Cinquena cita entre un total de vuit proves que composaven el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir, que n’era la primera de la segona meitat del certamen, el diumenge 30 de juliol de 1995 finalitzava a Manukau City el 25è Ral·li de Nova Zelanda. En el rutòmetre de la prova austral hi constaven fins a 33 especials cronometrades de 560,89 km de distància, una corda a la que els 86 equips participants, dels 87 que prèviament havien oficialitzat la seva inscripció, havien de fer front a partir del dijous 27 de juliol i des de la mateixa Manukau City, punt en el que també s’ubicava la rampa de sortida. 56 formacions participants van aconseguir finalitzar la prova que entregava punts en els campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2L.
A les 2 en punt del migdia del dijous 27 de juliol s’iniciava la primera etapa del ral·li, un escull de 6 trams cronometrats cap al nord de l’illa, i dels que 2 eren una especial espectacle, de només 73,09 km competitius. Distància a la que la primera parella en abandonar Manukau City, començaria a donar per completada a partir de les 9 del vespre, hora en el que es programava el seu ingrés al parc tancat de la ciutat veïna de Mangere.
A les afores de Manukau City, concretament en el parc Totara, es dibuixava una especial espectacle de 2,07 km de corda, en la que els alemanys de Toyota Armin Schwarz i Klaus Wicha hi aconseguien establir el millor registre per tal de fer-se amb el lideratge de la prova, per 1 segon de marge vers els seus companys d’equip Juha Kankkunen i Nicky Grist i els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, així com del Mitsubishi Lancer Evo III dels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. 1 segon més avall els seguien els Subaru Impreza dels britànics Colin McRae i Derek Ringer i de Richard Burns i Robert Reid, aquests darrers qui hi competien en substitució de l’encara lesionat Carlos Sainz, així com de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i de l’encara convalescent per la grip François Delecour i Catherine François.
Els neozelandesos Neil Allport i Graig Vincent, al volant d’un dels Ford Escort RS Cosowrth que RAS desplaçava fins a les antípodes, pagaven cara la seva inactivitat així com la seva estrena amb un cotxe amb el volant a l’esquerra, en quan després de colpejar contra un pal, s’hi deixaven un bon grapat de segons en danyar la seva direcció assistida, mentre que Isolde Holderied i Christina Thörner s’hi veien obligades a abandonar en danyar les suspensions del seu Mitsubishi i no poder-lo reparar a temps.
La següent prova especial, la més ràpida de la jornada, donava com a vencedor de tram a Didier Auriol i Denis Giraudet, qui feien un moviment fins a la primera plaça de la classificació provisional, mentre que la tercera i quarta prova especial, de més entitat cronometrada, donaven com a autor del millor temps a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, qui gràcies a trobar-se una pista més neta de grava, eren setens en la sortida a trams, passarien a liderar la classificació al terme de la darrera d’elles, tot seguint un empat en la primera posició provisional entre Armin Schwarz i Klaus Wicha amb Didier Auriol i Denis Giraudet a la conclusió del tercer tram.
Colin McRae i Derek Ringer deien la seva en la darrera cronometrada campestre de l’etapa, una jornada que es completaria amb una segona passada per l’especial espectacle del Parc Totara, en la que Armin Schwarz i Klaus Wicha hi tornaven a establir el millor temps, tot i ser 3 segons més lents que a primera hora de la tarda.
A les 9 en punt del vespre, els 79 equips participants que aconseguien completar la primera etapa començaven a endinsar-se en el parc tancat de Mangere, amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en primera posició per 8 segons de marge vers Armin Schwarz i Klaus Wicha. Didier Auriol i Denis Giraudet compartien la tercera posició amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander a 11 segons dels líders finlandesos, mentre que en una classificació molt compactada, Colin McRae i Derek Ringer, així com Juha Kankkunen i Nicky Grist, eren cinquens a 13 segons dels nòrdics de Mitsubishi i precedint en 7 i 8 segons respectivament a François Delecour i Catherine François i a Richard Burns i Robert Reid, aquest últim afligit per un mal funcionament de la gestió electrònica de la seva transmissió.
La segona etapa del ral·li s’iniciava a les 7 en punt del matí, i mitjançant 11 proves especials de 173,33 km cronometrats, la caravana del ral·li feia el seu habitual desplaçament des de la regió de la capital vers Rotorua, on els primers participants hi tenien prevista la seva entrada en passar 10 minuts de les 9 del vespre, després d’haver resseguit la costa occidental de l’illa.
Tot i no tenir massa experiència sobre les pistes neozelandeses, només 2 participacions prèvies a bord d’un Mitsubishi Galant VR-4 de Grup N, Tommi Mäkinen no es mostrava gens preocupat pel fet d’haver obrir pista, doncs la pluja que remullava les pistes durant la nit, feia fins i tot bona la seva posició de sortida. I així quedava palès en quan els finlandesos s’imposaven de manera consecutiva en els tres primers trams de la jornada, per tal d’eixamplar les distàncies vers Armin Schwarz i Klaus Wicha per sobre del mig minut.
La quarta prova especial del dia, desena en el còmput global de l’esdeveniment, ho canviaria tot, doncs en una secció del tram que s’hi produïa una triple successió de revolts, el segon dels quals era molt tancat, Tommi Mäkinen va errar la seva traçada i els finlandesos es trobaven de cop al voral de la pista i fora del ral·li, tot i que el seu cotxe estava en condicions de seguir competint en no tenir danys.
Aquest quart tram del divendres era revirat i lent, el més lent de la jornada, el que per una banda perjudicava els interessos dels Toyota i per una altra beneficiava als Subaru. Colin McRae i Derek Ringer hi marcaven el registre de referència per a la resta de participants en aquest desè tram del programa i els escocesos de la firma de la Constel·lació de les Plèiades es movien des de la cinquena fins a la primera posició, per davant d’Armin Schwarz i Klaus Wicha, que veien així congelada la seva segona plaça.
Les següents cronometrades programades eren quelcom més ràpides i en aquest context Didier Auriol i Denis Giraudet començaven a retallar segons als líders gràcies a 3 victòries de tram consecutives, 1 de les quals no aportava res en aconseguir-se ex-aequo amb els escocesos de Subaru. Paral·lelament, un avís de sobre escalfament en el Toyota Celica GT-Four dels seus companys alemanys, per llavors els encarregats d’obrir pista, així com de caiguda en la pressió d’oli, obligava als pilots a afluixar el seu ritme i veure com també els francesos es començaven a acostar a la seva posició.
Entretant, Bruno Thiry i Stéphane Prévot colisionaven contra una pedra en el transcurs de la cinquena prova especial de la jornada i danyaven les suspensions del seu Ford Escort RS Cosworth, la mala fortuna esdevenia més gran en quan les assistències mecàniques no estaven permeses en el tram d’enllaç que seguia a la cronometrada, amb el que la parella belga havia d’afrontar els següents 4,62 km competitius de l’itinerari amb el seu cotxe malmès, pagant el peatge d’aproximadament 1 minut perdut.
Colin McRae i Derek Ringer trencaven la ratxa dels seus oponents francesos imposant-se en la vuitena cronometrada del dia i segona més longeva de l’etapa, mentre que els seus companys de formació i compatriotes Richard Burns i Robert Reid s’endarrerien en patir una punxada a la roda anterior.
Les dues formacions franceses presents a l’esdeveniment neozelandès, Didier Auriol i Denis Giraudet i François Delecour i Catherine François, tancaven l’etapa compartint la victòria parcial en la novena cronometrada de la jornada, i última, un cop que els organitzadors decidien cancelar la desena pels danys que la pluja havia ocasionat en el terreny, així com en atendre les queixes dels pilots, que apuntaven que l’onzena prova especial programada era molt ràpida per a les condicions climatològiques que els estaven acompanyant.
Just abans d’entrar en el parc tancat, el ral·li tindria una nova baixa entre la seva llista de participants, quan el Ford Escort RS Cosworth de Bruno Thiry i Stéphane Prévot es negava a arrancar al terme de les assistències de Rotorua. No va ser fins al cap d’uns 20 minuts que els tècnics de RAS van trobar la fallada en un xip, el qual en bescanviar-se va permetre al motor del cotxe de l’oval blau tornar a rugir perfectament. Emperò, malauradament la parella belga havia superat el màxim retard permès i es trobava fora de la competició.
Així doncs a quarts de 10 de la nit del divendres 28 de juliol, la segona etapa del ral·li es donava per conclosa amb l’entrada al parc tancat de Rotorua amb Colin McRae i Derek Ringer en la primera posició per 12 segons de marge vers Didier Auriol i Denis Giraudet i per 29 segons amb Armin Schwarz i Klaus Wicha. Juha Kankkunen i Nicky Grist restaven a les portes de les posicions de privilegi a 6 segons dels seus companys alemanys i precedint en només 2 segons el Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.
La tercera etapa era la més llarga de quantes es programaven en l’itinerari, amb 9 proves especials cronometrades de 208,23 km competitius, entre les que hi calia destacar la presència del tram de Motu, el més llarg de tot el recorregut amb 44,80 km. Unes especials que dibuixaven un bucle en sentit antihorari cap a l’oest de Rotorua i a les que se’ls hi donaria inici, amb la sortida dels líders del parc tancat, a les 6 en punt del matí, per finalitzar-se a partir d’1 quart de 9 del vespre.
La pluja acompanyava als participants al llarg de la jornada sabatina, i després d’una victòria de tram de Juha Kankkunen i Nicky Grist en la cronometrada inaugural de l’etapa, Colin McRae i Derek Ringer donaven el cop de gràcia al tram de Motu, tal i com ja havia passat un any abans, on els escocesos hi aconseguien endosar 35 segons més a Didier Auriol i Denis Giraudet, 38 segons a François Delecour i Catherine François o 42 segons a Juha Kankkunen i Nicky Grist.
La de calç per als responsables de Subaru arribava de la mà de Richard Burns i Robert Reid, quan els britànics es veien obligats a abandonar la competició en danyar el radiador del seu Impreza, després de passar per un pas d’aigua a massa velocitat, així com perdre la corretja de l’alternador i veure com el seu cotxe es quedava sense bateria a uns 14 km de completar el tram.
Les condicions de les pistes neozelandeses eren molt delicades i l’impuls de Colin McRae i Derek Ringer excels, els líders s’imposaven també en la tercera i quarta prova especial programada, segona i tercera cronometrades més longeves del dia, i si bé en el tercer tram sabatí l’honor era compartit amb Didier Auriol i Denis Giraudet, el cert era que els escocesos es començaven a escapar irremeiablement dels seus rivals de Toyota.
De retorn cap a Rotorua, els pilots tornaven a afrontar la cronometrada de Motu, si bé dividida en 2 i en sentit contrari al disputat hores abans. La primera meitat del tram, ara de baixada, era cancel·lada pel mal estat de la pista després de la seva disputa matinal, mentre que en la segona meitat, més curta, el millor registre tornava a estar compartit entre els primers i els segons classificats provisionals que ratificaven així les posicions assolides.
Mentrestant, Armin Schwarz i Klaus Wicha es lamentaven de problemes de subvriatge en el seu Celica GT-Four i els alemanys es veien superats tan pels seus companys d’equip Juha Kankkunen i Nicky Grist com per Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. El nòrdic i el gal·lès ratificaven la seva posició de podi assolida, en establir el registre de referència per a la resta del parc tancat en la setena i vuitena prova especials sabatines, un temps que Colin McRae i Derek Ringer aconseguien igualar en el darrer dels casos, mentre que els suecs de Mitsubishi retornarien la plaça guanyada a la tercera parella de Toyota, en patir una virolla.
Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven la jornada amb una victòria de tram, gràcies a la qual els francesos feien entrada al parc tancat de Rotorua a quarts de 9 del vespre del dissabte 29 de juliol a 1 minut i 3 segons dels inqüestionables líders escocesos de Subaru. Juha Kankkunen i NIcky Grist eren tercers a 1 minut i 34 segons dels primers classificats, mentre que Armin Schwarz i Klaus Wicha es quedaven en quarta posició a 2 minuts i 10 segons del lideratge i precedint en 18 segons el Mitsubishi Lancer Evo III de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, amb el què l’etapa més llarga del programa no havia fet més que trencar una classificació molt compactada fins llavors.
7 proves especials conformaven el retorn des de Rotorua fins a Manukau City, punt final de l’edició, un desplaçament vers el nord que es tronava a produir resseguint la costa més occidental de l’illa nord i que suposava els darrers 106,24 km cronometrats de l’itinerari. A les 6 en punt del matí es donava la sortida als líders del parc tancat, mentre que l’esdeveniment neozelandès es començaria a donar per conclòs en passar 5 minuts de les 4 de la tarda del diumenge 30 de juliol.
Colin McRae i Derek Ringer van fer un pas al costat, i malgrat imposar-se en la primera prova especial dominical, juntament amb Juha Kankkunen i Nicky Grist, en les següents cronometrades de la jornada els escocesos es van dedicar a controlar la classificació, administrant el feix de segons que tenien de marge.
Un context molt previsible que donava ales als membres de Toyota per a repartir-se la resta de victòries de tram exceptuant la mítica i pintoresca penúltima cronometrada de Whaanga Coast, en la que François Delecour i Catherine François hi marcaven el millor temps, així com la ràpida segona especial del dia, en la que els homes en aturar el cronòmetre abans que ningú en van resultar ser Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, qui en la següent especial, s’envirollarien i haurien de desfer uns quants metres de camí, per tal de tornar-se a posar en el sentit de la marxa.
Armin Schwarz i Klaus Wicha doncs afegirien 2 victòries parcials més al seu comptador per tal d’assolir una xifra total de 5, mentre que els seus companys de formació francesos feien el mateix per tal d’empatar a 10 temps escratx amb els guanyadors Colin McRae i Derek Ringer.
Amb 498,95 km cronometrats disputats dels 560,89 km programats, el diumenge 30 de juliol de 1995 el 25è Ral·li de Nova Zelanda es començava a donar per conclòs amb la victòria de Colin McRae i Derek Ringer. Els escocesos completaven el ral·li en un temps de 5 hores 33 minuts i 6 segons, amb el què els pilots aconseguien la seva tercera victòria consecutiva a l’esdeveniment neozelandès, així com la seva quarta victòria mundial. A 44 segons del seu registre es classificaven en segona posició els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven el podi a 1 minut i 9 segons del temps dels vencedors.
En la categoria reservada als cotxes de Grup N, la llista d’inscrits era molt convincent, amb la presència de fins a 3 Mitsubishi Lancer Evo II de la filial germànica de Ralliart en mans dels argentins Jorge Recalde i Martin Christie, dels portuguesos Rui Madeira i Nuno Rodrigues da Silva i finalment en mans de les pilots Isolde Holderied i Christina Thörner, un Mitsubishi Lancer Evo III, de la casa matriu, era pilotat pels australians Ed Ordynski i Mark Stacey, mentre que entre els Toyota calia comptabilitzar la presència dels italians Andrea Navarra i Renzo Casazza i de Mohamed Bin Sulayem i Ronan Morgan.
La filial germànica de la casa dels tres diamants vermells ben d’hora perdia a Isolde Holderied i Tina Thörner, quan la parella de pilots picaven contra un pal a l’especial espectacle del Parc Totara i el seu Lancer Evo II en sortia molt mal parat, impossibilitant la seva reparació dins del marge de temps possible, mentre que entre els Toyota, Mohammed Bin Sulayem i Ronan Morgan eren baixa al terme de la primera especial campestre, segona prova programada, per una avaria de turbo.
Entre els que prosseguien la competició sense entrebancs, ràpidament Jorge Recalde i Martin Christie prenien les regnes de la classificació seguits dels italians Andrea Navarra i Renzo Casazza així com dels seus companys de carpa Rui Madeira i Nuno Rodrigues de Silva, mentre que, tot i pilotar un flamant Mitsubishi Lancer Evo III, Ed Ordynski i Mark Stacey no podien seguir el ritme que estaven imprimint les unitats més antigues vingudes des d’Alemanya.
Els argentins comandaven amb fermesa la classificació, i al llarg de la quarta i última etapa van relaxar una mica el seu ritme, permetent que el protagonisme al prenguessin Rui Madeira i Nuno Rodrigues da Silva, així com uns més compenetrats amb al seu nou Lancer Evo III Ed Ordynski i Mark Stacey.
Ja en la darrera prova especial cronometrada del programa, Andrea Navarra i Renzo Casazza eren baixa del ral·li per accident i el podi neozelandès que en resultava era un triplet per a Mitsubishi, amb Jorge Recalde i Martin Christie al capdavant de la taula per 31 segons d’avantatge vers els líders provisionals del certamen Rui Madeira i Nuno Rodrigues, i per 1 minut i 4 segons de marge amb Ed Ordynski i Mark Stacey.
La seva primera victòria de la temporada, donava a Jorge Recalde la segona posició a la classificació provisional del certamen amb un total de 30 punts, amb el què l’argentí es classificava a 13 punts, els que entregaven una victòria, del líder Rui Madeira, vencedor en les dues rondes prèvies, Portugal i Tour de Corse. Isolde Holderied pagava car el seu zero i baixava fins a la tercera posició a 3 punts de l’argentí.
En el campionat FIA 2L, cap de les principals formacions del certamen es presentava a la línia de sortida de l’especial espectacle del Parc Totara, de fet només Peugeot podia comptar amb la presència d’un equip local.
Nobuhiro Tajima i Ross Runnalls comandaven la classe a bord del seu Suzuki Swift GTi en els compassos inicials del ral·li, des de la primera especial campestre del ral·li fins a la tercera prova especial del segon dia, moment en el que una avaria electrònica feia acte de presència i aquesta en no ser resolta fins al cap d’unes quantes cronometrades, els feien perdre uns valiosos 6 minuts que entregaven la primera posició als locals David Black i Jane Black, pilots d’un Toyota Corolla GT.
Els problemes van seguir afligint l’avenç de Nobuhiro “Monster” Tajima i Ross Runnalls, però en quan el japonès i l’australià van tenir el seu Suzuki Swift GTi en plenes condicions, aquests van començar a retallar distàncies a base de victòries parcials de tram fins al punt de començar a assetjar als líders neozelandesos.
Finalment els homes de Suzuki completaven el recorregut a 1 minut i 1 segon del registre de la parella local guanyadora, mentre que Haruhiko Kageyama i Stuart Roberts eren tercers a bord d’un Honda Civic VTi a 12 minuts i 30 segons del millor temps.
A efectes de campionat, l’esdeveniment neozelandès era poc rellevant, doncs cap de les tres marques nipones presents al podi, es trobava en posicions capdavanteres de la classificació provisional, una taula que seguia estant comandada per Peugeot, seguit de Renault i Opel.
La victòria aconseguida per Colin McRae a l’esdeveniment neozelandès, permetia al pilot escocès acostar-se a les posicions capdavanteres, sumant fins a un total de 40 punts en la general, 20 dels quals es corresponien a la recent victòria, mentre que per a Didier Auriol, tot i no guanyar la prova, els 15 punts que li entregaven la segona plaça, li permetien passar a encapçalar la general provisional amb 1 punt d’avantatge vers Carlos Sainz, absent a la prova oceànica a causa d’una lesió d’espatlla. Juha Kankkunen per la seva banda, empatava amb el pilot madrileny en segona posició.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Didier Auriol |
51 |
|
Carlos Sainz Juha Kankkunen |
50 50 |
|
Colin McRae |
40 |
En el campionat de constructors Toyota avançava a Mitsubishi en la general gràcies a situar dos dels seus cotxes al podi, passant a liderar la provisional per 18 punts vers els seus compatriotes dels tres diamants vermells, un tercer equip japonés, el gestionat des del Regne Unit per Prodrive, és a dir Subaru, es desmarcava de Ford alhora que es situava a 6 punts de Mitsubishi.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Toyota |
217 |
|
Mitsubishi |
199 |
|
Subaru |
193 |