RAC Rally 1977

Darrera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dijous 24 de novembre de 1977 finalitzava a York el 26è RAC Rally amb 67 equips presents a la cerimònia de clausura dels 182, tots els que es van inscriure, que van empendre la sortida des de la rampa ubicada a l’estadi de Wembley de Londrers el diumenge 20 de novembre. La prova constava d’un total de 69 especials cronometrades que acumulaven 674,45 km de distància, totes elles secretes doncs moltes travessaven propietats privades i per tant l’entrenament era prohibit o només es coneixien coordenades d’accès i/o sortida del tram, però un cop dins el tram els camins i per tant opcions, múltiples.

La primera etapa arrancava a les 9 del matí del mateix diumenge i a través de 10 especials cronometrades, sent les 3 primeres sobre asflat, d’apenes 56 km de distància total, conduia al gruix de pilots des de Londres fins a York sense pràcticament descansar, on s’hi arribava cap a les 20h i la base del ral·li tenia el seu lloc.

La parella finlandesa de Vauxhall, composada per Pentti Airikkala i Risto Virtanen, aprofitant la petita porció d’asfalt, van ser els autors del primer escratx del ral·li alhora que d’un magnífic crono a l’especial de Sutton Park, el que els va donar el dret de fer-se amb el liderat de la prova a bord del seu Chevette 2300 fins pràcticament finalitzar l’etapa quan Hannu Mikkola i Arne Hertz, al volant d’un Toyota Celica oficial aconseguien arrebatre la primera posició en la última cronometrada del dia a la parella finlandesa, que alhora es trobaven lliutant pel campionat britànic.

Per darrera d’ells i a no massa distància, doncs les distàncies de les especials que s’havien celebrat eren curtes, s’hi trobaven els suecs de Ford Björn Waldegård i Hans Thorszelius seguits dels italians Sandro Munari i Piero Sodano amb el seu Lancia Stratos HF oficial.

Tot i només haver-se disputat 56 km cronometrats, es varen registrar ja els primers incidents entre els equips professionals, les parelles de Ford composades per Roger Clark i Stuart Pegg així com Ari Vatanen i Peter Bryant queien fora de les deu primeres posicions a causa d’unes respectives punxades.

La segona etapa arrancava des de York el dilluns a les 9.30 del matí, per tal de dirigir-se cap al sud-est del Regne Unit, és a dir Gales, amb 27 especials i 275 km cronometrats per endavant que finalitzarien el dimarts al capvespre, o el que és el mateix, 33 hores de competició comptant amb un parell d’aturades de dues hores aproximadament cadascuna.

En els primers tram de la segona etapa Björn Waldegård i Hans Thorszelius van aconseguir prendre la primera posició provisional al Toyota Celica de Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguint estabilitzar les diferències amb aquests al voltant del minut i 10 segons, per darrera d’ells es mantenia una certa calma que en arribar de nit a les muntanyes galeses, es va anar trencant tram rere tram per culpa de les punxades o sortides de pista.

Clar exemple és el cas dels suecs de Saab Stig Bloqmvist i Hans Sylvan, els quals des de la novena posició que ocupaven van baixar fins a la quinzena per punxada. Recuperant-se paulatinament de l’incident, els pilots van arribar fins la vuitena posició provisional on ja a les acaballes de l’etapa haver d’abandonar per un problema de transmissió.

Pentti Airikkala i Risto Virtanen es retardaven en una assistència, malgrat tot conservaven la tercera posició provisional, peró més endavant la perdien quan en la divuitena especial cronometrada del ral·li es trobaven creuat en la pista el Ford Escort RS1800 dels britànics Nigel Rockey i Derek Tucker, la maniobra per esquivar-los va suposar que els pilots finlandesos patissin una sortida de pista que els va fer perdre 10 minuts. Poc més endavant, en la vint-i-dosena especial, una nova sortida de pista els faria perdre de l’ordre de 20 minuts i el que és pitjor, que Airikkala es trenqués el seu dit polze, perdent ara ja si tota opció de puntuar en la prova.

L’altra cara de la moneda eren els oficials de Ford al Regne Unit, els britànics Russell Brookes i John Brown, pilots llur lluita era pel títol nacional. Brookes i Brown van realitzar una fantàstica segona etapa, marcant diversos escratx, que no solsament els va permetre arribar fins a posicions de podi, sino que també estaven en condicions de pressionar a Hannu Mikkola i Arne Hertz per la segona posició, alhora que els de Toyota en arribar les hores de dia intentaven fer el mateix amb el Ford Escort RS1800 dels líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

L’equip FIAT per la seva banda tenia una jornada desastrosa, veient-se tots els seus membres afectats per diversos contra-temps, el més greu el que va afectar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos, que estaven recuperant-se d’un problema amb la pressió d’oli a la segona cronometrada, havia d’abandonar en l’equador de l’etapa quan trencava un pistó del seu FIAT 131 Abarth. Una altra parella finlandesa, la composada per Timo Salonen i Jaakko Markkula es veien afectats per tres punxades, mentre que els pilots cridats a ser la punta de llança de l’equip italià, el finlandès Timo Mäkinen i el britànic Henry Liddon, retrocedien des de la setena posició provisional fins la 30ena a causa d’ una volcada en les darreres especials del dia. Els italians Maurizio Verini i Ninni Russo, que mai van donar senyals d’arribar a estar entre els millors estaven també molt endarrerits.

Una italians que si van mostrar les seves intencions de lluitar per la victòria van ser els de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano, els quals van arribar a ocupar la segona posició provisional del ral·li; però en trencar-se la bomba d’aigua del seu Stratos HF, aquests van veure com el seu cotxe patia una escalfada important. Tot intentar continuar, el seu cotxe va haver d’aturar-se i malgrat que no es va arribar a enregistrar el seu abandonament, els italians estaven fora de combat.

Una altra víctima d’entitat de l’etapa van ser la parella finlandeso-britànica de Ford composada per Ari Vatanen i Peter Bryant. Els pilots es trobaven marcant uns cronos molt bons, que els permetien remontar posicions i quan ja estaven dins les 10 primeres posicions, un cable es va deixar anar fent-los perdre part del que havien recuperat. Lluny de llençar la tovallola, els de Ford van continuar atacant fins que el seu Escort RS1800 es va aturar definitvament. Un altre cotxe els va empenyer fins a creuar la línia de meta, quelcom prohibit pel reglament, el que els va suposar la desqualificació.

La tercera i última etapa del ral·li s’iniciava després d’una nit de descans el dimecres a les 8.30 del matí, per tal d’afrontar trenta-dues especials cronometrades de 343 km de corda pel nord d’Anglaterra i Escòcia, i concloure la etapa el dijous a primera hora de la tarda a la mateixa ciutat de York.

En els primers compassos d’aquesta tercera etapa, Björn Waldegård i Hans Thorszelius van incrementar una mica el ritme per tal de gaudir d’un marge superior vers el Toyota de Hannu Mikkola i Arne Hertz. Mentre que Roger Clark i Stuart Pegg treien profit de la sortida de pista i conseqüent abandonament de Timo Salonen i Jaakko Markkula per en avançar els seus companys d’equip Andrew Dawson i Andrew Marriott guanyar dues posicions i establir-se en la quarta posició.

Els francesos de Toyota, i per tant companys d’equip de Hannu Mikkola i Arne Hertz, Jean-Luc Thérier i Michel Vial eren els qui experimentaven una major escalada en la taula gràcies a un excel·lents cronos superant el Triumph TR-7 dels britànics Tony Pond i Fred Gallagher i al Ford Escort RS1800 del guanyador del 1000 Llacs Kyosti Hämäläinen i el britànic Howard Scott per situar-se en sisena posició provisional.

En l’equip FIAT seguien amb el seu via crucis particular, i a l’abandonament per accident de Timo Salonen i Jaakko Markkula, calia afegir el dels anònims Maurizio Verini i Ninni Russo pel mateix motiu que els seus companys finlandesos.

En el que restava de la tercera etapa Björn Waldegård i Hans Thorszelius van optar per mantenir les distàncies vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, conservant així la mecànica i evitant prendre riscs innecessaris doncs la victòria tan és que sigui per 1 minut com per 5. Per darrera d’aquests homes les posicions es varen mantenir, amb l’únic canvi significatiu de l’abandonament del segon dels Toyota, el pilotat per Jean-Luc Thérier i Michel Vial quan aquests en plena voràgine volcaven el seu cotxe en l’equador de la tercera etapa.

Sense més canvis per a ressenyar, Björn Waldegård i Hans Thorszelius afegien així al seu palmarés una de les proves de prestigi que encara els hi faltava, el RAC Rally, alhora que seguien mantenint la norma establerta en 1972 de veure un Ford en el lloc més alt del podi. Els suecs completaven el recorregut en 8 hores 21 minuts i 26 segons, 2 minuts i 23 segons per davant dels pilots de Toyota Hannu Mikkola i Arne Hertz que finalitzaven en segona posició. Russell Brookes i John Brown eren la revelació de la prova tancant el podi a 10 minuts i 29 segons. A més a més, per a Brookes, la tercera posició en la prova li otorgava el títol de campió britànic de ral·lis.

La victòria de Ford combinada amb el desastre de FIAT, que ja eren campions mundials des de Còrsega, servia als de l’òval per maquillar una mica el resultat a final de temporada, completant-la a 4 punts dels italians. Toyota per la seva banda superava a Opel gràcies al segon lloc registrat per Mikkola-Hertz, el que permetia als japonesos afincats a Brusel·les tancar la temporada en tercera posició.