Ral·li Sanremo 1987

Dotzena i penúltima prova del calendari del campionat del món de ral·lis de 1987, el 29è Ral·li de Sanremo finalitzava el dijous 15 d’octubre a la ciutat de la Riviera de les Flors amb un total de 55 equips presents a la cerimònia de clausura. La prova, que tenia un recorregut dividit en quatre jornades de competició amb un total de 41 especials cronometrades de 530,21 km de distància sobre un terreny mixt asfalt-terra-asfalt, atreia fins a 125 equips a formalitzar la seva inscripció, iniciant tots ells la prova el dilluns 12 d’octubre de 1987.

La prova s’iniciava el dilluns al matí amb 4 especials sobre asfalt en les immediacions de Sanremo en les que la pluja va fer acte de presència, minvant encara més les opcions dels cotxes de dues rodes motrius vers els poderosos Lancia Delta HF 4WD. Els principals pilots de la firma italiana optaven per dues opcions diferents en la munta de pneumàtics, mentre que Massimo Biasion i Tiziano Siviero escollien uns P-Zero de série, Markku Alén i Ilkka Kivimäki optaven per uns intermedis emprats al Monte-Carlo, la jugada va sortir bé als italians que guanyaven el primer tram i esdevenien els primers líders de la prova, mentre que els seus companys finlandesos patien una sortida de pista que es saldava amb una punxada i 1 minut i mig perdut.

Per a més desgràcia dels finlandesos, que es jugaven bona part de les seves opcions al títol de constructors, problemes en les seves suspensions a causa de la sortida de pista els endarreria 1 minut més en la segona especial cronometrada, en la que els homes més ràpids serien els francesos de Renault Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, els quals tornarien a marcar el millor temps en la quarta especial cronometrada que els permetia encapçalar la general provisional en el llarg enllaç cap a les especials més orientals.

En quan les especials de terra es van començar a celebrar en el seu camí cap a Chinciano, ràpidament els Lancia van tornar a demostrar la seva superioritat en aquest terreny, recuperant el liderat Massimo Biasion i Tiziano Siviero en la primera especial cronometrada que es celebrava en aquesta superficie, mentre que el Renault 11 Turbo de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier anava progressivament retrocedint.

D’altra banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’adjudicaven dues especials en aquesta primera jornada, el que permetia als pilots finlandesos recuperar part del temps que havien perdut en les dues primeres especials cronometrades celebrades sobre asfalt, fins que una virolla a molt alta velocitat els va fer perdre encara més temps.

Ja en la segona jornada de competició Markku Alén i Ilkka Kivimäki perdien el control del seu Delta HF 4WD en un revolt no massa complex, a conseqüència del qual es veien obligats a abandonar la prova, mentrestant l’altre dels Lancia oficials, el pilotat per Bruno Saby i Jean-François Fauchille es trobava ja en segona posició, obtenint bona renda de la seva tracció integral i de la major potència i menor pes del seu cotxe en relació als Delta del Jolly Club que amb Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo en la seva primera actuació amb un cotxe de Grup A, i ja amb el títol de Grup N a la butxaca, encapçalava el grup perseguidor però a una distància notoria dels oficials.

Sorprenia a gairebé tothom la quarta posició que Didier Auriol i Bernard Occelli van aconseguir mantenir en les primeres etapes de terra, una superficie que els pilots no havien trepitjat en els dos últims anys i que a més no és gaire propicia per als cotxes de propulsió com el Ford Sierra Cosworth que pilotava, que per més mèrit dels francesos era una unitat de RED i no l’oficial de la marca de l’oval, classificant-se per davant del Lancia Delta HF 4WD del Grifone dels locals i excampions europeus Fabrizio Tabaton i Luciano Tedeschini.

Pel que fa a Jean Ragnotti i Pierre Thimonier, els de Renault queien fins la sisena posició provisional, a més de 4 minuts del líder indiscutible de la prova, empatant a temps amb el Lancia del Jolly Club pilotat pels suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, els quals arrossegaven problemes de transmissió al llarg de l’etapa.

Afortunadament per als pilots de dues rodes motrius, amb la neutralització de la segona etapa a les afores de Pisa, la terra tocava al seu final, i ja en la represa des de la Toscana els pilots afrontaven el camí de retorn a Sanremo disputant 9 trams d’asfalt de 144,72 km de distància, en els que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier van començar a escalar posicions fins arribar a la tercera posició al final de la jornada, gràcies també en part a les punxades que varen afectar els Lancia Delta HF 4WD dels italians del Jolly Club Sandro Fiorio i Luigi Pirollo i del Grifone Fabrizio Tabaton i Luciano Tedeschini, mentre que els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, es veien endarrerits en haver de canviar en fins en tres ocasions els seu diferencial.

Jean Ragnotti i Pierre Thimonier quedaven separats per tan sols 18 segons dels seus compatriotes Didier Auriol i Bernard Occelli al terme de la tercera jornada, el que feia preveure una lluita interessant pel darrer calaix del podi en la quarta i última etapa que es disputava integrament sobre asfalt al llarg de 5 especials cronometrades. Però la lluita finalment no es va produir ja que uns problemes en el diferencial del seu Ford Sierra RS Cosworth, van enlentir el ritme del pilots, facilitant el camí cap a la darrera plaça de podi als de Renault.

Per davant d’ells Massimo Biasion i Tiziano Siviero seguien encapçalant la taula provisional amb mà de ferro acumulant fins un total de 18 escratxs que els permetrien aturar el crono en 6 hores 9 minuts i 19 segons al terme de la prova, mentre que per darrera d’ells els francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille feien bona la superioritat mecànica del seu cotxe Lancia oficial per tal d’adjudicar-se cinc trams en les seccions d’asfalt de la tercera i quarta jornada que els permetrien assegurar-se cómodament la segona posició final aturant el rellotge amb 5 minuts i 11 segons de demora vers els guanyadors. L’absència de problemes i el seu pilotatge agressiu sobre asfalt, van permetre que Jean Ragnotti i Pierre Thimonier portessin el seu Renault 11 Turbo fins a la tercera posició final a 7 minuts i 36 segons dels guanyadors.

En la categoria dels cotxes de Grup N, els italians Gianfranco Cunico i Stefano Evangelisti van ajudar a fer més gran si cap la festa de Lancia guanyant la categoria a bord del seu Lancia Delta HF 4WD sobrevisquent a un intent de sabotatge quan es va trobar sucre en el seu carburant. La victòria a efectes de campionat era intrascendent ja que el seu compatriota i fill del màxim responsable de l’àrea esportiva de Lancia, Sandro Fiorio, pràcticament l’únic pilot amb una certa continuitat en el certàmen, ja s’havia adjudicat el títol amb anterioritat.

A Lancia la única consigna que es va donar a principi de temporada va ser que tots els pilots disputarien 7 proves al llarg de l’any, per a Massimo Biasion aquesta era la seva setena participació, pel que el pilot vicentí no podria defensar la primera posició en el RAC britànic que ara ostentava gràcies a la victòria aconseguida a la prova de casa. A 14 punts per darrera d’ell, empatats a 80, s’hi trobaven els finlandesos Juha Kankkunen i Markku Alén els quals si disputarien la última prova del calendari i que per tant encara tenien un darrer cartutx per cremar. Kenneth Eriksson, que per decisió de Volkswagen s’havia quedat a casa, tancava el podi provisional.

Pel que fa a marques, la victòria que aconseguia Lancia, permetia als italians descartar el seu segon pitjor rersultat de la temporada, el segon lloc aconseguit al Tour de Corse, completant així una classificació perfecta amb 7 victòries en els 7 resultats que es retenien com a màxim. Audi per la seva banda, sense participar a la prova, mantenia els seus punts congelats mentre que Renault s’acostava molt a la seva posició gràcies al podi de Ragnotti-Thimonier.