El 5è Criterium Molson de Quebec era la setena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis i onzena en la Copa FIA per a pilots; una edició que finalitzava el diumenge 17 de setembre de 1978 a la ciutat més poblada de la regió francòfona del Canadà, Montreal. El programa de l’edició comptava amb 533,70 km cronometrats repartits al llarg de 14 proves especials, una distància a la que els 58 equips participants dels 61 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 14 de setembre, i que 24 d’ells aconseguirien completar, amb diferents nivells d’èxit, per tal de ser presents a la cerimònia de cloenda.
L’enorme cost de desplaçar els cotxes, així com tota la logística necessària per al desenvolupament de la competició amb garanties des d’Europa fins al Canadà, provocava que només es presentés de manera oficial l’equip FIAT a l’esdeveniment, així com un parell d’Opel Kadett de Grup 2, en un projecte conjunt entre holandesos i suecs; sent tota la resta de la llista d’inscrits, equips o pilots que competien a títol personal sense el suport dels fabricants. Una situació que resultava molt propicia per als interessos dels torinesos.
Superades les verificacions tècniques del dimecres 13 de setembre, l’endemà dijous els organitzadors programaven una especial espectacle de 2,20 km de corda i construida artificialment en les immediacions d’un abocador de Montreal, llur doble passada exercia les funcions d’etapa pròleg per tal de determinar l’ordre de sortida de la primera etapa.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en ambdues passades, si bé en la primera passada el coixí que els finlandesos obtenien amb els seus companys d’equip, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, era de tan sols 1 segon i en la següent l’escratx resultava ser ex-aequo amb aquests. Timo Salonen i Erkki Nyman, portadors del dorsal número 1 en haver guanyat la darrera edició de la ronda quebequesa, aconseguien el tercer millor temps en totes dues passades i aquests entraven al parc tancat de Montreal en tercer lloc a 5 segons del temps del seus compatriotes.
La primera etapa del ral·li es programava el divendres 15 de setembre i aquesta desplaçava als participants des de la ciutat de Montreal fins al complex esquiable de Mont-Tremblant, un viatge d’uns 140 km de distància que es portava a terme mitjançant només 4 proves especials competitives de 21,60 km cronometrats, sent les dues primeres seccions competitives una nova passada per l’especial espectacle de l’abocador, anomenada Robillard, i les dues restants una doble passada per un tram d’asfalt que s’anomenava Tour du Lac.
Novament els líders esdevenien els homes més ràpids en totes les cronometrades de l’etapa, ratificant així la seva anhelada primera posició, si bé en la primera prova especial de la jornada, tercera passada pel tram artificial de l’abocador municipal, els líders finlandesos veien com els canadencs Jean-Paul Pérusse i Louis Bélanger els hi aconseguien igualar el crono a bord del seu Triumph TR7, el qual estava desproveït del característic motor V8.
Tanmateix en la quarta prova especial del programa, segona de la jornada, es registrava la primera baixa del ral·li, quan els italians Carlo Cavicchi i Giulio Rancati hi bolcaven el seu FIAT 127 Grup 2 llogat a fàbrica, en un revolt en el que anteriorment 2 altres equips ja hi havien bolcat, i aquests, malgrat empènyer el seu cotxe per tal de poder completar l’especial, no podien reparar els danys a temps.
Tot i acumular les 6 victòries parcials de tram possibles, Markku Alén i Ilkka Kivimäki accedien al parc tancat de Mont-Tremblant amb només 9 segons de marge sobre els seus companys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que en relació a Timo Salonen i Erkki Nyman aquest marge s’eixamplava fins als 18 segons. Quarts en l’absoluta i primers entre els Grup 2, els suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund fitxaven a 27 segons dels líders, precedint en 17 segons el potent Triumph TR7, aquest si amb el propulsor V8, que pilotaven els nord-americans John Buffum i Doug Shepherd.
No va ser fins que el programa assolia la tercera jornada, que la competició no esdevenia un repte per als participants. Amb 4 proves especials en el seu rutòmetre que suposaven 188,50 km cronometrats, d’inici i final el dissabte 16 de setembre en el caòtic parc tancat de Mont-Tremblant.
Sobre els 28,60 km cronometrats del tram de “La Diable”, on s’hi tornava a fer palesa la manca d’experiència dels organitzadors, en tan en quan les assistències havien d’emprar la mateixa via que els participants, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien la seva primera victòria de tram en solitari i els germànics retallaven en 5 segons les distàncies en vers els seus companys d’equip finlandesos i líders de la provisional, mentre que el tercer dels FIAT 131 Abarth, el pilotat per Timo Salonen i Erkki Nyman, s’endarreria en uns 3 minuts en haver-se d’aturar a canviar una roda punxada, deixant la seva plaça de podi a l’Opel Kadett GT/E d’Anders Kulläng i Bruno Berglund, si bé els suecs es trobaven ja a 1 minut i 2 segons dels líders Markku Alén i Ilkka Kivimäki.
Paral·lelament, en aquells instants i a bord d’un Saab 99 EMS preparat al Canadà que mai havia acabat de funcionar correctament i que prèviament havia hagut de precisar d’intervencions mecàniques en el motor, el suec Stig Blomqvist i la copilot nord-americana Vicki Dykema acabaven amb la seva agonia al ral·li en trencar la caixa de canvis del cotxe i veure’s obligats a abandonar la competició.
Bror Danielsson i Bob de Jong, amb el segon dels Opel Kadett GT/E, engruixien també la llista de baixes en els primers compassos de la jornada sabatina. Tot i que el suec i el neerlandès aconseguien completar la primera prova especial de la jornada amb una esquerda en el bloc del motor i el seu cotxe envoltat en una fumarola, prosseguir en el ral·li era impossible i l’abandonament una obligació.
Ja sobre la cronometrada més llarga de la jornada, els alemanys federals Walter Röhrl i Christian Geistdörfer seguien imprimint un ritme alt i la parella aconseguia la seva segona victòria de tram consecutiva, si bé en aquesta ocasió l’honor era compartit amb els seus companys Timo Salonen i Erkki Nyman, qui els hi igualaven el registre guanyador de 29 minuts i 6 segons. Una segona victòria parcial que permetia als bavaresos liderar la classificació provisional per 33 segons de marge sobre els anteriors líders, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki.
Paral·lelament John Buffum i Doug Shepherd perdien una roda del seu Triumph TR7 V8 i després de baixar del cotxe per fer les pertinents comprobacions, aquests decidien completar l’especial a baixa velocitat, amb el cost de baixar fins a la sisena posició a molta distància dels primers classificats. Però els nord-americans, en reprendre la marxa, s’oblidaven de cordar l’arnès de seguretat així com posar-se el casc, una infracció que incomprensiblement no els hi suposava l’immediata exclusió del ral·li.
Dues passades sobre el tram de Lac Mosquic de 52,90 km, i en els que es tornaven a passar per la secció més àmplia i ràpida del segon tram del dia, tancaven l’etapa. Angoixats per tal de recuperar el temps concedit en la primera especial del dia, així com la posició de podi, Timo Salonen i Erkki Nyman afrontaven un salt amb massa ímpetu, a conseqüència del qual els finlandesos trencaven l’eix de transmissió del seu 131 Abarth i després d’haver patit una nova punxada. Un FIAT 131 de sèrie, al que se li havia donat permís per entrar al tram per tal d’exercir les funcions de ràdio, en rebre la senyal d’avaria dels pilots, entrava a tram i empenyia paracops amb paracops l’Abarth dels pilots finlandesos, amb l’agreujant que això suposava per als competidors que venien per darrere que es trobaven amb una xicana rodant. La il·legalitat, presenciada per espectadors, fotògrafs i comissaris esportius, no tenia cap altra sortida que la exclusió de la parella finlandesa del ral·li, però donat que aquests finalment decidien abandonar arran de la gran quantitat de temps perdut, i que per tant l’exclusió no es podia aplicar, l’equip italià era multat amb 2000 dolars per haver prestat assistència en un lloc no autoritzat, així com per impedir a altres competidors el seu avenç pel tram.
En el terreny purament esportiu, Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera passada per Lac Mosquic i recuperaven 2 segons als seus companys d’equip alemanys, mentre que Anders Kulläng i Bruno Berglund queien ja a més de 6 minuts del lideratge.
Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven una jornada rodona establint de nou el registre més baix entre els participants del ral·li i els líders entraven en el parc tancat de Mont-Tremblant amb 56 segons de marge en vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Anders Kulläng i Bruno Berglund eren tercers a 8 minuts i 3 segons dels líders, precedint en 3 minuts i 47 segons el Toyota Celica 2000 GT del finlandès, establert al Canadà i per llavors campió nacional, Teisto Heinonen i del canadenc John Bellefleur. Endarrerits amb problemes de frenada, Jean-Paul Pérusse i Louis Bélanger eren cinquens a 13 minuts i 1 segon del temps dels bavaresos de FIAT i a bord del Triumph tetracilindric.
La quarta i última etapa del ral·li era la més llarga del programa amb 319,2 km cronometrats, distància que superava en escreix la corda de les 3 etapes anteriors juntes i que es repartia al llarg de 4 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams. Una activitat que conclouria amb el retorn al punt de sortida, Montreal, el vespre del diumenge 17 de setembre. El primer tram presentava una distància de 42,80 km i aquest conduïa la competició cap a l’oest per endinsar-se als boscos de Papineau, mentre que el següent tenia 116,80 km de lluita contra el cronòmetre.
Els líders s’imposaven en la primera passada per les 2 cronometrades del bucle i aquests eixamplaven el seu marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins als 3 minuts i 55 segons, qui donaven per bona la segona posició provisional tot pensant en clau de la Copa FIA de pilots, alhora que Anders Kulläng i Bruno Berglund queien a 11 minuts i 37 segons dels líders en patir problemes de diferencial. Afortunadament per als d’Opel, Teisto Heinonen i John Bellefleur es quedaven sense frens en el seu Toyota Celica 2000 GT i els campions de Canadà de ral·lis no podien assetjar les places de podi en haver d’aminorar el seu ritme i acumular sortides de pista.
En tornar a passar pel bucle, Markku Alén i Ilkka Kivimäki milloraven en 24 segons el seu registre vers l’anterior primera passada i aquests es feien amb el millor temps del parc tancat, alhora que retallaven en 14 segons les distàncies amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
En un darrer esforç, els alemanys federals aconseguien la seva setena i última victòria parcial de tram a l’edició en la darrera cronometrada de l’itinerari, gràcies a la qual els pilots de FIAT certificaven la seva victòria en assolir el parc tancat de Montreal. Punt en el què els comissaris esportius decidien executar la desqualificació de John Buffum i Dough Shepherd per haver competit sense arnès ni casc al llarg de l’etapa anterior i quan aquests havien aconseguit completar el programa en sisena posició final.
Walter Röhrl i Christian Geistdörfer completaven els 533,70 km cronometrats del programa en un temps total de 4 hores 54 minuts i 23 segons, registre que els hi donava el seu tercer podi al mundial, alhora que la seva tercera victòria en el certamen. Markku Alén i Ilkka Kivimäki fitxaven el seu carnet de ruta amb un retard de 8 minuts i 33 segons sobre el temps dels seus companys d’equip, crono que els hi suposava la segona posició final, mentre que els suecs Anders Kulläng i Bruno Berglund esdevenien tercers amb un temps que era 18 minuts i 23 segons més lent que el dels vencedors.
Tot i no guanyar la ronda canadenca, Markku Alén feia una important passa endavant en la seva cursa vers la Copa FIA de pilots, doncs el finlandès hi obtenia el seu sisè podi de la temporada, amb el què aconseguia totalitzar 38 punts en el campionat, 16 i 17 més que no pas els absents a la prova Jean-Pierre Nicolas i Hannu Mikkola. D’altra banda, Walter Röhrl amb els 9 punts que afegia en el seu comptador, igualava la puntuació del finlandès de Ford i el bavarès s’immiscia en les primeres posicions del certamen.
|
Pilot
|
Punts
|
|---|---|
|
Markku Alén
|
38
|
|
Jean-Pierre Nicolas
|
22
|
|
Hannu Mikkola Walter Röhrl |
21 21 |
En el campionat de constructors, tant FIAT com Opel o Ford guanyaven les respectives categories de Grup 4, Grup 2 i Grup 1, i per tant el que aportava alguna diferència en respectius comptadors, era la posició de l’auto en la classificació general. Amb el cotxe torinès davant del germànic i aquests dos per davant de l’anglosaxó, les distàncies s’eixamplaven al capdavant de la classificació provisional, alhora que els de l’oval blau afegien punts en el seu marge vers els quarts classificats, Porsche.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
FIAT
|
100
|
|
Opel
|
74
|
|
Ford
|
69
|