Author: hdr

Una bomba d’aigua irregular, la mateixa dels Citroën, va suposar l’exclusió de Grönholm-Rautiainen i la victòria de Loeb-Elena .

El 32è Ral·li de Xipre era la cinquena prova del calendari del campionat del món de ral·lis, el qual només entregava punts en els certàmens de pilots i marques, motiu pel que en la seva llista d’inscrits només s’hi podien comptabilitzar només 40 equips. D’aquests, 37 emprendrien la marxa des de la pertinent rampa de sortida ubicada a Limassol el dijous 13 de maig de 2004, cap a les 18 proves especials programades en l’itinerari d’una distància total cronometrada de 326,68 km, una corda que el diumenge 16 de maig de 2004, 19 equips participants aconseguien completar sobre un terreny dur, àrid i pedregós.

Sense arribar a brillar especialment, el ral·li de Märtin-Park va ser bo.

L’edició arrancava amb mala maror quan el vaixell que transportava el material dels equips arribava tres dies tard a l’illa oriental mediterrània, amb la conseqüent demora que això suposava per les diferents estructures participants. Afortunadament, pel bé del campionat i dels aficionats, l’esdeveniment va tirar endavant amb una agenda molt apretada.

La primera etapa s’iniciava amb la sortida del parc tancat de Limassol el divendres 14 de maig a les 7 en punt del matí, i aquesta es desenvolupava cap al nord de la ciutat amb un bucle de 3 trams pel que s’hi passava en dues ocasions, matí i tarda, generant així un total de 6 proves especials cronometrades de 121,78 km competitius. Un escull que era el més dur per a les mecàniques en quan contenia l’especial reina del programa, així com les dues cronometrades més lentes de l’itinerari.

Petter Solberg i Phil Mills semblaven estar decidits a repetir la victòria de la temporada anterior i els portadors del dorsal número 1 s’imposaven en la primera prova especial, la reina, tot i acabar-la amb 3 rodes punxades. Els de Subaru aturaven el temps per davant dels dos Peugeot 307 WRC dels finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que els seguien a 1,8 segons i 4,6 segons respectivament. Mentre que sense saber com, els belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot, perdien tots els cargols d’una roda i aquests causaven la primera baixa d’entitat del ral·li.

Amb només una roda de recanvi, i per tant 2 rodes sense pressió d’aire, els campions del món en vigència s’imposaven en la següent prova especial, la segona, mentre que els dos companys de Peugeot s’intercanviaven les posicions. Carlos Sainz i Marc Martí, amb el seu segon quart millor temps consecutiu conservaven aquesta posició, si bé per no massa marge amb el Ford Focus RS WRC’04 de Markko Märtin i Michael Park, encarregat de portar a terme l’àrdua labor d’obrir pista.

Sébastien Loeb i Daniel Elena esdevenien la referència en la taula de temps en l’última especial del bucle matinal, si bé la poca corda cronometrada d’aquesta no deixava lloc a grans diferències ni canvis de posicions, amb el que l’entrada al reagrupament per a les assistències es produïa amb Petter Solberg i Phil Mills al capdavant de la classificació amb 4,9 segons de marge amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i per 15,7 segons amb Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Carlos Sainz i Marc Martí restaven a les portes del podi a 32,6 segons dels líders i per 8,0 i 8,3 segons de marge vers Markko Märtin i Michael Park, i Sébastien Loeb i Daniel Elena respectivament.

A la represa, en les segones passades per les especials del matí, les roderes que havien deixat els participants al seu pas eren considerables, motiu pel qual el Subaru Impreza S10 WRC de Petter Solberg i Phil Mills es trobava grans quantitats de sorra i pedres a la traçada. Aquestes bloquejaven el radiador d’aigua del seu cotxe, provocant que el motor entrés en el mode de seguretat i que la parella en concedir 4 minuts, s’acomiadés de la primera posició. El testimoni el recollien els homes de Peugeot, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, amb problemes amb el canvi, queien a l’abast dels tercers classificats, Carlos Sainz i Marc Martí, en estar separats per només 6 dècimes de segon.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen també van començar a patir problemes de canvi, concretament d’embragatge a partir de la cinquena prova especial, amb el que els finlandesos de la casa del lleó no podien atacar amb la convicció que voldrien els revolts. Sébastien Loeb i Daniel Elena guanyaven aquesta cinquena prova especial i gràcies a aquest resultat, els de Citroën superaven a Markko Märtin i Michael Park per fer-se amb la quarta posició. Carlos Sainz i Marc Martí per la seva banda, amb problemes d’excessiva degradació dels seus pneumàtics, no podien atacar la segona plaça de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i aquests s’escapaven lleugerament, mentre que els campions mundials concedien novament 4 minuts.

Ja en la darrera prova especial de la jornada, la més curta de totes les de l’edició, Markko Märtin i Michael Park s’imposaven per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que en seguir acusant els problemes de desgast de goma, els espanyols Carlos Sainz i Marc Martí cedien de cop dues posicions als dos equips esmentats.

En tocar 3 quarts de 10 de la nit, els 30 participants que aconseguien completar l’escull començaven a enfilar cap al parc tancat de Limassol, en el que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi entraven com els líders provisionals per 10,7 segons de marge amb els seus companys Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven les posicions de podi a 20,1 segons dels líders i per 9 dècimes de segon de marge amb Markko Märtin i Michael Park, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí tancaven el grup capdavanter a 26,7 segons del lideratge. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, sisè amb el segon dels Subaru Impreza S10 WRC, poc tenia a fer a més de 2 minuts i mig dels seus compatriotes de Peugeot.

Seguint el patró de la primera jornada, és a dir un bucle de 3 trams a doble passada, el dissabte a partir de 3 quarts de 8 del matí s’inicava la segona etapa del ral·li. Una etapa que veia reduïda la seva corda competitiva vers l’anterior, amb 109,56 km cronometrats que es desenvolupaven cap a l’oest del centre neuràlgic de l’edició i que finalitzaven amb el retorn al parc tancat a les 9 del vespre.

Havent perdut 10 minuts en el bucle post meridional del divendres, Petter Solberg i Phil Mills van sortir a per totes en la jornada sabatina i els de Subaru s’imposaven en les dues primeres proves especials del programa de l’etapa. Tanmateix en el transcurs de la segona cronometrada del dia, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen es quedaven sense la segona velocitat en la seva caixa de canvis de 4 i la segona parella finlandesa de Peugeot queia fins la quarta posició, per estar a l’abast de Carlos Sainz i Marc Martí, els quals seguien maleint l’elecció de pneumàtics feta 3 setmanes abans. 

El segon lloc de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen el prenien Markko Märtin i Michael Park per 2,4 segons de marge amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, després de que els pilots de Ford aturessin el cronòmetre amb el segon millor registre en l’especial central del bucle, però els de la casa dels dos galons tancaven l’escull matinal amb una victòria de tram que situava a la parella en la segona posició provisional a l’entrada al reagrupament de Limassol. Paral·lelament, els seus companys Carlos Sainz i Marc Martí rendibilitzaven l’avaria dels seus rivals de Peugeot i els espanyols es feien amb la quarta plaça.

En tornar a passar pel bucle,els resultats es repetien com si una dogma hagués estat establerta, Petter Solberg i Phil Mills s’imposaven en la primera prova de l’escull per davant de Markko Märtin i Michal Park que compartien ex-aequo la plaça amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que la cronometrada següent era neutralitzada arran de l’accident d’Antony Warmbold i Gemma Price.

Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la darrera cronometrada sabatina per davant dels líders de la provisional, amb el que el retorn a Limassol es produïa a les 9 del vespre amb els 3 equips inquilins de les posicions de podi bastant ben definits. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren líders per 22,9 segons de marge amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Markko Märtin i Michael Park tancaven aquestes posicions a 33,6 segons dels primers classificats. Carlos Sainz i Marc Martí, a 1 minut i 20,3 segons dels finlandesos de Peugeot, quedaven pràcticament descartats de les posicions d’honor tret d’avaries o accidents.

Mitja hora abans del trenc d’alba, a 1 quart de 6 del matí, els 24 equips participants que havien aconseguit superar la segona etapa del ral·li afrontaven els darrers 95,34 km cronometrats de l’itinerari, una distància que novament es trobava distribuida al llarg de 6 proves especials resultants de passar matí i migdia per un bucle de 3 trams.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven en les dues primeres proves cronometrades del dia, sent especialment rellevant l’escratx del primer tram dominical, en el que els finlandesos aconseguien endosar una vintena de segons als seus rivals gràcies a una munta de pneumàtics un xic arriscada en unes condicions lliscants.

Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven el bucle matinal amb una altra victòria parcial de tram per tan sols 1 dècima de segon de diferència amb els líders, els quals entraven al parc d’assistències de Limassol havent pràcticament duplicat les distàncies amb els seus principals perseguidors.

Els resultats de la segona passada per l’escull no diferien massa dels de la primera, si bé les distàncies no eren tan abultades entre els principals tenors del certamen i de l’esdeveniment, amb el que quan mancava 1 minut per 1 quart de 3 de la tarda els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen certificaven la seva victòria a la 32ena edició del Ral·li de Xipre en completar els 296,35 km competitius en un temps de 4 hores 58 minuts i 44,5 segons. Sébastien Loeb i Daniel Elena pujaven al segon graó del podi en invertir 54,0 segons més que els guanyadors, mentre que Markko Märtin i Michael Park el tancaven a 1 minut i 9,1 segons dels primers classificats.

Emperò, en les verificacions tècniques posteriors al ral·li, els comissaris van trobar que en els cotxes del grup PSA s’hi empraven uns materials plàstics en la bomba d’aigua que no semblaven estar conformes amb la fitxa d’homologació. 

Al cap de 9 dies, la FIA es reunia a París i allà el màxim estament regulador va decidir excloure únicament als Peugeot, pel que finalment el guanyador del ral·li passava a ser l’alsacià Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, seguits de 15,1 segons per l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park. El madrileny Carlos Sainz i el català Marc Martí tancaven de rebot el podi xipriota a 2 minuts i 24 segons del temps dels seus companys de formació.

La exclusió dels Peugeot, va permetre a Carlos Sainz i Marc Martí tornar al podi xipriota.

En el campionat de pilots, aquesta suposava la tercera victòria de l’any per a Sébastien Loeb, amb el que l’alsacià aconseguia llevar la primera posició de la general provisional i per tan sols un punt al pilot estoni Markko Märtin. Petter Solberg per la seva banda, treia petroli de les exclusions dels Peugeot i acabava el ral·li en quarta posició després d’haver superat en la penúltima especial al seu company d’equip Mikko Hirvonen, els punts aconseguits i el zero de Marcus Grönholm deixaven al noruec en tercera posició, mentre que el finlandés d’haver pogut ser primer, queia fins la quarta plaça.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	35
Markko Märtin	34
Petter Solberg	28

En el certamen de constructors, Citroën feia una passa endavant de cara a revalidar el títol gràcies a instal·lar els seus dos cotxes en el podi, quedant-se a només un punt del lideratge provisional que seguia ostentant l’equip Ford. Subaru per la seva banda sumava uns valuosos 9 punts gràcies al quart i cinqué lloc de Petter Solberg i Phil Mills i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen respectivament, el que permetia als nipons superar en la taula als sancionats de Peugeot.

Constructor	Punts
Ford	55
Citroën	54
Subaru	40

Bernard Darniche i Alain Mahé van dominar de cap a peus la prova africana.

Cinquena prova en el calendari del 1r campionat del món de ral·lis, la 16ena edició del Ral·li de Marroc finalitzava el diumenge 13 de maig de 1973 a Casablanca. La prova estava composada per onze especials de superficie mixta, és a dir trams d’asfalt, trams de terra i trams d’asfalt i terra, que totalitzaven 1258 km de lluita contra el cronómetre. Dels 71 equips inscrits a la prova, 65 varen iniciar el recorregut des de Rabat i només 12 van aconseguir completar un dels ral·lis més durs del calendari.

Bob Neyret i Jacques Terramorsi van poder treure rendiment al seu DS23 en arribar a la terra.

En relació amb edicions anteriors del ral·li, la de 1973 va ser suavitzada substancialment, reduint d’entrada la distància de les especials que es celebraven alhora que s’eliminaven totalment les proves de velocitat nocturnes, si bé sovint els pilots arribaven al parc tancat de nit després d’estar hores i hores competint per les pistes semi-desèrtiques del país i sota una calor sofocant.

El dimarts 8 de maig tenien lloc les verificacions dels equips inscrits a Casablanca, des d’on els autoritzats a competir enllaçaven cap a Rabat, ciutat en la que l’endemà dimecres dia 9 a les 8 del matí es donaria al tret de sortida a la primera etapa, composada per 4 trams cronometrats de 195 km de distància. De les 4 proves programades, destacava especialment per la seva duresa la primera, de 95 km per pistes molt pedregoses, sent les tres restants sobre asfalt. Els pilots oficials d’Alpine Bernard Darniche i Alain Mahé van ser dels primers participants de renom en provar la duresa de la prova quan topaven contra una vaca i malmetien lleugerament el tren davanter del seu A110 1800, malgrat aquest incident, la parella francesa aconseguia marcar l’escratx en aquesta primera especial cronometrada el que lógicament situava a Bernard Darniche i Alain Mahé en primera posició, seguits dels seus companys d’equip Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier que pilotaven la versió 1600 de l’A110.

Bernard Darniche i Alain Mahé van aconseguir imposar-se també en les tres següents cronometrades, ja sobre asfalt, d’aquesta primera etapa, el que certificava la seva posició de privilegi, mentre que per darrera seu Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier marcaven sempre el segon millor temps, arribant així a la neutralització de Fes en segona posició a gairebé dos minuts dels seus companys d’equip. Els locals Jean Deschaseaux i Jean Plassard es trobaven més cómodes sobre la terra que no sobre l’asfalt amb el seu Citroën DS23, peró tot i així els marroquins completaven el podi provisional al terme de la primera etapa per davant del segon Alpine A110 1800 de Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial.

A part de l’incident amb una vaca per part de Bernard Darniche i Alain Mahé, en aquesta primera etapa es començaren a succeïr els primers contra-temps i abandonaments, Shekhar Mehta i Geraint Phillips trencaven el cable de l’accelerador del seu Datsun 240 Z, el que obligava a la parella kenyano-britànica a fer una reparació d’emergència situant un segon cable per l’exterior del cotxe traduint-se en una enorme quantitat de temps perdut pels guanyadors del passat Safari Rally, que en aquesta ocasió competien amb una unitat emprada al RAC britànic i força menys modificada que la utilitzada al ral·li kenyà.

Les suspensions del Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Atso Aho cedien a la duresa de les pistes marroquines, si bé l’incident no enviava a la parella finlandesa cap al parc tancat abans d’hora, l’averia els allunyava de les primeres posicions, averia similiar que afectava també als FIAT 124 Abarth Spider de Björn Waldegård i Fergus Sager i Rauno Aaltonen i John Davenport. Entre els que si que es veien abocats a l’abandonament es trobaven els pilots de Peugeot Timo Mäkinen i Henry Liddon per una averia en el seu embragatge així com els portuguesos Francisco Ramaozinho i José Bernardo que trencaven la transmissió del seu Citroën GS.

La segona etapa, que conduia als participants fins a Marrakech, estava composada per només dues especials cronometrades de 175 i 205 km respectivament, en la primera d’elles Bernard Darniche i Alain Mahé aconseguien el seu cinquè escratx consecutiu mentre que Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier tenien un contra-temps quan se’ls hi trencava una boixa del seu Alpine que obligava als seus mecànics a fer una reparació dins l’especial. Jean Desheseaux i Jean Plassard trencaven la suspensió frontal del seu DS23 i malmetien la direcció el que suposava que els pilots marroquins es deixessin una hora i mitja en el tram reparant el seu cotxe alhora que més endavant els queia una bona penalització en arribar tard al control horari.

Ja en la segona especial cronometrada del dia, i donant fe que el seu Alpine A110 estava en plenes facultats, Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier marcaven el seu primer escratx a la prova trencant així amb l’hegemonia dels seus companys d’equip, mentre que els pilots francesos de Renault Jean-François Piot i Jean de Alexandris aconseguien marcar el segon millor registre, que combinat amb el quart millor temps de la primera prova del dia, situava al seu R12 Gordini en segona posició provisional, si bé a gairebé 15 minuts dels líders destacats que seguien sent Bernard Darniche i Alain Mahé. A poc més d’un minut dels pilots del rombe s’hi trobaven Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial que gràcies a un bon crono en la primera cronometrada, pujaven posicions.

Les averies d’alguns dels pilots capdaventers deixava el Citroën DS23 de Robert Neyret i Jacques Terramorsi en quarta posició a l’arribada a Marrakech, amb gairebé 5 minuts d’avantatge vers Björn Waldegård i Fergus Sager, que continuaven el seu via crucis amb les suspensions del 124 Abarth Spider, mentre que Shekhar Mehta i Geraint Phillips es veien obligats a avançar a diversos participants en plena especial a causa de la seva posició de sortida tan endarrerida. Entre els abandonaments registrats al llarg del dia destacava el de Claude Laurent i Jacques Marche en trencar-se una subjecció dels semi-eixos del seu GS.

Ja en el sud del país, els 37 participants que quedaven en actiu es disposaven a afrontar la tercera etapa, amb les clàssiques especials rudes i pedregoses que tanta fama havien donat a la prova africana i sota una calor molt intensa. En la primera especial, que a diferència dels restants trams del dia es celebrava en tres quartes parts del seu quilometratge sobre una carretera d’asfalt que ascendia fins als 2000 metres d’alçada, Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier continuaven recuperant el temps cedit en la jornada anterior marcant el millor temps mentre que Hannu Mikkola i Atso Aho engruixaven la llista d’abandonaments en fer malbé l’embragatge del seu Peugeot 504 en intentar tornar-lo a posar a la carretera de la que s’havien sortit.

La segona i tercera especial cronometrada de la jornada tancaven l’etapa, sent ja aquestes dues integrament sobre pistes de terra i on destacava especialment la segona, vuitena en el programa del ral·li, amb els seus 200 km de distància que unien Irhem amb Foum Zguid. No tant pels cronos registrats, amb un domini aclaparador dels Citroën DS23 que en aquestes condicions semblaven trobar-se en el seu lloc ideal, sino per la debacle que es va produir en forma d’abandonaments Tony Fall i Mike Wood havien de fer les maletes abans d’hora en malmetre la suspensió frontal del seu Peugeot 504, mentre que Rauno Aaltonen i John Davenport ho feien en trencar-se la direcció després de patir l’enèssim problema de suspensions en el seu FIAT 124 Abarth Spider.

També en aquesta segona especial cronometrada, el ral·li perdia a Shekhar Mehta i Geraint Phillips, quan el pilot kenyà perdia el control del seu Datsun 240 Z i donaven fins a quatre voltes de campana, peró si hi havia un abandonament que destacava per sobre dels altres, aquest era el de Jean-François Piot i Jean de Alexandris, quan els francesos semblaven estar en el bon camí per tal d’assegurar-se la seva segona posició, veien com un triangle de la suspensió del seu Renault 12 Gordini es trencava i els deixava fora de competició.

Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, que aconseguien guanyar la darrera especial cronometrada del dia amb el seu Alpine A110 1800, pujaven fins a la segona posició gràcies a l’abandonament de Jean-François Piot i Jean de Alexandris a la darrera neutralització del ral·li, donant momentàniament un doblet als petits coupés blaus francesos seguits d’un trio de Citroën DS23, que a la seva vegada aconseguien superar el FIAT 124 Abarth Spider de Björn Waldegård i Fergus Sager que seguia patint incomptables problemes de suspensions.

La quarta i última etapa estava composada per només 2 proves cronometrades, la primera de 20 km de distància, es celebrava sobre asfalt, terreny en el que els tres Alpine A110 van poder treure el seu màxim rendiment i encapçalar la taula de temps per davant de la competència, en el que era el tercer i últim escratx per part de Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier. Peró el panorama va fer un gir de 180º en la segona i última especial cronometrada, de 236 km de distància sobre terra, on el domini va ser per part dels Citroën DS23 que ocupaven els 4 primers llocs de la classificació del tram, sent el millor temps pels locals Jean Descheseaux i Jean Plassard. Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, tot i ser l’Alpine més ràpid en el tram, el completaven en sisena posició a 13 minuts i mig de l’escratx, el que suposava que els pilots de l’A110 1800 perdien la segona posició en favor dels francesos Robert Neyret i Jacques Terramorsi. Peró l’infortuni no acabava aquí, doncs en els 300 km d’enllaç entre dos controls horaris, els pilots se sortien de la pista i perdien 25 minuts el que provocava que tots els Citroën DS23 tret del dels marroquins autors de l’escratx, superaven a Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial en la taula general de temps.

Arribats de nou a Casablanca, Bernard Darniche i Alain Mahé entraven com a guanyadors de la prova, gràcies a un domini absolut en els cronos de la primera meitat de la prova i una regularitat alta en la segona, que els permetia completar els 1258 km de distància amb un temps total de 15 hores 1 minut i 22 segons. Robert Neyret i Jacques Terramorsi completaven els onze trams cronometrats en segona posició a 18 minuts i 42 segons dels pilots d’Alpine mentre que els austríacs Richard Bochnicek i Sepp-Dieter Kernmeyer ho feien en tercera posicó a 33 minuts i 15 segons dels guanyadors.

Una errada de Nicolas-Vial, situava al DS23 Grup 1 de Bochnicek-Kernmeyer al podi.

Alpine sumava en terres marroquines la seva tercera victòria de la temporada en cinc proves, amb el que la marca de Dieppe anava llençava de cara al títol amb 72 punts, ja a més de dues victóries dels seus immediats perseguidors, FIAT, que a la prova es van fer un bon fart de recollir problemes i no podien més que sumar 6 punts amb el sisè lloc de Björn Waldegård i Fergus Sager. Citroën per la seva banda pujava fins la tercera posició provisional davant el zero de Datsun.

Constructor	Punts
Alpine	72
FIAT	28
Citroën	27

Béguin-Lenne aconseguien la seva primera victòria mundial gràcies a la major potència del seu M3.

Amb la ciutat d’Ajaccio com escenari, el dissabte 9 de maig de 1987 finalitzava el 31è Tour de Corse, cinquena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, i l’única disputada integrament sobre asfalt donat el caràcter hivernal del Monte-Carlo. Complint amb les mesures establertes per la FISA per tal d’incrementar la seguretat de la prova, desencadenades arran de l’accident mortal de Henri Toivonen i Sergio Cresto un any abans a Còrsega, el recorregut del ral·li es va veure reduit a 24 trams de 618,20 km totals cronometrats, conservant això si les 3 etapes que rodejaven tota l’illa mediterrània. El ral·li, que entregava punts en els campionats de pilots, constructors i producció, comptava en la seva llista d’inscrits amb 103 equips, dels que 95 prendrien la sortida el dijous 7 de maig a la mateixa capital insular. 35 dels equips participants aconseguirien completar el recorregut.

Amb un bon clima, el major pes de la tracció integral va ser un handicap per a Loubet-Vieu.

D’Ajaccio els participants en sortien a les 8 en punt del matí del dijous per mitjançant 232,25 km competitius al llarg de 9 trams cronometrats, arribar fins a Bastia 12 hores més tard, en el camí els organitzadors disposaven de tres neutralitzacions breus, d’uns 20 minuts cadascuna, a Porto-Vecchio, Zonza i Corte respectivament que amb prou feines deixaven marge als mecànics com per poder treballar i reparar les averies que es poguessin produir en unes carreteres molt exigents per als turismes.

Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne van dominar els primers compassos de l’etapa, treien profit de la major potència del seu BMW M3, els francesos marcaven tres escratxs en les quatre primeres especials cronometrades del ral·li que conduïen fins al regarupament de Porto-Vecchio, sent l’escratx de la tercera cronometrada per al Renault 11 Turbo dels seus compatriotes Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, els quals després del bon paper ofert a Portugal, estaven disposats a presentar candidatura a la victòria. Els del rombe entraven a la neutralització fitxant a 20 segons del lideratge, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli eren tercers a 33 segons de la parella del BMW. Els dos Lancia oficials els seguien a 50 segons i 1 minut i 20 segons amb Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu per davant de Bruno Saby i Jean-François Fauchille.

Però a la sortida de Zonza, una tempesta, amb pedra inclosa, en la disputa de la cinquena especial cronometrada va agafar a molts dels pilots d’improvist amb les rodes de sec muntades, el que deixava especialment inoperants als cotxes de dues rodes motrius, mentre que els Lancia Delta HF 4WD, advertits pel seu helicòpter que el temps estava canviant, sortien més airosos del contra temps en disposar de tracció integral i muntar pneumàtics retallats o de pluja en el cas de Massimo Biasion i Tiziano Siviero. Sorprenentment el millor temps al tram l’aconseguia un Renault 5 GT Turbo de Grup N, el pilotat per Claude Balesi i Jean-Paul Cirindini, amb la millora de les condicions, però més enllà de l’anecdota, la tempesta va propiciar un canvi de líder a la prova, deixant la primera posició per al Lancia Delta HF 4WD del pilot local Yves Loubet i el seu copilot Jean-Bernard Vieu, mentre que els pilots de Renault Jean Ragnotti i Pierre Thimonier s’acomiadaven de bona part de les seves opcions a victòria en patir una sortida de pista que els provocava una punxada i els portava a completar l’especial a molt baixa velocitat.

Amb la millora de les condicions meteorològiques i per tant amb el ferm sec, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne aconseguien sumar dos escratxs més en el seu haver en les quatre últimes especials cronometrades de l’etapa, mentre que els altres dos millors registres eren per al Lancia Delta HF 4WD oficial de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, darrers guanyadors de la prova amb Peugeot. Aquests dos darrers escratxs aconseguits pels pilots del BMW, permetien establir un gap de 12 segons a la neutralització de Bastia entre ells, segons per llavors, i els líders provisionals de la prova, que seguien sent Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu. Mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille rebien una penalització de 2 minuts per retard en el control horari a causa d’una averia en el seu diferencial central, amb el què els bons registres dels francesos quedaven en no res.

Els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, no van entrar en cap moment en el duel que estaven protagonitzant els seus col·legues francesos, tot i això la parella oficial de Lancia completava la primera jornada en tercera posició a 1 minut i 36 segons dels seus companys d’equip, en el que era una zona tranquila de la taula, doncs el quart classificat a Bastia era el Ford Sierra RS Cosworth de Didier Auriol i Bernard Occelli, el qual es trobava a 3 minuts i 40 segons després de concedir més de 3 minuts en la novena i última prova especial de l’etapa a causa d’una averia en el turbo. Per darrera seu s’hi trobaven Bruno Saby i Jean-François Fauchille i Carlos Sainz i Antonio Boto a només 5 i 13 segons del seu temps acumulat.

Entre les baixes abundants d’aquesta primera jornada, només 59 equips l’aconseguien completar, destacaven les del Mercedes-Benz 190 de Bernard Darniche i Alain Mahé, així com la del Ford Sierra RS Cosworth de Kalle Grundel i Terry Harryman, els quals no arribaven ni a completar ni una especial cronometrada del ral·li, en perdre una roda els pilots de l’estrella i per accident els de l’oval. Guy Fréquelin i Christian Gilbert engruixaven aquesta llista en trencar el motor del seu Opel Kadett GSi en la cinquena especial cronometrada mentre que el segon dels Ford Sierra RS Cosworth, pilotat pels suecs Stig Blomqvist i Bruno Berglund, ho faria en sobrepassar el màxim permés en les assistències de final de jornada a Bastia per una averia en el turbo.

Per tercer any consecutiu, la història del Tour de Corse es veia marcada per la defunció d’un pilot, si bé en aquesta ocasió es tractava d’un equip no professional. Quan restaven 1,5 km per completar la última especial cronometrada del dia, el Peugeot 205 GTi pilotat pels locals Jean Marchini i Jean-Michel Argenti patia una sortida de pista a conseqüència de la qual el cotxe queia uns 50 metres avall, mentre el pilot era evaquat amb ferides de consideració, el copilot hi perdia la vida a l’instant.

Divendres es programava íntegrament la segona etapa del ral·li, amb sortida de Bastia a les 9 en punt del matí, els pilots tenien per davant un escull format per 8 proves especials cronometrades de 205,37 km de distància i un reagrupament a Corte, per tal d’arribar a Calvi a partir de les 6 de la tarda, punt final de la jornada.

A la sortida de Bastia, Jean Ragnotti i Pierre Thimonier muntaven un nou compost per a competició de Michelin que permetia als pilots del rombe encadenar els quatre primers escratxs de manera consecutiva, però en la cinquena cronometrada novament una tempesta agafava als guanyadors de l’edició de 1985 amb les rodes equivocades, el que provocava una sortida de pista i perdre uns 40 segons. En les tres últimes especials de la jornada abans d’arribar a la neutralització de Calvi, les carreteres gaudien d’un estat del ferm força millor que les 5 anteriors i els de Renault no van poder fer res per aturar la major potència del BMW M3 de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, que s’adjudicaven el millor temps en tots tres trams per tres segons millors temps aconseguits per Jean Ragnotti i Pierre Thimonier.

Pel que fa als interessos de Lancia la jornada començava malament des d’un primer moment, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, líders provisionals del ral·li, patien problemes amb els seus pneumàtics, facilitant que al terme de la segona especial cronometrada la seva posició fos presa per Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, a més a més, la major lleugeresa del BMW i la seva major potència, van facilitar que en unes condicions de sec, els pilots s’anessin distanciant irremeiablement dels seus cronos. D’altra banda, i en aquest mateix segon tram cronometrat, Bruno Saby i Jean-François Fauchille es veien obligats a abandonar el ral·li en agreujar-se el seu problema amb la transmissió.

Tot plegat deixava a Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne a l’arribada a Calvi amb un marge d’1 minut i 54 segons vers el Lancia Delta HF 4WD d’Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, un marge prou comfortable en la vigilia de la tercera i última etapa, mentre que Massimo Biasion i Tiziano Siviero corrien una sort similar a la dels seus companys d’equip, cedint pràcticament dos minuts vers els homes de Prodrive i acabavant l’etapa a 3 minuts i 22 segons d’ells, si bé conservaven la tercera posició provisional a 1 minut i 53 segons i 2 minuts i 26 segons per davant dels dos Renault 11 Turbo oficials de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier i de François Chatriot i Michel Perin, després de que tan el Ford Sierra RS Cosworth de Didier Auriol i Bernard Occelli, com el de Carlos Sainz i Antonio Boto es veiessin endarrerits per problemes de suspensió en el seu respectius trens posteriors.

Dissabte a les 8 del matí es donava el tret de sortida als últims 7 trams cronometrats, els quals permetien arribar al punt de sortida de l’edició, Ajaccio, a partir de 2 quarts de 5 de la tarda. Amb una corda competitiva de 181,60 km, aquesta última etapa era la més curta de totes 3 que formaven part de l’itinerari de l’edició.

Reinant unes bones condicions climatològiques, Jean Ragnotti i Pierre Thimonier es llençaven a un atac desenfrenat en vistes de poder trepitjar podi. Els pilots de Renault es van adjudicar 6 escratxs, i en la tercera especial cronometrada de la jornada, on l’escratx va ser pels líders Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, els del rombe marcaven el segon millor temps a 3 segons dels seus compatriotes. Tot i l’enorme esforç fet pel virtuós i carismàtic pilot al llarg de la jornada, finalment es varen quedar a les portes del seu objectiu per només 13 segons, la distància que separava a la conclusió de la prova a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier de Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Per davant Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne es van dedicar a administrar l’avantatge aconseguit, sobretot a partir de l’equador de l’etapa, impedint així que la diferència de temps entre el seu BMW i els dos Lancia oficials que el seguien fos més abultada al final de la prova, més quan a manca de 5 km per completar el recorregut del ral·li Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu tenien un moment delicat en trencar-se un espàrrec del seu canvi de marxes quedant el seu cotxe clavat en tercera velocitat. Tot i l’ensurt, els pilots francesos conservaven per ben poc la seva segona posició enfront dels seus companys d’equip italians.

A l’arribada Ajaccio el dissabte 9 de maig a 2 quarts de 5 de la tarda, el 31è Tour de Corse es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, la parella cobria els 618,20 km cronometrats del programa amb un temps final de 7 hores 22 minuts i 30 segons, el que suposava la primera victòria mundial del veterà pilot francès. Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu completaven el recorregut en segona posició a 2 minuts i 8 segons de diferència vers els guanyadors de la cita, mentre que Massimo Biasion i Tiziano Siviero completaven el podi a 2 minuts i 28 segons del millor registre.

Biasion-Siviero van ser uns expectadors d’excepció del duel francès.

En la categoria reservada als cotxes de producció, Patrick Bernardini i José Bernardini van ser els primers líders de la categoria, però en la setena prova especial del primer dia, els corsos es van veure privats d’un nou èxit a la ronda i quan eren sólids líders de la classe a causa d’una averia en la caixa de canvis del seu BMW M3, la qual els obligava a abandonar el ral·li. El testimoni el prenien per llavors uns altres pilots corsos, Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini, els mateixos de l’escratx absolut en la cinquena especial cronometrada, mentre que un altre dels pesos pesants de la classe, Jean-Pierre Deriu i Joël Mariani, es veien endarrerits en la sisena prova del dia, una abans del canvi de lider, per problemes d’embragatge en el seu Renault 5 GT Turbo.

Així doncs, a l’arribada a Bastia Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini gaudien de 3 minuts i 44 segons de marge en la primera posició provisional de la classificació vers l’Alfa-Romeo 75 Turbo de Laurent Albertini i Ange Pasquali, els quals no havien pogut fer unes àmplies jornades de reconeixements, mentre Jean-Pierre Deriu i Joël Mariani eren tercers a 4 minuts i 19 segons.

Aquests últims es trobaven retallant distàncies amb els líders en els compassos inicials de la segona etapa, 1 minut i 12 segons després de disputar-se 3 proves especials, quan sobtadament un sobre escalfament del motor del seu cotxe els obligava a abandonar la competició, amb el que Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini veien instantàniament duplicat el seu marge de confiança vers el segon classificat, l’Alfa Romeo 75 Turbo de Laurent Albertini i Ange Pasquali, un coixí de segons que seguiria creixent fins a l’arribada a Calvi on s’hi establia un gap de 8 minuts i 18 segons.

En el transcurs de la tercera i última etapa, uns problemes d’alternador així com un turbo capriciós van afectar als líders, si bé el gran marge de segons del que gaudien en aquells instants, els va salvaguardar de perdre la plaça. Així doncs, en completar-se les 24 proves especials del programa, finalment Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini es feien amb la victòria per 4 minuts i 14 segons de marge amb Laurent Albertini i Ange Pasquali i per 8 minuts i 40 segons amb Jean-Claude Torre i Patrick de la Foata.

A efectes de campionat, el cors era el quart pilot en guanyar un esdeveniment del calendari del campionat reservat als Grup N, si bé tret d’Alessandro Fiorio, cap d’ells semblava tenir continuitat en el certamen. El pilot italià, absent a la prova, seguia liderant la taula provisional amb 33 punts acumulats en les tres primers proves del calendari que havia participat, mentre que els seus més immediats perseguidors, Bertrand Balas, Sören Nilsson i Claude Balesi, en portaven 13 en haver guanyat al Monte-Carlo, Suècia i Còrsega respectivament.

Balesi-Cilindrini aconseguien l’escratx en la cinquena cronometrada i la victòria en Grup N.

Després de la celebració del Tour de Corse, la lluita per la primera posició de la general del campionat de pilots quedava força tancada. Si bé Juha Kankkunen conservava la primera posició del campionat, el seu company d’equip Miki Biasion restava a tan sols 2 punts d’ell, mentre que Jean Ragnotti trencava el domini dels pilots de Lancia en pujar fins la tercera plaça en detriment de Markku Alén, absent també a la prova on precisament havia aconseguit la victòria els anys 1983 i 1984.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	37
Miki Biasion	35
Jean Ragnotti	31

En la taula del campionat de constructors, tot i que la victòria s’escapava per segona cita consecutiva, Lancia seguia encapçalant la provisional alhora que es distanciava encara més dels seus més immediats perseguidors, Audi, els quals no eren presents a la cita corsa. Volkswagen, que només sumava 1 punt a la prova després de l’abandonament de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, seguia tancant el podi provisional alhora que seguia liderant entre els dues rodes motrius.

Constructor	Punts
Lancia	74
Audi	48
Volkswagen	41

Auriol-Occelli aconseguien un hat-trick a Còrsega.

El 34è Tour de Corse suposava la quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb la ciutat d’Ajaccio com a escenari per la cerimònia de sortida i final, posava punt i final a la present edició el dimecres 9 de maig de 1990. El ral·li, amb les seves 30 especials cronometrades de 602,25 km de distància, rodejava pràcticament tota la illa i amb puntuabilitat en els certàmens reservats per a pilots, constructors i producció elevava la llista d’inscrits fins a 97 equips, dels que 94 iniciaven la prova des de la rampa de sortida el diumenge 6 de maig i 48 d’ells aconseguien completar el recorregut.

Un incident greu en la segona jornada va fer perdre bona part de les opcions de Sainz-Moya.

La primera etapa, pràcticament un pròleg, estava composada per 4 especials cronometrades als voltants d’Ajaccio, ciutat a la que s’hi arribava per neutralitzar aquesta primera jornada. Els pilots locals de Lancia Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni així com els de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya marcaven el mateix temps de la primera especial cronometrada, pel que els dos equips esdevenien líders ex-aequo, ja en la segona especial cronometrada, la parella corsa aconseguia superar per 1 segon a la espanyola i restaven com a líders en solitari.

El seu liderat peró va ser efímer, doncs en el tercer tram que es celebrava, una averia en la direcció assistida, vital en les virades carreteres corses, així com en l’alternador, feia cedir de l’ordre de mig minut a la parella local de Lancia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, aconseguien marcar el seu segon escratx de la jornada i recuperar el liderat de la prova ara de forma individual. Aquesta no seria l’únic revés per als pilots favorits en aquesta tercera prova cronometrada, doncs els pilots francesos de l’equip privat Lancia-Fina Bruno Saby i Daniel Grataloup acabaven el tram sobre la llanda després de punxar la roda frontal dreta, cedint també mig minut vers la parella de Toyota.

En la quarta i última cronometrada arribava l’hora dels guanyadors de les dues últimes edicions, Didier Auriol i Bernard Occelli, que amb el seu primer escratx aconseguien retallar en 6 segons les diferències que els separaven vers Carlos Sainz i Luis Moya. Si bé la parella de Toyota conservava el liderat a la neutralització d’Ajaccio, aquest era només per 3 segons de diferència vers el Lancia de Didier Auriol i Bernard Occelli. François Chatriot i Michel Perin, en pilotar un BMW M3 de propulsió, es van veure perjudicats per les pluges intermitents caigudes al llarg de la jornada, completant la primera etapa en tercera posició a 20 segons dels líders i amb només 1 segon d’avantatge vers els alemanys de Toyota Armin Schwarz i Klaus Wicha els quals treien profit dels problemes dels Lancia de Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni, cinquens, i Bruno Saby i Daniel Grataloup, sisens.

Ja en la primera especial cronometrada de la segona etapa, etapa que unia Ajaccio amb Alba Serena a través de nou especials cronometrades, Didier Auriol i Bernard Occelli llevaven el liderat a Carlos Sainz i Luis Moya en aconseguir l’escratx ex-aequo amb Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni superant a la parella espanyola en 5 segons que marcava el quart millor registre. En la segona especial cronometrada de la jornada es repetia el mateix resultat, escratx ex-aequo entre Didier Auriol i Bernard Occelli amb el seus companys d’equip Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, ara cedien 3 segons més.

Carlos Sainz i Luis Moya, encarregats d’obrir pista en la segona jornada, s’emportaven un ensurt majúscul en la tercera especial cronometrada del dia, quan en una secció ràpida, que es negociava a prop de 150 km/h, els pilots de Toyota es trobaven un cotxe enmig de la carretera que sortia d’un camí veïnal. L’habilitat al volant del pilot madrileny va permetre que no s’haguessin de lamentar danys ni víctimes, peró si que va desconcertar força al pilot que va reduir substancialment la seva agressivitat al volant, facilitant així que el que restava de jornada, estigués dominada pels dos pilots oficials de Lancia sense més empats al cronòmetre aixó si.

Didier Auriol i Bernard Occelli s’emportaven 3 escratxs més mentre que Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni en sumaven uns altres tants, sent el que resta per a Carlos Sainz i Luis Moya, que l’aconseguien en la penúltima cronometrada de la jornada, moment en que va aparèixer la pluja i les seves Pirelli no es desgastaven tan com en l’asfalt sec i abrasiu cors.

Aquesta segona jornada no només deixava a Didier Auriol i Bernard Occelli al capdavant de la provisional, sino que a més a més situava al segon Lancia oficial, el d’Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni en segona posició a 23 segons dels seus companys d’equip, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya queien fins a la tercera posició provisional a 1 minut i 10 segons dels per llavors líders. Novament els espanyols es quedaven en solitari defentsant els interessos de Toyota, ja que els seus companys d’equip, els alemanys Armin Schwarz i Klaus Wicha, encapçalaven la llista de baixes de la jornada en patir una averia en la transmissió del seu Celica GT-4; llista en la que també s’hi trobaven Jean Ragnotti i Gilles Thimonier que trencaven el motor del seu Renault 5 GT Turbo en la primera cronometrada del dia així com François Delecour i Christian Gilbert quan aquests eren setens amb el Peugeot 309 GTi que pilotaven.

Dimarts al matí, el 69 participants que restaven en actiu sortien d’Alba Serena per afrontar una nova etapa composada per 9 trams cronometrats més de 167,40 km de distància total i que conduirien la caravana del ral·li fins a Calvi on els primers participants tenien prevista la seva arribada a mitja tarda. Carlos Sainz i Luis Moya es reivindicaven marcant el millor registre en la primera especial cronometrada del dia, aixó si, empatant a temps amb Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni, els quals en la segona cronometrada de l’etapa veien com un palier trencat els feia cedir minut i mig i la segona plaça als pilots de Toyota. Sense temps per reparar, tot i penalitzar 4 minuts en el control horari, els francesos afrontaven la tercera especial amb només tracció davantera, cedint encara més temps. Finalment en l’equador de la jornada, quan es celebrava el cinquè tram del dia, la transmissió acabava cedint a l’esforç que havia estat sotmesa i en trencant-se la parella corsa es veia obligada a abandonar.

Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar dos escratxs més al llarg de la jornada, el que per una banda refermava la seva segona posició provisional i per una altra permetia a la parella espanyola retallar en 3 segons les distàncies vers Didier Auriol i Bernard Occelli, que sumaven cinc millors registres més en el seu compte particular i veien a tocar dels dits el seu tercer Tour de Corse consecutiu. François Chatriot i Michel Perin, que aconseguien marcar el seu primer escratx en el sisè tram, es refermaven en la tercera posició provisional amb el que ells asseguraven ser el millor BMW M3 que mai havien pilotat, distanciant-se notablement de Bruno Saby i Daniel Grataloup que seguien acumulant petits problemes que els feien anar cedint segons.

La quarta i última jornada del ral·li, que conduia als 60 equips participants que restaven en actiu de nou fins a Ajaccio a través de vuit trams cronometrats, s’iniciava amb quatre escratxs consecutius de Didier Auriol i Bernard Occelli, disposats així a certificar la seva tercera victòria consecutiva a l’illa. Peró en el cinquè tram cronometrat els líders van patir moment dramàtic quan es trencava el diferencial frontal del seu Delta Integrale 16V el que els feia perdre de l’ordre d’un minut i que per tant Carlos Sainz i Luis Moya se’ls tiressin pràcticament a sobre.

Tot i que a continuació estaven programades unes assistències de 30 minuts, l’averia acostumava a precisar d’uns 40 minuts per solventar-se; el que va obligar a l’equip de mecànics de Lancia a fer un esforç extraordinari que aconseguia reparar el cotxe en només 24 minuts. La sort dels líders semblava estar salvada, més quan amb l’escratx que marcaven els pilots en la represa deixaven clar que el seu cotxe funcionava perfectament i que no estaven disposats a deixar-se guanyar.

Amb només dues especials cronometrades per endavant, Carlos Sainz i Luis Moya van intentar fer un últim esforç que només els va servir per sumar un escratx més, deixant el de la darrera cronometrada per a Didier Auriol i Bernard Occelli, que entraven a Ajaccio com a guanyadors del 34è Tour de Corse, en completar el recorregut en un temps total de 6 hores 45 minuts i 16 segons, 36 segons per davant del Toyota Celica GT-4 de Carlos Sainz i Luis Moya. François Chatriot i Michel Perin, que asseguraven pilotar el millor BMW M3 que mai havien tingut en les seves mans, es veien incapaços d’interferir en la batalla dels Lancia i Toyota oficials, tancant el podi a 3 minuts i 49 segons dels guanyadors de la prova.

Tot i pilotar el millor M3, Chatriot-Perin no van poder interferir en la lluita Lancia-Toyota.

Entre els cotxes de Grup N s’esperava una lluita entre els líders de la provisional, Alain Oreille i Michel Roissard, amb els locals Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini, peró aquesta lluita en realitat no va exisitir en cap moment, doncs els locals van estar en tot moment per davant dels seus compatriotes equipats amb idèntica montura. Fins i tot a la neutralització de la segona jornada a Alba Serena, el Ford Sierra RS Cosworth de Francis Serpaggi i Jean-Baptitste Serpaggi es va interposar entre els dos equips, veient-se obligats a abandonar l’endemà amb problemes de motor. Els pilots corsos Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini doncs, es venjaven de la derrota soferta l’any anterior i sumaven 13 punts en el campionat de producció, com els altres tres guanyadors de les altres tres cites celebrades. Alain Oreille que acumulava dues segones posicions i un cinquè lloc a Portugal era més líder amb 24 punts.

Balesi-Cilindrini tornaven a guanyar en Grup N tres anys més tard mostrant-se intractables.

Didier Auriol sumava amb aquesta la seva segona victòria de la temporada, el que permetia al pilot de Montpeller liderar amb encara més marge la provisional del campionat, si bé ara ho feia per davant de Carlos Sainz. El madrileny treia bon profit dels 15 punts que sumava amb la segona posició per superar l’absent Miki Biasion que reculava fins la tercera posició.

Pilot	Punts
Didier Auriol	55
Carlos Sainz	40
Miki Biasion	32

Per marques Lancia seguia avançant amb pas ferm en el campionat de constructors gràcies a les tres victòries aconseguides en les quatre proves puntuables celebrades fins al moment. Toyota, havia de seguir esperant la seva oportunitat per reivindicar-se com alternativa als transalpins, si bé cada cop el forat entre ambdues marques era més petit i sobre terra el Toyota es defensava millor que en asfalt. BMW, gràcies al tercer lloc de François Chatriot i Michel Perin superava a Mazda i entrava en la general del campionat en tercera posició.

Constructor	Punts
Lancia	77
Toyota	54
BMW	14

Segon ral·li consecutiu guanyat per un KitCar en asfalt i per Bugalski-Chiaroni.

El 43è Tour de Corse finalitzava el diumenge 9 de maig de 1999 a Ajaccio, ciutat des d’on s’havia iniciat dos dies abans, el divendres 7 de maig. La prova era la sisena cita en el calendari del campionat del món i gaudia d’una increible llista d’inscrits de 138 equips, els quals tots ells van emprendre el camí des de la rampa de sortida cap a les 17 especials cronometrades que tenien per davant d’una corda de 373,99 km, distància que era superada per un total de 85 equips. La prova a més d’entregar punts per als campionats de marques i pilots, també ho era pel de producció i FIA 2-Litres.

Ara si sense problemes mecànics, Puras-Martí completaven el recorregut i pujaven per primera vegada a un podi mundial.

L’edició arrancava amb la jornada més llarga de totes, composada per 139,35 km cronometrats al llarg de 6 proves especials agrupades al sud de la capital insular. Del parc tancat, ubicat com manava la tradició corsa a Campo dell’Oro, se’n sortia a partir de les 8 del matí, mentre que el seu retorn estava previst, per als primers participants que completessin el recorregut, a 3 quarts de 6 de la tarda; tanmateix els organitzadors disposaven un parc d’assistències remotes a Propiano en el programa, on els pilots hi passarien en dues ocasions a fi i efecte de posar a punt les seves mecàniques.

Els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist aconseguien el millor temps en la primera prova especial del programa, una victòria de tram que permetia als pilots de l’oval situar-se en la primera posició de la classificació provisional per davant dels Toyota Corolla WRC oficials de Carlos Sainz i Luis Moya i de Didier Auriol i Denis Giraudet.

L’alegria però els va durar ben poc als britànics de Ford, ja que en la següent especial es deixaven una desena de segons i amb ells la primera posició, que passava a ser per al debutant Peugeot 206 WRC de François Delecour i Daniel Grataloup, autors a la seva vegada del segon millor temps a 2,4 segons de la referència establerta pel Citroën Xsara KitCar de Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni en aquesta segona prova especial. El lideratge del cotxe del lleó portava als més nostàlgics a rememorar el debut amb nota que 15 anys abans havia tingut lloc sobre la mateixa illa del Peugeot 205 T16 i de mans d’Ari Vatanen i Terry Harryman, així com de Jean-Pierre Nicolas, ara director esportiu de Peugeot, i Charley Pasquier.

Tanmateix l’escratx que aconseguia Philippe Bugaski i Jean-Paul Chiaroni en aquesta segona prova especial programada, així com el tercer millor temps dels seus companys de formació Jesús Puras i Marc Martí, permetia als dos cotxes de Citroën desplaçar, i per aquest ordre, fora de les posicions de podi als dos Toyota Corolla WRC oficials, restant els francesos a 4 dècimes de segon del lideratge marcat pel seus compatriotes de la marca cosina.

Després d’un primer pas per les assistències de Propiano, els participants afrontaven l’especial més curta del dia, Portigliolo – Bocca Albitrina, la qual malgrat la seva poca distància competitiva, la classificació tan estreta que hi havia entre Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni amb François Delecour i Daniel Grataloup abans de la seva disputa, permetia als dels dos xevrons reemplaçar als del lleó en el lideratge per la mínima distància mesurable, en guanyar per segona vegada consecutiva l’especial i per 5 dècimes de segon per sota la parella de Peugeot. Per darrera Carlos Sainz i Luis Moya marcaven el tercer millor temps i superaven als seus compatriotes Jesús Puras i Marc Martí, els quals competien amb el handicap d’haver estat absents de l’illa per 3 temporades.

Els líders tancaven el bucle d’ultima hora del matí amb una altra victòria de tram, amb el què els francesos es refermaven en la seva primera posició, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya, malgrat mossegar-hi una llanda posterior, marcaven per segona vegada consecutiva el tercer millor temps per darrera dels dos primers classificats, amb el què la classificació no patia cap canvi rellevant i els pilots tornaven a fer entrada al parc d’assistències remotes.

La cinquena cronometrada es va haver de cancel·lar per excés de públic, mentre que en la sisena i última del primer dia el millor temps va ser per a Jesús Puras i Marc Martí per 1,1 segons d’avenç sobre els seus companys d’equip líders, un resultat que permetia al pilot càntabre i al copilot català retornar a les posicions de podi en detriment del madrileny Carlos Sainz i del gallec Luis Moya, mentre que els líders francesos s’asseguraven la seva plaça en el retorn a Ajaccio.

Un cop dins el parc tancat d’Ajaccio, Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni certificaven un marge en el lideratge d’11,3 segons amb els seus compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que els seus companys d’equip, Jesús Puras i Marc Martí, tancaven el podi provisional a 12,3 segons del primer lloc, o el que és el mateix, a 1 segon del registre del debutant Peugeot 206 WRC, llur fiabilitat resultava encara una incògnita. Carlos Sainz i Luis Moya eren els primers classificats entre els regulars del certamen en la quarta posició i a 8,8 segons del darrer graó del podi, gaudint a la seva vegada de 18,1 segons de marge amb els britànics i primers líders de la prova, Colin McRae i Nicky Grist.

Com en la primera jornada, l’etapa sabatina també tenia 6 proves especials en el seu programa, les quals suposaven 125,22 km de lluita contra el cronòmetre. Una activitat que es desplaçava cap a la regió més central de l’illa i que suposava l’emplaçament de les assistències remotes a Corte. Els 116 equips que aconseguien superar el primer escull del programa, prenien la sortida a aquesta segona etapa a partir de les 7 del matí, mentre que el seu retorn al parc tancat de Campo dell’Oro estava previst per 11 hores i mitja més tard.

François Delecour i Daniel Grataloup s’imposaven en la primera prova especial del dia, però la poca distància d’aquesta, la més curta de tota l’edició, minimitzava els beneficis d’aquesta victòria de tram; amb el que la classificació no mostrava pràcticament variació alguna. En l’especial següent, els Citroën seguien traient un alt rendiment de la seva millor relació de pes i potència, i els dos cotxes oficials de la marca encapçalaven la classificació a final de tram per traspassar aquest resultat a la general provisional del ral·li amb Jesús Puras i Marc Martí a 15,9 segons dels seus companys d’equip i per 2,9 segons de marge amb el Peugeot de François Delecour i Daniel Grataloup.

Per la seva banda, Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien dos tercers millors temps en aquestes dues primeres especials del dia, amb el què en aturar consecutivament el cronòmetre abans que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya a final de tram, els britànics de Ford aconseguien entrar al parc tancat de Corte amb 3,2 segons menys de desavantatge vers els seus predecessors.

Una victòria i un segon millor temps en les dues proves especials del bucle central de la jornada, refermava als dos Xsara KitCar en les seves dues primeres posicions provisionals, mentre que Colin McRae i Nicky Grist seguien escurçant distàncies amb el Toyota Corolla WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, concretament en 5,1 segons menys. Paral·lelament, el Peugeot 206 WRC de François Delecour i Daniel Grataloup coneixia el primer contra temps seriós en la quarta especial sabatina, quan el diferencial frontal del seu cotxe es trencava i els francesos concedien prop de mig minut en els 16,08 km cronometrats de l’especial de Taverna. Un temps que els feia perdre dues posicions en la general i que habilitava a Carlos Sainz i Luis Moya a tancar el podi per 9,8 segons amb els seus rivals britànics de Ford.

En sortir per segona vegada del parc tancat de Corte, la pluja prevista va començar a fer acte de presència. Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni eren els primers en afrontar la cinquena cronometrada sabatina, i en fer-ho quan la pluja queia en menor intensitat, els líders aconseguien una victòria de tram que els permetia ampliar distàncies amb Jesús Puras i Marc Martí fins als 36,0 segons. Alhora, Colin McRae i Nicky Grist retallaven per cinquena vegada consecutiva les distàncies amb Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que els dos equips afrontaven la sisena i última prova especial del dia amb 2,5 segons de diferència.

La pluja va anar incrementant la seva intensitat i després de dos ensurts amb els pneumàtics de sec, els líders decidien afluixar el seu ritme en la darrera prova especial sabatina, tot el contrari que els seus companys d’equip Jesús Puras i Marc Martí, els quals en marcar la seva segona victòria parcial de tram a l’edició, escurçaven gairebé mig minut als seus companys d’equip. Per darrera Carlos Sainz i Luis Moya invertien la tendència de la jornada i amb el segon millor temps a 1,1 segons dels seus compatriotes, els de Toyota eixamplaven distàncies amb la parella britànica de Ford.

Amb l’arribada a Ajaccio el dissabte a 2 quarts de 7 de la tarda, la segona jornada es donava per finalitzada, moment en el que els líders Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni certificaven un marge de 6,3 segons amb Jesús Puras i Marc Martí. Un marge bastant estret, si bé els espanyols no volien presentar batalla als seus companys d’equip en tractar-se també d’una cita vàlida per al campionat francès de ral·lis i el doblet era més que satisfactori per a la marca. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven les posicions de podi a 27,8 segons dels líders i per 9,5 segons d’avantatge amb Colin McRae i Nicky Grist, mentre que els companys d’equip dels espanyols a Toyota, Didier Auriol i Denis Giraudet, eren cinquens a 53,5 segons de les posicions de podi després de que en la sisena i última prova especial del dia, el Peugeot 206 WRC pilotat per Gilles Panizzi i Hervé Panizzi que portaven davant, es veiès obligat a abandonar el ral·li en quedar-se el motor mut per obstrucció del filtre de carburant.

5 proves especials de 109,42 km cronometrats tancaven la 43ena edició del ral·li, sent les 4 primeres eren una repetició de les celebrades en la primera jornada, amb el què novament s’establia un parc d’assistències remotes a Propriano. El tret de sortida a l’escull dominical es donava a 3 quarts de 7 del matí, mentre que les hostilitats vers el cronòmetre es tancaven a 1 quart de 5 de la tarda.

En les quatre primeres cronometrades celebrades el divendres, els Citroën seguien mostrant la seva superioritat, amb 3 millors temps per als líders Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni i un altre victòria de tram per a Jesús Puras i Marc Martí. En l’altre punt calent de la taula, la lluita per la darrera posició de podi, Carlos Sainz i Luis Moya mostraven la seva angoixa per un soroll que provenia de l’eix posterior del seu Toyota Corolla WRC, mentre que Colin McRae i Nicky Grist anaven escurçant distàncies de manera paulatina fins que en la quarta prova especial dominical els britànics de Ford aconseguien superar als espanyols de Toyota per 2 dècimes de segon.

Quedava per celebrar-se la cinquena i última prova especial de la jornada, la qual era televisada en directe i entregava punts extra als seus 3 primers classificats, un premi que no acabava de satisfer als pilots que l’acollien amb força escepticisme. Carlos Sainz i Luis Moya s’hi entregaven a fons per aconseguir la doble fita, és a dir recuperar la plaça de podi perduda així com doblar la renda de punts que tenien en aquells instants, però una certa inestabilitat en el seu cotxe no els permetia completar la cronometrada del tot satisfactòriament. Tot i això, l’avenir de la parella de Ford era pitjor, doncs aquesta s’hi envirollava i en concedir-hi 9,0 segons als pilots espanyols, els de Toyota recuperaven la plaça abans perduda, alhora que obtenien el tercer millor temps per darrera dels seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet i de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, i amb ell 1 punt extra en el certamen.

Celebrades 16 de les 17 proves especials programades, els primers paticipants començaven a entrar de nou al parc tancat de la capital insular, Ajaccio, a partir d’1 quart de 5 de la tarda, moment en el que Philippe Bugalski i Jean-Paul Chiaroni tornaven a guanyar un esdeveniment del mundial amb un cotxe de la categoria FIA 2-L. Els francesos completaven els 353,05 km disputats en un temps de 3 hores 44 minuts i 35,7 segons, mentre que els seus companys d’equip Jesús Puras i Marc Martí, a qui ara si la mecànica els respectava a diferència de la ronda catalana anterior, tancaven el doblet per a la marca dels xevrons a 34,7 segons del temps dels guanyadors. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven el podi a 1 minut i 9,3 segons del registre dels primers classificats, en el que era tota una fita per a l’automobilisme espanyol que per primera vegada instal·lava a 2 parelles dalt d’un podi del mundial.

Els nervis de l’especial televisada van jugar a favor de Sainz-Moya.

En l’apartat dels cotxes de producció, Manfred Stohl i Peter Müller s’imposaven en la primera prova especial de l’itinerari i per tant la parella es feia amb el lideratge de la classe. Amb un segon millor temps i dos tercers, els austríacs es mantindrien al capdavant de la classificació particular entrant a Ajaccio amb 19,0 segons de marge vers Gustavo Trelles i Martin Christie, els quals feien debutar el nou i flamant Mitsubishi Lancer Evo VI.

Al llarg de la jornada sabatina austríacs i sud-americans van mantenir un interessant pols per la primera posició, en el que a les acaballes de l’etapa s’hi inmiscien els italians Gigi Galli i Guido d’Amore. Malauradament per als transalpins, i just quan havien assolit la segona posició a 4,0 segons dels líders, aquests cedien una desena de minuts en la darrera prova especial i amb ells tota opció a figurar entre les posicions més altes.

Diumenge al matí Gustavo Trelles i Martin Christie feien una passa endavant, la qual combinada amb una averia en un amortidor frontal en el Mitsubishi Lancer Evo V de Manfred Stohl i Peter Müller, el relleu en el lideratge estava servit. De fet els sud-americans es van mostrar més ràpids que els austríacs al llarg de tota la jornada tret de l’especial televisada, amb el que el per llavors triple campió mundial i el navegant argentí aconseguien la victòria final per 37,2 segons de marge amb els centre-europeus. L’omanita Hamed Al-Wahaibi i el neozelandès Tony Sircombe, guanyadors de les dues rondes anteriors del calendari, tancaven el podi de la classe a 1 minut i 9,7 segons del temps dels guanyadors.

La primera victòria de la temporada per a Gustavo Trelles, permetia al pilot uruguaià passar a encapçalar la taula del certamen de producció amb 35 punts, 4 més que Hamed Al-Wahaibi, si bé el pilot àrab només havia participat en 3 proves del calendari per 5 del campió en vigència. Manfred Stohl tenia el seu primer resultat destacable de la temporada a Còrsega, amb el que el pilot quedava lluny dels seus dos predecessors amb 14 punts.

Primera victòria per a Trelles-Christie que estrenaven un Lancer Evo VI.

Tal i com havia passat en la ronda catalana prèvia, el domini aclaparador dels cotxes vermells i blancs dels dos xevrons no es transferia en el certamen FIA 2-L, doncs Citroën no s’hi havia inscrit. Davant l’absència dels Hyundai i dels Volkswagen, en la llista d’inscrits no hi havia altra cosa que Renault, amb el que la marca del rombe de totes, totes, en trauria la màxima puntuació. Els francesos Benoît Rousselot i Jack Boyere començaven dominant la categoria a bord del seu Renault Mégane Maxi i per davant del cotxe homòleg dels finlandesos Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, que entraven al parc tancat d’Ajaccio a 23,8 segons de la primera posició.

El domini dels líders esdevenia més visible en la jornada sabatina, quan aquests s’imposaven consecutivament en les 4 primeres proves especials del programa, si bé la reacció dels finlandesos en les dues últimes proves especials del dia, en minimitzava l’efecte i el retorn a Campo dell’Oro es produïa amb una mica més de mig minut entre els dos cotxes.

Uns problemes amb la transmissió apareguts en la primera especial dominical, endarreria en una mica més de 2 minuts i mig als francesos, que servien en safata la primera posició a Tapio Laukkanen i Kaj Lindström. Aquests últims, en gaudir d’un marge prou ampli, passaven a controlar la classificació en les tres darreres proves cronometrades del programa i aconseguien la victòria amb certa comoditat.

A efectes de campionat, Renault sumava 16 punts més en el seu compte particular i d’aquesta manera la marca francesa eixamplava fins als 27 punts el seu marge amb Hyundai.

D’entre els Renault, Laukkanen-Lindström n’eren els guanyadors.

En el campionat de pilots, Didier Auriol va treure bona renda de la seva victória en l’especial televisada, el que li va permetre sumar en total 5 punts i acostar-se a la posició del líder provisional, el finlandès de Mitsubishi Tommi Mäkinen, que com el pilot francès, després d’un ral·li més aviat fluix, treia petroli de l’especial espectacle. Colin McRae es mantenia en tercera posició pressionat per Carlos Sainz a només dos punts.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	29
Didier Auriol	28
Colin McRae	23

En el campionat de marques Citroën no s’hi trobava inscrita, pel que la victòria va recaure en mans de Toyota a la que hi calia afegir la tercera plaça del campionat aconseguida per Didier Auriol i Denis Giraudet. Aquest bon resultat unit al rendiment clarament inferior que van obtenir tant Mitsubishi com Ford, permetia als japonesos establerts a Colonia, obrir un important forat en la taula.

Constructor	Punts
Toyota	61
Mitsubishi	38
Ford	34

Latvala-Anttila guanyaven el Ral·li de Nova Zelanda sense guanyar cap especial.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 40è Ral·li de Nova Zelanda finalitzava el diumenge 9 de maig de 2010 a Auckland amb 38 equips participants presents en la seva cerimónia de clausura. La prova es presentava amb 21 proves especials en el seu programa, d’una distància total cronometrada de 396,50 km a les que els 54 equips participants dels 57 que hi formalitzaven la seva inscripció, havien de començar a fer front a partir del divendres 7 de maig. La cita austral era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors, mundial de producció i de vehicles S-2000.

Una virolla apartava a Ogier-Ingrassia de la victòria a Nova Zelanda en la primera ocasió que hi competien.

La primera jornada del ral·li estava programada integrament el divendres 7 de maig amb 8 proves especials cronometrades més una superespecial espectacle a Auckland, ciutat que tornava a acollir la comunitat del mundial de ral·lis després de que durant diversos anys Hamilton fóra l’encarregada d’aquesta tasca. En total els pilots tenien per davant 159,18 km de lluita contra el cronòmetre i el pilot norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills esdevenien els primers líders de la ronda oceànica en adjudicar-se la primera especial del ral·li amb el seu Citroën C4 WRC privat.

Tot seguit els provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia posaven en perill la posició líder de la parella noruego-britànica en quan amb un cotxe homóleg de l’equip junior de Citroën guanyaven la segona especial cronometrada del programa i restaven a tan sols 5 dècimes de segon de la primera posició.

No va ser fins l’arribada de la tercera especial cronometrada del ral·li, la més llarga de tot el programa, que no es produiria un canvi en el liderat. Els espanyols oficials de Citroën Dani Sordo i Marc Martí hi aconseguien el registre més baix, gràcies a sortir a pista en sisena posició i per tant trobar-se-la més neta de grava. L’escratx permetia als dels dos galons passar des de la sisena posició que ocupaven fins llavors fins a la primera, posició que certificarien en guanyar la quarta cronometrada i última del bucle matinal, en la que Sébastien Loeb i Daniel Elena es deixaven minut i mig en colisionar lateralment amb un pont i deixar la porta del conductor molt malmesa.

Les distàncies entre els primers classificats no eren massa àmplies i en sortir de les assistències Sébastien Ogier i Julien Ingrassia sumaven el seu segon escratx al ral·li, el qual els donava pas a liderar el mateix per un marge estret vers els finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Els joves pupils de la marca dels dos galons es tornaven a imposar en la següent cronometrada, sisena en el comput global del ral·li, peró en veure que el marge assolit no era massa ampli, optaven per fer com Dani Sordo i Marc Martí, aixecant una mica el peu de l’accelerador amb discreció i així perdre algunes posicions i evitar obrir pista l’endemà.

L’estrategia deixava a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila com a líders en primer terme sota l’escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena, que miraven d’anar llimant distàncies, mentre que en l’últim tram cronometrat del dia Petter Solberg i Phil Mills feien el passarell marcant el millor temps i passant a liderar la taula provisional.

En l’especial espectacle d’Auckland que tancava l’activitat de la primera etapa, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien l’escratx ex-aequo juntament amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Si bé aquest resultat no modificava les posicions, si que estrenyia les distàncies entre els quatre primers classificats de cara a la segona etapa, fent entrada al parc tancat d’Auckland Petter Solberg i Phil Mills en primera posició seguits de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 1,4 segons. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia eren tercers a 3,9 segons dels líders, mentre que Dani Sordo i Marc Martí es trobaven classificats en quarta posició a 8,7 segons del Citroën C4 WRC privat. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen mantenien opcions d’entrar a les places de podi a 20,2 segons dels líders, mentre que en sisena posició i ja més despenjats de les primeres places es trobaven Matthew Wilson i Scott Martin a 1 minut i 9,7 segons dels líders i amb 10,1 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En la jornada del dissabte es va poder veure el domini i resorgiment de Sébastien Loeb i Daniel Elena, doncs dels 3 trams que es programaven a doble passada cadascun, els campions mundials hi aconseguien en tots ells el registre més baix, amb el que la parella franco-monegasca de Citroën passava de la setena plaça que ocupaven en iniciar la jornada fins a la segona en entrar de nou al parc tancat d’Auckland per a la neutralització del ral·li. Els pilots, afavorits per sortir a pista en setena posició i trobar-se menys grava, només van deixar escapar el millor registre en les dues passades per la superespecial espectacle que servia per tancar tan el bucle matinal així com l’activitat de la jornada, on en les dues ocasions es quedaven a 2 dècimes de segon del millor temps obra dels francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda es mostraven lluny del ritme que havien fet gala al llarg de la primera jornada i veien com es quedaven lleugerament despenjats de la lluita per les places d’honor, completant la segona jornada a les portes de les places de podi i a 47,5 segons dels líders que no eren altres que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia des de la primera especial sabatina tot i que era la primera vegada que participaven a la peculiar i ràpida cita neozelandesa. I es que Petter Solberg i Phil Mills pagaven molt car el fet d’obrir pista, baixant progressivament des de la primera posició fins la cinquena a 53,6 segons dels líders. Els Ford per la seva banda no semblaven ser capaços de seguir la pauta que marcaven els equips dotats amb Citroën C4 WRC i així Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren tercers classificats a 33,2 segons i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen sisens a 1 minut i 2 dècimes de segon. Sébastien Loeb i Daniel Elena completaven la jornada a només 5,3 segons dels provençals.

Diumenge l’organització només programava 4 proves especials cronometrades de 81,70 km de distància repartides en 2 trams que es celebraven per duplicat cadascun, els quals es trobaven mullats per la pluja que havia caigut durant la matinada anterior, amb el que la grava costava més de netejar-se.

Aquestes condicions van facilitar que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’envirollessin per duplicat en la primera especial, el que els feia cedir 15 segons vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, autors del millor temps i per tant primer escratx d’un no-Citroën al llarg del ral·li, i la primera posició, que anava a parar en mans de Sébastien Loeb i Daniel Elena. L’alegria del liderat els hi era efímera, doncs els campions mundials cometien una segona errada en el ral·li, quelcom molt extrany en la parella de Citroën, en patir una sortida de pista i quedar-se atrapat en uns arbusts on s’hi deixaven 48,3 segons i baixaven tres posicions a la general provisional fins arribar a la quarta posició.

Petter Solberg i Phil Mills eren els autors del millor temps en aquest segon tram seguits de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a només 5 dècimes de segon del seu registre. Els primers guanyaven dues posicions i tornaven a entrar en les places de podi, mentre que els segons superaven els cada cop més desinflats Dani Sordo i Marc Martí i entraven al reagrupament de mitja jornada en la cinquena posició i a només 23,6 segons dels líders, 1,9 segons per darrera de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En la represa, Sébastien Loeb i Daniel Elena escurçaven distàncies amb les places de podi en imposar-se en la tercera especial, presentant-se a la línia de sortida del darrer tram a només 9 dècimes de segon de Petter Solberg i Phil Mills. Un tram que semblava tenir alguna mena de malefici, doncs Sébastien Ogier i Julien Ingrassia quan tenien a tocar dels dits la seva victòria en la seva primera participació a la illa oceànica, s’envirollaven i calaven el motor del seu C4 WRC, perdent-hi 9,1 segons en l’incident. Petter Solberg i Phil Mills per la seva banda patien una sortida de pista i colisionaven contra un pal elèctric, obligant-los a abandonar el ral·li, mentre que una petita errada de pilotatge de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que va mantenir el suspens fins al darrer instant.

Al final victòria de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila sense haver guanyat cap especial cronometrada, fent valdre doncs la premisa que es tan o més important no perdre temps per errades que guanyar trams. Els finlandesos aconseguien la seva tercera victòria particular i donaven a Ford la 75ena victòria mundial, desplaçant així a Lancia com la marca amb més ral·lis guanyats al mundial amb 74 des de 1992. Els pilots completaven les 21 proves cronometrades en 4 hores 4 minuts i 9,8 segons, 2,4 segons menys que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Sébastien Loeb i Daniel Elena per la seva banda tancaven el podi neozelandès a 15,2 segons del temps dels guanyadors.

Dues errades van arruinar les opcions a victòria de Loeb-Elena.

Els finlandesos Jari Ketomaa i Mika Stenberg s’imposaren en tots els trams cronometrats de la primera jornada tret de dos, en els que el millor registre va anar a parar en mans dels catalans Xevi Pons i Alex Haro, el que donava com a resultat una primera plaça amb 22,5 segons de marge pels pilots nòrdics entre els inscrits en el campionat S-WRC, seguit dels pilots de les nostres contrades. Els catalans en veure que no podien donar caça als finlandesos, van optar per afermar la segona posició i controlar als txecs que tenien per darrera, Martin Prokop i Jan Tománek ja a partir del mateix dissabte, amb el que les posicions es van mantenir intactes i les distàncies es van incrementar lleugerament en el que restava de prova.

Pel que fa al comput del campionat, el pilot de Manlleu acumulava ja dues victòries i una segona plaça al llarg de la temporada, amb el Xevi Pons sumava ja 68 punts, 20 més que el seu més immediat perseguidor, el txec Martin Prokop. Jari Ketomaa, amb 33 punts i en cinquena posició, encara romania lluny de les primeres posicions si bé tot no estava dit.

Ketomaa-Stenberg es reivindicaven amb una actuació brillant.

Entre els inscrits en el mundial de producció, el matrimoni local format per Richard Mason i Sara Mason dominava els compassos inicials del ral·li, passats els quals uns altres neozelandesos, Hayden Paddon i John Kennard, passaven a liderar la categoria en imposar-se consecutivament en les 6 últimes especials del primer dia, el que els hi conferia un avantatge superior als 2 minuts vers els segons classificats.

Els re-enganxats al ral·li Toshi Arai i Daniel Barritt van impedir que de nou es produís un monóleg de la parella kiwi en vèncer en tres proves cronometrades individuals, si bé els líders sumaven 4 escratxs més de 8 possibles amb el que la parella entrava al parc tancat d’Auckland amb una mica més de 3 minuts i mig al sarró de cara als 81,70 km de la jornada dominical; jornada en la que es van dedicar a assegurar la victòria administrant el gran advantatge aconseguit.

La victòria de Hayden Paddon i John Kennard suposava els primers punts per a la parella neozelandesa al campionat, el que unit a la no participació dels pilots que ocupaven les primeres posicions provisionals del certàmen, va suposar que la taula es mostrés inalterada vers la cita anterior, Turquia.

Domini clar de Paddon-Kennard a casa.

En la taula provisional del campionat de pilots, tot i les dues errades comeses per Sébastien Loeb al llarg de la prova oceànica, el cert és que l’alsacià seguia comandant la classificació amb 108 punts, un 33% més que el finlandès Jari-Matti Latvala, pilot que gràcies a la seva primera victòria de la temporada, superava al seu company d’equip Mikko Hirvonen per 8 punts. Sébastien Ogier, amb 1 punt menys que el finlandès, esperava el seu torn per entrar a les places d’honor.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	108
Jari-Matti Latvala	72
Mikko Hirvonen	64

En el campionat de constructors el Citroën Junior Team no havia fet la seva inscripció com equip a la cita austral, malgrat aixó l’equip mantenia la seva tercera posició amb un punt d’avantatge vers Stobart. D’altra banda, aquesta no inscripció a la prova comportava que Ford va aconseguir situar els seus dos cotxes en el podi del certamen i retallar 10 punts als líders provisionals de Citroën per deixar les distàncies en uns efímers 5 punts.

Constructor	Punts
Citroën	156
Ford	151
Citroën Junior	75

Segona vitcória en el mundial per a Ragnotti-Andrié i tercera per a Renault.

Un any més Ajaccio es mantenia fidel a la seva tradició en el mundial de ral·lis i el dissabte 8 de maig de 1982 era l’escenari de cerimònies de la clausura del 26è Tour de Corse. La cita era la cinquena prova en el calendari del mundial de ral·lis i estava composada per 27 especials, algunes d’elles cronometrades, d’altres amb una mitjana impartida, llur corda arribava fins a un total de 1176,10 km de competició. Entregant punts en els certàmens de pilots i constructors, la seva llista d’inscrits s’enfilava fins arribar als 181 equips, dels que 177 van emprendre el camí des de la rampa de sortida ubicada a la mateixa capital insular el dijous 6 de maig. 47 equips dels participants, gairebé una quarta part, van aconseguir completar el recorregut amb més o menys èxit i ser de nou a Ajaccio.

Un ruixat va agafar d’imprevist a Andruet-Petit, arruinant-los bona part de les seves possibilitats.

L’edició del ral·li arrancava amb 10 proves especials en el seu programa, les quals servien per desplaçar les hostilitats vers el cronòmetre des d’Ajaccio fins a Bastia, en un extrem totalment oposat de l’illa, previ reagrupament a Quenza. Aquestes 10 proves especials de l’itinerari suposaven un total de 411,60 km competitius a les que es donava inici a les 10 en punt del matí del dijous.

El ral·li va començar amb un cop de teatre, quan Hannu Mikkola i Arne Hertz havien d’abandonar la prova després de només haver disputat 3 kilómetres de la primera especial en trencar-se la transmissió del seu Audi Quattro. De fet la parella nòrdica ja començava la prova amb mal peu quan un dels seus mecànics, que feia les darreres comprovacions abans de prendre la sortida, va estavellar la unitat prevista per al ral·li; obligant als pilots a prendre la sortida amb l’unitat de reconeixements de les seves companyes Michèle Mouton i Fabrizia Pons.

En quan als que seguien en competició, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit “Biche” esdevenien els pilots més ràpids al terme de la primera prova especial i per tant es convertien en els primers líders de la prova, tal i com havia passat la temporada anterior. Els francesos aturaven el cronòmetre a bord del seu Ferrari 308 GTB 11 segons abans que no pas els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, segons a final de tram i uns dels pilots encarregats de fer debutar el flamant Lancia Rally 037, mentre que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié tancaven les posicions provisionals de podi a 29 segons dels primers amb el seu inseparable Renault 5 Turbo. Els guanyadors de la darrera edició de la ronda corsa, els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, tenien una sortida molt bona, però en el transcurs dels 45,70 km cronometrats d’aquesta primera prova especial, els frens del seu BMW M1 van acusar un cert esgotament, minvant les opcions de la parella que hi concedia una mica més d’1 minut.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié s’imposaven en la segona prova especial, generant-se així a partir de llavors un interessant estira i arronsa amb Jean-Claude Andruet i Michèle Petit que s’alternaven en l’autoria dels millors temps. Com a conseqüència d’aquest duel, al terme de la quarta prova especial, els pilots de la firma del rombe aconseguien accedir a la segona posició provisional després d’assumir molts riscos i desplaçant-ne als italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, mentre que els líders en marcar el millor temps en la cinquena prova especial, eixamplaven el seu marge de seguretat en 6 segons per deixar-lo en 20 segons a l’entrada del reagrupament de Quenza, on tanmateix la parella italiana de Lancia hi feia cap amb una demora d’1 minut i 22 segons amb els pilots del Ferrari. 

Per darrera del trio capdavanter, es donava una interessant lluita també per la quarta posició, en la que s’hi trobava el Porsche 911 SC pilotat per Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, el Ferrari 308 GTB de Guy Chasseuil i Christian Baron i el BMW M1 de Bernard Darniche i Alain Mahé, separats del primer a l’últim del grup de 3 per tan sols 5 segons.

A la represa de l’activitat als trams, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié sortien a l’atac i en llevar 1 segon per quilòmetre a tots els seus rivals en la sisena prova especial, la parella aconseguia fer-se amb el lideratge provisional de la cita per 21 segons de marge. Tornant a passar pel Col de Verde, on els pilots de Renault havien guanyat la segona posició, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié eixamplaven el gap amb la resta de participants del parc tancat sumant un altre millor temps, mentre que per darrera Guy Chasseuil i Christian Baron es queien del grup de 3 que lluitaven per la quarta posició. Audi rebia el segon revés de la jornada quan Franz Wittmann i Peter Diekmann havien d’abandonar la competició amb el motor del seu Quattro trencat.

Malgrat envirollar-se en el Col de Sorba, en el transcurs de la vuitena prova especial, els líders aconseguien el seu tercer millor temps consecutiu i elevaven així les distàncies amb els seus més immediats perseguidors, Jean-Claude Andruet i “Biche”, per sobre del minut. Aquests últims reaccionaven en la penultima prova especial i portaven el gap per sota del minut, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé, just després d’aconseguir fer-se seva la quarta posició provisional, havien d’abandonar la competició arran d’una fuita del líquid refrigerant. 

Estreta i molt revirada, la desena prova especial i última de la primera jornada es mostrava clarament favorable al Renault 5 Turbo, tal i com quedava palès quan Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié hi aconseguien el millor temps per davant del cotxe homòleg dels seus compatriotes Jean-Luc Thérier i Michel Vial, mentre que Jean-Claude Andruet i “Biche” hi concedien 55 segons per doblar així el seu retard vers el lideratge.

Tocaven les 9 en punt de la nit i els pilots començaven a entrar a Bastia, on Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié hi atresoraven un marge en el lideratge d’1 minut i 48 segons amb Jean-Claude Andruet i Michèle Petit “Biche”. Attilio Bettega i Maurizio Perissinot conservaven la tercera posició a 3 minuts i 50 segons dels líders francesos, mentre que per darrera seu Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne figuraven en la quarta plaça a 6 minuts i 40 segons de la parella de Renault, si bé però amb només 6 segons de marge amb els alemanys d’Opel Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, molt més encertats en aquesta segona meitat de jornada que no pas en la primera.

A Bastia, els 92 equips que hi aconseguien arribar, hi restaven neutralitzats per ordre de 12 hores, amb el que l’activitat es reprenia a les 9 en punt del matí del divendres 7 de maig. Una activitat que suposava el retorn cap a Ajaccio mitjançant les 10 proves especials que els organitzadors disposaven sobre el programa, llur corda competitiva esdevenia de 470,40 km.

Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tenien un inici de jornada molt dolent, quan en l’enllaç des de Bastia fins a la primera prova especial del dia, els italians detectaven un problema en l’embragatge del seu Lancia Rally 037. Els mecànics reparaven l’avaria en el punt d’assistències, però aquesta intervenció era un xic llarga fent incórrer als pilots en una penalització de 4 minuts i mig que els feia baixar fins la vuitena posició provisional. Ansiosos per recuperar el temps concedit, la parella de Lancia sortia amb el ganivet entre les dents, però quan els italians havien disputat una tretzena de quilòmetres de la primera prova especial, aquests patien una sortida de pista amb tan mala fortuna que colisionaven contra la paret d’una casa. Com a conseqüència del xoc, el seu cotxe va quedar convertit una massa de ferralla, tardant fins a tres quarts d’hora els serveis d’emergències en retirar al pilot transalpí de l’interior del seu Lancia amb les dues cames trencades, una lesió que el tindria un any fora dels trams.

Jean-Claude Andruet i “Biche” es trobaven pletòrics i en aquesta primera prova especial del dia retallaven 20 segons als líders en marcar el registre de referència per a la resta de participants, mentre que els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer rebaixaven en 53 segons el registre de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, amb el que la parella d’Opel accedia a la darrera posició de podi.

Per 3 segons de marge, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié privaven d’un segon escratx consecutiu a Jean-Claude Andruet i “Biche” qui aconseguien el millor temps en les tres proves especials que restaven fins arribar al reagrupament de Saint Roch, amb el què els de Ferrari retallaven en 1 minut i 2 segons el desavantatge que tenien en relació a la parella líder. Paral·lelament, en la cinquena i darrera prova especial del primer escull de la jornada, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne completaven la seva recuperació del temps concedit en la primera cronometrada i es feien amb la darrera posició del podi en superar per 10 segons a la classificació a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. 

Tanmateix en aquest capítol del ral·li Jean-Luc Thérier i Michel Vial engruixaven la llista de baixes del ral·li quan ocupaven la cinquena posició en trencar-se el motor del seu Renault 5 Turbo, mentre que Guy Chasseuil i Christian Baron corrien la mateixa sort que els seus compatriotes a causa d’un problema d’alimentació en el seu Ferrari 308 GTB.

Sortint de Saint Roch, l’activitat es reprenia amb una especial cronometrada de 78,20 km de distància, en la que malgrat patir una virolla amb el seu Renault 5 Turbo, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié s’hi imposaven per 5 segons de marge amb Jean-Claude Andruet i “Biche”. Una mateixa renda que també aconseguien Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en la seva lluita particular per la tercera posició del podi.

Els líders prosseguien amb la seva ratxa imposant-se en la setena prova especial del dia per 6 segons, mentre que en la vuitena les primeres precipitacions primaverals feien acte de presència. Sense un camió d’assistència a la sortida d’aquesta prova especial, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit l’havien d’afrontar amb pneumàtics llisos, un contra temps que als pilots francesos els hi suposava cedir 2 minuts i 56 segons amb Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, pilots que tornaven a anotar-se el millor temps en disposar de pneumàtics de pluja.

Malgrat gaudir d’un ampli marge en el lideratge provisional, els pilots de Renault s’imposaven també en les dues darreres proves especials de la jornada, amb el que a l’entrada al parc tancat d’Ajaccio quan passaven 5 minuts de les 10 de la nit, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié es trobaven separats en 6 minuts i 25 segons de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit. Sobre l’asfalt mullat, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es mostraven més ràpids que no pas els seus predecessors Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, amb el que els alemanys superaven als francesos per la mínima distància mesurable, és a dir 1 segon.

La tercera i última jornada del programa era la més curta de tota l’edició, amb 7 proves especials en el seu itinerari d’una corda competitiva de 294,10 km. L’etapa era un bucle amb sortida i arribada a Ajaccio, la qual s’iniciava a les 9 del matí del dissabte i trobava la seva conclusió quan passaven 10 minuts de les 5 de la tarda per als primers participants.

La pluja de la segona meitat de la jornada anterior persistia i Jean-Claude Andruet i Michèle Petit coneixien un conat d’incendi en el seu Ferrari 308 GTB mentre es canviaven les pastilles de fre. L’incident els feia arribar tard en el control horari de la primera especial sabatina i la parella veia com en rebre 4 minuts i mig de penalització, les seves ja de per si minvades opcions a victòria, quedaven totalment lapidades.

Alhora, aquest incident de Jean-Claude Andruet i MIchèle Petit, focalitzava encara més totes les mirades en la lluita que s’estava desenvolupant per la tercera posició. Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne marcaven el millor temps en la primera especial del dia i amb aquest registre els francesos es tornaven a situar en posicions de podi. 

En la prova següent, un cop superat l’impàs de primera hora del matí, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit començaven a retallar segons, davant la permissivitat de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que no tenien cap altra necessitat que la de completar els quilòmetres que restaven per davant. Amb un millor comportament de les Pirelli sobre mullat que no pas les Michelin que muntava l’Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne es reafirmaven en el podi amb el segon millor temps.

En la tercera especial sabatina els d’Opel i els del Porsche empataven a temps, mentre que en les dues següents proves especials, la parella alemanya aconseguia retallar en 49 segons el temps concedit en les dues primeres proves especials de la jornada, entrant així en el reagrupament de Quenza a tan sols 7 segons del podi. Tot i el temps perdut a primera hora del matí, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit encara estaven lluny dels dos contendents de la tercera posició, concretament a 3 minuts i 41 segons del seu temps, mentre que els líders gaudien de 7 minuts i 52 segons de marge amb els del Ferrari.

En abandonar Quenza, els participants només tenien per davant 2 proves especials, les quals es trobaven ja completament seques. En aquestes condicions, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne podien esprémer al màxim el seu Porsche 911 SC i la parella hi aconseguia els respectius dos millors temps per assegurar-se així un lloc al podi.

Arribats al parc tancat d’Ajaccio quan passaven 10 minuts de les 5 de la tarda, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié certificaven així la seva segona victòria al mundial de ral·lis en el 26è Tour de Corse, els pilots de Renault completaven els 1176,10 km del recorregut en un temps final de 14 hores 11 minuts i 19 segons, és a dir, amb un avantatge de 5 minuts i 38 segons en relació a Jean-Claude Andruet i Michèle Petit. Tancant un podi íntegrament francès, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne fitxaven a l’entrada al parc tancat de la capital insular a 8 minuts i 52 segons del temps dels guanyadors.

 

Amb una tercera jornada fenomenal, Beguin-Lenne tancaven un podi integrament francés .

En el campionat de pilots, Walter Röhrl seguia encapçalant la taula doncs cap dels pilots classificats per davant seu al ral·li tenia continuitat en el certamen, i dificilment ho faria, pel que la quarta posició recollida a Córsega, era bona. Per darrera de l’alemany Michèle Mouton guanyava finalment 4 punts després d’aconseguir escalar posicions i arribar fins la setena posició final en un esdeveniment que en cap moment se li va donar bé. Per Eklund, absent de la cita tancava la provisional a força distància ja del líder.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	57
Michèle Mouton	32
Per Eklund	25

En la general provisional del campionat per a constructors, el fiasco d’Audi va permetre a Opel incrementar les distàncies en la taula vers els seus compatriotes amb sis punts més, establint ara la diferència en 18 punts. Porsche per la seva banda sumava el segon podi de la temporada i pujava fins la tercera posició que era compartida amb els guanyadors de la prova, Renault, per davant dels japonesos de Nissan i Toyota.

Constructor	Punts
Opel	58
Audi	40
Porsche Renault	28 28

Tot i obrir pista dos dies, Loeb-Elena guanyaven per 64ena vegada al mundial.

El 8è Ral·li de Sardenya era el cinquè esdeveniment en el calendari del campionat del món de ral·lis corresponent a la temporada de 2011 i aquest finalitzava a Olbia el diumenge 8 de maig. La prova, amb la possibilitat d’entregar punts en els certàmens de pilots, constructors, SWRC, així com la WRC Academy, comptava amb 64 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 63 van prendre la sortida al ral·li el divendres 6 de maig de 2011 per tal de fer front a un recorregut composat de 18 proves especials cronometrades de 339,70 km, una distància que 32 equips van aconseguir completar.

La unica taca en el ral·li de Hirvonen-Lehtinen va ser una punxada.

La primera etapa de l’edició comptava en el seu programa amb 8 proves especials cronometrades, resultants de passar en dues ocasions, matí i tarda, per un bucle de 4 trams. La sortida del parc tancat d’Olbia tenia lloc a les 7 del matí, mentre que el seu retorn estava programat per a partir de les 8 del vespre per als primers participants, entremig, els organitzadors disposaven una assistència remota a mitja jornada a Siamanna.

El noruec Petter Solberg i el britànic Chris Patterson aconseguien el millor temps en el tram de proves celebrat el dijous al matí, i amb aquesta dinàmica semblaven sortir el divendres al matí, quan els pilots privats de Citroën aconseguien adjudicar-se el millor registre, per 3,0 segons de marge amb el Ford Fiesta RS WRC oficial de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i 5,6 segons amb l’unitat privada del cotxe de la firma nord-americana en mans dels suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson. 

Tanmateix en aquesta primera especial cronometrada, ja s’enregistrava el primer incident destacable del ral·li quan l’altra parella finlandesa i oficial de Ford, la formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, volcava el seu Fiesta RS WRC. Si bé aquests no hi perdien massa temps en l’incident, els pilots es veien obligats a abandonar la primera jornada i acollir-se a la modalitat del superally per tal de poder prosseguir amb la competició l’endemà.

Emplaçats en el segon tram del divendres, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien marcar el millor temps al final de la cronometrada i llevaven així la condició de líder a Petter Solberg i Chris Patterson, els quals en lamentar problemes mecànics en el seu Citroën, cedien una mica més de mig minut i baixaven fins la desena plaça provisional. Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson també coneixien problemes als 4 km de prendre la sortida en aquesta segona prova especial i en cedir-hi més de 16 minuts, els suecs s’acomiadaven de qualsevol opció de podi. La conjunció dels dos incidents, habilitaven a què Sébastien Loeb i Daniel Elena i Evgeniy Novikov i Stéphane Prévot passessin a completar les posicions de podi a 10,5 segons i 13,4 segons de la parella líder respectivament.

Tot i haver d’obrir pista en la seva condició de líders de la provisional del campionat per a pilots, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’adjudicaven l’escratx en la tercera cronometrada del ral·li, una especial en la que es donava la casualitat que fins a 3 Citroën DS3 WRC hi empataven al millor temps, el dels seus companys de formació Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i el de Petter Solberg i Chris Patterson. 

Amb aquesta victòria parcial de tram, els campions del món en vigència restaven a només 3 dècimes de segon del temps de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Mentre que els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle, a bord del debutant Mini John Cooper Works WRC, es veien obligats a abandonar la competició per sortida de pista i quan es trobaven ocupant la quarta posició provisional.

En la quarta i última prova especial del bucle matinal, la parella francòfona de Citroën s’emportava el seu segon escratx consecutiu del dia i aquests es situaven al capdavant de la classificació provisional de la prova sarda per 2,7 segons de marge amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i 11,9 segons en relació a Evgeniy Novikov i Stéphane Prévot. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per la seva banda, tenien un mal rendiment en l’especial i eren superats per 1 segon exacte de marge pel Ford Fiesta RS WRC de l’equip Stobart en mans dels escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson.

En sortir de les assistències remotes, els participants es disposaven a tornar a passar per les especials del matí si bé amb un ordre lleugerament canviat, doncs la primera especial celebrada, ara passava a ser la darrera. L’estira i arronsa entre Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb Sébastien Loeb i Daniel Elena es perllongava en les dues primeres proves especials del bucle, fins que en la penúltima especial del divendres i tercera del bucle de la tarda, els de Ford patien una punxada i es desenganxaven una mica dels seus rivals en cedir 51 segons a final de tram, passant a estar classificats a partir de llavors per darrere dels 2 Citroën DS3 WRC oficials, així com el de Petter Solberg i Chris Patterson. 

Malgrat tot, l’estranya estrategia que seguien Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que per tal d’evitar sortir en segona posició l’endemà, cedien 26 segons en la darrera especial del dia, i així queien fins la quarta posició provisional; situant als finlandesos de Ford en la tercera posició provisional, a 53,1 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena, i a 19,9 segons de la segona posició que ocupaven Petter Solberg i Chris Patterson.

L’inici de la segona etapa es programava per dissabte 7 de maig a partir de les 8 del matí, la qual tenia en el seu itinerari 6 proves especials cronometrades de 143,06 km de corda, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, amb el què la jornada sabatina esdevenia la més llarga de la vuitena edició.

Sense cap necessitat de conservar res, els re enganxats Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila esdevenien els llebrers de la jornada, doncs els finlandesos de Ford aconseguien el millor temps en 5 de les 6 proves especials que es programaven, amb el què els pilots entraven al parc tancat d’Olbia en la 26ena posició provisional al terme de l’etapa.

Per davant, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia marcaven el segon millor temps en la primera prova especial sabatina i els provençals de Citroën superaven a la taula a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, en haver de seguir obrint pista, veien com el seu marge de confiança al capdavant de la classificació es reduia sensiblement.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen responien amb la mateixa moneda que havien estat pagats a primera hora del matí en la segona prova especial matinal i els pilots recuperaven la posició de podi perduda per 1 segon de marge, alhora que es classificaven a només 9 dècimes de segon del Citroën DS3 WRC de Petter Solberg i Chris Patterson, pilots que mantenien la segona posició malgrat patir una punxada que els endarreria en una vintena de segons.

La classificació estava molt estreta i així amb un altre segon millor temps per darrera dels seus companys d’equip, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen accedien a la segona posició a 30,9 segons del temps dels per llavors heptacampions del món. Petter Solberg i Chris Patterson tancaven les posicions de podi en el reagrupament de mitja jornada a 37,1 segons del lideratge i per 1,5 segons d’avantatge vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Precisament la parella provençal de Citroën acabaven amb l’hegemonia dels finlandesos de Ford en quan aconseguien la victòria de tram en la primera especial de la tarda, és a dir, la quarta sabatina, amb el que els oficials dels xevrons superaven als privats Petter Solberg i Chris Patterson per 3 dècimes de segon.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aturaven el cronòmetre abans que els seus dos rivals per a una posició de podi en les dues últimes especials de la jornada, mentre que entre els dos Citroën DS3 WRC, el gap s’eixamplava en 4,9 segons en l’equador del bucle i es reduia en 3 dècimes de segon en la darrera prova especial sabatina.

Així doncs, quan tocaven 3 quarts de 6 de la tarda, els participants començaven a entrar al parc tancat d’Olbia, on hi romandrien neutralitzats fins l’endemà al matí. Sébastien Loeb i Daniel Elena es mantenien al capdavant de la classificació per 23,8 segons de marge amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que en relació als seus companys d’equip, el gap era de 34,6 segons, uns pilots que veien com haver cedit 26 segons en la jornada anterior no havia estat pas bona idea en quan només aconseguien recuperar-ne uns 20. Petter Solberg i Chris Patterson restaven a les portes del podi a 4,9 segons dels darrers inquilins, si bé per darrera seu els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson es trobaven ja a més d’1 minut de marge.

L’etapa final dominical estava formada per només 4 especials cronometrades de 65,58 km de distància competitiva i als que se’ls hi donava el tret de sortida a les 6 del matí. Un primer bucle matinal contenia 3 trams cronometrats, mentre que després de passar per les assistències, es deixava el “Power Stage” en solitari per tancar l’edició.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien la tónica de la jornada anterior en el bucle matinal, i així els finlandesos aconseguien sumar dos escratxs més en el seu compte particular. Mentre que en la lluita realment interessant, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien classificar-se sempre per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, alhora que els provençals mantenien el seu estira i arronsa amb Petter Solberg i Chris Patterson en la lluita per la tercera plaça.

Tot canviaria en l’última prova especial del bucle matinal, Terranova, en la que els gals de Citroën trencaven la suspensió posterior esquerra del seu DS3 WRC en picar contra una roca, el que els feia perdre tota opció de podi en deixar-s’hi 1 minut i 15,5 segons a final de tram amb Petter Solberg i Chris Patterson, autors a la seva vegada del millor temps a l’especial.

Amb només els 8,24 km de la segona passada per la primera prova especial dominical, corresponents als “Power Stage”, la classificació estava bastant apretada amb Sébastien Loeb i Daniel Elena en la primera posició per 14,0 segons de marge amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i per 19,8 segons amb Petter Solberg i Chri Patterson.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’emportaven els 3 punts extra que suposaven guanyar aquesta última prova especial, si bé els finlandesos només aconseguien retallar 2,8 segons als líders provisionals, autors a la seva vegada del tercer millor temps per darrera de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Amb l’entrada al parc tancat d’Olbia a partir de la 1 del migdia per als primers participants, la vuitena edició del ral·li sard es donava oficialment per conclosa. Sébastien Loeb i Daniel Elena, líders de la classificació provisional des de divendres al migdia, completaven els 339, 70 km del recorregut programat en un temps total de 3 hores 45 minuts i 40,9 segons, 11,2 segons menys que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que es quedaven amb el segon graó del particular podi de pedra. Petter Solberg i Chris Patterson eren els darrers en classificar-se amb dret a la foto del podi així com la posterior dutxa de xampany, aturant el cronòmetre amb un registre 23,8 segons més lent que el temps dels guanyadors.

Després d’una lluita molt tancada per les posicions de podi, Solberg-Patterson s’emportaren la tercera plaça.

En la categoria reservada als cotxes S2000, el conegut com SWRC, els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk s’imposaven consecutivament en les 3 primeres proves especials del ral·li, mentre que en la quarta i última del primer bucle de l’edició, la parella marcava el segon millor temps per darrera de Martin Prokop i Jan Tománek, amb el que les dues parelles feien cap al reagrupament remot de Siamanna separats per 9 segons.

Juho Hänninen i Mikko Markkula s’afegien a la lluita amb la seva victòria de tram en la primera prova especial del bucle de la tarda, mentre que els líders tornaven a marcar 3 millors temps en les 3 proves cronometrades que restaven, amb el que el seu retorn a Olbia es produia amb 25,7 segons de marge en relació als pilots txecs i amb 43,8 segons vers els finlandesos; per darrera d’aquests últims, Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini eren quarts a 3 minuts i 30,4 segons del lideratge, massa lluny de les posicions de podi per guanyar-se-la per mèrits propis i amb Bernardo Sousa i António Costa pressionant per darrera.

Ott Tänak i Kuldar Sikk s’imposaven en les tres proves especials matutines del dissabte, mentre que per darrera seu sempre s’hi classificaven Juho Hänninen i Mikko Markkula, amb el què els finlandesos aconseguien donar compte de la segona posició de Martin Prokop i Jan Tománek, després de que els txecs es veiessin enlentits pel Mini de Daniel Oliveira i Carlos Magalhães just abans d’entrar al reagrupament per a les assistències de mitja jornada, on a la seva vegada hi arribaven tard i rebien 40 segons de penalització.

La victòria quedava doncs en un assumpte de dos equips, i si bé Juho Hänninen i Mikko Markkula aconseguien 2 victòries per 1 d’Ott Tänak i Kuldar Sikk en la segona passada per les 3 especials del bucle, les distàncies entre els dos equips pràcticament no es veien afectades i aquests entraven a Olbia separats en 48,6 segons.

L’estira i arronsa entre estonis i finlandesos es va perllongar al llarg de la jornada dominical amb el que finalment Ott Tänak i Kuldar Sikk es feien amb la victòria per 26,7 segons de marge amb Juho Hänninen i Mikko Markkula, mentre que Martin Prokop i Jan Tománek tancaven el podi a més de 4 minuts dels guanyadors.

A efectes de campionat, la ronda italiana era la tercera prova del calendari. Els estonis en aconseguir-hi la seva primera victòria de la temporada sumaven, com Martin Prokop, un total de 40 punts, el que deixava als dos pilots empatats al capdavant de la provisional amb 2 punts d’avantatge vers l’estoni Karl Kruuda, el qual comptava ja amb 3 participacions al llarg de la temporada per 2 dels seus predecessors.

Tänak-Sikk van tenir sota control la victòria sarda.

Entre els més joves del campionat, Craig Breen i Gareth Roberts començaven la seva participació a la cita amb molta intensitat, marcant el millor temps en les dues primeres proves especial i el segon millor temps en la tercera, però en la quarta i última del bucle inaugural de l’esdeveniment, l’irlandès i el gal·lès es veurien obligats a abandonar en perforar el càrter del seu cotxe. 

Jan Cerný i Pavel Kouhout heretaven llavors la primera posició al terme de l’escull matinal, però en la represa aquests també debien abandonar la competició deixant als argentins Miguel Ángle Baldoni i Fernando Mussano al capdavant de la classificació provisional. Amb un tercer i dos millors temps, els alemanys Christian Riedemann i Michael Wenzel apretaven per darrera i finalment els teutons entraven a Olbia com els primers classificats per 8,9 segons de marge amb els suecs Fredrik Åhlin i Björn Nilsson i 14,9 segons amb els argentins anteriorment líders.

El ral·li acabava per als més joves en la segona i més llarga etapa del programa, i en la primera de les 6 cronometrades de l’itinerari els líders havien de retirar-se en trencar un palier del seu Ford Fiesta R2, cedint així el testimoni a Fredrik Åhlin i Björn Nilsson, qui en la següent prova especial s’endarrerien en minut i mig i s’acomiadaven de qualsevol opció a victòria.

Els russos Sergey Karyakin i Dmitriy Balin prenien la primera plaça, però en la cursa per eliminació que s’estava convertint la classe, aquests havien d’abandonar en la tercera i última prova especial de l’escull matinal deixant la plaça als estonis Egon Kaur i Erik Lepikson. Aquests completaven les especials que restaven en el programa sense majors contra temps, sent un dels 3 equips que podien disputar tot l’itinerari particular, i els estonis es feien amb la victòria final.

A efectes de campionat, Egon Kaur guanyava per segona vegada consecutiva en la segona prova del calendari després de la victòria aconseguida a Portugal amb el que pilot acumulava ja un total de 58 punts, 32 més que no pas Miguel Ángel Baldoni o 34 més que Brendan Reeves.

Dos de dos per a Kaur en el WRC Academy

La victòria que aconseguia Sébastien Loeb a Sardenya combinada amb el punt extra del Power Stage, permetien al pilot alsacià assolir els 100 punts en la taula provisional del campionat de pilots, refermant així el seu lideratge per 7 punts vers Mikko Hirvonen a partir d’aquell instant. Sébastien Ogier, que no podia fer gala d’un bon ral·li, tancava el podi provisional amb 81 punts, 13 més que no pas Jari-Matti Latvala, llur actuació a l’illa italiana era encara pitjor que la del provençal.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	100
Mikko Hirvonen	93
Sébastien Ogier	81

Citroën aconseguia trencar la igualada que mantenia amb Ford en sortir de Jordània, gràcies en bona part a la victòria i al quart lloc dels homes dels dos xevrons, mentre que els del òval havien de lamentar la poca contribució de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila al segon lloc de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, i els de la marca nord-americana hi perdien 17 punts vers els seus principals rivals. En un altre pla, Stobart seguia gaudint de l’avantatge de disposar de dos cotxes en pista per un per part de l’equip de Petter Solberg, amb el què els camioners es mantenien en el tercer lloc del certamen de constructors alhora que eixamplaven distàncies amb l’equip de l’ex-campió noruec.

Constructor	Punts
Citroën	167
Ford	150
Stobart	61

Primera victòria i primer podi per a Fulvio Bacchelli en el campionat del món que donava a FIAT uns punts d’or.

Cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dissabte 7 de maig de 1977 finalitzava el 8è Ral·li del Pacífic Sud a la ciutat d’Auckland. El ral·li estava composat per un total de 75 proves especials cronometrades, majoritàriament sobre terra, doncs només 6 d’elles estaven programades sobre asfalt, d’una corda de total de 2157,36 km. Una distància a la que els 100 equips participants dels 102 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començaven a afrontar des de la pertinent rampa de sortida ubicada a Wellington a partir del diumenge 1 de maig i que només 35 d’ells van aconseguir superar-los.

Ari Vatanen aconseguia també el seu primer podi al ral·li neozelandés permetent a Ford no perdre massa terreny.

La primera etapa del ral·li estava composada per 17 proves especials de 359,53 km de distància que unien el punt de sortida, Wellington, amb Palmerston, estant el seu inici programat pel diumenge 1 de maig i el seu final per a l’endemà dilluns.

Els primers líders del ral·li van ser Ari Vatanen i el seu copilot local Jim Scott a bord d’un Ford Escort RS1800 de l’equip neozelandès Masport, seguits dels FIAT 131 Abarth dels italians Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti i dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki. El tercer cotxe italià, en mans de Simo Lampinen i Solve Andearsson no entrava en la lluita, doncs la marca preferia reservar un cotxe per assegurar resultats.

Els italians de FIAT aconseguien la victòria de tram en la segona prova especial, mentre que en la tercera aquesta era per als seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el que al terme d’aquesta cronometrada es produïa un relleu en el lideratge, Ari Vatanen i Jim Scott baixaven fins la tercera posició a 7 segons dels primers classificats, mentre que aquesta posició passava a estar compartida per Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti i per Markku Alén i Ilkka Kilvimäki. 

Les abundants pluges caigudes, obligaven als organitzadors a cancelar les dues següents proves especials del programa, i per tant la lluita contra el cronòmetre es reprenia en la sisena prova especial, la qual en disputar-se sobre asfalt, conferia un lleuger avantatge a Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti. Els italians no desaprofitaven l’ocasió i en aconseguir el millor temps, reduint en 1 segon el registre dels seus companys de formació, passaven a liderar la classificació en solitari.

El lideratge de la parella italiana seria breu, doncs en la setena prova especial de l’itinerari, Orongorongo de 41,22 km de distància sobre grava, Ari Vatanen i Jim Scott hi aconseguien la seva segona victòria parcial de tram en el que portaven d’esdeveniment i el pilot finlandès i el copilot local rellevaven als transalpins de la posició d’honor. 

Queia la nit, i en els 49,95 km de distància de la vuitena prova especial cronometrada de l’itinerari es donaven dos fets molt transcendents en l’avenir del ral·li, per una banda Ari Vatanen i Jim Scott patien una sortida de pista i perdien prop de 20 minuts en tornar a posar el cotxe a pista. D’altra banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki arran d’una conducció defectuosa havien d’aturar-se en dues ocasions al llarg de l’especial per tal de proveir-se de carburant, quelcom que els feia endarrerir-se en uns 15 minuts. Qui pescava en aquestes aigües turbulentes eren Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, que amb el millor temps a final de tram, es tornaven a convertir en els líders de la classificació provisional.

En les assistències posteriors, la peça defectuosa del FIAT 131 Abarth de la parella finlandesa era reemplaçada, però la intervenció dels mecànics era molt llarga. Per tal d’impedir caure en penalitzacions, els pilots superaven en escreix el límit de velocitat per tal d’arribar al següent control, els finlandesos eren interceptats per la policia circulant a 130 km/h quan el límit era de 80 km/h. La denúncia policial era sinònim d’exclusió segons el reglament particular, però aquest tenia unes quantes llacunes donada la manca d’experiència dels organitzadors en una cita del màxim nivell mundial; Daniele Audetto, director esportiu de la formació italiana, presentava un recurs a la sanció i la parella podia seguir competint fins a la conclusió de la prova, moment en el que es reunirien els comissaris esportius.

Aquests dos incidents deixaven en segona posició als nòrdics Simo Lampinen i Solve Andearson amb el tercer dels 131 Abarth  a uns 6 minuts dels seus companys líders, mentre que tancant el podi, a una dotzena de minuts del lideratge, hi figurava el pràcticament immaculat Mazda RX3 dels neozelandesos Rod Millen i Mike Franchi, superant per ben poc el Ford Escort RS1800 dels també locals Mike Marshall i Arthur McWatt.

Ari Vatanen i Jim Scott sortien disposats a recuperar tot el temps que els fos possible, i el pilot finlandès i el navegant amateur local s’imposaven en totes les proves especials que restaven per arribar fins a Palmerston just abans del trenc d’alba, punt final de la primera etapa, on hi feien entrada dins de les 10 primeres posicions i a 18 minuts del registre de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti. Per la seva banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki entraven al parc tancat en la cinquena posició provisional a 14 minuts dels seus companys de formació líders, mentre que els tercers integrants de l’escuderia, Simo Lampinen Solve Andreasson eren segons a 5 minuts i 34 segons dels italians.

La segona etapa del ral·li era la més curta de totes les que estaven programades, amb 10 proves especials cronometrades de 238,20 km de distància en el seu itinerari, les quals seguien desplaçant als participants cap al nord, concretament fins a Napier.

Dilluns al vespre els participants abandonaven Palmerston i ja de nit tancada començaven a disputar les primeres proves especials del segon escull. Ari Vatanen i Jim Scott sortien a l’atac de nou, però la parella patia una sortida de pista en la primera prova especial de la jornada, endarrerint-se en 5 minuts més. Tanmateix el seu Ford Escort RS1800 quedava força malmès arran de l’incident i els seus mecànics l’anaren adequant a mesura que la jornada avançava.

No seria l’únic incident entre els Ford – Masport, doncs els locals Mike Marshall i Arthur McWatt hi patien una sortida de pista en el transcurs de l’etapa i en conseqüència perdien forces posicions a la classificació general provisional.

Amb aquests condicionants l’etapa va tenir un clar color FIAT, amb 3 victòries de tram per a Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, 3 victòries per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i una altra per a Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Ari Vatanen i Jim Scott n’aconseguirien 2, per tal de grimpar fins a la cinquena posició provisional.

Així doncs, en arribar a Napier, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti conservaven la seva primera plaça per 3 minuts i 37 segons de marge amb Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el triplet provisional de FIAT, quelcom que els italians ja hi comptaven donat el desplegament de medis que aquests hi feien. Els incidents dels dos Ford – Masport deixaven en quarta posició un altre Escort RS1800, el que pilotaven els locals Blair Robson i Chris Porter, si bé a no massa distància d’ells s’hi trobaven Ari Vatanen i Jim Scott, els quals acumulaven per llavors un retard de 19 minuts amb els líders provisionals.

De Napier en sortien el dimarts al vespre per tal de prosseguir el seu viatge cap al nord i així anar a trobar Grisborne, un desplaçament que es realitzava mitjançant 11 proves especials d’una corda de 334,12 km competitius.

En la neutralització de Napier, els mecànics de Masport treballaven de valent per tal de reacondicionar el Ford Escort RS1800 d’Ari Vatanen i Jim Scott, i els pilots en tenir el seu cotxe en perfecte estat, atacaven les especials de l’etapa amb una convicció i una velocitat que no s’havia vist mai fins llavors en les pistes neozelandeses. La parella aconseguia el temps de referència en 9 de les 11 proves del bucle i en retallar 3 minuts als líders, qui a la seva vegada guanyaven les altres 2 proves especials, aquests escalaven fins a la quarta posició provisional.

D’altra banda els nòrdics Simo Lampinen i Solve Andreasson es veien afectats per problemes mecànics en el seu FIAT 131 Abarth, i si bé conservaven la segona posició a l’arribada a Gisborne, aquests es trobaven ja a 8 minuts i 28 segons dels seus companys líders Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, alhora que amenaçats pels seus altres companys, Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La quarta etapa s’iniciava dimecres a la tarda, i aquesta comprenia 11 proves especials de 555,59 km cronometrats, figurant entre elles la cronometrada reina de l’edició, Pehira to Rakauroa de 102,40 km competitius. La disputa d’aquesta etapa permetia aquells qui la completessin arribar a Rotorua l’endemà dijous 5 de maig.

Simo Lampinen i Solve Andreasson iniciaven l’escull imposant-se en les dues primeres proves especials de l’etapa, mentre que Ari Vatanen i Jim Scott punxaven en la segona d’elles i tornaven a cedir minuts. Immediatament la parella recuperava el ritme superior que havien mostrat al llarg de l’etapa anterior per tornar-se a imposar en totes les cronometrades que restaven en el programa. Precisament en l’especial reina, el finlandès i el neozelandès avançaven sobre la pista els 3 FIAT 131 Abarth que els precedien, quelcom que també aconseguien fer Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb els seus dos companys de formació.

En el transcurs de la quarta jornada, tots els cotxes italians tenien els seus dimonis propis quan arran d’uns respectius canvis d’oli, el tap no quedava ben fixat i tan Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com Simo Lampinen i Solve Andreasson havien d’aminorar el ritme per manca de pressió del líquid lubricant, amb el conseqüent dany al motor dels seus cotxes. Afortunadament les dues parelles podien completar les respectives cronometrades en afegir-hi oli i arribar així al parc tancat de Rotorua dijous al migdia. 

El tercer dels FIAT presents, el que pilotaven els líders Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti patia una sortida de pista i els pilots es deixaven 4 minuts en l’incident, amb el què els italians entraven a la neutralització de l’etapa conservant la seva posició però amb 7 minuts i 44 segons de marge amb els seus companys Simo Lampinen i Solve Andreasson, mentre que Ari Vatanen i Jim Scott veien recompensada la seva tenacitat assolint la tercera plaça a 1 minut i 19 segons dels seus precursors. Markku Alén i Ilkka Kivimäki doncs quedaven a les portes del podi.

Després de descansar durant pràcticament 1 dia, divendres a primera hora del matí els pilots abandonaven el parc de Rotorua per afrontar-se a la jornada més llarga de totes les del programa en tenir 722,62 km competitius al llarg de 26 proves especials; les quals trobaven el seu punt final a Auckland l’endemà dissabte a primera hora de la tarda, on tanmateix s’hi esperava la presencia del primer ministre neozelandès per a la conclusió de l’edició.

Ari Vatanen i Jim Scott seguien imprimint un ritme impossible per a la resta de pilots professionals presents a la cita austral, i així de les 22 proves especials cronometrades que s’acabaven celebrant, doncs 4 eren cancelades pels organitzadors, els primers classificats hi aconseguien 2 victòries parcials de tram, els locals Rod Millen i Mike Franchi a bord d’un Mazda RS3 hi aconseguien el seu primer i únic millor temps en l’edició, mentre que en les restants 19 proves especials de l’etapa, donaven com a guanyadors a Ari Vatanen i Jim Scott, que d’aquesta manera ben d’hora donaven compte de la posició de Simo Lampinen i Solve Andreasson alhora que escurçaven distàncies amb el lideratge, però tot i l’esforç sense defallir, finalment la parella de Ford es quedava sense l’objectiu per excel·lència, guanyar.

Paral·lelament Markku Alén i Ilkka Kivimäki superaven als seus companys de formació nòrdics i els finlandesos passaven a tancar el podi provisional tot esperant la resolució de la reclamació interposada per Daniele Audetto.

En el moment de celebrar-se la cerimònia de clausura del 8è Ral·li del Pacífic Sud a Auckland es van produir moments de tensió quan el cotxe guanyador de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti no hi apareixia, si bé en el reglament particular no s’hi estipulava cap marge concret un cop el recorregut estava completat, si que estava regulat que el retard màxim abans de l’exclusió era d’1 hora. A manca d’1 minut per a superar aquest interval, finalment el 131 Abarth dels italians apareixia tot fent un soroll molt poc ortodox, alhora que vessava oli i emetia una forta olor d’additius de molibdè com a conseqüència d’una avaria en la seva bomba d’oli. D’altra banda, en el document d’exclusió de Markku Alén es comprovava que hi figurava la firma del Director de Cursa i no dels Comissaris Esportius, un formalisme que invalidava l’exclusió i permetia a la parella finlandesa pujar al podi final.

Així doncs, després de competir al llarg de 6 jornades i 69 proves especials, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti aconseguien la seva primera victòria mundial en completar els 2092,59 km del recorregut en un temps final de 24 hores 29 minuts i 55 segons. A 1 minut i 34 segons del seu registre completaven l’esdeveniment Ari Vatanen i Jim Scott, el que suposava el primer podi en el mundial per al finlandès de Ford, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi oceànic a 21 minuts i 59 segons del temps dels seus companys d’equip.

Només una signatura va lliurar Alén-Kivimäki de l’exclusió.

En la Copa FIA de pilots, el primer podi en el mundial combinat amb la victòria de l’Arctic europeu al mes de febrer, permetia a Ari Vatanen igualar els 15 punts que tenia per llavors el suec Björn Waldegård al certamen i compartir així els dos pilots el lideratge provisional. Per darrera d’ells es produïa el mateix fet quan Markku Alén igualava resultats i per tant punts amb Sandro Munari i els dos pilots compartien la segona posició a 2 punts del lideratge. Fulvio Bacchelli per la seva banda, arran de la victòria, s’afegia a la llista de pilots amb 9 punts i es mantenia també un empat en aquesta puntuació.

Pilot	Punts
Björn Waldegård Ari Vatanen	15 15
Sandro Munari Markku Alén	13 13
Stig Blomqvist Fulvio Bacchelli Jean-Claude Andruet	9 9 9

En el campionat de constructors, la victória de Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti a l’altra banda del món, permetia a FIAT trencar la igualada que hi havia amb Ford després de la disputa del Safari Rally, i aquests lideraven la taula per 2 punts de distància. Opel per la seva banda, en no poder anar a la prova oceànica, començava a perdre el contacte amb els dos gegants del campionat en sumar el seu segon zero consecutiu de la temporada.

Constructor	Punts
FIAT	66
Ford	64
Opel	39

Alén-Kivimäki sorprenien a propis i aliens amb un rendiment fantàstic sobre asfalt on aconseguien la desena victòria mundial.

Dissabte 7 de maig de 1983, finalitzava a Ajaccio el 27è Tour de Corse, cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens de pilots i constructors portava fins a 178 equips a formalitzar la seva inscripció a la prova. Tots ells van prendre la sortida des de la pertinent rampa ubicada a Ajaccio el dijous 5 de maig, per tal de fer front a un recorregut composat per 32 especials cronometrades de 1066,10 km de distància que només 57 equips aconseguirien completar.

Una punxada i les ordres d’equip van impedir la probable victòria de Röhrl-Geistdörfer.

La primera etapa s’iniciava el dijous el matí per conduir als participants del ral·li a través de 12 especials cronometrades des d’Ajaccio fins a Bastia, on els primers equips hi arribarien a gairebé mitjanit del mateix dia. Tot i que Audi havia desplaçat fins a la illa una nova versió del seu Quattro, anomenada A2, amb un diàmetre dels seus cilindres menor que desencadenava en un motor més lleuger sent capaç de rendir 360 CV potència, des d’un primer moment va quedar palés que la victòria seria un afer Lancia.

Immersos en una lluita fraticida, tres dels quatre pilots oficials de Lancia van anar alternant-se en la condició de líder del ral·li al llarg de la primera jornada. Els primers en fer-ho van ser els pilots Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, autors del primer temps escratx del ral·li, peró ràpidament els alemanys cedirien el relleu als seus companys francesos Jean-Claude Andruet i Michèle Petit que a la vegada, una especial més tard, cedirien el seu rol de líders provisionals als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, autors de dos escratxs consecutius al que hi seguiria un tercer.

Completada la cinquena especial cronometrada Walter Röhrl i Christian Geistdörfer recuperaven el liderat de la prova per només un segon de marge vers Jean-Claude Andruet i Michèle Petit i dotze en relació a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. La suspensió de la sisena cronometrada i l’escratx en la setena per part dels alemanys, va perllongar el liderat dels campions del món, moment en que es va produir una punxada en el vuitè tram, deixant el 037 dels fins llavors líders en quarta posició provisional a 2 minuts i mig de la tercera plaça per llavors ocupada pel Lancia 037 del Jolly Club dels italians Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo.

Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, popularment coneguda com Biche, aconseguien mantenir la condició de líders a l’arribada a Bastia, en el que suposava la neutralització de la primera etapa. Encapçalant així una magnifica arrancada de Lancia, només alterada per la presència en cinquena posició de l’Audi Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz, que superaven per ben poc al retrovat al món dels ral·lis Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, pilots que un any abans en aquesta mateixa prova patiren un fort accident.

A Bastia no hi arribaven dos dels cotxes debutants al mundial en trencar-se el seu motor en la sisena especial cronometrada, parlem del BMW M1 de Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne i de l’Opel Manta 400 de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille. Mentre que una altra baixa destacada de la jornada era el Renault 5 Turbo que Jean-Luc Thérier i Michel Vial veient impotents com era consumit per les flames.

Els 109 equips que havien arribat a Bastia la nit anterior, el divendres a primera hora del matí es van dirigir de nou cap Ajaccio a través d’11 especials cronometrades que en total sumaven 356,90 km més. Jean-Claude Andruet i Michele Petit patien una punxada en la tercera especial cronometrada el que baixava als francesos fins la quarta posició provisional, deixant en condició de líder el Lancia 037 dels seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer assolien la segona plaça.

Cesare Fiorio, patró de Lancia, veient que els seus rivals estaven lluny i que el duel que estaven mantenint els seus pilots podien posar en perill l’objectiu de l’equip, és a dir sumar una victòria i que Audi sumés quants menys punts millor, va decidir llavors ordenar que es respectessin les posicions assolides en aquell instant. Probablement aquesta decisió va facilitar que en l’equador de la segona jornada Hannu Mikkola i Arn Hertz aconseguissin marcar un escratx, trencant així amb el domini aclaparador que estaven tenint els petits cotxes volumètrics italians fins aquell moment.

Poc després Lancia rebria un important revés, quan en unes assistències realitzades a les acaballes de la segona jornada queia aigua del circuit refirgerant del compressor dins un cilindre del 037 que pilotaven Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, aquest incident va provocar que el motor es trenqués i els pilots haguessin d’abandonar la prova, registrant així el primer abandonament d’un cotxe turinés al llarg de la temporada. Per precacució, Lancia va decidir desactivar el sistema de refrigeració del compressor volumètric en els restants cotxes que quedaven en competició, el que comportava una reducció de la potència dels cotxes italians, peró un increment notable de la tranquilitat dels membres de l’equip.

Els primers afectats per la mesura eren els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, els quals just en la darrera cronometrada abans d’arribar a la neutralització d’Ajaccio perdien la quarta posició provisional en favor de l’Audi Quattro A2 de Hannu Mikkola i Arne Hertz per només 15 segons, si bé pels pilots d’Audi aspirar a posicions més capdavanteres semblava impossible, doncs la tercera plaça ocupada llavors per Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo, estava a 8 minuts d’ells. Markku Alén i Ilkka Kivimäki mantenien la seva primera posició amb 1 minut i 15 segons d’avantatge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que semblaven estar disposats a seguir escurçant distàncies tot i les ordres de Fiorio.

Una altra víctima destacada de la segona jornada van ser els francesos Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, guanyadors de la darrera edició del ral·li, si bé en aquesta ocasió la seva actuació estava sent força discreta. Els pilots de Renault van colisionar amb una vaca en la darrera especial cronometrada de la jornada, el que va causar uns importants danys que acabarien desencadenant en el trencament del motor del seu 5 Turbo.

Dissabte es portava a terme la tercera i última jornada, un bucle amb arribada i sortida d’Ajaccio que els 73 equips que seguien en actiu havien d’afrontar. El bucle estava composat per 10 especials cronometrades de 291 km de distància, entre les que destacava la segona en el programa, Liamone-Suaricchio de 82,80 km de distància. Precisament en aquesta especial es produiria un primer cop de teatre, quan Hannu Mikkola i Arne Hertz patien una sortida de pista i danyaven la suspensió posterior del seu cotxe. A empemptes i rodolons els escandinaus van arribar a un punt d’assistència, peró per a la parella el seu concurs a la prova va tocar a fi quan allà no hi havia cap mecànic per reparar el seu Quattro A2.

Aixó deixava de nou als 4 Lancia 037 en les quatre primeres posicions, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons, amb el segon dels Audi Quattro A2 intentava forçar el ritme per almenys assolir la quarta posició. Malharaudament la parella franco-italiana seria protagonista del segon cop de teatre quan el seu ral·li va tocar final abans d’hora, en la sisena especial de l’etapa, a causa d’una fuita d’oli que va provocar que el seu cotxe es veiès envoltat de flames.

Al capdavant Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van seguir escurçant distàncies al llarg de la tercera jornada vers els seus companys d’equip finlandesos, el que va fer tèmer el pitjor a Cesare Fiorio que va amenaçar a la parella alemanya que de no complir les seves ordres, aparcaria l’helicòpter davant seu enmig de l’especial. Finalment els germànics van deixar escapar tot el temps retallat al llarg de la jornada en l’especial que tancava el ral·li, reestablint-se pràcticament les diferències que hi havia entre els dos equips en iniciar l’etapa.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki sumaven així la seva desena victòria en el mundial de ral·lis, sent a més a més la primera aconseguida sobre asfalt, una superficie en la que a priori els finlandesos no comptaven entre els favorits, aturant el cronòmetre en un temps total de 12 hores 43 minuts i 38 segons, 1 minut i 49 segons menys que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. El podi el tancava el Lancia 037 del Jolly Club pilotat per Adartico Vudafieri i Luigi Pirollo a 6 minuts i 30 segons del temps guanyador, en el que era el primer podi en el mundial per a la parella italiana que alhora superava en 7 minuts i 19 segons als seus compatriotes i oficials de Lancia Attilio Bettega i Maurizio Perissinot en un resultat perfecte per a la marca de Turí.

Vudafieri-Perissinot aconseguien el seu primer podi al mundial.

Tot i el zero que s’emportava Hannu Mikkola de la seva visita a Còrsega, el finlandès seguia liderant la provisional del campionat de pilots gràcies a les bones actuacions prèvies, si bé a partir d’aquell moment el seu liderat passava a ser de 18 punts de marge vers Walter Röhrl. L’alemany així com el seu company d’equip Markku Alén treien un molt bon rendiment de la seva actuació al ral·li, ja que gràcies al seu segon i primer lloc respectivament, tots dos superaven a la francesa Michèle Mouton que per culpa del zero aconseguit baixava del segon al quart lloc provisional.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	65
Walter Röhrl	47
Markku Alén	45

En la taula provisional del campionat de constructors, la classificació quedava molt apretada després dels resultats obtinguts a la prova. Lancia sumava els 18 punts corresponents a la victòria, el que permetia als italians liderar la taula provisional del campionat, mentre que Opel, que sumava 12 punts per la victòria en Grup A de Jean-Sébastien Couloumies i Claudine Causse, restava a 1 punt per sota dels italians i a 1 punt per sobre d’Audi, que perdia així la seva condició de líder del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	50
Opel	49
Audi	48

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 2302 centímetres cúbics (93,40 mm de diàmetre – 84,00 mm de carrera).
Potència	275 CV a 8200 rpm.
Canvi	Manual de 5 velocitats.
Transmissió	Propulsió a les rodes posteriors.
Longitud	4355 mm
Amplada	1680 mm
Alçada	1350 mm
Distància entre eixos	2565 mm
Pes mínim	1025 kg

BMW homologava el M3 sota la normativa de Grup A pels campionats de turismes, és a dir la competició en circuits, pel que la seva preparació i adaptació a les característiques d’un ral·li corria a càrrec de l’estructura britànica, del per llavors ja excopilot David Richards, Prodrive. Si bé l’homologació es va dur a terme al mes de març de 1987, el debut en el mundial de ral·lis no tenia lloc fins el dijous 7 de maig de 1987, tot coincidint amb l’inici de la cinquena ronda del calendari, el 31è Tour de Corse.

Si bé el cotxe bavarès no gaudia de la tracció integral dels Lancia Delta HF 4WD, si que disposava de 40 CV més de potència que no pas els compactes transalpins i sobretot 100 kg de pes menys, seguint així un concepte molt similar al del Ford Sierra Cosworth, i que en l’abrasiu asfalt cors resultava una opció molt vàlida.

Prodrive hi desplaçava dues unitats del BMW M3, una confiada als francesos Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne i una altra en mans dels belgues Marc Duez i Georges Biar, sent els primers qui aconseguien la victòria en completar-se el recorregut el dissabte 9 de maig per més de 2 minuts de marge vers els Lancia, mentre que els segons eren sisens.

Donades però les seves característiques tan específiques, el BMW M3 no es va tornar a veure en el mundial fins a la següent edició del Tour de Corse, mentre que a l’any 1989, i amb el suport econòmic de la petrolera FINA, Marc Duez i Alain Lopes es van atrevir a treure’l del seu terreny fetitxe si bé només François Chatriot i Michel Périn aconseguirien sumar dos podis més al Tour de Corse de 1989 i 1990.

Així doncs, acotant les participacions que comptaven amb el suport de Prodrive, 9 van ser les aparicions del BMW M3 en els 4 anys que van estar més actius al campionat, en les que els diferents pilots que s’hi van posar als seus comandaments hi van aconseguir acumular un total de 3 podis i 1 una única victòria, generant així una relació de victòries per participacions del 11,1 %.

Bernard Beguin:

Tour de Corse 1987.

Auriol-Occelli van dominar la prova de cap a peus tot i el suspens final.

Quarta ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 38è Tour de Corse finalitzava a Ajaccio el dissabte 7 de maig de 1994. La cita, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques i mundial de producció, comptava amb un recorregut format per 23 proves especials cronometrades de 545,48 km de distància, a les quals els 84 equips participants dels 92 que hi havien formalitzat la seva inscripció, començaven a afrontar a partir del dijous 5 de maig des de la mateixa ciutat corsa d’arribada. 43 equips participants aconseguien completar amb éxit el recorregut.

Una inoportuna averia privava de la lluita per la victòria a Sainz-Moya.

La primera etapa, celebrada el dijous 5 de maig, unia les ciutats d’Ajaccio i Bastia a través de 8 trams cronometrats de 177,27 km de distància, en els que, malgrat alguns problemes de sub-viratge en el seu Toyota Celica Turbo 4WD, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli posaven de relleu la seva supremacia a la illa que els hi havia permès guanyar quatre de les sis últimes edicions el ral·li en quan els pilots s’imposaven en les 8 proves especials de la jornada.

Les dues parelles oficials de Subaru, formades pels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i els escocesos Colin McRae i Derek Ringer es trobaven en temps molt propers als de la parella líder en els primers compassos de la prova, deixant-se menys de 10 segons en cada tram malgrat que aquests superaven la vintena de quilòmetres de distància.

Els riscs peró que asumia la parella britànica per tal de no perdre el tren de les primeres places van suposar el seu abandonament en el transcurs de la quarta cronometrada de la jornada. En el quart quilómetre de l’especial, els pilots impactaven contra una pedra del voral provocant-lis una punxada i malgrat que el sistema anti-punxades de les seves Pirelli els va permetre continuar competint, les condicions un tan precàries amb les que pilotaven després de 15 km punxats, els va acabar provocant una sortida de pista quan mancaven 6 km per completar el tram, deixant el seu Impreza sobre 3 rodes i la direcció destrossada.

L’abandonament de la parella britànica obria les portes de les places de podi als italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals brindaven una interessant lluita amb els oficials de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist al volant del seu Toyota Celica Turbo 4WD privat i dotat d’uns nous esmortidors revolucionaris.

La tónica es mantenia al llarg de la jornada, si bé en la penúltima cronometrada la parella espanyola perdia gairebé tants segons vers els líders com l’avantatge que els francesos els hi havien aconseguit posar al llarg de les sis cronometrades anteriors, amb el que els de la constelació de les Plèiades passaven a estar a mig minut de Didier Auriol i Bernard Occelli. Amb la celebració de la vuitena prova cronometrada de la primera etapa, s’entrava a Bastia amb els pilots de Toyota superant en 35 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, que malgrat tot es mostraven satisfets per l’avenç que havia mostrat el seu cotxe vers cites anteriors. Andrea Aghini i Sauro Farnocchia conservaven la seva plaça de podi a 1 minut dels líders, mentre que els companys d’equip d’aquests, el finlandès Juha Kankkunen i el britànic Nicky Grist es trobaven ja a 1 minut i 14 segons.

Fora de les places de podi s’hi classificaven provisionalment els tres Ford Escort RS Cosworth, capitanejats pel dels transalpins Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, que feien entrada a l’equip en substitució del lesionat François Delecour i el seu habitual copilot Daniel Grataloup, a 1 minut i 42 segons de la primera plaça.

Divendres 6 de maig tenia lloc la segona jornada de la prova, la qual estava composada per 7 proves especials que permetien unir Bastia amb Calvi mitjançant 154,25 km cronometrats. Carlos Sainz i Luis Moya trencaven la dinàmica de la jornada anterior en quan s’imposaven en les dues primeres cronometrades del dia, el que unit amb una virolla dels líders en la segona especial i una trobada inoportuna amb la fauna bovina que buscava pastures per la carretera, permetia als de Subaru rebaixar la distància vers els de Toyota per sota del mig minut.

Aixó va fer reaccionar a Didier Auriol i Bernard Occelli, que en imposar-se consecutivament en les següents tres proves especials, aconseguien recuperar les distàncies perdudes i reestablir els 35 segons de marge amb els que iniciaven la jornada. Per darrera d’ells la situació es mantenia estable, amb la única salvedat de l’abandonament per accident dels italians Gianfranco Cunico i Stafeno Evangelisti per accident en la segona prova cronometrada del dia i després d’estar sometent a un gran esforç els seus frens al llarg de les 9 especials celebrades anteriorment. Per la seva banda, els seus compatriotes Andrea Aghini i Sauro Farnocchia es seguien mostrant superiors en tot moment als oficials Juha Kankkunen i Nicky Grist, peró inferiors als dos equips precursors amb el que les distàncies s’anaven eixamplant.

En les dues últimes especials de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien superar amb 1 segon en cadascuna d’elles als líders Didier Auriol i Bernard Occelli, amb el que l’entrada al parc tancat de Calvi es feia amb els segons classificats separats dels primers en 33 segons. Andrea Aghini i Sauro Farnocchia veien com el seu marge s’incrementava en gairebé mig minut més, i es trobaven ja a 1 minut i 34 segons, sent així mateix el seu marge amb Juha Kankkunen i Nicky Grist de 26 segons i vers els seus compatriotes de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero, nous cinquens classificats, de 2 minuts i 9 segons, en el que s’estava quallant com una de les pitjors actuacions dels de l’oval en la temporada.

La jornada sabatina tancava el cercle a la illa i mitjançant 8 trams de 213,96 km cronometrats, conduia als 53 participants que restaven en actiu fins Ajaccio, punt de sortida de l’edició. Carlos Sainz i Luis Moya sortien disposats a donar-ho tot i amb quatre escratxs consecutius els espanyols es quedaven a només 9 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals començaven a veure amb preocupació com la seva victòria començava a estar en perill.

Per desgràcia de tothom tret dels líders, en la cinquena especial cronometrada del dia, la més llarga del ral·li amb 43,15 km de distància, els de Subaru notaven en el setè quilòmetre del tram un fort soroll provinent de la part frontal del seu Impreza, a partir del qual el cotxe va començar a patir sub-viratge, destrossant un pneumàtic i punxant l’altre. La causa, una barra estabilitzadora que s’havia trencat i la conseqüència, enterrar totes les opcions que tenien de lluitar per la victòria, en deixar-s’hi 44 segons vers els líders, que a més a més hi sumaven el millor temps.

A partir de llavors, Carlos Sainz i Luis Moya van afluixar el ritme i van deixar d’assetjar la posició de líder, massa lluny amb només tres trams cronometrats per davant, pel que Didier Auriol i Bernard Occelli encara van ser a temps d’adjudicar-se dues especials més, sent la darrera pels belgues de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot.

Amb l’entrada a Ajaccio es donava per finalitzada la 38ena edició del ral·li, en la que Didier Auriol i Bernard Occelli s’hi imposaven en completar el recorregut en 5 hores 57 minuts i 46 segons, sent aquesta la seva cinquena victòria a la illa. A 1 minut i 1 segon per darrera dels francesos s’hi classificaven Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Andrea Aghini i Sauro Farnocchia ho feien a 2 minuts i 11 segons dels guanyadors, seguint demostrant un ritme superior a la competencia tret dels dos equips capdaventers.

Aghini-Farnocchia van trobar-se regularment per darrera dels dos primers peró davant la resta.

En el campionat de vehicles de producció, o amb fitxa d’homologació de Grup N, els càntabres Jesús Puras i Carlos del Barrio prengueren les regnes de la categoria a partir de la segona especial cronometrada, moment en que els primers líders, els locals Jean-Marie Santoni i Marcel Cesarini es deixaven prop d’1 minut. Amb 3 escratxs més, la parella espanyola arribava a Bastia amb prop de minut i mig de marge vers els segons classificats, el pilot de la Unió dels Emirats Àrabs Mohammed Bin-Sulayem i l’irlandès Ronan Morgan.

Els líders s’imposavaen en cinc de les set cronometrades del divendres, sent els altres dos trams pels segons classificats, amb el que el seu marge al capdavant de la classificació s’incrementava en 1 minut més. La superioritat es va mantenir al llarg de la tercera i última jornada sabatina al que se li unien diversos problemes als rivals més directes, pel que la victòria de la parella càntabre s’assolia per més de 8 minuts. En clau de campionat, Chus Puras aconseguia la seva segona victòria de la temporada amb el que el pilot de Santander arribava fins als 36 punts, superant en 19 la segona classificada, l’alemanya Isolde Holderied.

Puras-Del Barrio guanyaven a plaer entre els de producció.

La primera victòria de la temporada que aconseguia el pilot occità Didier Auriol, li donava accés a la primera posició provisional del campionat, desplaçant-hi el seu company d’equip, el finlandès Juha Kankkunen, el qual no trepitjava el podi cors. Carlos Sainz per la seva part, desfeia la igualada amb el vicentí Massimo Biasion i tancava les places de podi en solitari en la que era el millor resultat pel pilot madrileny des de que havia fitxat per Subaru.

Pilot	Punts
Didier Auriol	47
Juha Kankkunen	45
Carlos Sainz	37

En el campionat de constructors, l’avenç dels Toyota era encomiable amb tres victòries i una segona posició en les quatre cites celebrades fins al moment. Subaru per la seva banda començava a seguir des de la distància l’estela que deixava la marca nipona afincada a Colonia mentre que Ford, en una de les pitjors actuacions de la temporada, començava a quedar-se despenjada de les primeres posicions.

Constructor	Punts
Toyota	77
Subaru	58
Ford	44

Les pluges caigudes a última hora van jugar a favor de McRae-Grist.

El dimecres 7 de maig de 1997, Ajaccio era l’escenari de la cerimònia de clausura del 41è Tour de Corse, sisena cita en el calendari del campionat del mòn de ral·lis. La ronda corsa era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors, mundial FIA 2-L així com el de producció; malgrat les puntuabilitats i la gran tradició local només 62 equips s’hi inscribien oficialment a la prova dels que 60 es presentaven a la rampa de sortida per iniciar a partir del dilluns 5 de maig a afrontar un recorregut programat de 18 proves especials de 408,02 km cronometrats que 39 equips participants aconseguirien superar.

En l’últim tram Sainz-Moya van perdre el ral·li.

La primer etapa del ral·li estava formada per 6 trams que suposaven 134,20 km de lliuta contra el cronómetre, en la primera d’elles els germans Gilles i Hervé Panizzi calaven el seu Peugeot 306 Maxi en la línia de sortida del tram, el que habilitaven per 1 sol segon que el millor temps fos per als britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, mentre que els companys d’equip a Peugeot dels primers, François Delecour i Daniel Grataloup, restaven en la tercera posició a 6 segons dels líders.

En la següent cronometrada els dos Peugeot 306 Maxi passaven a ocupar les dues primeres posicions de la taula, amb els provençals Gilles Panizzi i Hervé Panizzi al capdavant, mentre que en la tercera i quarta especial cronometrada, en la que arribaven al final del tram amb una roda punxada sense haver-se percatat, Carlos Sainz i Luis Moya veien compensades les hores dedicades a millorar les prestacions del seu Ford Escort WRC, sobretot en les suspensions i les relacions de canvi, sacrificant una mica la velocitat punta en benefici d’una acceleració més bruta, en quan els espanyols hi aconseguien consecutivament el millor temps. Els dos escratxs permetien a la parella de l’oval grimpar fins la segona posció, just per darrera dels líders, que seguien sent els homes de Peugeot Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

Un tercer escratx de Carlos Sainz i Luis Moya donava ales a la parella espanyola per a completar la jornada com a líders, peró just abans d’iniciar-se el darrer tram la pluja va fer acte de presència i la temperatura va baixar, amb el que les seves Michelin no van agafar la temperatura ideal de treball i els pilots de Ford es veien superats pels dos Peugeot 306 Maxi en l’especial i de retruc en la general amb el millor temps de François Delecour i Daniel Grataloup.

A la neutralizació de la primera etapa a Ajaccio doncs, s’hi arribava amb Gilles Panizzi i Hervé Panizzi en primer lloc per 5 segons de marge vers els seus companys i compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya eren els primers pilots amb un cotxe WRCar a 19 segons dels líders i amb 3 segons de marge vers els britànics Colin McRae i Nicky Grist.

La segona jornada tenia un programa similar a l’anterior, amb 6 trams cronometrats de 132,33 km competitius, iniciant-se amb el tram més llarg del ral·li, Liamone, de 48,93 km de distància en els que es van produir els primers cops de teatre. Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya  marcaven el millor temps a l’especial, gràcies al qual la parella espanyola pujava fins la segona posició en detriment de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi que baixaven del primer al tercer lloc per culpa de portar les rodes equivocades en caure un ruixat, deixant als seus companys François Delecour i Daniel Grataloup al capdavant de la provisional.

Peró si un incident va marcar el concurs d’aquesta primera especial va ser l’accident que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne van patir contra una vaca i el seu vedell. Prèviament tan Colin McRae i Nicky Grist com Carlos Sainz i Luis Moya havien pogut fer una maniobra evasiva i esquivar la fauna bovina, peró la parella finlandesa, que circulava a velocitats properes als 180 km/h amb el seu Mitsubishi Lancer Evo IV, no van poder fer res per evitar la colisió i caure a un terraplè situat a uns 25 metres per sota del nivell de la carretera que els va obligar a abandonar la prova.

Sense arribar a la situació tan dramàtica de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, i encara sense moure’ns d’aquesta primera prova especial cronometrada, una tempesta d’uns minuts va agafar amb les rodes equivocades tan als britànics Colin McRae i Nicky Grist com als francesos Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, tal i com ja havia avançat abans, els quals cedien un bon grapat de segons vers els dos altres equips immerosos en la lluita per la victòria que els obligaren a anar recuperant terreny perdut al llarg de les següents especials repartint-se els escratxs.

Els de britànics Subaru s’imposaven en quatre de les cinc cronometrades que restaven en la jornada, mentre que els francesos del lleó ho feien en dues, sent lógicament un d’ells ex-aequo entre els dos equips, amb el que els primers completaven l’etapa en quarta posició a 19 segons dels líders i els segons retornaven a Ajaccio en tercer lloc a 9 segons.

Per davant Carlos Sainz i Luis Moya es van llençar a l’atac per donar caça a la posició líder que ocupava el Peugeot 306 Maxi de François Delecour i Daniel Grataloup, i malgrat arrossegar un problema amb una vàlvula del turbo, els de Ford aconseguien igualar en temps a la general als francesos al terme de la quarta especial, per ja en la cinquena restar com a líders en solitari. Un problema de frens en la darrera prova especial del dimarts, retornava la igualada al capdavant de la general, si bé el liderat era per a François Delecour i Daniel Grataloup en haver aconseguit un millor registre que els espanyols en la primera especial del programa.

La tercera i definitiva etapa es programava pel dimecres 7 de maig amb 6 trams de 141,49 km cronometrats, sent com les altres dues anteriors amb inici i final a Ajaccio. François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien el millor temps en el primer d’ells en superar per 1 segon als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que els del lleó es situaven com a líders en solitari, peró en la següent especial, l’excessiva degradació dels seus pneumàtics els va suposar perdre aquesta condició que anava a parar en mans dels seus rivals de Ford, mentre que el millor temps era obra dels germans Gilles i Hervé Panizzi que d’aquesta manera s’acostaven al temps total dels dos equips precursors.

La tercera especial de l’etapa va ser fatídica pels dos Peugeot 306 Maxi, en quan tots dos equips baixaven una posició per un problema d’embragatge. Els grans beneficiats de l’incident van ser els britànics Colin McRae i Nicky Grist, que en aconseguir el seu primer escratx del dia passaven de la quarta fins la segona posició provisional. Un segon escratx consecutiu dels pilots de la constelació de les Plèiades, si bé ara compartit amb Gilles i Hervé Panizzi, acostava a la parella britànica a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals per un problema de suspensió en la penúltima especial, veien com els seus rivals seguien escurçant distàncies, si bé ara el millor temps era pels italians Piero Liatti i Fabrizia Pons.

S’arribava així a l’última cronometrada del ral·li amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant de la taula de temps per 7 segons de marge vers Gilles Panizzi i Hervé Panizzi així com Colin McRae i Nicky Grist , mentre que en la quarta posició hi restava François Delecour i Daniel Grataloup a 13 segons; res estava decidit encara, peró un ruixat que queia en els minuts previs a la celebració d’aquesta especial de 34,33 km de distància, conferia un cert avantatge als Pirelli de Colin McRae i Nicky Grist.

Els britànics hi aconseguien el millor temps i superaven en 25 segons als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, autors del segon millor registre, amb el que la parella de Subaru passava a liderar el ral·li, recuperant així molt oportunament una posició que aquests no ostentaven des de la primera especial cronometrada de la cita corsa. Molt pitjor resultaven les condicions de mullat per als dos Peugeot 306 Maxi de dues rodes motrius, que veien com els dos WRCar amb els que estaven immersos en la lluita, s’escapaven escandalosament.

Amb l’entrada al parc tancat d’Ajaccio per tercera vegada finalitzava la 41ena edició de la prova corsa, en la que els britànics Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien la victòria en completar el recorregut en 4 hores 30 minuts i 58 segons, 18 segons menys que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals malgrat perdre el ral·li en l’última especial, es mostraven satisfets pels progressos fets en l’Escort WRC. Tancant el podi, a 48 segons dels guanyadors, s’hi trobaven els germans francesos Gilles i Hervé Panizzi.

La pluja i un problema d’embragatge van privar al 306 Maxi dels germans Panizzi d’un resultat millor.

Entre els participants amb vehicles de producció, els locals Jean-Marie Santoni i Jean-Marc Casamatta al volant d’un Ford Escort RS Cosworth, van dominar la prova des d’un primer moment davant la oposició dels també cors, si bé dotats d’un Mitsubishi Lancer Evo III, Jacques Andreani i Claude Blanc-Raffini, mentre que el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní, es retiraven en trencar la suspensió del seu Lancer Evo III en una sortida de pista soferta en la primera especial.

Finalment els cors Jean-Marie Santoni i Jean-Marc Casamatta aconseguien una victòria anecdòtica, doncs lliutar pel campionat de producció no entrava en els seus plans. Campionat que seguia estant encapçalat per l’uruguaià absent Gustavo Trelles, que gaudia d’un marge força ampli.

El pols entre cors en producció va ser per a Santoni-Casamatta.

En el campionat FIA 2-L poc més que afegir que la possibilitat que van tenir els dos Peugeot 306 Maxi oficials de lliutar per la victòria absoluta, es traduia en un domini aclaparador per part de la marca del lleó en la categoria, marca a la qual els seus dos equips li brindaven un fantàstic doblet amb el que la firma francesa obria forat al capdavant de la classificació provisional, trobant-se ara perseguida per Volkswagen a 15 punts de la seva posició.

Els Peugeot van volar per les carreteres corses cap un doblet en el FIA 2-L.

En el campionat de pilots, l’escocès Colin McRae aconseguia una important victòria que l’acostava a la posició líder, que seguia ocupant el pilot finlandès Tommi Mäkinen malgrat el zero que s’enduia a la illa en colisionar contra la vaca. Per darrera seu, el tercer segon lloc que acumulava el madrileny Carlos Sainz en les 6 proves disputades en el campionat, li permetia empatar amb l’italià Piero Liatti en l’última posició de podi provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	28
Colin McRae	26
Piero Liatti Carlos Sainz	18 18

En el campionat de constructors, Subaru acumulava ja quatre victòries en les sis cites celebrades, amb el que el seu domini a la taula començava a ser preocupant pels seus rivals, més si tenim en compte que els Peugeot 306 Maxi no retenien punts en el campionat de constructors i per tant la cinquena plaça de Piero Liatti i Fabrizia Pons, es traduia en un tercer lloc en el de marques, donant encara més ales als cotxes preparats a Prodrive. Mitsubishi se n’anava amb les mans buides i Ford només afegia 6 punts en el seu compte particular després de l’enèssim problema d’Armin Schwarz i Philip Mills llur futur a la marca començava a estar en la corda fluixa.

Constructor	Punts
Subaru	54
Mitsubishi	36
Ford	29

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre – 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5250 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4005 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1300 mm
Distància entre eixos	2448 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Títols
Constructors	2000
Pilots	Marcus Grönholm: 2000

Després de 13 anys d’absència en la primera fila del Campionat del Món de ral·lis, Peugeot hi retornava el divendres 7 de maig de 1999, fent-ho en el mateix escenari en el que els anys 1984 i 1985 hi havia presentat les seves anteriors armes, el Tour de Corse.

La normativa FIA establia una distància mínima de 4 metres per tal de poder homologar un cotxe dins la categoria WRC, una mida que el Peugeot 206 que qualsevol usuari pogués comprar en un concessionari no arribava. L’enginy dels francesos els va portar a editar una sèrie limitada anomenada RC, la qual en estar dotada d’uns para-cops més grans, assolia els 4 metres mínims i per tant els enginyers hi podien basar el seu nou cotxe de competició.

Vers altres “World Rally Car” contemporanis, el Peugeot 206 WRC presentava la novetat de tenir el motor i la caixa de canvis fora de la mateixa linia, és a dir, mentre el primer estava en posició transversal, el segon ho estava en posició longitudinal, el que va donar uns quants mals de cap amb el canvi en les primeres proves que els del lleó hi participaven.

De fet no va ser fins a la tercera entrada que un Peuegot 206 WRC aconseguiria completar tot el recorregut programat, i fins al Sanremo, quarta participació oficial d’un Peugeot, que no arribaria el primer podi amb el segon lloc de Gilles Panizzi i Hervé Panizzi. La primera victòria s’aconseguia al Ral·li de Suècia 2000, on a més a més els seus pilots Marcus Grönholm i Timo Rautiainen hi podien celebrar el seu primer triomf també.

Al 36è Ral·li Catalunya-Costa Brava s’introduïa una nova evolució del model, pel que el 206 WRC va estar defensant els colors de Peugeot al llarg de 10 cites del mundial, en les que els seus pilots hi acumularien un total de 3 podis i 1 victòria.

Marcus Grönholm:

Suècia 2000.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm de diàmetre – 90,00 mm de carrera) amb compressor.
Potència	260 CV a 7000 rpm – 310 CV a 8000 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	Propulsió
Longitud	3967 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1245 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	980 kg

 

Títols
Constructors	1983

Lancia en desenvolupar el 037, inicialment anomenat Rally 037, el que estava fent era un cotxe concebut especificament per l’especialitat, doncs en el seu disseny s’hi unia la lleugeresa d’un xassís tubular amb la fantàstica repartició de pesos d’un motor central, que a més a més estava dotat de 16 vàlvules i disposava d’un compressor per tal de tenir més baixos. Lancia només va descuidar en la seva eqüació el turbo i la tracció integral, un component que si bé encara estava verd a l’any 1982, Audi ja havia demostrat la seves enormes virtuts en sòls lliscants.

El debut del nou cotxe tenia lloc a Còrsega, concretament el dijous 6 de març de 1982 i dins el marc del 26è Tour de Corse, un terreny que a priori era ideal per al coupé italià, doncs l’asfalt abrasiu de les revirades carreteres corses permetia als seus pilots, els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, esprémer al màxim els 260 CV de les seves respectives unitats, els primers patien un accident quan es trobaven batallant per la segona plaça, mentre que els segons tenien una averia en la injecció del cotxe i cedien de cop 4 minuts i mig, caient a posicions molt endarrerides.

Tres mesos més tard, i després del desastre a l’Acròpolis on cap unitat acabaria la prova, a Finlàndia Lancia presentava una primera evolució, en la que s’incrementava en 50 CV la potència del motor, aquesta primera evolució suposava també uns petits canvis en la carrosseria, d’una banda la reixeta de ventilació posterior es feia més gran, el que suposava canviar els conjunts òptics de la presentació per uns de més petits i rodons heretats del FIAT 850. Tanmateix s’arrodonien les formes del morro, perdent qualsevol rastre que el pogués seguir vinculant amb el Beta Montecarlo, unes noves formes que portaven als responsables de Lancia a instal·lar-hi unes òptiques del FIAT 131.

Amb el fitxatge de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer l’any 1983 i un projecte molt més madurat, arribaria per fi la primera victòria del cotxe, amb el valor afegit de produir-se en el mític Ral·li Monte-Carlo. Al Sanremo de 1983, on a més a més els coupés italians copaven les tres posicions del podi i aconseguien el guardó de campions del món, seria la darrera prova en la que el Lancia 037 defensaria oficialment els interessos de la marca al mundial; pel que el model va estar en actiu al llarg de 14 rondes del campionat, en les que els seus pilots hi aconseguirien acumular un total de 14 places de podi i 5 victòries, 2 d’elles en forma de triplet i unes altres 2 en forma de doblet, pel que la seva relació de victòries per participacions esdevenia del 35,7%.

Walter Röhrl:

Monte-Carlo 1983, Acròpolis 1983 i Nova Zelanda 1983.

Markku Alén:

Tour de Corse 1983 i Sanremo 1983.

Una victòria que va significar la primera per a Auriol, la primera per a Ford en 7 anys i la última d’un cotxe de propulsió.

El 32è Tour de Corse, cinquena prova en el campionat del món de ral·lis, finalitzava en la seva capital, Ajaccio, el divendres 6 de maig de 1988, ciutat des de la qual es donava el tret de sortida a l’edició el dimarts 3 de maig amb els 93 equips inscrits baixant per la pertinent rampa de sortida. El recorregut de la ronda corsa era íntegrament sobre asfalt, sent a més a més aquesta cita l’única del calendari que es celebrava sobre aquest element; un itinerari que estava composat per 30 proves especials cronometrades d’una distància total de 627,20 km, una corda que només va ser completada per 42 equips. Tanmateix el ral·li entregava punts en els certàmens de pilots, constructors i mundial de producció.

Tot i ser els més ràpids en els trams, una averia insólita va arruinar el ral·li de Loubet-Vieu.

Els organitzadors de la cita cedien a les pressions de la FISA i finalment el ral·li arrancava amb una especial espectacle televisada el dimarts a la tarda de 2,86 km competitius en les immediacions d’Ajaccio, on a més a més s’hi va aplegar poc públic doncs aquesta era poc transcendent. 

Donada la poca distància de l’especial, les diferències en la general van ser irrisories, sent els francesos de Lancia Bruno Saby i Jean-François Fauchille els més ràpids i per tant els primers líders, amb només un segon d’avantatge vers els seus companys alhora que compatriotes Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, mentre que a continuació a 2 segons s’hi classificaven els BMW M3 de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne i de François Chatriot i Michel Perin. A 3 i 4 segons del registre de referència completaven l’especial els Ford Sierra RS Cosworth de Didier Auriol i Bernard Occelli i de Carlos Sainz i Luis Moya respectivament.

Tanmateix en aquesta especial espectacle es va gestar el debut oficial en competició del nou cotxe de ral·lis de Toyota, el Toyota Celica GT-4; si bé donat que conceptualment el cotxe no estava enfocat per a les cites d’asfalt i que els seus pilots no eren especialistes en aquesta superfície, poguent-s’hi afegir els possibles problemes de joventut de la mecànica, no calia esperar massa cosa de la seva actuació.

Completada aquesta especial televisada, els participants començaven a entrar al parc tancat d’Ajaccio a partir de les 5 de la tarda, on hi romandrien neutralitzats fins l’endemà dimecres a les 8 del matí, moment en el que el ral·li tenia la seva arrancada de facto. Aquesta segona etapa suposava el tradicional viatge des de la capital insular fins a Bastia a través de 10 proves especials de 206,26 km de distància. Però aquesta edició era una edició de canvis i en aquesta ocasió el punt final de la jornada es canviava per Alba Serena, on els primers participants hi començarien a entrar a partir de les 7 de la tarda un cop superats els reagrupaments de Porto Vecchio, Zonza i Corte.  

En quan els trams genuins es van iniciar, la parella local de Lancia formada per Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, juntament amb la parella francesa de Ford composada per Didier Auriol i Bernard Occelli es van engrescar en un duel molt interessant. Els de l’oval s’imposaven en les dues primeres proves especials de la jornada, amb el que al terme de la primera especial eren els de Lancia els qui rellevaven als seus companys d’equip Bruno Saby i Jean-François Fauchille al capdavant de la classificació, mentre que un cop completada la segona prova especial, les dues tripulacions compartien el lideratge ex-aequo.

Paral·lelament Marc Duez i Pierre Thimonier tenien un mal inici de ral·li en quan aquests punxaven als 3 km d’iniciar la primera prova especial, el canvi es produïa en tota celeritat, però en el moment de reprendre la marxa, el motor del seu BMW M3 refusava engegar, amb el que el pilot belga i el navegant francès a bord del tercer cotxe de Prodrive s’endarreria en uns 15 minuts.

En el transcurs de la tercera prova especial, segona del dia, una rotula de direcció del Ford Sierra RS Cosworth que pilotaven Carlos Sainz i Luis Moya s’afluixava, el madrileny, desconcentrat pel soroll d’aquesta, picava contra una roca i punxava una roda el que els portava a cedir de l’ordre de 3 minuts, tanmateix el tren anterior quedava obert i la parella espanyola de Ford no podia afrontar les cronometrades amb la mateixa convicció que els seus companys francesos.

A mesura que el recorregut s’acostava al reagrupament de Porto Vecchio, ciutat en la qual tenia la residència Yves Loubet, la parella de Lancia invertia la tendència i amb dos escratxs consecutius el pilot cors i Jean-Bernard Vieu entraven al primer regarupament de la jornada amb 12 segons de marge al capdavant de la classificació vers Didier Auriol i Bernard Occelli, malgrat que la parella de Lancia s’envirollava en la darrera especial del bucle. François Chatriot i Michel Perin, amb 3 tercers millors temps i un quart per darrera dels seus companys i guanyadors de l’anterior edició, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, eren tercers a la provisional a 34 segons del lideratge.

Sense arribar a entrar al reagrupament de Porto Vecchio, en la cinquena prova especial del programa i quarta del dia, Carlos Sainz i Luis Moya es lamentaven de problemes en el seu pont posterior, amb el que aquest element era bescanviat en el reagrupament de la vila costanera.

Un cop fora del reagrupament, en l’enllaç que unia Porto Vecchio amb Zonza, on de fet s’iniciava el segon bucle de la jornada que els conduiria fins a Corte, un cable elèctric en el BMW M3 de François Chatriot i Michel Perin es trencava i la parella francesa rebia una penalització de 3 minuts per retard sobre l’horari. No serien els únics amb problemes, doncs el via crucis de la parella espanyola de Ford prosseguia quan just després d’abandonar Porto Vecchio el seu turbo es trencava i aquests havien d’afrontar les 4 següents proves especials sense ell. 

Per davant Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu seguien deixant constància de les millores que el Lancia Delta Integrale tenia vers l’HF 4WD de la temporada anterior, i en imposar-se en 3 de les 4 proves especials del bucle, sent l’altre millor temps per a Didier Auriol i Bernard Occelli, el gap entre els dos principals aspirants a victòria es doblava. 

Tanmateix i com a conseqüència de l’averia en el BMW M3 de François Chatriot i Michel Perin, la tercera plaça passava a estar disputada entre el cotxe homòleg de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne amb el Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, si bé cap dels dos equips estava satisfet amb les reaccions dels seus respectius autos fins aquell moment. Però l’esperat duel realment no va arribar a existir, doncs en el transcurs de la primera prova especial del bucle, cinquena del dia i sisena de l’itinerari de l’edició, els pilots de Lancia sortien a competir amb els pneumàtics freds i els pilots picaven posteriorment contra un mur, el que els provocava una punxada i la pèrdua de 4 minuts en haver de canviar la roda.

Ja en les dues darreres proves especials de la jornada, les que unien Corte amb Alba Serena, els líders i els segons classificats es repartien els dos millors registres per deixar les distàncies entre les dues formacions tal i com estaven a la sortida del segon reagrupament del dia, mentre que Marc Duez i Pierre Thimonier es veien sorpresos per la grava sobre la pista en la primera d’elles i patien una sortida de carretera en perdre el control del seu BMW M3. El cotxe en quedar apoiat sobre el morro en el voral en un angle recte, feia impossible el retorn de la parella a la pista, amb el que el seu abandonament era obligat. Per a Carlos Sainz i Luis Moya els problemes continuaven i en tenir el seu tren anterior totalment inútil, els espanyols de Ford seguien cedint temps i posicions.

Sense més trams en el programa de la jornada i quan les manetes del rellotge indicaven que eren les 7 de la tarda, els 66 equips que aconseguien completar la segona etapa començaven a fer entrada al parc tancat que s’ubicava a Alba Serena. Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu hi lideraven la classificació per 25 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que els vencedors de l’anterior edició, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, eren tercers a 3 minuts i 7 segons de la primera posició. François Chatriot i Michel Périn, els tercers homes més ràpids a final de tram en 7 de les 10 cronometrades de l’etapa restaven a les portes del podi a 1 minut i 43 segons del temps dels seus companys d’estructura. Gràcies a evitar qualsevol mena de contratemps, els debutants Toyota Celica GT-4 eren cinquè i sisè classificats a la taula provisional de mans de Juha Kankkunen i Juha Piironen a 6 minuts i 7 segons i de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann a 7 minuts i 3 segons del lideratge respectivament, precedint aquests últims per només 6 segons el Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille.

La tercera etapa del ral·li, si es que l’especial espectacle del dimarts es pot entendre com una etapa, feia el tradicional viatge d’est a oest de l’illa, és a dir d’Alba Serena fins a Calvi tot passant pel reagrupament de Corte. Un desplaçament de la caravana de participants que es produïa mitjançant 10 proves especials programades de 214,91 km cronometrats i a les quals se’ls hi donava el tret de sortida a les 9 del matí del dijous 5 de maig i trobar el seu punt final 9 hores i mitja més tard.

L’etapa s’iniciava amb l’especial més llarga de tot el programa, és a dir la cronometrada reina de 32,62 km de distància, i en ella es produïa un fet excepcional quan Yves Loubet es quedava amb la palanca del seu canvi de marxes a la mà i el seu cotxe en punt mort, ràpidament el pilot cors va saltar a la part posterior del cotxe i va prendre el gat per tal de fer-lo servir com a palanca i poder engranar així una marxa. L’incident tenia lloc en les immediacions de la mítica esglèsia de “La Porta” i malgrat poder prosseguir amb la competició a menor ritme, aquest li va suposar perdre 6 minuts i totes les possibilitats de victòria.

En veure el cotxe aturat a la carretera, Didier Auriol i Bernard Occelli eren conscients que passaven a liderar la classificació, però la parella no es veuria lliure dels incidents i a manca de 500 metres per a completar l’especial, picava posteriorment el seu Ford Sierra RS Cosworth contra un mur trencant el diferencial posterior. Malgrat tot, els pilots de Ford aconseguien la victòria parcial de tram per 3 segons de marge amb Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, i si bé el programa horari era molt apretat, els seus mecànics podien fer la pertinent reparació d’urgència evitant caure en penalitzacions, si bé el cotxe no estava alineat. 

Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, heretaven llavors la segona plaça i els seus companys d’estructura, François Chatriot i Michel Perin, passaven a tancar les posicions de podi. Tot aprofitant que el Ford Sierra RS Cosworth dels líders no estava en plenes facultats, i que els segons classificats havien canviat els amortidors del seu BMW M3, els darrers pilots en inscriure el seu nom en el palmarès de la ronda corsa aprofitaven l’ocasió per retallar distàncies amb el lideratge, mentre que Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu ho donaven el tot pel tot incrementant al màxim la pressió del turbo. En tornar a mostrar una velocitat superior a la resta, els pilots s’adjudicaven les dues proves especials següents i començaven la dificil missió que tenien per davant.

Els riscos tenien les seves conseqüències i Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu s’envirollaven en la quarta prova especial del dia, permetent a Bruno Saby i Jean-François Fauchille aconseguir la seva segona victòria de tram. D’altra banda François Chatriot i Michel Perin punxaven en dues ocasions en aquesta prova especial i així Juha Kankkunen i Juha Piironen passaven a ocupar la tercera plaça provisional i Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu la quarta a 9 segons dels finlandesos de Toyota.

Un tub trencat en el turbo dels aspirants a les posicions de podi, endarrerien en 1 minut i 14 segons a la parella, mentre que els seus companys sumaven el seu tercer escratx a l’edició gràcies a muntar els antics Michelin S4; la conjunció dels dos fets va desencadenar en un canvi de posicions entre els dos companys de la firma torinesa, estant ara Bruno Saby i Jean-François Fauchille a 1 segon de la posició de podi que delimitava Juha Kankkunen i Juha Piironen.

Sense lamentar incidents, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu tornaven a esdevenir la referència en la taula de temps entre els competidors en les restants cronometrades de l’etapa, mentre que els seus companys d’equip superaven el Toyota Celica GT-4 de Juha Kankkunen i Juha Piironen per fer-se un lloc en el podi al terme de la sisena prova especial. D’altra banda la gesta dels pilots de Lancia al llarg de la jornada, sobreposant-se a dos importants contratemps, tindria la seva recompensa quan aquests accedien a la quarta posició provisional en la penúltima prova especial programada.

Així doncs a Calvi s’hi arribava amb Didier Auriol i Bernard Occelli al capdavant de la classificació per 2 minuts i 23 segons de marge amb Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille eren tercers a 5 minuts i 58 segons dels pilots de l’oval, precedint en només 12 segons als seus companys d’equip Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu. Juha Kankkunen i Juha Piironen eren cinquens, però ja a 2 minuts i 38 segons de la darrera posició de podi i amb un coixí de 91 segons vers el BMW M3 de François Chatriot i Michel Perin.

Kenneth Eriksson i Peter Diekmann tenien una averia en el seu arbre de transmissió a manca de dues proves especials per a completar la jornada, i en quedar-se amb només dues rodes motrius, les anteriors, el pilot suec i el navegant germànic es veien superats en 6 segons a l’entrada al parc tancat per la parella espanyola de Ford formada per Carlos Sainz i Luis Moya.

Els 49 equips arribats a Calvi el dijous al vespre, l’endemà divendres a partir de les 9 del matí s’afrontaven a la quarta i última etapa del ral·li, la qual en el seu itinerari hi constaven 9 proves especials cronometrades de 199,79 km de distància, una corda competitiva que es completaria a partir de 2 quarts de 5 de la tarda del mateix dia i que serviria per retornar als participants al punt de sortida, és a dir Ajaccio.

Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu tornaven a volar per les carreteres corses i en aconseguir la victòria de tram per 12 segons vers els seus companys Bruno Saby i Jean-François Fauchille en la primera prova especial del dia, s’establia una igualada entre els dos equips Lancia en la tercera posició provisional. Paral·lelament Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne es començaven a lamentar de problemes amb la selectora del canvi i els pilots del BMW M3 començaven a cedir segons.

Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu s’adjudicaven també el millor temps en la segona prova especial del dia, així com en les restants proves especials del programa de la jornada, però retornant a la segona prova especial es produïen dos incidents rellevants, per una banda Juha Kankkunen i Juha Piironen causaven baixa del ral·li per avaria electrònica i feien el camí cap a la capital insular dalt de la grua, mentre que per una altra, Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, intentant mantenir a ratlla els Lancia, patien una sortida de pista i colpejaven violentament el seu cotxe contra una roca. 

Com a conseqüència de l’accident, la carrosseria del BMW M3 dels guanyadors de l’anterior edició del ral·li quedava totalment deformada en la seva part posterior, amb el què el pneumàtic esquerra d’aquesta part del cotxe fregava amb el pas de roda i els pilots es deixaven 10 minuts a final de tram amb els homes més ràpids, al que hi seguirien 8 minuts més per retard en el programa, facilitant que les dues parelles oficials de Lancia passessin a tancar les posicions provisionals de podi a 5 minuts i 23 segons i 5 minuts i 26 segons dels líders respectivament.

Malgrat que les dues parelles de Lancia esdevenien més ràpides que no pas els líders, amb l’excepció de la penúltima prova especial del recorregut, en la que Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien aturar el cronòmetre abans que no pas Bruno Saby i Jean-François Fauchille, aquestes no aconseguien res més enllà que un maquillatge de les distàncies.

Així doncs, quan el rellotge mostrava que eren 2 quarts de 5 de la tarda, els 42 equips que aconseguien completar els 627,20 km cronometrats del programa començaven a entrar al parc tancat de la capital corsa, Ajaccio, moment en el que es certificava la conclusió de la 32ena edició. En ella Didier Auriol i Bernard Occelli s’hi anotaven la victòria autrant el cronòmetre amb un temps de 7 hores 12 minuts i 4 segons, una victòria que suposava la primera de la parella francesa al mundial, així com la primera per a la marca de l’oval des del 1000 Llacs de 1981 i la primera, i única, del Ford Sierra RS Cosworth al certamen. A 3 minuts i 5 segons del temps dels guanyadors, completaven l’itinerari els francesos Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, mentre que els seus companys Bruno Saby i Jean-François Fauchille hi acumulaven un retard de 4 minuts i 49 segons amb els guanyadors de l’edició.

Una punxada en el sisé tram, va obligar als francesos Saby-Fauchille a passar-se bona part del ral·li remant.

Entre els vehicles amb homologació de Grup N, és a dir, els de producció, Pierre-César Baroni i Michel Rousseau esdevenien els homes més ràpids de la classe en l’especial espectacle de les afores d’Ajaccio i esdevenien els primers líders de la categoria per 2 segons de marge amb el matrimoni format per Alain Oreille i Sylvie Oreille.

L’endemà, en quan les especials genuïnes entraven en acció, els alsacians Oreille es feien amb el lideratge ex-aequo amb els corsos, en quan aquests guanyaven la primera prova especial del dia per precisament els 2 segons de demèrit que aquests portaven, però Jean-Pierre Deriu i Joël Mariani s’imposaven en les tres següents proves especials del programa i els locals es feien amb un coixí d’uns 30 segons en relació als dos màxims favorits.

Malauradament l’embragatge del seu Renault 5 GT Turbo deia prou en el transcurs de la sisena prova especial del programa, equador de la segona jornada, i els pilots es veien en l’obligació d’abandonar. Alain Oreille i Sylvie Oreille recuperaven així la primera posició provisional i en imposar-se en 3 de les 6 proves especials restants, la conservaven per 20 segons de marge vers Pierre-César Baroni i Michel Rousseau a l’entrada al parc tancat d’Alba Serena.

Al llarg de la tercera jornada, a mesura que els participants anaven avançant cap a Calvi, els segons classificats es mostraven regularment més ràpids que no pas els líders, però aquests es veien obligats a canviar un amortidor del seu Ford Sierra RS Cosworth i en arribar tard al següent control horari, l’equip rebia una penalització d’1 minut que suposava d’un globus d’aire a la parella líder, la qual entrava al parc tancat amb un coixí de 45 segons vers els seus perseguidors. 

La tendencia de la tercera jornada es mantenia en la quarta i última etapa del programa i finalment Pierre-César Baroni i Michel Rousseau amb 8 victòries parcials de tram sobre 9 possibles dins de la seva classe, aconseguien fer-se amb la primera posició i entrar al parc tancat d’Ajaccio com a guanyadors de l’edició per un marge de 45 segons.

A efectes de campionat, cap dels pilots que hi competien havien aconseguit puntuar en més d’una cita, amb l’excepció del francès Richard Frau, que en completar el Monte-Carlo en tercer lloc i la cita corsa en quarta posició, acumulava un total de 12 punts; amb el que el certamen acumulava quatre guanyadors diferents, François Chauche, Sören Nilsson, Jorge Recalde i el propi Pierre-César Baroni, els quals empataven a 13 punts alhora que poseïen 1 punt més que el pilot francès abans esmentat que combinava dos resultats.

Alegria doble la de Ford en el Tour de Corse ja que amb Baroni-Rousseau també aconseguien la victòria en Grup N.

Tot i no competir en l’edició del ral·li a causa d’una lesió, Massimo Biasion es mantenia al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots gràcies a les dues victòries que acumulava fins llavors. Sense abandonar la formació torinesa, Bruno Saby, arran del segon podi de la temporada, pujava fins la segona posició provisional, desplaçant-ne el transalpí i fill del màxim dirigent esportiu de la marca, Alex Fiorio.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	40
Bruno Saby	32
Alex Fiorio	30

En la provisional del campionat per a constructors, malgrat que Lancia veia interrompuda la seva ratxa de victòries per participacions, la marca italiana seguia dominant plàcidament la taula amb 50 punts de marge amb Ford, marca que gràcies a la victòria de Còrsega, sense moure’s de la segona posició, es distanciava netament d’Audi. Els bavaresos, que no sumaven ni un sol punt a l’illa mediterrània, veien com arran del quart lloc final de François Chatriot i Michel Perin, l’altra marca bavaresa per excel·lència, BMW, els hi empatava a punts en la tercera plaça.

Constructor	Punts
Lancia	97
Ford	47
Audi BMW	25 25

Auriol-Occelli van pulveritzar récords en la seva vuitena victòria mundial, quarta a Còrsega.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 36è Tour de Corse finalitzava el dimecres 6 de maig de 1992 a Ajaccio, ciutat des d’on es donava la sortida als 107 equips participants el diumenge 3 de maig. La prova, que era puntuable per als certàmens reservats a pilots, constructors i producció, comptava amb un recorregut composat per 27 especials cronometrades de 618,37 km de distància, que la tragedia en l’estadi de futbol de Bastia va obligar a reduir a 23 i 509,64 km cronometrats. 47 dels equips participants van poder finalitzar la prova corsa.

La manca de potencia no va permetre a Delecour-Grataloup aspirar a la victòria.

La primera etapa del ral·li, celebrada en diumenge, es podria definir pràcticament com un pròleg, ja que només comptava amb quatre especials programades de 64,68 km de distància. Tot i aixó en aquests primers trams ja es va poder veure on es centraria l’atenció per a la resta de la prova quan Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien impsar el seu Lancia Delta HF Integrale en tots els trams, empatant a temps en el segon amb el seus compatriotes François Delecour i Daniel Grataloup.

De fet tan Didier Auriol i Bernard Occelli com François Delecour i Daniel Grataloup van punxar en la tercera especial del dia, peró gràcies al sistema ATS de les seves Michelin, aquest contra-temps no va ser suficient per impedir el millor registre pels pilots de Lancia i el segon temps escratx a 2 segons dels guanyadors de l’especial per a la dupla de Ford.

Per darrera d’ells es començaven a viure els primers problemes, especialment per a Carlos Sainz i Luis Moya, quan un problema amb el seu canvi que en posar segona saltava a quarta, els feia perdre molt temps en la segona cronometrada i deixava als guanyadors de l’anterior edició a 59 segons dels primers classificats a la neutralització de la primera jornada. Tanmateix, els seus companys d’equip a Toyota, els sempre ràpids sobre asfalt Armin Schwarz i Arne Hertz, eren incapaços de superar als Lancia i restaven en cinquena posició provisional a 43 segons dels líders provisionals.

La segona etapa, que unia les ciutats d’Ajaccio amb Bastia a través de 9 especials cronometrades de 206,68 km de distància total, va servir per deixar palesa la superiorietat dels Lancia vers la competència quan Didier Auriol i Bernard Occelli s’imposaven en 8 d’elles i els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia ho feien en la restant, el que va permetre als primers classificats clavar 1 minut a François Delecour i Daniel Grataloup, els quals es lamentaven d’uns problemes de frens en el seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4. Tot i aixó els de l’oval aconseguien mantenir a ratlla els Lancia Martini oficials de Philippe Bugalski i Denis Giraudet, tercers, i el d’Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, quarts, a 43 segons i 1 minut i 4 segons d’ells respectivament a l’arribada a Bastia.

Solucionat el problema amb el canvi, Carlos Sainz i Luis Moya superaven als seus companys d’equip així com al segon Ford, pilotat pels italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, el que situava a la parella espanyola en cinquena posició provisional a poc més de dos minuts i mig de Didier Auriol i Bernard Occelli. I es que si bé els pilots de Toyota havien solucionat el problema del canvi, se’ls hi apareixia un altre nou. No exisitia una comunió entre els pneumàtics Pirelli i el nou Toyota Celica Turbo 4WD, el que suposava que en les especials superiors als 20 km, les gomes acabessin sobre les lones i els pilots de Toyota perdent força temps vers els pilots capdavanters.

Dimarts es celebrava la tercera etapa que unia les ciutats de Bastia amb Calvi, en la que Didier Auriol i Bernard Occelli van proseguir amb el seu recital adjudicant-se cinc de les set especials cronometrades celebrades, sent els altres dos millors temps per als seus màxims oponents, François Delecour i Daniel Grataloup. Tot i marcar dos temps escratx, François Delecour i Daniel Grataloup patien uns problemes de transmissió en el tren davanter alhora que es mostraven resignats en declarar que no podien correr més, i es que Didier Auriol i Bernard Occelli, tot i la nova brida del turbo més restrictiva pels cotxes de Grup A, es trobaven pulveritzant récords d’edicions anteriors amb velocitats promig fins i tot superiors als 100 km/h.

Andrea Aghini i Sauro Farnocchia punxaven en impactar contra una pedra en l’especial llarga del ral·li, Linguizzetta de 44,81 km, el que feia perdre de l’ordre de 4 minuts a la parella italiana que arribava a la línia de meta sobre la llanda i enviava el tercer cotxe oficial de l’equip Martini Racing a la setena posició provisonal. Carlos Sainz i Luis Moya, tot i seguir patint el seu via crucis particular amb les Pirelli, passaven a ocupar a partir de llavors la quarta posició provisional, arribant a Calvi amb 1 minut i 20 segons més vers Didier Auriol i Bernard Occelli de com havien començat l’etapa, és a dir 3 minuts i 55 segons de distància.

La quarta i última etapa, havia d’unir Calvi amb Ajaccio a través de set especials cronometrades de 178,17 km de distància, peró aquesta es va veure interrompuda al terme de la tercera especial quan es va conèixer que una graderia plena d’espectadors a l’estadi de fútbol de Bastia es va esfondrar causant una vintena de morts i més de 700 ferits, el que va obligar a tots els serveis d’emergències disponibles desplaçar-se fins allà i per tant aturar i donar per finalitzava la prova.

Les tres especials celebrades pocs canvis van aportar a la general, ja que amb un escratx per a Didier Auriol i Bernard Occelli en el primer tram, un altre per a François Delecour i Daniel Grataloup en el segon, i un altre per a Andrea Aghini i Sauro Farnocchia en el tercer, ex-aequo amb els altres dos mencionats anteriorment, mantenien el status-quo del podi si bé Carlos Sainz i Luis Moya es mostraven contrariats en haver trobat en un altre compost de Pirelli una solució parcial al seu principal mal de cap i poder aspirar així a una plaça de podi.

Finalitzada la prova prematurament després de la 23ena especial cronometrada, Dider Auriol i Bernard Occelli aconseguien la seva quarta victòria a la illa i vuitena en el mundial en completar el recorregut en 5 hores 34 minuts i 49 segons, per darrera d’ells es classificaven François Delecour i Daniel Grataloup a 1 minut i 26 segons del seu registre, mentre que el podi el tancaven uns debutants en els calaixos mundials, Philippe Bugalski i Denis Giraudet a 3 minuts i 15 segons dels seus companys d’equip.

Bugalski-Giraudet debutaven en un podi mundial.

Entre els cotxes de producció, la victòria va ser pels locals Jean-Marie Santoni i Pierre Cesarini, els quals van saber conservar la seva mecànica per acabar-se imposant després dels abandonaments registrats de Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez, primers líders de la categoria, o de Carlos Menem i Victor Zucchini, principals favorits a victòria després de l’aconseguida a Portugal. Amb aquesta victòria de Jean-Marie Santoni eren ja cinc els pilots que havien aconseguit guanyar una prova en el mundial de producció, i per tant cinc els pilots que lideraven la categoria empatats a 13 punts.

Santoni-Cesarini van saber conservar la mecànica per guanyar a casa.

Tot i no estar satisfet amb el paper fet a Còrsega, Carlos Sainz treia renda dels 10 punts obtinguts al ral·li per passar a liderar en solitari la provisional del campionat, desfent així l’empat que tenia amb Juha Kankkunen, absent a la cita corsa. Didier Auriol per la seva banda, amb la segona victòria de la temporada, es ficava de ple en la lluita pel títol recuperant-se així de l’ensopegada soferta a Portugal.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	57
Juha Kankkunen	47
Didier Auriol	40

En el campionat de constructors, Lancia seguia obrint forat al capdavant de la provisional amb la tercera victòria de la temporada de quatre possibles, mentre que Toyota perdia la inercia aconseguida a Kenya deixant-s’hi vuit punts més vers els seus màxims rivals en el campionat. Ford feia bo el segon lloc per mantenir-se en tercera posició amb un bon marge de tranquilitat vers Mitsubishi, quarts a 26 punts dels de l’oval.

Constructor	Punts
Lancia	77
Toyota	63
Ford	46

Victòria amb polèmica a Còrsega, peró victòria al cap i a la fi per a McRae-Grist.

Amb la capital corsa com escenari de la cerimònia, el dimecres 6 de maig de 1998 es donava per conclós el 42è Tour de Corse, sisena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens reservats per a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, portava a 80 equips a formalitzar la seva inscripció. Tots ells van estar presents a la cerimònia de sortida celebrada el diumenge 3 de maig a Ajaccio també per tal d’iniciar l’endemà un recorregut composat per 18 especials cronometrades de 399,18 km de distància que 45 dels participants aconseguirien completar.

Quan el terreny estava sec, Delecour-Grataloup feien volar el seu 306 Maxi.

Dilluns es celebrava la primera etapa del ral·li, composada per 6 trams cronometrats de 134,65 km de distància, la qual va ser un tant boja amb constants canvis al capdavant de la taula de temps com en les condicions climatològiques. Colin McRae i Nicky Grist esdevenien els primers líders de la prova en marcar el primer escratx del ral·li, peró en la segona especial celebrada els britànics patien una punxada en els primers quilòmetres. Gràcies a l’escuma EMI de les seves Pirelli no perdien massa temps i només queien fins la segona posició a la general, cedint el liderat als finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, peró aquesta punxada portaria cua, ja que aquesta a la línia de meta de l’especial dos dels seus pneumàtics arribarien completament llisos, sense el menor indici de dibuix, mentre que un tercer no arribava al mínim establert pel reglament, el que suposava l’exclusió de la prova.

Els comissaris van prendre nota d’aquest incident i van fer pràctica l’exclusió de la parella britànica a la neutralització de la primera etapa, al que Subaru va presentar alegacions, ja que la punxada en haver-se produit en fred, havia provocat que l’escuma EMI es solidifiqués i aixó que el desgast dels pneumàtics fos anormal. L’apelació de Subaru va ser acceptada pels comissaris pel que els britànics van poder continuar participant al ral·li.

Retornant a la competició en el punt on l’haviem deixat, Carlos Sainz i Luis Moya gràcies a una elecció de pneumàtics més tova, van aconseguir el millor registre en la tercera especial del dia i fer-se amb el liderat provisional de la prova, condició que perdrien al terme de la cinquena prova cronometrada quan una intensa pluja va agafar a tots els participants en pista. Els espanyols de Toyota van errar la munta de pneumàtics, doncs van seguir confiant amb els pneumàtics tous i de dibuix escàs, quan a postieriori es va veure que un compost més dur i amb major dibuix hagués estat el més adequat per evacuar l’aigua que s’acumulava a la carretera. Aquesta errada els va fer cedir de cop 36 segons vers Colin McRae i Nicky Grist, els homes més ràpids en el tram, el que enviava als espanyols a la tercera posició provisional mentre que els de la Constelació de les Plèiades tornaven a liderar la prova.

En condicions de mullat, els Pirelli de Subaru funcionaven a la perfecció, situació que van aprofitar Piero Liatti i Fabrizia Pons per marcar el darrer escratx de la jornada i situar-se en la darrera posició de podi a només 2,9 segons del Peugeot 306 Maxi dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup. Si bé els pilots no van ser els homes amb cotxe FIA 2-L més ràpids en els trams, si que van ser els únics en estar regularment en les primeres posicions i els únics en no patir cap mena de problema, el que els va valer arribar a la neutralització en segona posició a 20,7 segons de Colin McRae i Nicky Grist.

Entre les baixes de la primera etapa, cal destacar la de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els finlandesos al terme de la quarta cronometrada es trobaven en segona posició a 9,1 segons de Carlos Sainz i Luis Moya, quan en iniciar la cinquena especial de la jornada el seu Mitsubishi Lancer Evo V es va negar a arrancar. Més tard es va trobar una fallada en una connexió eléctrica, peró per llavors ja era massa tard ja que l’abandonament del pilot campió mundial en vigència era un fet.

Dimarts al matí es donava el tret de sortida a la segona etapa, que com la primera també estava composada per sis trams d’una distància total de 129,88 km. Colin McRae i Nicky Grist van aprofitar que els primers trams del matí encara tenien restes d’humitat i bruticia per tal d’adjudicar-se els dos primers escratxs, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup, llur Peugeot 306 Maxi era dues rodes motrius, es van veure força perjudicats per les condicions lliscants del ferm, primer cedint la seva segona posició a Piero Liatti i Fabrizia Pons i després la tercera a Carlos Sainz i Luis Moya.

Aquests últims, aprofitant que el ferm estava sec i que en aquestes condicions les Michelin treballaven millor que les Pirelli, marcarien els dos següents escratxs de manera consecutiva, el que situava a la parella espanyola de Toyota en segona posició provisional, enmig dels Subaru Impreza WRC de Colin McRae i Nicky Grist i de Piero Liatti i Fabrizia Pons. Els homes de Subaru es repartirien els dos trams que quedaven per completar la jornada, el que deixava a la parella britànica amb 47,1 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya en arribar a la neutralització, mentre que els de Toyota conservaven la segona posició per 4,7 segons en relació a Piero Liatti i Fabrizia Pons.

La baixa que es registrava de Richard Burns i Robert Reid en la segona jornada, deixava a l’equip Mitsubishi sense efectius i per tant sense sumar cap punt a la ronda corsa. La parella britànica dels tres diamants vermells va patir una punxada en la cinquena especial cronometrada, a conseqüència de la qual la suspensió del seu Mitsubishi Carisma GT Evo V es va danyar. Completada la penúltima especial del dia, es va comprovar que un triangle de suspensió estava trencat i els pilots no tenien cap altra opció que abandonar el ral·li.

A la tercera i última etapa, que era una repetició de la primera, Carlos Sainz i Luis Moya van decidir sortir amb pneumàtics sense mousse, ja que aquest sistema antipunxades provocava perdre de l’ordre de mig segon per quilòmetre, i la seva segona plaça vers Piero Liatti i Fabrizia Pons estava molt justa. A més a més, els obridors de pista informaven que la carretera era neta i per tant el risc de punxar ínfim.

Tot i els riscs que corrien els pilots, Carlos Sainz i Luis Moya cedien la segona plaça per tres décimes a Piero Liatti i Fabrizia Pons en la segona especial cronometrada del dimecres i amb François Delecour i Daniel Grataloup apretant fort per darrera amb el millor registre al tram, pel que de cara a la tercera van haver d’assumir més riscs. Els homes de Toyota van haver de tallar més els revolts en la tercera cronometrada, i en un d’ells van doblegar una llanda, amb tan mala fortuna que un espàrrec de la suspensió va fer d’obre-llaunes tallant la llanda i deixant que tota la pressió de l’aire s’escapés. Obligats a parar-se per canviar la roda, els espanyols perdien 3 minuts i mig i baixaven fins la setena posició, just per darrera dels seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet que en les dues especials anteriors s’havien quedat sense turbo per una fuita de l’intercooler.

Per davant Colin McRae i Nicky Grist seguien administrant el seu avantatge mentre que François Delecour i Daniel Grataloup amb el seu segon escratx consecutiu aspiraven seriosament a prendre la plaça a Piero Liatti i Fabrizia Pons en situar-se a 11,2 segons per darrera d’ells a falta de celebrar-se encara mitja jornada. L’acumulació de públic al salt de Calvese, va obligar a la organització a anular la quarta especial del dia, el que donava un petit respir als italians.

Bruno Thiry i Stéphane Prévot aconseguien marcar el seu segon escratx de la jornada a la cinquena especial cronometrada, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup escurçaven distàncies vers els seus predecessors en completar l’especial en 2,8 segons menys que la dupla italiana de Subaru, el que deixava la general a falta d’una cronometrada amb moltes opcions obertes entre el segon i el cinqué classificat, que eren els també francesos de Peugeot Gilles Panizzi i Hervé Panizzi.

En la darrera especial cronometrada els dos Peugeot 306 Maxi van marcar el primer i segon millor temps, amb Gilles i Hervé Panizzi al capdavant, el que suposava que d’entrada els germans provençals es fessin amb la quarta plaça per davant dels belgues de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot, i per altra banda que François Delecour i Daniel Grataloup finalment aconseguissin la segona posició.

Colin McRae i Nicky Grist, amb un pilotatge segur, sense assumir riscs van deixar-se eixugar pràcticament 1 minut de l’avantatge aconseguit en les dues primeres jornades, peró aquest cúmul era suficient com per acabar guanyant la prova per 27,2 segons de diferència vers François Delecour i Daniel Grataloup amb un temps total de 4 hores 2 minuts i 46,9 segons. Els seus companys d’equip, Piero Liatti i Fabrizia Pons tancaven doncs el podi a 30 segons d’ells.

Liatti-Pons no van poder aturar la inercia dels Peugeot en la darrera jornada caient al tercer calaix del podi.

En la categoria de cotxes de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller van liderar la prova des d’un primer instant amb dos escratxs consecutius en les dues primeres especials cronometrades. A més a més, els centre-europeus es van veure lliures de qualsevol incident, cosa que no podien dir els seus oponents locals quan intentaven acostar-se a la seva posició. Amb tres temps escratx més en la segona jornada, els pilots de Mitsubishi es varen dedicar a administrar el seu avantatge en la tercera i última jornada, on tot i així encara sumarien un escratx més. Per darrera d’ells es classificaria l’uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Martin Christie, els quals en tres participacions acumularien 34 punts per 50 que portaven al capdavant de la general els austríacs i en 5 aparicions mundialistes.

Stohl-Müller van tenir en tot moment sota control la categoria.

En l’apartat reservat als cotxes FIA 2-L, SEAT donada la seva poca competivitat sobre asfalt del seu Ibiza KitCar i en vistes a ultimar els detalls del futur SEAT Córdoba WRC, va decidir no participar a la prova, i raó no els faltava, doncs els pilots de Peugeot, amb un pilotatge ràpid i absent d’incidents van aconseguir finalitzar en primera i segona posició de la categoria entreficant-se amb els WRCar. Tercers en la categoria eren els veterans locals Jean-Pierre Manzagol i Dominique Savignoni que amb un altre Peugeot 306 Maxi a 12 minuts dels guanyadors, complien a la perfecció el paper de restar punts a la competència. Peugeot sumava 16 punts a la ronda corsa, el que ara els permetia superar a SEAT per 19 punts al capdavant de la provisional.

Peugeot sortia més líder gràcies al triplet i l’absència de SEAT.

Dels pilots situats al capdavant de la taula provisional, o que en principi estaven cridats a competir en tot el campionat, només l’escocès Colin McRae i el francès Didier Auriol sumaven punts a Còrsega. Si bé tots dos estaven empatats a 14 punts i en quarta posició abans d’arribar a la illa, Colin gràcies a la victòria passava a liderar la taula amb 2 punts de marge en relació al madrileny Carlos Sainz, sent a més a més el primer pilot en aconseguir dues victòries en la temporada, mentre que Didier només sumava un punt i restava en cinquena posició.

Pilot	Punts
Colin McRae	24
Carlos Sainz	22
Richard Burns	18

En el campionat de constructors Subaru sumava un doblet, ja que Peugeot no puntuava en aquest certàmen, el que permetia als de la Constelació de les Plèiades fer una forta pujada i passar a liderar la provisional del campionat en solitari. Per darrera, Toyota sumava un sol punt gràcies a Didier Auriol i Denis Giraudet el que deixava la marca nipona empatada a punts amb els seus compatriotes de Mitsubishi. Ford sumava dos punts gràcies a Bruno Thiry i Stéphane Prévot i seguia tancant la taula

Constructor	Punts
Subaru	35
Mitsubishi Toyota	32 32
Ford	25

McRae-Grist aconseguien amb la victòria argentina els seus primers punts al campionat..

El 21è Ral·li d’Argentina, cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, finalitzava el diumenge 6 de maig de 2001 en el seu lloc natural, la Villa Carlos Paz amb 32 equips presents en la corresponent cerimónia de clausura. La cita sud-americana era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundial de producció, el que permetia a la organització presentar una llista d’inscrits formada per 72 equips. D’aquests, 65 es van personar a la rampa de sortida el dijous 3 de maig per tal d’afrontar un recorregut programat amb 21 proves especials de 389,58 km cronometrats.

Burns-Reid ho van intentar a igualtat de condicions, peró atrapar McRae-Grist va ser un impossible.

El mateix dijous al capvespre, després de celebrar-se la cerimónia de sortida des de la pertinent rampa, la organització programava dues passades per una especial espectacle al Complex Pro Racing en la que els britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist hi aconseguien marcar els respectius millors temps, just per davant dels seus companys d’equip espanyols Carlos Sainz i Luis Moya que entraven al parc d’assistències de Villa Carlos Paz a 5,3 segons del seu temps. El pilot norueg de Subaru Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills aconseguien el tercer temps escratx en les dues passades per l’especial espectacle, amb el que els de la Constelació de les Plèiades entraven en aquesta posició al parc tancat a 7,6 segons dels líders.

La primera etapa es complementava a partir de l’endemà divendres amb l’entrada en escena dels trams autèntics de ral·li. En total es programaven sis especials que elevaven la distància cronometrada fins als 150,59 km. Colin McRae i Nicky Grist aprofitaven la seva posició endarrerida en les especials, ja que els britanics encara no comptaven amb cap punt en el campionat de pilots en no haver acabat encara cap ral·li en el que es portava de temporada, per tal de guanyar consecutivament en les tres primeres especials del dia aconseguint un avantatge acumulat de 47,5 segons vers els seus compatriotes de Subaru Richard Burns i Robert Reid.

Precisament aquests van ser els pilots que posaven final al monòleg de Colin McRae i Nicky Grist en guanyar el quart tram del dia, mentre que en el cinquè el millor temps anava a parar en mans de Carlos Sainz i Luis Moya, que d’aquesta manera aconseguien tornar a entrar en les places de podi en superar als finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que en els primers compassos de la jornada havien estat els més immediats perseguidors dels líders, peró que en patir una punxada i haver de fer una maniobra evasiva per evitar uns expectadors mal ubicats els va anar fent perdre posicions.

Colin McRae i Nicky Grist tornaven a imposar-se en la última prova cronometrada del dia amb el que els de Ford arribaven a la neutralització de la primera etapa amb 41,4 segons d’avantatge vers els seus compatriotes Richard Burns i Robert Reid de Subaru. Per la seva banda Carlos Sainz i Luis Moya, incrementaven en 1,7 segons el gap que tenien amb els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i completaven la jornada a 57,3 segons dels seus companys d’equip i amb un coixí de tan sols 3,6 segons per conservar la seva plaça de podi.

En quan als Peugeot, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen es veien obligats a abandonar per un problema amb les suspensions quan eren els cinquens classificats i mentre completaven la darrera especial del dia, problema que també portava de corcoll als francesos Didier Aurioli Denis Giraudet, que si bé no van arribar a abandonar, uns sorolls sospitosos en les suspensions els amoïnaven força. Els caps de files de l’equip i actuals campions mundials, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, veien com un problema amb el turbo manifestat en les dues primeres especials del divendres, l’enfonsaven en la classificació.

Els catalans Marc Blazquez i Jordi Mercader acompanyaven als finlandesos de Peugeot en l’apartat de baixes, en quan patien una revolcada amb el seu SEAT Córdoba WRC Evo3 quan disputaven la sisena especial cronometrada del ral·li que provocava una fuita d’oli i els enviava directament a la grúa.

El programa de la segona etapa del ral·li afegia 120,43 km cronometrats al recorregut repartits al llarg de 7 proves especials, en les que es va poder veure un estira i arronsa entre Richard Burns i Robert Reid amb Colin McRae i Nicky Grist en la lluita per liderar el ral·li. Els de Subaru s’imposaven en la primera, tercera, cinquena i sisena especial cronometrada de la jornada, mentre que els de Ford ho feien en la segona i quarta, amb el qué els segons que un aconseguia retallar en una especial, l’altre els tornava a posar en la següent sent doncs pràcticament les diferències assolides entre la primera i la segona etapa entre els dos equips britànics, els segons que Richard Burns i Robert Reid aconseguien retallar en la sisena especial.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki posaven final al domini britànic en quan aconseguien marcar el millor temps en la setena i última prova especial cronometrada, si bé els finlandesos es trobaven totalment despenjats de les primeres posicions en trencar un palier posterior en la primera prova cronometrada del dia i cedir minut i mig en l’inicident. Incident que facilitava el concurs de Carlos Sainz i Luis Moya, doncs el pilot madrileny portava dies afligit per un fort dolor lumbar, que fins i tot havia fet planar la opció de l’abandonament, més quan el doble campió mundial va precissar dels serveis mèdics a quarts de tres de la matinada doncs la intensitat del dolor li impedia fins i tot dormir.

Un problema amb el turbo feia cedir dos minuts a Didier Auriol i Denis Giraudet quan els francesos acabaven d’acomodar-se en la quarta plaça provisional, just per darrera de la parella espanyola de Ford, cedint la plaça els seus companys d’equip finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que a la seva vegada més endavant es veurien endarrerits per un problema de diferencials deixant en la quarta plaça al Subaru de Petter Solberg i Phil Mills que alhora estava fortament pressionat pel Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Peró si un incident s’havia de destacar per sobre de tots, era el que passava en la sortida de la tercera prova especial cronometrada sabatina, Amboy. Una de les moltes barbacoes que els aficionats argentins feien mentre es desenvolupava el ral·li, causava un incendi que es propagava ràpidament, lógicament l’incendi va obligar a mobilitzar un camió de bombers que en arribar massa ràpid al lloc dels fets volcava i perdia la seva cisterna d’aigua. L’incident deixava l’equip Škoda molt mermat, doncs obligava a abandonar els dos Octavia WRC Evo2 que resultaven danyats per l’accident mentre esperaven el seu torn per prendre la sortida a l’especial i alhora enviava al director esportiu de l’equip, Jes Pohlman, a l’hospital amb el meluc trencat.

Aquest accident dels bombers deixava l’equip Škoda sense efectius.

Tota l’acció registrada al llarg de la segona etapa mantenia a Colin McRae i Nicky Grist al capdavant de la taula provisional de temps a l’entrada al parc tancat de la Villa Carlos Paz amb 37,1 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid. Els seus companys d’equip Carlos Sainz i Luis Moya entraven a la neutralització de la segona etapa a 1 minut i 26,2 segons d’ells, i alhora gaudien d’un marge d’1 minut i 15,7 segons vers Petter Solberg i Phil Mills.

L’etapa dominical posava els últims 118,56 km cronometrats al ral·li al llarg de les sis proves cronometrades que la organització hi programava. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi sortien disposats a guanyar la quarta posició que ostentava Petter Solberg i Phil Mills, un fet que la parella finlandesa de Mitsubishi ho aconseguia gràcies a marcar el millor temps en la primera especial del dia i un segon millor temps en la tercera, moment en que els seus rivals cedien una mica més de mig minut en els 24,60 km del tram cronometrat.

Paral·lelament Richard Burns i Robert Reid escurçaven distàncies amb els primers classificats gràcies a imposar-se en la tercera i quarta especial dominical, el que va obligar a canviar de ritme a Colin McRae i Nicky Grist per imposar-se en les dues últimes proves cronometrades del ral·li i reestablir parcialment les distàncies amb els seus compatriotes.

Així doncs s’arribava a la neutralització de la tercera etapa i per tant al final del ral·li, al que s’hi arribava amb la victòria dels britànics Colin McRae i Nicky Grist, els quals invertien un temps total de 4 hores 18 minuts i 25,3 segons per completar els 389,58 km del recorregut. A 26,9 segons per darrera seu es classificaven els també britànics peró de Subaru Richard Burns i Robert Reid, mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya ho feien amb una demora d’1 minut i 46,4 segons del seu registre.

Amb el pilot madrileny afligit per una lesió, la tercera posició de Sainz-Moya era una victòria.

En el campionat reservat als cotxes de producció, els locals Gabriel Pozzo i Daniel Stillo van dominar la categoria plàcidament en quan les especials de la serra cordobesa van entrar en escena. Els argentins s’imposaven en les sis cronometrades del divendres i només una sanció aplicada per haver arribat 2 minuts tard al control horari, donava certes opcions als seus companys d’equip Marcos Ligato i Rubén Garcia.

Al llarg del dissabte proseguia el domini aclaparador de Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, els quals vencien en totes les cronometrades del dia tret de dues, amb el que el seu marge al capdavant de la categoria superava als 3 minuts, permetent-los afrontar la jornada dominical amb un ritme força més relaxat, administrant les distàncies per acabar-se assegurant la victòria amb més de 2 minuts de marge vers Gustavo Trelles i Jorge del Buono.

Gabriel Pozzo aconseguia amb aquesta la segona victòria consecutiva de la temporada, amb la que el pilot cordobès incrementava distàncies vers la resta de rivals en la cursa del campionat, establint-se un quadruple empat a 13 punts de la seva posició, si bé només Gustavo Trelles semblava estar disposat seguir en la lluita.

Pozzo-Stillo no tenien rivals a casa seva.

En el campionat de pilots, la victòria que aconseguia l’escocès Colin McRae a l’Argentina, deixava un triple empat a 10 punts en la tercera plaça de la taula provisional, mentre que per davant Tommi Mäkinen veia com Carlos Sainz li aconseguia retallar un punt de distància en la cursa per liderar la general, sent el pilot madrileny l’únic que havia aconseguit puntuar en totes les cites celebrades.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	27
Carlos Sainz	22
Harri Rovanperä Didier Auriol Colin McRae	10 10 10

En el campionat de constructors Ford retallava en 10 punts el gap que els separava de la posició líder de Mitsubishi, alhora que els de l’òval es distanciaven netament de Peugeot, els quals tornaven a Paris amb les mans buides doncs cap dels seus cotxes finalitzaven el ral·li. Subaru per la seva banda sumava 8 punts, doblant la puntuació aconseguida fins llavors i s’acostava als del lleó.

Constructor	Punts
Mitsubishi	44
Ford	36
Peugeot	20

Loeb-Elena dominaven a plaer la cita argentina.

Amb la Villa Carlos Paz d’escenari com mana la tradició, el diumenge 6 de maig de 2007 finalitzava el 27è Ral·li d’Argentina, sisena ronda de l’apretat calendari mundial de ral·lis. La cita sud-americana es presentava amb 23 proves especials cronometrades en el seu recorregut, d’una corda de 370,36 km entre les que destacava una esbojarrada superespecial espectacle dins l’estadi del "River Plate" a Buenos Aires. El ral·li, que era puntuable pels campionats de pilots, constructors i mundial de producció, gaudia d’un total de 77 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 70 van prendre la sortida des de la pertinent rampa. D’aquests, 41 van arribar a la cerimònia de clausura.

Res van poder fer Grönholm-Rautiainen per impedir la victòria dels seus principals rivals.

Un cop s’havia celebrat el tram de proves, algú de l’organització li va semblar una fenomenal idea desplaçar més de 700 km a tots els equips fins a la capital argentina, Buenos Aires, per celebrar-hi una especial espectacle en l’interior de l’Estadi del River Plate, on les grades no van quedar ni de bon troç plenes i els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi aconseguien el millor temps en superar per 6 dècimes de segon als seus companys d’equip i compatriotes Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els espanyols Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda hi invertien 8 dècimes de segon més i pujaven el seu Citroën C4 WRC dalt dels camions que l’havien de conduir de nou fins a Còrdoba en la tercera plaça provisional.

Mentre que els cotxes eren conduits per terra durant la nit de dijous a divendres fins a Villa Carlos Paz, on a partir de l’endemà pel matí estava previst que es completés la primera etapa amb 8 cronometrades més que permetien assolir els 126,90 km de lluita contra el cronòmetre programats; els pilots, mecànics i personal FIA ho feien en avió per a facilitar el descans dels mateixos. Peró un dels tres aparells noliejats per a l’ocasió no podia aterrar a l’aeroport de Córdoba a causa d’unes condicions climatològiques adeverses i retornava fins a Buenos Aires.

La boira present va endarrerir encara més el retorn del personal al lloc natural del ral·li, pel que aquest contra-temps va obligar als organització a cancelar tota la primera jornada llevat de la superespecial espectacle de Córdoba que tancava l’etapa, així com reprogramar la tercera etapa amb una segona passada pel tram Mina Clavero-Giulio Cesare per tal d’arribar al quilometratge mínim requerit per la FIA per a que la prova pogués repartir tots els punts que a priori estava cridada a repartir.

A l’estadi de Córdoba Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar amb el seu Ford Focus RS WRC, ara per davant dels espanyols Dani Sordo i Marc Martí que pujaven una plaça fins el segon lloc, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en baixaven dues, entrant al parc tancat Villa Carlos Paz a 1 dècima de segon de Sébastien Loeb i Daniel Elena, tercers provisionals.

La segona etapa esdevenia doncs de facto en la primera, amb 9 proves especials cronometrades fora dels estadis i amb una corda de 159,16 km. Els oficials de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la primera d’elles per tal de passar a liderar la provisional del ral·li amb el Subaru Impreza S12B de Petter Solberg i Phil Mills just per darrera seu, els quals en la segona especial eren superats per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen mentre que els líders repetien en l’escratx.

A partir d’aquell moment les posicions van quedar bastant definides, tret d’un estira-i-arronsa entre Dani Sordo i Marc Martí amb el Subaru de Chris Atkinson i Stéphane Prévot per la cinquena plaça fins a les acaballes de l’etapa sabatina, moment en que el motor bóxer del cotxe de Petter Solberg i Phil Mills cedia i obligava als pilots a acollir-se al superally per tal de poder seguir participant l’endemà. Dani Sordo i Marc Martí per la seva banda cedien 2 minuts en la última especial del dia a causa dels danys que portaven en el seu C4 WRC, amb el que la parella cantabro-catalana baixava de la quarta plaça que ocupaven des de la baixa de Petter Solberg i Phil Mills fins la vuitena.

Per davant Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en totes les especials cronometrades llevat de les dues passades pel tram de Santa Rosa-San Agustín, on el millor temps anava a parar a mans dels seus principals rivals en la cursa pel títol, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, amb el que a la neutralització de la segona etapa s’hi arribava amb els pilots de Ford a 19,2 segons per darrera dels campions mundials en vigència, mentre que els seus companys d’equip Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren cómodes tercers classificats després dels incidents registrats per la resta de pretendents a les places de podi.

L’etapa final dominical es reprogramava a 5 proves especials per tal d’aconseguir afegir 84,30 km cronometrats al recorregut i que així la prova otorgués el 100 % dels seus punts. Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en les dues passades per l’especial Mina Clavero-Giulio Cesare, corresponents a la primera i tercera cronometrada del dia, mentre que els seus companys d’equip ho feien en la segona i quarta, és a dir les dues passades pel mític tram "El Cóndor-Copina" amb el que la parella espanyola assolia la sisena posició.

Per la seva banda, Sébastien Loeb i Daniel Elena, que havien passat a assegurar el seu pilotatge en la quarta especial dominical, s’imposaven en la segona i última passada per l’especial espectacle de l’estadi de Córdoba, la qual tancava la 27ena edició del ral·li argentí amb el que la parella franco-monegasca pujava al calaix més alt del podi ubicat a Villa Carlos Paz. Els pilots invertien un total de 2 hores 52 minuts i 3,8 segons en recòrrer els 248,26 km que s’acabaven celebrant, mentre que els de Ford Marcus Grönholm i Timo Rautiainen ho feien amb 36,7 segons de demora. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen per la seva banda tancaven el podi argentí a 2 minuts i 15,2 segons dels guanyadors.

Hirvonen-Lehtinen es quedaven sols en la lluita per la tercera plaça

Entre els inscrits en el campionat de producció, els locals Federico Villagra i Diego Curletto en quan van entrar en escena els trams propis del ral·li argentí, ben d’hora aconseguien fer-se amb el liderat de la categoria, per més entrada la jornada sabatina, en el seu bucle post-meridional, entregar-lo al japonés Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe. Lluny de rendir-se, els pilots argentins recuperaven la primera posició en la última cronometrada del segon dia per només 2,6 segons de marge vers la parella de l’asia-pacific.

Al llarg del diumenge pilots de Mitsubishi i pilots de Subaru van mantenir el seu duel particular estirant i escurçant segons, el qual no va ser impediment per a que Federico Villagra i Diego Curletto acabessin aconseguint la victòria de la classe i sumar així els seus primers punts al certamen. Per la seva banda Toshi Arai comptava ja amb dues segones posicions en les seves tres participacions en el present campionat, amb qué el pilot nipó arribava fins als 19 punts, superant així amb 7 punts al finlandès Kristian Sohlberg, segon classificat.

Villagra-Curletto guanyaven a casa.

En la taula provisional del campionat reservat a pilots, l’alsacià Sébastien Loeb obria en dos punts més el forat que tenia vers el finlandès Marcus Grönholm en aconseguir la seva quarta victòria de la temporada, tercera consecutiva, arribant fins als tres punts de distància entre els dos principals aspirants a títol. Una distància que era curta gràcies a que el pilot de Ford, així com el seu company d’equip Mikko Hirvonen que tancava les places de podi provisionals, eren els dos únics pilots que aconseguien puntuar en totes les sis proves que s’havien disputat fins al moment.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	48
Marcus Grönholm	45
Mikko Hirvonen	36

En el campionat de constructors la distància entre Ford i Citroën, els dos principals contendents per la corona, només variava en 1 punt a favor dels líders de l’oval, gràcies a que aquests situaven els seus dos Ford Focus RS WRC’06 en les places de podi. Per la seva banda, Stobart sumava 9 punts gràcies al 4t lloc dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i el 5è dels noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud, amb el que els transportistes més rapids del món superaven als oficials de Subaru per 1 punt.

Constructor	Punts
Ford	81
Citroën	72
Stobart	30

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1598 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre – 73,80 mm de carrera) amb turbo i brida de 33 mm.
Potència	310 CV a 6200 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4110 mm
Amplada	1820 mm
Alçada
Distància entre eixos	2480 mm
Pes mínim	1200 kg

Fruit de l’associació entre Prodrive i BMW, propietària ja per llavors de la mítica marca britànica, el divendres 6 de maig de 2011 debutava en el mundial de ral·lis el Mini John Cooper Works WRC, tot coincidint amb l’inici de les cronometrades corresponents al 8è Ral·li de Sardenya.

Si bé el debut del cotxe es produia en la cinquena ronda del calendari mundial, i a més a més l’associació entre Prodrive i BMW no estaria present en totes les rondes que restaven el certamen, si que per a l’estrena s’hi desplaçaven les seves dues parelles de pilots oficials, els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio i els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle. Els primers completarien la ronda mediterrània en sisena posició, mentre que els segons es veurien obligats a abandonar per averia.

Si bé altres equips van fer córrer Mini JCW WRC de manera privada, no va ser fins a Alemanya, tercera prova en la que els cotxes competien com a constructor, quan un dels seus pilots aconseguiria una plaça de podi; aquesta vindria de la mà de Dani Sordo i Carlos del Barrio, qui pujaven al calaix més baix del podi, mentre que unes setmanes més tard, al 2n Ral·li d’Alsàcia, els càntabres van estar en disposició de lluitar per la primera victòria del model, però l’honor finalment es va escapar.

L’any 2012 les desavinències entre Prodrive i BMW es van accentuar, i el projecte va acabar defallint a mitja temporada sense cap victòria i amb només 3 podis al llarg de les 10 proves en les que els Mini John Cooper Works WRC van competir de forma oficial.

Jean Ragnotti aconseguia la seva tercera victòria al mundial de ral·lis tot i comptar amb un cotxe menys potent.

Iniciat el dijous 2 de maig de 1985 a la ciutat d’Ajaccio i amb 139 equips participants presents a la cerimònia de sortida des d’on afrontarien els 1120,13 km cronometrats programats que tenien per endavant, el dissabte 4 de maig de 1985 finalitzava a la mateixa ciutat corsa el 29è Tour de Corse amb només 45 equips presents. El ral·li, que era puntuable per al campionat del món de ral·lis, n’era la cinquena cita del seu calendari i otorgava punts en els certàmens reservats a pilots i marques.

El debutant Evo2 del Peugeot 205 Turbo 16, va aconseguir només finalitzar en segona posició.

La primera jornada de competició arrancava a les 8 en punt  del matí del dijous 2 de maig, i aquesta dirigia als 139 equips inscrits i participants des d’Ajaccio fins a Bastia, previs reagrupaments a Quenza i Migliacciaro, mitjançant 11 especials cronometrades d’una longitud total competitiva de 570,6 km.

La primera d’elles, Verghia – Pont de la Masina, de 38,09 km de distància resultava bastant decisiva en el resultat final en quan els francesos Jean Ragnotti i Pierre Thimonier marcaven el primer millor registre per 10 segons de marge amb els italians de Lancia Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, 22 segons més avall s’hi trobava un altre cotxe debutant al mundial, el Peugeot 205 T16 Evo2 dels seus compatriotes Bruno Saby i Jean-François Fauchille, mentre que a 23 segons s’hi trobava el model anterior de la casa del lleó en mans d’Ari Vatanen i Terry Harryman. Didier Auriol i Bernard Occelli, amb un altre Renault 5 Maxi Turbo, eren cinquens a final de tram a 30 segons del lideratge.

D’altra banda en aquesta primera cronometrada es produïen 4 abandonaments rellevants, en primer terme el Peugeot 205 T16 de Timo Salonen i Seppo Harjanne s’aturava per una avaria elèctrica, malgrat l’esforç dels seus mecànics per poder reparar el cotxe dins dels 20 minuts màxims de retard permesos, aquests van defallir i els finlandesos quedaven fora de la competició. Ja un cop fora de plaç i del ral·li, es va trobar un cable tallat, una reparació ràpida i senzilla però molt difícil de localitzar.

Un dels altres Peugeot en abandonar, va ser el 205 T16 privat en mans de Bernard Darniche i Alain Mahé, pilots vinculats a la marca del lleó en quan estar realitzant intenses jornades d’assaigs en el desenvolupament del nou 205 T16 Evo2. Els francesos veien com un curtcircuit en l’encès del seu cotxe, deixava totalment mut el motor i per tant es veien en l’obligació d’abandonar l’edició sense apenes gaudir d’un ral·li que havien guanyat en sis ocasions prèvies. Uns altres en abandonar a les primeres de canvi van ser Guy Fréquelin i Christian Gilbert, a bord de l’únic Opel Manta 400 oficial, el motor del seu cotxe es trencava en el transcurs de la primera prova especial i els pilots passaven a engruixir la llista de baixes.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, a bord de l’únic Audi Sport Quattro present a la cita corsa, hi estrenaven uns nous discs de fre per tal d’impedir el patiment d’aquests en les cronometrades més llargues del recorregut. Tot i les intenses jornades de tests portades a terme per tal de poder desenvolupar aquest nou element, i en les que es va poder comprovar les bondats dels nous discs, un defecte en la fabricació, concretament aire en l’aliació de metall, provocava que un dels quatre discs de fre es trenqués a les acaballes de la primera prova cronometrada. Els alemanys, completaven la primera prova especial a 2 minuts i 46 segons dels líders provisionals i després de debatre amb Piech, director técnic de l’equip Audi, aquests van acordar abandonar la prova abans d’assumir el risc que comportava quedar-se sense frens en les revirades carreteres corses.

Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en la segona prova especial per tal de prendre la segona posició provisional superant d’una tacada a Attilio Bettega i Maurizio Perissinot així com als seus companys Bruno Saby i Jean-François Fauchille, mentre que els líders marcaven distàncies esdevenint la referència en la tercera i quarta prova especial programada.

Tanmateix en la tercera prova especial la parella francesa de Peugeot aconseguia donar compte de la posició de la parella italiana de Lancia, la qual quedava així a les portes del podi per 5 segons de marge. Les distàncies eren curtes i en la quarta cronometrada del dia, el tram de Zerubia a Santa Giulia, Attilio Bettega i Maurizio Perissinot decidien assumir riscos per no perdre el tren de les primeres posicions tallant molt els revolts, doncs la ronda corsa era de les poques en les que el Lancia 037 Evo encara hi tenia coses a dir, en un d’ells, al cap d’1 km de prendre la sortida, els italians posaven dues rodes sobre la grava i se sortien de la carretera amb tal desgràcia que picaven contra un arbre causant la mort immediata al pilot, mentre que Maurizio Perissinot en sortia ferit. 

L’accident va suposar la cancel·lació de la cinquena prova especial cronometrada, així com la retirada immediata en senyal de dol de l’altre Lancia 037 Evo oficial, el que estava confiat en mans dels guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li dels 10000 viratges, és a dir els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kilvimäki. Un tercer Lancia 037 Evo present, el de l’escuderia Jolly Club que estava sent pilotat per Massimo Biasion i Tiziano Siviero, també abandonava el ral·li en no sentir-se amb ànims suficients com per seguir competint.

La resta de formacions, les poques que quedaven en actiu, seguien amb el programa establert pels organitzadors, i reprenent la competició en la sisena prova especial. Ari Vatanen i Terry Harryman es llençaven a l’atac de la posició de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, i els pilots de Peugeot encadenaven dos millors temps consecutius, mentre que els líders s’envirollaven en la setena prova especial del programa, amb el que els del lleó es situaven a només 1 segon dels francesos de la formació del rombe. 

Emperò, en el transcurs de la vuitena especial cronometrada, el finlandès i el britànic punxaven una roda del seu 205 T16. Després de realitzar el pertinent canvi de roda, els pilots patien una segona punxada, pel que ja sense roda de recanvi, aquests decidien esperar l’arribada dels seus companys d’equip Bruno Saby i Jean-François Fauchille, per a que aquests els hi prestessin la seva i així evitar danys en les suspensions i transmissions. La sorpresa va ser majúscula quan els francesos els hi comunicaven que tampoc disposaven d’una roda de recanvi, doncs ells també havien sofert una punxada prèvia a tram. 

Ari Vatanen i Terry Harryman completaven l’especial amb una roda punxada i els pilots es deixaven més de 24 minuts a final de tram, als que després s’hi afegirien 3 minuts més en l’enllaç, mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille s’endarrerien en 4 minuts, aquestes punxades deixaven a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier en una comfortable primera posició per un marge de 5 minuts i 38 segons amb els seus compatriotes de Peugeot, 6 minuts i 3 segons amb el Porsche 911 SC de Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne i de 9 minuts i 59 segons amb el cotxe homòleg que pilotaven Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals estaven patint problemes amb la cremallera de la direcció, així com la fallida d’un cilindre.

Ari Vatanen i Terry Harryman seguien demostrant la seva velocitat imposant-se en les tres últimes proves especials de la primera etapa, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli causaven baixa en trencar-se’ls-hi una bugia en la desena prova especial causant un conat d’incendi en el motor, una posició que canviaria de mans en dues ocasions més per deixar-la a la finalització de la jornada en mans dels líders del Grup A, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, després de que els irlandesos Billy Coleman i Ronan Morgan se’ls hi quedés el canvi del seu Porsche 911 SC bloquejat en la segona velocitat.

Jean Ragnotti i Pierre Thimonier entraven doncs en el parc tancat de Bastia a 2 quarts de 9 del vespre amb un marge de 6 minuts i 47 segons en relació a Bruno Saby i Jean-François Fauchille i de 8 minuts i 29 segons amb Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne. Yves Loubet i Jean-Bermard Vieu eren quarts a 21 minuts i 49 segons, mentre Billy Coleman i Ronan Morgan eren els primers estrangers en la classificació a 23 minuts i 38 segons del lideratge. Ari Vatanen i Terry Harryman feien entrada a Bastia en la sisena posició provisional, però a 25 minuts i 19 segons dels pilots de Renault.

La segona jornada del ral·li conduïa als 79 equips participants que restaven en actiu des de Bastia, al nord-est, fins a Calvi, al nord-oest, un viatge que tenia lloc mitjançant 9 proves especials cronometrades de 283,5 km de distància i que tenien la ciutat de Corte com a únic punt de reagrupament. Les hostilitats vers el cronòmetre s’iniciaven amb la sortida del parc tancat quan passaven 5 minuts de 3 quarts de 9 del matí i finalitzaven quan les manetes del rellotge indicaven que eren les 6 en punt de la tarda.

Amb la quarta posició a tocar de les mans, una plaça que ben bé podia esdevenir de podi en produir-se qualsevol altre incident entre els pilots capdavanters de la classificació provisional, Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en les tres primeres proves especials del divendres i aconseguien l’objectiu que s’havien plantejat.

Els de Peugeot encara aconseguirien una altra victòria parcial de tram en la quarta prova especial de la jornada, però en el següent tram la parella patia una sortida de pista. Després de caure muntanya avall, afortunadament sense majors conseqüències gràcies a que la vegetació frenava l’impacte, Ari Vatanen i Terry Harryman no van poder retornar a la carretera de cap de les maneres, amb el què el seu abandonament era obligat, tanmateix el pilot finlandès va ser conduït a l’hospital de Bastia per tal de tractar un tall a la cuixa, mentre que el copilot britànic tenia el cos ple de blaus.

Una cronometrada més tard, els líders Jean Ragnotti i Pierre Thimonier s’endarrerien en dos minuts a causa d’una punxada, tot i que gràcies a l’ajut d’uns espectadors que van aixecar el seu Renault 5 Maxi Turbo a pes, el temps concedit va ser menor en no haver de recórrer al gat. Tot i això, el coixí de segons, bé de minuts, era important i l’incident no passava més enllà de l’anècdota.

En la recta final de l’etapa, Bruno Saby i Jean-François Fauchille aconseguien marcar dos temps de referència, mentre que els líders Jean Ragnotti i Pierre Thimonier aconseguien ser els més ràpids en tres ocasions, amb el què la victòria dels pilots de Renault començava a prendre cos. Per la seva banda Bernard Béguin havia de pilotar amb molt dolor quan un raig d’oli molt calent li queia sobre els pedals i per tant rendia en menor grau que els seus dos equips predecessors, mentre que els seus companys d’estructura, Billy Coleman i Ronan Morgan aconseguien finalment superar l’Alfa-Romeo GTV6 d’Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu en la penúltima prova especial del divendres.

Fins a 57 equips van accedir al parc tancat de Calvi el divendres a última hora de la tarda, moment en el que els líders feien gala d’un coixí de 6 minuts i 26 segons amb els segons classificats i de 10 minuts i 22 segons amb els tercers. Billy Coleman i Ronan Morgan, quarts classificats, pràcticament no tenien opcions d’entrar al podi en trobar-se classificats a 35 minuts i 13 segons del registre de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier.

La tercera i última jornada del ral·li suposava el retorn al punt de sortida, és a dir que cobria la distància entre Calvi i Ajaccio, un camí que es feia amb un reagrupament previ a la mateixa capital insular, tot competint al llarg de 10 proves especials, llur corda cronometrada esdevenia de 423,3 km, la més llarga de totes les del programa, si bé les distàncies tan grans que separaven als primers classificats, la convertia en la més tranquila.

Jean Ragnotti i Pierre Thimonier engruixaven la seva victòria imposant-se en totes i cadascuna de les cronometrades sabatines, mentre Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne es temien ho pitjor quan en la darrera prova especial de l’itinerari es quedaven sense pressió d’oli. Afortunadament els francesos van poder completar l’especial així com el recorregut que els seprava fins al parc tancat de la capital.

A les 6 en punt de la tarda, Jean Ragnotti i Pierre Thimonier feien entrada a Ajaccio certificant així la seva victòria a la prova. Els pilots de Renault completaven el recorregut en un temps total de 12 hores 54 minuts i 15 segons i aconseguien així la seva tercera victòria en el mundial de ral·lis, alhora que la quarta per a la marca del rombe. Tot i aquest debut tan esperançador en el mundial de ral·lis, Patrick Landon, cap de Renault Sport, descartava qualsevol altra aparició del Maxi Turbo en el campionat, com a molt es podien plantejar participar al Sanremo italià a la tardor. 

Bruno Saby i Jean-François Fauchille, a bord d’un altre cotxe debutant però que si estava previst tornar-lo a veure al 1000 Llacs al mes d’agost, es conformaven amb la segona posició final a 12 minuts i 32 segons del registre dels guanyadors, mentre que un altre equip francès completava el podi, el format per Bernard Béguin i Jean-Jacques Lenne, els quals completaven els 1075,90 km cronometrats disputats a 25 minuts i 49 segons del temps dels vencedors a bord del Porsche 911 SC preparat per Prodrive, un podi que suposava l’onzè i el darrer de la marca d’Stuttgart en el mundial de ral·lis.

Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne passarien a l’història com els últims pilots en pujar a un podi del mundial amb un Porsche.

En la classificació reservada als vehicles amb homologació de Grup A, els locals Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu donaven un recital en imposar-se en totes i cadascuna de les 10 proves especials cronometrades disputades al llarg del dijous, amb el què el pilot de Porto Vecchio feia entrada al parc tancat de Bastia amb 4 minuts i 20 segons de marge en relació al Renault 11 Turbo d’Alain Oreille i Sylvie Oreille, amb 9 minuts i 56 segons amb el Volkswagen Golf GTi de Jochi Kleint i Werner Hohenadel, mentre que els seus companys d’estructura, Bertrand Balas i Eric Laine eren quarts a 10 minuts i 44 segons.

En les dues primeres proves especials de la segona etapa es mantenia la tònica de la jornada anterior, és a dir, el domini d’Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu en les taules de temps, mentre que en les 4 cronometrades centrals del dia, Jochi Kleint i Werner Hohenadel esdevenien la referència en la categoria. Tot i això els alemanys només aconseguien retallar una mica més de minut i mig a Alain i Sylvie Oreille, que d’aquesta manera conservaven el seu segon lloc de la classe, una posició que esdevenia sisena absoluta amb els aconteixements que estaven tenint lloc en la part alta de la classificació. 

En la recta final de la jornada, concretament en les tres últimes proves especials de l’etapa, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu tornaven a esdevenir els autors del millors registres, mentre que Alain Oreille i Sylvie Oreille havien d’abandonar la competició en trencar el motor del seu Renault 11 Turbo a manca de dues cronometrades per arribar al parc tancat de Calvi, amb el què la parella germànica accedia a la segona posició, però a 9 minuts i 50 segons del temps dels indiscutibles líders de la classificació.

Ja inmersos en la jornada sabatina final recorrent la part més occidental de l’illa, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu donaven el primer cop en la lluita vers els cronòmetres, mentre que Jochi Kleint i Werner Hohenadel el segon, just abans de que en la tercera prova especial, els pilots del Volkswagen Golf GTi es quedessin sense frens i acabessin la seva participació a l’edició al voral de la carretera.

Els líders afluixaven llavors el seu ritme, donant l’alternativa als seus companys d’estructura Bertrand Balas i Eric Lainé, qui en imposar-se en les 5 últimes proves especials de l’itinerari, finalment els acabarien escortant en el podi d’Ajaccio a 13 minuts justos del seu registre. Els tercers, Jean-Claude Leca i Xavier Pierlovisi, es trobaven ja a més d’1 hora dels líders.

Loubet – Vieu guanyaven la ronda de casa de manera contundent.

En el campionat reservat per a pilots, els abandonaments de Timo Salonen i d’Ari Vatanen, per aquest últim el tercer consecutiu des de la seva victòria a Suècia, així com el de Walter Röhrl, unit al fet que Stig Blomqvist no participava a la cita corsa, va suposar que no es produís cap canvi en la part més alta de la taula provisional del certamen.

Pilot	Punts
Timo Salonen	48
Ari Vatanen	40
Stig Blomqvist	35

En la classficació general per marques, Peugeot seguia dominant la taula ara ja amb un marge de 30 punts vers els seus màxims perseguidors, els alemanys d’Audi després que aquests recollisin el seu segon zero consecutiu després que decidissin no competir al Safari. Toyota per la seva banda, es mantenia en tercera plaça per davant de Lancia o Renault, marca que gràcies a la victória de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier guanyava enters per arribar fins la quarta posició provisional.

Constructor	Punts
Peugeot	76
Audi	46
Toyota	28

Domini i victòria inapelable de François Delecour i Daniel Grataloup.

El dimarts 4 de maig de 1993 finalitzava a Ajaccio el 37è Tour de Corse, cinquena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat en els calendaris dels certàmens reservats a pilots, marques i producció, aconseguia atreure fins a 92 equips en la seva llista oficial d’inscrits. D’aquests, 85 van prendre la sortida des de la pertinent rampa, ubicada també a Ajaccio, el diumenge 2 de maig, per tal d’afrontar un recorregut format per 24 especials cronometrades de 556,42 km de distància, una corda que 44 dels equips participants aconseguirien completar.

Didier Auriol i Bernard Occelli no van trobar la sintonia necessària amb el seu cotxe.

L’edició del ral·li s’iniciava el mateix diumenge amb 8 proves especials en el seu programa, llur distància cronometrada s’elevava fins als 167,27 km. Amb inici a les 9 en punt del matí, el final de l’etapa s’anava a trobar a 2 quarts de 6 de la tarda a la mateixa capital insular, comptant amb el reagrupament de Baleone com a únic punt per a les assistències.

Entre els pilots de renom amoïnava la durabilitat dels pneumàtics, ja que per normativa FIA aquests havien de ser més estrets des de l’inici de la temporada i sovint s’havien d’emprar per a diverses especials en el mateix bucle, pel que les gomes es podrien ressentir en un asfalt abrasiu com era el cors, i més quan la distància promig dels trams rondava els 30 km, no sent estrany trobar-ne de més de 40 km. A més a més, si tenim en compte que les condicions climatològiques en plena primavera eren molt canviants, una especial podia estar perfectament seca i la següent humida, complicant encara més l’elecció dels compostos.

François Delecour i Daniel Grataloup s’imposaven en la primera especial del programa, de només 2,86 km de distància, i per tant en bona lògica els pilots francesos de Ford esdevenien els primers líders de l’edició per tan sols 1 segon de marge vers els seus compatriotes de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli i François Chatriot i Denis Giraudet, reduint a la seva vegada en 2 segons el record vigent des de 1991, establert per Carlos Sainz i Luis Moya i igualat la temporada següent pels guanyadors de l’edició, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli. 

Els líders repetien resultat en la següent prova especial i es refermaven en la seva posició, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli es començaven a lamentar d’una manca de parell de motor en el seu cotxe i s’hi deixaven 14 segons amb els de Ford, sent els segons més ràpids a final de tram els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, i Miki Biasion i Tiziano Siviero, qui després d’aquesta especial i per aquest ordre, passaven a ocupar les dues següents posicions al lideratge deixant als dos Toyota oficials en les posicions següents.

La tercera prova especial, la cronometrada que unia Vero amb Casaglione, era la reina de l’edició amb 44,15 km de lluita contra el cronòmetre. En ella, tot i patir una virolla i calar el motor del seu cotxe, el temps de referència tornava a estar signat per François Delecour i Daniel Grataloup, si bé en aquesta ocasió l’honor estava compartit amb Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, qui havien rebut millores en el seu motor procedents dels Alfa Romeo 155 del campionat italià de turismes.

Paral·lelament Miki Biasion i Tiziano Siviero s’endarrerien a la taula amb problemes de pneumàtics i permetien que Didier Auriol i Bernard Occelli tornessin a ocupar posicions de podi, mentre que François Chatriot i Denis Giraudet perdien prop d’1 minut per incident tot peculiar. A la sortida de l’especial un conat d’incendi es declarava en la part posterior esquerra del seu Toyota Celica Turbo 4WD, el que obligava als bombers a intervenir; aquests treien a tota pressa els pilots de l’habitacle alhora que cobrien el cotxe d’una pólvora verda per tal d’extinguir el foc. Un cop passat l’ensurt i sense haver de lamentar danys, els francesos prenien la sortida al tram trobant-se amb la desagradable sorpresa que l’intercomunicador s’havia trencat en la seva extracció precipitada, motiu pel qual els pilots s’havien de comunicar per signes. 

Colin McRae i Derek Ringer, a bord de l’únic Subaru Legacy RS present a la cita corsa, eren també uns dels pilots amb problemes en aquesta especial llarga, quan els britànics s’envirollaven a la sortida d’un poble i colpejaven la part posterior del seu cotxe sense majors conseqüències.

En la quarta prova especial dominical, el clima primaveral aflorava i un ruixat agafava a tots els principals actors del ral·li amb pneumàtics de sec. François Delecour i Daniel Grataloup s’hi envirollaven en dues ocasions, però tot i això els líders hi aconseguien finalment la victòria parcial de tram. L’altra cara de la moneda eren Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els italians assestaven un fort cop a la part posterior del seu Lancia Delta HF Integrale i deixaven les suspensions de l’eix posterior un tan compromeses. L’incident endarreria en 48 segons a la parella transalpina, la qual baixava 3 posicions a la taula i permetia al tercer Toyota Celica Turbo 4WD present a la cita, en mans del local Yves Loubet i de Didier Breton, accedir a la tercera posició provisional per 1 segon de marge amb els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya.

Arribats a l’equador de l’etapa, l’electrónica del Toyota Celica Turbo 4WD de Didier Auriol i Bernard Occelli es canviava a Baleone, el que millorava el comportament del cotxe dels pilots francesos. La pluja seguia sorprenent a la gran majoria del parc tancat i en aquestes condicions Andrea Aghini i Sauro Farnocchia tornaven a patir una virolla que refredava molt els ànims de la jove parella italiana. François Delecour i Daniel Grataloup tornaven a ser els homes més ràpids en l’especial per davant de François Chatriot i Denis Giraudet i de Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que en la quarta posició a final de tram es produïa un triple empat entre Miki Biasion i Tiziano Siviero, Yves Loubet i Didier Breton, i Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que la lluita per la darrera posició pel podi quedava inalterada.

Els líders marcaven el seu sisè escratx consecutiu del dia en la sisena prova especial del dia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya en aconseguir-hi el tercer millor registre per darrera de François Chatriot i Denis Giraudet, passaven a ocupar aquesta mateixa posició a la general a 9 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli. Si bé la ratxa de François Delecour i Daniel Grataloup s’acaba en la setena prova especial del programa, on els líders hi aconseguien el segon millor temps a 3 segons del temps de referència, no es podia dir el mateix de la formació de l’oval blau, doncs en aquesta ocasió l’escratx corresponia als seus companys Miki Biasion i Tiziano Siviero. 

Just abans d’entrar al parc tancat d’Ajaccio els líders encara serien a temps d’aconseguir un altra victòria de tram, la setena de vuit possibles, amb el que la seva primera posició era inapelable, contràriament Didier Auriol i Bernard Occelli s’hi endarrerien en 16 segons a causa d’una punxada. Un aiguat feia perdre una mica més de minut i mig a Yves Loubet i Didier Breton, que d’aquesta manera perdien dos llocs a la taula provisional, mentre que molt més greus eren els problemes per a Miki Biasion i Tiziano Siviero, quan aquests havien de canviar l’embragatge del seu cotxe i la nova peça refusar entrar-hi, fent-los incórrer en una penalització d’11 minuts que arruinava les possibilitats a podi dels pilots.

Quan tocaven 2 quarts de 6 de la tarda, els pilots començaven a entrar al parc tancat d’Ajaccio, moment en que François Delecour i Daniel Grataloup acreditaven un marge d’1 minut i 5 segons amb Didier Auriol i Bernard Occelli. Carlos Sainz i Luis Moya eren tercers a 11 segons dels francesos de Toyota, precedint en 18 segons el Toyota de François Chatriot i Denis Giraudet. Tot i els ensurts, Andrea Aghini i Sauro Farnocchia eren cinquens a 22 segons de la quarta posició, gaudint a la seva vegada de 57 segons de marge amb Yves Loubet i Didier Breton.

Tot i l’excel·lent desenvolupament de la primera etapa, François Delecour confessava no trobar-se del tot a gust, ja que el seu cotxe desprenia una forta olor de benzina i després de completar la primera especial cronometrada, en treure’s el casc, el pilot va fer un mal gest que li va ocasionar torticoli pel que restava de jornada. Alhora el francès manifestava obertament que gràcies al seu dorsal, al llarg de la jornada dominical havia pogut anar seguint les marques que deixaven sobre l’asfalt tan Didier Auriol i Bernard Occelli com Carlos Sainz i Luis Moya, equips que sortien per davant seu, amb el que els pilots de Ford havien pogut optimitzar el desgast dels seus pneumàtics.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de totes les del programa, en tenir en el seu itinerari un total de 214,88 km cronometrats al llarg de 8 proves especials, uns trams que conduïen als 63 equips participants arribats al parc tancat d’Ajaccio fins a Bastia, a l’altre extrem de l’illa, on hi tenien prevista l’entrada a partir de les 6 de la tarda, 11 hores després de reprendre l’activitat. Tanmateix l’etapa comptava amb dos reagrupaments per a les assistències, un a Porto Vecchio i un altre a Corte.

En la primera especial cronometrada del segon dia, François Delecour i Daniel Grataloup van prosseguir amb el seu ritme superior, marcant un altre temps escratx, mentre que els seus companys de formació italians tornaven a estar amb problemes; el seu intercomunicador fallava i intentant tornar-lo a fer operatiu, el pilot transalpí s’afluixava la sivella del cinturó, el que acabava amb una altra penalització per demora en la sortida al tram. Tanmateix, en el desenvolupament de l’especial, Miki Biasion i Tiziano Siviero patien una virolla en una de les plaques d’humitat que encara restaven a la carretera, fruit d’una comunicació deficient entre els dos integrants de l’equip. Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda, feien una mala elecció de pneumàtics i quedaven pràcticament a mercè de François Chatriot i Denis Giraudet.

En la segona especial del dia la sort de François Delecour i Daniel Grataloup canviava quan una bugia del seu Ford Escort RS Cosworth fallava, amb el què el motor del seu cotxe treballava amb només tres cilindres i els líders es deixaven una mica més de mig minut vers els més ràpids a final de tram, François Chatriot i Denis Giraudet, qui d’aquesta manera superaven definitivament als espanyols Carlos Sainz i Luis Moya en la darrera posició de podi.

Malgrat que en el reagrupament de Porto Vecchio els mecànics canviaven la bugia defectuosa, els pilots de Ford es lamentaven que el seu cotxe no entregava la mateixa potència que oferia a primera hora del matí o al llarg de la jornada anterior, amb el que Andrea Aghini i Sauro Farnocchia s’imposaven en la tercera prova especial del dia, i Didier Auriol i Bernard Occelli en la quarta. Entre tant, el ral·li tenia dues baixes entre els pilots capdaventers, per una banda Andrea Aghini i Sauro Farnocchia veien com en gestionar un revolt ràpid d’esquerres, la roda anterior dreta els superava en trencar-se un element de les suspensions, i en recolzar-se sobre el disc de fre, els transalpins patien una frepant sortida de pista, donant diverses voltes de campana muntanya avall. Uns altres en acomiadar-se del ral·li van ser Yves Loubet i Didier Breton, els francesos patien una sortida de pista i el seu Toyota Celica Turbo 4WD quedava aturat de tal manera que les seves rodes no podien traccionar, impedint així el seu retorn a la carretera.

Abans d’iniciar la cinquena cronometrada i última prova especial del segon bucle del dia, els mecànics de Ford canviaven el turbo del Ford Escort RS Cosworth de François Delecour i Daniel Grataloup, i els francesos celebraven la tornada a la normalitat del seu cotxe marcant el millor temps per 1 segon de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli. En entrar al reagrupament de Corte, es podia comprovar com l’avantatge d’1 minut i 17 segons que els líders havien aconseguit acumular al terme de la novena prova especial, s’havia eixugat fins als 25 segons amb els caps de files de Toyota a l’entrada a les assistències de la localitat central.

François Delecour i Daniel Grataloup s’esfroçaven de valent en la recta final de la jornada per tal de reestablir distàncies. Els de Ford tancaven la segona etapa amb dos escratxs consecutius i un segon millor temps escratx per darrera de François Chatriot i Denis Giraudet en l’última prova especial de l’itinerari, amb el que l’entrada al parc tancat de Bastia es produïa a les 6 en punt de la tarda amb 51 segons de diferència entre els líders i Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que François Chatriot i Denis Giraudet tancaven les posicions de podi a 1 minut i 30 segons del lideratge. Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda, perdien terreny amb els seus rivals lamentant-se tot sovint d’un mal comportament de les seves Michelin, i els campions del món en vigència entraven al parc tancat a 2 minuts i 35 segons dels líders, emperò a la seva vegada amb 3 minuts i 51 segons de coixí amb Colin McRae i Derek Ringer, qui treien petroli de les dues baixes ocorregudes en la quarta prova especial del dia.

Els 48 equips arribats al parc tancat de Bastia, dimarts a partir de les 9 en punt del matí iniciaven la tercera i última jornada del programa del ral·li, la qual tornava a estar formada per 8 proves especials cronometrades, si bé ara la seva distància competitiva era de 174,37 km, les quals finalitzaven a la capital insular, Ajaccio, el mateix dia a partir d’1 quart de 6 de la tarda. 

Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a canviar la gestió electrònica del seu Toyota Celica Turbo 4WD en les assistències de Bastia per tal d’intentar recuperar la velocitat d’edicions passades i aspirar així a la victòria, mentre que per darrera seu tan Carlos Sainz i Luis Moya, com François Chatriot i Denis Giraudet optaven per una actitud més conservadora satisfets amb les posicions assolides fins llavors. Els espanyols buscaven puntuar per primera vegada en la temporada i els escuders de Toyota entenien que el seu rol s’havia assolit, més quan el pilot parisí portava una mica més d’un any lluny de les especials del mundial. 

Els treballs realitzats sobre el Toyota Celica Turbo 4WD número 1 sorgien efecte i Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien 3 victòries parcials de tram en les tres primeres proves especials del dia, si bé en les dues darreres aquestes s’aconseguien empatant a temps amb François Delecour i Daniel Grataloup, i per tant les distàncies entre els dos primers classificats només s’estrenyien en 2 segons. 

En el reagrupament de Calvi els dubtes sobre quins pneumàtics escollir tornaven a planar sobre els principals actors del ral·li, més quan la temperatura s’estava mostrant més elevada que en les jornades anteriors i els pilots sovint anaven a la caça del bassal per tal d’abaixar la temperatura dels seus compostos.

Gràcies a un tractament més suau del seu Ford Escort RS Cosworth vers les Michelin, François Delecour i Daniel Grataloup obrien distàncies en 4 segons amb els seus rivals de Toyota en la primera prova especial de la represa, quarta de l’etapa, al que aquests responien amb el millor temps en la cronometrada següent per retallar en 2 segons. Amb el què exhaurida més mitja etapa en quan a número d’especials, els dos contendents a victòria estaven separats per la mateixa distància de la que sortien de Bastia.

L’estira i arronsa entre les dues parelles franceses es mantenia al llarg de les 3 últimes proves especials, sent el balanç una mica favorable a la parella líder de Ford, mentre que el millor temps en la darrera prova especial, de 43,15 km de distància, era per a Carlos Sainz i Luis Moya que s’acomiadaven així d’un esdeveniment de gustos més agres que dolços.

Completada la 24ena prova especial programada, i quan el rellotge indicava que passava 1 quart de les 6 de la tarda, els 44 equips que aconseguien completar l’itinerari del 37è Tour de Corse començaven a entrar en el parc tancat d’Ajaccio, moment en el que François Delecour i Daniel Grataloup certificaven la seva victòria inapelable després d’imposar-se en 15 de les 24 proves especials i aturant el cronòmetre en 6 hores 14 minuts i 41 segons. Didier Auriol i Bernard Occelli completaven els 556,42 km del recorregut en 1 minut i 2 segons més que els guanyadors de la ronda i s’havien de conformar amb el segon graó del podi, mentre que els seus companys, alhora que compatriotes, François Chatriot i Denis Giraudet tancaven el podi cors a 2 minuts i 42 segons del temps dels primers classificats, completant així un podi íntegrament francès.

Any i mig fora de competició, François Chatriot tornava i amb podi.

En la categoria de producció els francesos Serge Jordan i Jack Boyere, així com els corsos Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini dominaven amb autoritat els primers compassos de la prova a bord dels seus flamants Renault Clio Williams per davant del BMW 325i de Guy Fiori i Mario Bastelica i dels Ford Escort RS Cosworth de Jean-Marie Santoni i Marcel Cesarini i de Giovanni Manrinato i Claudio Condotta.

Només iniciar-se la segona etapa, Jean-Marie Santoni i Marcel Cesarini s’endarrerien substancialment de tal manera que els italians Giovanni Manfrinato i Claudio Condotta quedaven com l’única alternativa als dos Renault Clio Williams. Un d’ells, el dels líders, cedia 19 segons en l’especial llarga de la jornada per causes mecàniques, mentre que el dels locals, Claude Balesi i Jean-Paul Cilindrini, es veia obligat a abandonar amb l’escapament trencat i la caixa de canvis bloquejada. Els problemes de canvi també es reproduien en el cotxe dels líders, si bé en menor mesura, i aquests aconseguien entrar per la seva pròpia roda al parc tancat de Bastia.

Amb un asfalt totalment sec en la tercera i última jornada, Giovanni Manfrinato i Claudio Condotta van començar a retallar les distàncies amb els líders a grans trets al llarg de la tercera i última jornada programada fins al punt que finalment els italians es refeien dels seus contra temps inicials i aconseguien la victòria a la ronda francesa per 20 segons de marge amb Serge Jordan i Jack Boyere.

A efectes de campionat, cap dels principals protagonistes era un habitual del certamen, tret dels portuguesos António Coutinho i Manuel António, els quals en completar la ronda corsa en cinquena posició, sumaven 4 punts que combinats amb els 10 obtinguts a la seva ronda domèstica, els permetia liderar per 1 punt de marge amb els 5 guanaydors acumulats fins aquell moment, és a dir Christophe Spiliotis, Kenneth Bäcklund, Alessandro Fassina, Hasmat Shanji i el propi Giovanni Manfrinato.

Manfrinato-Condotta guanyaven en l’apartat reservat als cotxes de producció.

La victòria que aconseguia François Delecour a Còrsega, permetia al pilot del Pas de Calais passar a encapçalar la provisional del campionat per a pilots amb 55 punts, superant així al fins llavors líder i absent a la ronda francesa Juha Kankkunen que en aquell moment acumulava 43 punts en tres aparicions en el mundial, com el francès de Ford. Didier Auriol es recuperava lleugerament de l’abandonament sofert a Suècia gràcies al segon lloc aconseguit al ral·li que li va donar la primera victòria mundial i pujava fins la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
François Delecour	55
Juha Kankkunen	43
Didier Auriol	35

En el campionat reservat per a marques, Toyota comptava amb una participació més en el mundial, concretament a Suècia on els nipons hi aconseguien la victòria, el que permetia als homes de l’estructura del Toyota Team Europe seguir encapçalant la taula, ara amb 20 punts de marge vers Ford, després de la merescuda victòria dels de l’oval. Per darrera d’ells, Subaru feia bona la cinquena posició de Colin McRae i Derek Ringer per tal de superar en només 3 punts a Mitsubishi en la tercera posició de la general.

Constructor	Punts
Toyota	77
Ford	57
Subaru	36

Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la seva última victòria mundial a l’Argentina.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dissabte 4 de maig de 2013 finalitzava el 33è Ral·li d’Argentina a la Villa Carlos Paz com l’escenari escollit per la organització per celebrar-hi la cerimónia conclusió. La cita sud-americana otorgava punts en els certamens reservats a pilots, constructors, mundial WRC-2 i WRC-3, malgrat tot només 34 equips formalitzaven la seva inscripció en el Campionat FIA, dels que 32 inciarien des de la rampa de sortida el dimecres 1 de maig de 2013 a la mateixa ciutat cordobesa, el camí cap un recorregut format per 14 proves especials cronometrades de 407,64 km de distància i que 24 equips participants aconseguirien completar.

Ogier-Ingrassia en perdre el liderat van pensar en clau de campionat mantenint la segona posició.

El mateix dimecres 1 de maig al vespre, la Villa Carlos Paz era escenari d’una especial espectacle en la que la parella francesa de Volkswagen formada per Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el crono més baix i anar-se’n a dormir com els primers líders de la prova amb 1,9 segons de marge vers els càntabres de Citroën Dani Sordo i Carlos del Barrio i 2,2 segons vers els companys d’aquests a la firma dels dos galons, els nou vegades campions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena.

L’etapa es complementava a partir de l’endemà dijous amb dos trams que es celebraven a doble passada cadascún, i que elevaven la distància cronometrada fins als 163,98 km. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia mantenien el seu liderat en imposar-se en la primera de les especials celebrades per les serres cordobeses, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena s’endarrerien per uns problemes de sub-viratge en el seu DS3 WRC i els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio confesaven no sentir-se a gust amb els reglatges del seu Citroën. El seu lloc a les places de podi les passaven a ocupar els finlandesos de Volkswagen Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i els de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

Precisament aquests últims guanyaven la segona prova cronometrada de la jornada, el tram més llarg del ral·li, el que els hi donava pas a la segona posició provisional del ral·li seguits de prop pels seus companys d’equip Sébastien Loeb i Daniel Elena i a no massa distància dels líders que seguien sent Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Els provençals es topaven enmig de l’especial amb el Citroën DS3 WRC de Dani Sordo i Carlos del Barrio que circualva una mica més lent, el que els feia perdre una mica el ritme i uns quants segons, i es que el copilot càntabre perdia la concentració per culpa de la porta mal tancada i no cantava correctament una nota, en conseqüència els pilots patien una sortida de pista i el seu cotxe es revolcava pel voral, desencadenant en una pèrdua de la potència de la direcció assistida. En tot l’incident els espanyols perdien gairebé 7 minuts i mig i pràcticament tota opció a victòria i fins i tot a places de podi. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per la seva banda confesava no sentir-se a gust en l’especial i baixava fins la quarta plaça.

En la represa els pilots de Volkswagen van optar per compostos més tous que la competència donades les prediccions de pluja que oferien els serveis meteorològics. Els líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia encertaven amb l’elecció i s’imposaven en les dues segones passades pels trams mentre que per darrera seu Sébastien Loeb i Daniel Elena superaven als seus companys d’equip finlandesos en el primer tram del bucle i cedia 1,7 segons en el segon, amb el que s’arribava al parc tancat amb els dos Citroën separats per tan sols 1,8 segons, mentre que la diferència existent entre els de Volkswagen i els nona-campions mundials era de 16,3 segons. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, quarts classificats, es trobaven ja a 40,7 segons dels seus companys d’equip, si bé el seu coixí de temps vers el cinquè classificat era de gairebé 1 minut després de la baixa dels escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson en quan aquests trencaven un braç de la direcció i havien d’optar pel "superally".

La segona etapa del ral·li, formada novament per dues especials cronometrades que es celebraven a doble passada més una nova passada per la superespecial espectacle inaugural per tancar l’activitat competitiva, suposava afegir 165,74 km cronometrats al recorregut. Sébastien Loeb i Daniel Elena sortien disposats a atacar la primera plaça, i així ho anaven fent en tots els parcials del primer tram en quan anaven retallant segons als líders, peró en el darrer parcial, una errada de la parella franco-monegasca els feia perdre uns segons i donava el millor temps a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que incrementaven en 1,4 segons el seu marge.

En la segona especial sabatina l’errada venia de la mà de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia; una averia en el fre de mà enviava a la parella provençal fora dels límits de la pista, fent-los perdre 44 segons i caure fins la tercera posició provisional, just per darrera dels finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que els líders passaven a ser Sébastien Loeb i Daniel Elena.

En sortir de les assistències, una punxada soferta per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la tercera especial del dia, repetició de la primera, donava pas a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia a la segona plaça de la provisional, on la parella de Volkswagen va preferir romandre tot i tenir carta lliure del seu director esportiu per intentar assaltar el liderat, cedint 10 segons suplementaris vers els líders en el quart i últim tram de la jornada.

D’altra banda en el transcurs d’aquest quart i últim tram del dia, es manifestava una averia electrónica en el Citroën DS3 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el que la parella finlandesa perdia prop de 6 minuts i queia fins la sisena plaça provisional. El seu lloc al tercer graó del podi el passava a ocupar el pilot rus Evgeniy Novikov i la copilot austríaca Ilka Minor al volant d’un Ford Fiesta RS WRC del preparador britànic M-Sport, en quan Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’havien d’aturar en aquest mateix tram a canviar una roda punxada.

L’especial espectacle que tancava la jornada, concebuda pel goig del públic local, deixava com a resultat el primer escratx al ral·li per part de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que d’aquesta manera escurçaven distàncies vers el darrer graó del podi fent entrada al parc tancat de Villa Carlos Paz a 2 minuts i 51,5 segons dels líders. Els seus companys d’equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven la jornada a 39,8 segons dels líders, mentre que Evgeniy Novikov i Ilka Minor es trobaven a 2 minuts i 43,3 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena.

La tercera i última jornada del ral·li comptava novament amb dos trams a doble passada i si bé la distància total cronometrada es reduia fins als 77,92 km, la dificultat revertia en haver-los d’afrontar sense assistències i el principal punt d’ineterés es trobava en la lluita per la tercera plaça. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera especial dominical, peró malgrat que Evgeniy Novikov i Ilka Minor hi competien en mode "enllaç" en no activar-se el mode "tram" en la seva centraleta electrònica, els de M-Sport només cedien 9 dècimes de segon i conservaven la tercera plaça.

En la segona especial Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila repetien autoria d’escratx, peró el temps que retallaven als seus precessors continuava sent insfucient. En la segona passada per Mina Clavero – Giulio Cesare, tercer tram cronometrat, pilots de Volkswagen i de M-Sport repetien les posicions de la primera passada, peró en aquesta ocasió els finlandesos retallaven 8,3 segons a la parella russo-austríaca, amb el que els de la marca germànica finalment aconseguien el seu objectiu de pujar a posicions de podi.

En el Power Stage que tancava el ral·li, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila mantenien la seva plenitud aconseguint-hi el millor registre per davant dels seus companys d’equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena hi aixecaven el peu de l’accelerador en els darrers metres per tal de permetre que els seus companys Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi sumessin 1 punt extra en aconseguir el tercer millor registre.

Completades les 14 proves especials que conformaven el programa, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven per vuitena edició mundialista consecutiva a la cita argentina en aturar el cronómetre en un temps de 4 hores 35 minuts i 56,7 segons, sent alhora la seva última victòria al mundial. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, sabedors que els seus rivals no competirien en més proves del mundial fins al Ral·li d’Alsàcia, pensaven en clau de campionat i romanien en la segona plaça sense arriscar, evaluant-la com una victòria pensant en clau de campionat, completant el recorregut a 55 segons dels guanyadors. El podi argentí el tancaven els seus companys d’equip, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 2 minuts i 8 dècimes de segon de la primera posició.

Una roda punxada va obligar a esmerar Latvala-Anttila per aconseguir la tercera plaça.

En el campionat WRC-2 el pilot qatarí Abdulaziz Al-Kuwari i el seu navegant irlandès Killian Duffy van deixar palesa la superioritat mecànica del seu Ford Fiesta RRC, en essència un WRC capat en prestacions, en quan els pilots s’imposaven en tots i cadascún dels trams que es celebraven per la serra cordobesa tret de l’últim, en el que el millor temps era pel peruà Nicolás Fuchs i el local Fernando Mussano, autors també del millor temps en la segona passada per l’especial espectacle. En la passada inaugural per Branca Unico el millor registre era pels argentins Marcos Ligato i Rubén Garcia.

Amb aquesta victòria aconseguida amb més de 13 minuts de marge, el pilot Abdulaziz Al-Kuwari passava a liderar la provisional del campionat superant en dos punts al peruà Nicolás Fuchs, que comptava en el seu haver amb una participació més al campionat.

La superioritat mecànica del Fiesta RRC va ser clau en la victòria d’Al-Kuwari-Duffy.

En el campionat de pilots, Sébastien Ogier comptava ja amb tres victòries i dues segones posicions en les 5 cites celebrades fins al moment, amb el que el pilot de Gap es marxava en la taula provisional del certamen. Sébastien Loeb per la seva banda, s’emportava la seva segona victòria i desplaçava al seu company Mikko Hirvonen del sub-campionat provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	122
Sébastien Loeb	68
Mikko Hirvonen	57

En constructors, Volkswagen i Citroën marxaven de la Villa Carlos Paz amb el mateix botí de punts, amb el que el frec a frec entre les dues firmes pel campionat es mantenia ben viu. Per darrera les distàncies s’accentuaven, i si bé M-Sport perdia cada cop més el contacte amb les dues marques precessores, el coixí de punts que obtenia vers els altres equips privats era major.

Constructor	Punts
Volkswagen	154
Citroën	140
M-Sport	73

Especificacions tècniques
Motor	5 cilindres en línia de 2110 centímetres cúbics (79,51 mm de diàmetre – 85,00 mm de carrera) amb turbo.
Potència	450 CV a 7500 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4160 mm
Amplada	1790 mm
Alçada	1340 mm
Distància entre eixos	2224 mm
Pes mínim	1100 kg

 

Títols
Constructors	1984
Pilots	Stig Blomqvist 1984

El sub-viratge era un mal endèmic dels Audi Quattro d’ençà que varen començar a rodar per pistes a les acaballes de 1980, ja fora en tests com de cotxe zero a l’Algarve. Els enginyers de la marca, buscant millorar aquesta contra-partida que havien de patir els seus pilots, així com millorar la maniobrabilitat en general de l’auto, van decidir escurçar la carrosseria en uns 30 cm, patint principalment aquesta retallada la distància entre eixos i augmentant-se lleugerament els voladissos posterior i anterior. L’altra novetat important suposava afegir 2 vàlvules per cilindre, el que permetia arribar a un total de 20 vàlvules i incrementar així la potència del propulsor.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer entraven a l’equip bavarès l’any 1984 amb dos títols mundials i un sub-campionat en les tres darreres campanyes que estigueren en actiu, i foren els alemanys els qui varen pressionar a l’equip per tal de posar a rodar la nova evolució del cotxe de les 4 anelles quan abans millor, motiu pel qual al 28è Tour de Corse, cita del seu debut, només aquests s’hi posaren al volant d’una unitat del model, mentre que els seus companys de formació, seguien confiant en l’anterior Quattro A2. 

El debut no va ser massa brillant, doncs Walter Röhrl i Cristian Geistdörfer no varen poder completar la primera jornada del ral·li en trencar el motor del seu Sport Quattro; de fet la manca de fiabilitat va portar de corcoll als seus pilots en les primeres sortides que aquests feien, i no va ser fins al Costa d’Ivori del mes de novembre en que Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien finalitzar un recorregut programat, fent-ho a més a més amb victòria i proclamant-s’hi campions del món.

En total l’Sport Quattro va ser el cotxe oficial d’Audi al llarg de 14 rondes del mundial, on hi aconseguiria acumular només un total de 6 podis i 1 victòria.

Stig Blomqvist

Costa d’Ivori 1984.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1775 centímetres cúbics (83,00 mm de diàmetre – 82,00 mm de carrera) amb turbo i compressor.
Potència	350 CV a 8000 rpm
Canvi	Manual de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	3825 mm
Amplada	1674 mm
Alçada	1330 mm
Distància entre eixos	2540 mm
Pes mínim	980 kg

 

Títols
Constructors	1985
Pilots	Timo Salonen 1985

Peugeot passava per hores baixes a principis dels anys 80, i amb el 205 la marca hi posava tota la carn a la graella; aquesta aposta anava acompanyada d’un important programa esportiu, i sota la batuta de Jean Todt, els del lleó feien un cotxe total unint totes les virtuts dels seus predecessors, és a dir la lleugeresa del xassís tubular i el compressor per evitar el turbo-lag dels Lancia, i la tracció integral amb turbo dels Audi.

Dijous 3 de maig de 1984, tot coincidint amb l’inici de les hostilitats vers el cronòmetre del 28è Tour de Corse, el Peugeot 205 T16 feia el seu debut oficial en la màxima competició, comptant entre les seves files amb els pilots  Ari Vatanen i Terry Harryman, i Jean-Pierre Nicolas i Charley Pasquier, aconseguint els primers liderar la ronda francesa durant un terç del recorregut fins que l’aqua-planning enviava el seu cotxe a fora de la carretera, mentre que els segons es quedaven a les portes de les places de podi.

A Grècia els problemes de joventut deixaven de nou els dos cotxes del lleó fora de combat, però al 1000 Llacs arribaria finalment la primera victòria de mans d’Ari Vatanen i Terry Harryman, un resultat que es repetiria en les dues següents participacions dels pilots de Peugeot. La següent temporada, participant ara si des del Monte-Carlo inaugural, la marca aconseguia el doblet, és a dir el títol de constructors i de pilots tot i el fort acccident d’Ari Vatanen i Terry Harryman a l’Argentina i el rol d’escuder que en un principi s’havia otorgat a Timo Salonen.

En total, el compacte francès va estar en actiu al llarg de 13 rondes del mundial, en les que els seus pilots hi aconseguien acumular un total de 9 victòries, 2 d’elles en forma de doblet, i 13 places de podi, amb el que el rendiment que Peugeot n’obtenia era del 69,2%

Ari Vatanen

1000 Llacs 1984, Sanremo 1984, RAC Rally 1984, Monte-Carlo 1985 i Suècia 1985.

Timo Salonen

Portugal 1985, Acròpolis 1985, Nova Zelanda 1985 i Argentina 1985.

Bruno Saby i Jean-François Fauchille aconseguien la seva primera victòria en unes condicions molt tristes.

Cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis i puntuable per als certàmens de pilots, constructors, així com del Grup A, el dissabte 3 de maig de 1986 i sota un estricte dol finalitzava a Ajaccio el 30è Tour de Corse. El ral·li s’iniciava el dijous 1 de maig des de la mateixa ciutat corsa amb la presència de 123 equips, d’un total de 128 inscrits, que baixaven per la pertinent rampa de sortida, a qui els organitzadors els hi havien disposat un recorregut de 1053,26 km cronometrats al llarg de 30 proves especials, una distància competitiva que només 31 equips, gairebé una quarta part dels que hi participaven, van aconseguir completar i ser de nou al punt de sortida.

François Chatriot i Michel Périn vivien una situació similar als altres integrants del podi, debut en un podi en situació de dol.

Abans d’iniciar-se el ral·li hi havia certa mala maror entre els pilots, doncs durant els reconeixements aquests van poder comprovar que algunes especials eren molt llargues, alguna de fins i tot 83 quilòmetres de longitud; aquests van sol·licitar que es partissin en dues especials o d’altres que es cancelessin, peró Jean-Marie Balestre, president per llavors de la FISA va negar qualsevol tipus de concessió als pilots.

Així doncs el ral·li s’iniciava amb el recorregut programat el dijous a les 8 en punt del matí, el que suposava que la primera etapa tingués en el seu programa un total d’11 proves especials de 420,31 km cronometrats llur punt final es trobava a Bastia 12 hores més tard, previ reagrupament a Quenza i Migliacciaro.

Els francesos de Peugeot Bruno Saby i Jean-François Fauchille esdevenien els homes més ràpids a bord del seu 205 T16 Evo2 en la primera prova especial de l’edició, el que lògicament els suposava ser els primers líders del ral·li per un marge de 6 segons amb els seus companys d’equip, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne i per 7 segons amb les seves noves companyes Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, guanyadors en les edicions de 1983 i 1984, es lamentaven d’un mal funcionament dels seus frens i s’endarrerien en 1 minut i 5 segons vers els líders, mentre que molt pitjor era aquesta especial per a Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals es veien obligats a abandonar la competició al terme d’aquesta primera prova especial, la qual completaven al ralentí, en trencar una canalització del seu Metro 6R4 i deixar un raig d’oli sobre la carretera.

Per a major joia dels responsables de Peugeot, en la segona cronometrada Timo Salonen i Seppo Harjanne inscrivien el seu nom com els autors del registre de referència, amb el què els pilots finlandesos i francesos de la firma del lleó passaven a compartir el lideratge. Una especial més tard, i sota l’escratx del Lancia Delta S4 d’Henri Toivonen i Sergio Cresto, Timo Salonen i Seppo Harjanne restarien com a líders en solitari per 3 segons de diferència, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons seguien delimitant les posicions de podi a 7 segons dels finlandesos.

L’alegria dels homes de Peugeot els duraria ben poc, doncs Henri Toivonen i Sergio Cresto estaven disposats a rendir homenatge a Attilio Bettega en el recorregut en el què un any abans havia perdut la vida, i el finlandès i l’italo-americà amb un atac desbocat es van fer amb el lideratge de la prova a la conclusió de la quarta cronometrada, entrant així al reagrupament de Quenza amb un marge de 8 segons amb Bruno Saby i Jean-François Fauchille, de 16 segons amb Timo Salonen i Seppo Harjanne i de 25 segons amb Michèle Mouton i Fabrizia Pons que es veien així fora de les posicions de podi.

A la represa de l’activitat als trams els pilots de Lancia seguien exercint el seu domini en la lluita contra el cronòmetre, elevant el seu gap fins a gairebé mig minut amb els seus més immediats perseguidors, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons baixaven el seu rendiment a causa d’una averia en el seu turbo que perdia pressió. Timo Salonen i Seppo Harjanne privaven per 1 segon d’un altre escratx a Henri Toivonen i Sergio Cresto, el que hagués suposat el quart consecutiu per als pilots de Lancia, qui seguidament recuperaven la ratxa imposant-se en les 5 proves especials que restaven per entrar al parc tancat de Bastia.

En aquest trajecte, en el transcurs de la vuitena prova especial cronometrada, Timo Salonen i Seppo Harjanne es trobaven amb el Lancia Delta S4 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki en ple tram, i després d’anar 1 quilòmetre a la seva roda, en intentar-lo avançar, els finlandesos del lleó patien una derrapada i havien d’abandonar el ral·li en patir una sortida de pista. Més endavant, els bons auguris matiners per als responsables de Peugeot es tornaven foscos quan Michèle Mouton i Fabrizia Pons también havien de retirar-se en la desena prova especial amb la caixa de velocitats trencada.

Malcolm Wilson i Nigel Harris també eren baixa en aquesta desena prova especial després de trencar el radiador del seu cotxe, si bé en el cas dels pilots britànics, la seva arrencada amb el MG Metro 6R4 oficial havia estat força discreta i pràcticament eren els últims de la seva categoria, cotxe de Grup B i amb rang d’oficial. 

12 hores més tard de sortir d’Ajaccio, els 70 equips que restaven en cursa començaven a fer entrada al parc tancat de Bastia, certificant-se així la finalització de la primera etapa. Malgrat estar exhaustos, doncs el pilot finlandès estava convalescent de la grip, Henri Toivonen i Sergio Cresto eren els líders indiscutibles de la classificació provisional per 1 minut i 42 segons de marge amb Bruno Saby i Jean-François Fauchille mentre que els companys italians dels primers, Miki Biasion i Tiziano Siviero, eren tercers a 3 minuts i 18 segons. François Chatriot i Michel Perin es trobaven en la quarta posició a 8 minuts i 21 segons de la primera plaça i a bord del cotxe que havia guanyat la darrera edició de la prova francesa, el Renault 5 MaxiTurbo, mentre que els finlandeos Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el grup dels 5 primers a 10 minuts i 55 segons dels seus companys després d’acumular tot un seguit de contra temps.

La segona etapa del ral·li era la més curta de totes 3 programades en tenir 9 proves especials en el seu itinerari d’una corda cronometrada de 295,91 km de distància. Els participants abandonaven el parc tancat de Bastia el divendres a partir de les 9 del matí, mentre que el punt final de l’escull l’anirien a trobar a Calvi tot passant prèviament pel reagrupament de Corte. Més curta esdevenia la jornada quan la dotzena prova especial cronometrada, primera de l’etapa, era cancelada abans de fins i tot iniciar l’edició per motius de seguretat, amb el què l’activitat es reprenia en la següent prova especial, on havent corregit els problemes de subviratge del seu Peugeot 205 T16 Evo2, els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille esdevenien els homes més ràpids a final de tram.

Ràpidament però els líders es van encarregar d’abaixar els ànims entre els integrants de l’equip Peugeot, en quan aquests aconseguien les següents 4 victòries parcials de tram possibles que els permetien entrar al reagrupament de Corte amb un marge de 2 minuts i 45 segons en relació a Bruno Saby i Jean-François Fauchille. Els pilots de Peugeot a la seva vegada feien un joc semblant en relació a Miki Biasion i Tiziano Siviero, doncs en superar als italians en 4 de les 5 proves especials matinals, els francesos entraven al parc d’assistències havent elevat el gap amb els transalpins de Lancia fins a situar-lo en 2 minuts i 7 segons. Un parc en el que no hi arribava el MG Metro 6R4 de Tony Pond i Rob Arthur, doncs els britànics eren baixa en trencar la corretja de distribució en la quarta prova especial, tercera de facto, del programa.

Després d’una pausa per a poder recuperar forces, els pilots abandonaven Corte cap als volts de la 1 de la tarda per reprendre la competició, moment en el qual es produïa la tragèdia que convertia a Henri Toivonen i Sergio Cresto en immortals en el nostre record. El finlandès i el novayorqués se sortien en una corba ràpida d’esquerres a uns 7 km de l’inici de la divuitena prova especial programada, corresponent al tram entre Corte i Taverna, en sortir de la carretera, el seu Lancia Delta S4 impactava contra un arbre i el cotxe explotava.  L’esclafit era immediat, doncs Bruno Saby i Jean-François Fauchille, que sortien un minut més tard al tram que els líders, en arribar al lloc de l’accident no van poder fer res més que veure impotents com el Lancia Delta S4 cremava amb els dos pilots en el seu interior.

L’organització va decidir llavors aturar la prova i neutralitzar-la fins a l’arribada al parc tancat de Calvi, reprenent-la així ja l’endemà dissabte amb la disputa de la 21ena especial cronometrada, mentre que Cesare Fiorio, director esportiu de l’equip Lancia va ordenar que es retiressin tots els Lancia de la prova alhora que llençava un missatge: "s’haurà de prendre mesures per evitar que persisteixi aquest desequilibri de forces entre els vehicles, la carretera i els pilots. Cap dels tres elements es responsable de les tragèdies com aquesta per separat, sinó en conjunt i degut al desequilibri que assenyalo. Una bona mesura a prendre seria limitar la potència dels motors".

La classificació que en resultava d’aquest accident, deixava a Bruno Saby i Jean François Fauchille com a líders provisionals per un marge de 9 minuts i 12 segons amb François Chatriot i Michel Perin, els quals a la seva vegada superaven per 25 minuts i 21 segons l’Alfa Romeo GTV6 d’Yves Loubet i Jean-Marc Andrié, mentre que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, eren segons en Grup A i quarts absoluts amb el Renault 11 Turbo oficial a 5 minuts i 12 segons dels seus predecessors, unes diferències pràcticament definitives.

Emplaçats doncs en la tercera i última jornada de competició, aquesta conduïa als 49 equips que restaven dins al parc tancat de Calvi fins al punt de sortida de l’edició, és a dir Ajaccio, tenint en el seu programa 10 proves especials de 423,28 km cronometrats que s’iniciaven a les 6 del matí del dissabte 3 de maig. 

Els quatre primers classificats acordaven un pacte de no agressió de les seves posicions, una entesa que quedava ben palesa i certificada quan els líders Bruno Saby i Jean-François Fauchille, van aconseguir marcar tots els registres de referència del dia tret de l’últim tram, on el millor temps va ser per als segons classificats François Chatriot i Michel Perin.

Quan eren les 6 de la tarda, els primers equips participants d’un total de 31 que aconseguien arribar a Ajaccio, començaven a fer entrada al parc tancat de la capital insular, moment en el que Bruno Saby i Jean-François Fauchille signaven la seva primera victòria al mundial en un ambient trist i gens propici per a les celebracions. Els francesos de Peugeot cobrien els 1022,8 km cronometrats que s’acabaven disputant en un temps final de 10 hores 44 minuts i 26 segons, és a dir, en 13 minuts i 48 segons menys que el Renault 5 MaxiTurbo dels segons classificats François Chatriot i Michel Perin. Yves Loubet i Jean-Marc Andrié tancaven el podi cors a 53 minuts i 15 segons dels guanyadors de l’edició.

Un cop finalitzada la prova, Jean-Marie Balestre, president de la FISA va anunciar que de cara a la següent temporada quedaven totalment prohibits els vehicles de Grup B, amb l’excepció dels de menor potència, així com els prototips encara en fase de desenvolupament del futur especial Grup S, amb el què de cara a l’any 1987 el campionat del món quedava reservat a turismes millorats del Grup A, dels que com a mínim s’havien de construir 5000 unitats. Amb efecte immediat, també s’ordenava l’aturada de tota evolució en els prototips Grup B així com dels turismes per a ral·lis del Grup A i s’obligava a dotar d’un sistema d’extinció automàtic en els vehicles, tant en el compartiment del motor, com en l’interior de l’habitacle. En quan als organitzadors de ral·lis es limitava des d’aquell instant la durada de les etapes tant en quilometratge, com en temps.

Tercera plaça absoluta i primera dins del Grup A per a Yves Loubet i Jean-Marc Andrié en el ral·li de casa .

En la categoria reservada als turismes del Grup A, el cors Yves Loubet i Jean-Marc Andrié prenien l’iniciativa des d’un primer moment i en imposar-se en la primera prova especial del programa, els pilots aconseguien un marge de 31 segons amb els oficials de Renault i guanyadors absoluts de la darrera edició Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Alain Oreille i Sylvie Oreille, amb un Renault 11 Turbo com el seus predecessors, tancaven les posicions de podi provisionals a 1 segon dels oficials.

Una especial més tard, els tercers classificats es veien obligats a abandonar la competició per sortida de pista, mentre que els líders començaven a eixamplar distàncies al capdavant de la classificació de manera progressiva amb el seu Alfa Romeo GTV6, doncs l’Alfa Romeo 75 que en un principi havien de pilotar no arribava amb prou temps com per afrontar amb garanties la ronda del mundial, fins assolir el gap del què gaudien a l’arribada al reagrupament de Quenza d’1 minut i 11 segons amb Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Bertrand Balas i Eric Lainé, amb un altre Alfa Romeo GTV6, eren tercers a 1 minuts i 58 segons del lideratge.

El bucle matinal esdevenia la tónica de la jornada en quan les especials de la tarda mostraven uns resultats individuals que s’anaven succeint seguint el mateix patró, amb el què Yves Loubet i Jean-Marc Andrié accedien al parc tancat de Bastia amb un marge de 3 minuts i 23 segons vers Jean Ragnotti i Pierre Thimonier. Bertrand Balas i Eric Lainé eren baixa en el transcurs de la vuitena prova especial en trencar-se el motor del seu Alfa Romeo i per tant els locals Laurent Poggi i Jean-Paul Chiaroni, a bord d’un Volkswagen Golf GTi privat, tancaven les posicions de podi a 14 minuts i 50 segons dels líders, precedint a la seva vegada en 1 minut i 16 segons l’unitat oficial de la marca germànica en mans de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann.

La part més septentrional de l’illa no modificava l’avenir dels fets, i diversos problemes en carretera impedien a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier escurçar distàncies amb Yves Loubet i Jean-Marc Andrié, els quals entraven a Corte, població en la que la segona etapa del ral·li trobava el seu final precipitat i abrupte, amb 5 minuts i 12 segons de coixí. Per la seva banda Laurent Poggi i Jean-Paul Chiaroni patien un problema amb la seva bateria en la darrera prova especial del bucle matinal i es veien superats per l’unitat oficial de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, els quals es trobaven ja a 20 minuts exactes dels primers classificats de la classe, mentre que els locals ho feien 3 minuts i mig més avall.

Amb el Volkswagen Golf GTi oficial més ben posat a punt, Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, que competien a Còrsega per primera vegada en la seva carrera, començaven a millorar els seus registres individuals i fins i tot marcaven un segon temps escratx absolut, amb el que la possible remontada dels locals Laurent Poggi i Jean-Paul Chiaroni es dissipava ràpidament, sent aquest de fet pràcticament l’únic punt d’interés de la jornada sabatina després de l’acord de no agressió entre els dos primers classificats, és a dir entre Yves Loubet i Jean-Marc Andrié, amb Jean Ragnotti i Pierre Thimonier.

Arribats a Ajaccio, Yves Loubet i Jean-Marc Andrié certificaven la seva victòria a la classe per 10 minuts i 13 segons de marge amb Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, mentre que Kenneth Eriksson i Peter Diekmann tancaven el podi a 35 minuts i 22 segons dels guanyadors, un tercer lloc final que permetia al pilot suec desmarcar-se al capdavant de la classificació provisional per 11 punts de marge vers el seu company Franz Wittmann, qui debia abandonar en la penúltima prova especial per una averia en la junta de culata.

Juha Kankkunen, absent en el ral·li cors, veia com el seu lideratge no es posava en compromís pel seu màxim oponent en la cursa pel títol del campionat de pilots, el seu compatriota Markku Alén, qui amb el decès del seu company Hanri Toivonen, prenia el camí de l’abandonament, mentre que Bruno Saby, amb la seva victòria amarga aconseguia pujar fins la tercera posició provisional a només un punt del pilot finlandès de Lancia.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	36
Markku Alén	27
Bruno Saby	26

En el campionat de constructors la victòria de Peugeot i la retirada en bloc dels Lancia va permetre als del lleó instal·lar-se al capdavant de la classificació provisional, mentre que Audi, absents novament en la ronda francesa, quedaven en tercera posició cada cop més despenjats del tren de la competició i veient-se compromesos per marques de Grup A com Volkswagen.

Constructor	Punts
Peugeot	67
Lancia	51
Audi	29

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1998,2 centímetres cúbics (86,00 mm de diàmetre – 86,00 mm de carrera) amb turbo; brida de 40 mm els anys 1990 i 1991, de 38 mm del 1992 al 1994.
Potència	260 – 300 CV a 7000 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4365 mm
Amplada	1700 mm
Alçada	1300 mm
Distància entre eixos	2525 mm
Pes mínim	1150 kg

 

Títols
Pilots	Carlos Sainz 1990

El dijous 3 de maig de 1988 es celebrava una curta especial espectacle dins el marc del 32è Tour de Corse, i amb ella el Toyota Celica GT-4 feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial de mans dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen i del suec Kenneth Eriksson i del seu copilot alemany Peter Diekmann. El cotxe, que era el primer auto que els nipons afincats a Colònia feien amb tracció integral, tenia un debut discret a la ronda francesa, amb el sisè lloc de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann com el millor resultat de la marca.

Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien el primer escratx del cotxe a la següent sortida, el Ral·li Acròpolis, i en la seva tercera aparacició mundial, els finlandesos van estar lliurant una gran lluita amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki per aconseguir la primera victòria al Ral·li 1000 Llacs de 1988, una averia de motor deixava als campions mundials en vigència fora de joc i posposava la fita fins a les acaballes de la següent temporada, concretament al Ral·li d’Austràlia 1989, obra també dels pilots finlandesos.  I es que la manca d’experiència de Toyota amb la tracció integral va ser un mal de cap constant pels seus enginyers en els seus primers passos, comptabilitzant-se múltiples abandonaments per averia de transmissió. Malgrat tot, Björn Waldegård i Fred Gallagher aconseguien al terme del RAC Rally 1988 el primer podi del cotxe amb el seu tercer lloc.

Amb el projecte més madurat, Björn Waldegård es convertia en el pilot més veterà en anotar-se una victòria mundial, mentre que el madrileny Carlos Sainz i el seu navegant gallec Luis Moya aconseguien la seva primera victòria en el mundial, així com el seu primer guardó l’any 1990, escapant-se’ls-hi la revàlida la temporada següent quan a l’equador de la mateixa semblava estar fet.

Representant els interessos de Toyota, el Celica GT-4 va estar present al llarg de 37 esdeveniments de categoria mundial, al llarg dels quals els seus pilots hi aconseguiren acumular un total de 30 places de podi i 13 victòries, 32 i 14 si comptabilitzem les inscripcions dels importadors locals, amb el que la seva relació de victòries per participacions arribava fins al 35,13 %.

Juha Kankkunen

Austràlia 1989.

Björn Waldegård

Safari Rally 1990

Carlos Sainz

Acropolis 1990, Nova Zelanda 1990, 1000 Llacs 1990, RAC Rally 1990, Monte-Carlo 1991, Portugal 1991, Tour de Corse 1991, Nova Zelanda 1991 i Argentina 1991.

Armin Schwarz

Catalunya-Costa Brava 1991

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre – 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Manual de 5 o 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4310 mm
Amplada	1695 mm
Alçada	1420 mm
Distància entre eixos	2500 mm
Pes mínim	1200 kg

 

Títols
Pilots	Tommi Mäkinen 1996

El dimecres 3 de maig de 1995 s’iniciava el 39è Tour de Corse, i amb ell el Mitsubishi Lancer Evo III feia el seu debut en la màxima competició oficial mundial. L’evolució era la tercera que es feia sobre la mateixa carrosseria i era fàcilment diferenciable dels seus predecessors per un aleró de majors dimensions, així com un nou paracops amb entrades d’aire més generoses. Altres canvis menys visibles pels aficionats de peu de tram afectaven als diferencials, que per primera vegada s’instal·laven al davant i al darrera, així com un intercooler més gran que els donava certa avantatge vers els seus rivals.

El debut es saldava amb una plaça de podi per als italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals completaven els 481,17 km programats en el recorregut en tercera posició i a 57 segons dels guanyadors, mentre que per a la primera victòria del model, va caldre esperar fins a la tercera participació oficial dels pilots dels 3 diamants vermells, concretament a Austràlia, on els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la seva segona victòria de la temporada.

Arribats al mes de gener de 1997, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne gaudien ja del nou Mitsubishi Lancer Evo IV, pel que la tercera evolució del model nipó va estar defensant l’oficialitat de la marca al llarg de 14 esdeveniments mundials, en els que els seus pilots hi aconseguien acumular un total de 8 places de podi i 6 victòries, amb el que el seu rendiment esdevenia del 42,9 %.

Kenneth Eriksson

Austràlia 1995.

Tommi Mäkinen

Suècia 1996, Safari Rally 1996, Argentina 1996, 1000 Llacs 1996 i Austràlia 1996.

Un cop refets dels problemes inicials, Sainz-Moya s’imposaven per primera vegada a l’illa corsa.

Amb la ciutat d’Ajaccio com escenari de cerimònies, el dimecres 1 de maig de 1991 finalitzava a la capital insular el 35è Tour de Corse, cinquena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis amb puntuabilitat per als certàmens de pilots, marques així com producció. El ral·li arrancava des de la mateixa ciutat el diumenge 28 d’abril amb els 101 equips inscrits baixant per la seva rampa de sortida, els quals tenien per davant un recorregut composat per 27 proves especials cronometrades de 626,21 km de distància, una corda completada per 43 equips participants.

Auriol-Occelli, tot i ser més ràpids que l’any anterior, no van poder sumar el seu póquer de victòries a la ronda francesa.

La primera etapa s’iniciava el mateix diumenge amb la sortida a 3 quarts d’11 del matí del parc tancat d’Ajaccio. Aquesta etapa era la més curta de totes les programades en tenir en el seu itinerari només 4 proves especials, sent la primera d’elles, Vignola – Capo di Feno, la de menor distància de tota l’edició amb tan sols 2,86 km competitius. Donats aquests dos factors condicionants, l’escull suposava 64,68 km.

Carlos Sainz i Luis Moya començaven la prova francesa com els primers líders de la classificació provisional gràcies al millor temps que els espanyols marcaven en la cronometrada que exercia les labors d’especial espectacle inaugural. Ràpidament però, a causa de la major degradació de les seves Pirelli de perfil baix, els seus companys d’equip, que havien optat per uns pneumàtics de perfil més alt, Armin Schwarz i Arne Hertz els rellevaven del lideratge amb el temps de referència en la segona prova especial del programa.

Traspassat l’equador de l’etapa, en la tercera prova especial programada, Carlos Sainz i Luis Moya optaven per un compostos de pneumàtics més durs, que si bé oferien una major durabilitat, aquests no els permetia atacar tan a fons els nombrosos revolts dels trams. D’altra banda els líders coneixien el primer toc d’alerta quan aquests patien una virolla, un contra temps menor si tenim en compte que l’alemany i el suec només cedien 4 segons amb el  Ford Sierra RS Cosworth 4×4 dels francesos François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, els més ràpids al tram i que d’aquesta manera desfeien la igualada que tenien en el segon lloc amb els espanyols campions mundials.

Tanmateix, en el transcurs d’aquesta tercera prova especial, el ral·li tenia un dels seus primers drames, quan el suport del seient del Lancia Delta Integrale 16V oficial d’Yves Loubet es trencava i el cors, així com el seu copilot Jean-Paul Chiaroni, patien una sortida de pista que els endarreria en 9 minuts, als que s’hi afegiria 1 minut més de penalització per retard sobre el programa horari.

En la quarta i última prova especial dominical, Armin Schwarz i Arne Hertz aconseguien distanciar-se netament dels seus rivals en endosar-lis un mínim de 10 segons, amb el que en el retorn al parc tancat d’Ajaccio a 3 quarts de 3 de la tarda, els pilots de Toyota tenien 12 segons de marge amb François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, i de 15 segons amb els seus companys d’equip Carlos Sainz i Luis Moya.  Els grans favorits i vencedors de les 3 últimes edicions, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli restaven a les portes del podi a 38 segons dels líders, lamentant-se d’un comportament un tant nerviós del seu Lancia Delta Integrale 16V.

Malcolm Wilson i Nicky Grist, feien una entrada al parc tancat un tan estranya, sorprenent a espectadors, gendarmes així com als responsables de les diferents formacions, doncs els britànics de Ford després d’anar perdent progressivament relacions del seu canvi de 7 velocitats, els pilots veien com només podien engranar la marxa enrera i el darrer quilòmetre d’enllaç l’havien de fer així.  Molt pitjor era la situació per als francesos de Lancia Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni, que en ser els 64 ens classificats a la taula provisional, de cara a l’etapa que es celebrava l’endemà tindrien la desagradable tasca d’anar avançant cotxes més lents que el seu, però més ben classificats, sobre les revirades i estretes carreteres corses.

La segona jornada del ral·li es programava íntegrament el dilluns 29 d’abril, i la seva disputa permetia conduir als 87 equips que havien fet entrada al parc tancat , des d’Ajaccio, d’on en sortien a 2 quarts de 8 del matí, fins a Bastia, passant pels reagrupaments de Porto Vecchio, al sud-est de l’illa, i de Corte, en una posició més o menys central del mapa de l’illa, programant-se la finalització de l’etapa per a partir de 2 quarts de 7 de la tarda. Tot aquest viatge es realitzava mitjançant 9 proves especials de 214,47 km de distància, sent doncs aquest segon escull el més llarg de tota l’edició.

L’etapa començava amb mal peu pels pilots de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya, doncs al poc de sortir del parc tancat d’Ajaccio, van observar que el seu motor s’escalfava massa ràpid, en detectar que el problema provenia de la bomba d’aigua de l’intercooler, aquests van fer mitja volta per tal de tornar a reparar-la. En conseqüència els pilots arribaven tard al següent control horari i per tant als espanyols els hi queia un minut de penalització que els feia perdre 4 posicions a la classificació provisional.

François Delecour i Anne Chantal Pauwels, gràcies al millor tractament que dispensava el seu cotxe als pneumàtics Pirelli en les especials llargues, s’adjudicaven la primera prova especial del dia per 14 segons de marge amb Armin Schwarz i Arne Hertz, amb el què per l’estret marge de 2 segons vers la parella de Toyota, els francesos passaven a liderar la classificació.

Carlos Sainz i Luis Moya, que de cara a la segona jornada ja havien optat pels pneumàtics de major perfil com ja havien fet els seus companys d’equip, s’anotaven el millor temps en la segona cronometrada del dia i guanyaven dues posicions d’una tacada, mentre que precisament Armin Schwarz i Arne Hertz, en quedar-se amb el segon millor registre a 3 segons de la victòria parcial de tram, recuperaven el lideratge de la taula per 3 segons.  Els espanyols de Toyota mantenien el seu ritme superior i s’imposaven en la cronometrada següent, amb el que la parella avançava a Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti i restava classificada en la quarta posició provisional i a 19 segons de les posicions de podi que delimitaven Didier Auriol i Bernard Occelli.

Malgrat haver d’anar superant a vehicles més lents en carretera, Yves Loubet i Jean-Paul Chiaroni acabaven amb la ratxa dels campions del món per 1 únic segon quan els participants s’estaven aproximant a l’equador de l’etapa, mentre que un problema de pneumàtics en el cas del Ford Sierra RS Cosworth 4×4 dels pilots francesos de la marca de l’oval, eixamplava distàncies entre els dos primers classificats.

Tanmateix en aquesta quarta prova especial del dia, vuitena en el còmput global del ral·li, el clima primaveral va aflorar i els primers participants van haver de competir amb una tempesta que posteriorment esdevindria una calamarsada, Bruno Saby i Daniel Grataloup afrontaven l’especial quan les condicions climatològiques estaven pitjor i en no tenir pràcticament visibilitat, patien una sortida de carretera que els suposava perdre uns 30 minuts, als que s’hi afegirien 12 minuts més per retard sobre el seu carnet de ruta. Davant la gran quantitat de temps perduda, els francesos de l’importador local de la marca torinesa decidien abandonar la competició.

Sortint del reagrupament de Porto Vecchio, Carlos Sainz i Luis Moya van afrontar la cinquena especial del dia amb gomes mixtes, mentre que François Delecour i Anne-Chantal Pauwels ho feien amb gomes sense dibuix o de sec, la carretera es va assecar i els de Ford recuperaven part del temps perdut una cronometrada abans en relació als líders, mentre que tot i l’errada en la munta, els espanyols seguien estant en la part alta de la classificació individual de tram i escurçaven distàncies amb Didier Auriol i Bernard Occelli per restar a 10 segons de trepitjar podi.

En aquest punt es disputava l’especial més llarga de tot el programa, Giovicacce – Ghisoni amb una corda competitiva de 48,09 km, i precisament en aquesta especial reina, el ral·li tenia un altre cop de teatre quan Armin Schwarz i Arne Hertz patien una sortida de carretera en un revolt en plena baixada quan la carretera encara no s’havia eixugat prou pels pneumàtics llisos que muntaven. L’accident deixava com a líders a François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, a qui tanmateix l’accident dels seus rivals els recordava massa el que ells havien patit uns mesos abans a Portugal i els feia alçar una mica el peu de l’accelerador.

L’altra cara de la moneda per a Ove Andersson la donaven Carlos Sainz i Luis Moya, quan aquests tornaven a ser els més ràpids a final de tram i gràcies al seu escratx, els espanyols es situaven a només 5 segons del registre de Didier Auriol i Bernard Occelli, que amb l’accident dels líders, lògicament, passaven a ser segons. Gràcies al 4t escratx del dia, els espanyols empataven en la segona posició amb Didier Auriol i Bernard Occelli a l’entrada del reagrupament de Corte i quan encara restaven dues especials per arribar a Bastia i completar així l’etapa. 

Dos trams en els que finalment els temps els hi van sortir als guanyadors de les tres edicions anteriors i gràcies als dos escratxs consecutius, els francesos de Lancia, perdó, del Jolly Club, es desfeien de la pressió de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a la seva vegada havien errat la munta de pneumàtics. Paral·lelament, en la darrera cronometrada de la jornada, els líders del ral·li patien una virolla amb el seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4 davant l’església de "La Porta", el que els feia perdre uns 20 segons i facilitava que Didier Auriol i Bernard Occelli els atrapessin i completessin la jornada amb el mateix temps, és a dir, compartint el lideratge.

No seria l’únic incident d’aquesta última prova especial cronometrada de la segona etapa, doncs François Chatriot i Michel Perin trencaven el turbo del seu Subaru Legacy RS, amb el que la parella francesa que estava defensant la primera participació de la marca en un esdeveniment purament d’asfalt del mundial, baixava del cinquè fins al vuitè lloc a la provisional en perdre-hi més de 3 minuts.

Quan tocaven 2 quarts de 7 de la tarda, els 62 equips que restaven en actiu començaven a entrar al parc tancat de Bastia, on les dues parelles franceses formades per Didier Auriol i Bernard Occelli, i per François Delecour i Anne-Chantal Pauwels compartien el lideratge. Carlos Sainz i Luis Moya eren tercers a 19 segons de la primera posició, tot una gesta si tenim en compte el minut que arrossegaven de sanció, mentre que en quarta posició hi restava Gianfranco Cunico i Stefano Evagelisti a 2 minuts i 55 segons dels dos primers. Tancant el grup dels 5 primers classificats s’hi trobaven Marc Duez i Klaus Wicha a 1 minut i 16 segons dels seus predecessors i amb 59 segons de marge amb els britànics Malcolm Wilson i Nicky Grist.

La tercera etapa del ral·li tenia programades 7 proves especials de 168,89 km de distància, les quals retornant primer a Corte via Alba Serena, permetien arribar a partir de les 6 de la tarda a Calvi, al nord-oest de l’illa.  La sortida del parc tancat de Bastia es celebrava a 3 quarts de 10 del matí del dimarts 30 d’abril, i gràcies a imposar-se en la primera prova especial de la jornada, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels passaven a liderar la classificació en solitari. Posteriorment Carlos Sainz i Luis Moya marcaven el millor registre en les dues proves especials que seguien en el programa, amb el que els pilots de Toyota es situaven a només 1 segon de la posició de Didier Auriol i Bernard Occelli.

Sortint del reagrupament de Corte es produïa un altre cop de teatre al ral·li, quan un cable de la bomba de benzina es deixava anar en el Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de François Delecour i Anne-Chantal Pauwels i el cotxe s’aturava al mig del tram. Si bé la parella va ser capaç de localitzar i reparar l’averia pel seus propis mitjans, aquesta es va reproduir a les acaballes de la especial, amb el que en total la parella s’endarreria en 16 minuts, perdent així tota opció de victòria. D’altra banda Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien la victòria de tram en aquesta quarta prova especial del dimarts, i precisament pel segon de marge que els hi portaven Didier Auriol i Bernard Occelli, amb el que les dues parelles que havien compartit la carpa de Ford a l’illa 3 anys enrere, passaven a compartir el lideratge. 

Alhora per darrera seu, després de perdre 1 minut en la primera prova especial del dia quan el Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti es quedava sense frens en una recta que s’afrontava en cinquena velocitat, la màxima relació que permetia el cotxe de l’importador italià, i la posterior manca de serenor del pilot transalpí, va facilitar que la classificació també es posés roent en la lluita per la tercera posició entre els pilots italians amb el belga Marc Duez i l’alemany Klaus Wicha, separats en aquell punt per tan sols 14 segons.

Reparada l’averia en el Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, els francesos es deixaven anar en no tenir la pressió d’aconseguir un bon resultat, amb el que aquests s’imposaven en les tres cronometrades que restaven fins arribar a Calvi, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya seguien demostrant que eren més ràpids que Didier Auriol i Bernard Occelli en dues d’aquestes tres proves especial i se’n distanciaven en 11 segons. D’altra banda Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti reaccionaven i aturaven el cronòmetre abans que Marc Duez i Klaus Wicha en les dues primeres proves especials de les tres últimes, però en defallir en la darrera, els italians només recuperaven 8 segons del coixí perdut.

Així doncs, quan el rellotge indicava que eren les 6 en punt de la tarda els pilots començaven a entrar al parc tancat de Calvi, on Carlos Sainz i Luis Moya eren els primers classificats per 11 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli. Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti tancaven les posicions de podi amb el seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de l’importador italià de la marca a 5 minuts i 14 segons dels líders i per 22 segons de marge amb el Toyota Celica GT-4 privat de Marc Duez i Klaus Wicha.

Si bé els resultats i les sensacions eren favorables a Carlos Sainz i Luis Moya, la classificació encara restava molt oberta de cara als 178,17 km cronometrats finals que conformaven la quarta etapa del ral·li al llarg de 7 trams. Una etapa que s’iniciava a 2 quarts de 9 del matí i que portava als 51 equips participants que quedaven al parc tancat de retorn a Ajaccio tot bordejant la banda més occidental de l’illa.

François Delecour i Anne-Chantal Pauwels prosseguien amb la tendència del final de l’etapa anterior en imposar-se en la primera especial per davant de Carlos Sainz i Luis Moya, qui a la seva vegada es distanciaven una mica més de Didier Auriol i Bernard Occelli. Una cronometrada més tard, el ral·li dels pilots francesos de Ford trobava el seu final anticipat quan la transmissió posterior del seu Sierra RS Cosworth 4×4 es trencava, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien 2 victòries de tram més per tal d’arribar a l’especial llarga de la jornada amb 21 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

Precisament en aquesta especial llarga, Liamone – Ambiegna, els Michelin dels francesos del Jolly Club defallien, i Didier Auriol i Bernard Occelli cedien 29 segons amb Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que s’arribava a la neutralització de mitja etapa amb una distància de 50 segons entre els dos primers classificats. Alhora Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti s’anaren distanciant de Marc Duez i Klaus Wicha, un increment del gap força més notori en les dues especials més llargues del bucle, amb el que l’altra lluita també quedava pràcticament resolta.

Amb una mica menys de 65 km cronometrats per disputar-se al llarg de les 3 proves especials finals, els principals protagonistes del ral·li afluixaven el ritme, el que permetia a François Chatriot i Michel Perin imposar-se en dues d’elles, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya ho feien en la darrera per tal de situar el seu número total d’escratxs en 12.

Així doncs, quan eren 2 quarts de 5 de la tarda i un cop s’havien completat les 27 proves especials del programa, Carlos Sainz i Luis Moya certificaven la seva victòria en el 35è Tour de Corse amb un temps final de 7 hores 5 minuts i 29 segons. Per la seva banda, Didier Auriol i Bernard Occelli invertien 1 minut i 5 segons més que la parella espanyola de Toyota en cobrir els 626,21 km cronometrats del recorregut i s’havien de conformar amb la segona posició després d’haver guanyat les 3 últimes edicions. Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, pilots que havien estat descartats pels responsables de l’equip Ford feia uns mesos enrere, tancaven el podi cors a 6 minuts i 10 segons del temps dels guanyadors.

Franco Cunico i Stefano Evangelisti aconseguien el seu primer podi al mundial de ral·lis.

En la categoria reservada als vehicles de grup N, el campionat de producció, el ral·li va estar dominat en la seva primera etapa pels locals Francis Serpaggi i Jean-Baptiste Serpaggi a bord del seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4 els quals feien entrada al parc tancat d’Ajaccio el diumenge a primera hora de la tarda amb una mica més de minut i mig de marge vers un grup perseguidor de 4 equips entre els que s’hi trobaven els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez.

En l’etapa llarga del ral·li però, una punxada obligava a aturar-se a la parella líder uns 4 minuts, el que permetia que uns altres locals, el veterà Jean-Pierre Manzagol i Georges Monti, accedissin a la preuada primera posició. Així i tot, el ritme superior de Francis Serpaggi i Jean-Baptiste Serpaggi feia que el marge en l’entrada al parc tancat de Bastia fos de només 3 segons. Els francesos amb Ford no serien els únics en problemes, doncs Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez havien de canviar la bomba de benzina en completar la primera especial del dia, després de que aquesta els dongués problemes d’alimentació, mentre que en el tram rei del ral·li, els espanyols perdien una roda i en cedir més de 20 minuts, decidien abandonar per tal d’estalviar recursos de cara al futur.

Una nova punxada ocorreguda al llarg de la tercera etapa del programa, endarreria en 6 minuts més a Francis Serpaggi i Jean-Baptiste Serpaggi, arruïnant ara si definitivament les seves opcions a victòria, mentre que Jean-Pierre Manzagol i Georges Monti completaven l’escull amb 1 minut i 39 segons d’avenç sobre el BMW 325i de Guy Fiori i Xavier Pierlovisi, segons classificats. 

Tot i el retall de segons que els segons classificats feien sobre els líders al llarg de la quarta i última etapa del ral·li, aquest era insuficient i finalment Jean-Pierre Manzagol i Georges Monti s’adjudicaven la victòria en la categoria per 1 minut i 3 segons de marge amb Guy Fiori i Xavier Pierlovisi.

En quan a la classificació del campionat, Jean-Pierre Manzagol s’unia als altres 4 guanyadors previs d’una ronda del calendari, amb el que s’establia un quintuple empat al capdavant de la classificació a 13 punts.

Manzagol aconseguia pujar novament al podi cors 15 anys després, si bé en aquesta ocasió com a vencedor del Grup N .

La victória de Carlos Sainz, tercera de la temporada, feia més fort encara al pilot madrileny al capdavant de la general per pilots amb 60 punts, gairebé el doble vers el seu més immediat perseguidor, l’absent Juha Kankkunen, mentre que el pilot del Llenguadoc Didier Auriol, gràcies a la segona plaça aconseguida, era ara tercer per davant del també absent Massimo Biasion.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	60
Juha Kankkunen	38
Didier Auriol	32

A més a més la victòria de Carlos Sainz i Luis Moya a Còrsega, permetia a Toyota desenganxar-se lleugerament de Lancia en la classificació general provsional del certamen de marques, recuperant així l’avantatge que havien perdut al Safari. Ford per la seva banda, gràcies a la tercera plaça de Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti, superava a Subaru en la taula per 8 punts de marge, donant-se a més a més la casualitat que els 28 punts que acumulava la marca de l’oval, s’havien aconseguit gràcies a dos tercers llocs en sól francés, Còrsega i els Alps Marítims.

Constructor	Punts
Toyota	77
Lancia	71
Ford	28

Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven amb mà de ferro a Sardenya.

El diumenge 1 de maig de 2005, finalitzava a Olbia el 2n Ral·li de Sardenya, cinquena prova en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La cita sarda comptava amb un recorregut pràcticament nou, atenent a les queixes realitzades pels pilots en la seva primera edició, en aquesta edició, les especials es reduien a 17 i la distància a recòrrer a 350,03 km, distància que era completada per 42 equips participants dels 66 que van prendre la sortida al primer tram el divendres 29 d’abril. Amb puntuabilitat en els certàmens de pilots, constructors i mundial júnior, 70 eren els equips que hi formalitzaven la seva inscripció.

Petter Solberg i Phil Mills no van poder en cap moment superar a Sébastien Loeb i Daniel Elena.

La primera etapa estava formada per un bucle de tres trams a doble passada, el que generava un total de 6 proves especials cronometrades de 139,70 km de distància, la qual s’iniciava a les 8 en punt del matí del divendres 29 d’abril amb la pertinent sortida del parc tancat d’Olbia.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, afavorits en sortir als trams en la cinquena posició i per tant trobar-se una pista força neta de grava, marcaven el millor registre en la primera especial del programa i esdevenien els primers líders de la prova, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena es lamentaven que els reglatges que havien escollit el dia anterior en el tram de proves no eren encertats i es deixaven gairebé 20 segons en aquesta primera especial vers els finlandesos de Peugeot. Ja en la segona prova cronometrada es va produir la reacció de la parella franco-monegasca de Citroën, que en adjudicar-se el millor temps, escalaven des de la novena posició fins la segona, mentre que els líders en deixar-se uns 5 segons amb els homes més ràpids a final de tram, conservaven el seu lideratge.

En la darrera especial del bucle matinal, Sébastien Loeb i Daniel Elena tornaven a aconseguir el millor temps, mentre que els líders, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, patien una sortida de pista i es deixaven 1 minut i tres quarts, amb el què la parella del lleó queia fins a la 22ena posició i cedia el lideratge als campions mundials en vigència, és a dir Sébastien Loeb i Daniel Elena. Per darrera dels pilots de Citroën s’hi classificaven a 7,9 segons Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, molt regulars amb dos tercers millors registres en les dues últimes proves del bucle, els pilots de Subaru i guanyadors de l’anterior edició de la prova sarda Petter Solberg i Phil Mills a 8,7 segons dels líders, endarrerits després d’un mal registre en la segona cronometrada del dia en haver de netejar pista, i els seus companys d’equip François Duval i Stéphane Prévot a 9,1 segons del seu temps, precedint a la seva vegada en 1,5 segons als companys de formació dels seus predecessors, és a dir a Chris Atkinson i Glenn MacNeall.

Després de passar per les assistències de mitja jornada, es varen repetir les especials del matí, i la repetició va ser literal, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’adjudicaven la primera especial i Sébastien Loeb i Daniel Elena les dues següents, el que reforçava als homes de Citroën al capdavant de la general provisional al terme de la primera etapa.

Entretant François Duval i Stéphane Prévot volien demostrar maneres amb el seu Citroën Xsara WRC oficial, i els belgues en empatar en el segon millor registre amb els seus companys d’equip a la conclusió del primer tram del bucle, pujaven fins la segona plaça i brindaven per un moment el doblet per a la marca dels dos galons, un doblet efímer, doncs en la següent prova especial del programa, els belgues pagaven cara la seva fogositat i es veien obligats a abandonar la jornada per accident.

Petter Solberg i Phil Mills, seguien obrint pista i això els impedia rendir a un nivell superior al dels seus predecessors a la taula provisional, malgrat tot els pilots de Subaru avançaven als seus ex-companys d’equip, és a dir a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, després del primer tram de la tarda, i després, en produir-se l’abandonament de François Duval i Stéphane Prévot, els pilots de la Constel·lació de les Plèiades recuperaven la segona posició a la provisional. Una plaça que aquests lligaven i deixaven ben lligada en aturar el cronòmetre amb el segon millor temps en les dues últimes proves especials de la jornada.

Així doncs, a partir de les 7 en punt de la tarda, els pilots començaven a fer entrada al parc tancat d’Olbia i procedir d’aquesta manera amb la conclusió de la primera etapa. Sébastien Loeb i Daniel Elena hi feien cap com els primers classificats per un marge de 31,7 segons amb Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, malgrat no ser els oficials de la marca i estar pilotant un Ford Focus RS WRC anterior amb especificacions de 2003, tancaven les posicions de podi a 59,0 segons dels líders. Chris Atkinson i Glenn MacNeall arrancaven una roda del seu Subaru Impreza S11 WRC en la cinquena prova especial del dia, la mateixa en la que François Duval i Stéphane Prévot patien el seu accident, i es veien obligats a acollir-se al superally per tal de reempendre la competició l’endemà amb la pertinent sanció, amb el què els finlandesos tenien 18,7 segons de marge amb els seus compatriotes de Mitsubishi Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i 34,8 segons amb els oficials de la marca, Toni Gardemeister i Jakke Honkanen.

La segona etapa del ral·li s’iniciava dissabte al matí amb la sortida del parc tancat a partir de les 8 en punt, una jornada que estava conformada per 5 proves especials cronometrades de 144,01 km de distància, la més llarga de tot l’itinerari, resultants de passar per un bucle de 2 trams pel matí i per la tarda, afegint en aquest darrer un tercer tram per tal de poder assolir així la xifra de 5.

Sébastien Loeb i Daniel Elena van seguir incrementant les distàncies vers tots els seus rivals amb l’escratx de la primera prova especial sabatina, cronometrada que quedava aturada quan els catalans Xevi Pons i Oriol Julià patien un fort accident a bord del seu Peugeot 206 WRC. No serien els únics pilots amb problemes, doncs Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen també causaven baixa precipitada i deixaven el seu lloc al podi al Mitsubishi Lancer WRC’05 de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Petter Solberg i Phil Mills eren els únics pilots que podien ser més ràpids que els líders en l’especial reina de la jornada i de l’edició, però el retall de segons que aquests aconseguien no eren suficients com per portar les distàncies entre els primers i els segons per sota del mig minut, mentre que en la lluita per la tercera posició, els pilots de Peuegot Markko Märtin i Michael Park superaven a Toni Gardemeister i Jakke Honkanen i restaven a 10,5 segons del temps de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, trobant-se totes tres formacions per sobre dels 2 minuts vers els líders.

Després del seu pas pel parc d’assistències, Petter Solberg i Phil Mills tornaven a esdevenir la referència en la taula de temps, però no resultava res més lluny que un miratge quan Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven la jornada sabatina amb dos millors temps consecutius, sent especialment important l’aconseguit en la darrera cronometrada del dia, on obtenien un mínim de 20 segons de marge vers els restants participants, pràcticament tot el gap acumulat al llarg del dia, tal i com quedava palès amb els 55,2 segons de diferència que es registraven entre els caps de files de Citroën amb els de Subaru en el retrorn al parc tancat a 2 quarts de 8.

Per darrera dels dos primers classificats, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren els millors homes en el còmput global de l’etapa, i malgrat cedir 1 minut més vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, els finlandesos de Peugeot superaven als seus companys d’equip en la darrera oportunitat del dia i es situaven en la quarta posició provisional a 13,2 segons del Mitsubishi Lancer WRC’05 dels seus compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, trobant-se els pilots dels tres diamants a 3 minuts i 1,4 segons del lideratge. Per la seva part Markko Märtin i Michael Park entraven a 5,9 segons del temps dels seus companys d’equip, pel que la lluita entre els dos Peugeot 307 WRC i el Mitsubishi Lancer WRC’05 per la darrera plaça del podi semblava a priori el punt més calent de cara a l’etapa final.

Una etapa final que s’iniciava 10 minuts després del trenc d’alba i que en llur programa hi figuraven un total de 6 proves especials cronometrades de 66,63 km de distància resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams. Els líders Sébastien Loeb i Daniel Elena donaven l’últim cop de gràcia en la primera prova cronometrada del dia, on aconseguien afegir uns 20 segons més en el seu marge vers els seus rivals més directes, Petter Solberg i Phil Mills.

La parella de Subaru va reaccionar aconseguint tres victòries parcials de tram en el que restava de jornada i aturant el cronòmetre abans que els líders en les altres dues, peró les distàncies tan curtes de les especials i la calculadora amb la que corrien els campions del món en vigència, no van permetre als de la Constel·lació de les Plèiades recuperar els temps que havien perdut en la primera especial dominical.

La lluita pel darrer graó del podi pràcticament es va decidir en la tercera cronometrada del dia, moment en el qual la caixa de canvis del Mitsubishi Lancer WRC’05 de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen va dir prou i els dels tres diamants vermells van haver d’abandonar la prova; si bé una cronometrada abans els finlandesos de Peugeot els hi havien guanyat la tercera posició pel menor marge registrable, és a dir 1 dècima de segon vers els seus compatriotes de la firma japonesa. D’altra banda, el rendiment ofert per Markko Märtin i Michael Park a bord del seu Peugeot 307 WRC, era clarament inferior al dels seus companys de formació, pel que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen pràcticament no van haver de defensar la seva posició en la dutxa d’escumós unes hores més tard.

Completades les 17 proves especials cronometrades del programa, la sensació de control per part de Sébastien Loeb i Daniel Elena era total i aquests completaven els 349,08 km del recorregut amb un temps total de 4 hores 6 minuts i 33,7 segons, o el que és el mateix, amb 59,6 segons menys que Petter Solberg i Phil Mills, els quals ni quan no obrien pista van poder amb els pilots de Citroën. Els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen completaven el podi a 3 minuts i 7,3 segons dels guanyadors.

Una sortida de pista en la tercera cronometrada va truncar bona part de les possibilitats de Grönholm-Rautiainen.

Entre els més joves del campionat, els finlandesos Kosti Katajamäki i Timo Alanne s’imposaven en la primera prova especial del programa amb força marge vers la resta de participants, mentre que Dani Sordo i Marc Martí hi patien una punxada que els feia perdre uns tres minuts i quart, amb el que la parella cantabro-catalana es veia obligada a atacar a les primeres de canvi. Els líders tancaven el bucle matinal amb dos segons millors temps, el que unit als errors de joventut dels seus rivals, els pilots finlandesos entraven en el reagrupament de mitja jornada amb més d’1 minut de marge amb Urmo Aava i Kuldar Sikk, segons classificats a la provisional.

Dani Sordo i Marc Martí emprenien la dificil tasca de recuperar segons i posicions amb tres escratxs consecutius en el bucle de la tarda, mentre que Kosti Katajamäki i Timo Alanne seguien obrint bretxa amb la resta de participants de la classe fins el punt d’entrar al parc tancat amb 1 minut i 56,1 segons de marge amb Urmo Aava i Kuldar Sikk, mentre que Kris Meeke i Chris Patterson eren tercers a 8 dècimes de segon dels seus predecessors estonis.

L’accident de Xevi Pons i Oriol Julià en la primera prova especial del dissabte, va desplaçar els júnior directament a la segona especial cronometrada de la jornada, on Kosti Katajamäki i Timo Alanne cometien l’errada de joventut i se sortien de la pista per quedar clavats a la sorra; en precisar ajuda dels espectadors per sortir, els finlandesos cedien una mica més de 3 minuts i mig i el testimoni del lideratge als britànics Kris Meeke i Chris Patterson, mentre que Dani Sordo i Marc Martí assolien la tercera posició provisional amb el segon millor temps a final de tram.

A la represa Dani Sordo i Marc Martí tornaven a ser la referència de la categoria en les tres especials cronometrades que quedaven per davant, sent especialment destacable el registre que aconseguien en la segona passada per l’especial llarga del ral·li, on després d’assolir la segona posició provisional a la taula, aconseguien un marge de més de 90 segons vers els segons classificats a final de tram, paral·lelament els líders Kris Meeke i Chris Patterson es veien obligats a acollir-se al superally en aquesta última especial sabatina i cedien així el lideratge al pilot càntabre i al copilot català, els quals entraven al parc tancat d’Olbia amb un marge superior als 3 minuts vers els segons classificats, Urmo Aava i Kuldar Sikk.

Donades les distàncies tan importants a la classificació i la poca corda cronometrada del darrer escull de la ronda sarda, els pilots espanyols passaven a controlar els cronómetres per tal d’aconseguir la seva primera victòria de la temporada amb 3 minuts i 33,9 segons de marge amb Urmo Aava i Kuldar Sikk, mentre que Kris Meeke i Chris Patterson tancaven el podi sard a 20,1 segons dels estonis. Un podi que permetia al pilot nord irlandès passava a liderar la provisional del campionat amb 16 punts, un més que Per-Gunnar Andersson i Dani Sordo.

Malgrat una punxada incial, Sordo-Martí aconseguien una vitòria de mèrit.

Sébastien Loeb aconseguia la tercera victòria de la temporada a la illa mediterrània, el que permetia al pilot francès tornar a liderar la taula provisional del campionat reservat per a pilots en superar per un sol punt a Petter Solberg, precisament l’avantatge que el noruec li portava en sortir de Nova Zelanda. Tot i no oferir un bon nivell a la prova, Markko Märtin seguia ocupant la tercera plaça del campionat ara peró amb només 2 punts vers el seu company Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	35
Petter Solberg	34
Markko Märtin	28

En el campionat de constructors, la pobre contribució dels belgues François Duval i Stéphane Prévot als bons resultats dels caps de files Sébastien Loeb i Daniel Elena, condemnava a Citroën a ocupar la segona plaça provisional, 11 punts per darrera dels seus socis de grup, Peugeot. Subaru, que tampoc podia comptar massa amb els escuders de l’equip, seguien mantenint les distàncies vers Ford en la tercera plaça provisional.

Constructor	Punts
Peugeot	54
Citroën	43
Subaru	28

Estrategies d’equip i sinistres dels rivals, van facilitar la cinquena victòria de Mikko Hirvonen al mundial de ral·lis.

El diumenge 27 d’abril de 2008 finalitzava a la vora del Mar Mort el 1r Ral·li de Jordània, esdeveniment que estrenava puntuabilitat en el calendari del campionat del món i que es presentava amb un format de tres jornades de competició i un recorregut composat per 22 especials cronometrades de 359,26 km de corda. La cita, cinquena de la temporada, entregava punts en els certàmens de pilots, marques i mundial junior, el que aplegaba fins a un total de 56 equips en la seva llista oficial d’inscrits. Prenent la rampa de sortida el dijous 24 d’abril fins a 54 d’ells, 33 van aconseguir acabar la prova llur principal atractiu és que es disputava sota el nivell del mar.

Malgrat dominar les dues primeres etapes, al final la victòria es va escapar per a Sordo-Martí

La primera etapa del ral·li, programada íntegrament al llarg del divendres 25 d’abril, tenia en el seu itinerari un bucle de 4 trams que es celebrava en dues ocasions, generant així un total de 8 proves especials cronometrades de 115,18 km de distància competitiva.

Daniel Sordo i Petter Solberg havien reconegut la prova l’any anterior i això ja es va deixar notar des de la primera especial cronometrada, més quan les seves respectives posicions de sortida a tram eren de les més desitjades entre els integrants del parc tancat. Tots dos, navegats per Marc Martí i Phil Mills respectivament, empataven amb el millor registre en aquesta especial inaugural i en conseqüència passaven a liderar la prova ex-aequo. 

En la segona cronometrada l’empat es va desfer en favor dels homes de Citroën, Daniel Sordo i Marc Martí, anotant-se el segon escratx consecutiu, al que li seguiria un tercer. En la darrera prova especial del bucle matinal, el pilot càntabre i el copilot català aturaven el cronòmetre amb el quart millor registre, amb el que els pilots de Citroën feien cap al regarupament de mitja jornada amb 13,8 segons de marge amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, i 14,5 segons amb Sébastien Loeb i Daniel Elena, autors del temps de referència en aquesta última prova especial matinal.

En les segones passades pels trams al migdia, Dani Sordo i Marc Martí ja no estaven tan beneficiats per la seva posició de sortida endarrerida i aquests van veure com l’avantatge aconseguit es va anar reduint progressivament després d’una victòria parcial de tram de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la cinquena especial del dia i dos escratxs per a Sébastien Loeb i Daniel Elena en les dues proves especials següents, els quals es situaven a 4,7 segons dels seus companys d’equip i encara líders provisionals.

Amb unes distàncies tan estretes entre els tres primers classificiats, ningú volia ser primer a l’entrada del parc tancat per evitar netejar pista l’endemà, fins al punt que les aturades que tantes vegades s’havien vist en aquella época van tornar a entrar en escena. Dani Sordo i Marc Martí van ser els qui d’una manera més flagrant ho van fer per tal de quedar per darrera dels seus companys Sébastien Loeb i Daniel Elena, però un error de càlcul els va fer quedar 1,1 segons per davant dels seus caps de files.

Així doncs, quan eren passaven 2 minuts de 2 quarts de 4 de la tarda, els participants entraven al parc tancat del Mar Mort amb Dani Sordo i Marc Martí al capdavant de la general per 1,1 segons de marge amb Sébastien Loeb i Daniel Elena. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tancaven les posicions de podi a 8,5 segons dels espanyols de Citroën, mentre que els seus companys d’equip i compatriotes Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen restaven a les portes de les mateixes a 13,4 segons dels primers classificats de la provisional. Chris Atkinson i Stéphane Prévot, a 1 minut i 8,0 segons dels espanyols de la firma dels dos galons, eren els cinquens classificats amb el que la lluita per les posicions d’honor semblava ser un assumpte de quatre.

La segona etapa del ral·li era la més curta de tot el programa, amb un bucle de 4 trams en el seu itinerari que en celebrar-se al matí i al migdia, generava les 8 proves especials cronometrades de 109,84 km de distància que els organitzadors havien disposat per als participants.

Sébastien Loeb i Daniel Elena van sortir disposats a deixar el ral·li ben encarat de cara a la jornada final dominical, la més llarga de tot el programa, i aquests en imposar-se en la primera especial sabatina, es feien amb el lideratge del ral·li. Dos escratxs més consecutius dels pilots francòfons de Citroën, permetien als quatre vegades campions mundials elevar les distàncies amb la resta del parc tancat per sobre del mig minut.

Malauradament aquest esforç se n’aniria en orris quan en la carretera d’enllaç del tercer al quart tram del dia es va produir un xoc frontal amb el C4 WRC de Conrad Rautenbach i David Senior, els quals feien via per disputar aquesta tercera prova especial. Com a conseqüència de l’impacte es trencava el radiador del Citroën oficial, enviant als líders cap al parc tancat abans d’hora i dalt d’una grua, i havent de recorrer al superally per tal de poder participar de cara a diumenge.

Dani Sordo i Marc Martí, que si bé no havien pogut contenir l’atac dels seus caps de files, si que havien mantingut a ratlla els dos Ford Focus RS WRC’07 oficials dels seus rivals finlandesos, amb el què el càntabre i el català tornaven a esdevenir els líders de la provisional, sent a més a més els homes més ràpids en aquesta darrera prova especial matinal per 3 dècimes de segon amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que d’aquesta manera entraven al reagrupament de mitja jornada a 7 dècimes de segon del lideratge, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven les posicions de podi a 6,0 segons de la parella espanyola.

A la represa de les hostilitats vers el cronòmetre, una inoportuna punxada lenta dels líders els endarreria vers els seus dos rivals de l’oval, els quals superaven d’una vegada als pilots espanyols. En les dues següents proves especials del bucle de la tarda, les dues parelles finlandeses aturaven el cronòmetre abans que els pilots de Citroën, però el marge que aquests obtenien era molt curt, insuficient com per afrontar amb garanties d’èxit la jornada llarga dominical, pel què coneixent el temps de Dani Sordo i Marc Martí en la darrera prova especial sabatina, totes dues parelles cedien el temps necessari per assegurar-se una millor posició de sortida.

Així doncs, en el retorn del parc tancat del Mar Mort a 1 quart i 3 minuts de les 4 de la tarda del dissabte 26 d’abril, Dani Sordo i Marc Martí encapçalaven la classificació provisional per 8,5 i 10,4 segons de marge amb els finlandesos Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen respectivament. Chris Atkinson i Stéphane Prévot conservaven la quarta posició que ostentaven a primera hora del matí, si bé el seu gap s’havia vist incrementat en gairebé 1 minut més, arribant a ser a partir d’aquell moment de 2 minuts i 2,5 segons amb els líders, si bé per tranquilitat seva, la distància amb els cinquens, els estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk s’havia mantingut pràcticament constant.

La tercera i última etapa del ral·li era la més llarga de tot el programa amb 134,24 km de distància al llarg de 6 proves especials cronometrades, figurant entre elles la doble passada per Jordan River, el tram rei de l’edició amb 41,95 km competitius.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’adjudicaven el millor temps en la primera prova especial dominical per 1,6 segons de marge amb els seus companys d’equip a Ford, els quals a la seva vegada donaven un cop al seu cotxe, amb el què les dues parelles de la marca quedaven separades per 3 dècimes de segon a la classificació provisional. Com era previsible, Dani Sordo i Marc Martí cedien temps amb els finlandesos a final de tram i aquests baixaven de la primera fins a la tercera posició provisional.

A conseqüència del cop, en el segon tram del bucle matinal Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila trencaven la suspensió posterior del seu cotxe, i si bé continuaven en cursa, ho feien amb força demora, amb el què aquests deixaven com a líders als seus companys d’equip, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals a la conclusió del primer bucle només avantatjaven en 7 segons a Dani Sordo i Marc Martí, mentre que Chris Atkinson i Stéphane Prévot accedien a una posició, la més baixa, de podi. 

En les segones passades per les especials matinals, els nous líders Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen van aconseguir incrementar les distàncies considerablement amb els seus més immediats perseguidors, els espanyols de Citroën, amb el que en la segona passada per l’especial reina de l’edició, Dani Sordo i Marc Martí van arriscar més que abans per tal de revertir la classificació; en aquest context els pilots patien una lleugera sortida de pista que els endarreria encara més en la classificació i per tant aquests desistien i es prenien amb calma els pocs quilòmetres que restaven de recorregut.

Així doncs, quan el rellotge indicava que passaven 6 minuts de les 2 de la tarda del diumenge 27 d’abril de 2008, i un cop s’havien celebrat tots els 359,23 km cronometrats dels programa, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’adjudicaven la victòria al ral·li amb un temps total de 4 hores 2 minuts i 47,9 segons, mentre que Dani Sordo i Marc Martí havien de conformar-se amb la segona plaça a 1 minut i 15,7 segons d’aquest registre. Al calaix més baix del podi hi pujaven Chris Atkinson i Stéphane Prévot, els quals malgrat no trobar-se entre els més ràpids en els trams individualment, si que aquests no van haver de lamentar problemes mecànics i podien completar el recorregut a 4 minuts i 59,5 segons del temps dels vencedors.

Atkinson-Prévot no van ser massa ràpids, peró en mantenir els problemes al marge van pujar al podi.

En el campionat júnior la cita jordana s’iniciava amb un frec a frec entre els suecs Patrik Sandell i Emil Axelsson i els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals s’alternaven al capdavant de la classificació provisional en les tres primeres proves especials del divendres. Un problema amb la pressió del circuit de frens, enfonsava en una mica més de 2 minuts als protegits de la Federació Francesa d’Automobilisme, que de cop i volta perdien 6 posicions.

En el segon bucle del divendres, repetició del primer, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia iniciaven la feixuga tasca de recuperar segons i posicions, però una punxada s’interposava en el seu propòsit i la primera jornada es completava amb Patrik Sandell i Emil Axelsson al capdavant de la classificació per 59,8 segons de marge amb l’estoni Jaan Mölder i el francès Fréderic Miclotte.

Al llarg de la jornada sabatina, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en 7 de les 8 proves cronometrades del programa, amb el que els francesos grimpaven fins la segona posició provisional, plaça adquirida en la darrera prova especial de l’etapa, a 1 minut i 56,1 segons amb Patrik Sandell i Emil Axelsson, els quals malgrat mantenir un ritme prou segur, esdevenien més ràpids que no pas Jaan Mölder i Fréderic Miclotte que completaven l’escull a 2 minuts i 20,3 segons dels líders suecs.

L’etapa dominical era la més llarga de l’edició, però el marge de confiança dels líders era prou important com per no haver d’assumir massa riscs, malgrat tot els escandinaus patien una sortida de pista en la primera prova especial de l’itinerari del dia i aquests es veien obligats a abandonar, servint en safata el lideratge a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Els francesos seguien pilotant a un ritme superior als dels seus rivals de certamen, amb el que aquests finalment acabaven aconseguint la victòria per 5 minuts i 1 dècima de segon amb els irlandesos Shaun Gallagher i Michael Morrissey, segons un cop es certificava l’abandonament de Jaan Mölder i Fréderic Miclotte per sortida de pista en la primera especial del bucle de la tarda, quarta en el còmput de la jornada.

En clau de campionat la cita jordana tot just era la segona de la temporada, amb el què després de la victòria a Mèxic, Sébastien Ogier acumulava dues victòries de dues possibles i es desmarcava al capdavant de la classificació provisional per 9 punts amb l’irlandès Shaun Gallagher. Jaan Mölder, segon a Mèxic, pagava el seu zero perdent una posició.

Dues de dues en el mundial júnior per a la nova perla de la pedrera francesa, el provençal Sébastien Ogier.

La victória de Mikko Hirvonen, primera de la temporada per al pilot finlandès, combinada amb el zero de Sébastien Loeb, el qual si bé es va acollir al superally per tal de poder competir diumenge, va acabar en desena posició i no va sumar cap punt en el seu compte particular del campionat de pilots; va facilitar un canvi de líder en la classificació provisional en favor del pilot de Ford. Per darrera d’ells es mantenia Chris Atkinson, que amb aquest sumava 4 podis en la temporada.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	35
Sébastien Loeb	30
Chris Atkinson	28

En el campionat de marques Ford seguia ampliant el marge vers Citroën, ja que a la victòria de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, calia afegir la sisena plaça en el campionat de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Citroën veia com Sébastien Loeb i Daniel Elena només podien aportar un punt al resultat dels seus companys d’equip en acabar en vuitena posició, pel que el marge passava dels 3 punts que tenien en iniciar el ral·li, a 7 en la seva conclusió. Mentrestant Subaru seguia perdent terreny en només poder comptabilitzar els punts del cotxe pilotat per Chris Atkinson i Stéphane Prévot.

Constructor	Punts
Ford	57
Citroën	50
Subaru	39