Ral·li Monte-Carlo 1976

El dissabte 24 de gener de 1976, amb la celebració de la cerimònia del podi, es donava per conclòs el 44è Ral·li de Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova monegasca reduïa el recorregut de concentració vers edicions anteriors fins a un promig de 1500 – 2000 km i a més a més veia com la seva llista d’inscrits s’incrementava dels 114 de la passada edició fins als 163 equips de l’actual, d’aquests, 148 començaven a disputar la primera d’un total de 23 proves especials que l’organització els hi disputava, amb una corda total de 472 km que 43 equips aconseguien completar.

El canvi en la distància del recorregut de concentració obligava als organitzadors a modificar les ciutats de partida, en aquesta ocasió els participants podien sortir des d’Almeria, Copenhaguen, Frankfurt, Londres, Paris, Roma, Varsòvia, Lisboa i Tessalònica, si bé aquestes dues últimes ciutats quedaven desertes d’inscrits. La sortida tenia lloc el dissabte 17 de gener, per arribar a Monte-Carlo el dilluns 19 de matinada. En aquesta primera etapa de concentració, 13 eren les baixes.

Un cop al principat, i a partir de les 4 de la tarda del mateix dilluns, els participants tenien davant seu la primera etapa cronometrada, la oficialment coneguda com etapa de classificació. Aquesta estava formada per dues proves cronometrades en territori italià de 50,50 km de distància, en les que l’absència de neu i de gel, i el bon clima van ser la nota predominant, permetent a Sandro Munari i al seu nou copilot Silvio Maiga esprémer al màxim la major potència del seu Lancia Stratos i guanyar tots dos trams per retornar a Monte-Carlo com a líders indiscutibles.

Per darrera seu s’hi classificaven Jean-Claude Andruet i Yves Jouanny, els quals a bord de l’Alpine – Renault A310 1800 aconseguien aturar el cronòmetre en les dues especials entremig dels 3 Lancia Stratos oficials, concretament en la segona posició en la primera especial i en la tercera en la segona, el que valia als pilots francesos constar en la provisional com els segons classificats a 1 minut i 8 segons dels líders. Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren tercers a 1 minut i 10 segons dels seus companys d’equip, mentre que en la quarta posició s’hi trobava Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini amb el tercer cotxe de la marca a 1 minut i 33 segons del liderat.

Després d’una nit de descans, els pilots afrontaven a partir de les 11 del matí del dimarts l’etapa més important del ral·li, el recorregut comú, la qual hauria de discernir sobre quins 60 equips podrien disputar la tercera i última etapa cronometrada del ral·li. Per a més inri, aquesta etapa estava formada per 12 proves especials cronometrades de 285 km de distància en les que els pilots només gaudirien de dues breus neutralitzacions d’un parell d’hores cadascuna a Gap i Val les Bains; pel que pràcticament es podia dir que els pilots es passaven un dia sencer al volant.

Sandro Munari i Silvio Maiga seguien estenent el seu domini a la prova gràcies al bon clima, i amb dos escratxs de tres possibles fins a l’arribada a la neutralització de Gap, els italians hi feien entrada amb un marge d’1 minut i 55 segons sobre els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Jean Claude Andruet i Yves Jouanny eren els únics pilots capaços de trencar el monòleg dels líders amb el millor registre de la segona prova especial de l’etapa, malgrat això els francesos perdien la segona posició en favor dels suecs de Lancia i arribaven a la neutralització de la ciutat provençal a 2 minuts i 15 segons.

Malgrat la bona climatologia, els primers incidents i baixes es varen enregistrar, l’equip oficiós Alpine-Renault perdia l’A310 de Jean-Luc Thérier i Michel Vial per accident en la tercera especial de la jornada, mentre que Lancia veia com Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini s’endarrerien per averia, permetent que el Porsche 911 de Guy Fréquelin i Jacques Delaval fos quart classificat i el Lancia Stratos semioficial de Bernard Darniche i Alain Mahé cinquè.

A la represa els Lancia seguien dominant els temps en les cronometrades individuals, amb una certa superiorat per part dels líders Sandro Munari i Silvio Maiga, però amb opcions també per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per a la unitat semioficial i menys potent de Bernard Darniche i Alain Mahé, de fet els francesos aconseguien el seu primer millor temps a la cinquena prova especial de l’etapa, vuitena en el còmput global del ral·li, Saint Jean en Royans, en la que una nevada va enganxar per sorpresa a la parella líder italiana que amb pneumàtics per a sec, veia com els 4 minuts de marge aconseguits fins llavors, s’esvaïen i situaven com a líders per tan sols 1 segon de marge als francesos Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Alhora en aquesta prova especial es produïa una altra baixa il·lustre, la de Jean-Claude Andruet i Yves Jouanny, els francesos d’Alpine veien com els riscs assumits fins aquell moment per tal d’estar a prop de les posicions capdavanteres es cobraven l’elevat preu de l’accident, i si bé el copilot en va sortir totalment indemne del mateix, el pilot guanyador de l’edició de 1973 havia de ser hospitalitzat amb diverses fractures i contusions abdominals.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius guanyaven la cronometrada següent a la del canvi de líder, la sisena, mentre que Sandro Munari i Silvio Maiga recuperaven la posició d’honor perduda uns minuts abans, a partir de llavors els italians imprimien un ritme de vertigen imposant-se en cinc de les sis proves especials que restaven per celebrar-se, encapçalant així un trio de Lancia Stratos a l’arribada a Monte-Carlo el dimecres a la nit, mentre que Alpine-Renault perdia dos A310 més en el transcurs de l’etapa.

Al Principat doncs hi arribaven 85 equips participants, amb la classificació encapçalada per la parella transalpina, la qual gaudia en aquell moment d’un marge d’1 minut i 25 segons vers els seus companys de formació Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven les posicions de podi provisionals a 3 minuts i 12 segons dels líders, però amb la certa tranquil·litat de tenir l’Alpine-Renault A310 de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié a pràcticament 3 minuts de la seva posició.

L’esdeveniment es completava amb la tercera i última etapa, l’anomenada recorregut complementari o popularment coneguda com la “nit dels colls” o “nit del Turini”, en la que només els 60 primers classificats del recorregut comú hi estaven autoritzats a prendre sortida. Una sortida que es celebrava el dijous a les 6 de la tarda al Principat de Mònaco i que donava pas a un bucle de 3 trams pels que s’hi passava en 3 ocasions, assolint així les 9 proves especials de l’etapa i la distància cronometrada de 195 km.

Sandro Munari i Silvio Maiga iniciaven l’etapa imposant-se en la primera especial que es celebrava, mentre que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, s’endarrerien per una averia en el motor del seu Alpine-Renault A110, cedint la seva quarta plaça a l’Alpine-Renault A310 dels seus companys i compatriotes Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, qui en intentar cercar una plaça al podi, guanyaven les dues últimes especials del primer bucle.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki donaven a FIAT el seu primer i únic escratx en la primera cronometrada de la segona passada pels 3 colls, quarta especial en el còmput global de l’etapa, mentre que en la següent especial, les opcions a podi de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne s’esvaïen amb el trencament del seu auto-blocant. Aquest incident obria de nou les portes al domini dels pilots oficials de Lancia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Sandro Munari i Silvio Maiga, els quals es repartien equitativament els millors temps en les 5 proves que restaven al programa, això és un escratx ex-aequo entre suecs i italians a la setena especial de l’etapa.

Però si bé és cert que els pilots de la marca torinesa dominaven els cronòmetres, un cert moment de tensió es va viure a les acaballes de la ronda alpina, doncs a la penúltima prova especial del recorregut, el canvi de velocitats del Stratos de Sandro Munari i Silvio Maiga presentava greus problemes, el que portava a la parella líder a perdre 52 segons vers els seus companys de formació suecs, afortunadament les assistències que s’hi desplaçaven aconseguien reparar l’averia a temps i els italians restablien les distàncies davant la permissivitat de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.

El recorregut del ral·li es completava divendres a les 8 del matí, però no va ser fins l’endemà dissabte que amb la cerimònia del podi l’esdeveniment no es donava oficialment per finalitzat. Sandro Munari tornava a pujar al calaix més alt del podi monegasc, si bé en aquesta ocasió l’acompanyava un altre copilot, Silvio Maiga; els italians invertien un total de 6 hores 25 minuts i 10 segons en recórrer els 530,50 km del programa, 1 minut i 27 segons menys que els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Per la seva part, Bernard Darniche i Alain Mahé tancaven un fantàstic triplet del cotxe torinès, a 6 minuts i 13 segons del registre guanyador amb la seva unitat semioficial.

La temporada 1976 només es celebrava el campionat de marques i aquestes només retenien el millor resultat que els hi otorgava un pilot, així doncs Lancia sumava els 20 punts de la victoria mentre que Opel en sumava 10 pel 4t lloc de Walter Röhrl i Jochen Berger. Ford en sumava 8 gràcies als britànics Roger Clark i Jim Porter.