RAC Rally 1973

Amb la ciutat de York com escenari, el dimecres 21 de novembre de 1973 finalitzava el 29è RAC Rally, dotzena ronda del campionat del mòn de ral·lis. Tot i estar el títol mundial decidit en favor d’Alpine, la prova va atreure molts equips, especialment entre pilots britànics i escandinaus, els quals elevaven fins a 198 la llista d’inscrits, dels que 91 aconseguirien completar les 80 especials programades de 540,02 km de distància total.

La primera jornada es disputava majoritàriament al sud de York, regió coneguda com els Midlands, i Gales, on un bucle de dinou especials programades esperava a la caravana de pilots, però abans d’arribar a Gales els primers contra-temps i abandonaments es van produir, sobretot en l’especial coneguda com Sutton Park, on Markku Alén i Ilkka Kivimäki patien una lleugera sortida de pista amb el seu Ford Escort RS1600 o Hannu Mikkola i John Davenport havien d’abandonar la prova després que el pilot finlandès es trenqués un os de la seva mà, mentre que Russell Brookes i John Brown que també abandonaven la prova, ho feien per accident.

Arribats a Gales, un sistema de frens deficient en el tren posterior dels Datsun 240Z oficials dels britànics Tony Fall i Mike Wood i Chris Slater i Martin Holmes, obligava als pilots a clavar massa sovint les rodes del davant dels seus cotxes, el que en un sòl enfangat i molt lliscant no es podia traduir de cap altra manera que no fos una sortida de pista. D’altra banda, els pilots suecs de Saab Stig Blomqvist i Arne Hertz, doblegaven un trapeci del seu 96 V4 que lluia un nou color ataronjat en emportar-se per endavant un tronc. Si bé els pilots van emprar el seu gat per mirar d’enderaçar el cotxe i continuar en competició, en arribar a les assistències els seus mecànics van certificar que els danys que havia patit el seu cotxe eren massa importants i reparar-lo dins el temps establert per la organització, impossible.

Diumenge per la tarda els pilots retornaven des de Gales fins a York on tenien prevista la primera aturada de nit, per ja dilluns al matí dirigir-se cap a Manchester i el «Lake District» i posteriorment Escòcia on es desenvoluparia la segona etapa. Per llavors el pilot finlandès Timo Mäkinen i el seu copilot britànic Henry Liddon, lideraven amb un marge prou còmode la provisional com per no patir massa per la seva primera plaça amb el seu Ford Escort RS1600.

Però darrera seu s’estava lliurant una autèntica batalla per la segona posició entre diferents equips d’entre els que BMW 2002 dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius n’era el més ben situat i els britànics Roger Clark i Tony Mason, guanyadors de l’anterior edició de la prova, venien pressionant fortament, a costa fins i tot d’acumular alguns error en forçar massa el ritme. Simo Lampinen i Sölve Andearsson amb el segon dels Saab 96 V4 oficials, Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb l’Escort RS1600 i Per-Inge Walfridsson i John Jensen amb el seu Volvo 142 també figuraven en el grup que aspirava a posicions de podi.

En l’equador de la segona etapa, es produia un dels pocs abandonaments de renom, quan en l’enllaç per carretera cap a Escòcia, creuant la serralada dels Pennines, la junta de culata de l’Opel Ascona que pilotaven els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger deia prou i deixava als joves pilots fora de combat.

La tercera i última etapa, celebrada el dimecres pel matí en un bucle a Yorkshire, no s’esperava que dongués lloc a moviments importants en la taula general provisional, però novament les previsions en els esports de motor van fallar estrepitosament. En la penúltima cronometrada, anomenada Pickering, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, pressionats per Roger Clark i Tony Mason patien una sortida de pista i volcaven el seu BMW 2002 en un voral bastant profund, necessitant molt temps per extreure el cotxe dels suecs, que tot i poder proseguir la marxa, ho feien amb la carrosseria del seu cotxe totalment deformada i amb una gran quantitat de temps perdut que els feia caure fins la setena posició.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki també es sortien en el mateix punt que o feien Waldegård i Thorszelius, però afortunadament els finlandesos es trobaven en millors condicions, sense arbres entremig, per retornar a pista i malgrat alguns danys en la carrosseria del seu Escort RS1600 completaven l’especial.

Un altre damnificat a Pickering va ser el Saab 96 V4 de Simo Lampinen i Sölve Andearsson. La parella finlandeso-sueca va patir una fuita d’aigua en el seu sistema de refrigeració en les primeres especials cronometrades, fuita que va ser solventada gràcies a uns additius, però que en aquesta penúltima especial cronometrada del ral·li es va reproduir d’una manera molt més radical, creuant la línia de meta enmig d’una gran fumarada i amb un gran soroll que es va acabar amb una petita explosió deixant el petit cotxe suec noquejat.

Tots aquests incidents van facilitar que en el podi de York hi hagués un triplet de Ford amb Timo Mäkinen i Henry Liddon al capdavant de la taula amb un temps total de 6 hores 47 minuts i 8 segons. Roger Clark i Tony Mason completaven el recorregut, en el que era el seu primer podi al mundial, amb una demora de 5 minuts i 15 segons mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi a 8 minuts i 18 segons dels guanyadors de la prova.

Alpine-Renault només aconseguia afegir 8 punts en el seu compte particular gràcies al cinquè lloc que aconseguien els seus pilots Jean-Pierre Nicolas i Claude Roure, si bé per llavors la marca francesa ja era campiona del món del primer Mundial de Ral·lis i per tant el resultat intrascendent. FIAT per la seva banda només sumava 1 punt, que no pujaria al compte particular de la marca ja que només es retenien els 8 millors resultats, i aquest distava molt de ser un d’ells, qui si sumava era lògicament Ford, que amb la victòria de casa es distanciava dels suecs de Saab i Volvo.