Ral·li Monte-Carlo 1979

Primera prova del calendari del campionat del món de ral·lis, el 26 de gener de 1979 finalitzava a Mónaco el 47è Ral·li Monte-Carlo. La prova, fidel a la seva tradició, s’iniciava el dissabte 20 de gener des de diferents ciutats euorpees, per a partir del dilluns 22 de gener començar a afrontar les 30 especials cronometrades que composaven la prova de 619 km de distància total. El ral·li atreia fins a 255 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 233 van prendre la sortida el dilluns de matinada a la primera especial. Tenint en compte que la última jornada només s’autoritzaven als 100 primers classificats a prendre la sortida, 84 eren els equips que superaven la prova.

L’intens treball que els enginyers de Peter Aschroft havien fet sobre les suspensions dels Ford Escort RS1800 oficials, ben d’hora van començar a mostrar-se com efectius, ja que els resultats dels cotxes britànics en les cites d’asfalt sempre havien estatmés aviat discrets, peró en aquesta edició del Monte-Carlo tant Björn Waldegård i Hans Thorszelius com Hannu Mikkola i Arne Hertz, van demostrar estar a un altre nivell alternant-se al capdavant de la provisional en les seves primeres especials cronometrades.

En unes condicions de neu sopa, els de Ford van atacar intensament de tal manera que aconseguien deixar en més de 2 minuts i mig les distàncies que els separaven dels seus primers rivals, els pilots alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que entre els de Ford les distàncies eren irrisories.

Tan el Porsche 911 de Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, com el Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé van llepar en més d’una ocasió les parets de neu que limitaven els trams el que va ocasionar que ambdues parelles franceses comencessin el ral·li amb mal peu perdent força temps. A més a més, en el cas dels de Porsche, uns problemes de pneumàtics van deixar als guanyadors de l’anterior edició a més de 9 minuts dels líders.

Aquests incidents incials els aprofitava Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals aconseguien situar-se en quarta posició provisional a gairebé 3 minuts dels líders. Un dels altres equips cridats a ser protagonistes, la parella de l’importador francès de FIAT composada per Jean-Claude Andruet i Chantal Lienard, es trobava emparellada amb l’Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé en sisena posició a la primera neutralització que es produia a Gap.

En la represa, ja de nit, Björn Waldegård i Hans Thorszelius aconseguien superar per tan sols 3 segons en la provisional als seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz un cop completada la dotzena especial cronometrada, especial que es va veure afectada per una esllavissada de neu al Col de Lautaret que barrava el pas a bona part de la caravana del ral·li llevat dels 16 primers classificats, la organització va reobrir el pas per tal de permetre el concurs a la especial de la resta del parc tancat alhora que es cancelava l’especial de Saint Barthelemy per tal de recuperar el temps perdut reiniciant la competició a Saint Michel.

A partir d’aquest precís moment Hannu Mikkola i Arne Hertz es llençaren a l’atac per tal de recuperar el liderat immediatament i segon a segon, anar incrementant les distàncies vers els seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius fins arribar deixar-les en gairebé un minut. Peró a Roquestron, penúltima especial cronometrada de l’etapa, la parella finlandeso-sueca patia una sortida de pista i colisionava contra una roca; si bé els pilots podien continuar en competició, ho feien deixant-se 2 minuts i mig i el liderat, que anava a parar en mans dels seus companys d’equip.

Tot i aquest incident, els dos equips Ford seguien ocupant les dues primeres places provisionals a la neutralització de l’etapa, mentre que entre la competència, casualment tots amb cotxes italians, es començaven a buscar justificacions al seu rendiment. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, tercers classificats a 4 minuts i 17 segons dels líders, la clau estava en els 40 CV extra que tenien els Escort RS1800, mentre que per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, calssificats en quarta posició a 9 segons dels seus companys d’equip finlandesos, el seu handicap residia en el motor que rendia la potència al 100 %. Bernard Darniche i Alain Mahé, sisens classificats a 6 minuts i 27 segons amb el Lancia Stratos HF que Chardonet havia aconseguit rescatar de l’oblit al que el grup FIAT havia condemnat el cotxe, l’explicació requeia en els pneumàtics que no aconseguien agafar la temperatura óptima de treball.

Ja neutralitzats a l’espera d’afrontar la darrera jornada, la coneguda «nit dels Colls», la Gendarmeria informava a la organització que Hannu Mikkola i Arne Hertz havien realitzat un avançament perillós en carretera oberta pel que l’Automobile Club de Monaco sancionava amb 5 minuts a la parella de Ford. Per a Hannu Mikkola la sanció era injusta, doncs a qui avançaven era al seu cotxe d’assistència, el qual li havia fet una senyal per a que l’avancés i per tant de perill no n’havia cap.

Dijous a la tarda s’iniciava la darrera etapa, en la que els pilots de FIAT i especialment Bernard Darniche i Alain Mahé es llençaren a l’atac amb una jugada força arriscada, emprar pneumàtics llisos donada la manca de neu. L’aposta els va sortir bé als pilots de Lancia que en les cinc primeres especials cronometrades marcaven els 5 escratxs i aconseguien retallar 3 minuts i 12 segons a Björn Waldegård i Hans Thorszelius arribant fins la tercera posició provisional. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer escurçaven gairebé 2 minuts i Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que baixaven fins la quarta plaça, gairebé 1 minut.

A la neutralització de mitja etapa les calculadores bullien peró res és més cert que en un ral·li mai 2 + 2 són 4 mentre que entre el nombrós públic italià i francès que s’aplegava a peu de tram, creixa l’exhaltació per poder veure guanyar un cotxe transalpí o uns pilots francesos.

La manca d’estocatge de pneumàtics de competició lleugerament clavetejats, va obligar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius a muntar els Dunlop de pluja i de neu, unes rodes que no eren tan idònies per afrontar la darrera nit que tenia per davant. En l’altra cara de la moneda, Bernard Darniche i Alain Mahé seguien encadenant els millors registres, fins arribar al minut i mig de diferència a falta de dues especials per celebrar-se, moment en que la victòria dels pilots de Lancia es va començar a veure com un impossible.

Peró en la segona passada per Villars, penúltima cronometrada, uns brètols van dipositar dues grans pedres enmig de l’especial i donat que Björn Waldegård i Hans Thorszelius eren els encarregats d’obrir la carretera, aquests van haver d’aturar-se i retirar almenys una per poder passar sense incidents i que facilitaven que ara els seus màxims rivals es trobessin a només 15 segons a l’espera de celebrar-se la última passada pel Turini peró en sentit invers en el que es va fer en les dues anteriors passades.

En aquest últim tram Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el seu tretzè escratx, onzè consecutiu i retallaven 21 segons més als suecs de Ford, pel que finalment la victòria era seva per tan sols 6 segons, mentre que entre l’equip Ford asseguraven que no tornarien a competir mai més al Monte-Carlo després de les males passades que els hi havien fet la Gerndarmeria i les pedres que el públic va dipositar. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es van veure obligats a abandonar quan el motor del seu FIAT 131 Abarth deia prou en aquesta última cronometrada, cedint la seva posició de podi als seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki els quals completaven el recorregut a 4 minuts i 9 segons dels guanyadors.

En condició de ser la prova inaugural del campionat del món de pilots, el podi que es celebrava al Principat de Mónaco, era el viu reflex del podi de la primera provisional en la història del campionat, en la que Bernard Darniche liderava amb 20 punts seguit del pilot suec Björn Waldegård i el finlandès, i últim guanyador de la desapareguda Copa FIA de pilots, Markku Alén amb 12.

En el campionat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots, ja que gràcies a tenir tres marques diferents en el podi, la classificació començava d’una manera molt apretada, si bé FIAT no tenia intencions de competir oficialment al llarg de la temporada i l’aparició del Lancia es debia més a un desig de Chardonnet que no de la marca.