Amb la cerimònia de sortida celebrada en diferents ciutats europees el dissabte 21 de gener de 1995, el 63è Ral·li Monte-Carlo, primera prova en el calendari del campionat del món de l’especialitat automobilística, finalitzava al Principat de Mònaco el dijous 26 de gener amb 83 equips participants presents dels 207 que s’inscribien a la cita alpina. El ral·li era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques i producció, i que un cop superat el tradicional recorregut de concentració des dels punts de sortida fins a Valence, comptava en el seu programa amb 21 proves especials de 546,80 km cronometrats.
Dels 204 equips que finalment prenien la sortida al ral·li des dels seus punts de partida el dissabte 21 de gener, 199 arribaven a Valence el diumenge per tal de començar a afrontar l’endemà les primeres proves especials cronometrades en la primera etapa del ral·li. Entre les baixes, la més traumàtica era la dels francesos Franck Bondrille i Bresand-Souquet, que patien un accident amb el seu Ford Escort RS Cosworth quan es trobaven a les afores de Gap, requerint la seva hospitalització.
La primera etapa del ral·li, anomenada de classificació, estava programada a 6 proves especials cronometrades de 171,71 km de distància i s’iniciava a Valence el dilluns a dos quarts de nou del matí per acabar a la mateixa ciutat a quarts de vuit del vespre del mateix dilluns. Els dos Subaru oficials de Colin McRae i Derek Ringer i de Carlos Sainz i Luis Moya es classifcaven en primera i segona posició al terme de la primer tram cronometrat amb 5 segons d’avantatge pels escocesos vers els espanyols, i en la que destacava el mal paper dels Toyota oficials, que afligits per problemes d’encès i de temperatura de pneumàtics, es deixaven prop d’1 minut vers els de la constelació de les Plèiades.
Ja en la segona especial cronometrada, Colin McRae i Derek Ringer eren víctimes del seu temperament quan patien una sortida de pista, que si bé no els obligava a abandonar, si que els feia perdre dos minuts i mig i la seva condició de líders. Rol que prenien els seus companys d’equip Carlos Sainz i Luis Moya que a més a més s’adjudicaven el millor temps per tal de certificar-ho. 11 segons per darrera de la parella espanyola, aturaven el cronòmetre els dos Toyota Celica GT-Four de Didier Auriol i Bernard Occelli i de Juha Kankkunen i Nicky Grist, amb el que es podia llegir que els problemes de centraleta havien estat resolts en l’enllaç.
La tercera especial programada era el temible Burzet, amb 41,27 km de distància, i en la que François Delecour i Catherine François, segons clasificats a la provisional amb un Ford Escort RS Cosworth de RAS, el més proper al que es podia considerar a un equip oficial després de la marxa dels de l’oval, s’hi presentaven amb rodes sense claus. La jugada els va sortir malament per aquest tram, doncs s’hi deixaven 1 minut just vers Carlos Sainz i Luis Moya, que sumaven el seu segon escratx consecutiu, però la opció va resultar molt més adequada per la quarta especial, que s’havia d’afrontar amb les mateixes gomes de la tercera i que no estava per a claus. Aquí François Delecour i Catherine François aconseguien marcar el seu primer escratx i recuperar mig minut del que just acabaven de perdre, una opció que resultava ser clarament negativa pels francesos de Ford, i positiva pels espanyols de Subaru.
Les dues últimes proves cronometrades es resolien amb un millor temps per a Colin McRae i Derek Ringer a Saint Bonnet le Froid i un escratx per a François Delecour i Catherine François en la sisena i última cronometrada amb el que la parella francesa feia entrada al parc tancat de Valence a 44 segons de Carlos Sainz i Luis Moya i en segona posició. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne tancaven el podi provisional a 1 minut i 38 segons dels líders, gràcies als seus dots de pilotatge sobre la neu i a que els motors dels Toyota tornaven a manifestar problemes d’electrònica.
Dimarts s’iniciava el recorregut comú, en llur primera jornada s’hi havien programat 6 trams cronometrats que conduien els 172 participants arribats al parc tancat de Valence, fins a Digne les Bains i que suposaven 167,34 km de lluita contra el cronòmetre. Els líders provisionals, Carlos Sainz i Luis Moya, iniciaven la jornada imposant-se en la primera prova cronometrada de la jornada, peró novament la opció de gomes escollida per una especial es revelava com nefasta per la següent, que casualment resultava ser una de les especials preferides pels seus màxims rivals, François Delecour i Catherine François, que hi aconseguien marcar el millor temps i escurçaven en 39 segons les distàncies vers els pilots de Subaru, que a final de tram marcaven el sisè millor temps.
Ja en la tercera prova especial del dia, es produia un canvi en el liderat quan François Delecour i Catherine François tornaven a marcar el millor registre i superaven en la general als anteriors inquilins de la plaça d’honor, Carlos Sainz i Luis Moya, per 2 segons. Un tercer escratx consecutiu per part de la parella francesa de l’oval i semblava que els líders s’escapaven doncs el correctiu en la quarta especial era de 18 segons a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i de 24 segons Carlos Sainz i Luis Moya.
En les dues últimes proves cronometrades peró, l’esgotament físic de la parella francesa, que es va veure obligada a canviar els discs de fre personalment i el pilot encara arrossegava les seqüeles d’un accident que li produia dolors als turmells, unit a l’atac de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals arriscaven a Sisteron quan muntaven pneumàtics de sec quan la majoria portava claus, permetia als pilots de Prodrive guanyar els dos últims trams i recuperar el liderat, alhora d’obrir forat al Sisteron.
A Sisteron la cara amarga de la competició en el si de l’equip Subaru era pels britànics Colin McRae i Derek Ringer i pels italians Piero Liatti i Alex Alessandrini, ambdòs equips optaven per muntar rodes de claus i tots dos patien una sortida de la carretera en el mateix punt. Si bé els italians reemprenien la marxa després de cedir prop de mitja hora encallat als vorals, els escocesos es veien obligats a abandonar el ral·li.
Tot plegat permetia als espanyols entrar a Digne les Bains amb 26 segons de marge vers François Delecour i Catherine François, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne mantenien en certa manera el contacte a 42 segons dels líders. Per darrera dels finlandesos de Mitsubishi, l’abisme, doncs en quarta posició s’hi trobava el Toyota Celica GT-Four de Juha Kankkunen i Nicky Grist a 3 minuts i 31 segons de la primera posició i 2 segons més enrere els seus companys Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals seguien manifestant els problemes incomodes de motor.
La segona jornada del recorregut comú estava formada per tan sols 3 especials cronometrades que servien per unir les poblacions de Digne les Bains amb Monte-Carlo, on els 100 primers participants hi restarien neutralitzats des del mateix dimecres al migdia a l’espera de celebrar l’etapa final, o la popularment coneguda com nit del Turini.
Carlos Sainz i Luis Moya marcaven l’escratx en la primera de les tres cronometrades, mentre que en la segona el millor temps era per al Toyota de Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals per 1 segon treien l’honor de l’autoria de l’escratx a François Delecour i Catherine François. Els companys d’aquests a RAS Motorsport, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot, s’emportaven el tercer i últim tram de l’etapa, amb el que 132 participants feien entrada al parc tancat de Monte-Carlo amb Carlos Sainz i Luis Moya com a líders, seguits de François Delecour i Catherine François a només 12 segons. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne cedien una mica de temps al llarg de la breu etapa i restaven ja a 1 minut i 4 segons dels líders, mentre que en quarta i cinquena posició seguien trobant-s’hi els dos Toyota oficials, amb Juha Kankkunen i Nicky Grist a 3 minuts i 14 segons dels espanyols de Subaru i Didier Auriol i Bernard Ocelli a 3 minuts i 30 segons.
La sortida de l’etapa final es donava el dimecres a les 22 hores, per després d’estar tota la nit competint, retornar a Monte-Carlo a primera hora del matí del dijous 26 de gener. L’etapa, reservada als 100 primers clasificats del recorregut comú, estava composada per 6 proves especials que suposaven els últims 148,66 km cronometrats del ral·li.
La parella espanyola líder iniciava l’etapa assumint certs riscs en l’elecció dels pneumàtics per tal d’obrir forat amb els seus més immediats rivals. La jugada sortia bé quan els pilots de Subaru aconseguien marcar el millor temps i incrementaven en 17 segons la distància que els separava dels segons classificats, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi cedien prop de mig minut. Tanmateix en aquesta prova inaugural de la última etapa, Toyota perdia dos dels seus efectius quan Didier Auriol i Bernard Occelli arrancaven una roda del seu Celica GT-Four en trepitjar una placa de gel, mentre que els alemanys Armin Schwarz i Klaus Wicha veien com el seu motor es trencava.
Novament les eleccions de gomes facilitaven el joc de l’acordió, i François Delecour i Catherine François s’imposaven en la segona prova cronometrada de la nit, si bé el 3 segons que aconseguien retallar, seguien mantenint un balanç positiu per als de Subaru. Arribats a la tercera prova especial, i amb dues de les especials més llargues per endavant, la parella de RAS Motorsport pretenia llençar el seu atac i per aixó decidien cambiar els esmortidors al seu Ford Escort RS Cosworth. Malhauradament pels interessos dels pilots francesos, François Delecour va detectar en arribar a la línia de sortida del tram que el seu esmortidor frontal esquerre era trencat i sense temps per a canviar-lo, la parella va haver d’afrontar les dues especials en aquestes condicions un tan precàries que van permetre a Carlos Sainz i Luis Moya escapar-se al capdavant de la taula.
D’altra banda Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, que fins llavors havien mantingut un ritme semblant als dos equips capdaventers, van començar a perdre el contacte amb aquests, sense poder-se aprofitar de l’averia en les suspensions de François Delecour i Catherine François.
Amb un coixí de gairebé dos minuts, Carlos Sainz i Luis Moya van donar el darrer cop de gràcia en la penúltima prova especial, on Juha Kankkunen i Nicky Grist els hi llevaven l’honor de marcar el millor registre per 1 segon que tanmateix situava a la parella de Toyota a 32 segons del Mitsubishi Lancer Evo II de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Com si un miracle s’hagués produit en la electrònica del Celica GT-Four, Juha Kankkunen i Nicky Grist es tornaven a imposar en la última cronometrada del ral·li amb el que la parella finlandeso-britànica aconseguia superar a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i situar-se en posicions de podi.
Sense haver de lamentar cap més incidència, Carlos Sainz i Luis Moya feien entrada a Monte-Carlo el dijous a trenc d’alba com a guanyadors de la 63ena edició del ral·li amb un temps total de 6 hores 32 minuts i 31 segons per cobrir els 546,80 km cronometrats, és a dir, amb un marge de 2 minuts i 25 segons per davant dels segons classificats, François Delecour i Catherine François. Tancant el podi monegasc s’hi trobaven Juha Kankkunen i Nicky Grist a 3 minuts i 57 segons dels guanyadors.
En la categoria reservada als cotxes de producció, les pilots de Mitsubishi Isolde Holderied i Christina Thörner aconseguien el liderat de la categoria al terme de l’etapa de classificació gràcies a uns excelents cronos en la primera especial cronometrada i la última del dia.
Amb l’inici del recorregut comú el dimarts al matí, les líders van veure com ràpidament el Ford Escort RS Cosworth dels suïssos Philippe Camandona i Georges Crausaz els hi eixugaven la diferencia amb la que iniciaven la jornada, per a l’equador de la mateixa passar a liderar la classe. Una errada comesa pels líders cap al final de la primera jornada del recorregut comú, tornava a una situar en primera posició la pilot alemanya i la seva copilot sueca. Les líders van aguantar la posició en les dues primeres cronometrades de la segona jornada del recorregut comú, peró en la tercera i última Philippe Camandona i Georges Crausaz tornaven a comandar la taula de temps.
Ja en la nit de l’etapa final, Isolde Holderied i Christina Thörner tornaven a recuperar la primera posició i aconseguien un liderat que a priori semblava consistent, malhauradament pels interessos de les pilots dels tres diamants vermells, Philippe Camandona i Georges Crausaz aconseguien marcar els dos últims escratxs de la categoria, gràcies als quals els suïssos guanyaven la prova i passaven a liderar lògicament la categoria.
En el campionat FIA 2-L els debutants Renault Clio Maxi van revelar-se com unes autèntiques màquines de còrrer, doncs en les seccions d’asfalt sec, els seus temps es trobaven entre els dels millors temps absoluts. Els pilots francesos Philippe Bugalski i Thierry Renaud aconseguien imposar-se en totes les 6 proves cronometrades de la jornada de classificació, mentre que els seus companys d’equip i compatriotes Jean Ragnotti i Gilles Thimonier havien de lamentar una virolla, així com el fet de quedar-se clavats en un banc de neu, el que els feia entrar al parc tancat de Valence en segona posició a 7 minuts i 5 segons dels líders.
En la primera jornada del recorregut comú, novemant els Renault Clio Maxi van aconseguir sumar tots els 6 escratxs de la jornada, si bé en aquest cas l’autoria es repartia tres a tres entre Philippe Bugalski i Thierry Renaud i Jean Ragnotti i Gilles Thimonier. Però aquests últims perdien més temps que no pas els seus companys en aquelles especials en les que no marcaven l’escratx a causa de les sortides de pista. En la tercera jornada, segona del recorregut comú, Philippe Bugalski i Thierry Renaud van començar a patir problemes amb l’accelerador, el que els va fer cedir terreny vers els seus companys d’equip, però el coixí acumulat era important com per seguir mantenint la primera posició.
En la segona especial cronometrada de l’etapa final però, el panorama canviava radicalment quan els líders trepitjaven una placa de gel i se sortien de la pista, deixant el liderat i al victòria en safata als seus incombustibles companys d’equip que donaven així la primera victòria al nou model de la casa del rombe. Fins a 4 Renault ocupaven les quatre primeres posicions, amb el que el liderat de la firma francesa arribava fins als 37 punts vers Peugeot, segona marca del campionat que iniciava el seu camí amb 28 punts.
La victòria que aconseguia Carlos Sainz en la cita inaugural del campionat del món per a pilots cobrava molta importància, donat el caràcter reduit del calendari amb només 8 cites en la temporada. El pilot madrileny es situava al capdavant de la taula provisional amb els primers 20 punts del seu compte particular, 5 més que el francès François Delecour i 8 per sobre de Juha Kankkunen.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Carlos Sainz |
20 |
|
François Delecour |
15 |
|
Juha Kankkunen |
12 |
La principal novetat que presentava el campionat de constructors a partir de la temporada 1995 fins als nostres dies, era que cada marca retenia els dos millors resultats dels seus cotxes enlloc d’un com fins ara, el que animava a diversos equips aliniar fins a 3 cotxes en cada cita. Ford aconseguia sumar 1 punt més que Subaru gràcies a la combinació del 2n i 5è lloc dels seus pilots, amb el que els de l’oval esdevenien els primers líders del campionat. Mitsubishi tancava el podi a 10 punts de Subaru i amb 11 de marge sobre Toyota.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Ford
|
47
|
|
Subaru
|
46
|
|
Mitsubishi
|
36
|