RAC Rally 1979

Penúltima prova en el calendari del mundial de ral·lis, el dimecres 21 de novembre de 1979 finalitzava a Chester el 35è RAC Rally. La prova, fidel a la seva gran popularitat, comptava amb 217 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 175 prenien el camí des de la rampa de sortida ubicada a Chester el diumenge 18 de novembre cap a les 59 proves especials secretes que la organització havia programat al llarg de dues llargues etapes i que només 74 equips aconseguirien concloure. El ral·li britànic otorgava punts tan en el campionat de constructors com en el de pilots.

La primera etapa arrancava el diumenge a les 9 del matí des de Chester per tal d’enfilar el camí cap a Escòcia creuant els boscos de Kielder i amb un reagrupament a Pickering i un altre a Carlisle. El dilluns a les 8 del vespre, els participants supervivents tenien programada el retorn a Chester, havent disputat 34 proves cronometrades, de les que 3 eren mixtes i 3 més d’asfalt, la resta de terra, de 390,30 km de distància total.

La parella francesa de Toyota formada per Jean-Luc Thérier i Michel Vial s’imposaven en la primera prova cronometrada celebrada, per davant del Lancia Stratos HF de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i del Vauxhall Chevette de Jimmy McRae i Michael Nicholson, el que lògicament situava el seu Celica en el liderat provisional del ral·li. Però el seu liderat va ser un obrir i tancar d’ulls, doncs en la segona especial programada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki treien renda de la major potència del seu Lancia Stratos HF, i guanyaven l’especial i passaven a liderar la general. Aquest escratx va arribar acompanyat de quatre més aconseguits de manera consecutiva, però en la sisena prova cronometrada un problema de distribució feia perdre 15 segons a la parella finlandesa i pràcticament tot el coixí que els pilots havien aconseguit vers els seus rivals.

Després d’un reagrupament de gairebé 3 hores a Pickering, es reemprenia l’activitat a les pistes britàniques per enfilar camí cap a Escòcia, on amb la caiguda de la nit la neu va començar a fer acte de presència en quantitats abundants el que per una banda els organitzadors haguessin de fer adaptacions del recorregut sobre la marxa i que per una altra les plaques de gel comencessin a aparèixer.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki guanyaven la primera especial de la represa, setena en el comput de la jornada i del ral·li, però a partir de llavors, a mida que les especials s’anaven endinssant en el bosc de Yorkshire, Hannu Mikkola i Arne Hertz van començar a pressionar als líders amb 4 escratxs consecutius, forçant en la onzena especial cronometrada l’errada de la parella de Lancia que se sortia de la traçada i perdia uns 15 minuts en completar l’especial en trobar-se barrat per participants més lents que l’avançaren mentre intentava tornar a la via. Tot plegat deixava com a nous líders a la parella finlandeso-sueca de Ford.

Els seus companys d’equip a Ford, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, trencaven la ratxa de Hannu Mikkola i Arne Hertz en marcar el millor temps en la dotzena cronometrada, però la parella sueca es trobava lluny de ser una amenaça, doncs una sortida de pista en la primera especial del ral·li el deixaven una mica despenjat, al que se li va unir una punxada en la següent especial que es celebrava per descobrir que el gat no funcionava fent encara més dificil i més llarga la operació del canvi de roda.

D’altra banda els líders anaven per feina i tornaven a marcar 4 escratxs més consecutius per tal de presentar-se a les portes dels boscos de Kielder la matinada del dilluns, on els Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz especialment, Ari Vatanen i David Richards en menor grau i Björn Waldegård i Hans Thorszelius en discordia, van seguir brillant aconseguint sumar tots els escratxs mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki es lamentaven que el seu Lancia Stratos HF era molt dificil de gobernar en les roderes que hi havia al fang i els pilots alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es trobaven que el motor del seu 131 Abarth no treballava al 100 %.

Dilluns al mati s’arribava a Carlisle, Escòcia, on els participants hi descansaven un parell d’hores abans de retornar cap a Chester. Al reagrupament de la ciutat escocesa no hi arribaven participants de la talla de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que accidentaven el seu Saab 99 Turbo en la mateixa cronometrada, la setzena, en la que també queien els francesos de Toyota Jean-Luc Thérier i Michel Vial en deixar de funcionar la seva bomba de benzina. També serien víctimes d’aquesta cronometrada els pilots de Triumph John Buffum i John Brown per accident i Terry Kaby i Brian Rainbow en quedar-se sense pressió d’oli en el motor del seu TR7 V8.

En el retorn fins a Chester per tal de concloure la primera etapa, Hannu Mikkola i Arne Hertz van marcar un ritme impossible per a la competència en guanyar 7 de les 9 proves especials programades de manera consecutiva, afluixant una mica en les dues últimes per a que la parella de Talbot formada pels britànics Tony Pond i Ian Grindord posesin una nota de color diferent a la dels Ford.

A la neutralització de la primera etapa el domini de Hannu Mikkola i Arne Hertz era inqüestionable i la parella de Ford treia 5 minuts i 54 segons als segons classificats, els pilots de Sutton Cars, Ari Vatanen i David Richards. En la tercera posició s’hi trobaven els britànics Russell Brookes i Paul White, a 9 minuts i 2 segons dels líders i amb només 1 minut i 10 segons de marge vers els seus compatriotes de Talbot, Tony Pond i Ian Grindord. Timo Salonen i Stuart Pegg eren cinquens a 12 minuts i 6 segons dels líders amb el seu Datsun 160J de Grup 2, trobant-se fortament pressionats pel Ford Escort RS1800 Grup 4 de Malcolm Wilson i Terry Harryman que es classficava 4 segons per darrera seu. El Talbot i el Datsun del quart i del cinquè lloc, eren els dos únics no Ford classificats entre els 9 primers, grup que tancaven els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius a 15 minuts i 42 segons dels seus companys d’equip.

Entre les baixes destacables, calia afegir la de Henri Toivonen i Phil Boland, quan la parella finlandeso-britànica es quedaven sense embragatge en el seu Ford Escort RS1800 a manca de 4 proves especials cronometrades per concloure la primera etapa.

Després de descansar tota la nit a Chester, el dimarts 20 de novembre a les 9.30 del matí arrancava la segona etapa del ral·li la qual viatjaria cap al sud, cap a Gales, realitzant un bucle de 25 proves cronometrades de 271,18 km de distància de les quals una era sobre asfalt i una altra era mixta. Tony Pond i Ian Grindord començaven la jornada escurçant distàncies vers la última plaça de podi, pressionant a Russell Brookes i Paul White que tot i tenir una averia en el seu alternador, responien guanyant la cinquena especial cronometrada de l’etapa, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz començaven a deixar la prova vista per sentència en imposar-se en tres de les sis primeres cronometrades.

La pressió de la parella de Talbot per la última plaça de podi arribaria al seu punt final en la setena cronometrada, quan Tony Pond i Ian Grindord trepitjaven una placa de gel i accidentaven el seu Sunbeam Lotus. Per la seva banda Markku Alén i Ilkka Kivimäki anaven guanyant posicions gràcies a imposar-se en la primera especial de la segona etapa així com les tres especials de Brechfa, les quals donarien pas a un primer reagrupament a Llandrindod Wells.

La represa es feia passada la mitjanit del dimecres, moment en el que Hannu Mikkola i Arne Hertz van optar per una actitut més conservadora i passar a administrar el seu gran avantatge acumulat, això va permetre que pilots com Timo Salonen i Stuart Pegg o Russell Brookes i Paul White seguissin sumant més escratxs a la prova britànica abans de l’arribada al segon reagrupament de la jornada a Machynlleth, on saltava la noticia quan Ari Vatanen i David Richards eren penalitzats amb 10 minuts per haver fet un enllaç en menys temps de l’estipulat i per tant a més velocitat de la permesa.

La sanció enviava a la parella de Sutton Cars fins la cinquena posició, just per darrera del Lancia de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que en aquesta segona jornada havia recuperat forces posicions, mentre que Russell Brookes i Paul White eren els nous segons classificats i Timo Salonen i Stuart Pegg passaven a tancar el podi provisional.

Si bé en les últimes 8 proves cronometrades les tres primeres posicions no van viure cap canvi, de fet cap dels tres equips es va adjudicar cap temps escratx, Ari Vatanen i David Richards van passar a l’atac en aquest últim sospir del ral·li, el que els va permetre acumular un total de 5 millors registres i prendre la quarta plaça a Markku Alén i Ilkka Kivimäki per gairebé mig minut de marge.

Completades les 59 proves especials cronometrades que constaven en el programa doncs, Hannu Mikkola i Arne Hertz guanyaven el ral·li amb mà de ferro acumulant un temps de 8 hores 3 minuts i 38 segons, és a dir 10 minuts i 29 segons menys que els britànics Russell Brookes i Paul White que d’aquesta manera milloraven la tercera plaça aconseguida la temporada anterior. Timo Salonen i Stuart Pegg tancaven el podi a 12 minuts i 44 segons dels guanyadors, sent a més a més el primer cotxe amb especificacions de Grup 2.

En el campionat per a pilots, la victòria que aconseguia Hannu Mikkola a la ronda britànica unida al pitjor resultat en la temporada per part del líder Björn Waldegård, novè, de fet els 2 punts que hi obtenia no es sumaven en el seu compte en disposar ja de set resultats millors; feia que la lluita per la corona s’estrenyès entre tots dos pilots i que tot s’hagués de decidir al Bandama, on els dos companys d’equip abandonarien els seus Ford per passar a pilotar els Mercedes-Benz oficials. Markku Alén per la seva banda conservava la darrera plaça de podi amb 18 punts de marge per davant dels seus compatriotes Timo Salonen i Ari Vatanen.

En el certamen de constructors ja decidit a favor de Ford des del passat Sanremo, la cinquena victòria de Ford en la temporada permetia als de l’oval rebutjar una de les tres segones posicions acumulades fins al moment fent encara més gran la seva victòria final. Datsun aconseguia un nou podi i una nova victòria en Grup 2 i elevava la seva puntuació fins als 104. FIAT, tot i no competir oficialment en aquesta temporada, sumava 5 punts més gràcies al vuitè lloc de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que pilotaven una unitat de l’importador britànic, tancant un podi més que assegurat.