Category: Blog

Amb certa polèmica Mäkinen-Mannisenmäki guanyaven el ral·li.

Amb la ciutat de Perth com a centre neuràlgic de la prova, el diumenge 8 de novembre de 1998 finalitzava el 11è Ral·li d’Austràlia, penúltima ronda del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als calendaris de pilots, marques, producció i FIA F-2 portava fins a 94 equips a realitzar la seva inscripció a la prova. El ral·li estava composat per 24 especials cronometrades de 404,69 km de recorregut els quals 58 equips aconseguirien superar.

Sainz-Moya tot i obrir pista el primer i tercer dia, acabaven segons.

La prova arrancava el dijous 5 de novembre al vespre amb una superespecial espectacle a la ciutat de Perth, a Langley Park, en la que Didier Auriol i Denis Giraudet i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien empatar a temps, seguits d’aprop pels pilots Carlos Sainz i Luis Moya.

L’especial no modificava l’ordre de sortida, pel que en condició de líders provisionals del mundial, Carlos Sainz i Luis Moya rebien la tasca d’obrir pista. Funció que en el cas d’Austràlia era encara més perjudicial que en qualsevol altra cita del calendari donada la gran presència de petites boles esfèriques de grava a la pista que perjudiquen molt la tracció dels cotxes i que amb el pas d’aquests es va netejant, afavorint els que surten en posicions més endarrerides.

Richard Burns i Robert Reid, que sortien a pista en sisena posició, van aprofitar al màxim aquesta situació marcant fins a 7 escratxs de 10 possibles en la primera jornada el que els portaria a liderar la prova al terme de la primera jornada per un marge de més d’un minut vers els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet que els seguien a continuació.

Els companys d’equip dels britànics, els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’estaven mostrant també molt competitius en aquesta primera jornada, fins que un impacte amb una pedra en la vuitena especial cronometrada malmetia la seva suspensió posterior i un palier, la reparació del seu Lancer Evo V va ser llarga i en sortir 8 minuts tard del control horari, els pilots campions del món rebien 1 minut i 20 segons de penalització.

Per la seva banda Carlos Sainz i Luis Moya, que eren els encarregats d’obrir pista, van aguantar força el tipus, i malgrat que van perdre 20 segons en la cinquena especial cronometrada quan el seu Corolla WRC es negava a arrancar, els espanyols haguessin finalitzat la jornada en tercera posició, però aquests veient el rendiment que estava obtenint Richard Burns i Robert Reid en sortir endarrerits, van alçar el peu de l’accelerador deliberadament en la última cronometrada per tal de perdre 6 segons i dues posicions en la provisional i caure fins la cinquena plaça. Colin McRae i Derek Ringer per la seva banda, acabaven la jornada just per darrera dels espanyols de Toyota, ja que llur Subaru Impreza WRC es mostrava lent en els trams arenosos que caracteritzaven l’etapa.

La segona jornada començava amb mal peu pels britànics de Subaru, ja que aquests patien una sortida de pista trencant un palier, el que els suposava perdre de l’ordre de mig minut, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i Carlos Sainz i Luis Moya si que treien profit de les seves posicions de sortida adjudicant-se respectivament el primer i el segon tram.

En la tercera especial cronometrada del dia la general va patir un canvi substancial, quan els líders provisionals, els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid patien una volcada amb el seu cotxe, que si bé podien seguir en la competició, els feia perdre de l’ordre de mig minut i cedir el liderat en mans de Carlos Sainz i Luis Moya. A partir de la tercera especial cronometrada, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki encadenarien 5 escratxs consecutius en els 5 trams que restaven, el que permetia als finlandesos arribar fins a la segona posició en l’últim tram celebrat, deixant el darrer escratx de la jornada, el de la superespecial de Langley Park per a Carlos Sainz i Luis Moya.

La segona jornada però va acabar amb certa polèmica, quan Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que s’havien saltat una sortida, rebien una penalització d’1 minut. El seu equip, alegant la complexitat en la que es donava el tret de sortida al tram, van presentar una queixa a la organització, la qual va ser admesa a quarts d’una de la matinada pels comissaris i per tant la sanció que rebien els finlandesos retirada.

La tercera i última jornada estava composada només per 5 especials cronometrades, sent 4 d’elles les corresponents a Bunnings, East, West, North i South respectivament, unes especials en les que en anteriors ocasions Carlos Sainz i Luis Moya hi havien trobat l’abandonament. Colin McRae i Derek Ringer aprofitaven que sortien en cinquena posició a les especials per tal d’adjudicar-se les tres primeres, el que permetia als pilots de Subaru arrebatre el liderat als espanyols de Toyota un cop completat Bunnings North que queien fins la tercera posició per darrera del Mitsubishi de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki també.

Richard Burns i Robert Reid, també treien renda de la seva posició de sortida com els seus compatriotes de Subaru, si bé no guanyaven posicions, doncs es mantenien en quarta posició, si que escurçaven les distàncies i restaven a només 1 segon de la tercera plaça que llavors ocupaven Carlos Sainz i Luis Moya. Però Bunnings South va ser fatal per als dos equips britànics, primer els de Mitsubishi patien un accident que ara si els obligava a abandonar, mentre que els de Subaru patien una averia en el seu turbo que els feia caure fins la quarta posició per darrera del Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet.

El liderat el recollia Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors alhora del millor registre en l’especial de Bunnings South, els finlandesos amb una sola especial per davant, l’especial televisada de la cadena API TV de tan sols 2,73 km, van mantenir-se al capdavant de la general tot i no aconseguir el millor temps, que seria per als seus màxims rivals Carlos Sainz i Luis Moya, guanyant així el ral·li amb un temps total de 3 hores 52 minuts i 48,7 segons. Carlos Sainz i Luis Moya, enotjats per la sanció retirada als pilots de Mitsubishi, completaven la prova a 16,5 segons dels guanyadors, mentre que els seus companys d’equip a Toyota, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven el podi a 25 segons dels primers classificats.

A falta de dos trams, Auriol-Giraudet es trobaven amb el podi.

En la categoria de producció la victòria va ser pels locals Michael Guest i David Green, els quals a bord del seu Subaru Impreza WRX van aconseguir la primera posició en el transcurs de la segona jornada, per mantenir a ratlla durant la tercera el principal pilot del campionat, l’uruguaià Gustavo Trelles i el seu copilot argentí Martin Christie. Per a Michael Guest aquesta era la seva segona victòria en el campionat després de l’aconseguida a Nova Zelanda, si bé Gustavo Trelles seguia comandant amb mà de ferro la general amb 94 punts.

En la Copa FIA F-2 les esperances de SEAT d’esdevenir campions per tercera vegada consecutiva es van esbair quan primer una de les principals parelles de l’equip, els finlandesos Toni Gardemeister i Paavo Lukander, abandonaven la prova en la primera jornada per problemes de transmissió, si bé per llavors el títol era encara possible donada la primera posició de Gwyndalf Evans i Howard Davies, en la segona jornada però els britànics cedirien la plaça als seus compatriotes de Volkswagen Alister McRae i David Senior, mentre que els catalans Salvador Cañellas i Xavi Lorza abandonaven la prova per accident. Els de Volkswagen es van mantenir al capdavant en la última jornada, guanyant així la cita austral.

McRae-Senior guanyaven en FIA F-2 impedint el títol de SEAT.

Gràcies a la tercera victòria consecutiva que aconseguia Tommi Mäkinen, cinquena en el comput total del campionat, el pilot finlandès i campió del món en vigència superava a Carlos Sainz en la provisional del campionat per tan sols 2 punts, deixant-ho tot per decidir de cara al RAC britànic. Colin McRae per la seva banda pagava molt cara la seva averia del turbo i veia com amb el seu quart lloc, s’esbaïa qualsevol opció de corona mundial.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	58
Carlos Sainz	56
Colin McRae	45

La victòria que obtenia Mitsubishi a Austràlia, permetia a la marca dels tres diamants vermells empatar la puntuació que sumava Toyota amb el segon i tercer lloc dels seus pilots, pel que en la general en el campionat de constructors les dues marques japoneses seguien estant separades per tan sols 4 punts. Subaru, que només treia 3 punts de la seva visita a terres australs, quedava en terra de ningú tancant el podi provisional del campionat.

Constructor	Punts
Toyota	85
Mitsubishi	81
Subaru	65

Darniche-Mahé van passar de còrrer "in extremis" a donar el títol mundial a Lancia.

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 9 de novembre de 1975 finalitzava a Ajaccio el 19è Tour de Corse, 30è ral·li en la història del mundial de ral·lis. La prova havia avançat la seva data del desembre fins a principis de novembre per tal d’evitar així la presència de neu o gel que en anteriors edicions havien afectat la prova corsa. Al ral·li s’hi inscrivien fins a 79 equips, dels que 77 l’inciaven el dissabte al migdia, per 22 d’ells acabar completant les 10 especials de 479,40 km de distància.

Nicolas-Laverne a punt van estar de donar la última victòria al A110.

El ral·li tenia un format molt peculiar, més proper al d’una cursa en carretera que a un ral·li convencional, ja que des de la sortida que es donava el dissabte a les 13h fins el diumenge a les 15h quan el ral·li es donava per finalitzat, els equips no s’aturaven el més mínim, on fins i tot un repostatge o un simple canvi de rodes s’havia de fer amb la màxima celeritat, i qualsevol intervenció mecànica que es fes fora de les 2 hores del parc tancat d’Ajaccio la mitjanit del diumenge, suposava incorrer en penalitzacions.

La prova estava dividida en vuit trams cronometrats i dos sectors selectius, els primers tenien unes distàncies estàndar, al voltant dels 20 km de longitud, en els que els participants lluitaven per marcar el registre menor possible, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps que determinava la organització, aquest temps però era impossible de complir doncs els promitjos que exigien eren molt elevats pel que tots els participants rebien penalitzacions, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els equips rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

Pels interessos de Lancia la prova era vital, ja que un bon resultat aquí evitaria als italians jugar-se la corona mundial al RAC, tot i això segurs com n’estaven de la superioritat dels seus Stratos HF en una prova de muntanya com la corsa, Lancia només va enviar dos dels seus cotxes a disputar el ral·li, un en la seva versió de 24 vàlvules per a Sandro Munari i Mario Manucci, i un altre en versió de 12 vàlvules per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini. En aquesta ocasió, Lancia va eliminar els discs de fre refigerats per aigua que havien introduit al Sanremo, i els substituien per uns altres de major tamany.

Al davant hi tenien la presència dels Alpine-Renault oficials, els quals desplaçaven fins a 3 cotxes diferents a la illa mediterrània, un A110 per a Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne i dos A310 per a Francis Vincent i Jacques Jaubert i Jean-Luc Thérier i Michel Vial, sent un d’ells amb el nou motor de 16 vàlvules que debutava en un ral·li mundialista.

El ral·li s’iniciava amb un sector selectiu de 158 km en el que Sandro Munari i Mario Manucci aconseguien completar-lo amb la menor penalització de tot el parc tancat, esdevenint lògicament els primers líders de la prova, seguits del Lancia Stratos HF de l’importador francès que pilotaven Bernard Darniche i Alain Mahé, els quals participaven al ral·li gràcies a que última hora havien aconseguit reunir el pressupost necessari. A continuació, la celebració d’un tram cronometrat va comfirmar als pilots italians de Lancia com a líders de la prova, ja que novament tornaven a ser els pilots més ràpids.

I així es va acabar l’activitat de la primera jornada, ja que les manifestacions dels independentistes cors que van tallar diverses carreteres, van impedir que es celebressin els tres trams que quedaven per disputar-se.

En la represa, mentre Sandro Munari preguntava a Mario Manucci quan temps els quedava per arribar al següent control horari, quelcom molt normal en un ral·li per tal d’evitar arribar tard o que els pneumàtics es refredessin en excès esperant a entrar-hi, els italians no prenien correctament una corva que era més tancada del que semblava a priori, provocant que el seu Stratos HF caigués uns 5 metres pel voral. Si bé el cotxe no presentava seriosos danys, va resultar impossible retornar-lo a pista pel que els màxims favorits es veien obligats a abandonar la prova.

Els companys d’equip d’aquests, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, es trobaven noquejats a causa dels danys soferts en les seves suspensions posteriors quan els italians van estar pilotant amb dues rodes punxades, més tard el seu embragatge es va bloquejar, i tot i que van poder continuar canviant de marxes sense embragar, en els enllaços entre trams van superar el màxim permès de demora quedant exclosos.

Amb aquest panorama les opcions de victòria i títol mundial per a Lancia passaven a estar en mans del Stratos francès que pilotava l’aquità Bernard Darniche i el seu copilot Alain Mahé, els quals ara passaven a tenir tot un exèrcit de mecànics italians i experts en pneumàtics per tal d’assegurar una victòria d’ells.

Jean-Claude Andruet i Yves Jouany van aconseguir imposar-se en els dos primers trams cronometrats del segon dia a bord del seu Alfa-Romeo Alfetta GT preparat per Autodelta, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne s’imposaven en el sector selectiu de 120 km de distància, el que deixava als pilots del A110 a tan sols 5 segons de la primera posició.

Bernard Darniche i Alain Mahé van suportar bé la pressió a la que els sometien els pilots de Alpine-Renault i amb els escratxs en els dos últims trams cronometrats, els pilots donaven la victòria a Lancia en completar el recorregut en 4 hores 58 minuts i 26 segons, 32 segons per davant de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne en el que seria la última prova en la que el Alpine A110 competiria en la seva versió lleugera d’apenes 700 kg. Jean-Claude Andruet i Yves Jouany per la seva banda, tancaven el podi cors en completar el ral·li a 11 minuts i 25 segons dels guanyadors, el que suposava que per primera vegada un cotxe del fabricant milanés pugés a un podi del mundial.

Andruet-Jouany van fer un bon paper, donant a Alfa-Romeo el seu primer podi mundial.

La victòria que Darniche-Mahé donaven a Lancia en terres corses, suposava la corona mundial pels italians, els quals ja no havien d’especular al RAC britànic. Alpine-Renault per la seva banda, gràcies al 2n lloc de Nicolas-Laverne superava a FIAT per tan sols 2 punts en la taula provisional del campionat, si bé els francesos no tenien previst competir en terres britàniques on si ho farien els de Turí.

Constructor	Punts
Lancia	95
Alpine-Renault	60
FIAT	58

Solberg-Mills aconseguien la victòria i el títol mundial.

El diumenge 9 de novembre de 2003 finalitzava a Cardiff el 59è Ral·li del Regne Unit, a partir de llavors anomenat oficialment com Ral·li de Gales. La cita era la catorzena, i per tant última, del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens reservats a pilots, marques i mundial júnior portava fins a 83 equips a realitzar la seva inscripció. D’aquests, 75 van ser presents a la cerimònia de sortida celebrada també a Cardiff el dijous 6 de novembre, des d’on afrontarien un recorregut composat per 18 proves especials cronometrades de 376,81 km de distància i que només 39 equips aconseguirien completar.

Obligats a sumar punts per aconseguir el títol de constructors, Loeb-Elena completaven el ral·li en segona posició.

La prova tenia el gran alicient de ser la cita que decidiria els títols de campions de pilots i constructors, a la primera corona hi aspiraven els companys d’equip a Citroën Sébastien Loeb i Carlos Sainz que arribaven a Gales empatats a 63 punts, 1 punt per sobre del norueg de Subaru Petter Solberg, mentre que el britànic Richard Burns, amb 58 punts tancava el grup d’aspirants, si bé les seves opcions eren més remotes. En quan al segon títol, aquest s’hauria de decidir entre les dues marques del grup PSA, és a dir Peugeot i Citroën.

Abans d’iniciar-se però el ral·li, Richard Burns patia dos desmais, l’un mentre arribava a Cardiff i l’altre en el centre hospitalari on el varen conduir per poder-lo examinar, pel que els metges van impedir que el pilot anglès pogués prendre part a la cita doméstica donats els elevats riscs que comportava.

El mateix dijous al vespre es celebrava una superespecial espectacle a Cardiff en la que Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el millor temps superant en més d’un segon a la resta de rivals els quals eren capitanejats per Markko Märtin i Michael Park. L’endemà divendres la primera etapa es completava amb 6 proves especials molt més pròpies d’un ral·li que la superespecial espectacle i que elevaven la distància total fins als 164,24 km de lluita contra el cronòmetre.

En el primer dels trams cronometrats, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien marcar l’escratx, el que els permetia desbancar a Petter Solberg i Phil Mills, autors del segon millor registre, de la primera posició. En el segon i últim del bucle matinal, es repetien les posicions entre els pilots de Citroën i Subaru, el que feia encara més líders als dels dos galons, si bé les distàncies entre ells eren efímeres, però a Citroën queia una galleda d’aigua freda quan aquests rebien la notificació de l’abandonament per part de Carlos Sainz i Marc Martí quan el pilot madrileny no afrontava un revolt que es tancava tal i com li havia indicat el copilot molinenc.

Amb Carlos Sainz i Marc Martí fora de competició, Citroën va replantejar el seu ral·li i va demanar a Sébastien Loeb i Daniel Elena que abandonessin les hostilitats amb Petter Solberg i Phil Mills per centrar-se en acumular quan més punts els hi fos possible de cara a assegurar el títol de constructors, ja que els seus companys escocesos Colin McRae i Derek Ringer es trobaven per llavors en cinquena posició provisional.

Les indicacions de Guy Fréquelin, director de l’àrea esportiva de Citroën, van tenir efecte immediat i en la represa de l’activitat els rols s’intercanviaven entre Petter Solberg i Phil Mills amb Sébastien Loeb i Daniel Elena. Els de Subaru marcaven el millor registre i passaven a liderar la prova, mentre que els de Citroën obtenien el segon millor temps i passaven a ocupar la segona posició provisional. Per darrera d’ells els protagonistes seguien caient, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que venien d’haver completat l’especial anterior perdent de l’ordre de 14 minuts, en la quarta especial cronometrada del ral·li es veien abocats a l’abandonament en arrancar una roda del seu Peugeot 206 WRC, mentre que Markko Märtin i Michael Park ho feien en aquesta mateixa especial per una averia de motor en el seu Ford Focus RS WRC’03. Tot plegat deixava la lluita per la darrera plaça del podi a dos equips que s’acomiadaven del mundial, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström que es retiraven de la competició, i Colin McRae i Derek Ringer que amb la reducció de 3 a 2 cotxes oficials per la temporada següent, es veien sense baquet.

Petter Solberg i Phil Mills aconseguien guanyar dos de les tres especials cronometrades que restaven de la jornada, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en la que restava per adjudicar, el que permetia a la parella de Subaru entrar al parc tancat de Cardiff amb 8,0 segons de marge sobre la de Citroën. Per darrera d’ells en l’altre punt calent del ral·li, es vivia una situació paral·lela, els de Subaru superaven als de Citroën en les dues especials en les que els seus caps de files superaven a Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que Colin McRae i Derek Ringer aconseguien retallar distàncies amb Tommi Mäkinen i Kaj Lindström en la mateixa prova cronometrada en la que els seus companys de Citroën superaven als caps de files a Subaru, per tal de deixar les distàncies entre els dos equips en 11,4 segons de distància de cara a les dues jornades que restaven per endavant.

En el programa del ral·li del dissabte hi figuraven 8 proves especials cronometrades de 138,71 km de distància, en les que es va poder veure una demostració de força per part de Petter Solberg i Phil Mills davant el conservadorisme de Sébastien Loeb i Daniel Elena. La parella de la Constelació de les Plèiades aconseguia imposar-se en totes les 8 proves cronometrades, el que els permetia passar dels 8 segons de marge inicials fins als 41,2 que acumulaven a la conclusió de la jornada. En quan a l’altre punt calent de la taula general de temps, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström mantenien el seu estira i arronsa amb els locals Colin McRae i Derek Ringer, i el temps que els uns recuperaven en una especial, els altres el tornaven a posar en la següent. Finalment a la neutralització de la segona etapa, la distància entre els dos equips s’havia reduit en 5,2 segons i per tant 6,2 segons separaven als dos aspirants al podi de cara a la tercera i última etapa.

La jornada dominical només constava de tres especials cronometrades, un tram que es celebrava a doble passada i la segona passada pel tram de Margam Park, pel qual els pilots ja hi havien passat la jornada anterior; en total, els quilómetres que restaven per decidir els diferents campions mundials eren 73,86. Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en les dues primeres proves cronometrades de la jornada, el que amb prou feines els permetia retallar una desena de segons les distàncies que els separaven de Petter Solberg i Phil Mills, que amb l’últim escratx de la jornada els tornaven a recuperar per deixar-ho tot pràcticament igual a com van iniciar la jornada.

En la lluita per la tercera plaça al podi, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström aconseguien superar per uns pocs segons a Colin McRae i Derek Ringer en les dues primeres proves cronometrades dominicals, mentre que en la tercera i última la parella britànica de Citroën patia una punxada que els feia perdre 2 minuts i mig i tota opció a pujar al podi.

Així doncs, completades les 18 proves especials cronometrades, Petter Solberg i Phil Mills repetien victòria en l’escenari en el que just un any abans havien aconseguit la seva primera victòria en el mundial de ral·lis, una victòria que tanmateix els valia esdevenir campions del món amb només 5 victòries acumulades al mundial. La parella noruego-britànica de Subaru completava el recorregut en un temps total de 3 hores 28 minuts i 58,1 segons, 43,6 segons per davant dels altres candidats al títol que seguien en pista, la parella franco-monegasca de Citroën formada per Sébastien Loeb i Daniel Elena. Per la seva banda Tommi Mäkinen i Kaj Lindström s’acomiadaven del mundial de ral·lis amb un podi, a 2 minuts i 58,8 segons dels seus companys d’equip.

Tommi Mäkinen s’acomiadava del mundial de ral·lis amb un podi.

Entre els més joves, els britànics Kris Meeke i Chris Patterson prenien les regnes de la categoria en els primers compassos de la prova, però aviat es va constatar que el seu Opel Corsa S1600 poc podia fer davant el Suzuki Ignis S1600 oficial dels suecs Daniel Carlsson i Mattias Andersson, que amb tres escratxs consecutius aconseguien liderar la provisional a l’equador de la primera etapa.

Dissabte la parella sueca de Suzuki seguia mostrant un nivell més alt, i en guanyar 5 especials cronometrades per 3 per part dels britànics amb Opel, els líders aconseguien distanciar-se en gairebé mig minut dels locals. Tanmateix en aquesta segona jornada els francesos i líders del campionat, Brice Tirabassi i Jacques-Julien Renucci, es veien abocats a abandonar la prova per una averia de motor en el seu Renault Clio S1600, el que deixava la seva conquesta del títol a expenses del paper que poguessin desenvolupar els catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó, que per llavors no era gens ni mica bo.

Kris Meeke i Chris Patterson van sortir disposats a posar les coses díficils als suecs en la jornada final, però després de marcar el millor temps en la primera prova cronometrada del diumenge, els britànics accidentaven el seu cotxe i es veien fora de la prova. Aquest incident donava una glopada d’aire fresc a Daniel Carlsson i Mattias Andersson que davant la fluixa oposició que els restava fins i tot es permetien el luxe de tancar la seva participació a la prova amb dos escratxs més.

En clau de campionat la segona victòria que sumava Daniel Carlsson en la temporada, permetia al pilot suec arribar fins la tercera posició del campionat, mentre que Salvador Cañellas, que reconeixia que el fang no era el seu terreny favorit, s’havia de conformar amb la quarta plaça, insuficient per desplaçar del primer lloc a Brice Tirabassi que acabava esdevenint campió per només 2 punts.

Carlsson-Andersson demostraven maneres en el fang galès.

En el campionat per a pilots, com ja s’ha comentat anteriorment, tot estava per decidir a l’arribada a Gales i les posicions que assolissin els diferents candidats a corona, decidiria el campió. Petter Solberg aconseguia el combo perfecte en guanyar el ral·li, aconseguint dos punts extra sobre Sébastien Loeb, suficients com per superar el punt de desavantatge que tenia abans d’arribar a Cardiff, proclamant-lo com el primer campió del món de ral·lis norueg. Carlos Sainz, que arribava empatat a punts amb l’alsacià Sébastien Loeb, es trobava que en no sumar cap punt passava a tancar el podi del campionat.

Pilot	Punts
Petter Solberg	72
Sébastien Loeb	71
Carlos Sainz	63

En el campionat de constructors la situació estava tan o més calenta que en el de pilots, Citroën aconseguia situar els seus dos Xsara WRC per davant de l’únic 206 WRC oficial supervivent de les pistes galeses, el pilotat per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, el que donava amb escreix els punts suficients a la marca dels dos galons com per sumar el seu primer títol de marques al mundial davant dels seus socis de grup, Peugeot. Subaru, amb dos cotxes dalt del podi aconseguia un bon grapat de punts en la seva visita a Gales, el que permetia als de la Constelació de les Plèiades tancar el podi del certamen amb solvència.

Constructor	Punts
Citroën	160
Peugeot	145
Subaru	109

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1997,4 centímetres cúbics (85,00 mm de diàmetre – 88,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 6000 rpm
Canvi	Seqüencial de 5 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4362 mm
Amplada	1800 mm
Alçada	1497 mm
Distància entre eixos	2640 mm
Pes mínim	1230 kg

 

Títols
Constructors	2006 i 2007

Ford s’avançava uns mesos en el temps i presentava ja el dijous 10 de novembre de 2005 el nou Focus RS WRC’06 en competició oficial dins el context del 18è Ral·li d’Austràlia, última cita del calendari mundial de la temporada. El nou cotxe era tot un repte per als responsables técnics, doncs la carrosseria era més gran que la del seu predecessor, pel que calia treballar a fons els repartiments de pesos per tal de fer-los ideals, si bé un punt a favor del Focus ST de carrer, era que aquest feia justament els 1800 mm màxims permesos per reglament. Tan mateix va ser necessari treballar sobre uns nous diferencials, ja que només es permetrien els que fossin mecànics, així com en les suspensions, doncs l’ús del titani passava a estar prohibit. El motor va ser desenvolupat a Pipo Moteur emprant com a base el Duratec de 2 litres, mentre que la caixa de velocitats passava de 6 a 5 relacions en estar disposada transversalment com el motor.

El debut va correr a carrec dels finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen i dels txecs Roman Kresta i Jan Tománek, i si bé els resultats no foren ni de bon troç esperançadors, abandonament dels primers per sobreescalfament del motor i sisè lloc final dels segons en un esdeveniment marcat pels abandonaments dels pilots més ilustres. Però si que a partir de l’any següent, i sobretot amb el fitxatge de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen com a caps de files, i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen com escuders, es mostraria com l’auto de referència, permetent a Ford aconseguir el títol de constructors de 2006 i 2007, un guardó que la marca de l’oval venia perseguint des de 1979.

Ford va posar a disposició dels seus pilots el Focus RS WRC’06 al llarg de 25 esdeveniments mundials, descomptant les entrades de Khalid Al-Qassimi i Nicky Beech al llarg de 2007, doncs si bé aquests eren membres de l’equip Ford, no podien acumular punts en el campionat de constructors i a més a més, la seva entrada a l’equip venia vinculada al nou patrocinador que lluirien a partir d’agost de 2007. Retornant al punt inicial, al llarg d’aquests 25 ral·lis, els seus pilots oficials varen aconseguir un total de 12 victòries i 32 posicions de podi, amb el que la seva relació de victòries per participacions esdevenia del 48%.

Marcus Grönholm:

Monte-Carlo 2006, Suècia 2006, Acròpolis 2006, 1000 Llacs 2006, Turquia 2006, Nova Zelanda 2006, Gales 2006, Suècia 2007, Sardenya 2007 i Acròpolis 2007.

Mikko Hirvonen:

Austràlia 2006 i Noruega 2007.

El nou diferencial central va ser clau en la victòria de Sainz-Moya al Catalunya.

Penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 28è Ral·li Catalunya-Costa Brava finalitzava el dimecres 11 de novembre de 1992 a la població gironina de Lloret de Mar. La prova que gaudia de puntuabilitat per als campionats de pilots i producció, estava composada per un recorregut mixt asfalt-terra de 29 especials cronometrades de 519,65 km de distància a la que els 74 equips participants dels 79 inscrits havien de fer front i que només 31 d’ells aconseguirien completar.

Tot i escurçar molt les distàncies, Kankkunen-Piironen no van poder donar caça a Sainz-Moya.

La primera etapa arrancava el dilluns a les 8 del matí per acabar a primera hora del vespre del mateix dia, sent aquesta la única que es disputava sobre asfalt de les tres que composaven la cita catalana. En aquesta etapa Carlos Sainz i Luis Moya van sorprendre a bona part dels participants marcant fins a 9 escratxs en els 11 trams que es celebraven, gràcies en bona part al nou diferencial central tipus Ferguson que estrenaven, similar a l’emprat pels Lancia-Martini. Per darrera d’ells un grup molt compacte seguia als espanyols, amb Andrea Aghini i Sauro Farnocchia al davant a 1 minut i 41 segons dels pilots de Toyota, a continuació s’hi trobaven els companys d’equip dels espanyols i guanyadors de l’anterior edició, l’alemany Armin Schwarz i el suec Arne Hertz, els quals tot i no disposar del nou diferencial central, van saber estar en la lluita gràcies a un mal reglatge de les suspensions per part dels Lancia en els primers compassos de la prova. Els francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Occelli tancaven el grup a 1 minut i 49 segons dels líders provisionals.

François Delecour i Daniel Grataloup, que estrenaven un nou Ford Sierra RS Cosworth 4×4 a la prova, eren un dels pocs capaços de trencar el monopoli de Carlos Sainz i Luis Moya marcant el millor registre en la primera passada pel Coll de Bracons, però just abans de fer-ne la segona passada, en el Coll de Santigosa, els de l’oval patien un espectacular accident deixant el seu cotxe sobre tres rodes. Si bé podien completar el tram perdent 16 minuts, la reparació d’emergència feta sobre el seu Sierra no el va permetre sortir a Coll de Bracons 2, ja que els francesos arribaven fora del màxim permès de demora.

La segona etapa era ja íntegrament de terra, en la que 12 especials de 218,34 km de distància servirien per veure si les bondats del Toyota Celica Turbo 4WD manifestades al llarg de la primera etapa sobre l’asfalt català, ho feien també sobre la grava. En la primera especial cronometrada del dia, Didier Auriol i Bernard Occelli aplanaven el camí de Carlos Sainz i Luis Moya, no només en el ral·li sinó també en la lluita per la corona mundial, quan patien una sortida de pista que els costava 35 minuts més 15 minuts en el següent control horari. Tot i les escasses opcions de puntuar, els francesos van decidir continuar en competició per tal de provar noves solucions de cara al RAC britànic.

Tanmateix en aquesta primera cronometrada els pilots finlandesos de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen, que havien arribat a la neutralització de la primera etapa en cinquena posició a 2 minuts i 24 segons dels líders provisionals, s’envirollaven i patien una punxada, tot i això els finlandesos marcaven el mateix crono que Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que el millor temps en el tram era pel pilot de Vic Mia Bardolet i el seu copilot Josep Autet amb un dels Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficials.

A partir de llavors els pilots de Lancia es van llençar a l’atac, repartint-se tots els escratxs que restaven d’etapa tret del tram de Santa Maria de Merlès, el més ràpid de tots els que es disputaven en la jornada amb mitjanes properes als 120 km/h, en que el millor temps va ser per als homes de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya. Juha Kankkunen i Juha Piironen aconseguien marcar 6 escratxs al llarg de la segona etapa, i quedar per davant dels espanyols en tots els trams del dia tret del de Sta Maria de Merlès, el que permetia als finlandesos reduir les distàncies dels 2 minuts i 24 segons fins al minut i 1 segon.

Carlos Sainz i Luis Moya no les tenien totes per mantenir la primera posició fins a la finalització de la prova, tot i que un ajust realitzat en les suspensions del seu Celica Turbo 4WD havia servit per contenir la galopada dels finlandesos de Lancia, al llarg de l’etapa havien hagut de prendre molts riscs, ocasionant que en les dues darreres especials cronometrades patissin dos ensurts, pel que un accident dels espanyols podia produir-se en qualsevol moment.

Mia Bardolet i Josep Autet per la seva banda estaven fent un bon ral·li fins que les averies mecàniques van començar a mermar el seu rendiment, primer va ser el seu diferencial, després el turbo i finalment l’arbre de transmissió el que va suposar que els catalans perdessin 35 minuts, tot i seguir en competició, van penalitzar 20 minuts, més del permés pel reglament particular pel que els homes de Ford estaven exclosos.

En la tercera i última etapa, 5 eren els trams cronometrats que la composaven, amb una distància cronometrada de 101,09 km. De fet aquests eren els dos primers trams del segon dia i els tres últims, sent el primer d’ells, El Subirà, el més llarg de tots i probablement el més decissiu de tots. En ell Carlos Sainz i Luis Moya es deixaven només 8 segons vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, mentre que el millor temps era per Didier Auriol i Bernard Occelli.

Probablement aquest resultat d’El Subirà va fer replantejar la situació als pilots finlandesos de Lancia, els quals a partir de llavors es van prendre el que restava de ral·li amb més calma, sabedors de la dificultat que suposava donar caça als de Toyota i quan podien perdre en cas d’abandonament. Això va permetre que Didier Auriol i Bernard Occelli acabessin adjudicant-se tots els trams del dia per acabar el ral·li en desena posició i guanyar un punt en el campionat de pilots.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda tot i no guanyar cap tram, aconseguien mantenir la primera posició, completant el ral·li amb 36 segons menys que els segons classificats, els campions del món en vigència Juha Kankkunen i Juha Piironen, aturant el crono en 6 hores 21 minuts i 13 segons. Els italians Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, tot i patir problemes de canvi al llarg de la tercera jornada, completaven el podi a 1 minut i 32 segons dels guanyadors.

Aghini-Farnocchia comfirmaven un bon estat de forma amb el segon podi consecutiu.

En la categoria de producció els canaris Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez van dominar bona part de la prova fins que en la segona passada per El Subirà, una averia elèctrica els feia perdre de l’ordre de 35 minuts, precissant fins i tot d’una bateria que un aficionat els hi va deixar. Així tota opció a victòria s’esbaïa, no només al ral·li, sino al campionat mundial de Grup N en el que el japonés Hiroshi Nishima seguia encapaçalant la general per davant del belga Gregoire de Mévius. La victòria en la cita catalana era per a l’àrab Mohammed Bin Sulayem i lirlandès Ronan Morgan.

Bin-Sulayem-Morgan es trobaven amb la victòria dimecres pel matí.

Gràcies a la victòria inesperada que aconseguia Carlos Sainz en terres catalanes, el pilot madrileny passava a encapçalar la general provisional del campionat per tan sols dos punts d’avantatge vers Juha Kankkunen i tres en relació a Didier Auriol quan només quedava per disputar-se el RAC britànic on tot es decidiria.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	124
Juha Kankkunen	122
Didier Auriol	121

El ral·li català no otorgava punts en el campionat per a constructors, pel que Lancia seguia conservant el seu any perfecte amb 7 victòries, descartant fins i tot una victòria obtinguda i el segon lloc del Safari. Toyota per la seva banda restava expectant al RAC britànic per comfirmar la seva segona posició per davant de Ford.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	96
Ford	84

Loeb-Elena s’acomiadaven de la competició regular guanyant per setena vegada el Catalunya.

El diumenge 11 de novembre de 2012, Salou era escenari de la cerimònia de clausura del 48è Ral·li Catalunya-Costa Daurada, darrera cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La prova catalana, que donava punts per als certàmens de pilots, marques, producció, SWRC i la WRC Academy, aglutinava fins a 74 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 70 estarien presents a la cerimònia de sortida celebrada el dijous 8 de novembre des d’on es donaria pas a les 18 proves especials cronometrades de 405,46 km de distància que 52 equips aconseguirien superar.

Latvala-Anttila van tenir un moment de descuit divendres al matí que pagarien més tard.

Dijous es celebrava el tram de proves, el qual era guanyat pels màxims favorits a la prova i guanyadors de les últimes 7 edicions, els pilots de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena. Tot i les previsions de pluja, els campions mundials decidien afrontar les sis proves cronometrades de terra que els esperaven l’endemà en la última posició elegible, opció que successivament van anar fent els següents classificats. L’endemà divendres la previsió es va complir i va ploure molt, convertint els 150,22 km de distància a recòrrer en un fangar molt lliscant.

En aquestes condicions les alternatives van arribar ràpidament, primer Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila eren capaços d’imposar-se en la primera prova especial cronometrada, mentre que en la segona es produia l’escratx ex-aequo entre Ott Tänak i Kuldar Sikk i Mads Østberg i Jonas Andersson, i amb el liderat que canviava de mans passant a ser pels estonis de M-Sport per una dècima de segon sobre els co-autors del millor temps. D’altra banda els finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila perdien de l’ordre de mig minut en aquesta especial i baixaven fins la cinquena posició, mentre que els seus companys d’equip, Petter Solberg i Chris Patterson, tornaven a impactar contra la mateixa pedra que l’any anterior els havia portat a abandonar la jornada del ral·li amb el mateix resultat per a la present edició.

Els belgues de l’equip júnior de Citroën, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, corrien la mateixa sort que la parella noruego-britànica oficial de Ford en aquesta segona prova cronometrada, veient-se obligats a optar pel superally, opció a la que també s’hi sumarien els càntabres de Mini Dani Sordo i Carlos del Barrio en la la tercera i última prova cronometrada del bucle matinal.

En el terreny més purament esportiu, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien llimar distàncies en imposar-se en la tercera prova especial de la jornada, de característiques mixtes terra-asfalt. Tot i la victòria parcial, els de Citroën es mantenien en la quarta plaça provisional, mentre que el liderat tornava a canviar de mans passant ara a estar en mans de Mads Østberg i Jonas Andersson.

Arribada l’hora de les segones passades pels trams després del seu pas per les assistències, l’activitat retornava a les especials amb el millor temps d’Evgeny Novikov i Ilka Minor que d’aquesta manera donaven el primer escratx als pneumàtics xinesos DMACK, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson amb el tercer millor temps a la cronometrada de Pesells s’afiançaven en el liderat. Sébastien Loeb i Daniel Elena reaccionaven en la següent prova cronometrada, la més llarga de totes de la primera jornada, repetint l’escratx que hi aconseguien en el bucle matinal, i que ara si els servia per escalar fins la segona posició.

Una especial espectacle a Salou, en la que els finlandesos de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien marcar el seu primer escratx a la prova catalana, donava pas al parc tancat al que Mads Østberg i Jonas Andersson hi arribaven com a líders amb 27,2 segons de marge sobre Sébastien Loeb i Daniel Elena i 47,0 sobre Jari-Matti Latvala i Mikka Anttila, que amb dos segons temps escratx en els dos trams celebrats per la tarda aconseguien recuperar part del temps perdut al matí i situar-se en posicions de podi.

Dissabte arribava l’asfalt al ral·li, i ho feia amb un bucle de 3 trams que es celebraven a doble passada, una pel matí i l’altra per la tarda, elevant la distància de lluita contra el cronòmetre en 161,30 km més. Entre els periodistes i aficionats del mundial, la travessa estava en veure en quina especial cronometrada Sébastien Loeb i Daniel Elena prenien el liderat doncs les aptituds del pilot norueg i el seu copilot suec en asfalt no eren les del campió mundial.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila semblaven estar disposats a presentar la batalla de la temporada anterior quan s’imposaven en la primera especial del bucle, La Mussara, però res més lluny de realitat doncs en el següent tram programat, el sempre tram rei del programa, El Priorat, Sébastien Loeb i Daniel Elena obtenien el millor registre i el liderat de la prova, mentre que la parella finlandesa de Ford obtenia el segon temps escratx a l’especial i seguia l’estela dels nous líders. Els campions, que es volien acomiadar de la seva última temporada regular des del graó més alt del podi, guanyaven l’últim tram del bucle novament amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila just per darrera seu, el que afiançava les seves posicions assolides a la general.

En les segones passades per les especials cronometrades, els reenganxats al ral·li de Mini Dani Sordo i Carlos del Barrio, cobraven protagonisme un cop havien solventat a les assistències del migdia un problema en el seu motor que s’havia quedat a tres cilindres des de la primera prova cronometrada del dissabte. La parella càntabre s’adjudicaven les dues primeres especials del bucle, mentre que els estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk ho feien en la tercera i última especial del bucle. Alhora, Sébastien Loeb i Daniel Elena es mostraven més ràpids que els seus rivals més directes a la lluita per la victòria, en sumar en tots els trams de la repetició del bucle matinal el segon temps escratx absolut, el que permetia als pilots de Citroën incrementar les distàncies que els separaven vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila arribant fins als 27,0 segons a la conclusió de l’etapa.

D’altra banda Mads Østberg i Jonas Andersson erraven la munta de pneumàtics pel matí, massa durs per les humitats presents, mentre que per la tarda escollia uns reglatges poc propicis per afrontar les especials amb la convicció que feien els seus rivals, el que portava als líders del ral·li al terme de la primera jornada, a baixar fins la cinquena posició provisional en entrar de nou al parc tancat de Port Aventura, sent superats per Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en primera instància i per Ott Tänak i Kuldar Sikk a continuació, finalitzant aquests l’etapa en tercera i quarta posició a 1 minut i 14,1 segons i 1 minut i 28,8 segons correlativament.

Amb 12 especials cronometrades celebrades i 18 en el programa, la jornada dominical de clausura estava formada lógicament per 6 proves especials de 93,94 km de corda. Els càntabres Dani Sordo i Carlos del Barrio volien seguir demostrant les seves aptituds en asfalt alhora d’esborrar el mal gust de boca que els havia deixat la sortida del divendres o l’haver-se quedat a tres cilindres tot el matí del dissabte, en guanyar les tres especials cronometrades del bucle del matí.

D’altra banda, en la lluita que atenien Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb Sébastien Loeb i Daniel Elena per la primera posició al ral·li, la parella finlandesa de Ford aconseguia escurçar en uns tímids 2,3 segons les distàncies que tenien amb els de Citroën al terme del bucle matinal, motiu pel qual els segons classificats decidien muntar pneumàtics tous de cara a les segones passades per les especials. La pluja, que va fer acte de presència en les últimes cronometrades del ral·li, feia encara més bona l’elecció de gomes per part de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que amb dos escratxs consecutius es situaven a només 9,1 segons de Sébastien Loeb i Daniel Elena quan només faltava per celebrar l’últim tram de l’edició de la cita catalana, La Serra d’Almós, llurs 4,11 km de distància semblaven pocs per poder provocar un gir en la classificació.

Dani Sordo i Carlos del Barrio aconseguien el seu quart millor temps de la jornada en aquest últim tram cronometrat, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi retallaven 2,1 segons als líders, insuficients com per evitar la setena victòria consecutiva de Sébastien Loeb i Daniel Elena al Ral·li Catalunya-Costa Daurada, esdevenint tanmateix la única parella que havia guanyat la prova des de que havia desplaçat el seu centre d’operacions de Lloret de Mar a Salou.

Sébastien Loeb i Daniel Elena cobrien els 405,46 km cronometrats en un temps final de 4 hores 14 minuts i 29,1 segons, 7,0 segons menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que en aquesta ocasió, sense haver d’atendre a les urgències dels companys d’equip, pujaven fins al segon graó del podi català. Els seus compatriotes finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen finalitzaven la prova a 1 minut i 46,8 segons dels seus companys d’equip tancant així el podi.

Sense ordres d’equip,aquest any Hirvonen-Lehtinen no guanyaven places extra.

En el campionat SWRC, reservat a vehicles amb especificacions S-2000, els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle amb Ford i els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson amb Proton, arribaven a la cita catalana amb opcions al títol. Ambdos equips mantenien en els primers compassos del ral·li una lluita tancada per la victòria i el campionat, lluita que es va trencar en la primera passada per l’especial llarga de la jornada, Terra Alta, quan els escandinaus de la marca malaisia trencaven el diferencial posterior i perdien prop de minut i mig vers els irlandesos i la primera posició. En la segona passada per l’especial, els de Proton cedien altre cop temps, en aquesta ocasió prop de 3 minuts, i si bé romanien en segona posició provisional al terme de la jornada, ho feien a gairebé 4 minuts dels líders provisionals.

Amb l’arribada de l’asfalt Craig Breen i Paul Nagle es varen dedicar a administrar el coixí que tenien al capdavant de la general del ral·li, perdent prop d’1 minut vers Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson en les dues jornades que restaven per celebrar, insuficient com per comprometre la victòria a la prova catalana de la parella irlandesa amb Ford que tanmateix esdevenia campiona del món en el certàmen per 9 punts de marge sobre els suecs de Proton.

Victòria de Breen-Nagle que esdevenien campions mundials.

En el campionat de producció, les tres primeres proves cronometrades del divendres van deixar lloc als canvis constants en la general provisional, fins que en l’arrencada del bucle de la tarda d’aquesta primera jornada els argentins Marcos Ligato i Rubén Garcia aclarien els dubtes en guanyar els dos trams del bucle i alçar-se com els líders de la classe seguits de prop pels canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate que hi competien com a convidats per la organització.

Amb l’aribada de l’asfalt, els màxims aspirants al títol, el mexicà Benito Guerra i el seu copilot madrileny Borja Rozada s’imposaven en la primera passada per l’especial reina del ral·li, El Priorat, el que permetia a la parella passar a liderar la categoria per davant dels polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak mentre que paral·lelament Marcos Ligato i Rubén Garcia, així com Yeray Lemes i Rogelio Peñate es desmoronaven per diferentes averies mecàniques. En la següent cronometrada, arribarien els problemes per la parella polonesa, el que deixava el camí molt planer a Benito Guerra i Borja Rozada cap a la victòria quan just s’assolia l’equador del ral·li.

Amb gairebé 5 minuts de marge al capdavant de la general, Benito Guerra i Borja Rozada es varen limitar a pilotar per la part segura de la traçada, deixant que el protagonisme dels escratxs el prenguessin altres equips, com els canaris Yeray Lemes i Rogelio Peñate que amb necessitats de gratificar als esponsors guanyaven les 6 últimes especials cronometrades del ral·li.

En clau de campionat, Benito Guerra arribava líder a Salou, pel que la seva victòria no feia més que certificar el seu títol mundial amb mèrits.

Guerra-Rozada esdevenien campions mundials guanyant la prova catalana.

En la WRC Academy, categoria reservada als pilots més joves del mundial, el suec Pontus Tidemand i el seu copilot norueg Stig Rune

Skjærmoen semblaven els més ben adaptats al fangar català guanyant les 4 primeres proves cronometrades, fins que en la segona passada per l’especial llarga de la primera jornada, Terra Alta, perdien una mica més de 3 minuts en haver-se d’aturar enmig de l’especial i la primera posició als espanyols José Antonio Suárez i Cándido Carrera.

En la segona i última jornada, la parella espanyola es va dedicar a conservar la mecànica en la primera i tercera prova especial cronometrada de la jornada, per tal de poder donar el cop de gràcia a la prova reina del ral·li, El Priorat, on els pilots assolien el millor temps i pràcticament doblaven l’avantatge que tenien vers Pontus Tidemand i Stig Rune

Skjærmoen. Amb poc marge de maniobra, doncs només restaven per celebrar-se les segones passades de les especials del matí, la parella espanyola no assumia riscs i guanyava la classe, el que els hi permetia finalitzar la temporada com a sub-campions a 44 punts del britànic Elfyn Evans que a Salou pujava al tercer graó del podi.

Suárez-Carrera guanyaven la categoria i finalitzaven com a subcampions.

Sébastien Loeb arribava a Salou amb el títol de campió sota el braç, pel que la seva victòria no feia més que posar la cirera al pastís en el que era el seu comiat com a pilot regular del mundial de ral·lis. Mikko Hirvonen per la seva banda, aconseguia el seu desé podi de la temporada, certificant una molt bona temporada com escuder de qui havia estat el seu màxim rival en temporades anteriors. D’altra banda, Jari-Matti Latvala aconseguia gràcies al segon lloc desplaçar a Mads Østberg de l’últim graó del podi del campionat per tan sols 5 punts.

Pilot	Punts
Sébstien Loeb	270
Mikko Hirvonen	213
Jari-Matti Latvala	154

En el campionat de constructors la temporada es tancava amb una nova demostració de força per part de Citroën, que per vuitena vegada en la temporada aconseguia situar els seus dos cotxes dalt del podi. Sense més , Ford i M-Sport tancaven la general del campionat amb unes distàncies molt marcades entre ells així com el seus rivals.

Constructor	Punts
Citroën	453
Ford	309
M-Sport	170

Segon en el podi, Grönholm-Rautiainen acabarien guanyant el ral·li després de l’exclusió de Mäkinen-Mannisenmäki.

El 13è Ral·li d’Austràlia finalitzava a Perth el diumenge 12 de novembre de 2000, ciutat en la que s’havia iniciat tres dies abans, el dijous 9 de novembre. El ral·li era la tretzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir la penúltima ronda, i amb puntuabilitat per als calendaris dels campionats de pilots, marques i producció fins a 84 equips formalitzaven la seva inscripció a la prova dels que 83 inciarien les 21 especials cronometrades de 391,17 km cronometrats que composaven la prova i que 49 d’ells aconseguirien completar.

Tot i escurçar molt les distàncies, Kankkunen-Piironen no van poder donar caça a Sainz-Moya.

L’habitual superespecial espectacle de Langley Park, al centre de la ciutat de Perth, donava el tret de sortida a la prova el dijous 9 de novembre al vespre, en la que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien imposar-se als seus rivals per un marge estret, donada la distància curta que es disputava.

L’endemà començava el ral·li en si amb 9 especials cronometrades de 149,96 km de distància, en la que s’hi tornava a incloure l’especial de Langley Park que tancava la jornada. Tot i sortir al davant, quelcom molt perjudicial en terres australianes donada la peculiar grava esfèrica que redueix molt la tracció i estabilitat dels cotxes, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el primer millor registre del dia. Si bé en les següents especials cronometrades altres equips van ser els autors dels escratxs, els finlandesos de Peugeot es mantenien al capdavant de la general provisional però no per un marge molt ampli, el que va donar lloc a les tàctiques per tal d’impedir obrir pista el dissabte.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aixecaven descaradament el peu de l’accelerador per acabar el tram en tercera posició, així com els seus compatriotes de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que ho feien fins la quarta. Carlos Sainz i Luis Moya, que durant la jornada s’havien mostrat força regulars tot i no haver guanyat cap tram, aturaven el seu Ford Focus RS WRC’00 uns 20 segons per caure fins a la vuitena plaça, però aquesta operació la feien un cop havien superat les pancartes grogues que anuncien la finalització de tram, quelcom prohibit per reglament i que en ser recollit pels comissaris així com en les imatges àeries va suposar l’exclusió dels pilots espanyols de la prova.

Tot aquest seguit de maniobres va deixar a Juha Kankkunen i Juha Repo al capdavant de la provisional, posició que els pilots de Subaru mantingueren en la superespecial de Langley Park, la qual no es comptabilitzava alhora de determinar l’ordre de sortida als trams.

En l’apartat de baixes destacaven la del Mitsubishi Carisma GT de Freddy Loix i Sven Smeets que es retiraven per problemes de transmissió en la tercera especial cronometrada, mentre que Colin McRae i Derek Ringer ho feien en la sisena especial en trencar el motor del seu Ford Focus RS WRC a causa d’una fuita d’oli. Petter Solberg i Phil Mills, autors de dos escratxs en la primera jornada, havien d’abandonar també en patir un accident en la vuitena especial del ral·li.

Ja en la primera especial cronometrada de les set que composaven la segona jornada de competició, Richard Burns i Robert Reid es feien amb el liderat de la prova marcant el millor registre. Els britànics certificaven el seu liderat gràcies al segon escratx que marcaven precisament en el tram més llarg del ral·li, de 45,42 km, el que permetia als pilots de Subaru disposar d’un marge de mig minut vers els seus principals rivals. El marge es va reduir discretament en les dues especials que seguien a continuació, pel que novament es van veure les tàctiques en la penúltima cronometrada, ja que els experts calculaven que obrir pista suposava perdre de l’ordre de 30 i 40 segons.

Peugeot i Subaru havien desplaçat homes a peu de tram per mesurar els cronos de la competència i així anunciar quan havien d’aminorar els seus homes. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki eren els primers en passar i per tant la referència, a continuació els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Tim Rautiainen marcaven un crono 4 segons pitjor que el dels seus compatriotes per tal de sortir darrera d’ells mentre que Richard Burns i Robert Reid tiraven el mig minut d’avantatge per la borda per tal de caure per darrera dels dos equips finlandesos.

Però els de Mitsubishi van ser més astuts, ja que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van saltar-se 1 segon la sortida al tram, quelcom que els membres dels equips rivals no van percebre però si la cèl·lula electrònica. Un cop es va comprovar la falta, que suposava una penalització de 10 segons, els seus rivals ja no eren a temps per reaccionar, i els de Mitsubishi queien per darrera del Peugeot i del Subaru.

Tot aquest joc de perdre temps facilitava que François Delecour i Daniel Grataloup completessin la segona jornada en quarta posició gràcies també a la sortida de pista de Juha Kankkunen i Juha Repo que patien en aquesta especial cronometrada, a poc més de mig minut dels líders provisionals, distància que en especials anteriors era superior al minut.

Les tàctiques i joc brut però van proseguir el diumenge al matí, Richard Burns i Robert Reid que eren segons en pista, alegaven que tenien una roda punxada abans d’iniciar el primer tram, per reglament els estava permès canviar la roda pel que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki havien de prendre la sortida per davant dels de Subaru. Malgrat tot, els pilots de Mitsubishi aconseguien marcar els dos primers escratxs del dia el que els permetia liderar la prova, posició que els finlandesos conservarien tot i l’atac que els seus compatriotes de Peugeot van llençar guanyant els dos trams que restaven.

Així doncs amb un temps total de 3 hores 43 minuts i 51,7 segons, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki guanyaven el ral·li amb un avantatge de 5,5 segons vers els seus compatriotes de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i de 8,2 segons vers els pilots de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Però un cop feta la cerimònia del podi i les respectives dutxes de "champagne" els comissaris técnics van trobar una irregularitat en el turbo del Lancer Evo VI dels guanyadors que un cop examinada i deliverada es va resoldre amb la desqualificació dels finlandesos del ral·li sense empendre més sancions per als membres de l’equip Mitsubishi entenent que la irregularitat es devia a raons técniques i no una acció premeditada.

Aplicada la desqualificació, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els guanyadors del ral·li amb un temps total de 3 hores 43 minuts i 57,2 segons, mentre que Richard Burns i Robert Reid pujaven fins la segona posició a tan sols 2,7 segons dels guanyadors. François Delecour i Daniel Grataloup tancaven el podi a 1 minut i 32,9 segons dels seus companys d’equip.

Tot i no tenir ritme, les desqualificacions i accidents van dur a Delecour-Grataloup al podi.

En la categoria de producció els pilots de Mitsubishi Gustavo Trelles i Jorge del Buono es feien amb la primera posició de la categoria en l’equador de la primera jornada, per a partir de llavors anar incrementant les distàncies i després administrar-les en la tercera i última jornada de competició. La victòria que aconseguia el pilot uruguaià el situava a només un punt del líder de la provisional, l’austríac Manfred Stohl que en la prova austral acabava en tercera posició.

Tercera victòria de Trelles-DelBuono en la temporada que els deixava a 1 punt del liderat del campionat.

La victòria que aconseguia a posteriori Marcus Grönholm combinada amb el segon lloc de Richard Burns, deixava als dos pilots separats per 9 punts a falta de disputar-se només una prova, el RAC britànic. Carlos Sainz i Colin McRae, que sortien amb les mans buides de la prova veien tallades les seves opcions de corona.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	59
Richard Burns	50
Colin McRae Carlos Sainz	43 43

En el campionat de constructors, Peugeot situava dos dels seus 206 WRC en el podi, combinant-ho amb el zero per part dels Ford, donava la corona mundial al dels lleó. Subaru sumava 6 punts gràcies al podi de Burns-Reid, si bé la marca de la constelació de les Plèiades no guanya plaça ni es veia amenaçada per ningú.

Constructor	Punts
Peugeot	104
Ford	88
Subaru	76

Schwarz-Hertz aconseguien la seva primera victòria mundial en l’estrena del Catalunya al WRC

El 27è Ral·li Catalunya-Costa Brava era la primera edició de la prova catalana que gaudia de puntuabilitat mundial. Amb la ciutat gironina de Lloret de Mar com a centre d’operacions, el ral·li s’iniciava el diumenge 10 de novembre de 1991 i posava punt i final el dimecres 13 de novembre. La prova era puntuable per als calendaris dels campionats de pilots i producció, el que atreia fins a 83 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 76 eren presents a la rampa de sortida, transcorregudes les 4 etapes de competició i 35 especials cronometrades de superficie mixta terra-asfalt i 594,01 km de distància, 33 equips van ser a la cerimònia de clausura.

En la terra Kankkunen-Piironen van remuntar posicions.

La primera etapa es disputava integrament sobre asfalt, amb 7 especials cronometrades de 90,43 km de distància, en les que els pilots de Toyota Armin Schwarz i Arne Hertz, lliures de tota pressió van aconseguir marcar tres escratxs per esdevenir des del segon tram cronometrat els líders de la prova. D’altra banda François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien els altres tres escratxs restants del dia, tenint en compte que el tram d’Ossor es va haver de cancelar per excès de públic, però una averia en el seu turbo, una vàlvula va quedar tancada i la pressió en l’admissió va quedar anulada, va fer perdre de l’ordre de minut i mig als pilots francesos de Ford.

L’averia del Sierra Cosworth 4×4 de François Delecour i Daniel Grataloup deixava en segona posició als espanyols, també de Toyota, Carlos Sainz i Luis Moya a 35 segons dels seus companys d’equip, els quals sabedors que es jugaven pràcticament el campionat, van optar per una tàctica força més conservadora en els trams, superant per només 1 segon al pilot de Vic Mia Bardolet i el seu copilot Antonio Rodriguez, els quals encara estaven en procés d’adaptació del Ford Sierra RS Cosworth 4×4 oficial.

Juha Kankkunen i Juha Piironen per la seva banda es lamentaven d’haver arribat amb el temps molt just per preparar la ronda catalana, i amb només 3 passades pels trams els hi resultava dificil recordar les corbes, justificant així haver caigut fins la sisena posició a 1 minut i 35 segons dels líders provisionals, mentre que els seus companys d’equip Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, tot i no gaudir de molta experiència a la prova es trobaven en quarta posició provisional a 40 segons de la primera posició.

El dilluns al matí s’iniciava la segona jornada, amb 13 especials d’asfalt i 216,12 km cronometrats per davant, però abans de disputar-se el primer quilòmetre es va produir la primera baixa important quan el Toyota Celica GT-4 de Carlos Sainz i Luis Moya es negava a arrancar, sense dubtar-ho els espanyols van empènyer el seu cotxe per tal de sortir del parc tancat i poder arribar a les assistències, on malgrat intentar-ho tot el que estava en les seves mans, tot esforç va ser inútil i el cotxe no va arrancar pel que els grans favorits havien d’abandonar la prova.

En quan al que passava en els trams, François Delecour i Daniel Grataloup es varen llençar a l’atac marcant tots els escratxs del dia tret de la passada al Coll de Santigosa, on el millor registre va ser pels líders de la provisional Armin Schwarz i Arne Hertz. Els francesos retallaven així 1 minut i 10 segons als líders, recuperant bona part del temps perdut per l’averia del turbo en la primera jornada, mentrestant Mia Bardolet i Antonio Rodriguez, que en una ocasió van empatar el millor temps amb els seus caps de files, van arrossegar problemes amb el seu diferencial davanter que perjudicaven l’estabilitat del seu Sierra RS Cosworth 4×4 durant una bona quantitat de trams, ja que no hi havia temps material per poder realitzar la corresponent reparació.

Fins i tot en un cert moment de l’etapa Andrea Aghini i Sauro Farnocchia estaven en posició de prendre’ls-hi la posició, però afortunadament els pilots de Ford mantingueren la tercera posició gràcies a la reparació del diferencial i a una virolla dels italians, que els va permetre superar-los en 40 segons al terme de la jornada, això si a 1 minut i 42 segons ja dels primers classificats.

Dimarts arribava el torn de la terra i amb ella Juha Kankkunen i Juha Piironen van llençar el seu atac. Guanyant amb solvència 6 dels 9 trams que composaven l’etapa, els de Lancia escurçaven 37 segons vers els líders provisionals, Armin Schwarz i Arne Hertz, però el que era més important per a la parella finlandesa de cara a la lluita de la corona mundial, és que retallaven més de 3 minuts als altres pilots que tenien per davant en la taula i es situaven en tercera posició a només 25 segons del Ford Sierra RS Cosworth 4×4 de François Delecour i Daniel Grataloup.

Per la seva banda els pilots de Ford veien com el seu cotxe queia en picat el seu rendiment sobre la grava per unes suspensions massa toves i que en el cas d’endurir-les, perdien motricitat; explicant-se així la devallada de François Delecour i Daniel Grataloup o perque Mia Bardolet i Antonio Rodriguez, dominadors del Nacional d’Espanya de Terra amb un cotxe de la marca de l’oval, ara no podien controlar el Lancia Delta dels uruguaians Gustavo Trelles i Raul Ivetich.

La quarta i última jornada, de només 93,32 km cronometrats sobre terra dividits en 5 trams, començava amb cert nerviosisme quan Armin Schwarz i Arne Hertz havien de treure empenyent el seu cotxe del parc tancat fins arribar a les assistències on els seus mecànics només disposaven de 15 minuts per canviar la caixa de canvi, afortunadament els técnics ho feren en 9 minuts per a partir de llavors seguir intentant contenir l’assalt de Juha Kankkunen i Juha Piironen.

A l’equador de la jornada, en el tram d’El Subirà, tot va estar a punt d’anar-se en orris per a la parella de Toyota quan volcaven el seu Celica GT-4 en una paella lenta, de primera velocitat, si bé l’ajut d’un expectador no va fer necessari que Arne Hertz hagués de baixar del seu seient, el copilot suec va perdre les notes i els pilots van haver de fer el que restava de tram a ull, perdent 1 minut vers Juha Kankkunen i Juha Piironen, que seguien encadenant escratxs i tenien a l’abast la segona plaça.

Si bé el Celica mostrava danys en la carrosseria per la seva revolcada, mecànicament el cotxe estava perfecte i afortunadament els "ouvreurs" del parella germanico-escandinava tenien còpies de les seves notes, pel que els líders van poder competir els dos trams que restaven en plenes facultats, permetent-se fins i tot acabar el ral·li amb un millor crono gràcies en part a que Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una virolla que ben a punt els va estar de perdre la segona posició que en la penúltima cronometrada havien près a François Delecour i Daniel Grataloup.

Per la seva banda Mia Bardolet i Antonio Rodriguez es beneficiaven de l’averia en la transmissió en la primera cronometrada del dia i d’embragatge en la segona que obligava als uruguaians Gustavo Trelles i Raul Ivetich abandonar el ral·li quan quedaven tres trams per completar-lo, permetent que els de Ford finalitzessin en una meritòria quarta posició.

Sense més lloc als girs inesperats de guió, Armin Schwarz i Arne Hertz guanyaven per primera vegada un ral·li del mundial amb un temps total de 6 hores 44 minuts i 42 segons, 1 minut i 33 segons per davant dels pilots de Lancia Juha Kankkunen i Juha Piironen. François Delecour i Daniel Grataloup, tot i poder ressistir bona part del quart dia l’atac dels finlandesos, gràcies a emprar els mateix tipus de pneumàtic que els Toyota, finalment queien fins la tercera plaça per només 5 segons de diferencia és a dir a 1 minut i 38 segons dels guanyadors.

Delecour-Grataloup van donar molt joc en asfalt, en terra el Sierra no era tan competitiu.

En l’apartat de producció els pilots canaris Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez, juntament amb els argentins Carlos Menem i Victor Zucchini van estar mantenint una bonica lluita a bord dels seus Ford Sierra RS Cosworth 4×4 al llarg de tota la prova, portant els argentins la davantera en les especials d’asfalt. Arribada la terra, els espanyols van escurçar distàncies fins arribar a contactar amb els seus rivals, però en trencar-se un suport del motor, aquests van tornar-se a endarrerir. En la quarta i última etapa, Carlos Menem i Victor Zucchini obrien la direcció en impactar contra un arbre, el que va provocar als pilots argentins que patissin un accident en l’enllaç al següent tram contra un autobús havent d’abandonar lógicament la prova i cedint la victòria als canaris Fernando Capdevila i Alfredo Rodriguez que d’aquesta manera pujaven fins la segona posició de la general però a tot un món dels campions mundials, els belgues Grégoire de Mévius i Hervé Sauvage.

Un accident dels seus rivals, va deixar finalment la victòria a l’abast de Capdevila-Rodriguez .

El debut en el calaix més alt del podi permetia al pilot alemany Armin Schwarz pujar forces graons en la general provisional arribant fins al cinquè lloc, si bé el pilot ja no podia comptar de cara al títol mundial. Juha Kankkunen per la seva banda, els 15 punts que li donaven la segona posició, li permetia superar en 7 punts a Carlos Sainz en la general provisional del campionat i per tant passar a liderar la taula; si bé el finlandès hauria de restar un resultat en el RAC britànic i per tant hauria de fer un bon paper en la cita que tancava el campionat per tal de proclamar-se campió. Didier Auriol, que tancava el podi a 30 punts dels dos primers classificats, tampoc entrava en les travesses.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	138
Carlos Sainz	131
Didier Auriol	101

En el campionat de constructors, la victòria aconseguida per Armin Schwarz i Armin Hertz no era útil per a Toyota ja que la cita catalana que debutava amb nota al mundial, no era puntuable per al campionat i per tant la taula restava congelada des del Ral·li Sanremo.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	128
Mitsubishi	62

Duval-Smeets aconseguien la seva primera i única victòria mundial a Austràlia.

Setzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 18è Ral·li d’Austràlia finalitzava a Perth el diumenge 13 de novembre de 2005 amb 43 equips presents a la cerimònia de clausura dels 60 que el dijous havien pres la sortida des de la pertinent rampa. El ral·li, que comptava amb un recorregut format per 26 proves especials cronometrades de 355,01 km de distància, gaudia de puntuabilitat per als campionats de pilots, constructors i producció, el que aplegava fins a 61 equips en la seva llista d’inscrits.

Mitsubishi s’acomiadava oficialment del mundial amb un podi.

La cita oceànica arrancava el dijous al vespre amb la tradicional especial espectacle de Perth, que en aquesta edició es celebrava en dues ocasions consecutives. En la primera passada pels seus 2,35 km cronometrats, els guanyadors del tram de proves, el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills, marcaven el millor registre, esdevenint lógicament els primers líders de la prova; mentre que en la segona passada el millor temps l’aconseguien els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, si bé qui se n’anava a dormir líder era la parella de Subaru per tan sols 2 dècimes de segon per sobre dels del lleó.

Divendres 7 proves cronometrades més i dues noves passades per l’especial espectacle de Perth completaven la primera etapa del ral·li, llur distància contra el temps s’elevava fins als 129,54 km. Els locals i també pilots de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall s’adjudicaven els dos primers escratxs de la jornada, el que permetia als australians superar a Petter Solberg i Phil Mills un cop completada la segona d’elles. Aquests reaccionaven en la tercera especial del divendres marcant el millor temps, però la distància tan curta de l’especial a penes suposava un canvi en la general.

A continuació es tornaven a repetir les dues primeres cronometrades celebrades pel matí, però en aquesta ocasió el millor temps era en primera instància pel Subaru Impreza S11 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, que confirmaven així la seva condició de líders, mentre que els seus companys d’equip australians Chris Atkinson i Glenn MacNeall, obrien la direcció del seu cotxe en impactar contra una pedra i perdien uns quants segons i posicions en la general. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen també patien danys en el seu Peugeot 307 WRC arrel d’una sortida de pista, els quals acabarien suposant el seu abandonament en la següent prova especial cronometrada.

En aquest moment, en l’equador de la primera jornada, entrava en escena Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals gràcies al seu primer escratx a la cita oceànica es situaven ben aprop dels líders Petter Solberg i Phil Mills, mentre que els seus companys d’equip seguien cedint segons en no poder reparar l’averia de la direcció.

Ja per la tarda, en la represa després de passar per les assistències, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien sumar el seu segon escratx consecutiu, el que permetia als campions del món passar a liderar la provisional del ral·li per tan sols 7 dècimes de segon vers els anteriors líders, mentre que els seus companys donaven senyals d’estar a punt en signar el segon millor temps de l’especial. Però el seu liderat seria efímer, doncs en la següent cronometrada patien una sortida de pista colisionant frontalment contra un arbre, veient-se obligats a abandonar la prova. El liderat tornava a caure així en mans de Petter Solberg i Phil Mills, mentre que els honors de ser els pilots més ràpids en l’especial tornaven a ser per a Chris Atkinson i Glenn MacNeall.

Les dues passades per l’especial espectacle de Perth gairebé no van aportar canvis importants en la taula de temps més enllà de l’intercanvi de posicions al podi entre els britànics d’Škoda, fitxats per la ocasió, Colin McRae i Nicky Grist, i els belgues de Citroën François Duval i Sven Smeets, que arribaven a la neutralització de la primera etapa amb 1,4 segons d’avantatge vers els pilots de la marca txeca i a 46,6 segons dels líders. Per darrera d’ells, els Mitsubishi dels finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i dels italians Gigi Galli i Guido d’Amore, lliuraven una interessant batalla amb el Xsara WRC privat de l’equip Kronos pilotat pels austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor per la quarta posició, saldat en aquell moment a favor dels finlandesos dels tres diamants vermells.

La segona jornada del ral·li tenia en el seu programa set especials cronometrades més, 5 d’elles corresponents als trams del bucle de Bannister, i dues noves passades per l’especial de Perth, amb el que es totalitzaven 9 proves de lluita contra el cronòmetre amb 122,15 km de corda. Petter Solberg i Phil Mills semblaven estar llençats cap a la victòria quan els líders sumaven un altre escratx en la primera especial del dissabte, peró en la segona els de la Constelació de les Plèiades topaven contra un cangur deixant el seu radiador en molt mal estat. Tot i que completaven el tram i conservaven la seva posició d’honor, en la tercera especial l’inicident amb la fauna local s’acabria cobrant la defunció del seu motor bòxer i per tant el seu obligat abandonament.

François Duval i Sven Smeets, que havien sapigut mantenir les distàncies amb l’Škoda Fabia WRC de Colin McRae i Nicky Grist passaven llavors a liderar la general provisional del ral·li, mentre que els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, autors del millor temps en la segona i tercera prova cronometrada del dissabte, prenien la posició als britànics i passaven de cop des de la quarta fins a la segona posició.

Els dos escratxs consecutius de la parella de Mitsubishi esperonava a la de Citroën, que sumava llavors també dos escratxs de manera consecutiva, permetent als belgues obrir un petit forat de gairebé mig minut sobre els seus perseguidors, que després de la primera especial de la tarda tornaven a estar capitanejats per l’Škoda Fabia WRC de Colin McRae i Nicky Grist.

Sense incidents rellevants s’acabava la segona etapa del ral·li amb François Duval i Sven Smeets al capdavant de la provisional i amb 27,1 segons vers Colin McRae i Nicky Grist. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen fitxaven la seva entrada al parc tancat de Perth acumulant un retard de 32,2 segons vers els líders. Per darrera de la parella de Mitsubishi les posicions es varen anar aclarint i així Manfred Stohl i Ilka Minor eren quarts a 39,1 segons de la última posició de podi i els italians Gigi Galli i Guido d’Amore ocupaven la cinquena plaça a 35,8 segons dels de Kronos.

Diumenge els 103,32 km corresponents a les 6 últimes proves cronometrades haurien de determinar el guanyador de la prova. Els locals de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall proseguien la seva escalada de posicions amb l’escratx a la primera especial, mentre que François Duval i Sven Smeets, amb el segon millor temps en aquesta primera cronometrada, seguia ampliant distàncies vers els seus més immediats perseguidors; distàncies que s’obririen més quan els líders marcaven a continuació l’escratx mentre que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen desplaçaven a Colin McRae i Nicky Grist fins al tercer graó del podi.

El bucle matinal acabava sense majors incidències, però en la represa una averia en l’embragatge del Fabia WRC de Colin McRae i Nicky Grist acabava amb els somnis de la marca txeca de sumar el seu segon podi en la història del mundial. La retirada de la parella britànica facilitava que els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor passessin a ocupar la última plaça de podi amb 22,6 segons de marge sobre Chris Atkinson i Glenn MacNeall, que en la seva remuntada havien aconseguit superar a Gigi Galli i Guido d’Amore en les especials del matí. Amb dues cronometrades per endavant la parella de Subaru ho va intentar, però es van quedar a 6 segons del seu objectiu i per tant sense la corresponent dutxa de xampany.

Completades doncs les 26 proves especials del recorregut, François Duval i Sven Smeets aconseguien la seva primera victòria en el mundial del ral·lis en aturar el cronòmetre en 3 hores 19 minuts i 55 segons, 52,9 segons menys que els finlandesos de Mitsubishi, marca que s’acomiadava així del mundial, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Manfred Stohl i Ilka Minor per la seva banda donaven el segon podi de la temporada a Kronos en finalitzar el ral·li en tercera posició a 1 minut i 33 segons dels guanyadors.

Stohl-Minor aconseguien un nou podi per a Kronos davant el desastre.

Entre els cotxes inscrits en el campionat de producció, després de les especials espectacle de Perth, o en tan bon punt els cotxes van començar a correr pels boscos australians, els britànics Mark Higgins i Daniel Barritt prenien les regnes de la categoria amb 4 escratxs al llarg de la jornada i mantenint un frec a frec amb el japonés Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe. La lluita entre ambdós equips Subaru es va mantenir fins a l’equador de la segona jornada, quan una punxada arruinava el concurs de la parella britànica, deixant a Toshi Arai i Tony Sircombe al capdavant de la general.

Amb un coixí de minut i mig al capdavant de la general, la parella líder es va dedicar a controlar el ral·li, atacant en les especials més llargues per tal de seguir incrementant distàncies el que portaria finalment a Toshi Arai i Tony Sircombe a guanyar el ral·li i també el campionat mundial de producció davant el baix rendiment del qatarí Nasser Al-Attiyah a la cita oceànica.

Arai-Sircombe guanyaven ral·li i mundial.

En el campionat de pilots, cap dels 5 primers classificats aconseguia sumar ni un sol punt al ral·li australià, pel que la classificació es mantenia tal i com havia quedat després del Ral·li Catalunya-Costa Daurada i per tant la igualada entre Marcus Grönholm i Petter Solberg pel sub-campionat es mantenia, així com la tercera posició de Toni Gardemeister que a Austràlia feia debutar el nou Ford Focus RS WRC 06.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	127
Marcus Grönholm Petter Solberg	71 71
Toni Gardemeister	58

En el campionat de constructors Mitsubishi era la marca que més punts aconseguia sumar del seu concurs al ral·li austral gràcies a ser la única marca en tenir dos cotxes a la línia d’arribada, però aquesta fita no es va traduir en cap canvi en la taula, doncs els dels tres diamants vermells es trobaven força separats de tots. Citroën tancava la temporada del seu comiat amb la seva onzena victòria mentre que els seus socis al grup PSA, Peugeot, deia adeu al mundial amb un 0. Ford per la seva banda conservava la seva tercera posició en el campionat per només 7 punts de marge vers Subaru.

Constructor	Punts
Citroën	188
Peugeot	135
Ford	104

Latvala-Anttila es treien el mal gust de boca australià guanyant a Gales .

El diumenge 13 de novembre de 2011, Cardiff era escenari de la cerimònia de clausura de la tretzena i última ronda del calendari del campionat del món de ral·lis, el 67è Ral·li de Gales. La cita britànica, que  comptava amb 23 proves especials en el seu recorregut d’una corda cronometrada de 353,33 km, era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors i producció, el que copçava l’interés de fins a 78 equips per a formalitzar la seva inscripció. 74 d’ells van ser presents a la rampa de sortida el dijous 10 de novembre per a començar a afrontar les especials disposades per la organització, dels que 39 les aconseguien completar.

Competint en terra de ningú, al final Østberg-Andersson acabaven segons.

El ral·li arrancava dijous al migdia amb dues passades pel tram asfaltat de Great Orme, en el que els finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila hi aconseguien el millor temps en la seva primera passada, esdevenint per tant en líders, i la parella franco-monegasca de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena en la segona ocasió, sense que aixó suposès un canvi en el liderat, si bé els dels dos galons es quedaven a 9 dècimes de segon del primer lloc.

Una passada pel tram de Clocaenog, amb un marcat estil britànic amb fang i boira, tancava la primera jornada de competició, en el que l’altra parella finlandesa de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, eren els pilots més ràpids mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena en classificar-se per davant de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, aconseguien anar-se’n a dormir amb la condició de líders per 7 dècimes de segon vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, mentre que els fins llavors líders de la general baixaven fins la tercera posició a 3,1 segons dels de Citroën.

A qui els hi anava pitjor aquesta peculiar arrancada del ral·li era als francesos de Citroën Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els pilots patien una lleugera sortida de pista en la primera passada per Great Orme i en arrancar una roda del seu DS3 WRC, els provençals es veien obligats a acollir-se al superally de cara a sortir l’endemà.

La primera etapa es completava amb les 8 proves especials del divendres, un bucle de 4 trams que es celebrava matí i tarda, assolint així els 141,43 km cronometrats que constaven en el programa. Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la primera especial del dia, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen feien el mateix en la segona. Un segon escratx consecutiu per part de la parella de Ford, situava als finlandesos que s’hi jugaven el títol en el liderat provisional de la prova per 4 dècimes de segon.

El liderat els hi durava ben poc a la parella, doncs en la quarta especial, la darrera del bucle matinal, els pilots entraven passats de frenada en un revolt, i en ser expedits cap al costat contrari després d’una derrapada, una branca se’ls hi clavava en el radiador que es foradava. Els pilots perdien uns 4 minuts en l’inicident i per tant tota opció a guanyar el ral·li i el mundial. La desgràcia peró no acabava aquí, doncs amb el radiador foradat, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no podien arribar fins al parc d’assistències i els finlandesos es veien forçats a abandonar el ral·li amb el motor exhaust, tot esperant que els seus mecànics els poguessin reparar per sortir l’endemà.

Sébastien Loeb i Daniel Elena recuperaven així la primera posició provisional del ral·li al regarupament de mitja jornada, seguits a 17,7 segons dels pilots de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que els pilots d’Stobart, el norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson, tancaven les places d’honor a gairebé 1 minut dels primers classificats.

En la represa, Sébastien Loeb i Daniel Elena decidien prendre’s el que restava de jornada amb serenor, el que permetia a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila mitjançant tres temps escratx i un segon temps escratx per darrera dels veïns irlandesos de Mini Kris Meeke i Paul Nagle, tirar-se a sobre de la parella de Citroën, que seguia retenint la primera plaça peró amb només 1,1 segons de coixí. Per la seva part, Mads Østberg i Jonas Andersson es mantenien en la tercera posició provisional a 1 minut i 13,5 segons dels líders i amb només 7,8 segons de coixí amb el Citroën DS3 WRC privat del norueg Petter Solberg i el local Phil Mills.

La segona etapa del ral·li, disputada íntegrament en dissabte, comptava en el seu programa amb un bucle de tres trams que en celebrar-se en dues ocasions, permetia als pilots assolir els 128,06 km programats. En no poder sortir a competir Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la jornada sabatina, Sébastien Loeb i Daniel Elena esdevenien automàticament campions mundials; el que permetia als pilots llençar-se a l’atac sense especulacions. Els de Citroën s’imposaven en els dos trams més llargs del bucle, mentre que els seus rivals de Ford, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, ho feien en el més curt, Sweet Lamb.

D’altra banda, l’esperat duel per la darrera posició de podi entre Mads Østberg i Jonas Andersson amb Petter Solberg i Phil Mills no es produia en quan els pilots del Citroën privat es veien obligats a abandonar el ral·li per avèria mecànica en la primera especial sabatina.

Per la tarda, la presència del sol permetia que les pistes s’assequessin lleugerament, amb el que l’ordre de sortida cobrava una mica més d’importància que no pas al matí. Així Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es trobaven la traçada una mica més neta que Sébastien Loeb i Daniel Elena, primers en pista, amb el que els de Ford s’anotaven els tres millors temps del bucle per davant de la parella de Citroën, i passaven a liderar la prova al terme de la quarta cronometrada, per anar-se’n a dormir amb 6,1 segons de coixí vers el pilot alsacià i el seu inseparable navegant monegasc. Mads Østberg i Jonas Andersson, alliberats de la pressió per afermar la seva plaça, seguien tancant les posicions d’honor amb 2 minuts i 43,9 segons de retard vers el temps dels primers classificats.

La tercera i última etapa seguia un model idèntic al de la jornada sabatina, és a dir, un bucle de tres trams que en celebrar-se en dues ocasions, es generaven les 6 proves especials dominicals amb els seus 84,04 km cronometrats. Els líders s’imposaven en la primera prova especial del dia per davant de Sébastien Loeb i Daniel Elena, peró poc després, en l’enllaç entre la primera i la segona cronometrada, els campions mundials topaven frontalment amb un cotxe particular que circulava pel cantó equivocat de la via, provocant-los el trencament del radiador i per tant l’abandonament del ral·li. Amb aquesta nova baixa Henning Solberg i Ilka Minor accedien a les places de podi, si bé el seu Ford Fiesta RS WRC es trobava ja a gairebé 6 minuts del Ford líder, peró amb mig minut de marge amb el Mini Cooper WRC de Kris Meeke i Paul Nagle.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’anotaven el millor temps en la segona especial, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven el bucle matinal amb el seu primer escratx al ral·li. En repetir el bucle, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila encara estarien a temps d’anotar-se el seu darrer escratx a la cita en la quarta especial cronometrada dominical, mentre que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia afegien dos millor temps més en el seu haver imposant-se en les dues últimes especials. D’altra banda el nord-irlandès Kris Meeke i l’irlandès Paul Nagle es tiraven literalment a sobre de Henning Solberg i Ilka Minor, situant-se a només 1,8 segons de la darrera plaça de podi a l’espera de celebrar-se l’última prova especial. La fogositat del pilot de Mini peró, li va suposar una errada i per tant la impossibilitat de sumar el seu primer podi al mundial.

Amb l’entrada a Cardiff el diumenge al migdia doncs, es donava per finalitzat el 67è Ral·li de Gales, el qual es resolia amb la victòria de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals invertien un temps total de 3 hores 27 minuts i 3,5 segons en recòrrer els 353,53 km cronometrats, amb 3 minuts i 42,9 segons de retard ho feien els pilots d’Stobart Mads Østberg i Jonas Andersson, mentre que Henning Solberg i Ilka Minor tancaven un podi integrament Ford a 7 minuts i 5,1 segons dels guanyadors.

Les nombroses baixes, permitien a Solberg-Minor pujar al podi.

En el campionat de producció, al llarg de la primera etapa del ral·li s’establia un estira i arronsa entre els finlandesos Jarkko Nikara i Patri Nikara amb el suec Patrik Flodin i el finlandès Timo Alanne, resolt a favor de la parella nòrdica quan el Mitsubishi Lancer Evo IX dels seus rivals s’accidentava en la darrera especial del divendres. Lluny d’acomodar-se amb els gairebé 3 minuts de marge que gaudien els líders al terme de la primera etapa, els pilots del Subaru Impreza WRX STi s’imposaven en les tres primeres especials sabatines així com en la cinquena, fent entrada al parc tancat de Cardiff amb 1 minut més de coixí vers la nit anterior.

Diumenge els pilots seguien un pla similar al de la jornada anterior, s’imposaven en les tres primeres passades pels trams i de cara al migdia es relaxaven una mica per tal de proclamar-se guanyadors de la categoria. Una victòria que servia al pilot suec per a completar la temporada en segona posició, a 20 punts del ja proclamat campió Hayden Paddon i que a Gales no havia vingut a competir, i superant en 13 punts al polonès Michal Kosciuszko.

Superades les dificultats del divendres, el ral·li va ser plàcid per a Flodin-Alanne.

Entre els més joves del campionat, la WRC Academy, l’irlandès Craig Breen i el seu navegant britànic Gareth Roberts, ben d’hora prenien el control de la categoria i en imposar-se en 14 de les 17 proves especials que aquests disputaven, els pilots certificaven una contundent victòria per davant dels seus rivals en la cursa pel campionat, els estonis Egon Kaur i Erik Lepikson.

En clau de campionat, l’rlandès obrava el miracle, doncs en guanyar 14 trams cronometrats, afegia 14 punts als 25 que li suposava la victòria al ral·li, amb el que irlandès i estoni completaven la temporada empatats a 111 punts. El desempat es decidia a favor del primer en acumular més victòries parcials en les especials, i per tant Craig Breen s’adjudicava el títol de campió.

Breen-Roberts guanyaven de forma contundent i esdevenien campions.

En la taula del campionat de pilots, els abandonaments de l’alsacià Sébastien Loeb i del finlandès Mikko Hirvonen a la cita galesa, deixava les puntuacions dels dos pilots inalterades vers l’anterior cita, el Ral·li Catalunya, amb el que el pilot francès s’anotava el seu vuitè títol mundial consecutiu per 8 punts de marge vers el seu rival, que tanmateix la temporada següent esdevindria company d’equip. Per la seva banda Sébastien Ogier tancava la temporada amb mal peu, amb l’abandonament del Catalunya i els 3 punts aconseguits al Power Stage de Gales, peró malgrat tot el provençal ho feia en la tercera posició a 26 punts del seu company d’equip i amb 24 de marge vers Jari-Matti Latvala.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	222
Mikko Hirvonen	214
Sébastien Ogier	196

En el campionat de constructors Citroën havia esdevingut campiona a Salou, pel que el resultat de la ronda britànica no feia més que llimar una mica les diferències entre els dels dos galons amb els de l’oval. D’altra banda Stobart certificava un any més que sota l’ampara de M-Sport i amb pilots de cert nivell, ningú els hi podia discutir la tercera plaça del campionat, aconseguint 80 punts de marge amb l’equip privat i solitari de Petter Solberg.

Constructor	Punts
Citroën	403
Ford	376
Stobart	178

Dissabte a la tarda Neuville-Wydaeghe donaven amb la tecla.

Inicialment establert com un esdeveniment de grava a l’illa de Hokkaido, el Ral·li de Japó retornava, amb 2 anys de retard a causa de les restriccions per la pandèmia de la Covid19, al cap de 12 temporades al calendari del mundial de l’especialitat reconvertit en un esdeveniment d’asfalt a la regió de Kanto, a l’illa principal de Honshu. El ral·li es presentava amb 19 proves especials en el seu programa de 274,31 km una corda, que els 36 equips participants dels 38 que hi havien oficialitzat la seva inscripció, començarien a afrontar el dijous 10 de novembre de 2022 i que 32 d’ells aconseguirien completar el diumenge 13 de novembre. Amb tan sols el títol WRC2 i WRC2 Masters per decidir, la ronda nipona entregava punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2 i WRC3.

Tot i fer un ral·li discret, Tänak-Järveoja pujaven al podi en el seu comiat de Hyundai.

El mateix tram que hores abans havia exercit les funcions del tram de proves, en anglicisme perfecte “shakedown”, però en sentit contrari, suposava el primer repte cronometrat per als participants que es desplaçaven fins al Japó, i en el què Sébastien Ogier i el seu nou copilot Vincent Landais hi establien el millor temps per 1 dècima de segon de marge amb els irlandesos Craig Breen i també el nou navegant James Fulton i per 2 dècimes de segon amb els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe a 3 dècimes de segon i Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen a 6 dècimes de segon, completaven la pinça dels 5 primers classificats que s’immiscien al parc tancat del Toyota Stadium de Toyota City a partir d’1 quart i mig de 7 de la tarda.

Un parc tancat en el què els participants hi romandrien fins a 2 quarts de 6 del matí de l’endemà divendres, per tal d’anar a trobar un bucle de 3 trams, que en disputar-se en dues ocasions, havia de generar 130,22 km competitius. Una activitat que els més matiners començaven a donar per conclosa a partir de 3 quarts i mig de 7 de la tarda amb el retorn al parc tancat, i que tots els participants que volguessin progressar en competició l’endemà dissabte sense penalitzacions extraordinàries, havien de realitzar abans de 3 quarts de 9 del vespre.

Les cronometrades nipones es caracteritzaven per tenir uns vorals i desaigües molt marcats en un recorregut molt sinuós, el que donava molt poc marge per a l’error, alhora que elevaven enormement el risc de punxada en aquells que gosesin tallar el revolt. 

El pintoresc, i en conseqüència fotogènic, túnel d’Isegami donava nom a la primera prova especial de la jornada, en la que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen hi aconseguien el millor temps per davant de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i d’Elfyn Evans i Scott Martin, amb el que finlandesos, belgues i britànics passaven a comandar la classificació. Un túnel que era estret i en el que per tant els cotxes hi passaven força encaixonats, provocant que al seu pas, aquest s’anés omplint de pols en suspensió, dificultant a aquells que sortien més endarrerits, la correcta visió del punt de frenada tan fort que hi havia a les acaballes del mateix.

Els fins llavors líders, Sébastien Ogier i Vincent Landais, patien una punxada en aquesta cronometrada inaugural i s’hi deixaven gairebé 3 minuts vers el registre dels seus companys d’equip, amb el què les seves opcions de victòria s’esvaïen, a més a més, en la seva reincorporació a pista, els francesos de Toyota perjudicaven a Craig Breen i James Fulton, doncs els hi obligaven a enlentir el seu ritme. 

Molt pitjor era el cas de Dani Sordo i Cándido Carrera, el càntabre i l’asturià de Hyundai veien com, després d’haver estat ensumant pudor a benzina al llarg de tota l’especial, el seu cotxe era consumit per les flames, malgrat gastar el seu extintor així com el de Gus Greensmith i Jonas Andersson que venien per darrere, obligant als comissaris a mostrar la bandera vermella.

La següent prova especial havia de ser cancelada en no comptar amb la presència de bombers, tanmateix de baixa celeritat doncs fins al cap d’una hora i escaig no es van presentar al lloc de l’incident de Dani Sordo i Cándido Carrera, pel que l’activitat matinal es tancava amb el tercer i darrer tram del bucle. 

En ell Elfyn Evans i Scott Martin hi aconseguien el millor registre i els britànics feien cap al parc d’assistències de mitja etapa compartint el lideratge amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per només 7 dècimes de segon de marge vers Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. Amb un problema de transmissió en el seu Hyundai i20 Rally1, Ott Tänak i Martin Järveoja es despenjaven sensiblement de les posicions capdavanteres, fitxant a 9,1 segons del lideratge i per 6,0 segons de marge amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. 

Entre els perjudicats d’aquesta quarta prova especial, dos companys de carpa a M-Sport, Craig Breen i James Fulton se sortien rectes en un revolt i s’havien d’acollir al superal·li per tal de prosseguir en competició l’endemà dissabte, mentre que els seus companys Gus Greensmith i Jonas Andersson hi trencaven un semieix del seu Puma Rally1 i s’hi deixaven més d’1 minut en vers els pilots de Toyota.

Les vergonyes de la feble organització tornaven a quedar al descobert quan dos dels participants en categoria WRC2 es trobaven amb un vehicle circulant a contra tram, el que obligava als organitzadors a mostrar altra vegada la bandera vermella.

En passar 3 minuts d’1 quart d’1 de la tarda, la competició es reprenia amb la repetició del bucle matinal, si bé la cronometrada del túnel d’Isegami era escurçada en uns 9 km a causa de l’incendi del Hyundai de Dani Sordo i Cándido Carrera, i per tant els participants no passarien altra vegada pel pintoresc túnel.

Elfyn Evans i Scott Martin tornaven a esdevenir els pilots més ràpids a final de tram, i amb aquesta segona victòria parcial consecutiva, els britànics s’aferraven al lideratge. Per 3 dècimes de segon però, el gal·lès i l’anglès, veien com Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen els privaven d’encadenar una tercera victòria en la darrera prova especial de la jornada, doncs en el punt de l’accident de Craig Breen i James Fulton, la barrera de seguretat quedava malmesa obligant a cancel·lar tota l’especial.

Sébastien Ogier i Vincent Landais coneixien un segon moment delicat en aquesta cinquena prova especial del divendres, quan en una enllaçada de corbes, els francesos frenaven tard i picaven lateralment pel cantó del copilot.

Amb només 3 trams i mig celebrats dels 6 prèviament programats, els primers participants ingressaven en règim de parc tancat a partir de 3 quarts i mig de 7 de la tarda amb una classificació molt compacta, doncs Elfyn Evans i Scott Martin lideraven la taula provisional per tan sols 3,0 segons de marge vers Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per 5,1 segons en relació als seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen. A les portes del podi un altre Hyundai, el pilotat per Ott Tänak i Martin Järveoja, qui restaven a 13,9 segons dels britànics i amb un marge de 6,7 segons amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston. Per darrere del japonès i de l’irlandès, un gran buit de gairebé 2 minuts fins anar a trobar al primer dels Ford Puma Rally1, el pilotat per Gus Greensmith i Jonas Andersson.

La jornada sabatina discorria cap al sud de l’epicentre del ral·li, amb un format força peculiar, un bucle de 2 trams es disputava en dues ocasions, i si bé l’escull matinal s’arrodonia amb un tercer tram, mal anomenat Shinshiro City, doncs res més lluny d’una especial espectacle urbana era un tram campestre, el de la tarda se li posava el colofó amb una doble passada per una especial espectacle urbana a Okazaki. En total doncs 7 proves especials cronometrades de tan sols 80,48 km competitius, a les que se’ls hi donava inici a manca de 3 minuts per a 3 quarts de 6 del matí, hora de sortida dels primers participants dels 33 que restaven en el parc tancat, és a dir els reenganxats Craig Breen i James Fulton, i que finalitzaria gairebé 12 hores més tard amb el retorn d’aquesta mateixa parella al punt de sortida.

Els líders vencien en la primera prova especial de la jornada, tanmateix la més llarga de l’etapa, i els britànics pràcticament doblaven el seu marge al capdavant de la classificació, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen se n’anaven llargs en un revolt i picaven de morro contra una paret danyant la direcció del seu cotxe. A més a més, els finlandesos hi punxaven una roda anterior, i en haver-se d’aturar per a realitzar la pertinent reparació, aquests s’hi deixaven gairebé 3 minuts a final de tram i amb ells 3 posicions a la taula, passant a tancar les posicions d’honor els estonians Ott Tänak i Martin Järveoja.

Amb la direcció malmesa, l’hemorràgia de segons era constant i en afegir les penalitzacions per retard en els controls horaris, finalment els campions del món completaven el bucle matinal en tretzena posició a més de 6 minuts del lideratge. Per davant Sébastien Ogier i Vincent Landais s’imposaven en la segona prova especial, mentre que amb un promig superior als 120 km/h, la més ràpida de tot el programa, Ott Tänak i Martin Järveoja establien el millor temps a Shinshiro City per tal d’anar-se aferrant a la tercera posició de podi.

Entretant, entre els belgues i els britànics, o el que és el mateix, entre els segons i els primers classificats, s’establia un estira i arronsa de segons, que a la conclusió de l’escull matinal, deixava un saldo positiu de 6 dècimes de segon més per a Elfyn Evans i Scott Martin, qui entraven en el reagrupament de mitja etapa amb 6,5 segons de marge versThierry Neuville i Martijn Wydaeghe. Si la mesura es realitzava en relació a Ott Tänak i Martin Järveoja, aquest marge s’ampliava fins als 26,9 segons.

A la represa, Sébastien Ogier i Vincent Landais s’imposaven en les dues segones passades per les dues primeres passades per l’escull i els francesos progressaven fins a la cinquena posició provisional, mentre que, i malgrat no introduir cap canvi en el seu Yaris Rally1, Elfyn Evans i Scott Martin no es mostraven tan segurs amb les reaccions del seu cotxe com en el matí, especialment en el seu eix anterior, i els britànics perdien la primera posició davant els 2 segons millors registres de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i per tan sols 2,0 segons.

La caravana de seguretat arribava tard per a la correcta disputa de la primera passada per l’especial urbana d’Okazaki, amb el què aquesta havia de ser cancel·lada. En la següent, programada al cap de 18 minuts de la primera, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe hi aconseguien la seva primera victòria de tram de la jornada i els belgues feien entrada al parc tancat del Toyota Stadium amb 4,0 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin, mentre que el relació als seus companys Ott Tänak i Martin Järveoja, el coixí de segons s’eixamplava fins als 39,9 segons. A diferència de la jornada anterior, la classificació ja estava molt trencada i Takamoto Katsuta i Aaron Johnston restaven a les portes del podi a 1 minut i 4,5 segons dels belgues, mentre que Sébastien Ogier i Vincent Landais eren cinquens a 2 minuts i 46,7 segons del lideratge.

La jornada dominical comptava amb 69,82 km cronometrats en el seu programa, una corda que es distribuïa al llarg de 5 proves especials a les que se’ls hi donava  inici a manca de 5 minuts per a 3 quarts de 7 del matí del diumenge 13 de novembre, hora de sortida del parc tancat de l’Estadi Toyota per a la primera parella participant.

Elfyn Evans i Scott Martin s’imposaven en la primera prova dominical i els britànics es quedaven a només 6 dècimes de segon del lideratge dels seus rivals belgues, emperò l’assumpció de riscos dels pilots de Toyota es cobrava els seus tributs en la següent prova especial, quan una errada de pilotatge del gal·lès, els portava a anar-se’n llargs a la sortida d’un revolt de dretes i punxar una roda, deixant-s’hi més d’un centenar de segons i amb ells 2 posicions a la taula a 13,9 segons de Takamoto Katsuta i Aaron Johnston.

Els britànics intentaven esmenar l’errada anterior amb un segon millor temps darrere dels seus companys Sébastien Ogier i Vincent Landais en la cronometrada equatorial de l’etapa, si bé aquest resultat només els valia per acostar-se en unes pèrrimes 4 dècimes de segon al fanalet vermell de les posicions d’honor.

Les dues següents proves especials del programa no eren altra cosa que una segona passada per les dues primeres cronometrades dominicals, si bé la pluja, de notable intensitat hi afegia la seva nota de color. En aquestes condicions tan delicades, Craig Breen i James Fulton s’hi trobaven com a la seva Irlanda natal i els pilots, que no s’hi jugaven res, tancaven el programa amb respectives victòries parcials, mentre que amb la millora de les condicions climatològiques per a la disputa de l’esport, els veterans italians Mauro Miele i Luca Beltrame aconseguien un històric segon millor temps al Power Stage i amb ell els 4 punts extra al campionat.

L’altra cara de la competició, l’amarga era per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen així com per a Elfyn Evans i Scott Martin. Els finlandesos, amb una munta de rodes dures en el seu Yaris Rally1, tancaven el ral·li deixant-se 4 minuts i mig vers els irlandesos d’M-Sport en aquestes dues darreres proves cronometrades, mentre que els britànics s’endarrerien en 2 minuts i mig i amb ells no només s’allunyaven de la tercera posició, sinó que a més a més perdien la quarta plaça en favor de Sébastien Ogier i Vincent Landais.

En un encert del seu equip de meteoròlegs, els líders Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe navegaven en aquestes condicions tan delicades gràcies a disposar de 2 rodes de recanvi de pluja dalt del seu i20 Rally1 i els belgues certificaven la seva victòria final a les 5 en punt de la tarda, hora en la que es celebrava la cerimònia del podi, recorrent els 231,09 km cronometrats disputats, dels 274,31 km prèviament programats, en un temps de 2 hores 43 minuts i 52,3 segons, un registre que els suposava un marge final d’1 minut i 11,1 segons vers Ott Tänak i Martin Järveoja i de 2 minuts i 11,3 segons amb Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, una plaça de podi que era la tercera per al pilot local després de les dues aconseguides consecutivament en respectives edicions del Safari Rally.

Les errades alienes permetien pujar al podi al local Katsuta.

En categoria WRC2 Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen empataven a temps amb els seus compatriotes Sami Pajari i Enni Mälkönen en la prova especial inaugural, mentre que a 2,8 segons dels finlandesos s’hi trobaven els altres màxims aspirants al títol de la classe, els polonesos Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak.

L’endemà divendres, Emil Lindholm i Receta Hämäläinen es quedaven en solitari al capdavant de la classificació en aconseguir el millor temps en la primera passada per Isegami Tunnel, si bé els nòrdics s’havien d’aturar abans d’arribar a la seva conclusió, en topar-se amb el Hyundai i20 Rally1 de Dani Sordo i Cándido Carrera en flames. Tanmateix, bona part de la pressió per a la consecució del títol es dissipava en quant Kajetan Kajetanowicz i Maciej Szczepaniak es passaven de frenada i patien una sortida de pista que els obligava a abandonar, amb el què els nòrdics en feien prou en obtenir 8 punts.

La segona especial de la jornada era cancel·lada per manca de bombers, mentre que en la tercera i útima del matí, Sami Pajari i Enni Mälkönen establien el millor temps sense que això provoqués canvis en la part alta de la taula.

A la represa, els líders es tornaven a imposar en la segona passada per la primera prova especial del bucle de 3 trams, mentre que en la següent i última del dia, els finlandesos s’ho prenien amb molta cautela en no tenir la pressió de la parella polonesa i aquests completaven el tram a 18,3 segons del millor temps de Teemu Suninen i Mikko Markkula, marge més que suficient com per a que els líders fossin superats en la classificació pels campions del món júnior de l’any 2021, així com pels seus compatriotes de Hyundai.

Tancada l’escapçada primera etapa, Sami Pajari i Enni Mälkönen s’endisaven al parc tancat de Toyota City amb 5,3 segons de marge vers Teemu Suninen i Mikko Markkula i per 8,4 segons amb Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen. Grégoire Munster i Louis Louka, a 37,3 segons del lideratge, quedaven lleugerament despenjats de la lluita finlandesa per la primera posició, amb l’agreujant d’estar a l’abast de la unitat oficial de Fabrizio Zaldívar i Marcelo der Ohanessian, classificats a 6,8 segons del seu registre.

Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen s’imposaven en totes 3 proves especials del dissabte al matí, i ja amb la primera d’elles, els recentment proclamats a Catalunya campions del món en categoria WRC2Junior, grimpaven fins a la primera de les posicions de la categoria.

Ans contrària era la sort de Teemu Suninen i Mikko Markkula. Creditors de 2 segons millors temps i un tercer millor registre per darrere de Sami Pajari i Enni Mälkönen, els de la marca coreana fitxaven tard en el control horari d’entrada al parc d’assistències i la parella perdia tot allò que havia aconseguit guanyar en els trams, en rebre una penalització de 50 segons, la qual els suposava baixar des de la segona fins a la quarta posició, a 6,1 segons del darrer graó de podi ocupat pels francòfons del benelux Grégoire Munster i Louis Louka.

Per la tarda Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen iniciaven l’escull tal i com l’havien acabat, és a dir, marcant el millor temps de la classe, mentre que el pilot luxemburguès i el copilot belga aconseguien aturar el cronòmetre amb el segon millor registre, per tal d’eixamplar en 4,7 segons el seu forat en relació a Teemu Suninen i Mikko Markkula, tercers a final de tram.

Els escollits per la marca coreana però, tancaven la jornada amb 2 victòries parcials en els 2 trams que aquests tenien per davant, i si bé aquests no aconseguien immiscir-se encara en les posicions amb dret a foto dalt del podi, el cert era que s’hi quedaven ben aprop.

Passats uns minuts de les 6 de la tarda doncs, l’activitat sabatina finaltizava amb Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen al capdavant de la classificació per 47,6 segons amb Sami Pajari i Enni Mälkönen i 1 minut i 2 dècimes de segon en relació a Grégoire Munster i Louis Louka. Teemu Suninen i Mikko Markkula restaven ansiosos per l’activitat dominical en estar a 2,2 segons del podi i a més a més, precedint en 59,3 segons al seu compatriota Heikki Kovalainen, expilot de Fórmula 1 i per llavors pilot de ral·lis en el campionat japonès, i el local Sae Kitagawa, en tan en quan Fabrizio Zaldivar i Marcelo der Ohanessian cursaven baixa per accident en el transcurs de la segona prova especial del dia.

Amb dues victòries de tram en les dues primeres proves especials del dia, Sami Pajari i Enni Mälkönen retallaven les distàncies fins als 36,8 segons vers els líders, mentre que Teemu Suninen i Mikko Markkula, just després de recuperar la tercera posició al terme del primer repte cronometrat del matí, punxaven en la prova següent i tornaven a baixar fins a la quarta posició.

Disposats a recuperar un lloc en el podi, Teemu Suninen i Mikko Markkula prenien el relleu de llebrers de la classe en la tercera prova especial matinal, per tal d’acostar-se de nou a les posicions de podi i just abans d’afrontar les segones passades per les dues primeres cronometrades del dia, en les que la pluja ho trasbalsaria tot.

Grégoire Munster i Louis Louka aconseguien el seu primer temps escratx de la classe en la quarta cronometrada dominical i el luxemburguès i el belga grimpaven fins a la primera posició provisional en detriment d’Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen, sort similar que també corrien Teemu Suninen i Mikko Markkula, qui s’endinsaven en posicions de podi en lloc de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

La pluja s’encarnissava en la darrera cronometrada del programa, i a part de l’anecdòtic millor temps dels veterans italians Mauro Miele i Luca Beltrame, els finlandesos de Hyundai prenien la segona posició als de TokSport, mentre que Heikki Kovalainen i Sae Kitagawa aconseguien la quarta plaça de Sami Pajari i Enni Mälkönen.

Així doncs, Grégoire Munster i Louis Louka eren els homes més feliços del parc tancat del diumenge a la tarda a l’Estadi Toyota, on aquests hi certificaven la seva primera victòria de la temporada, que hi acabava, per 21,6 segons de marge amb la unitat homòloga de Teemu Suninen i Mikko Markkula. Emil Lindholm i Reeta Hämäläinen tancaven el podi nipó a 34,8 segons de la posició que havien estat ocupant bona part del programa.

A efectes de campionat, els 15 punts que Emil Lindholm obtenia amb el podi japonès, permetien al pilot finlandès imposar-se també en la categoria absoluta del certamen WRC2 amb 7 punts d’avantatge vers Andreas Mikkelsen i 12 en relació al polonès Kajetan Kajetanowicz.

La pluja ho tombava tot, facilitant la primera victòria de Munster-Louka.

La victòria de Grégoire Munster i Louis Louka era doble, doncs aquests també s’imposaven entre els més joves de 30 anys, mentre que entre aquells que passaven dels 50 i molt segurament vestien cabells blancs, la primera plaça era per a Mauro Miele i Luca Beltrame, qui hi esdevenien campions.

El certamen de pilots ja feia mes i mig que estava decidit a favor de Kalle Rovanperä, però encara quedava per definir qui seria el subcampió de la temporada, si bé Ott Tänak o si bé el seu company d’equip Thierry Neuville. Estonià i belga pujaven dalt del podi japonès i per tant el tercer només aconseguia retallar 9 punts als segon, insuficients com per a provocar cap canvi en la classificació acumulada.

Pilot	Punts
Kalle Rovanperä	255
Ott Tänak	205
Thierry Neuville	193

Toyota havia aconseguit el seu sisè títol mundial a Catalunya, i per tant el fabricant japonès només s’hi jugava l’honor de guanyar en l’esdeveniment que es focalitzava a la Toyota City. Fora de les posicions de podi, doncs Takamoto Katsuta i Aaron Johnston s’allistaven en el Toyota NG, la llufa en el final de festa era contundent, amb la meitat de punts pels hostes de la darrera prova de l’any vers els seus rivals de Hyundai.

Constructor	Punts
Toyota	525
Hyundai	455
M-Sport	257

Els germans Panizzi aconseguien la seva setena i última victòria en el Mundial de Ral·lis.

El diumenge 26 d’octubre de 2003 es posava punt i final a Lloret de Mar al 39è Ral·li Catalunya – Costa Brava. La prova, que era la tretzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total de catorze rondes, gaudia de puntuabilitat per als calendaris de pilots, marques i mundial júnior. Si bé només atreia a 49 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 47 inciarien el recorregut composat per 22 especials cronometrades de 381,18 km de distància que 33 equips aconseguien completar.

Loeb-Elena perdien el ral·li en la última especial cronometrada.

El ral·li s’iniciava el divendres 24 d’octubre pel matí amb la celebració de vuit especials cronometrades al llarg de 5 trams, 3 d’ells a doble passada. Si bé en la primera especial cronometrada el millor registre i per tant el liderat era pel Subaru Impreza S9 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, ben d’hora el Citroën Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena ocuparia la plaça d’honor, mentre que els seus companys d’equip, el madrileny Carlos Sainz i el barceloní Marc Martí, passarien a escudar els seus companys gràcies a fer una munta de pneumàtics adequada.

En les assistències els mecànics de Subaru trobaven una anomalia a l’alternador del Subaru de Petter Solberg i Phil Mills llur reparació es saldava amb una penalització de 50 segons per sortir massa tard del parc tancat, en conseqüència la parella noruego-britànica es despenjava de bones a primeres de la lluita per la victòria que pocs dies abans havien aconseguit a Còrsega.

Ja en les segones passades pels trams del matí, Carlos Sainz i Marc Martí es trobaven els revolts molt més bruts ja que en condició de líders provisionals del campionat havien d’obrir pista, a més a més, un cert subviratge va començar a afectar el seu Xsara WRC el que va permetre que Markko Märtin i Michael Park així com Gilles i Hervé Panizzi escurçessin distàncies vers la parella espanyola. Per davant Sébastien Loeb i Daniel Elena mantenien ferms al capdavant arribant a la neutralització del primer dia amb un avantatge de l’orde de mig minut sobre els tres cotxes perseguidors.

En la jornada de dissabte, Carlos Sainz va modificar els reglatges del seu Citroën Xsara WRC, decisió que a posteriori va resultar ser una equivocació, ja que els pilots de Citroën lluny de defensar la seva segona posició provisional, en la primera cronometrada es veien superats pels seus dos perseguidors caient fins a la quarta posició provisional. A més a més, a mesura que avançaven les proves cronometrades, François Duval i Stéphane Prévot, cinquens classificats, anaven retallant distàncies amb els espanyols i només una penalització dels belgues en l’equador de la jornada els va permetre salvar la quarta posició.

Per davant Markko Märtin i Michael Park aconseguien retallar 10 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena i situar-se en la general a 20 segons dels homes de Citroën, mentre que els germans Panizzi es deixaven en les vuit especials celebrades 3,8 segons, el que pràcticament es podria considerar com un empat técnic entre els dos equips.

La tercera i última etapa arrancava amb uns forts aigüats que ja havien començat a afectar la comarca d’Osona la nit de dissabte a diumenge, a conseqüència dels quals Richard Burns i Robert Reid patirien una sortida de pista en la tercera especial cronometrada de la jornada, en el que posteriorment seria la seva última participació en un ral·li del mundial. En aquestes condicions els Michelin es comportaven pitjor que els Pirelli el que donava ales als Subaru que aconseguien els millors cronos en les especials del matí. Mentre que en el darrer tram del bucle, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi prenien la segona posició provisional al Ford Focus RS WRC de Markko Märtin i Michael Park.

En les assistències intermitges Carlos Sainz va decidir fer un penumàtic nou tallant l’slick més tou, l’invent va funcionar prou bé fins que a La Cantina, última especial cronometrada de la prova, el seu Xsara WRC es quedava mut per una fallada elèctrica. Si bé gràcies a l’ajuda del públic aconseguien tornar a fer rugir el seu motor, la parella madrilenyo-catalana havia caigut ja fins la setena posició provisional.

D’altra banda Sébastien Loeb i Daniel Elena van preferir muntar els pneumàtics que aconsellaven els técnics de Michelin i la opció es va mostrar prou bona fins arribar a la última especial cronometrada, on Gilles i Hervé Panizzi aconseguien treure als pilots de Citroën 44 segons i el liderat de la prova, i sort en tenien la parella franco-monegasca de conservar el segon lloc quan els pilots de Ford es quedaven a 7 décimes de superar-los també.

Sense més espai per a canvis en la tauala doncs, els germans Panizzi aconseguien la seva setena i última victòria en el mundial de ral·lis en completar els 381,18 km cronometrats en 3 hores 55 minuts i 9,4 segons, 13 segons per davant dels segons classificats, Sébastien Loeb i Daniel Elena. Markko Märtin i Michael Park tancaven el podi provisional a 13,6 segons dels guanyadors.

La pluja del últim dia va afectar negativament a Märtin-Park .

En la categoria júnior, els pilots francesos Brice Tirabassi i Jean-Jacques Renucci marcaven els tres primers escratxs de la prova, el que els portaria a liderar la prova des d’un primer moment, els de Renault repetien el resultat en les segones passades, el que els permetia gaudir ja d’un marge important en la neutralització del primer dia. En el transcurs de la segona etapa i les primeres especials cronometrades de la tercera jornada, el domini ja no va ser tan aclaparador, mantenint les distàncies amb els seus immediats perseguidors pràcticament estables amb un petit increment fins i tot, fins que en les últimes especials cronometrades del ral·li, Brice Tirabasi i Jean-Jacques Renucci aconseguien sentenciar la prova incrementant les distàncies vers l’Opel Corsa S1600 de Kris Meeke i Chris Patterson i el Suzuki Ignis S1600 dels catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó. Amb aquesta victòria, Tirabassi en sumava tres en el campionat i s’allunyava de Salvador Cañellas en 7 punts, el seu més immediat perseguidor, de cara a la última prova, el RAC britànic.

Domini de cap a peus de Tirabassi-Renucci en terres catalanes.

En el campionat per pilots el segon lloc de Sébastien Loeb i el seté de Carlos Sainz, donava com a resultat un empat entre els dos pilots de Citroën al capdavant de la general provisional amb Petter Solberg, que remuntava en la última jornada gràcies a la pluja, a un punt per darrera d’ells i quan només quedava una prova per disputar, el RAC. Richard Burns encara tenia opcions tancant el podi provisional a 5 punts dels líders però en l’impàs fins la prova britànica, va ser diagnòsticat d’un tumor al cap i es va anunciar la seva retirada del món dels ral·lis.

Pilot	Punts
Carlos Sainz Sébastien Loeb	63 63
Petter Solberg	62
Richard Burns	58

En el campionat de constructors la lluita entre marques del grup PSA seguia viu, Peugeot retallava 3 punts als seus socis de Citroën i en el comput general només 5 punts els separaven de cara a la última prova on també s’hi jugarien la última plaça del podi Subaru i Ford, separats per tan sols 4 punts.

Constructor	Punts
Citroën	147
Peugeot	142
Subaru	93

Ogier-Ingrassia guanyaven el ral·li i el seu segon títol mundial.

La 50ena edició del Ral·li Catalunya – Costa Daurada suposava la dotzena prova del calendari del campionat del món de ral·lis, que composat per un total de 13 cites, la ronda catalana esdevenia la penúltima de la temporada. El ral·li era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, WRC-2, WRC-3 així com la Drive DMack Cup, el que suposava que fins a 74 equips s’inscriguissin a l’edició del jubileu. D’aquests, 65 prenien la sortida el dijous 23 d’octubre de 2014 a la prova per tal d’afrontar un recorregut format per 17 proves especials cronometrades de 372,96 km de distància sobre un terreny mixt que 56 dels participants aconseguirien completar el diumenge 26 d’octubre de 2014.

Latvala-Anttila demostraven que les seves aptituds sobre asfalt havien millorat molt.

Dijous al matí es celebrava el tram de proves al terme municipal de Salou, el qual era guanyat per Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, acte seguit la caravana del ral·li es dirigia cap a Barcelona, on es donaria lloc a la sortida de l’edició amb la celebració per primera vegada en la història del ral·li d’una especial espectacle a la muntanya de Montjuïc. Donat que aquesta especial estava englobada dins la primera etapa, de terra, els cotxes afrontaven els 3,2 km del tram amb configuració per a la grava, el que aportava una dosi extra d’espectacularitat als prop de 20.000 espectadors congregats, facilitant que l’experiment resultés tot un éxit.

En el vessant més purament esportiu, els noruegs de Volkswagen Andreas Mikkelsen i Ola Fløene guanyaven la cronometrada inaugural, pel que aquests esdevenien els primers líders del ral·li per davant dels seus companys Sébastien Ogier i Julien Ingrassia i dels guanyadors del tram de proves, els pilots de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Divendres s’iniciava el ral·li propiament dit, amb tres trams de terra, si bé el tercer tenia una fracció d’asfalt, que es celebraven en dues ocasions cadascún, elevant el recorregut total cronometrat de la primera etapa fins als 141,74 km. Els pilots irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle s’imposaven en la primera especial del dia per pujar fins la segona posició provisional, mentre que en la segona, Pesells, la parella sofria dues punxades i es veia obligada a abandonar en no comptar amb rodes de recanvi. La cara alegre de Pesells era pels neozelandesos de Hyundai Hayden Paddon i John Kennard, que aconseguien el seu primer escratx en el mundial. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene perdien en aquell moment el seu liderat al ral·li, que passava a estar en mans dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, que curiosament havien marcat en els tres trams celebrats fins al moment el tercer temps escratx.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyaven l’últim tram del bucle matinal, el més llarg de tots els que es celebraven en aquesta primera jornada, el qual incloia fraccions d’asfalt. Aquest primer escratx de la parella provençal, permetia als campions del món en vigència passar a liderar el ral·li en arribar al parc d’assistències.

A la represa, els líders del ral·li treien profit de la seva primera posició de sortida als trams, ja que aquests no s’havien d’escombrar com a les primeres passades i la manca de pluviositat que afectava la zona, deixava una densa cortina de pols que costava molt de dissipar i impedia la correcta visibilitat dels que venien darrera. Aquesta circumstància es traduia amb dos temps escratx més per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que obrien forat al capdavant de la taula general de temps i el primer escratx de Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en la segona especial cronometrada del bucle, els quals en la última cronometrada de la jornada veien com la seva segona posició provisional s’esbaia en patir una lleugera sortida de pista a causa de la pols en suspensió i colisionar amb una pedra, el que els hi provocava una punxada i els obligava a aturar-se a canviar la roda cedint 2 minuts i mig.

Així doncs al parc tancat de Salou hi arribava Sébastien Ogier i Julien Ingrassia en primera posició provisional amb 36,6 segons de marge vers els seus companys d’equip finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, els quals al llarg de tota la jornada es varen estar lamentant d’uns reglatges poc adequats, peró que en la última especial del dia arran del seu 2n millor temps, aconseguien una pujada espectacular des de la sisena posició fins la segona, superant per només 6 dècimes de segon als escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson i per 7 dècimes de segon als seus companys d’equip noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene. En cinquena posició s’hi trobava Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a 4,8 segons de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, trobant entre aquests 4 equips un punt calent.

Dissabte arribava l’asfalt a la cita catalana amb 6 proves especials cronometrades repartides en quatre trams, o el que és el mateix, dos trams es celebraven en dues ocasions, destacant el d’Escaladei amb 50 km de longitud en honor a la 50ena edició del ral·li i Tivissa i Salou, primer i últim tram del dia que només es celebraven en una ocasió. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila demostraven que les seves aptituds sobre asfalt havien millorat molt i que la victòria aconseguida a Alsàcia no només eren fruit de l’error de Julien Ingrassia, quan marcaven tots els escratxs del bucle matinal, retallant en gairebé 8 segons les distàncies vers els líders.

Per darrera dels finlandesos s’hi instalaven uns altres, els de M-Sport, els quals gràcies a dos tercers temps escratx en els dos primers trams de la jornada, passaven a ocupar aquesta posició en el ral·li davant d’uns desconcertats pilots noruegs que anaven perdent temps progressivament.

Per la tarda l’activitat es reprenia amb la segona passada per Escaladei, on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia donaven un cop d’autoritat en guanyar l’especial, mentre que una punxada soferta per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, enviava a la parella noruega fins a la setena posició provisional per darrera dels Hyundai i20 WRC de Dani Sordo i Marc Martí i Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no defallien i es tornaven a imposar en la penúltima especial cronometrada de la jornada, mentre que en el tram urbà de Salou el millor temps tornava a ser per Andreas Mikkelsen i Ola Fløene per 1 dècima de segon vers els seus companys finlandesos.

Així doncs s’arribava a la neutralització de la segona etapa, amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia mantenint-se al capdavant de la taula de temps per 27,3 segons vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el podi provisional a 1 minut i 18,6 segons dels líders gràcies a no cometre cap errada, gaudint de 29,7 segons de marge vers el Citroën DS3 WRC de Mads Østberg i Jonas Andersson, que sobre l’asfalt havia baixat substancialment el seu rendiment.

En el programa de la tercera i última etapa només hi constaven 4 proves especials cronometrades de 72,06 km de distància. En elles Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien intentant pressionar als líders i companys d’equip Sébastien Ogier i Julien Ingrassia guanyant totes quatre proves cronometrades, mentre que els provençals es dedicaven a calcular els esforços per tal de conservar la primera plaça que els permetés proclamar-se així campions del món per segon any consecutiu.

L’esforç dels finlandesos els va portar a escurçar 16 segons als seus companys d’equip francesos, insuficients com per rellevar-los de la primera posició, pel que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia pujaven al graó més alt del podi en completar el recorregut en un temps total de 3 hores 46 minuts i 44,6 segons, 11,3 segons menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven el podi a 1 minut i 42,2 segons dels guanyadors de la prova.

Sense cometre errades, Hirvonen-Lehtinen aconseguien pujar al podi català.

Entre els cotxes homologats per competir en la categoria WRC-2, Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini desplaçaven amb el seu Ford Fiesta RRC del liderat que aconseguien Sébastien Chardonnet i Thibault de la Haye a l’especial de Barcelona al volant d’un Citroën DS3 R5 en tan bon punt es celebrava el primer tram de debó divendres al matí. Acte seguit peró el Ford Fiesta S2000 dels estonis Karl Kruuda i Martin Järveoja marcava el millor temps de la classe i passava a liderar la prova. Els nous líders peró aterraven sobre el morro en un canvi de rasant a Terra Alta, la següent cronometrada, i queien pel voral perdent més de 21 minuts en tornar a posar el cotxe sobre la pista i tota opció a victòria.

Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini recuperaven així la primera posició i s’imposaven en totes les especials que restaven del divendres, arribant a acumular una diferència de 2 minuts vers el segon classificat a la neutralització de la primera jornada. Amb l’arribada de l’asfalt els francesos Julien Maurin i Nicolas Klinger reduien distàncies vers els líders fins arribar a 1 minut i 5,9 segons de distància gràcies a marcar 4 de 6 escratxs possibles tot i comptar amb un Ford Fiesta R5, molt menys potent que el RRC del pilot qatarí i el seu copilot italià.

Tot i que la distància era un tan abultada pel quilometratge de l’etapa dominical, els francesos van seguir reduint distàncies vers els primers classificats per situar-les en poc més de mig minut a la conclusió del ral·li, esforç doncs insuficient per impedir la victòria de Nasser Al-Attiyah i Giovanni Bernacchini que passaven a liderar la taula provisional del campionat amb 17 punts de marge vers litalià Lorenzo Bertelli.

Al-Attiyah-Bernacchini fomentaven la seva victòria a la terra catalana.

En la Drive DMack Cup els francesos Quentin Gilbert i Renaud Jamoul es llauraven un liderat ferm gràcies a guanyar les 4 primeres proves cronometrades del ral·li, peró en sortir de les assistències intermedies del divendres al matí, els líders patien una sortida de pista amb la que malmetien les suspensions del seu Ford Fiesta R2, llavors el liderat el prenien els britànics Tom Cave i Craig Perry que completaven la primera jornada amb 1 minut i 3,2 segons d’avantatge vers els catalans Nil Solans i Miquel Ibañez.

Al llarg de la segona jornada, ja sobre l’asfalt de les carreteres tarragonines, britànics i catalans van mantenir un estira i arronsa que deixava als dos equips separats per pràcticament la mateixa distància amb la que havien sortit del parc tancat a primera hora del matí, de cara a afrontar la tercera i última etapa dominical, on a La Mussara els líders patien una punxada i cedien el liderat a la parella local, Nil Solans i Miquel Ibañez, que conservaven la seva posició per tal de sumar la seva primera victòria en el certamen.

En clau de campionat, la ronda catalana era la cinquena i última de la temporada, certamen en el que finalment el pilot estoni Sander Pärn esdevenia campió gràcies a les tres victòries aconseguides en les tres primeres proves així com el segon lloc sumat a la cita anterior, Alemanya.

Solans-Ibañez aconseguien finalment guanyar en la Drive D-Mack Cup.

En el campionat per pilots els 25 punts que sumava Sébastien Ogier al Ral·li Catalunya-Costa Daurada, li eren més que suficients com per alçar-se campió del món per segon any consecutiu per davant del seu company d’equip, el finlandès Jari-Matti Latvala. Andreas Mikkelsen, tot i tenir un paper discret al ral·li, tancava el podi provisional del campionat amb un clar domini dels pilots de Volkswagen.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	242
Jari-Matti Latvala	211
Andreas Mikkelsen	150

En l’apartat de constructors el domini dels pilots de Volkswagen es traduia en el de marques, que amb el seu cinquè doblet de la temporada aconseguia seguia incrementant distàncies al capdavant de la general. Per darrera la lluita pel sub-campionat s’estrenyia cada cop més entre Citroën, M-Sport i Hyundai, ja que els coreans sumaven més punts que el preparador britànic i aquest a la seva vegada més que els dels dos galons, pel que aquestes tres marques es jugarien les places d’honor en la definitiva ronda del Ral·li de Gales.

Constructor	Punts
Volkswagen	416
Citroën	187
M-Sport	180

Amb Waldegård-Thorszelius fora de combat, res va aturar a Salonen-Harjanne cap la seva tercera victòria mundial.

El 13è Ral·li Costa d’Ivori 1981, penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, finalitzava el dissabte 31 d’octubre a Abidjan, capital del país, amb tan sols 9 dels 51 equips inscrits que emprenien la sortida des de la mateixa ciutat el dilluns 26 d’octubre. La prova no tenia especials cronometrades, sino un format molt similar al del Safari kenyà, amb 56 controls horaris situats entre diferents punts que s’havien de cobrir en carretera oberta, llurs velocitats promig eren pràcticament impossibles de complir sense penalitzar.

El fang i un Land Cruiser van permetre a Eklund-Spjuth finalitzar en segona posició.

La principal baixa amb la que s’iniciava la prova ivoriana, era l’absència dels Talbot oficials, i es que l’equip anglo-francès havia acumulat prou punts al llarg de la temporada com per no tèmer un bon resultat dels seus principals rivals, els nipons de Datsun, pel que Guy Fréquelin i Jean Todt passarien a pilotar un Peugeot 504 V6 Coupé, més acord al terreny i al caràcter afrancesat del país.

El ral·li majoritàriament es va desenvolupar en sec gràcies al canvi de data al mes d’octubre enlloc del mes de desembre de les dues edicions anteriors, si bé en el transcurs de la primera etapa una forta tempesta va pràcticament trencar la general provisional per la meitat. Entre els equips que es van veure perjudicats hi figuraven els dos principals pretendents a la corona mundial per pilots, els francesos Guy Fréquelin i Jean Todt i la parella finlandeso-britànica Ari Vatanen i David Richards a qui la tempesta els va suposar pilotar en unes condicions molt lliscants.

Entre els qui es varen escapar de la tempesta destacaven els Toyota Celica oficials dels suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius i Per Eklund i Ragnar Spjuth, classificats en aquest ordre en la provisional, seguits del Datsun Violet dels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne.

Si Guy Fréquelin i Jean Todt així com Ari Vatanen i David Richards es van veure sorpresos per la tempesta, va ser perque els de Peugeot es van veure afectats en els primers controls horaris per un problema en l’encès que els va endarrerir fins pràcticament fregar l’exclusió, mentre que els segons patien problemes amb el filtre de l’aire i més endavant colisionaven contra un camió que ocupava pràcticament tota la amplitud de la pista, malgrat que la organització va portar gran part del recorregut a un horari nocturn per evitar així el gran trànsit que hi havia.

L’impacte d’Ari Vatanen i David Richards amb el camió va ser tan fort, que pràcticament va ser impossible separar els dos vehicles sinistrats fins que Guy Fréquelin i Jean Todt, que venien per darrera i trobar-se el pas barrat, van ajudar als seus rivals els quals amb un cotxe molt malmés van continuar com van poder el recorregut, amb seriosos problemes de suspensió, carrosseria, llums, refrigeració i sense neteja parabrises, eina imprescindible en un clima tempestuós, que obligava a David Richards a fer i fer anar un neteja-parabrises improvisat.

En el camí cap a Yamoussoukro, ciutat en la que tenia lloc la primera aturada programada per dimarts al migdia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius havien d’abandonar la prova quan la lideraven sota la ferma pressió del Datsun Violet de Timo Salonen i Seppo Harjanne en trencar el motor del seu Celica, deixant el liderat en mans dels pilots finlandesos els quals prèviament havien avançat a Per Eklund i Ragnar Spjuth.

A partir d’aquest moment es va desenvolupar un duel entre les marques nipones, Datsun optava per acoplar un petit "winch" en el frontal dels seus cotxes, mentre que Toyota optava per situar unes planxes metàl·liques en el sostre dels seus Celica per tal de millorar la tracció en sóls complexos, diferents opcions per afrontar un mateix problema, els enormes bassals convertits en fangars que els esperaven i que tants episodis va protagonitzar com el que va afectar el Datsun de Timo Salonen i Seppo Harjanne i els Peugeot 504 V6 Coupé de Guy Fréquelin i Jean Todt i Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

Si bé no es va arribar a enregistrar cap baixa d’entitat en el transcurs de la segona etapa, que s’iniciava la matinada de dimecres per finalitzar a primera hora de la tarda del mateix dia a la mateixa ciutat de Yamoussoukro després de visitar la ciutat septrentional de Odienne, Per Eklund i Ragnar Spjuth es van veure endarrerits a causa d’una fuita d’oli preocupant en el seu diferencial frontal, baixant fins la tercera posició provisional entre el Datsun Violet dels kenyans Shekhar Mehta i Mike Doughty i el dels francesos Michel Mitri i Marcel Coppetti, els quals pilotaven la versió Grup 2 del model japonès. Aquest incident va permetre als membres de Datsun fer volar coloms amb la possibilitat de copar totes les posicions de podi amb un cotxe de la marca, fet que finalment no es va consumar.

Ja en la tercera jornada, que arrancava després d’un llarg descans el dijous al migdia, els 9 equips que restaven vius en competició es dirigien fins a la ciutat portuària de San Pedro, per retornar de nou a Yamoussoukro el divendres a primera hora del matí. Era una jornada maratoniana de 18 hores de competició, a través dels boscos de Tai en la que Timo Salonen i Seppo Harjanne van brillar amb un pilotatge fantàstic, tot i uns problemes d’encès en els darrers centenars de quilòmetres de l’etapa. Mentrestant Ari Vatanen i David Richards seguien patint els enèssims problemes en el seu Ford Escort RS1800, aquest cop un semieix trencat, un problema d’alternador i després un coixinet de roda trencat, tot i així els pilots seguien competint.

La quarta i última etapa es presentava com la menys intensa de totes, però en els 747 km de retorn cap a Abidjan un incident va ser el més destacat de la part final de la prova. En un dels molts fangars que hi havia en el recorregut l’equip Toyota hi va situar un Land Cruiser per en cas de necessitat, treure algún dels seus cotxes que s’hi poguessin quedar clavats, situació que van patir Per Eklund i Ragnar Spjuth. El Land Cruiser va entrar en acció per rescatar el Toyota Celica, i mentre retirava lentament el cotxe dels suecs, la seva presència va obligar als kenyans Shekhar Mehta i Mike Doughty a disminuir la seva velocitat, quelcom imprescindible per creuar un fangar amb vigor, pel que el seu cotxe es va quedar encallat al fang.

Els membres de l’equip Toyota, principals responsables de l’incident, lluny d’ajudar-los, van marxar de l’escenari deixant als kenyans clavats, els quals es van enfadar molt per la jugada, més quan en la tercera jornada ells havien ajudat als de Toyota a sortir d’un fangar amb el seu "winch" a l’espera que aquests rebessin ajuda dels seus mecànics. Amb tot els pilots de Datsun van perdre molt temps per reempendre la marxa, el suficient com per permetre a Per Eklund i Ragnar Spjuth recuperar la segona posició que aquests mantindrien fins a la conclusió de la prova.

Sense més lloc als problemes, Timo Salonen i Seppo Harjanne aconseguien guanyar la prova africana amb una penalització acumulada de 9 hores i 57 minuts. La victòria era la tercera del pilot finlandès i la segona de la parella precisament totes dues amb un Datsun. En segona posició, amb 1 hora i 12 minuts més de retard acumulat, completava el recorregut el Toyota Celica dels suecs Per Eklund i Ragnar Spjuth, mentre que la tercera posició del podi era pel Datsun Violet de Shekhar Mehta i Mike Doughty, a 13 minuts dels segons classificats, o el que és el mateix, a 1 hora i 25 minuts dels guanyadors de la cita ivoriana.

Mehta-Doughty van haver de conformar-se amb el tercer lloc despres d’una mala passada dels membres de Toyota.

En el campionat per pilots, el duel entre Guy Fréquelin i Ari Vatanen va quedar pràcticament estancat. El francès aconseguia sumar 8 punts de la cinquena plaça final, gràcies a l’ajuda del seu company Alain Ambrosino que penalitzava per tal de que aquest guanyés una posició, mentre que Ari Vatanen, tot i l’esforç realitzat per ell i el seu equip, amb prou feines sumava dos punts de la novena i última posició del ral·li, si bé el finlandès encara tenia per sumar un setè resultat, mentre que Fréquelin hauria de millorar el sisè lloc de Portugal.

Pilot	Punts
Guy Fréquelin	89
Ari Vatanen	81
Markku Alén	56

En el campionat de constructors la general s’estrenyia amb la victòria de Datsun a la cita africana, si bé les dues marques implicades en la lluita pel títol, Datsun i Talbot, ja havien aconseguit sumar 7 resultats i del que passés en el RAC Rally depenia bona part del devenir de la corona mundial. Ford tancava el podi com expectador excepcional

Constructor	Punts
Talbot	112
Datsun	106
Ford	80

Kenjiro Shinozuka esdevenia el primer pilot japonés en guanyar un ral·li del mundial.

Dotzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 23è Ral·li Costa d’Ivori finalitzava el dijous 31 d’octubre de 1991 a Abidjan, la capital nacional. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots, veia com els principals protagonistes del mundial li giraven l’esquena tot i que la lluita pel títol mundial estava molt calenta. Així només 37 equips s’hi inscribien oficialment dels que només 9 equips van aconseguir superar els 3272,82 km de recorregut repartits al llarg de 4 etapes i diferents controls horaris.

Tauziac no podia repetir la victòria de la temporada passada.

La cita, que també era puntuable per al campionat africà de ral·lis, s’iniciava amb una superespecial el diumenge 27 d’octubre que alhora serviria per dictaminar l’ordre de sortida al ral·li. Aquesta prova a més a més, era la única que es cronometrava en segons, passant la resta del ral·li a controlar els passos dels participants en minuts. Els pilots austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann esdevenien els homes més ràpids en aquesta especial a bord del seu Audi 90 Quattro, seguits d’aprop dels francesos residents a Costa d’Ivori i darrers guanyadors del ral·li, Patrick Tauziac i Claude Papin, en tercer lloc hi figurava el fill del líder, el lògicament també austríac Manfred Stohl i el seu copilot alemany Kay Gerlach els quals bàsicament s’ hi inscribien per poder exercir de cotxe d’assistència ràpida al seu pare.

En quan el ral·li va recuperar el seu tarannà de prova maratoniana i el pas dels participants pels punts de control es mesurava en minuts i no en segons, la parella austríaca líder va començar a perdre terreny vers el Mitsubishi Galant VR-4 de l’importador local de Patrick Tauziac i Claude Papin així com la versió més moderna i oficial del cotxe dels tres diamants vermells en mans del japonès Kenjiro Shinozuka i el seu copilot britànic John Meadows, els quals passaven a ocupar la primera i segona posició respectivament.

En l’equador de la primera jornada peró, en el camí cap al regarupament d’Abengourou, un problema de sobre-escalfament a causa del malfuncionament del ventilador del Mitsubishi Galant VR-4 de Patrick Tauziac i Claude Papin, enviava a la parella francesa a la 13ena posició provisional, afiançant al capdavant de la provisional a Kenjiro Shinozuka i John Meadows, llur Mitsubsihi oficial seguia funcionant com un rellotge.

En el retorn cap a Abidjan, els pilots francesos de l’importador local de Mitsubishi van fer una segona meitat d’etapa impecable, el que els permetia escalar fins la quarta posició provisional, mentre que altres pilots estrangers peró residents a la nació ivoriana es veien obligats a abandonar la prova abans d’arribar a la capital. Els primers en abandonar el ral·li van ser els francesos Patrick Copetti i Christophe Servant quan el motor del seu Audi 90 Quattro deia prou en el camí cap al novè punt de control. Mentre que una altra baixa destacable era la del pilot libanès amb nacionalitat francesa i resident a Costa d’Ivori Samir Assef i el seu copilot local Clement Konan, quan el seu Toyota Celica GT-4 es veia envoltat en un núvol de fum indicatiu de la ruptura del motor just abans d’arribar a l’últim control horari.

A l’arribada d’Abidjan, Kenjiro Shinozuka i John Meadows lideraven per un marge proper als 20 minuts vers els segons classificats, els francesos Patrice Servant i Thierry Pansolin, els quals pilotaven un Audi 90 Quattro com el que situava a Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann en la tercera posició a 2 minuts i mig d’ells. Tanmateix el fill del pilot austríac, Manfred Stohl, i el seu copilot Kay Gerlach havien d’abandonar la competició quan en intentar esquivar una vaca trencaven la direcció en colpejar contra una soca d’un arbre, el que permetia a a Patrick Tauziac i Claude Papin pujar fins la quarta posició provisional a 10 minuts per darrera del seu pare.

El dilluns a les 8 del matí, els 25 participants que restaven en actiu al ral·li es disposaven a sortir altre cop des d’Abidjan per fer camí cap a Yamoussoukro. Al poc temps de prendre la sortida els belgues Jean-Pierre van de Wauver i Daniel Nanson, que a punt van estar de guanyar l’edició anterior, veien com el seu Toyota Corolla sortia catapultat d’un forat i queia en un riu. Sense lamentar lesions, la parella belga es veia obligada a abandonar.

Més eentrada la segona etapa, Patrice Servant i Thierry Pansolin cedien força temps en intentar trobar la causa d’un problema elèctric en el seu cotxe, mentre que Patrick Tauziac i Claude Papin perdien pràcticament la mateixa quantitat de temps que els seus compatriotes en quedar-se encallats en un fangar. Per últim, Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann veien com l’embragatge del seu Audi 90 Quattro començava a patinar, probablement a causa de l’aigua i el fang acumulat, al que la parella austríaca va trobar en el vell remei d’injectar-hi Coca-Cola com una solució ideal per a que el seu cotxe treballés a la normalitat.

Tot aquest cúmul de contra-temps acumulats en les immediates posicions dels líders, va permetre a Kenjiro Shinozuka i John Meadows fer un canvi de diferencial i caixa de canvis preventiu abans de l’entrada a Yamoussoukro, perdent només 8 minuts vers els seus perseguidors, els quals passaven a estar capitanejats per Patrick Tauziac i Claude Papin després de que Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann es saltessin un encreuament a les portes de Yamoussoukro i els problemes elèctrics de Patrice Servant i Thierry Pansolin prosseguissin i no fossin solventats fins a la neutralització de l’etapa quan en un niu de cables hi trobaven un de trencat.

La tercera etapa del ral·li unia Yamoussoukro i Grand Berebi amb sortida de la ciutat central a les 12 del migdia del dimarts i arribada a la costanera el dimecres a les 2 de la matinada, amb un primer regarupament a Seguela i un altre a Gagnoa. Aquesta etapa era la més llarga de totes quatre que es celebraven, amb 29 punts de control de pas i 1087,62 km de distància a cobrir. Tanmateix aquesta etapa es va revelar com la més dura de totes, i si bé només s’havia de lamentar una baixa a l’arribada a Seguela, a Gagnoa només hi arribaven la meitat dels participants, és a dir, 9. Entre les baixes, les més destacables eren les que afectaven al Volkswgaen Golf GTi dels italians Piergiorgio Bedini i Luca Bonivicini així com al Nissan Pulsar GTi-R dels japonesos Hiroshi Nishiyama i Hiroki Sugiura, els quals es trobaven fent un fantàstic ral·li, immiscint-se en les primeres posicions tot i pilotar cotxes de Grup N.

Kenjiro Shinozuka i John Meadows feien una etapa sense lamentar cap contra-temps, el que els hi permetia superar en mitja hora més als segons classificats, els francesos Patrick Tauziac i Claude Papin, mentre que Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann cedien dues hores quan al poc de sortir de Seguela colpejaven amb un parapet i malmetien un braç de suspensió, tot plegat permetia als líders gaudir d’un marge de gairebé 2 hores vers els segons classificats i de 3 hores i mitja en relació als tercers de cara a la quarta i última etapa.

Amb gairebé 1 dia de descans, el dijous a la 1 i mitja de la matinada, els 9 equips que restaven en actiu en el ral·li prenien la sortida des de Gran Berebi per arribar a Abidjan a les 10 del matí del mateix dia resseguint pràcticament la costa ivoriana. Amb 10 controls de pas i 550,28 km de distància, aquesta etapa es podia pràcticament considerar un tràmit donades les característiques de la cita africana. Tot i aixó, els austríacs Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann patien un nou contra-temps en aquesta quarta etapa quan el seu diferencial posterior fallava; per sort seva, qui podia treure benefici de la seva averia, els francesos Patrice Servant i Thierry Servant, veien com l’embragatge del seu Audi 90 Quattro començava a patinar, tan que els hi va ser impossible pujar la rampa del podi final.

Sense lamentar baixes, finalitzava la 23ena edició del ral·li amb la victòria de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, la qual suposava la primera dels pilots en el mundial, alhora de ser la primera d’un pilot japonès en la història del mundial. Els oficials de Mitsubishi acumulaven 3 hores 30 minuts i 16 segons de penalització, 2 hores 8 minuts i 48 segons menys que Patrick Tauziac i Claude Papin, els quals pilotaven la versió anterior del Galant VR-4 propietat de l’importador ivorià de la marca nipona. Finalment Rudolf Stohl i Reinhard Kaufmann aconseguien tancar el podi a 4 hores 37 minuts i 45 segons dels guanyadors.

Stohl-Kaufmann van patir diversos contra-temps que els va fer conformar.se amb el tercer lloc.

En la categoria reservada als cotxes de Grup N, els japonesos Hiroshi Nishiyama i Hiroki Sugiura, famosos per haver competit en el Tour de Corse de 1990 amb un Nissan Skyline GT-R R32, prenien les regnes de la classe al volant del seu Nissan Pulsar GTi-R en els primers compassos de la cita ivoriana. Peró l’abandonament d’aquests en la tercera etapa, així com dels italians Piergiorgio Bedini i Luca Bonvicini, deixava pràcticament en solitari al Renault Clio 16S desenvolupat per Simon Racing dels francesos Philippe Doué i Laurent Urlique, doncs la única oposició amb la que comptaven era la dels belgues Nicolas Min i Joseph Lambert de menys nivell que el seu.

La victòria del pilot francés era anecdótica a efectes de campionat, mentre que l’absent Grégoire de Mevius es proclamava campió en tan bon punt es certificava l’abandonament d’Hiroshi Nishiyama tot i restar encara dues cites per a la conclusió del campionat.

Doué-Urlique es quedaven pràcticament sols en Grup N i guanyaven el ral·li.

En el campionat de pilots, únic certamen pel qual el ral·li hi donava punts, les absències dels principals animadors del mundial a la cita africana, així com el fet que sumessin punts pilots que pràcticament no n’acumulaven, va provocar que la general no patís canvis en la seva part alta, pel que el pilot madrileny Carlos Sainz seguia liderant la taula provisional per 8 punts de marge vers el finlandès Juha Kankkunen. Didier Auriol mantenia les seves remotes opcions amb 101 punts.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	131
Juha Kankkunen	123
Didier Auriol	101

Donat que la prova ivoriana no donava punts en el campionat de constructors, la victòria que aconseguia Mitsubishi a la ronda africana no suposava cap pas endavant per la marca dels tres diamants vermells, restant encara a les portes del podi del certamen.

Constructor	Punts
Lancia	134
Toyota	128
Ford	46

Märtin-Park evidenciaven que el Focus era un molt bon cotxe per a l’asfalt.

El diumenge 31 d’octubre de 2004, 36 equips s’aplegaven al voltant de la rampa de meta, ubicada per última vegada en la seva història a Lloret de Mar, per tal de celebrar la finalització del 40è Ral·li Catalunya – Costa Brava. La cita catalana, que era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors així com el mundial júnior, comptava amb 55 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 52 es personaven el divendres 29 d’octubre a la sortida del primer tram per tal d’afrontar un recorregut composat per 20 proves especials de 384,08 km de distància sobre asfalt.

Grönholm-Rautiainen venien cara la seva pell i acabaven la prova en segona posició.

El ral·li arrancava amb un bucle matinal de tres trams que a primera hora de la tarda es tornaria a celebrar, totalitzant-se així els primers 115,04 km cronometrats al llarg de 6 proves especials. Els belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot s’imposaven en la primera passada per La Trona, que encetava el recorregut de la 40ena edició del ral·li català, amb 7 dècimes de segon per davant dels recentment proclamats campions del món, Sébastien Loeb i Daniel Elena i 1,3 segons en relació als seus companys d’equip a Ford, l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park.

Alliberats de la pressió de conquerir la corona mundial, Sébastien Loeb i Daniel Elena decidien plantar cara als Ford sobre l’asfalt, a diferència del que passava quinze dies abans a Còrsega, i amb el seu primer escratx, el pilot francès i el seu copilot monegasc prenien el relleu als seus rivals belgues en el liderat. Durant la celebració de la tercera prova especial, darrera del bucle matinal, un aigüat va agafar per sorpresa a bona part dels participants, els quals amb gomes de sec els hi era difícil mantenir el cotxe en la traçada bona, uns d’aquests eren Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals s’hi envirollaven perdent-hi una quinzena de segons, si bé els de Citroën no perdien plaça, aquest incident habilitava als dos equips Ford per a que els hi poguessin disputar el liderat amb distàncies d’1 segon vers François Duval i Stéphane Prévot, els homes més ràpids en aquesta tercera especial, i 1,1 segons vers Markko Märtin i Michael Park.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen restaven en quarta posició a 7,3 segons dels líders, mentre que Carlos Sainz, que aprofitava el seu concurs al ral·li per acomiadar-se de l’afició, i Marc Martí eren cinquens a 13,8 segons. De cara a les segones passades, en base a la informació facilitada pels serveis meteorològics de l’equip, el madrileny i el català decidien muntar gomes toves així com optar per un reglatje de suspensions més tou també, peró la pluja mai va arribar i la configuració va resultar dolenta.

François Duval i Stéphane Prévot es tornaven a imposar en la segona passada per La Trona, amb el que els belgues recuperaven el liderat de la prova 2 dècimes de segon per davant dels seus companys de formació, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena baixaven fins la tercera posició a 4,6 segons del liderat. La reacció d’aquests era immediata, i amb el millor temps en la cinquena prova especial, els de Citroën recuperaven la primera posició amb 6 dècimes de marge vers els líders destronats.

En la sisena i última prova especial, Markko Märtin i Michael Park s’anotaven el seu primer escratx a la prova, mentre que els seus companys d’equip belgues hi arrancaven una roda del seu Ford Focus RS WRC’04. Si bé aquests aconseguien arribar a la línia de meta del tram, fer el camí fins a les assistències els hi era impossible, amb el que l’abandonament era obligat.

A l’arribada a Lloret de Mar el divendres a última hora de la tarda, Sébastien Loeb i Daniel Elena eren provisionalment els primers classificats per 2 segons de marge vers Markko Märtin i Michael Park, mentre que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen accedien a l’última plaça de podi a 27,5 segons dels líders. Carlos Sainz i Marc Martí eren quarts a 46,4 segons dels seus companys d’equip i amb gairebé mig minut de marge vers el Subaru Impreza S10 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, llurs Pirelli seguien sense treballar del tot bé sobre l’asfalt sec, tal i com va passar dues setmanes abans a Còrsega.

La segona jornada del ral·li, celebrada en dissabte, era la més llarga de totes amb 8 proves especials que suposaven 162,88 km de lluita contra el cronòmetre, aixó era un bucle de quatre trams que es celebrava matí i tarda. Sébastien Loeb i Daniel Elena aturaven el crono amb el registre més baix en la primera prova especial del dia, peró el preu que pagaven era excessiu, en un tall de cuneta, els pilots trencaven el protector del càrter i l’oli del seu Citroën Xsara WRC es vessava per la carretera, sense possibilitat de reparar, la parella franco-monegasca no podia arribar a la línia de sortida del segon tram i el seu abandonament era obligat.

Markko Märtin i Michael Park celebraven doncs el liderat que heredaven en la segona cronometrada anotant-se el millor temps per davant de Carlos Sainz i Marc Martí, els quals no només entraven en places de podi en detriment dels seus companys d’equip, sino que semblaven poder posar setge a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Aquests responien adjudicant-se la tercera especial del dia per estret marge vers els de Ford, mentre que els espanyols detectaven una averia en els seus frens, després de 4 o 5 manxades seguides, el pedal se n’anava abaix. Per sort seva, el tram de Sant Julià, el més llarg de tot el ral·li amb 32,90 km, era cancelat per excès de públic, el qual envaïa la zona habilitada per la premsa.

Els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen sortien especialment inspirats de les assistències, i amb dos escratxs i dos tercers temps escratx, per un escratx i un segon millor temps per part de Carlos Sainz i Marc Martí, els de Peugeot aconseguien escapar-se tímidament de la parella local de Citroën, per la seva part, Markko Märtin i Michael Park, amb tres segons temps escratx i un millor temps en la sisena especial del dia, mantenien les distàncies amb els seus perseguidors, fent entrada al parc tancat amb 39,7 segons de coixí vers els finlandesos i 51,1 en relació als espanyols. Per darrera dels pilots amb dret a podi s’obria un forat superior al minut, si bé els francesos Stéphane Sarrazin i Patrick Pivato, amb un Subaru Impreza S9 WRC eren capaços de superar a la versió S10 oficial de Petter Solberg i Phil Mills, gràcies a que els pilots de l’importador francès de la marca comptaven amb gomes Michelin per a transmetre la força del seu cotxe al ferm català.

Diumenge el ral·li es completava amb 6 proves especials més agrupades en un bucle de 3 trams que es celebraven a doble passada i que que suposaven els darrers 106,16 km cronometrats. Markko Märtin i Michael Park volien deixar lligada la victòria a l’arribada a les assistències intermèdies, i amb dos temps escratx, un d’ells ex-aequo amb Carlos Sainz i Marc Martí, i un tercer millor registre en la primera especial dominical, els de Ford aconseguien la fita, mentre que la parella espanyola de Citroën reduia lleugerament les distàncies vers els seus precursors finlandesos.

De cara al bucle del migdia, Carlos Sainz i Marc Martí van intentar sorprendre a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen optant per uns compostos bastant diferents als de Peugeot, peró mentre els líders es dedicaven a controlar les distàncies i assegurar que el seu cotxe arribés a Lloret de Mar el diumenge al migdia, els del lleó s’anotaven els tres darrers escratxs del ral·li, desmutant el pla del pilot madrileny que buscaba acomiadar-se del seu públic des d’una posició més alta al podi.

Celebrades 19 de les 20 proves especials programades, o el que és el mateix 351,18 km de lluita contra el temps, Markko Märtin i Michael Park s’anotaven la victòria en la darrera visita del mundial a Lloret de Mar en precisar de 3 hores 40 minuts i 43,8 segons per a recòrrer aquesta distància cronometrada, 23,2 segons menys que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que sorprenien amb la seva segona plaça. Carlos Sainz i Marc Martí tancaven el podi a 37,7 segons dels guanyadors.

Carlos Sainz s’acomiadava del públic català des del podi.

En el mundial júnior la competició arrancava amb moltes alternatives, de fet fins a 4 equips van rotar per la primera posició i només els suecs Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson van ser capaços de liderar la categoria durant dues especials consecutives. Els locals Xevi Pons i Oriol Julià van ser capaços de liderar la taula en dues ocasions, peró un accident en la darrera especial del divendres els obligava a retirar-se.

El sanmarinés Mirco Baldacci i l’italià Giovanni Bernacchini feien entrada al parc tancat com a líders provisionals per 6,9 segons de marge vers els seus companys suecs a Suzuki, peró una punxada en la roda frontal dreta soferta en la segona especial sabatina, enviava a la parella de la península itàlica a la part baixa de la categoria, mentre que el francès Nicolas Bernardi i el belga Jean-Marc Fortin passaven a ocupar el seu lloc en la primera posició. A partir d’aquell moment, arribava la serenor a la categoria, més quan Per-Gunnar Andersson i Jonas Andersson pensaven més en clau de campionat i no mostraven interés per disputar la victòria a la parella de Renault que de mica en mica anaven obrint forat per anar-se’n a dormir amb 43,4 segons de coixí.

Lluny d’especular, els líders sortien a per totes en la jornada final i aconseguien incrementar el marge fins als 3 minuts vers la parella sueca de Suzuki. En clau de campionat, Nicolas Bernardi s’anotava la seva segona victòria de la temporada i escalava fins la segona posició del campionat, dos punts per darrera de Per-Gunnar Andersson que a Lloret de Mar esdevenia campió del món.

En quan Bernardi-Fortin es feien amb el liderat, no tenien aturador.

Markko Märtin guanyava el seu tercer ral·li de la temporada, segon consecutiu després de Còrsega, amb el que el pilot estoni no només se separava del madrileny Carlos Sainz en la lluita per la tercera plaça provisional, sino que a més a més pressionava al norueg Petter Solberg pel sub-campionat. Per a Sébastien Loeb, que ja s’havia proclamat campió a l’illa francesa, el seu zero a la prova li era intrascendent.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	108
Petter Solberg	82
Markko Märtin	79

En el campionat de constructors la taula no vivia masses canvis, doncs les puntuacions que sumaven les diferents marques eren força similars i Citroën ja havia aconseguit la corona a Còrsega. Ford, que guanyava el ral·li, era la marca amb més punts, 10, mentre que Citroën, amb un cotxe al podi la que menys, 6. Subaru gràcies a que els seus dos cotxes arribaven al parc tancat aconseguia 9 punts malgrat no trepitjar podi, mentre que Peugeot sumava 8.

Constructor	Punts
Citroën	184
Ford	137
Subaru	117

Röhrl-Geistdörfer guanyaven a última hora un ral·li que no volien correr, esdevenint campions del món.

Penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 14è Ral·li Costa d’Ivori finalitzava a la capital nacional, Abidjan, el dilluns 1 de novembre de 1982 amb només 6 equips presents a la cerimónia de clausura. La prova arrancava des de la mateixa ciutat el dimecres 27 d’octubre amb 51 equips presents a la línia de sortida per tal d’afrontar un recorregut de 4935 km repartits al llarg de 4 jornades de competició en les que les especials cronometrades no existien, sino uns controls horaris distribuits al llarg de les etapes anaven marcant per on havien de passar els pilots en un marge de temps imperat pràcticament impossible d’aconseguir. La prova africana només era puntuable per al campionat de pilots.

Eklund-Spjuth van fer un ral·li gairebé lliures d’incidents, permetent acabar en segona posició.

El principal punt d’interés de la prova era la lluita pel títol que estaven mantenint l’alemany Walter Röhrl i la francesa Michèle Mouton, si bé aquest duel a punt va estar de no produir-se. D’entrada per la negativa de Walter Röhrl a disputar la prova, ja que per al pilot alemany les proves maratonianes no eren del seu gust, però l’equip Opel el va persuadir per a que iniciés la prova, pel que el seu copilot Christian Geistdörfer va fer les notes acompanyat d’un altre copilot, el suec Bruno Berglund que copilotava en aquesta ocasió el segon Opel Ascona 400 utilitzat com a vehicle d’assistència ràpida.

D’altra banda, la nit anterior a l’inici de la prova, Michèle Mouton va rebre la terrible noticia de la mort del seu pare, si bé en un primer instant la pilot francesa estava disposada a retornar, després va reconsiderar la opció de correr per tal d’homenatjar a qui la va encoratjar a correr en el món dels ral·lis facilitant-li el seu primer cotxe de competició, un Alpine A110.

I amb aquesta convicció la parella galo-italiana van sortir a afrontar la primera etapa que portaria als pilots a cobrir la distància entre Abidjan fins a Yamoussoukro, ja que les pilots d’Audi, que debutaven en un ral·li africà, avantatjarien en 8 minuts l’Audi dels seus companys d’equip els quals tenien un paper d’assistència ràpida, parlem del pilot finlandès Hannu Mikkola i l’enginyer en cap de l’equip Roland Gumpert. Idea que no va ser tan bona com semblava d’entrada doncs Gumpert no era massa bo llegint notes i sobre el terreny era més dificil orquestrar les operacions d’assistència.

Arne Hertz, copilot habitual de Hannu Mikkola, també estava a la prova, però en aquesta ocasió copilotava a Stig Blomqvist, en un rol d’ouvreurs, advertint per ràdio dels perills que Michèle Mouton i Fabrizia Pons es poguessin trobar en les pistes ivorianes obertes al trànsit.

En tercera posició, a 12 minuts de les liders, s’hi situava l’Opel Ascona 400 de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals sense la tracció integral dels seus rivals, poc més podien fer en un terreny afectat per les pluges torrencials dels dies anteriors a l’inici de la prova, per darrera dels alemanys s’hi trobava el Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié.

D’altra banda, els Toyota Celica de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, així com Per Eklund i Ragnar Spjuth, es veien endarrerits quan en passar per torrents d’aigua o bassals grans, els seus cotxes es veien afectats per fallades elèctriques, quelcom que mai havia passat als cotxes de la marca i que deixava als responsables de l’equip totalment desimprovistos. A més a més, l’equip punta de llança, Waldegård-Thorszelius, es veien obligats a canviar la caixa de velocitats i la direcció, caient fins la novena posició provisional.

Les baixes en aquesta primera etapa van ser notables, sobretot pel caràcter amateur de molts dels inscrits que permetien assolir el mínim de 50 participants i així mantenir la categoria de mundialista de cara l’any següent, però en destacava una, la del Lancia 037 dels italians Adartico Vudafieri i Maurizio Perissinot, els quals debien retirar-se en l’enèssima fallada dels seus propulsors. De fet els italians van haver de completar els reconeixements en un Lada Niva després que el seu cotxe "muleto" també s’averiés el motor.

La segona etapa era un bucle amb inici i final a Yamoussoukro dirigint-se cap a la regió nord-oest del país a tocar amb les fronteres de Guinea i Mali, on els dos cotxes d’assistència ràpida en cursa d’Audi i Opel queien de la competició, en primera instància ho feia l’Ascona 400 de Björn Johansson i Bruno Berglund quan l’arbre de lleves es trencava i les vàlvules quedaven doblegades en picar contra els pistons. L’Audi de Hannu Mikkola i Roland Gumpert ho feia poc més tard després de l’enèssim problema de canvi i diferencial del Quattro, que els duia a l’exclusió en superar el màxim permés en retards.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons van haver de canviar el diferencial del seu Audi en la primera meitat de l’etapa, permetent que els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’acostessin a la seva posició, però en el retorn cap a Yamoussoukro, els d’Opel van perdre gairebé una hora en haver de canviar el pont posterior del cotxe completant la segona jornada en segona posició per la baixa de Hannu Mikkola i Roland Gumpert però ja a 59 minuts de les liders de la prova.

Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié havien d’abandonar la prova també, quan en una successió de 4 salts, en el quart Andrié va haver d’atendre un avís de ràdio i per tant no va poder advertir del perill al seu pilot, la recepció del salt va ser tan forta que la suspensió frontal del seu Renault 5 Turbo va quedar destrossada i la barra de direcció partida en dos permetent que el Toyota Celica dels suecs Per Eklund i Ragnar Spjuth entressin a ocupar posicions de podi, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius, lliures de problemes, escalaven fins la quarta posició provisional.

En la tercera jornada es repetia inici i final a Yamoussoukro, però en aquesta ocasió el recorregut feia un bucle en direcció sud fins a San Pedro per arribar a la frontera de Libèria. En el transcurs d’aquesta jornada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons van precisar canviar el radiador del seu Quattro només inciar-se l’etapa, per més endavant haver de fer intervencions de major importància en el seu cotxe com la substitució del diferencial i la caixa de canvis, el que va permetre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en un esforç d’última hora per tal d’afrontar la darrera jornada en primera posició en una cursa lliure de pols en suspensió, escurcessin substancialment les distàncies entre els dos equips arribant a ser en la neutralització de la tercera etapa de tan sols 18 minuts a favor de les pilots d’Audi.

En arrancar la quarta i última jornada, de retorn a Abidjan, es va produir un cop de teatre, quan l’Audi Quattro pintat amb els colors de Marlboro de Michèle Mouton i Fabrizia Pons es negava a posar-se en marxa. Va ser precís modificar tot el sistema d’injecció del carburant, pel que les pilots van perdre una bona quantitat de temps. Per tal d’intentar recuperar el temps perdut en l’inici de la jornada, Michèle Mouton i Fabrizia Pons van correr de valent prenent més riscos dels necessaris, a conseqüència dels quals van volcar el seu Audi. Ràpidament Stig Blomqvist i Arne Hertz van acudir en la seva ajuda i van tornar a posar el seu cotxe sobre les quatre rodes, però en l’incident Fabrizia Pons havia perdut les seves notes. Utilitzant un road-book precari van continuar com van poder el recorregut fins a Abidjan, on una densa boira hi afegia més complicacions per les pilots que finalment no van poder evitar l’inevitable, un fort impacte en sortir-se de la pista de nou que provocava tals danys que eren impossibles de ser reparats a temps obligant-les a abandonar la prova.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer també patien una sortida de pista en el punt que es sortien per segona vegada les pilots d’Audi, però els alemanys podien proseguir el seu camí cap Abidjan, trobant-se així amb la victòria en una prova a la qual no hi volien anar per no ser del seu gust amb una penalització acumulada de 8 hores 43 minuts i 30 segons. Per Eklund i Ragnar Spjuth completaven el recorregut amb 10 hores i 17 minuts de retard acumulat, o el que és el mateix, 1 hora 33 minuts i 30 segons per darrera dels guanyadors de la prova. Completant el podi s’hi trobava Björn Waldegård i Hans Thorszelius amb 11 hores de penalització, és a dir amb 2 hores 16 minuts i 30 segons de demora vers els pilots d’Opel vencedors.

Els problemes de la primera etapa no van permetre progressar més enllà a Waldegård-Thorszelius.

En el campionat per pilots, l’alemany Walter Röhrl esdevenia campió del món per segona vegada gràcies a la victòria que obtenia en terres africanes combinada amb l’abandonament de Michèle Mouton, ja que la diferencia entre els dos pilots era de 27 punts amb una sola cita per disputar-se, el RAC britànic. Per Eklund sumava de nou una posició de podi, el que permetia al pilot suec empatar amb el seu compatriota Stig Blomqvist el qual exercia d’ouvreur al ral·li africà.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	109
Michèle Mouton	82
Stig Blomqvist Per Eklund	55 55

En el campionat de constructors la general restava igual vers la finalització del Sanremo, ja que la cita ivoriana no otorgava punts en el campionat, pel que títol estava per decidir-se en el sempre complicat RAC, prova en la que a priori els Audi partien amb certa avantatge donat el sòl lliscant pel que es disputa i el baix rendiment que hi generalment mostrava Walter Röhrl en la cita britànica.

Constructor	Punts
Audi	104
Opel	102
Nissan	57

Patrick Tauziac, pilot francès nascut al Vietnam, esdevenia en el primer asiàtic en guanyar un ral·li del mundial

El dijous 1 de novembre de 1990 finalitzava a Abidjan el 22è Ral·li Costa d’Ivori, dotzena i per tant penúltima cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita africana occidental només era puntuable pel certamen reservat a pilots, el qual ja estava decidit ja a favor de Carlos Sainz des de l’anterior Sanremo, el que es va suposar una llista de inscrits pobre amb només 32 equips i sense les principals estrelles del mundial. La prova que no tenia trams, sino controls de pas, tenia un recorregut aproximat de 3088 km de distància que dels 32 equips que prenien la sortida el diumenge 28 d’octubre, només 14 aconseguien finalitzar-la.

Un cert desconcert en un control horari va evitar una lluita irreal per la victòria.

El ral·li arrancava el diumenge a les 10.30 del matí, per arribar a Yamoussoukro la mitjanit del dilluns després de cobrir 27 controls de pas i una distància total de 901,42 km. Els pilots francesos, peró residents a Costa d’Ivori, Patrick Tauziac i Claude Papin treien profit d’obrir pista gràcies al seu dorsal número 1, ja que en aquesta posició tenien un camp de visió més nítid sense l’estela de pols del participant anterior. Tot i aquest avantatge, Patrick Tauziac i Claude Papin arribaven a Yamoussoukro amb només 5 minuts d’avantatge vers el Mitsubishi Galant VR-4 oficial de Kenjiro Shinozuka i John Meadows, mentre que Rudolf Stohl i Enrst Rohringer restaven en tercera posició amb el seu Audi 90 Quattro.

Els herois locals i guanyadors de l’edició de la cita l’any 1988 Alain Ambrosino i Daniel le Saux, en aquesta ocasió participaven en un modest Nissan March Turbo, el que els conduia a finalitzar aquesta primera etapa en quarta posició a 50 minuts dels líders i a pràcticament una mitja hora del darrera calaix del podi, pel que les seves opcions d’immiscir-se en la lluita per la victòria o un lloc al podi eren a priori remotes.

En aquesta primera etapa es van registrar un total d’onze baixes, entre les quals destacava la dels uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio quan aquests lideraven cómodament el Grup N i tenien serioses opcions de proclamar-s’hi campions mundials de mantenir el resultat; el pilot peró no veia una soca d’un arbre oculta entre les fulles i destrossava el seu Lancia Delta Integrale.

Després de descansar unes 16 hores a Yamoussoukro, el dilluns a dos quarts de cinc de la tarda, els 21 participants que restaven en actiu es disposaven a afrontar la segona etapa del ral·li, la més dura de totes del programa amb 1196,33 km de distància al llarg de 27 controls de pas, la qual finalitzaria el dimarts a les 17 a Daloa, a l’oest de la nació ivoriana. Al poc d’iniciar-se la segona etapa, una punxada afectava al Mitsubishi Galant VR-4 de Patrick Tauziac i Claude Papin, el que permetia al cotxe homòleg i oficial de la marca de Kenjiro Shinozuka i John Meadows passar a ocupar la primera posició provisional del ral·li i per tant una pista neta de pols.

Peró el seu liderat no seria massa llarg, doncs quan es dirigien a Man després de sortir del primer reagrupament de l’etapa que tenia lloc a Seguela, un error de notes comés per la parella oficial de Mitsubishi durant els reconeixements, enviava als líders al fons d’un esboranc on el seu cotxe hi aterrava de morro destrossant el radiador i altres parts vitals, els danys doncs obligaven a la parella japoneso-britànica a esperar a que algú de les seves assistències els portessin cap a casa. D’aquesta manera Patrick Tauziac i Claude Papin recuperaven el liderat de la prova amb un marge no massa ampli vers Rudolf Stohl i Ernst Rohringer, mentre que el pilot guanyador de la darrera edició, el francès Alain Oreille i el seu copilot Michel Roissard, pujava fins la tercera posició provisional amb el seu Renault 5 GT Turbo amb especificacions de Grup N superant entre d’altres a Alain Ambrosino i Daniel Le Saux.

En la recta final del ral·li, un control de pas es va situar uns metres per endavant del que s’hauria d’haver instal·lat, el que permetia als participants prendre dues vies, la prevista en un primer moment per la organització i una altra d’alternativa substancialment més curta. Patrick Tauziac i Claude Papin, entre d’altres, van decidir seguir amb la ruta marcada per la organització, és a dir el camí llarg, mentre que Rudolf Stohl i Ernst Rohringer van fer drecera. Quan els austríacs estaven a punt d’arribar al següent control de pas, un periodista els va alertar que els comissaris ubicats en aquell control els veurien venir pel camí incorrecte arriscant-se a rebre una penalització, motiu pel qual els segons classificats van decidir fer mitja volta i prendre el camí que haurien d’haver anat des d’un bon principi perdent uns 40 minuts en tot el procés.

Més tard la organització es va adonar de l’error d’ubicació del control, motiu pel qual va decidir cancelar totes les penalitzacions que els pilots hi havien sumat en el seu compte particular, mentre que es mantenien les del següent que si estava ubicat on indicava el carnet de ruta; tot plegat va permetre que Patrick Tauziac i Claude Papin gaudissin de 40 minuts més de marge en el seu liderat fregant gairebé la hora de marge, distància que pràcticament ja no es va moure en el que restava de prova.

A Abidjan doncs els 14 equips participants que havien aconseguit superar els 3088 km de recorregut hi entraven el dijous a partir de les 10 del matí, entre els que Patrick Tauziac i Claude Papin eren els qui menys penalitzacions acumulaven amb 4 hores i 54 minuts. Rudolf Stohl i Ernst Rohringer ho feien a continuació a 1 hora i 2 minuts del temps acumulat pels guanyadors, mentre que el podi ivorià el tancava Alain Oreille i Michel Roissard, pilot que repetia podi a la cita amb un Renault 5 GT Turbo de Grup N si bé l’any anterior aconseguia la victòria al ral·li.

Alain Oreille no va poder repetir la victòria de la temprada anterior, si més no tronava a trepitjar podi amb un N.

En el campionat de producció, Gustavo Trelles i Daniel Muzio lideraven amb el seu Lancia Delta Integrale en els primers compassos del ral·li, peró en tan bon punt van haver d’abandonar el testimoni el recollia Alain Oreille i Michel Roissard, els quals sense gaire problema acabarien assolint la victòria. A efectes de campionat, l’abandonament de Gustavo Trelles impedia al pilot uruguaià proclamar-se campió mundial a la Costa d’Ivori, que per a més desgràcia seva, veia com la victòria del pilot francès el ficava de ple en les travesses pel títol que es decidiria al RAC britànic que tancava la temporada si bé el de Renault no hi tenia prevista la seva participació.

En el campionat per pilots, únic certamen per al que la cita otorgava punts, les absències dels principals pilots del campionat, que ja estava decidit en favor de Carlos Sainz, així com l’anecdòtica victòria de Patrick Tauziac, no aportava canvis significatius en la part alta de la taula provisional, i no deixava de ser res més que la primera victòria d’un pilot d’origen asiàtic en el mundial.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	132
Didier Auriol	87
Juha Kankkunen	85

En el campionat de constructors la taula provisional restava congelada des del Sanremo, ja que la cita de l’oest d’Africa no otorgava punts pel certamen en el que Lancia ja era matemàticament campiona.

Constructor	Punts
Lancia	137
Toyota	128
Subaru	43

Oreille-Thimonier feien història en guanyar un ral·li amb un cotxe de Grup N.

El dijous 2 de novembre de 1989 finalitzava a Abidjan la 21ena edició del Ral·li Costa d’Ivori, dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, o el que és el mateix, penúltima cita del campionat. Amb els campionats de marques i pilots decidits, i amb puntuabilitat per al campionat de pilots només, un total de 60 equips es donaven cita a la mateixa ciutat el diumenge 29 d’octubre per tal d’afrontar una prova caracteritzada per la seva gran duresa doncs el seu recorregut, dividit en 87 controls horaris totalitzava 3528,17 km de distància. Distància que només arribarien a completar 7 equips.

Tauziac-Papin tot i acabar a 3 hores dels guanyadors, ho feien en segona posició.

El principal punt d’interés de la prova residia en la lluita pel campionat del món de Grup N, al que l’uruguaià Gustavo Trelles i el belga Gregoire de Mevius hi tenien opcions juntament amb el lider provisional, el francès Alain Oreille, el qual malgrat comptar amb un cotxe de dues rodes motrius per quatre dels seus rivals, tenia al seu favor una major lleugeresa del vehicle i el suport de Renault que s’hi va volcar en la cursa per tal de facilitar un bon resultat del pilot francès.

La prova arrancava amb una superespecial als voltants d’Abidjan el mateix diumenge 29 d’octubre, la qual serviria per determinar l’ordre de sortida als trams en el següents dies de competició, quelcom molt important a fi d’evitar trobar-se moltes roderes pel pas d’altres vehicles. Els austríacs Rudolf Stohl i Ernst Loidl aconseguien marcar el millor crono amb el seu Audi 90 Quattro per davant de les italianes Paola de Martini i Umberta Gibellini amb idèntica montura.

La segona jornada estava composada per un bucle de 932 quilómetres amb inici i final a Abidjan, la qual s’iniciava amb el millor crono del Nissan 200 SX dels herois locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, guanyadors de l’anterior edició de la prova, si bé els franco-ivorians poc més tard es veurien molt endarrerits en patir un fort accident contra el Mitsubishi Pajero de Simon, responsable de Simon Racing, mentre que Rudolf Stohl i Ernst Loidl, primers líders de la prova, es veien obligats a abandonar quan una junta del sistema d’injecció de carburant es va perdre i el seu Audi es va veure envoltat en flames ràpidament.

Amb aquests precedents i unes pistes relativament ràpides, no massa trencades i suaus, Pascal Gaban i Eddy Chevaillier se situarien al capdavant de la provisional a bord del seu Lancia Delta Integrale de Grup N, seguits en segona posició provisional pels francesos Alain Oreille i Gilles Thimonier, mentre que les italianes Paola de Martini i Umberta Gibellini baixaven fins la tercera posició provisional.

Un altre dels cridats a ser protagonistes de la prova en la lluita del títol de Grup N, els uruguaians Gustavo Trelles i Daniel Muzio, es veien obligats a abandonar la prova quan la corretja de distribució del seu Lancia Delta Integrale es trencava. Els suecs amb idèntica montura Fredrik Skoghag i Claes Billstam havien d’abandonar quan la seva bomba de benzina deixava de treballar, mentre que Paola de Martini i Umberta Gibellini havien de retirar-se en els darrers compassos del dia en quedar-se sense junta de culata.

La tercera etapa, la més dura de totes, es dirigia cap al port de San Pedro, a través dels boscos de Tai on resideix bona part de la indústria de la fusta ivoriana, des d’on enfilarien cap a Yamoussoukro. Els líders provisionals Pascal Gaban i Eddy Chevaillier van patir numbrosos contra-temps en aquesta etapa, que els van fer perdre un total de 2 hores, principalment van tenir un forat en el seu radiador que els obligava a aturar-se de tant en tant mentre el cotxe de servei no acudia al seu rescat i substituien l’element, poc després una junta de transmissió del seu eix frontal dret es va perdre, però afortunadament pels belgues les assistències no eren gaire llunyanes.

Mentrestant Alain Oreille i Gilles Thimonier que podien treure partit dels problemes dels líders, havien d’aturar-se als boscos de Tai per retirar la gran quantitat de fang que s’acumulava en el seu radiador i que provocava que el seu cotxe s’escalfès; més endavant els francesos van precisar d’unes assistències de 14 minuts als voltants de Yamoussoukro el que els va endarrerir encara més. D’altra banda els belgues amb Mazda 323 Gregoire de Mevius i Willy Lux havien d’abandonar la prova quan algú va oblidar posar carburant en el seu dipòsit en un dels punts d’assistència.

Tots aquests incidents van facilitar que els belgues Jean-Pierre van den Wauwer i Luc Manset passessin a liderar provisionalment la prova africana amb un avantatge de 20 minuts i 56 segons vers Alain Oreille i Gilles Thimonier, els quals afortunadament aconseguien mantenir la segona posició, mentre que Pascal Gaban i Eddy Chevaillier eren tercers de tan sols 9 equips supervivents, però a més de 2 hores dels primers classificats provisionals.

Després d’un llarg descans a Yamoussoukro, la competició es reprenia de nit per anar de nou cap a Abidjan i finalitzar així la tan dura prova. Només iniciar-se l’etapa Alain Oreille i Gilles Thimonier canviaven la caixa de velocitats com a precaució, el que els feia sortir en vuitena posició a pista, per tal de trobar-se amb la via més neta de pols en suspensió, els de Renault van penalitzar en dues ocasions avançant-se a la seva sortida i així finalment ser quarts en la pista.

Més endavant Jean-Pierre van den Wauwen i Luc Manset perdien 25 minuts en quedar-se clavats en un fangar, el que va permetre que els francesos s’acostessin als belgues, i els membres de Renault comencessin a especular amb una possible victòria, si bé Oreille-Thimonier només apretaven fort l’accelerador en aquelles seccions en les que els riscs eren ínfims, doncs el seu objectiu era el títol de Grup N i no la victòria absoluta.

Per llavors, l’altre dels rivals pel Grup N que seguien en competició, els belgues de Lancia Pascal Gaban i Eddy Chevaillier havien d’abandonar el ral·li en trencar-se la corretja de distribució del seu Delta Integrale mentre que els líders provisionals i compatriotes seus, Jean-Pierre van den Wauwen i Luc Manset, atropellaven una cabra trencant dues làmpades del seu Toyota Corolla GT, afortunadament pels belgues ja era de dia i l’incident no va revertir gaire importància.

Quan aquests tenien la victòria al seu abast, un pern de biela es va trencar provocant que el seu motor s’aturés bruscament, tot i ser remolcats per un cotxe d’assistència, els oficials van caçar als belgues "in fraganti" veient-se llavors obligats a abandonar la prova, moment en el que Alain Oreille i Gilles Thimonier heredaven la primera posició la qual ja conservarien fins a l’arribada a Abidjan amb un retard acumulat de 8 hores 32 minuts i 54 minuts.

Per darrera dels pilots de Renault, uns altres francesos, Patrick Tauziac i Claude Papin completaven el recorregut en segona posició a 3 hores 3 minuts i 36 segons dels guanyadors amb el seu Mitsubishi Starion de Grup A, i tancant el podi s’hi trobava un altre equip de pilots francesos, el format per Adolphe Choteau, de 62 anys, i Jean-Pierre Claverie amb un Toyota Corolla, els quals finalitzaven a 5 hores 8 minuts i 13 segons dels vencedors.

A la gesta d’acabar, s’afegia la del podi per al veterà pilot de 62 anys, que hi establia un record dificilment superable.

El campionat de pilots estava ja decidit en favor de Massimo Biasion en el passat Sanremo, a més a més, l’absència dels principals pilots del campionat, va provocar que els resultats obtinguts en la prova ivoriana fossin pràcticament intrascendents a efectes de campionat deixant el subcampionat per decidir en el RAC britànic que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Massimo Biasion	106
Alessandro Fiorio	65
Mikael Ericsson Didier Auriol	50 50

En el campionat de constructors, que ja estava decidit a favor de Lancia des del passat Sanremo, la general restava inalterada ja que la cita ivoriana no otorgava punts en el campionat.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	84
Mazda	59

Shinozuka-Meadiws repetien victòria a la Costa d’Ivori en la seva última edició mundialista.

Figurant com la dotzena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 24è Ral·li Costa d’Ivori finalitzava a Abidjan el dilluns 2 de novembre de 1992. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots, seguia fidel a la seva filosofia de celebrar-se en carreteres obertes al tràfic i sense especials cronometrades com a tals, sinó 96 controls horaris al llarg d’uns sectors competitius de promitjos gairebé impossibles i que per si sols ja anaven fent la classificació. El recorregut de la prova tenia una distància de 3056,44 km, la qual era superada per només 13 equips dels 42 inscrits i participants.

La puntuabilitat en el campionat belga va portar a Thiry-Prévot fins a la Costa d’Ivori on van guanyar la classe nacional.

La 24ena edició del ral·li acabaria esdevenint a postieriori com la última dins el calendari mundial, tot i que la puntuabilitat dins el campionat belga de ral·lis, va nodrir la cita africana tradicionalment maltractada pel món dels ral·lis d’unes inscripcions interessants i rellevants, precisament en l’edició en la que la organització va presentar una millora espectacular no sent causa de malestar entre els participants.

La primera etapa del ral·li arrancava des d’Abidjan el dissabte al matí, per dirigir-se cap a Bouake, a la part central de la nació, des d’on retornarien altre cop a la capital ivoriana. Les tempestes que havien caigut en les jornades prèvies a la celebració del ral·li, van deixar les pistes per les quals els participants havien de pilotar els seus cotxes cobertes de fang i grans bassals d’aigua el que va generar els primers contra-temps als participants.

Els guanyadors de la última edició, el japonés Kenjiro Shinozuka i el seu copilot britànic John Meadows, veien com una averia eléctrica deixava el seu Mitsubihi Galant VR-4 treballant a tres cilindres, averia que posteriorment acabaria desencadenant en una fallada del turbo, element que la parella oficial de Mitsubishi es veuria obligada a canviar-lo en fins dues ocasions, el que allunyava substancialment a la parella portadora del dorsal número 1 de les primeres posicions en gairebé hora i mitja.

Una altra parella favorita a la victòria o si més no al podi, la formada per l’austríac Rudolf Stohl i l’alemany Peter Diekmann, patien una sortida de pista amb el seu Audi 90 Quattro en una zona de vegetació densa. Quan pràcticament la nit ja havia caigut, un grup de viletans armats amb matxets van anar a socorrer la parella pangermànica que finalment aconseguien retornar a la pista per uns breus instants, doncs Rudi Stohl tornaria a conduir el seu Audi a fora de la pista des d’on ja no tindrien opció de retornar i per tant es veien obligats a abandonar el ral·li.

Al terme de la primera etapa els pilots locals Patrick Tauziac i Christian Boy lideraven la prova amb una penalització acumulada d’una hora i 31 minuts, 5 minuts menys que el Nissan Pulsar GTi-R dels belgues Gregoire de Mevius i Willy Lux, llur objectiu era liderar la categoria de Grup N, mentre que els francesos amb Audi 90 Quattro Patrice Servant i Thierry Brion tancaven el podi provisional a 14 minuts dels líders i amb pràcticament la mateixa distància, 13 minuts, de marge vers els quarts classificats, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot que competien amb un Opel Kadett GSi de dues rodes motrius.

La segona etapa del ral·li conduia als participants fins a Yamoussoukro, la capital política del país en tractar-se de la ciutat natal del president, on hi havia programat un reagrupament, per retornar de nou fins Abidjan. Patrick Tauziac, el pilot d’origen vietnamita peró nacionalitzat francés i amb residència a Costa d’Ivori, i que va fer història l’any 1990 quan guanyava la corresponent edició de la cita africana occidental en ser el primer pilot asiàtic en guanyar un ral·li del mundial, i el seu copilot ivorià Christian Boy, es veien obligats a abandonar la present edició a causa d’una averia del seu embragatge quan encara no havien arribat al reagrupament de Yamoussoukro.

Aquest incident va deixar a Grégoire de Mevius i Willy Lux al capdavant de la provisional tot i pilotar un cotxe amb especificacions de Grup N, amb un marge de gairebé mitja hora vers els seus compatriotes Bruno Thiry i Stéphane Prévot. Poc després de sortir del reagrupament de Yamoussoukro però, els líders perdien totes les marxes del seu Nissan Pulsar GTi-R tret de la segona i la tercera velocitat, el que obligava al motor del seu cotxe a treballar a uns règims molt alts.

Grègoire de Mevius i Willy Lux aconseguien arribar a Abidjan, on a les assistències reemplaçaven la caixa de canvis averiada, si bé el motor del seu cotxe ja havia quedat tocat pel gran esforç realitzat. Per darrera de les dues parelles belgues, Kenjiro Shinozuka i John Meadows aconseguien escalar fins a la tercera posició provisional gràcies al seu pilotatge ràpid i no patir cap tipus de contra-temps, entrant a la nuetralització de l’etapa amb 37 minuts de retard vers els líders.

Dilluns 2 de novembre es celebrava la tercera i última etapa del ral·li, que com les dues anteriors, es disputava per la regió central del país, abandonant així les tradicionals i duríssimes pistes del bosc de Tai o les aturades a la ciutat costanera de San Pedro. En aquesta ocasió el reagrupament es realitzava a Agboville, i com si d’una maledicció es tractés, els líders a la sortida de l’etapa no hi arribaven per segona jornada consecutiva. En aquesta ocasió els afectats van ser Grégoire de Mevius i Willy Lux, quan aquests intentaven mantenir a ratlla Kenjiro Shinozuka i John Meadows que ja havien superat a Bruno Thiry i Stéphane Prévot en la segona posició, veien com el radiador del seu Nissan Pulsar GTi-R es colmatava de fang ocasionant un sobreescalfament que acabava amb la vida del seu motor tocat.

D’aquesta manera la parella oficial de Mitsubishi, Kenjiro Shinozuka i John Meadows, es trobava liderant la cita ivoriana, quelcom impensable després dels problemes que havien patit en el transcurs de la primera jornada. Gràcies a conservar la posició fins al terme del recorregut, la parella nipona-britànica aconseguia guanyar el ral·li per segon any consecutiu amb una penalització total de 4 hores 9 minuts i 41 segons, 1 hora 23 minuts i 18 segons menys que Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els quals pujaven a un podi del mundial per primera vegada a la seva carrera alhora que donaven a Opel el seu vint-i-cinquè i últim podi al campionat. Situació paral·lela van viure Patrice Servant i Thierry Brion, els francesos pujaven per primera vegada en un podi del mundial gràcies a completar el recorregut a 1 hora 28 minuts i 21 segons dels guanyadors alhora que donaven a Audi el seu últim podi mundial.

Servant-Brion pujaven per primera vegada al podi donant a Audi el seu últim podi.

En la categoria de Grup N, els belgues Grégoire de Mevius i Willy Lux van exercir el seu rol de favorits en bona part de la prova, figurant fins i tot en bona part d’ella com els líders absoluts de la mateixa, fins que el motor del seu Nissan Pulsar GTi-R va dir prou en el transcurs de la tercera i última etapa, moment en que el cotxe homòleg dels japonesos Hiroshi Nishiyama i Hirashi Yamaguchi passaven a liderar la classe alhora que ocupaven la quarta posició absoluta. Els nipons conservaven la posició fins al terme del ral·li, pel que gràcies a la victòria i l’abandonament de Grégoire de Mevius, Nishiyama passava a liderar la provisional del campionat amb tres punts de marge vers els belgues.

La manca de pilots rellevants en el certamen pel qual la prova africana només hi donava punts, el de pilots, va ocasionar que la taula provisional del campionat, i força apretada en la seva part alta, no patís cap canvi rellevant i que per tant Didier Auriol es mantinugés com a líder de la mateixa amb 13 punts de marge vers el seu company d’equip Juha Kankkunen i amb 16 en relació al madrileny de Toyota Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Didier Auriol	120
Juha Kankkunen	107
Carlos Sainz	104

La prova ivoriana no otorgava punts en el campionat de constructors, pel que aquest es mantenia congelat en relació al terme a l’anterior Sanremo, on Lancia acumulava la màxima puntuació possible i Toyota la seguia a 32 punts d’aquesta.

Constructor	Punts
Lancia	140
Toyota	108
Ford	84

McRae-Grist guanyaven un ral·li plagat d’errades.

El diumenge 2 de novembre de 1997, i amb 49 equips presents en ella, tenia lloc la cerimònia de clausura del 10è Ral·li d’Austràlia a Perth. La prova, que era la tretzena ronda en el calendari del campionat del món de l’especialitat, donava punts en els certàmens destinats a pilots, constructors, mundial de producció i FIA 2-L, el que permetia als organitzadors penjar una llista oficial d’inscrits amb 87 equips. Tots ells iniciaven el dijous 30 d’octubre a recòrrer les 24 proves especials programades de 421,42 km de lluita contra el cronòmetre.

En una darrera jornada expectacular, Mäkinen-Harjanne gairebé aconseguien la victòria.

Un any més, Langley Park acollia una superespecial espectacle de 2,20 km que servia per obrir la competició. Aquesta es celebrava el dijous al vespre i els participants l’afrontaven de dos en dos. Els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet així com els espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, hi empataven al millor registre i atresorant només 1 segon de marge vers altres aspirants a victòria com els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander o els companys d’equip dels espanyols a la marca de l’oval Juha Kankkunen i Juha Repo, pilot que acumulava 4 victòries en la cita.

Donada la poca distància d’aquesta superespecial espectacle i les gairebé inexistents diferències assolides, aquesta resultava ser pràcticament intrascendent, deixant pas a la competició real l’endemà divendres, quan es celebraven 9 especials cronometrades forestals i una nova passada per l’especial de Langley Park, assolint així els 159,48 km de distància de la primera etapa. Els líders provisionals del campionat i campions en vigència, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne iniciaven el ral·li amb mal peu, quan el seu Mitsubishi Lancer Evo IV es negava a arrancar, en ser emputjats pels seus mecànics, els dels tres diamants vermells rebien una penalització de 30 segons, amb el que la parella finlandesa es veia obligada a anar remontant d’entrada.

Didier Auriol i Denis Giraudet s’imposaven en la primera cronometrada del dia i passaven a liderar la general en solitari, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya s’hi deixaven 4 segons i baixaven fins al tercer lloc. Pitjor era el cas dels seus companys Juha Kankkunen i Juha Repo, els pilots perdien prop d’un minut en colisionar contra un arbre, a conseqüència de l’impacte la suspensió quedava malmesa, la qual es trencava en l’especial següent fent perdre 16 minuts adicionals a la parella finlandesa.

Un escratx i un segon temps escratx aconseguits de manera consecutiva per part dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, permitien als pilots introduir-se en places de podi, mentre que qui arribava al liderat provisional desplaçant-ne a Didier Auriol i Denis Giraudet, eren uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, els quals celebraven la posició adquirida amb un millor temps en la quarta especial cronometrada del dia, un escratx que era ex-aequo amb els francesos de Toyota.

Els britànics de Subaru reemprenien el fil guanyador imposant-se en les dues passades consecutives per l’especial Muresk, mentre que els seus companys de formació, els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi desplaçaven del liderat a Richard Burns i Robert Reid. Acte seguit Juha Kankkunen i Juha Repo s’anotaven el seu segon escratx de la jornada, després de l’aconseguit en la tercera cronometrada i sent tots dos en les dues especials més llargues del dia, que permetien als finlandesos maquillar una mica el resultat, mentre que la parella sueca recentment ascensa al liderat, hi aturaven el cronòmetre amb el segon millor temps, confirmant així les bones sensacions.

En les assistències Carlos Sainz i Luis Moya canviaven la configuració de les suspensions, així com s’inclinaven per una altre opció de pneumàtics més amples després d’haver vist que els escollits a primera hora del matí no eren gens adequats. Els canvis que els espanyols introduien al seu Escort WRC, milloraven notablement el comportament del cotxe, el que permetia a la parella de l’oval anotar-se el seu primer escratx del dia, un escratx que tanmateix tenia poc efecte doncs hi empatava a temps amb Didier Auriol i Denis Giraudet, els pilots que tenia classificats just per davant en la provisional i la distància de la cronometrada era de les més curtes de l’etapa i del ral·li.

Una errada de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander en la darrera especial cronometrada forestal del dia, la segona passada pel clàssic tram d’Helena, provocava una sortida de pista dels líders que hi cedien una mica més de 2 minuts i quatre posicions a la general, passant a ocupar el seu lloc al capdavant de la general els seus companys d’equip britànics Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet s’hi anotaven el segon escratx consecutiu, al que s’hi afegiria un tercer en la darrera prova del dia, la superespecial espectacle de Langley Park; on els pilots de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi feien 1 minut tard i rebien 10 segons més de penalització.

Amb tots aquests incidents i manca de lideratge clar s’arribava a la conclusió de la primera etapa, a la que Colin McRae i Nicky Grist hi arribaven com els líders provisionals amb 9 segons de marge vers els seus compatriotes de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven les posicions de podi a 31 segons dels de la constelació de les Plèiades, en el que era la millor actuació de la parella francesa dalt del nou Toyota Corolla WRC i amb 20 segons de marge amb els qui ja s’havia anunciat que la temporada següent serien els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Kenneth Eriksson i Staffan Parmander eren cinquens a 1 minut i 18 segons dels seus companys d’equip, mentre que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, amb els 40 segons de penalització rebuts, eren sisens a 1 minut i 41 segons dels líders.

La segona jornada de competició tenia una distància cronometrada inferior a l’anterior, 150,93 km, els quals es repartien al llarg de 9 proves especials. Unes especials a les que els finlandesos de Ford Juha Kankkunen i Juha Repo ja no hi farien front, doncs la gran quantitat de temps cedit al llarg de la jornada anterior, impossibilitava als pilots de poder ajudar als seus companys en la missió de restar punts als seus rivals en la cursa pel campionat.

Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, així com Didier Auriol i Denis Giraudet empataven a l’escratx en la primera especial del dia, la qual tenia una distància molt curta i el seu pes en el curs del ral·li insignificant, peró que si més no deixava palesa una certa millora de la parella finlandesa de Mitsubishi en quan aquesta s’anotava el seu segon escratx consecutiu en la següent especial programada.

Qui també mostraven milloria, tot sigui dit per una millor posició de sortida als trams, eren els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els de Ford feien més ajustos en les suspensions del seu Escort WRC en les assistències i ara el seu cotxe tenia un comportament millor, el que permetia als pilots imposar-se en la tercera i la quarta prova especial cronometrada del dia i superar així als francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, ocupant el lloc que aquests tenien en el podi provisional. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne seguien mostrant el seu progrés amb el segon millor temps en les dues especials que guanyaven els de Ford, si bé els de Mitsubishi només aconseguien guanyar una posició després de l’accident de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander que ara si es veien forçats a abandonar la cita australiana.

Els campions mundials s’imposaven en la cinquena prova especial, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya hi aturaven el cronòmetre just per darrera seu, traient als companys britànics dels primers, Richard Burns i Robert Reid, 13 segons que els hi permetien rellevar-los en la segona posició de la taula global de temps. Espanyols i finlandesos empataven a l’escratx en la sisena, mentre que en la setena i vuitena els de Ford eren els més ràpids per davant de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Carlos Sainz i Luis Moya posaven així setge al liderat de Colin McRae i Nicky Grist, mentre que per la parella de Mitsubishi encara els hi quedava una mica per cardar per arribar a guanyar posició.

La tercera passada per la superespecial espectacle de Langley Park tancava la competició del dia, on Colin McRae i Nicky Grist s’hi deixaven perdre 6 segons per tal que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya els superessin i passessin a obrir pista l’endemà diumenge. Per la seva part Didier Auriol i Denis Giraudet eren els homes més ràpids en la pista i la parella francesa aconseguia així estrènyer el cèrcol sobre la posició de Richard Burns i Robert Reid.

Amb l’entrada al parc tancat de Perth es completava la segona jornada de competició, la qual deixava en primera posició als pilots de Ford Carlos Sainz i Luis Moya per 2 segons de marge en relació als britànics Colin McRae i Nicky Grist. Uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, tancaven el podi provisional a 30 segons dels líders i amb només 6 segons de coixí amb els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne recuperaven gairebé 1 minut al llarg de la jornada i fitxaven en la cinquena posició a 53 segons dels espanyols.

La competició es completava el diumenge amb el bucle de Bunnings, el qual es trobava composat per 4 trams, South, East, West i North, que totalitzaven 111,01 km de lluita contra el cronómetre. Els líders provisionals iniciaven la competició de la pitjor manera possible, quan a l’onzè quilómetre cronometrat de la primera especial, el motor del seu Ford Escort WRC deia prou, deixant els espanyols tirats al voral a l’espera que un helicòpter els passés a recollir. Aquest incident deixava de nou obrint pista als britànics Colin McRae i Nicky Grist, que lógicament també recuperaven el liderat.

L’altra cara de la moneda eren els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne. Els pilots tenien una bona posició de sortida als trams i en haver-se acostat perillosament als seus rivals en la jornada anterior, els de Mitsubishi s’anotaven tots els millor registres possibles del dia per tal d’entrar en les posicions de podi i quedar-se ben aprop de guanyar el ral·li. Si bé no va ser fins la tercera especial dominical que els dels tres diamants vermells es guanyaven un lloc al podi i en detriment dels seus companys d’equip Richard Burns i Robert Reid que feien el viatge a la inversa, passant del segon al quart lloc, la parella demostrava la seva pasta campiona.

En entrar per quarta vegada al parc tancat de Perth, es donava per finalitzat el 10è Ral·li d’Austràlia, el qual es resolia amb la victòria dels britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, els quals invertien un temps total de 4 hores 5 minuts i 31 segons per a cobrir els 421,42 km cronometrats del recorregut. Amb 6 segons de retard vers el temps dels guanyadors cobrien la mateixa distància els pilots Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet donaven a Toyota el primer podi del Corolla WRC aturant el cronòmetre 21 segons després que els primers classificats.

Auriol-Giraudet donaven el primer podi al Corolla WRC.

En el campionat de producció la prova va tenir un clar color dels pilots que habitualment competien al Campionat Asia-Pacific, doncs l’única presència europea la formaven el valencià Luis Climent i el català Àlex Romaní, i aquests es van veure forçats en la tercera prova especial quan el motor del seu Mitsubishi Lancer Evo III deia prou. El japonès Katsuhiko Taguchi i el malaisi Roland Pickering esdevenien els primers líders de la classe, anant-se’n a dormir el divendres en aquesta posició, peró en el transcurs de la segona etapa del ral·li, aquests accidentaven el seu Mitsubishi Lancer Evo III cedint el testimoni al Subaru Impreza 555 del japonès Shigeyuki Konishi i el neozelandès Tony Sircombe els quals van conservar la posició fins al terme de la prova per tal de donar a la marca de la constelació de les Plèiades la seva primera victòria en gairebé 18 mesos de competició al mundial.

A efectes de campionat, Shigeyuki Konishi havia completat el Ral·li de Nova Zelanda en segona posició, pel que aquesta victòria li permetia acumular 21 punts en el certàmen i escalar fins la tercera plaça, a 5 punts de l’austríac Manfred Stohl. L’uruguaià Gustavo Trelles, que ja s’havia proclamat campió a Finlàndia i que per tant desestimava la gran inversió de viatjar fins Austràlia, atresorava per llavors 84 punts.

Konishi-Sircombe donaven la victória a Subaru 18 mesos després.

Entre els vehicles de dues rodes motrius i motor atmosfèric de 2000 cc, el FIA 2-L, els finlandesos Harri Rovanperä i Voitto Silander exercien un control ferri de la categoria des dels primers compassos de la mateixa, anant-se’n a dormir ja el divendres amb gairebé 3 minuts de marge al capdavant. Una diferència que va anar creixent davant els problemes que patien els seus companys d’equip, els catalans Oriol Gòmez i Marc Martí, en la transmissió, suspensions i pneumàtics o la manca de competitivitat dels Škoda oficials.

La parella finlandesa de SEAT, malgrat patir una averia elèctrica en la penúltima prova especial del ral·li que aturava en fins a dues ocasions el motor del seu cotxe, finalment feia entrada a Perth en la primera posició amb gairebé 6 minuts de marge sobre els txecs Pavel Sibera i Petr Gross, mentre que l’altra parella de la marca catalana recuperava posicions per acabar tancant el podi de la categoria. En clau de campionat SEAT ja s’havia proclamat campiona a Itàlia, amb el que el seu resultat a les antípodes els hi permetia descartar un dels mals resultats aconseguits a principis de temporada al vell continent.

Rovanperä-Silander no van tenir rival en el FIA 2-L.

La victòria que aconseguia Colin McRae a la vella colònia britànica, permetia al pilot escocès arribar fins la segona posició de la taula del campionat per a pilots, superant pel camí al madrileny Carlos Sainz, llur abandonament l’apartava matemàticament de la lluita per la corona mundial. Tommi Mäkinen es mantenia en la primera posició amb 10 punts de marge vers el pilot de Subaru, amb el que tot es decidiria al RAC que tancava la temporada.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Colin McRae	52
Carlos Sainz	47

En el campionat de constructors, la victòria brindada per Colin McRae i Nicky Grist a Subaru, unit a l’abandonament dels dos Ford, donava el títol mundial als de la Constelació de les Plèiades, mentre que Mitsubishi, que situava els seus dos cotxes en la línia de meta en la segona i quarta posició, superava als de l’oval per un sol punt.

Constructor	Punts
Subaru	104
Mitsubishi	82
Ford	81

La victòria de Hirvonen-Lehtinen al Japó resultava estèril amb el podi dels seus màxims rivals.

Figurant com la penúltima ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, la vuitena edició del Ral·li de Japó tenia un recorregut format per 29 proves especials cronometrades d’una distància total de 343,69 km, a les que els 86 equips participants dels 87 que prèviament hi havia formalitzat inscripció, començarien a fer front el divendres 31 d’octubre de 2008. La cita nipona, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i pilots de vehicles de producció, era completada per 57 equips els diumenge 2 de novembre de 2008 a Sapporo.

Latvala-Anttila van ser els encarregats de donar una mica d’emoció a un ral·li que no en va tenir massa.

La primera jornada del ral·li tenia en el seu programa 10 proves especials de 90,48 km de distància, les quals es trobaven repartides en 4 trams forestals, pels que s’hi passaven matí i tarda, i dues especials espectacle que tancaven la competició a l’estadi de Sapporo.

Sapporo va ser la seu dels Jocs Olímpics d’hivern l’any 1972, i la neu en els vorals de les pistes en donava testimoni, de fet aquest element va obligar als organitzadors a cancel·lar les dues passades pel tercer tram, així com la segona passada pel quart tram del bucle. Els finlandesos de Ford, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, iniciaven el seu concurs nipó imposant-se en les dues primeres proves especials programades, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena ho feien en el quart i últim del matí per intentar ficar-se en les posicions de podi que li donarien el seu cinquè títol mundial, una opció per llavors barrada pels Focus RS WRC’07 de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de François Duval i Patrick Pivato.

A la represa, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar en les dues primeres proves del bucle, ara cinquena i sisena especial cronometrada, mentre que la parella de l’equip Stobart formada per François Duval i Patrick Pivato, superava en un primer moment a l’oficial formada per Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, per a continuació veure’s obligats a abandonar el ral·li en patir un fort accident lateral que causava lesions de consideració a la pelvis i tíbia del seu copilot francès. Com a conseqüència de l’accident l’especial es neutralitzava al pas del vuitè participant per a que l’ambulància pogués evacuar al pilot, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien així l’anhelada plaça de podi.

L’activitat del primer dia es tancava a l’estadi de Sapporo, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen seguien demostrant la seva velocitat en imposar-se en les dues passades per l’especial. Tot plegat donava a la parella finlandesa un marge de 26,2 segons vers els seus companys i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila al terme de la primera etapa, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, que pilotaven amb molta cura, entraven al parc tancat en la tercera posició a 30,6 segons dels líders provisionals, però amb la tranquil·litat de gaudir d’un marge gairebé idèntic, 29,7 segons, vers els quarts classificats, el Subaru Impreza S14 WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot.

Seguint el model de la primera etapa, la segona jornada constava de 10 proves especials, les quals també es repartien al llarg de 4 trams forestals a doble passada, més dues passades per l’especial espectacle de Sapporo, si bé en aquesta ocasió el tràmit suposaven 156,78 km de lluita contra el cronòmetre, als que la pluja hi afegia la seva dosi de dificultat extra.

Dani Sordo i Marc Martí s’havien vist obligats a abandonar la competició en la sisena especial de la primera jornada a causa d’una averia en el turbo, i amb el millor registre de la primera cronometrada sabatina començaven així a recuperar posicions, mentre que els líders, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, patien un petit impacte sense massa conseqüències. Amb el millor temps del segon tram, Petter Solberg i Phil Mills superaven als seus companys d’equip i esdevenien així en els primers aspirants a plaça de podi, és a dir els quarts classificats.

La tercera cronometrada era la més llarga de tot el recorregut amb 33,66 km competitius, on Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’emportaven l’ensurt del dia en trobar-se uns cérvols enmig de la pista, mentre que els seus companys d’equip, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, confirmaven el seu segon lloc amb el millor registre. L’activitat matinal es tancava amb un millor registre de Henning Solberg i Cato Menkerud i amb els tres primers equips classificats separats per tan sols 6 dècimes de segon.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials cronometrades, el trio capdavanter recuperaria el seu rol dominant, i així Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien el millor temps en la cinquena especial, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en la sisena i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la setena i vuitena final. Alhora, en la setena prova especial, Sébastien Loeb i Daniel Elena notaven que el seu Citroën C4 WRC votava massa, el que els feia perdre uns 20 segons a final de tram, pel que els campions del món optaven per endurir les suspensions en l’enllaç cap a la vuitena prova especial, on els germans Solberg, Petter Solberg i Phil Mills i Henning Solberg i Cato Menkerud, perdien posicions en patir respectives punxades.

Tal i com havia iniciat l’etapa, Dani Sordo i Marc Martí tancaven la jornada imposant-se en el cronòmetre en les dues passades per l’especial espectacle de Sapporo, si bé en la primera d’elles el seu escratx era ex-aequo amb els finlandesos de Suzuki Toni Gardemeister i Toni Tuominen, mentre que per davant les distàncies pràcticament restaven igual.

Així doncs l’entrada al parc tancat de Sapporo es feia el dissabte al vespre amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la primera posició per 15,5 segons de marge vers els seus companys d’equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena es començaven a veure’s obligats a conformar-se amb el tercer lloc en fitxar a 53,5 segons de la primera parella de Ford, si bé la punxada de Petter Solberg i Phil Mills, deixava de nou a Chris Atkinson i Stéphane Prévot com els màxims perseguidors dels homes de Citroën, però a minut i mig ja de la seva posició.

La competició es completava diumenge amb la disputa de 9 proves especials més, 4 trams nous pels que s’hi passava en dues ocasions, més una nova passada per l’especial espectacle de Sapporo per tancar el bucle matinal; amb el que en total la distància cronometrada arribava fins als 96,43 km.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, tot i guanyar la segona prova especial, així com marcar el segon millor temps en la cronometrada inaugural dominical, veien com els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila els hi retallaven distàncies en el que restava de bucle matinal, per tal de retornar a les assistències intermèdies amb només 4,9 segons de coixí, situació que va fer entrar en escena a Malcolm Wilson, màxim responsable d’M-Sport, preparador dels Ford, que ordenava el cessament de les hostilitats entre les dues tripulacions. Per la seva banda, Sébastien Loeb i Daniel Elena es dedicaven a cuidar el seu pilotatge per tal d’assegurar-se la tercera posició, la qual els hi comportava el seu cinquè títol consecutiu, amb el que els de Citroën es deixaven prop de 50 segons vers els líders provisionals.

Amb toc d’atenció per una banda i conservadorisme per una altra, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen obrien gap vers els seus acompanyants provisionals a les places de podi amb dos escratxs consecutius aconseguits a la represa de l’activitat als trams, mentre que en els dos restants poc o res passava, amb el que els finlandesos aconseguien finalment la seva 7ena victòria mundial en aturar el cronòmetre en un temps final de 3 hores 25 minuts i 3 segons, és a dir, 31,1 segons menys que els seus companys d’equip i compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Tancant el podi s’hi trobaven uns exultants Sébastien Loeb i Daniel Elena a 2 minuts i 30,6 segons del millor temps.

Loeb-Elena es van limitar a trepitjar podi per esdevenir campions del món.

En la classe reservada als vehicles de producció, al llarg de tota la reduïda primera jornada va existir un estira i arronsa entre el noruec Eyvind Brynildsen i el francès Denis Giraudet amb el rus Evgeniy Novikov i el britànic Dale Moscatt, duel que finalment, i després que els primers ocupessin el liderat al llarg de tot el dia, en la primera passada per l’especial de Sapporo, s’inclinaria en favor del pilot rus i el seu copilot britànic, després de que la parella noruega-francesa cometés una errada.

Al llarg del bucle matinal del dissabte, Juho Hänninen i Mikko Markkula aconseguien sumar tots 4 escratxs possibles, el que permetia als finlandesos pujar des de la novena posició a 46,1 segons dels líders, fins a la segona a 17,0 segons d’aquests a l’entrada a les assistències intermèdies. Això feia esperonar a Evgeniy Novikov i Dale Moscatt, que amb un segon millor temps i un escratx a la represa, aconseguien distanciar-se en gairebé 1 minut dels seus més immediats perseguidors, si bé un mal temps per part dels líders en el setè tram del dia, tercer en el bucle de la tarda, deixava altre cop als finlandesos a l’abast del liderat a gairebé mig minut d’aquesta posició.

Finalment, i després d’un cert retall de segons per part de la parella finlandesa, l’entrada al parc tancat es feia amb els dos equips separats per 19,1 segons i amb el local Toshi Arai i l’australià Glenn MacNeall disposats a donar una dosi extra d’emoció en l’etapa dominical a 1,7 segons dels segons classificats.

Després d’un repartiment d’escratxs per part de les dues parelles europees en les dues primeres proves especials, Evgeniy Novikov i Dale Moscatt donaven el cop de gràcia en la tercera prova especial, la més llarga de la jornada, en la que els líders aconseguien acumular un marge de gairebé 1 minut vers els seus rivals. Amb tot ja pràcticament decidit en favor del rus i el britànic, un problema de transmissió aparegut en les dues últimes proves especials, feia que aquests perdessin la victòria per 6,3 segons en favor de Juho Hänninen i Mikko Markkula.

En clau de campionat, aquesta victòria que aconseguia Juho Hänninen al Japó, era la tercera de la temporada per al pilot, amb la qual el finlandès podia superar per 6 punts a l’absent Andreas Aigner, líder provisional de la classificació en el moment d’arribar a l’illa asiàtica.

De manera inesperada, Hänninen-Markkula aconseguien la victòria en el darrer instant.

Els 6 punts que aconseguia Sébastien Loeb a la cita nipona, eren suficients per a l’alsacià per esdevenir campió del món per cinquena vegada consecutiva, doncs el marge que aquest tenia vers el finlandès Mikko Hirvonen, segon classificat, era de 10 punts, puntuació atorgada per una victòria, però en cas d’empat, el francès n’acumulava ja 10 victòries per 3 per part del seu rival. Jari-Matti Latvala per la seva banda, gràcies als 8 punts que sumava a la prova, aconseguia empatar en la quarta posició amb Chris Atkinson, restant així a 9 de la darrera posició de podi ocupada per Dani Sordo.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	112
Mikko Hirvonen	102
Dani Sordo	59

En el campionat de constructors la classificació es posava roent tot esperant la darrera cita, el Ral·li de Gales, doncs el gap entre Ford i Citroën s’estrenyia fins als 11 punts gràcies al doblet dels de l’oval. Subaru per la seva banda, seguia la seva cursa en solitari per la tercera marca del campionat, mostrant-se força menys competitiu que els seus dos predecessors, però un pèl superiors a l’equip Stobart i Suzuki.

Constructor	Punts
Citroën	175
Ford	164
Subaru	93