Ral·li Acròpolis 1991

El dimecres 5 de juny de 1991 finalitzava a Atenes el 38è Ral·li Acropolis, sisena cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat, ronda que en ser puntuable en els campionats de pilots, marques i producció, aplegava fins a 94 equips en la seva llista oficial d’inscrits. Tots ells emprenien des de la rampa de sortida, situada a la mateixa capital, el diumenge 2 de juny el camí cap als 597,35 km de recorregut cronometrat repartits al llarg de 48 especials, el 80% de les quals eren «noves» en recuperar el recorregut pel Peloponès tot buscant suavitzar la duresa de la cita. 37 equips van aconseguir superar la prova i ser presents a la cerimònia de clausura.

L’edició del ral·li arrancava el mateix diumenge al matí amb una especial espectacle al parc d’Anavyssos, població propera a la capital grega, en la que els campions mundials i darrers vencedors del ral·li, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya i els seus companys d’equip Armin Schwarz i Arne Hertz van ser els homes més ràpids, 1 segon per davant de Didier Auriol i Bernard Occelli i 2 segons per davant del Subaru de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i del Mitsubishi Galant VR-4 de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

Davant l’absència de més activitat cronometrada al llarg de la jornada, totes dues formacions de Toyota es disposaven a entrar en règim de parc tancat de Lagonissi a partir de l’1 en punt del migdia compartint el lideratge de la prova.

L’endemà dilluns arrancava el ral·li de debò, amb l’entrada en escena de les especials campestres. Els organitzadors de l’esdeveniment grec disposaven en el programa un total de 9 proves especials cronometrades de 115,54 km de corda competitiva, llur disputa suposava retornar al Peloponès, regió abandonada pel programa des de 1985, si bé els participants només trepitjaven la seva part més nord-oriental. L’activitat competitiva s’iniciava amb la sortida del parc tancat a les 7 del matí i aquesta finalitzaria a 2 quarts de 9 del vespre a Eratini.

La sortida del parc tancat de Lagonisi per anar cap al Peloponès, suposava trobar-se amb els habituals embussos de la capital grega, Atenes, amb el que massa sovint els pilots havien de fer maniobres del tot irregulars per tal d’arribar als respectius controls horaris sense penalitzar. En una d’aquestes, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es veien involucrats en un accident frontal amb un cotxe i els suecs es veien obligats a romandre al lloc de l’incident fins a que un oficial arribès al lloc dels fets per tal d’aclarir responsabilitats.

Afortunadament els mecànics de Mitsubishi aconseguien reparar el nou Galant de VR4 de la parella, però el retard amb el que arribaven al primer control horari del dia els hi suposava rebre una penalització de 7 minuts, que així passava del quart lloc provisional, fins a la cua de la classificació. Sense res a perdre, els pilots de la firma dels tres diamants vermells sortien a per totes i aquests es feien amb un total de 7 victòries de tram en les 7 primeres proves especials de l’etapa.

En la part alta de la classificació, Carlos Sainz i Luis Moya es quedaven sols al capdavant de la taula en aconseguir el segon millor temps per darrera dels de Mitsubishi en la primera prova especial del dia, però en la següent, Kineta, el Toyota Celica GT-4 mostrava un comportament molt subvirador i els espanyols arribaven a final de tram amb els pneumàtics davanters masegats en la seva part interior. Un contratemps que els hi va suposar deixar-s’hi uns 15 segons amb les formacions amb les quals compartien les primeres places i en conseqüència el lideratge, que anava a parar a mans del Lancia Delta Integrale 16V dels finlandesos Juha Kankkunen i Juha Piironen. Tanmateix els espanyols patien un gran ensurt quan es trobaven de cara una motocicleta, quelcom que els hi feia perdre també la concentració.

En la següent especial, tot i cel·lebrar-se a quarts de 10 del matí, la situació empitjorava substancialment, per una banda la calor ambiental es feia més intensa, i els de Toyota, tot i muntar el compost més dur de Pirelli, arribaven a final de tram amb les rodes molt malmeses, i d’una altra els guanyadors de la darrera edició de la ronda grega, que obrien pista, es trobaven un cotxe de cara per l’especial, amb el que els pilots de Toyota es veien superats de cop per Didier Auriol i Bernard Occelli, Malcolm Wilson i Nicky Grist, Markku Alén i Ilkka Kivimäki i per Miki Biasion i Tiziano Siviero. 

Davant l’augment de les temperatures ambientals, els enginyers de Toyota es van veure obligats a anar introduint canvis en les suspensions del seus Celica per tal de millorar el comportament d’aquests, mentre als seus pilots els hi anaven caient els segons en la part central de la jornada.

D’altra banda, i després d’un inici de ral·li un tan cautelòs, Didier Auriol i Bernard Occelli es feien amb dos segons millors temps per darrera de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la quarta i sisena prova especial cronometrada del dia, així com amb l’escratx ex-aequo amb els suecs en la cinquena, amb el què els del Jolly Club aconseguien igualar el seu registre amb el Lancia oficial de Juha Kankkunen i Juha Piironen, és a dir, que francesos i finlandesos passaven a compartir la primera posició just passat l’equador de l’etapa. 

Una prova especial més tard, setena en el còmput de la jornada, l’occità i el provençal tornaven a ser els segons més ràpids per darrera dels llebrers de Mitsubishi i la parella francesa passava a liderar la taula en solitari per 3 segons de marge.

Els líders refermaven la seva posició amb una victòria de tram en la penúltima prova especial del dia, mentre que les millores introduïdes pels enginyers en el Celica GT-4, permetien a Carlos Sainz i Luis Moya aturar el cronòmetre amb el segon millor temps a 6 segons dels pilots del Lancia teòricament privat, amb el què els espanyols s’immiscien en les posicions de podi per 3 segons de marge amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

La reacció dels finlandesos de Subaru era immediata i aquests en esdevenir la referència en la taula de temps en la darrera prova especial programada, els pilots recuperaven la posició de podi recentment perduda.

Superada la novena prova especial del dia, els 71 equips que aconseguien completar la primera etapa prenien el ferri a Corint per a que aquest els portès fins a Itea, des d’on per carretera aquests farien el camí fins al parc tancat d’Eratini, on hi tenien prevista l’entrada a partir de 2 quarts de 9 del vespre. Entre les 71 parelles de noms que figuraven en la classificació, la primera era la formada per Didier Auriol i Bernard Occelli per 14 segons de marge amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i per 39 segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Carlos Sainz i Luis Moya restaven a les portes del podi a 5 segons de la parella finlandesa de la Constel·lació de les Plèiades, alhora que superaven en 33 segons a Miki Biasion i Tiziano Siviero, qui en haver patit problemes de frens, així com amb la bomba de benzina o haver de lidiar amb una nova transmissió electrónica, quedaven en posicions menys capdavanteres que no pas la dels seus companys d’estructura i capitanejant un grup compacte de 3 entre els que s’hi trobaven els Toyota de Mikael Ericsson i Claes Billstam i el d’Armin Schwarz i Arne Hertz.

Els italians de Lancia no van ser els únics amb problemes, doncs entre els Ford aquests van ser una constant, per exemple François Delecour i Anne-Chantal Pauwels patien problemes d’encès, arribant-se a l’extrem d’aturar-se el motor en treballar en règims alts, un problema que tot i canviar la centraleta, tampoc va millorar. D’altra banda Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo perdien la tracció en les rodes davanteres per una avaria en el diferencial i els italians hagueren de disputar la darrera cronometrada de la jornada a propulsió, un problema al que després hi vindrien 2 minuts més de penalització per retard en haver de treballar sobre el cotxe al tram d’enllaç.

Molt pitjor va ser el cas dels argentins Jorge Recalde i Martin Christie, qui arrel d’haver fet una bona actuació en el Safari Rally, es van inscriure a la prova dins un equip grec amb un Lancia Delta Integrale 16V, però una fallada elèctrica els va deixar a l’estacada en la primera prova especial del dia.

La segona etapa era un maratonià bucle amb inici i final a Eratini, al qual se li donava inici a les 7 en punt del matí i que estava composat per ni més ni menys que 22 proves especials de grava de 262,56 km cronometrats. Una activitat que es veuria reduïda a 21 cronometrades de 252,09 km de distància per uns treballs de manteniment que s’estaven realitzant sobre la pista de la vint-i-dosena prova especial i que es donaria per finalitzada a les 8 en punt del vespre per a la primera formació participant. 

En els primers compassos de la segona jornada, Carlos Sainz i Luis Moya es van desfer ràpidament de la pressió que podien exercir Markku Alén i Ilkka Kivimäki, gràcies a una victòria de tram en la primera cronometrada del dia, un segon millor temps en la segona i dos tercers millors temps en les dues següents, unes cronometrades en les que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tornaven a marcar els registres de referència per a la resta del parc tancat.

La pressió dels finlandesos de Subaru pràcticament desapareixia al terme de la cinquena prova especial cronometrada del dia, quan aquests s’hi deixaven 45 segons amb els suecs de Mitsubishi i els de la Constel·lació de les Plèiades de pressionar als espanyols de Toyota, passaven a estar pressionats per Miki Biasion i Tiziano Siviero.

Paral·lelament, i retornant a la segona prova especial del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli patien un fet del tot inversemblant que els hi feia perdre el lideratge en mans de Juha Kankkunen i Juha Piironen i sense que els finlandesos encara no haguessin aconseguit cap victòria de tram. El comissari encarregat de donar-lis la sortida els hi indicava que els hi restaven 30 segons per prendre inici a l’especial, però aquest en posar-se a parlar amb un company es distreia i no els hi donava pas al tram quan tocava, perdent-hi una desena de segons i la primera plaça.

Kenneth Eriksson i Staffan Parmander imprimien un ritme molt fort al seu Mitsubishi Galant VR-4 demostrant la robustesa del cotxe nipó, quelcom que no podien fer els seus companys Timo Salonen i Voitto Silander en no trobar-se còmodes amb la direcció de la seva unitat des de la sortida d’Atenes, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya anaven escurçant distàncies de manera paulatina amb les dues primeres formacions, fins a situar-se a 18 segons de Juha Kankkunen i Juha Piironen i a 8 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli quan s’havien disputat 8 de les 21 proves especials programades. Però una punxada de la parella espanyola en la novena prova especial, donava un glop d’aire a les dues primeres formacions que veien incrementat el seu coixí en mig minut.

Lluny de tirar la tovallola, Carlos Sainz i Luis Moya van tornar a escurçar les distàncies amb els seus dos precursors en gaudir d’una millor posició de sortida, tasca que es veuria facilitada quan poc després de superar l’equador de l’escull, concretament en la catorzena prova especial del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli trencaven un palier en el seu Lancia Delta Integrale 16V i espanyols i francesos passaven a compartir i lluitar per la segona posició.

Després d’un curt estira i arronsa entre els campions del món i els del Jolly Club, finalment Carlos Sainz i Luis Moya es feien seva la segona posició. Un guany que seria doble quan a manca de 3 cronometrades per a completar la jornada, és a dir durant la celebració de la dinovena prova especial, un pneumàtic del Lancia de Juha Kankkunen i Juha Piironen s’obria com una síndria i la mousse anti-punxades sortia del tot. L’incident costava 41 segons als finlandesos i 2 posicions a la general, amb el què els guanyadors de la darrera edició tornaven a liderar la classificació.

En vistes a haver de tornar a obrir pista l’endemà, Carlos Sainz i Luis Moya van intentar aconseguir quants més segons de coixí els hi fos possible en les 3 últimes proves especials del dia, i així els espanyols sumaven 2 segons millors temps més en el seu compte particular, per darrera dels novament llebrers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, autors d’un total de 18 millors registres en les 21 cronometrades celebrades.

Paral·lelament, en aquesta recta final de l’etapa, es registrava la baixa de Timo Salonen i Voitto Silander en trencar-se la direcció del seu Galant VR-4, mentre que Ford es quedava en blanc quan cap dels seus 3 cotxes aconseguia tornar a Eratini. François Delecour i Anne-Chantal Pauwels abandonaven en trencar el diferencial anterior a mitja etapa, Malcolm Wilson i Nicky Grist trencaven un palier i la boixa en la setzena prova especial, mentre que Sandro Fiorio i Luigi Pirollo, els més ben classificats de la marca en trobar-se en setena posició provisional, cinquena virtual si es descomptessin els 2 minuts de penalització que arrossegaven des de les acaballes de l’etapa anterior, també veien com se’ls hi trencava una boixa anterior del seu Sierra Cosworth 4×4 en la penúltima cronometrada del dimarts. Tot i que Luigi es va enfilar al maleter per tal d’intentar completar l’especial salvaguardant la roda i els seus components, aquesta finalment es va acabar perdent i els italians es veien obligats a abandonar.

Arribats a les 8 en punt del vespre, la llarga tercera etapa, si es que l’especial espectacle dominical es pot considerar com una etapa, es començava a donar per conclosa per a les primeres parelles participants que aconseguien entrar al parc tancat d’Eratini per segona vegada en el que portaven d’esdeveniment. En ell Carlos Sainz i Luis Moya hi feien accés en primera posició per un marge de 21 segons amb Juha Kankkunen i Juha Piironen i per 23 segons amb Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero eren quarts a 2 minuts i 52 segons de la parella espanyola de Toyota, precedint alhora als seus companys de formació Armin Schwarz i Arne Hertz en 31 segons. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander eren sisens a 15 segons del segon Toyota, però aquests tornaven a tenir mala sort quan en el parc tancat se’ls hi trencava el tap de buidat del càrter i els suecs rebien 2 minuts més de penalització, que els hi dificultava encara més arribar a les portes del podi.

La quarta i última etapa, tercera de facto, suposava el retorn des d’Eratini fins a la capital, Atenes. Un viatge que es portaria a terme mitjançant 16 proves especials cronometrades de 214,81 km d’activitat competitiva, entre les que calia destacar la presència de l’especial reina de l’edició, Tarzan, de 30,35 km de lluita contra el cronòmetre. La sortida es donava el dimecres 5 de juny a les 7 en punt del matí per a Carlos Sainz i Luis Moya, els primers en pista, mentre que la seva arribada estava prevista per a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 9 del vespre del mateix dia.

Tot i haver d’obrir pista, els líders mantenien les distàncies amb Juha Kankkunen i Juha Piironen al llarg de les primeres proves especials programades del dia, tanmateix de les més curtes de l’itinerari en no superar la desena de quilòmetres competitius, i sobretot després de que els espanyols marquessin el millor temps al primer tram del dia. 

D’altra banda, Didier Auriol i Bernard Occelli anaven escurçant les distàncies de forma paulatina amb els seus rivals gràcies a trobar-se amb la pista més neta de grava, fins que al terme de la tercera prova especial del dia, els francesos es feien amb la segona posició provisional coincidint amb la seva primera victòria parcial de l’etapa. Després d’aconseguir-ne dues més, l’occità i el provençal passaven a compartir el lideratge amb Carlos Sainz i Luis Moya un cop completada la setena especial de l’escull.

Amb un segon millor temps per darrera dels sempre ràpids Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i dues victòries de tram per als francesos del Jolly Club, els líders es presentaven a la línia de sortida de la cronometrada de Tarzan amb 17 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya i amb 38 segons de coixí en relació a l’unitat oficial de Juha Kankkunen i Juha Piironen, però el tram rei ho canviaria tot.

Per una banda Carlos Sainz i Luis Moya patien una punxada a manca de 2 quilòmetres per a completar l’especial i els guanyadors de la darrera edició veien com se’ls hi escapaven una trentena de segons amb Juha Kankkunen i Juha Piironen, autors del seu primer escratx a l’edició. D’altra banda Didier Auriol i Bernard Occelli patien el mateix problema que els finlandesos de Lancia al llarg l’etapa anterior, la goma d’una de les seves rodes es tallava i la mousse anti-punxades sortia despresa, amb el què els francesos havien de continuar sobre la llanda. Finalment el cardan acabava defallint i els del Jolly Club s’hi deixaven 5 minuts i mig en l’incident i 4 posicions a la taula, anant a parar entre el Toyota d’Armin Schwarz i Arne Hertz i el Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander.

La conjunció dels tres fets deixava a Juha Kankkunen i Juha Piironen al capdavant de la taula per 9 segons de marge amb Carlos Sainz i Luis Moya i per 3 minuts i 5 segons amb els seus companys Miki Biasion i Tiziano Siviero. Les distàncies eren curtes i els nòrdics ho donaven tot per aconseguir un tercer millor temps i dues victòries parcials més en les següents 3 cronometrades que es celebraven i així els líders elevaven el seu gap fins als 29 segons vers els espanyols de Toyota, qui veient com només els hi quedaven 2 proves especials per acabar l’itinerari, decidien disputar-les sense assumir riscos i assegurar els 15 punts de la segona posició.

Alhora, Markku Alén i Ilkka Kivimäki patien un accident molt fort després de la disputa de l’especial de Tarzan i els homes de Subaru es veien obligats a abandonar la competició quan es trobaven en la setena posició en terra de ningú. 

D’altra banda Kenneth Eriksson i Staffan Parmander tornaven a patir un altre problema en l’últim tram del recorregut; els autors de fins a 30 victòries parcials en les 47 proves especials celebrades veien com després de sobreposar-se a la ruptura d’un suport del motor, patien una sortida de pista i arrencaven una roda del seu Galant VR-4, afegint 9 minuts i mig més en les seves penalitzacions ruteres i elevant aquestes fins als 18 minuts i mig.

Sense més espai per a més acció i drama, Juha Kankkunen i Juha Piironen entraven a Atenes a quarts de 9 del vespre del dimecres 5 de juny com a guanyadors del 38è Ral·li Acròpolis. Els finlandesos cobrien 587,80 km celebrats del programa amb un temps de 7 hores 20 minuts i 5 segons, un registre que reduïa en 1 minut i 1 segon l’acumulat pels guanyadors de la darrera edició, és a dir Carlos Sainz i Luis Moya. Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 3 minuts i 30 segons dels seus companys, després d’haver fet un ral·li molt discret però lliure de grans incidents.

En la categoria reservada als cotxes de producció, els Mazda 323 GTX de Notis Giagnissis i Giorgios Kerantzakis, així com el de Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage copaven la classificació al terme de l’especial espectacle inaugural del Parc d’Anavissos, mentre que els espanyols Fernando Capdevila i Alfredo Rodríguez tenien un inici de ral·li fonest. El pilot canari es queixava al seu preparador de l’excessiva duresa de les suspensions, però aquest li indicava que era l’adequada per afrontar la duresa de les cronometrades gregues. A la recepció d’un salt, la mangueta dreta de la direcció es trencava i posteriorment la roda sortia despresa, amb el què el de Santa Cruz de Tenerife havia de completar l’especial marxa enrere perdent-hi més de 4 minuts i classificant-s’hi com l’últim.

Després de comprovar que les reparacions realitzades en les suspensions no eren suficients, la parella espanyola decidia abandonar abans de ni tan sols sortir a la segona prova especial cronometrada.

Emplaçats al Peloponès, Gregoire de Mevius i Harvé Sauvage s’imposaven en la primera prova especial de l’itinerari per davant dels italians Alessandro Fassina i Max Chiapponi i dels locals Stratis Hatzipanayiotou “Stratissino” i Tonia Pavli, amb el què les tres formacions esmentades passaven a encapçalar la taula, però en l’especial següent, Kineta, francòfons i transalpins s’endarrerien substancialment i deixaven als locals en la primera posició.

De fet Stratissino i Tonia Pavli es refermaven al capdavant de la taula gràcies a imposar-se 5 de les 9 proves especials programades al llarg d’aquesta segona etapa i els grecs feien entrada al parc d’Eratini a bord del Nissan Sunny GTi-R amb més de minut i mig de marge amb els seus més immediats perseguidors.

Al llarg de la maratoniana tercera etapa, Gregoire de Mevius i Hervé Sauvage experimentaven una important remuntada des de la cinquena fins a la segona posició gràcies a sumar 5 victòries de tram, 8 segons millors registres i 4 tercers en les 21 proves especials celebrades, un rendiment molt similar al dels líders Stratissino i Tonia Pavli, qui amb 6 escratxs, 4 segons millors temps i 5 tercers, mantenien les distàncies amb aquells que pretenien la seva posició, tanmateix una tasca facilitada en quan el belga i el francès rebien 1 minut de penalització a l’entrada del parc tancat.

Amb gairebé 6 minuts i mig de diferència entre els primers i els segons classificats, a priori la duresa de la quarta etapa no semblava suficient com per poder especular amb un intercanvi de posicions entre les dues formacions, vist el rendiment tan similar d’aquests. Així doncs, tots dos equips optaven per un pilotatge segur i deixaven el rol de llebrers als argentins Carlos Menem i Victor Zucchini, qui en imposar-se en 14 de les 16 proves especials del programa, i marcar el segon millor temps en les dues restants, passaven del sisè lloc que ocupaven a la sortida del parc tancat d’Eratini fins al tercer a la conclusió de l’edició.

Stratissino i Tonia Pavli aconseguien doncs la victòria final per 6 minuts i 49 segons de marge amb Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage i per 16 minuts i 36 segons amb Carlos Menem i Victor Zucchini. A efectes de campionat la victòria de Stratissino era anecdòtica, mentre que Grégoire de Mevius esdevenia el pimer pilot en acumular dos resultats en els 6 esdeveniments que es portaven celebrats en el campionat i el belga passava a encapçalar la taula amb 23 punts, 10 més que no pas els 5 altres vencedors de ronda.

En el certamen de pilots Juha Kankkunen sumava la seva segona victòria de la temporada i el de Laukaa retallava en 5 punts les distàncies amb el madrileny Carlos Sainz, qui, calculadora en mà, ja s’havia conformat amb la segona posició final sobre l’equador de la darrera etapa. D’altra banda, Didier Auriol, tot i els contratemps d’última hora, aconseguia finalitzar la prova en quarta posició i el de Montpeller es mantenia en tercera posició, 3 punts per davant de Massimo Biasion. 

Pilot	Punts
Carlos Sainz	75
Juha Kankkunen	58
Didier Auriol	42

En el campionat de constructors la lluita entre Lancia i Toyota estava molt més tancada que no pas en el de pilots, amb les dues marques separades per tan sols 3 punts en la classificació provisional, o el que és el mateix, una victòria més per als japonesos establerts a Colònia que no pas els italians de Torí. Una mica més despenjats estaven els homes de Ford, qui en no sumar cap punt a l’esdeveniment grec després de que els seus 3 cotxes abanondessin dimarts, es mantenien amb els 28 punts aconseguits en els dos tercers llocs en les 2 rondes prèvies d’asfalt.

Constructor	Punts
Toyota	94
Lancia	91
Ford	28