El dimarts 3 de juliol de 1990 es posava punt i final a quatre jornades de competició corresponents al 20è Ral·li de Nova Zelanda, prova que era la setena en el calendari del campionat del món de ral·lis, i que per tant la seva celebració permetia arribar a l’equador del mateix. La ronda oceànica naixia afligida però, doncs aquesta només entregava punts per als certàmens de pilots i producció, és a dir, no era puntuable per al campionat de constructors, un factor que unit a la llunyania vers el continent europeu, on hi residia el gruix del mundial, suposava una llista oficial d’inscrits en la que només hi constaven 65 parells de noms, la majoria d’ells locals. Tot i això, totes les 65 formacions inscrites prenien la sortida el dissabte 30 de juny, i des de la pertinent rampa ubicada a Auckland, el camí cap a les 43 especials cronometrades de 599,49 km de distància que els organitzadors disposaven sobre l’itinerari, una distància 40 equips aconseguirien superar.
En passar 5 minuts de les 11 del matí, la vintena edició del ral·li s’iniciava des de la Plaça Reina Isabel II d’Auckland amb l’etapa més curta de quantes es programaven. Un conjunt de 9 proves especials cronometrades de 93,16 km de distància total, 2 d’elles asfaltades les 7 restants sobre grava, dibuixava un bucle cap al nord de l’illa més septentrional del país, una activitat programada que comptava amb un reagrupament per a les assistències a Wellford i que trobava el seu punt final a partir de 3 quarts de 8 del vespre a l’Hotel Travelodge de l’aeroport de la mateixa ciutat d’Auckland.
L’asfalt dels carrers d’Auckland suposava el primer repte per a les 65 parelles participants del ral·li, en el que els suecs de Mazda i vencedors de la darrera edició de la prova oceànica, Ingvar Carlsson i Per Carlsson, hi establien el millor temps per erigir-se com els primers líders de la cita per davant del Volkswagen Golf G60 d’Erwin Weber i Matthias Feltz, qui repetien sortida després de l’estrena a l’anterior Ral·li Acròpolis, i el Mazda 323 4WD dels neozelandesos Rod Millen i Tony Sircombe.
Els líders repetien victòria de tram en la cronometrada següent, ja disputada sobre grava i que comptava amb 14,32 km competitius, una distància més que suficient com per fer perdre una vintena de segons a Carlos Sainz i Luis Moya, que es lamentaven de problemes electrònics en el seu Toyota Celica GT-4, que sovint els hi impedien aconseguir règims superiors a les 5500 rpm.
En quan els espanyols van començar a agafar el ritme de cursa i el sol començava a lluir en el cel ben entrada la tarda, aquests van començar a deixar palesa la seva velocitat, i Carlos Sainz i Luis Moya encadenaven una ratxa de 5 victòries parcials consecutives entre la tercera i la setena prova especial.
Entretant, Rod Millen i Tony Sircombe protagonitzaven un doble intercanvi en la primera posició entre la quarta i la cinquena prova especial amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, mentre que finalment la parella de Toyota es faria amb l’anhelat lideratge un cop completada la sisena prova especial. Paral·lelament, els alemanys Erwin Weber i Matthias Feltz perdien la tercera velocitat de la seva caixa de canvis i creuaven els dits per a que l’avaria no anés a més, doncs la pertinent reparació no podia ser duta en cap tram d’enllaç.
L’escratx en la setena prova especial dels pilots de Toyota, s’aconseguia ex-aequo amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, qui en repetir victòria de tram en la penúltima prova especial del dia, recuperaven la primera posició en detriment de la parella espanyola.
Si l’asfalt havia donat el tret de sortida a la jornada i al ral·li, el negre element també era l’escollit pels organitzadors per tancar l’etapa. Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien el millor temps i els de Toyota entraven en règim de parc tancat a partir de 3 quarts de 8 del vespre en primera posició per 1 segon de marge vers Ingvar Carlsson i Per Carlsson. Rod Millen i Tony Sircombe eren tercers a 26 segons dels líders, mentre que fora de les posicions de podi provisional, les distàncies començaven a ser importants. Els australians de Mitsubishi Ross Dunkerton i Fred Gocentas eren quarts a 2 minuts i 13 segons dels primers classificats i els locals Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth eren cinquens a 2 segons dels seus predecessors, després de patir en les cronometrades més revirades, en no comptar amb direcció assistida en el seu Subaru Legacy RS. Erwin Weber i Matthias Feltz salvaven l’escull i feien entrada a Auckland en sisena posició a 23 segons dels locals.
La segona etapa del ral·li suposava l’habitual viatge cap al sud de l’illa, concretament fins a la ciutat, famosa per les seves fumaroles, de Rotorua. Amb sortida d’Auckland a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 10 del matí del diumenge 1 de juliol, el desplaçament es duia a terme mitjançant 12 proves especials de 116,76 km cronometrats, de les que 3 es celebraven sobre asfalt i les 9 restants sobre grava. Després d’un parell de reagrupaments a Hamilton i Tokoroa, l’arribada a Rotorua tenia lloc a les 10 en punt de la nit per a la primera parella participant.
Com en la primera jornada de competició, l’asfalt tornava a suposar el primer repte per a les 64 parelles participants que emprenien l’etapa, si bé en aquest cas la cronometrada tenia lloc a la ciutat perifèrica de Manukau. Erwin Weber i Matthias Feltz hi establien el millor temps juntament amb el neozelandès nacionalitzat nord-americà Rod Millen i el local Tony Sircombe, mentre que en arribar a les pistes forestals, els líders Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a marcar el ritme amb una nova victòria de tram que els hi permetia afegir 5 segons al seu marge vers els segons classificats.
Tot seguit els boscos de Maramarua acollien un parell de proves especials, en les que els problemes electrònics del Toyota Celica GT-4 de la parella espanyola tornaven a fer acte de presència. Aturant-se el motor en fins a 3 ocasions en la segona d’elles, la parella hi perdia en conjunt gairebé 1 minut i amb aquest temps, dues posicions. L’altra cara de la moneda eren els suecs Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els de Mazda hi aconseguien respectius millors temps, el segon d’ells ex-aequo amb Rod Millen i Tony Sircombe, i amb aquests resultats els escandinaus es tornaven a enfilar fins a la primera posició.
Paral·lelament, en la segona prova especial a Maramarua i quarta en el còmput de la jornada dominical, el ral·li perdia un dels seus pilots cridats a ser protagonistes, els kenyans Mike Kirkland i Surinder Thatthi. Els de Subaru enfonsaven el seu Legacy RS en un voral i davant la impossibilitat de treure’l, havent fos l’embragatge en l’intent, els de la Constel·lació de les Plèiades no tenien altre remei que abandonar la competició.
Tot i els seus problemes amb l’electrònica, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien imposar-se en la cinquena i última prova especial del bucle matinal, obrint així pas al reagrupament de Hamilton, on els mecànics de la formació japonesa podrien treballar més extensament sobre el cotxe.
A la represa, Rod Millen i Tony Sircombe marcaven el registre de referència en la primera cronometrada del segon escull, un resultat que els neozelandesos repetirien en la quarta prova especial de la tarda, novena en el còmput de la jornada, si bé en aquesta ocasió el temps era igualat per l’altre Mazda 323 4WD participant, el dels líders Ingvar Carlsson i Per Carlsson, pilots que es tornarien a imposar en la cinquena i última prova especial del segon escull abans d’arribar al reagrupament de Tokoroa.
Entretant, Carlos Sainz i Luis Moya donaven símptomes de recuperació i el madrileny i el gallec s’imposaven en la segona i tercera prova especial de la tarda.
Una segona prova especial cronometrada en les explotacions forestals de Tokoroa, encetava el camí fins a Rotorua, en la que Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien un nou escratx, resultat que els espanyols repetirien en la següent i darrera prova especial dominical, per tal d’assegurar-se la segona posició provisional.
A les 10 en punt de la nit del diumenge 1 de juliol, la segona etapa començava a donar-se per conclosa a Rotorua, amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson en la primera posició per 20 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya. Rod Millen i Tony Sircombe eren tercers a 1 minut i 2 segons del registre del cotxe homòleg dels líders, mentre que per darrera seu la classificació s’obria relativament. Amb el seu Volkswagen Golf G60 treballant a ple rendiment, Erwin Weber i Matthias Feltz aconseguien enfilar-se fins a la quarta posició provisional, a 4 minuts i 5 segons dels líders i per 27 segons de marge amb el Mitsubishi de Ross Dunkerton i Fred Gocentas.
Les 10 proves especials cronometrades de grava de la tercera etapa del ral·li, dibuixaven un bucle cap a l’est de Rotorua. La seva disputa s’iniciava a les 8 en punt del matí del dilluns 2 de juliol i permetia afegir al recorregut 193,80 km competitius, una activitat que els primers dels 55 equips participants que restaven en actiu, começarien a donar per conclosa en retornar al parc tancat d’eixida a les 9 en punt del vespre.
Avorrits dels problemes que havien afligit al seu cotxe al llarg de les 2 primeres etapes del ral·li, els mecànics de Toyota apujaven la pressió del turbo del Celica GT-4 de la parella espanyola de cara a aquesta tercera jornada, per tal de que aquest entregués una major potència.
Carlos Sainz i Luis Moya responien a les exigències que s’imposaven i que els hi venien imposades des de fàbrica, que hi havia fet una important inversió desplaçant tot l’equip tècnic fins a les antípodes, i els pilots guanyaven consecutivament en les 8 primeres proves especials de la jornada. Uns resultats davant els quals Ingvar Carlsson i Per Carlsson només podien pensar en assegurar el seu segon lloc, en el que estava sent el seu millor esdeveniment de la seva carrera professional.
Ja en les dues primeres proves especials cronometrades que separaven el parc tancat de Rotorua del primer reagrupament a Optiki, els espanyols llevaven respectivament 34 segons i 43 segons a la parella sueca de Mazda, i per tant Carlos Sainz i Luis Moya es feien amb el lideratge a la primera de canvi, per després fer accés a la primera pausa del dia amb gairebé 1 minut de marge.
El segon escull del dia, un bucle de 4 trams amb origen i final a Optiki, arrancava amb dues proves especials pels pintorescos boscos de Motu, en els que Rod Millen i Tony Sircombe es veien obligats a abandonar en la segona d’elles en trencar el turbo del seu Mazda 323 4WD i aquests completar l’especial amb el cotxe envoltat de fum blavós. La baixa obria les portes del podi a Erwin Weber i Matthias Feltz, si bé els alemanys es trobaven a força distància dels seus predecessors.
4 trams més uninen Optiki amb Rotorua, en els que Ingvar Carlsson i Per Carlsson trencaven la ratxa dels líders amb una victòria de tram en la penúltima prova especial que es programava, on paral·lelament els campions d’Itàlia en vigència, Michelle Raynieri i Loris Roggia, es veien obligats a abandonar després de topar contra una vaca i deixar el seu Lancia Delta Integrale 16V en molt mal estat. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya tancaven la jornada amb el novè millor registre de 10 possibles.
Després d’aquest excels rendiment, Carlos Sainz i Luis Moya feien tornada al parc tancat de Rotorua amb 2 minuts i 17 minuts de marge vers Ingvar Carlsson i Per Carlsson quan les manetes dels rellotges kiwis indicaven que ja eren les 9 del vespre. Erwin Weber i Matthias Feltz tancaven les posicions de podi a 7 minuts i 58 segons del lideratge, mentre que per darrera seu es situaven Ross Dunkerton i Fred Gocentas així com Peter “Possum” Bourne i Rodger Freeth a 12 minuts i 4 segons dels líders i a 17 minuts i 24 segons dels primers classificats respectivament.
La quarta i última etapa del ral·li conduïa a les parelles participants, entre els 48 equips que restaven en el parc tancat de Rotorua, de retorn a la capital de l’illa nord, Auckland. Un desplaçament que tenia lloc mitjançant 195,77 km cronometrats, l’etapa més llarga de tot el programa, al llarg de 12 proves especials, de les que la primera era asfaltada i les restants sobre la granulada i lliscant grava neozelandesa. L’etapa s’iniciava a les 7 en punt del matí, mentre que la seva finalització estava prevista per 13 hores més endavant.
Els australians Ross Dunkerton i Fred Gocentas aconseguien la seva primera victòria de tram en la cronometrada inaugural celebrada pels carrers de Rotorua, mentre que en desplaçar l’activitat en les especials que conduïen la caravana del ral·li cap al nord, el domini de Carlos Sainz i Luis Moya es tornava a fer patent enmig d’un clima plujós i ventós.
Pràcticament en la primera meitat de l’etapa, fins al reagrupament de Waitomo, els líders aconseguien 3 victòries de tram, 1 d’elles compartida amb Erwin Weber i Matthias Feltz, mentre que Ingvar Carlsson i Per Carlsson només aconseguien fer-se’n amb 1, amb el què les distàncies entre els primers classificats no feien altra cosa que eixamplar-se.
A la represa, el madrileny i el gallec marcaven també el registre de referència per a la resta de competidors en la cronometrada més llarga de l’itinerari de l’etapa, la sisena, el que els donava un marge de 2 minuts i 47 segons en relació als segons classificats al terme de la setena prova especial i sota l’escratx en solitari d’Erwin Weber i Matthias Feltz.
Un incident ocorregut en la vuitena prova especial del dia però, a manca de 4 per completar l’etapa, demostrava que res estava encara fet fins que no s’arribés al parc tancat d’Auckland. Intentant evitar al nombrós públic que s’amuntegava en un determinat punt de l’especial, Carlos Sainz i Luis Moya van haver de pilotar per la part més bruta del tram, el que els va suposar punxar una de les seves Pirelli i perdre-hi de cop 1 minut i 7 segons amb Ingvar Carlsson i Per Carlsson, els més ràpids en aquesta especial, amb el que les distàncies entre les dues primeres formacions s’establia en 100 segons exactes.
La punxada esperonava a Carlos Sainz i Luis Moya, qui s’imposaven en les dues cronometrades següents, tanmateix les més lentes de l’etapa, per tal d’incrementar el seu marge fins a 2 minuts i 4 segons en relació a la parella sueca de Mazda, un gap més que suficient com per afrontar els darrers 35,50 km cronometrats de les 2 últimes proves especials amb serenor.
Activat el mode de control de la parella líder, Ingvar Carlsson i Per Carlsson tancaven la seva participació a l’esdeveniment de les antípodes amb dues victòries parcials, assolint així un total de 14, la meitat de les que aconseguien Carlos Sainz i Luis Moya.
En quan els rellotges neozelandesos indicaven que eren les 8 en punt del vespre, els primers pilots participants que completaven la quarta i última etapa del ral·li, començaven a immiscir-se en el parc tancat d’Auckland, situat a les instal·lacions de l’hotel aeroportuari Travelodge. Allà, Carlos Sainz i Luis Moya, rebien la tradicional banda que els aunuciava com a vencedors del 20è Ral·li de Nova Zelanda, completant els 599,49 km cronometrats del recorregut en un temps de 6 hores 48 minuts i 26 segons, registre que reduïa en 1 minut i 31 segons l’aconseguit pels guanyadors de la darrera edició de la prova, els suecs de Mazda Ingvar Carlsson i Per Carlsson. Erwin Weber i Matthias Feltz tancaven el podi a 7 minuts i 58 segons del temps de la parella vencedora, en el que era el primer podi per al Volkswagen Golf G60, que tot just hi feia la seva segona aparició mundial.
En la categoria de Grup N, els 93,16 km cronometrats de la primera etapa ja van deixar entreveure el que seria la resta de l’esdeveniment, una lluita tancada entre el Lancia Delta Integrale 16V dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio amb el Mitsubishi Galant VR-4 dels finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, arribant tots dos equips al parc tancat d’Auckland separats en 23 segons.
Els argentins Jorge Recalde i Martin Christie, i Ernesto Soto i Jorge del Buono eren tercers i quarts classificats en un cotxe italià com el dels líders, a 41 segons i a 1 minut i 10 segons respectivament del temps d’aquests, mentre que l’ambient humit i ple de roderes de l’etapa, deixava les 2 rodes motrius del Renault 5 GT Turbo d’Alain Oreille i Michel Roissard en una clara inferioritat de condicions, i els francesos es classificaven lluny de les primeres posicions.
En el desplaçament des d’Auckland fins a Rotorua, els líders Gustavo Trelles i Daniel Muzio eixamplaven distàncies vers Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne fins a situar-les en 44 segons a la conclusió de l’etapa, mentre que la celebració de la tercera jornada aportaria de nou emoció a la classe, en quan els finlandesos eren capaços d’escurçar el gap amb els uruguaians fins a establir-los en 16 segons.
La contrapartida en la classe venia quan es registrava la baixa per avaria en el turbo dels argentins Ernesto Soto i Jorge del Buono i en el transcurs de la tercera prova especial, el que donava un glop d’aire als seus compatriotes, Jorge Recalde i Martin Christie, tercers al terme de la penúltima etapa a 2 minuts i 38 segons dels líders.
Els 16 segons que separaven els dos primers equips classificats no eren res per als 195,77 km cronometrats de la longeva quarta i última etapa. Enmig del temporal de pluja i vent, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es llençaven a l’atac i gràcies a una jornada pletòrica, els finlandesos sorprenien a molts gurús en aconseguir la victòria final per 2 minuts i 1 segon de marge vers Gustavo Trelles i Daniel Muzio. Jorge Recalde i Martin Christie tancaven el podi de la categoria a 8 minuts i 4 segons dels pilots nòrdics.
A efectes de campionat, els 13 punts que otorgaven a Tommi Mäkinen la victòria en la cita neozelandesa, tot just eren els primers punts que el pilot finlandès aconseguia en el certamen, mentre que per a Alain Oreille, els 4 punts de la cinquena posició final, eren suficients com per mantenir-se en el primer lloc de la taula per 3 punts de marge sobre Gustavo Trelles.
Per a Carlos Sainz la victòria, segona en la seva carrera com a pilot del mundial de ral·lis, li resultava doblement beneficiosa, doncs els seus principals rivals en la lluita pel títol, els pilots de Lancia, no feien acte de presència en la prova del Pacific sud, permetent al madrileny incrementar les distàncies fins als 25 punts amb Didier Auriol i fins als 36 amb Massimo Biasion.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Carlos Sainz |
80 |
|
Didier Auriol |
55 |
|
Massimo Biasion |
44 |
En el campionat de constructors, la general restava inalterada després de la celebració de la prova, doncs aquesta no entregava punts en el certamen, pel que Lancia seguia dominant la general amb un marge prou segur com per pensar que el títol no se’ls hi escaparia.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Lancia |
94 |
|
Toyota |
74 |
|
Subaru |
19 |