Ral·li Nova Zelanda 1992

Com era habitual a la cita oceànica, Auckland era l’escenari de la sortida i conclusió de la 22ena edició Ral·li de Nova Zelanda que es celebrava entre el dijous 25 i el diumenge 28 de juny de 1992. Setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de catorze, la prova doncs marcava l’equador del campionat; si bé aquesta només era puntuable per als campionats de pilots i de producció, el que va provocar que l’equip Lancia o l’equip Ford hi giressin l’esquena, la seva llista d’inscrits s’elevava fins als 76 equips, estant tots ells presents a la rampa de sortida per afrontar 38 especials cronometrades de 584,84 km de distància, repartides al llarg de 4 jornades de competició que 41 equips aconseguirien completar.

Dijous al migdia es donava el tret de sortida a la primera etapa, composada per 6 especials cronometrades de 72,05 km de distància total. Els locals Possum Bourne i Rodger Freeth al volant d’un Subaru Legacy RS marcaven el millor temps en la primera prova cronometrada, una especial d’apenes 2,2 km, esdevenint els primers líders de la prova amb un segon d’avantatge vers els grans favorits a victòria, els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya. Ja en la segona especial en celebrar-se, la parella espanyola va fer bo el seu rol de favorita i amb el millor temps aconseguit prenia el liderat de la prova.

Carlos Sainz i Luis Moya aconseguirien un segon escratx consecutiu en la tercera cronometrada, mentre que la parella campiona europea de ral·lis i únics que optaven per un Lancia Delta HF Integrale, els italians Piero Liatti i Luciano Tedeschini, donaven la seva rèplica en la quarta especial del dia trencant la ratxa dels pilots de Toyota que acabarien marcant els dos últims escratxs del dia que els refermaven al capdavant de la taula general de temps en arribar a la neutralització del primer dia amb un temps total de 40 minuts i 51 segons. Tot i els 4 escratxs aconseguits en sis especials, Ari Vatanen i Bruno Berglund es trobaven a només 21 segons dels líders amb el seu Subaru Legacy RS oficial, mentre que els locals Possum Bourne i Rodger Freeth eren tercers 1 segon per darrera dels segons classificats.

La segona etapa, composada per 13 especials cronometrades de 194,59 km s’iniciava amb l’atac dels pilots locals Possum Bourne i Rodger Freeth, que amb dos escratxs consecutius reduien les diferències dels 22 segons inicials fins als 8 segons en relació a Carlos Sainz i Luis Moya. En la tercera prova del dia, la ratxa de la parella neozelandesa s’acabava quan el motor del seu Subaru es trencava i es veien obligats a abandonar la prova, mentre que els italians Piero Liatti i Luciano Tedeschini es reivindicaven amb el millor temps en pista. Una especial més tard, en la quarta arribava el moment de l’escratx per a Ari Vatanen i Bruno Berglund.

Carlos Sainz i Luis Moya, patien una punxada en la cinquena especial cronometrada del dia, el que feia cedir a la parella espanyola de Toyota de l’ordre de mig minut i el liderat, que a partir d’aquell instant passava a estar en mans d’Ari Vatanen i Bruno Berglund. Els problemes amb els pneumàtics així com els elèctrics que arrossegaven els espanyols amb el seu Celica Turbo 4WD, permetien per una banda que Piero Liatti i Luciano Tedeschini s’adjudiquessin quatre escratxs de manera consecutiva, el que deixava als pilots de Lancia a mig minut dels de Toyota i que per una altra banda la parella de Subaru es mantingués durant uns instants al capdavant de la taula general de temps.

Malhauradament pels interessos de la marca de la Constelació de les Plèiades, el ral·li d’Ari Vatanen i Bruno Berglund tocava final quan després d’haver punxat i cedit el liderat novament a Carlos Sainz i Luis Moya a la setena especial cronometrada del dissabte, els escandinaus trencaven també el motor boxer del seu Subaru Legacy RS just abans d’arribar al reagrupament d’Otorohanga, mentre celebraven la vuitena especial cronometrada del dia.

Precisament en aquest reagrupament Carlos Sainz i Luis Moya van poder ajustar les suspensions del seu Celica Turbo 4WD així com solventar els problemes elèctrics que arrossegaven des de primera hora del dia, el que va permetre als pilots adjudicar-se l’escratx en les últimes cinc cronometrades del dia i arribar a la neutralització de Rotorua amb un marge de 43 segons vers el Lancia Delta HF Integrale de Piero Liatti i Luciano Tedeschini i 3 minuts i 55 segons amb el Mitsubishi Galant VR-4 dels tercers classificats provisionals, els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Ja amb el seu Toyota Celica Turbo 4WD en plenes condicions, Carlos Sainz i Luis Moya van dominar el bucle amb inici i final a Rotorua que formava la tercera etapa del ral·li, la més llarga de tot l’event amb 252,20 km de distància, imposant-se en totes les cronometrades tret de la última, en la que els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas els van guanyar per 9 segons. Tot plegat deixava el ral·li pràcticament decidit de no aparèixer una desgràcia, ja que els espanyols elevaven les distàncies vers Piero Liatti i Luciano Tedeschini fins als 4 minuts i 24 segons i els 7 minuts i 50 segons en relació al Mitsubishi Galant VR-4 dels australians abans mencionats.

Aquesta diferència assolida no només s’explica pel bon moment pel que passaven Carlos Sainz i Luis Moya, sino també per un diferencial que es trencava en el Lancia Delta HF Integrale de Piero Liatti i Luciano Tedeschini quan es celebraven unes proves especials d’una distància superior als 25 km, arrossegant l’averia durant dos trams, els italians cedien de cop 2 minuts.

La quarta i última etapa era pràcticament un tràmit que conduia els pilots des de Rotorua fins a Auckland, doncs aquesta etapa només estava composada per 7 especials cronometrades que sumaven 65,70 km. Piero Liatti i Luciano Tedeschini s’imposaven en les dues primeres proves especials, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya deixaven les coses al seu lloc en guanyar les quatre cronometrades següents. L’últim tram del ral·li, va viure un triple empat en el cronòmetre entre la parella espanyola oficial de Toyota, els italians campions europeus i els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas.

Retornats doncs a Auckland lamentant només les baixes del Mazda 323 GT-X dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe així com del Subaru Legacy RS dels també locals Joe McAndrew i Robert Haldane per respectius problemes de motor quan aquests es trobaven classificats en les 5 primeres posicions, es donava per finalitzada la present edició del Ral·li de Nova Zelanda amb la victòria de Carlos Sainz i Luis Moya que invertien un total de 6 hores 36 minuts i 10 segons en completar tot el recorregut. Amb una demora acumulada de 4 minuts i 30 segons, ho feien en segona posició Piero Liatti i Luciano Tedeschini, mentre que el podi era completat pels australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas a 10 minuts i 12 segons dels guanyadors de la prova oceànica.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el ral·li perdia un dels seus alicients quan a la tercera prova cronometrada els argentins Carlos Menem i Victor Zucchini havien d’abandonar-lo per un accident amb el seu Lancia Delta HF Integrale deixant el protagonisme pels finlandesos Mikael Sundstrom i Jakke Honkanen i els australians Ed Ordynski i Harry Mansson. Al final de la prova, la victòria va ser per a la parella finlandesa, que a més a més amb els abandonaments registrats en la última jornada, es quedaven a les portes del podi en quarta posició. A efectes de campionat, la victòria donava al pilot finlandès els seus primers 13 punts després de sumar dos abandonaments en les dues cites que havia pres la sortida. Grégoire de Mevius, absent a la prova, seguia liderant la categoria amb 20 punts.

La prova oceànica només otrogava punts en el campionat de pilots, i el pilot madrileny Carlos Sainz treia bona renda de la seva quasi obligada victòria després de l’abandonament a l’Acropolis, així com de l’absència dels seus principals rivals, ja que els 20 punts que obtenia el situaven en primera posició provisional del campionat per davant de Juha Kankkunen i Didier Auriol que perdien una posició cadascun.

Donat que la prova no otrogava punts en el campionat de constructors, les puntaucions totals no es movien ni una coma de com havien quedat després de la celebració de l’Acropolis a principis de juny i per tant Lancia seguia al capdavant amb marge prou ampli vers Toyota i Ford.