Author: hdr

Moutinho-Fortes van ser qui millor es van recompondre del drama, traient un avantatge important en el reinici que els portaren a guanyar el ral·li.

El ral·li número 150 de l’Història del Mundial de Ral·lis, acabava el dissabte 8 de març de 1986, si bé per molts ja havia acabat en la seva jornada inaugural, el dimecres 5 de març a la Serra de Sintra. El 20è Ral·li de Portugal era la tercera cita del calendari del campionat i es presentava amb un recorregut menys dur en relació a edicions anteriors de 48 especials cronometrades d’una distància total de 703,50 km competitius. A la ronda portuguesa, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i pilots de Grup A, s’hi presentaren els 110 equips inscrits dels que només 35 van acabar la prova.

Carlos Bica i Candido Junior van haver de remuntar posicions per arribar aconseguir el seu primer podi de la història en el mundial.

Per cinquè any consecutiu, el ral·li s’iniciava amb la triple passada pel bucle de Sintra pel matí, a les que després s’hi afegirien a partir del vespre 8 cronometrades més asfaltades per tal d’arribar a Povoa de Varzim, al nord. Això eren un total de 17 proves especials de 185,50 km cronometrats.

Molts eren els pilots que mostraven les seves inquietuts per còrrer a Portugal, on la temerositat del públic, que literalment envaïa la traçada per apartar-se just uns segons abans no passés el cotxe a altes velocitats, suposava una situació de risc molt elevada donades les velocitats que assolien els Grups B i les curtes distàncies de frenada d’aquests, un comportament que anava en auge i que els organitzadors no semblaven estar disposats a aportar solucions, a més a més, aquesta pràctica d’esquivar cotxes de ral·li, s’estava extenent a d’altres països com Itàlia. I finalment la tragedia va arribar en el primer tram, Lagoa Azul, quan Joaquim Santos i Miguel Oliveira en sortir d’un rasant es van trobar un seguit d’aficionats a la pista, en la maniobra per intentar esquivar-los, es van sortir rectes amb el seu Ford RS200 en una corba tancada, provocant la mort d’una mare de 36 anys i el seu fill de només 10, ferint a més a més de gravetat uns 25 espectadors més.

La prova es va interrompre immediatament i els pilots van ser reconduits cap Estoril neutralizant les restants proves especials de Sintra; per llavors, els caps de série ja havien disputat la primera passada pel bucle, és a dir, tres trams sent els pilots italians de Lancia Massimo Biasion i Tiziano Siviero els més ràpids amb un segon de ventatge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dos segons en relació als tercers integrants de l’equip italià, Henri Toivonen i Sergio Cresto.

Només conèixer la noticia, els membres de l’equip Ford, és a dir, els pilots suecs Stig Blomqvist i Bruno Berglund, i Kalle Grundel i Benny Melander, es van retirar per ordre expressa del seu director d’equip, Peter Ashcroft, doncs al cap i a la fi l’accident s’havia produit amb una unitat privada dels seus cotxes. Mentre l’organització decidia reempendre la marxa cap al nord a mitja tarda, la resta d’equips oficials es reunien per una bona estona a l’Hotel Estoril-Sol, on malgrat les reticències incials de Jean Todt, director esportiu de Peugeot, tots els equips oficials van decidir retirar-se de la competició, amb el següent comunicat manuscrit:

Els pilots que signen el present comunicat han optat per no continuar amb la cursa alegant el següents motius:

1. Per respecte a les families del espectadors morts i ferits.

2. Perque la situació a Portugal és molt especial, creiem que és impossible garantir la seguretat del espectadors

3. L’accident en aquesta primera prova va ser degut a que el pilot portugès va intentar esquivar unes persones que es trobaven enmig de la traçada. En cap moment es va deure al seu vehicle o a la velocitat a la que circulava.

4. Esperem que aquest comunicat beneficii al nostre esport

Probablement un dels moments que més va marcar la història dels ral·lis i que va començar a condemnar els cotxes Grup B.

Així doncs, en la represa des d’Estoril al vespre, en sortiren 75 equips cap al nord, d’entre els que Joaquim Moutinho i Edgar Fortes a bord d’un Renault 5 Turbo, van ser el més ràpids aconseguint un total de 7 escratxs dels 8 possibles, el que donava als locals un marge de 5 minuts i 36 segons sobre el per llavors segon classificat, el FIAT Uno Turbo de Grup A dels italians Giovanni del Zoppo i Loris Roggia. Tchine i Gilles Thimonier eren tercers amb un Opel Manta 400 a 3 minuts exactes de la parella italiana predecessora.

La segona etapa del programa mantenia l’asfalt com la superfície sobre la que disputar-se, programant-s’hi un total de 10 proves especials de 151 km competitius. La sortida des de Povoa de Varzim es produia a 2 quarts de 3 de la tarda del dijous 6 de març, el que suposava un descans d’una mica més de 8 hores pels pilots, mentre que l’arribada a la mateixa ciutat es programava per a 3 quarts de 12 de la nit.

Carlos Bica i Candido Junior prenien el millor temps per només 2 segons a Joaquim Moutinho i Edgar Fortes en la primera especial de la jornada, mentre que en les següents 9 proves especials de l’etapa, es retornava al domini aclaparador de la parella de Renault Portugal que marcava la referència en totes i cadascuna d’elles. Així doncs, quan mancaven minuts per arribar a la mitjanit, els líders gaudien de 12 minuts i 45 segons de marge vers Giovanni del Zoppo i Loris Roggia, mentre que Carlos Bica i Candido Junior remuntaven des de la desena plaça que ocupaven a la sortida del parc tancat al migdia, fins a la tercera, després d’haver aconseguit marcar el segon millor temps en totes i cadascuna de les cronometrades guanyades pels líders, amb el que els pilots feien entrada al parc tancat a 14 minuts i 57 segons dels primers classificats.

Amb l’arribada de la tercera etapa, les especials de terra començaven a fer acte de presència al programa. L’etapa era la més llarga i dura de totes, amb 13 proves especials de 191 km competitius, les quals permetien als participants que seguien en actiu, 52, inciar el retorn cap al centre del país. Joaquim Moutinho i Edgar Fortes seguien obrint bretxa, i els liders s’imposaven en totes i cadascuna de les 6 proves especials que conduien als participants fins al reagrupament de Regua, on aquests hi gaudien d’un marge una mica superior als 16 minuts vers Giovanni del Zoppo i Loris Roggia.

Els italians, malgrat cedir 2 minuts a Marão, quarta prova especial cronometrada de la jornada, aconseguien el segon millor temps en les restants 5 proves especials matinals i conservaven la segona plaça provisional a la taula de temps, si bé el seu marge vers el Lancia 037 Evo de Carlos Bica i Candido Junior s’havia vist reduit fins a 1 minut i 25 segons.

A la represa de la competició, els locals amb el Lancia antiquat aconseguien el millor temps i establien un gap inferior al minut amb els seus predecessors transalpins, però dos segons millors temps d’aquests en les dues següents proves especials per dos quarts per part de Carlos Bica i Candido Junior, deixava la distància entre les dues parelles en 1 minut exacte.

El duel que mantenien les dues formacions al llarg del que restava de tercera etapa, era pràcticament l’únic punt d’interès de l’esdeveniment, sent especialment important l’escratx que Carlos Bica i Candido Junior aconseguien en la darrera prova especial , doncs en retallar 42 segons als italians, aquests feien entrada al parc tancat de Viseu a les 9 de la nit a només 10 segons de la segona posició. Joaquim Moutinho i Edgar Fortes eren cómodes líders 16 minuts i 55 segons per davant.

La cel·lebració de la quarta i última etapa del ral·li suposava els últims 176 km cronometrats de l’edició, els quals es distribuien al llarg de 8 proves especials entre les que hi destacava la presència en dues ocasions del tram d’Arganil. Carlos Bica i Candido Junior marcaven el millor temps en la primera passada per Arganil, especial inaugural de l’etapa, amb el que els portuguesos accedien a la segona posició. Tres escratxs més a continuació, entre els que hi calia comptar amb la segona passada per Arganil, deixava als locals amb 2 minuts i 43 segons de marge amb Giovanni del Zoppo i Loris Roggia.

Amb 4 proves especials per endavant, que amb prou feines arribaven a la cinquantena de quilòmetres cronometrats, la competició es va donar oficiosament per acabada, fita que es va aconseguir en quan els 35 equips supervivents van arribar a l’Autodrom d’Estoril el dissabte a partir de 2 quarts d’11 de la nit; moment en que Joaquim Moutinho i Edgar Fortes esdevenien en els guanyadors del 20è Ral·li de Portugal. Els pilots completaven els 659,50 km cronometrats que s’acabaven disputant, en un temps de 7 hores 50 minuts i 44 segons, sent a més a més els primers pilots portuguesos en inscriure el seu nom en el palmarès de la prova d’ençà de 1969, si bé les condicions en les que s’aconseguia la fita eren un tan anòmeles. Carlos Bica i Candido Junior invertien 13 minuts i 11 segons més que els seus compatriotes i completar el ral·li en la segona posició, mentre que els italians Giovanni del Zoppo i Loris Roggia eren tercers absoluts i guanyadors del Grup A a 14 minuts i 52 segons del temps dels primers classificats.

L’agilitat de seu FIAT Uno, va permetre a la parella transalpina marcar el seu primer podi de la història.

En la categoria reservada al Grup A, en els compassos inicials de la prova es va viure un duel a 2 bandes entre el FIAT Uno Turbo dels italians Michele Rayneri i Carlo Cassina amb el Volkswagen Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i en el que un altre FIAT Uno Turbo, el dels també italians Giovanni del Zoppo i Loris Roggia, no en quedava massa despenjat amb dos millors registres i un tercer.

Després de l’accident de Lagoa Azul però, entre les baixes dels equips oficials calia compatibilitzar la de Volkswagen, amb el que els tres FIAT Uno Turbo del Jolly Club quedaven al capdavant de la classificació. Michele Rayneri i Carlo Cassina s’imposaven en la primera prova especial de la represa per restar a 1 segon per darrera dels seus companys de formació, però en la segona aquests patien un accident i debien abandonar la competició, deixant a Giovanni del Zoppo i Loris Roggia pràcticament en solitari, doncs el seu marge per llavors amb Alessandro Fiorio i Arles Montenesi era de 99 segons.

Marcant sempre el millor temps entre els Grup A, i fins i tot permetent-se alguns segons millors temps absoluts, els italians gaudien d’un marge superior als 3 minuts i mig amb el Toyota Corolla GT de l’alemany Klaus Fritzinger i el belga Leon Lejeune, mentre que els locals Pedro Sena i António Guerra estaven molt aprop de la segona posició amb un Peugeot 205 1.6 GTi.

Amb l’esdevenir de la segona etapa, els líders seguien obrint bretxa al capdavant de la classificació, mentre que la parella local amb Peugeot, ràpidament donava compte de la segona posició per retornar a Povoa de Varzim amb 1 minut i 47 segons de marge amb Klaus Fitzinger i Leon Lejeune, un marge però que s’esbaïa en l’especial de Fafe, quan els pilots causaven baixa al ral·li.

Per davant Giovanni del Zoppo i Loris Roggia seguien marcant la referència, mentre que per darrera, els guanyadors de la categoria en la darrera edició, els locals Jorge Ortigão i Pedro Perez, mostraven un excel·lent rendiment en les cronometrades de Fafe i Marão per tal de retallar el minut i mig de gap que tenien amb Klaus Fitzinger i Leon Lejeune i rellevar-los de la segona posició. En el camí cap a Viseu, els portuguesos es distanciaven netament del pilot alemany i el copilot belga, qui en els compassos inicials de la quarta i última etapa del ral·li haurien d’engruixar la llista d’abandonaments per tal de deixar les tres primeres posicions de la classe pràcticament definitives.

Finalment la victòria corresponia a Giovanni del Zoppo i Loris Roggia, amb el que l’italià s’unia a l’empat en la segona posició amb els dos guanyadors previs, el francès Alain Oreille i el suec Mikael Ericsson, mentre que el retirat per consciència, el també suec Kenneth Eriksson, seguia comandant la classificació amb 19 punts i cap victòria.

Del Zoppo – Roggia guanyaven amb molt de marge el Grup A i presentaven batalla en la general absoluta.

La general en el campionat per a pilots seguia estant comandada pel finlandès Juha Kankkunen, mentre que per darrera seu, Joaquim Moutinho, gràcies a la victòria aconseguida a casa, empatava en la segona posició amb el també finlandès Henri Toivonen, si bé aquesta posició era merament anecdòtica doncs al pilot portuguès no se l’esperava veure més al llarg de la temporada. En la tercera plaça també es produïa un empat entre els tres classificats amb una segona posició, és a dir, els finlandesos Timo Salonen, Markku Alén i ara el portuguès Carlos Bica.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	28
Henri Toivonen Joaquim Moutinho	20 20
Timo Salonen Markku Alén Carlos Bica	15 15 15

En el campionat de marques, la general es va mostrar inalterada, ja que cap dels constructors havia inscrit prèviament a cap dels privats que acabaven la ronda ibèrica per a poder puntuar, i per tant Lancia i Peugeot seguien empatant amb una victòria i un segon lloc per davant d’Audi i de Volkswagen.

Constructor	Punts
Lancia Peugeot	37 37
Audi	29
Volkswagen	19

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en linia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm diàmetre – 90,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5300 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4200 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1332 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	1230 kg

L’especial espectacle del circuit de Baltar donava el tret de sortida al 35è Ral·li de Portugal el dijous 8 de març de 2001, i amb ella el Hyundai Accent WRC2 feia el seu debut oficial en la màxima competició mundial. Amb els erros apresos de la primera generació de l’Accent WRC al llarg d’una mica més d’una temporada en actiu, MSD, el preparador britànic encarregat d’evolucionar i mantenir els cotxes coreans, presentava tot un paquet d’evolucions que donaven com a fruit el nou cotxe.

Aquests canvis afectaven principalment a les suspensions, les quals a partir de llavors tenien un recorregut molt més llarg que les feia més eficients en el tipus de competició en la que es trobaven, així com a l’aerodinàmica, amb un nou aleró posterior, un nou para-cops anterior i una nova calandra, alhora que es modificava l’entrada d’aire al compartiment del sostre. Tanmateix s’introduïa un diferencial actiu en l’eix anterior, reemplaçant el passiu que portaven fins llavors.

Malgrat tots els canvis introduits a l’Accent WRC, els resultats del compacte coreà no van millorar substancialment vers els de la versió anterior, sent el 4t lloc aconseguit pels britànics Alister McRae i David Senior al RAC Rally 2001, el millor resultat del cotxe en els 13 esdeveniments mundials en els que va estar defensant els colors de la marca.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en linia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm diàmetre – 90,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5300 rpm
Canvi	Manual seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4200 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1332 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	1230 kg

Les revirades i trencades carreteres corses del 46è Tour de Corse eren testimoni el divendres 8 de març de 2002 del debut oficial en la màxima competició mundial de la segona evolució Hyundai Accent WRC, anomenada oficialment Accent WRC3. Una evolució que treballava sobretot en els esmortidors, direcció assistida i un nou cigonyal, a part de desenvolupar el motor dins de MSD, estructura encarregada de l’equip WRC.

Malgrat comptar amb pilots de renom com Armin Schwarz, Freddy Loix, i en un número menor de rondes del quadruple campió mundial Juha Kankkunen, el cotxe no va aconseguir cap podi al llarg de la seva trajectòria, ni cap resultat de rellevància més enllà d’un aïllat 5è lloc marcat per Juha Kankkunen i Juha Repo al plegat d’abandonaments Ral·li de Nova Zelanda 2002, això unit a la no renovació del patrocini per part de la marca de lubricants Castrol a finals de 2002, va portar a la firma coreana a abandonar el seu projecte WRCar a la conclusió de la temporada 2003 amb 22 esdeveniments mundials a les seves esquenes.

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres oposats de 1997 centímetres cúbics (92,00 mm diàmetre – 75,00 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5500 rpm
Canvi	Semi-automàtic de 6 velocitats o manual de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4405 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1440 mm
Distància entre eixos	2525 mm
Pes mínim	1230 kg

Amb Tommi Mäkinen i Kaj Lindström als seus comandaments, el Subaru Impreza S8 WRC feia el seu debut oficial al mundial de ral·lis el divendres 8 de març de 2002, tot coincidint amb l’inici del 46è Tour de Corse. Un ral·li en el que la parella finlandesa es va veure en l’obligació d’abandonar, quan estaven disputant un lloc al podi, per accident.

Al llarg de la temporada 2002, l’evolució S8 va anar combinant participacions amb l’anterior, la S7, doncs els canvis entre ambdues evolucions eren pràcticament inexistents, petits canvis en el turbo, en el circuit refrigerant. així com en el para-cops frontal per fer-lo més ressistent al tall de corbes en l’asfalt; motiu principal pel qual el primer podi no va arribar fins ben entrada la temporada, al mes de setembre i en el marc Ral·li de Sanremo, de la mà de Petter Solberg i Phil Mills, pilots que aconseguiren el segon i últim podi de l’evolució del cotxe de la Constel·lació de les Plèiades a la cita australiana d’octubre.

Amb un canvi en l’estètica dels models de carrer i uns resultats no massa esperançadors comparats amb els que el S7 seguia anotant, com la victòria al RAC Rally britànic que tancava la temporada, al mes de gener de 2003 l’evolució va ser substituida finalment pel S9 amb només 7 unitats fabricades.

Tot i obrir pista, Ogier-Ingrassia van dominar de cap a peus el ral·li.

León era un any més l’epicentre del Ral·li de Mèxic, que en la seva 29ena edició suposava la tercera cita del campionat del món de ral·lis de 2015. La prova americana, caracteritzada per l’alçada a la que es celebren les especials cronometrades, era puntuable per als calendaris de pilots, marques, WRC2 i WRC3 si bé en aquesta última categoria cap equip s’hi inscribia deixant la llista d’inscrits en 35 equips. D’aquests, 30 empendrien la marxa des de la rampa de sortida el dijous 5 de març per talde fer front a un recorregut composat per 21 especials cronometrades de 394,21 km de distància. El ral·li que finalitzava el diumenge 8 de març va tenir a 23 equips en la seva cerimònia de clausura.

Amb Ogier-Ingrassia fora d’abast, la lluita per la segona plaça va ser el més interessant i Østberg-Andersson la varen guanyar.

Una especial espectacle televisada pels carrers i túnels de Guanajuato donava el tret de sortida a la prova el dijous al vespre, en la que els pilots belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul aconseguien imposar el seu i20 WRC i esdevenir així els primers líders de la ronda. Peró el seu liderat va ser efímer, doncs en una segona especial espectacle, ara a León, els francesos campions del món Sébastien Ogier i Julien Ingrassia marcaven el millor registre i se n’anaven a dormir líders.

Divendres al matí s’iniciaven les especials genuines que hom espera d’un ral·li amb la celebració de "Los Mexicanos" on els pilots estonis de M-Sport Ott Tänak i Kuldar Sikk donaven un gran ensurt quan el seu Ford Fiesta RS WRC després de colpejar en l’interior d’una corba queia en un llac i el cotxe ràpidament s’enfonsava a l’aigua. Afortunadament els dos pilots van sortir ilesos nadant i després que el cotxe estigués enfosat per 10 hores, els mecànics van aconseguir que aquest tornés a funcionar per tal que els seus pilots es poguessin acollir al superally l’endemà.

En el terreny esportiu els pilots de Citroën Kris Meeke i Paul Naugle presentaven la seva canditatura a la victòria en guanyar la primera especial del dia, el que els situava a 1,2 segons de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, líders ex-aecquo de la prova per llavors. Peró la duresa del Ral·li de Mèxic va començar a imperar la seva llei i en la següent especial cronometrada "El Chocolate", la prova llarga del dia, on Kris Meeke i Paul Nagle patien un accident que els obligaven a abandonar la competició pel que restava de jornada, així com els neozelandesos de Hyundai Hayden Paddon i John Kennard i els polonesos Robert Kubica i Maciej Szczpaniak, mentre que una excursió per fora de les pistes dels belgues de Hyundai deixava al Volkswagen de Sébstien Ogier i Julien Ingrassia com a líders en solitari.

En la segona passada per "El Chocolate" Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul patien una punxada que els provacava un accident i per tant l’abandonament de la jornada, deixant la lluita per la victòria en un assumpte entre els Volkswagen Polo R WRC dels francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, separats llavors per 12,1 segons. La distància entre els dos membres de l’equip es mantindria pràcticament igual fins a la conclusió de la jornada, dues especials més tard, mentre que els pilots de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson eren tercers a 29,5 segons i la parella noruega de Volkswagen compsada per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene restaven en quarta posició a 45,2 segons dels líders provisionals.

La gran quantitat de pilots que s’acollien al superally, evitava que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia haguessin d’obrir pista el dissabte, pel que els francesos ja no haurien d’escombrar la traçada. Una errada de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la segona especial cronometrada de la jornada acabava en una roda arrancada del seu Polo R WRC, el que aplanava encara més el camí de la parella provençal de Volkswagen, els quals amb 4 escratxs de 8 possibles s’escapaven de l’abast dels seus més immediats perseguidors deixant les distàncies per sobre del minut, si bé entre ells inciaven llavors una autèntica lluita per la segona posició.

Mads Øtsberg i Jonas Andersson aconseguien tallar l’hemorragia que estaven patint vers Andreas Mikkelsen i Ola Fløene en marcar l’escratx en la segona passada per l’especial llarga, si bé el temps que endosaven era poc i els de Volkswagen tornaven el cop en la darrera cronometrada per tal de deixar les distàncies entre els dos equips en 4,5 segons a la neutralització de la jornada i amb només tres especials cronometrades per davant l’endemà.

En les dues primeres especials cronometrades del diumenge Mads Østberg i Jonas Andersson van ser capaços de situar el seu Citroën DS3 WRC per davant del VW Polo R WRC d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, els quals es queixaven que el comportament del seu auto no els hi donava la confiança suficient. La celebració de la tercera especial cronometrada de la jornada, i la última del ral·li, la coneguda com "Power Stage", donava el premi màxim a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que marcaven el millor temps, mentre que la batalla entre escandinaus finalitzava a favor dels de Citroën si bé els de VW eren els qui marcaven el segon millor registre i obtenien dos punts extra.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia finalitzaven la prova amb un temps total de 4 hores 19 minuts i 13,4 segons, 1 minut i 18,8 segons per davant dels pilots de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb el tercer dels Volkswagen completaven el podi a 1 minut i 25,1 segons dels seus companys d’equip i guanyadors de la prova.

Mikkelsen-Fløene no varen poder retallar els 4,5 segons de desavantatge que partien el tercer dia.

En la categoria WRC2 els ucranians Yuri Protasov i Pavlo Cherepin tornaven a la categoria després de l’experiment fallit a la màxima categoria tan en un Citroën DS3 WRC com en un Ford Fiesta RS WRC, i ho feien liderant la prova fins que en la segona passada per Otates, l’especial llarga del dissabte, una sortida de pista els va trencar el radiador i deixava als pilots de l’est abocats a abandonar la jornada. El pilot qatarí Nasser Al-Attiyah i el copilot francés Matthieu Baumel heredaven llavors la primera posició amb idèntica montura que els ucranians, un Ford Fiesta RRC, conservant el liderat fins a la conclusió de la prova. Jari Ketomaa i Kaj Linström finalitzaven la prova en tercer lloc, el que permetia als finlandesos posar-se líders en solitari en la provisional del campionat després de la victòria llaurada a Suècia.

Al-Attiyah tornava al WRC i ho feia guanyannt amb Baumel al seu costat.

Sébastien Ogier avançava en el campionat del món de pilots amb mà de ferro aconseguint la tercera victòria de tres possibles i el més important, obtenint la puntuació màxima per segona vegada consecutiva en guanyar la segona "Power Stage". El norueg Andreas Mikkelsen desfeia la igualada amb Thierry Neuville gràcies al seu tercer tercer lloc consecutiu mentre que el belga s’emportava de Mèxic el curt bagatge de 5 punts.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	81
Andreas Mikkelsen	47
Thierry Neuville	35

En taula del campionat de constructors el domini de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en l’inici del campionat, es veia reflexat amb el liderat de Volkswagen, si bé Hyundai no queia massa lluny dels alemanys. M-Sport, tot i el Fiesta RS WRC que van anomenar com Titänak, aconseguia mantenir la tercera posició en la provisional amb només 6 punts per davant de Citroën.

Constructor	Punts
Volkswagen	99
Hyundai	75
M-Sport	48

Gran remuntada la de Markku Alén i Ilkka Kilvimäki que seguien engruixant el seu palmarés a Portugal.

El dissabte 7 de març de 1981 es disputava l’última jornada del 15è Ral·li de Portugal, esdeveniment que suposava la tercera cita en el calendari del mundial de ral·lis. Com era habitual, el ral·li arrancava a Estoril, ciutat propera a Lisboa, per viatjar cap al nord i tornar de nou al punt d’origen recorrent 680,5 km cronometrats al llarg de 46 especials de caràcter mixte. 110 van ser els equips inscrits, dels que 95 van ser presents a la cerimònia de la rampa de sortida el dimecres 4 de març; 24 dels equips participants, van poder ser capaços de completar el recorregut programat.

2n podi a la història per a Henri Toivonen tot i pilotar un cotxe de Grup 2.

La cita portuguesa arrancava amb 16 proves especials cronometrades en la seva primera etapa de 183,50 km de distància, de les que 6 eren asfaltades, 9 de terra i 1 mixta; unes especials que desplaçarien l’activitat del ral·li des d’Estoril fins a Povoa de Varzim, passant per Figueira da Foz.

Hannu Mikkola i Arne Hertz disposaven d’una millora en l’entrega de potència en el seu Audi Quattro, concretament fins arribar als 340 CV, i malgrat que les especials asfaltades del bucle de Sintra no eren el terreny ideal pel cotxe bavarès, els nòrdics s’imposaven en les 3 primeres proves de les 4 que conformaven del bucle, si bé en la primera d’elles l’honor va ser compartit amb Ari Vatanen i David Richards.

Precisament en la quarta prova especial, i última en el bucle de Sintra, l’escratx de la parella d’Audi va ser impedit per un dels incidents més remarcables de l’edició; Markku Alén i Ilkka Kivimäki, guanyadors fins aleshores de tres edicions del ral·li portuguès, patien una sortida de pista en un revolt tancat, possiblement a causa d’una punxada lenta en una roda anterior. En impactar de cara contra les proteccions, els finlandesos perdien una roda i havien d’acabar el tram fent marxa enrere. Hannu Mikkola i Arne Hertz, que sortien 1 minut per darrera de la parella de FIAT, se’ls trobaven a la carretera i sense possibilitat de poder-los superar, es veien obligats a alçar el peu, facilitant l’escratx ex-aequo de dues formacions finlandeso-britàniques, és a dir Ari Vatanen i David Richards, i Henri Toivonen i Fred Gallagher, que es situaven així a menys de 10 segons del lideratge.

Tanmateix, Markku Alén declarava en completar l’especial que el comportament del públic era molt inadequat, doncs aquest amb prou feines deixava veure la traçada clara i a sobre es dedicava a llençar pells de fruita a la carretera. Els mecànics de FIAT feien una reparació d’emergència en el seu 131 Abarth, per tal de que els pilots poguessin afrontar l’especial de Montejunto, però la reparació no era del tot completa i Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien cedint segons i posicions.

Per la seva banda, Hannu Mikkola i Arne Hertz s’imposaven en la cinquena i sisena prova especial i feien entrada al reagrupament de Figueria de Foz amb 17 segons de marge sobre Ari Vatanen i David Richards, mentre que el Talbot Sunbeam Lotus d’Henri Toivonen i Fred Gallagher restava a 34 segons dels primers classificats. Per darrera de la parella de Talbot un grup molt compacte de 4 formacions aspirava a ocupar la darrera plaça de podi, en el que s’hi trobaven Attilio Bettega i Maurizio Perissinot a 1 segon dels de Talbot, Jean-Luc Thérier i Michel Vial amb un Porsche 911 SC a 3 segons, el tercer FIAT 131 Abarth oficial en mans dels italians Dario Cerrato i Luciano Guizzardi a 7 segons i el Toyota Celica 2000 GT de Björn Waldegård i Hans Thorszelius a 11 segons, cotxe que tanmateix hi estrenava un nou arbre de lleves. Markku Alén i Ilkka Kivimäki eren 25ens a 2 minuts i 36 segons dels líders.

Quan queia la nit, els pilots abandonaven el seu descans de Figueira da Foz per tal de reempendre la competició amb la segona part de la primera etapa, formada per 10 proves especials cronometrades. Attilio Bettega i Maurizio Perissinot s’imposaven en la primera d’elles i prenien instantàniament la darrera plaça de podi, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el seu cotxe completament reparat, comencen a recuperar posicions imposant-se consecutivament en la vuitena i novena prova especial.

Amb l’acostament cap al nord, les especials de terra encaixaven cada cop millor amb les característiques de l’Audi Quattro, i si bé per llavors la parella formada per la francesa Michèle Mouton i l’italiana Fabrizia Pons pràcticament no comptava en les travesses després dels problemes inicials de frens i els problemes de motor que començaven a fer acte de presència en la segona part de la primera etapa, si que Hannu Mikkola i Arne Hertz obrien forat al capdavant de la classificació amb 5 millors registres consecutius.

A les acaballes de la primera etapa però, la pluja començava a fer acte de presència i això suposava una aturada en la ratxa dels pilots d’Audi, amb el que les hostilitats amb els cronòmetres s’acabaven amb un escratx de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i un altre d’Ari Vatanen i David Richards. En total 53 equips participants aconseguien superar els 183,50 km competitius de la primera etapa i feien cap al parc tancat de Povoa de Varzim, on la seva arribada estava programada pel dijous 5 de març a 3 quarts de 8 del matí.

Hannu Mikkola i Arne Hertz hi figuraven en la primera posició de la taula provisional de temps amb un marge d’1 minut i 48 segons vers Ari Vatanen i David Richards, mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher eren tercers a 2 minuts i 13 segons dels pilots d’Audi i superant a la seva vegada per 24 segons a Attilio Bettega i Maurizio Perissinot. Markku Alén i Ilkka Kivimäki experimentaven una remuntada de posicions espectacular, i ja eren cinquens a 2 minuts i 45 segons dels líders, és a dir, a 8 segons dels seus companys de formació, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt, un cop havien superat el Porsche 911 SC de Jean-Luc Thérier i Michel Vial, molt poc adequat per les pistes de terra portugueses, eren sisens amb el segon Talbot Sunbeam Lotus a 1 minut exacte dels pilots finlandesos de FIAT.

El dijous 5 de març els pilots abandonaven Povoa de Varzim a les 4 de la tarda per afrontar la segona etapa del ral·li, la qual estava formada 6 proves especials cronometrades de 106 km de distància, corresponents a passar 2 vegades per un bucle de 3 trams als voltants de Ponte de Lima. El terreny estava fangós i Hannu Mikkola i Arne Hertz continuaven distanciant-se dels seus rivals amb 3 millors temps dels 6 possibles, sobretot quan aquests registres s’obtenien en les cronometrades més llargues del bucle.

Ari Vatanen i David Richards amb dos millors registres i Henri Toivonen i Fred Gallagher amb un, contenien una mica l’escapada del seus rivals, mentre que per la seva banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki superaven a Attilio Bettega i Maurizio Perissinot en la primera prova especial de l’etapa, Arcos, on precisament en la seva segona passada, la parella italiana s’hi veuria obligada a abandonar la competició amb el motor del seu FIAT 131 Abarth trencat.

Quan eren 2 quarts de 12 de la nit, els participants retornaven a Povoa de Varzim per descansar-hi prop de 9 hores. La provisional seguia estant comandada pels mateixos 3 equips, si bé les distàncies entre ells s’eixamplaven substancialment. Hannu Mikkola i Arne Hertz lideraven en aquell moment amb 3 minuts i 7 segons de marge vers Ari Vatanen i David Richards, mentre que en relació a Henri Toivonen i Fred Gallagher, el marge era de 4 minuts i 22 segons. Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven la quarta plaça per mèrits propis, però encara i aixó es trobaven a 6 minuts i 28 segons dels primers classificats; Guy Fréquelin i Jean Todt ara eren cinquens a 7 minuts i 6 segons dels pilots d’Audi i Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren sisens després de superar el Porsche 911 SC de Jean-Luc Thérier i Michel Vial així com el FIAT 131 Abarth de Dario Cerrato i Luciano Guizzardi, si bé la parella sueca de Toyota es trobava a 10 minuts i 57 segons dels líders.

La tercera etapa era la més important de totes, doncs la seva disputa suposava pràcticament la meitat de la distància programada de l’edició. 46 equips abandonaven el parc tancat de Povoa de Varzim el divendres a 3 quarts de 9 del matí per tal d’afrontar un dur retorn cap a Estoril mitjançant 15 proves cronometrades de 322,50 km de distància, de les que 12 eren de terra, 2 d’asfalt i la restant mixta.

Hannu Mikkola i Arne Hertz s’imposaven consecutivament en les dues primeres proves especials del dia, i precisament en el segon tram de la jornada, Cabreira, Henri Toivonen i Fred Gallagher patien una punxada i en cedir uns 5 minuts, deixaven el seu lloc al podi a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Hannu Mikkola i Arne Hertz encara serien a temps de marcar un altre escratx a Senhora de Graça, malgrat que el seu motor es començava a sobreescalfar degut a l’aixafament de la línia d’escapament, però arribats a la quarta, Marão, un pistó del motor del seu Audi Quattro es trencava i els nòrdics es veien obligats a abandonar. Ari Vatanen i David Richards passaven així a encapçalar la general per uns 5 minuts de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, una vintena de segons més si la referència es mesurava amb Henri Toivonen i Fred Gallagher, mentre que Björn Waldegård esdevenien els quarts classificats a la nova taula a 5 minuts de la parella de Talbot, un cop els suecs de Toyota havien superat a Guy Fréquelin i Jean Todt en les primeres especials del dia.

El lideratge d’Ari Vatanen i David Richards seria efímer però, en la següent prova especial, celebrada sobre asfalt, David Richards s’equivocava de pàgina en les seves notes i la parella de Sutton Cars afrontava a massa velocitat un revolt tancat; afortunadament els pilots sortien indemnes de la inevitable sortida de pista, però el seu Ford Escort RS1800 no es podia treure de les vinyes on havia anat a parar, amb el que el seu abandonament era obligat i Markku Alén i Ilkka Kivimäki esdevenien així en els nous líders de la classificació per l’estret marge d’una trentena de segons vers Henri Toivonen i Fred Gallagher.

Els pilots de Talbot, veient la possibilitat de comandar la taula de temps, van començar a pressionar als pilots de FIAT; en la sisena prova especial retallaven uns quants segons als líders, on el millor temps corresponia a Michèle Mouton i Fabrizia Pons un cop les pilots havien aconseguit que el seu motor treballés bé d’una vegada. En la setena cronometrada del bucle el millor temps era per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, però un nou escratx d’Henri Toivonen i Fred Gallagher en la vuitena, neutralitzava l’avanç dels líders.

Henri Toivonen i Fred Gallagher marcaven un nou escratx a Viseu, novena prova especial de l’etapa, per tal de classificar-se a només 2 segons del lideratge i amb els 42 km de la cronometrada d’Arganil per davant. Malauradament, quan la lluita estava en el seu punt àlgid, el trencament d’una boixa en el seu Talbot Sunbeam Lotus arruinava les opcions d’Henri Toivonen i Fred Gallagher, que s’hi deixaven 6 minuts vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els pilots més ràpids a l’especial. Les reparacions fetes posteriorment, suposaven afegir 4 minuts més als eu temps en forma de penalització per retard, però afortunadament pels seus interessos, Björn Waldegård i Hans Thorszelius acumulaven per llavors ja una penalització de 5 minuts després d’haver hagut de canviar la caixa de velocitats, amb el que la seva segona posició no corria perill.

Malgrat estar les dues primeres posicions ben definides, Henri Toivonen i Fred Gallagher s’imposaven en 3 de les 5 especials que restaven, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki ho feien en les altres 2, amb el que l’entrada al parc tancat d’Estoril es feia amb els finlandesos de FIAT al capdavant de la classificació per un marge de 10 minuts i 23 segons vers la parella finlandeso-britànica de Talbot. Björn Waldegård i Hans Thorszelius tancaven les places de podi a 15 minuts i 49 segons dels líders, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons s’enfilaven fins la quarta posició provisional a 23 minuts i 20 segons un cop les pilots havien aconseguit que el seu Audi Quattro funcionés com s’esperava.

La quarta i última etapa del ral·li no era més que una triple passada pel bucle de 3 trams de la Serra de Sintra, generant així el total de 9 proves especials cronometrades del programa amb una corda competitiva de 66 km. Michèle Mouton i Fabrizia Pons intentaven pressionar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius imposant-se en 5 de les 6 primeres proves especials, però veient que la distància era massa important i que els de Toyota no s’inquietaven, la provençal i la torinesa d’Audi optaven per acabar el recorregut sense més experiments.

Així doncs, quan eren 3 quarts d’11 de la nit del dissabte 7 de març de 1981, el 15è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs a Estoril amb la victòria de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos, malgrat iniciar el seu concurs a l’edició amb mal peu, finalment aconseguien guanyar per quarta vegada el ral·li portugués en completar els seus 680,5 km cronometrats en un temps de 8 hores 27 minuts i 26 segons. Henri Toivonen i Fred Gallagher invertien 9 minuts i 10 segons més que els guanyadors i pujaven al segon graó del podi, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius el tancaven a 16 minuts i 21 segons del temps dels primers classificats.

Desè podi de Toyota a Portugal gràcies a la robustesa del cotxe nipó.

La victòria que aconseguia a Portugal, servia al pilot finlandès Markku Alén per a situar-se al capdavant de la general del certamen per a pilots amb un sol punt de marge vers el segon classificat, que casualment era qui ocupava aquesta plaça al podi lus, el seu compatriota Henri Toivonen. Guy Fréquelin, malgrat acumular nombrosos problemes mecànics, va aconseguir acabar en sisena posició el ral·li, i sumava 6 punts que el deixaven en la tercera posició provisional.

Pilot	Punts
Markku Alén	24
Henri Toivonen	23
Guy Fréquelin	21

En el campionat de constructors, Talbot sumava dos segons llocs absoluts i dues victòries en Grup 2 en els dos esdeveniments celebrats fins al moment en el certamen, el que permetia al constructor franco-britànic situar-se com a líder provisional. Per la seva banda, FIAT, gràcies a la victòria aconseguida, experimentava una forta pujada empatant amb Opel en la segona plaça, mentre que Renault, que no sumava ni un sol punt a la cita, perdia la condició de líder aconseguida amb la seva victòria al Monte-Carlo i queia fins la tercera plaça.

Constructor	Punts
Talbot	34
FIAT Opel	26 26
Renault	18

Kankkunen-Piironen s’adjudicaven el seu primer ral·li mixte.

El Ral·li de Portugal 1992 posava punt i final a la seva 26ena edició el dissabte 7 de març a Estoril un cop s’havien completat les 40 especials cronometrades de superficie mixta asfalt-terra que el composaven amb una corda de 577,30 km. La cita lusa era la tercera en el calendari mundial, que amb puntuabilitat per als campionats de pilots, marques i producció elevava fins a 114 la llista d’equips inscrits. D’aquests, 100 prenien la sortida el dimarts 3 de març a Cruz Quebrada mentre que 31 aconseguien finalitzar-la.

Biasion-Siviero aconseguien el seu millor resultat amb el Sierra RS Cosworth 4×4 a Portugal.

Dimarts a primera hora de la tarda, en l’hipòdrom de Jamor, una curta superespecial espectacle donava el tret de sortida a la prova, especial que no era del gust de molts dels pilots que veien com fins l’endemà no havien de tornar a competir i en la que tenien més a perdre que a guanyar. En bona part s’explica l’actitud de molts pilots que es varen dedicar a cobrir l’expedient, mentre que els veterans Markku Alén i Ilkka Kivimäki es donaven el plaer de marcar el millor registre i liderar la prova en un primer instant.

El ral·li realment arrancava el dimecres a trenc d’alba amb la disputa de la primera etapa, composada de 13 especials cronometrades integrament sobre asfalt que conduiria la caravana del ral·li fins al nord del país. Ocasionant que l’asfalt anés des de l’abrasivitat d’un paper de vidre fins a la suavitat d’una taula de billar, el que afegia encara més dificultat a la que té per si una cita mixta i en la que a més a més s’hi donaven cita pràcticament tots els equips del mundial a diferencia del Sanremo o Catalunya on certs equips podien no anar.

En les primeres especials d’asfalt el Ford Sierra RS Cosworth de François Delecour i Daniel Grataloup es varen mostrar intractables, marcant fins a 5 escratxs en les 6 primeres cronometrades. Només el Lancia Delta HF Integrale de Didier Auriol i Bernard Occelli eren capaços de trencar la ratxa dels seus compatriotes a la tercera especial cronometrada del ral·li, segona del dia, peró per desgràcia dels pilots de Martini, el motor del seu Lancia es va trencar just en acabar l’especial.

Els companys dels francesos a Lancia, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, es varen mostrar com els únics capaços de seguir relativament aprop el ritme dels líders en les primeres especials cronometrades, fins que els companys d’equip dels primers classificats, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero van poder canviar la culata del seu motor i marcar temps més parells als dels seus companys, demostrant un cop més les bondats del Sierra RS Cosworth 4×4 sobre asfalt. Tot i aixó, les dues parelles excampiones del món es varen veure sorpreses per la joventut d’Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, capaços de conduir el seu Lancia Delta HF Integrale fins la segona posició provisional a 51 segons de François Delecour i Daniel Grataloup al terme de la primera jornada ja de nit amb escratxs inclusiu. Miki Biasion i Tiziano Siviero es situaven a 1 segon dels seus compatriotes, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen completaven el primer dia a 1 minut i 14 segons dels líders.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda es lamentaven d’una enorme dificultat per conduir el seu Toyota Celica 4WD sobre les especials d’asfalt, perdent inclús 15 segons en l’especial de Gois per un problema de transmissió, el que deixava a la parella espanyola a 2 minuts i 12 segons dels líders provisionals. La parella catalana composada per Mia Bardolet i Josep Autet tenia un inici de ral·li dificil, al major pes del seu cotxe se li afegia que el seu Sierra RS Cosworth no podia muntar llandes de 17 polsades i per tant els seus frens eren més petits, obligant-lo a reduir el seu ritme sobre asfalt vers els cotxes homòlegs de fàbrica. A més a més una averia en el turbo mermava encara més les prestacions dels catalans que completaven el primer dia en desena posició.

A part de la baixa del Lancia Delta HF Integrale de Didier Auriol i Bernard Occelli, també es va enregistrar la del Nissan Sunny GTi-R dels finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, després que una roda reventada enviés a la parella nórdica a fora de la traçada en la quarta especial cronometrada.

La segona etapa, la més curta de totes, donava pas a les especials de terra amb l’excepció de dues cronometrades de la tercera jornada en la que la superficie era l’asfalt. Amb només 7 especials cronometrades per davant de 71 km de distància, la sorpresa saltava en la primera d’elles, l’especial espectacle de Lousada, quan el diferencial frontal del Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de François Delecour i Daniel Grataloup exclatava i la metralla d’aquest perforava el càrter del motor, deixant el cotxe número 3 sec d’oli i obligant a abandonar la prova als fins llavors líders.

Andrea Aghini i Sauro Farnocchia heredaven llavors el liderat, fins que els seus companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Piironen van ser capaços de recuperar el temps perdut en l’etapa d’asfalt i situar-se al capdavant de la general un cop finalitzada la tercera especial del dia, moment en que els finlandesos van encadenar els 4 últims escratxs de la jornada per tal d’elevar les distàncies fins als 44 segons vers els seus companys d’equip i en 51 sobre els compatriotes d’aquests a Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Carlos Sainz i Luis Moya, amb un millor comportament del seu Toyota Celica 4WD sobre les especials de grava, van aconseguir escurçar distàncies amb el cap de cursa fins a situar-les en 1 minut i 18 segons, el que permetia a la parella espanyola somiar amb la segona plaça de fer un molt bon paper en les dues jornades que quedaven per davant, pràcticament les més dures del ral·li.

Així doncs amb l’objectiu d’entrar en places de podi els pilots de Toyota marcaven els dos primers escratxs del divendres i en la tercera especial retallaven encara més les distàncies vers Miki Biasion i Tiziano Siviero fins deixar-les en només 1 segon. Les parelles de Ford i Toyota empataven el crono en les dues següents cronometrades i no va ser fins després d’Aboboreira, sisena especial de la jornada, que Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien arrebatre la plaça dels italians de Ford. Aquests peró tornaven el cop en la setena i vuitena especial cronometrada recuperant la plaça que els hi havien près Carlos Sainz i Luis Moya, per ja en la última especial del dia aprofitar-se d’una errada en la munta de pneumàtics per part dels espanyols i endosar 18 segons més, el que deixava les distàncies a la neutralització de la tercera jornada en 19 segons entre els dos equips.

Entre tant Andrea Aghini i Sauro Farnocchia eren vícitimes de la seva manca d’experiència en el mundial i es veien superats pels dos equips excampions del món, passant d’ocupar la segona plaça a 44 segons de Juha Kankkunen i Juha Piironen, que pràcticament es dedicaven a controlar la taula de temps, a ocupar la quarta posició a 2 minuts i 24 segons dels seus companys d’equip. Els líders coneixien la fortuna a Carvalho del Rei, cinquena cronometrada del divendres, quan després d’impactar contra una pedra trencaven la suspensió posterior del seu Lancia Delta HF Integrale sense gairebé perdre temps, el que permetia als finlandesos arribar a la neutralització de Viseu amb 1 minut i 18 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero i 1 minut i 37 segons en relació a Carlos Sainz i Luis Moya distància suficient com per afrontar els últims quilòmetres amb certa tranquilitat.

Les esperances que els pilots de Toyota dipositaven en la darrera jornada que portava la caravana del ral·li des del nord fins al centre del país s’esbaïen quan els esmortidors del seu Celica Turbo 4WD es quedaven trabats i el seu cotxe es convertia en una màquina molt dificil de conduir. Per a més desgràcia dels espanyols en el tram d’Argamil la boira va caure un cop havien completat l’especial els dos primers classificats, és a dir Juha Kankkunen i Juha Piironen i Miki Biasion i Tiziano Siviero, deixant-s’hi mig minut més vers els italians i pràcticament tota esperança d’assaltar la segona posició.

Quan mancaven tres cronometrades per completar el recorregut, l’infortuni s’encarnissava amb Carlos Sainz i Luis Moya, que veien com se’ls hi trencava el turbo i la gran fumerada blanca que es generava, obligava al pilot madrileny aturar el seu cotxe uns instants, si bé els espanyols no perdien posicions després ja que Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, com Armin Schwarz i Arne Hertz havien hagut d’abandonar la prova per sortida de pista, peró la parella de Toyota passava a estar en el punt de mira de Timo Salonen i Voitto Silander.

Més tard un palier del seu Toyota es trencaria, rebent en primera instància l’ajuda de les assistències de l’equip Mitsubishi abans no arribessin les pròpies permetent que temporalment els dels tres diamants vermells ocupessin una posició de podi abans que en la penúltima cronometrada els finlandesos de Mitsubishi rebien la seva dosi de desgràcia quan en impactar contra una pedra perdien una roda, el temps que es deixaven en l’incident permetia a Carlos Sainz i Luis Moya acabar assegurant la tercera plaça al podi.

Juha Kankkunen i Juha Piironen així com Miki Biasion i Tiziano Siviero van poder cobrir la quarta i última etapa lliures de qualsevol incidència, el que permetia a la parella campiona del món guanyar el seu primer ral·li mixte en aturar el cronòmetre al final del traçat en 6 hores 24 minuts i 37 segons, 1 minut i 33 segons per davant dels qui la temporada anterior havien estat els seus companys d’equip, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero. Com ja haviem dit anteriorment, el podi el tancaven els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya a 4 minuts i 59 segons dels guanyadors de la prova. Els catalans Mia Bardolet i Josep Autet, que pràcticament no van conèixer una etapa tranquila i sense incidents acabaven la ronda lusa a 29 minuts i 18 segons en setena posició final.

Errades i mecànica van condemnar a Sainz-Moya a la tercera posició del podi i gràcies.

En l’apartat reservat a vehicles de producció, la victòria va ser per als argentins Carlos Menem i Victor Zucchini, els quals amb el seu Lancia Delta HF Integrale aconseguia superar en 13 minuts i 38 segons als belgues de Nissan Grégoire de Mevius i Willy Lux. La parella espanyola Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez completaven el recorregut en tercera posició a gairebé 24 minuts dels guanyadors. La victòria del pilot argentí, fill del per llavors president Carlos Menem, generava un triple empat al capdavant de la taula a 13 punts, si bé el pilot sudamericà si tenia intencions de competir en un programa més o menys complet.

Menem-Zucchini guanyaven la cita ibérica amb molt marge.

La victòria que aconseguia Juha Kankkunen a la prova, permetia al pilot campió del món sumar el seu segon podi de la temporada i passar a encapçalar la provisional del campionat amb 5 punts de marge vers Carlos Sainz, que si bé sumava també el seu segon podi de la temporada, cap era victòria. Didier Auriol, guanyador del Monte-Carlo inaugural, tancava el podi empatat a punts amb Markku Alén que al seu ral·li fetitxe sumava el seu segon quart lloc consecutiu.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	32
Carlos Sainz	27
Didier Auriol Markku Alén	20 20

En la taula de constructors, tenint en compte que el Ral·li de Suècia no era puntuable pel campionat, Lancia sumava en la segona prova la seva segona victòria gràcies a l’equip Martini-Racing, permetent als italians començar-se a distanciar dels seus més immediats perseguidors, Toyota. Ford restava en tercera posició a només 2 punts dels nipons.

Constructor	Punts
Lancia	40
Toyota	31
Ford	29

Amb una segona jornada rodona, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’adjudicaven la victòria.

Segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 24è Ral·li de Mèxic finalitzava el diumenge 7 de març de 2010 a León, Guanajuato. La cita centre-americana, que feia de l’altitud en la que es disputaven les especials la seva senya, era puntuable pels campionats de pilots, constructors, S-2000 o SWRC i producció, malgrat aixó, només s’aconseguien 35 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 30 es van personar a la rampa de sortida ubicada enmig d’un Patrimoni Mundial de la Humanitat com era la ciutat de Guanuajuato. El recorregut del ral·li, format per 22 proves especials de 354,60 km cronometrats, era superat per 25 participants.

La lluita frenética per la segona plaça la guanyaven Petter Solberg i Phil Mills.

La primera etapa del ral·li, celebrada en divendres, estava formada per 9 especials cronometrades, que es repartien en 3 trams que es celebraven a doble passada més 3 superespecials espectacle, una per tancar el bucle matinal i dues per tancar la jornada. Ja en la primera prova especial cronometrada tan Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, guanyadors del Ral·li de Suècia i per tant líders del mundial, com Petter Solberg i Phil Mills que sortien a tram en vuitena posició, evidenciaven que l’ordre de sortida als trams era clau, i mentre els finlandesos de Ford s’enfonsaven a raó d’un segon per quilòmetre perdut, la parella noruego-britànica encadenava tres escratxs consecutius que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia amb el millor temps en la superespecial espectacle s’encarregaven de posar-hi fi a la ratxa.

Entremig dels dos extrems del bucle s’hi situaven la parella provençal del Citroën Junior Team, els dos Citroën oficials, amb els campions mundial Sébastien Loeb i Daniel Elena per davant de Dani Sordo i Marc Martí, i en cinquena posició els companys a Ford dels grans perjudicats, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

En tornar a passar per les especial, semblava que el guió es tornava a repetir en quan Petter Solberg i Phil Mills aconseguien els millors registres en la cinquena i sisena especial cronometrada, primera i segona del bucle, mentre que els Ford seguien perdent segons. Peró en la sisena especial, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tornaven a trencar la ratxa de la parella privada de Citroën i aconseguien els tres últims escratxs de la jornada, que si bé no els hi servia per prendre la primera posició, si que els hi servia per acostar-s’hi entrant al parc tancat a 15 segons dels líders, alhora que incrementaven en uns pocs segons més a la seva distància amb Sébastien Loeb i Daniel Elena que conservaven la tercera posició a 27,4 segons dels líders. Dani Sordo i Marc Martí, afluixaven una mica i finalitzaven l’etapa a 40,8 segons mentre que Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila estaven ja a més d’1 minut de la primera posició.

Entre les baixes era de destacar la soferta per Kimi Räikkönen i Kaj Lindström. L’ex-campió mundial de Fórmula 1 s’endarreria en els primers compassos de la prova quan la seva bomba de gasolina s’averiava a conseqüència d’haver colisionat amb una roca en la segona especial cronometrada, mentre que en la setena, últim tram del dia, patien una forta volcada i es veien obligats a deixar la competició.

Al llarg de les nou proves especials cronometrades de la jornada sabatina, amb un model calcat al de la primera etapa peró amb una distància competitiva lleugerament superior, 158,82 km, els Citroën oficials evidenciaven que s’havien estat reservant al llarg del divendres per tal d’obtenir una bona posició de sortida, en quan Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien els 4 escratxs dels 4 trams del matí. El primer servia als campions mundials per a superar a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en la segona plaça, mentre que el segon els donava accés a la posició de líders, posició que amb el tercer i quart escratx consecutiu del bucle, la parella franco-monegasca s’encarregava de comfirmar.

D’altra banda els seus companys d’equip, el càntabre Dani Sordo i el barceloní Marc Martí es trobaven copiant els temps parcials dels seus companys en la primera cronometrada, peró en un revolt de dretes la parella espanyola es menjava una pedra del voral i es quedava sense direcció en perdre un cargol del trapeci de suspensió, obligant-los a optar pel sistema de superally de cara a l’etapa final dominical.

Els Ford evidenciaven una millora dels seus cronos, peró tot i així només es veien capaços de superar a 1 o 2 dels altres Citroën que seguien en competició, doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena no donaven treva. Ja en les segones passades per les especials, els líders seguien mantenint un ritme impossible pels altres participants, i amb 4 escratxs consecutius de 5 possibles, els campions mundials elevaven les distàncies vers els altres Citroën C4 WRC que seguien en competició, passant dels aproximadament 20 segons que mantenien al terme del bucle matinal, fins a gairebé 1 minut al terme de la jornada.

Petter Solberg i Phil Mills feien entrada al parc tancat en segona posició a 55,5 segons dels líders, mentre que els murris de l’equip júnior de la casa dels dos galons, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que aixecaven una mica el peu de l’accelerador per tal d’haver d’escombrar menys el diumenge, completaven l’etapa en tercera posició a 58,2 segons dels primers classificats. Per darrera dels provençals, a 45 segons i pràcticament 1 minut, s’hi trobaven els Ford Focus RS WRC’09 oficials de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que seguien experimentant una millora en els seus temps si bé aquesta millora era tardana i insuficient.

Comparada amb les dues etapes anteriors, la dominical es podria considerar com un tràmit, doncs només estava composada per 58,54 km cronometrats al llarg de tres trams i una cinquena passada per la superespecial espectacle que solia tancar les jornades. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en la primera prova cronometrada de la tercera etapa i assolien la segona plaça a la general provisional, mentre que la cancelació de segona especial aplaçava l’intens duel que s’estava vivint pel segon graó del podi. Petter Solberg i Phil Mills s’imposaven en la tercera cronometrada dominical i retallaven en 8 dècimes les distàncies vers Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, amb el que els dos pretendents a la segona posició es trobaven separats en 6 dècimes de segon de cara a la última passada per l’especial espectacle.

D’altra banda Ford tornava a tirar d’ordres d’equip i estrategies, i Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es veien obligats a perdre temps per tal de que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen guanyessin una plaça, la seva, a la general provisional.

La superespecial espectacle final doncs resoldria l’inquilí del segon graó del podi, i Petter Solberg i Phil Mills amb el millor registre que hi aconseguien, el seté al llarg del ral·li, se’l feien seu en quan superaven per 1,7 segons a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia. Així s’arribava al terme del ral·li, en el que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la seva primera victòria de la temporada en completar el recorregut celebrat en 3 hores 42 minuts i 41,7 segons, 24,2 segons menys que els pilots provats Petter Solberg i Phil Mills. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que invertien 25,3 segons més que els guanyadors de la prova, finalment tancaven el podi.

Ogier-Ingrassia van demostrar maneres, peró finalment es van haver de conformar amb el tercer graó per ben poc.

Malgrat les distàncies, el novedós campionat SWRC, reservat a vehicles S-2000, animava fins a sis equips a fer-hi acte de presència. Els polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak esdevenien els primers líders de la prova en quan guanyaven 4 de les 5 primeres especials cronometrades, peró en la sisena els líders es veien obligats a optar pel superally en quan trencaven la corretja de distribució en un canvi de rasant, deixant com a líders als catalans Xevi Pons i Alex Haro que tancaven la jornada guanyant els dos trams que hi restaven.

Dissabte, un problema d’embragatge que apareixia en les primeres cronometrades en el Ford Fiesta S2000 dels catalans feia que aquests cedissin la seva primera plaça als txecs Martin Prokop i Jan Tománek, que completaven el bucle matinal com a líders. Amb el pas per les assistències es va poder reparar el problema i la parella catalana escurçava distàncies amb dos escratxs per situar-se a 4,7 segons dels líders a l’espera de la darrera jornada, on Xevi Pons i Alex Haro sortien a l’atac per superar clarament a Martin Prokop i Jan Tománek i emportar-se la primera victòria en el campionat. En clau de campionat, el txec era dels pocs pilots que podien comptabilitzar dues participacions en el certàmen, i ho feien amb dos podis, el que els permetia superar per 8 punts al suec Per-Gunnar Andersson, guanyador a Suècia, i al català Xevi Pons.

Una averia d’embragatge va posar en dubte la contundent victòria de Pons-Haro.

En el campionat de producció, els portuguesos Armindo Araújo i Miguel Ramalho amb Mitsubishi Lancer Evo IX van protagonitzar una intensa lluita amb el japonès Toshi Arai i el britànic Daniel Barritt a bord d’un Subaru Impreza STi N15 per la primera posició, favorable als dels tres diamants vermells al terme de la primera etapa per tan sols 5,6 segons de diferencia, després que els lusitans haguessin perdut la primera posició en la segona cronometrada i l’haguessin recuperat al llarg de l’etapa.

Dissabte, el frec a frec entre portuguesos i nipo-britànic es mantenia, més quan tots dos equips empataven a temps en la general al terme de la primera especial cronometrada, fins a la tercera prova especial programada, on els de Subaru patien una volcada en pilotar amb una roda punxada i perdien de cop prop de 4 minuts. Si bé Toshi Arai i Daniel Barritt no van perdre plaça, aquesta incidència va aplanar molt el camí d’Armindo Araújo i Miguel Ramalho que es van limitar a controlar el ral·li per tal d’aconseguir la victória, la primera de la temporada, que combinada amb el tercer lloc de Suècia, permetia als campions mundials en vigència passar a liderar la provisional del campionat.

A l’equador de la prova la cursa per la victòria va ser molt planera per Araújo-Ramalho.

Sébastien Loeb comptava les dues participacions que duia en el mundial per podis, el que permetia al pilot alsacià rellevar al finlandès Mikko Hirvonen de la primera plaça, que amb el quart lloc aconseguit a Mèxic, queia fins la segona posició. Per darrera Sébastien Ogier i Jari-Matti Latvala empataven a punts en haver aconseguit els mateixos resultats en les dues proves inicials, un tercer i un cinquè lloc.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	43
Mikko Hirvonen	37
Sébastien Ogier Jari-Matti Latvala	25 25

En la taula de constructors, tot i el ral·li fluix que feien els homes de Ford, la marca de l’oval seguia capitanejant la taula gràcies a que Dani Sordo i Marc Martí poc podien contribuir a la victòria dels seus companys Sébastien Loeb i Daniel Elena, pel que la marca dels dos galons es quedava a 6 de Ford. Per darrera, l’equip Junior de Citroën defeia la igualada amb Stobart tot i que només un dels seus cotxes arribava al final del ral·li.

Constructor	Punts
Ford	67
Citroën	61
Citroën Junior	32

El ral·li de Portugal eren en si dues proves en una i Hannu Mikkola i Arne Hertz van ser qui millor van adaptar-se a aquesta situació.

Iniciat el dimecres 2 de març amb 43 proves especials programades d’una distància total de 674,50 km cronometrats en el seu programa, el dissabte 5 de març de 1983 finalitzava a Estoril el 17è Ral·li de Portugal, tercera cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis, el qual era puntuable per als campionats de constructors i de pilots. A la cerimònia de sortida, celebrada a la mateixa ciutat de la Serra de Sintra, s’hi donaren cita 86 equips dels 103 que s’havien inscrit, i d’aquests 31 van aconseguir completar la dura prova portuguesa.

Un contra-temps de darrera hora al Lancia de Röhrl-Geistdörfer, va permetre a les vencedores de la temporada anterior completar un doblet d’Audi.

D’Estoril els participants en sortien el dimecres 2 de març a les 9 del matí, per tal i com marcava la tradició, cel·lebrar les 3 passades pel bucle de Sintra. Aquesta primera secció d’asfalt suposava un total de 66 km cronometrats i en els que els membres de l’equip Lancia havien d’aprofitar les característiques del seu lleuger 037 de propulsió, en vistes del temps que els hi prendrien els pesats Audi Quattro A1 de tracció integral sobre la grava.

I així va ser, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera especial del programa per esdevenir els primers líders de l’edició, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposaven en la prova següent per tal de rellevar als seus companys de formació. Alemanys i finlandesos van mantenir un duel particular al llarg del bucle de la Serra de Sintra, amb 6 millors temps pels centre-europeus i 3 pels nòrdics, un d’ells ex-aequo amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb el que Walter Röhrl i Chrisitan Geistdörfer entraven al parc tancat d’Estoril a 2 quarts de 5 de la tarda separats en 17 segons de Markku Alén i Ilkka Kilvimäki.

Adartico Vudafieri i Maurizio Perissinot, amb un tercer Lancia 037, completava el triplet dels cotxes torinesos, si bé els transalpins es trobaven a 1 minut i 6 segons dels seus companys de formació líders i amb només 3 segons d’avantatge sobre l’Audi Quattro A1 de Hannu Mikkola i Arne Hertz. Stig Blomqvist i Björn Cederberg eren cinquens a 1 minuts i 21 segons dels alemanys, superant en només 4 segons el registre dels francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, qui pilotaven un Renault 5 Turbo. Michèle Mouton i Fabrizia Pons, guanyadores de l’última edició de la cita ibèrica, veien com problemes amb la bomba de benzina en els inicis de la jornada, així com una punxada a les acaballes, les baixava fins la setena plaça a 2 minuts i 15 segons dels primers classificats.

Després de 5 hores i mitja de descans, els pilots sortien d’Estoril per enfilar el camí cap al nord amb caràcter de nocturnitat, sobre el programa la segona etapa estava formada per 5 proves especials cronometrades de 52 km de distància sobre asfalt, però la direcció del ral·li es va veure en l’obligació de cancelar les 3 últimes proves especials del bucle a causa d’uns manifestants que protestaven per la seva situació laboral i que bloquejaven l’accès a Figueira da Foz en encadenar-se al pont que hi donava accès. Així doncs, l’etapa es veia reduida a només 2 proves especials de 20,50 km de distància, arribant a Povoa de Varzim el dijous a 3 quarts de 8 del matí.

Celebrades sobre un asfalt molt trencat, els Lancia seguien progressant però ja no tan ràpid com als trams de la Serra de Sintra, el que unit amb la brevetat de la jornada, els seus càlculs d’aconseguir un marge de 2 minuts abans d’arribar a la grava se n’anaven en orris; Walter Röhrl i Christian Geistdörfer compartien l’honor de ser els homes més ràpids amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki al terme de la primera prova especial de la jornada nocturna, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial inscrivien el seu nom en la relació de guanyadors parcials en imposar-se en la segona i última prova especial.

Amb la tercera etapa arribaven les especials de terra al ral·li, programada integrament en dijous, la sortida del parc tancat de Povoa de Varzim es celebrava a les 2 en punt del migdia, mentre que el seu retorn estava previst per quan caigués mitjanit, així doncs entre les 10 proves especials de 161 km de distància, n’hi havia de caràcter diurn i nocturn. Aquestes 10 proves especials no eren més que 2 passades per un bucle de 5 trams i en els que Michèle Mouton i Fabrizia Pons iniciaven el dur camí de recuperar posicions imposant-se en els dos primers, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz ho feien en el següent, el domini d’Audi estava servit.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg s’imposaven en la quarta, cinquena i sisena prova especial del dia, el que permetia a la parella sueca d’Audi encapçalar la taula classificatòria provisional al terme de la cinquena, última de la primera passada pel bucle, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz es situaven just per darrera seu en la segona posició; i es que en aquesta edició s’estaven superant en algunes especials els récords marcats en anteriors edicions en 2 i 3 segons per quilòmetre, esgarrant així els càlculs portats a terme pels membres de Lancia.

De fet, només Markku Alén i Ilkka Kivimäki, guanyadors en 4 ocasions de la cita portuguesa per aquells moments, aconseguien trencar el monopoli d’Audi imposant-se en la vuitena i novena prova especial, alhora que momentàniament el liderat canviava de mans en dues ocasions entre Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Stig Blomqvist i Björn Cederberg, a causa d’una punxada soferta per aquests últims en la novena prova especial, finalment la parella sueca d’Audi feia entrada al parc tancat de Povoa de Varzim com a líders per 3 segons de marge, gràcies a imposar-se en la desena i última prova especial de la jornada.

D’altra banda en aquesta tercera etapa es produiria la primera baixa d’entitat, Jean-Luc Thérier i Michel Vial, que pilotaven un Renault 5 Turbo amb la via eixamplada en el seu tren anterior, es veien obligats a abandonar en perdre una roda de precisament aquest eix quan ja havien estat superats per Michèle Mouton i Fabrizia Pons.

Quan passaven dos quarts de 10 del matí del divendres arrancava la quarta etapa del ral·li des de Povoa de Varzim. Aquesta era la més llarga de totes les etapes programades i gràcies a les seves 10 proves especials cronometrades de 214 km de distància sobre terra, els 48 equips participants que restaven en actiu farien camí cap a Viseu, ciutat en la que es preveia la seva arribada el mateix divendres a 3 quarts de 9 del vespre.

Hannu Mikkola i Arne Hertz continuaven lliutant pel lideratge i en imposar-se en les dues primeres proves especials del dia, els pilots nòrdics recuperaven la primera posició en detriment dels seus companys. El duel acabaria però a Senhora da Graça, tercera prova cronometrada del dia, quan Stig Blomqvist i Björn Cederberg veien com es bloquejava el diferencial del seu Audi Quattro A1 i les rodes posteriors del seu cotxe quedaven completament boquejades. Malauradament per la parella sueca a les furgonetes d’assistència no hi havia el recanvi necessari i veien com l’únic que podien fer, era deixar la seva unitat amb tracció al davant; per llavors el retard que acumulaven era de gairebé 40 minuts i en el següent control horari se’ls hi va retenir el carnet de ruta suposant l’exclusió de l’Audi número 6.

La preocupació d’uns esdevenia alegria d’uns altres, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien el millor temps en aquesta tercera prova especial, gràcies al qual en conjunció amb les punxades sofertes pels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, així com a Michèle Mouton i Fabrizia Pons, els alemanys aconseguien passar de la cinquena fins a la segona posició provisional d’una tacada.

Una prova especial cronometrada més tard, Marão, una fuita en l’eix posterior del Nissan 240 RS que pilotaven els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, deixava aquests fora de combat, el que beneficiava enormement a la parella catalana de Talbot formada per Antonio Zanini i Victor Sabater, que es situaven en la sisena posició i com els primers no Audi ni Lancia. Sense més incidents rellevants, els 35 equips que restaven en actiu feien entrada a Viseu al cap vespre, on Hannu Mikkola i Arne Hertz hi segellaven un marge de gairebé 2 minuts vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que les seves companyes d’equip, Michèle Mouton i Fabrizia Pons, es situaven a 1 minut i 21 segons dels campions del món en vigència.

A les 4 de la matinada els pilots deixaven el parc tancat de Viseu per tal d’afrontar els últims 181,50 km cronometrats, programats al llarg de 9 proves especials, i que els conduirien de nou a Estoril, concretament al seu Casino. Arganil amb els seus 56,5 km de distància donava el tret de sortida a la jornada sabatina, on, malgrat els dubtes per part de Lancia sobre de la durabilitat de les seves gomes en aquesta distància tan llarga, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer hi aconseguien el millor temps.

A partir de llavors el terreny, molt més favorable als Audi que no pas al Lancia van mostrar el domini d’aquests, concretament per part de Michèle Mouton i Fabrizia Pons que encadenaven tres escratxs consecutius, sent especialment important l’escratx que les pilots d’Audi marcaven en la segona passada per Arganil, on Hannu Mikkola i Arne Hertz punxaven una roda, i malgrat canviar-la en un obrir i tancar d’ulls, els nòrdics veien com Walter Röhrl i Christian Geistdörfer els superaven. A manca de 10 km per completar el tram, els alemanys de Lancia també punxaven i enlloc de canviar la roda, aquests optaven per continuar sense pressió d’aire, facilitant que els pilots d’Audi els atrapessin a la línia de meta sense arribar a avançar-los. Tot plegat permetia que Michèle Mouton i Fabrizia Pons ascendissin fins a la segona posició provisional empatades a temps amb Walter Röhrl i Chrisitian Geistdörfer i que el trio capdaventer es trobés separat per només 49 segons a manca de 5 proves especials per completar el recorregut.

Hannu Mikkola i Arne Hertz reaccionaven, i en imposar-se en les quatre cronometrades següents, els liders esbaïen qualsevol mena de dubte que pogués planar sobre qui serien els guanyadors de l’edició. Michèle Mouton i Fabrizia Pons feien un joc semblant al dels seus companys de formació i es distanciaven netament de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que veien com s’havien de resignar a acceptar la tercera posició.

Arribats a Estoril quan mancaven 5 minuts per a 3 quarts de 12 de la nit del dissabte, el ral·li es donava oficialment per conclòs, moment en el que Hannu Mikkola i Arne Hertz podien brindar com a guanyadors del 16è Ral·li de Portugal. Els nòrdics invertien un total de 7 hores 17 minuts i 24 segons en recórrer els 643 km competitius que s’acabaven cel·lebrant, aconseguint un marge final de 55 segons vers les seves companyes de formació, Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven el podi portuguès a 1 minut i 50 segons dels guanyadors, o el que és el mateix, a també 55 segons del seu equip predecessor.

Tot i esforçar-se, Röhrl-Geistdörfer res varen poder fer per acabar davant d’algún dels Audi oficials.

En la categoria reservada als turismes, el Grup A, els belgues Marc Duez i Leon Lejeune aconseguien la victòria en la classe per un marge d’11 minuts i 6 segons sobre el Volkswagen Golf GTi dels locals José Gomes da Costa i Adriano Ferreira Pinto. Uns altres locals, Ramiro Fernandes i António Cruz Monteiro, tancaven el podi de la categoria amb un FIAT Ritmo Abarth 125TC.

Duez-Lejeune s’imposaven en el Grup A.

En el campionat de pilots, la victòria que aconseguia Hannu Mikkola a Portugal, segona consecutiva de la temporada després de la sumada a Suècia, servia al finlandès per començar a distanciar-se del seus rivals, establint un gap de 18 punts vers el campió del món en vigència, l’alemany Walter Röhrl, que a Portugal sumava dotze punts als 20 aconseguits al Monte-Carlo gràcies a la tercera plaça, i de 23 amb el seu company d’equip Stig Blomqvist, que no sumava cap punt donada la desqualificació.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	50
Walter Röhrl	32
Stig Blomqvist	27

En el campionat de marques empat técnic entre Audi i Lancia que acumulaven els mateixos punts arrel d’obtenir les mateixes posicions, un primer i un tercer lloc en els dos ral·lis puntuables disputats, Monte-Carlo i Portugal. Per darrere dels dos principals tenors romania Opel, que si bé es trobava oficialment absent a la cita per preparar el futur Ral·li Safari, sumava 9 punts gràcies a la victòria en Grup A de Marc Duez i Leon Lejeune. Talbot sumava els seus primers 8 punts gràcies al sisè lloc dels catalans Antonio Zanini i Victor Sabater i la marca franco-britànica aconseguia superar així a Renault en la classificació.

Constructor	Punts
Lancia Audi	32 32
Opel	19
Talbot	8

Miki Biasion, acompanyat de Carlo Cassina per la ocasió, feia debutar el Lancia Delta Integrale amb victòria.

El dissabte 5 de març de 1988 Estoril era escenari de la cerimònia de clausura del 21è Ral·li de Portugal, tercera cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La cita ibérica, programada a 37 proves especials cronometrades de 588,90 km de distància, era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques i producció, el que copçava l’atenció de fins a 99 equips per a formalitzar la seva inscripció. Tots ells es donaven cita a la rampa de sortida ubicada a Estoril el dimarts 1 de març, per fer front al recorregut programat que només 35 participants aconseguirien completar.

Fiorio-Pirollo repetien la segona plaça del Monte-Carlo i passaven a liderar el campionat de pilots.

Com ja havia passat en l’edició anterior, una especial celebrada en les instal·lacions del Circuit d’Estoril reemplaçava el mític bucle de Sintra, escenari de tan desagradable accident en l’edició de 1986, alhora que donava el tret de sortida al ral·li. Si bé en aquesta ocasió l’especial resseguia en menys metres el traçat del circuit, el que va perjudicar als Ford Sierra RS Cosworth de propulsió i beneficiava als cotxes de quatre rodes motrius com els Lancia Delta Integrale que feien el seu debut en el mundial de ral·lis.

Els italians Miki Biasion i Carlo Cassina, copilot que reemplaçava la inseparable parella lesionada del pilot vicentí mentre entrenaven cara al Safari Rally, el també italià Tiziano Siviero, així com els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam demostraven el pas endavant que Lancia havia fet amb el nou Delta Integrale en imposar-se ex-aequo en l’especial celebrada al Circuit d’Estoril, mentre que per darrera seu es classificaven els pilots del Jolly Club, encara dotats de l’antic Delta HF 4WD, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo a 9 segons del seu crono, mentre que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya esdevenien els primers no-Lancia en classificar-se en quarta posició a 14 segons del millor temps a bord d’un Ford Sierra RS Cosworth preparat per Mike Taylor.

En aquesta primera especial, el ral·li es cobrava la seva primera víctima. Els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, guanyadors de la cita en fins a cinc ocasions, veien com la transmissió del seu Lancia Delta Integrale es trencava i no podien completar l’especial. Afortunadament per a la parella de la marca turinesa, el caràcter de superespecial els permetia continuar en la competició sempre i quan els mecànics poguessin reparar el cotxe dins un temps establert per la organització i amb 12 minuts de penalització.

La primera etapa del ral·li es completava a partir de l’endemà dimecres amb 9 proves especials més, 8 d’elles sobre asfalt i 1 mixta, que elevaven la distància cronometrada fins als 159,10 km totals i que permetien conduir als participants fins al nord del país, a Povoa de Varzim on tenien prevista l’entrada al parc tancat quan queia la mitjanit del dijous 3 de març.

Malgrat la major presència de cronometrades d’asfalt, punt fort dels potents Ford Sierra RS Cosworth, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli només aconseguien sumar tres temps escratxs, un d’ells ex-aequo amb Miki Biasion i Carlo Cassina, gràcies als quals els pilots es van situar en segona posició provisional superant als suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, posició que els gals conservarien a l’entrada a Povoa de Varzim, si bé aquesta era a gairebé 2 minuts dels líders. D’altra banda, Carlos Sainz i Luis Moya es van veure obligats a abandonar el ral·li durant la disputa de la tercera cronometrada del ral·li, segona de la jornada, quan el seu motor Cosworth va cedir a l’esforç.

Els nous Lancia Delta Integrale, especialment de la mà de Miki Biasion i Carlo Cassina, evidenciaven que sobre l’asfalt eren també cotxes a tenir en consideració en quan la parella transalpina aconseguia sumar un total de 6 temps escratx de 9 possibles, afermant el seu liderat, mentre que els seus companys d’equip, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, n’aconseguien un en la seva desesperada remontada de posicions.

Dijous a les 10 del matí els 73 equips que seguien en actiu prenien la sortida de la segona etapa, la qual era el tradicional bucle pel nord de Portugal, un bucle que en aquesta edició format per 6 proves especials de terra d’una corda de 91,23 km cronometrats, uns quilòmetres que habitualment s’havien revelat d’una exigència elevada per a les mecàniques.

A Fafe Markku Alén i Ilkka Kivimäki feien una demostració de pilotatge imposant-se en les 3 especials que s’hi celebraven, al que s’hi afegiria un 4t escratx consecutiu en la quarta cronometrada de la jornada, malgrat que la seva posició de sortida endarrerida als trams els obligava a pilotar en diverses ocasions enmig del núvol de pols del participant precursor, mentre que en les dues últimes cronometrades de la jornada, d’una distància superior i que per tant el fet d’haver de superar el cotxe que els precedia els suposava perdre uns segons, els millors temps eren pel Mazda 323 4WD en mans de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, donant així els primers motius d’alegria als responsables esportius de la marca nipona després d’una arrancada fluixa en les primeres especials d’asfalt.

La cara amarga de la jornada en el si de l’equip Lancia era per a Mikael Ericsson i Claes Billstam, els suecs que havien aconseguit arribar a Provoa de Varzim “in extremis” després de reportar els primers simptomes de problemes de transmissió a les acaballes de l’etapa anterior, es veien fora de la competició en quan aquest element cedia definitivament mentre la parella disputava la segona prova cronometrada de l’etapa.

La baixa dels pilots suecs de Lancia va invitar als líders Miki Biasion i Carlo Cassina a passar a controlar la prova i no assumir riscs, doncs el seu marge sobre el Ford Sierra RS Cosworth de Didier Auriol i Bernard Occelli era ampli i el cotxe dels francesos no era rival per a l’Integrale en les especials de terra, de fet els de Ford es van veure superats a les primeres especials de terra pels seus compatriotes del Jolly Club Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, per a les acaballes de la segona etapa veure’s obligats a marxar cap a casa amb el diferencial posterior del Sierra RS Cosworth "33 Export" trencat.

Aquestes dues baixes permetien al Lancia Delta HF 4WD del Jolly Club pilotat per Sandro Fiorio i Luigi Pirollo assolir la darrera plaça al podi, fent l’entrada al parc tancat de Povoa de Varzim a gairebé 4 minuts de Miki Biasion i Carlo Cassina peró separats per només 19 segons amb els seus companys d’equip Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu. Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, que progressaven en la taula provisional per motius propis i aliens, pujaven fins la quarta posició, superant al Ford Sierra RS Cosworth de Stig Blomqvist i Benny Melander. Els pilots de Mazda entraven peró al parc tancat a 5 minuts i 9 segons dels líders i amb una renda de 40 segons vers la única parella de Ford que restava en actiu.

La tercera etapa del ral·li suposava el viatge des de Povoa de Varzim fins a Viseu a través de 10 proves cronometrades de terra i una altra de curta sobre asfalt, que suposaven afegir 151,90 km cronometrats al recorregut programat.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki prosseguien el seu intent de seguir guanyant posicions, i es tornaven a imposar en les tres especials de Fafe, mentre que Miki Biasion i Carlo Cassina trencaven la ratxa dels seus companys amb el millor temps en la quarta prova especial de la jornada, mentre que els finlandesos tornaven a la dificil labor que tenien des del moment zero del ral·li en imposar-se consecutivament en les dues següents cronometrades que restaven abans d’arribar al reagrupament de Regua, mentre que en la guerra interna del Jolly Club, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo aconseguien finalment superar als seus companys d’equip en la cinquena especial del dia.

En la represa, l’escratx que marcaven els pilots francesos del Jolly Club, Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, a l’especial d’Armamar, tram celebrat sobre asfalt, situava els francesos a 5 segons dels italians, peró en el bucle que es celebrava a doble passada en les immediacions de Viseu, la parella italiana del Jolly Club, Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, aconseguia elevar les distàncies vers els seus companys fins als 21 segons.

A Armamar l’actuació de Miki Biasion i Carlo Cassina va ser més aviat discreta, peró en el bucle de Viseu, els líders aconseguien afegir en el seu compte particular 3 temps escratx més i un segon millor temps, gràcies als quals la parella italiana oficial de Lancia aconseguia elevar les distàncies vers els pilots no oficials de la marca turinesa fins als 5 minuts i 3 segons i 5 minuts i 24 segons respectivament, mentre que Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer que només cedien 7 segons vers els cotxes del Jolly Club es trobaven ja a 6 minuts i 28 segons dels primers classificats.

Deu proves especials cronometrades sobre grava de 187,10 km de distància, entre les que destacaven les dues passades pel mític tram d’Arganil, separaven els 48 particpants que restaven en competició d’Estoril, punt final del ral·li. Els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo s’imposaven en la primera de les cronometrades de la quarta jornada, mentre que Miki Biasion i Carlo Cassina deixaven el ral·li pràcticament sentenciat amb el millor temps en la segona i tercera especial cronometrada.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki per la seva banda guanyaven una plaça al terme de la segona especial cronometrada, en quan els suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Per Carlsson es veien forçats a l’abandonament per problemes de suspensions en el seu 323 4WD, mentre que l’escratx que els finlandesos aconseguien en la quarta especial sabatina, acostava als pilots més llorejats en la cita portuguesa a la sisena plaça que per llavors ocupava el Volkswagen Golf GTi d’Erwin Weber i Mathias Feltz.

Els líders indiscutibles de la prova guanyaven el seu últim tram en la cinquena especial de la última jornada, gracies al qual els pilots superaven ja en 7 minuts i mig als seus compatriotes Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, que a la seva vegada anaven distanciant-se progressivament d’Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, posant així el que semblava el punt final al debat que els dos companys d’equip mantenien per la segona plaça sobre les pistes de grava. Paral·lelament, Markku Alén i Ilkka Kivimäki superaven la parella germànica de Volkswagen gràcies a marcar-hi el segon millor registre.

Una averia d’embragatge en el Lancia Delta HF 4WD de la parella italiana del Jolly Club va retornar l’emoció que semblava estar perduda i la parella francesa recuperava la segona plaça al terme de la sisena cronometrada de l’etapa. Les assistències van poder  reparar el cotxe de Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, i aquests responien guanyant la setena especial cronometrada i recuperant el segon lloc a la general. Mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki semblaven posar setge a la cinquena posició provisional que per llavors ocupaven els suecs Stig Blomqvist i Benny Melander.

La parella finlandesa s’imposava en les tres cronometrades que li restaven al recorregut programat, i malgrat reduir en 43 segons el gap que els separava del cinquè lloc, els pilots no aconseguien finalment el seu objectiu i feien entrada a Estoril en una definitva sisena posició a 13 minuts i 7 segons dels seus companys d’equip.

Amb el retorn a Estoril la prova es donava per finalitzada amb la indiscutible victòria de Massimo Biasion i Carlo Cassina, els quals van dominar la prova des d’un primer moment i que donaven així la primera victòria al Lancia Delta Integrale en el que era el seu debut mundial. Els transalpins invertien un temps total de 6 hores 44 minuts i 1 segon en cobrir la distància programada, 8 minuts i 46 segons menys que els seus compatriotes del Jolly Club Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, mentre que els francesos Yves Loubet i Jean-Bernard Vieu, en el que era la seva segona participació en un ral·li de terra, tancaven el podi a 9 minuts i 22 segons dels guanyadors.

Loubet-Vieu no eren prodigs en la terra, encara gràcies que van aconseguir un 3r lloc.

En el campionat reservat als turismes de série, també anomenat com Grup N, els argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono sortien del Circuit d’Estoril liderant la categoria, peró en la primera cronometrada del dimecres, els sud-americans perdien la seva plaça en quan punxaven el seu Lancia Delta Integrale, mentre que els uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio veien com el seu Delta HF 4WD era consumit per les flames. El testimoni el recollien els italians Giovanni del Zoppo i Pierangelo Scalvini els quals feien entrada a Povoa de Varzim en primera posició.

El bucle del nord es va cobrar també les seves víctimes en producció, en quan els líders Giovanni del Zoppo i Pierangelo Scalvini es veien obligats a abandonar el ral·li per una averia en les suspensions en la última prova cronometrada de la jornada, situant en primera posició als belgues Pascal Gaban i Willy Lux.

Ja de camí cap a Viseu, Jorge Recalde i Jorge del Buono van seguir amb la seva vena d’encerts i aconseguien finalment recuperar la primera posició provisonal, una plaça que ja no abandonarien fins a la conclusió del ral·li, sumant així la seva primera victòria de la temporada i passar a compartir la primera plaça del campionat amb els guanyadors del Monte-Carlo i Suècia.

Una punxada va obligar a Recalde-Del Buono a esforçar-se de valent per guanyar.

En el campionat de pilots, la sisena plaça que finalment aconseguia Markku Alén a la cita portuguesa, permetia a Sandro Fiorio passar a liderar la provisional del certamen sense haver guanyat cap cita encara. Stig Blomqvist, cinquè a la ronda ibèrica, tancava el podi superant en tres punts a Massimo Biasion i Bruno Saby.

Pilot	Punts
Sandro Fiorio	30
Markku Alén	26
Stig Blomqvist	23

En el campionat de constructors si bé diferents pilots eren els que aconseguien les victòries, Lancia sempre guanyava i els de Torí acumulaven ja 3 victòries de 3 possibles. Ford per la seva banda passava a la segona posició del certamen gràcies als punts que aportaven Stig Blomqvist i Benny Melander a la marca de l’oval, mentre que Mazda superava per un punt a Audi, que tot i no competir-hi oficialment, sortia de la Península Ibérica amb les mans buides.

Constructor	Punts
Lancia	60
Ford	27
Mazda	22

En quan van deixar d’obri pista, Loeb-Elena van començar a aplicar el seu correctiu.

Tercera cita en l’apretat calendari del campionat del món de ral·lis 2006, el diumenge 5 de març finalitzava el 20è Ral·li de Mèxic a León. La prova, que era puntuable per als calendaris dels campionats per a pilots, marques i producció, veia com el handicap de la distància afectava negativament a la seva llista d’inscrits amb només 42 equips. D’aquests, 39 emprendrien la marxa des de la rampa de sortida el dijous 2 de març cap a les 17 especials cronometrades de 359,54 km de distància que 33 d’ells aconseguirien completar.

Solberg-Mills es van veure superats en l’equador de la prova per Loeb-Elena.

Als problemes que ocasionava per a tothom l’alçada a la que es disputaven les especials cronometrades i que es traduien amb una pèrdua de la potència del motors, en l’edició de 2006 calia afegir la manca de pluja en les jornades prèvies a la competició, pel que l’ordre de sortida seria clau en el moment d’afrontar les especials cronometrades.

Els pilots oficials de Subaru Petter Solberg i Phil Mills, aprofitaven la ocasió que el brindava tenir el comptador en el campionat de pilots a zero per tal de sortir en posicions endarrides a les primeres cronometrades adjudicant-se els 4 primers escratxs de manera consecutiva tot i que el pilot norueg tenia una infecció gastro-intestinal i les seves rodes completaven els bucles en un estat deplorable. Seguint l’estela de la parella de la constelació de les Plèiades s’hi trobaven els finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que com els líders provisionals es veien també afavorits per un ordre de sortida relativament endarrerit.

Sébastien Loeb i Daniel Elena per la seva banda, aprofitaven les segones passades per marcar dos escratxs i escurçar així les distàncies vers el duet del capdavant per tal de situar-les a la conclusió de la primera jornada a 9,5 segons vers els líders de Subaru i 4,7 vers els segons classificats de Ford. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, líders en la provisional de pilots i encarregats d’obrir pista, patien una sortida de la traçada en la quarta especial cronometrada que els obligava a acollir-se al superally deixant-se en total uns 20 minuts i pràcticament moltes opcions de fer un bon resultat.

Xevi Pons i Carlos del Barrio inuaguraven la llista d’abandonaments quan en la segona especial cronometrada un problema amb una bugia ocasionava un problema de motor que deixava a la parella catalano-cantàbrica a l’estacada. Els australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall engruixaven la llista de reenganxats en patir una sortida de pista en la cinquena especial.

La segona jornada de competició s’iniciava ja amb l’ordre de sortida invertit, el que va permetre a Sébastien Loeb i Daniel Elena atacar a fons les set especials cronometrades que tenia per endavant, marcant en totes elles l’escratx llevat de la segona especial del dia, on el millor registre va ser per a Petter Solberg i Phil Mills. Aixó va fer que el liderat passés en mans dels pilots de l’equip Kronos al terme de la primera especial, per retornar als de Subaru un cop s’havia completat la segona. La parella franco-monegasca campiona del món, aconseguia recuperar finalment la posició de líder al terme de la cinquena especial cronometrada del dia.

Amb un excelent temps en la sisena i penúltima especial cronometrada del dia, Sébastien Loeb i Daniel Elena començaven a obrir forat al capdavant de la taula de temps, deixant les distàncies amb els seus immediats perseguidors, Petter Solberg i Phil Mills, en 37,7 segons al terme de la segona jornada de competició afligits per un problema amb la direcció assistida.

Pitjor li anaven les coses a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, quan la parella oficial de Ford patia una sortida de pista en l’especial inaugural del dissabte que obligava als de l’oval a acollir-se al superally per tal de prendre la sortida en l’etapa final. Aquest incident situava en posicions de podi el Peugeot 307 WRC de l’equip Bozian dels austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor, els quals van saber mantenir a ratlla al jove pilot càntabre i debutant a la prova mexicana Dani Sordo i el seu copilot català Marc Martí.

La tercera i última etapa, composada per només 3 especials cronometrades de 60,42 km de distància, dels quals 37,99 km es corresponien a la primera especial, pocs canvis significatius va donar a la taula de temps, més quan els tres equips integrants del podi provisional es repartien els millors registres en les tres cronometrades, sent el del tram més llarg per al primer i el del tram més curt per al tercer. Amb el que els campions del món en vigència, Sébastien Loeb i Daniel Elena posaven punt i final a una ratxa de tres proves sense guanyar, aturant el crono en 3 hores 47 minuts i 8,8 segons. Petter Solberg i Phil Mills completaven el recorregut en segona posició, a 48,9 segons dels guanyadors, mentre que Manfred Stohl i Ilka Minor pujaven per tercera vegada a un podi del mundial a 4 minuts i 39,1 segons dels primers classificats.

Stohl-Minor pujaven per tercera vegada a un podi del mundial tot i acabar força allunyats.

En la categoria de producció el japonès Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe van donar un autèntic recital comptant només amb la oposició dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en les 5 primeres especials cronometrades. Una punxada dels líders a les acaballes de la prova, va obligar a Toshi arai i Tony Sircombe aturar-se a canviar una roda, maquillant una mica el resultat i que la diferència que aconseguien vers Nasser Al-Attiyah i Chris Patterson a la conclusió del ral·li no superés un minut. Tot i aixó, el qatarí gràcies a haver participat i haver fet podi en les dues cites inuagurals, passava a liderar la provisional per davant dels nipons Fumio Nutahara i Toshi Arai.

Demostració de força la d’Arai-Sircombe.

Per a Sébastien Loeb, la primera victòria en el campionat permetia al pilot alsacià sumar el tercer podi consecutiu a la temporada i situar-se al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots; ja que Marcus Grönholm, guanyador de les dues primeres proves, només obtenia 1 punt de la cita mexicana gràcies al superally. Manfred Stohl per la seva banda tancava el podi provisional gràcies al tercer lloc aconseguit.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	26
Marcus Grönholm	21
Manfred Stohl	11

En el campionat de marques Kronos-Citroën només sumava els 10 punts de la victòria, mentre que Ford combinava el sisè i vuitè lloc en constructors, que no en la general, que els permetia sortir de Leon amb 4 punts, tot i aixó els de l’oval perdien el liderat en la taula del campionat que ara era pels preparadors belgues. OMV-Peugeot, estructura mantinguda per Bozian, aconseguia conservar la darrera plaça de podi per 1 sol punt vers Subaru.

Constructor	Punts
Kronos-Citroën	34
Ford	30
OMV-Peugeot	21

Biasion-Siviero escapaven dels problemes majors i aconseguien la seva 11ena victòria mundial a Portugal.

El dissabte 4 de març de 1989 acabava a Estoril el 22è Ral·li de Portugal, tercera cita del calendari del Campionat del Mòn de Ral·lis, que amb 93 equips inscrits, era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció. Els organitzadors programaven per a l’edició un recorregut composat per 38 proves especials cronometrades de superficie mixta, és a dir, trams d’asfalt i trams de terra, llur corda competitiva assolia la distància de 593,60 km; una distància que dels 93 equips que baixaven de la rampa de sortida el dimarts 28 de febrer a Estoril, 38 equips van aconseguir superar.

Les pluges van deixar les pistes en autèntics fangars on fins i tot Alén-Kivimäki, guanyadors en cinc ocasions del ral·li, no es van escapar de les sortides.

Un conjunt de 12 proves especials cronometrades de 147,73 km de distància, formaven el primer escull que els pilots havien de superar per tal d’arribar a Povoa de Varzim, al nord del país, on la seva arribada estava prevista per quan passessin 10 minuts de l’1 de la matinada del dijous 2 de març.

El dimarts 28 de febrer es donava el tret de sortida a l’edició amb la disputa d’una única especial espectacle de 5,50 km de distància a l’Autòdrom d’Estoril. Per a la seva cel·lebració, els organitzadors aprofitaven el traçat del circuit, els pàrquins, els paddocks i fins i tot les voreres del recinte, generant un triple empat entre el Toyota de Carlos Sainz Luis Moya amb els Lancia de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Miki Biasion i Tiziano Siviero. A 2 segons del seu registre completaven els primers quilòmetres cronometrats els seus respectius companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Piironen i Didier Auriol i Bernard Occelli.

L’endemà dimecres 1 de març arrancava el ral·li propiament dit amb l’entrada en escena dels trams genuins, molt malmesos per les intenses pluges caigudes la setmana anterior a la cel·lebració del ral·li. L’empat es va desfer en favor de Carlos Sainz i Luis Moya, en la primera especial del dia gràcies al seu segon millor temps consecutiu, però una punxada soferta a continuació, els hi feia perdre prop d’un minut i la posició de líder en favor de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.

El lideratge dels transalpins no seria massa llarg, doncs Didier Auriol i Bernard Occelli, que venien d’aconseguir el millor temps en la segona prova especial de la jornada, repetien en la tercera i rellevaven així als seus companys d’equip. Després, els francesos de Lancia refermaven la seva privilegiada posició en imposar-se en totes i cadascuna de les proves especials que restaven, tres, fins arribar al reagrupament de Caramulo, si bé en l’última d’elles, el famós Arganil, l’honor va ser ex-aequo amb el seus companys d’equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero amb el que la distància entre les dues formacions s’establia en 18 segons.

Juha Kankkunen i Juha Piironen treien un bon renidment als problemes de frens que venien arrossegant els seus compatriotes Markku Alén i Ilkka Kilvimäki, guanyadors de fins a 5 edicions de la cita portuguesa, i es classificaven en la darrera posició de podi a 41 segons dels líders i amb 15 segons de marge amb els tercers integrants de l’equip torinès. Un altre Lancia Delta Integrale afligit era el d’Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo, si bé aquest era del Jolly Club; el fill del cap també patía un enderreriment a causa dels problemes de frens, al que se l’hi va unir el diferencial, que l’obligà a fer uns 20 km amb només dues rodes motrius, un problema que es va resoldre a les assistències convertint el diferencial d’electrònic a manual.

A la represa Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una sortida de pista i es deixaven una mica més de 16 minuts en l’incident, pel que el seu concurs al ral·li va anar lligat a un allargament del retard màxim permès, mentre que el triplet de Lancia es segellava amb l’ascens de Markku Alén i lIkka Kivimäki a la tercera posició provisional. En la part més alta del triplet, la dinàmica canviava i amb dos escratxs consecutius, Massimo Biasion i Tiziano Siviero es situaven a 5 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli.

Els francesos posaven fre a la fuga de segons amb el millor temps en el desè tram cronometrat de l’etapa, novè de la jornada, però el rendiment que obtenien a l’esforç era de tan sols 1 segon vers els seus companys italians. Les dues formacions de Lancia estaven competint fort i finalment els mal parats van ser Didier Auriol i Bernard Occelli, quan aquests patien una sortida de pista en la penúltima prova especial cronometrada del bucle i punxaven dues rodes, en només disposar d’una roda de recanvi, els pilots perdien una gran quantitat de temps i servien en safata el lideratge a Massimo Biasion i Tiziano Siviero, els quals arrodonien la gesta marcant els dos últims millors temps de la primera etapa.

Així doncs, l’arribada al parc tancat de Povoa de Varzim es feia amb Miki Biasion i Tiziano Siviero en la primera posició per 1 minut i 54 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Markku Alén i lIkka Kivimäki era tercer a 3 minuts i 16 segons després de veure com els problemes de diferencial s’unien als problemes no resolts de frens. Didier Auriol i Bernard Occelli eren quarts a 4 minuts i 5 segons dels seus companys italians.

La segona etapa del ral·li era la més breu de totes, doncs aquesta estava formada per un total 6 proves especials de 94,20 km de distància que dibuixaven un bucle al voltant de Povoa de Varzim. L’última d’elles però, Ponte de Lima, havia de ser cancelada abans de la seva disputa a causa dels danys que havia sofert amb les tempestes recents, pel que la jornada es veia reduïda a 3 especials de terra i 2 mixtes que totalitzaven 77,40 km de lluita contra el cronòmetre.

La pluja feia acte de presència en molta intensitat a la sortida del parc tancat i Carlos Sainz i Luis Moya mantenien un estira i arronsa amb Massimo Biasion i Tiziano Siviero en les primeres proves especials del dia, els espanyols de Toyota s’imposaven en la primera cronometrada de Fafe per retallar 3 segons als líders, precisament el mateix temps que els italians de Lancia els hi aconseguien interposar en la segona prova especial de Fafe, amb el que les dues formacions es quedaven tal i com havien sortit del parc tancat. Carlos Sainz i Luis Moya ho tornaven a provar en la tercera prova especial de Fafe, i si bé marcaven de nou el millor temps, la recompensa era de tan sols 2 segons.

El ral·li de Carlos Sainz i Luis Moya tocaria final però en la quarta prova especial del dijous, moment en el que els espanyols perdien el control del seu Toyota Celica GT-4 poc després d’iniciar el tram en una secció d’asfalt i en colisionar lateralment contra un arbre, la seva unitat quedava molt mal para obligant-los a abandonar la competició i facilitant alhora de nou un triplet de la marca rival torinesa, posteriorment es va poder comprovar que la pressió dels pneumàtics no era l’adequada per afrontar aquella especial.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyaven les dues últimes proves especials de l’etapa, amb el que els campions mundials en vigència retornaven al parc tancat de Povoa de Varzim a 3 quarts de 7 de la tarda amb un marge de 3 minuts i 53 segons vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de 5 minuts i 12 segons en relació a Didier Auriol i Bernard Occelli; Björn Waldegård i Fred Gallagher restaven a les portes del podi a 8 minuts i 58 segons dels líders.

L’etapa del divendres tenia en el seu inici una repetició de les tres primeres especials de Fafe, per després conduir l’activitat restant de la jornada en el que seria l’inici del retorn cap a Estoril. En total s’hi programaven 11 cronometrades, de les que 6 eren mixtes, 4 de terra i 1 d’asfalt, de 151,60 km de distància, les quals tenien el seu final a Viseu quan faltaven 5 minuts per a 3 quarts de 7 de la tarda.

56 equips sortien de Povoa de Varzim el divendres a 2 quarts de 7 del matí, i els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki esdevenien la formació més ràpida en les tres primeres proves especials de Fafe, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli s’imposaven en la quarta prova especial just abans d’arribar al reagrupament de Regua sense que això produís cap canvi rellevant a la taula general provisional.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki es tornaven a imposar en la represa, però una sortida de pista en la sisena prova especial del dia, vint-i-quatrena en el còmput global del ral·li, els hi suposava la pèrdua de 3 minuts i 49 segons amb els seus companys d’equip francesos i l’intercanvi de posicions entre les dues formacions. Una especial més tard, Björn Waldegård i Fred Gallagher havien d’abandonar la competició amb la transmissió del seu Toyota Celica GT-4 trencada, amb el que Toyota es quedava sense equips en actiu al ral·li i el Lancia Delta Integrale d’Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo ascendia fins a la quarta posició provisional, però a 8 minuts i 43 segons dels finlandesos oficials.

Didier Auriol i Bernard Occelli marcaven 3 millors temps en la recta final de la jornada per 1 per part de Miki Biasion i Tiziano Siviero, i quan aquests estaven disputant la segona passada per l’especial cronometrada de Viseu, la qual posava punt i final a la tercera etapa del ral·li, una averia d’embragatge deixava a l’estocada a la parella francesa.

Massimo Biasion i Tiziano Siviero per la seva part marcaven el millor temps en aquesta última prova especial i feien entrada al parc tancat de Viseu amb 8 minuts i 15 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo eren tercers a 10 minuts clavats dels finlandesos de Lancia, i els austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner esperaven amb el seu Audi 200 Quattro a que es produís una altra averia per aconseguir una posició de podi, doncs la distància que els separava dels homes del Jolly Club era de 8 minuts i 59 segons. Donades unes distàncies entre els primers classificats prou importants, els responsables técnics de Lancia reduïen la pressió del turbo per tal d’assegurar-se que els seus dos cotxes arribessin a la cerimònia de clausura.

Per tancar l’edició els organitzadors posaven sobre el programa l’etapa més llarga de totes, la qual estava formada per 6 proves especials de terra i 3 de superficie mixta que sumaven els últims 170,50 km cronometrats, una distància que conduiria als 46 equips que restaven en actiu des de Viseu fins al Casino d’Estoril, on hi tenien prevista l’entrada el mateix dissabte a partir de les 8 del vespre. Massimo Biasion i Tiziano Siviero s’imposaven en les dues primeres proves especials sabatines, sent especialment escandalós l’escratx del primer tram del dia, on els líders italians aconseguien treure 56 segons a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els segons més ràpids a l’especial.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki treien a lluir els seus galons en imposar-se en la tercera prova especial de la jornada per 2 segons de marge amb els transalpins, però 4 escratxs consecutius d’aquests en les 4 proves especials següents, permetia als líders elevar el gap entre les dues formacions per sobre dels 10 minuts i mig. Amb el ral·li ja decidit, Massimo Biasion i Tiziano Siviero afluixaven el ritme i Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’anotaven els dos últims millors temps sense arribar a situar la diferència entre les dues formacions per sota dels 10 minuts.

Sense més activitat programada sobre les pistes i carreteres portugueses, els 39 equips que aconseguien completar el recorregut del ral·li arribaven al Casino d’Estoril, on s’hi celebrava al vespre la corresponent cerimònia de clausura de l’edició, i en la que els pilots italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero s’hi proclamaven vencedors en completar els 576,80 km disputats en un temps total de 6 hores 47 minuts i 1 segon. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, agreujats per un parell de problemes mecànics així com de sortides de pista, ho feien en segona posició a 10 minuts i 18 segons dels seus companys de formació, mentre que Alessandro Fiorio, fill del patró de Lancia, i Luigi Pirollo tancaven el podi a 23 minuts i 18 segons dels seus compatriotes guanyadors.

Fioro-Pirollo aconseguien un nou podi gràcies a les nombroses baixes.

Entre els vehicles de Grup N, el ral·li començava amb molt mal peu pels guanyadors de la categoria en el 39è Ral·li de Suècia, els suecs Sören Nilsson i Per-Ove Persson; la parella arrancava una roda frontal del seu Lancia Delta Integrale al Circuit d’Estoril i malgrat completar l’especial amb el seu copilot enfilat al maleter, les seves opcions s’esvaïen. Una imatge totalment oposada la mostraven els uruguaians Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich, llur Lancia Delta Integrale hi esdevenia el més ràpid.

En desplaçar l’activitat sobre les carreteres i pistes portugueses, els belgues Pascal Gaban i Eddy Chevaillier accedien a la primera posició amb dos escratxs consecutius, posició que aquests mantenien i eixamplaven en imposar-se en 6 de les 9 proves especials que restaven per tal d’entrar al parc tancat de Povoa de Varzim amb 1 minut i 24 segons de marge amb els seus compatriotes Grégoire de Mevius i Willy Lux.

El seu lideratge però tocava final a la primera prova especial del dijous, l’intensa pluja que es precipitava sobre les proves especials de Fafe facilitava un accident i el seu abandonament era obligat. Grégoire de Mevius i Willy Lux recollien llavors el testimoni, i si bé Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich eren els homes més ràpids del dia amb 5 escratxs de 6 possibles, el cert és que els uruguaians estaven molt lluny després dels 2 minuts perduts a Arganil i Arouca, pel que aquests retornaven a Povoa de Varzim ocupant la tercera posició per darrera dels italians Paolo Andreucci i Carlo Cassina i a 3 minuts i 33 segons dels líders.

En el camí cap a Viseu una altra figura emergia a la taula a bord d’un Lancia, el suec Fredrik Skoghag i l’alemany Peter Diekmann, els quals en imposar-se en 6 de les 11 proves especials, 4 d’elles de forma consecutiva, aconseguien desbancar a Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich de la darrera posició de podi, mentre que per davant Grégoire de Mevius i Willy Lux controlaven la classificació alhora que aconseguien eixamplar distàncies en mig minut amb Paolo Andreucci i Carlo Cassina, presents a la ronda portuguesa després d’haver guanyat el "Trofeo Uno" a Itàlia, per establir el marge en 2 minuts i 43 segons.

Després de la disputa de la primera especial sabatina, Grégoire de Mevius i Willy Lux se sentiren amenaçats per Paolo Andreucci i Carlo Cassina, doncs els transalpins els hi retallaven en una sola cronometrada mig minut, motiu pel qual els belgues reaccionaven i s’imposaven en 4 de les 8 proves especials següents, marcant en les 4 restants 2 segons i 2 tercers millors temps, amb el que l’entrada al Casino d’Estoril es produia amb Grégoire de Mevius i Willy Lux en la primera posició per 4 minuts i 14 segons de marge amb Paolo Andreucci i Carlo Cassina. Fredrik Skoghag i Peter Diekmann tancaven el podi portuguès a 7 minuts i 36 segons dels guanyadors.

En clau de campionat, la victòria que aconseguia Grégoire de Mevius a Portugal, la primera que aconseguia al llarg de la temporada després del segon lloc del Ral·li Monte-Carlo i el cinquè del Ral·li de Suècia, permetia al pilot belga desmarcar-se al capdavant de la classificació amb 27 punts en ser pràcticament l’únic que sumava punts en les tres primeres rondes del calendari.

Primera victoria dels belgues en el Grup N que servia per marcar distàncies amb la competència.

En el campionat per a pilots, la segona victòria que aconseguia Massimo Biasion en la temporada desmarcava al pilot italià en el lideratge provisional del certamen. Ingvar Carlsson, guanyador de la ronda inaugural a Suècia, era el seu primer perseguidor, si bé aquest rol no hauria de durar massa tenint en compte els plans esportius de Mazda. Per darrera del pilot suec s’establia un triple empat entre els tres pilots que havien aconseguit marcar segones places en els tres ral·lis disputats fins al moment, Per Eklund a Suècia, Didier Auriol al Monte-Carlo i Markku Alén a Portugal.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	40
Ingvar Carlsson	20
Per Eklund Didier Auriol Markku Alén	15 15 15

En el campionat de marques, dos de dos per a Lancia en la temporada, que ja compençava a desmarcar-se en la general. Mentre que Mazda, si bé no competia oficialment a la ronda portuguesa, aconseguia sumar 12 punts gràcies a la victòria en Grup N i escalava fins a la segona posició. El zero de Toyota els feia caure fins al cinquè lloc, per darrera de BMW i Audi, que empataven en la tercera posició.

Constructor	Punts
Lancia	40
Mazda	24
Audi BMW	14 14

Kankkunen-Grist van sorprendre sobre asfalt, en terra es dedicaren a controlar..

Segona cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 28è Ral·li de Portugal finalitzava a Estoril el divendres 4 de març de 1994, ciutat des d’on s’havia donat el tret de sortida el dimarts 1 de març amb la disputa de la primera jornada. La prova, que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció, comptava amb fins a 97 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 89 van empendre des de la rampa de sortida la viacap a les 36 especials cronometrades de 571,82 km de distància que composaven el recorregut. Només 34 d’ells van superar-los i van retornar a Estoril.

Una mala primera jornada va afectar negativament Auriol-Occelli.

La primera etapa, que conduia els equips des d’Estoril al centre del país, fins a Povoa de Varzim al nord, estava composada per 11 especials cronometrades integrament d’asfalt que en total sumaven 159,18 km de distància. La principal preocupació entre els equips era no perdre temps en forma de punxades doncs l’asfalt brut portugués era molt propici aquests incidents.

Els guanyadors de l’anterior edició, els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup sortien com una exhalació marcant set escraxts en els vuit primers trams cronometrats, peró en la novena especial cronometrada tot girava radicalment quan un palier del seu Ford Escort RS Cosworth es trencava tot l’avantatge aconseguit, aproximadament de mig minut, s’esbaïa cedint la primera posició als pilots de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist, que amb l’escratx de la desena especial cronometrada sumaven un total de tres al llarg de la primera jornada.

En la onzena especial cronometrada que tancava el primer dia de competició, François Delecour i Daniel Grataloup tornaven a marcar el millor crono per tal de situar-se al capdavant de la provisional amb només 4 segons d’avantatge vers els seus companys d’equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero i els de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist. Per darrera, a 43 segons dels líders, s’hi trobaven els italians debutants amb Toyota Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals eren capaços de classificar-se per davant dels francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, que asseguraven estar desconcertats per que els cronos no els hi sortien. Els pilots de Subaru, agreujats per un funcionament un tant erràtic del seu diferencial central electrònic sobre asfalt Carlos Sainz i Luis Moya i Colin McRae i Derek Ringer es trobaven en setena i vuitena plaça just per darrera del Ford Escort RS Cosworth de RAS Motorsport dels belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot.

La segona etapa, disputada ja sobre terra i la més curta de totes quatre que es disputaven, arrancava amb un cop de teatre quan una vàlvula del Ford Escort RS Cosworth de François Delecour i Daniel Grataloup perforava un pistó i el seu motor es quedava mut en la primera especial cronometrada del dia, l’especial espectacle de Lousada. El liderat l’heredava llavors la parella de Toyota formada per Juha Kankkunen i Nicky Grist, als quals dos escratxs i el devenir de la jornada, van afavorir per tal de situar-se a la neutralització del segon dia amb 26 segons d’avantatge vers els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero i 1 minut i 10 segons en relació amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

I es que a la baixa de François Delecour i Daniel Grataloup en la primera especial del dia, cal afegir les dues baixes dels Ford oficiosos de RAS Motorsport, tots dos per trencar el càrter, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot en colisionar contra una pedra i els iatalians Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla en recpecionar bruscament un salt. Aquests tres abandonaments deixaven totalment sol a Miki Biasion i Tiziano Siviero per tal de sumar punts per la marca de l’oval, pel que la parella italiana rebia consignes d’acabar la prova.

Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, que es trobaven fent un bon paper després de la primera jornada, veien com després de patir problemes de canvi en la primera especial del segon dia, en la segona patien una sortida de pista que els obligava a abandonar el ral·li, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, que començaven l’etapa amb dos escratxs, en la sisena especial del dia es veien perjudicats per la boira, de la que s’escapaven els liders Juha Kankkunen i Nicky Grist i una virolla en la última especial, aturava la seva progressió.

Per darrera dels francesos de Toyota s’hi trobaven ja els espanyols de Subaru Carlos Sainz i Luis Moya, els quals gràcies als múltiples incidents van guanyar places i ja sobre la terra portuguesa podien exprimir millor les bondats del seu Impreza, superficie sobre la qual el cotxe es comportava molt millor, adjudicant-se dues especials cronometrades. Peró la boira de la sisena especial i una caiguda de la pressió de l’oli en la penúltima especial del dia que deixava el seu cotxe a propulsió, els espanyols perdien bona part del temps recuperat en les primeres especials, acabant la jornada en quarta posició provisional a 1 minut i 41 segons dels líders provisionals i amb poc més de 20 segons de marge vers Colin McRae i Derek Ringer.

Amb la consecució de la segona plaça en el seu punt de mira van sortir Didier Auriol i Bernard Occelli a disputar la tercera jornada de competició, també sobre terra, el que va portar als francesos a marcar el millor registre en les tres primeres especials celebrades en les que escurçava 35 segons a Miki Biasion i Tiziano Siviero. Després de tres especials relativament curtes que no permetien als de Toyota escurçar gaire, els francesos aconseguien l’objectiu a falta de dues especials per a tancar la jornada.

Afortunadament pels de l’oval, Carlos Sainz i Luis Moya trencaven una barra estabilitzadora en la primera especial cronometrada del dia i havien de fer la segona amb la barra trencada doncs les assistències no estaven permeses fins a completar aquesta segona cronometrada, amb el que els espanyols van haver d’aminorar el ritme del seu Subaru Impreza, a més a més, una errada en la munta de pneumàtics en la tercera especial cronometrada desencadenava en que no només deixaven d’assetjar les posicions de podi, sino que passaven a estar assetjats pels seus companys d’equip, els britànics Colin McRae i Derek Ringer, els quals poc després eren víctimes d’un conat d’incendi a causa d’un problema elèctric en la sisena especial del dia.

Juha Kankkunen i NIcky Grist seguien fent el seu ral·li, adjudicant-se un parell d’escratxs que servien per contenir en part l’atac dels seus companys d’equip i completar la tercera jornada de competició amb 41 segons d’avantatge vers Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero eren ja a més d’1 minut en tercera posició i Carlos Sainz i Luis Moya quarts a 2 minuts exactes, deixant doncs les primeres posicions bastant decidides a falta de celebrar-se una última jornada que no era de tràmit.

Al llarg de la quarta i última etapa del ral·li, celebrada en divendres, els pilots retornaven a Estoril a través de 149,57 km cronometrats sobre pistes de terra mantenint-se pràcticament la tónica de la jornada anterior. Didier Auriol i Bernard Occelli es mostraven de nou com els pilots més ràpids davant el crono adjudicant-se fins a 3 especials cronometrades, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist seguien en mode de control marcant els escratxs en les dues especials més curtes de la prova, suficient com per mantenir les distàncies vers els seus rivals permetent que els seus companys d’equip escurcessin només 1 segon la distància que els separava.

Pel que fa als interessos de Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero certificaven la darrera plaça de podi amb tres escratxs aconseguits en les vuit especials celebrades en tot el dia, retallant així les distàncies que tenia vers els rivals que hi havia per davant, és a dir els Toyota, alhora que es distanciava del Subaru Impreza de Carlos Sainz i Luis Moya que li venia per darrera.

Completats els 571,82 km d’especials cronometrades sobre un terreny mixte asfalt-terra, Juha Kankkunen i Nicky Grist esdevenien els pilots més ràpids, i per tant guanyadors dl ral·li, en aturar el cronòmetre amb un temps total de 6 hores 20 minuts i 59 segons, superant en 40 segons als seus companys d’equip Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 50 segons dels guanyadors.

Els ràpids abandonaments dels altres Ford, va condicionar l’actuació de Biasion-Siviero.

En el campionat de producció l’àrab Mohammed Bin Sulayem i el seu copilot irlandès Ronan Morgan es situaren com a líders després de la primera etapa d’asfalt seguits dels locals Antonio Coutinho i Luis Lisboa, tots dos amb Ford Escort RS Cosworth, però en iniciar-se la terra, un accident dels líders seguit d’una averia en la caixa de canvis per part dels locals, deixava al capdavant a Jesús Puras i Carlos del Barrio. Antonio Coutinho i Luis Lisboa acabarien trencant la caixa de canvis en la segona especial de la tercera etapa, deixant a la parella càntabre molt més lliure de pressions, conduint fins a la victòria i vuitena posició absoluta final. Amb aquesta victòria Puras passava a encapçalar la general del Grup N amb 23 punts, 10 més que Pierre-Manuel Jenot, guanyador al Monte-Carlo per davant seu i absent a Portugal.

Ràpids peró mimant la mecànica, així va ser com Puras-del Barrio guanyaven en Grup N.

En la general del campionat per pilots Juha Kankkunen traduia la seva victòria en el liderat provisional gràcies a la fantàstica combinació del segon lloc al Monte-Carlo amb la victòria a Portugal. Per darrera del quadruple campió del món finlandès, s’hi trobaven empatats a 22 punts Miki Biasion i Carlos Sainz, amb un tercer i un quart lloc cadascun. François Delecour, guanyador al Monte-Carlo, peró que a Portugal es veia obligat a abandonar, tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	35
Massimo Biasion Carlos Sainz	22 22
François Delecour	20

En el campionat de marques, les hostilitats entre Ford i Toyota continuaven pràcticament tan tancades com en la temporada anterior amb una victòria i un podi per a cada marca, si bé pels japonesos afincats a Colònia, el podi era un segon lloc permetent-los portar una inciativa de 3 punts al capdavant de la general. Subaru amb 26 punts començava a perdre una mica el contacte amb els seus rivals.

Constructor	Punts
Toyota	37
Ford	34
Subaru	26

Colin McRae i Nicky Grist, donaven a Pirelli la victòria número 100.

El dilluns 3 de març de 1997 finalitzava a Nairobi, capital de Kenia, el 45è Safari Rally, edició de l’esdeveniment que per primera vegada en la seva història es movia de la seva tradicional data per Pasqüa per avançar-se una mica més d’un mes i per tant resultar la tercera cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis. El ral·li otorgava punts en els campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el que malgrat tot només copçava l’ínterés de 52 formacions per a formalitzar la seva inscripció. El recorregut estava composat de només 13 sectors competitius, denominació que reben en aquesta particular prova els trams, però la seva distància cronometrada era de 1318,0 km, una autèntica marató per a pilots i màquines. A la sortida, celebrada el 28 de febrer, s’hi donaren cita tots els equips inscrits, dels que només 19 van aconseguir acabar.

Segona vegada que Richard Burns i Robert Reid pujaven al podi del mundial.

Quatre sectors competitius de 388,35 km de distància donaven la benvinguda als participants el dissabte 1 de març, en els que ben d’hora es van poder començar a veure problemes. Ian Duncan i David Williamson esdevenien els primers líders de la prova per davant dels dos Ford Escort WRC d’Armin Schwarz i Denis Giraudet i de Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que venien de guanyar el Ral·li de Suècia, arrancaven una roda en impactar amb una roca en el primer sector, i després de fer 50 km a tres rodes, els danys en el seu Impreza WRC eren irreparables i l’abandonament obligat.

En el segon tram, Ian Duncan i David Williamson sofrien dues punxades que els ocasionaven problemes amb les suspensions, amb el que la parella keniana es veia endarrerida en uns 7 minuts cedint el seu testimoni als guanyadors de la darrera edició, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, qui tanmateix esdevenien els més ràpids en l’especial. Un altre equip amb problemes era el format per Carlos Sainz i Luis Moya, els espanyols en intentar evitar l’impacte amb un impala patien una segona punxada, i poc després de canviar la roda, veien com els cargols de la roda que havien canviat es partien, potser per la pols que s’hi havia introduit, amb el que els de l’oval es veien fora de la competició.

El tercer sector competitiu era el més curt de tot el programa, amb 44,60 km, malgrat aixó, aquesta distància va ser més que suficient com per desencadenar un nou canvi en el liderat. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne punxaven i s’endarrerien dues posicions en la taula provisional, mentre que els seus companys de formació, els britànics Richard Burns i Robert Reid arrossegaven problemes d’embragatge i baixaven un lloc. L’altra cara de la competició eren uns altres britànics, els de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, qui amb el seu millor temps en aquest sector, aconseguien enfilar-se fins la segona posició per darrera de l’alemany Armin Schwarz i el copilot francès Denis Giraudet.

Richard Burns i Robert Reid atacaven fort en el darrer sector competitiu per tal de prendre la segona posició als seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Armin Schwarz i Denis Giraudet feien entrada al parc tancat de Nairobi a 3 quarts i mig de 6 de la tarda amb un marge de 2 minuts i 36 segons i de 2 minuts i 43 segons sobre les dues formacions britàniques respectivament. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne restaven fora del podi però per tan sols 4 segons de diferència vers el Subaru del pilot escocès i el copilot gal·lès, un gap inexistent pels estàndards kenians, mentre que Ian Duncan i David Williamson es trobaven 59 segons més endarrera. Es donava la casualitat que per a Armin Schwarz aquesta era tot just la primera vegada que competia en el ral·li africà, si bé coneixia suficientment el terreny doncs en el passat havia exercit les funcions de cotxe d’assistència ràpida al seu compatriota Walter Röhrl.

La jornada dominical era la de més pes de totes amb 541,30 km cronometrats al llarg de 5 sectors competitius, els quals dibuixaven un panorama totalment diferent al de la jornada anterior. L’activitat es desplaçava fins a la zona equatorial del país, on les pedres deixaven pas a la pols i a les pistes arrissades que feien treballar constantment les suspensions.

Fe d’això en podien donar Armin Schwarz i Denis Giraudet, els líders van patir molts problemes amb la seva suspensió ja en el primer sector dominical, havent-se d’aturar a reparar un amortidor que provocava una degradació dels pneumàtics constant, amb el que el pilot alemany i el copilot francès cedien la seva plaça d’honor a Colin McRae i Nicky Grist, guanyadors d’aquest primer sector.

Sense moure’ns d’aquest sector Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne s’hi veurien forçats a abandonar; els finlandesos després de patir la seva tercera punxada, havien de pilotar amb una roda sense pressió d’aire, el que desencadenaria en una averia en el diferencial central, per tal de poder arribar a les assistències, els campions del món van optar per pilotar només amb tracció a les rodes anteriors, però finalment el diferencial anterior cedia i la parella dels tres diamants vermells quedava fora de competició.

Els problemes dels uns i dels altres permetien a Ian Duncan i David Williamson recuperar una posició de podi per darrera de les dues formacions britàniques, si bé el seu marge s’havia incrementat d’1 a 4 minuts en els 153,90 km cronometrats del primer escull dominical. Els nous líders, Colin McRae i Nicky Grist, s’imposaven en les tres següents cronometrades programades, afermant-se en la seva posició, mentre que Richard Burns i Robert Reid patien una punxada i colisionaven amb una cabra en l’equador de la jornada i els de Mitsubishi cedien la seva segona posició als locals de Toyota, és a dir Ian Duncan i David Williamson.

Richard Burns i Robert Reid aconseguien revertir la situació en la darrera especial de la jornada, on la pluja va fer acte de presència i els britànics de Mitsubishi marcaven el millor temps per tal de recuperar la segona plaça en detriment dels pilots kenians. Així doncs l’entrada a la capital nacional es produïa al capvespre del diumenge amb Colin McRae i Nicky Grist en la primera posició per un marge de 6 minuts i 34 segons sobre Richard Burns i Robert Reid i de 9 minuts i 45 segons amb Ian Duncan i David Williamson. Armin Schwarz i Denis Giraudet, classificats en quarta posició a 1 hora 20 minuts i 16 segons, poc més podien fer que sumar uns importants punts per a la marca de l’oval.

La tercera i última jornada no era més que una repetició de la jornada sabatina, per tant doncs en el programa hi tornaven a constar 4 sectors competitius de 388,35 km de distància, però en el parc tancat només hi quedaven 19 equips participants. Els dos primers equips classificats mantenien un interessant estira i arronsa al llarg de les 3 primeres proves especials arran del qual Richard Burns i Robert Reid aconseguien retallar minut i mig a Colin McRae i Nicky Grist a manca d’una prova especial per acabar l’edició.

En aquesta última prova especial cronometrada del ral·li, la tretzena, els líders van viure moments d’angoixa quan el seu alternador es quedava sense escombretes per culpa de la pols en suspensió, tement quedar-se sense bateria i per tant no poder completar el recorregut, els pilots desconectaven tots els elements suplementaris del cotxe i corrien amb ho més bàsic possible. Per sort seva, els problemes d’embragatge es tornaven a manifestar en el Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, i aquests lluny de donar caça al lideratge, cedien 2 minuts i 10 segons amb el Subaru capdaventer.

Amb tots els 19 equips participants que sortien del parc tancat de Nairobi de retorn a la capital keniana a primera hora de la tarda, i amb 1318 km cronometrats sobre les seves esquenes, Colin McRae i Nicky Grist esdevenien els guanyadors del 45è Safari Rally en completar la distància programada amb un temps total de 11 hores i 29 minuts. La victòria era la primera per a un pilot britànic a Kènia, alhora que suposava la número 100 per a Pirelli en el campionat del món, donant-se tanmateix la casualitat de produir-se en un esdeveniment en el que la marca italiana s’hi presentava sense pneumàtics amb sistema antipunxades, per contra del que feia Michelin. Richard Burns i Robert Reid escortaven els seus compatriotes a 7 minuts i 4 segons del seu registre, mentre que els locals Ian Duncan i David Williamson s’havien de conformar amb tancar el podi.

Guanyadors de la prova en 1994, Ian Duncan i David Williamson es feien amb el seu quart podi.

En la categoria de producció, els kenians Patrick Njiru i Rick Matthews dominaven els compassos inicials del ral·li a bord d’un Subaru Impreza WRX familiar, però un problema de motor en el transcurs de la tercera prova especial sabatina, deixava a la parella fora de competició, cedint el testimoni a un altra parella keniana, la formada per Johnny Hellier i Stefano Rocca, qui pilotaven un altre Subaru Impreza WRX però en aquest cas de tres volums. Finalment Johnny Hellier i Stefano Rocca guanyaven la categoria amb 1 hora 3 minuts i 23 segons d’avantatge vers els segons classificats, els polonesos Sobieslaw Zasada i Ewa Zasada.

En clau de campionat, Gustavo Trelles, que no acudia a la cita africana, es mantenia líder de la general del certamen de producció amb 16 punts, 3 més que no pas els guanyadors de les dues últimes rondes, Kenneth Bäcklund a Suècia i Johnny Hellier a Kènia.

Contundent victòria la d’Hellier-Rocca.

La Copa FIA-2L no gaudia d’una amplia llista d’inscrits, i sobretot sense cap de les formacions que estaven animant el campionat doncs aquests preferien destinar els seus recursos a preparar la següent ronda, el Ral·li de Portugal. Així doncs a la cita hi havia un conglomerat de formacions locals o del campionat Asia-Pacific amb marques com Daewoo, Hyundai i Proton.

Els australians Russell Palmer i Brian Harwood acudien a la cita keniana amb un Proton Satria sense haver competit mai a l’Àfrica i amb la breu experiència sobre esdeveniments de llarga distància de dues jornades en el Ral·li Hong Kong-Pekin de 1996, malgrat tot els pilots guanyaven el ral·li marcant nombrosos millors temps i liderant la taula des de la segona espcial cronometrada.

En clau de campionat el resultat de Proton era anecdòtic doncs pràcticament aquesta sortida seria única, mentre que Škoda es mantenia al capdavant de la general amb 18 punts, 4 per davant de Volkswagen i 11 de SEAT.

Palmer-Harwood aprofitaven el buit per emportar-se la victòria.

En el campionat de pilots, la victòria que Colin McRae aconseguia a Kènia disparava al pilot escocès fins al lloc més alt de la taula provisional, en detriment del madrileny Carlos Sainz, que cedia la posició per 1 punt. Piero Liatti i Kenneth Eriksson, guanyadors de les dues rondes anteriors seguien empatant, però ara en tercera posició general.

Pilot	Punts
Colin McRae	13
Carlos Sainz	12
Piero Liatti Kenneth Eriksson	10 10

Al llarg de les tres primeres cites del campionat del món de ral·lis, Subaru havia aconseguit les tres victòries possibles, amb el que la marca nipona assistida per Prodrive, iniciava el seu camí en la nova era World Rally Car d’una forma immillorable, encapçalant la general per marques per davant de Ford i doblant a Mitsubishi.

Constructor	Punts
Subaru	33
Ford	19
Mitsubishi	16

Richard Burns i Robert Reid s’estrenaven en el calaix més alt del podi en una de les proves més dures del mundial.

El dilluns 2 de març de 1998, Nairobi esdevenia el centre de totes les mirades de la parròquia dels ral·lis en motiu de la clausura del 46è Safari Rally. L’esdeveniment kenià era el tercer en el calendari del campionat del món i tenia en el seu programa un total de 1063,49 km cronometrats distribuïts al llarg de 16 proves especials. Tanmateix, tot i tenir puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, només 49 equips hi formalitzaren la seva inscripció, sent tots ells presents el dissabte 28 de febrer a la rampa de sortida ubicada a la mateixa capital nacional i dels que 19 aconseguirien completar el recorregut.

La fiabilitat i l’ajuda dels seus companys de formació, va ser clau en la segona posició de Kankkunen-Repo.

La primera etapa del ral·li estava composada per 6 proves especials que suposaven 343,85 km de lluita contra el cronòmetre, una distància competitiva que tenia el handicap afegit d’estar força malmesa a causa de les tempestes caigudes 2 setmanes abans. La primera de les proves cronometrades era una especial espectacle de només 2,50 km de distància, totalment insignificant pels estàndards africans, en la que Richard Burns i Robert Reid hi aconseguien el registre més baix per davant dels seus companys de formació Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. 

Oltepesi figurava a continuació en el programa, i els seus 108,21 km permetien veure les primeres realitats de la competició a la zona amb una velocitat promig que rondava els 130 km/h. Carlos Sainz i Luis Moya comptaven amb el cert avantatge d’obrir pista, doncs s’estalviaven pilotar enmig del núvol de pols aixecat pel pilot precedent, però en contrapartida, no podien veure les trampes amagades a la pista. 

Els espanyols de Toyota s’emportaven la part negativa de la condició de líders del campionat i en topar amb un esvoranc, els pilots malmetien la suspensió frontal i la direcció del seu Corolla WRC; si bé conservaven la 4a posició provisional assolida en l’especial espectacle anterior, si que es deixaven en aquest primer tram 2 minuts i 15 segons amb els homes més ràpids, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

Una altra parella amb problemes era la de Subaru formada per Colin McRae i Nicky Grist, els britànics punxaven en fins a 3 ocasions en aquesta primera especial vera, si per sort seva la darrera es produia a manca de 6 km per completar la distància programada, i queien fins a la setena posició a 4 minuts i 3 segons de la primera plaça, posició que passava a estar ocupada per Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki després del seu primer escratx, seguit pels seus companys de formació, que hi aturaven el cronòmetre amb un retard de 15 segons.

Colin McRae i Nicky Grist començaven a partir de llavors la dificil missió de recuperar terreny, i els britànics de la Constel·lació de les Plèiades s’imposaven en les 4 proves especials cronometrades que restaven per celebrar-se en l’etapa i retornaven així al parc tancat de Nairobi amb la tercera posició provisional a 2 minuts i 18 segons de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Richard Burns i Robert Reid entraven al parc tancat classificats entre els seus compatriotes i els seus companys d’equip a només 36 segons dels homes més ràpids.

Fora de les posicions de podi s’hi trobaven Carlos Sainz i Luis Moya a 5 minuts i 22 segons dels líders, qui després de l’incident sofert amb el seu Toyota Corolla WRC en la segona prova especial del dia, mai van acabar de trobar-se del tot a gust amb les reaccions del seu cotxe, Ari Vatanen i Fred Gallagher eren cinquens a 6 minuts i 3 segons dels finlandesos de Mitsubishi i superant per 18 segons el registre dels seus companys de formació Juha Kankkunen i Juha Repo. 

De fet Ari Vatanen i Fred Gallagher van ser cridats a última hora per Ford per a substituir al lesionat Bruno Thiry. La formació havia iniciat la seva tanda d’entrenaments en la zona més humida del recorregut i casualment el Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo es va averiar en un fangar, el pilot belga va rescatar als seus companys amb la seva unitat, anant tots quatre dins el mateix cotxe, Juha Repo assegut a la falda d’Stéphane Prévot, Juha Kankkunen al volant del cotxe de l’oval i l’anterior conductor de la unitat, de menors dimensions, anava assegut com podia en la part posterior del compacte britànic. En un sotrac, Bruno Thiry va sortir volant i en impactar amb la gàbia de seguretat, el belga es trencava les seves costelles causant baixa per a l’esdeveniment; motiu pel qual Ford va pensar que el per llavors líder del Campionat FIA de Baixes era un molt bon candidat per a substituir-lo amb conjunció amb un vell conegut de la ronda keniana, Fred Gallagher.

L’etapa reina de l’edició era la dominical, amb 5 proves especials cronometrades de 378,29 km de distància en el seu programa. Una jornada que s’iniciava a les 5 en punt de la matinada per tal de desplaçar l’activitat cap a la regió més septentrional del país. Els líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki esdevenien els pilots més ràpids en la primera especial del bucle, mentre que els seus companys d’equip cedien prop de 4 minuts per problemes d’embragatge, amb el que els finlandesos s’afermaven en la primera posició.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda s’emportaven un altre revés, ara per no obrir pista, la pols aixecada per Colin McRae i Nicky Grist els hi impedia veure amb nitidesa un revolt tancat, bolcant el seu Corolla WRC quan portaven la cinquena velocitat engranada. Si bé exteriorment el cotxe va quedar molt malmès, mecànicament aquest estava bé, pel que els espanyols continuaven en competició malgrat haver perdut una desena de minuts en l’incident i 3 posicions en la general.

Els problemes d’embragatge prosseguien en el Mitsubishi Carisma GT Evo VI de Richard Burns i Robert Reid, pel que, malgrat que Colin McRae i Nicky Grist patien una punxada en la següent prova especial, els britànics de Subaru prenien el segon lloc als de Mitsubishi per només 4 segons. Per davant de les dues formacions de les illes, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’anotaven un altre millor temps i anaven posant encara més segons al seu coixí de confiança.

Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en la tercera especial dominical després d’haver marcat el segon millor registre en l’especial anterior, amb el que els espanyols aconseguien superar el Toyota Corolla WRC dels seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet. Però la posició guanyada els durava ben poc, doncs una punxada soferta en la quarta especial del dia, desena en el còmput global del ral·li, els tornava a endarrerir en un parell de minuts i els seus companys d’equip, que ara eren els més ràpids a final de tram, recuperaven la posició perduda a la taula provisional.

Més greus eren però els problemes de Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès i el copilot gal·lès completaven els 78,70 km del tram amb 6 minuts i 43 segons de retard, el motor fumejant i l’oli del seu Impreza S4 WRC a punt de bullir, tal era la temperatura que quan els seus mecànics van drenar el líquid lubricant per intentar salvar la mecànica, aquest fonia el contenidor! Amb el que el seu abandonament era obligat abans de ni tan sols celebrar-se l’última prova especial de la jornada. Entretant però, Richard Burns i Robert Reid ja els havien aconseguit superar a la taula provisional.

Un nou cop de teatre esperava en la darrera especial, quan Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es veien obligats a abandonar la competició en trencar-se’ls hi la corretja de distribució del seu Lancer Evo VI. Mentre que Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven la cronometrada per tal de superar a Juha Kankkunen i Juha Repo en la taula general de temps.

Sense més activitat sobre les especials cronometrades, els 22 equips que seguien en actiu desfeien l’enllaç des de la zona equatorial en la que s’havia disputat la jornada dominical fins a la capital, Nairobi, on hi feien arribada quan faltaven 4 minuts per les 8 del vespre amb Richard Burns i Robert Reid en la primera posició seguit d’Ari Vatanen i Fred Gallagher a 6 minuts i 1 segon del seu temps, els Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet i de Carlos Sainz i Luis Moya entraven a 8 minuts i 43 segons i 10 minuts i 32 segons respectivament de la parella de Mitsubishi, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo tancava el grup dels 5 primers classificats a 11 minuts i 27 segons dels britànics.

Dilluns 2 de març es programava la tercera i última jornada, la qual no era altra cosa que una repetició de la jornada inaugural però amb una sola passada per l’especial espectacle enlloc de dues. Així doncs la distància total competitiva que es programava era de 341,35 km i aquesta es distribuïa al llarg de 5 proves especials.

Richard Burns i Robert Reid afermaven la seva primera posició amb el seu escratx al tram inaugural del dia, Oltepesi de 108,12 km de distància, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo amb el segon millor temps, aconseguien superar en la taula general al Toyota Corolla WRC de Carlos Sainz i Luis Moya.

El drama retornava en la següent prova especial, tretzena en el còmput global del ral·li, quan Carlos Sainz i Luis Moya se sortien de la pista en una zona de roques i aquests trencaven una roda i un amortidor posterior del seu cotxe. La fricció de la roda amb la carrosseria, va provocar un conat d’incendi, i la parella espanyola es veia obligada a aturar-se per apagar-lo, arrancar la roda i intentar així completar l’especial sobre 3 rodes. Quilòmetres més endavant però, els pilots de la formació nipona van veure que era impossible, en anar-se trencant el seu Corolla WRC a trossos.

No seria l’únic revés per als membres de l’equip Toyota, doncs una averia elèctrica enlentia la marxa dels francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, que es veien superats en la taula provisional per una mica més d’1 minut per Juha Kankkunen i Juha Repo. Els finlandesos de Ford entraven així en les posicions de podi, però ho feien a 6 minuts i 14 segons dels seus companys de formació, Ari Vatanen i Fred Gallagher. 

En aquest context, Richard Burns i Robert Reid es preocupaven ja només de cuidar la seva mecànica per tal d’arribar a Nairobi, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo forçaven el ritme per tal de distanciar-se de Didier Auriol i Denis Giraudet i acostar-se als seus companys d’equip i facilitar així unes posteriors ordres d’equip, i així va ser, els finlandesos de l’oval s’imposaven en la tercera i quarta prova especial, i si bé entre els dos Ford Escort WRC la distància només minvava en 38 segons, si que amb Didier Auriol i Denis Giraudet aquesta s’incrementava en fins a gairebé 4 minuts.

La insignificant prova especial espectacle aportaria pocs canvis a la classificació, pel que a Ford feien penalitzar en 6 minuts a Ari Vatanen i Fred Gallagher per tal de que els seus companys guanyessin una posició i enters en la cursa pel títol de pilots.

Sense més seccions competitives en el programa, els 19 equips que aconseguien superar el recorregut feien entrada al parc tancat de Nairobi a partir de 2 quarts de 4 de la tarda, moment i lloc en el que els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid hi certificaven la seva primera victòria al mundial de ral·lis en completar els 1063,49 km cronometrats del programa en un temps de 8 hores 57 minuts i 34 segons. Ajudats pels seus companys d’equip, Juha Kankkunen i Juha Repo es classificaven a continuació a 9 minuts i 27 segons dels guanyadors, mentre que Ari Vatanen i Fred Gallagher tancaven el podi kenià a 25 segons de la seva ex-segona posició.

Vatanen-Gallagher retornaven al mundial i ho feien amb un podi.

En l’apartat de vehicles de producció el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní van aconseguir completar la primera jornada del ral·li amb l’aclaparador marge de 12 minuts sobre els locals Patrick Njiru i Gillian Webb. Aquests últims però, es veurien obligats a abandonar la competició en el transcurs de la primera prova especial dominical per averia en la caixa de canvis, amb el que el marge del pilot valencià i el copilot català s’incrementava substancialment, malgrat però que aquests vivien un calvari dins del seu habitacle en haver de connectar la calefacció per tal d’intentar disminuir la temperatura del motor. Amb uns 50 minuts de coixí vers Manfred Stohl i Kay Gerlach, Luis Climent i Alex Romaní afrontaven la tercera i última jornada amb calma, aconseguint finalment la victòria sobre el pilot austríac per idèntic marge.

En clau de campionat, la victòria de Luis Climent combinada amb la segona posició de Manfred Stohl, generava un empat entre els dos pilots al capdavant de la general a 21 punts, doncs tots dos comptaven amb un primer i un segon lloc en el seu haver, Stig-Olov Walfridsson, absent a la ronda africana i molt segurament en el que restava de certamen, es despenjava amb 13 punts.

Amb mà de ferro va manar a la cita africana la parella catalano-valenciana.

En la Copa FIA 2-L, malgrat que SEAT competia per primera vegada a la ronda keniana i els seus pilots també, els cotxes catalans ben d’hora van prendre les regnes de la categoria davant l’oposició dels Volkswagen Golf KitCar de Raimund Baumschlager i Klaus Wicha i de Kris Rosenberger i Per Carlsson.

Harri Rovanperä i Voitto Silander ocupaven la primera posició a l’entrada al parc tancat de Nairobi el dissabte al vespre malgrat patir problemes amb el dipòsit del carburant en la tercera prova especial i haver-se quedat varat 7 minuts en un fangar en la quarta. El lideratge dels finlandesos era per 2 minuts i 7 segons de marge vers els seus companys catalans Oriol Gómez i Marc Martí, mentre que Raimund Baumschlager i Klaus Wicha es trobaven a 49 segons del darrer Ibiza KitCar.

Abans d’afrontar la jornada dominical però, una revisió feta sobre la fitxa de temps de Harri Rovanperä i Voitto Silander, va suposar una penalització i la pèrdua de la primera posició per part d’aquests, que recalava sobre els seus companys catalans. Malgrat tot, els finlandesos recuperarien la plaça ben d’hora sobre les pistes kenianes, quan Oriol Gómez i Marc Martí es veien endarrerits en el transcurs de la segona prova especial de l’etapa en uns 40 minuts quan se’ls hi trencava la manegueta de direcció. Finalment però, els catalans aconseguien arribar al reagrupament de l’Equator Park amb unes corretges exercint les funcions d’unió, permetent que els seus mecànics poguessin reparar el seu Ibiza KitCar, canviant la suspensió frontal, els frens i el pont posterior en 33 minuts.

Si bé ja eren quarts a la categoria, el de Santa Coloma de Gramanet i el de Molins de Rei no defallien i prosseguien el seu concurs a la cita keniana en vistes de seguir guanyant experiència alhora d’intentar sumar quants més punts fossin possibles. Una labor que no es va poder dur a terme, quan els comissaris no permetien a la parella prendre la sortida en la tercera i última jornada per haver excedit el retard màxim permés el dia anterior.

Sense més contratemps rellevants, Harri Rovanperä i Voitto Silander aconseguien la victòria de la categoria i el 5è lloc absolut final, una victòria que donava el liderat en el certamen a la firma de Martorell. Si bé Volkswagen sumava els mateixos punts que SEAT gràcies al segon i tercer lloc de Raimund Baumschlager i Klaus Wicha i Kris Rosenberger i Per Carlsson, els de Wolfsburg es trobaven a 11 punts dels catalans. Peugeot, que no desplaçava cap efectiu al continent africà, romania en segon lloc a 8 punts dels nous líders.

La victòria de Rovanperä-Silander donava el liderat a SEAT.

En el campionat de pilots, Juha Kankkunen aconseguia el seu tercer podi en les tres cites celebrades fins al moment, el que unit amb l’abandonament de Carlos Sainz, va permetre al pilot finlandés empatar en la primera posició provisional amb el madrileny. Richard Burns, que guanyava un ral·li del mundial per primera vegada en la seva carrera, feia una forta pujada fins a la segona posició, mentre que Tommi Mäkinen en perdia una arran del seu segon zero de la temporada.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen Carlos Sainz	16 16
Richard Burns	12
Tommi Mäkinen	10

En el campionat de marques, la segona i tercera plaça de Ford, permetia als de l’oval superar a Toyota en la classificació provisional i restar a un sol punt del lideratge, que ara passava a estar en mans de Mitsubishi gràcies a la segona victòria consecutiva de la temporada. Toyota doncs, perdia dues posicions en la taula en aconseguir només 3 punts de la quarta plaça de Didier Auriol.

Constructor	Punts
Mitsubishi	22
Ford	21
Toyota	19

25ena victòria per a Carlos Sainz i 2a per a Marc Martí en el mundial.

Puntuable per primera vegada com a data d el calendari del mundial de ral·lis, el 4t Ra·lli de Turquia, hereu de l’antic Ral·li d’Anatolia, figurava com la terecera ronda del calendari. Otorgant punts en els campionats de pilots, constructors i mundial junior, fins a un total de 70 equips s’hi inscrivien, dels que 60 serien presents a la rampa de sortida ubicada a Kemer el dijous 27 de febrer de 2003. La prova, que estava composada per 18 especials cronometrades de 337,88 km de distància total, era superada per 26 equips participants, que arribaven a la cerimònia de clausura el diumenge 2 de març.

Les desgràcies alienes van permetre que Burns-Reid minimitzessin l’efecte de les dues punxades sofertes.

Una curta especial espectacle d’1,55 km donava el tret de sortida al ral·li el dijous al vespre, la qual donada la seva poca distància, deixava molt poques diferències entre els principals equips, sent els finlandesos de Peugeot i campions del món en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els mes ràpids per davant de Petter Solberg i Phil Mills i de Richard Burns i Robert Reid.

L’endemà divendres es complementava la primera etapa amb l’entrada en escena dels trams genuïns forestals, en total s’hi programaven 5 proves especials al llarg de 4 trams diferents, els que permetien assolir la distància final de 95,35 km competitius. A la preocupació que imperava en el parc tancat pel poc coneixement del terreny, calia afegir el mal estat del mateix a causa de les intenses pluges caigudes en les dates anteriors a la celebració del ral·li, pluja que en les parts altes de les especials, superiors als 1400 metres, havia esdevingut neu i per tan la presència de plaques de gel no era descartable.

Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills, que en la superespecial espectacle havien completat el tram a 1 décima de segon dels líders provisionals, marcaven els dos primers escratxs del dia, el que permetia a la parella noruego-britànica primer encapçalar la provisional, i després distanciar-se tímidament de la resta del parc tancat, sent els més avantatjats els seus companys d’equip, els finlandesos Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, a 9,3 segons.

El domini dels Subaru tocaria final en la quarta especial, quan Petter Solberg i Phil Mills s’accidentaven per una banda deixant la direcció del seu Impreza S9 WRC inoperativa i per una altra quan Tommi Mäkinen i Kaj Lindström deixaven molt repercutides les seves suspensions després d’impactar amb les pedres del voral. Aquests no van ser els únics incidents de l’especial, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es quedaven sense direcció assistida en plena especial, havent de fer també la següent sense aquest element, el que en unes especials tan lentes com eren les turques era bàsic, fent perdre a la parella finlandesa de l’ordre d’onze minuts i pràcticament tota opció a puntuar.

Lliure de problemes i amb el millor temps en la quarta prova especial, tercera del dia, el lideratge de la classificació el recollia llavors una altra parella de finlandesos de Peugeot, la formada per Harri Rovanperä i Risto i Pietiläinen, qui gaudien d’una posició de sortida endarrerida. Carlos Sainz i Marc Martí es situaven per darrera d’ells en la taula, capitanejant un grup molt compacte en el que s’hi seguia trobant Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, François Duval i Stéphane Prévot i els germans Gilles i Hervé Panizzi.

Els líders s’afermaven en la seva condició gràcies a un segon millor temps i un escratx en les dues últimes proves especials del bucle, amb el que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen feien entrada al parc tancat de Kremer quan passaven 3 minuts de 2 quarts de 6 de la tarda amb 20,7 segons de marge vers la parella espanyola de Citroën formada per Carlos Sainz i Marc Martí, que com els líders de Peugeot, estaven traient petroli de la seva posició de sortida endarrerida. François Duval i Stéhane Prévot tancaven les posicions de podi a 29,5 segons dels homes de Peugeot, mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström es trobaven a 31,4 segons dels seus compatriotes en la quarta posició i superant en 6,5 segons el Peugeot 206 WRC dels germans Gilles i Hervé Panizzi. Richard Burns i Robert Reid, amb un 206 WRC oficial, eren sisens, però ja força despenjats del grup perseguidor a causa de dues punxades a 56,5 segons dels seus companys d’equip i havent de controlar als seus compatriotes Colin McRae i Derek Ringer, classificats a 6,8 segons del seu registre.

A part de l’abandonament de Petter Solberg i Phil Mills, també es va registrar el de Sébastien Loeb i Daniel Elena a causa d’una errada doble, primer el copilot monegasc es va equivocar en interpretar el llibre de ruta i van prendre una carretera que no era, al cap d’uns 15 kms van adonar-se de l’error i en intentar tornar al camí correcte cap al repostatge de carburant, el seu Xsara WRC es va quedar sense benzina. Didier Auriol i Denis Giraudet que completaven l’etapa amb el motor del seu Škoda Octavia WRC molt malmés en haver trencat el radiador i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb la suspensió del seu Ford Focus WRC feta miques, engruixaven la llista d’abandonaments.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, tal i com venia sent habitual a les cites contemporànies al ral·li turc, i per tant les seves 7 proves especials programades suposaven 158,52 km cronometrats més pels 41 equips arribats al parc tancat de Kemer el divendres a mitja tarda.

Els liders Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen començaven la segona etapa amb el millor temps en la primera especial del dissabte, al que Carlos Sainz i Marc Martí replicaven amb el millor temps en la segona per deixar les taules de temps pràcticament com havien quedat en la jornada anterior. Mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström prenien la tercera plaça a François Duval i Stéphane Prévot, alhora que els belgues de Ford veien com Richard Burns i Robert Reid se’ls hi començaven a acostar.

En la quarta prova sabatina, els liders colisionaven el seu Peugeot 206 WRC el que els feia perdre uns 3 minuts i la primera posició, que ara passava a ser pel madrileny Carlos Sainz i el molinenc Marc Martí, autors a la seva vegada del registre més baix i per gairebé 25 segons de marge vers el segon equip més ràpid. També en la quarta especial del dia i també per un impacte, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström es veien obligats a fer una reparació d’emergencia en el seu Impreza S9 WRC emprant una corretja, un nyap que amb prou feines va aguantar un parell de quilòmetres i que obligava als finlandesos de la Constel·lació de les Plèiades a reduir molt dràsticament el seu ritme.

L’ocasió també va ser aprofitada pels britànics Richard Burns i Robert Reid, que de la cinquena posició que ocupaven en sortir del parc tancat, en només 4 cronometrades havien aconseguit pujar fins a la segona plaça provisional si bé a 1 minut i 2,6 segons dels nous líders; François Duval i Stéphane Prévot per la seva banda recuperaven la darrera plaça de podi que els hi havia estat presa en el transcurs del matí a 4,2 segons dels seus predecessors.

Carlos Sainz i Marc Martí, tot i punxar en la cinquena especial cronometrada del dia, els pilots només cedien 6,3 segons amb els autors de l’escratx gràcies a que la mousse treballava a la perfecció, sent tanmateix aquest el pitjor resultat parcial dels espanyols en el que restava de segona etapa, amb el que la parella de Citroën retornava al parc tancat amb 1 minut i 19,5 segons d’avantantge vers Richard Burns i Robert Reid. François Duval i Stéphane Prévot es deixaven prop de mig minut en la darrera prova especial i fitxaven a 1 minut i 44 segons dels líders, o el que és el mateix, a 24,5 segons dels britànics de Peugeot.

La tercera i última etapa dominical era la més curta de totes amb 84,01 kms cronometrats al llarg de 5 especials, Carlos Sainz i Marc Marti es van dedicar a administrar l’avantatge aconseguit, si bé mantenien un ritme relativament alt per no perdre la concentració. A manca de dues cronometrades per completar el recorregut una llum vermella intermitent en el quadre d’instruments advertia al pilot madrileny d’una averia a l’alternador. Marc Martí desconectava tot alló que no fos necessari per a córrer, fins i tot la ràdio amb l’equip, i els espanyols feien via fins a completar tot el recorregut.

Quan eren les 4 en punt de la tarda, els 26 equips participants que aconseguien superar els 337,89 km cronometrats del recorregut, començaven a fer entrada al parc tancat de Kemer, on Carlos Sainz i Marc Martí hi accedien mantenint la primera posició per un marge final de 47,9 segons vers Richard Burns i Robert Reid. Amb aquesta, Carlos Sainz sumava la seva vint-i-cinquena victòria al mundial, empatant així amb el seu company de formació, l’escocès Colin McRae, com els dos pilots amb més victories al mundial; mentre que Marc Martí tot just aconseguia la segona després de la de Córsega l’any 2001 amb el pilot càntabre Jesús Puras. Els belgues François Duval i Stéphane Prévot mostraven un pilotatge madur i pujaven per primera vegada a un podi del mundial, completant el recorregut a 1 minut i 46,5 segons dels guanyadors del ral·li.

François Duval i Stéphane Prévot debutaven en el podi.

En la categoria junior el ral·li va estar dominat al llarg del divendres pels suecs de Suzuki Daniel Carlsson i Mattias Andersson, els quals s’imposaven en 4 de les 5 proves especials del dia, sumant un segon millor temps en la cronometrada que se’ls hi escapava l’escratx.

La jornada sabatina semblava seguir un guió semblant al de l’anterior, fins que en la darrera prova especial del dia els destacats líders s’havien d’aturar per tal de poder reparar la direcció i poder proseguir la competició caient fins la tercera posició provisional. Els finlandesos Kosti Katajamäki i Miikka Anttila prenien llavors el liderat de la classe a bord del seu nou Volkswagen Polo S1600, entrant a Kemer amb un marge de més de 2 minuts i quart sobre el Ford Puma S1600 de Guy Wilks i Phil Pugh.

Diumenge Daniel Carlsson i Mattias Andersson s’imposaven en la primera especial del dia, però en la següent els suecs havien d’abandonar la competició per una averia en la suspensions, poc després, els britànics Guy Wilks i Phil Pugh cedien la seva segona posició als catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó en quedar-se-ls-hi el cotxe amb una marxa clavada. Sense més incidents de relevància, els finlandesos del Volkswagen Polo S1600 aconseguien la victòria per més de 5 minuts d’avantatge vers els catalans de Suzuki.

En clau de campionat, cap dels pilots que havia puntuat al Ral·li Monte-Carlo, primera ronda del campionat, ho feia a Turquia, pel que en totes les posicions de la taula provisional del certamen hi figuraven empats, en la que Kosti Katajamäki compartia la primera plaça amb Brice Tirabassi.

Katajamäki-Anttila aconseguien la victòria gràcies a no patir massa problemes mecànics.

La victoria que aconseguia Carlos Sainz a Turquia, situava al pilot madrileny en la tercera posició de la taula provisional del campionat per a pilots i a només 2 punts del lideratge, que a partir de llavors passava a ser pel britànic Richard Burns. L’anglès sumava 8 punts en el seu compte particular a la cita euroasiàtica i mantenia a l’escocès Colin McRae a 1 punt per darrera seu.

Pilot	Punts
Richard Burns	18
Colin McRae	17
Carlos Sainz	16

En el campionat de constructors Citroën aconseguia distanciar-se una mica dels seus socis de grup PSA gràcies a la victoria de Carlos Sainz i Marc Marti i la quarta posició de Colin McRae i Derek Ringer, mentre que Ford per la seva banda tancava el podi provisional amb 25 punts, 10 dels quals s’aconseguien a la prova, a l’espera que el nou Ford Focus RS WRC’03 els pogués donar part de la competivitat perduda.

Constructor	Punts
Citroën	39
Peugeot	31
Ford	25

Loeb-Elena van haver de batallar per la victòria fins a l’equador de la prova.

León era escenari el diumenge 2 de març de 2008 de la finalització del 22è Ral·li de Mèxic, tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova centre-americana puntuava pels certamens de pilots, marques i mundial júnior, peró els elevats costos d’enviar el material a l’altra banda de l’oceà atlàntic, va suposar una llista d’inscrits de només 42 equips. D’aquests, 40 prenien la sortida des de la pertinent rampa ubicada a Guanajuato el dijous 28 de febrer per tal d’iniciar un recorregut programat de 20 proves especials cronometrades i de 353,75 km de distància total que 28 dels equips participants aconseguirien superar.

Atkinson-Prévot van pujar al segon graó del podi gràcies a mantenir integre el seu Impreza WRC.

Abans d’iniciar-se el tram de proves, el popularment conegut com "shakedown" totes les alarmes s’encenien en el si de l’equip Citroën quan els seus caps de files, el francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, comunicaven que el seu motor fallava, sense ni tan sols arribar a participar, els campions mundials decidien retornar al parc tancat per tal de canviar el motor, peró en conèixer que de realitzar el canvi de propulsor els hi seria aplicada una penalització de 5 minuts, els tècnics de la marca dels dos galons decidien intentar reparar el motor instal·lat.

Divendres 29 de febrer arrancava el ral·li propiament dit, amb un bucle de tres especials cronometrades que es celebraven en dues ocasions, més dues especials espectacle que tancaven la jornada a mitja tarda, amb el que el recorregut cronometrat de la primera etapa s’elevava fins als 135,74 km al llarg de les 8 proves especials programades.

En la primera d’elles el millor temps corresponia als finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, malgrat que els nòrdics patien una lleugera sortida de pista després d’impactar contra una pedra. Aquest no va ser l’únic incident registrat en aquesta primera prova cronometrada, doncs els oficials de Subaru Petter Solberg i Phil Mills cedien una desena de segons en quedar-se sense frens en el seu Impreza S12B WRC després d’atropellar-hi un gos, mentre que el germà del pilot, Henning Solberg, i el seu copilot Cato Menkerud cedien uns altres tants segons després de colisionar contra un arbre. Pitjor era el cas dels espanyols de Citroën Dani Sordo i Marc Martí, la parella cantabro-catalana venia marcant uns bons parcials, superant inclús als autors del millor temps, peró en un revolt tancat, els de Citroën es menjaven una pedra amagada i trencaven un trapezi de suspensió, veient-se obligats a abandonar la prova.

Tot i no haver pogut posar a punt el cotxe en el tram de proves, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la segona especial cronometrada, el que els permetia arribar fins la segona posició provisional superant el Subaru Impreza S12B WRC de l’australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot, així com el Ford Focus RS WRC’07 dels italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini. Un segon escratx consecutiu dels campions mundials acostava la parella de Citroën als líders provisionals abans de les assistències intermitges, esbaint alhora qualsevol dubte que pogués planar sobre el rendiment del seu motor, mentre que els italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini queien de les posicions capdaventeres en quedar-se una roda clavada en el voral de la pista en aquesta tercera prova cronometrada.

Ja en les segones passades per les especials de la tarda, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila començaven a posar segons per mig en relació a Sébastien Loeb i Daniel Elena en aconseguir un segon temps escratx i dos escratxs en els tres trams del bucle per un quart temps escratx i dos segons millors temps escratxs respectivament dels pilots de Citroën, peró en les dues superespecials espectacle que tancaven la jornada la parella franco-monegasca invertia la dinàmica retallant 9 dècimes de segon als pilots de Ford, que entraven al parc tancat de León amb 9,6 segons de marge. Chris Atkinson i Stéphane Prévot esdevenien l’únic equip capaç de seguir el ritme capdavanter en completar la jornada a 22,4 segons dels líders, mentre que Petter Solberg i Phil Mills, amb diversos alti-baixos al llarg de l’etapa, es trobaven en quarta posició a poc més d’1 minut dels líders i amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, penalitzats per haver d’obrir pista, trepitjant-lis els talons.

La segona jornada del ral·li tenia un model similar a la anterior, tres trams cronometrats per les muntanyes mexicanes que es celebraven en dues ocasions cadascuna, més dues passades per l’especial espectacle que posaven punt i final a la lluita contra el cronòmetre. En total 8 proves especials que s’afegien al recorregut i que suposaven 157,32 km cronometrats més de distància.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tenien ara la feixuga labor d’obrir pista, i ja en la primera especial cronometrada sabatina els líders veien com Sébastien Loeb i Daniel Elena eixugaven pràcticament tota la diferència acumulada per deixar-la en 1 dècima de segon en marcar-hi el millor temps. En la següent cronometrada els de Citroën repetien autoria de l’escratx i ara si es situaven al capdavant de la taula general de temps. D’altra banda, en aquesta mateixa segona especial cronometrada, Petter Solberg i Phil Mills perdien tres posicions en la general en trencar un palier del seu cotxe, certificant poc després el seu abandonament en veure’s incapaços d’arribar a la línia de sortida del tercer tram del dia.

En aquesta tercera especial, els reenganxats al ral·li Dani Sordo i Marc Martí prenien l’honor de l’escratx per 5 dècimes de segon als seus companys d’equip, que intentaven per tots els mitjans distanciar-se quan més els hi fos possible de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en previsió d’haver d’obrir pista diumenge.

Després de les assistències els líders tornaven a guanyar en la primera especial que es celebrava, mentre que els pilots de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen cedien gairebé 3 minuts en patir dues punxades i queien fins la cinquena posició just per darrera del cotxe homòleg en mans de l’equip Stobart de Henning Solberg i Cato Menkerud i amb opcions remotes al podi.

La cinquena especial cronometrada de la jornada, segona en el bucle de la tarda, va ser especialment traumàtica per l’equip Ford, doncs el turbo de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es trencava i als finlandesos els hi queia un important correctiu de segons en comptar amb molta menys potència donada la gran altitud en la que es celebrava el ral·li. Chris Atkinson i Stéphane Prévot superaven als nòrdics per poc marge en l’especial de l’averia, mentre que en la següent, i sense encara no haver pogut reparar el turbo, el marge s’ampliava fins gairebé 1 minut amb els pilots de Subaru i en 2 minuts en relació als de Citroën.

Les dues passades per les especials espectacle no van aportar canvis significatius, menys encara quan en la segona d’elles el millor temps va ser ex-aequo entre Sébastien Loeb i Daniel Elena amb Chris Atkinson i Stéphane Prévot, entrant els dos equips al parc tancat de León distanciats en 1 minut i 1,4 segons, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es mantenien en posicions de podi a 2 minuts i 6,4 segons dels líders gràcies a que Henning Solberg i Cato Menkerud, quarts, estaven ja a 3 minuts i 51,6 segons de la parella de Citroën.

La tercera i última jornada de competició estava formada per només 4 especials cronometrades sense assistències, de les que a més a més una corresponia a la cinquena i última passada per la superespecial espectacle, pel que amb una corda de 60,69 km de lluita contra el cronòmetre, a priori tot semblava estar decidit donades les distàncies tan importants que exisitien entre els tres primers classificats, restant com a únic punt calent de la taula, la lluita que pogués exisitir per la quarta posició entre Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb Henning Solberg i Cato Menkerud.

Jari-Matti latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera especial dominical, mentre que la segona, la més llarga de l’etapa amb 22,30 km cronometrats, era cancelada per l’organització degut a l’excés de públic. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien el seu primer escratx al ral·li en la tercera prova del programa, gràcies al qual la parella oficial de Ford superava a la de l’equip satèl·lit Stobart, mentre que l’especial espectacle que tancava el programa del ral·li, no aportava canvis a la general.

Completades doncs 19 de les 20 proves especials cronometrades programades, Sébastien Loeb i Daniel Elena sumaven la seva trenta-vuitena victòria mundial gràcies a aturar el cronòmetre en un temps final de 3 hores 33 minuts i 29,9 segons, el que suposava invertir 1 minut i 6,1 segons menys que els oficials de Subaru Chris Atkinson i Stéphane Prévot. Els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila completaven el podi a 1 minut i 39,7 segons dels guanyadors.

En quan el turbo es va trencar, la lluita per la victòria es va acabar per Latvala-Anttila.

En el campionat junior, els debutants provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia feien una demostració de poder en quan guanyaven totes les especials cronometrades que es celebraven a les pistes montanyoses mexicanes, arribant a la neutralització de la primera etapa amb més de mig minut de marge vers l’estoni de Suzuki Jaan Mölder i el seu copilot belga Frédéric Miclotte.
L’endemà dissabte, malgrat que els líders van relaxar una mica el ritme, van seguir incrementant distàncies al capdavant de la taula de temps, mentre que Jaan Mölder i Frédéric Miclotte es veien immersos en una lluita aferrissada per la segona posició amb els seus companys d’equip polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak, fins que una pèrdua de potencia en el Swift S1600 d’aquests últims a les acaballes de la segona etapa va permetre relaxar tensions.

Diumenge les tres especials cronometrades que s’acabaven celebrant eren un mer tràmit per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que debutaven en el mundial júnior amb victòria, esdevenint tanmateix els primers pilots que aconseguien sumar un punt al mundial al volant d’un cotxe S1600 en completar el recoregut en vuitena posició general.

Ogier-Ingrassia debutaven en el mundial guanyant i esdevenint els primers pilots en puntuar dalt d’un S1600.

En el campionat de pilots Sébastien Loeb es recuperava del zero que havia sumat a Suècia en aconseguir la segona victòria de la temporada, amb el que el campió mundial en vigència es quedava a 1 sol punt de Mikko Hirvonen, el líder provisional del campionat tot i no haver guanyat encara cap prova i obtenir un resultat fluix a la cita mexicana. Per la seva banda Jari-Matti Latvala tancava el podi provisional del certàmen en sumar el seu segon podi consecutiu.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	21
Sébastien Loeb	20
Jari-Matti Latvala	16

En la taula provisional del campionat de constructors, Ford seguia figurant en primera posició,  gràcies a tornar a situar dos dels seus cotxes en la zona punts, mentre que Subaru veia com ara passava a compartir la segona posició amb Citroën, que per segon ral·li consecutiu només aconseguia els punts d’un dels seus cotxes, en aquest cas els corresponents a la victòria dels seus campions mundials. Stobart que baixava una posició en el campionat, es mantenia encara en places de podi a 18 punts de l’equip oficial.

Constructor	Punts
Ford	37
Citroën Subaru	25 25
Stobart	19

Guanyar al Safari és dificil, i Richard Burns i Robert Reid amb un pilotatge ben mesurat ho feien per segona vegada en la seva carrera.

Amb Nairobi, capital keniana, com a centre neuràlgic del ral·li, el diumenge 27 de febrer del 2000 es celebrava la tercera i última jornada del 48è Safari Rally. La dura i maratoniana prova africana, era la tercera cita del calendari del mundial de ral·lis i amb tan sols 12 especials però 1047,26 km cronometrats de recorregut, era una de les cites més atípiques del calendari mundial. A la rampa de sortida s’hi donaren cita 51 dels 55 equips inscrits dels que 17, una tercera part, van conseguir acabar la ronda que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

Sacrificats per l’aposta de Subaru pel seus companys d’equip, Kankkunen-Repo van haber de comformar-se amb la segona plaça.

La primera etapa, celebrada el divendres 25 de febrer de 2000, tenia 4 trams cronometrats en el seu programa, els quals suposaven una distància total competitiva de 350,84 km. Didier Auriol i Denis Giraudet es van alçar com els primers líders del ral·li kenià en guanyar la primera especial, Orien, de 112,43 km, amb el que SEAT liderava un esdeveniment del mundial per primera vegada en la seva història. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aturaven el cronòmetre 14 segons més tard i Richard Burns i Robert Reid ho feien amb 1 segon més que la parella finlandesa de Mitsubishi.

Malauradament en la següent prova especial, els francesos de SEAT impactaven amb una roca que els hi trencava una llanda del seu Córdoba WRC, perdent 5 minuts i el liderat que passava a estar en mans dels britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid, doncs Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi patien 3 punxades i completaven l’especial amb 12 minuts i 18 segons de retard vers els de la Constel·lació de les Plèiades, els més ràpids a l’especial. Completada la segona especial, el motor del Mitsubishi Lancer Evo VI va enmudir, sent impossible tornar-lo a posar en marxa a causa d’una averia elèctrica, amb el que el seu abandonament era obligat.

Tanmateix aquesta segona prova especial, Oltepesi, va ser especialment dramàtica per aquells que muntaven pneumàtics Michelin per contra dels equipats amb Pirelli, i es que la marca italiana havia treballat en l’interior de les seves gomes per facilitar la dissipació de la calor acumulada per pilotar a altes velocitats sobre les pistes pedregoses kenianes. Carlos Sainz i Luis Moya punxaven dues vegades en aquesta cronometrada així com els seus companys d’equip a Ford Colin McRae i Nicky Grist, a part de les 3 punxades abans esmentades del campió del mòn en vigència, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, amb el que els de l’oval romanien en la quarta i cinquena posició respectivament per darrera de Didier Auriol i Denis Giraudet, segons, i de Juha Kankkunen i Juha Repo, tercers.

Richard Burns i Robert Reid refermaven la seva condició de líders imposant-se en la tercera i quarta prova cronometrada, mentre que els seus companys de formació, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, marcaven el segon millor registre per segona vegada consecutiva en la tercera prova especial, i en superar per 20 segons a Didier Auriol i Denis Giraudet, els de Subaru els hi prenien la segona posició a la taula general. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya malmetien la suspensió posterior del seu Ford Focus WRC’00 i havien de fer una reparació d’emergència guiats per ràdio per tal de prosseguir, amb el que els espanyols intercanviaven posicions amb els seus companys britànics de formació, per després de la quarta prova especial, caure fins a la desena plaça provisional.

Toni Gardemeister i Paavo Lukander abandonaven el ral·li just abans de prendre la sortida en la tercera prova especial, Olorian, doncs el navegant finlandès arribava a la prova amb una lesió de coll produida durant les jornades de test, a més a més, durant la segona cronometrada, el seu SEAT Córdoba WRC perdia una porta i era tal la quantitat de pols que aquests empassaven, que Paavo Lukander no es veia capacitat per continuar.

Quan eren tres quarts de vuit del vespre, la caravana del ral·li retornava al parc tancat de Nairobi, on Richard Burns i Robert Reid ocupaven la primera posició per 4 minuts i 24 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Repo, molt endarrerits en la primera prova especial després d’atropellar una vaca, i 7 minuts i 37 segons de coixí en relació a Didier Auriol i Denis Giraudet, qui es lamentaven de no saber-se anticipar al comportament de les seves suspensions. Petter Solberg i Phil Mills restaven a les portes del podi a 13 minuts i 17 segons dels líders i amb només 15 segons de marge vers els seus companys Colin McRae i Nicky Grist.

La segona jornada del ral·li tenia 345,58 km cronometrats en el seu programa i com l’etapa anterior, també 4 proves especials, sent la sortida del Nairobi’s Safari Park, punt en el que s’ubicava el parc tancat, el dissabte a tres quarts de 5 de la matinada. La primera de les cronometrades tornava a ser conquerida per Richard Burns i Robert Reid, que es refermaven en el liderat, mentre que una punxada soferta per Didier Auriol i Denis Giraudet, facilitava que Colin McRae i Nicky Grist s’introduissin en les posicions de podi.

En la segona prova especial sabatina es va poder veure un triplet dels homes de Ford, capitanejats pels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals s’imposarien també en la tercera i quarta prova especial programada del dia per tal d’enfilar-se fins a la quarta posició provisional, mentre que Colin McRae i Nicky Grist es veurien obligats a abandonar en la darrera d’elles en creuar un riu a massa velocitat, i veure com el motor del seu Focus WRC’00 es negava en estar el cotxe desprovist del tradicional tub respirador.

Així Didier Auriol i Denis Giraudet recuperaven la tercera posició provisional, entrant al parc tancat a les 8 del vespre del mateix dia a 15 minuts i 35 segons de Richard Burns i Robert Reid i amb 5 minuts i 44 segons de marge vers el Ford Focus WRC’00 dels seus excompanys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Juha Kankkunen i Juha Repo cedien mig minut més vers els seus companys de formació en el transcurs de la segona etapa i conservaven així en la segona posició a 4 minuts i 55 segons d’aquests.

La jornada dominical, tercera i última en el programa de l’esdeveniment, no era més que una repetició de la primera etapa, i com ja havia passat divendres, Didier Auriol i Denis Giraudet aconseguien el millor registre en la primera especial del bucle. L’altra cara de la moneda en la lluita per la tercera posició de podi era la de Carlos Sainz i Luis Moya, els de Ford es quedaven sense direcció assistida i en cedir 10 minuts i 45 segons amb els homes de SEAT, no només veien esfumar-se les possibilitats de podi, sinó que a més a més eren superats pels seus companys Petter Solberg i Phil Mills.

Richard Burns i Robert Reig guanyaven la següent prova especial per deixar clar qui era el cap de files entre les dues formacions de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que un problema en la direcció assistida, endarreria en 6 minuts i 36 segons a Didier Auriol i Denis Giraudet sense majors conseqüències per a la parella francesa de la marca catalana. Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven les dues últimes proves especials programades, que en conjunció amb una punxada soferta per Petter Solberg i Phil Mills en la darrera cronometrada, permetia als espanyols recuperar la quarta posició alhora que evitava als responsables de Ford haver de tenir el mal tràngol de dictaminar ordres d’equip.

Quan eren les 4 de la tarda, els pilots entraven de nou al Nairobi’s Safari Park Hotel i el 48è Safari Rally es donava oficialment per finalitzat. Richard Burns i Robert Reid aconseguien la victòria després d’acumular 5 escratxs i 2 segons i tercers millors temps, amb el que la parella britànica recorria els 1047,26 km del programa en un temps final de 8 hores 33 minuts i 13 segons. Els seus companys d’equip finlandesos, Juha Kankkunen i Juha Repo, els escortaven en el podi en el seu segon graó havent acumulat un retard de 4 minuts i 37 segons, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi kenià a 22 minuts i 44 segons del registre dels guanyadors, en el que seria el 4t i últim podi de SEAT, fins a la data d’avui, en el mundial de ral·lis.

Didier Auriol i Denis Giraudet aconseguien el quart i últim podi de SEAT al mundial.

En l’apartat dels vehicles de producció Gabriel Pozzo i Rodolfo Amelio Ortiz esdevenien els primers líders de la classificació en imposar-se en el tram inaugural, una posició que els argentins confirmarien amb el millor temps en les dues següents proves especials, mentre que els seus companys d’equip, Claudio Menzi i Edgardo Galindo, s’instal·laven en la segona posició provisional. L’abandonament dels líders en el quart i últim tram del divendres, convertia a Claudio Menzi i Edgardo Galindo en els primers classificats de la categoria amb un coixí de 6 minuts i 33 segons sobre els seus compatriotes Roberto Sanchez i Jorge del Buono.

Al llarg del dissabte, dos escratxs per part dels argentins amb Mitsubishi, el primer d’ells ex-aequo amb els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, per un escratx dels argentins amb Subaru, no feia més que confirmar les posicions assolides alhora que el gap entre les dues formacions s’obria en 3 minuts i 57 segons més.

Roberto Sanchez i Jorge del Buono afrontaven la jornada dominical com un tràmit, doncs el seu marge vers el Mitsubishi Lancer Evo VI de Manfred Stohl i Petter Müller era de més de 8 minuts i mig. Així finalment Claudio Menzi i Edgardo Galindo aconseguien la victòria per 17 minuts i 58 segons de marge vers Roberto Sanchez i Jorge del Buono, mentre que Manfred Stohl i Peter Müller tancaven el podi a 23 minuts i 46 segons del temps dels guanyadors del ral·li en l’apartat de producció.

En clau de campionat Manfred Stohl era el pilot que tenia més recorregut en el certamen, i els 4 punts que sumava a la cita keniana permetien al pilot austríac incrementar fins a 7 punts el coixí que el centre-europeu tenia amb Jani Paasonen, guanyador de la ronda sueca, i l’esmentat argentí Claudio Menzi.

Menzi-Galindo aconseguien una victòria contundent.

Tot i el zero en el ral·li africà, Tommi Mäkinen es mantenia al capdavant de la taula del campionat de pilots per quatre punts de marge vers Richard Burns, qui gràcies a la victòria pujava set places a la general. D’altra banda Juha Kankkunen superava al madrileny Carlos Sainz i al seu compatriota Marcus Grönholm d’una tacada i entrava al podi provisional de la general.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	16
Richard Burns	12
Juha Kankkunen	11

Amb el doblet aconseguit, Subaru es situava com a lider en el campionat de constructors per davant de Mitsubishi, que baixava al segon lloc, i de Ford, que tot i superar a Peugeot en la general, es mantenia en tercera plaça donada la pujada de dues posicions dels de la Constel·lació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Subaru	25
Mitsubishi	18
Ford	13

Rovanperä-Halttunen es feien amb la victòria i el lideratge de la provisional.

Buscant la neu que tan havia preocupat i mancat en edicions prèvies, el Ral·li de Suècia es reinventava en la seva 69ena edició i abandonava així la tradicional regió de Värmland, al sud oest del país a tocar amb la frontera amb Noruega, per tal de desplaçar-se cap al nord est del país a tocar del Mar de Bòtnia, establint un nou parc tancat i centre neuràlgic a la ciutat d’Umeå. La ronda hivernal per excel·lència, era la segona cita de la temporada i comptava amb 50 formacions en la seva llista oficial d’inscrits, de les que 45 esdevindrien participants en baixar per la protocolària rampa de sortida el dijous 24 de febrer. Uns equips que podien optar a obtenir punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2, WRC3 així com el mundial junior, segons l’edat del pilot o el tipus de vehicle emprat. El recorregut del ral·li estava composat per 19 proves especials cronometrades de 305,79 km competitius, si bé 2 setmanes abans de l’inici del mateix, l’organització es veia obligava a cancelar 2 d’aquestes proves especials degut a la migració de rens a la zona, una corda que era superada per 36 equips participants el diumenge 27 de febrer de 2022.

Una errada al llarg de la jornada sabatina va impedir als belgues lluitar per la victòria.

La primera etapa del ral·li comptava amb 7 proves especials de 125,67 km cronometrats en el seu programa, una distància que resultava de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, més una especial espectacle a les afores d’Umeå per tancar l’activitat al vespre. El primer equip participant en abandonar el parc tancat, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, ho feia en passar 5 minuts de 3 quarts de 8 del vespre, mentre que el seu retorn s’esperava per quan passessin 3 minuts de les 8 del vespre.

Ott Tänak i Martin Järveoja establien el registre de referència en la primera prova cronometrada del dia, i en bona lògica els estonis esdevenien els primers líders de la cita per davant dels pilots de Toyota Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i dels seus companys d’equip a Hyundai, Oliver Solberg i Elliot Edmonson i de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.

L’altra parella finlandesa de Toyota, la formada per Esapekka Lappi i Janne Ferm, marcava el millor temps en la cronometrada següent i aquests saltaven des de la cinquena posició provisional fins a la primera, mentre que els seus companys i compatriotes Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen seguien pagant el preu d’obrir pista i marcar el camí sobre la neu fresca. Tot i així aquests tornaven a ser els segons més ràpids i conservaven la segona posició a 1,0 segons dels nous líders.

Alhora en aquesta segona prova especial el ral·li tenia una baixa entre els seus il·lustres, quan els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle se sortien de la pista en dues ocasions, resultant la segona terminal per a la seva progressió a l’edició.

A la conclusió del bucle matinal, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aconseguien finalment la seva primera victòria de tram, mentre que Esapekka Lappi i Janne Ferm s’hi deixaven una catorzena de segons en calar el motor, un temps que els portava a cedir el lideratge, així com 4 llocs a la taula. Ott Tänak i Martin Järveoja perdien el paracops anterior, malmès en un impacte ocorregut en la segona prova especial, i sense l’aerodinàmica frontal del seu Hyundai, vital en un dels esdeveniments més ràpids del calendari, aquests també perdien terreny i posicions.

Així doncs, a la conclusió del bucle matinal, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen lideraven la classificació per 8,4 segons de marge vers Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i 10,4 segons amb Oliver Solberg i Elliott Edmonson.

A la repetició del bucle, les roderes que els diferents tipus de cotxes que havien passat per la pista al llarg del matí, eren un maldecap afegit per als pilots, sobretot per aquells que afrontaven l’especial en les primeres posicions, així Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es deixaven 16,3 segons vers el registre guanyador dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, i els britànics passaven a ocupar la primera posició.

Ott Tänak i Martin Järveoja recuperaven un bon grapat dels segons perduts al llarg del matí amb la seva segona victòria de tram en la cinquena prova cronometrada, un resultat que els llençava fins a la segona posició a 1,1 segons del temps d’Elfyn Evans i Scott Martin, però malauradament per als pilots bàltics, el seu sistema híbrid generava un error a causa d’un impacte, i en encendre’s la llum vermella, als homes de Hyundai no els hi quedava cap altre remei que haver d’abandonar la ronda sueca abans de disputar la sisena prova especial.

Queia la nit a la vora del cercle polar Àrtic i Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven en la darrera prova cronometrada campestre, per tal de prendre la segona posició que els seus companys estonis deixaven vacant a 6 dècimes dels britànics i per només 9 dècimes de segon d’avantatge amb Esapekka Lappi i Janne Ferm.

Tot i que l’especial espectacle d’Umeå només tenia 5,53 km de corda, les distàncies entre els primers classificats eren molt curtes i així la parella belga de Hyundai en aconseguir-hi el segon millor temps per darrera de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, aquests es feien amb el lideratge provisional, mentre que els finlandesos de Toyota saltaven fins a la segona posició.

Completats els poc més de 2 quilòmetres d’enllaç des de la línia de meta de l’especial espectacle fins al parc tancat d’Umeå, la primera etapa del ral·li es donava per finalitzada amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en primera posició per 4,3 segons de marge amb Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i 7,4 segons si la mesura es prenia amb els destronats Elfyn Evans i Scott Martin. Esapekka Lappi i Janne Ferm restaven a les portes del podi a 1,4 segons del registre dels seus companys, mentre que Oliver Solberg i Elliot Edmonson quedaven lleugerament despenjats, tancant la pinça dels 5 primers classificats a 28,1 segons dels seus companys líders.

L’especial cancel·lada per la migració dels rens, Örträsk, es trobava programada en un primer moment al llarg de la jornada sabatina, pel que aquesta quedava reduïda a 6 proves especials de 82,30 km cronometrats, una activitat competitiva que s’iniciava en passar 5 minuts de les 8 del matí amb la sortida dels primers participants del parc tancat i que finalitzaria un cop que aquests haguessin superat les assistències de final d’etapa unes 12 hores més tard.

Els homes de Toyota sortien a l’atac i així amb una victòria de tram i 2 tercers llocs per a Elfyn Evans i Scott Martin al llarg del bucle matinal, i un tercer lloc i dues victòries de tram per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, si bé en la darrera d’elles cal tenir en compte que els reengaxats Craig Breen i Paul Nagle eren els qui establien el registre de referència, però que a efectes pràctics la transcendència dels resultats dels irlandesos era nul·la.

Un rendiment que permetia a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen arrebassar la primera plaça a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe al terme de la primera prova especial, mentre que en la següent, els britànics abaixaven als belgues un graó més en el podi. Esapekka Lappi i Janne Ferm feien el mateix que els seus dos companys d’equip en la darrera prova de l’escull matinal i expulsaven als de la formació coreana de les posicions d’honor, un bescanvi de posicions facilitat també per una passada de frenada dels belgues i una errada posterior del seu sistema híbrid.

Així doncs, en les assistències de mitja etapa a Umeå, les tres parelles de Toyota ocupaven les 3 posicions de podi, amb Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen al capdavant de la classificació per 4,8 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin i 12,0 segons en relació a Esapekka Lappi i Janne Ferm.

El bucle post meridional arrancava amb una nova victòria parcial d’Elfyn Evans i Scott Martin, qui començaven a posar en perill el lideratge dels seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui reaccionaven i tancaven la jornada amb respectives victòries parcials per tal de restablir el seu marge de confiança, un marge que es veuria incrementat en 10 segons, en quan els comissaris esportius imposaven tal sanció a la parella britànica, que creuava la línia de meta de la darrera prova especial per fora de la pista. 

Paral·lelament, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe milloraven molt el seu rendiment i amb un segon millor temps i dos tercers temps escratx, aquests recuperaven la tercera posició provisional en la penúltima cronometrada sabatina i la conservaven fins a la conclusió de la mateixa. Mentre que els seus companys Oliver Solberg i Elliott Edmonson s’endarrerien en quedar-se’ls-hi l’accelerador clavat.

Un cop al parc tancat d’Umeå, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen lideraven per 18,3 segons de marge vers Elfyn Evans i Scott Martin, mentre que en relació amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, aquest marge s’eixamplava fins als 21,7 segons. Esapekka Lappi i Janne Ferm restaven a 4,2 segons de la darrera de les posicions de podi, emperò amb un marge superior al 1 minut vers els cinquens classificats, Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, un cop que Oliver Solberg i Elliott Edmonson rebien una sanció de 160 segons per un retard de 16 minuts en el darrer control horari, arran de les necessàries intervencions mecàniques en el seu auto.

La tercera i última etapa del ral·li comprenia els darrers 56,84 km cronometrats del programa, una distància que es repartia al llarg de 4 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams el diumenge al matí. Amb sortida del parc tancat a 2 quarts de 6 del matí, la cerimònia de clausura es programava per a les 2 en punt del migdia.

Els líders iniciaven la jornada dominical amb una victòria de tram per tal de seguir obrint distàncies al capdavant de la classificació, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin es veien obligats a abandonar patir una sortida de pista que danyava el seu radiador, una baixa que deixava a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en segona posició a 23,9 segons dels finlandesos de Toyota, i als companys d’aquests últims, Esapekka Lappi i Janne Ferm, en tercera posició a 4,9 segons dels pilots belgues de Hyundai.

En la segona prova especial dominical, ambdues parelles finlandeses de Toyota batien el registre de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i aquests reaccionaven imposant-se en la tercera per tal de restablir distàncies, si bé aquestes diferien molt de ser definitives. 

En el Power Stage, Ott Tänak i Martin Järveoja es feien amb el millor temps i salvaven lleugerament els mobles trencats arran de la llum vermella del divendres, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen miraven de no deixar ni les engrunes amb el segon millor temps. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, tercers a final de tram, no deixaven lloc a les especulacions.

Completats els 264,81 km cronometrats del programa escapçat, es celebrava la cerimònia del podi a les 2 en punt del diumenge 27 de febrer de 2022, i per primera vegada en la història de l’esdeveniment, a Umeå amb la presència de 36 equips participants, entre els que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es feien amb la victòria final en completar les 17 proves especials de l’itinerari en un temps de 2 hores 10 minuts i 44,9 segons, registre que rebaixava en 22,0 segons l’aconseguit per Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. Esapekka Lappi i Janne Ferm, que debutaven en competició al volant d’un Rally1, tancaven el podi suec a 30,6 segons dels seus companys d’equip.

Lappi-Ferm tancaven el seu debut amb Rally1 amb un podi.

En categoria WRC2 els compassos inicials del ral·li van estar plens de canvis en la classificació. Si bé els finlandesos Jari Huttunen i Mikko Lukka establien el millor temps en la cronometrada inaugural del programa, la seva plaça la prenien ràpidament els noruecs Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen, segons més ràpids en la cronometrada inaugural i autors del millor temps en les dues proves següents del bucle matinal. 

L’estoni Georg Linnamäe i el britànic James Morgan, a bord d’un Volkswagen Polo GTi R5 com els líders provisionals, es feien amb la segona posició a la provisional amb respectius segons llocs per darrera dels pilots escandinaus en les dues últimes proves especials de l’escull.

A la repetició del bucle matinal, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen mostraven símptomes evidents de millora i aquests en aconseguir 3 segons millors temps, així com un temps escratx en la segona prova cronometrada del bucle, entraven al parc tancat d’Umeå en primera posició per 4,1 segons de marge vers els seus compatriotes Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen. Els russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov eren tercers a 9,8 segons, mentre que Georg Linnamäe i James Morgan, així com Jari Huttunen i Mikko Lukka tancaven una estreta pinça dels 5 primers classificats a 11,7 segons i 14,3 segons dels líders respectivament.

La classificació era estreta, i els focus d’atenció diversos, d’una banda Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen s’immiscien en una lluita per la victòria amb els seus compatriotes Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen, amb 2 intercanvis de posicions que deixaven la classificació tal i com estava a la sortida del parc tancat d’Umeå, en el moment de retornar-hi per a les assistències. Parell d’intercanvis que també es produïen entre Georg Linnamäe i James Morgan amb Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov.

En el bucle post meridional, les posicions entre els 3 primers classificats es començaven a definir, mentre que Jari Huttunen i Mikko Lukka s’unien a la festa del canvi de cadires i aquests amb un registre de referència i un segon millor temps, arrabassaven la quarta posició a Georg Linnamäe i James Morgan per estret marge.

A quarts de 8 del dissabte al vespre, els participants procedien amb la protocolària entrada al parc tancat de l’epicentre del ral·li, amb Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen al capdavant de la taula provisional per 10,9 segons de marge amb Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen. Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov eren tercers a 30,6 segons dels líders i per 15,5 segons de marge vers Jari Huttunen i Mikko Lukka i 19,4 segons en relació a Georg Linnamäe i James Morgan.

Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen iniciaven la jornada dominical a l’atac, i aquests en imposar-se en les 2 proves cronometrades del primer escull, aconseguien reduir el gap vers els líders fins als 4,8 segons. 

La tensió era elevada, però aquesta afluixaria en quan els pretendents al lideratge picaven un banc de neu i s’envirollaven enmig de l’especial, un contra temps que els feia concedir 17,3 segons vers el millor temps d’Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, alhora Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov s’accidentaven i deixaven la seva posició de podi a Jari Huttunen i Mikko Lukka. 

Sense res rellevant a destacar en la darrera cronometrada del programa, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen es feien amb la victòria per 23,2 segons vers Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen i per 1 minut i 3,1 segons en relació a Jari Huttunen i Mikko Lukka.

A efectes de campionat, Andreas Mikkelsen obtenia la segona victòria de la temporada en la segona prova del calendari, un excels rendiment que li donava un marge de 33 punts amb els respectius segons classificats d’aquestes dues rondes, Erik Cais i Ole-Christian Veiby.

Segona victòria consecutiva de Mikkelsen-Eriksen al WRC2.

Entre els més joves de la categoria, menors de 30 anys, la victòria era per a Georg Linnamäe i James Morgan, mentre que per als més veterans, de més de 50, el guardó corresponia a Michal Solowow i Maciej Baran.

Linnamäe-Morgan vencien entre els joves de la classe…

… I Solowow-Baran entre els més veterans.

En la categoria junior del WRC3, els pilots nòrdics començaven dominant la taula de temps, però just abans de completar el bucle matinal, la comunitat perdia a dos dels seus integrants, Sami Pajari i Enni Mälkönen per avaria en la seva bomba de gasolina i a Robert Virves i Aleks Lesk per accident, amb el que Lauri Joona Mikael Korhonen quedaven al capdavant de la classificació provisional per 5,4 segons de marge vers el nord-irlandès Jon Armstrong i l’irlandès Brian Hoy. 

Finlandesos i irlandesos protagonitzaven un ball de segons al llarg del bucle de la tarda, amb un balanç lleugerament favorable a Lauri Joona i Mikael Korhonen, qui entraven al parc tancat d’Umeå amb 7,7 segons de coixí vers Jon Armstrong i Brian Hoy.

Els líders perdien la seva anhelada primera posició al terme de la primera prova especial sabatina, per tal de recuperar-la immediatament i a establir un nou coixí de 5,5 segons vers els seus rivals de les illes britàniques. A la repetició del bucle per la tarda, les dinàmiques s’invertien i Jon Armstrong i Brian Hoy feien cap al parc tancat d’Umeå amb 3,5 d’avantatge al capdavant de la taula vers Lauri Joona i Mikael Korhonen.

Les distàncies eren curtes, molt curtes, pel que la jornada dominical diferia molt de ser un mer tràmit per als dos aspirants a victòria. Lauri Joona i Mikael Korhonen recuperaven la primera posició al terme del primer tram del dia, si bé Jon Armstrong i Brian Hoy la recuperaven amb una victòria de tram en el següent, amb un marge de només mig segon.

Els irlandesos repetien resultat en la tercera prova cronometrada de la jornada i elevaven fins als 3,0 segons el seu coixí en el lideratge. Malgrat que Lauri Joona i Mikael Korhonen superaven a Jon Armstrong i Brian Hoy a final de tram en la darrera prova especial del programa, les 3 dècimes de segon que aquests aconseguien retallar als seus rivals de les dues irlandes eren totalment insuficients com per arrabassar la primera posició.

Finalitzat doncs el programa de l’edició, Jon Armstrong i Brian Hoy es feien amb la victòria final per 2,7 segons de marge amb Lauri Joona i Mikael Korhonen i per 2 minuts i 22,5 segons amb els irlandesos William Creighton i Liam Regan.

Jon Armstrong inciava la campanya en el mundial junior amb 30 punts, resultants de sumar les 5 victòries de tram aconseguides al llarg de les 17 proves especials del recorregut a la victòria absoluta, 9 punts per sobre de Lauri Joona o 13 per sobre de Sami Pajari, qui comenpansava el seu cinquè lloc final amb les 8 victòries parcials aconseguides al llarg de les 12 proves l’itinerari que disputaven.

El nord-irlandès però no es trobava inscrit en el certamen WRC3, pel que els 25 punts de la victòria corresponien a Lauri Joona, qui restava a 12 punts del seu compatriota Sami Pajari, vencedor al Monte-Carlo inaugural i quart classificat a Suècia després d’haver-se acollit al superally el divendres al migdia.

Treballada victòria d’Armstrong-Hoy en categoria junior

que no trobava continuitat en l’absoluta WRC3 per la burocràcia.

Kalle Rovanperä sortia de la ronda inaugural monegasca en tercera posició, per darrere dels dos Sébastien, amb el què davant l’absència dels dos pilots francesos a la ronda sueca, unit a la victòria del de Jyväskylä, el finlandès esdevenia en el nou líder de la provisional. Thierry Neuville, segon, pujava fins a idèntica posició.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	46
Thierry Neuville	32
Sébastien Loeb	27

Totes les alegries d’M-Sport a Mònaco, esdevenien penes a Umeå, doncs l’equip britànic era el que menys punts obtenia i es veia superat per Toyota en la classificació, formació que veia com dos dels seus cotxes pujaven al podi. Hyundai, sense arribar al nivell dels seus principals rivals en la cursa pel títol, millorava el seu rendiment i començava a escurçar distàncies, amb almenys, l’equip d’homes que dirigia Richard Millener.

Constructor	Punts
Toyota	83
M-Sport	59
Hyundai	47

En aquesta ocasió Per Eklund deixava de fer d’escuder i s’adjudicava el seu primer ral·li mundial.

El diumenge 22 de febrer de 1976 acabava a Karlstad el 26è Ral·li de Suècia, segona cita en el calendari del mundial de ral·lis, que si bé en la seva llista oficial d’equips inscrits hi figuraven un total de 203 formacions, 68 ho feien en categoria internacional, i només aquests haurien de superar un recorregut programat composat per 34 proves especials cronometrades de 722 km de distància, els que competien en la categoria nacional sueca, només afrontaven la primera etapa de 18 proves especials. 28 equips participants aconseguiren superar la distància competitiva programada i ser al parc tancat el diumenge.

Stig Blomqvist no va poder superar en aquesta ocasió al seu company i amic Per Eklund

Divendres 20 de febrer al vespre es donava la sortida als participants per tal de que poguessin afrontar la primera etapa del ral·li, la qual estava formada per 18 proves especials cronometrades que els conduïen cap a la frontera amb Noruega per després retornar al punt de sortida, Karlstad. La primera prova especial es celebrava l’hipòdrom de Farjenstad, on els participants hi competien en grups de 4, tal i com marcava la tradició. Sobre aquest traçat, els 3 Lancia Stratos HF presents, en mans de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, de Simo Lampinen i Arne Hertz i de Per-Inge Walfridsson i Kjell Nilsson, marcaven per aquest ordre els 3 millors temps i copaven la part altra de la classificació provisional.

Acte seguit l’activitat es desplaçava cap a una pista forestal molt sinuosa, on a més a més la neu va començar a caure amb intensitat just en aquell instant, generant així unes condicions lliscants en les que els potents Lancia Stratos HF no podien exprèmer al màxim els seus motors Ferrari, mentre que els petits Saab de tracció al davant i equipats amb unes rodes Dunlop molt estretes, hi gaudien d’una major estabilitat que els permetien marcar els dos millors temps i passar a ocupar les des posicions més altes de la taula provisional amb Per Eklund i Björn Cederberg per davant d’Stig Blomqvist i Hans Sylvan.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’imposaven en la tercera prova especial del bucle, celebrada al circuit de ral·licross d’Avrika, per tal de superar a Stig Blomqvist i Hans Sylvan a la classificació, però en les següents cronometrades, celebrades en els boscos de la regió, els Saab es mostraven especialment més ràpids que els Lancia i els petits cotxes suecs de mica en mica es van anar desmarcant al capdavant de la general provisional.

Quan la caravana del ral·li feia arribada al reagrupament de Torsby, Per Eklund i Björn Cederberg figuraven en la primera posició provisional amb 1 minut d’avantatge ja vers Stig Blomqvist i Hans Sylvan i 2 minuts amb els Lancia Stratos HF de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i de Per-Inge Walfridson i Kjell Nilsson. El tercer Lancia Stratos HF, el de Simo Lampinen i Arne Hertz, es veia endarrerit fins a la desena posició provisional per problemes amb la injecció.

En la recta final de la primera etapa, la neu tornava a caure en abundància per beneficiar encara més als dos primers classificats, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una sortida de pista que els suposava perdre uns 8 minuts i 2 posicions en la taula general provisional. Stig Blomqvist i Hans Sylvan s’imposaven en l’especial més llarga del programa, Eddeholm de 70 km, on la parella aconseguia retallar en 1 minut el gap que tenien vers els seus companys de formació i líders provisionals.

Així doncs, a l’entrada al parc tancat de Karlstad, s’hi arribava amb Per Eklund i Björn Cederberg en la primera plaça per 14 segons de marge amb Stig Blomqvist i Hans Sylvan. Per-Inge Walfridson i Kjell Nilsson eren tercers a 10 minuts i 22 segons dels líders, precedint en 1 minut i 34 segons l’Opel Ascona d’Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, a 12 minuts i 45 minuts dels líders, encara tenien esperances d’entrar en posicions de podi.

Dissabte al vespre 43 formacions, ja sense els participants en categoria nacional, es disposaven a afrontar la segona etapa del ral·li, que com ja havia passat en l’etapa anterior, la neu fresca tornava a fer acte de presència sobre els boscos del Värmland per donar ales als dos petits Saab.

Tanmateix, la manca d’ordres d’equip en el si de l’equip, va acabar generant un moment surrealista, Stig Blomqvist i Hans Sylvan, eren els primers en prendre la sortida i per tal d’evitar perdre temps netejant la traçada de neu fresca, aquests decidien endarrerir la seva sortida a costa de rebre 1 minut de penalització. Per Eklund i Björn Cederberg prenien la mateixa decisió, amb el que els dos Saab prenien la sortida en el mateix ordre preestablert i havent perdut 1 minut de marge vers els seus perseguidors.

Malgrat aquest disbarat, Per Eklund i Björn Cederberg van tornar-se a anar separant de la resta de participants gràcies a un major coneixement de les pistes per les que es celebrava el ral·li, mentre que per darrera Björn Waldegård i Hans Thorszelius van anar recuperant segons fins assolir la tercera posició provisional, però en la 26ena especial cronometrada la parella de Lancia patia una forta sortida de pista que els obligava a abandonar la competició. Un camí que seguiria en la següent prova especial els seus companys Per-Inge Walfridsson i Kjell Nilsson, amb el que Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson es trobaven així amb la tercera posició.

Amb l’entrada a Karlstad el diumenge al matí, el 26è Ral·li de Suècia es donava per conclòs, moment en que els locals Per Eklund i Björn Cederberg podien brindar per la seva primera victòria en el mundial després d’haver recorregut els 722 km del programa amb un temps final de 8 hores 8 minuts i 26 segons, Stig Blomqvist i Hans Sylvan ho feien a 1 minut i 36 segons dels seus companys d’equip en la segona posició, mentre que Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson tancaven el podi a 22 minuts i 44 segons del registre dels guanyadors.

Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson acabaven en tercera posició a un mòn dels dos Saab.

Tot i el bany que els petits Saab van donar al potent Stratos HF, Lancia aconseguia salvar els mobles gràcies al quart lloc final de Simo Lampinen i Arne Hertz, amb el que la marca tansalpina es mantenia al capdavant de la clasificació mundial. Opel per la seva banda vivia una situació similar, gràcies als punts que els hi otorgaven Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson amb la seva tercera posició, podien contenir la victòria de Saab i classificar-se 2 punts per davant dels de Trollhätan en combinar-los amb el quart lloc de Walter Röhrl i Jochen Berger al Ral·li Monte-Carlo inaugural.

Constructor	Punts
Lancia	30
Opel	22
Saab	20

Agraïments a Carles Bosch per l’ajuda prestada amb el material gràfic.

Per quarta vegada, el binomi Blomqvist Saab funcionava a la perfecció a casa.

Karlstad acollia un any més el Ral·li de Suècia, i el diumenge 13 de febrer de 1977 s’hi celebrava la clausura de la seva 27ena edició. La cita nòrdica tenia un total de 35 proves especials cronometrades en el seu programa, si bé una especial espectacle, celebrada sobre un llac glaçat, no computava en la taula de temps, pel que la distància total competitiva esdevenia de 472 km. Tanmateix la ronda hivernal otorgava punts en el campionat del món de marques, figurant en aquest calendari en el seu segon lloc, i en la Copa FIA de pilots, sent la tercera cita d’aquest campionat, el que portava a 90 equips a inscriure’s a l’esdeveniment. Tots ells van ser presents a la sortida del ral·li celebrava el divendres 11 de febrer a Karlstad també, mentre que només 47 van aconseguir superar tot el recorregut.

Danielsson-Sundberg feien bona l’elecció d’Opel de portar-hi els Grup 2 finalitzant el ral·li en segon lloc.

La principal novetat de l’edició era que el seu recorregut deixava de ser secret, amb el que els pilots podien fer reconeixements previs i fins i tot entrenar de cara a l’esdeveniment, si bé la manca de precipitacions en forma de neu, modificava lleugerament l’escenari.

La primera etapa del ral·li era un bucle de 18 proves especials amb arribada i sortida a Karlstad, si bé una d’elles en no computar en la taula de temps, la seva distància total cronometrada esdevenia de 236 km. En ella realment hi prenien la sortida 173 formacions, doncs 83 equips participants ho feien en categoria nacional i que per tant només participaven al llarg de la primera jornada.

Per Eklund i Björn Cederberg, guanyadors de la darrera edició de la ronda sueca, sortien a l’atac per intentar repetir resultat, una opció que també escollien pels finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i que desencadenava en l’escratx ex-aequo de les dues formacions que compartien així liderat. Per darrera d’ells, a 4 segons, s’hi classificaven Stig Blomqvist i Hans Sylvan, companys d’equip dels primers, i en tercer lloc s’hi trobava el Toyota Celica de Pentti Airikkala i Risto Virtanen.

La segona prova especial del programa, d’uns 30 km cronometrats, esdevenia una mica més selectiva que l’anterior, i situava en el liderat en solitari a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui repetien en l’autoria del millor temps i a més a més aconseguien distanciar-se en 9 segons vers Per Eklund i Björn Cederberg. Stig Blomqvist i Björn Cederberg i Pentti Airikkala i Risto Virtanen es mantenien en les seves posicions de perseguidors, si bé aquests es trobaven ja a 20 segons i 1 minut respectivament.

En la quarta prova especial, el ral·li viuria un gir de guió molt important, doncs les dues llebres del ral·li hi tenien problemes. Per una banda Per Eklund i Björn Cederberg patien problemes de motor en el seu Saab 99 EMS i pràcticament completaven l’especial al ralentí, perdent 3 minuts vers els seus companys Stig Blomqvist i Hans Sylvan; però molt pitjor va ser el cas de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, un fusible va començar a fallar en el seu FIAT 131 Abarth, el que deixava als finlandesos sense llum i aquests acabaven impactant contra un mur de neu en patir una sortida de pista. Retornar el cotxe a la traçada els va suposar perdre uns 20 minuts, un temps al que posteriorment se l’hi afegirien uns 30 minuts més en les assistències per tal de reparar el seu cotxe, amb el que els finlandesos s’enfonsaven en la part més baixa de la taula, si bé continuaven competint.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan es trobaven així amb la primera posició en la provisional per una mica més d’un minut de marge vers Pentti Airikkala i Risto Virtanen i el FIAT 131 Abarth pilotat per Timo Mäkinen i Henry Liddon. I si bé Per Eklund i Björn Cederberg figuraven per llavors en la quarta posició en la taula provisional, els suecs no podien anar massa més enllà en la competició amb el seu motor inoperatiu.

Hannu Mikkola i Arne Hertz engruixaven la llista d’abandonaments a causa d’un curt-circuit en el seu Toyota Corolla Levin, amb el que la lluita per la segona posició quedava ben d’hora resolt en un assumpte de dos equips, el Toyota Celica de Pentti Airikkala i Risto Virtanen, i el FIAT 131 Abarth de Timo Mäkinen i Henry Liddon. Mentre que per darrera d’ells els Opel Kadett GT/E Grup 2 d’Anders Kulläng i Bruno Berglund i de Bror Danielsson i Ulf Sundberg formaven un grup molt compacte amb el FIAT 131 Abarth de Simo Lampinen i Solve Andearsson un parell de minuts més endarrera de l’última plaça de podi.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki per la seva banda sortien a partir de llavors a atacar cada viratge, i els finlandesos esdevenien assíduament els homes més ràpids en pista, mentre que els líders anaven de mica en mica distanciant-se dels seus més immediats perseguidors. Tanmateix la lluita tancada per la segona posició quedaria resolta amb la disputa de la tretzena prova especial cronometrada, moment en que el Toyota Celica de Pentti Airikkala i Risto Virtanen començaria a patir problemes amb la bomba injectora i feia retrocedir als pilots fins a la sisena posició provisional.

Els líders Stig Blomqvist i Hans Sylvan, tenien un ensurt en la recta final de l’etapa quan aquests patien una petita sortida de pista que els hi danyava l’eix posterior del seu Saab 99 EMS. Si bé els pilots no perdien la primera posició, si que el seu coixí de segons es reduia fins als 52 que aquests gaudien vers Timo Mäkinen i Henry Liddon a l’entrada al parc tancat de Karlstad el dissabte. Anders Kulläng i Bruno Berglund eren tercers a 3 minuts i 23 segons dels primers classificats i els seus companys de formació, Bror Danielsson i Ulf Sundberg, quarts a 3 minuts i 57 segons, precedint a la seva vegada al FIAT 131 Abarth de Simo Lampinen i Solve Andearsson en 23 segons.

La segona etapa del ral·li no era més que una repetició de l’etapa anterior però sense l’especial espectacle i no computable en la taula de temps del llac glaçat, pel que el número de proves especials baixava irrisòriament fins a 17, però la distància total cronometrada romania inalterada en els 236 km.

Després de descansar per un període de 8 hores a la capital del Värmland, Stig Blomqvist i Hans Sylvan atacaven fort en les primeres especials de la jornada per tal de recuperar els segons perduts a les acaballes del dia anterior, i així els líders s’imposaven consecutivament en les 4 primeres especials cronometrades que els hi otorgaven un marge proper als 4 minuts.

Pentti Airikkala i Risto Virtanen havien d’abandonar la competició amb la bomba injectora del seu Toyota Celica trencada, mentre que una punxada soferta per Anders Kulläng i Bruno Berglund, feia baixar a la parella sueca d’Opel una posició en la taula general, classificant-se just per darrera dels seus companys Bror Danielsson i Ulf Sundberg. 

Veient com estava la taula de temps i com els Opel Kadett GT/E de Grup 2 dificilment els hi podien plantejar problemes, si bé aquests cotxes eren molt més fiables que no pas els de Grup 4, aquests entregaven menys potència, Timo Mäkinen i Henry Liddon decidien llavors pilotar per assegurar la segona plaça. Un fet que no va ser possible, doncs a manca de quatre cronometrades per completar el recorregut, el rotor del distribuidor del seu cotxe es trencava i el FIAT 131 Abarth que pilotaven es quedava aturat en el voral. No seria l’únic abandonament per a FIAT, doncs contemporàniament un conat d’incendi en el motor, obligava a retirar-se a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui havien aconseguit remuntar fins la 26ena posició provisional després d’haver acumulat un total de 15 millors temps.

Sense marge per a gaire cosa més, els 37 equips participants que restaven en actiu feien entrada a Karlstad el diumenge 13 de febrer, lloc i moment en el que Stig Blomqvist i Hans Sylvan es proclamaven guanyadors del 27è Ral·li de Suècia amb un temps final de 8 hores 2 minuts i 17 segons. Per darrera d’ells s’hi trobaven els dos Opel Kadett GT/E dels seus compatriotes Bror Danielsson i Ulf Sundberg i d’Anders Kulläng i Bruno Berglund, qui invertien 6 minuts i 2 segons i 6 minuts i 24 segons més respectivament que els guanyadors de l’edició en recórrer els 472 km cronometrats del programa.

En els últims compassos del ral·li Kulläng-Berglund es van veure avançats pels seus companys d’equip.

En la Copa FIA per a pilots, cap dels participants en les 3 primeres rondes sumava punts en més d’una d’elles, entre el Monte-Carlo inaugural i la present ronda sueca, s’hi havia celebrat l’Arctic finlandès, pel que es produien triples empats en totes tres primeres posicions.

Pilot	Punts
Sandro Munari Ari Vatanen Stig Blomqvist	9 9 9
Jean-Claude Andruet Tapio Rainio Bror Danielsson	6 6 6
Antonio Zanini Jari Vilkas Anders Kulläng	4 4 4

Tot i no haver aconseguit la victòria per segon ral·li consecutiu, FIAT encara feia bo el quart lloc final de Simo Lampinen i Solve Andreasson, doncs la formació de Torí passava a liderar el campionat de marques en solitari. Opel que havia sabut plantejar bé el ral·li i en optar per la fiabilitat enlloc de la potència, molt menys important en un esdeveniment com el suec, pujava fins la segona plaça gràcies al segon lloc de Bor Danielsson i Ulf Sundberg, Saab i Lancia acumulaven una absència i una victòria, amb el que les dues marques empataven a 18 punts en el tercer lloc del mundial de constructors.

Constructor	Punts
FIAT	30
Opel	26
Lancia Saab	18 18

Agraïments a Carles Bosch per la cessió de material gràfic. Agraïments a Fer Velilla per la cessió de documentació escrita.

Mikkola-Hertz treien renda a la major potència del seu Quattro.

El diumenge 13 de febrer de 1983 finalitzava a Karlstad, escenari habitual de la prova, el 33è Ral·li de Suècia, segona prova del campionat del món de ral·lis i quarta en el campionat europeu de l’especialitat que a més a més gaudia de coeficient màxim, quatre. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots i no de marques, es dividia en 3 etapes i 25 especials cronometrades de 476,10 km de distància que 67 equips dels 137 participants aconseguien superar amb éxit.

Blomqvist-Cederberg feien debutar el petit 80 Quattro amb un podi.

L’escenari era l’habitual de sempre, la provincia de Värmland amb la ciutat de Karlstad com epicentre, peró en les setmanes prèvies a l’inici de la prova, el rutómetre es va redirigir més cap a una regió septentrional, on la neu pogués estar en més quantitat que no pas en l’àrea propera a la ciutat. Tot i aixó les temperatures diurnes eren sovint per sobre dels 0 ºC, i de nit no baixaven molt més, pel que la capa de neu era molt fina en determinades especials cronometrades i amb el pas d’uns pocs cotxes quedava totalment deteriorada com ja es va poder veure en els entrenaments previs, generant problemes d’integritat dels claus.

Tot i que la llista d’inscrits era notable donada la coincidència dels calendaris europeu i mundial, en no ser puntuable pel certamen de constructors, moltes marques no hi van fer acte de presència, només Audi hi desplaçava dos Quattro A1, un per a Hannu Mikkola i Arne Hertz i un altre per a Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el debutant 80 Quattro confiat a la parella local Stig Blomqvist i Björn Cederberg, a mode de promoció per a futures comandes de campionats nacionals, i Opel, que es presentava a la prova amb un Ascona 400 per a Ari Vatanen i Terry Harryman, donada la pressió que aquests exercien sobre el seu esponsor principal per a concórrer a la prova, deixant la resta d’inscrits en mans d’equips privats, molts dels quals ho feien amb cotxes de Grup A pel canvi de normativa en el Campionat Nacional Suec de Ral·lis.

La primera etapa tenia un total de 8 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 112,70 km, els quals després de fer un bucle cap al nord fins a Torsby, reconduïa la caravana del ral·li fins a la localitat veïna de Torsby. Des d’un bon inici Hannu Mikkola i Arne Hertz començaven a marcar les distàncies i amb 5 escratxs consecutius de 5 possibles en les primeres especials cronometrades, els pilots nòrdics es llauraven un liderat que en cap moment els hi va ser pres. Precisament en aquesta cinquena especial cronometrada, la primera que tenia una distància prou llarga com per a que la integritat dels claus es veiès compromesa, es van produir els primers incidents remarcables.

L’Opel Ascona 400 d’Ari Vatanen i Terry Harryman patia una sortida de pista en aquesta especial, quedant el seu cotxe clavat a la neu, pel que va ser necessari treure la pala per tal de retornar el cotxe a la traçada, l’operació va fer perdre uns cinc minuts a la parella que veia com a les primeres de canvi, les seves opcions dipositades en una manca de neu s’esbaien. Mentre que l’altre incident remarcable va estar protagonitzat per Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots d’Audi, que havien mostrat un nivell molt proper al dels seus caps de files en les anteriors proves especials, veien com el cable de l’accelerador del seu Quattro A1 es trencava, havent de fer alguna mena d’artilugi per tal d’accionar l’accelerador des de l’interior del seu cotxe, amb el que la parella franco-italiana es deixava de l’ordre de 5 minuts en l’incident i queia fins la 25ena posició provisional.

Donada la situació, el ral·li perdia el poc interès que tenia en les primeres de canvi i el paper de màxim oponent de Hannu Mikkola i Arne Hertz el prenien els locals i guanyadors de l’anterior edició Stig Blomqvist i Björn Cederberg, els quals tot i tenir només 200 CV sota el seu capó vers els 320 que per llavors entregava el Quattro A1, estaven traient petroli de la major maniobrabilitat del seu 80 Quattro per tal de mantenir-se a prop dels líders alhora de marcar les distàncies vers l’altre Quattro A1 present a la prova, el privat de Sutton Cars, que estava sent pilotat pels finlandesos Lasse Lampi i Pentti Kuukkala.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot el programa i aquesta dibuixava un bucle sobre el mapa que se n’anava una mica més cap al nord que no pas en la jornada prèvia. Amb arribada i sortida d’Alster el mateix dissabte 12 de febrer, la seva disputa suposava 246,60 km competitius pels 107 equips participants que havien aconseguit arribar al parc tancat el vespre anterior.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons així com Ari Vatanen i Terry Harryman seguien remuntant posicions, un guany molt més avançat en el cas de la parella d’Audi, la qual al terme de la segona especial sabatina ja figurava en la setena posició provisional, si bé ho feien a 4 minuts i 11 segons de la darrera posició de podi marcada per Lasse Lampi i Pentti Kuukala. Malgrat aquestes remuntades i la lluita oberta en el Grup A, bàsicament entre els pilots locals, l’interès dels espectadors decreixia a mesura que les especials s’anaven celebrant, molt probablement en quan aquests pogueren comprovar com Stig Blomqvist i Björn Cederberg, malgrat aconseguir victòries parcials, no podien lluitar per la victòria amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que es va traduir en una disminució notable de l’afluència del públic.

L’etapa dominical, tercera i última de l’esdeveniment, es dibuixava més cap a occident en el mapa de la provincia sueca i tenia 7 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 116,80 km, sent la seva sortida a la 1 de la matinada del diumenge i l’arribada a quarts d’onze del matí del mateix dia, amb el que els pilots i les màquines tot just descansaven 3 hores entre la segona i tercera jornada.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, després d’haver aconseguit marcar el millor temps en 9 de les 18 proves especials celebrades fins aquell moment, van dedicar-se a administrar l’avantatge del que gaudien, cedint el protagonisme als altres Audi Quattro presents a la ronda hivernal, principalment els seus companys de formació Stig Blomqvist i Björn Cederberg, i Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el Quattro A1 privat de Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, autors del millor registre en les dues primeres especials del bucle.

Malgrat que les pilots d’Audi aconseguirien sumar 4 millors registres al llarg de la matinada dominical, sis en total al llarg de tot el recorregut programat, a la pilot francesa i a la seva navegant italiana els hi va mancar retallar un minut suplementari i aquestes s’hagueren de conformar en quedar-se a les portes del podi suec a 5 minuts i 9 segons dels seus companys nòrdics i guanyadors de l’esdeveniment.

Així doncs, amb els 67 equips participants que aconseguien superar la tercera i última jornada de competició dins el parc tancat de Karlstad, el 33è Ral·li de Suècia es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals invertien un total de 4 hores 28 minuts i 47 segons en recórrer els 470,10 km disputats, Stig Bloqmvist i Björn Cederberg els seguien en la classificació a 47 segons, un registre en part enganyós i facilitat per l’alçament del peu dret del pilot finlandès. Tancant el podi s’hi trobaven finalment els finlandesos Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, que si bé en l’equador de la segona jornada semblaven tenir a l’abast la segona posició del 80 Quattro, completaven el ral·li a 4 minuts i 4 segons dels guanyadors.

Aprofitant els incidents i la tracció integral, Lampi-Kuukala pujaven a un podi per primer cop.

Si bé en la classificació absoluta el ral·li va estar ràpidament vist per sentència, la del Grup A va ser força interessant, una animació que va estar principalment promocionada per la Federació Sueca d’Automobilisme i la seva prohibició als vehicles de Grup B per al campionat nacional, així com d’aquells motors dotats de 16 vàlvules o turbo. Malgrat això, Per Eklund i Ragnar Spjuth hi concorrien amb un Saab 99 Turbo, i els locals esdevenien els primers líders de la categoria. Tres proves especials més tard, els pilots es veien forçats a abandonar amb el seu cotxe fumejant per averia en la junta de culata.

Kalle Grundel i Rolf Melleroth assolien llavors el liderat de la classe a bord del seu Volkswagen Golf GTi, si bé aquests havien de bregar amb el segon dels Saab 99 Turbo presents a la cita, el dels seus compatriotes Ola Stomberg i Bruno Berglund. Malgrat la major potència del cotxe suec, aquest maltractava més les rodes, pel que aquesta formació només suposava un rival seriós dels líders en les especials més curtes, menys encara quan els problemes de transmissió van començar a fer acte de presència.

Finalment Kalle Grundel i Rolf Melleroth es feien amb la victòria en la classe i el cinquè lloc final en la seva estrena amb el motor de 1800 centímetres cúbics en el Golf GTi per davant del poc manejable Nissn Bluebird Turbo de Sören Nilsson i Anders Olsson i l’Audi Coupé GT de dues rodes motrius de Mikael Ericsson i Bo Thorszelius.

Grundel-Melleroth gaudien per primera vegada dels 1800 cc del seu motor que els conduïen a la victòria.

La victòria que Hannu Mikkola obtenia a la ronda hivernal per excelència, permetia al pilot finlandès passar a liderar la provisional del campionat de pilots amb 30 punts, 3 més que no pas el suec Stig Blomqvist, que sumava el seu segon podi de la temporada, i 10 punts per davant de Walter Röhrl, guanyador del Monte-Carlo inaugural i absent en el ral·li suec.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	30
Stig Blomqvist	27
Walter Röhrl	20

En el campionat de contructors, donat que la cita no otorgava punts en el campionat, la taula es mostrava inalterada vers com s’havia acabat el Ral·li Monte-Carlo a l’espera de l’arribada del Ral·li de Portugal al mes de març.

Constructor	Punts
Lancia	18
Audi	14
Opel	10

Grönholm-Rautiainen aconseguien la seva primera victòria al mundial i la primera per al 206 WRC.

Figurant com la segona prova en el calendari del campionat del món i amb 378,41 km cronometrats al llarg de 20 proves especials, el diumenge 13 de febrer de 2000 finalitzava la 49ena edició del Ral·li de Suècia al seu escenari habitual, Karlstad. La cita, que era puntuable pels campionats de pilots, marques i producció, comptava amb 87 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 78 emprenien des de la rampa de sortida, ubicada a Karlstad també, a partir del dijous 10 de febrer, el cami cap al recorregut programat. Dels equips que finalment participaven a la ronda sueca, 54 aconseguien completar el recorregut programat.

En aquesta ocasió el trinomi d’Ms no va funcionar a la perfecció.

Entre els organitzadors preocupava i molt l’evident manca de neu a les pistes forestals per les quals passaven els trams, si bé no es va haver d’arribar a l’extrem de cancelar el ral·li sencer tal i com havia passat l’any 1990, si que es varen haver d’escurçar algunes cronometrades i se’n va haver de susprendre’n una, la setena de tan sols 2 km. Tanmateix la manca de neu va tornar les pistes sueques en unes especials molt ràpides, on s’assolien mitjanes properes als 120 km/h amb molta facilitat, el que alhora facilitava els errors i les sortides de pista.

La prova arrancava divendres 11 de febrer amb 9 especials cronometrades de 129,29 km en el seu programa, de les que una s’havia de cancelar com ja s’ha comentat anteriorment. Els locals Thomas Rådström i Christina Thörner s’imposaven en la primera especial de la jornada amb un Toyota Corolla WRC privat, el que portava a la parella sueca a liderar la prova per davant dels inquilins del seu cotxe dos mesos abans al RAC britànic, els espanyols, ara a Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, i també per davant dels finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals marcaven el millor temps en la segona cronometrada i rellevaven als locals de la primera posició.

La tercera prova cronometrada de la jornada, la més llarga de totes les que constaven al programa del dia, es va caracteritzar per la sortida de pista que patia Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki en un canvi de rasant, on hi perdien uns segons preciosos que els deixaven fora de les places de podi, permetent als britànics Colin McRae i Nicky Grist ocupar aquesta plaça al podi després de marcar-hi el segon millor temps per darrera dels seus compatriotes de Subaru Richard Burns i Robert Reid.

Acte seguit Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki recuperaven plaça de podi en imposar-se en la quarta prova especial, i si bé en la cinquena trencaven una llanda en esquivar un càmara mal ubicat, els seus més immediats rivals, Colin McRae i Nicky Grist, feien una excursió fora pistes en la cronometrada sense poder treure renda d’aquest incident. Paral·lelament, els líders Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el seu segon escratx de la jornada, al que hi arribarien dos més consecutius, incrementant el seu bagatge al capdavant de la general.

L’especial coneguda com I2, d’apenes 3,40 km de distància, tancava la jornada, en la que els britànics Colin McRae i Nicky Grist aconseguien marcar el millor temps sense que aixó comportès canvis en la taula, arribant a la neutralització de la primera jornada amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen al capdavant de la general per 15 segons de marge vers els suecs Thomas Rådström i Christina Thörner i 18,1 segons en relació a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els britànics Colin McRae i Nicky Grist així com Richard Burns i Robert Reid, es trobaven a les portes del podi a 24,3 i 28,4 segons respectivament dels líders.

La segona jornada del ral·li, la més llarga de totes, comptava amb 153,21 cronometrats al llarg de 6 proves especials programades. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen iniciaven la jornada ampliant distàncies al capdavant de la general gràcies a guanyar les dues primeres cronometrades, mentre que per darrera seu els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya es veien obligats a abandonar en completar la primera especial del dia en comprovar que la seva corretja de distribució s’havia trencat.

La cara amable de la competició en el si de l’equip Ford era pels britànics Colin McRae i Nicky Grist, els quals en la primera prova cronometrada del dia aconseguien situar-se en tercera posició superant a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que en la segona la parella de l’oval aconseguia la segona plaça en superar als suecs Thomas Rådström i Christina Thörner, els quals es lamentaven de sortir darrera els oficials i trobar-se les pistes força deteriorades en relació als seus rivals directes.

Aquesta ratxa va animar al pilot escocès i al seu copilot galès a seguir intentant guanyar posicions i amb dos escratxs consecutius els de Ford escurçaven uns 13 segons els gap que tenien per situar-se a 19,7 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, però les dinàmiques van canviar en la cinquena especial del dia, quan els líders hi marcaven el millor temps, mentre que els britànics perdien pràcticament tot el temps retallat i a més a més la segona plaça en favor de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

La última cronometrada de la jornada, una mena d’especial espectacle de només 2 km de distància, no va aportar canvis en la taula general en registrar-se el millor temps per a la parella finlandesa de Mitsubishi, que veia reforçada d’aquesta manera la seva segona plaça provisional en 1,3 segons més.

Al parc tancat de Hagfors s’hi entrava amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen mantenint-se al capdavant de la classificació amb 26,8 segons de marge vers els seus compatriotes Tommi Mäkinen i Risto Manninsenmäki, mentre que Colin McRae i Nicky Grist tancaven les places de podi a 29,6 segons de la parella finlandesa de Peugeot. A les portes del podi s’hi trobaven ara els suecs Thomas Rådström i Christina Thörner a 36,4 segons dels líders, després d’haver cedit terreny en afrontar les especials en pitjors condicions que els seus rivals més directes en no ser pilots oficials. Richard Burns i Robert Reid, a 42,9 segons dels líders, seguien tancant el grup capdaventer amb opcions a podi, doncs darrera seu s’hi feia un buit de minut i mig per trobar als seus companys a Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo.

La tercera i última etapa estava formada per 5 proves especials de 95,91 km cronometrats de distància, els quals es presentaven com un pols per part de Colin McRae i Nicky Grist i de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, més acostumats a lluitar contra el cronòmetre sota pressió, vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, encara verges en quan a victòries mundialistes.

La parella finlandesa de Peugeot però, va optar per la prudència, i malgrat perdre 19,7 segons al llarg de tota la tercera etapa vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors de 4 segons temps escratx i un tercer temps escratx en la última prova del ral·li, els del lleó completar el recorregut conservant la seva plaça.

D’altra banda Thomas Rådström i Christina Thörner van protagonitzar un estira i arronsa al llarg de la jornada amb Colin McRae i Nicky Grist per la darrera plaça de podi. Els locals s’imposaven en la primera especial per situar-se a només 7 dècimes de segon del tercer calaix del podi, mentre que en la segona cronometrada la parella privada de Toyota cedia segon i mig vers els seus rivals de Ford. En la tercera i quarta cronometrada, la parella sueca tornava a adjudicar-se el millor temps, el que permetia als locals prendre la tercera plaça als britànics de Ford, aquests reaccionaven immediatament en l’ultim cartutx que els hi restava i en vèncer en la cinquena i última cronometrada, Colin McRae i Nicky Grist recuperaven el tercer calaix del podi.

Amb l’entrada de nou a Karlstad, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen certificaven la seva primera victòria al mundial en completar el recorregut en 3 hores 20 minuts i 33,3 segons, 7,1 segons menys que els seus compatriotes de Mitsubishi, i guanyadors de les dues anteriors edicions, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Colin McRae i Nicky Grist tancaven el podi a 13,7 segons dels guanyadors i amb 1,2 segons de marge vers els suecs Thomas Rådström i Christina Thörner.

McRae-Grist van haver de suar la tercera plaça en la recta final .

En el campionat de producció la lluita per la victòria al llarg de la primera etapa, va ser una lluita a quatre bandes, en un primer moment els finlandesos Jani Paasonen i Jakke Honkanen s’erigien com els primers líders de la cita sueca en guanyar les dues primeres cronometrades, peró en la tercera especial del programa, els finlandesos van ser reemplaçats pels seus compatriotes Juuso Pykälistö i Esko Mertsalmi, autors del millor temps en aquella cronometrada. Rodant sempre amb cronos propers a l’escratx o fins i tot aconseguint-ne algún, els locals Stig-Olov Walfridsson i Lars Bäckman i Kenneth Bäcklund i Tord Andersson s’afegien a la festa entrant al parc tancat a 8,6 i 13,3 segons dels liders respectivament. Jani Paasonen i Jakke Honkanen, tot i ser els primers líders de la prova, entraven a Hagfors en quarta posició a 15,3 segons dels seus compatriotes.

Ja en la segona etapa, Jani Paasonen i Jakke Honkanen giraven el curs del ral·li al seu favor en quan els finlandesos van guanyar les 5 primeres proves cronometrades forestals de la jornada, i en la superespecial espectacle que tancava l’acció, als líders des de la tercera prova cronometrada sabatina, se’ls hi escapava el millor temps per 4 dècimes de segon. Diumenge, superat el frec a frec inicial amb Juuso Pykälistö i Esko Mertsalmi amb 1 escratx pels segons classificats i dos pels líders, i només dues cronometrades per endavant, Jani Paasonen i Jakke Honkanen es van limitar a rodar administrant el coixí de segons assolit per tal d’arribar a Karlstad com a guanyadors de la classe.

En clau de campionat, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller completaven la cita en una discreta quarta posició, gràcies a la qual sumaven 3 punts que els permetien mantenir-se com a líders en solitari del campionat per precisament aquests tres punts de marge vers Jani Paasonen.

Paasonen-Honkanen feien una demostració de força dissabte.

En el campionat de pilots, Tommi Mäkinen tot i no tenir un resultat tan excel·lent com en anteriors edicions a la prova sueca, veia reforçada la seva condició de líder en sumar el segon podi de la temporada en dues proves celebrades. D’altra banda, en produir-se l’abandonament del pilot madrileny Carlos Sainz, segon al Monte-Carlo, el rol de principal perseguidor del qúadruple campió mundial el prenia el seu compatriota Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	16
Marcus Grönholm	10
Carlos Sainz	6

En la classificació del campionat de constructors, Mitsubishi seguia liderant la taula gràcies als 6 punts que sumava a la ronda sueca i sobretot al fet que Peugeot no aconseguís cap punt a la cita inaugural dels Alps Marítims francesos. Ford tancava el trio capdavanter en situar un dels seus cotxes en cadascun dels podis celebrats, peró malhauradament pels de l’oval, només puntuava un dels seus cotxes.

Constructor	Punts
Mitsubishi	18
Peugeot	11
Ford	10

Solberg-MIlls tornaven a guanyar en ser els únics supervivents d’una lluita a 3 bandes.

Amb Karlstad com l’habitual escenari de la cerimònia del podi, el diumenge 13 de febrer de 2005 finalitzava el 54è Ral·li de Suècia, segona ronda en el calendari del campionat del món de l’especialitat automóblistica, que amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors i producció, portava a 74 equips a formalitzar la seva inscripció oficial a la prova. D’aquests, 69 equips es van personar el dijous 10 de febrer a la rampa de sortida, ubicada també a Karlstad, per des d’allà iniciar un recorregut programat amb 20 proves especials cronometrades d’una distància total de 335,55 km, que 46 equips participants, dues terceres parts dels que sortien des de la rampa, aconseguien completar.

Els demèrits dels altres portaven a Märtin-Park fins al segon graó del podi.

La competició arrancava el divendres 11 de febrer pel matí amb la disputa de 7 especials cronometrades de 106,48 km de distància, repartits al llarg de tres trams celebrats a doble passada, més una especial espectacle a Hagfors, ciutat en la que es neutralitzava l’etapa.

Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills, s’imposaven consecutivament en les dues primeres proves cronometrades del programa, i sempre per davant dels pilots de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena, el que valia als dos equips classificar-se en les dues primeres posicions i pel mateix ordre que ocupaven en cadascun dels trams. Però en la tercera cronometrada, que tancava el bucle matinal, el Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’afegia a la festa amb un escratx, el que situava als finlandesos del lleó com a líders amb 1 dècima de segon de marge vers el Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena i 2 dècimes en relació al Subaru de Petter Solberg i Phil Mills.

En la represa Marcus Grönholm i Timo Rautiainen confirmaven la seva condició de líders en sumar el seu segon escratx consecutiu, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena se sortien rectes en un encreuament i perdien uns 18,1 segons d’or que els enviaven fins la quarta plaça provisional per darrera del Mitsubishi Lancer WRC dels italians Gigi Galli i Guido d’Amore. La parella de Citroën reaccionava ràpid, i amb un escratx en la cinquena especial, els campions mundials es tornaven a situar en posicions de podi, el que tanmateix va esperonar la parella italiana dels tres diamants vermells, que guanyava la última cronometrada forestal. També en aquesta prova cronometrada, el norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills, recuperaven la condició de líders, si bé ho feien per 1 dècima de segon vers els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

L’especial espectacle de Hagfors, guanyada per Sébastien Loeb i Daniel Elena, va suposar que es revertís el canvi de posicions previ entre els dos primers classificats, anant-se a dormir com a líders la parella finlandesa de Peugeot per 2 dècimes de segon vers la parella noruego-britànica de Subaru. Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven el podi provisional a 10,2 segons dels líders.

El programa de la segona jornada del ral·li comptava amb 4 trams cronometrats, dos d’ells celebrats a doble passada, més una nova passada per l’especial espectacle de Hagfors que altre cop posava final a les hostilitats vers el cronòmetre. En total doncs, s’afegien 139,53 km al recorregut al llarg de 7 proves especials.

Sébastien Loeb i Daniel Elena començaven l’etapa atacant, el que els portava a sumar un escratx i un segon millor temps en les dues primeres cronometrades de la jornada, mentre que Petter Solberg i Phil Mills amb el millor registre en la segona especial, tornaven a liderar la taula general de temps. D’altra banda Gigi Galli i Guido d’Amore baixaven fins la cinquena posició per darrera del segon Citroën Xsara WRC oficial, el pilotat pels belgues François Duval i Stéphane Prévot i una mica lluny ja de les posicions de podi.

En el següent bucle de dues proves cronometrades, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’adjudicaven tots dos millors registres, amb Petter Solberg i Phil Mills sempre a la seva estela, el que suposava novament un canvi en el liderat entre els pilots de Peugeot i de Subaru i per un estret marge, 1 dècima de segon. Alhora, en aquesta quarta cronometrada, queien de les primeres posicions els belgues François Duval i Stéphane Prévot, quan aquests s’havien d’aturar en plena especial a canviar una roda punxada del seu Xsara WRC el que novament deixava a Gigi Galli i Guido d’Amore en quarta posició si bé es trobaven ja a 1 minut i 32,6 segons dels líders.

Sébastien Loeb i Daniel Elena estrenyien la classificació en imposar-se en la cinquena prova cronometrada, peró un porus que apareixia en la seva junta de culata en la sisena especial, donava un rendiment inferior al seu propulsor amb el que els campions mundials van despenjar-se de la lluita per les dues primeres posicions. Lluita que seguia sent tanmateix molt intensa i que situava de nou a Petter Solberg i Phil Mills com a líders provisionals després de sumar els dos últims escratxs de la jornada.

Els campions mundials no eren els únics amb problemes, doncs els italians de Mitsubishi Gigi Galli i Guido d’Amore es lamentaven de pilotar les dues últimes cronometrades amb un palier trencat, el que els suposava perdre 2 minuts vers els millors registres dels pilots de Subaru i descendre fins la vuitena posició.

Tot plegat deixava a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en segona posició provisional a 12,6 segons de Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb els dubtes que planaven sobre la durabilitat del seu motor, tancaven les posicions de podi a 34,3 segons. El segon dels Peugeot 307 WRC, el pilotat per Markko Märtin i Michael Park, era qui podia treure benefici dels possibles problemes del Citroën Xsara WRC si bé aquests es trobaven en terra de ningú, a 2 minuts i 5,8 segons dels líders, i amb el Ford Focus RS WRC de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen a 1 minut i 12,8 segons de la seva posició.

El ral·li es tancava diumenge amb la disputa de 6 proves especials cronometrades, 3 trams a doble passada, que suposaven afegir els últims 89,54 km al programa. Petter Solberg i Phil Mills guanyaven la primera cronometrada dominical, mentre que en la segona es certificava pràcticament la seva victòria en tan bon punt es coneixia l’abandonament de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per haver arrancat una roda del seu 307 WRC. L’incident situava als seus companys d’equip en posicions de podi, mentre que els pilots de Ford Toni Gardemeister i Jakke Honkanen aspirava a pujar al podi en el cas de que el motor de Sébastien Loeb i Daniel Elena cedís definitivament. Per aixó tanmateix els de l’òval havien de controlar el Mitsubishi Lancer WRC dels seus ex-companys d’equip a SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Finalment el motor de Sébastien Loeb i Daniel Elena va cedir en la penúltima especial cronometrada, el que va permetre a la parella finlandesa de Ford guanyar una plaça i situar-se en tercera posició en haver controlat en tot moment els temps de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Sense marge per a més sorpreses, Petter Solberg i Phil Mills tancaven el seu concurs a la ronda sueca com a guanyadors en invertir 3 hores i 52,1 segons per cobrir els 335,49 km programats; 2 minuts i 11,1 segons menys que els segons classificats, els pilots de Peugeot Markko Märtin i Michael Park, que tot i la segona plaça, havien tingut un ral·li força discret. Més discret era el ral·li de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, que tancaven el podi a 3 minuts i 14,7 segons dels guanyadors.

Gardemeister-Honkkanen brindaven amb champagne el ser líders provisionals del mundial.

Si alguns no comptaven en les travesses per la victòria en el campionat de producció, aquests eren el japonès Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe, peró els protegits de Subaru, amb 6 escratxs de 7 possibles en la primera jornada assolien un marge proper al mig minut en el liderat vers els britànics Mark Higgins i Trevor Agnew. En la primera cronometrada del dissabte, la baixa per accident dels segons classificats planava encara més el camí dels líders, que tot i així encara sumaven 5 escratxs més, un d’ells ex-aequo amb els catalans Xevi Pons i Oriol Julià.

Diumenge, més baixes van facilitar encara més les coses a Toshi Arai i Tony Sircombe, que tancaven la seva participació a la ronda sueca amb 4 millors registres més, el que els portava a guanyar el ral·li amb més de 17 minuts de marge vers els segons classificats A efectes de campionat, la cita era la primera del calendari, amb el que el pilot japonès iniciava la temporada de la millor manera possible, amb 10 punts.

Arai-Sircombe van demostrar que també sabien pilotar sobre la neu.

En el campionat de pilots, els dos podis acumulats per Toni Gardemeister en les dues primeres cites del calendari, portava al pilot finlandès a liderar la provisional del campionat amb 1 punt d’avantatge vers l’estoni Markko Märtin. Petter Solberg i Sébastien Loeb tancaven el podi amb una victòria i un abandonament cadascun.

Pilot	Punts
Toni Gardemeister	14
Markko Märtin	13
Petter Solberg Sébastien Loeb	10 10

En el campionat de contructors, Ford era la única marca en situar els seus dos cotxes en la línia de meta i un d’ells en places de podi, el que els valia liderar la taula provisional si bé la victòria encara els hi era esquiva. Tal i com havia passat al Monte-Carlo, Peugeot i Mitsubishi aconseguien el mateix número de punts, amb el que els del lleó i els dels tres diamants vermells mantenien el seu empat en la segona plaça del podi. La punxada de François Duval i Stéphane Prévot i el motor trencat de Sébastien Loeb i Daniel Elena, donava a Citroën 1 sol punt, amb el que els francesos baixaven al tercer lloc.

Constructor	Punts
Ford	20
Mitsubishi Peugeot	17 17
Citroën	11

Després d’un any dolent, Hirvonen-Lehtinen tornaven a assaborir la victòria.

Amb 34 equips presents a la seva cerimònia de clausura, el diumenge 13 de febrer de 2011 finalitzava a Karlstad el 59è Ral·li de Suècia, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova per excel·lència de la neu, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, tenia fins a 48 equips inscrits en la seva llista oficial, donant a més a més el tret de sortida a una nova era en el mundial de ral·lis, la dels cotxes amb motor de 1600 centímetres cúbics i turbo. El recorregut de la cita sueca tenia un total de 22 proves especials d’una corda cronometrada de 351 km, a les que 44 equips dels que s’hi havien inscrit hi emprenien el camí a partir del dijous 10 de febrer.

Østberg-Andersson disputaren la victòria fins gairebé al darrer instant.

L’habitual superespecial espectacle del hipòdrom de Karlstad donava el tret de sortida a l’edició el dijous al vespre, en la que els locals Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, amb un Ford Fiesta RS WRC privat, tenien l’honor de marcar el primer escratx de l’era 1.6T a part de liderar la cita domèstica. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, amb el Ford oficial, i Petter Solberg i Chris Patterson amb un Citroën DS3 WRC privat, tancaven les posicions de podi a 6 i 9 dècimes de segon respectivament de la parella sueca.

La primera etapa es completava a partir de l’endemà divendres amb la disputa de 6 proves forestals que permetien arribar fins als 131,24 km programats d’aquesta. L’ordre de sortida en el bucle matinal era clau, ja que la neu minvava la tracció dels participants que afrontaven l’especial en les primeres posicions, més quan els seus nous World Rally Car ja no disposaven de controls de tracció electrònics. En aquestes condicions els escandinaus de l’equip satèl·lit de Ford, Mads Østberg i Jonas Andersson, que sortien a pista en novena posició, s’anotaven el millor temps en la primera cronometrada i passaven a liderar la provisional per davant dels Ford Fiesta RS WRC oficials de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Els primers líders de la prova, els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, es recuperaven parcialment de la punxada soferta en l’especial inaugural a causa d’un impacte amb un banc de neu, amb el millor temps en la segona especial forestal, mentre que els líders tornaven a treure profit de la seva posició a pista per imposar-se en la tercera i última prova especial del bucle matinal.

Sortint de les assistències, Per Gunnar Andersson i Emil Axelsson compartien millor cronòmetre amb Mads Østberg i Jonas Andersson en la quarta especial, mentre que en la cinquena Sébastien Ogier i Julien Ingrassia posaven punt i final al domini dels Ford Fiesta RS WRC amb un escratx que els permetia acostar-se als cinquens classificats, que no eren altres que el noruec Henning Solberg i l’austríaca Ilka Minor.

La jornada es completava amb un millor temps de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, moment per entrar al parc tancat de Karlstad, on Mads Østberg i Jonas Andersson es trobaven al capdavant de la general per 14,8 segons vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lethinen. Petter Solberg i Chris Patterson tancaven les places de podi a 57,4 segons dels líders, mentre que per darrera seu s’establia una lluita tancada a tres bandes per la quarta posició, on s’hi trobaven Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, endarrerits en colpejar un banc de neu, els privats Henning Solberg i Ilka Minor i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals al llarg de la jornada s’havien saltat un encreuament. Entre els tres equips no distaven més de 11,6 segons com a molt es trobaven a 1 minut i 10 segons de la parella líder.

La celebració de la segona jornada suposaven 127,50 km cronometrats, els quals es repartien al llarg de vuit proves especials forestals, més una segona passada per l’especial espectacle de Karlstad. Alhora aquestes proves especials programades enmig de la natura sueca, s’agrupaven en un bucle de 4 trams, els quals en celebrar-se pel matí i per la tarda generaven tot el recorregut establert.

Els campions del món, Sébastien Loeb i Daniel Elena, molt endarrerits al llarg de la jornada inaugural pel fet d’haver d’obrir pista, s’imposaven en la primera especial sabatina per tal de guanyar tres posicions de cop, mentre que els pilots de cotxe homòleg, el noruec Petter Solberg i el britànic Chris Patterson feien el mateix en la segona i quarta especial del bucle matinal, cedint els honors de l’autoria de l’escratx en la tercera prova cronometrada als locals Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson.

Per davant Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen van anar escurçant distàncies paulatinament amb Mads Østberg i Jonas Andersson, fins que finalment en la darrera especial del bucle matinal, la parella oficial de Ford aconseguia superar la privada. Una mica més avall en la classificació, Henning Solberg i Ilka Minor es veien forçats a abandonar el ral·li en accidentar el seu Ford Fiesta RS WRC en la primera prova especial del dia.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials, els homes de Citroën es deixaven anar més, i així Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien afegir 3 millors temps més en el seu compte particular, mentre que Sébstien Ogier i Julien Ingrassia s’anotaven el seu primer escratx al ral·li. Tanmateix a mesura que avançaven les especials, la classificació s’estrenyia en les 5 primeres posicions i fins i tot Petter Solberg i Chris Patterson perdien i recuperaven la tercera posició amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

L’especial de Karlstad, celebrada de cara al jubileu del públic suec que tenia mandra d’anar fins al bosc, a penes deixava canvis rellevants a la provisional donada la poca distància que tenia, i l’entrada al parc tancat es feia amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la primera posició per 7,4 segons de marge vers Mads Østberg i Jonas Andersson. Petter Solberg i Chris Patterson, tancaven les places de podi a 8,9 segons dels líders i amb només 2 segons de coixí amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancava el grup d’aspirants a podi i fins i tot a victòria a 15,8 segons de la primera parella classificada.

Un bucle de tres trams que es celebrava al matí i al migdia formava la tercera i última etapa del ral·li, llurs 92,26 km de lluita contra el cronòmetre decidirien el guanyador de la 59ena edició així com els altres dos integrants del podi. Les baixes temperatures que es registraven endurien molt el gel, pel que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no patien les conseqüències d’haver d’obrir pista, fins i tot els núvols de neu pols que s’aixecaven al pas dels participants, els beneficiaven en disposar de major visibilitat. En aquestes condicions els líders aconseguien imposar-se en les tres primeres especials dominicals, i incrementar una mica les distàncies vers Mads Østberg i Jonas Andersson.

D’altra banda Sébastien Ogier i Julien Ingrassia superaven sistemàticament a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en les tres proves celebrades, amb el que els francesos de Citroën prenien la posició als finlandesos de Ford per tal de situar-se a només 8,7 segons del podi.

Cara les segones passades per les cronometrades, les roderes igualaven el factor pista al capdavant de la taula, amb el que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no partien amb l’avantatge matutí i les seves prestacions s’igualaven amb les dels seus més immediats perseguidors que aconseguien acostar-s’hi tímidament. Mentrestant Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila retornaven el cop rebut al matí marcant el millor temps en la quarta i cinquena prova especial, en un primer instant els de Ford guanyaven una plaça gràcies als problemes de tracció de Petter Solberg i Chris Patterson que baixaven fins la cinquena plaça, mentre que en un segon moment els de Ford aconseguien introduir-se en les places de podi superant a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Una especial curta i televisada tancava l’edició, la qual a més a més donava punts extra als tres primers equips classificats. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’hi anotaven el millor temps per davant dels seus companys d’equip, malgrat tot els provençals dels dos galons no aconseguien recuperar plaça amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i per tant pujar al podi. Paral·lelament en aquesta darrera especial es produïa un fet insòlit, Petter Solberg es quedava sense carnet de conduir a causa d’una sanció policial, amb el que el noruec va haver d’exercir de copilot, i el seu copilot, Chris Patterson, posar-se al volant del Citroën DS3 WRC. El britànic aconseguia el pitjor registre i el Citroën privat queia darrera de l’oficial.

Celebrats doncs els 350,08 km cronometrats del recorregut programat al llarg de 22 proves especials, la cita sueca es resolia amb la victòria dels finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals aturaven el cronòmetre en un temps final de 3 hores 23 minuts i 56,6 segons, els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson precisaven de 6,5 segons més que els guanyadors i pujaven al segon calaix del podi, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila el tancaven a 34,0 segons dels seus compatrotes i companys d’equip.

Latvala-Anttila tancaven un podi replet de Ford Fiesta RS WRC.

Entre els cotxes amb homologació de producció, els noruecs Anders Grøndal i Veronica Engan s’imposaven consecutivament en les 4 primeres proves especials cronometrades per llaurar-se un liderat per 1 minut de marge, però en les segones passades per les especials matutines, els locals Patrik Flodin i Göran Bergsten aconseguien retallar distàncies amb 3 escratxs i fer així entrada al parc tancat de Karlstad a 22 segons i escaig del liderat. Moment en que aquests rebien males noticies, doncs els suecs eren exclosos de la prova en haver emprat rodes no reglamentàries.

En aquestes condicions, Anders Grøndal i Veronica Engan s’imposaven en les 4 especials matutines del dissabte per tal d’ampliar les distàncies amb els seus més immediats perseguidors fins als 5 minuts i 40,5 segons; per desgràcia dels noruecs tot se n’anava en orris quan el motor del seu Subaru Impreza STi N16 deia prou en el transcurs de la cinquena cronometrada.

Aquest incident deixava al capdavant de la general de la classe als txecs Martin Semerad i Michal Ernst, els quals no els va ser gaire dificultós anotar-se la victòria sumant 4 escratxs en la recta final donada la poca oposició que restava en competició. Amb aquesta victòria, Martin Semerad iniciava la temporada liderant la general del certamen amb 25, 7 més que l’ucraïnès Yuriy Protasov, segon a la ronda sueca.

Semerad-Ernst van ser els millors dels que van aconseguir acabar el ral·li.

En una taula provisional del campionat reservat a pilots buida per tractar-se de la ronda inicial del calendari, el podi de la ronda sueca es plasmava en el podi del certamen, pel que el finlandès Mikko Hirvonen ocupava el lloc més alt amb 25 punts, 7 més que el noruec Mads Østberg. Un altre finlandès, Jari-Matti Latvala, tancava les places d’honor a 9 punts del seu company d’equip.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	25
Mads Østberg	18
Jari-Matti Latvala	16

Ford començava la temporada amb un resultat molt bo, si bé no el millor, amb els seus dos cotxes oficials dalt del podi, el que permetia a la marca de l’oval acumular ja 40 punts, 18 més que els seus rivals de Citroën, força desapareguts a la ronda innivada. Stobart, equip satèl·lit dels Ford, només situava un dels seus dos cotxes a la línia de meta, malgrat tot els camioners britànics sumaven 18 punts, 4 menys que els dels dos galons, i tancaven les places de privilegi.

Constructor	Punts
Ford	40
Citroën	22
Stobart	18

Pràcticament sempre al capdavant de la prova però amb un marge estret, Mäkinen-Harjanne guanyaven el seu segon ral·li mundial.

A Karlstad el divendres 9 de febrer de 1996 s’iniciava el 35è Ral·li de Suècia, i amb l’edició, una nova temporada del mundial de l’especialitat. Amb un calendari reduït de només 9 ral·lis, tots els principals actors del certamen participaven a la ronda sueca, el que permetia als organitzadors de l’esdeveniment presentar una llista d’inscrits amb 95 equips, dels que 6 havien estat campions mundials. Tanmateix els organitzadors posaven sobre el programa un recorregut conformat per 25 proves especials de 490,64 km cronometrats, una distància que 49 equips aconseguirien superar el diumenge 11 de febrer.

Sorprenent propis i aliens, l’equip espanyol acabava en una magnífica segona plaça.

La primera etapa del ral·li, era la més llarga de tot el programa i aquesta conduïa als equips participants des de Karlstad fins a Falun, citutat situada una mica més al nord de la provincia del Värmland, mitjançant 9 proves especials de 195,67 km cronometrats, entre les que hi destacava la presència de Jutbo en vuitena posició, la cronometrada reina de l’edició amb 44,59 kms competitius.

Quan passaven pocs minuts de les 8 del matí del divendres 9 de febrer, es celebrava la primera especial cronometrada del programa, en la que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne així com Juha Kankkunen i Nicky Grist hi empataven a l’escratx. Una igualada que es desfeia en la següent prova especial per només 1 segon a favor dels pilots finlandesos de Mitsubishi.

Juha Kankkunen i Nicky Grist, que corrien sota el segell de Toyota Suècia per tal d’eludir la sanció imposada a Toyota arran del “Cas Turbo” detectat al passat Ral·li Catalunya-Costa Brava 1995, s’imposaven en la tercera prova especial del programa, i en superar per 2 segons a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, la parella finlandeso-britànica passava a liderar efimerament la provisional.

Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya que s’estrenaven amb el Ford Escort RS Cosworth i que només havien cedit 6 segons en les dues primeres especials, sentien un soroll sospitós en la part posterior del seu cotxe poc després d’iniciar la tercera prova especial, per evitar mals majors, el pilot madrileny aixecava una mica el peu de l’accelerador cedint-hi una desena de segons. Sense possibilitat d’assistències, però si amb els mecànics donant’hi un cop d’ull, es va poder comprovar que només es tractava d’uns cargols fluixos al diferencial posterior, amb el que la parella espanyola podia seguir progressant sense cap més impediment.

Thomas Rådström i Lars Bäckman, locals i companys d’equip a Toyota Suècia dels segons classificats Juha Kankkunen i Nicky Grist, s’anotaven la quarta prova especial, mentre que els líders, amb el segon millor registre, aconseguien afegir 3 segons més al seu marge amb els segons. La mateixa situació es produïa en la següent prova especial, els campions mundials en vigència, els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, completaven la cronometrada amb el millor temps, mentre que en la part més alta de la classificació, la distància s’obria en 3 segons més. Carlos Sainz i Luis Moya hi sumaven el seu segon incident de cursa en trencar un radi de la seva llanda després de colpejar contra una pedra amagada al voral, sense que això els suposès cap punxada.

Els líders provisionals, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, es tornarien a imposar en la sisena i setena prova especial, mentre que la parella britànica de Subaru formada per Colin McRae i Derek Ringer, en quedar-se sense claus al terme de la sisena prova especial, hagueren d’afrontar la setena sense aquest element vital, si bé afortunadament aquesta prova només tenia 6,75 km de distància, els de la Constelació de les Plèiades hi cedien una important quantitat de segons en patir sortides de pista.

Jutbo, vuitena i penúltima prova especial del dia i el tram més llarg de tot el programa, era feu de Carlos Sainz i Luis Moya. Els espanyols hi aconseguien una important retallada de segons amb la parella líder que no només els confirmava en les posicions de podi, sino que a més a més els donava opcions a victòria. 

Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven l’etapa amb una nova victòria parcial, amb el que els pilots de Toyota Suècia entraven al parc tancat de Falun a 6 segons del temps de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i quan faltaven pocs minuts per a dos quarts d’onze de la nit. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven les posicions de podi a 14 segons de la parella de Mitsubishi, mentre que Ari Vatanen i Fabrizia Pons, amb un altre Ford Escort RS Cosworth, restaven en la quarta posició a 1 minut i 15 segons dels líders, precedint a Colin McRae i Derek Ringer en 20 segons.

El dissabte 10 de febrer a les 7 del matí, els 73 equips supervivents de l’etapa anterior sortien del parc tancat de Falun per tal de fer el camí de retorn a Karlstad a través de 13 proves especials cronometrades de 181,27 km competitius. En la matinada prèvia a la jornada queia neu fresca sobre la pista, el que facilitava molt la labor als participants que sortien en posicions més endarrerides, així Colin McRae i Derek Ringer esdevenien els homes més ràpids a final de tram en la segona, sisena, novena, desena, onzena i dotzena prova especial de l’etapa, si bé part de la seva remuntada se n’anava en orris quan en la cinquena prova especial es quedaven novament sense claus.

Altres convidats a la llista de guanyadors parcials, donades les circumstàncies en les que es disputava l’etapa, eren els italians de Subaru Piero Liatti i Mario Ferfoglia i els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne així com Juha Kankkunen i Nicky Grist amb dues victòries parcials més per a cadascun tancaven el còmput del dia, si bé els de Mitsubishi les aconseguien en iniciar-se l’etapa i els de Toyota en acabar-la. Unes victòries parcials que servien a la parella finlandeso-britànica per corregir la gran quantitat de segons perduts vers els seus rivals més directes en els primers compassos de l’etapa, moment en el que la manca de motricitat es va fer molt més notoria en el seu Celica GT-Four.

Disputades totes les especials sabatines i quan passaven pocs minuts de dos quarts de deu de la nit, es feia entrada al parc tancat de Karlstad amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne conservant la primera posició, si bé ara els finlandesos ho feien per davant de Carlos Sainz i Luis Moya i per 15 segons de marge, és a dir, la parella espanyola de Ford només havia cedit 1 segon en tots els km competitius celebrats al llarg del dia. Juha Kankkunen i Nicky Grist perdien una plaça vers la jornada anterior, i ara tancaven el podi a 36 segons dels líders, alhora que precedien en 40 segons a Colin McRae i Derek Ringer.

De cara a l’etapa final dominical, els organitzadors programaven un bucle amb sortida i arribada a Karlstad de 5 proves especials cronometrades de 113,70 km de distància, un bucle al que els 58 equips arribats a la capital del Värmland començarien a fer front a partir de les 6 del matí. Tanmateix la darrera jornada del programa es veuria pràcticament sentenciada amb la disputa de la primera especial cronometrada del dia, de 40,59 km de distància, a la que els primers participants a més a més havien d’afrontar amb neu verge sobre la traçada.

Colin McRae i Derek Ringer hi aconseguien el millor temps i retallaven notablement les distàncies amb els inquilins de les posicions de podi. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi cedien 12 segons amb la parella escocesa de Subaru, en aconseguir-hi el tercer millor temps, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya s’havien de conformar amb el 4t millor registre en quedar-se-ls-hi una vàlvula del diferencial central bloquejada i aquest perdre eficiencia en tenir menys pressió. Però molt pitjor els hi anava a Juha Kankkunen i Nicky Grist, els de Toyota Suècia s’envirollaven i patien una sortida de pista en l’especial, permetent als campions mundials somiar amb la dutxa de champagne en acabar l’etapa.

Els locals Thomas Rådström i Lars Bäckman i Stig Blomqvist i Benny Melander, amb Toyota i Ford respectivament, reivindicaven la seva quota de protagonisme en les dues següents proves especials, mentre que Ari Vatanen i Fabrizia Pons, en el seu intent de mantenir la quarta posició vers l’Impreza de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, s’havien de retirar de la competició en patir un accident en la segona especial cronometrada del dia. No seria l’únic incident de la primera meitat de l’etapa, doncs en la tercera especial, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne patien una lleugera sortida de pista que els feia perdre 7 segons vers Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que els de l’oval s’acostaven a 14 segons dels líders de manera provisional i quan només restaven dues proves especials per celebar-se.

Així doncs, totes dues parelles amb opcions a victòria s’esforçaven de valent en la penúltima prova especial de la jornada, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi aconseguien el millor temps, incrementant en 2 segons el coixí que tenien vers Carlos Sainz i Luis Moya així com Colin McRae i Derek Ringer, amb 16 segons a retallar en els 19,44 km cronometrats de la darrera prova especial, els de Ford es conformaven amb el segon lloc, però per si de cas, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne encara serien a temps de tancar el seu concurs al ral·li amb un altre escratx, el desè en total, amb el que la parella de Mitsubishi aconseguia la victòria de la que havia estat privada un any abans en completar els 490,64 km programats amb un temps total de 4 hores 37 minuts i 10 segons.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda, entraven al parc tancat de Karlstad a 23 segons del temps dels guanyadors i ocupant la segona posició final, mentre que els campions mundials en vigència, Colin McRae i Derek Ringer, tancaven el podi de la ronda a 1 minut i 5 segons de la parella finlandesa dels tres diamants vermells i després d’haver superat netament el Toyota Celica GT-Four de Juha Kankkunen i Nicky Grist, un cotxe que es va mostrar menys àgil que el dels seus rivals en les especials més envirollades del dia.

Recomposant-se d’un problema amb els claus dels seus pneumàtics, Colin McRae i Derek Ringer van aconseguir una plaça de podi a la darrera jornada.

En la categoria de producció, el domini de la classificació va ser total per part dels locals Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, la parella de Mitsubishi va prendre la primera posició al terme de la segona prova especial cronometrada del divendres i no la va deixar escapar fins a la conclusió de l’esdeveniment. Per darrera d’ells, Uwe Nittel i Christina Thörner tragueren partit d’una mala elecció de pneumàtics per part d’Stig-Olov Walfridsson i Gunnar Barth en els compassos inicials del recorregut, però poc a poc la parella sueca va anar esgarrapant segons fins assolir la segona plaça i fer entrada al parc tancat de Karlstad el diumenge a primera hora de la tarda ocupant aquesta posició.

Bäcklund-Andersson exercien un control ferri de la classificació del Grup N.

El 45è Ral·li de Suècia era la primera ronda del calendari mundial, per tant el podi que es celebrava a Karlstad, es reflexava de forma directa en el podi de la provisional del campionat reservat a pilots. Així Tommi Mäkinen liderava per primera vegada en la seva carrera aquesta classificació per davant de dos campions mundials com eren Carlos Sainz i Colin McRae per 5 i 8 punts de marge respectivament.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	20
Carlos Sainz	15
Colin McRae	12

En quan a marques, Subaru tot i sumar els punts que li otorgaven el tercer lloc de Colin McRae i el cinquè de Kenneth Eriksson, es va quedar a 4 punts de l’altre constructor japonés, Mitsubishi, que als punts aconseguits per la victòria de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, sumava també els del catorzè lloc final de Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, inscrits també com a pilots de la marca. Ford per la seva banda, veia com François Delecour i Daniel Grataloup no s’acabaven de desenvolupar del tot bé al ral·li, i eren el veterans Stig Blomqvist i Benny Melander qui contribuien amb el seu vuitè lloc, als punts que obtenien Carlos Sainz i Luis Moya a la prova, quedant-se així com a tercera marca en discòrdia.

Constructor	Punts
Mitsubishi	47
Subaru	43
Ford	40

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm de diàmetre – 90,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5300 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4200 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1332 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	1230 kg

Fruit de l’experiència acumulada en el FIA 2-L, Hyundai decidia donar el salt a la categoria reina del mundial de ral·lis tal i com havien fet prèviament Škoda o la catalana SEAT, si bé la marca coreana no havia aconseguit sumar cap títol en els seus anys a la classe, només victòries parcials. Com en el cas del Hyundai Coupé Evo, el desenvolupament del cotxe el va portar a terme el preparador britànic MSD, si bé aquests no tenien massa experiència amb les 4 rodes motrius, mentre que la preparació del motor va tenir lloc a Mountune.

L’estrena del nou cotxe es va produir el divendres 11 de febrer de 2000, coincidint amb la celebració de la cronometrada de Sagen que marcava l’inici del 49è Ral·li de Suècia, i els pilots als qui se’ls hi encarregava la labor de fer-lo debutar eren els experimentats suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i els britànics Alister McRae i David Senior. Si bé el cotxe presentava solucions més avançades que no pas el SEAT Córdoba WRC, els seus resultats no van ser ni de bon troç millors, completant la ronda ivernal en 13ena i 14ena posició respectivament a més de 8 minuts del guanyador de la prova.

Ja en el Ral·li Catalunya-Costa Brava, tercera participació en competició dels compactes coreans, s’hi van instal·lar uns motors de nova generació i a mesura que avançava la temporada s’anava treballant en la suspensió, però la discreció en els resultats va continuar sent la nota predominant en el seu recorregut com a cotxe de competició, aconseguint només Kenneth Eriksson i Staffan Parmander introduir-se en les 5 primeres posicions en les 2 rondes australs, 5è a Nova Zelanda i 4t a Austràlia. Després d’una mica més d’un any en actiu, al març de 2001, el Hyundai Accent WRC va ser substituit per l’evolució anomenada Accent WRC2, sense que aquest hagués pogut aconseguir cap plaça de podi en les 13 cites per les quals va baixar per la rampa de sortida.

Rovanperä-Pietiläinen guanyaven finalment el seu primer ral·li mundial.

La ciutat de Karlstad era un any més l’escenari de la cerimònia de clausura del Ral·li de Suècia, llur 50ena edició finalitzava el diumenge 11 de febrer de 2001. El ral·li, que comptava amb puntuabilitat per al mundial de pilots, marques i producció, era la segona prova en el calendari del campionat mundial i atreia fins a 83 equips a formalitzar la seva inscripció. D’aquests, 78 van ser presents a la rampa de sortida el dijous 8 de febrer per tal de fer cap a un recorregut composat per 17 especials cronometrades de 379,87 km de distància que 41 equips van aconseguir completar.

Rådström-Thörner es van reivindicar com especialistes sobre neu amb el tercer podi de tres aconseguits a Suècia.

La primera etapa del ral·li, composada per sis especials cronometrades de 148,56 km de distància, tenia una neu ferma en el terreny sobre la que els claus traccionaven molt bé, i en quantitat suficient que permetia la presència de bancs de neu, una arma de doble fil que tan pot permetre apoiar el cotxe i traçar millor el revolt, com atrapar-lo per una bona estona. L’etapa va estar protagonitzada pels cops d’efecte que van afectar en bona part el resultat final. Els pilots campions del món Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els més ràpids en la primera especial cronometrada, el que els va permetre ser els primers liders de la ronda sueca. Ràpidament peró, en la segona cronometrada, el seus compatriotes i companys d’equip Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen marcaven l’escratx i els hi treien l’honor de liderar la prova.

Precisament en aquesta segona cronometrada es va produir el primer incident destacable, quan el Subaru Impreza S7 WRC dels britànics Richard Burns i Robert Reid tenia una sortida de pista i els pilots s’hi deixaven uns 13 minuts en tornar a fer córrer el seu cotxe per la pista. Els britànics en la següent especial van posar-se mans a la feina marcant el millor temps mentre que els seus compatriotes de Ford Colin McRae i Nicky Grist es deixaven 5 minuts i mig pel mateix motiu que ells una especial abans, sortida de pista.

També en aquesta tercera especial cronometrada els líders de la prova patien problemes amb els seus frens, el que feia cedir la seva posició als suecs de Mitsubishi Thomas Rådström i Tina Thörner mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es veien obligats a abandonar quan una averia en la seva bomba d’aigua provocava un sobreescalfament del seu motor que deixava la junta de culata feta malbé.

En les tres darreres especials cronometrades del primer dia, Colin McRae i Nicky Grist van experimentar la mateixa resposta que la de Richard Burns i Robert Reid després de la seva sortida en esdevenir els homes més ràpids a la pista, mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, es mantenien constants marcant temps baixos, el que permetia als pilots arribar a la neutralització de la primera etapa al capdavant de la general provisional de la prova amb 13,2 segons d’avantatge vers el Peugeot 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen sense que els espanyols no haguessin marcat ni un sol escratx.

Carlos Sainz i Luis Moya van tenir la feixuga tasca d’obrir pista, el que per una banda els feia netejar la traçada de neu solta i per una altra corrien el risc de trobar-se públic mal ubicat, els quals amb prou feines sentien el rugir dels motors arribar, el que en més d’una ocasió va obligar als pilots a alçar el peu de l’accelerador. Els espanyols peró es van mantenir al capdavant de la provisional fins arribar a l’equador de la jornada, quan en les dues especials llargues del dia els de Ford cedien uns 50 segons, el que permetia a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen tornar a liderar la prova mentre que ells queien fins la quarta plaça, just per darrera dels dos Mitsubishi Lancer Evo VI oficials dels finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que ara que no obrien pista podien marcar millors cronos, i els suecs Thomas Rådström i Tina Thörner.

Per a més desgràcia de Carlos Sainz i Luis Moya, els pilots calaven el motor del seu Focus RS WRC en la sortida d’un revolt molt pronunciat el que els feia perdre uns 10 segons més, tot i aixó la general provisional en la neutralització del segon dia estava molt ajustada amb Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen per davant amb 7,3 segons d’avantatge vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, 12,4 segons vers Thomas Rådström i Tina Thörner i 28,5 segons vers Carlos Sainz i Luis Moya.

Les distàncies tan curtes enregistrades al terme del segon dia van animar a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, guanyadors del Monte-Carlo inaugural, a jugar-s’ho al tot o res, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen van ser capaços de situar en tres de les quatre especials disputades en diumenge el seu Peugeot 206 WRC per davant del Lancer Evo VI dels seus compatriotes, fins que en la darrera especial cronometrada de la prova els dels tres diamants vermells patien una sortida i es veien obligats a l’abandonament.

D’aquesta manera Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen guanyaven el seu primer ral·li del campionat mundial amb un temps total per cobrir el recorregut de 3 hores 27minuts i 1,1 segons, per darrera d’ells i guanyant una plaça per l’error dels seus companys d’equip s’hi situaven els suecs Thomas Rådström i Tina Thörner a 27,9 segons dels guanyadors i tancant el podi Carlos Sainz i Luis Moya completaven el recorregut a 37 segons del millor temps.

75è podi el que aconseguien de retruc Sainz-Moya a Suècia.

En l’apartat de cotxes de producció, la lluita per la victòria va ser cosa de pilots suecs, especialment entre Stig-Olov Walfridsson i Lars Bäckman i Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, fins que en la segona especial del segon dia, aquests cedien de cop 1 minut i 43 segons vers els líders el que aplanava molt el camí del Mitsubishi Lancer Evo VI de Stig-Olov Walfridson i Lars Bäckman cap a la seva victòria local que remataven la labor amb una tercera jornada impecable. Amb aquesta victòria el pilot suec empatava al capdavant de la provisional amb el suís Olivier Gillet, vencedor al Monte-Carlo.

Sempre líders, Walfridson-Bäckman guanyaven a casa.

L’abandonament de Tommi Mäkinen en la darrera especial cronometrada, la primera victòria de Harri Rovanperä en el mundial i el segon podi consecutiu de Carlos Sainz en el present campionat, donava un triple empat a 10 punts al capdavant de la taula general provisional del campionat de pilots. D’altra banda la segona posició que aconseguia Thomas Rådström donava un nou empat en la segona posició provisional amb el francès François Delecour, cinquè a Suècia. Toni Gardemeister, amb un Peugeot 206 WRC tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen Carlos Sainz Harri Rovanperä	10 10 10
François Delecour Thomas Rådström	6 6
Toni Gardemeister	5

En quan a marques, Peugeot no havia nominat a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen pel que els del lleó es seguien mantenint a zero, cosa que si havia fet Mitsubishi amb Thomas Rådström i Tina Thörner en detriment de Freddy Loix i Sven Smeets, pel que el segon lloc dels suecs es tornava en victòria per als dels tres diamants vermells, que d’aquesta manera seguien extenent el seu liderat provisional. Ford es mantenia com a segona marca del campionat en combinar el segon lloc de Carlos Sainz i Luis Moya amb el cinquè de Colin McRae i Nicky Grist. Škoda per la seva banda, tancava la taula amb 6 punts, 1 més que Hyundai i 2 més que Subaru.

Constructor	Punts
Mitsubishi	23
Ford	14
Škoda	6

Grönholm-Rautiainen guanyaven per cinquena vegada la ronda sueca amb autoritat.

Figurant com la segona cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 11 de febrer de 2007 finalitzava a Karlstad el 56è Ral·li de Suècia. La prova hivernal per excelència era puntuable pels certamens reservats a pilots, marques i producció, el que atreia fins a 64 equips a formalitzar la seva inscripció oficial, d’aquests, 58 es disposaven des de la rampa de sortida, ubicada a la mateixa ciutat de Karlstad, a afrontar un recorregut programat de 342,09 km cronometrats al llarg de 20 proves especials que s’iniciaven el dijous 8 de febrer. Dels 58 equips participants, 43 aconseguien completar la prova.

Una munta de pneumàtics errònia en l’equador de la prova va ser el punt d’inflexió negatiu per a Loeb-Elena.

Com venia sent habitual en les darreres temporades, una especial espectacle celebrada a Karlstad el dijous al vespre donava el tret de sortida a la competició, en la que els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen amb un Mitsubishi Lancer WRC donaven la sorpresa en adjudicar-se el millor temps per davant del Ford Focus RS WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen o del Subaru Impreza S12 WRC de Petter Solberg i Phil Mills. La sorpresa en sentit negatiu la protagonitzaven els campions mundials en vigència, el francès Sébastien Loeb i el seu copilot monegasc Daniel Elena, quan aquests perdien 4 segons en calar el seu C4 WRC sobre la línia de sortida.

La competició propiament dita s’inicava l’endemà divendres, amb tres especials forestals que es celebraven en dues ocasions cadascuna així com una especial espectacle a Hagfors que posava punt i final a l’acció de la primera jornada, jornada que assolia un total 113,81 km de distància tenint en compte l’especial espectacle inaugural de Karlstad.

La neu en pols present a les pistes en les seves primeres passades per les especials, va facilitar un inici de ral·li un tan agitat, i així doncs els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills marcaven el millor temps en la primera cronometrada per davant dels italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, per tal de passar a liderar la prova mentre que els transalpins es situaven en tercera posició. A continuació arribaria el torn dels italians, que amb el seu escratx en la segona especial, prenien la segona plaça al Mitsubishi Lancer WRC de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen.

A partir de la tercera prova cronometrada la situació es va començar a normalitzar amb un escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena per davant de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Amb aquests cronos, els finlandesos de Ford entraven al reagrupament de Hagfors en segona posició, mentre la parella de Citroën ho feia en quarta posició a 1 segon de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen que seguien ressistint-se a perdre una posició al podi. Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, amb un Citroën Xsara WRC privat, baixaven fins la cinquena posició.

La represa de la competició suposava tornar a passar per les mateixes especials cronometrades del matí, on Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’adjudicaven consecutivament els dos primers escratxs, el primer dels quals permetia als de l’oval passar a liderar el ral·li desplaçant a Petter Solberg i Phil Mills del primer lloc. Tanmateix en aquesta quarta prova cronometrada, cinquena en el comput global del ral·li, Sébastien Loeb i Daniel Elena es lamentaven que un helicòpter que volava massa baix, els va alçar una cortina de neu que els va deixar sense visibilitat en un revolt molt tancat, el que els va fer reduir més del que haguessin volgut el ritme i fent-los perdre a final de tram 12,1 segons vers els nous líders.

Precisament la parella de Citroën posava remei a l’incident guanyant l’última especial forestal, el que valia als campions mundials per superar a Petter Solberg i Phil Mills en la general i situar-se en segona posició provisional. En l’especial espectacle de Hagfors que tancava l’etapa, els tres primers classificats es classificaven en el mateix ordre al tram, amb el que l’entrada al parc tancat es feia amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en primera posició, seguits de Sébastien Loeb i Daniel Elena a 11,1 segons i de Petter Solberg i Phil Mills a 22,6 segons. Els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud amb un Ford Focus RS WRC de l’equip Stobart, eren quarts a 27,9 segons dels líders i suposaven el nexe comú entre els primers classificats amb el grup de perseguidors, en els que també s’hi trobaven els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

La disputa de la segona etapa del ral·li suposava afegir 141,96 km cronometrats al programa, els quals es trobaven repartits al llarg de sis trams de caire més tradicional, més una segona passada per l’especial espectacle de Hagfors, que de nou tancava la jornada.

Els dos primers classificats es repartien a parts iguals les dues primeres especials cronometrades del dissabte, amb un balanç favorable de 6 dècimes de segon per als pilots de Citroën. Mentre que en la segona prova especial, Petter Solberg i Phil Mills queien de la lluita per les posicions de podi en perdre 15 minuts a causa d’una sortida de pista, deixant el seu lloc en el podi al germà del pilot, Henning Solberg, i al seu copilot Cato Menkerud.

En el següent bucle, format també per dues proves cronometrades Sébastien Loeb i Daniel Elena reconeixien haver errat en la munta de pneumàtics, el que coinicidint amb dos escratxs consecutius de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen permetia als líders escapar-se en pràcticament mig minut a la general provisional. D’altra banda els companys d’equip dels líders, els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, eixugaven les tres dècimes de segon que els separaven de Henning Solberg i Cato Menkerud al reagrupament, amb el que els noruegs de l’equip Stobart deixaven el seu lloc al podi a la segona parella oficial de Ford.

Malgrat que Sébastien Loeb i Daniel Elena van poder solucionar la munta errònia de gomes en les assistències, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es tornaven a imposar en les dues especials forestals que restaven per celebrar-se, mentre que en l’especial espectacle de Hagfors, última cronometrada del dia, el millor temps era pels noruegs Mads Østberg i Ole-Kristian Unnerud al volant d’un Subaru Impeza S10 WRC privat.

La fantàstica segona jornada realitzada pels líders, permetia a la parella de Ford entrar al parc tancat amb 38,4 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que els seus companys d’equip s’afermaven en la tercera plaça a 1 minut 13,4 segons d’ells.

La jornada final dominical es podia pràcticament considerar com un tràmit, doncs aquesta estava formada per només 2 trams que es celebraven en dues ocasions cadascun més una segona passada per l’especial espectacle inaugural de Karlstad. Un tràmit que s’iniciava amb un sorprenent escratx dels australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall, i al que li seguia un altre dels noruegs de Stobart Henning Solberg i Cato Menkerud. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven la jornada i el seu concurs al ral·li amb tres escratxs consecutius, amb el que la seva victòria era inqüestionable en classificar-se sempre per davant dels seus més immediats perseguidors.

Amb l’entrada al parc tancat de Karlstad es donava per finalitzada la 56ena edició del ral·li amb la victòria per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui aturaven el cronòmetre en 3 hores 8 minuts i 40,7 segons. Per als finlandesos aquesta era la seva cinquena victòria a la prova, amb el que els pilots empataven amb Björn Waldegård en el palmarès del ral·li i es quedaven a dues del récord del també suec Stig Blomqvist. Sébastien Loeb i Daniel Elena invertien 53,8 segons més que els guanyadors i pujaven al segon calaix del podi, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven les places amb dret a Champagne a 1 minut i 41,5 segons dels seus companys d’equip.

No va ser fins l’equador del ral·li que Hirvonen-Lehtinen van reivindicar un lloc al podi.

En el campionat de producció, els finlandesos Kristian Sohlberg i Risto Pietiläinen es feien amb el liderat de la classe en els primers compassos de la prova a bord d’un Subaru Impreza N12 STi, mentre que en les segones passades per les especials, els seus compatriotes amb Mitsubishi Lancer Evo IX, Juho Hänninen i Mikko Markkula, van anar llimant distàncies fins arribar al final de jornada separats per 5,7 segons. Els dos equips finlandesos mantenien el seu frec a frec fins la penúltima especial cronometrada del dissabte, quan finalment els dotats amb un Mitsubishi Lancer Evo IX aconseguien superar als seus rivals del Subaru Impreza STi.

Una punxada en la primera cronometrada dominical posava punt i final a la intensa lluita per la victòria, enviant a Kristian Sohlberg i Risto Pietiläinen fora de les places de podi de la categoria i dotant d’un bon coixí de segons als líders vers els seus nous perseguidors. Tot i tenir-ho de cara per poder-se dedicar a administrar l’avantatge acumulat, Juho Hänninen i Mikko Markkula van seguir imprimint un ritme fort per guanyar les 3 últimes proves cronometrades i així ampliar el seu marge al capdavant de la taula de temps. Malgrat tot, en les verificacions posteriors es va veure que el seu Mitsubishi Lancer Evo IX estava dotat amb 3 bombes de benzina, quelcom prohibit pel reglament i que els suposava l’exclusió de la prova i la cessió de la victòria als locals Oscar Svedlund i Björn Nilsson.

Tractant-se de la primera cita del campionat de producció, les posicions finals assolides a la prova, eren alhora les posicions que els pilots passaven a ocupar en el certamen, així doncs el suec Oscar Svedlund esdevenia el primer líder per davant del finlandès Anton Alén, fill del mític pilot Markku.

Svedlund-Nilsson guanyaven la prova administravament.

En el campionat reservat a pilots, la combinació d’una victòria i un segon lloc de Sébastien Loeb per un tercer lloc i una victòria per part de Marcus Grönholm, mantenia al pilot alsacià al capdavant de la taula provisional amb 2 punts de marge vers el seu màxim oponent finlandès. D’altra banda, l’escuder de Ford, Mikko Hirvonen, superava l’escuder de Citroën, el càntabre Dani Sordo, el qual es veia fora del podi per 2 punts en sortir amb les mans buides de la seva visita a Suècia.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	18
Marcus Grönholm	16
Mikko Hirvonen	10

En l’apartat de constructors, la baixa contribució de Dani Sordo i Marc Martí a la marca dels dos galons en la ronda sueca, permetia que les distàncies amb Ford s’estrenyissin fins a 1 sol punt, encara favorable als de Versalles. Per darrera, Subaru perdia terreny vers els seus rivals a les primeres de canvi i conservava el seu tercer lloc per 1 únic punt vers l’equip OMV-Citroën.

Constructor	Punts
Citroën	27
Ford	26
Subaru	10