Ral·li Suècia 1983

El diumenge 13 de febrer de 1983 finalitzava a Karlstad, escenari habitual de la prova, el 33è Ral·li de Suècia, segona prova del campionat del món de ral·lis i quarta en el campionat europeu de l’especialitat que a més a més gaudia de coeficient màxim, quatre. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots i no de marques, es dividia en 3 etapes i 25 especials cronometrades de 476,10 km de distància que 67 equips dels 137 participants aconseguien superar amb éxit.

L’escenari era l’habitual de sempre, la provincia de Värmland amb la ciutat de Karlstad com epicentre, peró en les setmanes prèvies a l’inici de la prova, el rutómetre es va redirigir més cap a una regió septentrional, on la neu pogués estar en més quantitat que no pas en l’àrea propera a la ciutat. Tot i aixó les temperatures diurnes eren sovint per sobre dels 0 ºC, i de nit no baixaven molt més, pel que la capa de neu era molt fina en determinades especials cronometrades i amb el pas d’uns pocs cotxes quedava totalment deteriorada com ja es va poder veure en els entrenaments previs, generant problemes d’integritat dels claus.

Tot i que la llista d’inscrits era notable donada la coincidència dels calendaris europeu i mundial, en no ser puntuable pel certamen de constructors, moltes marques no hi van fer acte de presència, només Audi hi desplaçava dos Quattro A1, un per a Hannu Mikkola i Arne Hertz i un altre per a Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el debutant 80 Quattro confiat a la parella local Stig Blomqvist i Björn Cederberg, a mode de promoció per a futures comandes de campionats nacionals, i Opel, que es presentava a la prova amb un Ascona 400 per a Ari Vatanen i Terry Harryman, donada la pressió que aquests exercien sobre el seu esponsor principal per a concórrer a la prova, deixant la resta d’inscrits en mans d’equips privats, molts dels quals ho feien amb cotxes de Grup A pel canvi de normativa en el Campionat Nacional Suec de Ral·lis.

La primera etapa tenia un total de 8 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 112,70 km, els quals després de fer un bucle cap al nord fins a Torsby, reconduïa la caravana del ral·li fins a la localitat veïna de Torsby. Des d’un bon inici Hannu Mikkola i Arne Hertz començaven a marcar les distàncies i amb 5 escratxs consecutius de 5 possibles en les primeres especials cronometrades, els pilots nòrdics es llauraven un liderat que en cap moment els hi va ser pres. Precisament en aquesta cinquena especial cronometrada, la primera que tenia una distància prou llarga com per a que la integritat dels claus es veiès compromesa, es van produir els primers incidents remarcables.

L’Opel Ascona 400 d’Ari Vatanen i Terry Harryman patia una sortida de pista en aquesta especial, quedant el seu cotxe clavat a la neu, pel que va ser necessari treure la pala per tal de retornar el cotxe a la traçada, l’operació va fer perdre uns cinc minuts a la parella que veia com a les primeres de canvi, les seves opcions dipositades en una manca de neu s’esbaien. Mentre que l’altre incident remarcable va estar protagonitzat per Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots d’Audi, que havien mostrat un nivell molt proper al dels seus caps de files en les anteriors proves especials, veien com el cable de l’accelerador del seu Quattro A1 es trencava, havent de fer alguna mena d’artilugi per tal d’accionar l’accelerador des de l’interior del seu cotxe, amb el que la parella franco-italiana es deixava de l’ordre de 5 minuts en l’incident i queia fins la 25ena posició provisional.

Donada la situació, el ral·li perdia el poc interès que tenia en les primeres de canvi i el paper de màxim oponent de Hannu Mikkola i Arne Hertz el prenien els locals i guanyadors de l’anterior edició Stig Blomqvist i Björn Cederberg, els quals tot i tenir només 200 CV sota el seu capó vers els 320 que per llavors entregava el Quattro A1, estaven traient petroli de la major maniobrabilitat del seu 80 Quattro per tal de mantenir-se a prop dels líders alhora de marcar les distàncies vers l’altre Quattro A1 present a la prova, el privat de Sutton Cars, que estava sent pilotat pels finlandesos Lasse Lampi i Pentti Kuukkala.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot el programa i aquesta dibuixava un bucle sobre el mapa que se n’anava una mica més cap al nord que no pas en la jornada prèvia. Amb arribada i sortida d’Alster el mateix dissabte 12 de febrer, la seva disputa suposava 246,60 km competitius pels 107 equips participants que havien aconseguit arribar al parc tancat el vespre anterior.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons així com Ari Vatanen i Terry Harryman seguien remuntant posicions, un guany molt més avançat en el cas de la parella d’Audi, la qual al terme de la segona especial sabatina ja figurava en la setena posició provisional, si bé ho feien a 4 minuts i 11 segons de la darrera posició de podi marcada per Lasse Lampi i Pentti Kuukala. Malgrat aquestes remuntades i la lluita oberta en el Grup A, bàsicament entre els pilots locals, l’interès dels espectadors decreixia a mesura que les especials s’anaven celebrant, molt probablement en quan aquests pogueren comprovar com Stig Blomqvist i Björn Cederberg, malgrat aconseguir victòries parcials, no podien lluitar per la victòria amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que es va traduir en una disminució notable de l’afluència del públic.

L’etapa dominical, tercera i última de l’esdeveniment, es dibuixava més cap a occident en el mapa de la provincia sueca i tenia 7 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 116,80 km, sent la seva sortida a la 1 de la matinada del diumenge i l’arribada a quarts d’onze del matí del mateix dia, amb el que els pilots i les màquines tot just descansaven 3 hores entre la segona i tercera jornada.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, després d’haver aconseguit marcar el millor temps en 9 de les 18 proves especials celebrades fins aquell moment, van dedicar-se a administrar l’avantatge del que gaudien, cedint el protagonisme als altres Audi Quattro presents a la ronda hivernal, principalment els seus companys de formació Stig Blomqvist i Björn Cederberg, i Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el Quattro A1 privat de Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, autors del millor registre en les dues primeres especials del bucle.

Malgrat que les pilots d’Audi aconseguirien sumar 4 millors registres al llarg de la matinada dominical, sis en total al llarg de tot el recorregut programat, a la pilot francesa i a la seva navegant italiana els hi va mancar retallar un minut suplementari i aquestes s’hagueren de conformar en quedar-se a les portes del podi suec a 5 minuts i 9 segons dels seus companys nòrdics i guanyadors de l’esdeveniment.

Així doncs, amb els 67 equips participants que aconseguien superar la tercera i última jornada de competició dins el parc tancat de Karlstad, el 33è Ral·li de Suècia es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals invertien un total de 4 hores 28 minuts i 47 segons en recórrer els 470,10 km disputats, Stig Bloqmvist i Björn Cederberg els seguien en la classificació a 47 segons, un registre en part enganyós i facilitat per l’alçament del peu dret del pilot finlandès. Tancant el podi s’hi trobaven finalment els finlandesos Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, que si bé en l’equador de la segona jornada semblaven tenir a l’abast la segona posició del 80 Quattro, completaven el ral·li a 4 minuts i 4 segons dels guanyadors.

Si bé en la classificació absoluta el ral·li va estar ràpidament vist per sentència, la del Grup A va ser força interessant, una animació que va estar principalment promocionada per la Federació Sueca d’Automobilisme i la seva prohibició als vehicles de Grup B per al campionat nacional, així com d’aquells motors dotats de 16 vàlvules o turbo. Malgrat això, Per Eklund i Ragnar Spjuth hi concorrien amb un Saab 99 Turbo, i els locals esdevenien els primers líders de la categoria. Tres proves especials més tard, els pilots es veien forçats a abandonar amb el seu cotxe fumejant per averia en la junta de culata.

Kalle Grundel i Rolf Melleroth assolien llavors el liderat de la classe a bord del seu Volkswagen Golf GTi, si bé aquests havien de bregar amb el segon dels Saab 99 Turbo presents a la cita, el dels seus compatriotes Ola Stomberg i Bruno Berglund. Malgrat la major potència del cotxe suec, aquest maltractava més les rodes, pel que aquesta formació només suposava un rival seriós dels líders en les especials més curtes, menys encara quan els problemes de transmissió van començar a fer acte de presència.

Finalment Kalle Grundel i Rolf Melleroth es feien amb la victòria en la classe i el cinquè lloc final en la seva estrena amb el motor de 1800 centímetres cúbics en el Golf GTi per davant del poc manejable Nissn Bluebird Turbo de Sören Nilsson i Anders Olsson i l’Audi Coupé GT de dues rodes motrius de Mikael Ericsson i Bo Thorszelius.

La victòria que Hannu Mikkola obtenia a la ronda hivernal per excelència, permetia al pilot finlandès passar a liderar la provisional del campionat de pilots amb 30 punts, 3 més que no pas el suec Stig Blomqvist, que sumava el seu segon podi de la temporada, i 10 punts per davant de Walter Röhrl, guanyador del Monte-Carlo inaugural i absent en el ral·li suec.

En el campionat de contructors, donat que la cita no otorgava punts en el campionat, la taula es mostrava inalterada vers com s’havia acabat el Ral·li Monte-Carlo a l’espera de l’arribada del Ral·li de Portugal al mes de març.