Ral·li Portugal 1979

El 13è Ral·li de Portugal era la tercera cita del calendari del campionat del mòn de ral·lis de 1979, i aquest concloïa el diumenge 11 de març a Estoril amb la presència de 16 equips supervivents dels 88 que iniciaven l’esdeveniment el dimarts 6 de març des de la mateixa ciutat costanera portuguesa. El ral·li comptava en el seu recorregut mixt d’asfalt i terra amb un total de 45 proves especials cronometrades que suposaven 737,50 km competitius, i en el que els primers classificats serien premiats amb punts pels certàmens de constructors així com el recentment creat per a pilots.

El primer escull del programa suposava un total de 12 proves especials, de les que 4 eren d’asfalt i les 8 restants de terra, llur corda cronometrada ascendia fins als 212 km. Els pilots sortien d’Estoril a les 10 del matí per enfilar el camí cap a Povoa de Varzim, previ reagrupament a Figueira de Foz, on la seva arribada estava programada per l’endemà dijous a 2 quarts de 8 del matí.

La Serra de Sintra acollia les 2 primeres proves especials del programa, les quals en ser asfaltades, permetien veure en el seu màxim rendiment el Lancia Stratos HF que pilotaven Bernard Darniche i Alain Mahé. Els francesos hi marcaven el millor temps en totes 2 especials i per tant es convertien en els primers líders de l’edició per davant de l’Opel d’Anders Kullang i Bob de Jong així com els Ford de Hannu Mikkola i Arne Hertz i de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Sense moure’ns de la formació oficial de l’oval, Ari Vatanen i Peter Bryant eren la cara amarga, doncs en la primera cronometrada se’ls hi trencava la vareta de l’accelerador i hi cedien 6 minuts.

La tercera cronometrada era de terra, el que permetia a Hannu Mikkola i Arne Hertz ascendir fins a la segona posició provisional gràcies al seu primer millor registre, mentre que en la següent prova especial, els líders es tornaven a adjudicar el millor registre per tal d’entrar al regarupament de Figueira da Foz com a inqüestionables primers classificats. Tanmateix en aquest reagrupament va ser on Ari Vatanen i Peter Bryant decidien abandonar el ral·li, ja que als 6 minuts de retard per l’averia de la primera prova especial, calia afegir els intensos dolors d’esquena que estava patint el pilot finlandès quan a l’anterior ral·li de Suècia va intentar treure el seu cotxe d’un banc de neu, una lesió que es va veure agreujada després de patir un accident durant els reconeixements del ral·li ibèric, motiu pel qual Peter Aschroft, cap de Ford, decidia que era millor que fes repòs.

A la represa de la competició, Bernard Darniche i Alain Mahé continuaven sent els homes més ràpids i aquests marcaven tres escratxs consecutius amb el que aconseguien llaurar un marge de 32 segons vers Hannu Mikkola i Arne Hertz, i d’1 minut i 2 segons amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Un coixí però que s’esbaïa quan al cap d’un quilòmetre d’iniciar la vuitena cronometrada de l’etapa, Arganil, el seu Lancia patia un curt-circuit a l’amperimetre que el deixava sense alternador i que poc després els obligaria a abandonar en quedar-se sense bateria.

Hannu Mikkola i Arne Hertz per la seva part, aconseguien el millor temps a Arganil, amb el que no només es feien amb el lideratge del ral·li, sinó que a més a més eixamplaven el marge sobre els seus companys de formació per sobre del minut. Els nòrdics s’imposaven en 3 de les 4 cronometrades restants, sent un dels millor temps ex-aequo amb els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius, qui esdevenien els autors del millor temps en l’última prova especial prèvia a l’entrada al parc tancat de Povoa de Varzim.

Per darrera, l’absència de l’equip FIAT, així com les baixes de Bernard Darniche i Alain Mahé i d’Ari Vatanen i Peter Bryant, facilitava que la lluita per la primera posició en el Grup 2, esdevingués una lluita per l’última plaça del podi; un duel molt tancat entre l’Opel Kadett GT/E d’Anders Kulläng i Bob de Jong amb el Toyota Celica 2000 GT de Jean-Luc Thérier i Michel Vial. Aprofitant unes assistències, el pilot suec decidia posar un eix de transmissió més curt en el seu Kadett GT/E per tal d’intentar obrir bretxa amb els seus rivals francesos, però mentre ell i el navegant neerlandès es trobaven disputant la desena prova especial de l’etapa, la transmissió es bloquejava i la parella havia de retirar-se.

Així doncs a l’entrada a Povoa de Varzim, Hannu Mikkola i Arne Hertz eren clars líders amb 1 minut i 28 segons de marge vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial eren tercers a 7 minuts i 33 segons dels nòrdics de Ford. Ove Andersson i Henry Liddon, companys de formació dels tercers, eren quarts a 1 minut i 49 segons dels seus companys, mentre que Andy Dawson i Martin Holmes, tercers en Grup 2 i cinquens absoluts, es trobaven ja a 15 minuts i 11 segons de la parella de l’oval.

La segona etapa del programa estava composada per 6 proves especials de terra de 121 km cronometrats, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams situats una mica més al nord de Povoa de Varzim. Amb sortida del parc tancat el dijous a 2 quarts de 5 de la tarda, el retorn seria a partir de 3 quarts d’1 de la matinada de l’endemà divendres.

Els líders, Hannu Mikkola i Arne Hertz, es refermaven en la seva condició en esdevenir els pilots més ràpids en les dues primeres proves especials de l’etapa, el que permetia als nòrdics doblar pràcticar les distàncies amb els seus companys d’equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, aquests reaccionaven en la darrera cronometrada del bucle, i per 3 segons privaven a Hannu Mikkola i Arne Hertz de fer el complet.

En tornar a passar per les mateixes cronometrades, Jean-Luc Thérier i Michel Vial es recomposaven dels problemes amb els coixinets que els havien fet caure per darrera dels seus companys de formació, imposant-se en la quarta prova especial de la jornada, mentre que les dues darreres cronometrades programades tornarien a tenir als pilots de Ford com a protagonistes amb un escratx per a cadascun. Tanmateix en l’última prova especial, Jean-Luc Thérier i Michel Vial es veurien obligats a abandonar el ral·li en sortir una biela pel bloc del motor del seu Toyota Celica 2000 GT; mentre que en una escala inferior de drama, Hannu Mikkola i Arne Hertz haurien de pilotar amb una roda punxada i Björn Waldegård i Hans Thorszelius arrossegaven problemes amb la pressió d’oli així com de transmissió.

L’entrada al parc tancat doncs es feia amb un gap de 2 minuts i 11 segons entre les dues formacions de Ford, mantenint-se el mateix ordre en el que aquests havien abandonat el recinte a primera hora de la tarda, mentre que fins a la tercera plaça s’hi enfilava Ove Andersson i Henry Liddon. Els pilots de Toyota acumulaven ja un retard d’11 minuts i 36 segons amb els líders, però en contrapartida el seu marge en relació al Datsun 160J d’Andy Dawson i Martin Holmes, quarts, pràcticament es duplicava, i arribava ja als 13 minuts i 52 segons.

Amb 316,5 km cronometrats al llarg de 15 proves especials cronometrades, la tercera etapa esdevenia la més important de tot el ral·li, amb la sortida celebrada des de Povoa de Varzim el divendres 9 de març a les 10 en punt del matí, el seu punt final es programava per l’endemà dissabte a les 12 del migdia a Estoril, previs reagrupaments a Viseu i Tomar.

En el seu camí cap al centre de la nació portuguesa, els Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz així com de Björn Waldegård i Hans Thorszelius se seguien repartint les autories dels millors temps, però en arribar a la zona d’Arganil, el diferencial central de l’Escort RS1800 dels líders va començar a emetre uns sorolls sospitosos alhora que s’escalfava molt. Els mecànics van localitzar una dent del pinyó trencada, però sense temps per poder reemplaçar el diferencial, només es va poder soldar la dent trencada, afegir tot l’oli que s’havia consumit al diferencial i creuar els dits per a que el cotxe acabés el bucle i retornés a les assistències, i així va ser.

A partir d’aquell moment a cada final de tram s’ubicava una Ford Transit d’assistència ràpida, una maniobra tanmateix facilitada per l’abandonament matiner d’Ari Vatanen i Peter Bryant, i a cadascuna d’aquestes furgonetes, hi havia un recanvi del diferencial, així quan Björn Waldegård va avisar per ràdio que el seu diferencial començava a fumejar alhora que feia sorolls extranys, la reparació es va poder fer en molt poc temps evitant que qualsevol penalitació fes acte de presència.

A les acaballes de la tercera etapa, la vareta de l’accelerador que s’havia trencat en el cotxe d’Ari Vatanen i Peter Bryant, també es va trencar en l’unitat dels suecs, amb el que aquests encara cedien més temps vers els seus companys líders; afortunadament per a ells, des de l’incident de la parella finlandeso-britànica, a cada Ford Escort RS1800 s’hi emplaçava una vareta de recanvi i els pilots podien reparar el cotxe en poc temps.

A Estoril hi arribaven fins a 27 equips participants el dissabte al migdia, moment en el que el ral·li pràcticament ja estava decidit, doncs entre Hannu Mikkola i Arne Hertz i Björn Waldegård i Hans Thorszelius existia un gap de 3 minuts i 51 segons, mentre que si la distància s’evaluava amb Ove Andersson i Henry Liddon, tercers classificats provisionals, aquesta era de 20 minuts i 25 segons. Andy Dawson i Martin Holmes eren quarts a 41 minuts dels líders, mentre que l’únic punt calent de la taula era el segon que separava el cinquè del sisè classificat, és a dir, el Ford Escort RS200 de Grup 1 dels locals Carlos Torres i Pedro de Alméida amb l’Audi 80 Grup 4 de Harald Demuth i Arwed Fischer.

La competició retornava a la Serra de Sintra en la quarta i última etapa del ral·li, on s’hi programaven 4 passades nocturnes pels 3 trams del bucle, amb el que es generava un total de 12 proves especials de 88 km de distància sobre asfalt i nocturns. Els líders Hannu Mikkola i Arne Hertz van optar per la prudència, més quan l’elevada presència d’espectadors els privava d’una visibilitat nítida de la traçada, el que tanmateix va facilitar que Björn Waldegård i Hans Thorszelius marquessin 10 escratxs dels 12 possibles i maquillessin una mica els resultats.

Un cop completat el recorregut programat i amb la pertinent entrada al parc tancat ubicat a Estoril el diumenge 11 de març a 1 quart de 6 del matí, el 13è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs. En ell Hannu Mikkola i Arne Hertz s’hi adjudicaven la victòria en completar els 737,50 km cronometrats en un temps total de 9 hores 13 minuts i 52 segons, traient-se així el mal gust de boca que els va quedar la temporada anterior quan perdien el ral·li a causa d’una punxada a la darrera especial. Aquest temps tanmateix suposava un marge final de 2 minuts i 44 segons vers els segons classificats, els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Ove Andersson i Henry Liddon tancaven el podi amb el primer cotxe de Grup 2 a 21 minuts i 8 segons del temps aconseguit pels guanyadors de la prova.

La taula del campionat per a pilots, veia com Björn Waldegård marcava el seu tercer segon lloc consecutiu, el que permetia al pilot suec mantenir-se al capdavant de la classificació provisional amb 45 punts, mentre que per darrera seu, el seu company d’equip i guanyador de la prova portuguesa, el finlandès Hannu Mikkola, experimentava una forta pujada fins al segon lloc de la general per davant d’un altre finlandès, Markku Alén, qui no va pendre part a la prova tot i els rumors que ho faria amb un FIAT 131 Abarth patocinat per les aerolinees portugueses «TAP» .

En el certamen de constructors, Ford tot just aconseguia la seva primera victòria de la temporada i amb només tres cites celebrades, pràcticament ja doblava la puntuació amb FIAT, el seu més immediat perseguidor. Per darrera Datsun i Opel empataven a 22 punts gràcies al 2n i 3r lloc respectius en la classificació de Grup 2.