Category: Blog

Després de quatre podis, Nicolas-Vial aconseguien guanyar finalment al mundial.

Tretzena i última cita del mundial de ral·lis, el 17è Tour de Corse finalitzava el diumenge 2 de desembre de 1973 a Ajaccio, ciutat des de la qual s’hi donava el tret de sortida el dia anterior. A la prova d’asfalt s’hi inscribien 50 participants dels que 22 aconseguien superar un recorregut format per 21 especials cronometrades de 511,70 km de distància.

Piot-de Alexandris van esforçar-se la darrera nit, peró guanyar va ser impossible.

La crisi del petroli començava a fuetejar l’automobilisme, i en un primer moment el Primer Ministre francès havia vetat la disputa del ral·li, finalment però "in extremis" la prova va rebre el vist-i-plau per la seva disputa, però aquest seria la última prova de l’especialitat en celebrar-se en territori francès fins que la crisi del petroli no es hagués estat solucionada, el que lógicament , entre d’altres, afectava el Monte-Carlo’74.

Per treure més alicients a la cita corsa, l’entrada com a ronda del mundial de ral·lis, impedia que s’hi inscriguissin els nombrosos cotxes prototip que s’hi acostumaven a donar cita; a més a més, Alpine en tenir ja assegurat el títol de Campions del Món, marques habituals del campionat com FIAT, Lancia, BMW o Porsche, no van prendre part al ral·li, pel que la lluita per la victòria es va centrar entre una dotzena d’Alpine A110, dels que sis n’eren oficials i quatre pels equips de fàbrica, és a dir Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, Jean-Luc Thérier i Marcel Callawaert, Bernard Darniche i Alain Mahé, i Jean-François Piot i Jean de Alexandris i els dos restants pels protegits de la marca, Francis Serpaggi i Felix Mariani, i Jean-Pierre Manzagol i Pierre Alessandrini.

Precisament els pilots locals i protegits d’Alpine, Francis Serpaggi i Felix Mariani, aconseguien marcar el millor registre en la primera especial celebrada, el que els donava dret a liderar la prova, però el seu liderat va ser efímer, ja que Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial marcaven un escratx en la segona especial del ral·li i s’emportaven el liderat provisional de la prova. A més a més, el pilot provençal de Marsella, s’adjudicava també el millor temps en la tercera cronometrada ampliant distàncies.

Arribats a la quarta especial del ral·li, la presència de plaques de glaç dificultava enormement l’elecció de pneumàtics, pel que aquesta especial resultaria molt selectiva. En ella uns inspirats Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial, van saber fer la millor elecció de rodes alhora que el millor pilotatge adjudicant-se el tercer escratx consecutiu que donaria pas, lògicament al quart consecutiu.

El Ford Escort RS1600 de Guy Chasseuil i Christian Baron trencaria el domini Alpine en la sisena especial cronometrada, mentre que els locals Francis Serpaggi i Felix Mariani s’adjudicaven el segon escratx del ral·li en la setena. Una esllavissada de roques va obligar a la organització cancelar la vuitena especial del ral·li, el que conduia als 32 participants que restaven en actiu al parc tancat d’Ajaccio, on mentre feien un petit descans, rebien la prudent notificació per part de la organització que es cancelaven les set següents especials programades donades les condicions climatològiques tan adverses que afectaven a l’alta muntanya corsa.

En aquell precís moment Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial encapçalaven el ral·li amb 4 minuts i 13 segons d’avantatge vers els seus companys d’equip Jean-François Piot i i Jean de Alexandris i 8 minuts i 47 segons vers el Ford Escort RS1600 de Guy Chasseuil i Christian Baron seguits de Jean-Luc Thérier i Marcel Callawaert a gairebé 10 minuts mentre que Francis Serpaggi i Felix Mariani, cinquens, es trobaven ja a més de 15 minuts dels líders.

El ral·li es reprenia a la 1h de la matinada per celebrar les sis especials cronometrades que restaven en el programa, amb les carreteres cobertes de neu, Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial apenes van voler córrer riscs innecessaris i només s’adjudicaven un tram, deixant que Francis Serpaggi i Felix Mariani amb dos escratxs, així com Jean-François Piot i Jean Alexandris amb tres, portessin la inciativa, i més quan el pilot provençal esperava des de feia molt temps la seva primera victòria al mundial després de quatre podis i completava el ral·li amb la caixa de canvis en mal estat i el seu Alpine A110 havia llepat un parapet.

Amb un temps total de 5 hores 6 minuts i 31 segons doncs Jean-Pierre Nicolas i Michel Vial aconseguien la seva primera victòria al mundial de ral·lis, Jean-François Piot i Jean de Alexandris completaven el recorregut a 8 minuts i 6 segons dels guanyadors, mentre que Jean-Luc Thérier i Marcel Callawaert tancaven un podi ple d’Alpine a 12 minuts i 15 segons, aconseguint alhora proclamar-se campions de França de ral·lis.

Thérier-Callawaert tancaven un podi copat d’Alpine.

Abans de celebrar-se el Tour de Corse, el títol ja estava decidit en favor d’Alpine, pel que el podi copat dels petits cotxes blaus, així com l’absència dels principals cronstructors del campionat, no va fer més que ampliar marges. Ford, que sumava 10 punts gràcies al 4t lloc de Chasseuil-Baron, els únics capaços de trencar el domini dels de Dieppe, s’acostava a posicions de FIAT.

Constructor	Punts
Alpine-Renault	147
FIAT	84
Ford	76

Hirvonen-Lehtinen es feien amb el liderat en la primera jornada, mantenint les distàncies a partir de llavors.

Cardiff era l’escenari escollit per a la organització del 63è Ral·li de Gales per a celebrar-hi la cerimònia de clausura del que era la setzena i última prova del calendari del campionat mundial el diumenge 2 de desembre de 2007. La cita britànica era puntuable pels certàmens reservats per a pilots, constructors i producció, el que permetia assolir un total de 114 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 108 iniciaven des de la rampa de sortida un recorregut programat amb 17 proves especials cronometrades de 359,54 km de distància. 83 dels participants aconseguien completar el ral·li.

Grönholm-Rautiainen s’acomiadaven del mundial de ral·lis amb un podi.

A la prova s’hi arribava amb el títol de campió per a pilots encara per decidir, amb un marge de 6 punts entre els dos aspirants a corona, Sébastien Loeb i Marcus Grönholm, que eren favorables al pilot alsacià. Tres trams que es celebraven a doble passada generaven les 6 proves especials de la primera jornada, assolint la distància cronometrada de 140,80 km. La jornada arrancava amb un clima plujós i enboirat, el que suposava un handicap afegit als pilots que havien d’afrontar unes pistes molt lliscants amb la visibilitat reduida.

Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no s’hi jugaven res a la cita galesa, el que permetia a la parella finlandesa afrontar les primeres cronometrades com una exhalació i guanyar consecutivament totes tres primeres passades per les especials del matí. Per darrera d’ells s’hi classificaven els seus companys d’equip Marcus Grönholm i Timo Rautiainen precedint a Sébastien Loeb i Daniel Elena per només 1 segon, després que els finlandesos aspirants a títol emprenguessin la marxa amb cautela en les dues primeres especials.

En la represa Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen es tornaven a imposar en la primera especial del bucle de la tarda, sumant així el seu quart escratx consecutiu, mentre que en la segona la ratxa es trencava quan hi empataven en el millor temps Marcus Grönholm i Timo Rautiainen juntament amb Sébastien Loeb i Daniel Elena. En la sisena i última cronometrada els líders sumaven el seu cinquè escratx de sis possibles, amb el que el seu liderat s’afiançava fins als 39,6 segons de distància, aconseguits en gran part en aquesta última cronometrada, moment en el que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en veure que ningú s’intercalava entre ell i Sébastien Loeb i Daniel Elena, decidien afluixar una mica el ritme. La parella franco-monegasca de Citroën doncs tancava el podi provisional amb un marge superior al mig minut vers Petter Solberg i Phil Mills, quarts classificats, i a 57,9 segons dels líders.

En la segona etapa, composada per novament tres trams que es celebraven a doble passada més una superespecial espectacle a Cardiff, el que suposava afegir 104,48 km cronometrats al recorregut, es va veure caracteritzada per la calma entre els tres equips integrants de les posicions de podi, els quals marcaven uns cronos similars entre ells alhora que superiors a la resta d’equips participants a la prova amb l’excepció dels finlandesos de l’equip Stobart Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, que amb els sis escratxs aconseguits de sis possibles reivindicaven un lloc en la futura vacant de l’equip oficial Ford.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’havien hagut d’acollir al superally en la darrera prova especial cronometrada del divendres, el que els va suposar una penalització de 10 minuts que els va fer baixar del quart lloc que ocupaven al terme de la cinquena especial cronometrada fins al quinzè. Tot i els sis escratxs consecutius de la segona jornada, la jove parella de l’equip dels transportistes britànics, tot just pujava fins al dotzè lloc.

En l’especial espectacle que tancava la jornada, celebrada dins l’estadi Millenium de Cardiff, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen donaven un recital de pilotatge aconseguint-hi marcar el millor temps en els seus 1,10 km de distància, amb els quals s’arribava a la neutralització de la segona etapa, en la que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi conservaven la primera plaça per 35,5 segons vers els seus companys d’equip, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, que seguien conservant l’últim calaix del podi, havien cedit una mica més de temps vers les dues parelles de Ford i es trobaven ja a 1 minut i 15 segons de la primera plaça.

Petter Solberg i Phil Mills per la seva banda es trobaven ja 1 minut i 11,3 segons de la última plaça de podi, ocupada pels màxims aspirants al títol de pilots, mentre que els companys d’aquests en l’equip Citroën, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, havien reduit a la meitat el seu desavantatge que tenien vers els caps de files de l’equip Subaru, trobant-se ja a 30,6 segons de la quarta posició.

La tercera i última etapa estava formada per només 4 proves especials cronometrades repartides en dos trams que es celebraven a doble passada, si bé la seva corda, amb 114,26 km, la convertia en una etapa més llarga que l’anterior. En les primeres passades per les cronometrades es mantenia la tónica de la etapa anterior, és a dir, amb els tres Ford pilotats per parelles finlandeses marcant els millors registres i amb dos escratxs més per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, un d’ells ex-aequo amb els líders provisionals de la classificació, mentre que en les segones passades per les especials es va veure un cert relaxament per part de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que hi sumaven un quart i un setè millor temps, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien demostrant la seva velocitat en ser els únics que jugaven a fer curses i sumaven dos temps escratx més en el seu haver el que els permetia pujar fins la desena posició final.

Arribats de nou a Cardiff per a la conclusió del 63è Ral·li de Gales, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen hi entraven com a guanyadors de la prova amb un temps total de 3 hores 22 segons i 50,9 segons, el que els suposava un marge de 15,2 segons per davant dels seus companys d’equip Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que s’acomiadaven així del mundial. Sébastien Loeb i Daniel Elena van mantenir la prudència i finalitzaven la prova a 1 minut i 33 segons dels guanyadors.

Loeb-Elena tenien prou en no perdre més de 6 punts vers Grönholm-Rautiainen, pel que en cap moment van sortir a guanyar la prova.

En el campionat de producció, la pugna per la victòria va estar protagonitzada pels pilots britànics en les primeres cronometrades del divendres, sobretot entre Mark Higgins i Scott Martin, i Guy Wilks i Phil Pugh, mentre que el veterà Gwyndaf Evans i Huw Lewis i els finlandesos Juho Hänninen i Mikko Markkula, quedaven en un segon pla. Per la tarda Guy Wilks i Phil Pugh aconseguirien mica en mica desfer-se de la pressió de Mark Higgins i Scott Martin, mentre que un mal temps en la última cronometrada per part dels líders, així com l’escratx de Gwyndaf Evans i Huw Lewis, permetia als veterans situar-se a només 3,2 segons de la primera posició.

Al llarg de la segona jornada, Guy Wilks i Phil Pugh van anar incrementant segon a segon el seu marge en el liderat vers els seus principals perseguidors alhora que companys d’equip, fins que aquests es van veure obligats a acollir-se al superally en la cinquena especial cronometrada de la jornada, deixant llavors el camí lliure als líders que amb la baixa de Gwyndaf Evans i Huw Lewis gaudien d’un marge de gairebé 1 minut vers els nous segons classificats. Lluny d’aminorar, els líders incrementaven les distàncies fins a situar-les per sobre del minut. Marge suficient pel diumenge pilotar amb prudència i assegurar-se així la victòria a casa.

En clau de campionat la victòria de Guy Wilks i Phil Pugh era intrascendent doncs el britànic era la primera prova que disputava en el campionat, mentre que l’absent Toshi Arai ja havia aconseguit sumar el seu segon títol amb anteriorietat.

Wilks-Pugh reclamaven protagonisme guanyant en producció.

En el campionat de pilots la tercera posició que aconseguia finalment Sébastien Loeb al ral·li galès, era més que suficient pel pilot alsacià per aconseguir el seu quart títol consecutiu, igualant així la marca que per llavors tenia Tommi Mäkinen. D’altra banda, Marcus Grönholm s’acomiadava del mundial de ral·lis amb una meritosa segona posició a la prova i al campionat, mentre que la tercera victòria en la temporada que aconseguia Mikko Hirvonen, permetia al pilot finlandès acostar-se a les posicions dels dos galls del campionat, alhora que donava senyals del que podia venir la temporada següent.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	116
Marcus Grönholm	112
Mikko Hirvonen	99

En l’apartat reservat a constructors, Ford ja havia aconseguit el seu tercer títol, segon consecutiu, en l’anterior ronda, Irlanda, pel que el doblet que els de l’oval aconseguien a Gales no feia més que posar la cirereta al pastís de Malcolm Wilson i companyia. Citroën per la seva banda sumaven 10 punts més en el seu compte particular, desitjant que amb l’arribada de la temporada 2008 tornessin a aflorir els llorers pel seu honor. Subaru, gràcies al relatiu bon paper mostrat a la cita britànica, unit al baix rendiment dels Stobart-Ford, aconseguia superar en aquesta última cita a l’equip satèlit de Ford i tancar així la temporada com a tercera marca del mundial, aixó si a gairebé 100 punts de Citroën.

Constructor	Punts
Ford	212
Citroën	183
Subaru	87

Loeb-Elena empataven el récord d’Auriol-Occelli de 6 victòries en una temporada.

Última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis 2004, el 17è Ral·li d’Austràlia finalitzava el diumenge 14 de novembre a Perth, seu de la prova on s’hi ubicava el parc tancat. La prova que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció, atreia fins a 68 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 62 es varen presentar el dijous 11 de novembre per començar a afrontar un recorregut composat de 25 especials cronometrades sobre terra de 388,25 km de distància. 29 equips van aconseguir completar la prova.

Rovanperä-Pietiläinen s’acomiadaven de Peugeot amb un podi.

El ral·li començava amb una baixa il·lustre, Carlos Sainz, que estava cridat a disputar el seu últim ral·li al mundial, patia un accident en els reconeixements de la prova quan es sortia llarg en una corba i colisionava contra un arbre frontalment a uns 80 km/h. A conseqüència de l’impacte el pilot madrileny es lesionava un disc cervical i els metges desaconsellaven la seva participació. Amb el títol de pilots decidit a favor de Sébastien Loeb i de constructors per a Citroën, el dues vegades campió del món finalment no competia.

Per a més tristesa en el món dels ral·lis, els dos constructors del grup PSA, Peugeot i Citroën, anunciaven la seva intenció ferma d’abandonar el mundial de ral·lis en tan bon punt finalitzés la temporada següent, és a dir la del 2005.

Ja al dijous al vespre s’iniciava la prova amb la tradicional superespecial espectacle de Perth, en la que els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien marcar el millor crono seguits a tres dècimes de segon pels pilots de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena i a 4 décimes pels seus companys d’equip i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Per la seva banda els pilots de Ford i guanyadors de les dues proves anteriors, l’estoni Markko Märtin i el britànic Michael Park, acabaven la superespecial a tres cilindres i amb tots els indicadors d’emergència encessos, pel que eren dubte per l’endemà.

Divendres es disputaven els 8 trams de 133,27 km de distància corresponents a la primera etapa, si bé dos corresponien a la doble passada a la superespecial de Perth. Trams als que finalment Markko Märtin i Michael Park no prenien la sortida en haver trencat un pistó del seu motor, pel que es va veure clarament que el ral·li era una lluita tancada entre Marcus Grönholm i Timo Rautiainen vers Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Els de Peugeot s’adjudicaven quatre trams cronometrats, els dos primers del dia i el cinquè i el sisè, mentre que la parella franco-monegasca ho feia en dos d’ells, el tercer i el quart, deixant les distàncies entre els dos equips en uns poc importants 21,4 segons . Les dues passades per la superespecial de Perth que tancaven la jornada van ser per al Subaru Impreza WRC de Petter Solberg i Phil Mills; els quals es trobaven totalment fora de la lluita per la victòria quan en el quart tram patien una sortida de pista i trencaven un braç de la direcció, obligant-los a optar per al nou mètode que s’introduia anomenat "superally" que els permetia reempendre el ral·li des de les superespecials espectacle de Perth.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen seguien ocupant la posició de podi, però ja a 1 minut i 6 segons dels seus companys d’equip i líders de la provisional. En quan a les baixes, a part de la ja coneguda de Markko Märtin i Michael Park, els catalans de Mitsubishi Dani Solà i Xavi Amigó, havien d’abandonar la prova en la cinquena especial cronometrada a causa d’uns problemes en el motor del seu Lancer Evo VII.

La segona jornada arrancava amb sorpresa, quan en la primera especial cronometrada del dia els líders provisionals se sortien de la pista colisionant contra un arbre, a conseqüència del qual es danyava la corretja de l’alternador del Peugeot 307 WRC número 5 i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen havien d’abandonar la prova. Amb els finlandesos de Peugeot i la parella noruego-britànica de Subaru fora de cursa, ja que tot i que Petter Solberg i Phil Mills corrien en condició de superally, no figuraven en la general de la prova, el camí va ser molt planer a partir de llavors per a Sébastien Loeb i Daniel Elena els quals marcaven tres temps escratx al llarg de la jornada, deixant que Petter Solberg i Phil Mills s’adjudiquessin 5 i que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que pujaven fins la segona posició després de l’accident dels seus companys, ho fessin en les dues passades a la superespecial espectacle de Perth.

Tot i prendre’s el ral·li amb força més calma des de l’accident de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, Sébastien Loeb i Daniel Elena van aconseguir incrementar distàncies vers els seus més immediats perseguidors, ara encapçalats per Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 1 minut i 20,5 segons seguit dels belgues de Ford François Duval i Stéphane Prévot, que no semblaven estar disposats a voler atacar posicions anteriors, a 2 minuts i 30 segons dels líders ja que el coixí que disposaven vers el Subaru Impreza S10 WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen era força ampli com per posar en risc una posició de podi.

En el transcurs de la tercera i última etapa Sébastien Loeb i Daniel Elena van aconseguir sumar els dos primers escratxs de la jornada, per a partir de llavors dedicar-se a controlar les distàncies vers els seus rivals al podi, cedint tot el protagonisme als reenaganxats de Subaru Petter Solberg i Phil Mills que marcaven els quatre escratxs restants. Uns altres reenganxats eren els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals tornaven a abandonar la prova en accidentar per segona vegada, aquest cop molt espectacularment, el seu Peugeot 307 WRC quan faltaven 5 kms per completar la penúltima especial del ral·li.

Completats els 388,25 km cronometrats doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la victòria en completar el recorregut en un temps total de 3 hores 30 minuts i 25,4 segons, el que suposava que els pilots de Citroën igualaven el récord de 6 victòries en una temporada que mantenien des de 1992 Didier Auriol i Bernard Occelli, això si, amb menys cites per temporada. Els pilots de Peugeot Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen escudaven als de Citroën en segona posició a 1 minut i 52,8 segons dels guanyadors, mentre que François Duval i Stéphane Prévot treien partit de les nombroses baixes per fer-se un lloc al podi a 3 minuts i 34,1 segons dels qui la temporada següent serien els seus companys d’equip.

Les nombroses baixes van facilitar un podi de Duval-Prévot a la terra australiana.

En el mundial de producció, si bé en la general eren el segon cotxe de Grup N darrera dels locals Chris Atkinson i Glenn MacNeall, els catalans Xevi Pons i Oriol Julià guanyaven la categoria; si bé els pilots descartaven la cita a principis de temporada i per tant no aconseguien sumar els 10 punts que els hagués donat la victòria i el títol de campions de producció. El títol queia en mans del britànic Niall McShea, el qual tot i no guanyar cap ral·li, s’aprofitava de les baixes de Jani Paasonen i Alister McRae en el transcurs de la prova austral per endur-se la corona de campió cap a les illes britàniques.

Malhauradament Pons-Julià descartaven la prova i no sumaven 10 punts que els hagués donat el títol .

La sisena victòria de la temporada permetia a Sébastien Loeb arribar fins als 118 punts totals, mentre que per darrera del pilot alsacià la general es mostrava inalterada després que des del 2n fins al 5è de la provisional abandonessin la prova, i el 6è, el belga François Duval, es trobava massa lluny com per guanyar plaça a Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	118
Petter Solberg	82
Markko Märtin	79

En el campionat de constructors, Citroën que ja tenia el títol des del Tour de Corse, sumava la seva setena victòria de la temporada, el que permetia a la marca dels dos galons distanciar-se encara més al capdavant de la general del campionat. Les distàncies que existien entre Ford, Subaru i Peugeot abans de la prova, va fer que el tercer, quart i segon lloc que aconseguien respectivament els pilots de la marca, no signifiquessin cap moviment en la general

Constructor	Punts
Citroën	194
Ford	143
Subaru	122

Els WRCar de 2000 cc s’acomiadaven del mundial i Loeb-Elena els hi brindaven la darrera victòria.

El diumenge 14 de novembre de 2010, Cardiff era escenari del comiat del mundial de ral·lis als World Rally Car dotats amb un motor de 2000 cc coincidint amb la finalització del 66è Ral·li de Gales. La prova britànica era la tretzena cita, i per tant última, del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb puntuabilitat per als certàmens de pilots, constructors, cotxes S-2000 i de producció, aconseguia copçar l’interés de fins a 63 equips que formalitzaven la seva inscripció oficial a la prova. D’aquests, 61 prenien a partir del dijous 11 de novembre des de la rampa de sortida el camí cap a un recorregut format per 20 especials de 344,66 km de distància cronometrada total, que 45 equips aconseguirien finalitzar.

Solberg-Patterson van lluitar per la victòria, però a les acaballes del recorregut van dessistir.

La meteorologia obligava als organitzadors a avançar el tram de proves fins al dimecres al vespre, on els provençals de Citroën Sébastien Ogier i Julien Ingrassia esdevenien els homes més ràpids per davant dels seus companys d’equip Sébastien Loeb i Daniel Elena i Dani Sordo i Diego Vallejo. No va ser fins al cap de 24 hores que es disputaria la primera cronometrada de la prova britànica, una superespecial espectacle a la Bahia de Cardiff que es celebrava amb forces ratxes de vent i en la que de nou els 3 Citroën tornaven a copar les primeres posicions si bé en aquesta ocasió els campions del món superaven als seus companys d’equip provençals. Petter Solberg i Chris Patterson, amb el seu Citroën C4 WRC privat, tancava la festa dels dos galons amb la quarta posició provisional.

Divendres al matí entraven en escena les proves per les pistes forestals i que tan caracteritzen les cites britàniques. En concret tres trams que es celebraven en fins a dues ocasions i que completaven la primera etapa del ral·li assolint els 129,96 km de recorregut. Els pilots finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila marcaven el primer escratx del dia i aconseguien superar d’una tacada als quatre Citroën que tenien per davant i liderar la provisional del ral·li seguits de Petter Solberg i Chris Patterson, que en aquesta primera cronometrada marcaven el segon millor temps, superant així als Citroën oficials. Els pitjors parats van ser els espanyols Dani Sordo i Diego Vallejo, que en patir un ensurt hi cedien 15 segons i es despenjaven lleugerament de les primeres posicions.

Sébastien Loeb i Daniel Elena recuperaven alló que havien perdut en el primer tram del dia en marcar l’escratx en la segona prova especial cronometrada, si bé la reacció de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no es demorava gaire i en guanyar el tercer i últim tram del matí, els de Ford tornaven a liderar el ral·li. A la conclusió del bucle matinal, 7,1 segons separaven als líders de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, quarts classificats provisionals, mentre que Dani Sordo i Diego Vallejo es trobaven ja a 23,7 segons dels líders i amb només 2,0 segons de marge vers els companys finlandesos dels líders, és a dir Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, el que augurava una tarda plena d’emocions

En la represa, sortint de les assistències remotes, Dani Sordo i Diego Vallejo s’acomiadaven de la seva lluita amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen quan els espanyols de Citroën patien una virolla que els feia perdre un mig minut i caure en terra de ningú per darrera dels finlandesos oficials de Ford i per davant del Focus RS WRC’08 de l’equip Stobart del norueg Henning Solberg i el belga Stéphane Prévot.

Per davant, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es van anar alternant la seva posició amb Sébastien Loeb i Daniel Elena gràcies als seus respectius escratxs, en les dues primeres especials del bucle, mentre que en la tercera prova del bucle i última cronometrada del dia, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila patien una punxada que els feia perdre una mica més d’1 minut vers els homes més ràpids del tram, novament Sébastien Loeb i Daniel Elena, el que deixava com a nous líders a la parella franco-monegasca en arribar a la neutralització de la primera jornada, alhora que la parella de Ford queia per darrera de Dani Sordo i Diego Vallejo en la sisena posició provisional a 1 minut i 7 segons dels líders.

La caiguda de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila de les primeres posicions reduia lleugerament l’emoció del ral·li, doncs entre els tres Citroën C4 WRC que copaven les posicions de podi, només 3,6 segons separaven al primer del tercer, amb Petter Solberg i Chris Patterson en segona posició a 1,8 segons del primer i del tercer.

Dissabte tenia lloc la jornada més llarga del ral·li, amb 4 nous trams que de nou es celebraven a doble passada més l’especial de la Bahia de Cardiff que tancava l’activitat del dia i que suposava un total de 9 proves especials cronometrades de 138,56 km de corda. Si bé no plovia, els aigüats que havien caigut a Gales la tarda anterior deixaven les pistes forestals plenes del fang tan característic de les illes britàniques.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia patien un accident en la primera cronometrada del dia, deixant el seu cotxe en tan mal estat que continuar la competició els hi era impossible, tanmateix Petter Solberg i Chris Patterson marcaven el millor registre en aquesta especial i rellevaven a Sébastien Loeb i Daniel Elena en el liderat. A continuació la parella franco-monegasca oficial de Citroën se saltaven un encreuament i cedia encara una mica més de terreny vers els nous líders que de nou tornaven a marcar el millor temps.

La reacció de Sébastien Loeb i Daniel Elena no es feia esperar quan aquests guanyaven la tercera prova cronometrada del dissabte i tornaven a liderar el ral·li, mentre que per darrera Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila donaven caça a Dani Sordo i Diego Vallejo assolint així la quarta posició provisional. Petter Solberg i Chris Patterson mantenien viu el pols pel liderat en guanyar la quarta prova especial del dia, última del bucle matinal, deixant les distàncies entre els dos Citroën en només 2,5 segons, mentre que entre els dos Ford 11,2 segons separaven el fet d’estar o no al podi de Cardiff el diumenge.

Per la tarda, en les segones passades per les especials cronometrades, Sébastien Loeb i Daniel Elena mantenien el seu estira i arronsa amb Petter Solberg i Chris Patterson, sempre amb els oficials per davant dels privats. Amb 4 escratxs pels primers i 1 pels segons, s’arribava a la neutralització de la segona etapa i amb les distàncies entre els dos equips en 4,8 segons. Per darrera d’ells Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila seguien escurçant tímidament les distàncies vers els seus companys d’equip, entrant al parc tancat de Cardiff amb un demèrit de 8,6 segons.

En la tercera i última etapa del ral·li, de 76,14 km cronometrats al llarg de 4 proves especials cronometrades, el duel per la victòria va trobar el seu punt i final quan en la primera especial del dia, Sébastien Loeb i Daniel Elena afavorits per tenir una millor posició de sortida vers el fang galès, incrementaven en 6,7 segons les distàncies vers els pretendents a la seva posició, mentre que en la segona aquests rebien una advertencia en forma d’impacte contra una roca que feia dessistir a Petter Solberg i Chris Patterson de seguir arriscant per la victòria.

Al migdia, en tornar a passar per les dues especials cronometrades del matí, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila marcaven el millor temps en la primera d’elles, aconseguint finalment superar als seus companys d’equip en la lluita per la última plaça al podi, mentre que en la segona el millor temps era per a Dani Sordo i Diego Vallejo sense majors conseqüències.

Finalitzades les 20 proves cronometrades del programa del 66è Ral·li de Gales, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien sumar una nova victòria en el seu palmarés, la 62ena, que tanmateix suposava la última de la era 2.0 T dels cotxes World Rally Car. Els campions mundials i pilots oficials de Citroën cobrien els 344,66 km de distància en un temps total de 3 hores 14 minuts i 54 segons, 19,1 segons per davant de Petter Solberg i Chris Patterson que una vegada més havien de veure com un altre ocupava el graó més alt del podi. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila per la seva banda tancaven el podi a 1 minut i 35,3 segons dels guanyadors de la prova.

Latvala-Anttila aconseguien el sub-campionat amb un podi.

Entre els cotxes amb homolgació S-2000, és a dir el SWRC, els noruegs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene celebraven el seu recent fitxatge per Škoda guanyant 6 de les 7 proves especials cronometrades de la primera jornada, deixant darrera seu un dels màxims aspirants a la corona, els finlandesos Jari Ketomaa i Mika Stenberg. Dissabte en les dues primeres cronometrades del dia la parella noruega seguia marcant la pauta, el que va fer reaccionar a Jari Ketomaa i Mika Stenberg, que a base d’assumir riscs van començar a encadenar escratxs i retallar distàncies amb els líders, mentre que els altres aspirants a títol i primers classificats en la provisional del campionat, els catalans Xevi Pons i Alex Haro, es limitaven a pilotar de forma segura deixant que els rivals anessin abandonant i així era com tancaven el podi provisional al terme de la segona jornada.

Diumenge en la primera de les quatre cronometrades del dia els finlandesos patien un accident que els suposava l’abandonament, fent encara més bona doncs la opció assumida per la parella catalana, que de tan tranquils que pilotaven perdien la segona posició heredada en favor de l’irlandès Craig Breen i el galès Gareth Roberts capaços de retallar el minut de desavantatge que tenien vers Xevi Pons i Alex Haro.

En clau de campionat, la victòria d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene era anecdótica, doncs els pilots tot just feien la seva primera incursió en el mundial SWRC, d’altra banda la tercera posició que aconseguien Xevi Pons i Alex Haro a terres britàniques, permetia a la parella catalana esdevenir campions del món en la primera temporada del campionat amb 12 punts de marge sobre el suec Patrik Sandell que gràcies a l’abandonament de Jari Ketomaa aconseguia el sub-campionat.

Mikkelsen-Fløene debutaven amb els colors d’Škoda volant per les especials galeses.

En el mundial de producció es vivia una situació paral·lela a la del SWRC, quan els suecs Patrik Flodin i Göran Bergsten volaven en les sis primeres cronometrades del ral·li adjudicant-se el millor temps en totes i cadascuna d’elles, però en la setena i última prova de la primera jornada els líders perdien 2 minuts i la primera plaça en favor dels estonis Ott Tänak i Kuldar Sikk.

Dissabte els suecs van seguir mostrant un ritme superior al de la competència, retallant distàncies als líders amb l’excepció de dos cops de puny sobre la taula per part d’aquests que posaven fre a la escurçada de segons. Finalment però les opcions de Patrik Flodin i Göran Bergsten finalitzaven a falta de dues cronometrades per acabar la jornada quan els suecs arrancaven una roda del seu Subaru Impreza WRX STi.

Ott Tänak i Kuldar Sikk afrontaven llavors la tercera i última jornada amb unes distàncies notables vers els seus perseguidors, més encara quan els segons classificats, els txecs Martin Semerád i Michal Ernst, patien una sortida de pista que els obligava abandonar el ral·li a manca de dues cronometrades per completar el recorregut. Sense més transcendències, els estonis tutelats pel programa de joves talents de Pirelli, Ott Tänak i Kuldar Sikk, aconseguien la seva segona victòria de la temporada, mentre que els pilots lusos Armindo Araújo i Miguel Ramalho, que sortien a nedar i guardar la roba per les pistes galeses, finalitzaven el ral·li en segona posició aconseguint així revalidar el títol de campions del món de producció

Tänak-Sikk sumaven la segona victòria de la temporada sota els colors de Pirelli.

En el campionat de pilots, el títol feia setmanes que ja estava decidit a favor de Sébastien Loeb, però tot i així el pilot aconseguia la seva vuitena victòria de la temporada elevant les distàncies vers els seus més immediats perseguidors per sobre el centenar de punts. Jari-Matti Latvala per la seva banda, feia bona la tercera plaça aconseguida per finalitzar el campionat en segona posició amb dos punts d’avantatge sobre el norueg Petter Solberg i quatre amb el francès Sébastien Ogier, a qui el zero de Gales li suposava baixar dos llocs a la general.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	276
Jari-Matti Latvala	171
Petter Solberg	169

En el campionat de constructors l’equip de Petter Solberg no hi constava com inscrit, amb el que Ford aconseguia situar els seus dos cotxes dalt del podi, un resultat que no feia més que maquillar una mica el comiat del Ford Focus RS WRC dels ral·lis mundials després d’una temporada d’escandol per part de Citroën. D’altra banda l’equip satèl·lit dels dos galons empatava a punts amb els seus teóricament rivals d’Stobart, amb el que el segon equip de Citroën tancava la temporada com a tercer equip mundial.

Constructor	Punts
Citroën	456
Ford	337
Citroën Junior	217

Ogier-Ingrassia aconseguien la seva victòria parcial número 500 en terres gal·leses així com guanyar la cita per tercer any consecutiu.

Completades les 19 proves especials programades de 310,15 km cronometrats i amb la pertinent cerimònia del podi celebrada a Cardiff, el diumenge 15 de novembre de 2015 es donava per finalitzat el 71è Ral·li de Gales, última cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda britànica era puntuable pels certàmens de pilots, constructors, així com el WRC-2, WRC-3 i el campionat júnior, el que permetia als organitzadors presentar una llista d’inscrits de 79 equips, dels que 69 es personaven el dijous 12 de novembre a la rampa de sortida per tal d’afrontar a partir de l’endemà el recorregut programat. 58 equips participants aconseguirien completar-lo.

Als irlandesos Meeke-Nagle els va ser impossible presentar batalla a Ogier-Ingrassia.

La primera jornada de la cita britànica estava composada per un total de 6 proves especials de 131,40 km cronometrats, els quals tenien el handicap afegit de celebrar-se sense assistències intermèdies, només s’habilitava un parc remot en el que es permetia el canvi de pneumàtics. En la primera especial del dia Sébastien Ogier i Julien Ingrassia superaven als seus companys d’equip per 8 dècimes de segon, amb el que els campions del món esdevenien els primers líders de la prova.

Tot i la brevetat de Sweet Lamb, de només 3,33 km de distància, el ral·li començava a aclarir-s’hi en la seva segona cronometrada quan els pilots francesos de Volkswagen repetien autoria del millor registre alhora que els seus companys finlandesos patien una sortida de pista en el segon revolt que els enviava directament al parc tancat abans d’hora. Els irlandesos de Citroën Kris Meeke i Paul Nagle heretaven així la segona plaça, mentre que els noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb el tercer Polo R WRC s’introduïen en places de podi.

Els líders tancaven el bucle matinal amb el seu tercer escratx consecutiu, amb el que la parella arribava a les assistències remotes pel canvi de gomes amb gairebé 13 segons de marge vers Kris Meeke i Paul Nagle i amb 17 en relació als seus companys noruecs. Els belgues de Hyundai, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, causaven la segona baixa il·lustre del dia en aquesta tercera prova especial en arrencar-hi una roda del seu i20 WRC.

La parella irlandesa de Citroën aconseguia trencar la ratxa dels provençals amb el seu primer millor temps a la represa, si bé Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven la seva actuació en la primera jornada amb dos nous escratxs que els conferien un marge de 13,5 segons vers Kris Meeke i Paul Nagle a l’entrada al parc tancat. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, a 31,5 segons dels seus companys, tancaven el podi amb un coixí d’11,6 segons amb el segon dels Citroën DS3 WRC oficial, el de Mads Østberg i Jonas Andersson, mentre que els espanyols de Hyundai, Dani Sordo i Marc Martí, tenien opcions més remotes d’accedir a les places d’honor en trobar-se a més de mig minut dels escandinaus de Citroën.

La jornada sabatina era la més llarga de totes en tenir 142,32 km cronometrats al llarg de 9 proves especials, disputant-se les 7 primeres sense assistències, el que li conferia a la jornada un cert caràcter maratonià, si bé la pluja, que feia acte de presència en terres gal·leses, netejava les pistes de fang i donava millor tracció als participants.

Com a re-incorporat al ral·li, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul s’emportaven el millor temps en la primera prova del dia seguits d’uns altres re-incorporats, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Aquests últims trencaven un palier en la segona especial sabatina, el que els obligava a afrontar el que restava de dia amb calma. Mads Østberg i Jonas Andersson patien una punxada en aquesta segona prova especial i brindaven la quarta plaça a Dani Sordo i Marc Martí. Per davant Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tenien un petit estira i arronsa amb Kris Meeke i Paul Nagle en les dues primeres especials del dia, mentre que Andreas Mikkelsen i Ola Fløene amb el seu escratx a la tercera cronometrada, miraven de no perdre el tren per les places més altes del podi.

A partir d’aquell moment, i amb 3 escratxs consecutius, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia començaven a decidir el ral·li, doncs amb aquests 3 millors registres, els provençals aconseguien elevar les distàncies vers la parella irlandesa de Citroën fins gairebé el mig minut i en relació als seus companys noruecs fins a fregar el minut de gap.

Entretant, els estonians de M-Sport, Ott Tänak i Raigo Mõlder, havien aconseguit pujar fins la quarta posició en detriment de Dani Sordo i Marc Martí, que patien problemes amb el canvi, i de Mads Østberg i Jonas Andersson, els quals patien una virolla en la cinquena prova especial i després remataven la mala estrugança en patir una sortida de pista en la sisena prova especial, sortida que en quedar-se una estona clavats al voral, els suposava acomiadar-se definitivament de les posicions de podi. Doncs bé, la parella de l’est del preparador britànic, tancava el llarg bucle matinal amb el seu primer escratx al ral·li, si bé a efectes de temps aquest era poc significatiu, doncs la setena especial era una breu especial espectacle, si que els donava certa moral als protegits de Malcolm Wilson.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancaven la jornada amb un segon millor temps, per darrera dels seus companys de formació Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, i un escratx en la darrera prova especial cronometrada, amb el que els líders fitxaven a l’entrada del parc tancat de Deeside amb 35,7 segons de marge vers el Citroën DS3 WRC de Kris Meeke i Paul Nagle i 1 minut i 4 dècimes de segon en relació al Polo R WRC de la parella noruega. Per darrera d’ells, Ott Tänak i Raigo Mõlder tenien difícil entrar en les posicions de podi, doncs el gap a recuperar vers els pilots nòrdics de Volkswagen era d’1 minut i 40,7 segons, a més a més, els espanyols de Hyundai Dani Sordo i Marc Martí es situaven a només 14,7 segons dels d’M-Sport.

El recorregut programat es culminava diumenge amb 4 proves especials d’una corda total cronometrada de 36,43 km de distància. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es treien el mal gust de boca que els havia deixat les dues jornades anteriors en guanyar totes les proves del dia. Mentrestant, en la part alta de la taula, Dani Sordo i Marc Martí aconseguien la quarta posició absoluta en registrar-se l’accident d’Ott Tänak i Raigo Mõlder en la primera prova dominical.

En la part més alta de la taula, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia afluixaven una mica el ritme per tal d’assegurar-se la seva tercera victòria consecutiva en terres gal·leses, certificant-la amb un temps total de 3 hores 3 minuts i 2 segons, el que equivalia a un marge de 26 segons vers Kris Meeke i Paul Nagle. Andreas Mikkelsen i Ola Fløene, que marcaven el segon millor temps en 3 de les 4 proves programades pel dia, tancaven el podi britànic a 36,2 segons dels seus companys d’equip.

Mikkelsen-Fløene van passar de no poder prendre part del tram de proves a pujar al podi.

En el campionat WRC-2, els pilots de Peugeot Craig Breen i Scott Martin iniciaven el seu concurs a la cita gal·lesa amb determinació, imposant-se en la primera i tercera prova especial, però una punxada soferta en la quarta, deixava al pilot irlandès i al seu navegant britànic lluny de les posicions capdavanteres. Alhora, els francesos Eric Camilli i Benjamin Veillas passaven a copar la provisional amb un millor temps, confirmant la seva condició de líders amb un altre escratx en la sisena i última prova especial de la primera jornada.

Al llarg del dissabte la parella líder mantenia un intens pols per la primera posició amb els finlandesos Teemu Suninen i Mikko Markkula, el qual es resolia a favorablement per a Eric Camilli i Benjamin Veillas en la recta final del dia, per gairebé mig minut més de marge del que aquests feien sortida del parc tancat de Deeside a primera hora del matí. En el transcurs de les tres primeres proves dominicals, la distància entre els dos contendents pràcticament no variava i quan tot semblava estar encaminat cap a la victòria de la parella francesa, una inoportuna averia en el turbo privava als pilots d’aquesta i la brindava a Teemu Suninen i Mikko Markkula.

En clau de campionat el resultat del ral·li va ser irrellevant, doncs l’absent Nasser Al-Attiyah havia esdevingut ja campió al Ral·li Catalunya i tots aquells que hi aconseguien puntuar, es trobaven classificats a la part baixa de la taula del certamen.

Una averia aliena, brindava a Suninen-Markkula la seva primera victòria al WRC-2.

Entre els cotxes de dues rodes motrius, el WRC-3, el francès Quentin Gilbert i el belga Renaud Jamoul afrontaven les primeres especials del ral·li amb un ritme superior a la resta del parc tancat, aconseguint en les 5 primeres proves del divendres un total de 4 millors temps i un segon temps escratx a 5 dècimes de segon dels noruecs Ole-Christian Veiby i Anders Jæger. Malauradament, i quan havien disputat uns 10 km de la sisena i última especial de la jornada, apareixia una averia en la bomba d’aigua, la qual els obligava a abandonar la jornada i entregava el testimoni del liderat a Ole-Christian Veiby i Anders Jæger per gairebé 2 minuts i mig de marge vers l’inferior Peugeot 208 R2 dels italians Fabio Andolfi i Simone Scattolin.

Dissabte, com en la jornada anterior, Quentin Gilbert Renaud Jamoul es feien un fart de marcar escratxs, 8 de 9 possibles, el que permetia a la parella francòfona escalar fins la quarta posició provisional, mentre que els líders aconseguien de mica en mica eixamplar distàncies vers els seus rivals, tot i la penalització de 40 segons que els hi era aplicada a primera hora del matí en haver entrat tard al parc tancat la jornada anterior.

La brevetat de la jornada dominical no aportava gaires emocions més enllà de l’abandonament dels segons classificats, el local Chris Ingram i el francès Gabin Moreau, al terme de la segona prova especial per averia en el motor del seu Citroën DS3 R3T Max.

En clau de campionat, Ole-Christian Veiby aconseguia gràcies a la seva victòria britànica superar a Simone Tempestini en la classificació del certamen, i restar així com a subcampió al terme de la temporada a 23 punts de Quentin Gilbert, guanyador amb 115 punts totals.

Veiby-Jæger no van ser els més ràpids, però les averies els van respectar.

Sébastien Ogier aconseguia així la seva vuitena victòria de la temporada, el que permetia al pilot de Gap completar la temporada amb 80 i 92 punts de marge vers els seus companys d’estructura Jari-Matti Latvala i Andreas Mikkelsen respectivament. Mads Østberg esdevenia el primer pilot no Volkswagen a 55 punts del seu compatriota i amb 4 punts de marge vers el seu company Kris Meeke, reflectint clarament la superioritat del constructor alemany.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	263
Jari-Matti Latvala	183
Andreas Mikkelsen	171

En el campionat de constructors, tot i l’infortuni de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, Volkswagen esdevenia per desena vegada la marca que més punts sumava a la cita, amb el que els de Wolfsburg aconseguien una renda final de 414 punts, gairebé el doble que els seus més immediats perseguidors, capitanejats per Citroën gràcies a sobretot el segon lloc de Kris Meeke i Paul Nagle a l’esdeveniment. Hyundai, que prometia inversions fortes en entrar al campionat, millorava vers la temporada anterior i culminava la temporada en la tercera posició a 6 punts dels del doble galó.

Constructor	Punts
Volkswagen	414
Citroën	230
Hyundai	224

Ogier-Ingrassia només van haver de suar fins dissabte al matí per aconseguir una nova victòria a Gales.

Amb la finalització del 70è Ral·li de Gales el diumenge 16 de novembre de 2014, la temporada del mundial de ral·lis també tocava el seu punt final. Amb possibilitat d’atorgar punts pels certàmens de pilots, constructors, WRC-2, WRC-3 i mundial júnior, sent aquest últim pràcticament el mateix campionat que l’anterior però amb una manera diferent de repartir punts, la cita britànica es presentava amb 72 equips inscrits i 23 proves especials de 305,64 km cronometrats en el seu programa, a les que els 63 equips que prenien la sortida des de la pertinent rampa començarien a fer front a partir del divendres 14 de novembre. 53 equips participants aconseguien completar la prova.

Hirvonen-Lehtinen s’acomiadaven del mundial amb un lluitat podi.

A diferència de molts altres ral·lis contemporanis, la primera etapa de la ronda gal·lesa era la més llarga de totes, amb 145,78 km de competició al llarg de 8 especials cronometrades, les quals s’agrupaven en un bucle de 4 trams pels que s’hi passaven a primera hora del mati i tarda. L’ambient era el que hom esperava d’una cita al Regne Unit, pluja i fang, i en aquestes condicions s’hi desenvolupaven molt bé els Volkswagen Polo R WRC; els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’adjudicaven els millors temps en la primera, segona i quarta especial cronometrada del bucle matinal, mentre que els seus companys finlandesos, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, ho feien en la tercera. A més a més, mentre els 3 Polo R WRC van estar operatius al 100%, ja que els noruecs Andreas Mikkelsen i Ola Fløene patien una sortida de pista en la segona cronometrada que els convidava a abandonar la jornada abans d’iniciar la següent especial, els cotxes alemanys copaven les tres primeres posicions a final de tram.

La baixa d’Andreas Mikkelsen i Ola Fløene emplaçava llavors a una lluita per la tercera plaça entre els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson i els finlandesos de M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals en tractar-se del seu últim ral·li en actiu, havien jurat lluitar per tal d’acabar la prova com el primer no-Volkswagen. Aquests dos últims completaven el bucle matinal separats per tan sols 4,5 segons i amb un marge no gaire més important vers els irlandesos Kris Meeke i Paul Nagle i els belgues Thierry Neuville, que també aspiraven a aquesta tercera plaça, mentre que per davant els dos Volkswagen havien aconseguit un gap superior al mig minut trobant-se separats entre ells en 9,5 segons.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien revertir les dinàmiques i s’imposaven en tres de les quatre cronometrades del bucle, la cinquena, setena i vuitena especial del dia, mentre que els sempre líders de la prova, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, ho feien en la sisena, amb el que els dos companys de Volkswagen completaven la primera etapa separats per tan sols 6,6 segons.

El gran ritme imposat per les dues parelles del constructor alemany, provocava que els seus perseguidors es classifiquessin a partir d’1 minut i 13,8 segons, amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ocupant la tercera posició provisional a l’entrada al parc tancat i amb els dos Citroën DS3 WRC oficials trepitjant-los els talons, doncs el gap vers Kris Meeke i Paul Nagle i en relació a Mads Østberg i Jonas Andersson era de 7,7 i 8,4 segons respectivament. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, a 20,1 segons de la parella finlandesa de M-Sport, conservaven esperances d’entrar també en aquesta lluita.

La jornada sabatina tenia un model similar a la primera etapa, un bucle de 4 trams es celebrava en dues ocasions, si bé en el cas del matinal, una breu especial de 2,06 km s’hi afegia per tancar l’activitat als trams, comptabilitzant-se així en total 9 proves especials de 113,74 km cronometrats. En la modalitat de re-enganxats, Andreas Mikkelsen i Ola Fløene sortien a lluir-se el dissabte al matí, i els noruecs s’imposaven en tots els trams del bucle matinal tret de la breu especial cronometrada, en la que el seu compatriota Henning Solberg i l’austríaca Ilka Minor els hi llevaven l’honor per només 2 dècimes de segon.

D’altra banda, entre els classificats en les zones calentes de la taula, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila patien una sortida de pista en la primera especial sabatina, i en perdre-hi més de 3 minuts, els finlandesos deixaven camí lliure als seus companys Sébastien Ogier i Julien Ingrassia cap a la victòria, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle passaven a ocupar la darrera plaça de podi a partir d’aquell instant. Els irlandesos es mostraven més ràpids que no pas Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen al llarg del bucle matinal, el que permetia a la parella de Citroën entrar al re-agrupament a només 7 dècimes de segon de la segona posició, però tanmateix amb un marge de 8,6 segons vers els seus companys d’equip Mads Østberg i Jonas Andersson.

En tan bon punt es va reiniciar l’activitat a les especials, Kris Meeke i Paul Nagle prenien la segona plaça a Mikko Hirvonen i Jarmo Lethinen gràcies a l’escratx aconseguit en la primera prova del bucle, sisena de la jornada, però la parella finlandesa d’M-Sport responia amb la mateixa moneda, i en imposar-se en la següent especial, els pilots recuperaven allò que havien perdut minuts abans.

L’estira i arronsa entre irlandesos i finlandesos es mantenia en el que restava de jornada, si bé en menor grau i sense que la segona plaça no patís cap altre canvi de mans, amb el què l’entrada al parc tancat es feia amb 3,4 segons de distància entre els dos equips immersos en la lluita i amb Sébastien Ogier i Julien Ingrassia gairebé 1 minut per davant de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Mentre que pel que fa a Mads Østberg i Jonas Andersson, els escandinaus de Citroën es desinflaven una mica vers els seus més immediats rivals i es trobaven ja a 39,7 segons dels seus companys d’equip.

L’activitat als trams es tancava diumenge amb la celebració de la tercera i última etapa, la qual estava composada per 6 proves especials de només 46,12 km de distància, llur principal handicap residia en l’absència d’assistències intermèdies. Mads Østberg i Jonas Andersson, iniciaven la jornada imposant-se en les dues primeres proves especials, mentre que en la tercera, i breu, prova cronometrada el millor temps era pels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

D’altra banda, entre els que havien de sortir a decidir coses, Kris Meeke i Paul Nagle patien una sortida de pista en la primera especial, i malgrat patir una doble punxada amb una única roda de recanvi, els irlandesos retallaven uns tímids 1,8 segons a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen al llarg del bucle matinal, pel que de cara a les segones passades pels tres trams que havien acabat de disputar, les distàncies entre els dos equips s’establien en només 1,6 segons.

Amb una roda en males condicions, doncs no hi havia assistències intermèdies, Kris Meeke i Paul Nagle van començar a perdre terreny en les tres últimes especials del programa, amb el que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’afermaven en la segona plaça i els seus companys Mads Østberg i Jonas Andersson els hi prenien la darrera plaça de podi en la penúltima especial.

Un cop els 53 equips participants que aconseguien completar la tercera etapa feien entrada al parc tancat de Cardiff, el ral·li es donava per conclòs amb la victòria de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, la vuitena dels provençals al llarg de la temporada, amb un temps total de 3 hores 3 minuts i 8,2 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, que s’acomiadaven del mundial de ral·lis com a pilots en actiu, precisaven de 37,6 segons més que els guanyadors per a recórrer els 305,64 km cronometrats del programa, pel que els finlandesos pujaven al segon calaix del podi, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson eren els qui el tancaven a 1 minut i 3,6 segons dels guanyadors.

Østberg-Andersson aconseguien una plaça de podi en els darrers sospirs de la prova gràcies a una errada dels seus companys.

En la categoria intermèdia, el WRC-2, Jari Ketomaa i Kaj Lindström sortien amb un ritme superior al de la resta del parc tancat i els finlandesos s’imposaven consecutivament en les 5 primeres especials del ral·li així com en la vuitena i última del primer dia, el que donava un marge de 39,5 segons als pilots vers els portuguesos Bernardo Sousa i Hugo Magalhães, guanyadors de les altres dues especials cronometrades.

Dissabte els líders seguien mantenint un ritme fort, i si bé només guanyaven tres proves especials, els finlandesos es distanciaven una mica més dels seus més immediats perseguidors al llarg de tota la jornada, una distancia que en la darrera especial veia un increment sobtat quan Bernardo Sousa i Hugo Magalhães es veien obligats a abandonar la competició en patir un accident.

Amb unes distàncies assolides força importants, el ritme de la classe es relaxava de cara a la jornada dominical, i els italians Lorenzo Bertelli i Mitia Dotta, hereus de la segona posició, esdevenien protagonistes en guanyar 4 cronometrades de les 6 que constaven al programa. Així doncs Jari Ketomaa i Kaj Lindström aconseguien finalment la victòria per gairebé 1 minut de marge vers els transalpins.

En clau de campionat però, la victòria que aconseguia Jari Ketomaa a Gales era insuficient per superar al qatarià Nasser Al-Attiyah a la general del certamen, qui comptava amb 20 punts de marge a la baixada de la rampa de sortida, i per tant li permetien prendre’s la cita britànica amb molta calma i aconseguir el títol per tant sols 3 punts.

Ketomaa-Lindström aconseguien una victòria estèril a efectes de campionat.

Entre els cotxes de dues rodes motrius, campionat anomenat WRC-3 i que a la pràctica no era altre cosa que el JWRC, els locals Alastair Fisher i Gordon Noble mostraven un pilotatge excel·lent en imposar-se en 4 de les 8 especials de la primera etapa, aturant el cronòmetre amb el segon millor registre en les 4 restants, el que conferia a la parella britànica un marge de més d’1 minut vers la segona parella classificada.

Amb un bon coixí de temps aconseguit en la primera jornada, Alastair Fisher i Gordon Noble concedien uns certs segons als seus perseguidors al llarg de la jornada sabatina, malgrat el qual els líders aconseguien tornar a Cardiff amb un marge que fregava el minut d’avantatge, temps més que suficient com per poder afrontar els darrers 46,31 km cronometrats amb serenor i acabar-se anotant la victòria a la cita domèstica amb un darrer escratx inclòs per tal d’elevar el gap per sobre del minut.

En clau de campionat la victòria només feia que certificar el subcampionat del pilot britànic per 3 punts de marge vers l’eslovac Martin Koci, doncs des del Ral·li d’Alemanya el francès Stéphane Lefebvre ja n’era el campió del certamen junior.

Fisher-Noble lligaven la victòria en la primera jornada.

Sébastien Ogier ja havia revalidat el títol de campió mundial a Catalunya, amb el que amb la seva vuitena victòria de la temporada, el provençal no feia més que obrir encara més la distància que el separava del seu company d’equip Jari-Matti Latvala, segon classificat. Tot i que Andreas Mikkelsen no aconseguia afegir cap punt al seu compte particular, el noruec tancava la temporada en la tercera posició del campionat amb 24 punts de marge vers Mikko Hirvonen, el primer pilot fora de l’òrbita Volkswagen a la taula i que a Gales s’acomiadava de l’especialitat.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	267
Jari-Matti Latvala	218
Andreas Mikkelsen	150

La superioritat de Volkswagen era tan gran, que els alemanys havien aconseguit revalidar el seu títol de constructors al mes de setembre a Austràlia, però a la baixada de la rampa de sortida de Cardiff el dijous al vespre, encara quedava per decidir el subcampió. M-Sport aconseguia sumar 5 punts més a la cita domèstica que no pas Citroën, però amb un marge de 7 punts favorable als francesos a l’arribada a la cita, la plaça s’acabava inclinant pels del dos galons.

Constructor	Punts
Volkswagen	447
Citroën	210
M-Sport	208

En el dia abans del seu aniversari, Petter Solberg aconseguia la seva primera victòria mundial.

El 17 de novembre de 2002 a Cardiff no només es posava punt i final al 58è Ral·li de Gran Bretanya, sino que també es feia a la temporada del campionat del món de l’especialitat. La prova que estava composada per 17 especials cronometrades de 390,57 km de distància arrancava a la mateixa capital galesa el 14 de novembre amb 85 equips presents dels 94 que havien formalitzat la seva inscripció per la prova i dels que 38 aconseguirien finalitzar-la. La cita britànica tenia puntuabilitat per als campionats de pilots, marques i mundial júnior.

Märtin-Park no van poder contenir el ritme endimoniat de Solberg-Mills al tercer dia i perdien la primera plaça.

Amb els títols de campions del món de pilots i constructors ja decidits en favor de Marcus Grönholm i Peugeot respectivament, l’interés residia en la consecució del títol junior al que hi arribaven amb opcions el pilot de Vic Dani Solà i l’italià Andrea Dallavilla, així com el debut en ral·lis del carismàtic i múltiple campió mundial en motociclisme, l’italià Valentino Rossi, el qual juntament amb Carlo Cassina pilotaven un Peugeot 206 WRC del Grifone emprant les notes de Piero Liatti i sota els colors de Michelin després que Repsol hagués desestimat la opció.

L’especial espectacle de Cardiff donava el tret de sortida al ral·li, en la que Markko Märtin i Michael Park aconseguien ser els més ràpids a bord del seu Ford Focus RS WRC seguits d’aprop per Petter Solberg i Phil Mills i a continuació els companys oficials de Ford de la parella estonio-britànica amb Colin McRae i Derek Ringer tancant el podi provisional.

En arribar els trams enfangats genuins del ral·li, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van treure a la poca llum del dia que es deixava veure per terres galeses la seva velocitat i superioritat, guanyant totes les cronometrades del dia. El que li van permetre liderar la prova ja des de la primera especial de la jornada, és a dir la segona de la prova, per arribar a la neutralització amb un avantatge de 49,6 segons vers el Subaru Impreza S7 WRC de Petter Solberg i Phil Mills, autors del millor crono en l’especial espectacle de Cardiff que tancava la jornada, i de 51 segons vers el Ford Focus RS WRC de Markko Märtin i Michael Park.

El idols britànics Colin McRae i Derek Ringer així com Richard Burns i Robert Reid, perdien bona part de les seves opcions a victòria quan per unes respectives sortides de pista es deixaven un temps molt preciós en el camí. Els de Ford perdie un minut en la seva excursió per les cunetes en la primera especial del dia, mentre que els de Peugeot es deixaven minut i mig pel mateix motiu en la segona especial de la jornada quan anaven enganxat els talons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

D’altra banda, el punt d’atracció mediàtica que suposava el campió de MotoGP Valentino Rossi i Carlo Cassina s’acabava en la primera especial cronometrada quan el pilot italià quedava enlluernat pel sol i perdia la traçada clavant el seu Peugeot 206 WRC privat en la cuneta i veient-se obligats a abandonar la seva aventura.

La segona etapa, la més curta de quantes es disputaven en la prova britànica mantenia la tónica de quan s’havia viscut fins al moment, és a dir amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Petter Solberg i Phil Mills repartint-se els millors cronos en les dues primeres especials cronometrades fins que en la tercera la prova donaria un gir important. Al Peugeot 206 WRC dels liders va començar a fallar-li l’hidràulic, el que va obligar al pilot finlandès a canviar de velocitats emprant la palanca i no els comandaments del volant, aixó va descentrar lleugerament a Marcus Grönholm en un troç en el que hi havia un canvi de superficie de terra a asfalt, provocant una sortida de pista que acabaria amb diverses voltes de campana.

Més tard, justament en el mateix punt, també es sortirien de la pista els Mitsubishi Lancer WRC dels francesos François Delecour i Dominique Savignoni i dels finlandesos Jani Paasonen i Arto Kapanen, aquest últim quasi colisiona contra el 206 WRC dels seus compatriotes, i més tard el Toyota Corolla WRC dels polonesos Tomasz Kuchar i Maciej Szczpaniak.

L’accident deixava als joves Markko Märtin i Michael Park al capdavant de la provisional, seguits de ben aprop pels també joves Petter Solberg i Phil Mills, els quals marcarien els 3 escratxs en els 3 trams que restaven per completar la jornada i situar-se a tan sols 1,6 segons del liderat a falta d’una jornada per completar la prova. Carlos Sainz i Luis Moya, en el seu adéu de Ford i com equip, tancaven el podi provisional a 28,1 segons del liderat, pel que encara tenien opcions de guanyar, si bé havien de vigilar a Richard Burns i Robert Reid que en el comput global de la segona etapa havien estat els pilots més ràpids escurçant en gairebé mig minut les distàncies vers els espanyols.

La tercera i última etapa estava composada per tan sols 4 especials cronometrades, si bé la primera d’elles era la més llarga del ral·li amb 54,69 km, on Petter Solberg i Phil Mills van arriscar i van ser capaços de superar a Markko Märtin i Michael Park per 22 segons, marcant el millor temps de l’especial i de passada situar-se com a líders de la provisional. Els de Ford van intentar donar la réplica amb l’escratx en la segona cronometrada, però el temps que retallaven als de Subaru era insuficient per arrebatre la plaça, els quals a més a més marcaven els dos últims escratxs que restaven per a completar el ral·li, aconseguint així la seva primera victòria en el mundial.

Els pilots de Peugeot Richard Burns i Robert Reid per la seva banda van aconseguir superar a Carlos Sainz i Luis Moya en la segona especial cronometrada del da, però els britànics patien una sortida de pista en la següent especial, permetent als espanyols recuperar la plaça de podi que acabaven de perdre que tancaven així el podi a la conclusió del recorregut a 55,9 segons dels guanyadors. Markko Märtin i Michael Park per la seva banda ho feien a 12,8 segons de Petter Solberg i Phil Mills.

Sainz i Moya s’acomiadaven com a parella dins un cotxe de ral·lis amb un podi.

En el mundial júnior Dani Solà i Àlex Romaní perdien el liderat de la prova en la cinquena especial cronometrada a causa d’una punxada lenta, però la parella catalana amb una excel·lent actuació en la primera cronometrada del segon dia, l’especial llarga que es repetia el diumenge, permetia que endosar minut i mig a la resta de pilots del parc tancat en la seva categoria i recuperar la primera posició mentre que els seus rivals en la consecució del títol, els italians Andrea Dallavilla i Giovanni Bernacchini patien una doble punxada i cedien 6 minuts. L’especial llarga tornava a ser protagonista el diumenge, quan als catalans se’ls hi trencava un suport del motor, havent de finalitzar el tram en unes condicions gens favorables, afortunadament les assistències van reparar el cotxe i els catalans van tenir via lliure cap a la victòria i la corona mundial júnior.

Solà-Romaní es reponien dues vegades de l’adversitat i guanyaven ral·li i títol.

Amb el títol de pilots decidit en favor de Marcus Grönholm des de feia temps, a Petter Solberg la primera victòria que aconseguia en el mundial de ral·lis li permetia aconseguir per un sol punt el subcampionat per davant de Carlos Sainz, el madrileny per la seva banda, gràcies a l’abandonament de Richard Burns i que Colin McRae finalitzés en cinquena posició, completava la temporada en tercera posició també per un punt d’avantatge vers el seu company escocès i dos vers l’anglès de Peugeot.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	77
Petter Solberg	37
Carlos Sainz	36

En el campionat de constructors, Peugeot no quallava una bona actuació després dels abandonaments de Grönholm-Rautiainen i Burns-Reid, però tot i així els del lleó amb 9 doblets aconseguien una temporada pràcticament excel·lent. Ford per la seva banda, en situar dos dels seus cotxes en el podi aconseguia la fita de puntuar en totes les proves del calendari mentre que Subaru, en terra de ningú sumava més punts que cap altre equip combinant la victòria de Solberg-Mills amb el quart lloc de Mäkinen-Lindström.

Constructor	Punts
Peugeot	165
Ford	104
Subaru	67

Novena victòria en la temporada per Ogier-Ingrassia.

La temporada 2013 del campionat mundial de ral·lis, finalitzava el diumenge 17 de novembre a Deeside coincidint amb la finalització del 69è Ral·li de Gales. La prova britànica, que era puntuable per als campionats de pilots, constructors, WRC-2 i WRC-3, aplegava fins a 64 equips en la seva llista d’inscrits dels que 56 emprengueren des de la rampa de sortida a partir del dijous 14 de novembre el camí cap a les 22 especials cronometrades que la organització havia programat amb una corda total de 311,15 km de distància i que 44 equips aconseguirien completar.

Latvala-Anttila van ser incapaços de donar caça als seus companys d’equip.

Abans de ni tan sols començar a celebrar el tram de proves, els càntabres de Citroën Dani Sordo i Carlos del Barrio rebien una penalització de 5 minuts en utilitzar el novè xassís de la temporada quan només els hi era permès emprar vuit, un error bastant important per part de l’equip que d’entrada hipotecava un ral·li que mai se l’hi havia acabat de donar del tot bé al seu pilot.

En el tram de proves, celebrat el dijous al matí, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien marcar el millor temps, però en contra del que cap esperar dels ral·lis disputats sobre el fang, els provençals, que ja eren campions del món, prefirien prendre la sortida en segona posició, just per darrera dels seus companys d’equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que si decidien obrir pista.

Ben ràpid es va poder veure el grau d’encert de la decisió dels campions mundials, doncs el mateix dijous al vespre es celebraven tres proves especials cronometrades, no massa llargues, de 23,75 km en total, que formaven la primera jornada. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven en les dues primeres, mentre que els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul ho feien en la tercera i última, amb el que s’arribava a la neutralització del primer dia amb els francesos en primera posició i els de l’equip de Qatar en segona a 3,2 segons dels líders.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, autors de dos segons temps escratx i un tercer temps escratx en el tercer tram, entrava al parc tancat de Deeside amb un demèrit de 5,2 segons vers els seus companys d’equip. Per darrera del trio, els finlandesos de Citroën Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren els millors amb un retard acumulat de 16,2 segons.

El recorregut del segon dia de ral·li tenia un format més tradicional pels estàndards de la época, amb tres trams que es celebraven a doble passada generant 6 proves cronometrades de 137,06 km de distància. En la primera d’elles el polonès Robert Kubica, que debutava al volant d’un Citroën DS3 WRC després d’haver aconseguit el títol del WRC-2 al Catalunya, acompanyat de l’italià Michele Ferrara patia una sortida de pista que els obligava a optar al superally de cara a anar agafant experiència amb els cotxes de la màxima categoria. En un pol totalment oposat, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien marcar-hi l’escratx, obrint en gairebé 10 segons més el forat que tenien vers els belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul.

Dani Sordo i Carlos del Barrio reclamaven la seva quota de protagonisme en guanyar la segona prova especial cronometrada del dia, just per davant de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia que així seguien obrint forat, mentre que en la tercera i última del bucle matinal, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila aconseguien el millor temps que els permetia superar a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul en la lluita per la segona plaça del podi. Tanmateix en aquesta tercera especial cronometrada, Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen patien una expectacular volcada que omplia el seu Citroën de fang, obligant-los a abandonar la prova en el que era el seu comiat de la casa dels dos galons.

Per la tarda els líders començaven a deixar-ho tot ben lligat quan amb el seu Volkswagen Polo R WRC s’imposaven en totes tres proves cronometrades, deixant al terme del dia a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila a 20,1 segons de distància i a Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul a 1 minut i 2,6 segons que semblaven estar més disposats a acabar el ral·li per tal d’assegurar el sub-campionat que cap altra cosa.

Dissabte, en la primera de les set cronometrades del programa, els belgues del Qatar Rally Team tenien un ensurt en colisionar amb una bala de palla, el que els refermava encara més en la seva idea de pilotar el seu Ford Fiesta RS WRC amb cautela. Mentre que en el segon tram del dia, Robert Kubica i Michele Ferrara tornaven a patir una sortida de pista, sent aquesta ja definitiva doncs ara descartaven la opció del superally.

D’altra banda, en la lluita fraticida entre els dos Volkswagen Polo R WRC, en uns primers instants Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es van anar distanciant dels seus companys finlandesos, els quals en la part central de la jornada reaccionaven per girar la truita i anar retallant els segons de demèrit que tenien vers els líders. Ja en la recta final de l’etapa els provençals tornaven a incrementar les distàncies i les deixaven a la neutralització del tercer dia en 20,3 segons, és a dir, 2 dècimes de segon més a com s’havia iniciat la jornada.

Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul, tot i pilotar amb més cautela, es refermaven en la seva tercera posició, gràcies a que el norueg Mads Østberg i el suec Jonas Andersson fossin incapaços d’inquietar-los, sent fins i tot superats pel tercer dels Polo R WRC en mans del norueg Andreas Mikkelsen i el finlandès Mikko Markkula, autors dels dos primers escratxs del dia.

La quarta i última etapa dominical constava de sis proves especials cronometrades, si bé les 4 últimes eren molt curtes, amb el que la distància total competitiva només sumava 51,92 km. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia no volien sorpreses i s’imposaven en la primera d’elles, la més llarga de la jornada, mentre que Mads Østberg i Jonas Andersson, amb el segon temps escratx, superaven en la quarta plaça a Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula. La parella escandinava de M-Sport guanyava la segona prova del dia per només 7 dècimes de segon vers el tercer Volkswagen, sent doncs la lluita per la quarta plaça un altre dels punts calents de la taula.

La lluita però es va calmar en la tercera prova del dia, quan Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula patien un ensurt que els refredaven els ànims. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul guanyaven l’especial, prova que suposava la "Power Stage", amb el que els belgues sortien amb 3 punts més sota el braç del seu concurs britànic.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven consecutivament en les dues següents proves cronometrades, mentre que els seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila ho feien en la última prova especial del dia i del ral·li, pel que les distàncies entre els dos Volkswagen Polo R WRC romanien pràcticament neutres a com havien iniciat l’etapa unes hores abans.

Sense més Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien la seva novena victòria de la temporada, completant els 311,15 km de recorregut en un temps total de 3 hores 3 minuts i 36,7 segons, és a dir en 21,8 segons menys que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven el podi a 1 minut i 24,5 segons dels guanyadors.

Neuville-Gilsoul asseguraven el sub-campionat amb un podi.

En categoria WRC-2, proclamat ja campió, Robert Kubica estava absent dins de la classe, pel que el pilot galès Elfyn Evans i el seu copilot anglès Daniel Barritt esdevenien els màxims favorits a victòria a la cita. La parella responia a les expectactives i si bé en un primer instant els finlandesos Jari Ketomaa i Tapio Suominen impedien el monòleg dels britànics en guanyar la primera especial cronometrada del dijous, el cert és que la parella del planter de M-Sport guanyava les dues següents i s’assentaven al capdavant de la classificació.

Al llarg de la segona jornada, tot i no guanyar cap cronometrada, Elfyn Evans i Daniel Barritt van anar incrementant les distàncies vers els seus perseguidors que no es lliuraven de les errades, per ja dissabte al matí donar el cop de gràcia en guanyar les dues primeres proves cronometrades així com la quarta i cinquena del programa, el que els permetia arribar a la neutralització amb quasi bé 1 minut de marge vers Jari Ketomaa i Tapio Suominen. Diumenge cap dels dos primers esquips va forçar el ritme, deixant que les distàncies anessin fluctuant segon amunt, segon avall fins arribar a la conclusió de la prova que es saldava amb la primera victòria de la temporada de la parella britànica que acabava la temporada en setena posició final amb 67 punts, força lluny dels 143 acumulats pel polonès Robert Kubica.

Evans-Barritt guanyaven a casa amb molta destresa.

En la classe WRC-3 pocs van ser els pilots que acudien a la cita britànica, tan sols 4 equips. En un primer instant els francesos, més experimentats, Bryan Bouffier i Xavier Panseri es feien amb el liderat de la categoria i ampliaven especial rere especial el seu marge vers els altres participants fins arribar a nivells d’escandol. Malgrat tenir-ho tot de cara, més quan els seus compatriotes Jean-Matthieu Leandri i Maxime Vilmot no iniciaven la segona etapa o l’irlandès Keith Cronin i el britànic Marshall Clarke acciden el seu DS3 en la última cronometrada del bucle matinal, una averia deixava a la parella francesa fora de competició, amb el que els únics participants que seguien en actiu, els finlandesos Jukka Korhonen i Marko Salminen prenien lògicament la primera posició.

Tot i competir contra si mateixos, els finlandesos es veien forçats a abandonar la prova en la última especial cronometrada del segon dia, pel que donada les normes del rally-2, els finlandesos rebien 5 minuts suplementaris de penalització vers Keith Cronin i Marshall Clarke. Dissabte els líders aconseguien incrementar distàncies vers els seus únics perseguidors en imposar-se en les quatre primeres proves cronometrades, relaxant-se una mica en les tres últimes cronometrades.

Amb tot pràcticament decidit, Keith Cronin i Marshall Clarke semblaven més disposats a acabar la prova que altre cosa, amb el que Jukka Korhonen i Marko Salminen es permetien el luxe de guanyar totes les proves de la darrera jornada, assegurant-se així la seva primera victòria de la temporada i els seus primers 25 punts.

De no ser pel Rally-2, cap equip hagués acabat la cita britànica en el WRC-3.

Tot i haver guanyat el campionat a Alsàcia, la novena victòria en la temporada Sébastien Ogier només feia que encara fos més pronunciada la seva posició al capdavant de la general del campionat de pilots. Thierry Neuville per la seva banda, amb el tercer lloc final i la victòria al Power Stage, permetien al pilot belga sumar els mateixos punts que Jari-Matti Latvala, segon, i concretar així el seu sub-campionat mentre que el finlandès finalitzava en tercera posició.

Pilot	Punts
Sébastien Ogier	290
Thierry Neuville	176
Jari-Matti Latvala	162

En el campionat de constructors Volkswagen aconseguia el seu segon doblet de la temporada i a més de forma consecutiva, alhora en haver situat els seus dos cotxes en fins a 4 ocasions més dalt del podi, donava com a resultat un domini aclaparador de la marca de Wolfsburg en la seva primera temporada al màxim nivell mundial. Citroën perdia la seva hegemonia en la temporada que perdia els seus pilots estrella, Sébastien Loeb i Daniel Elena, però tot i aixó aconseguien situar-se per davant dels vells coneguts hereus de l’equip Ford, M-Sport.

Constructor	Punts
Volkswagen	425
Citroën	280
M-Sport	190

Thérier-Delferrier donaven a Renault la primera victòria en el campionat.

En la regió més septentrional de l’estat de Michigan com escenari, el diumenge 3 de novembre de 1974 finalitzava a la poblacio de Marquette el 26è Ral·li Press on Regardless, novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, si bé era la sisena en celebrar-se després que la crisi del petroli obligués a cancelar les dues primeres rondes del campionat i l’Acropolis. La prova comptava amb un total de 69 equips inscrits dels que 64 inciarien el dimecres 30 d’octubre el recorregut composat per 51 especials cronometrades de 464,55 km de distància que 29 d’ells aconseguirien superar.

Una sanció de 20 minuts va provocar que Alén-Aho perdessin el ral·li.

La prova no era la primera que acollia la regió, però aquesta va aixecar molta expectació entre els seus habitants i els mitjans de comunicació que sovint feien entrevistes i reportatges als equips que preparaven la prova, arribant-se a donar la circumstància que des de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat Nord de Michigan, posaven a disposició les seves instal·lacions als membres de l’equip Renault com a taller.

El ral·li en si no va estar a l’alçada de les circumstàncies, les especials eren d’una gran bellesa i molt técniques, però els organitzadors es trobaven força inexperimentats en la materia, mostrant-se lents i incapaços de resoldre els problemes que anaven apareixent a mesura que la prova avançava. Les discusions que aquests generaven es perllongaven fins a tal punt que diverses especials van haver de cancelar-se per manca de temps.

En la segona etapa, la intervenció del xèrif del Comptat de Dickinson, que va decidir que el ral·li s’havia de cancelar, va provocar encara més caos quan diversos pilots es trobaven ja disputant la 23ena especial cronometrada, mentre que en la tercera i última etapa del ral·li van haver-se de cancelar també un grup d’especials quan unes pluges torrencials van fer caure un pont.

En conjunt tot aquest seguit de despropòsits va provocar que el ral·li només tinguès 155,85 km de distància total dels 464,55 km programats, quelcom inadmissible que va suposar l’adeu dels ral·lis als Estats Units per molts anys.

En l’aspecte competitiu Markku Alén i Atso Aho van dominar la prova, seguits pels Renault 17 Gordini de Jean-Luc Thérier i Christian Delferrier i Jean-Pierre Nicolas i Geraint Phillips, coincidint amb el llançament del model als Estats Units. Aquestes posicions també van ser facilitades gràcies a que una averia en un esmortidor posterior en el Lancia Stratos HF de Sandro Munari i Mario Manucci, que venien de guanyar les dues últimes proves del calendari mundial de manera consecutiva, els va provocar una trinxada en la distribució del seu cotxe i en conseqüència l’abandonament de la prova.

Altres baixes d’entitat van ser les sofertes en la segona etapa per Walter Boyce i Doug Woods quan als canadencs se’ls hi quedava el seu Toyota Corolla encallat al fang o la d’Alcide Paganelli i Ninni Russo que veien com el seu FIAT 124 Abarth Spider es quedava sense embragatge, baixa a la que després se li afegiria la de Sergio Barbasio i Francesco Rossetti amb la intervenció divina del xèrif en la 23 ena especial cronometrada.

Al terme de la prova però, varen exisitir alegacions per part dels altres competidors que els membres de FIAT havien incorregut en un petit canvi de cotxe que els permetia fer una reparació vital en el parc tancat, pel que els comissaris esportius van aplicar una sanció de 20 minuts als pilots finlandesos que els suposava acabar la prova en segona posició, just per darrera del Renault 17 Gordini del francès Jean-Luc Thérier i el belga Christian Delferrier, els quals completaven el recorregut en 5 hores 29 minuts i 47 segons donant així la primera victòria mundial a la marca del rombe, amb la sanció Markku Alén i Atso Aho completaven el recorregut a 5 minuts i 23 segons dels primers classificats mentre que el francès Jean-Pierre Nicolas i el britànic Geraint Phillips completaven el podi a 6 minuts i 2 segons dels seus companys d’equip.

Nicolas-Phillips completaven el podi, una fantàstica publicitat per al llançament del Renault 17 als Estats Units.

En el campionat de constructors el duel entre les marques del grup FIAT per la corona es posava al roig quan el segon lloc de Markku Alén i Atso Aho permetia a la casa mare situar-se 1 punt per sobre dels socis de grup, Lancia que sumaven 10 punts més en el seu compte particular gràcies al 4t lloc de Simo Lampinen i John Davenport. Per darrera d’ells la general vivia pocs canvis, ja que Renault no havia aconseguit sumar cap punt fins ara i marques com Ford o Toyota sortien amb les mans buides de la seva aventura nord-americana.

Constructor	Punts
FIAT	63
Lancia	62
Ford	34

Kankkunen-Gallagher esdevenien la segona parella capaç de guanyar les dues rondes africanes de la temporada.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis corresponent a la temporada 1985, el diumenge 3 de novembre finalitzava a Yamoussoukro, el 17è Ral·li Costa d’Ivori. La prova, fidel a la tradició de les rondes africanes, no disposava de trams cronometrats, sino de 72 controls horaris al llarg duns sectors competitius calculats per ser recorreguts a una velocitat promitja de 80 o fins i tot 120 km/h, promig pràcticament impossible d’assolir i que per si sol establia les penalitzacions que els participants acumularien en les classificacions. La cita comptava amb el número mínim requerit per la FISA de participants per seguir mantenint la puntuabilitat mundial, 50 equips, dels quals només 8 aconseguirien superar els 4103 km de recorregut programat al llarg de 4 etapes.

Waldegård-Thorszelius van empatar a temps amb Kankkunen-Gallagher, pel que el reglament intern va exercir el desempat.

En les jornades d’entrenament, prèvies al ral·li, es va produir un fet que a posteriori marcaria el curs del mateix. Audi, que només destinava una unitat del seu Sport Quattro per participar a la cita ivoriana, confiava el seu cotxe a les mans de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, doncs les fémines encara no havien participat en cap ronda mundial de la temporada i de no assolir el podi, podrien perdre la prioritat A de la FISA. Tanmateix el seu pilot estrella, l’alemany Walter Röhrl, ja havia perjurat anys enrere que mai més tornaria a trepitjar sól africà i el pilot suec Stig Blomqvist era castigat des d’Ingolstadt per haver signat un contracte amb Ford impedint-li participar en aquesta cita i el RAC britànic que tancava la temporada.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons començaven el ral·li amb mal peu quan la copilot italiana patia una reacció molt forta a la medicació contra la malaria, tan que Fabrizia Pons se’n va haver de tornar a Itàlia. Com a substitut arribava el suec Arne Hertz, habitual de Hannu Mikkola, el qual a diferència de la seva companya italiana cantava les notes en anglès, el que suposava un handicap afegit a la pilot provençal doncs estava acostumada a reaccionar vers les notes en francès. Com a conseqüència o no del canvi d’idioma en les notes, Michèle Mouton i Arne Hertz estimbaven el seu Sport Quattro contra un convoi ferroviari, deixant el cotxe sense frontal i els 5 cilindres del seu propulsor en un angle de 90º.

Aquest cotxe d’entrenaments després havia de ser emprat en la prova pel seu enginyer Franz Braun i el cap de planificacions Arwed Fischer, els quals sota el dorsal número 11 de fet exercirien un rol d’assistència ràpida. Audi enviava doncs des d’Alemanya un altre Sport Quattro, concretament el que havia emprat Stig Blomqvist i Björn Cederberg a Nova Zelanda el mes de juliol i que encara portava ben visible l’adhesiu de les duanes neozelandeses. Després d’una mínima preparació per assolir les especifiacions de les rondes africanes, el nou cotxe de reconeixements es posava a rodar.

Audi no era l’únic equip amb problemes, Nissan enviava des de Japó una unitat del seu 240 RS preparada pel seu pilot estrella en sól africà, el kenyà Shekhtar Mehta i la seva dona Yvonne Mehta, però aquests van haver de marxar a última hora quan el pare del pilot va enmalaltir greument. Com a substituts hi arribaven els seus compatriotes Mike Kirkland i Rob Combes, els quals havien d’afrontar la prova amb les notes del matrimoni Mehta corresponents a l’edició anterior, així com les dels francesos però residents a la Costa d’Ivori Alain Ambrosino i Daniel Le Saux adaptades del francès, unes condicions a priori gens adequades per afrontar els camins ivorians al 100 %.

Per primera vegada en la història del ral·li, la ciutat de sortida i arribada es movia des d’Abidjan fins a Yamoussoukro, la nova capital del país, on el dimecres 30 d’octubre de 1985 a les 12 el migdia s’hi aplegaven els 50 participants requerits per la FISA per seguir ostentant la puntuabilitat mundial a la rampa de sortida per tal de dirigir-se fins a Abidjan, on hi tenien prevista l’arribada a les 6 de la tarda.

Si bé a la sortida de la primera etapa lluia un sol esplenderòs, el cert es que les fortes tempestes caigudes en les jornades prèvies al ral·li havien deixat un panorama desolador, amb els habituals fangars, arbres caiguts, ponts trencats o pistes malmeses pel pas de camions d’elevat tonelatge amb el fang encara fresc. Amb aquest escenari i el fet de que diversos participants no fossin més que taxistes als qui els hi havien enganxat un dorsal a la porta per arribar als 50 inscrits, ja que per llavors als cotxes de sèrie no se’ls hi requeria un arc de seguretat, va fer que ben d’hora les baixes s’anessin produint a raig i així dels 50 que havien pres la sortida a Yamoussoukro, es van quedar reduits a gairebé la meitat, 27.

En el terreny més purament esportiu, els tres principals equips favorits a la victòria es trobaven classificats en un puny en els primers compassos de la prova, fins que a l’equador de la primera etapa una pinça de fre es trencava en la roda posterior dreta del Toyota Celica TCT de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, endarrerint la parella sueca i deixant als seus companys d’equip, Juha Kankkunen i Fred Gallagher, i a Michèle Mouton i Arne Hertz empatats en la primera posició provisional.

Mike Kirkland i Rob Combes, que havien de pilotar contenint-se una mica doncs les notes de les que disposaven no eren les seves, tenen l’infortuni de trobar-se en un fangar un cotxe d’un viletà encallat. En intentar esquivar-lo, els kenyans de Nissan van quedar-hi també clavats, on més tard s’hi afegirien els ivorians Samir Assef i Christian Boy, que estrenaven el seu Opel Manta 400, perdent ambdós equips de l’ordre d’una hora en sortir de la trampa que suposava el fang.

A l’arribada a Abidjan, punt que marcava la finalització de la primera etapa, Juha Kankkunen i Fred Gallagher seguien compartint el liderat amb Michèle Mouton i Arne Hertz amb un total de 14 minuts de penalització, 2 minuts menys que els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux al volant d’un Nissan 240 RS oficial. Tot i el contra-temps patit amb la pinça de fre trencada, els suecs de Toyota Björn Waldegård i Hans Thorszelius sumaven sis minuts més de penalització que els primers classificats, no res pels estàndards africans, per darrera d’ells un enorme buit, doncs Franz Braun i Arwed Fischer eren cinquens a 43 minuts dels seus companys d’equip i per als qui exercien d’assistència ràpida mentre que Mike Kirkland i Rob Combes restaven en sisena posició a 63 minuts dels líders.

A Abidjan els pilots gaudien d’un descans de 6 hores i mitja, pel que la segona etapa del ral·li s’iniciava poc després de la mitjanit del dijous 31 d’octubre, des d’on els 27 participants que restaven en actiu retornarien fins a Yamoussoukro fent un bucle per la part més oriental del país. Poc abans d’iniciar l’etapa la pluja va fer acte de presència a la zona, el que convertia les pistes per les quals havien de pilotar els participants en autèntiques pistes de patinatge com les que s’havien trobat en les jornades d’entrenaments.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius van començar llavors a pressionar als líders, aconseguint el seu objectiu quan els seus companys d’equip Juha Kankkunen i Fred Gallagher punxaven una roda del seu Celica TCT alhora que Michèle Mouton i Arne Hertz començaven a patir uns problemes d’encès en el seu Audi que desencadenaven en un sobre-escalfament de certs elements del seu distribuidor. Per tal d’impedir que l’increment de temperatura anés a més, van decidir fer uns forats al capó que permetissin una ventilació extra, però lluny de ser una solució, aquests orificis van ocasionar més problemes, doncs a cada pas d’aigua, a cada bassal que creuava l’Sport Quattro, els components electrónics de l’Audi es mullaven. Més tard, Juha Kankkunen i Fred Gallagher havien d’aturar-se per segona vegada a canviar una roda que havia explotat, refermant a Björn Waldegård i Hans Thorszelius en el liderat.

Amb els primers raigs de sol, en l’equador de la segona etapa, Michèle Mouton i Arne Hertz es veien obligats a aturar-se amb simptomes evidents d’haver malmès la junta de culata, doncs el seu motor fumejava alhora que el líquid refrigerant i l’oli s’estaven mesclant. En la seva ajuda arribaven poc després Franz Braun i Arwed Fischer amb el segon dels Sport Quattro els quals en poc més d’una hora i 20 minuts aconseguien que el cotxe de la parella franco-sueca tornés a rodar en perfectes condicions i sense simptomes de cap averia en el seu motor. La brevetat en que es va fer aquesta intervenció tenint en compte els mitjans dels que disposaven i el fet que l’Sport Quattro número 11 mai més es tornés a veure unit al fet que al cotxe de Michèle Mouton i Arne Hertz els hi desaparesqués el dorsal del sostre així com les llums supletòries del capó o casualment ara tinguessin l’enganxina de les duanes neozelandeses en el seu para-brises, va llevar molts rumors d’un canvi de cotxes entre els participants si bé cap equip va presentar cap reclamació oficial.

Audi va intentar fer callar aquests rumors explicant que el problema no residia en la junta de culata, sino en un malfuncionament de la bomba d’oli que el seu enginyer reemplaçaria del seu cotxe, motiu pel qual l’Audi número 11 mai més es va veure en acció, ni tan sols al parc tancat de Yamoussoukro, l’enganxina neozelandesa… Potser vam canviar el para-brisa argumentava Arne Hertz.

Entretant els Toyota avançaven amb pas ferm, amb Juha Kankkunen i Fred Gallagher que recuperaven el liderat en detriment dels seus companys d’equip suecs, el que els permetia fer una revisió dels seus cotxes abans d’entrar al parc tancat de Yamoussoukro. Així al cotxe de Björn Waldegård i Hans Thorszelius els hi era canviada la transmissió que havia estat vibrant en el transcurs d’aquesta segona etapa, i donat que aquest problema també es reproduia en el cotxe d’assistència que pilotava Lars-Erik Torph i Benny Melander, com a mesura de precaució també se li canviava a la unitat de Juha Kankkunen i Fred Gallagher.

Nissan també feia el propi amb els seus 240 RS, i així els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux veien com els hi era reparada una fuita d’oli de la seva caixa de canvis que havia desencadenat en un problema d’embragatge que patinava. Tot plegat permetia que al terme de la segona etapa Juha Kankkunen i Fred Gallagher figuressin com a líders provisionals amb una penalització acumulada d’1 hora i 41 minuts, 6 minuts menys que Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que els Nissan treien partit dels problemes dels Audi per passar a ocupar les posicions contigües amb Alain Ambrosino i Daniel Le Saux tancant el podi a 2 hores i 25 minuts dels líders i Mike Kirkland i Rob Combes en quarta posició a 3 hores i 4 minuts. Tot i l’incident, Michèle Mouton i Arne Hertz, es trobaven a només 21 minuts del Nissan 240 RS dels kenyans.

A la neutralització de Yamoussoukro hi arribaven 18 equips participants, els quals hi descansaven tota la tarda i el vespre del dijous per tal d’iniciar la tercera etapa del ral·li el divendres a mitjanit, etapa que feia un bucle de 1022 km de distància cap al nord del país fins a la frontera amb Ghana i retornar de nou a la ciutat de partida.

Sense cap reclamació oficial per part de cap equip en relació al bastant evident canvi de cotxe d’Audi, els comissaris van decidir no intervenir en la neutraltzació de Yamoussoukro, si bé en vistes que el rumor s’anava fent cada cop més gran a mida que les hores avançaven, aquests van emetre un comunicat que revisarien la unitat de Michèle Mouton i Arne Hertz al terme de la tercera etapa. En el terreny més purament esportiu, la parella d’Audi tenia la desgràcia de veure com el seu alternador s’averiava. Sense aquesta peça de recanvi en els cotxes d’assistència, a l’Sport Quattro només se li instal·lava una nova bateria, la qual amb l’elevat consum elèctric propi de les especials nocturnes anava defallint a mesura que els pilots acumulaven metres en el seu compta-quilòmetres a l’espera d’arribar a un punt més avançat on si que es podria bescanviar l’alternador. Amb una bateria consumint-se i un alternador fora de joc, la parella d’Audi havia de fer autèntics actes de fe quan creuaven bassals enfangats, doncs la pilot provençal i el seu copilot suec no sabien quan podrien tornar a veure la pista perfectament a causa d’uns neteja para-brises que funcionaven erràticament.

Mike Kirkland i Rob Combes eren l’equip que més benefici podien treure de l’averia de la parella d’Audi, doncs la baixada de rtime d’aquests els permetria desempellegar-se d’ells, però els kenyans patien també un problema de visibilitat, quan en trencar-se una corretja del seu cotxe, deixava la majoria d’òptiques apagades i per tant obligant-los a pilotar amb encara més cautela de la que havien de tenir en no gaudir de notes pròpies.

Mentrestant en el si de l’equip Toyota, el transcurs de l’etapa va ser molt plàcid, i només Juha Kankkunen i Fred Gallagher van haver de lamentar perdre la marxa enrere del seu Celica TCT. Aquesta averia va obligar als seus mecànics a canviar la caixa de velocitats abans d’entrar al parc tancat de Yamoussoukro, on a més a més s’hi realitzaven les intervencions de manteniment programades que també es feien sobre la unitat que pilotaven Björn Waldegård i Hans Thorszelius, com eren el canvi de la transmissió, l’eix i la suspensió posterior, pel que aquest temps extra invertit en el cotxe dels líders inclinava la balança en favor de la parella sueca que entrava al parc tancat de Yamoussoukro com a nous líders de la prova per només 3 minuts de diferencia.

Amb gairebé 1 dia de descans, els 19 equips que seguien en actiu en el ral·li es disposaven a partir del dissabte 2 de novembre a les 12 del migdia a afrontar la quarta i última etapa del ral·li, la qual era la més dura de totes, no només per ser la més llarga de totes en quan a distància i hores al volant, sinó perque a més a més incloia el temut bosc de Tai, un autèntic trenca-cotxes.

Entretant els comissaris técnics feien públic el seu veredicte sobre l’anàlisi que havien fet sobre l’Audi Sport Quattro de Michèle Mouton i Arne Hertz, no pas del desaprescut en mans de Frans Braun i Arwed Fischer, concloient que no trobaven evidències que s’hagués produit el canvi, tan evident, de cotxe i que per tant la parella d’Audi podia prosseguir amb el seu concurs a la cita africana occidental.

Amb un marge de temps molt ampli al capdavant, els pilots de Toyota es van prendre l’etapa amb molta calma, sense importar-lis perdre uns minuts en alguns controls horaris, aixó si, tenint present en tot moment la diferència tan curta que els separava l’un de l’altre. A mesura que avançava l’etapa, els dos equips de la marca nipona es van anar alternant en el liderat de la prova, el que per molts va ser interpretat com una lluita fraticida.

Durant la última nit del ral·li, en el seu camí cap a la ciutat costanera de San Pedro, unes fortes tempestes van caure a la regió més propera amb la frontera de Libèria, pel que uns sectors del ral·li van ser reemplaçats per la circulació per vies asfaltades, permetent un temps extra als mecànics per exercir les tasques de manteniment. Per quan la caravana assolia la costa ivoriana, dins l’equip Audi eren conscients que assolir la plaça de podi que tan necessitaven per a que Michèle Mouton no perdés la prioritat FIA A, era ja pràcticament impossible, pel que els membres de l’equip van decidir que no tenia sentit continuar amb la competició i abandonaven la prova abans de creuar la part més oriental del bosc de Tai en el camí de retorn fins a Yamoussoukro, sent aquesta doncs la única baixa que registrava la jornada.

A les 3 de la matinada doncs, els equips participants que restaven en actiu abandonaven San Pedro per dirigir-se cap a la línia de meta que els esperava a Yamoussoukro. A poc d’abandonar el reagrupament, Mike Kirkland i Rob Combes es quedaven sense combustible en el seu Nissan 240 RS, lògicament el cotxe es va aturar i en fer les verificacions pertinents, van poder observar com quelcom havia perforat el tub que feia de nivell extern, facilitant que tot el carburant s’escapés per aquell punt. Per darrera venia el cotxe d’assistència de Toyota, que gentilment reparaven l’averia del cotxe dels kenyans alhora que els hi donaven prou benzina com per arribar al següent punt.

Els seus companys d’equip, els locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, van intentar fer un darrer esforç per tal d’intentar donar caça als Toyota líders, però en quan els ivorians havien destrossat la majoria de grups òptics del seu Nissan 240 RS a causa de la grava que deixaven anar els cotxes precedents, la parella de Nissan va dessistir del seu objectiu. Mike Kirkland i Rob Combes per la seva banda patirien un nou contra-temps quan en creuar un pont de fusta, una roda posterior del seu cotxe, les motrius, quedava immersa dins un forat, gat en mà els kenyans van haver d’empenyer de valent per treure la roda del forat, i no va ser fins al tercer intent que ho aconseguiren; per desgràcia no va ser aquest el darrer problema de la parella de Nissan, doncs en quan van intentar arrancar el seu cotxe, aquest no engegava i no ha va fer fins que per darrera arribava el Subaru Leone de l’italià Alessandro Molino i l’ivorià Christian Massela que van estirar el cotxe dels kenyans per a que aquest tornés a rugir.

Tot plegat va permetre als pilots de Toyota que portessin a terme el seu pla real, i es que en aquests darrers controls horaris de la cita els dos equips van aconseguir empatar en les penalitzacions de la general provisional del ral·li, pilotant des de llavors en paral·lel intentant fins i tot entrar a la rampa final d’aquesta manera per tal de que tots dos Celica TCT guanyessin la prova, però aquesta no era prou ampla per a la posada en escena.

El fet que els dos Toyota oficials acumulessin la mateixa penalització a l’arribada, va obligar als comissaris técnics a exercir el suposit per al desempat recollit en el reglament particular del ral·li i aquest s’inclinava en favor de Juha Kankkunen i Fred Gallagher, permetent així al pilot finlandès acumular la seva segona victòria al mundial, alhora que era el segon pilot capaç de vèncer en les dues proves africanes en una mateixa temporada després que ho aconseguís Jean-Pierre Nicolas l’any 1978. Björn Waldegård i Hans Thorszelius doncs, tot i acumular 4 hores i 46 minuts com els seus companys, havien de conformar-se amb la segona plaça al podi, mentre que Alain Ambrosino i Daniel Le Saux tancaven el podi a 1 hora i 33 minuts dels guanyadors.

Ambrosino-Le Saux es van veure afavorits pels aconteixements per tal de pujar al darrer graó del podi.

El resultat de la prova africana occidental va ser pràcticament irrellevant en el campionat per a pilots, ja que el títol es trobava ja decidit en favor de Timo Salonen des del 1000 Llacs i a més a més els principals pilots del certàmen i primers classificats a la taula provisional no acudien a la cita ivoriana.

Pilot	Punts
Timo Salonen	127
Stig Blomqvist	75
Walter Röhrl	59

En el campionat de constructors la taula va romandre intacta vers la finalització del Sanremo, doncs la cita no donava punts per aquest campionat, si bé com en el cas del de pilots, el títol havia quedat ja decidit en favor de Peugeot el passat 1000 Llacs.

Constructor	Punts
Peugeot	142
Audi	126
Lancia	52

Grönholm-Rautiainen guanyaven la prova amb claredat.

Tretzena, i per tant penúltima, prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 15è Ral·li d’Austràlia finalitzava el diumenge 3 de novembre de 2002 a Perth. La cita, que otorgava punts en els certàmens de pilots, constructors i de producció, comptava amb 24 proves especials cronometrades en el seu recorregut d’una distància total de 388,64 km a les que els 69 equips participants dels 75 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començarien a fer front a partir del dijous 31 d’octubre. D’aquests 69 equips que hi competien, 37 aconseguien completar el programa i ser a la cerimònia de clausura.

Rovanperä-Silander signaven el novè doblet de Peugeot en la temporada.

Com era habitual a la cita australiana, una superespecial espectacle a Langley Park celebrada el dijous al vespre, servia per obrir les hostilitats dels participants amb el cronòmetre; en ella els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills hi aconseguien el registre més baix i per tant s’erigien com els primers líders amb 3 dècimes de segon vers el Peugeot 206 WRC dels finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i 9 dècimes en relació al Peugeot dels britànics Richard Burns i Robert Reid així com el Ford Focus WRC dels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya que hi empataven a temps.

La primera etapa es completava l’endemà divendres amb la celebració de vuit proves especials forestals, que permitien assolir així els 135,68 km cronometrats que s’hi programaven. En la vigilia de l’inici del ral·li, la pluja feia acte de presència a la regió, amb el que els camins plens de bales de grava es convertien en pistes enfangandes, minimitzant així la importància de l’ordre de sortida. Els belgues de Hyundai Freddy Loix i Sven Smeets donaven la campanada quan amb el seu Accent WRC Evo3 s’imposaven en la primera especial forestal, de tan sols 6,97 km, en la que els líders hi invertien 8 dècimes de segon més que la parella del constructor coreà i per tant conservaven el seu liderat.

Els ja proclamats campions mundials a la cita anterior, els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, assaltaven el liderat del ral·li en imposar-se en la segona cronometrada, i amb 5 escratxs més consecutius, els de Peugeot s’encarregaven de deixar la seva posició bastant confirmada, mentre que per darrera seu s’establia una lluita per la segona posició a tres bandes, entre els que s’hi trobaven els seus companys d’equip britànics Richard Burns i Robert Reid, fins que una averia en l’embragatge els obligava a abandonar el ral·li en el transcurs de la sisena especial, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, així com el norueg Petter Solberg i el britànic Phil Mills.

No va ser fins la segona passada per l’especial espectacle de Langley Park que la ratxa dels finlandesos s’acabava, si bé els seus companys i compatriotes Harri Rovanperä i Voitto Silander eren els encarregats de posar-hi fi. Tanmateix la poca distància de l’especial deixava diferències insignificants i a la taula no es produien canvis importants, entrant doncs al parc tancat de Perth Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la primera posició provisional per 29,5 segons vers Petter Solberg i Phil Mills i 33,4 en relació a Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els seus companys eren quarts a 54,2 segons d’ells i amb el Subaru Impreza S8 WRC dels també finlandesos Tommi Mäkinen i Kaj Lindström a 9,6 segons de la seva posició.

A part de la baixa registrada dels britànics Richard Burns i Robert Reid, també queien de la competició els dos Hyundai Accent WRC Evo3, els belgues Freddy Loix i Sven Smeets per sortida de pista, mentre que els alemanys Armin Schwarz i Manfred Hiemer per trencament del motor. Més colpidor era el cas dels francesos de Mitsubishi François Delecour i Daniel Grataloup, els dels tres diamants vermells se sortien en una zona ràpida, que es disputava a uns 160 km/h, impactant lateralment contra un arbre; si bé el pilot no patia cap lesió, Grataloup va haver de ser evacuat a l’hospital on li van trobar diverses fractures de consideració.

La segona jornada de competició, amb 11 proves especials de 147,27 km cronometrats, era la més llarga de tot el programa. Petter Solberg i Phil Mills aconseguien el primer escratx del dia per davant dels Peugeot 206 WRC de Harri Rovanperä i Voitto Silander i de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. A continuació, una mala elecció de pneumàtics per part de Carlos Sainz i Luis Moya i dos escratxs consecutius de Harri Rovanperä i Voitto Silander en les dues especials que restaven al bucle matinal, situaven als finlandesos de Peugeot en la tercera posició provisional en detriment de la parella espanyola de Ford.

En sortir de les assistències, els de Peugeot s’imposaven en dues de les quatre proves especials del bucle del migdia, escurçant distàncies amb Petter Solberg i Phil Mills, si bé un mal crono dels finlandesos en la cinquena cronometrada sabatina, esgarrava una mica la retallada de segons, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya es veien incapaços de seguir el ritme dels tres equips que els precedien i anaven veient com les seves opcions a podi es dissipaven.

Tres proves especials forestals i una nova passada per la superespecial de Langley Park tancaven l’etapa, en les que els líders provisionals, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, es tornaven a adjudicar els cronos més baixos en totes tres cronometrades que es celebraven al camp australià, mentre que Petter Solberg i Phil Mills, autors del segon millor temps en els tres trams campestres, s’anotaven el millor crono a la superespecial final amb el que els de Subaru retornaven uns quants segons a l’altra parella de Peugeot que mirva de pendre’ls-hi la posició.

Amb l’única baixa emblemàtica de Colin McRae i Derek Ringer, parella d’escocesos que tornava a competir junts després de gairebé sis temporades separats, i que a Austràlia estaven tenint una actuació dicreta, s’arribava a la conclusió de l’etapa amb el liderat inqüestionable de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals superaven en 48,3 segons a Petter Solberg i Phil Mills, els seus companys d’equip, Harri Rovanperä i Voitto Silander, tancaven les posicions de podi a 1 minut i 12,7 segons d’ells, mentre que els homes de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, calia anar-los a buscar a 1 minut i 32,4 segons dels líders, si bé els 35,8 segons de marge que tenien vers l’Impreza S8 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindtsröm, invitaven a la tranquilitat.

El ral·li es completava en diumenge amb 4 trams cronometrats al voltant de Bannister, els quals tenien una corda de 105,69 km de distància i entre els que es trobaven tres dels quatre trams més llargs de tot el recorregut. Harri Rovanperä i Voitto Silander seguien atacant a cada metre i els finlandesos de Peugeot amb tres escratxs consecutius en les tres primeres proves especials dominicals, per fi aconseguien situar-se per darrera dels seus companys d’equip i compatriotes. Petter Solberg i Phil Mills doncs, van haver de veure com els del lleó els superaven en la segona cronometrada i en la tercera posaven segons de per mig.

Alhora, en la segona prova dominical, Carlos Sainz i Luis Moya volcaven el seu Ford Focus RS WRC’02 en un revolt, si bé la propia inercia de l’incident deixava el cotxe sobre les quatre rodes i no es perdia gaire temps, si que es trencava el para-brises, dificultant la lectura de les notes al copilot galleg, alhora que una conducció del turbo se’ls hi desconnectava amb la perdua de potència que aixó provocava. En total els espanyols s’hi deixaven una mica més d’1 minut i perdien la plaça en favor dels finlandesos de Subaru Tommi Mäkinen i Kaj Lindström.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que s’havien anotat un tercer millor temps i dos segons millors temps en les tres especials anteriors, marcaven el millor temps en l’última prova cronometrada del ral·li, la més llarga de totes amb 36,84 km de distància, certificant així la seva victòria. D’altra banda, en les verificacions posteriors, els comissaris trobaven que el Subaru Impreza S8 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindström estava per sota del pes reglamentari, amb el que els finlandesos eren exclosos de la prova i els espanyols de Ford recuperaven la quarta posició, mentre que Hyundai es quedava sense cap integrant a la línia d’arribada quan Juha Kankkunen i Juha Repo es veien obligats a abandonar en quedar-se sense pressió d’oli.

Amb l’arribada de nou a Perth el diumenge al migdia, es donava per finalitzat el 15è Ral·li d’Austràlia que es resolia amb la victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Els finlandesos invertien un temps total de 3 hores 35 minuts i 56,5 segons per a recorrer els 388,64 km cronometrats del programa, 57,3 segons menys que els seus companys d’equip Harri Rovanperä i Voitto Silander que d’aquesta manera donaven el novè doblet als del lleó. Petter Solberg i Phil Mills, a 1 minut i 28,7 segons dels guanyadors, tancaven el podi australià.

A Solberg-Mills els va ser impossible conservar la segona plaça fins diumenge al migdia.

En el campionat de producció, les especials inicials van estar plenes d’alternatives i d’incidents, com la baixa per trencament de la caixa de canvis dels argentins Marocs Ligato i Rubén Garcia, primers líders de la prova en trepitjar les pistes forestals australianes. No va ser fins a l’equador de la jornada que la classificació semblava tenir un cert ordre amb el liderat del japonès Toshi Arai i el neozelandès Tony Sircombe, peró una punxada soferta a les acaballes de l’etapa, deixava als malaisis Karamjit Singh i Allen Oh en la primera posició.

Dissabte Toshi Arai i Tony Sircombe sortien disposats a recuperar plaça, i amb dos segons temps escratx i quatre escratxs, els de Subaru aconseguien la primera posició, ratificant el seu liderat en imposar-se en els 5 trams que restaven del dia i assolint així un coixí de gairebé 1 minut vers els italians Alex Fiorio i Enrico Cantoni. En la tercera i última jornada, els líders seguien marcant la diferència i acabaven el ral·li imposant-se en tres dels quatre trams, cedint només 1,7 segons en la tercera especial als pilots més ràpids en ella.

En clau de campionat la primera victòria de la temporada per a Toshi Arai, permetia al pilot japonès situar-se a 1 punt per darrera del peruà Ramon Ferreyros, tercer, mentre que els quatre punts que sumava el malaisi Karamjit Singh amb el seu tercer lloc final, li permetien convertir-se ja amb campió mundial.

En el campionat de pilots, Marcus Grönholm s’escapava encara més al capdavant de la taula amb la seva cinquena victòria de la temporada, el que li permetia gairebé duplicar la puntuació vers el seu company i campió mundial en vigència, el britànic Richard Burns. Un altre britànic, Colin McRae, tampoc sumava cap punt a la cita australiana i veia com el madrileny Carlos Sainz restava a 1 sol punt de la seva posició.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	77
Richard Burns	34
Colin McRae	33

Peugeot sumava a Austràlia el seu novè duplet de la temporada, amb el que els del lleó aconseguien fregar els 70 punts de diferència vers els seus primers perseguidors, Ford. D’altra banda els de l’oval aconseguien mantenir distàncies amb Subaru gràcies a situar dos cotxes al parc tancat per un per part dels de la Constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Peugeot	163
Ford	94
Subaru	54

Els canadencs Boyce-Woods van dominar a plaer la prova.

Amb la ciutat de Detroit com a centre d’operacions, el diumenge 4 de novembre de 1973 hi finalitzava el 25è Press on Regardless, onzena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova comptava amb 85 especials cronometrades totes elles sobre terra a les quals se’ls hi donava el tret de sortida el dijous 1 de novembre des de la mateixa ciutat del motor nord-americana. Tot i no comptar amb la presència de molts dels equips europeus que competien al mundial, fins a 68 equips van formalitzar la seva inscripció, dels que 57 van afrontar els 549,15 km de distància del recorregut, per 23 d’ells completar-los.

Volvo aconseguia el seu primer podi en la història del mundial de ral·lis gràcies a Walker-Palmer.

Poc temps abans d’iniciar-se la prova, la companyia paterolera Total va retirar el seu suport ecónomic a la prova, el que va ocasionar que la cita, tot i tenir categoria mundial, es portés a terme en unes condicions un tan precàries per falta de pressupost i que sovint els voluntaris i els comissaris haguessin de fer diverses tasques alhora, ja que pràcticament els únics ingressos amb els que els organitzadors podien comptar, era de la llista d’inscrits.

FIAT va inscriure dos 124 Abarth Spider a la prova, si bé en última instància, quan ja pràcticament l’equip es dirigia cap a Detroit, l’equip va decidir retirar-se, deixant com a únic equip europeu en la cita el del Polski-FIAT, els quals duien fins a 3 cotxes a la prova amb l’únic objectiu de sumar quans punts millor en el Campionat de Constructors i una mica de nostalgia las molts nombrosos fills de polonesos que vivien a la zona.

Jeep va aliniar fins a dos Wagooner, cotxe amb el que havien conseguit guanyar l’edició anterior de la prova, però en aquesta ocasió els seus motors van ser millorats per tal de rendir una major potència, a conseqüència del qual tots dos van causar baixa per problemes amb els pistons.

La resta de la llista d’inscrits es nodria de pilots privats nord-americans i canadencs, els quals l’absència d’interés per part dels mitjans de comunicació i del públic en general, va provocar que passessin pels trams del voltant del llac Michigan i la seva Península, pràcticament deseparcebuts.

En el terreny esportiu els locals John Buffum i Wayne Zitkus marcaven el primer escratx de la prova el que els portaria a ser els primers liders de la cita, però ja en la segona especial cronometrada, els canadencs Walter Boyce i Doug Woods marcarien el primer escratx que els portava a liderar la prova des d’aquell moment, liderat que van mantenir amb mà de ferro marcant fins a 19 escratxs de 27 possibles de la primera etapa.

Ja en la primera jornada les baixes van ser importants, entre les que destaquen els pocs pilots capaços de marcar un millor temps llevat de Walter Boyce i Doug Woods, com és el cas del finlandès Taisto Heinonen i el canadenc John Bellefleur quan aquests accidentaven el seu Opel Manta, o els nord-americans Erhard Dahm i Tom Grimshaw, autors de dos escratxs, quan el motor del seu Jeep Wagooner deia prou.

En el transcurs de la segona i tercera jornada, Walter Boyce i Doug Woods van seguir extenent el seu domini, sumant un bon grapat de millors registres impedint que altres pilots es poguessin acostar a la seva posició, permetent a la parella canadenca sumar la seva primera i única victòria en el mundial de ral·lis en aconseguir completar el recorregut en un temps total de 6 hores 58 minuts i 28,2 segons.

Per darrera del seu Toyota Corolla, els locals Jim Walker i Terry Palmer, que aconseguien sumar 15 millors registres al llarg de la prova, classificaven el seu Volvo 142 a 24 minuts i 15 segons dels guanyadors. Tancant el podi s’hi trobava una altra parella local, la formada per John Smiskol i Carol Smiskol a bord d’un Datsun 240Z, a 35 minuts i 7,8 segons dels primers classificats.

Tot i no desembarcar oficialment en un mercat molt favorable, Datsun pujava al podi gràcies a Smiskol-Smiskol.

L’absència de les principals marques del mundial, va provocar que la general del campionat, que ja estava decidit en favor d’Alpine des del passat Sanremo, es mantingués pràcticament inalterada, en la que Ford aconseguia mantenir la tercera plaça per davant de Volvo, gràcies als 10 punts sumats pel quart lloc del nord-americà John Buffum i Wayne Zeltkius.

Constructor	Punts
Alpine	127
FIAT	84
Ford	46

Ben d’hora Darniche-Mahé es quedaren sense rivals, fent plàcid el seu camí cap a la seva 5ena victòria corsa.

Desena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 23è Tour de Corse finalitzava a Ajaccio el diumenge 4 de novembre de 1979 amb només 14 equips supervivents dels 112 que prenien la sortida 48 hores abans en la mateixa ciutat, pel que 13 equips dels que s’hi havien inscrit no prenien part en aquesta edició doncs la llista oficial estava completada per 125. El ral·li, un autèntic esprint que rodejava tota la illa en dos dies, comptava amb 22 especials cronometrades de 1128,90 km de corda i donava punts en el campionat mundial de constructors així com la Copa FIA de pilots.

Tot i ser al volant d’un cotxe Grup 2, Ragnotti-Andrié completaven el ral·li en segona posició.

El divendres 2 de novembre a les 14 hores es donava inici a la 23ena edició del Tour de Corse amb l’inici de la primera etapa que conduiria els participants fins a Bastia el dissabte a les 9 del matí. Una primera etapa que estava formada per 7 proves especials cronometrades i 4 sectors cronométrics, una mena de prova de regularitat que els organitzadors programaven a una mitjana tan elevada que pràcticament esdevenien trams cronometrats.

Per extrany que pogui semblar, cap dels 125 equips inscrits era un representant oficial de marca, aquesta situació va tenir dues conseqüències, la primera és que en no aparèixer cap Datsun a la cita corsa, Ford, que tampoc hi era de forma oficial, esdevenia campió mundial de constructors de la temporada 1979, i en segon terme tot el protagonisme recalava en els preparadors locals així com els equips dels importadors francesos de les diverses marques.

Els campions francesos de ral·li, Bernard Beguin i Jean-Jacques Lenne, s’imposaven en la primera especial que es celebrava, un sector cronomètric de 101,70 km de distància, el que permetia lògicament a la parella passar a comandar la general provisional amb 8 segons de marge vers els grans favorits a victòria, els també francesos, com la immensa majoria dels participants a la ronda corsa, Bernard Darniche i Alain Mahé. En la segona prova que es celebrava, un tram cronometrat de 31,40 km, el Porsche 911 dels líders va començar a acusar uns problemes de transmissió que els impedien seguir el ritme marcat en la prova inaugural, cedint el testimoni del liderat al Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé que els superaven per 39 segons en l’especial i per 31 en la general.

A continuació en el programa tornava a figurar un altre sector cronomètric, en aquesta ocasió de 99,60 km de distància, el qual va resultar fatal per a la majoria d’equips cridats a tenir un rol protagonista en el ral·li. Jacques Almeras i Jean-Claude Perramond, que portaven un braç de suspensió malmés per una sortida de pista en el primer sector cronomètric celebrat, veien com finalment la seva suspensió posterior cedia en aquesta tercera especial, el que els obligava a abandonar la competició. També serien víctimes d’un problema de suspensions, si bé ara en l’eix anterior, els pilots de FIAT França Jean-Claude Andruet i Michèle Petit; el problema ja havia aparescut en la prova anterior, fent cedir a la parella uns 20 minuts, però els gairebé 100 km a recòrrer en aquesta tercera prova agreujava seriosament l’averia, obligant-los a abandonar el ral·li. Un dels altres favorits a tenir un paper important a la prova i que també abandonaven eren els corsos Francis Serpaggi i Denise Emanuelli, quan aquests es quedaven sense carburant en el seu Lancia Stratos HF.

Tanmateix les punxades estaven reduint les opcions del FIAT 131 Abarth de Michèle Mouton i Françoise Conconi, al que després s’hi afegiria un injector trencat, mentre que Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt estaven patint de valent amb una plaga de problemes elèctrics en el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 4.

Tot plegat deixava a les primeres de canvi a Bernard Darniche i Alain Mahé pràcticament en solitari, perseguits pel Renault 5 Alpine amb especificacions de Grup 2 de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que es trobava lluirant una bonica batalla amb el cotxe homòleg dels corsos Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi per la segona plaça, desplaçant fora de les posicions de podi als Porsche 911 de Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron i d’Alain Coppier i Josepha Laloz. En aquest ordre entraven els participants al parc tancat de Bastia el dissabte a les 9 del matí, on Bernard Darniche i Alain Mahé acumulaven ja 8 temps escratx d’onze possibles, el que permetia a la parella de Lancia Chardonet superar en 27 minuts i 36 segons a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, mentre que els locals Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi es trobaven a 30 minuts i 37 segons dels líders.

Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, autors de dos temps escratx consecutius en la sisena i setena prova especial eren ja dotzens a gairebé 1 hora dels líders després dels constants problemes elèctrics que feren endarrerir la parella de Talbot després d’haver assolit fins i tot la segona plaça provisional.

Després de descansar 9 hores a Bastia, el mateix dissabte a les sis de la tarda els participants es disposaven a afrontar la segona jornada del ral·li, la qual els conduiria de nou fins Ajaccio on tenien prevista l’arribada el diumenge a les 13.30 del dia següent després de celebrar 6 proves especials cronoemtrades i 5 sectors cronomètrics o de mitjana imposada. Amb un marge tan ampli al capdavant de la general, Bernard Darniche i Alain Mahé es varen dedicar a fer un pilotatge més dolç, cuidant la mecànica, cedint el protagonisme dels escratxs a d’altres participants com Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, que en el seu intent de recuperar posicions guanyaven la primera prova de la segona jornada.

Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, en intentar entrar en les posicions de podi, feien el propi en la segona i tercera prova de la segona jornada a bord del seu Porsche 911, objectiu que assolirien en el primer intent quan Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filippi s’accidentaven en la segona prova especial de la jornada. Qui també torbava el seu punt final al ral·li en el moment lúcid de la parella de Porsche eren Jean-Pierre Nicolas i Jean Todt, quan en la tercera prova especial cronometrada la parella de Talbot França atropellava un porc senglar i els danys que l’incident ocasionava a la suspensió frontal del seu Sunbeam Lotus, els impedia seguir la competició.

En aquestes tres primeres especials celebrades no només aconseguien situar-se en posicions de podi Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, sino que a més a més reduien en tres minuts i mig, pràcticament la meitat, la diferència de temps que tenien vers el Renault 5 Alpine de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, el que va esperonar la parella del rombe que llavors reaccionaven guanyant tres de les següents quatre proves especials cronometrades on Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el seu novè i últim escratx.

A falta de quatre proves especials per completar el recorregut, Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron encara seguien intentant-ho en marcar un altre millor registre, però en la següent cronometrada els de Porsche cedien prop de minut i mig vers Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, autors de l’escratx, el que va fer dessistir a la parella de seguir intentant aconseguir la segona plaça.

Quan només faltaven dues cronometrades per completar el recorregut, i Bernard Darniche i Alain Mahé començaven a assaborir la victòria, els pilots de Lancia Chardonet es trobaven enmig de la traçada una pila de roques contra les que hi colisionaven, tal i com li va passar a Björn Waldegård i Hans Thorszelius al Monte-Carlo a principis d’any i que va facilitar la seva victòria als Alps francesos. En l’incident la direcció del seu Stratos HF va quedar malmesa cedint prop de 4 minuts vers Alain Coppier i Josepha Laloz, autors del millor temps al volant del seu Porsche 911 amb especificacions de Grup 3. Per sort dels líders, Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, així com Michèle Mouton i Françoise Conconi punxaven en aquesta penúltima cronometrada, mantenint-se així l’status-quo a la taula provisional.

Finalment els participants arribaven a Ajaccio amb Bernard Darniche i Alain Mahé al capdavant que aconseguien així la seva segona victòria de la temporada en sól francès. Els de Lancia Chardonet completaven els 1128,90 km de distància programada en un temps total de 14 hores 36 minuts i 46 segons, 36 minuts i 6 segons menys que Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié que ho feien en segona posició. Els corsos Pierre-Louis Moreau i Patrice Baron, que en la última edició havien aconseguit vèncer el ral·li en la categoria de Grup 3, en la present edició aconseguien pujar al darrer graó del podi a 46 minuts i 20 segons dels guanyadors.

Moreau-Baron aconseguien el seu primer i únic podi mundial.

En la Copa FIA per a pilots la part alta de la taula pràcticament no es va moure, doncs cap dels tres primers classificats va anar a la cita corsa en trobar-se preparant el RAC britànic, només Bernard Darniche, gràcies a la seva segona victòria de la temporada aconseguia fer un pas endavant i empatar a 40 punts amb Ari Vatanen en la quarta posició provisional.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	103
Hannu Mikkola	71
Markku Alén	60

En el campionat de constructors, cap marca es trobava representada de manera oficial a la cita corsa i sobretot l’absència total de Datsun a la sortida d’Ajaccio proclamava a Ford campiona del món. FIAT feia un pas endavant per refermar la seva posició de podi gràcies al cinquè lloc de Michèle Mouton i Françoise Conconi mentre que Lancia aconseguia la tercera victòria de la temporada i s’enfilava fins la quarta posició.

Constructor	Punts
Ford	120
Datsun	94
FIAT	87

Blomqvist-Cederberg guanyaven a l’infern ivorià i esdevenien campions mundials.

La capital nacional, Abidjan, era escenari el diumenge 4 de novembre de 1984, de l’esperpèntic final del 16è Ral·li Costa d’Ivori, en el que només 6 equips aconseguien completar el recorregut del mateix. La cita africana, que només era puntuable pel campionat de pilots, complia amb el mínim exigit per la FISA per a conservar la categoria mundial, 50 equips, si bé molts d’aquests eren taxis que als pocs metres d’iniciar la prova acabarien abandonant. Els ral·lis africans, a diferència de tots els altres del calendari, es trobaven organitzats per sectors, una mena de controls horaris de regularitat que s’havien de fer a unes velocitats promig molt altes, amb els que els organitzadors ja en tenien prou per establir la classificació, en total el programa constava de 46 sectors selectius d’una distància de 4012 km.

La missió de Mikkola-Hertz era escortar els seus companys fins al títol, i així ho feien fins al podi.

El ral·li arrancava a Abdijan el dimecres 31 d’octubre a les cinc de la tarda, per mitjançant un bucle de 14 sectors de 1089 km de distància que acostava als participants a la frontera amb Ghana, arribar a Yamoussoukro el dijous dia 1 poc després de les 10 del matí amb un reagrupament intermedi a Bondukou, on només hi arribaven 14 dels 50 participants, el que en certa manera deixava palès fins a quin nivell es maquillava la llista d’inscrits amb cotxes de particulars sota les regulacions de Grup N.

Els suecs d’Audi Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que mai abans havien competit a la cita ivoriana i només acumulaven dues experiències similars al Safari, tot i haver estat entrenant en les jornades prèvies amb un Quattro A2, cotxe que després pilotarien els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz mentre aquests havien estat practicant golf; no tenien del tot clar fins a quin nivell calia rendir. Els seus companys d’equip deixaven palès en els primers sectors que el seu rol al ral·li era el de fer d’assistència ràpida en pista als suecs, que s’hi jugaven el títol mundial, cedint-hi un marge de 5 minuts, mentre que un altre dels favorits, els kenyans Shekhar Mehta i Rob Combes, tenien un problema amb la corretja del ventilador del seu Nissan 240RS, que no només els apartava dels dos Audi que els precedien, sino que a més a més els deixava per darrera de l’Opel Manta 400 dels locals Alain Ambrosino i Daniel Le Saux, amb el greuge en forma de pols en suspensió que aixó els hi suposava donat el clima tan sec en el que es disputava el ral·li.

Shekhar Mehta i Rob Combes entraven en disputa directa amb Alain Ambrosino i Daniel Le Saux per la tercera plaça, canviant-se la posició en diferents ocasions, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz exercien de perfectes escuders, el que tot i que el ral·li es celebrava per zones força més abruptes que en edicions anteriors, aquest resultava plàcid per a Stig Blomqvist i Björn Cederberg.

En una aturada per a les assistències, els mecànics d’Alain Ambrosino i Daniel Le Saux invertien força més temps per adequar l’Opel Manta 400 que no pas els de Nissan pel cotxe de Shekhar Mehta i Rob Combes, el que donava una magnifica oportunitat als de l’est del continent africà per a sortir a pista per davant dels de l’oest i no empassar-se la pols que aquests aixecaven al seu pas, peró per desgràcia dels kenyans, el seu 240RS es negava a arrancar i havia de ser emputjat per a inciar la marxa, moment en que els locals ja sortien de nou a pista i per tant per davant dels seus rivals.

Amb unes 14 hores de descans, els 14 equips que havien fet arribada a Yamoussoukro inciaven el divendres a la mitjanit a disputar la segona etapa del ral·li, un bucle de 13 sectors per la regió central ivoriana que suposaven afegir al recorregut 1188 km de lluita contra els temps que la organització hi havia establert prèviament per a completar-los. Els pilots d’Audi avançaven per les pistes sense haver-se d’esforçar al 100 %, i aquests només tenien un contra-temps quan a Hannu Mikkola i Arne Hertz se’ls hi trencava l’esmortidor frontal esquerre a uns 60 km del regarupament de Divo, obligant-los a pilotar amb cautela aquesta distància i haver de passar pels mecànics, sense que aixó els hi suposès perdre posició malgrat deixar-s’hi una mitja hora.

Per darrera Alain Ambrosino i Daniel Le Saux seguien amb el seu estira i arronsa particular amb Shekhar Mehta i Rob Combes per la tercera plaça, fins que a l’arribada d’un revolt molt tancat, els ivorians lliscaven en excès i patien una sortida de pista. En el temps que aquests maniobraven el seu Opel Manta 400 per tornar a pista, els kenyans arribaven al punt de l’incident i avançaven als seus rivals, que molt esportivament els hi deixaven pas.

Només 9 equips retornaven a Yamoussoukro el mateix divendres a quarts de cinc de la tarda, precisant molts d’ells d’una profunda posada a punt preventiva per afrontar la darrera etapa de competició, la qual incloia el temible bosc de Tai, en el que la majoria de participants no hi havien pogut entrenar donada la impossibilitat de circular-hi pel mal estat de les pistes després de les plujes torrencials de les jornades prèvies o els ponts trencats.

La tercera i última etapa doncs, feia un viatge cap al sud-oest del país, resseguint la costa ivoriana i acostant-se a la frontera amb Liberia. De Yamoussoukro els participants en sortien el dissabte a les 9 del matí, per mitjançant dues aturades a San Pedro aribar a Abidjan el diumenge a quarts d’onze del matí, en total els participants havien de passar per 19 controls horaris i disputar els darrers 1735 km. Només sortir de la capital financera del país, un sector conflictiu havia estat cancelat, peró als pilots no se’ls hi havia donat les instruccions adequades sobre quin camí seguir, els dos equips amb Mitsubishi Lancer, composats pels locals Eugene Salim i Clement Konan, i Samir Assef i Christian Boy, decidien fer drecera peró en el camí es saltaven un control horari el que més endavant els va suposar l’exclusió.

Acte seguit arribava el sector del bosc de Tai, en el que sense haver pogut entrenar abans, les equivocacions estaven a l’ordre del dia, doncs les primeres pluges torrencials acompanyaven als participants i amb les caigudes d’arbres, sovint els camins estaven barrats. Només Shekhar Mehta i Rob Combes així com Alain Ambrosino i Daniel Le Saux feien el pas pel camí correcte a la primera i entre els periodistes desplaçats a cobrir l’event, planava la sospita que els kenyans es van esperar a veure quin camí seguien els ivorians i seguir-los.

Mentrestant entre els Audi, tant Stig Blomqvist i Björn Cederberg com Hannu Mikkola i Arne Hertz, perdien temps donant voltes abans no trobaven el camí correcte, ja que sense l’ajuda aèria de l’avió de l’equip, que tenia problemes amb la pressió de carburant, la feina era més complexa. Per sort seva, aquest incident no els hi suposava perdre la primera i segona posició provisional, peró el marge que els hi quedava vers els seus dos rivals africans era ben estret.

El mal estat dels camins de Tai, que va propiciar que els kenyans Dave Horsey i David Williamson arribessin 3 minuts fora del màxim retard permés amb el seu Peugeot 504 Pick-Up, si bé se’ls va permetre seguir competint, així com les errades en el programa en quan a la ubicació dels controls horaris, va desencadenar una protesta formal manuscrita en francès per Shekhar Mehta i signada per Arne Hertz, pel que malgrat que els quatre primers classificats feien entrada a Abidjan en grup, les deliberacions dels comissaris van endarrerir l’entrega de premis.

Finalment l’organització decidia cancelar el sector del bosc de Tai així com aquells sectors en els que els controls de pas no estaven correctament ubicats, si bé aixó no impedia l’exclusió de Eugene Salim i Clement Konan i de Samir Assef i Christian Boy, si que inhabilitava la possible exclusió dels kenyans Dave Horsey i David Williamson que amb el cinquè lloc que al final aconseguien, es situaven com a líders del campionat africà de ral·lis. Stig Blomqvist i Björn Cederberg aconseguien la victòria al ral·li en acumular 5 hores i 24 minuts de penalització, 22 minuts menys que els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz que els escortaven així fins i tot al podi. Shkehar Mehta i Rob Combes tancaven el podi ivorià amb 1 hora i 4 minuts més de retard que els guanyadors.

Mehta-Combes tancaven el podi després d’una mala arrancada.

A la sortida del Sanremo, només dos pilots tenien possibilitats d’esdevenir campions mundials, Markku Alén i Stig Blomqvist. L’elevat pressupost i requeriment de tot l’equip per competir a la Costa d’Ivori propiciava l’absència del finlandès, mentre que la victòria que s’hi anotava el suec, li donava ja la tan preuada corona mundial. D’altra banda, els 15 punts que hi sumava Hannu Mikkola permetia al campió mundial destronat superar al seu compatriota de Lancia i situar-se en la segona posició provisional.

Pilot	Punts
Stig Blomqvist	125
Hannu Mikkola	101
Markku Alén	90

En el campionat de constructors la taula no sofria cap canvi vers la cita italiana, doncs el ral·li ivorià no otorgava punts en aquest apartat, pel que Audi seguia liderant amb 8 punts de marge a l’espera del que pogués passar al RAC britànic que tancava la temporada.

Constructor	Punts
Audi	116
Lancia	108
Peugeot	56

Delecour-Grataloup dominaren la cita catalana de cap a peus.

Amb 39 equips participants arribats fins al Passeig Marítim de Lloret de Mar, el dijous 4 de novembre de 1993 finalitzava el 29è Ral·li Catalunya – Costa Brava, dotzena, i per tant penúltima, cita en el calendari del campionat del món de l’especialitat. La prova otorgava punts en els certàmens reservats a pilots, constructors, mundial de producció, FIA 2-L, així com al campionat d’Espanya de Ral·lis i de Catalunya en la seva primera jornada, el que permetia als membres del RACC presentar una llista d’inscrits de 100 equips, dels que 95 iniciarien el dimarts 2 de novembre a disputar un recorregut programat per 29 proves especials de 513,60 km cronometrats.

Petites errades impedien Auriol-Occelli presentar batalla als seus compatriotes de Ford.

Els participants sortien de Lloret de Mar el dimarts a les 7 del matí per afrontar un total de 12 proves especials cronometrades que els retornarien a la mateixa ciutat gironina a un quart d’onze de la nit, en total els pilots disputaven en aquesta primera jornada 198,23 km de lluita contra el temps i gaudien d’un reagrupament pel descans a l’Estadi Olímpic de Terrassa al migdia. Carlos Sainz i Luis Moya escalfaven als aficionats que s’aplegaven a les fredes cunetes catalanes en quan els del Jolly Club s’anotaven el millor temps en la primera prova especial del ral·li empatant-hi amb els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup, amb el que ambdós equips compartien el liderat provisional.

La igualada duraria ben poc, doncs François Delecour i Daniel Grataloup es tornaven a imposar en la segona especial, la pujada als Àngels, mentre que en la següent especial el Lancia Delta HF Integrale dels espanyols tornaria a mostrar les seves misèries quan un palier es trencava a l’inici del Coll de Bracons i feia perdre 1 minut als pilots. D’altra banda qui tampoc estava tenint un bon inici de ral·li eren els francesos de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli, els quals en els dos primers trams cronometrats cedien ni més ni menys que 29 segons amb la parella de Ford.

A l’arribada al regarupament de Terrassa, el domini dels pilots Ford era imponent, amb un escratx per a Miki Biasion i Tiziano Siviero a La Trona i dos escratxs més per a François Delecour i Daniel Grataloup en les dues últimes especials del bucle matinal, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli només s’anotaven un escratx en la tercera especial cronometrada i es que les humitats presents al ferm complicaven enormement l’elecció de pneumàtics.

En retornar a l’acció, François Delecour i Daniel Grataloup s’imposarien en l’especial celebrada al Circuit de Catalunya, mentre que en la vuitena prova especial els francesos de Ford i els de Toyota s’adjudicaven el temps més baix. Didier Auriol i Bernard Occelli s’imposaven en solitari en la novena prova especial, retallant 9 segons als líders, el que semblava que era l’inici de la remuntada de la parella de Toyota, peró en el següent tram, aquests erraven la munta de pneumàtics i cedien part d’alló que havien aconseguit recuperar. Alhora en aquesta desena especial es recollia l’abandonament de Carlos Sainz i Luis Moya, quan la centraleta electrònica del seu Lancia Delta HF Integrale, deixava el motor desenvolupat per Abarth mut.

En les dues últimes proves especials de la jornada, els dos equips francesos es repartien els millors temps, si bé els de Ford sortien amb un balanç positiu de 2 segons vers els de Toyota, amb el que l’entrada al parc tancat de Lloret de Mar es feia amb una distància de 39 segons entre François Delecour i Daniel Grataloup, i Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero, que tret de l’escratx de La Trona no es van mostrar tan incissius com els seus rivals francesos, eren tercers a 1 minut i 14 segons dels seus companys, amb només 4 segons de marge vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, els quals estaven sorprenent molt gratament. Ja sense possibilitat de disputar les places de podi s’hi trobaven els Lancia Delta HF Integrale de Gustavo Trelles i Jorge del Buono, Jolly Club, i d’Alex Fiorio i Vittorio Brambilla, Astra, a 2 minuts i 33 segons i 2 minuts i 40 segons dels líders respectivament.

La segona jornada del ral·li comptava amb una distància cronometrada de 186,39 km, repartida al llarg de 10 proves especials. Com en la jornada anterior els pilots sortien a les 7 del matí de Lloret de Mar per retornar-hi a tres quarts d’onze de la nit fent prèviament un reagrupament a Poblet. Els mals de cap en quan a l’elecció dels pneumàtics desapareixien el dimecres, doncs el sol regnava i l’asfalt s’assecava. Els francesos de Ford i Toyota iniciaven l’etapa tal i com havien acabat l’anterior, és a dir repartint-se els dos primers temps escratxs, mentre que en la segona prova especial, Juha Kankkunen i Nicky Grist patien una punxada que els feia cedir 1 minut i 15 segons que els allunyava de la desitjada tercera plaça que els proclamaria campions mundials.

Acte seguit el pilot finlandès i el copilot britànic de Toyota reaccionaven abans d’arribar al regarupament de Poblet i s’anotaven els dos escratxs que restaven al bucle per a sorpresa de la majoria dels participants i mitjans desplaçats, mentre que entre els dos primers equips classificats regnaven les taules fent entrada a la població tarragonina separats per 41 segons.

Sortint de Poblet, François Delecour i Daniel Grataloup afegien 3 segons més al marge que els separava dels seus més immediats perseguidors en el primer tram que disputaven, cinquè en el còmput de la jornada, però la reacció de Didier Auriol i Bernard Occelli arribaria finalment en el següent tram, el més llarg de la jornada i del ral·li, La Riba amb 32,48 km, on els de Toyota retallaven 17 segons als seus compatriotes de Ford.

Però a partir de llavors, una inoportuna averia en la caixa de canvis del Celica Turbo 4WD de la parella francesa, la segona marxa saltava, aturava la remuntada dels segons classificats, que en els restants 4 trams cronometrats del dia cedien 8 segons i feien entrada a Lloret de Mar amb 35 segons de retard vers els líders.

Una mica més avall de la taula general, Miki Biasion i Tiziano Siviero es queixaven del comportament del motor del seu Ford Escort RS Cosworth, el qual no entregava la potència al 100 %; sense que a les assistències sabessin trobar la font del problema i per tant solucionar-lo, els italians anaven veient com Juha Kankkunen i Nicky Grist els hi anaven retallant segons a cada tram des de la punxada, fins que a l’arribada del darrer tram cronometrat del dia el marge entre tots dos era de 27 segons. En aquest tram arribava l’estocada final pels transalpins de Ford, quan el seu cotxe s’aturava i a dures penes els pilots aconseguien completar l’especial perdent-hi 3 minuts i per tant sent doblats pels seus rivals de Toyota que entraven al parc tancat en la tercera posició que anhelaven a 2 minuts i 52 segons dels líders, tanmateix Miki Biasion i Tiziano Siviero salvaven la quarta posició per ben poc, doncs els seus compatriotes Alex Fiorio i Vittorio Brambilla restaven a 5 segons del seu temps acumulat.

La tercera i última etapa del ral·li s’iniciava com les dues anteriors, a les 7 del matí i des de Lloret de Mar, per a que els 45 equips que restaven en competició afrontessin els darrers 128,98 km cronometrats del recorregut al llarg de 7 trams. François Delecour i Daniel Grataloup clavaven 15 segons a Didier Auriol i Bernard Occelli en el primer d’ells, per passar a partir de llavors a controlar el ral·li. Els seus companys de Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero, eren l’altra cara de la competició, doncs els italians erraven la munta de pneumàtics i aquests perdien la quarta posició en favor d’Alex Fiorio i Vittorio Brambilla. Ben d’hora la recuperarien però, doncs els del Team Astra patien una sortida de pista en la segona cronometrada i en perdre 9 segons vers els de l’oval, aquests retornaven a la quarta posició.

En la part més alta de la taula, Juha Kankkunen i Nicky Grist guanyaven la segona especial, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli s’anotaven tres temps escratxs consecutius en els que només aconseguien retallar 7 segons al gap que els separava dels líders. Un darrer escratx de François Delecour i Daniel Grataloup en la penúltima especial i un altre de Miki Biasion i Tiziano Siviero en la darrera cronometrada del recorregut tancaven la 29 ena edició de la cita catalana.

Arribats al parc tancat de Lloret de Mar el dimecres als volts de les 3 de la tarda, François Delecour i Daniel Grataloup podien inscriure per primera vegada en la seva trajectòria el seu nom en el passeig dels campions, completant els 513,60 km cronometrats en un temps total de 5 hores 36 minuts i 19 segons, 1 minut just per davant dels seus compatriotes de Toyota Didier Auriol i Bernard Occelli. L’altra parella del constructor nipó, Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven el podi català a 4 minuts i 9 segons del temps dels guanyadors.

Kankkunen-Grist sorprenien amb un molt bon ritme sobre asfalt i esdevenien campions mundials.

En la categoria de producció els catalans Jordi Ventura i Joan Sureda se n’anaven a dormir com els líders de la classe, el que de retruc els hi suposava guanyar el títol de Catalunya de ral·lis, però l’endemà dimecres, només sortir del parc tancat de Lloret de Mar, la caixa de canvis del seu Lancia Delta HF Integrale es trencava i la parella es veia obligada a abandonar. Els asturians Daniel Alonso i Salvador Belzunces prenien llavors el liderat, però de manera efímera, doncs en l’enllaç cap a la segona cronometrada, se’ls hi trencaven els espàrrecs de les rodes i aquests es veien obligats a abandonar també.

Els italians i líders del certamen mundial, Alex Fassina i Luigi Pirollo, prenien llavors el liderat, però com si una mena de malefici existís, una averia electrònica els hi feia perdre 18 minuts que els enviava fins la desena posició de la categoria, mentre que els portuguesos Antonio Coutinho i Antonio Lisboa passaven a liderar la classe, completant el recorregut en la primera posició i per tant guanyant la prova.

En les verificacions posteriors però, es va trobar que la parella portuguesa havia emprat la gàbia de seguretat del Ford Sierra, la qual era 1 mm més fina que la de l’Escort i per tant fora de reglament, amb el que els guanyadors eren exclosos del ral·li. Els Peugeot 309 GTi dels catalans David Guixeras i Jordi Albadalejo eren proclamats guanyadors, però aquests també estaven sota la lupa dels comissaris, doncs s’havia produït una queixa d’un altre competidor; en trobar-se que els seu baquet pesava menys del mínim homologat, els locals també eren exclosos i els guanyadors passaven a ser Alex Fassina i Luigi Pirollo, pilot que en afegir els corresponents 13 punts de la victòria, acumulava 56 punts al certamen i esdevenia campió.

Fassina-Pirollo completaven el ral·li en tercera posició, però l’acabaven guanyant per esdevenir campions.

Entre els cotxes amb motor atmosfèric de 2000 centímetres cúbics i tracció a les rodes anteriors, el FIA 2-L, els belgues d’Opel Bruno Thiry i Stéphane Prévot prenien avantatge en les primeres especials del dimarts dels problemes que tenien amb els intercomunicadors els cotxes homòlegs de l’importador espanyol de la marca en mans de Mia Bardolet i Quim Muntada i de Luis Climent i José Muñoz. Mentre que els problemes amb les eleccions de pneumàtics que van venir a continuació, aplanaven el camí als oficials de la marca alemanya.

A partir de llavors catalans i valencians van anar la resta del ral·li a cavall dels cronos de l’Astra oficial de la marca, centrant-se en la seva lluita pel títol d’Espanya de Ral·lis, lluita en la que els catalans perdien les seves opcions en envirollar-se en una de les primeres especials del dimecres i deixar-s’hi 1 minut. El triplet d’Opel a la cita catalana, donava als de Rüsselheim el primer títol del FIA 2-L.

Thiry-Prévot guanyaven sense rivals i donaven a General Motors el primer títol del FIA 2-L.

En el campionat reservat a pilots, els 12 punts que sumava a la ronda catalana Juha Kankkunen, donaven al pilot de Laukaa el seu quart títol mundial, mentre que la lluita que hi havia entre els francesos François Delecour i Didier Auriol, aquesta s’obria en 5 punts mésa favor del primer, que pràcticament tenia fet el subcampionat amb un coixí de 16 punts.

Pilot	Punts
Juha Kankkunen	115
François Delecour	102
Didier Auriol	86

En la taula del campionat de constructors, Toyota seguia mantenint la primera posició provisional amb tan sols 6 punts de marge vers els seus principals rivals de Ford, que a Lloret de Mar s’emportaven la victòria. Subaru, absent de manera oficial al ral·li, seguien tancant les places de podi amb 100 punts davant la poca competitivitat mostrada pels Lancia privats presents al ral·li català.

Constructor	Punts
Toyota	151
Ford	145
Subaru	100

A Austràlia, Grönholm-Rautiainen demostraven perquè eren campions del món.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, és a dir la tretzena, i un cop s’havien disputat les 21 proves especials cronometrades que composaven el seu recorregut, el diumenge 4 de novembre de 2001 es donava per finalitzat a Perth el 14è Ral·li d’Austràlia. La cita oceànica, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, comptava amb 75 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 73 iniciaven el dijous 1 de novembre a disputar els primers quilòmetres dels 396,77 que s’hi programaven. Una distància que era superada per 51 equips.

Burns-Reid van perseguir la victòria austral, però els va ser impossible.

Com era habitual en les darreres edicions de la cita australiana, l’especial espectacle de Langley Park servia per donar el tret de sortida al ral·li, en la que els espanyols de Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, i els francesos de Peugeot, Didier Auriol i Denis Giraudet, hi esdevenien els primers co-líders de la general en aturar el cronòmetre amb el mateix temps i 6 dècimes de segon per davant d’una altra parella francesa o bé d’una altra parella de Ford, la formada per François Delecour i Daniel Grataloup.

En aquesta edició, els organitzadors recuperaven el sistema d’escollir la posició de sortida en funció de la classificació a la provisional, amb el que els pilots no es reservaven res per tal de no sortir a netejar pista l’endemà, donada aquesta circumstància ja des dels primers metres dels 147,76 km que completaven la primera etapa, es va veure una entrega a fons per part dels participants.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven consecutivament en els dos primers trams cronometrats de la jornada, amb el que els finlandesos es feien amb el liderat en el primer d’ells i amb el segon obrien un tímid forat vers els seus perseguidors, doncs en el segon tram forestal del recorregut, els seus companys d’equip i segons classificats, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, aturaven el crono en la mateixa dècima de segon.

Després d’una breu aturada per a les assistències, la classificació veuria un gir a favor de les parelles britàniques de Ford i Subaru presents a la cita formades per Colin McRae i Nicky Grist i Richard Burns i Robert Reid respectivament. Els primers s’anotaven un tercer millor temps i dos segons millors registres consecutius, amb els que els de l’oval arribaven al liderat provisional per davant dels segons, que en el seu compte particular hi acumulaven un segon millor temps, un escratx i un tercer millor temps per tal d’arribar fins la tercera posició a 1,6 segons dels seus compatriotes.

D’altra banda en aquest segon bucle del ral·li, aquest es cobrava la seva primera víctima, quan Carlos Sainz i Luis Moya, que s’havien imposat en la tercera prova especial de la jornada, en la cinquena se sortien lleugerament de la traçada i en colpejar contra un arbre, trencaven un braç de suspensió. Poc després la roda es perdia i al Focus WRC s’hi declarava un conat d’incendi, fent perdre de l’ordre de minut i mig a la parella de Ford, que a continuació penalitzaria un altre tant en les assistències següents, el que suposava cedir 12 posicions en la taula als espanyols i allunyar-los de qualsevol esperança de lluitar pel liderat.

Carlos Sainz i Luis Moya intentaven per tots els mitjans arribar a la zona de punts, i per això els de Ford assumien forces riscs per tal d’anotar-se dos segons millors registres i dos escratxs en les quatre cronometrades que restaven per celebrar-se, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet, amb un rendiment pràcticament igual al dels espanyols, aconseguien desplaçar fora de les posicions de podi a Colin McRae i Nicky Grist, qui el liderat els resultava molt efímer retornant-lo de nou a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Després de tota aquesta activitat a les especials d’Austràlia occidental, els campions mundials en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, feien entrada al parc tancat de Perth en la primera posició provisional per només 3,6 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que els seus companys d’equip francesos, Didier Auriol i Denis Giraudet, tancaven les places de podi a 2 dècimes de segon dels britànics. Colin McRae i Nicky Grist, a 5,3 segons del liderat, mantenien viu el seu pols per la victòria, així com Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, classificats a 15,9 segons dels seus companys i compatriotes. La classificació es trencava en la sisena posició, doncs Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, copilot que entrava en l’equip en susbstitució del lesionat a Còrsega Risto Mannisenmäki, no acabaven de trobar el punt al seu Mitsubishi Lancer WRC i fitxaven a 1 minut i 18 segons del liderat.

La segona jornada del ral·li veia disminuïda la seva distància cronometrada vers l’anterior, en total es programaven 141,12 km competitius al llarg de 7 proves especials, l’última de les quals es corresponia a l’especial espectacle de Lagnley Park i les altres 6 trams forestals que no s’havien disputat abans i pels que no s’hi passava més que una vegada. Per tant amb aquest programa, escollir una bona posició de sortida era clau per a un bon rendiment al ral·li; Colin McRae i Nicky Grist s’adormien i no arribaven a temps a la cerimònia d’elecció de posició de sortida, amb el que els britànics els hi tocava la pitjor posició possible, la d’obrir pista, motiu pel qual a Ford decidien fer penalitzar per avançament a la tercera parella de la formació, els francesos François Delecour i Daniel Grataloup. L’invent però s’esgarrava en la tercera especial sabatina, quan aquests patien un accident i en haver d’evacuar al copilot francès, l’especial era cancel·lada per a tota la resta de participants.

L’altra cara de la moneda eren Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos s’imposaven en totes les especials forestals que es celebraven al llarg de la jornada, deixant els honors a l’especial de Langley Park als seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet per tan sols 3 dècimes de segon. Amb aquest fantàstic rendiment per part dels líders, aquests completaven la segona jornada amb 34,3 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet veien acomodada la seva tercera posició a 54,2 segons dels seus companys d’equip.

D’altra banda l’errada fora de trams de Colin McRae i Nicky Grist no només permetia donar un globus d’aire a la parella francesa de Peugeot, sinó que a més a més els de Ford eren superats per la tercera parella dels homes del lleó, els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, que completaven l’etapa a 22 segons dels seus companys predecessors i amb 28,8 segons de coixí vers els britànics.

Les posicions doncs de cara a la tercera i última etapa quedaven bastant ben establertes després de la segona jornada, quedant com a únic punt calent la lluita per la sisena posició, i per tant per sumar 1 punt en el campionat, entre Petter Solberg i Phil Mills i Tommi Mäkinen i Timo Hantunen, els quals es trobaven separats per tan sols 4 dècimes de segon favorables als de Mitsubishi.

Diumenge es programaven només 4 proves especials, 3 de les quals es corresponien al bucle de Bannister, llurs distàncies programades rondaven els 30 km, més una breu especial televisada i sota el patrocini de Michelin per tal de tancar l’edició. Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la primera d’elles, mentre que els seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist feien el mateix en les tres especials restants, si bé pels homes de Ford, aquesta demostració de velocitat no tenia la recompensa de guanyar plaça a la general.

Sense moviments en les posicions capdavanteres del ral·li al llarg dels 105,69 km cronometrats dominicals, es tancava el 14è Ral·li d’Austràlia amb la contundent victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els finlandesos cobrien els 351,35 km cronometrats que s’acabaven disputant en un temps total de 3 hores 17 minuts i 1,3 segons, 40,4 segons menys que els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi australià a 1 minut i 20,1 segons dels seus companys d’equip.

Auriol-Giraudet s’anotaven el seu darrer podi al mundial a Austràlia.

En la classificació reservada als vehicles de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller n’esdevenien els primers líders en quan aquests s’imposaven consecutivament en les dues primeres cronometrades del recorregut, una posició que els centre-europeus van mantenir fins la sisena prova especial, tot i la pressió dels locals Ed Ordynski i Iain Stewart, quan una averia mecànica en la setena prova especial arruïnava el seu concurs a la prova.

Resolt el duel particular entre Manfred Stohl i Peter Müller amb Ed Ordynski i Iain Stewart, el camí dels australians cap a la seva enèsima victòria a la ronda oceànica s’aplanava molt, doncs aquests gaudien d’un marge proper al minut vers els altres participants al terme de la primera etapa, el que lògicament els permetia afrontar el que restava de prova amb serenor, mentre els altres participants anaven cometent errades en no conèixer tan bé el terreny com ells.

Finalment la victòria recalava en mans dels locals, però aquests en no ser habituals del certamen, els seus punts no deixaven de ser anecdòtics en la taula provisional del campionat, doncs aquest ja havia estat conquerit amb anterioritat per l’argentí Gabriel Pozzo, segon al ral·li.

Ordynski-Stewart guanyaven per enèsima vegada i sense massa oposició, la cita domèstica.

Els resultats de la ronda australiana deixaven a tres pilots classificats en un puny en la part alta de la taula provisional del campionat reservat a pilots, mentre que alhora el madrileny Carlos Sainz quedava pràcticament descartat en la cursa pel títol. A Richard Burns, els 6 punts que li brindaven la segona posició aconseguida, li permetien enganxar-se als fins llavors co-líders de la general, restant a 2 punts del seu compatriota Colin McRae i a 1 de Tommi Mäkinen, que a Austràlia trencava la seva ratxa de 4 zeros consecutius amb 1 punt.

Pilot	Punts
Colin McRae	42
Tommi Mäkinen	41
Richard Burns	40

En quan al campionat de constructors, Peugeot aconseguia situar per tercer ral·li consecutiu dos dels seus cotxes dalt del podi, si bé en aquesta ocasió, a diferència de les dues rondes anteriors, la puntuació no era la màxima possible, però de tota manera els del lleó aconseguien superar en la classificació a Ford i liderar la taula provisional amb 4 punts de marge a l’espera del RAC final. D’altra banda, Subaru estrenyia el cèrcol vers Mitsubishi per entrar al podi de constructors amb una diferència de 7 punts entre les dues marques nipones.

Constructor	Punts
Peugeot	90
Ford	86
Mitsubishi	69

Darniche-Mahé es trobaven amb la victòria en els darrers compassos de la prova.

Penúltima prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 5 de novembre de 1978 es finalitzava el 22è Tour de Corse. La prova arrancava el dissabte 4 de novembre des d’Ajaccio on un rutómetre composat per 10 especials cronometrades de 543,10 km de distància, esperava als 116 equips inscrits que estaven presents a la rampa de sortida del ral·li. D’aquests només 37 van aconseguir acabar la prova que a més de gaudir de puntuabilitat per al campionat del món de constructors, també ho era per la Copa FIA de pilots.

Herois indiscutibles de la prova, una averia del canvi va relegar a Andruet-Petit a la segona posició .

Tot i tenir el títol de constructors en la butxaca des del passat Bandama, FIAT feia un fort desembarcament a Còrsega amb fins a 4 unitats del 131 Abarth de Grup 4, dos amb els colors d’Alitalia, en mans dels italians Sandro Munari i Mario Manucci i dels francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, i dos més sota els colors de FIAT-França confiats en mans de parelles de pilots franceses Jean-Claude Andruet i Michele Petit i Michèle Mouton i Françoise Conconi.

El ral·li començava a la 1 del migdia des de Bastia, on els italians Sandro Munari i Mario Manucci van aconseguir imposar-se en les dues primeres especials de la prova esdevenint així els primers líders de la cita corsa, però en la primera cronometrada, a Còrsega les especials eren curtes, d’uns 30 km, i les cronometrades llargues, superiors als 80 km; una punxada feia que Sandro Munari i Mario Manucci cedissin el testimoni del liderat a la parella francesa composada per Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, els quals juntament amb les seves companyes d’equip Michèle Mouton i Françoise Conconi, mostraven un rendiment superior als FIAT d’Alitalia, també en part perqué Sandro Munari i Mario Manucci van haver de reparar la seva suspensió després de la punxada, el que va fer-los disminuir el seu ritme.

La superioritat dels FIAT-França va permetre que en arribar a la neutralització de la primera etapa el liderat de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit fos d’uns dos minuts per davant dels seus compatriotes Bernard Darniche i Alain Mahé amb el FIAT oficial seguits dels seus companys d’equips d’aquests últims, és a dir Sandro Munari i Mario Manucci a uns cinc minuts dels líders. Alhora els italians tenien el Lancia Stratos HF de l’equip Pirelli d’Attilio Bettega i Gianni Vacchetto trepitjant-lis els talons a un curt marge de 2 segons i Michèle Mouton i Françoise Conconi tancaven les 5 primeres posicions provisionals plenes de cotxes italians.

En l’apartat de baixes planava la sospita del sabotatge en l’extrany abandonament dels dos Triumph TR7 V8 en mans dels britànics Tony Pond i Fred Gallagher i els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial. Tots dos cotxes havien estat revisats i preparats per dos equips mecànics diferents, però tots dos cotxes no van arribar gaire lluny després de quedar-se sense valvolina en haver perdut tots dos els taps de drenatge del canvi, quelcom extrany. Adartico Vudafieri i Bruno Scabini amb el segon dels Lancia Stratos HF de l’equip Pirelli abandonava en la primera especial cronometrada per accident.

Abans de les llargues assistències prèvies al parc tancat d’Ajaccio, Jean-Claude Andruet reportava als seus mecànics uns sorolls de transmissió que l’amoinaven, després de realitzar un xequeig, els membres de l’equip concloien que el seu FIAT 131 Abarth no precisava de cap intervenció, centrant els seus esforços en reparar la suspensió del cotxe de Sandro Munari i Mario Manucci que tants problemes havia ocasionat als italians.

Amb només 2 hores de descans arrancava la segona jornada el diumenge a les 3.30 de la matinada, en la que amb el cotxe en millors condicions, Sandro Munari i Mario Manucci van millorar el seu rendiment considerablement, adjudicant-se el millor temps en la primera especial del diumenge, mentre que en la següent prova a disputar-se, una cronometrada de 97,60 km l’escratx era per Jean-Claude Andruet i Michèle Petit tot i les dificultats que tenia el pilot francès per canviar de marxes. Andruet arribava tens i molest a les assistències per l’averia a la que ara si els seus mecànics decidien intervenir-hi per tal de canviar el canvi de marxes i l’embragatge. La reparació però es va allargar més del que s’esperava en primera instància i Jean-Claude Andruet i Michèle Petit rebien 6 penalitzacions de ruta el que provocava que els pilots francesos caiessin fins la tercera plaça provisional, cedint el liderat als seus compatriotes Bernard Darniche i Alain Mahé.

En la següent cronometrada, de 88,20 km, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit van sortir a l’atac, i malgrat haver d’aturar-se a canviar una roda punxada enmig del tram, els de FIAT-França aconseguien marcar un crono millor al dels italians Sandro Munari i Mario Manucci i classificar-se per davant d’ells en la general provisional.

Amb una única especial de 24,90 km de distància per disputar-se, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit no van poder donar caça a Bernard Darniche i Alain Mahé els quals guanyaven la prova en un esclat d’alegria tot i saber que els autèntics herois del ral·li havien estat els seus compatriotes del FIAT-França. La victòria de Darniche permetia al pilot francès empatar a 4 victòries en el palmarés del ral·li amb Jean-Claude Andruet.

Bernard Darniche i Alain Mahé completaven el recorregut amb un crono de 6 hores 47 minuts i 34 segons, avantatjant en 4 minuts i 25 segons als segons classificats Jean-Claude Andruet i Michèle Petit i amb els tercers classificats, els italians Sandro Munari i Mario Manucci, en 5 minuts i 25 segons, tancant així un podi ple de FIAT 131 Abarth.

Munari-Manucci van arrossegar problemes de suspensions en la primera meitat que els va limitar molt.

En la Copa FIA de pilots, la victòria de Bernard Darniche no va ser més que una anecdota enun títol que ja estava decidit des del passat Giro d’Itàlia a favor del finlandès absent Markku Alén. Jean-Pierre Nicolas, present al Tour de Corse amb un Opel Kadett GT/E grup 2 no va poguer anar més enllà de la setena posició final i per tant sumar cap punt en la Copa.

Pilot	Punts
Markku Alén	52
Jean-Pierre Nicolas	31
Hannu Mikkola	21

En el campionat de constructors, tot i que FIAT ja s’havia proclamat campiona del món en el passat Bandama més aviat per demérit d’Opel que pel mérit propi, a Córsega feia una prova perfecta situant 3 cotxes en el podi i 4 en les 5 primeres posicions sumant així els 18 punts de la victòria, mentre que Opel en sumava 12 per la primera posició en Grup 2 de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne. Jacques Alméras i Jean-Claude Perramond finalitzaven el ral·li en quarta posició, el que donava 12 punts a la marca d’Stuttgart que s’acostava a la posició de Ford.

Constructor	Punts
FIAT	134
Opel	96
Ford	82

Darniche-Mahé guanyaven en l’estrena amb el 131 Abarth.

El diumenge 6 de novembre de 1977 finalitzava a Ajaccio el 21è Tour de Corse, desena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis d’un total d’onze. La prova tenia un format molt més proper al d’una cursa en carretera com la Targa Florio, que no pas a un ral·li convencional, ja que aquesta eren 26 hores de plena acció, amb una breu aturada de 2 hores la matinada del diumenge a Ajaccio. La llista d’inscrits s’elevava fins a 134 equips dels que 120 es van presentar el dissabte 5 de novembre a les 15h, moment de donar el tret de sortida als 645,80 km de recorregut i que tan sols 32 aconseguirien completar.

En als egona jornada res va poder fer Pinto-Bernacchini per aspirar a la victòria.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

FIAT era la única marca que havia apostat fort en la lluita pel títol de constructors i en les acaballes del campionat en les que ens trobavem va provocar el desinterés de bona part de la competència, encapçalada principalment per Ford, tot i així, el constructor italià va fer un fort desembarcament a la illa mediterrània amb 4 cotxes oficials i 3 de l’importador francès, a més a més de comptar amb la presència dels Lancia llur missió principal era la d’escudar als seus companys de grup industrial.

El ral·li arrancava el dissabte al migdia amb 6 trams i 1 sector selectiu per davant que totalitzaven 249,90 km de recorregut. Els italians de Lancia Sandro Munari i Piero Sodano marcaven el primer millor registre, esdevenint lógicament en els primers líders de la cita, condició que mantenien fins la tercera especial cronometrada, quan el seu Lancia Stratos HF derrapava sobre la terra que uns espectadors havien llençat a la carretera i el seu cotxe s’accidentava contra un mur. Donat aquest incident, Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier del FIAT-França heredaven el liderat de la prova, posició que perdrien en la quarta cronometrada con els pilots de Lancia i també italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini d’adjudicaven el segon millor temps del ral·li i el liderat del mateix.

Per darrera dels pilots de Lancia un grup compacte separat per tan només 18 segons, era encapçalat pels pilots francesos de Ford Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, els quals sorprenien a propis i aliens amb el seu Escort RS1800 en anteposant-se als més efectius sobre asfalt 131 Abarth. Bernard Darniche i Alain Mahé amb FIAT i Francis Serpaggi i Dominique Subrini amb Lancia es trobaven també en aquest grup, tot i que l’Stratos d’aquests últims, en no ser l’oficial, comptava amb 50 CV menys.

Les tres últimes proves que restaven per disputar-se fins arribar al descans de 2 hores de mitjanit, en la que s’incloia un sector selectiu de 131,30 km, Bernard Darniche i Alain Mahé van aconseguir ser els homes més ràpids, el que els va permetre aconseguir el liderat de la prova ja en el primer dels tres celebrats, mentre que els seus rivals s’anaven endarrerint per diferentes causes com es la punxada de Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne que els costava 4 minuts, o els 6 minuts que perdia Francis Serpaggi i Dominique Subrini abans no es veiessin obligats a abandonar en trencar-se el motor del seu Stratos.

La llista de baixes s’engruixava considerablement fins als 40 participants en aquesta primera etapa, d’entre els que destacaven noms com els pilots de FIAT-França Jean-Claude Andruet i Christian Delferrier que es veien obligats a abandonar per una averia elèctrica, Russell Brookes i Martin Holmes que ho feien per averia en el diferencial del seu Ford Escort RS1800 oficial o Tony Pond i Fred Gallagher quan el canvi del seu Triumph TR-7 es quedava blocat.

Tot aixó va deixar la prova en una lluita tancada entre el 131 Abarth de Darnice-Mahé i el Stratos HF de Pinto-Bernacchini, els quals seguien els liders a 18 segons, Francis Vincent i Francis Calvier, amb el segon dels 131 Abarth francesos, es trobava ja a gairebé 4 minuts dels líders i sota la pressió del Escort RS1800 de Nicolas-Laverne.

En el transcurs de la segona etapa però, Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini tot i adjudicar-se dos dels tres sectors competitius, no van poder seguir mantenint el ritme que imprimien Bernard Darniche i Alain Mahé amb el seu 131 Abarth en les últimes especials cronometrades del ral·li, cedint una quantitat de temps força important que arribaria a ser de 3 minuts i 27 segons a la conclusió de la prova. On si va exisitir una lluita tancada va ser en la consecució de la darrera posició de podi, a la que hi optaven el 131 Abarth oficial dels italians Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini i el Lancia Stratos HF dels seus compatriotes Tony Carello i Maurizio Perissinot, duel que finalment es va decidir en favor dels de FIAT per 55 segons.

Així doncs, amb tres especials cronometrades i tres sectors selectius de 395,90 km de recorregut de la segona etapa, finalitzava el 21è Tour de Corse amb la victòria de Bernard Darniche i Alain Mahé en el que era el seu debut amb el FIAT 131 Abarth, aturant el crono en 8 hores 13 minuts i 40 segons, 3 minuts i 27 segons per darrera d’ells ho feia en segona posició els italians Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini. Mentre que el podi el tancava una segona parella italiana, i companys d’equip dels vencedors, Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini a 10 minuts i 27 segons d’ells.

Bacchelli-Scabini guanyaven el pols per la tercera plaça.

La victòria que obtenia FIAT en terres corses, però sobretot el zero que s’emportava cap a Boreham l’equip Ford, donava al constructor italià el títol de campions del món de ral·lis, mentre que Opel aconseguia conservar la tercera posició provisional per davant de Lancia que escurçava molt les distàncies vers els alemanys.

Constructor	Punts
FIAT	136
Ford	124
Opel	64

Sense ordres entremig, aquest cop si McRae-Ringer guanyaven el Ral·li Catalunya.

Lloret de Mar era escenari el dimecres 6 de novembre de 1996 de la cerimònia de clausura del 32è Ral·li Catalunya-Costa Brava, novena i última cita del calendari en el campionat del món de ral·lis de la temporada en curs. La prova catalana era puntuable per als certàmens reservats a pilots, marques, producció i FIA 2-L, el que portava fins a 118 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 115 van ser presents a la rampa de sortida, situada a Lloret de Mar també, el diumenge 3 de novembre per tal de començar a afrontar els primers quilòmetres de les 18 proves especials cronometrades d’una corda de 393,26 km que tenien per davant i que 58 equips aconseguirien completar amb èxit.

Liatti-Pons van liderar bona part del ral·li, però finalment la victòria es va escapar.

Tal i com s’havia introduit en la temporada anterior, el recorregut del ral·li era purament sobre asfalt i es trobava dividit en dues ubicacions, el tradicional bucle a cavall entre les comarques gironines i barcelonines i un segon bucle, el més novedós, per les tarragonines. La primera etapa, celebrada el dilluns 4 de novembre, resseguía el bucle més típic amb 6 trams cronometrats que es celebraven una única vegada i que totalitzaven 115,55 km de lluita contra el crono.

En la primera prova especial cronometrada, La Trona, els pilots de Ford demostraven la millora que els Escort RS Cosworth havien experimentat de la mà de M-Sport en relació a la temporada anterior, quan els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot s’adjudicaven el primer escratx del ral·li seguits a tres segons pels seus companys d’equip Carlos Sainz i Luis Moya, que alhora empataven al segon temps escratx amb els italians de Subaru Piero Liatti i Fabrizia Pons.

L’algeria va ser efímera en l’equip de l’òval, doncs en la següent especial cronometrada Piero Liatti i Fabrizia Pons marcaven el millor registre i passaven a liderar la provisional per 1 segon de diferència vers la parella belga, alhora que Carlos Sainz i Luis Moya trepitjaven una placa d’humitat en un revolt i volcaven el seu Escort RS Cosworth. El cotxe queia sobre les quatre rodes i sense apenes mostrar desperfectes en la seva carrosseria, pel que el copilot gallec va animar al pilot madrileny a seguir competint, però el seu Ford, que s’havia quedat mut en l’incident, es negava a engegar, en obrir el capó van descubrir que en la volcada la corretja de distribució s’havia trencat, enviant a la parella espanyola cap a casa abans d’hora.

Bruno Thiry i Stéphane Prévot guanyaven la tercera prova cronometrada per 1 segon de marge vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, el que significava que belgues i italians empataven en la taula general del ral·li. Empat que es desfaria a continuació amb la passada pel Coll de Bracons, on els escocesos campions mundials Colin McRae i Derek Ringer, un dels clars protagonistes de la temporada anterior, marcaven el seu primer escratx per 2 segons de marge vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, els quals en la cinquena i penúltima cronometrada del dia marcaven el seu tercer escratx, ara ex-aequo amb els seus compatriotes de Toyota Freddy Loix i Sven Smeets.

Cladells tancava la primera jornada, on novament Freddy Loix i Sven Smeets repetien l’autoria de l’escratx, si bé ara era en solitari. Tanmateix en aquest darrer tram Bruno Thiry i Stéphane Prévot aterraven de morro en un canvi de rasant, deixant-se l’espoiler frontal sobre l’asfalt i cedint en total 13 segons vers els seus compatriotes i 10 sobre els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons que marcaven el segon millor registre i de passada es situaven com a líders de la prova altra vegada.

A la neutralització de la primera etapa doncs hi arribaven Piero Liatti i Fabrizia Pons com a líders de la prova per tan sols 3 segons de marge vers Bruno Thiry i Stéphane Prévot, 5 segons sobre Freddy Loix i Sven Smeets i 6 en relació als seus companys d’equip Colin McRae i Derek Ringer. El fet que tots quatre primers classificats haguessin guanyat especials, i que aquests es trobessin separats per tan sols 6 segons de marge, prometia emocions intenses de cara a la següent jornada.

L’activitat del ral·li en la segona jornada es desplaçava fins a les comarques tarragonines, on un conjunt de 7 proves especials cronometrades de 175,90 km de distància els esperaven i on els nous campions mundials, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, reivindicaven la seva quota de protagonisme en imposar-se en la primera passada per La Riba, l’especial més llarga de la jornada. A continuació es classificava en l’especial el quartet capdaventer, produint-s’hi un canvi quan Freddy Loix i Sven Smeets prenien la segona posició de Bruno Thiry i Stéphane Prévot per 1 segon.

A partir de llavors Piero Liatti i Fabrizia Pons encadenaven tres escratxs consecutius seguits de bastant a prop pels seus companys d’equip Colin McRae i Derek Ringer, que marcaven un tercer temps escratx, un segon temps escratx i l’escratx ex-aequo amb els italians en el tercer d’ells. Mentrestant, Freddy Loix i Sven Smeets es començaven a despenjar en la general per uns errors de notes, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot feien el mateix a causa de la menor ressistència de les seves Michelin a l’alta abrasivitat de l’asfalt tarragoní en comparació les Pirelli que muntaven els Subaru.

En la recta final de la jornada Colin McRae i Derek Ringer eren els qui encadenaven tres escratxs, sent l’últim d’ells, en la segona passada per La Riba, empatat a temps amb Freddy Loix i Sven Smeets. Amb aquests tres millors registres, la parella britànica de Subaru aconseguia retallar 10 segons vers Piero Liatti i Fabrizia Pons, els quals entraven al parc tancat de Lloret de Mar amb només 3 segons de marge vers els portadors del dorsal número 1 en virtut de ser els campions mundials en vigència. Freddy Loix i Sven Smeets completaven la segona jornada a 32 segons dels líders, mentre que Bruno Thiry i Stéphane Prévot eren quarts a 46 segons.

La tercera etapa del ral·li era una còpia de la primera sense la celebració del tram de Cladells, pel que aquesta jornada es trobava limitada a 5 proves especials cronometrades de 101,81 km de distància. Tal i com s’havia produit dos dies abans, Bruno Thiry i Stéphane Prévot guanyaven l’especial de La Trona, mentre que per darrera seu, empatats en segona posició i a 1 segon del seu registre, Colin McRae i Derek Ringer igualaven el registre de Piero Liatti i Fabrizia Pons.

Sense que David Richards dongués consignes d’equip en aquesta edició del ral·li, Colin McRae i Derek Ringer guanyaven les dues següents proves especials cronometrades, retallant 1 segon en cadascuna d’elles als seus companys d’equip transalpins, pel que la distància entre ells i en la lluita per la victòria es situava en 1 únic segon. A Coll de Bracons els escocesos tornaven a ser els homes més ràpids, si bé en aquesta ocasió el temps que llevaven als seus companys d’equip eren 6 segons, inclinant-se doncs el liderat en favor dels britànics que passaven a tenir un marge de 5 segons a falta de celebrar-se una única especial cronometrada. Com si la pressió no anés amb ells, Colin McRae i Derek Ringer guanyaven la última cronometrada del ral·li, ampliant el seu marge vers Piero Liatti i Fabrizia Pons en 2 segons més.

En quan a la lluita per la darrera plaça de podi, Bruno Thiry i Stéphane Prévot prenien el relleu als seus compatriotes quan aquests començaven a patir una série de problemes de motor a partir de la segona especial cronometrada de la jornada a causa d’una petita fuita d’oli. Solucionada la fuita en el Toyota dels belgues, va arribar l’hora del patiment pels belgues de Ford, quan una fuita de líquid hidràulic del diferencial deixava l’Escort RS Cosworth sense direcció assistida i amb problemes de transmissió, coneixent fins i tot la parella de l’oval una petita sortida de pista que descentrava al pilot i que els feia tèmer que haguessin estat superats pels seus compatriotes de Toyota. Per sort seva el Celica GT-Four seguia ranquejant i l’assalt a la darrera plaça de podi una utopia.

Completades les 18 proves especials cronometrades, Colin McRae i Derek Ringer inscribien el seu nom en el palmarés de la cita catalana, esdevenint els primers britànics en vèncer en una prova d’asfalt, marcant un temps total de 4 hores 14 minuts i 20 segons, 7 segons per davant dels seus companys Piero Liatti i Fabrizia Pons que haurien d’esperar doncs per la seva primera victòria al mundial uns mesos més. Bruno Thiry i Stéphane Prévot tancaven el podi de Lloret de Mar a 1 minut i 18 segons del temps dels guanyadors.

Thiry-Prévot van perdre el tren de la victòria en l’abrasivitat tarragonina.

En categoria de producció, Gustavo Trelles i Jorge del Buono arrancaven la cita catalana guanyant les quatre primeres especials cronometrades, el que els hi permitia aconseguir un coixí de segons al capdavant de la provisional, però aquest desapareixia en quan Uwe Nittel i Christina Thörner reaccionaven per guanyar les dues últimes proves del primer dia i deixar les distàncies entre els dos Mitsubishi Lancer Evo III en tan sols 4 segons. Per darrera d’ells un abisme de dos minuts vers la resta de participants que es veien incapaços de seguir el seu ritme.

Ja en les comarques tarragonines Uwe Nittel i Christina Thörner guanyaven totes les cronometrades, el que permetia al pilot alemany i la copilot sueca passar a liderar la prova després del primer escratx de la jornada i entrar al parc tancat de Lloret de Mar amb 1 minut i 5 segons de marge vers Gustavo Trelles i Jorge del Buono. En retornar al nord de Catalunya en la tercera jornada, la situació va girar favorablement a Gustavo Trelles i Jorge del Buono quan els sud-americans guanyaven les tres primeres especials cronometrades de la jornada i reduien les diferències fins a pràcticament la meitat. A Coll de Bracons, quarta prova de la jornada i penúltima del ral·li, Uwe Nittel i Christina Thörner punxaven una roda, cedint 1 minut i 13 segons i el liderat en mans dels seus rivals. Un últim escratx de la parella germano-sueca va ser insuficient i Gustavo Trelles i Jorge del Buono aconseguien la victòria a la cita i el títol de producció per només 5 punts de diferència vers el pilot alemany.

Trelles-del Buono guanyaven ral·li i mundial a Lloret de Mar.

Dins la Copa FIA 2-L dos noms van descatar per sobre de tots, Oriol Gómez i Marc Martí. La parella catalana, al volant d’un Renault Mégane Maxi no només guanyava les sis proves especials cronometrades de la primera jornada per assolir un comfortable marge al capdavant de la provisional, sinó que a més a més es permetia el luxe de marcar un segon i un tercer temps escratx absolut, és a dir intercalant-se entre diversos cotxes de Grup A i per tant dotats de tracció integral.

Ja en l’asfalt tarragoní, l’elevada abrasivitat d’aquest impedia que la parella de Renault pogués repetir l’heroicitat de la jornada anterior, doncs les seves rodes patien molt més que les dels cotxes de tracció integral, peró si més no aquest problema era comú en la classe el que no era problema per a que la parella barcelonina guanyés totes les cronometrades de la segona jornada tret del tram de Prades, on els de Renault coneixien una petitat sortida de pista i una punxada, el qual no era cap problema per a que els del rombe doblessin les distàncies en relació al segon classificat, els repescats Mia Bardolet i Joaquim Muntada, que es trobaven al volant d’un SEAT Ibiza KitCar.

De nou a cavall entre les comarques barcelonines i gironines en la tercera i última jornada, Oriol Gómez i Marc Martí van tornar a mostrar del que eren capaços quan a part de guanyar tots els trams dins la categoria, al Coll de Bracons marcaven un altre segon temps escratx el que els permetia guanyar el ral·li amb gairebé 5 minuts de marge vers el Peugeot 306 S16 dels madrilenys Jaime Azcona i Alfredo Rodriguez que en els últims compassos superaven a Mia Bardolet i Joaquim Muntada després que el pilot d’Osona patís una punxada.

En clau de campionat, el tercer lloc que aconseguia SEAT a la prova i la victòria de Renault, emplaçava la resolució del campionat FIA 2-L als resultats que s’obtinguessin en la última cita del certamen, el RAC britànic, si bé la marca catalana hi anava amb un coixí de 20 punts vers Škoda i Renault que es trobaven empatats en segona posició.

Gómez-Martí guanyaven el ral·li amb soberbia, guanyant totes les especials menys una i superant diversos oficials Grup A.

La victòria que aconseguia Colin McRae sobre l’asfalt català, combinada amb l’abandonament de Carlos Sainz, permetia que el pilot escocès superar al madrileny per tan sols 3 punts i per tant completar la temporada com a sub-campió del món en el campionat reservat a pilots. Tommi Mäkinen, tot i fer un ral·li discret, acabava en cinquena posició sumant 8 punts més en el seu haver.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	123
Colin McRae	92
Carlos Sainz	89

En el campionat de marques, el doblet que aconseguien els pilots de Subaru, combinat amb el baix rendiment que obtenien els homes de Mitsubishi, donava per segon any consecutiu el títol de constructors als de la constelació de les Plèiades. Ford per la seva banda, escurçava distàncies sobre els dels tres diamants vermells, però el podi de Bruno Thiry i Stéphane Prévot era insuficient per guanyar una plaça en el campionat.

Constructor	Punts
Subaru	401
Mitsubishi	322
Ford	299

Munari-Maiga vencien amb l’ajut de Darniche-Mahé, donant a Lancia el títol.

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 7 de novembre de 1976 a les 15h finalitzava a Bastia el 20è Tour de Corse. La prova, amb un format més proper al d’una cursa en carretera que un ral·li s’iniciava el dia anterior a les 13h a Bastia també, pel que suposava 26 hores d’acció en les que una operació tan senzilla com reomplir el dipósit de carburant s’havia de fer amb la màxima celeritat. A la prova s’hi presentaven els 88 equips inscrits dels que 17 aconseguirien completar el recorregut, si bé 6 d’ells ho feien superant el màxim permés de demora i restaven exclosos.

Darniche-Mahé penalitzaven per facilitar la victòria del Lancia oficial.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat per la organització que era pràcticament impossible de complir doncs els promitjos eren elevats, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

En el campionat, si bé el títol estava força encarat a favor de Lancia, encara no estava decidit, pel que totes les mirades es centraven en el duel que pogués haver entre Lancia i Opel, els primers varen un confiar una unitat de la versió de 24 vàlvules als italians Sandro Munari i Silvio Maiga, mentre que les unitats de 12 vàlvules i menys potents eren pels locals Francis Serpaggi i Dominique Subrini i els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé. Pel que fa a Opel, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger i els francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne pilotaven la versió Grup 4 de l’Opel Kadett GT/E, mentre que la versió de Grup 2 era pels membres de l’equip BP-Vimont confiats en mans dels francesos Jean-Louis Clarr i Jean-François Fauchille i Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Però aquest duel no es va arribar a produir, doncs el ral·li va ser desastrós pels interessos d’Opel. Walter Röhrl i Jochen Berger en perdre diverses vegades la corretja del ventilador van haver-se de retirar amb el seu cotxe fumejant, mentre que en el cas dels seus companys Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, van haver de pendre el camí cap al parc tancat abans d’hora en perdre els cargols d’una roda.

Bernard Darniche i Alain Mahé aconseguien guanyar el primer tram cronometrat, el que lógicament situava a la parella francesa, vencedora de l’anterior edició, al capdavant de la provisional. Però aquesta posició la perdrien ràpidament, ja que en la següent especial en celebrar-se, el sector de Calvi-Liamone de 145,20 km, Sandro Munari i Silvio Maiga van aconseguir penalitzar menys que ningú amb 9 minuts i 33 segons, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en segona posició amb gairebé dos minuts més de demora, pel que el liderat recalava en el Lancia Stratos oficial dels italians.

Sandro Munari i Silvio Maiga aconseguien adjudicar-se els dos trams cronometrats que restaven per finalitzar la primera etapa, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en el sector selectiu de Porto-Vecchio-Brunelli penalitzant gairebé mitja hora. Amb tot aixó el liderat de Sandro Munari i Silvio Maiga semblava força comfortable i donada la major potència del seu Stratos res semblava poguer-los inquietar.

Després d’un descans de 2 hores i mitja a Ajaccio, es reprenia l’activitat amb dos trams cronometrats i dos sectors selectius per davant. Sandro Munari i Silvio Maiga s’adjudicaven el primer tram cronometrat, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé s’imposaven en els dos sectors selectius que es celebraven a continuació aprofitant una averia en una vàlvula del Lancia Stratos dels líders provisionals, protagonitzant així una important remontada que donava més emoció a la prova doncs situava als francesos en primera posició.

Finalment però, van planar les sospites d’ordres d’equip, ja que tot i que Sandro Munari i Silvio Maiga s’adjudicaven el darrer tram cronometrat, només aconseguien retallar 4 segons vers Bernard Darniche i Alain Mahé, insuficient per guanyar la prova, però en un control de carretera els francesos arribaven tard, el que els suposava 1 minut de penalització i caure fins la segona plaça a 16 segons dels guanyadors. El podi el tancava Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filipi a 25 minuts i 19 segons dels guanyadors de la prova a bord d’un dels nous Renault-Alpine A310 que tan exhaustivament la marca francesa havia estat testant en els dies previs al ral·li i que els va permetre acabar en tercera i quarta posició la prova.

Manzagol-Filipi tancaven el podi amb el A310.

La victòria de Lancia en terres corses, donava automàticament el títol de campió del món al constructor italià, sobretot gràcies a la debacle dels seus màxims rivals en la consecució de la corona, els alemanys d’Opel. Datsun per la seva banda, tot i no ser present a la prova, es mantenia en tercera posició del campionat.

Constructor	Punts
Lancia	102
Opel	53
Datsun	36

Burns-Reid no s’hi jugaven res i sortien a guanyar.

Penúltima cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis, el diumenge 7 de novembre de 1999 finalitzava a Perth el 12è Ral·li d’Austràlia. La prova oceànica, que era puntuable per als certamens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L copçava l’interés de fins a 89 equips per a formalitzar la seva inscripció, dels que 84 prenien el camí des de la rampa de sortida a partir del dijous 4 de novembre cap a un recorregut format per 23 proves especials cronometrades de 395,88 km de corda que 49 equips participants aconseguirien completar.

Sainz-Moya donaven el títol de constructors a Toyota.

Dijous al vespre es celebrava a la riva del Swan la tradicional superespecial espectacle de Langley Park, la qual era guanyada pels britànics de Ford Colin McRae i Nicky Grist, que estrenaven un nou motor desenvolupat per Cosworth, s’imposaven per un marge de 4 dècimes de segon al temps marcat pels francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet.

L’endemà divendres era quan realment s’iniciava el ral·li, amb l’entrada en escena de les proves especials cronometrades típiques d’una prova automobilística com aquesta. Un total de 9 cronometrades així com la repetició de l’especial espectacle de Langley Park al vespre per tancar la jornada, completaven aquesta primera etapa llur corda s’elevava fins als 134,99 km de distància.

Didier Auriol i Denis Giraudet esgotaven les últimes possibilitats que tenien al títol de pilots sortint com una exhalació. El que els conduia a guanyar les tres primeres proves especials cronometrades de la jornada, un conjunt de tres trams curts que formaven el primer bucle matinal, assolint un liderat de 3,8 segons per sobre de Colin McRae i Nicky Grist. Poc després de passar per unes assistències, en el transcurs de la cinquena prova especial cronometrada de la jornada, un tram curt d’apenes 4 quilòmetres i mig, la transmissió del seu Toyota Corolla WRC va començar a fallar i el pilotatge del cotxe va començar a ser feixuc, el que els va portar a baixar fins la cinquena posició provisional cedint el liderat a Colin McRae i Nicky Grist.

Colin McRae i Nicky Grist es refermaven en el liderat en imposar-se en la següent prova especial cronometrada, ampiant el marge vers el Mitsubishi Lancer Evo VI de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que figuraven per llavors en segona posició, mentre que la parella francesa de Toyota patia una sortida de pista colisionant contra un arbre, a conseqüència de la qual el motor del Corolla WRC es trencava i Didier Auriol i Denis Giraudet es veien abocats a l’abandonament.

Amb Didier Auriol i Denis Giraudet fora, als finlandesos de Mitsubishi els hi era suficient acabar la prova en tercera posició per tal d’aconseguir la corona mundial, quarta consecutiva en el cas de Tommi Mäkinen. Tot i aixó la parella dels tres diamants vermells aconseguien passar a liderar la prova quan a la setena prova especial cronometrada de la jornada, vuitena en el comput global del ral·li, Colin McRae i Nicky Grist marcaven un crono 10,4 segons pitjor al de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, el que suposava que els britànics de Ford perdien la primera posició per tan sols 3 dècimes de segon alhora que per darrera s’acostaven molt perillosament Richard Burns i Robert Reid, autors del millor temps en aquesta setena especial, així com els espanyols de Toyota Carlos Sainz i Luis Moya que havien estat barallant-se al llarg de tota la jornada amb la parella britànica de Subaru i que només distaven 2,9 segons de la primera posició.

A Helena, vuitena prova especial cronometrada de la jornada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre, mentre que Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, així com Colin McRae i Nicky Grist, perdien un bon grapat de segons en punxar una roda quan colisionaven contra la mateixa roca, el que situava a la parella espanyola al capdavant de la general provisional del ral·li amb 3,5 segons de marge vers Richard Burns i Robert Reid.

Sense voler deixar marge per a les sorpreses, Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en les dues proves especials cronometrades que restaven per celebrar, el que els portava a entrar al parc tancat de Perth amb un marge de 6,3 segons sobre Richard Burns i Robert Reid. Els mermats per les respectives punxades, Colin McRae i Nicky Grist i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, es classificaven a continuació a 50,2 segons i 1 minut i 18,7 segons respectivament.

De cara a la jornada del dissabte en el programa del ral·li hi constaven 8 proves especials cronometrades de 160,87 km de distància, en la primera de les quals, gràcies al millor crono aconseguit per Richard Burns i Robert Reid, els britànics de Subaru rellevaven a Carlos Sainz i Luis Moya de la primera posició provisional. La creu en aquesta especial era per a Colin McRae i Nicky Grist, quan la parella de Ford perdia el control del seu Focus WRC a uns 180 km/h i en estabellar-se contra un arbre, arrancava la roda anterior dreta.

L’abandonament de Colin McRae i Nicky Grist permetia a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki assolir la darrera plaça de podi, posició amb la qual els finlandesos tenien més que suficient com per revalidar la seva corona mundial, donat que darrera seu s’hi trobaven a gairebé 1 minut els seus companys belgues Freddy Loix i Sven Smeets, la parella de Mitsubishi va optar a partir d’aquell instant per conduir de forma segura, deixant les emocions pel duel que prometien Richard Burns i Robert Reid amb Carlos Sainz i Luis Moya.

Aprofitant que sortien en pista per darrera de la parella espanyola de Toyota, els de Subaru aconseguien imposar també el seu ritme en la segona i tercera especial de la jornada, amb el que el seu marge al capdavant de la taula arribava a poc més de 8 segons vers els segons classificats. Carlos Sainz i Luis Moya reaccionaven en la quarta prova cronometrada per retallar 7 segons a Richard Burns i Robert Reid amb el seu primer escratx de la jornada, deixant les distàncies entre ells dos en un suspir de nou.

La parella líder aconseguia marcar un altre escratx en la cinquena prova cronometrada de la jornada, l’especial reina del ral·li, el que permetia a Richard Burns i Robert Reid ampliar el marge vers Carlos Sainz i Luis Moya per deixar-lo en 5 segons i mig. Mentrestant per darrera de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki els fets afavorien el pilotatge trànquil dels finlandesos, primer quan els seus companys d’equip, Freddy Loix i Sven Smeets, es veien endarrerits per problemes amb el seu diferencial, i després quan la parella de SEAT formada pels seus compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, patien problemes de transmissió que els impedien atacar i pressionar les dues parelles de Mitsubishi.

La recta final de la segona jornada s’iniciava amb l’escratx ex-aequo de Carlos Sainz i Luis Moya amb Richard Burns i Robert Reid, mentre que la parella espanyola de Toyota aconseguia marcar el millor temps en solitari en les dues últimes cronometrades per tal de deixar les distàncies entre els dos contendents en només 4,4 segons favorables als britànics a l’entrada al parc tancat de Perth el dissabte a quarts de nou del vespre. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, a qui entrar en la lluita per la victòria no els hi era del seu interés, es trobaven ja a 2 minuts i 40,5 segons dels líders per un marge gairebé igual vers els seus companys d’equip belgues.

La tercera i última jornada, programada a tres especials cronometrades i una superespecial espectacle televisada de 100,02 km de distància total servia per veure com en la primera d’elles espanyols i britànics seguien amb el seu estira i arronsa quan la parella de Toyota retallava 3,4 segons als de Subaru i deixaven els dos cotxes a només 1 segon de distància.

Abans de la segona prova cronometrada, els participants passaven per unes assistències, on per accident la bomba hidràulica del Corolla WRC s’apagava. Aquesta incidència feia perdre gairebé 11 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals en vistes que amb prou feines quedaven 30 km cronometrats per endavant, decidien arriscar menys per tal d’assegurar el títol de constructors per a Toyota en l’any del seu comiat, tot i aixó els espanyols marcaven els dos millors registres i retallaven a Richard Burns i Robert Reid una dècima en cada una de les especials.

Celebrades les 23 proves especials cronometrades que constaven en el programa, Richard Burns i Robert Reid aconseguien la victòria en completar-les dalt del seu Subaru Impreza S5 WRC en un temps total de 3 hores 44 minuts i 31,5 segons, 11,6 segons menys que Carlos Sainz i Luis Moya, els quals veien com la seva sequera de victòries que s’allargava des de Nova Zelanda 1998, durava una mica més. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, aliens a la lluita que es vivia davant seu, completaven el recorregut amb una demora de 4 minuts i 31,4 segons vers els guanyadors, suficient com per tancar el podi austral i esdvenir campions del món per segon any consecutiu.

Mäkinen-Mannisenmäki van fer un pilotatge tranquil, assegurant-se el quart títol per demèrits aliens.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el pilot omanita Hamed Al-Wahaibi intentava esgotar les últimes opcions a títol que li restaven en pagar la inscripció a la prova del pilot alemany Uwe Nittel i el seu copilot britànic Terry Harryman, per a que aquests exercissin d’escuders davant de Gustavo Trelles i Martin Christie, els líders provisionals del certamen.

En els compassos inicials del ral·li, les distàncies curtes de les primeres proves cronometrades van facilitar que diferents equips rotessin per la posició de líder, passant des de Gustavo Trelles i Martin Christie a Toshihiro Arai i Roger Freeman, després a Hamed Al-Wahaibi i Tony Sircombe que a la seva vegada cedien el testimoni a Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh que retornaven de nou la primera posició al pilot omanita i el seu copilot neozelandès.

El seu domini però aviat acabaria, quan la parella accidentava el seu Mitsubishi Lancer Evo V en la sisena prova cronometrada de la jornada i es veien forçats a l’abandonament, el que suposava automàticament que Gustavo Trelles i Martin Christie esdevenien campions mundials des d’aquell moment. En la general del ral·li, el relleu en el liderat el prenien Toshihiro Arai i Roger Freeman amb el seu Subaru Impreza 555 que en les pistes forestals australianes es movia millor que cap altre. Els sud-americans tampoc varen tenir massa temps per les celebracions, doncs un problema en les suspensions en el següent tram cronometrat, obligava a l’equip recentment proclamat campió mundial a prendre el camí cap al parc tancat abans d’hora.

Toshihiro Arai i Roger Freeman es varen mantenir al capdavant de la general provisional fins a l’equador de la segona jornada, quan una punxada enviava el seu Subaru Impreza 555 fins la segona posició, just per darrera d’Uwe Nittel i Terry Harryman que en les tres últimes cronometrades aconseguien un segon temps escratx i dos escratxs per refermar la seva condició de líders davant la pressió que intentaven exercir els diferents pilots habituals del campionat Asia-Pacífic.

Diumenge, en l’etapa final del ral·li, Toshihiro Arai i Roger Freeman van sortir disposats a pressionar Uwe Nittel i Terry Harryman per tal de forçar un error d’aquests. Els de Subaru aconseguien el millor temps en la primera i segona prova especial cronometrada del dia, mentre que la parella germano-britànica de Mitsubishi danyava la direcció del seu Lancer Evo V en colisionar contra una roca en aquesta segona i avant-penúltima prova especial cronometrada, cedint poc més de minut i mig i caient fins la tercera posició provisional de la categoria, el que situava com a nous líders de la classe a Toshihiro Arai i Roger Freeman, els quals mantenien la seva posició d’honor en les dues cronometrades que restaven i que els permetia sumar la seva segona victòria de la temporada.

En clau de campionat, Toshi Arai assolia la tercera posició provisional del campionat a l’espera dels fets que aconteixessin al RAC britànic, mentre que tal i com s’ha avançat abans, el pilot uruguaià Gustavo Trelles esdevenia campió per quart any consecutiu davant l’abandonament de l’omanita Hamed Al-Wahaibi.

Arai-Freeman van perseguir la victòria fins aconseguir-la.

En el FIA 2-L, un campionat que estava en les seves hores més baixes i que pràcticament no copçava l’interés de gairebé ningú, la parella de Hyundai formada pels suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander no van tenir pràcticament rivals a la cita austral, ni tan sols els seus companys d’equip, els britànics Alister McRae i David Senior, els quals comptaven amb una versió més pesada del Hyundai Coupé Evo 2 per contra de la lleugera dels suecs. Guanyant 9 de les 11 proves especials cronometrades de la primera jornada, el seu marge a la primera neutralització era ja d’un minut, el que els va permetre afrontar la segona jornada amb més calma. Mentrestant els finlandesos amb Renault Mégane Maxi Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, que en la jornada del divendres havien perdut tota opció en quedar-se clavats en un voral d’una zona sense públic, ara eren els qui atacaven a fons els trams per anar llimant diferències. En l’etapa final dominical, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander van forçar el ritme el just i necessari per tal de sumar dos escratxs i assegurar la victòria per a Hyundai que d’aquesta manera escurçava distàncies vers Renault.

Amb superioritat evident, Eriksson-Parmander guanyaven en categoria FIA 2-L.

En el campionat reservat a pilots, l’abandonament de Didier Auriol en la primera jornada i la tercera plaça que aconseguia Tommi Mäkinen a la prova, permetia al pilot finlandès aconseguir un avantatge vers el francès de 10 punts, que donat el major número de victòries del de Mitsubishi al llarg de la temporada, suposava la revalida de la seva corona mundial per tercer any consecutiu amb independència del que pogués passar al RAC Rally, sumant així un total de 4 títols. Mentre que la victòria que aconseguia Richard Burns, permetia al pilot anglès superar per 1 punt al madrileny Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Didier Auriol	52
Richard Burns	45

En el campionat de constructors la segona plaça que sumava Carlos Sainz i Luis Moya, assegurava el títol per a Toyota quan aquests ja havien anunciat la seva retirada del mundial cara la temporada següent. Subaru, que restava a 20 punts dels líders, encara hauria de disputar-se el sub-campionat amb Mitsubishi, que es trobava només punts per darrera dels de la Constelació de les Plèiades.

Constructor	Punts
Toyota	109
Subaru	89
Mitsubishi	81