El dimarts 14 de juliol de 1987 finalitzava a Auckland el 17è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita austral naixia amb dos revesos importants, el primer d’ells era una condició intrínseca de la prova, doncs les principals marques europees havien de recórrer una gran distància per tal de poder disputar la prova, derivant-se uns importants costos. El segon revés venia de part de la FISA, doncs el màxim estament regulador només otorgava a l’esdeveniment la possibilitat de puntuar per al campionat de pilots, obviant el de constructors, el que desencadenava que només Volkswagen hi destinés 1 cotxe de manera oficial a l’edició, sent la resta d’equips inscrits fins arribar a un total de 58, formacions privades. D’aquests, 51 van prendre la sortida el dissabte 11 de juliol de 1987 per tal d’enfrontar-se a un recorregut composat per 36 proves especials cronometrades de 590,34 km de distància, una corda que 16 equips aconseguirien completar.
Pràcticament des de la rampa de sortida, a les 10 en punt del matí del dissabte 11 juliol, s’iniciava la primera etapa del ral·li. Un escull que començaria a donar-se per finalitzat en passar 3 minuts d’1 quart d’11 de la nit amb l’entrada de la primera parella participant al parc tancat de Rotorua. Una jornada doncs, que estava formada per 12 proves especials de 127,62 km cronometrats, de les que 8 eren sobre grava i les 4 restants, de 23,73 km de corda, sobre asfalt.
Pels carrers d’Auckland, els organitzadors hi dibuixaven una especial espectacle inaugural de 2,34 km de corda, una cronometrada en la que fins a 3 formacions participants hi empataven en el millor temps i per 1 segon de marge amb l’heroi local Peter “Possum” Bourne i Michael Eggleton. Malgrat conduir per primera vegada un cotxe amb el volant a la dreta, i que la caixa de canvis s’havia muntat en el seu Ford Sierra XR 4×4 sense haver-se assajat abans en arribar tard del Regne Unit, Stig Blomqvist i Björn Cederberg tiraven de galons imposant-se en aquesta prova inaugural juntament amb el seu compatriota de Volkswagen, de fet l’únic equip que hi competia amb una estructura oficial, Kenneth Eriksson i l’alemany Peter Diekmann i els austríacs Franz Wittmann i Jörg Pattermann.
Els 16,37 km de grava de la segon tram,serien els encarregats de desfer la triple igualada al capdavant de la taula. Havent d’obrir pista en portar el dorsal número 1 i amb un dels cotxes més pesants del parc tancat, Stig Blomqvist i Björn Cederberg hi concedien 17 segons vers el registre de referència establert per Kenneth Eriksson i Peter Diekmann i hi perdien 5 posicions, mentre que els pilots de Volkswagen, malgrat només tenir 2 rodes motrius, en les cronometrades més ràpides treien partit de la major lleugeresa del seu Golf GTi per tal de marcar-hi la pauta i fer-se amb el lideratge en solitari. Els locals Neil Allport i Rodger Freeth aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps i la parella desplaçava a Franz Wittmann i Jörg Pattermann fins al darrer graó del podi.
La manca d’assaigs previs a la prova amb les peces d’alta competició importades des del Regne Unit, ràpidament es cobrava el seu peatge i en el transcurs de la tercera especial del dia, una curta especial espectacle en les immediacions de la pista d’hípica d’Auckland, el diferencial posterior del Sierra XR 4×4 d’Stig Blomqvist i Björn Cederberg es trencava. Si bé els suecs només s’hi deixaven 7 segons vers el millor temps de Franz Wittmann i Jörg Pattermann, qui guanyaven així la segona posició, el cert era que la parella precisava de 18 minuts en el tram d’enllaç vers la cronometrada urbana de Manukau, per a que el seu equip de mecànics pogués canviar la peça, arribant així tard a les següents especials cronometrades i rebent idéntica penalització, que els enviava a la part baixa de la classificació.
Alhora, en aquesta mateixa tercera prova especial, els neozelandesos Ray Wilson i Robert Haldane empataven en el millor temps amb els austríacs i els locals s’immiscien en una lluita per la darrera posició de podi amb els seus compatriotes Neil Allport i Rodger Freeth, competint ambdues parelles amb idèntiques mecàniques, un Mazda 323 4WD.
Sobre els carrers de Manukau es mantenia l’status quo, doncs tan en les lluites per la primera com per la tercera posició, es produïen empats a temps entre les parelles implicades. Però emprenent ja el camí vers Rotorua, en els boscos de Maramarua, es produïrien moviments interessants. Neil Allport i Rodger Freeth s’imposaven en les 2 proves especials que s’hi programaven, la segona d’elles aconseguint el millor temps ex-aequo amb Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i els neozelandesos enviaven de cop a Franz Wittmann i Jörg Pattermann a la quarta posició a les primeres de canvi.
Després d’un parell de cronometrades ràpides en venia una de lenta, on Franz Wittmann i Jörg Pattermann posaven de manifest les virtuts del Lancia Delta HF 4WD que pilotaven, amb una victòria de tram que els restituia en posicions de podi. Com els austríacs, Possum Bourne i Michael Eggleton també aprofitaven la revirada especial de Mystery Creek per tal de situar-se a les portes de les posicions de podi amb un segon millor temps, deixant a Ray Wilson i Robert Haldane tancant la pinça dels 5 primers classificats en perdre-hi dues posicions.
Franz Wittmann i Jörg Pattermann repetien victòria de tram en la vuitena cronometrada programada, lleugerament més ràpida que l’anterior, i els centreeuropeus s’enfilaven fins a la segona posició a 8 segons del temps de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann.
Queia la nit a Nova Zelanda, i malgrat haver de pilotar amb propulsió en tenir el diferencial central avariat, Stig Blomqvist i Björn Cederberg posaven de manifest les seves virtuts al volant imposant-se en la novena prova especial, 5 segons per davant dels dos contendents a la primera posició, que hi empataven a temps.
Malauradament, en la següent prova especial, els suecs erraven la traçada i en patir un accident, es veien obligats a abandonar la competició a manca de dues proves especials per entrar al parc tancat Rotorua. Aquest no seria l’únic incident que es registrava en la desena prova especial, doncs Ray Wilson i Robert Haldane també havien d’abandonar en patir un sobre escalfament en el seu Mazda 323 4WD, mentre que els darrers inquilins en les posicions de podi, els seus compatiotes Neil Allport i Rodger Freeth, trencaven un palier i hi concedien prop de 6 minuts. Per últim, un problema d’encès endarreria a Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, qui entregaven així el lideratge a Franz Wittmann i Jörg Pattermann, tanmateix els més ràpids en tan fatídica especial.
Els líders repetien victòria de tram en les 2 últimes proves especials de la jornada i feien cap al parc tancat de Rotorua en passar uns minuts d’1 quart d’11 de la nit amb 26 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, mentre que en relació a Possum Bourne i Michael Eggleton, tercers des de l’avaria de Neil Allport i Rodger Freeth, el marge s’ampliava fins als 55 segons. Dues parelles locals més, Brian Stokes i John Rothery amb un Ford Sierra XR 4×4 i Tony Teesdale i Greg Horne amb un Mazda 323 4WD, tancaven la pinça dels 5 primers classificats gràcies als incidents que es registraven a les acaballes de l’etapa, però ja a més de 4 minuts dels primers classificats.
La segona etapa del programa era un bucle amb origen i final a Rotorua, composat per 15 proves especials que discorrien cap al sud del parc tancat. Amb només 1 prova especial sobre asfalt, la inaugural de 2,27 km de corda, la resta de trams es programaven sobre grava, resultant-ne un total 260,43 km de lluita contra el cronòmetre, l’escull més llarg de quants es feien constar en l’itinerari, al qual se li donava el tret de sortida en quan els rellotges kiwis indiquessin que eren 3 quarts de 9 del matí i que fintalitzaria 14 hores més tard per a la primera parella que prengués el camí cap a les especials.
Tot i que l’asfalt de la cronometrada inaugural era una superfície més favorable als interessos dels homes de Volkswagen, el cert era que els líders eren els qui establien el registre de referència en aquesta especial per l’estret marge de 2 segons vers Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, qui competien amb la pressió afegida d’haver de guanyar si o si.
Els pilots de la marca de Wolfsburg s’imposaven en la segona prova especial i retallaven 9 segons als líders, però aquests responien a continuació encadenant 6 victòries de tram consecutives. Una ratxa que coincidia amb una avaria en la caixa de velocitats en el Golf GTi de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann en aquest impàs de la jornada. Primer el pilot suec i el copilot alemany perdien la cinquena velocitat, per a mesura que anava avançant l’etapa, anar veient com les restants relacions també anaven defallint.
Finalment, en un tram d’enllaç, la caixa de velocitats era canviada pels mecànics de Volkswagen en només 12 minuts, però per llavors Kenneth Eriksson i Peter Diekmann es trobaven ja a 2 minuts i 3 segons del temps de Franz Wittmann i Jörg Pattermann, si per bé que encara conservaven la segona posició per 20 segons de marge amb Possum Bourne i Michael Eggleton.
Reparada l’avaria sobre l’equador de l’etapa, Kenneth Eriksson i Peter Diekmann atacaven molt fort en cada revolt de l’itinerari sense contemplacions, per a deliri dels aficionats que s’aplegaven als vorals, i gràcies a aconseguir 4 victòries de tram consecutives, els pilots aconseguien reduir les distàncies fins a 42 segons.
L’escapçada de segons esperonava a Franz Wittmann i Jörg Pattermann, qui afirmaven haver-se trobat prèviament un camió en pista, quan ningú més l’havia vist, per allò d’intentar fer una mica de joc de baix fons i buscar la cancel·lació d’alguna prova especial. Els líders aconseguien una victòria de tram per un 1 segon de marge en l’avantpenúltima prova especial de la jornada, mentre que en les dues darreres, el seu registre no diferia individualment en més de 2 segons vers el dels pilots del moment i els austríacs posaven així fre a la sangria de temps en el seu marge al capdavant de la classificació.
Retornant sobre l’equador de l’etapa, Brian Stokes i John Rothery havien d’abandonar la competició en accidentar el seu Ford Sierra XR 4×4 en la setena prova especial del dia, amb el què Paddy Davidson i Mike Carmichael, que pilotaven un Nissan 200SX ex oficial, s’immiscien en la pinça dels 5 primers classificats a 39 segons del Mazda 323 4WD de Tony Teesdale i Greg Horne.
Sent regularment els quarts més ràpids en pista per darrera de les 3 parelles inquilines de les posicions de podi, els locals que optaven pel coupé nipó ràpidament retallaven els 39 segons de marge que els hi portaven Tony Teesdale i Greg Horne, per tal de fer-se amb la quarta posició que ocupaven fins aquell instant, i quan encara mancaven 5 proves especials per completar la jornada, si per bé l’eufòria era continguda, doncs el trio capdavanter cada cop estava més lluny.
En quan les manetes dels rellotges indicaven que eren 3 quarts d’11 de la nit del diumenge 12 de juliol de 1987, la segona etapa del 17è Ral·li de Nova Zelanda començava a donar-se per conclosa amb l’ingrés en el parc tancat de Rotorua de Franz Wittmann i Jörg Pattermann, una maniobra que duien a terme fins a 22 parelles participants, 18 menys que l’etapa anterior.
Els líders retornaven al punt de sortida havent incrementat en 15 segons el seu marge vers Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, és a dir amb un total de 41 segons, mentre que en relació a Possum Bourne i Michael Eggleton aquest marge s’eixamplava fins arribar als 3 minuts i 37 segons. Paddy Davidson i Mike Carmichael eren quarts a 15 minuts i 45 segons dels líders, precedint en 1 minut i 33 segons a Tony Teesdale i Greg Horne.
La tercera etapa del ral·li era novament un bucle amb sortida i arribada a Rotorua, si bé en aquesta ocasió els participants es dirigien cap a l’est de la ciutat. Amb sortida del parc tancat a partir de les 10 en punt del dilluns 13 de juliol, els primers participants hi retornaven en mancar 1 minut per a 1 quart de 7 de la tarda i un cop havent disputat les 9 proves especials cronometrades sobre grava que figuraven en el programa de 202,29 km de corda competitiva.
La consigna imposada des de Wolfsburg seguia pesant sobre les espatlles de Kenneth Eriksson i Peter Diekmann, i els pilots s’imposaven en la cronometrada inaugural, entregant-se en cos i ànima sobre unes especials més favorables al Lancia del seus rivals que no pas al seu Golf GTi de tracció davantera, però la recompensa a l’esforç era minsa, només llevaven 1 trist segon als austríacs.
Malauradament, una avaria hidràulica deixava a la parella sense frens en la següent prova especial, endarrerint-s’hi en una mica més de mig minut vers els líders, el que deixava un panorama poc engrescador al suec i al germànic. Molt més difícil es posava la seva missió quan en la cinquena prova especial, un semi eix del seu cotxe es trencava i el marge a retallar s’ampliava per sobre del minut i mig i amb només 4 proves especials cronometrades per endavant.
Una avaria d’encès en el Nissan 200 SX de Paddy Davidson i Mike Carmichael els obligava a abandonar la competició en el transcurs de la quarta prova especial del dia, permetent així a Tony Teesdale i Greg Horne recuperar la quarta posició que un dia abans els hi havia estat arrebassada, alhora que els australians David Officer i Kate Officer situaven el seu Mitsubishi Starion Turbo en la cinquena plaça a més de 30 minuts del lideratge.
Kenneth Eriksson i Peter Diekmann s’imposaven en 5 de les 7 proves especials de la jornada en les que el seu Volkswagen Golf GTi va estar lliure d’avaries, enviant així un missatge directe als responsables de Wolfsburg que calia treballar en la fiabilitat del cotxe, més enllà de pressionar al personal de camp, emperò la parella retornava a Rotorua a 47 segons de Franz Wittmann i Jörg Pattermann. Possum Bourne i Michael Eggleton realitzaven la maniobra a 8 minuts i 25 segons dels líders, és a dir, havent concedit pràcticament 5 minuts als líders.
La quarta i última etapa del ral·li era un mer tràmit pels 19 equips participants que restaven en el parc tancat, doncs aquesta no era altra cosa que un enllaç des de Rotorua fins a Auckland, previ reagrupament a Manukau City. La jornada s’iniciava en quan passaven 5 minuts d’1 quart de 10 del matí del dimarts 14 de juliol, i la seva finalització s’emplaçava en passar 7 minuts de l’1 del migdia. Sense cronometrades en el programa, només 1 avaria d’algun participant podia aportar canvis a la classificació, quelcom que no passava entre les primeres tripulacions classificades, les quals completaven el recorregut tal i com l’havien deixat el dilluns al vespre.
Així doncs, Franz Wittmann i Jörg Pattermann aconseguien la seva primera victòria en el mundial en completar els 590,34 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 6 hores i 56 minuts, un registre que rebaixava en 47 segons l’aconseguit per Kenneth Eriksson i Peter Diekmann. Possum Bourne i Michael Eggleton tancaven el podi de l’esdeveniment de casa a 8 minuts i 25 segons dels guanyadors.
Només 3 equips participants optaven per un cotxe amb fitxa d’homologació de Grup N per afrontar la ronda neozelandesa, els locals Chris Joblin i Craig Vincent, i Murray Walker i Neil Harris a abord de respectius Suzuki Swift GTi i els japonesos Seiichiro Taguchi i Hiroaki Watari, que ho feien als comandaments d’un Mazda 323 4WD. Cap dels 3 equips aconseguia completar els vertiginosos 590,34 km cronometrats del recorregut i per tant la classe quedava totalment òrfena i la classificació del certamen inalterada.
En el campionat de pilots, únic certamen per al que la cita austral era puntuable, el resultat del ral·li era totalment intrascendent, doncs Franz Wittman tenia el seu comptador a zero en el campionat i Kenneth Eriksson es trobava força enfonsat. Així doncs a efectes de la lluita pel títol, la situació es mantenia com a la finalització de l’Olympus Rally quinze dies abans, amb Juha Kankkunen al capdavant seguit dels seus companys d’equip a Lancia Markku Alén i Massimo Biasion.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Juha Kankkunen |
72 |
|
Markku Alén |
60 |
|
Massimo Biasion |
54 |
En el campionat de constructors donat que el ral·li no era puntuable per al certamen, la general es quedava congelada tal i com havia quedat a la conclusió de l’anterior prova, el ral·li nord-americà Olympus, amb Lancia clarament destacada, seguits d’Audi i Volkswagen.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Lancia |
114 |
|
Audi |
62 |
|
Volkswagen |
49 |