Ral·li Monte-Carlo 1989

Segona ronda en el campionat del món de ral·lis, el 57è Ral·li Monte-Carlo, s’iniciava el dissabte 21 de gener des de diverses ciutats europees tal i com marca la tradició, que en aquesta ocasió eren cinc en total entre les que es trobava Barcelona. En les diferents cerimònies de sortida s’hi aplegaven un total de 172 equips dels 180 inscrits els quals havien de fer front a partir del dia següent a un recorregut composat per 24 especials cronometrades de 613,25 km de distància total que 83 equips aconseguirien completar, tenint en compte que a la darrera etapa només es permetia prendre la sortida als 100 primers classificats. El ral·li era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

Des de la concentració a Sain Étienne, els pilots començaven a afrontar el diumenge 22 de gener el recorregut de classificació, composat per només 4 trams peró entre els que hi figurava el temible Burzet, que a més a més en la vigilia de la mateixa jornada, una nevada havia afegit més elements a la duresa de la prova.

Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien marcar el millor temps en el primer tram celebrat, el que en bona lógica els suposava liderar la prova alpina, peró ben d’hora un dels oficials de Lancia, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli desbancaven als finlandesos de Toyota de la seva posició privilegiada gràcies al millor temps en la segona prova que es disputava, marcant així el seu primer escratx amb la marca turinesa. Els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, més fets al seu Lancia Delta Integrale, van marcar el millor temps en la tercera especial cronometrada, on els pilots de Toyota Juha Kankkunen i Juha Piironen, així com Carlos Sainz i Luis Moya, s’endarrerien força en emprar suspensions per a neu sobre un terreny sec.

Burzet tancava l’etapa sobre un terreny molt variable, sec en el seu inici, passava a estar glaçat i amb moltes humitats en bona part del tram per finalment passar a uns últims quilómetres de neu glaçada. Per acabar d’adobar-ho, unes fortes ratxes de vent donaven més épica a la ja de per si delicada especial. En aquest panorama els campions del món van saber tirar d’ofici i per tal d’adjudicar-se el millor temps i de retruc posicionar-se al capdavant de la provisional del ral·liamb 20 segons de diferència vers els seus companys d’equip els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli. A uns dos minuts dels líders s’hi trobaven els Toyota Celica GT-4 oficials de Juha Kankkunen i Juha Piironen i Carlos Sainz i Luis Moya, separats per tan sols 11 segons entre ells.

La decepció de la jornada la donaven els guanyadors de la darrera edició de la prova, els també oficials de Lancia i pilots francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, els quals un comportament netament subvirador del seu cotxe així com unes eleccions de pneumàtics un tan conservadores, els feien cedir de l’ordre de 3 minuts en el comput global de l’etapa i es veien en vuitena posició provisional. Menys fortuna van tenir Björn Waldegård i Fred Gallagher que en la segona especial cronometrada es quedaven en dues rodes motrius i havien de penalitzar 8 minuts per canviar el seu diferencial frontal.

Des d’Aubenas es donava el tret de sortida a l’etapa comú, la qual començava amb tragedia quan Alex Fiorio i Luigi Pirollo perdien el control del seu Lancia Delta Integrale en la recepció d’un salt en un canvi de rasant i colisionaven contra uns espectadors suecs entre els que s’hi trobava el pilot Lars-Erik Torph, que morien a l’acte.

Deixant de banda la crónica negra, en la primera jornada de l’etapa comú Didier Auriol i Bernard Occelli van començar a mantenir un pols amb Massimo Biasion i Tiziano Siviero per la lluita per la primera posició provisional, ambdos equips s’anaven alternant els escratxs i les distàncies entre ells oscilaven des del segon de distància fins als 17, peró sempre amb els italians al capdavant que arribaven a la neutralització de Digne amb només 7 segons de diferència vers els seus nous companys d’equip que en les parts seques es mostraven molt combatius.

Mentrestant a Toyota les coses seguien anant malament, quan uns problemes de transmissió endarrerien a Sisteron, darrera cronometrada de la jornada, tan a Juha Kankkunen i Juha Piironen com a Carlos Sainz i Luis Moya, sent pitjor el cas dels espanyols els quals se sortien de la traçada en trepitjar una placa de gel veient-se obligats a abandonar la prova. L’incident va permetre al Mitsubishi Galant VR-4 d’Ari Vatanen, recentment guanyador del Dakar per llavors, i Bruno Berglund pujar fins la tercera posició provisional, peró aixó si a 5 minuts ja dels dos primers Lancia pel que la sospita de les ordres d’equip tornava a planar al parc tancat.

Dimarts pel matí es reprenia l’etapa comú i aprofitant un major coneixement de les reaccions del seu Lancia Delta Integrale en unes condicions més delicades de sòl, Massimo Biasion i Tiziano Siviero aconseguien distanciar-se en 1 minut i 15 segons vers els seus companys d’equip que en la quarta especial cronometrada del dia, veien com una punxada els esgarrava bona part de les seves possibilitats de victòria finalitzant l’etapa amb un escratx que els situava a 3 minuts i 35 segons del seu objectiu.

Tot aquest cúmul de situacions permetia a Massimo Biasion i Tiziano Siviero començar-se a creure’s guanyadors del ral·li, tot i que en el Monte-Carlo res es pot assegurar fins arribar al parc tancat de la última jornada. Mentrestant per darrera d’ells, Ari Vatanen i Bruno Berglund, en el seu afany per marcar distàncies vers el Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, així com del Mazda 323 4WD de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, marcava el millor temps en la tercera especial cronometrada de la jornada aprofitant que les condicions lliscants del terreny minimitzaven la manca de potència del seu cotxe, peró una lleugera sortida de pista en la cinquena i última cronometrada del dia, els feia perdre de l’ordre de 30 segons, provocant que sobretot el tercer Lancia oficial els tornés a assetjar en una última etapa que per llavors estava seca.

Björn Waldegård i Fred Gallagher engruixaven la llista d’abandonaments quan en la tercera especial cronometrada se’ls hi trencava el motor del seu Toyota Celica GT-4 deixant a Juha Kankkunen i Juha Piironen com els únics representants de la marca nipona al ral·li.

L’etapa final, a la que només els 100 primers classificats de l’etapa comú hi estaven permessos a prendre part, s’iniciava el dimecres al migdia amb la primera passada pel Col de la Madone, on bona part del ral·li va quedar vist per sentència quan Didier Auriol i Bernard Occelli, Bruno Saby i Jean-François Fauchille i Ari Vatanen i Bruno Berglund, és a dir els 4 primers classificats tret de Massimo Biasion i Tiziano Siviero, patien una punxada que els feien perdre 2 minuts, 2 minuts i 46 segons i 1 minut i 44 segons respectivament pel que d’ençà els italians van optar per una posició molt conservadora.

L’altra cara de l’incident era també el Mazda 323 4WD de Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer que superaven al Lancia Delta Integrale de Bruno Saby i Jean-François Fauchille en quarta posició i es stiuaven a només 3 segons del darrer calaix del podi que per llavors ocupava el Mitsubishi Galant VR-4 d’Ari Vatanen i Bruno Berglund. Peró ben d’hora va quedar palés que el Mazda no podia seguir el ritme dels seus rivals i va quedar despenjat de la lluita pel podi. Sobretot el ritme imprès pels francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille que sobre un terreny sec van poder treure profit de la major potència del seu cotxe marcant dos segons temps escratx i dos escratx i acabar superant així per només 2 segons a Ari Vatanen i Bruno Berglund al final del primer bucle de la jornada.

En la matinada del dijous es reprenia l’activitat a les especials amb la segona passada pel Col de la Madone on es produia un abandonament sonat, el d’Ari Vatanen i Bruno Berglund que en trepitjar grava solta veien com el seu Galant VR-4 anava a colisionar directament vers un mur.

Per davant, Didier Auriol i Bernard Occelli patien la seva tercera punxada que ara ja si els allunyava definitivament de tota opció de guanyar el ral·li de no produir-se una desgràcia, fet que no es va arribar a produir i va permetre als transalpins Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyar el Monte-Carlo per segona vegada en la seva carrera amb un crono total de 7 hores 13 minuts i 27 segons. A 6 minuts i 27 segons per darrera del seu temps s’hi trobaven classificats els pilots que més havien batallat per la victòria, els seus companys d’equip Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que Bruno Saby i Jean-François Fauchille tancaven un triplet de la marca turinesa a 7 minuts i 41 segons dels guanyadors.

En l’apartat reservat a cotxes de Grup N, els belgues Gregoire de Mevius i Willy Lux van dominar part de la prova, aprofitant la tracció integral del seu Mazda 323 4WD i que Bertrand Balas i Eric Lainé, un dels altres favorits a victória sobre també un cotxe de tracció integral com era un Lancia Delta Integrale, es varen quedar sense carburant en la tercera especial cronometrada. Peró en la darrera jornada, Alain Oreille i Pierre Thimonier van ser capaços de retallar els 3 minuts de desventatge que tenien amb els líders belgues per acabar-se imposant així a la prova amb un marge d’1 minut i 47 segons. Tot i no haver guanyat cap de les dues proves celebrades fins al moment, Gregoire de Mevius liderava la provisional per un sol punt vers els guanyadors de les proves individuals, el francès Alain Oreille i el suec Sören Nilsson.

Donat que el Ral·li de Suècia que obria la temporada de 1989 no era puntuable per al campionat de marques, aixó es va traduir en que molts dels oficials no prenguessin part en la cita inaugural, pel que la taula provisional del campionat de pilots era ple d’empats amb Ingvar Carlsson i Massimo Biasion compartint la primera posició, Per Eklund i Didier Auriol la segona i Kenneth Eriksson i Bruno Saby la tercera.

En el campionat de constructors donat que el ral·li de Suècia no otrogava punts a les marques, Lancia s’anotava la primera de les set victòries que com a màxim podia anotar-se mentre que Mazda, gràcies a la quarta posició que finalment aconseguien adjudicar-se Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer sumava els corresponents 12 punts. Juha Kankkunen i Juha Piironen finalitzaven en cinquena posició i donaven 10 punts a Toyota.