La ciutat d’Auckland acollia el dimarts 28 de juny de 1983 la cerimònia de clausura del 13è Ral·li de Nova Zelanda, setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis i per tant pas de l’equador del mateix. Des de la pròpia capital de l’illa nord, el ral·li s’iniciava el dissabte 25 de juny amb la protocol·lària baixada per la rampa de sortida i la disputa de les primeres, d’un total de 33, proves especials cronometrades del seu programa de 1071,09 km de distància. Una corda que es celebrava sobre diferents superfícies, i es que si bé a cada edició de la cita neozelandesa la presència de l’asfalt es reduïa, encara vàries d’elles eren mixtes. La prova, que entregava punts en els campionats de pilots i constructors, era completada per 33 dels 59 equips participants.
El ral·li s’iniciava amb força rebombori quan Roland Gumpert, director esportiu de l’equip Audi, preguntava als organitzadors de la cita oceànica si els seus pilots suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg podrien prendre part a la prova tot i que el plaç d’inscripcions havia expirat un parell de setmanes abans. Per sorpresa de molts, els neozelandesos van acceptar la inscripció de la parella sueca, que amb 72 hores d’antelació, a causa d’altres compromisos, volaven cap a Nova Zelanda per mirar de reconèixer algunes de les especials cronometrades.
La decisió va enfurismar els responsables de Lancia, els quals havien inscrit a fins a tres Lancia 037 a la prova oceànica, però en vistes que els seus rivals només havien inscrit dos Quattro A2, decidien rebutjar la tercera inscripció i desplaçar dos equips a la illa del pacífic sud. Ninni Russo, màxim responsable de l’equip Lancia, va pressionar als membres de la FISA per a que evitessin la participació del tercer Audi i aquests a la seva vegada ho van fer al màxim comitè dels esports de motor neozelandesos, que van resoldre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg no estaven autoritzats a sortir.
Roland Gumpert va decidir apelar llavors la decisió, per d’aquesta manera deixar almenys participar a la seva parella sueca amb la incertesa que si els seus resultats serien o no acceptats posteriorment, un cop l’esdeveniment hagués finalitzat. Així doncs finalment l’equip número 4 format per Stig Blomqvist i Björn Cederberg prenia la sortida des de la rampa, si bé ho feien en unes condicions força precàries, doncs gairebé no havien pogut reconèixer ni entrenar les especials, i a més a més es veien obligats a emprar les notes del seu compatriota Arne Hertz, que Björn Cederberg anava traduint de l’anglès al suec sobre la marxa.
Dissabte a les 11 en punt del matí s’iniciava la primera etapa del ral·li a Auckland. Una etapa que estava formada per 8 especials cronometrades de 151,08 km, de les que 4 es disputaven sobre terra i les 4 restants eren mixtes. Una corda competitiva que desplaçava la caravana del ral·li fins a Rotorua, al sud de l’illa nord i on els primers equips participants hi tenien prevista la seva arribada a manca d’1 minut per a les 11 de la nit.
Els alemanys de Lancia Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’adjudicaven el millor temps en la primera especial cronometrada del dia, i la parella esdevenia en bona lógica els primers líders de la prova per davant dels Audi d’Stig Bloqmvist i Björn Cederberg i de Michèle Mouton i Fabrizia Pons. Mentre que un dels favorits a victòria, el finlandès Hannu Mikkola i el suec Arne Hertz, patien una avaria amb la seva bomba d’aigua a causa d’una mala fixació, el que obligava a actuar als mecànics que sobrevolaven les especials dalt d’un helicòpter. Els nòridcs invertien uns 24 minuts en recórrer els gairebé 7 quilòmetres d’aquesta primera especial cronometrada, amb el greuge afegit que sense gaire més temps per a completar la reparació, els pilots afrontaven les següents proves cronometrades sense turbo i per tant amb un terç de la potència màxima que podia rendir el seu Audi Quattro A2.
En les quatre proves especials següents, lliuta tancada entre Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui s’anaven alternant en el lideratge del ral·li a mesura que anaven adjudicant-se la victòria de tram.
A partir de la sisena prova especial cronometrada del ral·li, l’esdeveniment es celebrava per finques privades, les quals es caracteritzaven per una grava molt fina que actuava com a bales. En aquestes condicions la tracció integral dels Audi va ser clau i amb la nit caient sobre Nova Zelanda, els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es van veure obligats a ralentir el seu ritme, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz s’havien endarrerit novament amb anteriorietat a causa d’una fuita d’oli que va obligar a intervenir per segona vegada l’helicòpter de l’equip que canviava la bomba d’oli del Quattro A2.
Tot plegat afavoria a les pilots de la marca bavaresa, Michèle Mouton i Fabrizia Pons, qui encadenaven tres escratxs consecutius en les tres últimes proves especials de l’escull, que situaven el seu cotxe al capdavant de la taula de temps general per 13 segons de marge amb Stig Bloqmvist i Björn Cederberg. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, tercers a Rotorua a 19 segons de les pilots líders, maleïen els seus pneumàtics Pirelli, massa amples pel terreny que estaven afrontant i que convertien el pilotatge en una mescla un tant estranya de sub i sobre-viratge. Els finlandesos de Nissan Timo Salonen i Seppo Harjanne, restaven a les portes del podi a 3 minuts i 16 segons dels líders, precedint a la seva vegada en 1 minut i 7 segons al segon dels Lancia 037 presents a la cita, el pilotat pels italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot, i qui s’havien endarrerit en els compassos inicials del ral·li a causa d’un mal funcionament de la seva caixa de canvis.
La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot l’itinerari, amb 500,80 km cronometrats al llarg de 12 proves especials. Unes cronometrades que s’iniciaven a les 7 del matí del diumenge i que dibuixaven un bucle amb inici i final a Rotorua, tot passant per Gisborne, de les que 8 eren mixtes i les 4 restants de grava pura.
Finalment a quarts de vuit del matí del diumenge, els comissaris esportius decidien excloure als suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg de la prova, massa tard com per impedir-los la sortida del parc tancat de Rotorua, doncs els pilots ja es trobaven de camí a la primera especial cronometrada, pel que quan Björn Cederberg entregava el seu llibre de ruta en el primer control horari del dia, aquest els hi era confiscat i el ral·li dels suecs arribava al seu final.
En el terreny esportiu Michèle Mouton i Fabrizia Pons inciaven el bucle marcant el millor temps en la primera, tercera, sisena i setena especial cronometrada, mentre que els seus companys d’equip, Hannu Mikkola i Arne Hertz, seguien recuperant posicions a passos agegantats amb el millor temps en la segona i quarta cronometrada.
Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es defensaven com podien i els alemanys s’adjudicaven el millor temps en aquelles cronometrades en les que l’asfalt era majoritari, com ara la cinquena i vuitena especial, si bé per llavors els campions mundials es trobaven a més de 3 minuts de les líders provisionals, però amb força marge vers el Nissan 240 RS de Timo Salonen i Seppo Harjanne que els seguien en la general.
Quan encara era de dia, els italians Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tenien un fort ensurt quan en un canvi de rasant, que s’afrontava en quarta a fons, es trobaven amb un ramat de vaques. Els transalpins aconseguien esquivar les dues primeres bèsties però ja no la tercera, que quedava atrapada sota el seu 037. Immediatament l’helicòpter de l’equip va acudir en la seva ajuda i manualment elevaven el cotxe de la marca torinesa per tal de que aquests poguessin continuar la marxa, un cop havien comprovat que no s’havien de lamentar danys en el seu vehicle més enllà d’un capot abonyegat.
Ja de nit, Hannu Mikkola i Arne Hertz havien assolit la quarta posició provisional, gràcies a que la tracció integral del seu cotxe era un gran valor afegit en les especials enfangades per les quals la caravana del ral·li hi passava, però malgrat tot, i quan pràcticament ja tornaven a divisar les fumaroles de Rotorua, on es neutralitzava de nou la prova en la matinada del dilluns, una fuita de carburant provocava un incendi sota el capó del seu Quattro A2 que fonia molts dels sensors i deixava l’Audi inoperatiu. Sense possibilitat de rebre suport per part dels helicòpters, doncs era de nit, l’abandonament de la parella nòrdica era un fet consumat.
Entretant Michèle Mouton i Fabrizia Pons amb quatre victòries de tram consecutives en les quatre últimes proves especials, celebrades ja de nit, i fins i tot de matinada, obrien encara més el forat que tenien vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer al capdavant de la taula de temps i entraven en règim de parc tancat a 3 quarts i 5 minuts de 8 del matí del dilluns 27 de juny, amb un marge de 4 minuts i 51 segons vers els germànics. Timo Salonen i Seppo Harjanne, tercers provisionals, es trobaven a 12 minuts i 27 segons de les pilots d’Audi, però tanmateix amb pràcticament idèntic marge vers el Lancia 037 d’Attilio Bettega i Maurizio Perissinot que els seguia.
Després de gairebé 10 hores de descans a Rotorua, només 20 minuts privaven als organitzadors de la xifra rodona, els 42 equips que restaven en competició es disposaven a afrontar la tercera i última etapa. La qual els conduiria de nou fins a Auckland mitjançant 13 especials cronometrades, 4 d’elles mixtes i les 9 restants de terra, totalitzant 419,21 km de distància.
Després de 2 primeres etapes en les que el bon temps imperava a l’hivern austral, el tercer i últim escull de l’edició es mostrava especialment fred i plujós.
Malgrat que les distàncies eren importants, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer sortien a l’atac i només amb el millor temps en la segona cronometrada del dia, Michèle Mouton i Fabrizia Pons trencaven la seva bona ratxa.
En la matinada del dimarts i amb només sis cronometrades per davant per finalitzar el ral·li, saltaven totes les alarmes a l’equip Audi, quan Michèle Mouton i Fabrizia Pons es veien obligades a abandonar amb una biela trencada que perforava el bloc del seu cotxe.
L’incident deixava en posició de líder el 037 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui avesats a les victòries de tram, ara només interrompudes per Timo Salonen i Seppo Harjanne en l’avantpenúltima prova programada, es refermaven en el lideratge.
A 2 quarts de 2 de la tarda del dimarts 28 de juny de 1983, els 33 equips participants que aconseguien completar el recorregut, començaven a retornar a Auckland per donar així per finalitzada la seva participació al 13è Ral·li de Nova Zelanda. Una edició que es tancava amb la victòria, un tan sorprenent, de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, qui completaven els 1071,09 km cronometrats amb un temps total de 12 hores 10 minuts i 13 segons. Timo Salonen i Seppo Harjanne pujaven al segon graó del podi a 15 minuts i 58 segons del temps dels guanyadors, en el que era una de les seves millors actuacions amb el Nissan 240 RS, mentre que Attilio Bettega i Maurizio Perissinot tancaven el podi neozelandès a 31 minuts i 29 segons del registre dels seus companys d’equip.
Al parc tancat del 13è Ral·li de Nova Zelanda, la presència de cotxes amb especificacions de Grup 4 i Grup 2 era força més important, en quan al nivell de montures, que no pas del flamant Grup A, amb el què el seguiment de la classe era molt reduït.
Entre aquests, els locals Peter “Possum” Bourne i Ken Fricker comptaven amb la millor eina per afrontar les cronometrades mixtes i de grava neozelandeses, el Subaru Leone RX de tracció integral, gràcies al qual els pilots aconseguien la victòria en la classe per més de 40 minuts de marge vers el Mini Clubman GT dels també locals Michael Bish i Roger Bailey.
En el campionat de pilots, tot semblava estar de cara al campió del món en vigència, l’alemany federal Walter Röhrl, per tal de revalidar la seva corona mundial. Doncs el pilot sumava a Nova Zelanda la seva tercera victòria de la temporada en cinc participacions i obria forat vers el segon classificat, el finlandès Hannu Mikkola, en 22 punts. Si per bé el pilot alemany no ho tenia del tot fet, doncs no s’esperava veure’l de nou en acció fins l’octubre al Sanremo. Markku Alén, el sacrificat per part de Lancia, tancava el podi provisional del campionat a 5 punts del seu compatriota.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Walter Röhrl |
87 |
|
Hannu Mikkola |
65 |
|
Markku Alén |
60 |
En el campionat de constructors es vivia en certa manera una situació paral·lela al certamen de pilots, si bé la presencia de la marca torinesa si que estava prevista al Ral·li d’Argentina i al 1000 Llacs, en com a mínim, la figura de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. El zero d’Audi a la cita oceànica i els 18 punts que sumaven els italians en la seva quarta victòria de la temporada, catapultava els transalpins cap al títol mundial elevant fins als 24 punts les distàncies amb els bavaresos. Nissan per la seva banda, gràcies al segon lloc dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, retallaven distàncies vers la última posició de podi que ocupava Opel, quedant a 13 punts d’aquests.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Lancia |
86 |
|
Audi |
62 |
|
Opel |
61 |