La ciutat britànica de York era l’escenari escollit en aquesta ocasió com l’escenari de la cerimònia de clausura del 31è RAC Rally, tretzena i última ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dijous 25 de novembre de 1982. La cita britànica, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots i constructors, aplegava fins a 161 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 146 emprenien el camí des de la rampa de sortida, ubicada també a York, vers un recorregut composat per 69 proves especials secretes de 711,73 km cronometrats a partir del diumenge 21 de novembre. De tots aquests participants, només 63 aconseguirien completar el recorregut.
La primera etapa arrancava el diumenge 21 de novembre a les 9 del matí, per dirigir-se a través d’unes finques privades, cap al sud, és a dir Gales on hi tenien programat un reagrupament i tornar enfilar un camí de retorn a York on hi tenien prevista la entrada el dilluns al vespre un cop superades 36 especials cronometrades de 301,12 km de distància.
La jornada arrancava amb el típic clima britànic plujós, pluges que en determinats moments eren d’una intensitat considerable, pel que les proves celebrades en finques privades, les conegudes popularment com «Mickey Mouse», van resultar ser molt lliscants, suposant sortides de pista de diversos participants que deixaven marques a les carrosseries de les seves màquines, alhora que la elevada intensitat de la pluja va provocar també diversos problemes elèctrics en diversos d’ells.
Hannu Mikkola i Arne Hertz treien rendiment a la tracció integral del seu Audi i s’imposaven en 4 de les 5 primeres cronometrades celebrades en les finques particulars, només se’ls hi escapava l’especial de Sutton Park que era pel Vauxhall Chevette 2300 HRS dels locals Terry Kaby i Mike Nicholson. Tot plegat permetia a la parella escandinava arribar al regarupament de Cheltenham amb un marge de 21 segons sobre el sorprenent Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos Pentti Airikkala i Juha Piironen, co-autors del primer escratx del ral·li a bord del seu Mitsubishi Lancer Turbo, tancaven el podi provisional a 1 minut i 32 segons dels líders.
En sortir de Cheltenham queia la nit i la organització tenia programat un conjunt de quatre proves especials cronometrades al bosc de Dean per enfilar camí cap a Gales, per on hi arribarien pel sud. Markku Alén i Ilkka Kivimäki sorprenien a tots quan amb el seu cotxe de propulsió guanyaven les tres primeres cronometrades de la represa, el que els permetia passar a liderar la prova en el segon dels seus escratxs. En el tercer dels escratxs de la parella finlandesa de Lancia, els seus compatriotes Pentti Airikkala i Juha Piironen patien una sortida de pista i arrancaven una roda del seu Mitsubishi Lancer Turbo, el que els obligava a abandonar la prova alhora que situava a Michèle Mouton i Fabrizia Pons en la darrera posició de podi.
Perdre el liderat va fer reaccionar als pilots de l’equip Audi, els quals marcaven quatre escratxs consecutius, un pel nord-americà John Buffum i el seu copilot britànic Neil Wilson, un altre per a Michèle Mouton i Fabrizia Pons i dos més per a Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb el que la parella escandinava recuperava el liderat.
Una punxada en la següent prova celebrada, la tretzena en el comput de la jornada i del ral·li, tornava a deixar a Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la taula de temps, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg amb el Talbot oficial s’hiadjudicaven el seu primer i únic escratx al ral·li. La punxada va comportar més problemes a Hannu Mikkola i Arne Hertz, doncs a posteriori es va poder comprovar que les vibracions que patien en el seu Quattro es debien a que la distància entre eixos en un costat o altre del cotxe era diferent, permetent així prorrogar una mica més el liderat de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.
La parella d’Audi no era la única en acumular problemes, doncs els seus joves companys d’equip britànics Malcolm Wilson i Mike Greasley doblegaven la barra de direcció de la seva unitat Quattro en colpejar una soca d’arbre, mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher obrien la direcció del seu Ascona 400 després de patir una excursió per les cunetes galeses. Per sort de tots ells una especial més tard, guanyada per Ari Vatanen i Terry Harryman, hi havia programades unes assistències on podien resoldre els seus problemes mecànics.
Assistències on no hi arribaven en caure en una rasa molt profunda els alemanys Jochi Kleint i Günter Wagner, els quals havien estat cridats per Opel per tal de substituir als ja campions mundials Walter Röhrl i Christian Geistdörfer davant la negativa d’aquests a correr la cita britànica per no ser del seu gust les cites secretes i haver complert ja sobradament amb el contracte de 9 ral·lis.
Reparat el Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz a Resolven, la parella d’Audi va començar a encadenar de nou els millors registres i a la tercera prova cronometrada sortint del reagrupament galès, és a dir la dissetena prova especial cronometrada en el recorregut, l’equip tornava a liderar la cita en detriment de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui si més no havien deixat patent que el seu Lancia era un cotxe a tenir en compte i que els problemes de juventut de la màquina turinesa semblaven estar solucionats.
Amb 5 escratxs de 9 possibles en les següents cronometrades, Hannu Mikkola i Arne Hertz miraven d’assegurar no perdre altre vegada el liderat en el futur, obrint tanmateix una mica de forat al capdavant de la taula. Per darrera John Buffum i Neil Wilson patien problemes de sobreescalfament en el seu Audi a causa d’un tub que havia de ser reemplaçat.
En la recta final de la primera etapa uns altres pilots amb problemes van ser Markku Alén i Ilkka Kivimäki, a qui un problema d’encès els feia anar perdent els segons. Aquesta incidència mecànica va coincidir amb un moment de glòria per part dels pilots d’Opel, que es repartien els escratxs en quatre proves especials consecutives. Primer la parella de Lancia va ser superada per Ari Vatanen i Terry Harryman, els quals corrien amb un Opel Ascona 400 després de rebre el consentiment per part de Ford per a tal propòsit; més endavant pels companys d’equip d’aquests, Henri Toivonen i Fred Gallagher deixant al Lancia 037 fora de les places de podi.
Aquest ordre es va mantenir fins a l’entrada del bucle de Coclaenog, on pràcticament la primera jornada hi acabava. Allà els segons classificats, Ari Vatanen i Terry Harryman, patien una sortida de pista que generava un forat en el radiador del seu Opel Ascona 400, aquest en sobreescalfar-se el motor, acabava deformant la junta de culata i obligava a la parella a abandonar la prova.
En el bucle de Coclaenog així com a Oulton Park tornava el domini dels pilots d’Audi, especialment per part dels líders de la prova, Hannu Mikkola i Arne Hertz, que amb 4 millors temps de 6 possibles seguien obrint forat al capdavant de la general. La sorpresa la donaven el pilot alemany Harald Demuth i el seu copilot britànic John Daniels, quan aquests hi aconseguien sumar els seus dos primers escratxs, un d’ells ex-aequo amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, permetent a la parella germano-britànica empatar en la tercera posició amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Harald Demuth era un pilot habitual del campionat alemany, i per tant en certa manera habituat a les proves secretes que allà s’hi feien, un copilot britànic, el cansaci acumulat i un Audi Quattro van fer la resta.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven la 36ena i última especial de la primera etapa, desfent així la igualada en la darrera plaça del podi i que tanmateix els permetia entrar de nou a York al capvespre del dilluns, és a dir, gairebé 34 hores després d’haver-hi sortit. A la neutralització de la primera etapa doncs hi arribaven com a líders Hannu Mikkola i Arne Hertz amb un temps de 3 hores 32 minuts i 18 segons, o el que és el mateix, amb 3 minuts i 51 segons de marge vers Henri Toivonen i Fred Gallagher. Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 4 minuts i 25 segons de la parella d’Audi, mentre que l’Audi de Harald Demuth i John Daniels estava a només 5 segons del seu Lancia.
La segona etapa del ral·li feia el seu viatge cap Escòcia amb 22 proves especials cronometrades de 284,28 km de distància en el seu programa. La sortida als 99 equips participants que restaven al ral·li es donava el dimarts a les 9 del matí i altre cop des de York. El clima tornava a ser el purament britànic, és a dir plujós, pel que la primera prova especial programada, Croft, era especialment lliscant, tot i així en aquesta especial es va produir un tiple empat al millor temps entre els Audi de Harald Demuth i John Daniels, Michèle Mouton i Fabrizia Pons i el Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.
Hamsterley, segona prova especial programada de la segona jornada de 29,93 km cronometrats, obria les hostilitats quan a escratx de Hannu Mikkola i Arne Hertz, Harald Demuth i John Daniels assolien la segona posició provisional superant d’una tacada l’Opel Ascona 400 de Henri Toivonen i Fred Gallagher així com el Lancia 037 de Markku Alén i Ilkka Kivimäki que seguia sense poder treballar al 100 % del rendiment del seu motor.
L’ordre entre Harald Demuth i John Daniels vers Henri Toivonen i Fred Gallagher es va invertir en arribar a les portes dels boscos de Kielder, bosc en el qual Michèle Mouton i Fabrizia Pons, que presentaven una millora substancial dels seus temps en quan se’ls hi havia canviat el turbo del seu Quattro, superaven a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, en la lluita per la quarta plaça. De fet les pilots d’Audi van ser les estrelles de la nit escocesa i el seu progrès positiu les va permetre guanyar-se la darrera plaça de podi que per llavors ocupaven Harald Demuth i John Daniels un cop completada la vuitena prova especial de la segona etapa.
A les acaballes d’aquesta etapa, una sortida de pista de Harald Demuth i John Daniels, enviava a la parella de l’importador germànic d’Audi fins la sisena plaça, just per darrera del Vauxhall Chevette 2300 HRS de Russell Brookes i Mike Broad, que per llavors eren els millors britànics tot i els problemes recurrents amb la caixa de velocitats. Mentrestant, Michèle Mouton i Fabrizia Pons seguien estrenyent el cèrcol sobre Henri Toivonen i Fred Gallagher i arribaven a York el dimecres al migdia, moment en que es neutralitzava la segona etapa, a només 36 segons de la parella d’Opel. Per davant, Hannu Mikkola i Arne Hertz gaudien ja de 5 minuts i 38 segons de marge en el seu liderat.
La mitjanit del dijous arrancava la tercera i última etapa, que considerant tot el que els 70 equips supervivents portaven a les seves esquenes es podia considerar pràcticament com un tràmit, doncs l’etapa estava composada per 11 proves especials de 126,33 km cronometrats. Unes proves al voltant de York que en anteriors edicions havien format part de la primera o segona etapa, i que en aquesta ocasió s’agrupaven per formar una etapa per si soles. Aquestes proves cronometrades tenien un caràcter eminentment muntanyòs, és a dir molt revirades i amb un terreny molt lliscant, unes condicions que Michèle Mouton i Fabrizia Pons van saber aprofitar per tal de guanyar consecutivament les 4 primeres.
Henri Toivonen i Fred Gallagher es defensaven com podien i reaccionaven guanyant la cinquena prova cronometrada, un tram molt més ràpid que els quatre anteriors i on la tracció integral no era tan determinant. Les pilots d’Audi seguien pressionant a la parella d’Opel i tornaven a adjudicar-se el millor temps en el sisè tram de la jornada, mentre que Henri Toivonen i Fred Gallagher tornaven la jugada imposant-se en la setena especial.
Dalby, vuitena prova cronometrada de la tercera etapa i seixanta-sisena en el comput global del ral·li, era l’especial reina del ral·li amb els seus 39,43 km de distància. Va ser aquí on Michèle Mouton i Fabrizia Pons sumaven el seu catrozè temps escratx que les hi permetia guanyar finalment la segona plaça en la general del ral·li en detriment de Henri Toivonen i Fred Gallagher.
En la següent cronometrada, Langdale, es va viure un moment tens i que hagués pogut acabar sent tràgic. Un cop creuada la línia de final de secció cronometrada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons patien una sortida de pista i aquestes aconseguien retornar al camí just en el moment que feia acte de presència Henri Toivonen i Fred Gallagher, els quals feien la mateixa excursió pel voral de la via. Per darrera hi arribaven Björn Waldegård i Ragnar Spjuth amb el seu Toyota Celica, que en sortir-se també de la pista colpejaven la part posterior de l’Ascona 400 trencant-li tots els llums d’aquesta part alhora que arrencaven diversos cables de comunicació dels organitzadors. Aquest fet va obligar a neutralitzar el tram i donar a tots els participants el mateix crono, 6 minuts i 20 segons.
Michèle Mouton i Fabrizia Pons sumaven el seu quinzè i últim escratx al ral·li en la penúltima cronometrada, refermant així la seva posició de podi, mentre que en la última i ja amb la llum del dia, el millor temps era per a Harald Demuth i John Daniels.
Amb els 63 equips participants que aconseguien arribar a York per última vegada el dijous 25 de novembre al matí, es donava per finalitzat el 31è RAC Rally, el qual era guanyat pels pilots d’Audi Hannu Mikkola i Arne Hertz, que sumaven així la seva quarta victòria en terres britàniques, invertint un temps total de 8 hores 1 minut i 46 segons per recòrrer els 691,77 km cronometrats que s’acabaven disputant. A 4 minuts i 17 segons del seu crono guanyador s’hi trobaven classificades les seves companyes d’equip Michèle Mouton i Fabrizia Pons que a la seva vegada superaven en només 9 segons a Henri Toivonen i Fred Gallagher que tancaven així el podi britànic.
Walter Röhrl ja havia aconseguit el seu títol al Costa d’Ivori, pel que el pilot germànic es va poder permetre el luxe de no participar en una prova que no era gens del seu gust donat el caràcter secret dels trams. L’absència de Walter Röhrl i la segona posició que hi sumava Michèle Mouton a la prova britànica, permetia a la pilot francesa escurçar distàncies vers el campió mundial fins a deixar-les en els 12 punts de final de temporada. Hannu Mikkola per la seva banda, gràcies als 20 punts de la victòria aconseguia superar a Stig Blomqvist en la cursa per ocupar una plaça de podi, en una temporada plena de zeros per al pilot finlandès i en el que només hi podia sumar dues victòries i dos segons llocs.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Walter Röhrl |
109 |
|
Michèle Mouton
|
97 |
|
Hannu Mikkola |
70 |
En el campionat de constructors Opel necessitava imperiosament la victòria britànica així com un mal resultat d’Audi per fer-se amb la corona mundial, i malgrat desplaçar-hi fins a 3 cotxes oficials confiats en les mans de l’ex-campió mundial Ari Vatanen, així com del campió europeu de l’any 1979 Jochi Kleint i l’habitual de la marca i guanyador de la prova l’any 1980 Henri Toivonen, el resultat va ser totalment oposat al buscat i Audi aconseguia un doblet i Opel es classificava just per darrera dels bavaresos. Així doncs Audi aconseguia el seu primer títol com a constructor per 12 punts de marge vers els seus veïns de Hessen. Nissan veia com els seus dos equips abandonaven la prova per respectives averies mecàniques, però l’absència d’equips Ford punters, impedia que els de l’oval sumessin algun punt al RAC i per tant superessin als japonesos en la última plaça del podi.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Audi |
116 |
|
Opel |
104 |
|
Nissan |
57 |