Ral·li Nova Zelanda 1997

El dimarts 5 d’agost de 1997, Manukau era escenari de la cerimònia de clausura del 27è Ral·li de Nova Zelanda, novena prova del campionat del món de l’especialitat automovilística. La cita austral, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, marques, producció i copa FIA-2L, comptava amb 83 equips inscrits en la seva llista oficial, estant tots ells presents el dissabte 2 d’agost a la mateixa localitat per iniciar un recorregut programat de 395,99 km de distància al llarg de 24 proves especials. 51 equips participants aconseguien completar la prova.

La prova s’iniciava el migdia del dissabte amb la celebració d’una superespecial espectacle a Manukau, la qual estava molt lliscant a causa de les pluges caigudes en les hores prèvies a les que se’ls hi unia el fred. Donades aquestes condicions, la majoria de pilots van decidir afrontar l’especial amb cautela, doncs els riscs eren elevats; l’excepcióperó van ser Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès i el copilot galès de Subaru sortien a l’atac, i amb un pilotatge espectacular contentaven aquells aficionats que s’hi havien desplaçat, alhora que aconseguien marcar el millor registre per 2 segons de diferència vers els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, Juha Kankkunen i Juha Repo així com als seus companys d’equip, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

El ral·li propiament dit peró s’iniciava l’endemà diumenge, amb la celebració de 8 trams forestals més una segona passada per l’especial espectacle de Manukau, les quals servien per completar la primera etapa amb les seves 10 proves especials de 142,96 km de distància. Com en la jornada anterior, el ral·li seguia estant marcat pel fred i el fang, un terreny en el que Colin McRae i Nicky Grist semblaven trobar-se com en el seu Regne Unit natal marcant uns temps molt baixos.

Els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne eren els únics pilots capaços de seguir el ritme imposat pels líders, el que els va permetre marcar l’escratx en el segon tram del dia, peró en la següent especial, la parella de Mitsubishi patia una forta sortida de pista, que es desenllaçaven en tres voltes de campana i deixava el seu Lancer Evo IV pel desguàs. Aquest accident, unit a un nou escratx per part de Colin McRae i Nicky Grist, conferia un marge de gairebé un minut als líders vers els seus perseguidors, llavors capitanejats pels seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid i en el que també s’hi trobaven els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya i a una mica més de distància el seus companys d’equip Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que arrossegaven problemes de canvi.

Un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya en la quarta cronometrada del dia, permetia als espanyols intercanviar-se la posició amb els seus precessors de Mitsubishi, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander donaven fe que el seu problema amb la quarta velocitat havia estat solventat en marcar el millor temps en el cinquè tram dominical per davant de Carlos Sainz i Luis Moya que empataven a temps amb Richard Burns i Robert Reid.

Els líders indiscutibles, Colin McRae i Nicky Grist, recuperaven el fil dels escratxs en la sisena especial, mentre que una averia en la transmissió del Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, permetia als seus companys d’equip entrar en les places provisionals de podi. La situació es repetia en la setena especial del dia, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist guanyaven la cronometrada, mentre que Richard Burns i Robert Reid perdien una plaça, ara en favor del Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo, per culpa de la seva averia en un palier.

Durant la celebració de la vuitena especial, última prova forestal del dia, el devenir del ral·li faria un canvi sobtat en quan el motor bòxer de l’Impreza S3 WRC de Colin McRae i Nicky Grist quedava mut, obligant a la parella a abandonar la prova. Aquest incident deixava com a líders a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals a més a més hi marcaven el millor temps. La segona passada per la superespecial espectacle, en la que s’hi imposava Juha Kankkunen i Juha Repo, servia per a que els pilots fessin entrada al parc tancat de Manukau amb Carlos Sainz i Luis Moya al capdavant per 22 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, mentre que els companys d’equip dels líders a Ford, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, tancaven les places de podi a 1 minut i 12 segons. Si bé Richard Burns i Robert Reid ja no perdien plaça, si que els britànics seguien cedint terreny vers els equips capdavanters, trobant-se ja a 2 minuts i 9 segons dels líders, peró amb gairebé 1 minut de marge sobre els locals Possum Bourne i Graig Vincent.

La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes les programades, amb 8 proves especials cronometrades de 157,52 km de distància. La jornada a més a més arrancava amb el tram més llarg de la cita neozelandesa, Te Koraha de 47,43 km de competició, en els que els Michelin de Carlos Sainz i Luis Moya així com de Juha Kankkunen i Juha Repo no van poder rendir al mateix nivell que les Pirelli de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals hi marcaven el millor temps i en llevar 39 segons a la parella espanyola, s’eregien com a nous líders de la provisional.

A partir de llavors l’oposició als suecs de Subaru va dominar l’etapa, sobretot els britànics Richard Burns i Robert Reid, doncs eren els pilots amb més urgències després de quedar-se amb només 2 rodes motrius en les darreres cronometrades de l’etapa anterior i els quarts en sortir a la pista. Els de Mitsubishi s’imposaven en la tercera, quarta i cinquena especial cronometrada, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo ho feien en la segona i vuitena especial prova especial del dia, el que els permetia esdevenir els pilots més ràpids de la jornada per 2 segons de marge vers els dels tres diamants vermells.

Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en la sisena i setena prova especial del dilluns, si bé el seu escratx era ex-aequo amb els líders provisionals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en ambdues especials i a més a més amb Richard Burns i Robert Reid en la segona d’elles. Tot plegat només permetia als espanyols de l’oval retallar 9 segons en les 7 últimes proves especials celebrades als suecs de la Constelació de les Plèiades, que així feien entrada al parc tancat de Manukau amb 8 segons de marge en relació als segons classificats. Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva part progressaven molt favorablement, gràcies també en bona part al fet de sortir per darrera dels seus dos precessors que els hi escombraven la pista de grava un cop el terreny ja s’havia eixugat; els finlandesos de Ford doncs, retornaven al parc tancat a 32 segons del liderat, 40 menys dels que havien iniciat l’etapa, mentre que Richard Burns i Robert Reid eren sólids quarts classificats ara a 1 minut i 31 segons dels primers classificats.

La tercera i última etapa doncs es plantejava fascinant, i malgrat només tenir 95,55 km cronometrats al llarg de 6 proves especials, res estava encara decidit. Carlos Sainz i Luis Moya sortien doncs a l’atac, amb l’avantatge afegit que ara els espanyols no havien d’escombrar la pista als seus rivals, sino que els suecs eren els qui havien de dur a terme aquesta feina tan feixuga.

En els primers parcials del primer tram cronometrat tot semblava anar de cara per la parella espanyola de Ford, doncs aquests estaven marcant registres de l’ordre d’1 segon menys per km que els seus rivals suecs; peró en el punt quilomètric 6,5, de 32 que tenia el tram, els pilots es topaven amb una ovella en sortir d’un canvi de rasant que es gestionava a uns 180 km/h. L’impacte va fer malbé l’intercooler del seu Escort WRC alhora que trencava un tub del sistema de frens, el que va obligar a Carlos Sainz a emprar el fre de mà per apoiar-se en les frenades, tot plegat no només suposava que Kenneth Eriksson i Staffan Parmader mantinguessin el liderat contra pronòstic, sino que a més a més els seus rivals espanyols perdessin una plaça en favor de Juha Kankkunen i Juha Repo.

A partir de llavors, i amb el seu cotxe reparat, Carlos Sainz i Luis Moya van fer alló que s’esperava d’ells, guanyar totes les proves cronometrades del dia, insuficient peró per aconseguir la victòria, mentre que a manca de dues cronometrades per completar el recorregut, Juha Kankkunen i Juha Repo en veure que els hi era impossible assolir la primera posició, van alçar una mica el peu de l’accelerador per tal de permetre als seus companys d’equip superar-los i sumar més punts en la seva cursa pel campionat.

Completades doncs les 24 proves especials del ral·li, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander aconseguien la victòria en aturar el cronòmetre en 4 hores 14 minuts i 11 segons, 13 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, que s’havien de conformar amb la segona posició i amb la sensació d’haver perdut l’ocasió de guanyar el ral·li. Juha Kankkunen i Juha Repo per la seva banda, feien gala d’una enorme professionalitat ocupant el graó més baix del podi a 19 segons dels guanyadors.

En el campionat de producció, tret de la superespecial espectacle de Manukau, el ral·li va estar en tot moment sota el control i domini del pilot urguaià Gustavo Trelles i del seu navegant argentí Jorge del Buono que d’aquesta manera aconseguien la seva sisena victòria de la temporada en set participacions. Una victòria facilitada per les baixes dels seus principals rivals, els japonesos habituals del campionat Asia-Pacific Yoshihiro Kataoka i Satoshi Hayashi, així com Shigeyuki Konishi i el local Tony Sircombe. Els neozelandeos i campions nacionals Recce Jones i Leo Bult finalitzaven la prova en segona plaça, a gairebé 1 minut i mig dels campions mundials de la categoria.

Amb aquesta victoria Gustavo Trelles tenia la revalida a tocar dels dits, doncs la distància que ara el separava de l’austríac Manfred Stohl era de 59 punts i en restaven 65 per celebrar.

En el campionat FIA 2-L es va viure una situació similar a la del de producció, els catalans Oriol Gómez i Marc Martí van dominar la categoria des de la primera fins l’última especial cronometrada del recorregut, i només l’abandonament dels seus companys d’equip, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander, per accident quan celebraven la segona prova especial cronometrada dominical, posava la nota trista en el si de l’equip SEAT, i es que els diversos Suzuki presents a la prova, amb pilots habituals del campionat Asia-Pacific i encapçalats pel Baleno Wagon KitCar de «Montser» Nobuhiro Tajima i Ross Runnalls, no van ser rivals pels cotxes catalans, que malgrat no sumar el doblet seguien obrint forat al capdavant de la taula, ara ja de 12 punts vers Peugeot.

La segona victòria de la temporada que aconseguia el suec Kenneth Eriksson en terreny neozelandès, acostava al pilot a les posicions capdaventeres de la taula provisional del campionat per a pilots, una taula que malgrat l’abandonament que hi patia Tommi Mäkinen seguia comandada pel finlandès, si bé ara el seu màxim perseguidor passava a ser Carlos Sainz a 8 punts del campió mundial en aconseguir el pilot madrileny superar l’escocès Colin McRae per 2 punts.

En el campionat de constructors, Subaru s’anotava la seva cinquena victòria de la temporada, gràcies a la qual la marca de la Constelació de les Pleiades mantenia amb fermesa el seu liderat a la provisional. D’altra banda, Ford, en situar els seus dos cotxes dalt del podi neozelandès, igualava els 10 punts que sumava la marca guanyadora i restava a 1 punt de la segona plaça que seguia conservant Mitsubishi.