El dimarts 18 de juliol de 1989 finalitzava a Auckland el 19è Ral·li de Nova Zelanda, setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i que per tant marcava el pas d’equador de la temporada. La ronda oceànica no entregava punts en el certamen de constructors, el que es traduïa en una davallada en el número d’inscrits així com del seu nivell competitiu. Tot i això a la prova comptava amb 71 formacions en la seva llista oficial d’inscrits, iniciant tots ells el dissabte 15 de juliol el camí cap a les 42 proves especials cronometrades que els organitzadors havien disposat sobre el programa, llur corda competitiva resultava de 594,82 km, una distància que 54 equips participants aconseguien completar.
Pràcticament des de la mateixa rampa de sortida s’iniciava en passar 5 minuts de les 12 del migdia la dinovena edició del ral·li amb la celebració de la primera etapa, un escull que viatjava cap al nord de l’illa mitjançant 8 proves especials cronometrades, de les que 2 eren asfaltades, de 77,70 km totals. Una activitat que finalitzaria a manca d’1 minut per 1 quart de 8 del vespre a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge de l’aeroport d’Auckland.
Com era habitual a la cita neozelandesa, una especial espectacle pels carrers del centre d’Auckland suposava la primera prova cronometrada de l’itinerari, en la que els britànics Jimmy McRae i Rob Arthur, a bord d’un Ford Sierra RS Cosworth, hi aconseguien marcar el millor temps i en conseqüència esdevenir els primers líders de la prova.
Acte seguit, l’activitat cronometrada es desplaçava cap a les especials forestals, on sobre un terreny lleugerament humit, els pilots que comptaven amb tracció integral sota els seus pedals hi partien amb cert avantatge. En aquest context, els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson posaven a lluir les virtuts del Mazda 323 que havien «llogat» a l’equip oficial Mazda Europa, amb una victòria de tram per fer-s’hi amb el lideratge de la classificació.
Per darrera dels oficials de la marca japonesa s’hi instal·laven dos Mazda 323 més, un primer en mans dels «locals» Rod Millen i Tony Sircombe, doncs si bé Rod havia nascut a Nova Zelanda com Tony, el pilot va emigrar als Estats Units l’any 1979 per portar-hi a terme la seva carrera automovilística i per tant considerar-lo com a local era un tant erroni. El tercer dels Mazda 323 emplaçats en posicions de podi era el pilotat per Ray Wilson i Stuart Lewis, si bé els, ara si genuïnament, neozelandesos es trobaven fortament pressionats pels primers líders de la prova, els britànics Jimmy McRae i Rob Arthur.
Si bé exteriorment tots tres cotxes eren un Mazda 323, hi havia diferències significants, doncs la unitat dels “neozelandesos” havia estat preparada al Japó amb una caixa de 5 relacions, mentre que el dels suecs havia estat preparat a Bèlgica amb una caixa de 6 velocitats.
Amb un pilotatge espectacular i sense cometre cap tipus d’errada, Ingvar Carlsson i Per Carlsson es refermaven en el lideratge de la taula imposant-se en les restants cronometrades de grava de la jornada, la darrera de les quals pràcticament es celebrava de nit en donar-se el tret de sortida a manca de 5 minuts per l’ocàs. Mentre que en la darrera prova especial sabatina, asfaltada, el millor temps corresponia al Mitsubishi Galant VR4 de Kenjiro Shinozuka i Fred Gocentas.
Entretant el ral·li perdia a un dels seus pilots il·lustres, quan a les acaballes del quart tram cronometrat de la jornada, Walwera Road, el Subaru RX Turbo de Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth emmudia per una fallada electrònica. Els neozelandesos optaven per completar l’especial empenyent el seu cotxe per tal d’intentar que els seus mecànics obressin el miracle, però amb tan mala fortuna que en rebre ajuda per part dels espectadors que s’aplegaven al voral a l’hora d’empènyer, i aquests ser divisats per uns estrictes comissaris, els suposava quedar exclosos de la cita domèstica.
La segona etapa del ral·li conduïa als 68 equips participants que restaven en el parc tancat des d’Auckland fins a Rotorua, un desplaçament que tenia lloc mitjançant 11 proves especials, de les que 3 eren asfaltades i les 8 restants de grava, de 116,31 km cronometrats. Una activitat que s’iniciava el diumenge 16 de juliol a partir de quan manquessin 5 minuts per a 3 quarts de 10 del matí i que finalitzaria el mateix dia quan mancaven 2 minuts per a que els rellotges neozelandesos indiquessin que eren les 10 de la nit.
La jornada arrancava amb una de les 3 proves especials asfaltades de l’etapa, Manukau City, la qual tal i com indica el seu nom es celebrava pels carrers de la ciutat veïna d’Auckland i en la que els Mazda 323 4WD de Rod Millen i Tony Sircombe i dels líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson hi compartien el millor registre.
La següent especial, també asfaltada, donava l’oportunitat a Jimmy McRae i Rob Arthur de tornar-hi a brillar amb una altra victòria de tram. La darrera pels britànics, doncs si bé el terreny estava molt més sec que no pas en la jornada anterior, el que podia donar més opcions als Ford Sierra RS Cosworth de propulsió que el mecenes local Gary Smith havia posat a disposició dels McRae, pare i fill, el cert era que Ingvar Carlsson i Per Carlsson es van tornar a empoderar dels cronòmetres i completaven la jornada dominical amb un ple d’escratxs en el camí fins a Rotorua.
Tanmateix, Jimmy McRae i Rob Arthur, que si bé no estaven en disposició d’aconseguir més victòries de tram, si que estaven atacant fort per tal de tornar-se a immiscir en les posicions de podi, es van veure fora de la pista quan aquests prenien un gir de sisena a fons en el penúltim tram de l’etapa, impactant bruscament contra un arbre. Com a conseqüència de la sortida, el seu Ford Sierra RS Cosworth va quedar molt malmès, amb les suspensions del tot inoperatives, el que els portava a cursar la seva baixa al ral·li.
Ja en la darrera prova cronometrada del dia, els neozelandesos Ray Wilson i Stuart Lewis bolcaven el seu Mazda 323 4WD, i malgrat arribar a completar l’especial, el temps que aquests hi concedien, els feien baixar fins a la sisena plaça provisional, permetent així que els pilots de General Motors, Vauxhall Astra GT/E per als britànics Malcolm Wilson i Ian Grindord i Opel Kadett GSi per als suecs Mats Jonsson i Lars Bäckman, passessin a disputar-se la darrera posició de podi per davant del Ford Sierra RS Cosworth de Colin Mcrae i Derek Ringer.
Arribats a Rotorua, a manca de 2 minuts per a les 10 de la nit, els primers participants començaven a ingressar en règim de parc tancat, on hi romandrien fins l’endemà dilluns a les 8 del matí. Amb 16 victòries de tram sobre 19 possibles, Ingvar Carlsson i Per Carlsson lideraven la classificació per un marge de 3 minuts i 11 segons vers Rod Millen i Tony Sircombe, mentre que si la mesura es feia en relació a Malcolm Wilson i Ian Grindord, aquest s’eixamplava en 20 segons més. Mats Jonsson i Lars Bäckman ocupaven la quarta posició a 7 segons dels seus companys de formació, mentre que Colin McRae i Derek Ringer tancaven la pinça dels 5 primers classificats a 4 minuts i 20 segons dels líders.
Abans d’afrontar la tercera etapa doncs, la més longeva de totes les que es programaven en l’edició amb 207,17km cronometrats al llarg d’11 proves especials, una d’elles mixta, les 10 restants sobre grava, el lideratge d’Ingvar Carlsson i Per Carlsson semblava ser pràcticament indiscutible, si bé la lluita des de la segona fins a la cinquena posició restava molt oberta. Amb la sortida del parc tancat de Rotorua programada a les 8 del matí per a la primera parella participant, el seu retorn s’establia a manca de 2 minuts per a les 9 de la nit del mateix dilluns 17 de juliol.
Ingvar Carlsson i Per Carlsson seguien demostrant quan necessària era la tracció integral en un esdeveniment de terra com el neozelandès, i com superior era la preparació de la seva unitat europea vers la japonesa de Rod Millen i Tony Sircombe amb 6 victòries de tram al llarg de les 7 primeres proves especials de l’etapa. Només el millor temps aconseguit pel seus compatriotes d’Opel Mats Jonsson i Lars Bäckman en la segona prova especial de la jornada, impedia el ple.
Superat l’equador de l’etapa i del ral·li, Ingvar Carlsson i Per Carlsson passaven a pilotar en un mode més conservador, deixant el protagonisme per a les 3 formacions que s’estaven barallant per saber qui acompanyarien als suecs de Mazda al podi de l’endemà. Rod Millen i Tony Sircombe vencien en la vuitena prova especial, mentre que Mats Jonsson i Lars Bäckman ho feien en la mixta que figurava en novena posició en el programa. Malcolm Wilson i Ian Grindrod afegien més pebre a l’assumpte en tancar l’etapa amb dues victòries de tram consecutives.
Així doncs, després de la tercera etapa del ral·li, la classificació provisonal que en resultava era encara més interessant de la que els participants havien deixat al terme de la jornada dominical, sobretot en la pinça que anava de la segona fins la quarta plaça. Els líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson obrien distàncies al capdavant de la taula provisional de temps fins arribar a un marge de 3 minuts i 51 segons vers Rod Millen i Tony Sircombe, mentre que el neozelandès americanitzat i el local gaudien d’un coixí de només 7 segons vers Malcolm Wilson i Ian Grindrod. Mats Jonsson i Lars Bäckman seguien buscant un forat al podi a 8 segons dels seus companys d’estructura, és a dir, a 15 segons del Mazda que figurava en segona posició. Colin McRae i Derek Ringer per la seva banda, figuraven ja a 9 minuts i 13 segons dels líders, fora ja de qualsevol opció al podi.
La quarta i última etapa del ral·li s’iniciava a les 7 en punt del matí del dimarts 18 de juliol, i aquesta conduïa a la caravana dels 57 equips participants que havien aconseguit superar l’etapa més llarga del programa, de retorn fins a Auckland, concretament a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge que havien abandonat el diumenge al matí. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 1 prova especial asfaltada, 1 mixta i 10 més sobre grava, és a dir, un total de 12 proves especials, que suposaven els darrers 193,98 km competitius de l’edició.
En els carrers asfaltats de Rotorua, els tres equips aspirants a la segona plaça hi tenien la seva primera prova especial de l’escull, un duel que era lleugerament favorable als homes de General Motors en quan les dues formacions del constructor hi empataven en la victòria de tram juntament amb els líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson.
La grava era l’element sobre el qual es celebraven les següents proves especials, una característica que afavoria als Mazda 323 de tracció integral, en detriment dels Kadett o Astra de tracció davantera del grup General Motors. En aquest context, Ingvar Carlsson i Per Carlsson, juntament amb Rod Millen i Tony Sircombe, s’imposaven a parts iguals en les següents 10 proves especials programades, si bé en dues ocasions, l’autoria del millor temps dels neozelandesos era compartida amb els suecs Mats Jonsson i Lars Bäckman, el que donava encara més emoció a la lluita per la darrera plaça de podi davant la negativa dels directors esportius de la marca de donar ordres d’equip.
Rod Millen i Tony Sircombe doncs s’aferraven a la segona plaça amb la que sortien del parc tancat de Rotorua, mentre que a les acaballes del recorregut, una inoportuna avaria en l’escapament de l’Opel Kadett GSi de la parella sueca, inclinava la balança en favor de la parella britànica de la marca, qui tanmateix tancaven la seva participació a l’edició amb una victòria de tram.
Quan a Auckland hi mancava 1 minut per a 2 quarts de 8 del vespre, els primers equips participants, dels 54 que aconseguien completar el recorregut, començaven a immiscir-se en el parc tancat que s’ubicava a les instal·lacions de l’Hotel Travelodge de l’aeroport de la capital de l’illa septentrional, moment en el que la dinovena edició es donava per conclosa. Ingvar Carlsson i Per Carlsson aconseguien la seva segona victòria de la temporada, així com del seu exercici professional en el mundial de l’especialitat, gràcies a completar els 594,82 km cronometrats del programa en un temps de 6 hores 59 minuts i 55 segons. Per la seva banda, Rod Millen i Tony Sircombe s’estrenaven en un podi del mundial en finalitzar la prova a 2 minuts i 42 segons dels vencedors, mentre que Malcolm Wilson i Ian Grindord feien el mateix però en tercera posició a 3 minuts i 29 segons dels guanyadors de la prova.
En la classificació reservada als vehicles de Grup N, l’esdeveniment naixia, en certa manera, descafeïnat. Doncs dos dels principals animadors del certamen, els belgues Grégoire de Mevius i Pascal Gaban, decidien cancel·lar la seva inscripció a l’edició.
Entre els que hi participaven, els japonesos Kiyoshi Inoue i Masami Kokubo ben d’hora se n’anaven fora de pista a bord del Mitsubishi Galant VR-4 amb el què mes i mig abans havien vençut en l’Acròpolis grec, mentre que el suec Fredrik Skoghag i l’alemany Peter Diekmann corrien una sort similar al llarg del bucle de Rotorua, veient-se obligats a abandonar en no poder treure el seu Lancia Delta Integrale del riu en el que havia caigut.
Després d’aquestes dues baixes rellevants, tot semblava posar-se de cara per als locals Mark Jennings i Jim Robb, emperò, en el retorn vers Auckland de la quarta i última etapa, una desafortunada avaria en el turbo del seu Toyota Celica GT-4, els endarreria suficientment com per permetre la victòria dels seus compatriotes Ken Adamson i Greg Adamson, 1 minut i 35 segons per davant del Lancia Delta Integrale dels també locals Wayne Pittams i John Rothery.
A efectes de campionat, la victòria de Ken Adamson no deixava de ser anecdòtica i la general del certamen restava inalterada a la conclusió de la ronda grega anterior amb Grégoire de Mevius en primera posició i amb un total de 27 punts, 1 més que no pas el francès Alain Oreille i 11 per sobre de Kiyoshi Inoue.
En el campionat per a pilots, únic certamen en el que el ral·li oceànic hi entregava punts, Ingvar Carlsson, gràcies a la seva segona victòria de l’any després de l’aconseguida a casa a principis de gener, es tornava a instal·lar en posicions de podi provisional, concretament en tercer lloc, per darrera dels absents Massimo Biasion, que li doblava la puntuació, i del francès Didier Auriol.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Massimo Biasion |
80 |
|
Didier Auriol |
50 |
|
Ingvar Carlsson |
40 |
En el campionat de constructors la taula es mostrava inalterada en no ser una prova vàlida per aquest trofeig, pel que Lancia seguia mantenint la seva temporada perfecta ostentant 5 victòries de 5 cites possibles seguits de Toyota a molta distància i de BMW que vivien de la renda obtinguda al Tour de Corse i la segona posició de Chatriot-Perin.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Lancia |
100 |
|
Toyota |
36 |
|
BMW |
31 |