Ral·li Olympus 1987

El dilluns 29 de juny de 1987, finalitzava a Tacoma el 22è Ral·li Olympus, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que tot i ser puntuable per als certamens de pilots i constructors, només atreia a 47 equips fins a la costa oest nord-americana. El recorregut de la prova comptava amb 44 especials cronometrades d’una corda de 539,20 km a les que se’ls hi donava el tret de sortida el divendres 26 de juny des de Seattle i a les que 23 dels equips participants aconseguirien completar.

Dues especials cronometrades curtes, de poc més de 2 km de distància cada una, donaven el tret de sortida a la prova, en les que els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero esdevenien els pilots més ràpids i per tant primers líders del ral·li estat-unidenc. Amb la tercera cronometrada en marxa, un home armat i visiblement nerviós va interrompre el progrés de la prova durant una mitja hora, el temps que els agents de policia van invertir per solucionar l’incident. En el terreny esportiu, Juha Kankkunen i Juha Piironen van aconseguir el millor temps, peró aquest no va ser suficient per desbancar als seus companys transalpins del liderat.

Més tard, la prova acumularia un altre retard quan el cotxe 0 volcava mentre reconeixia la quarta especial cronometrada, els seus ocupants van patir a més a més ferides lleus, el que va provocar que aquesta hagués de ser cancelada. Pel que pràcticament es pot dir que el ral·li va començar amb la cinquena especial cronometrada en la que Juha Kankkunen i Juha Piironen tornaven a marcar el millor temps i ara si esdevenien líders de la prova.

Tanmateix els retards acumulats durant el dia van provocar que les dues últimes proves cronometrades programades del divendres s’haguessin de celebrar amb nocturnitat, el que beneficiava especialment als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que amb el dorsal número 1 a la seva porta es trobaven l’atmòsfera neta de pols en suspensió i per tant una millor visibilitat. Amb dos escratxs consecutius en les dues últimes especials, els pilots superaven als seus companys d’equip i compatriotes alhora que forjaven un cert coixí en el liderat de 51 segons vers Juha Kankkunen i Juha Piironen i de 1 minut i 46 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius completaven la primera jornada en quarta posició a 3 minuts i 4 segons dels líders, amb el que era un dels pocs cotxes oficials que hi havia a la prova, el Toyota Supra 3.0i del Toyota Team Europe, els suecs superaven per uns escasos 24 segons l’Audi Coupé Quattro del nord-americà John Buffum i el britànic Neil Wilson.

La segona jornada s’iniciava dissabte a les 8 del matí des de Tacoma per arribar a Westport a quarts de set de la tarda a través d’onze especials cronometrades de 152,20 km de distància i en les que hi prenien la sortida els 37 equips que seguien en actiu. En aquest cas el terreny comptava amb molta grava que es netejava amb el pas dels cotxes, el que suposava un handicap afegit per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, primers en pista.

Miki Biasion i Tiziano Siviero, tercers en pista i últims dels tres Lancia Delta HF 4WD oficials, aprofitaven l’avinentesa per marcar tots els escratxs del dia, si bé en la primera especial ho aconseguien ex-aequo amb els seus dos companys d’equip finlandesos i en la tercera empatant en el cronòmetre amb Juha Kankkunen i Juha Piironen. Tot plegat permetia a la parella transalpina situar-se al capdavant de la general provisional de la prova quan mancaven dues cronometrades per acabar la jornada i arribar al parc tancat de Westport amb 13 segons d’avantatge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i 29 segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki, molt perjudicats per obrir pista.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius, en clara inferiorietat de condicions vers bona part del parc tancat ja que el Toyota Supra era de propulsió com els Nissan 200 SX oficials que també competien a la prova estat-unidenca, i per tant traccionaven pitjor sobre la grava solta, perdien força temps al llarg de la segona jornada i queien fins la vuitena posició provisional, primera entre els de dues rodes motrius, per darrera del Lancia Delta HF 4WD privat de Paolo Alessandrini i Alessandro Alessandrini. El pilot neozelandès afincat a California Rod Millen i el seu copilot canadenc John Bellefleur esdevenien l’alternativa als Lancia oficials en classificar-se en quarta posició al terme de l’etapa, peró aquests situaven el seu Mazda 323 4WD a 6 minuts i 3 segons ja de Massimo Biasion i Tiziano Siviero. L’Audi Coupé Quattro de John Buffum i Neil Wilson es mantenia en cinquena posició i amig minut del quart lloc.

Miki Biasion i Tiziano Siviero prenien la sortida del parc tancat de Wsetport en primer lloc el diumenge a les 7 del matí, si bé en aquesta ocasió el fet d’obrir pista no era un problema, doncs el gruix de la jornada estava format per les segones passades de les especials del dissabte. Si bé Lancia assegurava portes en fora que no existien ordres d’equip, doncs la victòria d’un dels seus cotxes semblava ja consumada, el devenir de la jornada va demostrar ans el contrari.

Juha Kankkunen i Juha Piironen van començar l’etapa atacant la posició dels seus companys d’equip italians, peró aquests aguantaven les embestides i es mantenien en primer lloc. Per desgràcia d’ells en la 24ena especial cronometrada del ral·li, sisena del dia, un cable de bugia es deixava anar i els transalpins perdien 31 segons i el primer lloc en favor dels finlandesos campions mundials. Miki Biasion i Tiziano Siviero, lluny de llençar la tovallola van seguir atacant i recuperaven la primera posició el que va portar a Juha Kankkunen a dirigir-se cap al pilot italià i dir-li: «Felicitats, has anat veritablement molt ràpid, però no has tingut sort. Ara recorda el que va passar al Monte-Carlo». En clara referència a les ordres d’equip que s’hi van donar i que van fer que Juha Kankkunen i Juha Piironen quan anaven líders de la prova, s’aturessin en la última especial per deixar-se guanyar per Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Miki Biasion i Tiziano Siviero i Juha Kankkunen i Juha Piironen van seguir jugant al gat i la rata al llarg de la jornada, alternant-se en la primera posició i arribant de nou a Tacoma amb 7 segons a favor dels finlandesos, peró la conversa mantinguda pels dos pilots, deixava entreveure que les ordres d’equip si existien i que Ninni Russo, director esportiu de Lancia, havia determinat que el líder de la general en la 24ena especial cronometrada del ral·li, hauria de ser qui el guanyès de no mediar l’infortuni. La tercera parella de l’equip, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, esdevenien espectadors d’excepció del que passava en el si de l’equip i es mantenien en tercera posició provisional a 34 segons dels seus compatriotes, mentre Rod Millen i John Bellefleur, quarts, restaven ja a 8 minuts i 30 segons dels primers classificats.

John Buffum i Neill Wilson abandonaven la prova en patir una sortida de pista en la penúltima prova especial cronometrada de la jornada, mentre que els suecs Lars-Erik Torph i Benny Melander ho feien en la sisena per un problema de motor detectat en el seu Toyota Supra 3.0i oficial, sent aquestes les baixes més destacables i que reduien el nombre d’equips participants fins a 27 de cara a la quarta i última jornada del ral·li.

El dilluns a les vuit del matí es donava el tret de sortida a la quarta etapa, un bucle amb sortida i arribada a Tacoma format per 12 especials sobre terra i 1 sobre asfalt. Les distàncies tan curtes que hi havia entre els tres equips de Lancia va permetre un cert ball de posicions, passant per la primera posició en uns primers instants Miki Biasion i Tiziano Siviero, després hi passaren fugaçment Markku Alén i Ilkka Kivimäki i a manca de dues cronometrades per completar la prova, els tres equips es varen ordenar segons la classificació que hi havia al terme de la 24ena prova cronometrada del ral·li, és a dir Juha Kankkunen i Juha Piironen primers, que completaven el recorregut amb un temps de 5 hores 59 minuts i 24 segons, seguits de Miki Biasion i Tiziano Siviero a 12 segons del seu crono i de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que tancaven un triplet de Lancia a 42 segons dels guanyadors de la prova.

Entre els cotxes de producció, els italians Sandro Fiorio i Luigi Pirollo competien amb molt poca oposició sent a més a més els únics que ho feien amb un cotxe de tracció integral, el que va facilitar encara més la victòria dels transalpins que d’aquesta manera sumaven la seva segona victòria en el campionat i elevaven la seva puntuació fins als 57 punts, força lluny dels 13 que acumulaven els seus diferents perseguidors.

En la general del campionat per a pilots, Juha Kankkunen aconseguia la seva primera victòria de la temporada, el que permetia al campió mundial finlandès, distanciar-se del seu compatriota Markku Alén un dels seus màxims oponents i que comptabilitzava una prova menys en el seu haver. La segona posició aconseguida per Massimo Biasion, permetia al pilot italià recuperar-se en certa manera del revès sofert a l’Acropolis alhora que per distanciar-se de l’absent Jean Ragnotti.

En el campionat de marques, la nova demostració de força feta per part de Lancia, dels pocs constructors amb presència oficial al ral·li, deixava als italians amb gairebé el doble de punts vers Audi, que amb l’abandonament de John Buffum i Neil Wilson no sumaven ni un punt, com tampoc ho feien els absents Volkswagen, a qui els interessava més participar a Nova Zelanda que no pas als Estats Units.