| Especificacions tècniques | |
| Motor |
6 cilindres en V de 2418 centímetres cúbics (93,00 mm de diàmetre – 60,00 mm de carrera). |
| Potència |
240 CV a 7800 rpm |
| Canvi |
Manual de 5 velocitats |
| Transmissió |
Propulsió a les rodes posteriors |
| Longitud |
3710 mm |
| Amplada | 1760 mm |
| Alçada |
1110 mm |
| Distància entre eixos | 2180 mm |
| Pes mínim | 880 kg |
| Títols | |
| Constructors | 1974, 1975 i 1976 |
Amb el potent motor d’un Ferrari Dino sota el capó i l’atrevit, per ho futurista, disseny de Bertone, el dimecres 2 d’octubre de 1974 debutava amb motiu del 16è Ral·li Sanremo, i per tant davant del seu públic, el Lancia Stratos HF. El cotxe ja estava més que rodat en proves d’altres campionats celebrats en carretera, pel que l’estrena en el mundial de ral·lis era més que esperençadora. Per a l’ocasió Lancia posava a disposició dels italians Sandro Munari i Mario Manucci i d’Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga dues unitats oficials del nou cotxe, i si bé els segons patien un fort accident en la quarta especial cronometrada que els obligava a abandonar la ronda domèstica, els primers completaven el recorregut en primera posició.
La victòria va animar als responsables de la marca transalpina a fer el viatge al continent americà, on s’hi recolliria una segona victòria en la ronda següent, el Rideau Lakes canadenc, i un abandonament al Press on Regardless nord-americà. Un podi al RAC Rally i una tercera victòria al 18è Tour de Corse que tancava la temporada i el primer títol dels homes de Lancia era un fet, un títol al que hi arribarien dos més consecutius en les dues temporades següents.
Com a cotxe oficial de marca el Lancia Stratos HF va estar present al llarg de 20 esdeveniments del calendari, en les que els seus homes hi aconseguiren acumular un total de 10 podis dels que 7 es corresponien a victòries, pel que la seva relació de victòries per participacions arribava fins al 35,0 %. Malgrat l’interés de FIAT per a retirar-lo de la competició en favor del 131 Abarth, el Lancia Stratos HF va seguir competint en mans privades, elevant el número de victòries fins a 13 i els podis a 19 en un total de 42 sortides.
Sandro Munari:
Sanremo 1974, Rideau Lakes 1974, Monte-Carlo 1975, Monte-Carlo 1976, Portugal 1976, Tour de Corse 1976, Monte-Carlo 1977
Jean-Claude Andruet:
Tour de Corse 1974
Björn Waldegård:
Suècia 1975, Sanremo 1975 i Sanremo 1976
Bernard Darniche:
Tour de Corse 1975, Monte-Carlo 1979, Tour de Corse 1979 i Tour de Corse 1981.
Markku Alén:
Sanremo 1978
Antonio Fassina:
Sanremo 1979