El dissabte 27 de juliol de 1991, es posava punt i final a Córdoba al 11è Ral·li d’Argentina, vuitena cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat i per tant primera de la segona meitat de la temporada. La prova americana, que entregava punts en els certàmens de pilots i marques, així com en el de vehicles de Grup N, aplegava fins a 87 equips en la seva llista d’inscrits, estant tots ells presents el dimarts 23 de juliol a la rampa de sortida situada a la capital nacional, Buenos Aires. D’aquesta xifra de formacions participants, només 34 aconseguirien completar el recorregut programat composat per 30 especials cronometrades de 594,20 km de distància.
A les 9 en punt del vespre es donava el tret de sortida a l’edició amb la disputa d’una especial espectacle de tan sols 2,96 km de corda a l’hipòdrom porteny. Després d’aquest protocolari pas per Buenos Aires, la resta de l’activitat cronometrada de l’escull es centrava a partir de l’endemà dimecres a la provincia de Córdoba, amb 5 proves especials cronometrades de 78,57 km, les quals es començarien a donar per concloses amb l’entrada al parc tancat de la ciutat que prestava el nom a la província i per a la primera parella participant, en passar 2 minuts de 3 quarts de 2 del migdia.
El ral·li arrancava amb mal peu, doncs l’especial espectacle que havia de celebrar-se a l’hipòdrom de Buenos Aires a darrera hora del vespre, era cancel·lada. Una contrarietat que havia suposat enviar als pilots a uns 730 km de l’epicentre del ral·li endebades i que tanmateix els obligava a fer un llarg, feixuc i nocturn tram d’enllaç fins a Córdoba sense haver suat el mono.
Dimecres al matí doncs, arrancava la competició pròpiament dita amb el bucle de 5 proves especials que discorrien cap al nord-oest de la província. En la primera d’elles, que s’iniciava a la propera Villa Carlos Paz, dos Lancia Delta Integrale 16V hi empataven al millor temps. Per una banda la unitat oficial dels guanyadors de fins a tres edicions de l’esdeveniment argentí, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, qui havien estat cridats a competir pràcticament a última hora, i d’una altra banda la unitat oficiosa del Jolly Club en mans dels francesos Didier Auriol i Bernard Occelli.
La igualada però es desfaria immediatament, doncs els italians erraven la seva monta de pneumàtics en la segona prova especial programada i Didier Auriol i Bernard Occelli, gràcies a una segona victòria de tram consecutiva, es feien amb el lideratge en solitari per un marge de 8 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.
Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a empatar a temps amb Miki Biasion i Tiziano Siviero després de la disputa de la tercera prova especial programada, però en aquesta ocasió el millor registre corresponia als seus companys d’equip finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen, un cop que l’occità i el provençal s’haguessin envirollat en un gir molt tancat que afrontaven a massa velocitat. Paral·lelament, els homes que tant anhelaven batre en el si de l’equip Lancia i que havien empès a moure fins a 4 Delta Integrale 16V des de Torí, els campions del món Carlos Sainz i Luis Moya, patien una punxada sobre l’equador de l’especial. Els de Toyota decidien no aturar-se a canviar la goma, tot confiant que aquesta aguantaria sobre la llanda una mica més del que realment va acabar fent, amb el que els espanyols completaven l’especial amb la peça de magnesi molt malmesa, la qual afortunadament es trencava en creuar la línia de meta, concedint-hi 1 minut i mig en relació als homes més ràpids, un cost agreujat per una avaria en el seu turbo a manca de 2 quilòmetres per a completar l’especial.
La quarta prova especial de la jornada era la més longeva de quantes es programaven al llarg de la primera etapa, i en ella els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli hi tornaven a inscriure els seus noms com els vencedors de la mateixa.
Carlos Sainz i Luis Moya tancaven la primera etapa amb la seva primera victòria de tram a la tradicional especial del Camping San Martín, un resultat de poca rellevància donada la poca corda cronometrada de la mateixa, però que si més no situava als espanyols en cinquena posició, 1 segon per davant dels locals Jorge Recalde i Martin Christie, qui a la seva vegada havien de lidiar amb un sistema electrònic de repartiment de potència, molt desenvolupat en el coupé japonès, però encara experimental en el Delta Integrale 16V, així com la manca de les darreres 700 rpm del seu motor.
Completat el programa per a la primera etapa doncs, els 68 equips que aconseguien superar l’escull, començaven a immiscir-se al parc tancat de Córdoba a quarts de 2 de la tarda amb Didier Auriol i Bernard Occelli ocupant la primera posició per 14 segons de marge vers Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació a Juha Kankkunen i Juha Piironen, les distàncies es duplicaven fins als 28 segons. Mikael Ericsson i Claes Billstam, vencedors del ral·li l’any 1989 a bord d’un Lancia, restaven a les portes del podi a 55 segons dels líders, tot lamentant-se d’una mala elecció d’amortidors que els hi complicava el pilotatge del seu Toyota Celica GT-4. Tancant la pinça dels 5 primers classificats, s’hi trobaven Carlos Sainz i Luis Moya a 1 minut i 53 segons dels francesos.
A les 7 en punt del dijous 24 de juliol arrancava la segona etapa del ral·li, un escull que es desenvolupava cap al sud-oest de la província i que es caracteritzava per tenir en el seu itinerari trams relativament llargs, doncs les 8 proves especials cronometrades que s’hi programaven, totalitzaven 176,45 km competitius amb una baixa dispersió vers la mitjana. Una etapa que es donaria per conclosa en el mateix punt de sortida i a partir de quan manquessin 4 minuts per a les 6 de la tarda.
Havent entregat un bon feix de segons en el transcurs de l’etapa inaugural, a Carlos Sainz i Luis Moya no els hi quedava cap altre remei que sortir a atacar cada revolt de la segona jornada competitiva, per tal d’avaluar fins on podrien arribar. Els espanyols s’imposaven en les 2 primeres proves especials del dia, retallant un total de 21 segons als líders, 15 segons en la cronometrada inaugural i 6 segons en la següent, i els campions mundials en vigència veien al seu abast tant el cotxe dels seus companys d’equip, Mikael Ericsson i Claes Billstam, així com el Lancia Delta Integrale 16V de Juha Kankkunen i Juha Piironen.
Didier Auriol i Bernard Occelli reaccionaven i trencaven la ratxa de 3 victòries parcials consecutives dels pilots de Toyota en marcar el millor registre en la tercera prova especial, tot reduint en 3 segons el temps de Carlos Sainz i Luis Moya. Els espanyols no es rendien i en tornar-se a imposar en la quarta prova especial, els homes de Toyota es feien amb un lloc en les posicions de podi, tot coincidint amb una avaria en la direcció en el Lancia de Juha Kankkunen i Juha Piironen, que enviava als nòrdics per darrere dels dos Celica GT-4 oficials.
Els de Toyota seguien progressant en línia ascendent, imposant-se en la cinquena i sisena prova especial programada, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli neutralitzaven l’escapçada de segons fent el mateix en les mítiques cronometrades de Mina Clavero i El Condor, amb les que els organitzadors tancaven l’etapa. Sense deixar la baixada a El Condor Carlos Sainz i Luis Moya coneixien moments de tensió, quan el seu cotxe es quedava sense pràcticament oli arran d’una avaria en el seu turbo, una contrarietat que obligava a intervenir el cotxe homòleg de Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan per tal de fer una reparació d’emergència, així com pilotar gas a fons fins a Córdoba per tal d’evitar les penalitzacions per retard.
Arribats a la capital de província cap als volts de les 6 de la tarda, Didier Auriol i Bernard Occelli lideraven per 49 segons de marge vers Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació a Carlos Sainz i Luis Moya la distància s’eixamplava fins a 1 minut i 17 segons, és a dir, que els campions del món tenien a 28 segons el cotxe dels darrers guanyadors de la ronda argentina. A les portes de les posicions de podi hi restaven Mikael Ericsson i Claes Billstam a 2 minuts i 4 segons de la parella francesa, mentre que Juha Kankkunen i Juha Piironen queien fins la cinquena posició a 3 minuts i 1 segon dels líders, després d’haver hagut d’acumular sancions per retard arran de les reparacions dutes a terme en el seu cotxe.
Com l’anterior, la tercera etapa arrancava motors a les 7 en punt del matí, hora de sortida de la primera parella participant del parc tancat, mentre que el seu punt final s’aniria a trobar a 3 quarts i mig de 5 de la tarda. L’etapa constava de 9 proves especials que discorrien cap al nord de la província i era la més llarga de quantes es programaven amb 206,41 km competitius, una autèntica prova de foc per a les mecàniques de les 51 parelles participants que restaven en actiu.
La primera prova especial cronometrada del dia, lenta i revirada, s’adequava molt més a les característiques del Lancia Delta Integrale 16V que no pas a les de Toyota Celica GT-4, a més a més, Carlos Sainz i Luis Moya erraven la monta de pneumàtics, massa tous, dos factors que permetien als líders eixamplar en una desena de segons les distàncies amb la parella espanyola i en 12 segons en el cas dels seus més immediats perseguidors italians.
Els guanys dels uns i la monta equivocada de compostos per part dels altres, ara massa durs, trobaven continuïtat en la següent prova especial de la jornada, on Didier Auriol i Bernard Occelli tornaven a marcar el registre de referència per a la resta de participants del parc tancat , i els francesos eixamplaven així fins a un total de 18 segons les distàncies en relació als espanyols de Toyota i en 17 segons vers Miki Biasion i Tiziano Siviero.
Emperò tot el bon avenir dels francesos del Jolly Club, trobava el seu punt final en la tercera prova cronometrada del dia, dissetena en el còmput global de l’esdeveniment, la pujada des d’Ascochinga vers l’Alamo, quan un tub del turbo es desconnectava i els líders s’hi deixaven de l’ordre de 2 minuts arran d’una caiguda del 40% de la potència del seu cotxe. Miki Biasion i Tiziano Siviero heretaven així el lideratge de la classificació provisional, si bé els italians havien de pilotar enmig de l’estela de pols que anaven aixecant els enlentits pilots francesos, facilitant que amb la victòria de tram que hi aconseguien Carlos Sainz i Luis Moya, les distàncies entre els dos contendents es reduís fins a només 11 segons favorables als transalpins.
Gràcies a tornar a marcar el registre més baix en la quarta prova especial cronometrada del dia, els de Toyota deixaven les distàncies vers els italians líders en només 3 segons, una distància que quedaria congelada en quan ambdues parelles empataven a temps en la cinquena prova especial, a 8 segons del millor temps de Didier Auriol i Bernard Occelli, on tanmateix Mikael Ericsson i Claes Billstam patien amb la transmissió del seu Toyota i eren superats per Juha Kankkunen i Juha Piironen en la taula provisional.
Carlos Sainz i Luis Moya es tornaven a imposar en la sisena prova especial, vintena en el programa de ral·li, per 4 segons de marge amb Didier Auriol i Bernard Occelli i 11 segons en relació a Miki Biasion i Tiziano Siviero, un resultat individual que donava el lideratge als homes de Toyota per 8 segons de distància. Emperò, tan d’hora aconseguien l’anhelada primera posició, com la perdien, quan en l’avantpenúltima prova especial cronometrada del dia, els campions del món no trobaven el compost adequat de les seves Pirelli i aquests s’hi deixaven 19 i 12 segons vers els Lancia de Didier Auriol i Bernard Occelli i de Miki Biasion i Tiziano Siviero respectivament, el que significava perdre la plaça per 4 segons de marge.
Els francesos del Jolly Club i els espanyols de Toyota aturaven el cronòmetre en el mateix segon al terme de la penúltima prova especial, un empat que suposava que ambdues parelles compartissin així la victòria de tram. 5 segons per darrera del seu temps s’hi trobava el Lancia oficial de Miki Biasion i Tiziano Siviero, un registre que els hi suposava tornar a perdre el lideratge per la mínima distància mesurable, és a dir, 1 segon.
Tal i com ja havia passat el dimecres, l’especial del Camping General San Martin tornava a tancar les hostilitats vers el cronòmetre. En ella Didier Auriol i Bernard Occelli seguien progressant en la seva remuntada amb una nova victòria parcial de tram, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya empataven en el segon temps amb Miki Biaison i Tiziano Siviero a 1 segon del registre de la parella del Jolly Club.
Completada doncs l’etapa més longeva del programa cap als volts de les 5 de la tarda del divendres 26 de juliol, 36 parelles participants retornaven al punt d’eixida amb Carlos Sainz i Luis Moya liderant per 1 segon de marge amb Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que en relació amb Didier Auriol i Bernard Occelli, el marge s’eixamplava fins a uns insignificants 10 segons. Tot doncs estava encara per decidir de cara a la quarta i última etapa. Juha Kankkunen i Juha Piironen entraven en el parc tancat de Córdoba en quarta posició a 3 minuts i 12 segons del temps dels líders, mentre que els companys d’aquests a Toyota, Mikael Ericsson i Claes Billstam, eren cinquens a 7 minuts i 17 segons.
L’onzena edició del ral·li es tancava a la Vall de Calamuchita, al sud de la província, amb la presència de 7 proves especials en el programa, que suposaven els darrers 129,99 km cronometrats del ral·li. Una competició que s’iniciava el dissabte a les 7 en punt del matí i que finalitzaria el mateix dia a manca de 5 minuts per a 2 quarts de 4 de la tarda.
Miki Biasion i Tiziano Siviero marcaven la seva segona victòria de tram de l’esdeveniment en la primera especial sabatina, i els italians en llevar 1 segon a Carlos Sainz i Luis Moya, passaven a compartir el lideratge amb els de Toyota.
Didier Auriol i Bernard Occelli es reivindicaven imposant-se en la següent prova especial per davant dels fins llavors dos líders de la provisional, amb el què els francesos retallaven fins pràcticament a la meitat les distàncies que els separaven de Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que els campions mundials tornaven a liderar en solitari per 2 segons de marge amb els transalpins de Lancia.
Precisament els tercers dels tenors del ral·li, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya, feien el que prèviament havien fet el seus rivals de Lancia, és a dir guanyar una prova especial del dia, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, en ser els segons més ràpids a final de tram, deixaven les distàncies amb Miki Biasion i Tiziano Siviero en només 4 segons.
Aquells qui sobre les pistes argentines havien aconseguit la seva primera victòria mundial, així com la seva última ara tot just feia una temporada, Miki Biasion i Tiziano Siviero, es tornaven a imposar en la cronometrada equatorial de l’etapa per 1 segon de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que malgrat atacar a fons, Didier Auriol i Bernard Occelli s’hi deixaven una desena de segons en relació al registre dels italians, punt en el que l’occità va decidir tirar la tovallola en trobar-se esgotat psicològicament d’haver estat corrent tant a l’esprint i durant tanta estona. Un elevadissím ritme que estava suposant una rebaixa d’1 minut en diversos dels registres individuals, si es comparaven amb els de l’any anterior.
Els líders responien a la pressió de Miki Biasion i Tiziano Siviero amb una nova victòria de tram per tal de deixar les distàncies entre les dues formacions en només 9 segons i a les portes de la cronometrada més llarga de tota la jornada, Portero de Garay, de 28,03 km. Una especial ràpida que s’adequava millor a les característiques del Toyota Celica GT-4 que pilotaven els campions del món, qui en establir-hi el millor temps, per 3 segons de marge vers els seus rivals italians, deixaven el coixí de segons entre els dos contendents en 12 segons. En aquesta mateixa prova especial reina sabatina, la baixada de braços de Didier Auriol i Bernard Occelli es feia més evident que en cap altre moment, doncs els francesos del Jolly Club hi entregaven 26 segons als pilots de Toyota.
Ans el contrari que els pilots semi-oficials, Miki Biasion i Tiziano Siviero seguien mostrant-se batallosos i intentaven l’impossible, treure de l’ordre d’1 segon per quilòmetre en la darrera prova especial de l’itinerari. Els italians hi aconseguien el registre de referència, quarta victòria de tram per a la parella al llarg de tota l’edició, però els relativament escassos 13,75 km cronometrats del tram, només els hi permetien retallar 4 segons als líders.
A manca de 5 minuts per a 2 quarts de 4 de la tarda, Carlos Sainz i Luis Moya entraven exultants a l’estadi Chateu Carreras de Córdoba com a vencedors de l’11è Ral·li d’Argentina, una victòria molt treballada i suada, que els espanyols celebraven fent un donut sobre la pista d’atletisme, quelcom que els hi costava una trencadissa en la seva caixa de canvis i haver de pujar al podi argentí fent marxa enrere, entre uns desinhibits atacs de riure. Els de Toyota completaven els 591,24 km cronometrats disputats del ral·li en un temps de 6 hores 37 minuts i 31 segons, un registre que reduïa en només 8 segons l’aconseguit per Miki Biasion i Tiziano Siviero. Didier Auriol i Bernard Occelli tancaven el podi argentí a 1 minut i 5 segons del crono dels vencedors.
En l’apartat dels cotxes de producció, els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez es van mostrar molt competitius en els compassos inicials de l’itinerari i pràcticament els únics en seguir l’elevat ritme que estaven mantenint el belga Gregoire de Mevius i el francès Hervé Sauvage, per llavors els líders de la provisional del certamen. Emperò la pressió que el canari i el madrileny exerciren sobre els francòfons no va durar massa, doncs una avaria en la seva centraleta electrònica, segons el criteri del preparador del seu cotxe per haver viatjat en la bodega de l’avió des d’Espanya sense pressuritzar, emmudia el motor del seu Ford Sierra RS Cosworth 4×4 en el transcurs de la cinquena prova especial de l’itinerari, quarta de facto.
Per llavors Alessandro Fassina i Max Chiapponi ja figuraven lleugerament endarrerits arran d’haver donat un cop al seu Toyota Celica GT-4, mentre que els locals Carlos Menem, fill del per llavors President de la República, i Victor Zucchini, tampoc podien rendir a ple nivell a causa de problemes de motor així com de caixa de canvis en el seu Sierra RS Cosworth 4×4 de Mike Little Preparations.
Tot i aquests handicaps, la parella argentina aconseguia alguna victòria de tram dins la categoria de Grup N, però aquesta es veia finalment obligada a abandonar en els compassos inicials de la segona etapa, durant la disputa de la segona prova especial del dia, quan la seva caixa de velocitats es trencava. Una sort que també corrien els italians Alessandro Fassina i Massimo Chiapponi, en calar-se foc en el seu Toyota Celica GT-4 durant la disputa de la primera prova especial del tercer dia, i els austríacs Kurt Göttlicher i Otto Zwanzigleitner en la cronometrada següent i per accident.
Amb aquestes baixes tan importants, Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage gaudien d’un enorme coixí de segons sobre “Tchine” i Charley Pasquier, pràcticament els únics supervivents de la classe, i sense massa esforç, finalment el belga i el francès acabaven aconseguint la victòria per 1 hora 22 minuts i 33 segons de marge sobre el monegasc i el francès.
Per a Grégoire de Mevius, la victòria que aconseguia a l’Argentina era la segona de la temporada, la qual en combinar-se amb el segon lloc de l’Acròpolis, permetia al belga assolir la xifra de 36 punts, és a dir, 23 punts per sobre de la resta de vencedors únics de la temporada.
Amb aquesta lluita incessant fins al darrer tram, Carlos Sainz aconseguia la seva cinquena victòria de la temporada, que combinat amb el segon lloc de l’Acropolis, permetia al pilot madrileny encapçalar la general provisional del certamen de pilots amb 32 punts de diferència vers Juha Kankkunen, el qual no va poder passar del 4t lloc a la ronda sudamericana. Per darrera d’ells, Didier Auriol veia com la falta d’una victòria començava a dinamitar les seves opcions de títol.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Carlos Sainz |
115 |
|
Juha Kankkunen |
83 |
|
Didier Auriol |
66 |
En el campionat de constructors Toyota prenia cert marge vers Lancia, si bé aquest només era de 6 punts, el que donava esperances als japonesos de convertir-se en el primer constructor nipó en aconseguir el títol mundial. Ford per la seva banda, absent a la prova argentina en vistes de millorar el seu eix anterior, seguia en tercera posició provisional gràcies als dos podis aconseguits sobre asfalt, és a dir Monte-Carlo i Còrsega.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Toyota |
114 |
|
Lancia |
108 |
|
Ford |
28 |