Ral·li Portugal 1974

En la regió més septentrional de l’estat de Michigan com escenari, el diumenge 3 de novembre de 1974 finalitzava a la poblacio de Marquette el 26è Ral·li Press on Regardless, novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, si bé era la sisena en celebrar-se després que la crisi del petroli obligués a cancelar les dues primeres rondes del campionat i l’Acropolis. La prova comptava amb un total de 69 equips inscrits dels que 64 inciarien el dimecres 30 d’octubre el recorregut composat per 51 especials cronometrades de 464,55 km de distància que 29 d’ells aconseguirien superar.

La prova no era la primera que acollia la regió, però aquesta va aixecar molta expectació entre els seus habitants i els mitjans de comunicació que sovint feien entrevistes i reportatges als equips que preparaven la prova, arribant-se a donar la circumstància que des de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat Nord de Michigan, posaven a disposició les seves instal·lacions als membres de l’equip Renault com a taller.

El ral·li en si no va estar a l’alçada de les circumstàncies, les especials eren d’una gran bellesa i molt técniques, però els organitzadors es trobaven força inexperimentats en la materia, mostrant-se lents i incapaços de resoldre els problemes que anaven apareixent a mesura que la prova avançava. Les discusions que aquests generaven es perllongaven fins a tal punt que diverses especials van haver de cancelar-se per manca de temps.

En la segona etapa, la intervenció del xèrif del Comptat de Dickinson, que va decidir que el ral·li s’havia de cancelar, va provocar encara més caos quan diversos pilots es trobaven ja disputant la 23ena especial cronometrada, mentre que en la tercera i última etapa del ral·li van haver-se de cancelar també un grup d’especials quan unes pluges torrencials van fer caure un pont.

En conjunt tot aquest seguit de despropòsits va provocar que el ral·li només tinguès 155,85 km de distància total dels 464,55 km programats, quelcom inadmissible que va suposar l’adeu dels ral·lis als Estats Units per molts anys.

En l’aspecte competitiu Markku Alén i Atso Aho van dominar la prova, seguits pels Renault 17 Gordini de Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier i Jean-Pierre Nicolas i Geraint Phillips, coincidint amb el llançament del model als Estats Units. Aquestes posicions també van ser facilitades gràcies a que una averia en un esmortidor posterior en el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Mario Manucci, que venien de guanyar les dues últimes proves del calendari mundial de manera consecutiva, els va provocar una trinxada en la distribució del seu cotxe i en conseqüència l’abandonament de la prova.

Altres baixes d’entitat van ser les sofertes en la segona etapa per Walter Boyce i Doug Woods quan als canadencs se’ls hi quedava el seu Toyota Corolla encallat al fang o la d’Alcide Paganelli i Ninni Russo que veien com el seu FIAT 124 Abarth Spider es quedava sense embragatge, baixa a la que després se li afegiria la de Sergio Barbasio i Francesco Rossetti amb la intervenció divina del xèrif en la 23 ena especial cronometrada.

Al terme de la prova però, varen exisitir alegacions per part dels altres competidors que els membres de FIAT havien incorregut en un petit canvi de cotxe que els permetia fer una reparació vital en el parc tancat, pel que els comissaris esportius van aplicar una sanció de 20 minuts als pilots finlandesos que els suposava acabar la prova en segona posició, just per darrera del Renault 17 Gordini del francès Jean-Luc Thérier i el belga Christian Delferrier, els quals completaven el recorregut en 5 hores 29 minuts i 47 segons donant així la primera victòria mundial a la marca del rombe, amb la sanció Markku Alén i Atso Aho completaven el recorregut a 5 minuts i 23 segons dels primers classificats mentre que el francès Jean-Pierre Nicolas i el britànic Geraint Phillips completaven el podi a 6 minuts i 2 segons dels seus companys d’equip.

En el campionat de constructors el duel entre les marques del grup FIAT per la corona es posava al roig quan el segon lloc de Markku Alén i Atso Aho permetia a la casa mare situar-se 1 punt per sobre dels socis de grup, Lancia que sumaven 10 punts més en el seu compte particular gràcies al 4t lloc de Simo Lampinen i John Davenport. Per darrera d’ells la general vivia pocs canvis, ja que Renault no havia aconseguit sumar cap punt fins ara i marques com Ford o Toyota sortien amb les mans buides de la seva aventura nord-americana.