Amb l’entrada dels vehicles al parc tancat de Mònaco el divendres 28 de gener de 1977, el 45è Ral·li de Monte-Carlo es donava oficialment per finalitzat, cita que donava el tret de sortida a la temporada corresponent a 1977 i que a diferència d’edicions anteriors, s’havia endarrerit una setmana per tal de trobar més neu. Al ral·li s’hi inscrivien un total de 217 equips, dels que 198 prenien la sortida des d’Almeria, Lisboa, Paris, Frankfurt, Copenhaguen, Varsòvia, Roma o Monte-Carlo, per tal d’afrontar un total de 540,50 km cronometrats al llarg de 27 proves especials distribuïdes al llarg dels Alps Marítims Francesos i un cop aquests haguessin superat el recorregut de concentració. 118 equips participants, tingueren l’honor de superar la ronda alpina.
Des de les 8 ciutats europees de sortida, tots els pilots participants es dirigien cap a Gap, ciutat des de la qual aquests haurien de cobrir les 3 primeres proves especials cronometrades que decidirien l’ordre de sortida de la resta de l’esdeveniment, motiu pel qual aquest escull se’l coneixia com recorregut de classificació. En total aquesta etapa només tenia 65 km de lluita contra el cronòmetre, si bé entre els participants planava l’angoixa de no haver pogut reconèixer la segona i més llarga d’elles, Col de Fontbelle de 35 km de distància, doncs aquesta es trobava tancada per l’abundant neu que s’hi acumulava.
Tanmateix la meteorologia va aportar el seu gra d’emoció, en quan a la primera cronometrada de classificació, la neu i el mal temps acompanyava als dorsals més baixos, mentre que aquells que sortien més tard, entre el primer i l’últim podien passar tranquilament més de 3 hores, es trobaven una carretera més seca i podien imprimir un ritme molt més fort que no pas aquells que havien sortit minuts abans en poder muntar pneumàtics llisos. Així doncs s’explica com el primer líder de la ronda alpina fou el modest Ford Escort RS2000 Grup 2 d’Alain Beauchef i Jean-René Dubois, mentre que els espanyols Amadeo Rottier i Federico van der Hoeven empataven al 5è millor temps amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki a bord d’un SEAT 1430 Grup 2.
Finalment l’especial del Col de Fontbelle no es va poder obrir al trànsit i per tant la cronometrada no es va celebrar, pel que tots els participants sortiren amb el ganivet entre les dents a afrontar els darrers 19 km cronometrats de l’etapa per tal d’aconseguir una bona posició de sortida en el que restava de prova. El tram estava completament sec, i això encara afavoria més el pilotatge agressiu dels pilots, sobretot d’aquells que estaven dotats de muntures més potents, explicant-se així com els tres Lancia Stratos HF oficials presents a la prova, el de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, el de Sandro Munari i Silvio Maiga i el de Bernard Darniche i Alain Mahé completaven l’especial amb els tres millors registres, sent els segons, Sandro Munari i Silvio Maiga, els qui entraven al parc tancat de Monte-Carlo com a líders provisionals de la classificació per 1 segon de marge vers l’Alpine A310 dels francesos Guy Fréquelin i Jacques Delaval.
Per darrera de l’Alpine A310 s’hi situaven els FIAT 131 Abarth oficials de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, i de Maurizio Verini i Ninni Russo i el de FIAT França pilotat per Jean-Claude Andruet i Michèle Petit a 10, 13, 16 i 25 segons respectivament, precedint així als Lancia Stratos HF de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini i de Bernard Darniche i Alain Mahé a la classificació, qui entraven a 29 i 32 segons dels seus companys de formació. Walter Röhrl i Chrsitian Geistdörfer, a 42 segons de la parella líder italiana, eren els darrers en aconseguir fer entrada al parc tancat per sota del minut de distància, en la novena posició provisional, pilotant l’únic Opel Kadett GT/E oficial que restava en actiu, doncs el dels seus companys francesos Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, havia hagut d’abandonar en el recorregut de concentració per una averia de motor, quelcom recurrent en la culata de 16 vàlvules.
Bernard Beguin i Guy Guillot eren l’altra baixa il·lustre d’aquests primers compassos del ral·li, els francesos patien una sortida de pista en aquesta tercera prova especial cronometrada, i en malmetre el càrter del seu Porsche 911 Carrera, l’abandonament els hi era obligat.
Dimarts al matí la competició es reprenia des del Principat de Mònaco amb 177 equips participants en actiu i l’inici del recorregut comú, el qual estava format per 15 proves especials de 305 km cronometrats de distància. Bernard Darniche i Alain Mahé s’impo-saven en la primera especial que es celebrava, el Coll del Turini, si bé la distància tan curta d’aquesta especial, 7 km, amb prou feines suposava cap canvi a la general, mentre que la següent, Pont des Miolans de 25 km de distància, si que el millor temps de Sandro Munari i Silvio Maiga servia a la parella italiana per anar-se refermant en el liderat provisional.
Tanmateix, en aquesta segona especial cronometrada del recorregut comú es començaven a registrar els primers incidents, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es veien obligats a abandonar el ral·li amb el motor del seu Opel Kadett GT/E trencat, mentre que una sortida de pista de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini suposava la pèrdua de gairebé 6 minuts a la parella italiana; d’altra banda Guy Fréquelin i Jacques Delaval havien cedit prop d’un minut en aquestes dues primeres proves especials i s’havien vist superats pels FIAT 131 Abarth a la classificació.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien el millor temps a continuació en la tercera prova especial, força glaçada, i assolien així la segona posició provisional en detriment dels seus companys d’equip Maurizio Verini i Ninni Russo, si bé els finlandesos estaven ja a 52 segons de Sandro Munari i Silvio Maiga i els seus companys d’equip a FIAT a 1 minut i 1 segon dels líders provisionals, havent de controlar a més a més a Guy Fréquelin i Jacques Delaval, classificats a 6 segons de la seva posició.
El ral·li però de la parella francesa arribaria al seu final en la cronometrada següent, quarta en l’etapa i setena en el còmput global de l’esdeveniment, moment en el que els pilots d’Alpine patien una sortida de pista, que si bé no els impedia completar el recorregut de l’especial, si que els danys que en resultaren en el seu A310 els convidaven a abandonar. Però els incidents no acabarien aquí, doncs la pressió que aquests estaven fent sobre Maurizio Verini i Ninni Russo, va fer que l’esquadra FIAT perdés un dels seus efectius; els italians patien també una sortida de pista en aquesta prova especial i en malmetre la transmissió del seu 131 Abarth, l’abandonament era obligat.
Arribats a Gap, el ral·li es neutralitzava per un parell d’hores, moment que era aprofitat per tots els participants per fer un canvi de pneumàtics, en el cas de Bernard Darniche i Alain Mahé però, aquest es va allargar una mica massa elque obligava als pilots de Lancia a sortir molt ràpid de la ciutat provençal per tal de no fer tard al següent control horari, la velocitat que els francesos portaven els va impedir esquivar un cotxe que feia un gir davant seu, amb el que la col·lisió era un fet i l’abandonament també.
A la sortida de Gap vingueren 3 especials seques, les quals afavorien especialment la major potència dels Lancia Stratos HF, dos escratxs de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini i un altre de Sandro Munari i Silvio Maiga eren mostra d’això, amb el què els primers retallaven distàncies amb els primers classificats, mentre que els líders obrien forat amb els FIAT perseguidors, 1 minut en el cas de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i 2 en el de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit qui a més a més acusaven problemes de frens.
Passada la mitjanit de dimecres, Markku Alén i Ilkka Kivimäki trencaven momentàniament a Saint Jean en Royans la ratxa guanyadora dels Lancia, quelcom que dues especials més tard, i coincidint amb la sortida de Saint Pierreville, també aconseguien Antonio Zanini i Juan Petisco, amb el què el de Viladrau esdevenia el primer pilot català en guanyar una especial al mundial de ral·lis. Tanmateix en aquesta tretzena especial cronometrada programada, desena en el còmput de l’etapa, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit aconseguien retallar un minut sobre Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb el què els pilots de FIAT França prenien la segona posició provisional a la dupla oficial de la marca torinesa, un moviment que no era del grat de Cesare Fiorio, qui acte seguit demanava als francesos que alcessin el peu de l’accelerador per tal d’evitar una lluita fratricida.
Les paraules del patró de FIAT tenien un efecte immediat, i els finlandesos recuperaven la segona plaça una cronometrada després, al Burzet, on a més a més els pilots oficials de la marca hi aconseguien el millor temps. El camí de retorn cap al Principat de Mònaco es completava amb un nou domini dels Lancia oficials, Sandro Munari i Silvio Maiga s’anotaven un escratx, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini tancaven l’etapa amb tres escratxs consecutius, permetent a la segona tripulació italiana dels de Lancia classificar-se a 5 minuts i 37 segons del seus companys d’equip en la quarta posició provisional.
Per davant d’ells es classificaven Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la segona plaça a 3 minuts i 7 segons de Sandro Munari i Silvio Maiga, mentre que Jean-Claude Andruet i Michèle Petit entraven al parc tancat de Mònaco a 1 segon de la parella finlandesa de FIAT. Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti posaven la cirereta al pastís del grup FIAT amb la cinquena posició provisional, mentre que Antonio Zanini i Juan Petisco eren sisens classificats a 12 minuts i 51 segons dels líders, precedint als seus companys de formació Salvador Cañellas i David Ferrater en 16 segons.
Donades aquestes distàncies, tot semblava estar decidit en favor de Sandro Munari i Silvio Maiga, a qui només un accident o algun incident major en el seu potent Lancia Stratos HF, només els podia privar de la seva segona victòria consecutiva, tercera en el cas del pilot venecià. No es podia dir el mateix en el cas de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, qui haurien d’afrontar els darrers 170,50 km cronometrats amb l’equilibri perfecte de velocitat i assumpció de riscs.
El recorregut final doncs, darrera etapa programada del ral·li, arrancava dijous 27 a dos quarts de set del vespre, i a diferència d’edicions anteriors en la que aquesta estava formada per un bucle de 3 trams pels que s’hi passava en tres ocasions, en la present edició els organitzadors havien optat per un bucle de 4 trams que es disputava dues vegades, afegint-hi després un novè tram per allò de mantenir les tradicions.
Tot i no tenir la necessitat de continuar imprimint un ritme fort, Sandro Maunari i Silvio Maiga s’imposaven consecutivament en les tres primeres especials de la darrera etapa, mentre que els esforços que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini havien exigit a la seva unitat de Lancia Stratos HF al llarg del recorregut comú, es cobraven l’alt preu de l’abandonament en la primera especial del recorregut final pel trencament del seu motor Ferrari, amb el que els líders es quedaven sols defensant els honors de la marca torinesa.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien ampliar en 5 segons el gap que tenien vers Jean-Claude Andruet i Michèle Petit al terme de la primera prova cronometrada, però una fallada elèctrica en el sector d’enllaç fins al Coll del Turini, provocava que la parella finlandesa fes 17 minuts tard a l’entrada del control horari, reparada l’averia, els pilots prosseguien el seu avenir a la cursa, però pocs instants després, l’averia elèctrica es repetia, pel què la parella de FIAT decidia retornar a les assistències pel mateix camí pel que havien sortit, quelcom prohibit i que va suposar l’exclusió automàtica de la formació. Jean-Claude Andruet i Michèle Petit pujaven així a la segona posició, mentre que Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti passaven a ocupar el tercer graó del podi provisional a 12 minuts i 42 segons dels líders i amb una mica més d’1 minut de marge vers Antonio Zanini i Juan Petisco i minut i mig vers Salvador Cañellas i David Ferrater.
Donada aquesta situació, les dues primeres tripulacions van decidir prendre’s amb una mica més de calma el que restava de prova, transferint el rol d’homes més ràpids en la lluita contra el cronòmetre a Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti, qui s’anotaven tres escratxs de manera consecutiva; tanmateix en la segona passada pel Turini, i coincidint amb el tercer escratx de la parella italiana de FIAT, Vicenç Aguilera, director de l’equip SEAT, decidia fer penalitzar a Salvador Cañellas i David Ferrater amb un canvi no gens necessari d’amortidor per tal d’impedir una lluita fratricida dins la seva formació. Com si l’enginyer català fos un visionari, i a manca de tres trams per a concloure el ral·li, Fulvio Bacchelli i Francesco Rossetti es veien obligats a abandonar la competició en trencar-se’ls-hi un palier, amb el que Antonio Zanini i Juan Petisco passaven a tancar el podi provisionalment, però això si, amb un coixí de 3 minuts vers els seus companys Salvador Cañellas i David Ferrater, amb el que qualsevol baralla per la darrera plaça de podi era pràcticament impossible.
Alhora els líders Sandro Munari i Silvio Maiga, qui en la quarta i cinquena prova especial del recorregut final havien perdut prop de 2 minuts per una averia elèctrica, averia la qual era reparada per les assistències posteriors a la segona passada pel Coll del Turini, s’anotaven un altre millor registre en la setena prova especial de l’etapa, elevant així el seu gap vers Jean-Claude Andruet i Michèle Petit per sobre dels 2 minuts a manca de 2 cronometrades per completar el recorregut programat. Convertint-se aíxi aquestes dues darreres especials cronometrades programades en un mer tràmit pels pilots capdavanters; brindant l’oportunitat a uns «gentleman drivers com els luxemburguesos Nicolas Koob i Nico Demuth, i als francesos Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié a bord d’un modest Volkswagen Golf GTi Grup 1 de gaudir de certa notaria i tancar l’apartat de guanyadors de proves especials.
Sandro Munari, i per tercer any consecutiu dalt d’un Lancia Stratos HF, s’emportava finalment la victòria a la ronda alpina juntament amb Silvio Maiga en completar els 505,50 km cronometrats en un temps de 6 hores 36 minuts i 13 segons, a 2 minuts i 16 segons del temps dels transalpins s’hi classificaven en la segona posició final els francesos Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, mentre que Antonio Zanini i Juan Petisco feien entrada al parc tancat del Principat de Mònaco a 10 minuts i 54 segons dels guanyadors, amb el què el català i el madrileny esdevenien en els primers espanyols a pujar en un podi del mundial.
Per a la temporada de 1977, la FIA estrenava la Copa per a pilots, un certamen que combinava cites del calendari mundial amb cites de l’europeu així com el Giro d’Itàlia o el Tour de França. El 45è Ral·li Monte-Carlo era la primera prova d’aquest campionat, pel que el podi que es celebrava a Mònaco el divendres 28 de gener de 1977, es veia reflexat en la copa.
|
Pilot
|
Punts
|
|---|---|
|
Sandro Munari |
9 |
|
Jean-Claude Andruet |
6 |
|
Antonio Zanini |
4 |
Amb tres marques diferents dalt del podi de Monte-Carlo, si bé totes tres tenien el seu nucli o origen en FIAT, la general del campionat de marques estava encapçalada per aquestes tres companyies, si bé la tercera d’elles, SEAT, es trobava empatada a 14 punts amb Porsche, guanyadors en la categoria de Grup 3. Lancia doncs iniciava la temporada amb 2 punts més que FIAT, si bé des de Torí s’apostava molt més fort pels 131 Abarth, futur, que no pas els Stratos HF, passat.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Lancia
|
18
|
|
FIAT
|
16
|
|
SEAT Porsche |
14 14 |