Ral·li Safari 1994

Tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 42è Safari Rally finalitzava a Nairobi el diumenge 3 d’abril de 1994 amb 14 equips participants en la seva cerimònia. La prova, famosa per la seva duresa i l’elevat cost que suposava per les marques la seva preparació i concurs, presentava la menor llista d’inscrits registrada fins al moment, amb només 43 equips, els quals farien front a un recorregut programat de 58 sectors competitius i de 2393,10 km de distància. El tret de sortida de l’edició tenia lloc el dijous 31 de març a la mateixa capital keniana, Nairobi, i aquesta entregava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors i de producció.

Respecte a edicions anteriors, la cita africana del calendari presentava com a principal novetat l’eliminació d’1 de les tradicionals 5 etapes del ral·li, amb el que la present 42ena edició es quedava amb 4 en el seu programa. Aquesta reducció comportava un retall de 650 km del recorregut, si bé la seva distància competitiva es veia incrementada en 200 km vers la de l’any anterior. Un altre canvi important en l’ADN de l’esdeveniment kenià venia quan s’abandonaven les mitjanes imposades i les seves penalitzacions, per simplement passar a cronometrar als pilots. Tanmateix també s’eliminava qualsevol sector competitiu nocturn, amb el que els pilots a priori gaudirien d’una millor visibilitat pagant el peatge d’un increment en les temperatures ambientals.

Tots i aquests canvis per a facilitar les coses als equips del mundial, només Toyota seguia un any més apostant fort per la victòria en la prova i hi desplaçava 3 unitats oficials dels seus Celica Turbo 4WD, als que a darrera hora s’hi afegiria un quart pels kenians Ian Duncan i David Williamson i a càrrec de l’importador local de la firma japonesa; Mitsubishi mantenia el plantejament de la temporada anterior amb un únic Lancer Evo I semioficial per a Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala, mentre que Subaru aparcava els Vivio i desplaçava dos unitats de l’Impreza de Grup N per als kenians Patrick Njiru i Abdul Sidi i els britànics Richard Burns i Robert Reid, deixant els seus cotxes i pilots oficials descansant a casa.

Un altre canvi en aquesta edició tenia lloc en la primera etapa del ral·li, la qual no arribava fins a la Costa Índica tal i com era habitual, és a dir fins al tradicional reagrupament de Mombasa, sinó que els participants es quedaven a mig camí, concretament només es desplaçaven fins a Voi, des d’on retornarien cap a la capital keniana després d’una mica més de 7 hores i mitja de competició. Així doncs, els 43 equips participants que prenien la sortida des de Nairobi el dijous 31 de març a 2 quarts d’11 del matí, afrontarien un total de 469,75 km competitius distribuits al llarg de 6 sectors.

Didier Auriol i Bernard Occelli, que competien per primera vegada al Safari, afrontaven els primers compassos del programa a ritme d’esprint europeu enlloc de l’adient maratonià africà, amb el que els francesos prenien les regnes de la classificació a les primeres de canvi, però ràpidament patirien dos accidents que els apartarien de les posicions capdaventeres. Primer trencaven un amortidor malmetent suspensions i transmissió, motiu pel qual la parella de Toyota va haver de demanar auxili al seu helicòpter, i poc després de reiniciar la marxa, trencaven un triangle de suspensió i es quedaven sense servodirecció, perdent més d’una hora amb tots aquests incidents i classificant-se en la desena posició provisional.

Els francesos no serien els únics debutants amb problemes, doncs els japonesos Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino, pilots els quals prenien part a l’edició, en detriment en un primer instant d’Ian Duncan i David Williamson, en guanyar un programa de caça de talents nipó, patien tres accidents al llarg d’aquest primer escull competitiu, arran dels quals el copilot va haver de ser conduit a l’hospital i l’abandonament de la fogosa parella obligat.

Juha Kankkunen i Nicky Grist, amb un ritme més adequat a l’idiosincràsia de l’esdeveniment kenià, prenien llavors la primera plaça a la classificació seguit dels seus, en certa manera, companys d’equip Ian Duncan i David Williamson, doncs els pilots havien dut a terme els preparatius de la marca durant 3 mesos, per conservar les places fins a la conclusió d’aquesta primera etapa. Ambdós formacions de Toyota feien entrada al parc tancat de Nairobi quan passaven 5 minuts de les 6 de la tarda separades en 6 minuts, mentre que per darrera seu s’hi trobava el Mitsubishi Lancer Evo de Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala, molt conservadors amb la seva mecànica, a 22 minuts dels líders, precedint a la seva vegada en 2 i 4 minuts els dos Subaru Impreza WRX-RA de Patrick Njiru i Abdul Sidi i de Richard Burns i Robert Reid.

La segona etapa era també un bucle amb inici i final a Nairobi, el qual estava composat per 5 sectors competitius de 547,80 km de corda. Els 33 equips supervivents de la primera etapa hi començaven a prendre part el divendres 1 d’abril a partir de les 7 del matí, mentre que aquests se’ls esperava a la mateixa ciutat a partir de 2 quarts de 6 de la tarda del mateix dia.

Va ser en aquest segon escull quan el ral·li vivia un canvi brusc dels aconteixaments quan Juha Kankkunen i Nicky Grist patien un espectacular accident a alta velocitat en una zona inundada per un ruixat, una incidència sobre la ruta que els seus «ouvreurs» els hi haurien d’haver alertat. A conseqüència de l’accident, el cotxe quedava en un estat bastant deplorable, i si bé els pilots només patien unes rascades i contusions de baixa importància, aquests van ser evacuats fins a Nairobi en helicòpter per a un xequeig, amb el que el seu abandonament era obligat.

Ian Duncan i David Williamson evitaven aquesta trampa i per tant després de la baixa dels campions del món en vigència, els kenians passaven a estar al capdavant de la classificació provisional de la prova, paral·lelament, Didier Auriol i Bernard Occelli trobaven el ritme adequat per al ral·li, i si bé no aconseguien escurçar distàncies amb el cotxe homòleg dels líders, si que almenys anaven guanyant posicions en esquivar els contratemps.

Després de competir al llarg de 547,80 km de distància el divendres, el retorn al parc tancat de Nairobi es feia amb Ian Duncan i David Williamson en la primera posició per un marge de 16 minuts vers el Mitsubishi Lancer Evo de Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala i de 48 minuts en relació al Subaru Impreza WRX de Patrick Njiru i Abdul Sidi, els quals compensaven el dèficit d’una quarentena de cavalls de potència del seu cotxe amb una fiabilitat exquisita. Els seus companys Richard Burns i Robert Reid, patien el trencament del pedal del fre, amb el que els britànics s’endarrerien vers els seus companys en 13 minuts, fent entrada així al parc tancat a 1 hora i 3 minuts del lideratge i amb només 2 minuts de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

A 2 quarts de 7 en punt del matí del dissabte 2 d’abril, es donava sortida als 25 equips participants que restaven en actiu en el parc tancat de Nairobi, per a que aquests afrontessin la tercera etapa, l’escull més dur de tot l’esdeveniment que comprenia 8 sectors competitius de 855 km de distància,i els quals els conduirien fins a Eldoret, al nord-oest del país.

Al cap de poca estona de prendre la sortida, Patrick Njiru i Abdul Sidi patien una sortida de pista amb el seu Impreza WRX-RA, doncs aquest model en estar desprovist d’aleró posterior, era una mica més inestable en velocitats superiors als 150 km/h, el que els suposava cedir a la parella keniana un total de 18 minuts, una ocasió que no va poder ser aprofitada pels seus companys Richard Burns i Robert Reid per a liderar la classificació en l’apartat de producció, doncs aquests s’havien d’aturar immediatament després de sortir del parc tancat per tal de completar la reparació de la seva averia en el seu sistema de frens; els britànics cedien uns 40 minuts en les assistències i es veien obligats a reempendre la marxa per darrera dels núvols de pols que aixecaven els cotxes més lents que els havien avançat en pista.

Els incidents soferts pels dos Subaru, van facilitar que Didier Auriol i Bernard Occelli guanyessin dues posicions i passessin a ocupar un lloc en el podi provisional, en la seva tercera plaça concretament, si bé els francesos se seguien mantenint a gairebé una hora del registre marcat per Ian Duncan i David Williamson.

Els kenians per la seva banda coneixien el seu primer contratemps seriós, quan després d’atropellar un impala, aquests es veien obligats a canviar els quatre amortidors del seu Toyota Celica Turbo 4WD, però malgrat aquest incident, el temps que els líders havien aconseguit guanyar en pista vers Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala, permetien als pilots entrar a Eldoret amb 15 minuts de coixí, quan les manetes del rellotge marcaven que faltaven 5 minuts per a les 6 de la tarda; per tant la parella de Toyota Kènia només havia cedit 1 minut amb els segons classificats. Didier Auriol i Bernard Occelli es trobaven a 55 minuts del lideratge, mentre que els Subaru de Grup N es trobaven ja per sobre de les 2 hores vers els líders.

La quarta i última etapa portava als participants des d’Eldoret fins a Nairobi, una etapa que a diferència d’edicions anteriors no era un pur tràmit, sino que en el seu programa hi constaven 4 sectors competitius d’un total de 520,55 km de distància. Els 17 equips participants que havien aconseguit arribar a Eldoret el dissabte a la tarda, iniciaven aquesta darrera etapa dominical a 2 quarts de 7 del matí per tal de començar a entrar a la capital keniana 10 hores més tard.

Donat que Didier Auriol i Bernard Occelli estaven en terra de ningú i que un altre ensurt com el de la jornada anterior podia posar en perill la victòria d’Ian Duncan i David Williamson, Toyota feia sortir als francesos per davant dels líders provisionals i així aquests els poguessin prevenir de qualsevol imprevist que pogués haver en la pista. Malauradament el plantejament es va esgarrar quan els francesos tornaven a patir problemes amb la suspensió, amb el que Ian Duncan i David Williamson havien d’obrir pista una altra vegada i quedaven més exposats als incontables perills que suposava pilotar a altes velocitats en pistes obertes al trànsit.

La resta de la jornada es va desenvolupar sense incidents de major importància entre els equips situats en les primeres posicions, amb el que arribats a Nairobi a 2 quarts de 5 de la tarda, el 42è Safari Rally es donava oficialment per conclòs. En ell els pilots locals Ian Duncan i David Williamson hi aconseguien finalment la victòria, trencant així amb 12 anys sense una victòria keniana a l’esdeveniment; els locals completaven els 2393,10 km cronometrats del recorregut en un temps final de 20 hores i 49 minuts. Kenjiro Shinozuka i Pentti Kuukala completaven la prova amb 25 minuts de retard vers el temps dels guanyadors i pujaven al segon graó del podi, mentre que els debutants a la cita africana, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, el tancaven a 1 hora i 10 minuts del temps dels seus companys d’equip.

En la categoria de producció els pilots locals Patrick Njiru i Abdul Sidi van tenir un ral·li relativament plàcid, doncs els seus companys d’equip, els britànics Richard Burns i Robert Reid, només van poder arribar a inquietar a la parella keniana al llarg de la primera etapa del ral·li. Després en aparèixer els problemes amb els frens, els britànics van cedir un temps preciós que els impedia aspirar a poc més que el segon lloc per mèrtis propis. Tanmateix la resta de pilots de la llista d’inscrits, amb un cotxe homologat com a Grup N, no donaven el nivell de la parella de Subaru, ja fora per mans o per sofisticació mecànica, amb el que Patrick Njiru i Abdul Sidi aconseguien finlament la victòria per 10 minuts de marge amb els britànics i ocupant la quarta posició absoluta.

A efectes de campionat, el resultat de la prova era instrascendent, ja que els principals competidors no s’hi van donar cita i Patrick Njiru no tenia com objectiu competir en cap altre ronda del calendari, amb el que la general seguia comandada pel pilot càntabre Jesús Puras amb 23 punts seguit de Pierre Jenot i el propi Njiru amb 13.

En el campionat de pilots el zero que sumava Juha Kankkunen era un revés important pels seus interessos en la cursa pel títol, si bé el campió finlandès seguia ocupant la primera plaça ara per davant del seu company d’equip Didier Auriol, qui amb els 12 punts obtinguts al ral·li, superava a Massimo Biasion i Carlos Sainz, ambdos empatats a 22 punts.

En quan a la taula provisional del certamen de constructors, Toyota es desmarcava amb la segona victòria consecutiva del campionat, mentre que per a Subaru la jugada de desplaçar dos cotxes de Grup N a Kenya va donar uns interessants fruits, doncs la victòria en producció es traduia en 15 punts que permetien als de la constelació de les Plèiades superar a Ford en la general per 7 punts.