RAC Rally 1978

Amb la ciutat de Birmingham com escenari de la cerimònia, el dijous 23 de novembre de 1978 hi finalitzava el 34è RAC Rally, última cita del calendari del campionat del món de ral·lis en la que malgrat tenir tots els títols decidits, la seva popularitat va elevar fins a 175 equips el número d’inscrits. D’aquests, 168 van prendre la sortida a la mateixa ciutat el diumenge 19 de novembre per afrontar un recorregut composta per 76 especials cronometrades de 715,37 km de distància, que només 61 d’ells aconseguirien completar.

El ral·li arrancava el mateix diumenge amb una primera etapa curta, composada per només 9 especials cronometrades a través de camins i finques privades que servien pràcticament com a pròleg de la cita britànica. La parella sueco-neerlandesa d’Opel composada Bror Danielsson i Bob de Jong marcaven el primer escratx de la prova esdevenint els primers líders de la prova. En bona lògica el seu liderat, amb un Kadett GT/E Grup 2 va ser fugaç davant dels Lancia Stratos HF, FIAT 131 Abarth o Ford Escort de Grup 4 i ja en la tercera cronometrada Walter Röhrl i Christian Geistdörfer amb l’únic cotxe de FIAT que competia, possiblement per lluir la bandera quatricolor de campions del món, lideraven la prova.

Els alemanys a més a més introduien una novetat en el ral·li, Geistdörfer enlloc d’anar assentat al costa de Röhrl, ho feia on en un cotxe de sèrie hi hauria d’anar el seient del darrera, la solució afavoria la tracció del cotxe en tenir major pes en la part posterior, però tanmateix feia que la direcció fes més lleugera del que el pilot estava acostumat. El liderat dels alemanys no va ser gaire llarg, i poc després però els ja campions de la Copa FIA per pilots Markku Alén i Ilkka Kivimäki prenien el liderat de la prova amb el seu Lancia Stratos HF.

D’altra banda els pilots de Ford començaven el ral·li amb un handicap afegit, la vaga que afectava la planta de Boreham va impedir que el material destinat a la competició pogués sortir de la fàbrica pel que els seus pilots van haver d’optar per cotxes més antics preparats i revisats per la xarxa de concessionaris de la marca. En aquest problema afegit, petites averies feien que els pilots de Ford perdessin de l’ordre d’un minut vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki en finalitzar la primera etapa.

Ari Vatanen i Peter Bryant van ser pràcticament les úniques baixes d’entitat de la primera jornada, quan els pilots en intentar retornar a la ruta després d’haver realitzat unes assistències en un concessionari, únics llocs juntament amb els parcs d’assistència on aquestes operacions eren permesses, se saltaven un control horari i l’exclusió era automàtica. D’altra banda Stig Blomqvist i Hans Sylvan que feien debutar el nou Saab 99 Turbo en el mundial de ral·lis, perdien força temps en la vuitena cronometrada quan trencaven un palier en la vuitena especial cronometrada.

La segona etapa estava composada per un seguit d’especials cronometrades a través del nord d’Anglaterra i Escòcia on finalment, i aprofitant un major coneixement del terreny gràcies a haver participat en events menors de la zona, Hannu Mikkola i Arne Hertz es van llençar a l’atac, especialment als boscos de Kielder on les llargues especials amb fama de ser molt dures per les mecàniques dels cotxes de competició, els de Ford van aconseguir treure de l’ordre de gairebé tres minuts a Markku Alén i Ilkka Kivimäki i una mica més als seus companys d’equip suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius que havien patit una sortida de pista.

Més endavant Markku Alén i Ilkka Kivimäki perdien més temps vers Hannu Mikkola i Arne Hertz a causa d’una punxada per acabar abandonant la prova amb la transmissió trencada, mentre que els suecs, Björn Waldegård i Hans Thorszelius superaven en la tercera posició a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer els quals en l’equador de la segona etapa veient fins i tot perillar la seva quarta posició pel Vauxhall Chevette 2300 de Pentti Airikkala i Michael Nicholson fins que finalment aquests havien d’abandonar la competició amb el seu motor trencat per una averia en la bomba de l’oli.

Però els alemanys no es van veure alliberats de la pressió gaire temps, ja que després d’una petita sortida se’ls hi obria la direcció del seu FIAT 131 Abarth veient-se a l’abast de Roger Clark i Neil Wilson que completaven la jornada a només 3 segons de la posició de podi. Per darrera d’ells Tony Pond i Fred Gallagher feien una fantàstica remontada des de la 35ena posició que ocupaven al terme de la primera jornada fins a la cinquena posició provisional a l’espera de competir en les darreres especials de la tercera etapa pel sud d’Anglaterra i Gales.

Hannu Mikkola i Arne Hertz afrontaven la tercera i última etapa amb un marge superior als 7 minuts en relació als seus companys d’equip, pel que els líders provisionals es van permetre el luxe d’aminorar el ritme i perdre fins a 2 minuts vers Björn Waldegård i Hans Thorszelius sense que la seva posició es veiès compromesa.

Roger Clark i Neil Wilson que buscaven superar als alemanys de FIAT Walter Röhrl i Christian Geistdörfer abandonaven la prova a la primera cronometrada de la tercera etapa quan patien un accident. Més endavant, els pilots de la marca italiana es veien endarrerits per problemes amb la injecció de carburant i penalitzaven el màxim temps permés caient fins la sisena posició, el seu lloc al podi l’ocuparia un Ford Escort RS1800, el pilotat per Russell Brookes i Derek Tucker els quals conservarien aquesta plaça fins a la conclusió de la prova.

Així tot i la vaga que afectava Ford i de retruc al departament esportiu de la marca, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien guanyar el ral·li amb un temps total de 8 hores 47 minuts i 23 segons, sent la setena victòria consecutiva per a un cotxe de la marca de l’òval en la prova britànica. 5 minuts i 18 segons per darrera d’ells completaven el recorregut Björn Waldegård i Hans Thorszelius mentre que Russell Brookes i Derek Tucker tancaven el triplet per la marca a 11 minuts i 32 segons dels guanyadors de la cita.

Markku Alén havia aconseguit ja amb anterioritat la corona de la Copa FIA de pilots, pel que el seu abandonament en la cita britànica, va ser pràcticament intrascendental, només Hannu Mikkola, gràcies a la seva victòria a la prova va experimentar una pujada important fins la tercera posició superant a Walter Röhrl.

En el campionat de constructors la victòria que Ford aconseguia de la mà de Hannu Mikkola i Arne Hertz combinada amb la victòria en Grup 2 de l’Opel d’Anders Kulläng i Bruno berglund, provocava que britànics i alemanys empatessin en la segona posició del campionat a 100 punts, 34 per darrera de FIAT que descartava els 9 punts que els hi donava la sisena posició de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.