El diumenge 23 de setembre de 2001 finalitzava a Auckland el 31è Ral·li de Nova Zelanda, cita que suposava la desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda austral, que canviava les seves habituals dates hivernals per primaverals, era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i producció, el que copçava l’interés de fins a 73 equips per inscriure-s’hi de manera oficial. D’aquests, 68 van ser presents a Auckland el dijous 20 de setembre per des de la rampa de sortida enfilar el camí cap a un recorregut programat de 24 proves especials de 382,46 km cronometrats que només 48 equips aconseguirien completar.
La prova no arrancava fins el divendres al matí amb 8 proves especials cronometrades de 117,17 km de distància, i en les que l’ordre de sortida a pista era clau, ja que el canvi de les habituals dates hivernals per les primaverals, suposava un clima més sec, una temperatura ambiental més alta i més grava per escombrar amb el pas dels cotxes.
Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals estaven tenint un any per oblidar amb el dorsal número 1 a la porta, aprofitaven la seva posició endarrerida de sortida a pista i amb millor tracció que molts dels equips que els precedien aconseguien marcar el primer escratx del ral·li i lógicament liderar la cita neozelandesa en un primer moment. Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills aconseguien guanyar les dues següents especials per tirar-se pràcticament a sobre dels líders, els quals responien marcant el millor temps en l’últim tram del bucle matinal.
L’acció es reprenia al migdia amb el mític Whaanga Coast, tram que servia per al lluiment de dues «velles glòries» del mundial quan el Peugeot de Didier Auriol i Denis Giraudet marcava l’escratx ex-aequo amb el Hyundai de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.
Acte seguit es repetia la tercera prova cronometrada del matí, i per tant amb la pista més neta de grava l’ordre de sortida ja no era tan vital com en la primera passada. En aquestes condicions Colin McRae i Nicky Grist aconseguien marcar el millor temps seguits dels seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que d’altres preferien guardar-se una mica per sortir en posicions més endarrerides l’endemà i trobar-se així una pista més neta de grava alhora que poder controlar els temps que feien els seus rivals.
Així doncs s’explica el gairebé mig minut que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen perdien en aquest tram, provocant que el Hyundai Accent WRC de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander passès a liderar la provisional del ral·li, sent a més a més aquest el primer cop en el mundial que un cotxe de la marca coreana liderava un ral·li. En certa manera també van ser víctimes d’aquesta trampa Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en una especial passaven del setè lloc provisional al que s’hi trobaven condemnats per ser els tercers en pista, a ocupar la tercera plaça provisional, i per tant novament sortir a pista en tercera posició, ja que les dues passades per l’especial espectacle de Manukau amb prou feines van aportar canvis significatius.
La segona jornada de competició estava novament composada per 8 proves especials cronometrades, peró en aquest cas d’una corda de 176,29 km. Aquesta jornada arrancava amb l’especial reina del ral·li, Parahi – Ararua de 59 km de distància, en la que la classificació faria un gir radical, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen marcaven el millor temps seguits a 3 dècimes de segon dels britànics Richard Burns i Robert Reid, els quals passaven de la setena posició provisional aconseguida a la neutralització de la primera etapa a liderar el ral·li, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es deixaven pràcticament dos minuts en aquesta primera prova cronometrada i passaven casualment a ocupar la setena posició provisional.
La parella britànica de Subaru va seguir rendint a un nivell molt alt gràcies a trobar-se una pista escombrada de grava, i en guanyar 6 de les 7 proves especials que els hi restaven per endavant, en la que no guanyaven els pilots marcaven el segon millor temps per darrera dels francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, Richard Burns i Robert Reid s’afermaven en el lideratge a la neutralització de la segona etapa a la que hi arribaven amb 42,6 segons de marge vers els seus compatriotes de Ford Colin McRae i Nicky Grist. Per darrera de les dues parelles britàniques s’hi instalava el 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 1 minut i 5,2 segons dels primers classificats, gràcies també a una important escalada de fins a 9 posicions.
Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda perdien la posició de podi que venien conservant des de la sisena prova especial del ral·li en l’equador de l’etapa, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tenien un pijtor panorama per a puntuar l’endemà en arribar a la neutralització del final d’etapa en cinquena posició i amb els seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet bufant-lis el clatell.
De cara a l’etapa dominical els participants tenien també programades 8 proves especials cronometrades, si bé en aquest cap la seva longitud total era de 89 km. Carlos Sainz i Luis Moya sortien disposats a recuperar la última posició de podi perduda en la jornada anterior, i els espanyols en marcar el millor temps en la segona especial del dia, aconseguien superar a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Per la seva banda Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volien marcar distàncies amb Didier Auriol i Denis Giraudet, els finlandesos campions mundials aconseguien el millor temps en la primera prova del dia i el segon millor temps en la segona, amb el que de les 5 dècimes es passava als 9,2 segons de diferència.
En el restant de jornada Marcus Grönholm i Timo Rautiainen marcaven dos escratxs més i un segon temps escratx, amb els que no només es distanciaven definitivament dels seus companys francesos, sino que a més a més donaven caça als seus compatriotes i companys Harri Rovanperäi Risto Pietiläinen en la quarta posició provisional quan només mancava una prova cronometrada per completar el recorregut i amb opcions reals de pujar al podi. Per davant Colin McRae i Nicky Grist van anar escurçant distàncies al llarg de l’etapa vers Richard Burns i Robert Reid, però una virolla patida en aquesta penúltima cronometrada els feia perdre de l’ordre de mig minut i tota opció a somiar amb la victòria.
Amb només una única prova cronometrada per celebrar-se, la classificació va fer un gir sobtat quan els qui s’envirollaven eren els altres pilots de Ford, és a Carlos Sainz i Luis Moya. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que hipotèticament haguessin pogut treure profit de l’errada dels espanyols, doncs es trobaven a només 3,9 segons d’ells, eren sancionats amb 10 segons per haver fet una sortida en fals, amb el que tot plegat tornava a situar a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en posicions de podi que completaven el recorregut a només 5,5 segons de Colin McRae i Nicky Grist.
Amb una última especial cronometrada no apta per a cardíacs finalitzava el 31è Ral·li de Nova Zelanda amb la victòria dels britànics Richard Burns i Robert Reid, els quals invertien un temps total de 3 hores 41 minuts i 43 segons en completar les 24 especials programades amb el seu Subaru Impreza S7 WRC. Per darrera seu, a 44,6 segons ho feien els britànics Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Harri Rovanperä i Risto Piaetiläinen tancaven el podi a 50,1 segons dels seu temps.
Entre els cotxes de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller s’encaramaven al liderat gràcies a guanyar les tres primeres proves especials cronometrades, peró en la quarta tot el seu avantatge s’esbaia i cedien la primera posició fugaçment als argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, doncs amb dos escratxs consecutius, la primera plaça provisional era a partir de la cinquena especial cronometrada per als locals Cody Crocker i Greg Foletta al volant s’un Subaru Impreza WRX N8. Els neozelandesos arribarien a la neutralització de la primera etapa al capdavant de la taula sota la pressió d’austráics i argentins.
Manfred Stohl i Peter Müller sortien a l’atac el dissabte, i en marcar l’escratx en l’especial reina, els centre-europeus aconseguien recuperar la primera posició provisional del ral·li en la seva categoria. Lluny de conformar-se, la parella austríaca guanyaria totes les proves cronometrades de la segona jornada, amb el que el seu liderat semblava infranquejable amb més de 2 minuts de marge vers Gabriel Pozzo i Daniel Stillo.
En el transcurs de la tercera i última etapa, tot i alçar una mica el peu de l’accelerador, els líders seguien obrint distàncies vers els seus més immediats perseguidors el que suposava aconseguir la seva primera victòria de la temporada després d’acumular dos segons llocs. Gabriel Pozzo per la seva banda, que possiblement es reservava una mica veien el devenir de la prova, aconseguia el seu setè podi de la temporada de vuit participacions, el que permetia al pilot argentí liderar la provisional amb un marge molt ampli.
Entre els cotxes de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller s’encaramaven al liderat gràcies a guanyar les tres primeres proves especials cronometrades, peró en la quarta tot el seu avantatge s’esbaia i cedien la primera posició fugaçment als argentins Gabriel Pozzo i Daniel Stillo, doncs amb dos escratxs consecutius, la primera plaça provisional era a partir de la cinquena especial cronometrada per als locals Cody Crocker i Greg Foletta al volant s’un Subaru Impreza WRX N8. Els neozelandesos arribarien a la neutralització de la primera etapa al capdavant de la taula sota la pressió d’austráics i argentins.
Manfred Stohl i Peter Müller sortien a l’atac el dissabte, i en marcar l’escratx en l’especial reina, els centre-europeus aconseguien recuperar la primera posició provisional del ral·li en la seva categoria. Lluny de conformar-se, la parella austríaca guanyaria totes les proves cronometrades de la segona jornada, amb el que el seu liderat semblava infranquejable amb més de 2 minuts de marge vers Gabriel Pozzo i Daniel Stillo.
En el transcurs de la tercera i última etapa, tot i alçar una mica el peu de l’accelerador, els líders seguien obrint distàncies vers els seus més immediats perseguidors el que suposava aconseguir la seva primera victòria de la temporada després d’acumular dos segons llocs. Gabriel Pozzo per la seva banda, que possiblement es reservava una mica veien el devenir de la prova, aconseguia el seu setè podi de la temporada de vuit participacions, el que permetia al pilot argentí liderar la provisional amb un marge molt ampli.
En el campionat de pilots Tommi Mäkinen se n’anava en blanc de la seva visita austral en finalitzar en vuitena posició, mentre que Colin McRae, segon, sumava 6 punts que permetien al pilot escocès empatar al capdavant de la provisional amb el finlandès. Richard Burns per la seva banda superava a Carlos Sainz per 1 sol punt situant-se en una segona posició provisional.
| Pilot | Punts |
|---|---|
| Tommi Mäkinen Colin McRae | 40 40 |
| Richard Burns | 31 |
| Carlos Sainz | 30 |
En la taula provisional del campionat de constructors, Ford desfeia la igualada que mantenia amb Mitsubishi des de la finalització del Ral·li 1000 Llacs en sumar 10 punts a Nova Zelanda per 0 de la marca dels tres diamants vermells. En una altre pla, Subaru superava a Peugeot en la cursa per tancar el podi del campionat.
| Constructor | Punts |
|---|---|
| Ford | 76 |
| Mitsubishi | 66 |
| Subaru | 46 |