Ral·li Costa d’Ivori 1990

El dijous 1 de novembre de 1990 finalitzava a Abidjan el 22è Ral·li Costa d’Ivori, dotzena i per tant penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita africana occidental només era puntuable pel certamen reservat a pilots, el qual ja estava decidit ja a favor de Carlos Sainz des de l’anterior Sanremo, el que es va suposar una llista de inscrits pobre amb només 32 equips i sense les principals estrelles del mundial. La prova que no tenia trams, sino controls de pas, tenia un recorregut aproximat de 3088 km de distància que dels 32 equips que prenien la sortida el diumenge 28 d’octubre, només 14 aconseguien finalitzar-la.

El ral·li arrancava el diumenge a les 10.30 del matí, per arribar a Yamoussoukro la mitjanit del dilluns després de cobrir 27 controls de pas i una distància total de 901,42 km. Els pilots francesos, peró residents a Costa d’Ivori, Patrick Tauziac i Claude Papin treien profit d’obrir pista gràcies al seu dorsal número 1, ja que en aquesta posició tenien un camp de visió més nítid sense l’estela de pols del participant anterior. Tot i aquest avantatge, Patrick Tauziac i Claude Papin arribaven a Yamoussoukro amb només 5 minuts d’avantatge vers el Mitsubishi Galant VR-4 oficial de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, mentre que Rudolf Stohl i Enrst Rohringer restaven en tercera posició amb el seu Audi 90 Quattro.

Els herois locals i guanyadors de l’edició de la cita l’any 1988 Alain Ambrosino i Daniel le Saux, en aquesta ocasió participaven en un modest Nissan March Turbo, el que els conduia a finalitzar aquesta primera etapa en quarta posició a 50 minuts dels líders i a pràcticament una mitja hora del darrera calaix del podi, pel que les seves opcions d’immiscir-se en la lluita per la victòria o un lloc al podi eren a priori remotes.

En aquesta primera etapa es van registrar un total d’onze baixes, entre les quals destacava la dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio quan aquests lideraven cómodament el Grup N i tenien serioses opcions de proclamar-s’hi campions mundials de mantenir el resultat; el pilot peró no veia una soca d’un arbre oculta entre les fulles i destrossava el seu Lancia Delta Integrale.

Després de descansar unes 16 hores a Yamoussoukro, el dilluns a dos quarts de cinc de la tarda, els 21 participants que restaven en actiu es disposaven a afrontar la segona etapa del ral·li, la més dura de totes del programa amb 1196,33 km de distància al llarg de 27 controls de pas, la qual finalitzaria el dimarts a les 17 a Daloa, a l’oest de la nació ivoriana. Al poc d’iniciar-se la segona etapa, una punxada afectava al Mitsubishi Galant VR-4 de Patrick Tauziac i Claude Papin, el que permetia al cotxe homòleg i oficial de la marca de Kenjiro Shinozuka i John Meadows passar a ocupar la primera posició provisional del ral·li i per tant una pista neta de pols.

Peró el seu liderat no seria massa llarg, doncs quan es dirigien a Man després de sortir del primer reagrupament de l’etapa que tenia lloc a Seguela, un error de notes comés per la parella oficial de Mitsubishi durant els reconeixements, enviava als líders al fons d’un esboranc on el seu cotxe hi aterrava de morro destrossant el radiador i altres parts vitals, els danys doncs obligaven a la parella japoneso-britànica a esperar a que algú de les seves assistències els portessin cap a casa. D’aquesta manera Patrick Tauziac i Claude Papin recuperaven el liderat de la prova amb un marge no massa ampli vers Rudolf Stohl i Ernst Rohringer, mentre que el pilot guanyador de la darrera edició, el francès Alain Oreille i el seu copilot Michel Roissard, pujava fins la tercera posició provisional amb el seu Renault 5 GT Turbo amb especificacions de Grup N superant entre d’altres a Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

En la recta final del ral·li, un control de pas es va situar uns metres per endavant del que s’hauria d’haver instal·lat, el que permetia als participants prendre dues vies, la prevista en un primer moment per la organització i una altra d’alternativa substancialment més curta. Patrick Tauziac i Claude Papin, entre d’altres, van decidir seguir amb la ruta marcada per la organització, és a dir el camí llarg, mentre que Rudolf Stohl i Ernst Rohringer van fer drecera. Quan els austríacs estaven a punt d’arribar al següent control de pas, un periodista els va alertar que els comissaris ubicats en aquell control els veurien venir pel camí incorrecte arriscant-se a rebre una penalització, motiu pel qual els segons classificats van decidir fer mitja volta i prendre el camí que haurien d’haver anat des d’un bon principi perdent uns 40 minuts en tot el procés.

Més tard la organització es va adonar de l’error d’ubicació del control, motiu pel qual va decidir cancelar totes les penalitzacions que els pilots hi havien sumat en el seu compte particular, mentre que es mantenien les del següent que si estava ubicat on indicava el carnet de ruta; tot plegat va permetre que Patrick Tauziac i Claude Papin gaudissin de 40 minuts més de marge en el seu liderat fregant gairebé la hora de marge, distància que pràcticament ja no es va moure en el que restava de prova.

A Abidjan doncs els 14 equips participants que havien aconseguit superar els 3088 km de recorregut hi entraven el dijous a partir de les 10 del matí, entre els que Patrick Tauziac i Claude Papin eren els qui menys penalitzacions acumulaven amb 4 hores i 54 minuts. Rudolf Stohl i Ernst Rohringer ho feien a continuació a 1 hora i 2 minuts del temps acumulat pels guanyadors, mentre que el podi ivorià el tancava Alain Oreille i Michel Roissard, pilot que repetia podi a la cita amb un Renault 5 GT Turbo de Grup N si bé l’any anterior aconseguia la victòria al ral·li.

En el campionat de producció, Gustavo Trelles i Daniel Muzio lideraven amb el seu Lancia Delta Integrale en els primers compassos del ral·li, peró en tan bon punt van haver d’abandonar el testimoni el recollia Alain Oreille i Michel Roissard, els quals sense gaire problema acabarien assolint la victòria. A efectes de campionat, l’abandonament de Gustavo Trelles impedia al pilot uruguaià proclamar-se campió mundial a la Costa d’Ivori, que per a més desgràcia seva, veia com la victòria del pilot francès el ficava de ple en les travesses pel títol que es decidiria al RAC britànic que tancava la temporada si bé el de Renault no hi tenia prevista la seva participació.

En el campionat per pilots, únic certamen per al que la cita otorgava punts, les absències dels principals pilots del campionat, que ja estava decidit en favor de Carlos Sainz, així com l’anecdòtica victòria de Patrick Tauziac, no aportava canvis significatius en la part alta de la taula provisional, i no deixava de ser res més que la primera victòria d’un pilot d’origen asiàtic en el mundial.

En el campionat de constructors la taula provisional restava congelada des del Sanremo, ja que la cita de l’oest d’Africa no otorgava punts pel certamen en el que Lancia ja era matemàticament campiona.