del RACC per tal d’assegurar la celebració de la segona passada, així com evitar més cancelacions en el futur; durant tres hores els organitzadors del ral·li van estar treballant-hi amb grues per moure uns 230 vehicles, alhora que es decidia tallar els accessos de cara la última jornada, a mitjanit.

Malgrat trencar el ritme de la competició, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi marcaven el sisé escratx consecutiu en la primera especial que es celebrava, Les Llosses – Alpens, el que permetia als pilots seguir obrint forat al capdavant de la prova, mentre que els finlandesos Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, sense arribar ni tan sols a disputar cap cronometrada, eren la primera baixa entre els equips capdaventers per averia de motor. Cas similar també el del pilot suec Stig Blomqvist i la copilot veneçolana Ana Goñi, els quals s’havien de retirar per un conat d’incendi en el seu Škoda Octavia WRC Evo2 en sortir del parc tancat.

Després de les assistències, la competició es reprenia amb la celebració de la segona passada programada per Coll de Bracons, primera de facto, en la que Petter Solberg i Phil Mills, tot i que els seus pneumàtics Pirelli no eren els ideals donades les altes temperatures ambientals, aconseguien trencar el monopoli dels germans Panizzi en marcar-hi el millor temps; tanmateix aquest escratx permetia als pilots de Subaru obrir una certa bretxa amb el Ford Focus RS WRC de Colin McRae i Nicky Grist, mentre que els de l’oval perdien a Carlos Sainz i Marc Martí per accident. La parella, que venia marcant els millors temps en els parcials d’aquesta cronometrada, en un revolt de sisena a fons es van veure obligats a fer una virolla per tal d’evitar uns vehicles mal aparcats, el que els va suposar una colisió del seu cotxe contra unes roques; a conseqüència de l’impacte, la roda posterior dreta quedava molt malmesa, i si bé els participants van intentar continuar, 200 metres més endavant es van cerciorar que no hi havia més remei que abandonar.

Peró l’escratx dels de Subaru va ser un punt i a part, ja que a continuació els germans provençals de Peugeot reemprenien el seu domini en imposar-se en les altres dues especials cronometrades que restaven per celebrar, amb el que gràcies a marcar vuit escratxs de nou possibles, deixava als liders separats dels seus companys d’equip, Richard Burns i Robert Reid, en 44,4 segons.

Els dos equips de Citroën, Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni i Sébastien Loeb i Daniel Elena, feien una passa endavant i en mostrar-se regularment al nivell dels campions del món, retornaven al parc tancat de Lloret de Mar a partir de les 8 del vespre a pràcticament la mateixa distància de la que n’havien sortit 12 hores abans, és a dir a 21,0 i 42,8 segons respectivament, el que suposava haver retallat uns insignificants 1,3 i 1,5 segons. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es mantenien en la cinquena posició a 17,0 segons dels seus predecessors, gaudint a la seva vegada de 17,5 segons de marge amb Petter Solberg i Phil Mills.

En la matinada del dissabte al diumenge, els membres del RACC es varen posar a treballar fent moure els cotxes que hi havien estacionats massa aprop de la carretera per tal d’impedir que es produissin més cancelacions, la operació va resultar ser tot un éxit, donant un elevat grau de satisfacció i conformitat a la FIA de cara la temporada vinent.

La 38ena edició de la ronda catalana es tancava amb les 6 proves especials de la jornada dominical, les quals tenien una corda cronometrada de 106,26 km de distància resultants novament en passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. Els britànics Richard Burns i Robert Reid aconseguien empatar a l’escratx amb els seus companys i liders indiscutibles del ral·li Gilles i Hervé Panizzi en la primera prova especial del dia, La Trona, mentre que els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio reclamaven la seva quota de protagonisme en adjudicar-se el millor temps en la següent.

El bucle matinal es tancava amb un altre escratx de Richard Burns i Robert Reid, on tanmateix els germans Panizzi es permetien el luxe de fer un espectacular donut a "La Cantina" en haver errat inicialment la traçada. La cara amarga del ral·li era per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, els pilots de Citroën, morals guanyadors del Ral·li Monte-Carlo al gener, es veien obligats a abandonar la cita catalana en accidentar-hi el seu Xsara WRC, amb el que les posicions dels pilots amb dret a punts quedaven bastant definides.

En la represa de les hostilitats vers el cronòmetre quan passava 1 minut de les 12 del migdia, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi elevaven el seu número d’escratxs fins a 10 en imposar-se en la quarta i cinquena prova especial dominical, si bé en el segon d’ells l’honor era compartit amb Markko Märtin i Michael Park. Petter Solberg i Phil Mills tancaven l’activitat de l’edició imposant-se en l’última prova especial.

Si bé els finlandesos d’Škoda Toni Gardemeister i Paavo Lukander no van tenir un ral·li especialment bo, si que esdevenien noticia quan el motor del seu Octavia WRC Evo2 es trencava a 1 km d’arribar al podi de Lloret de Mar, sent així l’últim dels abandonaments de l’edició.

Celebrades doncs 15 de les 18 proves especials inicialment programades i amb els 40 participants que les aconseguien superar dins el parc tancat de Lloret de Mar a partir d’1 quart de 6 de la tarda, el 38è Ral·li Catalunya – Costa Brava es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, els provençals cobrien els 348,12 km cronometrats disputats en un temps total de 3 hores 34 minuts i 9 segons, o el que es el mateix, 37,3 segons per davant dels seus companys d’equip Richard Burns i Robert Reid. Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni tancaven el podi a 1 minut i 13,5 segons dels seus compatriotes, pràcticament el temps que es van deixar en les dues primeres especials cronometrades.

El Xsara WRC es demostrava com tot una arma sobre asfalt.

En el mundial júnior els catalans Dani Solà i Alex Romaní iniciaven el ral·li sent els primers líders gràcies a marcar l’escratx en la prova inaugural, peró en la segona especial cronometrada un problema en els frens feia cedir a la parella catalana prop de mig minut i el seu lloc als italians Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini, els quals pilotaven un Citroën Saxo S1600 com els locals. Sortint de les assistències, Dani Solà i Àlex Romaní s’imposaven en la primera prova del bucle, però els transalpins ho feien en les dues següents, amb el que el retorn al parc tancat de Lloret de Mar es feia amb 28,8 segons de diferència entre els dos primers classificats.

Ja en terres osonenques, tot i que el pilot de Vic en algunes especials hi competia per primera vegada, Dani Solà i Alex Romaní marcaven la referència de la categoria en les dues primeres proves especials celebrades, per amb el tercer millor temps en la tercera prova cronometrada de facto, recuperar la primera posició provisional per 3,6 segons de marge. En la quarta i última cronometrada sabatina, els catalans es veien privats d’un nou escratx per 1,4 segons de diferència vers el Ford Puma S1600 dels belgues François Duval i Jean-Marc Fortin, els quals a la seva vegada rebien un bon grapat de peces noves en el seu cotxe, però que si més no permetia als locals entrar al parc tancat amb un marge de 12,3 segons i unes sensacions totalment diferents a les de l’etapa anterior.

Dani Solà i Àlex Romaní arrancaven l’etapa dominical imposant-se en les dues primeres proves cronometrades del programa, però a Viladrau, tercera especial del bucle, els catalans patien una punxada, i malgrat pilotar amb suavitat, els darrers 4 km els feia sobre la llanda el que donava de nou el lideratge a la parella italiana formada per Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini. En tornar a passar per les especials del matí, Dani Solà i Àlex Romaní retallaven distàncies amb els líders marcant dos escratxs més, amb el que els últims 35,18 km cronometrats de l’esdeveniment s’afrontaven amb una diferència de 17,2 segons entre les dues formacions, per sort d’uns i desgràcia dels altres, Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini punxaven en la segona passada per Viladrau, i en cedir-hi 1 minut i 7,5 segons amb Dani Solà i Àlex Romaní, els transalpins també cedien la victòria a la parella catalana.

En la taula general del campionat, malgrat que François Duval va tenir un ral·li ple de contratemps, el belga seguia conservant la primera posició gràcies al punt que obtenia a les carreteres catalanes, mentre que Dani Solà, que havia abandonat el Ral·li de Monte-Carlo quan el liderava, pujava fins la segona posició a 1 punt del pilot líder, guanyador precisament de la ronda alpina inaugural.

Solà-Romaní es sobreposaven als problemes per guanyar la cita domèstica.

En el campionat de pilots, el provençal Gilles Panizzi gràcies a adjudicar-se la seva segona victòria consecutiva sobre asfalt es situava en la segona posició de la taula provisional 1 punt per darrera del seu company d’equip Marcus Grönholm, que finalment acabava el ral·li en quart lloc gràcies a l’abandonament de Sébastien Loeb. Richard Burns per la seva banda escalava fins la tercera posició provisional gràcies a la seva major compenetració amb el 206 WRC.

Constructor	Punts
Marcus Grönholm	21
Gilles Panizzi	20
Richard Burns	13

En el campionat de constructors Peugeot marcava el seu tercer doblet consecutiu, el que permetia als del lleó marxar amb pas ferm al capdavant de la general provisional del campionat doblant la puntuació que acumulava Ford, que venia en segon lloc. Subaru per la seva banda, només aconseguia portar un cotxe fins al final del ral·li i havia de conformar-se amb el 3r lloc en la classificació de constructors que hi aconseguia Petter Solberg i Phil Mills, perdent així 1 punt més en la seva lluita particular amb la marca de l’oval.

Constructor	Punts
Peugeot	52
Ford	25
Subaru	20

Debutant als podis, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ho feien amb victòria.

El dissabte 23 de març de 1974 acabava a Estoril el 8è Ral·li de Portugal, esdeveniment que resultaria la primera cita del campionat del món de ral·lis donat el context global de la crisi del petroli. Precisament aquesta crisi va estar a punt de suposar la cancel·lació de la prova, com havia passat en d’altres cites contemporànies, i va propiciar un dels seus principals canvis que perduraria en futures edicions, la sortida des de diferents ciutats europees desapareixia i aquesta passava a ser única, produint-se en aquesta ocasió a Lisboa. El ral·li, que tirava endavant gràcies a l’impuls de l’Oficina Nacional de Turisme, comptava amb 32 proves especials en el seu programa les quals tenien una corda cronometrada de 454 km sobre un terreny mixte d’asfalt i terra. A la rampa de sortida s’hi donaren cita 120 dels 126 equips inscrits, dels que només 36 van conseguir completar el recorregut.

Alcide Paganelli i Ninni Russo, com els seus companys d’equip, també marcaven el seu primer podi a Portugal.

El ral·li va estar marcat en tot moment per la crisi del petroli, i si bé durant la cel·lebració del mateix els equips no van tenir cap mancança de proveïment de carburant, si que en van patir els efectes en les jornades prèvies, quan aquests feien els entrenaments i reconeixien el recorregut, havent de fer-ho d’una manera més breu a la que estaven acostumats.

La primera etapa del ral·li suposava un viatge des de Lisboa fins a Ofir, població costanera ubicada al nord de Porto, mitjançant 16 proves especials de 205,50 km cronometrats on els primers participants hi arribarien al capvespre del dijous 21 de març. Amb la sortida celebrada des del Parc d’Eduard VII de la capital portuguesa a 2 quarts de 10 del vespre del dimecres 20, el primer escull que havien de superar els participants eren dues proves cronometrades a la Serra de Sintra, en les que els italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini hi esdevenien els homes més ràpids i per tant els primers líders de la classificació.

Per darrera d’ells s’hi classificaven els seus nous companys d’equip, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que els Opel Ascona de Walter Röhrl i Jochen Berger i d’Achim Warmbold i Jean Todt evitaven el triplet dels FIAT 124 Abarth Spider en superar a Sergio Barbasio i Piero Sodano. El quart cotxe torinès, en mans d’Alcide Paganelli i Ninni Russo, restava bastant endarrerit per problemes elèctrics així com dues virolles en la segona prova especial. Si bé molt pitjor era el cas dels britànics Brian Culcheth i Johnstone Syer, qui pilotaven un Triumph Dolomite Sprint de l’importador portuguès de British Leyland, el qual en no estar suficientment preparat, era incapaç d’absorbir un salt en condicions i es quedava sense direcció a la segona especial cronometrada, obligant-los a abandonar.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la tercera prova especial cronometrada del programa, i els líders Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ho tornaven a fer en la quarta, però a continuació els pilots finlandesos en no trobar les seves assistències, van haver d’afrontar un tram de terra amb rodes d’asfalt el que unit a un millor temps d’Achim Warmbold i Jean Todt primer i de Walter Röhrl i Jochen Berger després, facilitava que els dos Opel els superessin en la classificació provisional, sent la parella germànica els nous segons classificats i la germano-francesa els tercers.

Després d’aquest toc d’atenció per part dels pilots d’Opel, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini van afrontar la segona meitat de l’etapa amb la convicció de deixar ben lligat el seu lideratge, i els italians s’imposaven consecutivament en les 10 proves especials cronometrades que restaven per cel·lebrar-se fins a l’arribada a Ofir, si bé el segon d’ells, en la vuitena prova especial del bucle, l’honor era ex-aequo amb els seus companys d’equip Alcide Paganelli i Ninni Russo, que començaven a donar així símptomes de recuperació dels seus erros inicials.

Paral·lelament es produien dues baixes entre els equips cridats a ser protagonistes, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius venien patint de problemes elèctrics en el seu Toyota Celica, i si bé els mecànics hi posaven remei després de la sisena prova especial, el curt-circuit es repetia a Arganil, setena cronometrada programada, deixant el cotxe totalment aturat a la pista. Sense moure’ns d’Arganil, Sergio Barbasio i Piero Sodano també hagueren d’abandonar el ral·li, però per unes circumstàncies totalment diferents, els pilots es topaven amb l’Opel Ascona de Tony Fall i Robin Turvey creuat a la pista, i en intentar evitar el cop, el seu FIAT 124 Abarth Spider quedava amb les rodes motrius penjant; sense la possibilitat de recorrer a l’ajut del públic, ni dels britànics que després de no avisar del seu problema marxaven com si res, els italians veien com els seus esforços de tornar a fer traccionar el seu coupé eren inútils i el seu abandonament obligat.

Enmig del festival de pilotatge de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, en el transcurs de la tretzena prova especial, es produien dues baixes més entre els primers classificats, Achim Warmbold i Jean Todt tenien les suspensions posteriors del seu Opel Ascona molt malmeses, tant que el seu diferencial acabaria destrossat impedint el seu progrès fins al final del tram. D’altra banda, els locals Mario Figuereido i Carlos Barata, als comandaments d’un Datsun 240 Z, debien abandonar quan estaven lidiant amb la cinquena posició en trencar-se una biela del seu motor.

Un problema amb el motor que també patiria el flamant Datsun 260 Z dels suecs Ingvar Carlsson i Solve Andearsson, deixant a banda els inconvenients amb els frens que havien endarrerit als escandinaus al llarg de tota la nit, el sistema de lubricació del cotxe fallava quan aquest assolia les 6500 rpm, un contra-temps que els suecs no van poder detectar a temps i que els obligava a abandonar en les primeres especials que es celebraven a la llum del dia amb el seu motor clavat.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que s’havien instal·lat en la segona posició gràcies a escudar en bona part de les cronometrades als seus companys d’equip líders, així com després de l’abandonament d’Achim Warmbold i Jean Todt i dels problemes de motor que estaven patint Walter Röhrl i Jochen Berger, veien com dues punxades unides a uns problemes de frens en la penúltima prova especial, els feien perdre 5 minuts i dues posicions a la classificació. Tanmateix en l’última prova especial de l’etapa, els alemanys d’Opel havien d’abandonar finalment el ral·li en quedar-se un pistó del seu motor boquejat.

Fins a 78 equips arribaven el dimecres 21 de març al vespre al parc tancat d’Ofir, resultant Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini els primers classificats per 5 minuts i 50 segons de marge amb Alcide Paganelli i Ninni Russo, qui de mica en mica gràcies als encerts propis, així com als problemes aliens, guanyaven moltes posicions, alhora que reconduien els 2 minuts perduts en les 2 primeres proves especials. Ove Andersson i Arne Hertz, molt constants amb el seu Toyota Corolla Grup 2, tancaven les posicions de podi a 7 minuts i 42 segons dels líders, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki restaven a 1 minut i 15 segons del triplet de FIAT. Per darrera dels finlandesos, s’hi trobaven el suecs Harry Källström i Claes Billstam, amb la segona unitat del Datsun 260Z a 12 minuts i 49 segons del lideratge.

La segona etapa del ral·li era un retorn cap al centre de Portugal, concretament fins a Estoril, on en el seu Autodrom s’hi duia a terme un eslalom, sense efectes en la classificació, per tancar edició. Com l’anada, la tornada també es produia mitjançant 16 proves especials cronometrades, si bé en aquesta ocasió la seva distancia competitiva era lleugerament superior, concretament de 248,50 km. Amb unes distàncies entre els primers classificats bastant definides, incidents a banda, pràcticament l’únic punt calent de la taula era la lliuta per la tercera plaça que protagonitzarien Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb Ove Andersson i Arne Hertz.

En el moment de la sortida del parc tancat, a les acaballes del matí del divendres 22 de març, la pluja era molt intensa, posant encara en més dificultats als pilots que havien d’afrontar unes especials prou dures per si soles. Sense la presència dels homes d’Opel, els pilots de FIAT seguien exercint el seu domini en cada especial i així els líders Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini afegien 7 escratxs més als 13 que ja portaven acumulats, Alcide Paganelli i Ninni Russo en sumaven 6, i Markku Alén i Ilkka Kivimäki n’aconseguien un total de 5, amb el que finalment la parella finlandesa aconseguia fer-se seva la darrera plaça de podi.

Arribats a l’Autodrom d’Estoril el dissabte a mig matí, sense desempellegar-se de la pluja i sense les presses d’haver de marcar el registre més baix, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini buscaven donar espectacle als nombrosos aficionats portuguesos que s’hi aplegaven i aconseguien el 4t millor registre per darrera dels seus dos companys d’equip i d’Ove Andersson i Arne Hertz, sent l’honor de "guanyar" el xou per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Acabada l’activitat cronometrada després de la segona passada per Candosa a primera hora del matí, i amb els 36 equips que l’aconseguien superar dins el parc tancat d’Estoril, el 8è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs amb el triplet històric de FIAT, el primer que aconseguia la marca en la breu història del mundial de ral·lis. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, amb 20 millors temps sobre 12 possibles, cobrien els 454 km cronometrats del programa en un temps de 6 hores 26 minuts i 15 segons, mentre que els seus compatriotes Alcide Paganelli i Ninni Russo aturaven el cronòmetre 3 minuts i 57 segons més tard. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els últims en arribar a la firma torinesa, tancaven el podi a 11 minuts i 2 segons del temps dels guanyadors.

Sense equip abans de la prova, FIAT va fitxar la parella finlandesa Alén-Kivimäki que debutava a l’equip amb podi.

Ja que la prova portuguesa era la ronda inaugural del campionat del món de 1974, la classificació provisional del certamen era un reflex de la classificació de l’esdeveniment, i així FIAT se situava líder gràcies a la victòria de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, mentre que Toyota es situava en segona posició a 10 punts dels primers classificats, gràcies a que els pilots suecs Ove Andersson i Arne Hertz acabaven el ral·li en 4a posició; una altra firma nipona, Datsun, tancava podi quan els també suecs Harry Kallström i Claes Billstam completaven el recorregut en cinquena posició.

Constructor	Punts
FIAT	20
Toyota	10
Datsun	8

Agraïments a Fer Velilla per la cessió de documentació escrita.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1993,6 centímetres cúbics (86,00 mm de diàmetre – 85,50 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4167 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1390 mm
Distància entre eixos	2550 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Títols
Constructors	2003

Amb la celebració de les primeres especials cronometrades del 37è Ral·li Catalunya – Costa Brava el divendres 23 de març de 2001, el Citroën Xsara WRC veia finalment la llum en la màxima competició mundial. El seu naixement va ser lent degut al veto de Peugeot, i per tant el seu desenvolupament es va anar allargant durant anys sobre la base F2 o KitCar, però finalment es produïa amb Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni, vuitens a l’arribada a Lloret de Mar, i Jesús Puras i Marc Martí dalt d’una segona unitat que va arribar a liderar la classificació en la primera meitat del programa fins que una averia amb la pressió del carburant els obligava a plegar.

Sébastien Loeb i Daniel Elena competien per primera vegada amb el Citroën Xsara WRC al Ral·li Sanremo 2001, i allà la parella francòfona marcava el primer podi del cotxe en aturar el cronòmetre a 11,4 segons dels germans Panizzi, vencedors de la ronda italiana. Per a la primera victòria no va fer falta esperar gaire, doncs dues setmanes més tard el pilot càntabre Jesús Puras i el seu copilot català Marc Martí guanyaven el 45è Tour de Corse.

La temporada de 2001 va ser pràcticament una temporada de presa de contacte, mentre que per 2002 la formació descartava aquelles proves que suposessin un desplaçament molt costós amb les excepcions del Safari Rally i la ronda australiana. Cara al 2003 la marca dels dos galons invertia molt més en l’equip, i per això contractava als escocesos Colin McRae i Derek Ringer per acompanyar a Sébastien Loeb i Daniel Elena, més endavant se’ls hi afegiria Carlos Sainz, qui canviava de copilot per un altre vell conegut pels enginyers de la casa, el molinenc Marc Martí. La nova formació tenia un debut esplèndid, amb un triplet al Monte-Carlo inaugural, un bon presagi de cara a la temporada que finalment s’acabaria confirmant a la conclusió del Ral·li de Gales amb el primer títol per a Citroën, si bé a costa de sacrificar el primer títol de pilots per al seu pilot estrella, l’alsacià Sébastien Loeb.

La primera versió del Citroën Xsara WRC va estar en actiu fins a l’abril de 2003, moment en el que els francesos van homologar un nou aleró estriat, a part d’introduir canvis en els col·lectors d’escapament, el cigonyal, la caixa de velocitats i en el càrter del turbo, pel que el cotxe va estar en actiu al llarg de 16 esdeveniments de nivell mundial, on els seus pilots hi van acumular 10 posicions de podi i 4 victòries, donant així un rendiment del 25 %.

Jesús Puras:

Tour de Corse 2001.

Sébastien Loeb:

Alemanya 2002, Monte-Carlo 2003.

Carlos Sainz:

Turquia 2003.

Després de l’abandonament de Bernard Darniche i Alain Mahé, Thérier-Jaubert es van trobar amb el liderat a les mans .

Iniciat des d’onze ciutats europees el dimarts 13 de març de 1973, el 7è Ral·li de Portugal es completava el diumenge 18 de març amb l’estatus de ser la tercera prova del recentment creat Mundial de Ral·lis. 397,50 km cronometrats al llarg de 32 especials era el recorregut que es programava per a l’edició, en el que esdevindria una de les proves més dures del calendari, bona prova és que dels 79 equips que van iniciar el recorregut comú, només 23 l’aconseguien acabar.

Malgrat que el triplet no va poder ser possible, Nicolas-Vial asseguraven amb el doblet el domini aclaparador d’Alpine.

Seguint un model similar a d’altres ral·lis contemporanis, des de les onze ciutats europees de sortida, aquestes eren i per ordre alfabètic: Amsterdam, Brusel·les, Copenaguen, Frankfurt, Lisboa, Londres, Madrid, Milà, Porto i Viena, es realitzava un recorregut de concentració fins arribar a Coimbra, on la lluita contra el cronòmetre aguardava als pilots arribats a partir de dimecres 14 de març.

La primera etapa tenia només una cronometrada de 8 km en el seu programa, Viseu, una distància que de ben poc servia per treure conclusions de cara a l’esdevenir del ral·li, però que si més no servia per definir l’ordre de sortida de cara a la segona etapa, alhora que desplaçava la caravana del ral·li fins al nord, concretament fins a Ofir Fão. Bernard Darniche i Alain Mahé esdevenien els pilots més ràpids en aquesta especial inaugural, per 3 segons de marge vers es seus companys d’equip Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial i d’Achim Warmbold i John Davenport, que d’aquesta manera, i per 2 segons de marge amb Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert, trencaven el triplet d’Alpine-Renault amb el seu BMW 2002.

La segona etapa del ral·li s’iniciava dijous al migdia amb 4 proves especials en el seu programa que conduien als participants fins a la capital, Lisboa, un desplaçament de gairebé 500 km però amb una corda cronometrada de tan sols 29 km. Les dues primeres proves especials es celebraven sobre asfalt, on els petits Alpine-Renault A110 1800 van poder mostrar tot el seu potencial i aconseguir finalment el triplet dels coupés blaus. Concretament Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert esdevenien els autors dels dos millors temps en aquestes dues proves especials, amb el que els pilots pujaven de la quarta fins la segona posició a 2 segons de Bernard Darniche i Alain Mahé.

Montejunto, tercera prova especial del bucle, era de terra, i el millor temps de Bernard Darniche i Alain Mahé, permetia als líders incrementar el seu marge vers els seus companys segons classificats, mentre que Achim Warmbold i John Davenport, amb el segon millor temps al tram, es situaven a 1 segon de l’A110 1800 de Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial.

De camí cap a Lisboa els pilots passaven per Sintra, on la velocitat promig imposada per fer l’enllaç era pràcticament impossible, el que es traduia en una penalització de 2 minuts per a la majoria de concurrents. Finalment, la quarta i última prova especial de la jornada donava com a guanyador un cotxe diferent als Alpine-Renault, concretament el FIAT 124 Spider d’Alcide Paganelli i Ninni Russo, mentre que Achim Warmbold i John Davenport aconseguien tornar a trencar el triplet dels cotxes de Dieppe.

Acabada l’activitat programada als trams, els pilots entraven al parc tancat de Lisboa amb Bernard Darniche i Alain Mahé en la primera posició per 8 segons de marge vers Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert, mentre que Achim Warmbold i John Davenport tancaven les posicions de podi a 28 segons de la parella francesa. Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial eren quarts a 40 segons dels líders gaudint a la seva vegada de 20, 21 i 22 segons de marge amb els FIAT 124 Spider de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, flamant nou fitxatge dels italians, d’Alcide Paganelli i Ninni Russo i de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini respectivament.

Del parc tancat de Lisboa en sortien un total de 68 equips participants el divendres al migdia, estant-hi presents tots els equips cridats a ser protagonistes. Per davant tenien el primer escull realment desafiant, 12 proves especials que suposaven 159,50 km cronometrats que els retornaven de nou al nord. La primera cronometrada de la jornada es disputava sobre asfalt, brindant a Bernard Danriche i Alain Mahé l’oportunitat d’incrementar el seu marge al capdavant de la classificació. Després arribaria d’una manera més continua les especials de terra al programa, però malgrat això els A110 1800 se seguien mostrant imbatibles, i si bé Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert s’anotaven l’autoria dels millors temps en la segona i tercera prova especial de l’etapa, els líders Bernard Darniche i Alain Mahé donaven un autèntic recital de pilotatge en encadenar 8 millors temps consecutius.

Malgrat que pogués semblar un esdevenir plàcid per al líder girondí i el copilot porvençal, una penalització d’1 minut arran d’una roda punxada, facilitava que momentàniament el liderat passés cap a Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert al terme de la vuitena prova especial de l’etapa, tretzena en el còmput global del ral·li, però dues especials més tard i enmig del festival de pilotatge de Bernard Darniche i Alain Mahé, aquests tornaven a recuperar el liderat. Els suecs Leif Asterhag i Anders Gullberg, amb la segona unitat oficial de BMW Suècia, aconseguien el millor temps a Fafe i trencaven la ratxa de les sagetes blaves alhora que tancaven l’activitat de l’etapa, per dirigir-se al parc tancat de Viana do Costelo.

En un pujar i baixar d’emocions, Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial recuperaven la tercera posició de podi en els primers compassos de l’etapa, però en la recta final de la mateixa, la parella no va poder esdevenir tan ràpida com Achim Warmbold i John Davenport, els quals entraven en la neutralització de la tercera etapa ocupant la tercera posició a 2 minuts i 34 segons de Bernard Darniche i Alain Mahé. Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert eren segons a 1 minut i 59 segons dels seus companys líders, mentre que el tercer Alpine-Renault A110 1800 era quart a 4 minuts i 26 segons dels líders. Per darrera d’ells hi seguia figurant el trio de FIAT 124 Spider, si bé Björn Waldegård i Hans Thorszelius estaven a 2 minuts de la quarta posició i Alcide Paganelli i Ninni Russo així com Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini estaven empatats a temps en la sisena posició 14 segons més avall.

Al llarg de l’escull es registraven fins a 25 baixes, entre les que hi calia destacar la del Toyota Celica d’Ove Andersson i Jean Todt, els pilots patien una violenta sortida de pista en el transcurs de la novena prova especial, Freita, a conseqüència de la qual el copilot francès patia el trencament de dues costelles.

Per tancar edició es programava l’etapa més llarga i més dura de tota l’edició, 15 proves especials cronometrades de 201 km de distància separaven als 43 equips participants que restaven en actiu del parc tancat d’Estoril, punt final del ral·li. L’etapa engegava motors el dissabte a 2 quarts de 2 del migdia i Björn Waldegård i Hans Thorszelius obrien el compte de guanyadors parcials, amb un escratx que tanmateix esdevenia irrellevant en quan la distància a recuperar els cotxes de Dieppe era molt gran, i més quan 3 cronometrades més endavant, la parella sueca de FIAT havia d’abandonar la cita per accident.

Malgrat no voler correr riscs innecessaris, Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert esdevingueren la referència de temps a parts iguals amb els seus companys d’equip Bernard Darniche i Alain Mahé en els 4 trams següents, el que unit amb un altre millor temps dels segons classificats en la sisena prova especial de la jornada, generava que els dos A110 1800 arribessin als 32 km del tram de Nostra Senhora de Graça separats per 1 minut i mig a la taula general. Els líders punxaven una roda posterior sobre l’equador de l’especial i decidien fer els 15 km que els restaven sobre la llanda, el que els suposava cedir 1 minut i 40 segons amb Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert a final de tram, tanmateix els homes més ràpids a l’especial, el que també els suposava cedir el testimoni del liderat a aquests.

Ja sense les presses d’haver de marcar un temps baix, els pilots van poder comprovar com el seu diferencial central havia patit arran de pilotar amb una roda punxada, i dues cronometrades més tard el seu abandonament era obligat. Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial ascendien a la segona posició mentre que els locals Francisco Romãozinho i José Bernardo, a bord d’un Citroën DS23 Grup 2, passaven d’ocupar la desena plaça a la sortida del parc tancat fins a la tercera, si bé a un món dels dos Alpine-Renault, i es que entre la sisena i la novena prova especial de l’etapa, una plaga de baixes afectava als 10 primers classificats.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius ja havien abandonat per accident en la quarta prova especial, i dues cronometrades més tard els seus compatriotes Leif Asterhag i Anders Gullberg prenien el mateix camí pel mateix motiu. Una averia en les suspensions deixava fora de concurs el Volkswagen 1303S de Tony Fall i Mike Wood en la setena prova especial, caient una cronometrada més tard per averia en la carburació els seus companys de formació Harry Källström i Claes Billstam.

També abandonava en la vuitena prova especial de l’etapa el BMW 2002 d’Achim Warmbold i John Davenport en quedar-se’ls hi la direcció oberta, així com Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini que tenien la suspensió posterior del seu FIAT 124 Spider inoperativa. Els companys de formació d’aquests últims, Alcide Paganelli i Ninni Russo, tancaven la llista d’equips importants fora de concurs en abandonar en la novena prova especial, com Bernard Darniche i Alain Mahé, per averia en la junta de culata.

Superat tot aquest drama, les abultades distàncies que separaven els primers classificats esdevenien encara més grans quan els nous líders s’imposaven en les 4 primeres de les 6 proves especials que restaven per celebrar-se, just quan es superava la mitjanit dominical. Mentre que el guany d’una posició per part dels locals Luis Netto i Manuel Coentro, autors dels dos últims millors registres de l’edició al volant d’un FIAT 124 Spider, era l’únic fet rellevant de la matinada.

Celebrats tots els 397,50 km cronometrats de l’edició, el 10è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs el diumenge 18 de març de 1973 a primera hora del matí amb la victòria de Jean-Luc Thérier i Jacques Jaubert. Els francesos invertien un total de 5 hores 42 minuts i 16 segons en recórrer tota la corda programada, mentre que els seus companys de formació i compatriotes, Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, s’havien de conformar amb el seu segon podi de la temporada en completar el recorregut a 6 minuts i 41 segons dels guanyadors. Els locals Francisco Romãozinho i José Bernardo tancaven el podi alhora que guanyaven la classificació reservada als cotxes Grup 2, entrant al parc tancat d’Estoril a 25 minuts i 32 segons del temps dels vencedors.

Els locals Romãozinho -Bernardo es trobaren amb el podi enmig de l’escabetxina de la quarta i última etapa.

Alpine aconseguia a Portugal la seva segona, de tres possibles, victòria de la temporada; amb el que l’estructura establerta a Dieppe, i que comptava amb una preparació superior a la resta de participants en el campionat, començava a distanciar-se de la resta de rivals per a la consecució del primer títol mundial. FIAT per la seva banda, tot i la debacle del seu equip de fàbrica, superava a Saab en la taula provisional general per 2 punts gràcies a la quarta plaça de Luis Netto i Manuel Coentro.

Constructor	Punts
Alpine	52
FIAT	22
Saab	20

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres oposats de 1994 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre – 75,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Semi-automàtic de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4340 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1405 mm
Distància entre eixos	2520 mm
Pes mínim	1230 kg

Acumulant tot un seguit de petits canvis que afectaven a un 90% dels components del cotxe, el dijous 16 de març de 2000 Subaru posava a disposició dels seus pilots oficials sobre la línia de sortida de l’especial de Baltar, primer tram cronometrat del 34è Ral·li de Portugal, el nou Impreza S6 WRC.

Aquests canvis anaven focalitzats a millorar el repartiment de pesos en el cotxe, permetent així una millor maniobrabilitat als seus pilots, una fita que Richard Burns i Robert Reid s’encarregaven de comfirnar en quan completaven el debut del nou model guanyant la ronda ibèrica, mentre que els seus companys de formació, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, mostraven una cara totalment oposada en veure’s obligats a abandonar la cita per una averia en les seves suspensions.

Sent substituït al mes de gener de 2001 per l’S7 a la sortida del Ral·li Monte-Carlo, l’S6 va aconseguir acumular un total de 6 places de podi, de les quals 3 es corresponen a victòries, mentre va estar defensant els colors de la marca japonesa en les 11 cites que li restaven al calendari mundial de 2000, pel que la darrera versió 2 portes de la berlina compacta va aconseguir una relació de victòries per participacions del 27,3 %.

Richard Burns:

Portugal 2000, Argentina 2000, RAC Rally 2000.

Victòria número 50 la que aconseguien Sébastien Loeb i Daniel Elena a Xipre.

Amb l’arribada del 37è Ral·li de Xipre al calendari del campionat del món, els ral·lis mixtes retornaven a la màxima competició mundial d’ençà del Ral·li Sanremo 1996. L’esdeveniment xipriota, que era la tercera cita de la temporada, celebrava la seva tercera i última jornada el diumenge 15 de març de 2009, en la que hi arribaren 24 equips dels 32 que en prenien la sortida des de la pertinent rampa el divendres 13 de març. El ral·li, que tenia una corda cronometrada de 332,07 km al llarg de 14 proves especials d’asfalt i terra, donava punts en els certàmens reservats a pilots, marques, producció i júnior, el que animava a 35 equips a formalitzar la seva inscripció, tot i l’augment de costos que suposava el seu traçat i enviar el material per vaixell.

L’estat fangós del terreny no va permetre a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen atacar com haguessin volgut.

La primera jornada se celebrava sobre asfalt, amb 6 proves cronometrades de 134,20 km de distància resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. De mutu acord, Ford i Citroën decidien afrontar aquest primer escull amb especificacions de terra per tal d’estalviar costos; una decisió que en ser els únics equips oficials en lliça, es va fer extensible a la gran majoria del parc tancat, tot i suposar un handicap afegit als seus pilots.

A Citroën van decidir fer servir pneumàtics emprats en el tram de proves, doncs aquests prenien la temperatura ideal de treball abans que els nous, a més a més, Sébastien Loeb i Daniel Elena decidien competir amb la pressió de les gomes lleugerament més baixa, el que els va facilitar encadenar 5 escratxs consecutius en els 5 primers trams de la jornada. Els seus companys d’equip, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, que al llarg del bucle matinal havien aconseguit 3 segons millors temps, però que en la segona passada pels trams veien com Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen primer, i Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila després s’immiscien entre ells i els seus caps de files, arrodonien la festa a can Citroën marcant el millor temps en la sisena i última prova especial del divendres.

Quan passaven 5 minuts de 2 quarts de 6 de la tarda, l’activitat a les carreteres xipriotes s’acabava i Sébastien Loeb i Daniel Elena atresoraven un marge de 41,8 segons vers Dani Sordo i Marc Martí, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven les posicions de podi a 1 minut i 2 dècimes de segon dels líders, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, a 8,1 segons dels seus companys de formació, romanien a les portes del podi. Petter Solberg i Phil Mills eren els primers d’entre els privats a 2 minuts i 27,1 segons dels primers classificats, superant en 36,2 segons al més modern Citroën C4 WRC dels provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

L’etapa sabatina tenia en el seu programa 5 trams que permetien afegir 115,60 km cronometrats al programa; afortunadament pels pilots aquests trams només disputaven una vegada cadascun, doncs les pluges intenses caigudes al llarg de la nit anterior, havien deixat les pistes de terra en un autèntic fangar, sobretot pels primers classificats, els Citroën.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila prenien avantatge del fang que havien netejat de la pista els tres equips que tenien per davant i s’imposaven en la primera prova especial de la jornada mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el segon millor temps, es situaven a només 7,5 segons de Dani Sordo i Marc Martí. Els parcials del següent tram semblaven indicar una repetició dels aconteixaments, però Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila erraven en la seva traçada i patien una sortida de pista en un lloc en el que no hi havia espectadors, el pilot finlandès va haver de còrrer 1 km per buscar ajuda i malgrat aconseguir acabar l’especial, els pilots perdien tota opció a fer res en haver-s’hi deixat un total de 21 minuts i 50,3 segons. L’altra cara de la moneda era per a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els finlandesos marcaven el millor temps i superaven a Dani Sordo i Marc Martí en la taula de temps.

Un altre parella perjudicada en aquesta segona prova especial fou la campiona junior, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals arribaven a meta amb 2 minuts i 28,6 segons de retard i evidents signes d’haver anat sobre el sostre uns metres, amb el que els provençals perdien una posició, que podrien haver estat 2 de no ser pel desastre de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Sébastien Loeb i Daniel Elena guanyaven la tercera prova especial matinal i deixaven les distàncies amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a l’entrada del reagrupament, una mica més per sobre de com estaven a la sortida del parc tancat al matí.

A la represa de la competició, Petter Solberg i Phil Mills s’imposaven en les dues especials que restaven per celebrar-se, el que unit a una baixada espectacular del rendiment per part de Dani Sordo i Marc Martí, el Citroën Xsara WRC dels excampions mundials es situava a 15,9 segons de la posició de podi que ocupaven els oficials de la marca dels dos galons. Paral·lelament per davant, un parell de virolles a causa d’uns problemes amb els frens, facilitava que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen escurcessin distàncies amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en el retorn al parc tancat de Limassol, entrant-hi els caps de files de Citroën i Ford separats en 49,8 segons.

Dani Sordo i Marc Martí perdien gairebé 1 minut amb els seus companys d’equip al llarg de tota la segona jornada i feien cap a les assistències a 1 minut i 36 segons del registre dels líders provisionals, per la seva banda Matthew Wilson i Scott Martin s’afavorien de tot un seguit de problemes dels seus rivals i ascendien fins a la cinquena posició provisional, si bé els britànics tenien poques opcions de progressar més enllà en trobar-se classificats a 3 minuts i 21,8 segons de Petter Solberg i Phil Mills.

La tercera i última jornada només tenia 3 cronometrades de terra en el seu programa, si bé la primera d’elles tenia la respectable durada de 30,03 km i la següent era la més llarga de tot el programa amb 40,54 km de distància, amb el que el total de la corda cronometrada de l’etapa arribava fins als 82,27 km.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien el millor temps en la primera especial dominical, mentre que per la seva banda Petter Solberg i Phil Mills aconseguien un registre inferior al de Dani Sordo i Marc Martí; malgrat tot, les dues formacions amb prou feines aconseguien retallar uns segons als seus respectius objectius i s’emplaçaven a la següent prova especial. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tornaven a ser els homes més ràpids, ara en l’especial reina de l’edició, el que permetia als finlandesos de l’oval situar-se per sota del mig minut vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que en l’altre punt calent de la taula, Petter Solberg i Phil Mills aconseguien superar en més de 40 segons a la parella espanyola de Citroën i prendre’ls-hi la darrera posició de podi.

Amb unes posicions bastant definides, la darrera prova especial programada havia de ser un tràmit, llevat del cas Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els provençals, que tot just havien aconseguit la cinquena posició provisional en superar per 5,1 segons a Matthew Wilson i Scott Martin després del tram llarg, veien com els britànics venien marcant uns parcials molt competitius, de fet la parella d’Stobart acabaria marcant l’escratx, el que els forçava a incrementar el ritme. Els campions mundials junior francesos gestionaven malament la pressió i acabarien patint en una aparatosa sortida de pista quan els mancaven 200 metres per completar el recorregut, obligant-los a abandonar el ral·li.

Sense més activitat programada i quan eren les 2 en punt de la tarda, el 37è Ral·li de Xipre es donava oficialment per conclòs amb l’entrada dels participants al parc tancat de Limassol. Sébastien Loeb i Daniel Elena finalment aconseguien la victòria, la seva cinquantena en el campionat d’ençà del Ral·li d’Alemanya 2002, en completar el recorregut amb un temps de 4 hores 50 minuts i 34,7 segons. Per la seva banda, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen invertien 27,2 segons més i s’havien de conformar per segon ral·li consecutiu amb el segon calaix del podi. Petter Solberg i Phil Mills, malgrat pilotar un obsolet Citroën Xsara WRC, tancaven el podi en recórrer els 332,07 km del programa a 1 minut i 49,4 segons del millor temps.

Tot i comptar amb material obsolet, Petter Solberg i Phil Mills es retrobaven amb el podi.

En el campionat júnior, la llista d’inscrits no gaudia de bona salut, doncs només 3 formacions feien el desplaçament fins a l’illa mediterrània. Entre ells, uns veterans de la categoria, els txecs Martin Prokop i Jan Tománek, ràpidament es feien amb el liderat i marcaven distàncies amb els seus dos altres rivals en imposar-se en 5 de les 6 cronometrades del divendres, amb el que la parella entrava a Limassol amb 3 minuts i 34,6 segons de marge vers els polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak i 14 minuts i 39,8 segons amb els alemanys Aaron Burkart i Michael Kölbach.

Els líders afrontaven amb molta cautela les primeres cronometrades sabatines, el que permetia a Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak retallar 2 minuts als líders amb 4 escratxs consecutius. Martin Prokop i Jan Tománek reaccionaven en la cinquena i última cronometrada de la jornada per endosar uns 26,8 segons als seus perseguidors polonesos i retornar així al parc tancat amb un marge de confiança lleugerament superior als 2 minuts.

Després de guanyar la primera especial dominical, els líders van extremar les precaucions i es van relaxar, habilitant als segons classificats a retallar-lis prop de 50 segons en les dues últimes proves especials, amb el que finalment la victòria va correspondre a Martin Prokop i Jan Tománek dalt del seu Citroën C2 S1600. Els polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak eren segons a 1 minut i 36,8 segons del temps dels guanyadors i els alemanys Aaron Burkart i Michael Kölbach, amb un altre Suzuki Swift S1600, tancaven el podi a 19 minuts i 48,9 segons dels primers classificats.

En conjunció amb els resultats recollits al Ral·li d’Irlanda, Martin Prokop es posava líder de la general gràcies a la seva primera victòria de la temporada just per davant de l’alemany Aaron Burkart i per només 2 punts de diferència.

Victòria i liderat, ral·li rodó el de Martin Prokop.

Dins la categoria de producció hi tenien cabuda tan els clàssics cotxes de grup N4 com els S2000, i en la primera etapa asfaltada els portuguesos Armindo Araújo i Miguel Ramalho, a bord d’un Mitsubishi Lancer Evo IX esdevenien la referència amb 5 millors temps de 6 possibles, sent el millor temps que se’ls hi escapava pels guanyadors de la classe al Ral·li de Noruega, és a dir els suecs Patrik Sandell I Emil Axelsson, mentre que els portuguesos es quedaven a 4,5 segons del millor temps. Malgrat aquest alt rendiment dels pilots ibèrics, els seus rivals suecs no es despenjaven gens ni mica i el retorn al parc tancat es feia amb només 33,2 segons de marge entre els dos equips.

Al llarg de les dues primers proves especials sabatines, les distàncies romanien pràcticament igual entre els dos equips en lliça, però en la tercera i última del bucle matinal, Patrik Sandell i Emil Axelsson aconseguien retallar gairebé una vintena de segons als líders gràcies al seu segon escratx a l’esdeveniment. Els líders s’esperonaven en les cronometrades de la tarda, i amb un millor temps en la darrera prova especial del dia, aconseguien deixar les distàncies entre els dos aspirants a victòria en 16,5 segons.

Amb aquesta distància tan curta, els 82,27 km cronometrats de la tercera i última etapa del programa del ral·li cobraven un gran protagonisme i els pilots sortien a donar-ho tot. Tan igualada era la lluita, que després dels 30,03 km cronometrats de la primera especial dominical, la distància entre els dos equips s’incrementava en només 1 dècima de segon, però en l’especial reina de l’edició, una inoportuna averia en la caixa de canvis feia perdre mig minut als líders portuguesos i la primera posició, que recalava en mans de Patrik Sandell i Emil Axelsson, qui en guanyar la darrera prova especial, certificaven la seva victòria al ral·li xipriota per 18,3 segons de marge amb Armindo Araújo i Miguel Ramalho.

El 38è Ral·li de Xipre era la segona prova en el calendari del campionat de producció i amb la segona victòria de dues possibles, Patrik Sandell no feia més que afermar-se en el liderat provisional del certamen. Armindo Araújo, que a Noruega havia resultat el 4t classificat, pujava fins al segon lloc de la taula gràcies a combinar dos resultats, per romandre a 7 punts de la posició d’honor.

Sandell-Axelsson es trobaven amb la victòria en la penúltima prova especial.

En el campionat per a pilots Sébastien Loeb marcava la tercera de tres possibles victòries en la temporada, el que no feia més que afermar la seva condició de líder del certamen. Per darrere del pilot alsacià, Mikko Hirvonen no podia més que intentar perdre quan menys punts li fos possible, tot esperant que en futures cites del calendari li pogués retallar distàncies i així ho feia amb el seu segon lloc. Dani Sordo, que acabava el ral·li fora de les places de podi, es mantenia en la tercera posició general després del desastre de Jari-Matti Latvala i que Petter Solberg no hagués pres part al Ral·li d’Irlanda inaugural.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	30
Mikko Hirvonen	22
Daniel Sordo	17

En el campionat de marques, l’accident de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila al llarg de la segona jornada, va permetre que Citroën guanyés distància vers els de l’oval, situant-se en uns respectables 16 punts. Stobart, gràcies a que Matthew Wilson i Scott Martin, seguien sumant més punts que no pas el Citroën Junior Team, mantenia a la formació britànica de transportistes en la tercera posició provisional del campionat.

Constructor	Punts
Citroën	48
Ford	32
Stobart	22

Victòria plàcida la de Munari-Maiga a Portugal’76 sense gairebé rivals.

El 10è Ral·li de Portugal, tercera cita puntuable en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, es donava per finalitzat el diumenge 14 de març de 1976 a Estoril, ciutat des d’on s’iniciava amb la totalitat dels 59 equips inscrits el dimecres 10 de març. El recorregut de l’esdeveniment estava composat per un traçat mixt de terra i asfalt que suposaven 468,70 km cronometrats repartits al llarg de 39 proves especials, una distància que només 21 equips van aconseguir completar.

Director i pilot de l’equip, Ove Andersson es feia amb el seu cinquè podi.

La situació de transició política que vivia el país, unit a un traçat molt trencador, va acabar desencadenant en que dels 59 equips que prenien la sortida a la primera etapa del ral·li el dimecres 11 de març, només 7 es podien considerar professionals o de talla internacional. Una etapa que estava formada per 12 proves especials de 99,50 km, les quals conduïen als participants fins a la segona ciutat més important del país, Porto.

Les dues primeres proves cronometrades es disputaven sobre asfalt, el que va permetre a les dues formacions oficials de Lancia, composades per Sandro Munari i Silvio Maiga, i per Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, esprèmer al màxim els motors Ferrari de les seves respectives unitats i encapçalar la classificacó provisional en aquest mateix ordre.

Paral·lelament el ral·li ja perdia a 2 de les 7 formacions professionals en aquests dos primers trams, el més breu de tots va ser l’equip format per Walter Röhrl i Claes Billstam, quan al cap de 200 metres de prendre la sortida en el primer tram, la transmissió del seu Opel Kadett GT/E es trencava i els portava a abandonar l’esdeveniment. La segona baixa il·lustre era la de Jean Ragnotti i Jacques Jaubert, els francesos havien llogat un Alpine-Renault A310 a la central de Dieppe gràcies al suport de la tabaquera Gitanes, i després de marcar el tercer millor temps per darrera dels dos Lancia en la primera prova especial, els pilots van veure com en un canvi de rasant de la segona cronometrada perdien el control del cotxe i destrossaven la part frontal esquerre d’aquest.

La tercera cronometrada es disputava sobre terra, i si bé Sandro Munari i Silvio Maiga tornaven a ser la referència en quan als temps, els seus companys de formació eren superats pel Toyota Corolla de Hannu Mikkola i Jean Todt i pel Toyota Celica d’Ove Andersson i Arne Hertz. Però una especial més tard, Hannu Mikkola i Jean Todt negociant l’entrada d’un pont van picar la vorera amb el seu cotxe, el que els escopia contra un parapet de pedra i destrava el seu Toyota que quedava pel desguàs, amb el que després de 4 proves especials, el ral·li comptava ja amb 3 baixes d’equips de renom.

Sandro Munari i Silvio Maiga, que també guanyaven aquesta quarta prova especial, disposaven ja de 23 segons de marge amb els segons classificats, Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que els seus companys es trobaven en la tercera posició a 26 segons d’ells. Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson, a bord d’un Opel Kadett GT/E Grup 4, tancaven el quartet de formacions de fàbrica a 49 segons dels líders, mentre que a una mica més d’1 minut per darrera seu s’hi classificava l’Opel Kadett GT/E en configuració de Grup 1, és a dir de sèrie, dels locals Mêquêpê, acrónim popular de Manuel Queirós Pereira, i João Batista.

Els líders s’imposaven també en la cinquena prova especial, però una averia en la caixa de canvis en el transcurs de la sisena prova cronometrada, quan aquesta es quedava bloquejada en la segona velocitat, posava final a la ratxa triomfant dels italians; si bé tot quedava a casa, doncs l’autoria del millor temps era per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, que d’aquesta manera superaven a Ove Andersson i Arne Hertz. Un altre escratx dels pilots de Lancia en la setena prova especial confirmava als transalpins en la segona posició.

Un cop reparada l’averia de la caixa de canvis, Sandro Munari i Silvio Maiga tornaven a ser els homes més ràpids a final de tram en la vuitena prova especial, on el ral·li tindria la quarta baixa professional; una pedra es projectava contra el radiador de l’Opel Kadett GT/E d’Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson, i aquest en foradar-se, enviava als suecs a la llista d’abandonaments amb el seu cotxe fumejant. Ove Andersson i Arne Hertz s’imposaven a continuació en la novena i desena prova especial per tal d’estrènyer posicions amb Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, mentre que l’activitat de l’etapa es completava amb dos escratxs més de Sandro Munari i Silvio Maiga.

L’entrada al parc tancat de Porto doncs es feia passada la mitjanit del divendres 12 de març amb els dos Lancia Stratos HF oficials ocupant les dues primeres posicions i separats per 56 segons favorables Sandro Munari i Silvio Maiga. A 2 segons de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini s’hi trobaven Ove Andersson i Arne Hertz, donant bona senyal de com era la disputa de la posició entre aquestes dues formacions, mentre que Mêquêpê i João Batista estaven ja totalment despenjats de la lluita per les posicions de podi a 6 minuts i 38 segons dels líders. Els gallecs Benigno Fernández i Miguel Brasa eren cinquens a bord d’un BMW 2002 Grup 1 a 48 segons dels seus predecessors.

Divendres al matí arrancava la segona etapa amb un clima plujós i enboirat. 46 formacions prenien la sortida des del parc tancat de Porto per tal de retornar cap a Estoril mitjançant 15 proves especials cronometrades de 288,30 km de distància. La lluita entre Ove Andersson i Arne Hertz amb Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini se seguia perllongant, i si el primer cop el donaven els suecs amb l’escratx en la primera prova especial de l’etapa, Fafe, a Cabreira, següent, els italians se’n tornaven amb la mateixa moneda.

La cancel·lació de l’onzena i dotzena prova especial escurçava l’etapa a 13 proves especials, sent els restants 11 millors temps per a Sandro Munari i Silvio Maiga que s’escapaven irremeiablement al capdavant de la classificació, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ara patien les conseqüències d’un bloqueig en la seva caixa de velocitats; en aquesta ocasió el canvi es quedava bloquejat en la tercera marxa, el que facilitava que Ove Andersson i Arne Hertz els hi poguessin prendre la segona plaça.

Els participants arribaven a Estoril el migdia del dissabte 10 de març, sent especialment dures les proves especials cronometrades celebrades de nit, on nombroses van ser les baixes en el ral·li. Sandro Munari i Silvio Maiga entraven al parc tancat amb 4 minuts i 4 segons de marge vers Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini dipositaven les seves esperances en retallar el minut i 19 segons de desavantatge que tenien vers el Toyota que tenien davant, en les cronometrades asfaltes de la darrera jornada. Mêquêpê i João Batista conservaven la quarta posició amb la que sortien de Porto, si bé els locals es trobaven ja a 41 minuts i 14 segons dels líders italians.

Dotze especials cronometrades de 80,9 km asfaltats, tancaven la desena edició del ral·li portuguès, les quals es disputaven en les immediacions d’Estoril al llarg de la nit entre dissabte i diumenge. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini atacaven fort d’entrada i en imposar-se en les 3 primeres proves especials, els italians escurçaven distàncies amb la parella sueca de Toyota fins a situar-se a 33 segons d’ells, tot fent indicar que el doblet de Lancia era més que probable. Malauradament per als interessos de la marca i dels pilots, en la segona passada per Lagoa Azul, quarta especial de l’etapa, la bobina s’averiava, el que els suposava una fallada en l’encès que es traduia en la pèrdua de 50 minuts per part de la parella, amb el que no només s’acomodiaven de la segona posició, sinó que a més a més ho feien d’ocupar una plaça de podi.

Tot el joc ja estava decidit, amb el que la recta final de l’esdeveniment va esdevenir una bassa d’oli en la que ningú assumia cap mena de riscs i així a trenc d’alba del diumenge 14 de març de 1976, Sandro Munari i Silvio Maiga esdevenien vencedors del 10è Ral·li de Portugal. Els italians cobrien els 435,40 km cronometrats disputats en un temps total de 5 hores 41 minuts i 26 segons, el que suposava un marge final de 2 minuts i 58 segons vers el Toyota Celica 2000 GT d’Ove Andersson i Arne Hertz. Els locals Manuel Queirós Pereira "Mêquêpê" i João Batista tancaven el podi d’Estoril a 45 minuts i 11 segons dels guanyadors.

Tot i pilotar un modest Grup 1, les averies dels altres competidors va permetre que Manuel Queiros i João Batista aconseguissin el seu primer podi al mundial.

Si bé no hi va haver canvis en la part alta de la classificació del Campionat del Món, si que Lancia gràcies a la seva segona victòria de la temporada en la tercera cita del calendari, aconseguia desmarcar-se al capdavant de la classificació, sent ja 18 els punts que els separava del fabricant alemany Opel. Saab, que tenia un rol residual al certamen, romania inalterat en la tercera posició amb 20 punts, si bé Toyota es classificava a 5 punts de la seva posició.

Constructor	Punts
Lancia	50
Opel	32
Saab	20

Els Grup A van mostrar les seves mancances, tot i així Alén-Kivimäki s’adjudicaven la 5ena victòria portuguesa.

El dissabte 14 de març de 1987 finalitzava a l’Autodrom d’Estoril el 21è Ral·li de Portugal, tercera ronda del mundial de ral·lis que amb puntuabilitat pels calendaris de pilots, marques i producció portava fins a 94 equips a formalitzar la seva inscripció.Tots ells estaven presents a la rampa de sortida del ral·li el dimecres 11 de març per tal d’afrontar un recoregut mixt asfalt-terra composat per 37 especials cronometrades de 603,50 km de distància repartides en 4 jornades de competició i que només 36 equips aconseguirien completar.

Ragnotti-Thimonier van fer bones les febleses dels Lancia per donar emoció a la prova.

El ral·li arrancava dimecres amb la celebració d’una especial espectacle al traçat de l’Autodrom d’Estoril on s’hi donaven tres voltes, l’especial substituia el tradicional "Bucle de Sintra" on habitualment s’hi aplegava grans multituds de públic i precisament l’any anterior es va registrar l’accident de Joaquim Santos i Miguel Oliveira que acabava amb la vida de dos espectadors i feria de gravetat a 25. A Estoril saltava la sorpresa quan un jove debutant al mundial, el pilot espanyol Carlos Sainz acompanyat del veterà Antonio Boto, aconseguien imposar-se a l’especial traient un bon rendiment de la major potència del seu Ford Sierra RS Cosworth.

De cami cap a Povoa de Varzim, tot i fer-ho sobre especials d’asfalt, la parella espanyola cedia la posició de líders en la primera especial cronometrada que es celebrava al Lancia Delta HF 4WD dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, autors del millor temps en la segona i tercera especial cronometrada. Jean Ragnotti i Pierre Thimonier peró, aviat van mostrar el seu pilotatge tan espectacular sobre asfalt, i tot i pilotar un Renault 11 Turbo amb 60 CV menys de potència que els Lancia o 120 CV menys que el Ford, aquest era molt més lleuger, el que permetia a la parella francesa marcar el millor temps en la quarta cronometrada i situar-se en primera posició.

Carlos Sainz i Antonio Boto quan eren tercers classificats a 30 segons del Renault 11 Turbo dels líders, tornaven a fer un escratx en la sisena especial cronometrada peró una punxada en la setena arruinava el ral·li de la parella debutant al mundial que tan bona impressió havia causat. Precisament en la setena especial cronometrada es va produir el darrer canvi de líder, quan Markku Alén i Ilkka Kivimäki passaven a l’atac i s’adjudicaven de nou la primera posició

Tot i els esforços de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier per revertir la situació abans d’arribar a la neutralització de la primera etapa ja dijous de matinada, aquest canvi no va arribar, peró si més no va servir a la parella francesa per situar-se per davant dels dos Lancia Delta HF 4WD oficials pilotats per Juha Kankkunen i Juha Piironen i per Miki Biasion i Tiziano Siviero. A Freita, vuitena especial cronometrada del ral·li i primera de superficie mixta, una averia en el Turbo del Ford Sierra RS Cosworth de Carlos Sainz i Antonio Boto obligava a la parella espanyola a abandonar la prova del país veí.

Des de Povoa de Varzim es donava la sortida a la segona jornada el dijous a mig matí, l’etapa era la més curta de totes, amb només 6 especials cronometrades d’uns 90 quilòmetres de distància celebrades ja sobre terra, bastant lliscant a causa de la presència de pluja, el que va permetre als tres Lancia Delta oficials situar-se al terme de les especials de Fafe en les tres primeres posicions del ral·li. Peró en la catorzena prova del ral·li, quarta de la jornada, el Delta de Miki Biasion i Tiziano Siviero es va endarrerir més de 3 minuts per uns problemes amb la bomba de gasolina, mentre que una especial més tard, una averia en els esmortidors del cotxe de Juha Kankkunen i Juha Piironen, permetia al Renault 11 Turbo de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier situar-se de nou en segona posició provisional per darrera de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

Ja en la darrera especial cronometrada de l’etapa una averia en el diferencial central del Delta HF 4WD dels campions del món en vigència, Juha Kankkunen i Juha Piironen, enfonsava una mica més a la parella finlandesa en la taula general provisional, que baixaven fins la cinquena posició provisional a més de 5 minuts dels seus companys d’equip i per darrera del Volkswagen Golf GTi dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. En aquesta última especial cronometrada es va registrar també l’abandonament d’un dels altres equips cridats a ser protagonistes, el Mazda 323 4WD dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, després que aquests haguessin estat arrossegant problemes de sobreescalfament en la seva transmissió, aquesta deia prou.

Els alemanys Erwin Weber i Mathias Feltz també s’acomiadaven de la prova portuguesa en aquesta última especial cronometrada, quan després de patir una sortida de pista, amb l’ajuda del públic, aconseguien treure el seu Volkswagen Golf GTi del barranc on havia caigut i el situaven de nou sobre la pista, moment en que eren envestits per un altre participant que els enviava de nou barranc avall on defintivament el públic ja no els podia ajudar.

Divendres a trenc d’alba arrancava la tercera etapa, la qual conduiria als 45 equips que restaven en competició fins a Viseu, on s’hi arribava al capvespre del mateix dia. Els problemes amb els esmortidors es van seguir manifestant al llarg de la tercera jornada, el que va permetre a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier amb tres escratxs en les primeres especials del dia situar-se a només 24 segons dels líders. Peró quan mancaven només 4 especials per completar la jornada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki es varen poder tornar a distanciar en la general gràcies a la major potència del cotxe torinès i la seva tracció integral tot i haver de pilotar amb major cautela donada la fragilitat dels esmortidors.

La creu de Lancia eren els transalpins Miki Biasion i Tiziano Siviero, quan el canvi del seu cotxe es quedava bloquejat en segona velocitat, havent de fer fins a sis especials cronometrades en aquestes pèssimes condicions que provacaren un sobreescalfament al motor de l’utilitari italià. Més endavant, en unes llargues assistències, els pilots italians van poder canviar la caixa de velocitats del seu Delta HF 4WD, el que va facilitar que el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es situès en tercera posició provisional amb poc més d’un minut d’avantatge per davant seu.

Davant el desastre amb els esmortidors, l’equip Lancia pràcticament es va quedar sense recanvis per tal d’afrontar la darrera jornada, pel que Cesare Fiorio, director esportiu de Lancia, va haver de disposar un avió per tal de fer arribar des d’Itàlia més recanvis que permetessin als seus mecànics reemplaçar aquells que s’anessin trencant.

El dissabte de matinada des de Viseu Jean Ragnotti i Pierre Thimonier van sortir disposats anar a l’atac aprofitant la cautela que imperava a Lancia, el que va permetre als francesos escurçar les distàncies vers els líders provisionals fins a només 4 segons de distància, moment en que van arribar els nous esmortidors des d’Itàlia i Markku Alén i Ilkka Kivimäki van poder tornar a atacar a fons les especials que restaven fins arribar a Estoril distanciant-se irremeiablement de la parella de Renault.

Miki Biasion i Tiziano Siviero per la seva banda van tenir una darrera jornada plena d’incidents, el que va impedir a la parella italiana atacar la darrera posició de podi que ocupaven Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Primer una conducció de combustible es desprenia i poc després patien una punxada que desencadenava en un eix de transmissió trencat. Més endavant se’ls hi trencava la direcció amb el que finalment els pilots italians recollien un total de 29 minuts en penalitzacions completant el recorregut en vuitena posició a més de 34 minuts dels seus companys d’equip.

Completades les 37 especials cronometrades del ral·li Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien guanyar per cinquena vegada la prova portuguesa en aturar el cronómetre en 7 hores 9 minuts i 39 segons, 2 minuts i 53 segons per davant dels sorprenents pilots de Renault Jean Ragnotti i Pierre Thimonier que completaven el ral·li en segona posició. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tancaven el podi a 4 minuts i 58 segons dels guanyadors, en el que suposava el primer podi mundial de la parella escandinava.

Eriksson-Parmander debutaven en un podi del mundial.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el fill del director esportiu de Lancia, el pilot Sandro Fiorio acompanyat del seu compatriota Luigi Pirollo aconseguien la primera victòria de la temporada a la ronda ibèrica, que combinada amb els dos segons llocs marcats en les dues rondes anteriors, llançaven als italians al capdavant de la provisional del campionat amb 33 punts, 20 més que els dos guanyadors de les dues proves anteriors que no semblaven estar interessats en competir en tot el campionat.

Primera victòria per a Fiorio-Pirollo que marxaven destacats en Grup N.

En la general provisional del campionat de pilots, la victòria que aconseguia Markku Alén a Portugal, permetia als pilots de Lancia repartir-se les tres primeres posicions de la taula. Si bé Juha Kankkunen encara no havia guanyat cap prova, si que havia participat en les tres primeres rondes del campionat, el que permetia al pilot finlandès campió del món liderar la taula amb 9 punts de marge vers els seu compatriota i company Markku Alén. Massimo Biasion tot i tenir un ral·li ple d’incidents es mantenia en posicions capdaventeres empatat a punts amb Kenneth Eriksson.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	37
Markku Alén	28
Massimo Biasion Kenneth Eriksson	23 23

En el campionat per a constructors, Lancia gràcies a la seva segona victòria de la temporada combinada amb el zero de Mazda, permetia als torinesos desmarcar-se al capdavant de la provisional en 25 punts. Volkswagen, que sumava el seu primer podi de la temporada, empatava amb el seu soci de grup, Audi, si bé la marca d’Ingolstadt no competia oficialment al ral·li.

Constructor	Punts
Lancia	57
Mazda	32
Volkswagen Audi	28 28

Märtin-Park aconseguien la seva tercera victòria mundial gràcies a no cometre gaires errades.

Figurant per primera vegada en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 14 de març de 2004 León era escenari de la finalització del 18è Ral·li de Mèxic, tercera cita del certamen mundial. La prova que era puntuable per als campionats reservats a pilots, marques i mundial de producció, comptava amb 58 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 54 emprengueren des de la rampa de sortida el camí cap a les 15 proves especials cronometrades de 394,43 km que la organització havia programat i que només 26 d’ells aconseguiren completar.

Duval-Prévot brindaven un doblet a Ford en la participació número 100 de M-Sport.

El ral·li s’iniciava divendres 12 de març amb 4 proves especials en el seu programa, les quals estaven lleugerament enfangades per les pluges caigudes al llarg de la nit anterior i que totalitzaven 108,03 km de lluita contra el cronòmetre, de les que només la primera es repetia a la conclusió de la jornada. Els campions mundials Petter Solberg i Phil Mills, que hi estrenaven una nova evolució del Subaru Impreza WRC, l’anomenada S10, s’adjudicaven la primera prova cronometrada del dia, motiu pel qual la parella noruego-britànica es feia amb el liderat provisional.

En la següent cronometrada i amb els pneumàtics més deteriorats, el millor temps era per a Sébatien Loeb i Daniel Elena, els quals havien conservat millor les gomes en la primera especial, completant el tram en 7,0 segons menys que els líders provisionals, que hi marcaben el segon millor temps. Gràcies a l’escratx, la parella franco-monegasca de Citroën pujava dues posicions en la general i es situaven en segona posició a 7,1 segons dels líders.

L’activitat es reprenia a primera hora de la tarda després de passar per les assistències, on novament amb pneumàtics frescos el millor temps era per a Petter Solberg i Phil Mills que es confirmaven com a líders provisionals. Per darrera, tot i que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’acostaven a la posició de Sébastien Loeb i Daniel Elena, no es produien canvis en la taula general de temps en la seva part més alta.

Ja en l’última cronometrada del dia i amb els pneumàtics més delicats, de nou el millor temps tornava a ser per Sébastien Loeb i Daniel Elena, just per davant de Petter Solberg i Phil Mills, els quals mantenien el seu liderat per una mica més de 5 segons de marge, peró en el darrer control horari el seu Subaru Impreza S10 WRC es va negar a arrancar. Els campions mundials van rebre ajuda irregular en quan van ser empesos fins l’entrada al parc tancat, on hi entraven 7 minuts tard, motiu pel qual rebien 5 minuts i 40 segons de penalització i els líders queien fins la tretzena posició.

Aquest incident a l’entrada del parc tancat, deixava com a líder el Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena, seguit a 8,1 segons pel Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals manifestaven tenir problemes amb la seva caixa de canvis així com els seus companys d’equip i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Petiläinen. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven les places de podi a 29,2 segons dels seus companys d’equip i precedint en 14,1 segons el Ford Focus RS WRC’03 oficial de Markko Märtin i Michael Park.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, en quan comptava amb 154,34 km cronometrats al llarg de 6 proves especials programades en un bucle de tres trams que es celebraven en dues ocasions. El major quilometratge donava més opcions als errors i a les averies a ocòrrer, tal i com acabaria passant. Ja en la primera cronometrada, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen cedien prop de minut i mig i queien quatre posicions en la general en quan al seu Peugeot 307 WRC se li averiava la direcció assistida, el que habilitava a Carlos Sainz i Marc Martí a ocupar la segona plaça provisional. Plaça que els pilots de Citroën perdrien a continuació en ser superats per l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park.

En la tercera i última especial del bucle matinal, un nou drama es produia en quan els líders Sébastien Loeb i Daniel Elena trencaven el càrter del seu Citroën Xsara WRC, obligant al pilot alsacià i al seu copilot monegasc a abandonar la cita centre-americana i situar a Markko Märtin i Michael Park en la primera posició provisional seguits de Carlos Sainz i Marc Martí. Entretant, Petter Solberg i Phil Mills marcaven el seu tercer escratx consecutiu del dia, gràcies al que la parella de Subaru s’enfilava fins la cinquena posició provisional.

Per la tarda arribava l’hora de tornar a passar per les mateixes tres proves especials del matí, per les que Carlos Sainz i Marc Martí a causa d’una errada del seu enginyer a l’hora de codificar les Michelin, van haver d’afrontar-les amb el mateix joc de pneumàtics que l’emprat en la primera passada. Aquest handicap va minvar les opcions de la parella de Citroën, que veien com en la primera prova del bucle, cedien uns 20 segons vers els Ford que tenien tan per davant com per darrera, el que suposava que la primera posició s’allunyés i que la parella belga formada per François Duval i Stéphane Prévot s’acostsés perillosament a la seva posició.

En la segona cronometrada, els belgues aconseguien superar la parella espanyola per l’estret marge d’1 dècima de segon, marge ínfim que no va ser entrebanc per a que Carlos Sainz i Marc Martí recuperessin la posició perduda en sumar el segon millor registre en la última especial de la jornada.

Entretant, tot i que les possibilitats de Petter Solberg i Phil Mills per a seguir guanyant places passaven per incidències en els quatre participants que duien per endavant en la taula general de temps, la parella de Subaru seguia amb un ritme endimoniat en quan sumava tres escratxs més i s’adjudicava així tots els trams de la segona jornada, el que situava als campions del món a l’entrada del parc tancat de León a 3 minuts i 41,7 segons dels líders provisionals, l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park.

Carlos Sainz i Marc Martí fitxaven a 14,4 segons de la parella estonio-britànica de Ford, mentre que els belgues François Duval i Stéphane Prévot ho feien a 18,1 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el segon dels Subaru Impreza S10 WRC oficials, completaven la segona etapa en quarta posició peró força allunyats de la lluita per les posicions de podi, doncs el seu registre es trobava a 2 minuts i 40,8 segons del temps dels líders.

La tercera i última etapa comptava amb 5 proves especials que suposaven afegir els últims 132,06 km cronometrats al recorregut del ral·li. La jornada s’iniciava amb estira i arronsa entre Markko Märtin i Michael Park amb Carlos Sainz i Marc Martí, i si primer eren els de Ford els qui aconseguien incrementar lleugerament les distàncies gràcies al millor temps en la primera especial dominical, en la segona era la parella de Citroën els qui s’emportaven el millor registre i retallaven en gairebé 3 segons el marge vers el liderat.

Malhauradament l’emoció va trobar el seu final en l’equador de la jornada, quan el madrileny Carlos Sainz premia fort els frens del seu Xsara WRC i aquest veia com el pedal tocava fons sense que el cotxe semblés aminorar la velocitat. En conseqüència el seu cotxe queia pel voral de la pista i quedava reposat sobre les portes, sense més ajuda que la d’un fotograf, la parella espanyola de Citroën invertia una mica més d’1 minut en tornar a rodar, amb el que no només es volatilitzaven les seves opcions a victòria, sino també la segona posició a favor de François Duval i Stéphane Prévot.

En la penúltima cronometrada Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el seu últim guany de posicions, quan per només 1 dècima de segon, prenien la quarta plaça als seus companys d’equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, plaça que els campions mundials s’encarregarien de confirmar en superar-los en la última especial per una vintena de segons.

Sense més temps per als cops de teatre es tornava a entrar al parc tancat de León, on el pilot estoni Markko Märtin i el seu copilot britànic Michael Park certificaven la seva tercera victòria al mundial de ral·lis en completar el recorregut en un temps total de 4 hores 6 minuts i 46,2 segons. A 42,5 segons del seu temps, fitxaven els seus companys d’equip, els belgues François Duval i Stéphane Prévot, brindant així un fantàstic doblet a Ford en la que precisament era la seva participació número 100 sota l’estructura de Malcolm Wilson, M-Sport. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven el podi mexicà a 1 minut i 20,9 segons dels temps dels guanyadors.

Aquest accident del diumenge privava a Sainz-Martí de lluitar per la victòria.

En el mundial de producció, el japonès Toshi Arai i el neozelandès Tony Sircombe marcaven el millor temps en la primera especial del recorregut amb el seu Subaru Impreza WRX STi, el que en bona lògica els donava dret a liderar la classe, peró ràpidament arribava la reacció dels catalans Dani Solà i Xavier Amigó, que després d’aconseguir el segon millor temps en la primera prova, els pilots amb Mitsubishi Lancer Evo VII, marcaven el millor temps en la segona cronometrada i passaven a liderar la general. Un altre escratx i un segon millor temps en les dues proves que restaven, confirmaven a la parella catalana en la part més alta de la taula provisional de temps.

Amb 6 escratxs de 6 possibles al llarg de la jornada sabatina, el pilot de Vic i el copilot de Caldes de Malavella incrementaven les distàncies vers els seus perseguidors en gairebé 3 minuts, el que els conferia un coixí de 3 minuts i mig en el liderat. Tot i que els catalans encara eren a temps de guanyar la primera especial de la tercera etapa, a partir de llavors es van dedicar a pilotar de forma molt segura, cedint un minut i mig a Toshi Arai i Tony Sircombe, els quals eren massa lluny com per impedir la victòria de Dani Solà i Xavier Amigó.

En clau de campionat, la victòria del pilot osonenc es combinava amb el tercer lloc aconseguit a la ronda inaugural sueca, el que permetia a Dani Solà passar a liderar la provisional del certamen amb 5 punts de marge vers Toshi Arai. Jani Paasonen, guanyador a Suècia, queia fins la tercera posició en haver d’abandonar la competició mexicana i no sumar cap punt.

Solà-Amigó aconseguien una victòria inqüestionable.

En el campionat de pilots, la victòria de Markko Märtin així com l’abandonament de Sébastien Loeb, habilitava un empat a 20 punts en la primera posició provisional del certamen entre el pilot estoni i el francès. Marcus Grönholm, tot i el malfuncionament constant del seu 307 WRC aconseguia completar el ral·li en sisena posició, es situava segon a 4 punts dels seus rivals, mentre que el belga François Duval sumava el seu segon podi de la temporada per enfilar-se fins al tercer lloc.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb Markko Märtin	20 20
Marcus Grönholm	16
François Duval	14

En quan a constructors, el doblet que brindaven els seus pilots a Ford, permetia a la marca de l’oval passar a liderar la provisional del campionat amb 10 punts de marge vers Citroën, anteriors líders de la taula. Peugeot, tot i el mal ral·li que experimentaven en terres mexicanes, mantenien la tercera posició provisional per només 2 punts de marge vers Subaru.

Constructor	Punts
Ford	40
Citroën	30
Peugeot	21

Ogier-Ingrassia aconseguien la primera victòria des de que pilotaven per a Toyota.

Inicialment programat per acabar el diumenge 15 de març de 2020, l’esclafit de la pandèmia de la Covid-19 a Europa, i les restriccions a la mobilitat que aquesta comportava al continent en el què la majoria d’equips i pilots s’hi trobaven afincats, el dissabte 14 març de 2020 finalitzava a León precipitadament el 34è Ral·li de Mèxic. La prova, que entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3, presentava una llista d’inscrits de 40 formacions, de les que 35 prendrien la sortida el dijous 12 de març cap a les 24 proves especials disposades sobre el programa. D’aquestes se n’acabarien celebrant 21 amb una distància total cronometrada de 251,60 km; corda que era superada per 21 formacions participants.

Després d’una gran remuntada, a Tänak-Järveoja els hi va mancar la jornada dominical per a més. 

Un any més l’especial espectacle que discorria pels carrers i túnels de Guanajuato tornava a obrir l’edició del ral·li mexicà; per a l’ocasió es disposaven d’1,12 km de corda del Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco, pel qual s’hi passava en dues ocasions el dijous al vespre. Els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s’hi imposaven en totes dues ocasions per davant dels britànics de Toyota Elfyn Evans i Scott Martin, amb el què tots dos equips feien cap al parc tancat de León quan passaven 6 minuts de les 10 de la nit, amb un gap d’1,1 segons favorables als primers. Ott Tänak i Martin Järveoja, amb un altre Hyundai i20 Coupé WRC, era tercer a 1,9 segons dels seus companys i per 1 de dècima de segon amb el Ford Fiesta RS WRC de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

La competició seriosa s’iniciava l’endemà divendres amb la sortida dels cotxes del parc tancat de León a partir de 3 quarts de 8 del matí. Un bucle de 3 trams, entre els que hi figurava el més llarg de l’edició, “El Chocolate” es disputava en dues ocasions, és a dir al matí i a primera hora de la tarda. El bucle matinal era guarnit amb una especial espectacle a Guanajuato, mentre que el post meridional es tancava amb una doble passada per l’especial espectacle de l’Autodrom de León a la que se li afegia una tercera cronometrada enfocada a apropar el ral·li als menys sacrificats als mateixos carrers de León. En total l’escull suposava 10 proves especials cronometrades d’una corda total competitiva de 132,86 km.

Sisens sobre la grava, els estonis Ott Tänak i Martin Järveoja aconseguien el millor temps en la primera especial del dia, “El Chocolate” i la parella campiona mundial es feia amb el lideratge de la taula per davant de Teemu Suninen i Mikko Markkula i de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, segons a final de tram. 

Tanmateix però, els pilots de Hyundai es lamentaven d’haver completat l’especial amb la temperatura del seu motor molt a prop de la zona vermella, quelcom al que no hi ajudava gens ni mica les elevades temperatures ambientals. Pitjor els hi anava als seus companys d’equip, Dani Sordo i Carlos del Barrio, qui acostumaven a fer una bona primera etapa a l’esdeveniment mexicà, més quan eren novens en pista. Els càntabres veien com una conducció fluixa en el radiador del seu i20 Coupé WRC, els limitava les prestacions i aquests aturaven el cronòmetre concedint prop de 5 minuts i mig amb els seus companys d’estructura.

Sense solucionar els problemes de temperatura, Ott Tänak i Martin Järveoja no es podien entregar amb la mateixa energia en la prova següent quan arran d’un problema amb les suspensions, aturanven el cronòmetre a 45,9 segons del millor temps de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, el que provocava que els estonis baixessin set posicions en la taula mentre que els provençals accedien a la primera plaça.

Dani Sordo i Carlos del Barrio deixaven palesa la seva velocitat imposant-se en la darrera prova especial campestre del bucle matinal, tot just després d’haver marcat el segon millor temps en la central, però els espanyols estaven ja massa lluny com per aspirar a fer massa gran cosa. Ott Tänak i Martin Järveoja també dissipaven dubtes amb el segon millor temps i guanyaven una plaça com els seus companys, mentre que en la part alta de la classificació general pràcticament res es movia i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, Teemu Suninen i Mikko Markkula i Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul feien cap al parc d’asstistències ocupant les tres primeres posicions.

Per la tarda Ott Tänak i Martin Järveoja s’imposaven en les 2 proves especials serranes que s’acabaven disputant, doncs la segona d’elles era cancelada arran de l’incendi del Ford Fiesta RS WRC dels finlandesos Esapekka Lappi i Janne Ferm, amb el que els campions del món en vigència grimpaven fins la tercera plaça provisional, si bé per un marge bastant estret, 5 dècimes de segon amb els quarts classificats, Elfyn Evans i Scott Martin, i 1,5 segons amb els cinquens, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen.

La creu en el si de l’equip coreà arribava de mans de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul i de Dani Sordo i Carlos del Barrio, els belgues cursaven baixa de la jornada en la darrera prova especial campestre a causa d’una avaria, mentre que els espanyols ho feien en la primera del bucle post meridional per sobre escalfament del motor.

Els líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en les dues especials espectacle de l’Autodrom de León, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen ho feien en la urbana. Tanmateix els tercers integrants de la formació nipona, els britànics Elfyn Evans i Scott Martin, veien com ara aquí l’ordre de sortida ja no era tan perjudicial com a la serra i amb 3 segons millors registres, aconseguien llevar en el darrer sospir la tercera plaça a Ott Tänak i Martin Järveoja.

Mancava 1 minut per a 3 quarts de 9 del vespre quan els primers participants començaven a endinsar-se al parc tancat de León amb la classificació comandada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. La parella francesa ho feia amb un marge de 13,2 segons amb Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen i de 33,2 segons amb els seus companys Elfyn Evans i Scott Martin. Ott Tänak i Martin Järveoja, a 2 dècimes de segons de la parella britànica de Toyota, i Kalle Rovanperä i Janne Halttunen a 2,5 segons dels seus companys, restaven impacients a la represa de la competició l’endemà dissabte.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot el recorregut programat a l’edició per molt poca distància vers l’anterior, concretament tenia 133,74 km competitius al llarg de 9 proves especials. Novament els organitzadors disposaven un bucle de 3 trams pels quals s’hi passaven en dues ocasions, per posteriorment al capvespre disputar en dues ocasions l’especial de l’Autodrom de León així com una segona prova especial espectacle a tocar de l’Estadi de León.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aturaven el cronòmetre abans que ningú en la primera prova especial sabatina, mentre que Ott Tänak i Martin Järveoja, en marcar-hi el segon millor registre a 8,2 segons dels provençals, recuperaven la plaça de podi perduda el vespre anterior.

Els estonis es refermaven en la plaça recuperada en marcar el temps de referència en les dues següents proves especials, en el cas de la cronometrada central del bucle entre aquells pilots que no s’havien acollit a la fórmula de rally2, doncs Ott Tänak i Martin Järveoja eren superats per 2,9 segons pels seus companys Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, amb el què no només s’afermaven en la dutxa d’escumós, sino que a més a més començaven a amenaçar la segona plaça de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

Sortint del parc d’assistències els resultats individuals es repetien, és a dir Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien la victòria de tram en la primera especial del bucle entre aquells que no havien abandonat la competició en cap instant, i Ott Tänak i Martin Järveoja ho feien en les dues següents. Aquestes dues victòries parcials permetien als campions mundials en vigència accedir a la segona posició en detriment de Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

La poca corda cronometrada de les tres últimes proves especials espectacle del programa de la jornada, poc o res oferien més enllà dels 3 escratxs consecutius de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, amb el que els belgues esdevenien els pilots amb més victòries de tram a l’edició, 8.

L’agreujament de la pandèmia per la Covid-19 a Europa i les restriccions a la mobilitat que s’estaven imposant al continent, va obligar als organitzadors del ral·li a cancel·lar la tercera i última etapa, de només 56,01 km cronometrats al llarg de 3 proves especials, a fi i efecte de que els pilots i membres dels diferents equips, majoritàriament europeus, poguessin tornar a casa seva.

Així doncs, sense celebrar-se el “Power Stage” ni entregar-se els seus punts extra, el dissabte al vespre es celebrava la clausura del 34è Ral·li de Mèxic, cerimònia en la que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per fi podien pujar al graó més alt del podi des de que eren pilots de Toyota. Els provençals cobrien els 251,60 km del programa disputats en un temps final de 2 hores 47 minuts i 47,6 segons, el que els conferia un marge final de 27,8 segons amb Ott Tänak i Martin Järveoja i de 37,9 segons amb Teemu Suninen i Jarmo Lehtinen.

Suninen-Lehtinen s’espolsaven temporalment la pressió amb un podi.

Si en l’edició anterior de la ronda mexicana la llista d’inscrits en la categoria WRC2Pro no estava massa nodrida, en la de 2020, la classe, ara anomenada WRC2, no presentava una llista gaire més extensa en comptar amb tan sols 3 formacions.

D’entre ells els suecs Pontus Tidemand i Patrik Barth es forjaven un ferri lideratge en imposar-se en totes i cadascuna de les cronometrades del dijous i del divendres, especials espectacle incloses, entrant els pilots al parc tancat de León el divendres al vespre per davant dels dos Hyundai i20 R5 oficials amb 1 minut i 10,1 segons de marge amb els russos Nikolay Gryazin i Yaroslav Fedorov i gairebé 6 minuts amb els escandinaus Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson.

Dissabte al matí, en no estar plenament convençuts en l’elecció de pneumàtics feta, els líders relaxaven lleugerament el seu ritme, concedint uns quants segons amb Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson, si bé en relació als russos segons classificats, Nikolay Gryazin i Yaroslav Fedorov, el gap s’eixamplava en uns tímids 5 segons.

Havent dinat, la convicció retornava en la parella líder, i si bé una punxada lenta esbiaixava les prestacions dels suecs, aquests s’imposaven en les últimes 4 proves especials cronometrades que s’acabaven celebrant en l’edició i Pontus Tidemand i Patrik Barth s’anotaven la victòria per 1 minut i 57,7 segons de marge amb Nikolay Gryazin i Yaroslav Fedorov i 5 minuts i 2,9 segons en relació a Ole-Christian Veiby i Jonas Andersson.

Pontus Tidemand combinava els 25 punts de la victòria amb els 15 del tercer lloc a Suècia i saltava fins a la tercera plaça del certamen a 1 punt de Nikolay Gryazin, mentre que per al pilot rus, la segona plaça mexicana, i amb un resultat més, li permetia situar-se a 9 punts del lideratge inqüestionable del noruec Mads Østberg, vencedor de les dues rondes prèvies del calendari.

Tidemand, acompanyat de Barth, aconseguia una contundent primera victòria en el seu retorn a la classe intermitja.

En la categoria reservada als privats, el WRC3, Oliver Solberg i Aaron Johnston contentaven als seus seguidors així com aquells mitjans que cobrien el seu avenir a l’esdeveniment, quan el suec i l’irlandès s’imposaven en les dues especials espectacle del dijous al vespre.

Però emprant l’expressió pròpia de l’atletisme, i més concretament de les maratons, la parella va fer una sortida de cavall i una arribada de burro, doncs en la primera cronometrada vera del ral·li, aquests s’havien d’acomiadar de la competició en trencar el càrter del seu Volkswagen Polo R5 després de menjar-se un roc.

Alberto Heller i José Diaz guanyaven la cronometrada en qüestió i s’alçaven com els líders de la classe per 6 dècimes de segon de marge amb Marco Bulacia i Giovanni Bernacchini, una distància molt estreta i que comportava una certa assumpció de riscos. La pressió esclatava ben ràpid i el pilot xilè i el navegant argentí havien d’abandonar la jornada en la següent prova especial, concedint la primera plaça al bolivià i a l’italià.

Un cop fets amb la primera plaça, Marco Bulacia i Giovanni Bernacchini seguien mostrant-se intractactables i la parella es feia amb 5 victòries de tram i 2 segons millors temps en les 7 proves especials que restaven a la jornada, amb el que el jove bolivià i l’experimentat navegant transalpí feien cap al parc tancat de León amb 2 minuts i 45,5 segons de marge amb Emilio Fernández i Rubén García.

Dissabte, en la primera prova especial del dia, els líders adoptaven una actitud un xic conservadora, muntant compostos durs en el seu Citroën C3 R5 i pilotant per la part més neta de la pista per tal de minimitzar qualsevol eventual punxada. En no sentir-se còmodes amb al ritme adoptat, aquests tornaven al ritme guanyador que els havia portat fins on eren i Marco Bulacia i Giovanni Bernacchini s’imposaven en 4 de les 8 proves especials que restaven per celebrar-se, aturant el cronòmetre amb el segon millor temps en les altres 4, per tal de certificar per la porta gran la seva victòria al ral·li.

El bolivià i l’italià completaven el recorregut escapçat amb un marge de 4 minuts i 11,1 segons amb Emilio Fernández i Rubén Garcia i de 8 minuts i 22,9 segons amb el local Ricardo Triviño i el català Marc Martí. A efectes de certamen, Marco Bulacia inciava la seva temporada amb una victòria a l’esdeveniment americà, i per tant el pilot passava a compartir el lideratge a 25 punts amb els dos vencedors previs, Eric Camilli i Jari Huttunen.

Bulacia-Bernacchini demostraven maneres al volant del C3 R5..

Per a Sébastien Ogier, la primera victòria d’ençà que portava el mono de Toyota tenia una doble recompensa, doncs el provençal passava a encapçalar la general provisional del certamen per a pilots per davant del seu company Elfyn Evans i de Thierry Neuville, líders ex-aequo a la sortida del Ral·li de Suècia previ. D’altra banda el belga s’emportava un 0 en la seva visita mexicana i aquest veia com el tercer pilot de la firma nipona, Kalle Rovanperä, el collava per darrera a 2 punts.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	62
Elfyn Evans	54
Thierry Neuville	42

Per segon ral·li consecutiu Toyota era la marca que més punts sumava a l’esdeveniment, amb el què els líders es refermaven en la seva posició d’honor, eixamplant el seu gap amb Hyundai fins als 21 punts. La creu tornava a ser per a M-Sport, que per tercera vegada era la marca que menys punts obtenia en la seva participació.

Constructor	Punts
Toyota	110
Hyundai	89
M-Sport	65

Debut del nou Subaru S11 amb victòria.

El diumenge 13 de març de 2005 finalitzava a León, Estat de Guanajuato, el 19è Ral·li de Mèxic, tercera cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis puntuable per als campionats de constructors, pilots i júnior. La prova comptava amb 44 equips inscrits dels que 38 prendrien el camí des de la rampa de sortida cap a les 14 especials del programa amb una corda de 355,97 km cronometrats, 28 d’ells aconseguirien completar el recorregut on l’alçada i per tant la reducció de la potència dels motors, era un contratemps afegit a la dura prova americana.

Refent-se d’uns problemes inicials de frens, Marcus i Timo van pujar el 307 al podi.

La primera etapa del ral·li era la més llarga de tot l’esdeveniment i en el seu programa hi constaven 6 especials cronometrades de 146,84 km de distància, resultants de cel·lebrar en dues ocasions un bucle de 3 trams. Ja des del primer tram els pilots oficials de Subaru Petter Solberg i Phil Mills volien deixar constància que el ral·li mexicà era una cita que els encaixava molt bé i que si la victòria en l’edició anterior se’ls hi havia escapat, fou per una penalització. Els pilots de la formació nipona s’imposaven en la primera prova especial de l’edició i es feien amb el lideratge provisional, una condició que el pilot noruec i el navegant britànic ja no abandonarien fins al final.

El millor temps en la següent prova especial se l’adjudicaven Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que així escalaven fins la segona posició, mentre que Petter Solberg i Phil Mills amb el segon millor registre a 2 segons de la parella finlandesa de Peugeot, es mantenien primers per 5,1 segons de marge. Tanmateix en aquesta cronometrada es començarien a succeir els primers incidents, Sébastien Loeb i Daniel Elena patien una sortida de pista que provocava seriosos danys en la seva suspensió i que caiguessin des de la segona plaça fins a la setzena a 2 minuts i 41,8 segons del cap de taula.

Tanmateix els líders provisionals del campionat, els finlandesos de Ford Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, figuraven ja en l’onzena posició provisional a 50,2 segons dels pilots de Subaru, com a conseqüència de les petites errades que anaven cometent degudes a la grip que estava patint el pilot.

Els líders tancaven el bucle matinal amb un tercer millor temps i entraven al reagrupament de mitja jornada amb 9,3 i 11,7 segons de marge en relació als segons i els tercers classificats, que eren i per aquest ordre Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i els belgues de Citroën François Duval i Stéphane Prévot. Si bé els dels dos galons tenien a només 1,2 segons els guanyadors de la darrera edició, l’estonià Markko Märtin i el britànic Michael Park, ara vestits de Peugeot.

A la represa de l’activitat per les especials, Petter Solberg i Phil Mills s’imposaven consecutivament en les dues primeres del bucle, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen anaven perdent el contacte amb els primers classificats pels problemes de frens que estaven patint. Els finlandesos però marcaven el darrer escratx de la jornada per tal d’entrar al parc tancat de León a 2 quarts de 10 de la nit a 20,5 segons dels líders, mentre que Markko Märtin i Michael Park, que escudaven als seus companys de formació en la darrera prova especial, també els escudaven en la general a 30,9 segons. 3 segons més avall s’hi trobaven François Duval i Stéphane Prévot, mentre que Chris Atkinson i Glenn MacNeall eren cinquens en terra de ningú, a 16,7 segons de la parella belga de Citroën i avantatjant en 26,2 segons el primer del quartet de Ford Focus RS WRC’04.

La jornada sabatina seguia un model idèntic a l’anterior, és a dir, 6 proves especials de 146,48 km cronometrats, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la primera especial del dia i reduien a gairebé la meitat el gap que els separava dels seus predecessors, els catalans Xevi Pons i Lucas Cruz, mentre que els seus companys de formació, François Duval i Stéphane Prévot arrebataven la darrera posició de podi a Markko Märtin i Michael Park.

Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el segon millor temps en l’especial inaugural de la jornada i es distanciaven tímidament de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui en adjudicar-se el registre més baix en la segona cronometrada sabatina, aconseguien situar-se a 14,1 segons del lideratge; paral·lelament Markko Märtin i Michael Park aconseguien recuperar la tercera plaça. Les hostilitats matinals vers el cronòmetre es completaven amb un escratx dels líders, just per davant del pilot estonià i el copilot britànic, que d’aquesta manera es començaven a fer seva la tercera posició de podi.

La decepció en el si de l’equip Subaru arribava quan Chris Atkinson i Glenn MacNeall es veien obligats a acollir-se al superally en arrancar una roda del seu flamant Impreza S11 WRC durant la tercera prova sabatina, el que deixava en la cinquena posició a Toni Gardemeister i Jakke Honkanen.

Per la tarda, dos escratxs i un segon temps escratx per part de Petter Solberg i Phil Mills, deixaven el ral·li pràcticament sentenciat en favor dels pilots de Subaru, doncs l’escull dominical era pràcticament un tràmit de 62,65 km cronometrats al llarg de dues proves especials. Per darrera el ral·li seguia cobrant-se víctimes, François Duval i Stéphane Prévot havien d’abandonar amb el propulsor del seu Xsara WRC trencat en la primera especial de la tarda, mentre que els catalans Dani Solà i Xavier Amigò, que competien amb el segon Focus RS WRC oficial, havien d’abandonar quan eren cinquens després de patir un fort accident en la penúltima prova de la jornada, a resultes del qual el pilot osonenc va haver de quedar-se uns dies hospitalitzat en perdre la visió.

Així doncs, completades 12 de les 14 proves especials cronometrades de l’edició, Petter Solberg i Phil Mills es mantenien líders per 29,6 segons de marge vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, Markko Märtin i Michael Park tancaven el podi a 54,3 segons dels seus companys d’equip, mentre que Toni Gardemeister i Jakke Honkanen treien petroli de tots els incidents i es classificaven en la quarta posició provisional a 4 minuts i 11,5 segons dels guanyadors, el que suposava un guany de 5 posicions per part de la parella de l’oval. Sébastien Loeb i Daniel Elena era una altre equip que experimentava una progressió molt positiva, els francòfons guanyaven 8 posicions en imposar-se també en dues de les sis proves de la jornada, amb el que els pilots s’enfilaven fins la sisena posició provisional a 37,4 segons dels quarts classificats.

Donades les distàncies entre els tres inquilins del podi, els 62,65 km cronometrats de la jornada dominical esdevenien un mer tràmit per aquestes formacions, mentre que la pressumpta lluita per la quarta posició, copçava bona part de l’interés mediàtic. Els campions del món en vigència no van decepcionar, i en imposar-se en les 2 proves especials del dia, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien fer-se seva la quarta posició final.

Per davant els 3 primers classificats anaven a assegurar, i així les 3 formacions dotades amb gomes Pirelli completaven el recorregut programat amb pràcticament les mateixes distàncies que havien sortit del parc tancat de León a 2 quarts de 9 del matí. Petter Solberg i Phil Mills aconseguien la victòria que se’ls hi havia estat privada un any abans, una victòria que tanmateix era la primera pel flamant Subaru Impreza S11 WRC. Els pilots completaven els 356,76 km cronometrats del 19è Ral·li de Mèxic en un temps final de 3 hores 41 minuts i 6,2 segons, el que suposava un marge de 34,5 segons amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Markko Märtin i Michael park tancaven el podi a 1 minut i 38,3 segons dels guanyadors.

El millor temps del shakedown va ser un avís, que va culminar amb un podi, el segon de l’estoni i britànic amb el Peugeot.

En la categoria junior S1600, 5 eren només els equips que concurrien a la prova americana i per que a Conrad Rautenbach i Carl Williamson els hi permetien pagar una multa per poder canviar el motor del seu Citroën Saxo S1600, després de trencar-lo en el tram de proves el dijous.

Els britànics Guy Wilks i Phil Pugh s’imposaven en 5 de les 6 proves especials del divendres, sent el sisè escratx per als seus companys d’equip els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson, els quals feien cap al primer parc tancat acumulant un retard de 43,1 segons amb els líders. Cap dels altres 3 equips participants completava per la seva propia roda aquesta primera jornada, amb el que el marge de confiança dels dos equips Suzuki rondava ja els 15 minuts vers el tercer classificat.

En la jornada sabatina el domini dels líders no va ser tan aclaparador, doncs existien certes alternàncies entre els dos equips de la marca nipona, però la lluita acabaria quan Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson s’hagueren d’acollir al superally en la penúltima prova especial, després d’etzibar un bon cop al seu motor amb una pedra, si bé els campions júnior no perdien plaça, si que els líders passaven a gaudir de més de 10 minuts de coixí.

Diumenge al matí Guy Wilks i Phil Pugh no estigueren lliures del drama, els mecànics tenien problemes per poder fixar el protector del càrter després dels càstigs que aquest element havia rebut al llarg de la jornada sabatina, el que va fer sortir tard als britànics del parc tancat i rebre una penalització de 2 minuts i mig. Malgrat tot, la distància tan important que separava els dos primers classificats i companys d’equip, deixaven l’incident com una mera anècdota. Per esbair qualsevol dubte, Guy Wilks i Phil Pugh s’imposaven en les dues especials dominicals i aconseguien la victòria per 9 minuts i 4,3 segons de marge amb Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson. Els italians Luca Cecchetini i Massimo Daddoveri, amb un FIAT Punto S1600 completaven el podi a 27 minuts i 12 segons dels britànics.

En clau de campionat, aquest resultat deixava als dos pilots de Suzuki en idèntica posició en la taula general provisional, és a dir, Guy Wilks líder amb 12 punts i Per-Gunnar Andersson segon amb 11. El nord-irlandès Kris Meeke, guanyador del Ral·li Monte-Carlo que donava el tret de sortida a la temporada, es trobava absent a la ronda mexicana, pel que el pilot baixava fins la tercera posició a 2 punts dels seu compatriota britànic.

Primer victòria de la categoria en la temporada que situava als britànics temporalment com a líders de la general.

La taula general provisional del campionat de pilots veia com Toni Gardemeister perdia la condició de líder de la general en favor de Petter Solberg, qui gràcies a la seva segona victòria consecutiva de la temporada sumava 20 punts, un més que Markko Märtin que es mantenia en segona posició. Toni Gardemeister, afligit per la grip, acabava el ral·li en la sisena posició i queia fins la tercera plaça provisional.

Pilot	Punts
Petter Solberg	20
Markko Märtin	19
Toni Gardemeister	17

En el campionat de constructors, Peugeot tornava a liderar el certamen força temps després de fer-ho per última vegada, gràcies a instal·lar els seus dos cotxes en el podi, desbancant d’aquesta posició d’honor a Ford, que veia com Mitsubishi li empatava a punts, alhora que Subaru li trepitajava els talons.

Constructor	Punts
Peugeot	31
Ford Mitsubishi	23 23
Subaru	20

Una averia en el cotxe del seus companys i un ritme fora de l’abast sobre l’asfalt aconseguint així Röhrl-Geistdörfer la seva cinquena victòria.

El diumenge 9 de març de 1980 acabava a Estoril la tercera cita del calendari mundial de ral·lis, el 14è Ral·li de Portugal. La prova, que s’havia iniciat el dimecres 5 de març des de la mateixa ciutat propera a la capital, comptava amb 121 equips inscrits, dels que 101 es varen presentar a la rampa de sortida per fer front als 673,50 km del recorregut cronometrat repartits al llarg de 47 especials. D’aquests només 16 van conseguir acabar la tan dura prova que era puntuable per als campionats de marques i pilots.

Quan tot feia pensar en un duel entre els dos FIAT, una inoportuna averia ho va impedir assegurant això si un fantàstic doblet per a la marca de Torí.

Quan eren les 9 en punt del matí, es donava sortida als participants des del parc tancat d’Estoril per a que aquests afrontessin les primeres 15 proves especials del programa, de les que 6 eren asfaltes i 9 sobre terra, i que suposaven el viatge cap al nord de la nació portuguesa i un total de 170 km cronometrats.

Les 4 primeres proves especials, celebrades a la Serra de Sintra, eren asfaltades i permetien veure a Bernard Darniche i Alain Mahé esprémer al màxim el seu Lancia Stratos HF; els francesos s’imposaven consecutivament en totes 4 cronometrades i aconseguien un marge proper a la vintena de segons vers els alemanys d’Opel Jochi Kleint i Gunter Wagner, els seus primers perseguidors, mentre que els dos FIAT 131 Abarth oficials en mans de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, es trobaven a poca distància del segon lloc.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera prova especial celebrada sobre terra, Montejunto, i assolien la segona posició a 15 segons del lideratge. Bernard Darniche i Alain Mahé tornaven a marcar la refrència en la sisena prova cronometrada de l’etapa per tal d’entrar al reagrupament de Figueira da Foz amb 23 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Jochi Kleint i Gunther Wagner eren tercers a 4 segons dels finlandesos de FIAT, mentre que en quart lloc s’hi trobava el Ford Escort RS1800 d’Ari Vatanen i David Richards a 40 segons del lideratge i precedint en 5 l’empat entre els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Al capvespre els pilots sortien del reagrupament de Figueira da Foz per tal d’afrontar les restants 9 proves especials de l’etapa amb caràcter de nocturnitat. Bernard Darniche i Alain Mahé aprofitaven que el terreny sobre el que es desenvolupava la setena prova especial continuava sent l’asfalt per tal de sumar un escratx més en el seu haver. Però la reacció de Markku Alén i Ilkka Kivimäki era immediata, i els pilots amb el registre més baix de la vuitena prova especial, començaven a retallar distàncies amb els francesos líders per situar-les per sota dels 20 segons.

Ari Vatanen i David Richards passaven a l’atac a continuació amb 6 escratxs consecutius, mentre que els pilots finlandesos oficials de FIAT rellevaven en el lideratge a Bernard Darniche i Alain Mahé al terme de la desena prova especial, especial en la que també es registrava la baixa de Jochi Kleint i Gunter Wagner per accident. El lideratge de Markku Alén i Ilkka Kivimäki seria efímer però, un problema d’il·luminació feia perdre 2 minuts als pilots de FIAT, que cedien la primera plaça a Ari Vatanen i David Richards. Posteriorment, els mecànics van haver de canviar l’alternador del seu 131 Abarth, el que endarreria encara en 3 minuts més als pilots en forma de penalització.

Molt pitjor els va anar la segona passada per Lousa, onzena prova especial del programa, a Bernard Darniche i Alain Mahé, els pilots havien d’abandonar la competició amb el seu Stratos HF fumejant per una averia en la junta de culata, mentre que Anders Kulläng i Bruno Berglund es retiraven per accident, amb el que l’equip oficial Opel es quedava sense integrants.

Enmig de tot aquest enrenou, facilitat per la pluja i la boira que hi feien acte de presència, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ascendien fins a la segona posició, mentre que els seus companys d’equip, els italians Attilio Bettega i Arnaldo Bernacchini, es situaven en l’última plaça de podi, malaraudament pels interessos dels transalpins, una sortida de carretera en l’enllaç vers la darrera cronometrada de l’etapa, els deixava fora de competició. Timo Salonen i Seppo Harjanne també se sortirien de la via en el mateix indret que els pilots de FIAT, si bé el finlandès de Datsun havia de passar unes hores per l’Hospital.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la darrera prova especial de l’etapa per superar en la provisional el Toyota Celica 2000 GT dels francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, mentre que Ari Vatanen i David Richards patien una sortida de pista caient en una rasa profunda; si bé la parella aconseguia retornar a la pista al cap d’uns instants, el seu Ford Escort RS1800 tenia la direcció oberta, el que comportava una llarga assistència mecànica que els va suposar una penalització de 13 minuts i caure fins la dotzena posició provisional.

En un final d’etapa dantesc, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer accedien a liderar la classificació provisional del ral·li per un marge de 3 minuts i 51 segons amb els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial tancaven les posicions de podi a 4 minuts i 30 segons dels líders. 1 segon per darrera dels francesos de Toyota, s’hi trobaven els francesos de Talbot Guy Fréquelin i Jean Todt, qui malgrat no trobar-se a gust amb el tarat de les seves suspensions, lideraven amb comoditat el Grup 2. Hannu Mikkola i Arne Hertz, afligits per les nombroses punxades, eren cinquens a 5 minuts i 51 segons.

Des de Povoa de Varzim arrancava la segona etapa del ral·li el dijous a les 4 de la tarda, un escull que suposava 137 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 4 trams pels que s’hi passava en dues ocasions, última hora de la tarda i nit, i en els que el vent i la pluja acompanyarien als 47 equips participants que restaven en actiu. Markku Alén i Ilkka Kivimäki continuaven progressant favorablement a l’esdeveniment i malgrat patir un cert retard per un problema amb el diferencial en la darrera prova especial del bucle, els finlandesos retallaven distàncies amb els seus companys d’equip en imposar-se en 5 de les 8 proves especials.

Jean-Luc Thérier i Michel Vial veien com els problemes de frens en el seu Toyota Celica 2000 GT s’agreujaven, i els pilots no podien aturar el progrès de Guy Fréquelin i Jean Todt, que els rellevaven de la darrera posició de podi, tanmateix la parella de la formació nipona no podia completar l’etapa, doncs la transmissió del seu cotxe es trencava mentre aquests afrontaven l’última prova especial de l’etapa.

30 formacions retornaven al parc tancat de Povoa de Varzim quan eren 2 quarts i 5 d’1 de la matinada del divendres, mantenint-se la classificació general provisional comandada per Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els alemanys veien reduit el seu coixí de segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins als 2 minuts i 17 segons, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt eren els tercers classificats a 7 minuts i 33 segons del lideratge. Hannu Mikkola i Arne Hertz es trobaven a 13 segons dels francesos de Talbot, mentre que Ari Vatanen i David Richards aconseguien remuntar fins la cinquena posició provisional aprofitant els problemes de carburació del Truipmh TR7 V8 de Per Eklund i Hans Sylvan, la manca de maniobrabilitat del Mercedes-Benz 450 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, així com de la penalització que s’imposava a Henri Toivonen i Antero Lindqvist arran del canvi de la caixa de velocitats.

La tercera etapa del ral·li era la de més pes de totes, doncs aquesta tenia en el seu programa 300,50 km cronometrats, és a dir, gairebé la meitat de tota la distància competitiva de l’edició, al llarg de 15 proves especials; de les que 2 eren asfaltades, 1 era mixta i les 12 restants de terra. Amb sortida celebrada a Povoa de Varzim a 2 quarts de 10 del matí, l’arribada es programva per a 2 quarts de 12 de l’endemà dissabte a Estoril.

I ja en la primera prova especial de l’etapa, vint-i-quatrena en el còmput global de la cita, es donava fe del seu protagonisme en l’esdevenir del ral·li, doncs a Fafe, Hannu Mikkola i Arne Hertz prenien la tercera plaça provisional a Guy Fréquelin i Jean Todt, però una prova especial més tard, Cabreira, els nòrdics patien una sortida de pista en una corba llarga que en el seu final es tancava. Instants posteriors vindria el drama quan literalment els hi queia a sobre el Ford Escort RS1800 dels seus companys d’equip, Ari Vatanen i David Richards, amb el que la formació es quedava de sobte en blanc. Una altra baixa d’entitat a Cabreira era la d’Henri Toivonen i Antero Lindqvist, els finlandesos es veien obligats a abandonar el ral·li amb el motor del seu Talbot Sunbeam Lotus trencat.

El pinturesc accident dels dos Ford Escort RS1800 a Fafe.

Així Per Eklund i Hans Sylvan heredaven la quarta plaça, però a gairebé 10 minuts de Guy Fréquelin i Jean Todt, que de nou eren els tercers classificats. Però dues cronometrades més enllà, la bomba de carburant del seu Triumph TR7 V8 els obligava a abandonar el ral·li. Els britànics Andy Dawson i Kevin Gormley es trobaven amb el seu Datsun 160J Grup 2 ocupant la quarta poisció, però com si una maledicció hagués caigut en aquest lloc, una prova especial més tard s’accidentaven i passaven a engruixar la llista d’abandonaments.

Tot aquest seguit d’abandonaments no feia més que deixar a Guy Fréquelin i Jean Todt en una cómoda tercera plaça, doncs a l’entrada al reagrupament de Viseu el seu marge sobre el Mercedes-Benz 450 SLC 5.0 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, que al llarg de tot el ral·li venia arrossegant problemes de frens donat el gran pes del cotxe alemany, era de 15 minuts i 18 segons.

Mentrestant per davant Walter Röhrl i Christian Geistdörfer estaven lliurant un preciós estira i arronsa amb els seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki, alternant-se en l’autoria dels millors temps dels trams que s’anaven cel·lebrant mentre feien camí cap al centre del país. De fet, després de l’escratx dels finlandesos a Nostra Senhora de Graça, tercera prova especial de l’etapa, la distància es situava en minut i mig entre els dos FIAT, però finalment les ordres d’equip no van ser necessaries, doncs una averia en el diferencial de Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la següent cronometrada programada, Marão, suposava la pèrdua d’uns 4 minuts i una glopada d’aire per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals entraven a descansar a Viseu amb 5 minuts i 39 segons de coixí. Si bé Markku Alén i Ilkka Kivimäki veien com les seves opcions a victòria es reduien dràsticament arran de l’averia, com a contrapartida gaudien d’un marge de 8 minuts i 38 segons vers els darrers inquilins de places de podi.

Amb nocturnitat, els pilots sortien de Viseu per tal d’arribar a Estoril l’endemà dissabte mig matí, la boira acompanyava als pocs equips participants que restaven en actiu i en aquestes condicions van ser quan Walter Röhrl i Christian Geistdörfer donaven el cop definitiu. Amb una precisió métrica en les notes, els alemanys s’imposaven en els 42 km d’Arganil, superant en un 10 % la velocitat mitjana dels seus més immediats perseguidors a l’especial, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius i els seus companys finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

De fet els líders només deixaven escapar el millor registre en les dues passades pel tram de Candosa, on el millor registre era pel Toyota Celica 2000 GT d’Ove Andersson i Henry Liddon, amb el que els alemanys entraven al parc tancat d’Estoril amb l’important marge de 13 minuts i 35 segons vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt es trobaven a 26 minuts i 19 segons del lideratge i veient com el seu marge de seguretat s’havia reduit fins als 4 minuts i 52 segons en relació al Mercedes-Benz 450 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, si bé els homes de Talbot no haurien de patir massa per la seva posició, donada la poca adaptació del cotxe alemany en les proves especials asfaltades que tenien per davant.

La quarta i última etapa del ral·li estava composada per 9 proves especials nocturnes de 66 km cronometrats, els quals provenien d’una triple passada pel bucle de la Serra de Sintra. La sortida es celebrava amb 16 equips participants dins al parc tancat a les 9 del vespre del dissabte, mentre que l’arribada al parc tancat estava programada per diumenge a 1 quart de 3 de la matinada. L’etapa esdevingué un formalisme per a les formacions que restaven en actiu, doncs les distàncies eren massa importants pels quilòmetres que tenien per endavant, així tot, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer encara van ser a temps de sumar 6 millors temps per tal d’aconseguir la respectable xifra de 18 escratxs al llarg de tot l’esdeveniment.

Completades les 47 proves especials programades en el 14è Ral·li de Portugal, la cita es donava oficialment per conclosa amb la victòria de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els alemanys cobrien els 673,50 km cronometrats del recorregut en un temps de 8 hores 45 minuts i 35 segons i s’emportaven el guardó de guanyadors cap a casa, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi invertien 14 minuts i 19 segons més que els seus companys d’equip i s’havien de conformar amb la segona plaça. Guy Fréquelin i Jean Todt s’anotaven el seu primer escratx en la segona passada pel bucle de Sintra i tancaven el podi a 30 minuts i 29 segons dels guanyadors, guanyant tanmateix la categoria reservada als cotxes Grup 2.

Tot i pilotar un petit Grup 2, els problemes i averies d’altres va permetre pujar al podi la parella francesa Fréquelin-Todt .

En la taula general del campionat per a pilots, la segona victòria que aconseguia Walter Röhrl en la temporada, permetia al pilot alemany encapçalar la classificació provisional, mentre que el suec Björn Waldegård, gràcies a puntuar en els tres esdeveniments celebrats fins al moment, superava al seu compatriota i vencedor a Suècia Anders Kulläng.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	40
Björn Waldegård	34
Anders Kulläng	30

En el campionat de marques, FIAT portava dues de dues victòries el que no feia més que refermar la seva condició de líder, mentre que Ford, gràcies a la victòria en Grup 1 i setè lloc final dels locals Carlos Torres i Pina de Morais, sumava uns valiosos 12 punts que els permetia pujar fins la segona posició. Per darrera d’aquests, Lancia i Talbot empataven en tercera posició amb 16 punts.

Constructor	Punts
FIAT	36
Ford	20
Lancia Talbot	16 16

Agraïments a Carles Bosch per la cessió de material gràfic.

Salonen-Harjanne van passar d’escuders a Peugeot a líders del mundial

Tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 19è Ral·li de Portugal finalitzava a Estoril el dissabte 9 de març de 1985. Amb puntuabilitat en els certamens per a pilots, marques i pilots de cotxes de Grup A, tots els 94 equips inscrits van empendre la competició des de la rampa de sortida, ubicada també a Estoril, el dimecres 6 de març, cap a un recorregut endurit vers anteriors edicions amb 47 proves especials de 730,50 km cronometrats, una distància que només van ser coberta per 28 equips participants.

Únic representant de Lancia a Portugal, Biasion-Siviero van arribar a liderar en l’etapa d’asfalt.

Abans d’iniciar-se la prova, aquesta ja tenia baixes ilustres quan l’equip Lancia decidia no anar-hi en vistes de seguir treballant i accelerant el debut del Lancia Delta S4, cotxe de tracció integral que serviria a la marca italiana fer front a la dura competència. D’altra banda Audi va reduir a la meitat els seus efectius, deixant incomprensiblement a casa Michèle Mouton i Fabrizia Pons, guanyadores de l’edició de 1982 i a Hannu Mikkola i Arne Hertz guanyadors de les dues anteriors edicions.

La Serra de Sintra era fidel a la seva cita amb la prova i acollia les primeres especials cronometrades del ral·li amb els tradicionals tres trams que es disputaven per triplicat, generant 9 especials en total. Cap al vespre, els pilots es dirigien mitjançant 8 especials cronometrades i d’asfalt, cap al nord del país, concretament a Povoa de Varzim, on els primers equips hi arribarien quan faltessin 5 minuts per les 6 del matí del dijous després d’haver iniciat l’etapa el dimecres a les 9 del matí; amb el que el primer escull del programa suposava un total de 17 proves cronometrades asfaltades de 186 km competitius.

Els alemanys d’Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van ser els autors materials del primer escratx de la prova, esdevenint en bona lógica els primers líders de la prova, peró a continuació, dos escratxs consecutius dels italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, enrolats dins l’estructura semi-oficial del Jolly Club, els hi suposava el relleu al capdavant de la classificació. Malgrat que els italians aprofitaven les bondats del seu Lancia 037 sobre asfalt guanyant la cinquena i sisena prova especial del bucle de Sintra, el seu lideratge mai va ser ampli, amb distàncies inferiors als 5 segons vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, el que va permetre als pilots d’Audi que recuperar la primera posició en quan els transalpins patien una punxada en la setena especial del ral·li.

Ja de nit, en abandonar la Serra de Sintra i dirigir-se cap a Povoa de Varzim, Miki Biasion i Tiziano Siviero van seguir exprimint al màxim les qualitats del seu Lancia 037 sobre l’asfalt per tal de recuperar el liderat i marcar distàncies vers els seus rivals, deixant a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en segona posició a 58 segons i Ari Vatanen i Terry Harryman a continuació amb una diferència d’1 minut i 11 segons a la neutralització de la primera etapa.

Dijous a 2 quarts de 3 del migdia s’iniciava la segona etapa, amb 10 especials cronometrades de 166 km de distància, ja de terra per al que restava de ral·li, les quals tindrien el seu punt final a les 12 en punt de la nit del divendres a la mateixa localitat de Povoa de Varzim. En elles Ari Vatanen i Terry Harryman van sortir a per totes i en la primera prova cronometrada que es celebrava els pilots de Peugeot patien una punxada, lluny d’aturar-se a canviar la roda, la parella finlandeso-britànica va decidir continuar sobre la llanda cedint aproximadament mig minut després de pilotar uns 8 km en aquestes condicions. Acte seguit les assistències van reparar els desperfectes ocasionats pel seu pilotatge sota aquestes condicions, peró la suspensió del seu 205 T16 havia patit.

Més endavant, en la quarta especial del dia, una ròtula cedia, provocant que el cotxe anés pràcticament sobre tres rodes, però malgrat això Ari Vatanen i Terry Harryman van seguir imprimint un ritme dur fins que un sensor del electrónic va fallar i la parella que havia guanyat els últims 5 esdeveniments del mundial de ral·lis es veia obligada a abandonar.

Entretant, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien superar a Miki Biasion i Tiziano Siviero aprofitant la tracció integral del seu Audi Sport Quattro al terme de la tercera especial cronometrada de la jornada, i després d’haver aconseguit marcar els millors registres en la primera i tercera prova especial de l’etapa. Posteriorment Timo Salonen i Seppo Harjanne, els pilots que en principi estaven cridats a ser els escuders de Peugeot, es començaven a reivindicar com a protagonistes de la prova marcant l’escratx en la quarta i cinquena prova de la jornada, dues de les cronometrades més llargues de l’etapa, els quals permetien als finlandesos escurçar les distàncies vers els alemanys d’Audi per sota del mig minut, alhora que superaven el Lancia del Jolly Club que no podia fer gaire més que no intentar perdre massa temps.

En la recta final de la segona etapa però, Timo Salonen i Seppo Harjanne van començar a experimentar incidents que els van fer perdre el contacte amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, una punxada primer i un palier trencat després, els suposava acabar l’etapa en la tercera posició provisional a gairebé 3 minuts i 55 segons dels líders, i 53 segons per darrera del 037 de Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Emplaçats al divendres pel matí arrencava la tercera etapa composada de 12 especials cronometrades de 203 km de distància, les quals estaven en un estat força lamentable a causa de les pluges i que desplaçaven l’activitat del ral·li cap al centre del país, concretament fins a Viseu. Timo Salonen i Seppo Harjanne no tenien un inici massa esperançador quan després de completar la tercera especial del dia, Cabreira, uns problemes de direcció els obligaven a fer una assistència d’emergència. Afortunadament l’helicòpter de l’equip va conduir ràpidament la peça de recanvi i la operació es va fer en tanta celeritat que els pilots no varen incórrer en cap penalització.

Tot i que Timo Salonen i Seppo Harjanne certificaven que el seu Peugeot 205 T16 funcionava correctament amb l’escratx en la següent especial cronometrada, els pilots d’Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, així com uns mermats pels problemes amb el canvi Stig Blomqvist i Björn Cederberg, guanyaven totes les especials que restaven per disputar-se, sent 5 escratxs pels alemanys i 4 pels suecs campions del món, el que deixava als finlandesos de Peugeot a 6 minuts i 22 segons de diferència abans d’afrontar la quarta i última etapa.

Els 56,50 km cronometrats del mític tram d’Arganil, donaven el tret de sortida a l’última jornada de competició el dissabte a trenc d’alba, jornada que portaria als 32 equips que restaven en actiu de nou fins a Estoril. En total l’etapa comptava amb 8 proves especials competitives de 176 km cronometrats, entre les que hi calia comptabilitzar dues passades per Arganil.

I Arganil va estar un any més a l’alçada de les expectatives, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que venien manifestant un malestar amb la seva caixa de canvis, la qual s’escalfava en les cronometrades llargues i que els enginyers de la formació bavaresa havien trobat una solució d’emergència foradant el protector del càrter, van veure com finalment el seu escalfament en l’especial inuagural els feia perdre 3 minuts i 43 segons. Si bé els alemanys conservaven la primera posició, la seva substitució els va fer incòrrer en una penalització de 5 minuts, amb el que el liderat passava a estar en mans de Timo Salonen i Seppo Harjanne, autors a la seva vegada del millor temps en aquest primer tram del dia, després de que Miki Biasion i Tiziano Siviero haguessin hagut d’enlentir el seu ritme en perdre-hi cargols de les rodes.

Alemanys i finlandesos van tenir un estira i arronsa en les dues següents especials cronometrades abans d’arribar a la segona passada per Arganil, on els 56,50 km de l’especial tornarien a ser decissius. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una punxada i el temps que s’hi deixaven no només els allunyava dels homes de Peugeot sino que els situava per darrera del Lancia 037 dels italians Miki Biasion i Tiziano Siviero. Per sort seva, Stig Blomqvist i Björn Cederberg també patien una punxada, amb el que els suecs no podien comprometre la tercera posició dels seus companys de formació. Tot i que els homes d’Audi van intentar remontar posicions guanyant 3 de les 4 especials que restaven per celebrar-se, aquestes eren massa curtes com per intentar obrar cap canvi en la classificació.

Així doncs, amb l’entrada al parc tancat d’Estoril el dissabte 9 de març de 1985 a 2 quarts d’11 de la nit, el 19è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs, on Timo Salonen i Seppo Harjanne certificaven la seva primera victòria amb Peugeot en completar els 730,50 km cronometrats del recorregut en 8 hores 7 minuts i 25 segons. Massimo Biasion i Tiziano Siviero hi invertien 4 minuts i 41 segons més que els finlandesos i pujaven al segon graó del podi, mentre que Walter Röhrl i Christain Geistdörfer que havien liderat bona part del ral·li, el tancaven a 5 minuts i 58 segons dels guanyadors.

Arganil va condemnar a Röhrl-Geistdörfer.

En l’apartat reservat als turismes millorats, o Grup A, els Volkswagen Golf GTi oficials de Franz Wittmann i Ferdinand Hinterleitner, així com de Jochi Kleint i Werner Hohenadel, van dominar els compassos inicials del programa, però tot aquest domini tindria un final sobtat en l’equador de la segona etapa, quan totes dues unitats havien d’abandonar la competició per respectius problemes en la caixa de canvis. Els locals Jorge Ortigão i João Batista a bord d’un Toyota Corolla GT heredaven llavors la primera posició, una plaça que aquests ja no abandonarien fins a la conclusió de l’esdeveniment.

Ortigão-Batista guanyaven el Grup A amb l’abandonament sobtat dels VW oficials.

En el campionat per a pilots, la victòria que aconseguia Timo Salonen en terres luses, permetia al pilot passar de ser l’escuder de la marca del lleó al líder del campionat de pilots amb 44 punts, 4 més que el seu company i compatriota Ari Vatanen. Stig Blomqvist, tot i no quallar un bon ral·li pels constants problemes mecànics, aconseguia acabar la prova en quarta posició i mantenir-se per davant dels seu company Walter Röhrl.

Pilot	Punts
Timo Salonen	44
Ari Vatanen	40
Stig Blomqvist	35

En el campionat de marques, Peugeot sumava amb aquesta tres de tres, el que permetia als francesos sumar 54 punts, 8 més que Audi, que si bé no aconseguien guanyar cap prova, en totes elles estaven en el podi. Lancia, gràcies al segon lloc de Miki Biasion i Tiziano Siviero, sumava 16 punts i es mantenia en posicions provisionals de podi.

Constructor	Punts
Peugeot	54
Audi	46
Lancia	24

Després de quatre abandonaments a Portugal, Sainz-Moya aconseguien retornar a Estoril i com a guanyadors

El dissabte 9 de març de 1991, els jardins del Casino d’Estoril eren un any més escenari de la cerimònia de clausura del Ral·li de Portugal, en concret la 25ena edició de la cita lusa. El recorregut de la prova comptava amb 38 proves especials cronometrades de superficie mixta asfalt-terra d’una corda de 564,20 km en el seu programa, a les que els 95 equips participants dels 106 que s’hi inscribien havien de començar a fer front a partir del dimarts 5 de març. El ral·li, que era puntuable pels campionats de constructors, pilots i mundial de producció, era completat per 28 participants.

Auriol-Occelli van mantenir el pols fins a les acaballes del recorregut..

Una especial espectacle programada a Jamor el dimarts a primera hora de la tarda, de tan sols 2,30 km de distància, donava el tret de sortida als participants, en la que l’ordre de sortida es revelava clau, doncs les intenses pluges caigudes havien deixat la pista molt enfangada i amb el pas dels participants, aquesta empitjorava.

Els primers en prendre la sortida van ser els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero en virtud de guanyadors de les tres últimes edicions de la cita ibérica, al que els hi va seguir els campions mundials en vigència, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals rebaixaven en 1 segon el registre anterior dels pilots de Lancia. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, poseïdors del récord absolut de victòries a la prova amb 5, eren els tercers en prendre la sortida i a bord del seu Subaru Legacy RS aconseguien marcar el mateix temps que la parella de Toyota, donant-se un liderat ex-aequo entre espanyols i finlandesos. A partir de llavors la traçada es va tornar en unes condicions impossibles per a la resta de participants per tal de millorar els registres anteriors amb el que els pilots de Subaru i Toyota se n’anaven a dormir com a líders.

La primera etapa es completava a partir de l’endemà dimecres amb el seu viatge cap a Provoa de Varzim, situada al nord del país, on s’hi tenia prevista la entrada a la 1 de la matinada del dijous, mitjançant 11 proves especials de 177,30 km cronometrats, de les quals una era mixta, Freita, i la resta sobre asfalt.

La pluja va acompanyar als participants des de que prengueren la sortida als jardins del Casino d’Estoril, tal va ser la intensitat d’aquestes, que van provocar un esllabissament de terra en la primera especial programada del dia, obligant als organitzadors a cancelar-la. Així doncs l’inici de la competició en els trams es desplaçava fins a Montejunto, on un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya, situava a la parella campiona del món en primera posició provisional.

En la següent especial cronometrada programada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els co-liders recentment destronats, feien el mateix en els 20,50 km del tram de Figueira dos Vinhos, el que permetia als finlandesos recuperar el liderat de la prova en desplaçar-n’hi a la parella espanyola de Toyota. Precisament en aquesta cronometrada, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero patien una punxada i s’endarrerien uns 30 segons vers els primers classificats.

A partir de llavors dos especialistes en asfalt com són François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, guanyadors de la quarta prova cronometrada del dia, peró sobretot Armin Schwarz i Arne Hertz, cobraven protagonisme. La parella germano-sueca de Toyota s’imposava consecutivament en les quatre proves especials cronometrades que seguien en el programa, el que permetia al segon equip dels japonesos afincats a Colònia, passar a liderar la general del ral·li a partir de la cinquena especial del dia després d’haver estat en temps propers als líders al llarg de les quatre proves cronometrades anteriors.

Entretant, enmig del domini d’Armin Schwarz i Arne Hertz, Markku Alén i Ilkka Kivimäki erraven la munta de pneumàtics i perdien de cop gairebé 1 minut només a l’especial més llarga del dia, precisament la cinquena en la que es produia el canvi en el liderat, Serra de Lousa. Mentre que en el cas de François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, una averia en els intercomunicadors, impedia al pilot francès escoltar correctament les notes que li cantava la seva co-pilot. Per últim, una averia en els eixugaparabrises del Celica GT-4 de Carlos Sainz i Luis Moya, endarreria la parella espanyola, alhora que els hi entrava molta aigua a l’interior.

Un cop ja havia caigut la nit a Portugal i s’havia superat el reagrupament d’Arganil, Miki Biasion i Tiziano Siviero trencaven la ratxa d’Armin Schwarz i Arne Hertz, que ni tan sols figuraven entre els 5 millors equips en perdre 11 segons vers la parella italiana en la novena prova especial de la jornada, desena de l’etapa i del comput global del ral·li, si bé la parella de Toyota es mantenia líder. En la següent especial, una placa de gel va canviar el transcurs del ral·li, doncs tan François Delecour i Anne-Chantal Pauwels com els líders Armin Schwarz i Arne Hertz, la trepitjaven i es veien forçats a abandonar la prova per accident. Miki Biasion i Tiziano Siviero, autors novament del millor registre a l’especial, passaven a liderar la general, condició que confirmarien en obtenir l’últim escratx de la jornada, permetent a la parella italiana entrar al parc tancat de Povoa de Varzim amb 9 segons de marge vers els francesos del Jolly Club Didier Auriol i Bernard Occelli i 25 en relació a Carlos Sainz i Luis Moya. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, quarts classificats, es trobaven ja una mica despenjats vers els inquilins del podi provisional doncs feien entrada a la neutralització de l’etapa a 1 minut i 24 segons dels seus ex-companys d’equip.

A part de les baixes abans esmentades d’Armin Schwarz i Arne Hertz i de François Delecour i Anne-Chantal Pauwels en la desena especial per accident, en la sisena especial del dia, el ral·li perdia simultaniament a Malcolm Wilson i Nicky Grist per sortida de pista i a Alex Fiorio i Luigi Pirollo per averia en el motor, el que significava que Ford es quedava sense representació abans de ni tan sols acabar la primera etapa.

Dijous amb l’arribada de la segona etapa del ral·li, un bucle amb inici i final a Povoa de Varzim, arribava la majoria per a les especials de terra, amb un total de sis cronometrades sobre aquesta superficie més una setena especial sobre terreny mixte a Lousada, i que precisament donava el tret de sortida a la jornada, el que permetien afegir al rutòmetre del programa 85,50 km cronometrats més.

Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya hi feien debutar els revolucionaris pneumàtics asimètrics de Pirelli, gràcies als quals la parella de Toyota aconseguia imposar-se en totes i cadascuna de les 7 proves cronometrades de la segona etapa. Si bé en les quatre primeres especials cronometrades, d’una corda més curta, els espanyols només feien que escurçar distàncies vers els dos Lancia que els precedien, a Luilhas, cinquena especial del dia, els campions mundials en vigència tornaven a liderar la prova.

A São Lourenço, l’especial més llarga del segon dia de competició amb 26 km de lluita contra el cronòmetre, Markku Alén i Ilkka Kivimäki perdien 1 minut adicional per un problema en el motor del seu Legacy RS mentre que el belga Marc Duez i el seu copilot alemany Klaus Wicha, es veien obligats a abandonar el ral·li per averia elèctrica en el seu Toyota Celica GT-4 semioficial i decorat amb els colors de la petrolera belga Fina.

Carlos Sainz i Luis Moya feien la segona entrada al parc tancat de Povoa de Varzim amb 24 segons de marge vers Didier Auriol i Bernard Occelli, 19 dels quals s’aconseguien en l’escratx de l’última prova especial cronometrada, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero, que perdien 12 segons vers la parella espanyola en la darrera especial cronometrada, es trobaven a 27 segons dels líders i en tercera posició provisional. El minut que cedien Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la penúltima especial cronometrada de la segona jornada, permetia als seus compatriotes de Lancia, Juha Kankkunen i Juha Piironen, pujar fins la quarta posició provisional que aquests abans ocupaven, si bé els dues vegades campions mundials es trobaven a gairebé 2 minuts dels seus companys d’equip italians.

La tercera etapa del ral·li desplaçava als 42 equips participants que restaven en actiu des de Povoa de Varzim fins a Viseu a través de 9 proves cronometrades, 8 de les quals eren sobre terra i 1, Armamar, sobre asfalt, que totalitzaven 124,40 km. El mal estat de la pista peró, va obligar als organitzadors a cancelar la celebració de l’última especial de la jornada, Viseu, la qual era la més temuda entre els participants a part de la més llarga de la jornada i del ral·li.

Didier Auriol i Bernard Occelli van sortir disposats a atacar la posició dels líders, i la parella francesa del Jolly Club s’imposaven en quatre de les cinc primeres especials cronometrades del dia, només un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya en el segon tram que es celebrava, impedia el quintet dels pilots de l’altra banda dels Pirineus, que gràcies als 4 millors temps aconseguits, es situaven a només 12 segons dels líders.

En la sisena especial cronometrada del divendres el millor temps era per a Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli empataven amb Carlos Sainz i Luis Moya en l’autoria del segon millor crono a 3 segons de la parella oficial italiana. En les dues especials que tancaven la jornada, sengles escratxs dels pilots espanyols de Toyota, permetia als líders recuperar 3 dels segons perduts fins al moment vers els pilots del Jolly Club i fer la entrada a Viseu amb 15 segons de marge amb ells. Per la seva banda Miki Biasion i Tiziano Siviero seguien perdient terreny malgrat marcar 1 escratx, i es trobaven a 43 segons dels líders, si bé el seu cas era força millor que el de Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals seguien estant perduts en la quarta posició ara ja a 3 minuts i 23 segons de la primera posició.

En quan a l’apartat de baixes, era destacable la que patien el pilot finlandès Hannu Mikkola i el seu copilot suec Johnny Johansson, quan la parella oficial de Mazda que ocupava una còmode sisena posició provisional, veia com una averia de l’alternador del seu 323 GTX, els deixava a l’estacada durant la celebració de la cinquena prova.

La quarta i última jornada del ral·li, composada per 10 proves especials cronometrades, incloia els temuts trams del bucle d’Arganil, alhora que esdevenia l’etapa més llarga del programa amb 177 km que posarien a prova la fiabilitat de les desgastades mecàniques alhora que les forces dels participants.

La sortida de Viseu es donava a les 4 de la matinada, pel que la primera passada per Arganil encara es feia de nit, allà Didier Auriol i Bernard Occelli retallaven un segon a Carlos Sainz i Luis Moya, alhora que tots dos participants deixaven clar que la lluita per la victòria seria cosa de tots dos en quan Miki Biasion i Tiziano Siviero, autors del tercer millor registre, s’hi deixaven 15 segons i la seva diferència vers els líders fregava ja el minut.

En la segona especial cronometrada de la etapa, ara eren Carlos Sainz i Luis Moya els qui s’adjudicaven el millor temps i no només recuperaven el segon perdut, sino que afegien un altre més al gap que separaven tots dos cotxes. Amb la tercera prova especial arribava el trenc d’alba i aquí Didier Auriol i Bernard Occelli s’acostaven bastant als líders en quan els hi retallaven 5 segons amb el seu temps escratx.

En tornar a passar per la primera i segona especial cronometrada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien l’efecte contrari en quan els espanyols s’adjudicaven consecutivament els dos trams, alhora que els francesos hi patien respectives sortides de pista, la segona d’elles per tal d’evitar uns aficionats mal situats, que els hi suposaven perdre 13 segons amb els líders. Dos escratxs més consecutius dels pilots de Toyota, suposaven afegir 25 segons més al coixí del liderat i pràcticament posar final a tota especulació que pogués exisitir en la lluita per la primera plaça a manca de tres trams per arribar de nou a Estoril.

Precisament en aquests tres últims trams cronometrats, primer es va poder veure com Carlos Sainz i Luis Moya afluixaven una mica el ritme primer, permetent que Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguissin el seu setè i últim escratx al llarg del ral·li, mentre que en les dues últimes proves especials, francesos i espanyols van optar per cuidar les mecàniques deixant el rol protagonista de la lluita contra el crono als italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, que d’aquesta manera escurçaven una mica les distàncies.

Amb l’arribada als jardins del Casino d’Estoril el dissabte a les 20h es donava per conclosa la 25ena edició del Ral·li de Portugal, en la que no només per primera vegada en la seva carrera Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien arribar al final de la prova, sino que a més a més obtenien la victòria en completar el recorregut en un temps de 6 hores 6 minuts i 36 segons, és a dir, en 47 segons menys que Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero per la seva banda tancaven el podi a 2 minuts i 5 segons dels guanyadors.

A mida que avançava l’event, Biasion-Siviero evidenciaven que no podien seguir el ritme dels dos primers classificats.

En la categoria reservada als vehicles de producció, és a dir els Grup N, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne feien patent el seu domini de la classe en la superespecial espectacle no només superant a la resta de cotxes de la seva categoria, sino que a més a més fent el mateix amb diversos cotxes de Grup A. Peró en el viatge cap al nord de Portugal emprés a partir del dimecres al matí, uns contra-temps amb la caixa de canvis i les suspensions endarrerien la parella finlandesa deixant al capdavant de la categoria al monegasc Christophe Spiliotis i al francès Freddy Delorme.

En el bucle del nord, el belga Grégoire de Mevius i el seu copilot francès Hervé Sauvage prengueren les regnes de la categoria, si bé per darrera venien pressionant fort els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els quals abans d’arribar a Viseu, ciutat en la que es neutralitzava la tercera jornada, recuperaven la primera plaça aprofitant uns problemes d’embragatge en la parella de Mazda.

La quarta i última etapa del ral·li, la més llarga i dura de totes com si les anteriors no ho haguessin estat prou, es revelaria cruel amb les mecàniques de producció, doncs els finlandesos es veurien privats de la victòria en quan un nou problema aparescut en la seva caixa de canvis, els obligava definitivament a abandonar, servint en safata la primera plaça a Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage que aconseguien imposar-se en la classe.

En clau de campionat, l’abandonament de Christophe Spiliotis i Freddy Delorme, deixava un triple empat al capdavant de la taula a 13 punts, entre els que s’hi trobaven el propi pilot monegasc, el belga Grégoire de Mevius i el suec Stig-Olov Walfridsson.

Carlos Sainz iniciava de forma impecable la seva reconquesta del campionat per a pilots amb la segona victòria consecutiva en dues participacions en el calendari. Immediatament per darrera del pilot madrileny, a 13 punts, s’hi situava el vicentí Miki Biasion, que en el seu haver tenia dos podis en les dues mateixes rondes en les que havia participat, superant a la seva vegada al suec Kenneth Eriksson, guanyador del ral·li de Suècia que veia com Markku Alén li empatava la puntuació en completar el recorregut en cinquena posició.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	40
Massimo Biasion	27
Kenneth Eriksson Markku Alén	20 20

En el campionat de marques, la bona marxa de Carlos Sainz i Luis Moya emplaçava a Toyota al capdavant de la taula del campionat, amb 40 punts, mentre que Lancia s’havia de conformar en acumular dues segones posicions que situaven a la marca torinesa en segona posició a 6 punts dels seus principals rivals. Ford, malgrat tenir tots els seus efectius fora del ral·li abans de completar la primera jornada, seguia ocupant la tercera plaça del campionat, si bé ara ja força més despenjada de les dues marques que tenia per endavant.

Constructor	Punts
Toyota	40
Lancia	34
Ford	14

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres oposats de 1997 centímetres cúbics (92,01 mm diàmetre – 75,10 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Semi-automàtic de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4465 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1390 mm
Distància entre eixos	2540 mm
Pes mínim	1230 kg

Amb el desenvolupament portat a terme en les instal·lacions de Prodrive, el divendres 7 de març de 2007 el Subaru Impreza S12b WRC, anomenat així per allò de no fer servir el 13, feia el seu debut oficial en el mundial de ral·lis tot coincidint amb l’inici de la ronda mexicana del calendari.

Els principals canvis portats a terme en aquesta nova versió de la berlina japonesa residien en el sistema de refrigeració, amb un nou radiador i noves entrades d’aire al capó. Tanmateix la roda de recanvi passava a introduir-se dins l’habitacle, el que permetia redissenyar i millorar el sistema d’escapament.

Petter Solberg i Phil Mills van tenir un inici de ral·li prometedor a Mèxic, guanyant els tres primers trams cronometrats del bucle matinal, però una fuita d’oli a l’equador del bucle de la tarda, obligava als ex-campions mundials a abandonar la prova; els seus companys de formació, Chris Atkinson i Glenn MacNeall, hi aconseguien un cinquè lloc final. Per al primer podi no va caldre esperar gaire, doncs aquest arribava just a la ronda següent, el Ral·li de Portugal, mentre que la primera victòria no va arribar mai.

En total la versió del model nipó va estar defensant els colors de la marca al llarg de 18 esdeveniments de nivell mundial, en els que els seus pilots hi aconseguiren acumular fins a 6 places de podi.

Ogier-Ingrassia guanyaven ral·li i Power Stage amb contundència.

Tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 28è Ral·li de Mèxic finalitzava el diumenge 9 de març de 2014 a León, dins l’estat de Guanajuato. La prova, que atorgava punts en els certàmens reservats a pilots i constructors, així com el WRC-2 i WRC-3, tenia un recorregut format per 22 proves especials cronometrades de 399,93 km de corda, a les que els 26 equips que hi participaven dels 29 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, hi començaven a fer front a partir del dijous 6 de març, només 3 equips cursaven baixa, amb el que l’esdeveniment americà era completat per 23 equips.

Amb una actuació força correcte, Latvala-Anttila donaven un doblet a Volkswagen.

Dins el fantàstic entorn dels carrers i túnels patrimoni de la humanitat de Guanajuato, el ral·li hi arrancava el dijous al vespre amb la celebració d’una breu especial espectacle de 1,01 km de distància en la que els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’hi anotaven el millor temps per 3 dècimes de segon davant els estonians Ott Tänak i Raigo Molder i 4 dècimes vers els seus companys Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula. 2 equips més, el format pels pilots de Citroën de les dues Irlandes Kris Meeke i Paul Nagle així com els seus companys finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es trobaven a menys d’1 segon del liderat.

Després d’aquesta especial espectacle celebrada de cara a la galeria, la primera jornada es completava a partir de l’endemà divendres amb un bucle de 4 trams pels que s’hi competien en dues ocasions i als que se’ls hi afegia una doble passada per una altra especial espectacle albergada als voltants de León. En total la primera etapa arribava fins als 149,63 km cronometrats al llarg d’onze proves especials, en la primera de les quals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es tornaven a adjudicar l’autoria del millor temps per tal de confirmar el seu liderat.

La segona especial del dia, de 44,03 km competitius, tenia un important pes específic; en ella els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson, aprofitant que els Volkswagen Polo R WRC els hi netejaven la pista, s’hi entregaven al 100% per tal de marcar el millor registre i amb ell passar a liderar la taula de temps total de forma provisional. La parella de Citroën celebrava el liderat adjudicant-se la tercera especial del dia aprofitant l’avinentesa, si bé el marge que aquests aconseguien no era massa elevat.

El bucle matinal es tancava amb un altre escratx de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals feien l’entrada al re-agrupament per les assistències a 3,3 segons dels líders de Citroën, mentre que els finlandesos de M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren tercers superant als seus compatriotes de Volkswagen.

En les segones passades per les cronometrades, l’ordre de sortida perdia importància, i així Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven consecutivament de la cinquena fins a la setena prova especial del dia, mentre que en la vuitena i última prova genuïna de ral·li, els francesos marcaven el segon millor temps per darrera dels seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Amb el que la parella campiona mundial de Volkswagen recuperava el liderat just en el tram que l’havien perdut al matí, El Chocolate, amb els seus 44,03 km de distància.

Per darrera, un problema en l’alternador obligava a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a acollir-se al superally en el transcurs de la setena prova especial de la jornada, el que permetia als seus compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila entrar en el podi provisional.

La doble celebració de l’especial espectacle de les afores de León deixava un empat tècnic entre els dos principals aspirants a victòria, és a dir entre Mads Østberg i Jonas Andersson i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, en quan tots dos equips s’hi imposaven en una passada. Tanmateix en la primera passada per l’especial espectacle, els polonesos Robert Kubica i Maciej Sczpaniak, que estaven classificats en una meritosa quarta posició provisional, bolcaven el seu Ford Fiesta RS WRC perdent-hi una mica més de tres minuts i amb ells tota opció a pescar el seu primer podi absolut al mundial.

Des de les afores de León, els participants es dirigien cap al parc tancat on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi feien entrada en la primera posició provisional per 26,1 segons de marge vers Mads Østberg i Jonas Andersson. Els companys d’equip dels líders, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, eren tercers classificats a 42,5 segons d’ells, mentre que força més allunyats d’aquesta lluita s’hi trobaven en quarta posició els britànics de M-Sport Elfyn Evans i Daniel Barritt a 2 minuts i 28,7 segons dels francesos i sota la pressió dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul que es classificaven a 1,5 segons seu.

La jornada sabatina del ral·li tenia en el seu programa 7 especials cronometrades de 170,08 km de distància, llurs dues últimes es corresponien, com en la jornada anterior, a les passades per l’especial espectacle, trobant-se les 5 restants proves cronometrades distribuïdes al llarg de 4 trams enmig de la serra lleonesa.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia obrien forat al capdavant de la taula imposant-se en tots els trams del dia, mentre que en el segon d’ells Mads Østberg i Jonas Andersson es veien forçats a abandonar el ral·li en trencar-hi la suspensió del seu Citroën DS3 WRC arran d’un impacte. Paral·lelament en aquesta segona especial sabatina, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul aconseguien superar a Elfyn Evans i Daniel Barritt en la taula, pel que la coincidència dels esdeveniments deixava a la parella belga de Hyundai en la darrera plaça de podi a gairebé 4 minuts dels líders. Per la tarda els belgues aconseguien classificar-se sistemàticament per davant de la parella britànica de M-Sport, pel que els pilots del fabricant coreà s’afermaven en la tercera posició del podi.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera passada per l’especial espectacle, trencant així la ratxa dels seus companys d’equip, mentre que els reenganxats Kris Meeke i Paul Nagle ho feien en la segona, amb el que s’arribava altre cop al parc tancat de León on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi feien entrada en la primera posició per 1 minut i 3 dècimes de segon de marge vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven les places de podi a 4 minuts i 37 segons del liderat i amb un coixí de 47 segons vers Elfyn Evans i Daniel Barritt.

La tercera i última jornada tenia en el seu programa només 80,22 km cronometrats al llarg de 3 trams i una nova passada per l’especial espectacle. Una distància massa curta per les diferències en segons establertes fins llavors, o dit d’una altra manera, unes distàncies entre els primers classificats massa gran com per a que es poguessin esperar lluites emocionants donada la distància cronometrada que tenien per endavant.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’anotaven la cinquena passada per l’especial espectacle, mentre que en els dos trams següents, on la majoria reservaven pneumàtics de cara al Power Stage final, els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson hi aconseguien dos estèrils escratxs consecutius.

Precisament els companys d’equip d’aquests a Citroën, el nord-irlandès Kris Meeke i l’irlandès Paul Nagle, protagonitzaven un incident en el Power Stage quan la parella tornava a trencar les suspensions del cotxe en sortir-se de la traçada. El seu DS3 WRC queda emplaçat en una escapatòria d’un revolt que es gestionava a alta velocitat, el que obligava a suspendre l’especial durant una mitja hora mentre la grua a entrava a l’especial per retirar el vehicle.

Passat l’incident, els pilots l’afrontaven amb normalitat, aconseguint-hi el millor temps els líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per davant dels seus companys d’equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el tercer millor temps en aquesta especial tan especial, eren els últims en rascar algun punt extra de la seva visita mexicana. Tanmateix, un cop completada l’última de les especials programades, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul coneixien moments tensos que els podien privar del seu primer podi amb Hyundai en quedar-se sense aigua en el circuit de refrigeració, l’anècdota diu que els belgues van reomplir el seu radiador emprant cervesa mexicana, permetent-los fer entrada al parc tancat de León i validar així el seu tercer lloc.

Anècdotes a part, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven els 399,93 km del recorregut programat en un temps final de 4 hores 27 minuts i 41,8 segons, 1 minut i 12,6 segons menys que els seus companys d’equip, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, el que suposava la victòria per a la parella francesa i un doblet per a la marca de Wolfsburg. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul completaven el podi mexicà a 5 minuts i 28,6 segons dels guanyadors, brindant el primer podi mundial a Hyundai.

Amb una mica de cervesa al radiador, Neuville-Gilsoul donaven a Hyundai el primer podi mundial.

En categoria WRC-2 els estonians Ott Tänak i Raigo Molder dominaven els compassos inicials del ral·li, fins i tot la parella es permetia el luxe de marcar un segon temps escratx absolut a l’especial inaugural celebrada pels carrers de Guanajuato, però l’alegria els durava ben poc, doncs la parella accidentava el seu Ford Fiesta R5 en la segona prova especial del divendres, deixant via lliure als ucraïnesos Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin i als italians Lorenzo Bertelli i Mitia Dotta per a que s’immergissin en un duel tancat per la victòria.

En la segona passada per l’especial llarga del divendres, on pel matí s’accidentava Ott Tänak i Raigo Molder, el ral·li es posava una mica més de cara per a Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin en el moment en el que els transalpins Lorenzo Bertelli i Mitia Dotta s’hi deixaven una mica més de 4 minuts en haver-se d’aturar a canviar una roda punxada.

La jornada sabatina i dominical van servir per veure com el pilotatge d’Ott Tänak i Raigo Molder era molt superior al dels demés participants en quan els estonians s’imposaven en totes i cadascuna de les cronometrades del programa, mentre que Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin es limitaven a pilotar amb calma davant els incidents que la resta d’equips anaven patint per assegurar-se finalment la victòria.

En clau de campionat, Yuriy Protasov acumulava ja dues victòries en les tres primeres cites del calendari, amb el que l’ucraïnès es desmarcava al capdavant de la general provisional del campionat amb 60 punts, 16 més que l’italià Lorenzo Bertelli que com el líder, també acumulava tres participacions en la temporada.

Les dues passades per El Chocolate van dictaminar la victòria de Protasov-Cherepin.

En el campionat de pilots, Sébastien Ogier es recuperava de l’ensopegada patida a Suècia amb la victòria al ral·li i al Power Stage, el que permetia al pilot francès sumar 8 punts més que el seu company finlandès Jari-Matti Latvala, i superar-lo en la taula general per 3 punts i per tant recuperar el liderat perdut sobre la neu sueca. Mads Østberg, que no tenia una de les seves millors actuacions a la cita mexicana, aprofitava que el seu compatriota Andreas Mikkelsen tampoc per tal de mantenir-se en la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	63
Jari-Matti Latvala	60
Mads Østberg	32

Volkswagen aconseguia el seu primer doblet de la temporada a la ronda mexicana, amb el que la marca germànica es desmarcava en el liderat del campionat davant el desastrós ral·li que feien els seus rivals de Citroën que de León en sortien amb només 4 punts. Hyundai hi aconseguia la puntuació més alta fins aquell moment, amb el que els coreans escurçaven distàncies vers M-Sport que es mantenia en la tercera posició.

Constructor	Punts
Volkswagen	115
Citroën	60
M-Sport	40