RAC Rally 1974

Penúltima prova en el calendari del compactat per la crisi del petroli campionat del món de ral·lis, el dimecres 20 de novembre de 1974 finalitzava a York el 23è RAC Rally. El ral·li va ser un éxit en quan a inscripcions, havent de fer fins i tot una petita selecció per ajustar-les a 197 dels que 190 van ser presents a la rampa de sortida ubicada a York el dissabte 16 de novembre. Amb 84 especials cronometrades per davant i 27 controls horaris repartits en 2 etapes i un matí de competició, el ral·li era completat per 83 equips.

La primera etapa es disputava en la regió sud del Regne Unit, és a dir Gales i el sud d’Anglaterra, i sota unes condicions climatològiques típicament britàniques que dificultaven molt el pilotatge, els pilots escandinaus van continuar mostrant la seva superioritat, així al volant d’un Ford Escort RS1600 Hannu Mikkola i John Davenport s’adjudicaven els dos primers trams i es feien amb el liderat de la prova, liderat que van conservar fins la sisena especial cronometrada, quan la parella finlandeso-britànica perdia una roda del seu cotxe i es veien obligats a abandonar la prova.

El liderat llavors el recollia el que a priori no entrava a les travesses, tan pel cotxe com pel pilot, els italians de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano demostraven que el seu Stratos amb motor V6 era bo també fora de l’asfalt, situant-se al capdavant de la general provisional. Per darrera Timo Mäkinen i Henry Liddon venien apretant fort amb el seu Ford Escort RS1600 i ja abans de finalitzar la primera etapa, els de l’òval arrebataven la primera plaça als pilots italians els quals unes molèsties gastro-intestinals afectaven al seu rendiment.

Altres equips cridats a ser protagonistes sobre un Ford Escort RS1600, com és el cas de Markku Alén i Paul White abandanoven la prova a causa d’una fallada en la bomba d’aigua o els britànics Roger Clark i Tony Mason, guanyadors del ral·li en 1972 sobre un cotxe igual, si bé seguien en competició, un accident els enfosava en la taula de temps total. Mentre que els pilots de FIAT, punt d’atracció per la lluita que estaven mantenint en el campionat del món amb els de Lancia, es trobaven enfonsats en la general i sense optar als punts per llavors.

El baixet pilot suec Per-Inge Walfridsson, que precisava fins i tot d’un seient especial, i el seu copilot britànic John Jensen es trobaven molt ben situats en la quarta posició provisional en els primers compassos de la prova tot i pilotar un cotxe no massa indicat com era el gran i pesat Volvo 142. Pilotant un cotxe menys potent i més pesat que la competència, els exigia prèmer quan menys possible el fre, fent del pilot suec un mestre de l’anticipació i oferint un espectacle molt bo als centenars d’espectadors que s’aplegaven als marges de les pistes forestals suportant el fred i sovint la pluja o boira típicament britànica. Els pilots del Volvo però, perdien la quarta plaça en un descuit en favor dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius que pilotaven un Toyota Corolla de 1600 cc i 16 vàlvules.

La segona etapa es desplaçava fins la regió nord del Regne Unit, és a dir, Escòcia i el nord d’Anglaterra, on el calvari dels pilots de FIAT va continuar en forma de sortides de pista i accidents, pel que aquests seguien perdent posicions a mida que passaven els trams. Pel costat de l’altre contendent, és a dir Lancia, l’abandonament del Beta Coupé d’Amilcare Ballestrieri i Geraint Phillips i el fet que l’altre Lancia Beta Coupé, el pilotat per Simo Lampinen i Sölve Andreasson estigués classificat per davant dels FIAT va generar dubtes en el si de l’equip si donar la consigna a Sandro Munari i Piero Sodano de lluitar per la victòria o optar per una posició més conservadora.

Els italians van optar per la segona opció, facilitant que els desbocats pilots suecs Stig Bloqmvist i Hans Sylvan, tot i pilotar un cotxe masegat per un accident que va deixar el seu Saab 96 V4 sobre les quatre rodes, prenguessin la segona posició als italians Sandro Munari i Piero Sodano, que pràcticament en la segona etapa es van limitar a conservar la posició vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

El campionat de marques era l’únic que es disputava l’any 1974, el podi del Lancia Stratos combinat amb el fet que cap dels tres FIAT 124 Abarth Spider acabés dins la zona de punts, permetia als primers passar a encapçalar la general provisional amb 11 punts de diferencia vers els segons a l’espera del que poguès passar a la cita final de Còrsega. Ford per la seva banda, gràcies a la victòria aconseguida s’acostaven molt a les posicions capdaventeres, mantenint fins i tot possibilitats de finalitzar segons en la taula general, si bé ja el títol era un àfer d’italians.