Ral·li Monte-Carlo 1981

Amb la sortida celebrada des de 8 ciutats europees el dissabte 24 de gener de 1981, entre les que s’hi trobava Saragossa, el divendres 30 gener del mateix any el port de Mònaco era testimoni de la clausura del 49è Ral·li Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova alpina, que donava punts en els certamens de pilots i marques, comptava amb 274 equips inscrits dels que 133 aconseguirien completar les 32 especials programades de 750 km cronometrats.

El ral·li s’iniciava amb una anècdota gens simpàtica, en quan els pilots amateurs francesos Jacques Dagat i Meyniel es veien privats d’iniciar l’esdeveniment des de Monte-Carlo en ser-lis robat el seu Volkswagen Golf GTi Grup 1 a la porta de l’hotel en el que s’allotjaven.

La noticia però saltava en el recorregut de concentració que unia Paris amb Aix les Bains, quan l’Audi Quattro de les franceses Michèle Mouton i Annie Arrii abandonava la prova en els seus primers compassos. En el dipòsit de carburant hi va entrar aigua, amb el que el seu cotxe es va aturar sobtadament, per tal d’arribar a les assistències més properes, les pilots van necessitar ser remolcades, quelcom que estava prohibit en el reglament intern de la ronda alpina, motiu pel qual la parella decidia abandonar la prova sense haver disputat cap quilòmetre cronometrat.

Sense més ensurts, els participants es reunien a Aix les Bains diumenge al capvespre, on 6 especials cronometrades de 148 km de distància els esperaven per conduir-los fins a Monte-Carlo, formant així el conegut com reorregut de concentració. L’estat lliscant de les especials afavoria especialment l’Audi Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals s’imposarien en totes i cadascuna d’aquestes sis proves programades per tal d’arribar al port de Monte-Carlo amb un marge de 5 minuts i 54 segons vers els segons classificats, els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, seguits dels seus compatriotes Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, Guy Fréquelin i Jean Todt i de Bruno Saby i Daniel Le Saux. 

Després de gairebé una jornada de descans, els 228 equips participants que havien superat l’escull anterior, inciaven el recorregut comú quan mancaven pocs minuts per a la mitjanit del dimarts. Les condicions eren sobtadament seques, el que convertia l’Audi Quattro en un cotxe més vulnerable vers els seus rivals, i per tant els líders es dedicaven a conservar les distàncies vers la resta del parc tancat.

Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el primer millor registre de la nit, seguits de dos escratxs consecutius de Bruno Saby i Daniel Le Saux amb el segon dels Renault 5 Turbo oficials. Hannu Mikkola i Arne Hertz semblaven tenir controlada la classificació en imposar-se en la quarta especial de la jornada, però en la cinquena l’infortuni es va creuar en el seu camí. Al pilot finlandès li patinava la bota del pedal de fre i el seu Quattro s’accidentava perdent una de les seves rodes, malgrat que la parella nòrdica aconseguia completar l’especial sobre tres rodes, el temps que aquests cedien era d’uns quinze minuts i l’únic que els hi quedava era seguir en la competició per anar coneixent més el seu nou cotxe.

Jean-Luc Thérier i Michel Vial heretaven llavors la primera posició a bord del seu Porsche 911 SC preparat pels germans Almeras, la mateixa unitat que els va conduir a la victòria al passat Tour de Corse, seguits de ben a prop per Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, els quals van començar a pressionar als nous líders amb dos millors registres consecutius.

Al Burzet Jean-Luc Thérier i Michel Vial aconseguien una bona glopada d’aire fresc en aconseguir el millor temps i de pas elevar el gap amb els de Renault fins als 2 minuts i 34 segons. Una distància que es tornaria a incrementar a Saint Bonnet le Froid, on una errada en la munta de pneumàtics, suposava 1 minut més perdut per a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié vers Jean-Luc Thérier i Miche Vial, sota el millor temps de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui es mostraven molt competitius i espectaculars amb el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 2.  Mentre que en la desena especial cronometrada del recorregut comú, una virolla del líder permetia a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié escurçar en 38 segons el coixí que els hi tenien els líders, alhora que podien desempellegar-se lleugerament de la pressió que els hi començaven a sotmetre Guy Fréquelin i Jean Todt.

L’estira i arronsa entre les dues primeres parelles franceses classificades es va anar mantenint al llarg de les vuit proves especials cronometrades que li restaven a l’etapa, si bé a les acaballes d’aquesta esdevindria més estira que no pas arronsa quan al Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié se l’hi trencava l’escapament arran d’una petita sortida de pista; el que els feia perdre de l’ordre d’uns 30 CV de potència i la lluita s’esbiaixava.

Finalment l’entrada a Monte-Carlo, punt final del recorregut comú, es feia dimecres al migdia amb 3 minuts i 13 segons de marge entre els de Porsche amb els de Renault. Guy Fréquelin i Jean Todt eren cómodes tercers classificats a 4 minuts i 39 segons dels líders, doncs darrera dels francesos de Talbot les distàncies eren prou importants, ja que un petit cop endarreria el Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Daniel Le Saux, afermant així en la quarta posició l’Opel Ascona 400 dels alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner, campions europeus en vigència i qui a més a més tenien el gran privilegi de comptar amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer com “ouvreurs” en pista, trobant-se aquests a 7 minuts i 7 segons dels primers classificats i amb un coixí d’una mica més de mig minut de marge amb el segon dels Renault oficials.

A la ciutat costanera mediterrània hi arribaven 134 equips classificats dimecres al migdia, però el reglament particular de la ronda alpina només permetia prendre la sortida a l’etapa final als 100 primers classificats, una sortida que tenia lloc dijous a mitja tarda i una etapa que estava composada per 8 proves especials de 171 km de corda cronometrada.

Les condicions de les primeres cronometrades eren pràcticament sobre sec, una característica que donava ales al potent Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé, qui com la resta de pilots que havien emprat pneumàtics Pirelli, havien vist molt reduïdes les seves opcions en mostrar-se aquestes gomes menys competitives que les Michelin.

La noticia però saltava en la primera passada pel Coll del Turini, uns aficionats tiraven neu del marge sobre la carretera, just abans d’una paella, i Jean-Luc Thérier i Michel Vial en trepitjar-la van perdre el control del seu 911 SC i colpejaven contra un parapet, malgrat que els pilots líders van poder reempendre la marxa, 200 metres més avall es veurien obligats a abandonar la prova en tenir un palier trencat.

D’aquesta manera tan accidental, va ser com Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié passaven a liderar la prova, mentre que els alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner ocuparien una plaça de podi provisional.  En aquest context de ferm sec, els nous líders de Renault passaven a controlar els temps, deixant el protagonisme a Bernard Darniche i Alain Mahé, mentre que l’altra parella de Renault, la formada per Bruno Saby i Daniel Le Saux, en veure opcions de podi intentaven pressionar a la parella germànica d’Opel, però un curtcircuit acabaria amb les seves aspiracions en fer-los perdre prop de 4 minuts, sense que això suposés una pèrdua de posició.

Després de 3 escratxs consecutius de Bernard Darniche i Alain Mahé, arribaria l’hora de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui amb dos millors registres consecutius aconseguirien situar-se a només 54 segons del liderat i quan només restaven 3 proves cronometrades per endavant, servint-se així unes elevades dosis d’emoció en les hores d’espera entre especials, que a més a més resultaven altament recompensades per l’espectacularitat dels francesos de Talbot al seu pas per les especials.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié però es guardaven un darrer cop, havien canviat la suspensió de condicions mixtes de neu i sec, per una d’asfalt sec i en els 16 km cronometrats de la sisena especial programada de l’etapa, els líders aconseguien recuperar 25 segons en el seu saldo, amb el que les dues restants especials poc o res van tenir d’interessant i l’entrada al port de Monte-Carlo es faria amb els de Renault ocupant la primera posició per 2 minuts i 54 segons de marge vers Guy Fréquelin i Jean Todt i havent invertit un temps total final de 9 hores 55 minuts i 55 segons en recòrrer els 750 km cronometrats. Jochi Kleint i Gunter Wagner per la seva banda tancaven el podi monegasc a 6 minuts i 59 segons dels guanyadors de la ronda alpina.

Amb la seva primera victòria a la seva història com a pilot de ral·lis, Jean Ragnotti era el primer líder del mundial de ral·lis, seguit pel seu compatriota Guy Fréquelin i de l’alemany campió d’Europa al 1979, Jochi Kleint.

De la mateixa manera que el podi de la provisional de pilots era el reflex del podi de Mónaco, en el campionat de constructors es repetia la mateixa circumstància donat que Renault, Tabot i Opel van pujar-hi també.