Ral·li Portugal 1976

El 10è Ral·li de Portugal, tercera cita puntuable en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, es donava per finalitzat el diumenge 14 de març de 1976 a Estoril, ciutat des d’on s’iniciava amb la totalitat dels 59 equips inscrits el dimecres 10 de març. El recorregut de l’esdeveniment estava composat per un traçat mixt de terra i asfalt que suposaven 468,70 km cronometrats repartits al llarg de 39 proves especials, una distància que només 21 equips van aconseguir completar.

La situació de transició política que vivia el país, unit a un traçat molt trencador, va acabar desencadenant en que dels 59 equips que prenien la sortida a la primera etapa del ral·li el dimecres 11 de març, només 7 es podien considerar professionals o de talla internacional. Una etapa que estava formada per 12 proves especials de 99,50 km, les quals conduïen als participants fins a la segona ciutat més important del país, Porto.

Les dues primeres proves cronometrades es disputaven sobre asfalt, el que va permetre a les dues formacions oficials de Lancia, composades per Sandro Munari i Silvio Maiga, i per Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, esprèmer al màxim els motors Ferrari de les seves respectives unitats i encapçalar la classificacó provisional en aquest mateix ordre.

Paral·lelament el ral·li ja perdia a 2 de les 7 formacions professionals en aquests dos primers trams, el més breu de tots va ser l’equip format per Walter Röhrl i Claes Billstam, quan al cap de 200 metres de prendre la sortida en el primer tram, la transmissió del seu Opel Kadett GT/E es trencava i els portava a abandonar l’esdeveniment. La segona baixa il·lustre era la de Jean Ragnotti i Jacques Jaubert, els francesos havien llogat un Alpine-Renault A310 a la central de Dieppe gràcies al suport de la tabaquera Gitanes, i després de marcar el tercer millor temps per darrera dels dos Lancia en la primera prova especial, els pilots van veure com en un canvi de rasant de la segona cronometrada perdien el control del cotxe i destrossaven la part frontal esquerre d’aquest.

La tercera cronometrada es disputava sobre terra, i si bé Sandro Munari i Silvio Maiga tornaven a ser la referència en quan als temps, els seus companys de formació eren superats pel Toyota Corolla de Hannu Mikkola i Jean Todt i pel Toyota Celica d’Ove Andersson i Arne Hertz. Però una especial més tard, Hannu Mikkola i Jean Todt negociant l’entrada d’un pont van picar la vorera amb el seu cotxe, el que els escopia contra un parapet de pedra i destrava el seu Toyota que quedava pel desguàs, amb el que després de 4 proves especials, el ral·li comptava ja amb 3 baixes d’equips de renom.

Sandro Munari i Silvio Maiga, que també guanyaven aquesta quarta prova especial, disposaven ja de 23 segons de marge amb els segons classificats, Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que els seus companys es trobaven en la tercera posició a 26 segons d’ells. Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson, a bord d’un Opel Kadett GT/E Grup 4, tancaven el quartet de formacions de fàbrica a 49 segons dels líders, mentre que a una mica més d’1 minut per darrera seu s’hi classificava l’Opel Kadett GT/E en configuració de Grup 1, és a dir de sèrie, dels locals Mêquêpê, acrónim popular de Manuel Queirós Pereira, i João Batista.

Els líders s’imposaven també en la cinquena prova especial, però una averia en la caixa de canvis en el transcurs de la sisena prova cronometrada, quan aquesta es quedava bloquejada en la segona velocitat, posava final a la ratxa triomfant dels italians; si bé tot quedava a casa, doncs l’autoria del millor temps era per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, que d’aquesta manera superaven a Ove Andersson i Arne Hertz. Un altre escratx dels pilots de Lancia en la setena prova especial confirmava als transalpins en la segona posició.

Un cop reparada l’averia de la caixa de canvis, Sandro Munari i Silvio Maiga tornaven a ser els homes més ràpids a final de tram en la vuitena prova especial, on el ral·li tindria la quarta baixa professional; una pedra es projectava contra el radiador de l’Opel Kadett GT/E d’Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson, i aquest en foradar-se, enviava als suecs a la llista d’abandonaments amb el seu cotxe fumejant. Ove Andersson i Arne Hertz s’imposaven a continuació en la novena i desena prova especial per tal d’estrènyer posicions amb Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, mentre que l’activitat de l’etapa es completava amb dos escratxs més de Sandro Munari i Silvio Maiga.

L’entrada al parc tancat de Porto doncs es feia passada la mitjanit del divendres 12 de març amb els dos Lancia Stratos HF oficials ocupant les dues primeres posicions i separats per 56 segons favorables Sandro Munari i Silvio Maiga. A 2 segons de Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini s’hi trobaven Ove Andersson i Arne Hertz, donant bona senyal de com era la disputa de la posició entre aquestes dues formacions, mentre que Mêquêpê i João Batista estaven ja totalment despenjats de la lluita per les posicions de podi a 6 minuts i 38 segons dels líders. Els gallecs Benigno Fernández i Miguel Brasa eren cinquens a bord d’un BMW 2002 Grup 1 a 48 segons dels seus predecessors.

Divendres al matí arrancava la segona etapa amb un clima plujós i enboirat. 46 formacions prenien la sortida des del parc tancat de Porto per tal de retornar cap a Estoril mitjançant 15 proves especials cronometrades de 288,30 km de distància. La lluita entre Ove Andersson i Arne Hertz amb Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini se seguia perllongant, i si el primer cop el donaven els suecs amb l’escratx en la primera prova especial de l’etapa, Fafe, a Cabreira, següent, els italians se’n tornaven amb la mateixa moneda.

La cancel·lació de l’onzena i dotzena prova especial escurçava l’etapa a 13 proves especials, sent els restants 11 millors temps per a Sandro Munari i Silvio Maiga que s’escapaven irremeiablement al capdavant de la classificació, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini ara patien les conseqüències d’un bloqueig en la seva caixa de velocitats; en aquesta ocasió el canvi es quedava bloquejat en la tercera marxa, el que facilitava que Ove Andersson i Arne Hertz els hi poguessin prendre la segona plaça.

Els participants arribaven a Estoril el migdia del dissabte 10 de març, sent especialment dures les proves especials cronometrades celebrades de nit, on nombroses van ser les baixes en el ral·li. Sandro Munari i Silvio Maiga entraven al parc tancat amb 4 minuts i 4 segons de marge vers Ove Andersson i Arne Hertz, mentre que Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini dipositaven les seves esperances en retallar el minut i 19 segons de desavantatge que tenien vers el Toyota que tenien davant, en les cronometrades asfaltes de la darrera jornada. Mêquêpê i João Batista conservaven la quarta posició amb la que sortien de Porto, si bé els locals es trobaven ja a 41 minuts i 14 segons dels líders italians.

Dotze especials cronometrades de 80,9 km asfaltats, tancaven la desena edició del ral·li portuguès, les quals es disputaven en les immediacions d’Estoril al llarg de la nit entre dissabte i diumenge. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini atacaven fort d’entrada i en imposar-se en les 3 primeres proves especials, els italians escurçaven distàncies amb la parella sueca de Toyota fins a situar-se a 33 segons d’ells, tot fent indicar que el doblet de Lancia era més que probable. Malauradament per als interessos de la marca i dels pilots, en la segona passada per Lagoa Azul, quarta especial de l’etapa, la bobina s’averiava, el que els suposava una fallada en l’encès que es traduia en la pèrdua de 50 minuts per part de la parella, amb el que no només s’acomodiaven de la segona posició, sinó que a més a més ho feien d’ocupar una plaça de podi.

Tot el joc ja estava decidit, amb el que la recta final de l’esdeveniment va esdevenir una bassa d’oli en la que ningú assumia cap mena de riscs i així a trenc d’alba del diumenge 14 de març de 1976, Sandro Munari i Silvio Maiga esdevenien vencedors del 10è Ral·li de Portugal. Els italians cobrien els 435,40 km cronometrats disputats en un temps total de 5 hores 41 minuts i 26 segons, el que suposava un marge final de 2 minuts i 58 segons vers el Toyota Celica 2000 GT d’Ove Andersson i Arne Hertz. Els locals Manuel Queirós Pereira «Mêquêpê» i João Batista tancaven el podi d’Estoril a 45 minuts i 11 segons dels guanyadors.

Si bé no hi va haver canvis en la part alta de la classificació del Campionat del Món, si que Lancia gràcies a la seva segona victòria de la temporada en la tercera cita del calendari, aconseguia desmarcar-se al capdavant de la classificació, sent ja 18 els punts que els separava del fabricant alemany Opel. Saab, que tenia un rol residual al certamen, romania inalterat en la tercera posició amb 20 punts, si bé Toyota es classificava a 5 punts de la seva posició.