RAC Rally 1980

Última ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el dimecres 19 de novembre de 1980 finalitzava a la localitat anglesa de Bath el 36è RAC Rally. La prova que tenia un recorregut secret en disputar-se en la seva gran majoria a través de camins de finques privades així com circuits permanents, comptava amb 70 especials cronometrades de 708,09 km de distància total, majoritàriament sobre terra si bé existien seccions sobre asfalt. Amb puntuabilitat per als calendaris dels campionats de pilots i constructors, 142 equips dels 150 inscrits es donava cita a la rampa de sortida ubicada a Bath el diumenge 16 de novembre, per 48 d’ells retornar a la ciutat d’origen.

Amb els títols de campions del món de pilots i constructors ja decidits en favor de FIAT i de l’alemany Walter Röhrl, aquestes van ser les grans absències de la prova que de retruc afectaven als finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, deixant com a únics representants de la marca als italians Attilio Bettega i Arnaldo Bernacchini.

Una altra de les carecterístiques de la prova britànica era la prohibició de realitzar assistències en ruta, sino que s’havien de realitzar en emplaçaments habilitats per al terme o en recintes privats, pel que no era d’extranyar que les xarxes de concessionaris de les marques per on passaven els trams visquessin en un cert estat d’alerta mentre es disputava el ral·li.

El diumenge a les 9 del matí es donava el tret de sortida a la prova amb una primera etapa de gairebé 36 hores que duria els pilots fins a la localitat de Bownes-on-Windermere. Els pilots britànics Tim Brise i Phil Short s’adjudicaven la primera cronometrada amb el seu Ford Escort RS1800 i esdevenien els primers líders del ral·li seguits d’aprop pels seus compatriotes amb cotxe homòleg Malcolm Wilson i Terry Harryman. Però l’aventura d’aquests darrers no va durar massa, ja que en la tercera cronometrada, a Silverstone, el motor del Ford Escort RS1800 de l’equip Total va clavar-se deixant a Malcolm i Terry fora de cursa.

Poc després una fallada elèctrica en cadena que va acabar fonen fins a vuit alternadors deixava als líders provisionals fora de combat, cedint el testimoni de la primera posició a l’Opel Ascona 400 dels suecs Anders Kullang i Bruno Berglund els quals en els primers trams de la jornada inicial van haver de fer front a la oposició inicial d’Ari Vatanen i David Richards abans els pilots del Ford Escort RS 1800 de Rothman’s no patissin contra-temps en forma de sortida de pista i finalment el motor trencat.

En un terreny molt delicat a causa del fang molt lliscant, els pilots suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius es varen llençar a l’atac amb el seu Toyota Celica, avançant ràpidament en la general als seus compatriotes de Triumph Per Eklund i Hans Sylvan, que poc després haurien d’abandonar per problemes de transmissió, van anar llimant les distàncies fins a situar-se al terme de la primera etapa a només 13 segons de l’Opel Ascona dels líders provisionals.

D’altra banda, els Talbot Sunbeam Lotus, dotats amb el motor nou de 235 CV, es trobaven fent un bon paper amb Henri Toivonen i Paul White sumant fins i tot diversos temps escratx que els deixava en tercera posició provisional a 1 minut i mig de la primera posició, mentre que els seus companys d’equip Russell Brookes i Peter Bryant i Guy Fréquelin i Jean Todt completaven l’etapa en cinquena i sisena posició per darrera del Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz però ja a més de 10 minuts dels líders.

A les baixes anteriorment comentades de Malcolm Wilson i Terry Harryman, Ari Vatanen i David Richards i Per Eklund i Hans Sylvan, cal afegir a la llista la d’altres equips d’entitat com els finlandesos Lasse Lampi i Penti Kuukkala quan aquests fonien la junta de culata en la quarta especial cronometrada del seu Ford Escort RS1800, la dels suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg quan clavaven el motor del seu Saab 99 Turbo o la del Vauxhall Chevette 2300 dels també finlandesos Pentti Airikkala i Risto Virtanen a causa d’un palier trencat. Altres equips d’entitat com Timo Mäkinen i Martin Holmes o Tony Pond i Fred Gallagher apareixien endarrerits a causa de les respectives sortides de pista, els britànics de Triumph ho feien contra unes travesses de tren, deixant el seu TR7 V8 en un estat força deplorable.

La segona etapa arrancava el dimarts el matí a Bownes-on-Windermere per retornar a Bath, al sud del país, punt de sortida del ral·li. I ho feia amb sorpresa, quan en la segona especial cronometrada del dia, Anders Kullang i Bruno Berglund patien una punxada en el seu Opel Ascona 400 que els feia cedir el liderat en mans de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Però l’alegria dels de Toyota va ser efímera, ja que en la següent cronometrada els suecs trencarien el radiador d’oli del seu Celica a causa d’un impacte, danyant seriosament el seu motor. Tanmateix Anders Kullang i Bruno Berglund patirien en aquesta tercera especial cronometrada dues punxades més que els enfonsarien fins la sisena provisional a més de 15 minuts dels líders que no eren ni més ni menys que els pilots de Talbot Henri Toivonen i Paul White.

Si bé tothom esperava la reacció de Hannu Mikkola i Arne Hertz, guanyadors de les dues últimes edicions del ral·li, aquesta no es va produir a causa del cansament que arrossegaven els pilots i els nombrosos contra-temps que patien el seu Ford Escort RS1800, l’altra cara de la moneda l’oferien Henri Toivonen i Paul White, els quals amb un pilotatge molt madur van saber conservar la primera posició fins a la conclusió del ral·li el dimecres a les 15h.

Henri Toivonen i Paul White doncs aconseguien la seva primera victòria en el mundial de ral·lis, alhora que feien història en ser per primera vegada en molt de temps en terreny europeu, els primers pilots capaços de guanyar un ral·li amb un cotxe de Grup 2 per davant de diversos cotxes Grup 4. Alhora Henri esdevenia el pilot més jove en guanyar un event del mundial, rècord que es conservaria fins al ral·li de Suècia 2008 quan el seu compatriota Jari-Matti Latvala li prenia aquest honor.

Amb un crono total de 8 hores 17 minuts i 33 segons, els pilots de Talbot Sunbeam Lotus superaven en 4 minuts i 36 segons a Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals en no conseguir el seu tercer RAC consecutiu, trencaven també amb la ratxa de 8 edicions del ral·li guanyades per un cotxe de la marca de l’òval. Els francesos Guy Fréquelin i Jean Todt, que tot i competir per primera vegada en sòl britànic i estar habitualment relacionats amb els entrenaments exhaustius per tal d’oferir un bon resultat, completaven el podi del ral·li a 13 minuts i 51 segons dels seus companys d’equip.

Amb el títol de pilots decidit en favor de l’alemany Walter Röhrl des de l’anterior ral·li, el Tour de Corse, la prova britànica només va donar lloc a un moviment significatiu en el cap de la taula, Hannu Mikkola, treia un bon profit de la seva segona posició superant al seu compatriota Ari Vatanen que sumava el tercer 0 de la temporada.

En el campionat de constructors FIAT ja havia decidit en el seu favor també des del passat Tour de Corse, pel que el zero que la marca transalpina s’enduia de la prova, a la que no hi destinava pràcticament efectius, era intrascendent. Ford per la seva banda treia profit de la segona posició que aconseguien Hannu Mikkola i Arne Hertz al ral·li per tal de superar en la general a Datsun, que veia en el vuitè lloc d’Andy Dawson i Kevin Gormley el millor resultat per la marca.