RAC Rally 1975

Desena i última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimecres 26 de novembre de 1975 finalitzava a York el 31è RAC Rally un cop s’havien celebrat les 72 especials cronometrades que composaven el recorregut al llarg de tres etapes que recorrien bona part del Regne Unit i que s’iniciaven el dissabte 22 de novembre amb 236 equips a la rampa de sortida dels 250, màxim permès per la prova, dels equips que s’havien inscrit. 104 equips van aconseguir completar la prova.

La primera etapa tenia lloc el dissabte per les tradicionals especials espectacle en parcs i finques privades, iniciant-se pel matí per tal d’acabar-la a mitja tarda del mateix dia. El Saab 96 V4 dels suecs Stig Blomqvist i Hans Sylvan va aconseguir un liderat matiner, gràcies a marcar els dos millors registres en les dues primeres especials cronometrades, però a mida que avançava la jornada, la major potència del Lancia Stratos HF oficial dels seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius va servir per a que aquests s’acabessin imposant en 6 especials cronometrades de les 12 que restaven per disputar i finalitzant la jornada com a líders de la cita britànica.

Pràcticament la única baixa d’entitat d’aquesta curta primera etapa, era la del FIAT 124 Abarth Spider dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki quan el seu motor es negava a continuar funcionant.

Poc després d’iniciar-se la segona etapa en la matinada del diumenge, Björn Waldegård i Hans Thorszelius perdien el liderat de la prova en trencar un eix de la transmissió, caient fins la 120ena posició i amb una demora superior a la hora permesa com a màxim pel reglament particular pel que técnicament els pilots suecs estaven exclosos. Tot i això l’equip Lancia va presentar alegacions, doncs un embús de cotxes va provocar que els seus pilots arribessin encara més tard del que ho haguessin fet, pel que la parella seguia competint.

La reclamació va ser posada sobre paper en la nit de descans entre la segona i tercera etapa en un manuscrit de no massa bona cal·ligrafia i en italià, pel que els comissaris en no poder entendre el que s’hi deia, no van poder evaluar-la a temps i els suecs podien sortir a competir també en la tercera etapa i última etapa. Els suecs van acumular fins a 44 escratxs al llarg de tot el ral·li i acabaren en setena posició final, si bé poc després van ser definitivament exclosos.

Pel davant el Ford Escort RS1800 del pilot finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li, comendaven la general provisional del ral·li seguits per Stig Blomqvist i Hans Sylvan a gairebé dos minuts i dels britànics també amb Ford Roger Clark i Tony Mason. Si bé dues punxades consecutives en el Escort RS1800 dels líders van permetre que Stig Blomqvist i Hans Sylvan escurcessin distàncies fins a gairebé 35 segons en la tercera i última etapa, tot i una revolcada del de Saab, quelcom que s’estava convertint en un fet habitual en les aparicions dels suecs a la prova britànica.

Malharaudament el duel va tocar fi quan el cigonyal del seu 96 V4 deia prou a falta de només 6 especials cronometrades i els pilots es veien obligats a seguir el camí de l’abandonament com molts dels altres pilots de renom ja ho havien fet, com és el cas dels tres Opel Kadett GT/E oficials, Walter Röhrl i Jochen Berger abandanoven per culpa de la transmissió, Rauno Aaltonen i Claes Billstam ho feien pel canvi i Anders Kullang i Claes-Goran Andersson quan un pisto perforava el bloc; o dels quatre Toyota Celica oficials, el seu cap de files i màxim responsable de l’equip Ove Andersson i Arne Hertz, Hannu Mikkola i Jean Todt, així com Jannie Kuun i Christo Kuun abandonaven el ral·li per problemes de motor, mentre que Chris Sclater i Martin Holmes patien una sortida de pista en la darrera nit del ral·li. Tot i així, la parella britànica va poder completar la prova gràcies a que es va incrementar el màxim permès de demora a causa de les grans retencions que es registraven.

Amb Stig Blomqvist i Hans Sylvan fora de la prova, Timo Mäkinen i Henry Liddon van poder aixecar una mica més el peu de l’accelerador, permetent d’una banda cuidar la seva mecànica que per llavors ja es ressentia de problemes al càrter que obligava al copilot britànic portar als seus peus una bona pila de llaunes d’oli i per una altra que Roger Clark i Tony Mason, que arrossegaven problemes de canvi i suspensions, retallessin distàncies però sense majors conseqüències.

Sense més lloc als canvis i les sorpreses, Timo Mäkinen i Henry Liddon guanyaven per tercera vegada consecutiva el RAC Rally, el que suposava la quarta victòria en el mundial per al ja veterà pilot de ral·lis finlandès, aturant el crono al final de tot el recorregut en 6 hores i 44 segons, 1 minut i 13 segons per davant de Roger Clark i Tony Mason i 5 minuts i 27 segons per davant dels britànics desconeguts Anthony Fowkes i Bryan Harris els quals aconseguirien el seu primer i únic podi al mundial de ral·lis.

Amb e l campionat de constructors decidit en favor de Lancia des del passat Tour de Corse, pràcticament l’únic que hi havia en joc a la cita britànica era el prestigi de la marca, que Ford gràcies a situar tres dels seus cotxes en el podi s’enduia tots els honors, tot i això els de l’oval tancaven la temporada en sisena posició. Opel per la seva banda es quedava a dos punts d’entrar al podi de final de temporada ja que només podia sumar 10 punts amb el quart lloc de Tony Pond i David Richards.