Amb 126 equips participants presents a la seva cerimònia de clausura, el divendres 25 de gener de 1980 es donava per completat a Mònaco el 48è Ral·li de Monte-Carlo, ronda inaugural del campionat del món de ral·lis. La cita, que era puntuable pels certàmens de pilots i constructors, comptava amb una de les millors llistes d’inscrits de les últimes edicions, 255 equips, i tenia un recorregut programat de 33 proves especials, llur corda cronometrada arribava fins als 695,30 km, una gran distància a la que hi caldria afegir les inclemències meteorològiques.
Per a la present edició la sortida es prenia des de 9 ciutats europees, sent Saragossa la representant espanyola i l’escollida per Salvador Servià i Alex Brustenga, els principals representants de les nostres contrades. Ja en el recorregut de concentració es produïa una baixa de les rellevants, Andy Dawson i Stuart Pegg, favorits a la victòria en la categoria de Grup 2, patien una averia en el seu Datsun 160 J al poc de sortir de Londres, el que els va impedir arribar a temps al port de Dover, on hi havien de prendre el ferri que els havia de dur a França per tal de prosseguir amb la competició.
Sense més incidents de rellevància els pilots anaven arribant a l’estació hivernal de Serre de Chevalier, on l’organització els hi tenia programada la primera especial cronometrada de l’esdeveniment el diumenge 20 de gener a les 2 del migdia i sobre un circuit de gel. Una especial molt peculiar i en la que els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien el millor temps ex-aequo amb els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, per a més joia dels responsables del grup FIAT, les 7 primeres posicions de la provisional després de la disputa d’aquesta cronometrada, estaven ocupades per cotxes de les seves filials i marques.
El ral·li de debò però arrancava a quarts d’onze de la nit del mateix diumenge, amb l’inici del recorregut de classificació, el qual estava format per 6 proves especials cronometrades de 121,30 km i que portaria als participants fins al port de Mònaco, on hi tenien prevista l’entrada a partir de l’endemà dilluns a trenc d’alba. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que buscaven seguir amb la seva bona ratxa i distanciar-se dels seus rivals, s’imposaven en la primera especial cronometrada de l’etapa per davant dels seus companys de formació, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
Malauradament, l’ímpetu de la parella finlandesa en aquests primers compassos els portaria a cometre una errada en la segona especial del programa, i en patir una lleugera sortida de carretera els pilots de FIAT malmetien les suspensions frontals del seu 131 Abarth obligant-los a abandonar la cita. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer heretaven així la condició de líders, sent a més a més els alemanys els autors del millor temps en aquesta prova cronometrada. Bernard Darniche i Alain Mahé s’imposaven en l’especial cronometrada següent, la tercera, sense que això suposés un canvi en el liderat, doncs les condicions meteorològiques limitaven força les prestacions del seu tot al darrera Stratos HF i a més a més les angines que arrossegava el pilot francès, no permetien al guanyador de la darrera edició de la ronda alpina rendir al 100 %.
L’etapa es completava amb tres escratxs consecutius de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals entraven així al parc tancat de Mònaco amb un marge de 2 minuts i 33 segons de marge vers Bernard Darniche i Alain Mahé. Attilio Bettega i Mario Mannucci aprofitaven les condicions lliscants en les que es celebraven aquestes primeres especials del ral·li per tal de situar el seu modest FIAT Ritmo de Grup 2 en la tercera posició provisional i a només 5 segons del poderós Lancia Stratos HF dels francesos. Jean-Claude Andruet i Michèle Espinosi-Petit Petit amb el FIAT 131 Abarth de l’equip Calberson, vinculat a l’importador francès de la marca, i els suecs Per Eklund i Hans Sylvan amb un Volkswagen Golf GTi Grup 2 completaven les 5 primeres posicions a 3 minuts i 40 segons i 4 minuts i 54 segons dels líders respectivament.
A part de la ja esmentada de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, altres baixes de renom en aquests primers trams cronometrats i víctimes de les seves delicades condicions eren el Talbot Sunbeam Lotus, ara rebaixat a Grup 2, de Guy Fréquelin i Jean Todt, el Lancia Stratos de Francis Serpaggi i Casalonga o el Toyota Celica 2000 GT d’Achim Warmbold i Piero Sodano, que unides a la d’altres equips més modestos, el número de participants que seguien en actiu es reduïa fins als 201 equips.
La segona etapa del ral·li, oficialment anomenada com recorregut comú, s’iniciava poc després de la mitjanit del dimarts, i estava formada per un conjunt de 17 trams cronometrats de 396 km de distància, els quals conduirien als participants supervivents de nou a Mònaco l’endemà dimecres a partir del migdia. L’organització, per tal d’ajudar als pilots a recuperar forces i facilitar les tasques de manteniment als mecànics dels diferents equips, programaven dos re-agrupaments entremig, un a Val les Bains i un altre a Digne.
Walter Röhrl i Christian Geistdörfer iniciaven l’etapa tal i com havien completat l’anterior, marcant el registre més baix possible, mentre que en la següent especial, la segona, Ari Vatanen i David Richards trencaven la ratxa victoriosa dels nous Pirelli, uns pneumàtics que sobre el terreny estaven rendint a un nivell inaccessible per aquells qui muntaven compostos de la competència, gràcies a millorar l’ancoratge dels claus a la goma i minvar-ne la pèrdua en cas de trepitjar asfalt sec.
Ari Vatanen i David Richards, únics participants de nivell amb un Ford Escort RS1800, encara estarien a temps de guanyar un segon tram, el quart de l’etapa comuna, una mica abans d’haver d’abandonar la prova en patir un accident en el transcurs de la sisena especial de la jornada, en la que caurien a la sortida d’un pont a un desnivell d’uns quants metres i del que no en sortirien de no ser per una grua. Hannu Mikkola i Arne Hertz, que s’estaven començant a adequar a les característiques del Porsche 911 SC dels germans Almeras que pilotaven, com bé ho demostra el seu millor temps a la cinquena prova especial de l’etapa, corrien la mateixa sort que la parella de Ford, i en patir una lleugera sortida de pista a la mateixa sisena prova especial del recorregut comú, els nòrdics havien d’abandonar la competició amb un palier trencat.
Walter Röhrl i Christian Geistdörfer guanyarien el darrer tram cronometrat del bucle matinal, per en sortir del re-agrupament de Val les Bains afrontar el sempre problemàtic Burzet. La carretera just acabava de ser oberta al trànsit, i la neu verge era abundant a la que se li afegia la boira, en aquestes condicions tan els líders com Bernard Darniche i Alain Mahé no dubtaren gens ni mica en penalitzar per tal de no obrir via, una tasca que li va pertocar als italians Attilio Bettega i Mario Manucci, i que donarien lloc a les primeres sorpreses, doncs l’Opel Ascona 400, en mans d’Anders Kulläng i Bruno Berglund, marcaria el seu primer escratx en la seva trajectòria al mundial, i els catalans Salvador Servià i Alex Brustenga n’eren els segons més ràpids tot i pilotar un modest Ford Fiesta Grup 2.
Malgrat endarrerir la seva posició de sortida, Bernard Darniche i Alain Mahé cedien prop de 2 minuts al Burzet, un temps al que caldria afegir el corresponent a la penalització per retard, un temps que també s’hi deixarien Jean-Claude Andruet i Michèle Espinosi-Petit que perdien part de les seves opcions a podi, això permetia als suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Per Eklund i Hans Sylvan posar-se a l’alçada de la parella francesa del Lancia Stratos per tal de superar-los per ben poc en les dues cronometrades següents. Una tasca que també faria una tercera parella sueca, la d’Opel formada per Anders Kulläng i Bruno Berglund, en marcar un altre escratx, el segon del dia, a Saint Jean en Royans, amb el que la classificació deixava fins a 4 equips disputant-se la segona posició, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, que sumaven dos escratxs més abans d’arribar a l’aturada vespertina de Digne, gaudien ja d’un marge que superava els 6 minuts vers el FIAT 131 Abarth de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.
De les 8 proves especials nocturnes que restaven a l’etapa, se n’acabaven disputant 6. Pont du Frosse, la primera especial que s’havia de celebrar després del segon re-agrupament de l’etapa, es cancel·lava a causa de la gran quantitat de boira que hi havia present, mentre que Col du Corobin, just després del mític Sisteron, s’anul·lava en haver d’evacuar un espectador després del pas dels primers participants.
Walter Röhrl i Christian Geistdörfer guanyaven les tres primeres proves especials del bucle que es disputaven, permetent a la parella alemanya líder guanyar de l’entorn de 2 segons per cada quilòmetre que es disputava, mentre que en les tres últimes proves especials es podia veure la recuperació de Bernard Darniche i Alain Mahé, doncs els guanyadors de la darrera edició del ral·li hi aconseguien aturar el cronòmetre abans que ningú i recuperar així part del temps perdut en la fase més aguda de les angines del pilot francès.
D’altra banda les condicions tan dures en les que es celebrava el tram de Sisteron, boira i gel, permetien a Per Eklund i Hans Sylvan i el seu petit Volkswagen Golf GTi desempallegar-se de la pressió a la que els sometien els seus compatriotes Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Anders Kulläng i Bruno Berglund, dotats de muntures força més potents.
Així doncs el retorn al Principat de Mònaco es feia amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer mantenint-se en la primera posició provisional, mentre que Per Eklund i Hans Sylvan eren segons a 8 minuts i 53 segons dels pilots de FIAT. Anders Kulläng i Bruno Berglund tancaven les posicions de podi a 10 minuts i 25 segons dels líders, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren quarts classificats a 11 minuts i 57 segons amb el seu cotxe homòleg al dels líders però de l’importador suec de la marca. Bernard Darniche i Alain Mahé frisaven per a que es disputés la nit dels Colls, doncs si bé els francesos es trobaven ja a més de 13 minuts dels líders, si que els pilots veien serioses opcions d’entrar al podi cara el divendres.
Dijous a les 18h de la tarda arrancava la tercera i última etapa del ral·li, la qual estava composada per 10 proves cronometrades de 183 km de distància i que oficialment s’anomenava recorregut final, si bé entre els aficionats es coneixia com la nit dels colls o la nit del Turini. L’etapa es completava en el mateix punt de partida l’endemà divendres a partir de quarts de 9 del matí i aquesta s’iniciava amb una climatologia més aviat suau, el que permetia que la neu es fongués i l’asfalt quedés pràcticament sec, unes condicions dràsticament diferents a les trobades fins al moment i que facilitaven molt la tasca de control per part dels líders Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
Tanmateix aquest clima sec perjudicava molt al Volkswagen Golf GTi de Per Eklund i Hans Sylvan, doncs la menor potencia del seu motor difícilment els hi permetrien contenir als tres cotxes de Grup 4 que l’assetjaven per darrera. Un altre perjudicat per aquestes condicions tan diferents fins llavors eren Anders Kulläng i Bruno Berglund, doncs les seves Michelin no es comportaven tan bé com les Pirelli de Björn Waldegård i Hans Thorszelius sobre l’asfalt sec, però si hi havia un gran beneficiat aquest no era altre que Bernard Darniche i Alain Mahé, qui un cop recuperats al 100 % de la seva malaltia es van poder esforçar de valent per tal d’esprémer al màxim el seu Lancia Stratos HF.
Els francesos aconseguien el registre més baix en totes les especials que s’acabaven disputant de l’etapa tret de la primera passada pel Coll del Turini, on Attilio Bettega i Mario Manucci privaven d’aquest honor a la parella per només 4 segons. Alhora en aquesta primera passada pel Coll del Turini es registrava una altra baixa il·lustre, la dels francesos Jean-Claude Andruet i Michèle Espinosi-Petit; els de FIAT França impactaven contra un parapet de pedra, i si bé aconseguien completar l’especial amb un retard de 2 minuts vers els més ràpids, un cop sobre la línia de meta es va poder comprovar que els danys que havien generat a les seves suspensions eren de tal calibre, que els hi era impossible prosseguir amb la competició. D’altra banda, sobre el parapet que hi xocaven hi havia diversos espectadors, els quals en patir contusions, va obligar als organitzadors a neutralitzar el tram durant una mitja hora.
Aquest no seria l’únic incident de l’etapa, doncs poc després de la mitjanit, Per Eklund i Hans Sylvan es veien obligats a reparar un palier que s’havia trencat en l’enllaç cap al tram de Col de Saint Roch, el que els portava a penalitzar per un total de 3 minuts per retard al control horari. Aquesta penalització suposava que la parella sueca que tan magníficament ho havia estat fent fins al moment, fos superada de cop per Anders Kulläng i Bruno Berglund, per Björn Waldegård i Hans Thorszelius, i per Bernard Darniche i Alain Mahé. Mentre que una segona evacuació d’espectadors ferits, portava als organitzadors a suspendre les tres últimes proves especials programades davant la massiva presencia de públic.
Bernard Darniche i Alain Mahé aconseguien la fita que s’havien establert, la segona plaça, en la segona passada pel Coll del Turini, i si bé aquests seguien escurçant distàncies vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer mentre els organitzadors els hi ho van permetre, aquests completaven el ral·li el divendres al matí a 10 minuts i 38 segons dels alemanys, qui invertien un total de 8 hores 42 minuts i 20 segons per recórrer els 595,30 km que finalment s’acabaven disputant. Per la seva banda, Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien finalment superar a Anders Kulläng i Bruno Berglund al terme de la sisena especial de l’etapa i pujar així al graó més baix del podi de Mònaco a 11 minuts i 28 segons dels guanyadors del ral·li i amb un coixí de 36 segons vers els seus compatriotes d’Opel.
Walter Röhrl iniciava doncs la temporada amb una imponent victòria, la qual permetia a l’alemany liderar provisionalment la taula del campionat de pilots amb 20 punts, 5 més que el francès Bernard Darniche i 8 més que el suec Björn Waldegård, els dos altres pilots integrants del podi monegasc.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Walter Röhrl
|
20
|
|
Bernard Darniche
|
15
|
|
Björn Waldegård
|
12
|
En el campionat de constructors FIAT no podia retornar de millor manera al certamen, doncs els italians lideraven la classificació gràcies a la victòria dels seus pilots alemanys. D’altra banda, i malgrat que per a molts el Lancia Stratos HF era una màquina obsoleta, la marca cosina del fabricant italià ocupava la segona posició a 2 punts d’ells, mentre que la victòria en Grup 2, permetia a Volkswagen ocupar la tercera posició provisional superant a Opel per 2 punts.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
FIAT
|
18
|
|
Lancia
|
16
|
|
Volkswagen
|
14
|