Ral·li Portugal 1990

Iniciat 4 dies abans, el 10 de març de 1990 finalitzava el 24è Ral·li de Portugal, prova que a més a més tenia l’honor de ser la cita número 200 del calendari del campionat del mòn de ral·lis. La cita estava composada per 39 especials d’una corda cronometrada de 556,10 km als que 100 dels 108 equips inscrits havien de fer front. 34 van ser els equips que van arribar a la ceremonia de clausura d’un ral·li que era puntuable pels campionats de pilots, marques i grup N.

El ral·li començava el 6 de març amb la disputa d’una especial espectacle a la vora de l’estadi de Jamor, on un traçat molt revirat i estret va donar com a primer líder a Miki Biasion i Tiziano Siviero i va veure ja el primer abandonament, el del Mazda 323 4WD de Timo Salonen i Voitto Silander que amb l’accelerador travat a fons va veure com el motor es trencava.

Els trams de debò començaven l’endemà, que amb un ferm d’asfalt o mixte cabia esperar un domini aclaparador dels Lancia, però la dificil meteorologia amb ruixats intensos va agafar desprevinguts als Lancia i Carlos Sainz a «Figueira dos Vinhos» que sortien amb pneumàtics llisos, no va ser així en el cas dels Mitsubishi o el Toyota de Schwarz-Wicha, el qual gràcies a que duia el dorsal 15, va poder canviar la munta de rodes per mixtes abans de pendre part en el tram. Ari Vatanen i Bruno Berglund en sortien líders d’aquest tram, però la tenacitat d’Armin Schwartz i Klaus Wicha els portà a arrebatre aquesta posició tres trams més tard. Schwartz-Wicha es van mantenir al capdavant de la prova fins que a la dotzena especial, la penúltima de la jornada, on es van sortir de la carretera obligant-los a abandonar, el liderat el prenien els seus companys d’equip, Carlos Sainz i Luis Moya que tancaven la primera jornada com a líders.

Ja immersos en la segona jornada el ferm estava molt delicat, mab presència de molt fang, tan que en el tram de San Lourenço, divuitena cronometrada, els cotxes es podien arribar a enfonsar. Sainz-Moya van decidir llavors muntar els pneumàtics més estrets possibles, un tipus de gomes que s’empraven al RAC britànic, però que aquí no van acabar de funcionar del tot bé, ja que la motricitat que otorgaven era inferior i no només van perdre la primera plaça del ral·li sino que es van veure superats també pel Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. L’altre Mitsubishi, el de Vatanen-Berglund patia una sortida de pista en aquesta especial i es veia obligat a abandonar, el mateix incident però amb diferent fortuna va viure Didier Auriol i Bernard Occelli, a qui l’excursió pel prat només els suposà un minut i mig perdut.

Només arrancar la tercera jornada Eriksson-Parmander es mostraven tremendament preocupats doncs el seu embragatge començava a mostrar senyals de fatiga fins que finalment en la tercera cronometrada del dia aquest element el deixava a l’estacada. Sainz-Moya havien pogut retallar distàncies amb Biasion-Siviero, líders indiscutibles, fins als 13 segons però el tram de Cabeceiras, un tram un tan peculiar ja que combinava terra, asfalt i llambordes, va ser fulminant per les aspiracions de la parella espanyola de Toyota. Una errada en el xip que governa el diferencial central, va fer que tota la transmissió anès a l’eix posterior el que provocà dues virolles deixant les distàncies amb els liders italians a gairebé 1 minut. A les assistències es va substituir el xip, però més endavant el problema es va tornar a reproduir pel que no solsament s’escapaven Biasion-Siviero, sino que ara notaven la pressió d’Auriol-Occelli a només 5 segons de distància.

Finalment arribava la quarta i definitiva jornada i la transmissió tornava a lapidar les aspiracions de Sainz-Moya, una averia en la junta de l’arbre central el feia perdre tan temps que no solsament el superava Auriol-Occelli, sino que també ho feia Kankkunen-Piironen que en cap moment semblaven estar centrats en el ral·li. Aquesta averia precisava mitja hora per ser reparada i entre trams només es disposaven d’uns 6 minuts, un retard de 20 minuts, suposava l’exclusió, pel que la opció va ser deixar el cotxe només amb tracció davantera, finalment a Arganil Sainz-Moya van acabar empenyent el cotxe i sense temps de poder reparar el cotxe, l’abandonament era un fet. Hannu Mikkola i Arne Hertz arrossegaven problemes amb la culata del seu Mazda el que va facilitar que no solsament l’avancés Dario Cerrato i Guiseppe Cerri, sinó que també ho fes el local Carlos Bica i Fernando Prata a qui Lancia els hi havia cedit el muleto de Juha Kankkunen el que suposava que Lancia instalava cinc cotxes en les cinc primeres posicions.

En la categoria de Grup N la lluita va estar en tot moment molt tancada entre tres Lancia Delta Integrale, pilotats per tres equips sudamericans, Jorge Recalde-Martin Christie, Gustavo Trelles-Daniel Muzio i Ernesto Soto-Jorge del Buono d’entre els que el primer mencionat en sortiria vencedor gràcies també a un problema del Turbo sofert pels uruguais Trelles-Muzio que anteriorment havien patit problemes de suspsensió. Amb tot el líder de la general seguia sent el francés Alain Oreille el qual va acabar en cinquena posició dins la categoria.

En la taula general per pilots, Didier Auriol mantenia el liderat gràcies al segon lloc obtingut, mentre que Miki Biasion pujava una plaça. Dario Cerrato, arrel del seu segon quart lloc conseguit també pujava una plaça a la general, mentre que Carlos Sainz en perdia dues i queia fins al 4t lloc.

En el campionat de marques Lancia començava a desenganxar-se dels seus rivals amb la segona victòria de dues possibles i sobretot amb el zero de Toyota. Mazda per la seva banda s’acostava timidament a la posició dels seus compatriotes gràcies al sisè lloc de Hannu Mikkola.