Ral·li Austràlia 2001

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir la tretzena, i un cop s’havien disputat les 21 proves especials cronometrades que composaven el seu recorregut, el diumenge 4 de novembre de 2001 es donava per finalitzat a Perth el 14è Ral·li d’Austràlia. La cita oceànica, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 75 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 73 iniciaven el dijous 1 de novembre a disputar els primers quilòmetres dels 396,77 que s’hi programaven. Una distància que era superada per 51 equips.

Com era habitual en les darreres edicions de la cita australiana, l’especial espectacle de Langley Park servia per donar el tret de sortida al ral·li, en la que els espanyols de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, i els francesos de Peugeot, Didier Auriol i Denis Giraudet, hi esdevenien els primers co-líders de la general en aturar el cronòmetre amb el mateix temps i 6 dècimes de segon per davant d’una altra parella francesa o bé d’una altra parella de Ford, la formada per François Delecour i Daniel Grataloup.

En aquesta edició, els organitzadors recuperaven el sistema d’escollir la posició de sortida en funció de la classificació a la provisional, amb el que els pilots no es reservaven res per tal de no sortir a netejar pista l’endemà, donada aquesta circumstància ja des dels primers metres dels 147,76 km que completaven la primera etapa, es va veure una entrega a fons per part dels participants.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven consecutivament en els dos primers trams cronometrats de la jornada, amb el que els finlandesos es feien amb el liderat en el primer d’ells i amb el segon obrien un tímid forat vers els seus perseguidors, doncs en el segon tram forestal del recorregut, els seus companys d’equip i segons classificats, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, aturaven el crono en la mateixa dècima de segon.

Després d’una breu aturada per a les assistències, la classificació veuria un gir a favor de les parelles britàniques de Ford i Subaru presents a la cita formades per Colin McRae i Nicky Grist i Richard Burns i Robert Reid respectivament. Els primers s’anotaven un tercer millor temps i dos segons millors registres consecutius, amb els que els de l’oval arribaven al liderat provisional per davant dels segons, que en el seu compte particular hi acumulaven un segon millor temps, un escratx i un tercer millor temps per tal d’arribar fins la tercera posició a 1,6 segons dels seus compatriotes.

D’altra banda en aquest segon bucle del ral·li, aquest es cobrava la seva primera víctima, quan Carlos Sainz i Luis Moya, que s’havien imposat en la tercera prova especial de la jornada, en la cinquena se sortien lleugerament de la traçada i en colpejar contra un arbre, trencaven un braç de suspensió. Poc després la roda es perdia i al Focus WRC s’hi declarava un conat d’incendi, fent perdre de l’ordre de minut i mig a la parella de Ford, que a continuació penalitzaria un altre tant en les assistències següents, el que suposava cedir 12 posicions en la taula als espanyols i allunyar-los de qualsevol esperança de lluitar pel liderat.

Carlos Sainz i Luis Moya intentaven per tots els mitjans arribar a la zona de punts, i per això els de Ford assumien forces riscs per tal d’anotar-se dos segons millors registres i dos escratxs en les quatre cronometrades que restaven per celebrar-se, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet, amb un rendiment pràcticament igual al dels espanyols, aconseguien desplaçar fora de les posicions de podi a Colin McRae i Nicky Grist, qui el liderat els resultava molt efímer retornant-lo de nou a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Després de tota aquesta activitat a les especials d’Austràlia occidental, els campions mundials en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, feien entrada al parc tancat de Perth en la primera posició provisional per només 3,6 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que els seus companys d’equip francesos, Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven les places de podi a 2 dècimes de segon dels britànics. Colin McRae i Nicky Grist, a 5,3 segons del liderat, mantenien viu el seu pols per la victòria, així com Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, classificats a 15,9 segons dels seus companys i compatriotes. La classificació es trencava en la sisena posició, doncs Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, copilot que entrava en l’equip en susbstitució del lesionat a Còrsega Risto Mannisenmäki, no acabaven de trobar el punt al seu Mitsubishi Lancer WRC i fitxaven a 1 minut i 18 segons del liderat.

La segona jornada del ral·li veia disminuïda la seva distància cronometrada vers l’anterior, en total es programaven 141,12 km competitius al llarg de 7 proves especials, l’última de les quals es corresponia a l’especial espectacle de Lagnley Park i les altres 6 trams forestals que no s’havien disputat abans i pels que no s’hi passava més que una vegada. Per tant amb aquest programa, escollir una bona posició de sortida era clau per a un bon rendiment al ral·li; Colin McRae i Nicky Grist s’adormien i no arribaven a temps a la cerimònia d’elecció de posició de sortida, amb el que els britànics els hi tocava la pitjor posició possible, la d’obrir pista, motiu pel qual a Ford decidien fer penalitzar per avançament a la tercera parella de la formació, els francesos François Delecour i Daniel Grataloup. L’invent però s’esgarrava en la tercera especial sabatina, quan aquests patien un accident i en haver d’evacuar al copilot francès, l’especial era cancel·lada per a tota la resta de participants.

L’altra cara de la moneda eren Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos s’imposaven en totes les especials forestals que es celebraven al llarg de la jornada, deixant els honors a l’especial de Langley Park als seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet per tan sols 3 dècimes de segon. Amb aquest fantàstic rendiment per part dels líders, aquests completaven la segona jornada amb 34,3 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet veien acomodada la seva tercera posició a 54,2 segons dels seus companys d’equip.

D’altra banda l’errada fora de trams de Colin McRae i Nicky Grist no només permetia donar un globus d’aire a la parella francesa de Peugeot, sinó que a més a més els de Ford eren superats per la tercera parella dels homes del lleó, els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que completaven l’etapa a 22 segons dels seus companys predecessors i amb 28,8 segons de coixí vers els britànics.

Les posicions doncs de cara a la tercera i última etapa quedaven bastant ben establertes després de la segona jornada, quedant com a únic punt calent la lluita per la sisena posició, i per tant per sumar 1 punt en el campionat, entre Petter Solberg i Phil Mills i Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, els quals es trobaven separats per tan sols 4 dècimes de segon favorables als de Mitsubishi.

Diumenge es programaven només 4 proves especials, 3 de les quals es corresponien al bucle de Bannister, llurs distàncies programades rondaven els 30 km, més una breu especial televisada i sota el patrocini de Michelin per tal de tancar l’edició. Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la primera d’elles, mentre que els seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist feien el mateix en les tres especials restants, si bé pels homes de Ford, aquesta demostració de velocitat no tenia la recompensa de guanyar plaça a la general.

Sense moviments en les posicions capdavanteres del ral·li al llarg dels 105,69 km cronometrats dominicals, es tancava el 14è Ral·li d’Austràlia amb la contundent victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos cobrien els 351,35 km cronometrats que s’acabaven disputant en un temps total de 3 hores 17 minuts i 1,3 segons, 40,4 segons menys que els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi australià a 1 minut i 20,1 segons dels seus companys d’equip.

En la classificació reservada als vehicles de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller n’esdevenien els primers líders en quan aquests s’imposaven consecutivament en les dues primeres cronometrades del recorregut, una posició que els centre-europeus van mantenir fins la sisena prova especial, tot i la pressió dels locals Ed Ordynski i Iain Stewart, quan una averia mecànica en la setena prova especial arruïnava el seu concurs a la prova.

Resolt el duel particular entre Manfred Stohl i Peter Müller amb Ed Ordynski i Iain Stewart, el camí dels australians cap a la seva enèsima victòria a la ronda oceànica s’aplanava molt, doncs aquests gaudien d’un marge proper al minut vers els altres participants al terme de la primera etapa, el que lògicament els permetia afrontar el que restava de prova amb serenor, mentre els altres participants anaven cometent errades en no conèixer tan bé el terreny com ells.

Finalment la victòria recalava en mans dels locals, però aquests en no ser habituals del certamen, els seus punts no deixaven de ser anecdòtics en la taula provisional del campionat, doncs aquest ja havia estat conquerit amb anterioritat per l’argentí Gabriel Pozzo, segon al ral·li.

Els resultats de la ronda australiana deixaven a tres pilots classificats en un puny en la part alta de la taula provisional del campionat reservat a pilots, mentre que alhora el madrileny Carlos Sainz quedava pràcticament descartat en la cursa pel títol. A Richard Burns, els 6 punts que li brindaven la segona posició aconseguida, li permetien enganxar-se als fins llavors co-líders de la general, restant a 2 punts del seu compatriota Colin McRae i a 1 de Tommi Mäkinen, que a Austràlia trencava la seva ratxa de 4 zeros consecutius amb 1 punt.

En quan al campionat de constructors, Peugeot aconseguia situar per tercer ral·li consecutiu dos dels seus cotxes dalt del podi, si bé en aquesta ocasió, a diferència de les dues rondes anteriors, la puntuació no era la màxima possible, però de tota manera els del lleó aconseguien superar en la classificació a Ford i liderar la taula provisional amb 4 punts de marge a l’espera del RAC final. D’altra banda, Subaru estrenyia el cèrcol vers Mitsubishi per entrar al podi de constructors amb una diferència de 7 punts entre les dues marques nipones.