El diumenge 8 d’agost de 1993, Auckland era l’escenari de la cerimònia de clausura del 23è Ral·li de Nova Zelanda, vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat en els certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, copçava l’interés de fins a 75 equips per a formalitzar la seva inscripció. Tots aquests equips, es donaven cita a Manukau City el dijous 5 d’agost per tal de començar a competir per les 36 especials cronometrades de 562,74 km de distància que l’organització havia programat, sent aquesta longitud completada per 46 dels equips participants.
La primera etapa del ral·li desplaçava als participants des de Manukau City fins a Rotorua gràcies a 9 proves especials de 132,74 km cronometrats. Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, encarregats d’obrir pista en virtut de ser els guanyadors de les tres últimes edicions de la cita neozelandesa i per tant lluir el dorsal número 1 en la seva porta, aconseguien el millor registre en la primera prova cronometrada del recorregut, si bé el seu escratx era ex-aequo amb els dos Toyota Celica Turbo 4WD oficials confiats en les mans dels francesos Didier Auriol i Bernard Occelli i del finlandès Juha Kankkunen i el britànic Nicky Grist.
En la segona especial cronometrada el millor temps era pels dos Subaru Legacy RS oficials en mans dels escocesos Colin McRae i Derek Ringer, així com dels neozelandesos Possum Bourne i Rodger Freeth, deixant com a líders de la provisional a la parella britànica de Subaru juntament amb el Celica Turbo 4WD de Juha Kankkunen i Nicky Grist. Ari Vatanen i Bruno Berglund, amb el tercer dels Legacy oficials, s’imposaven en la tercera especial cronometrada, la qual ja començava a tenir una distància de certa consideració, i passaven a liderar en solitari un ral·li que estava molt igualat.
Tal era la lluita per les posicions en aquests primers compassos de la prova, que uns homes molt segurs com eren els transalpins de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero, patien una sortida de pista en el mític tram de Whaanga Coast, quatra prova especial del dia, en lliscar una mica en el fang present a la pista i en trepitjar la gespa, veure’s rodolant per un petit desnivell, caient el seu Escort RS Cosworth en un lloc sense públic ni ajuda per tornar a pista. Mentrestant que l’altre cara de la competició la oferien els seus companys d’equip, els francesos François Delecour i Daniel Grataloup, que en imposar-se en aquesta quarta prova especial presentaven candidatura al liderat.
Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien el seu segon escratx a la cita en la cinquena prova especial, al terme de la qual la parella espanyola del Lancia Jolly Club compartia el liderat amb el Ford Escort RS Cosworth de François Delecour i Daniel Grataloup, els quals no només debutaven al ral·li neozelandès, sinó que a més a més competien per primera vegada fora del continent Euorpeu.
Precisament la parella francesa es quedava com a líder en solitari en la sisena especial, reforçant la seva condició en imposar-se en les dues últimes cronometrades del dia, peró els pilots decidien incòrrer en una penalització voluntària de 20 segons en el darrer control horari, no només per no haver d’obrir pista l’endemà divendres, sino més aviat per poder veure les roderes dels seus precurssors i per tant veure per on traçaven equips més experimentats que ells.
Així doncs a l’entrada al parc tancat de Rotorua el dijous al vespre, Ari Vatanen i Bruno Berglund eren els líders de la provisional amb 4 segons de marge vers els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que François Delecour i Daniel Grataloup baixaven fins la tercera posició a 6 segons dels líders. Els seus compatriotes de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli restaven a les portes del podi a 12 segons dels líders, mentre que Colin McRae i Derek Ringer eren cinquens a 21 segons del graó més alt del podi.
La segona etapa del ral·li era la més llarga de totes, amb 247,36 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 10 proves especials, en les que hi prenien part els 67 equips que restaven en actiu i amb un ambient fred com a nota predominant. Els líders Ari Vatanen i Bruno Berglund reforçaven la seva condició en vèncer en la primera prova del dia, si bé en la tercera, la reina del ral·li amb 44,80 km cronometrats, els líders malmetien la suspensió del seu Legacy RS en colpejar contra una roca i es veien obligats a abandonar la prova. Com havia passat anteriorment amb els Escort RS Cosworth, el millor temps en l’especial que abandonava un dels Subaru, era per un altre cotxe de la marca, concretament el que pilotaven Colin McRae i Derek Ringer, els quals gràcies a aquest registre, passaven a liderar la provisional del ral·li.
Didier Auriol i Bernard Occelli passaven llavors a l’atac, i gràcies a dos escratxs consecutius en la quarta i la cinquena espeial, la parella francesa de Toyota aconseguia desplaçar als escocesos de la primera posició, una posició que ràpidament recuperarien els pilots de la marca de la Constelació de les Plèiades en guanyar la sisena especial.
D’altra banda aquesta lluita per la victòria quedava reduida a la meitat d’efectius en l’equador de la segona jornada, doncs a la baixa d’Ari Vatanen i Bruno Berglund, se li unien els problemes electrònics que es van començar a manifestar en el Lancia Delta HF Integrale dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, deixant a banda que els campions mundials en vigència haguessin de tornar a obrir pista; més uns problemes en el diferencial posterior del Toyota Celica Turbo 4WD de Juha Kankkunen i Nicky Grist, reduien els pretendents a tres equips.
François Delecour i Daniel Grataloup posaven més pebre a la classificació en imposar-se en tres de les quatre últimes proves del dia, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien desplaçar novament del primer lloc a Colin McRae i Derek Ringer en la recta final de l’etapa, fent entrada així a Rotorua per segona nit consecutiva amb els francesos de Toyota en la primera posició per 2 segons de marge vers la parella britànica de Subaru, mentre que la parella francesa de Ford era tercera a 5 segons del liderat. Carlos Sainz i Luis Moya, a 2 minuts i 1 segon dels líders, eren els quarts classificats i en certa manera els menys perjudicats pels contra-temps, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist eren cinquens a 2 minuts i 14 segons dels seus companys d’equip.
La celebració de la tercera jornada del ral·li suposava afegir 108,30 km cronometrats al recorregut, alhora que conduia a la caravana del ral·li des de Rotorua fins a Auckland. Carlos Sainz i Luis Moya demostraven que el treball fet sobre el Lancia Delta HF Integrale des de que havien signat amb el Jolly Club havia anat en la direcció correcta en quan els espanyols aconseguien imposar-se en 7 de les 11 proves especials del programa sabatí, aconseguint així ser els pilots que més escratxs acumulaven fins llavors. Malgrat tot, el caràcter més aviat curt de les especials en les que s’hi imposava la parella espanyola, només permetia retallar un mig minut als pilots capdaventers.
Colin McRae i Derek Ringer s’imposaven en la primera especial del tercer dia de competició, sent a més a més aquesta l’especial més llarga de la jornada. En la següent cronometrada el millor temps l’aconseguien Juha Kankkunen i Nicky Grist, mentre que la parella de Subaru tornava a liderar la prova, sent aquest canvi ja definitiu, en quan arribaria el domini de Carlos Sainz i Luis Moya en les especials curtes de la jornada, un domini només trencat pel millor temps de Colin McRae i Derek Ringer en la sisena especial, alhora que Didier Auriol i Bernard Occelli perdien segons a causa d’haver d’obrir pista en un terreny més sec que en les jornades anteriors, alhora que ara ells eren els qui patien problemes amb el diferencial posterior del seu Toyota Celica Turbo 4WD.
Sense més contra-temps que els patits pel Toyota dorsal 2 de la parella francesa, s’arribava a Auckland el dissabte al vespre amb Colin McRae i Derek Ringer en la primera posició i separats en 15 segons del Ford Escort RS Cosworth de François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que el gap vers Didier Auriol i Bernard Occelli era de 34 segons. Carlos Sainz i Luis Moya refermaven la seva quarta plaça a 1 minut i 35 segons dels líders, pilots que molt probablement serien els seus companys d’equip la següent temporada arrel dels comentaris que Ari Vatanen havia fet a la premsa especialitzada a la cita austral. Juha Kankkunen i Nicky Grist, malgrat imposar-se en dues de les especials sabatines, veien com la seva distància vers la primera posició romania constant i feien entrada a la neutralització de la tercera etapa a 2 minuts i 13 segons.
La quarta i última etapa del programa era pràcticament un tràmit, doncs aquesta estava formada per tan sols 6 proves especials cronometrades de 85,25 km de distància, en les que Didier Auriol i Bernard Occelli van sortir disposats a atacar com a mínim la segona plaça que ocupaven els seus compatriotes de Ford. Els seus companys Juha Kankkunen i Nicky Grist s’adjudicaven la primera del dia, mentre que ells s’anotaven el millor temps en la segona. François Delecour i Daniel Grataloup refredaven la situació imposant-se en la tercera mentre que un ruixat de pluja que queia sobtadament en el transcurs de la quarta prova especial, afavoria als primers pilots en pista, els britànics Colin McRae i Derek Ringer, doncs eren els únics en celebrar-la en sec i per tant no veure’s perjudicats pel fangar que s’hi formava.
Aquest escratx dels britànics vindria acompanyat d’un altre consecutiu que pràcticament deixava el ral·li sentenciat a favor dels pilots de Subaru mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, amb el millor temps en l’última de les proves especials cronometrades del dia i del recorregut, es quedava a les portes del seu objectiu.
La celebració de la 36ena especial cronometrada, desplaçava de nou als pilots al parc tancat d’Auckland, en el que s’hi arribava amb Colin McRae i Derek Ringer en la primera posició amb un temps total de 6 hores 12 minuts i 31 segons, una victòria que tenia una triple aconnotació, doncs d’una banda era la primera que la parella escocesa aconseguia en el mundial de ral·lis, sent tanmateix la primera victòria d’un pilot britànic des de que l’any 1976 Roger Clark s’imposés al RAC Rally. Alhora, aquesta victòria suposava també la primera per a Subaru en la màxima competició mundial. François Delecour i Daniel Grataloup resolien amb força éxit la seva primera aventura fora del vell continent, en obtenir la segona posició a 27 segons dels guanyadors, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, a 2 segons dels seus compatriotes i a 29 dels guanyadors, s’havien de conformar amb tancar el podi kiwi.
Entre els vehicles amb fitxa de producció la concurrència d’equips habituals al campionat Asia-Pacific va ser molt important, només la presència dels argentins Jorge Recalde i Martin Christie i dels italians Alessandro Fassina i Luigi Pirollo, donava un toc diferent a la cita neozelandesa. Uns problemes de sobreescalfament en el Lancia Delta HF Integrale deixava als sud-americans fora de combat a Whaanga Coast, quarta prova cronometrada del primer dia.
Amb Jorge Recalde i Martin Christie fora de la competició, Alex Fassina i Luigi Pirollo es van prendre la prova amb serenor, el que va impossibilitar a la parella italiana arribar a marcar cronos com els dels japonesos Yoshio Fujimoto i Hakaru Ichino, els quals aconseguien la victòria el diumenge a la tarda. Una victòria instrascendent a efectes de campionat, mentre que la segona posició que s’hi anotava Alessandro Fassina, permetia al pilot italià desmarcar-se al capdavant de la provisional.
En el campionat per a pilots, Juha Kankkunen assolia la primera posició provisional per 1 sol punt gràcies a combinar-se el seu cinquè lloc final amb la segona posició de François Delecour i l’abandonament del company d’equip d’aquest últim a Ford, l’italià Massimo Biasion, líder provisional a l’arribada a Nova Zelanda i que ara tot just ocupava la tercera posició en una apretada taula provisional.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Juha Kankkunen |
71 |
|
François Delecour |
70 |
|
Massimo Biasion |
66 |
En el campionat de constructors, la segona plaça del millor Ford combinada amb la tercera del primer Toyota, deixava un empat entre les dues marques en la primera plaça provisional amb 111 punts, 44 més que Lancia, que per quart ral·li consecutiu sumava punts, mentre que Subaru, gràcies a la victòria neozelandesa, deixava de ser el fanalet vermell de la taula i superava a Mitsubishi per 9 punts, si bé els de la Constelació de les Plèiades, de qui s’esperava que fessin debutar el nou Impreza a finals del mes d’agost, tenien la meitat de punts que les dues marques líders.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Ford Toyota |
111 111 |
|
Lancia |
67 |
|
Subaru |
56 |